CAPÍTOL XIII. ¡VICTÒRIA! Em sentia empetitit i aïllat, estremit pel fred mordent al cim del Guili-Guili. La cimera majestuosa del Khili-Khili s'elevava davant meu, a menys de dos quilòmetres de distància; però entre nosaltres s'interposava la gola profunda de l'Enigmà.
Els meus pensaments van tornar a aquella tarda, que em semblava tan llunyana, quan havíem fet una aturada al cim del Vaambko-txe, el cor bategant d'esperança i tots impacients per afrontar la muntanya. Tots els nostres esforços, tots els nostres sofriments, tots els nostres plans havien estat en va. Havíem traït la confiança dels que ens havien triat. Érem uns fracassats, uns impostors; el món sencer riuria a les nostres expenses i amb justa raó.
Vaig pensar en els meus camarades que lluitaven contra la fatiga física, que reagrupaven les seves forces amb el pensament posat en la tasca que creien que els esperava; els vaig imaginar progressant lenta però valerosament pel vessant de la muntanya, i tot això per a res. Això em semblava infinitament patètic. Tenia un nus a la gola, i vaig haver de fer un gran esforç per retenir les llàgrimes, indignes d'un home. Vaig contemplar el cim del Khili-Khili, tan seré en la seva puresa inviolada, i per un instant vaig tenir la il·lusió que la deessa de la muntanya rebutjava amb menyspreu a les ínfimes criatures que havien gosat posar sobre els seus vessants lluminosos uns peus sacrílegs; que ella els llançava un desafiament, que llançava un desafiament a la Humanitat sencera. Ella era la que ens havia extraviat i la que extraviaría o destruiria a tots els que gosessin posar-hi un peu a sobre.
Em vaig preguntar si la muntanya seria vençuda alguna vegada.
I mentre la contemplava, vaig conèixer sobtadament la resposta.
Sobre les llargues pendents del cim, un petit punt negre acabava d'aparèixer. El vaig veure ascendir i elevar-se lentament. Darrere d'ell hi anava un altre punt negre. I un altre. Homes!
Qui podia estar sobre la nostra muntanya? Vaig sentir pujar en mi una onada d'indignació. Qui havia gosat abordar en secret la nostra muntanya i vèncer-la abans que nosaltres per ridiculitzar-nos?
Qui?
Els tres punts seguien pujant. Darrere d'ells van aparèixer altres punts, sols o per grups de dos o tres. Eren deu, vint, dotzenes, vintenes; la virginal blancor de la cimera estava ara sembrada de punts.
Els portadors! No podien ser altres. Noranta-dos d'entre ells s'havien quedat al campament base. Hi èren tots o gairebé tots, escalant la muntanya.
Però per què? Per què?
I, sobretot, ¿on era Malaltís? ¿Estava amb ells o l’havien abandonat? Estava al cap d'aquells punts negres?
Em vaig precipitar sobre el meu walkie-talkie. La distància sobrepassava l'abast normal de l'emissor, però potser en una atmosfera tan pura fos possible el contacte. Vaig manipular frenèticament el senyal de trucada, dient:
"Nexe d’Unió a Pupes. Nexe d’Unió a Pupes. Em sents? Canvi".
Cap resposta. Hi vaig tornar una vegada i una altra. Estava posseït per un frenesí.
El Soo i Pong èren plàcidament asseguts sobre els seus carregaments i miraven als seus companys sobre el Khili-Khili sense manifestar el més lleuger signe d'interès. Com si això els semblés entrar dins de la rutina quotidiana. Els punts negres es separaven en grups. S'aixecaven tendes, es proposaven, evidentment, acampar al cim de la muntanya.
Vaig insistir en les meves trucades.
A la fi, davant meu immens alleujament, vaig sentir una veu afeblida que deia:
"Pupes a Nexe d’Unió. Pupes a Nexe d’Unió. T’he rebut en força 2. Em sents? Canvi".
