Translate

Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest. 1era Part

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983

1era PART. DE BARCELONA A LHASA


INTRODUCCIÓ
Després de 19 expedicions a l’Himàlaia i als Andes, potser ja serà temps de confessar que mai he pogut alliberar-me de la meva joventut. Alló era una cosa apassionant. Ho confessaré amb un punt de vergonya o amb un punt de pena. Potser és que no vaig fer tot el que podia fer, el que volia fer o el que calia fer. O potser és que els tres fer no s’entenen entre ells, que no és igual caldre, que poder, que voler, diguin el que diguin els optimistes, que no és el meu cas. I és que jo sòc al mig dels tres potser com un enze. Esbrinar les diferències entre caldre, poder i voler ja demana un llibre sencer, però això es cosa que deixo pels filósofs. Pobre de mi, metge assistencial dedicat als meus malalts i muntanyenc mediocre, jo només vull escriure el dia a dia d’una expedició a l’Everest que vaig viure per fortuna. I així, aquí i allà, ha quedat la joventut, com un pes mort, com un projecte a mig fer. 
El cas és que la construcció de la vida, la que fos, no era pel meu benefici. En això del meu benefici i de finançar-me la vida prou que m’en he sortit i no em puc queixar. La construcció d’aquesta vida es relacionava més aviat amb un deute amb els demés, amb la societat que em suportava, amb el país on vaig néixer, amb la humanitat de la que formo part... si és que no son, com em sembla, la mateixa cosa. La medicina hi va ajudar molt. Entesa com a servei a qui ho necessités. Mai com a negoci, màxim com una financiació amb un humil sou públic i sotmès a les finances dels governs canviants amb tot el que això pot implicar. O sigui, la medicina entesa com una missió a acomplir per anacrònic que aixó pugui semblar passats els anys.
La societat em financiava el meu pà de cada dia, i jo donava el millor de mi.
Peró, és clar, un servidor es va llicenciar en medicina l’any 1974 i el títol de metge encara el signava, Su Excelencia, el Jefe del Estado, Caudillo de España por la Gracia de Dios, y en su nombre, el Ministro de Educación don Julio Rodríguez. Aquest era el pa que teníem i per alguna banda calia rebel·lar-se. Potser la rebel·lia consistia en sentir-me i formar part d’un tot que no assumiria les ordres i directrius de governs autoritaris sense legitimitat democràtica. També amb totes les implicacions de la paraula “Democràtica” quan governs elegits a les urnes han evolucionat a l’autoritarisme com Alemanya i Itàlia als anys trenta del segle XX o evolucionen bastants governs i partits de l’Europa comunitària al segle XXI. Així eren aquells temps. Difícils. I nosaltres uns entregats innocents a la causa de que Democràcia i Servei Públic eren germans i excloïen als massa llestos.
Igual va passar amb la muntanya... Lloc de llibertat i rebel·lia. El glamur i l’estètica d’una èpica ja que no era fàcil tenir altres èpiques més combatives quan no s’és violent.
Ès clar, reconeixem-ho, però, que era una lluita èpica per senyorets de casa bona que tenien el sopar a taula de cada dia bastant resolt. Peró amb la feina i la subsistència del dia a dia mig resolta, continuàvem coixos d’aventura. Primer muntanyes properes, després més llunyanes. Al capdavall als Andes i a l’Himàlaia. L’aventura. Quan no hi havia telèfons mòbils, ni Internet ni agències que organitzessin les expedicions. Nosaltres sols enfrontats a la nostra por i a la muntanya.
I, es clar, van aparèixer també les decepcions. A l‘expedició al Manaslu hi pujavem sis companys. En vàrem baixar nomes quatre. Hi va haver més llàgrimes que passes en els catorze dies de marxa de baixada. A la segona expedició al Lhotse Shar, hi pujàvem vuit expedicionaris. Només em vàrem baixar vius quatre. Dolor, pena, cor encongit i ràbia. Ràbia per les decisions preses i cor encongit per haver d’enfrontar les mares o dones embarassades dels companys que no tornaven, a alguns periodistes assedegats de mort, i als qui no entenien que així ho havíem triat, tant els qui baixàvem com els qui no van tenir la mateixa sort.
Així, vàrem aprendre que no tot era una èpica glamurosa per explicar. També hi havia dolor, mort, i sobretot, patiments íntims per haver pres decisions arriscades i dubtoses, gens glamuroses i comportaments humans contradictoris. Aquelles expedicions, posant als homes en situacions límit, feien sortir el millor i el pitjor de cadascú. 
S’aprén molt dels humans...