Em va explicar la seva increïble odissea. El dia que Cicerone i jo havíem deixat per última vegada la base avançada, els portadors havien començat a embalar tot l'equip que havíem deixat al campament base. Quan tot havia estat disposat, havien desmuntat la tenda d’en Malaltís, fent-li comprendre per signes que calia que sortís del seu sac. Pensant que obeïen ordres de Cicerone, que els havia encarregat que instal·lessin el campament a un lloc més segur, Malaltís ho havia fet. El nostre amic, que patia en la circumstància de catalèpsia latent, va ser fet fora del campament a l’esquena d'un portador.
Davant la seva viva sorpresa, en lloc de dirigir cap al lloc escollit, havien marxat rectes cap a la cara nord i començat a escalar-la. Malaltís va cridar i protestar, però sense que el portador que el portava li prestés la menor atenció.
Va donar puntades de peu, va llançar udols, va colpejar a cops de puny el cap del portador. Aquest va suportar el tractament durant algun temps sense dir res; després va precipitar a Malaltís al terra i va continuar la seva marxa, deixant-lo allà. Molt alarmat, Malaltís es va precipitar darrere d'ell amb pas vacil·lant i li va pregar que s'aturés. El portador es va aturar, va esperar que Malaltís l’aconseguís, s’el va posar a l'esquena i va seguir pujant. Malaltís, completament desmoralitzat, es va instal·lar tan confortablement com va poder i es va adormir.
Es va despertar quan s’el dipositava a l'interior de la seva tenda. Després d'una breu mirada sobre el paisatge, va creure endevinar que estaven acampats sobre el coll Sud. Li van donar de menjar i se li van lliurar les seves coses personals. Després d'haver-se curat d'un atac de febre de Malta, es va instal·lar per a la nit.
A l'endemà, al matí, els portadors van aixecar el campament, emportant-se a Malaltís. Sense concedir cap importància a les seves protestes, el mateix portador va carregar amb ell i van partir tots.
Havien així marxat amb obstinació fins al moment en que havien arribat al cim. Malaltís va dir que no havia estat mai més desgraciat en la seva vida. El relat del que havia patit -va dir- hagués fet empal·lidir el més rude colonitzador de països salvatges. El Khili-Khili era una muntanya més dura del que havia imaginat fins i tot en els seus moments de major pessimisme. Durant tota l'ascensió havia estat portat pel mateix portador, Anomenat Ob Skur.
Compadint les seves desgràcies li vaig explicar les meves notícies. Estudiem llavors el que convenia fer. Era evident que calia fer descendir a Malaltís al campament base. Però com? Guiat pels meus consells, Malaltís va tractar de persuadir els seus homes per senyals que calia baixar; però ells no van fer cap cas als seus gestos. Havien acabat de muntar les tendes. Els que no estaven ocupats en preparar els menjars, estaven asseguts i fumaven, aparentment molt satisfets de la seva situació. Malaltís va declarar que no hi havia esperança.
Jo no podia imaginar -vaig dir-li- com havia pogut passar això. Malaltís em va respondre que ell, però, sabia exactament a què atenir-se respecte a això. La paraula yogistanesa designant el peu d'una muntanya era evidentment la mateixa que la que designa el cim, excepte en alguna intensitat del borborigme o alguna altra convulsió interna que Cicerone havia imperfectament formulat. Segons Malaltís, els portadors es quedarien allà, llevat que Cicerone no els donés l’ordre expressament de baixar o que comencessin a faltar els queviures. Ell pensava, de tota manera, que seria mort molt abans de que intervingués una o altra d'aquestes circumstàncies.
Li vaig suplicar que resistís per nosaltres. Li vaig declarar que els seus patiments no havien estat en va. ¿No havíem, després de tot, arribat al cim del Khili-Khili? Fins i tot havíem fet més del que esperàvem, ja que havíem vençut alhora al Khili-Khili i al Guili-Guili.
Malaltís va respondre que durant els pròxims anys, si mai tenia de nou l'ocasió de seure confortablement davant un bon foc, aquest fet podria procurar-li una certa satisfacció. Per al present quart d'hora, això no era més que una gota d'aigua en un oceà d'infortuni.
Em va suplicar que el fes baixar d'allà.
Per reconfortar al pobre, li vaig prometre que ho faria; però no tenia ni idea de com fer-ho. Ens vam dir adéu i vaig descendir cap a la vall amb la meva petita escorta.