PRELIMINARS
Expedició del 27 de juliol fins al 29 d’octubre de 1983.
Expedicionaris. Conrad Blanch Fors, Nil Bohigas Martorell, Jordi Canals Fontan, Òscar Cadiach Puig, Jordi Camprubí Casas, Josep Mª Duran Bellido, Lluís Gòmez Mestre, Enric Lucas Llop, Joan Massons Rabassa, Antoni Ricart de Mesones, Miquel Sànchez Múrcia i Antoni Sors Ferrer per rigorós ordre alfabètic del primer cognom.











Imatges de 1 a 12. Els dotze expedicionaris pel mateix ordre en que s’esmenten al principi. Si les fotografies no sòn millors va ser culpa del fotògraf, manifestament incompetent.

Peró, a qui li agradin els protagonistes, millor que es busqui un altre relat de l’expedició.
En aquesta crònica no faré servir els noms de cadascú. Perqué? Perque servidor no és competitiu i creu que és més interessant trobar i viure l’aventura de l’equip, on cadascú hi posava el que podia, sabia o volia que magnificar o minusvalorar l’aportació de cadascú. A tothom li agrada que es digui que va obrir la via amb força i determinació. Peró a ningú li agrada que es digui que unes diarrees intempestives el van obligar a plegar, deixar la càrrega i tornar enrere. Passa que, com que el cronista era el metge, aquestes coses les sabia, les veia i les escrivia per tenir les dades més endavant si calia. Però aquest metge no té el dret d’explicar les misèries dels seus pacients, suposats herois. No ho faria ni amb el seu permís. Peró, per equanimitat, o tots o ningú. Si no hi ha nom a les misèries, tampoc n’hi ha a les heroïcitats. Gairebé mai.
La intenció és una altre. Relatar com una colla d’homes il·lusionats i voluntariosos es van unir per enfrontar un objectiu apassionant i potencialment mortal.
O sigui que, com que ja sabeu els noms dels expedicionaris, us poso els noms que trobareu al relat. Seran els següents, que aquesta vegada no estan pel mateix ordre alfabètic. Per complicar-ho més, cada expedicionari té 2 malnoms que es refereixen a la mateixa persona. Voleu alguna pista? Els animals tòtem que es van utilitzar en el relat de l’expedició Barcelona al Karakorum 1980 també s’utilitzen aquí, entre altres malnoms; òbviament només en el cas dels qui vàrem viure les dos expedicions.

Codi dels malnoms de cadascú:
Escarola. Martori.  
Prim. Tarragona.
Livingstone. Castor. 
Toro. Esmestre. 
Lastut. Pla.
Canalíes. Fontana. 
Talcomraja. Camproig. 
Labanca. Guàrdia.
Cepat. Pagés.  
Falcó. Isard. 
Avi. Sispeles. 
Rabassut. Vicent. 

La Xina, com a potència administradora del Tibet, va obrir la zona nord de l’Himàlaia l’estiu de 1980. En aquell temps, el nostre grup escalava el Gasherbrum II, al Karakorum. Aquest va ser el primer vuitmil del nostre grup i també el primer vuitmil català al Karakorum. En tornar, exultants, ens va faltar temps per demanar els permisos per pujar al Manaslu, a l’himàlaia del Nepal i a l’Everest per la ruta del Tibet. Els permisos van ser per la primavera de 1982 (Manaslu) i per la tardor de 1983 (Everest). Abans no es podia. En aquell temps, els governs només donaven un permís per temporada.

Imatge 13. Tots els expedicionaris al Campament Base, excepte en Josep Mª Duran que va ser el fotògraf. L’Everest, al fons.

Segons ens consta a la informació que tenim, el campament base es va instal·lar al mateix lloc on va acampar l’expedició de Reinhold Messner l’any 1980 i també els anglesos de 1924, la famosa expedició del general Bruce, en la que Norton va arribar als 8.500 metres d’altitud, màxima altitud assolida fins aleshores, expedició en la que van desaparèixer Mallory i Irvine en un intent al cim. Famosa tragèdia va ser aquesta, que encara és motiu de controvèrsies i especulacions i que forma part de l’èpica de l’alpinisme mundial.


Imatge 14. George Mallory a la dreta, en pilota picada. A l’esquerra Howard Somervell. Arthur Wakefield al mig. Preparats per travessar el riu Rongbuk a l’expedició britànica a l’Everest de 1924. Cinquanta nou anys després hi anàvem nosaltres.

NOTA posterior. 2017. L’any 1999, una expedició angloamericana de recerca va trobar el cos de George Mallory a prop dels 8.200 metres a la paret nord. No era lluny d’on van passar les nostres cordades, que van arribar i muntar un campament a 8.300 metres. L’any 1983, quan s’escrivia aquest dietari, aixó encara formava part de les expedicions llegendàries i dels mites de l’alpinisme. 