* * *
Al campament 4 vaig trobar els meus preciosos comprimits antidispèptics. Vaig trucar a Setciències i li vaig anunciar la notícia. Li vaig dir que seria al campament 2 a l'endemà i al campament 1 a l'altre dia. Vaig prendre un frugal sopar i em vaig ficar al llit d'hora. El Soo i Pong van venir a rotar a la meva tenda; vaig creure que volien dir-me amb això "Bona nit".
Va ser un doble rot el que em va treure del meu somni a l'endemà al matí. Vaig mirar amb desconfiança als dos yogistanesos, però Pong havia portat un tros de cuir, pensant que m'agradaria menjar-lo amb les llenties i la carn seca. Això em va semblar un gest amistós, i em vaig avergonyir de les meves sospites.
Guardo pocs records dels dos dies següents. A nou mil metres vaig trucar als altres i els vaig demanar que em guiessin fins al campament 1. Es van mostrar molt amables, però les seves detallades instruccions no van servir més que per fer-me donar voltes. Em va fer feliç, però, sentir de nou la veu de Catxes. En fons sonor, mentre ell em parlava, jo sentia ecos de cançons, i de tant en tant una veu amistosa intervenia en la conversa per preguntar: "Com està aquest vell Llunes avui?", O bé: "Llunes, nano, ¿t’he explicat alguna vegada l'acudit d’aquella jove que anava a comprar ous?", i així seguien. Catxes mateix va proposar cantar una mica. Això era molt amable per part seva, i després de tantes jornades solitàries, em commovia fins a les llàgrimes; però no m'ajudava a trobar el campament 1.
Vaig acabar per renunciar-hi. Vaig anunciar que baixaria fins a la base avançada i els vaig dir que em seguissin l'endemà. Catxes va consultar als altres, i vaig sentir a Flaixos dir: "Per què no? De tota manera, ja no queda més". Sens dubte, es referia a la pel·lícula cinematogràfica.
He discutit després amb A. Nem de Canto el misteri del campament 1. Per què no vaig aconseguir mai descobrir-lo, tot i les instruccions repetides que se m'em prodigaven? Per què Cicerone havia pogut trobar-lo tan fàcilment quan havia baixat del campament 2? I per què als altres, especialment a Catxes, que no havia pujat d'allà, els costava tant treball deixar el campament 1? Es tractava d'un fenomen climàtic local comparable a l'atmosfera enervant que es troba de vegades sobre una glacera? No arribem mai a una explicació satisfactòria. Fins avui, l'enigma del campament 1 continua sense solució.
Vaig descendir, doncs, a la base avançada, i un dia més tard estàvem de nou tots reunits per primer cop des de feia més de quinze dies.
La qüestió que es plantejava era aquesta: què es podia fer pel pobre Malaltís?
El telescopi de Rodamon va revelar que el campament base estava encara instal·lat dalt del cim. Quant al núvol ombrívol que planejava per sobre de les tendes, era, a no dubtar-ho, el fum procedent de noranta-dos pipes de groku. Tenien la intenció de quedar-s'hi, com es temia Malaltís, fins a rebre noves ordres o fins a veure esgotar-se els queviures? Cicerone va consultar als portadors, que li van afirmar que era això, certament, el que passaria. La consigna -van dir- era la consigna, i la consigna, en tal circumstància, era transportar el campament de base fins al cim i esperar allí a la resta de l'expedició.
Era evidentment necessari enviar-hi algú. Però a qui? Com que cap dels europeus estava en condicions d'intentar l'ascensió, calia recórrer als portadors. Cicerone va demanar voluntaris, cosa que va tenir resultats decebedors. Vaig designar llavors a dos, donant-los l'ordre de pujar fins al cim. Després d'una esgotadora discussió sobre les tarifes de les hores suplementàries, van agafar els seus sacs i van partir sense manifestar ni entusiasme ni repugnància excessives. Per a ells, allò no sortia de la quotidianitat.
El coll Sud no era el millor lloc per muntanyencs al límit de les seves forces com nosaltres. L'endemà vam descendir fins a la glacera i vam plantar les nostres tendes al peu de la cara Nord.
I allà, vam seure i vam esperar. Ben repapats.