DIETARI. El dia a dia d’aquells tres mesos.

Dimecres 3 d’agost. Beijing.

Estimada amiga, i em refereixo a tu, la llibreta, començo amb  l’obligació d’escriure aquesta crònica o diari d’expedició. 
Ja fa gairebé una setmana que hem sortit de Barcelona. 
Ho haig de confessar; tinc poques ganes de fer la feina d’escriure. M’agrada més badar amb les coses noves i fer passejos, físics i mentals, per les curiositats, que aquí sòn moltes. Potser és que l’aventura i l’obligació no sòn gaire bones amigues. Les hauré de conciliar tant si l’expedició ens va bé com si no. I com que sòc un pèssim fotògraf i un pervers cineasta, ja es veu que em tocarà escriure. A veure si com a cronista m’en surto. I si no, tant m’és. Mentre m’en surti com a metge...
Tota aquesta explicació és perquè m’adono de que em cau a sobre una llosa i de que hi ha molta feina a fer. I no només per escriure’t la crònica, vull dir feina per l’expedició. Volem pujar al cim més alt del món. Nosaltres, quatre montserratins i quatre pedraforquians... Total, una menudència. I, a sobre, per una via de la cara nord on s’hi han acostat ben pocs alpinistes. Només tibetans i xinesos plegats i els japonesos, en expedicions que més aviat semblaven exèrcits, i un alpinista, italotirolés, en solitari, han arribat al cim. Les retirades en situacions extremes, els fracassos amb retirada assenyada i els accidents i desaparicions (Mallory, Irvine, Tasker, Boardman, etc) encara sòn base de molta polèmica. Ho confesso, mama, por.
Però jo no podia dir que no els atendria, és clar. Servidor és metge a les verdes i a les madures. Amb quina cara m’hauria mirat al mirall si els hi hagués dit que no venia?
Aixó si, també hi haurà feina per escriure el dietari. A veure si em sé explicar, que això d’un diari no és una frivolitat per passar l’estona. Es necessita voluntat i constància. Perqué no es tracta d’escriure el lloc, l’hora i l’altitud de cada dia. És tracta d’escriure, quan abans millor, aquelles vivències per recordar encara que les coses siguin tan dures que no sigui aconsellable seure i treure paper, llapis, manyoples i frontal del fons de la motxilla. I que el diari surti coherent, sense períodes en blanc i sense oblidar els dies en que el fred, la tempesta, el cansament, la gana o les obligacions de metge no siguin propicis per escriure.
Llapis? No és millor un bolígraf? Doncs no. Amb el fred la tinta es congela i amb l’altitud i la baixa pressió, la molt tonta s’escapa del tubet i ho embruta tot quan li toca el sol i s’expandeix. Millor uns llàpissos que no fallen mai si tens una navalla ben esmolada. Aixó si, el ganivet d’expedició ha de tallar com una fulla d’afaitar.
Molt bé, centrem-ho, tot plegat. On sòc? 
Primera aventura a la Xina i al Tibet. La meva sisena expedició extra europea. Més o menys el mateix pels altres, uns més novells altres més veterans. 
Saps que penso? Si no fos la sisena expedició i no portèssim una bona experiència a l’esquena, ningú ens hauria ajudat a venir a atacar l’Everest. Després del Gasherbrum 2 i del Manaslu, aquest serà el nostre tercer intent a un vuitmil. Fins ara un èxit i un fracàs. Tremenda aventura i primer vuitmil català al Karakorum fa tres anys. Fracàs, dolor i llàgrimes pels dos companys perduts al Manaslu l’any passat. 
Però Sant Tornem-hi! Alguna tara de fabricació devem tenir, perqué ningú ens empeny a tornar, després del sofriment de l’any passat. Llàgrimes, plors, fam i cansament van amarar i omplir un camí de vuit dies fins arribar al primer poble, trobar alguna cosa per menjar i poder tornar a casa. Hi va haver més llàgrimes que passes.
O potser si que alguna força ens empeny; potser el pundonor. Amb l’Enric Font i en Pere Aymerich, que van quedar per sempre al Manaslu, ja preparàvem aquesta expedició. No els podem decebre. 


Imatges 15 i 16. Pere Aymerich Melis i Enric Font Lloret.

Però el diari no el començo fins avui, gairebé una setmana després de sortir de casa.  Avions, aeroports, 33 hores seguides entre avions i aeroports. El Prat, Barcelona - Charles de Gaulle, París – Beijing. Avió Jumbo, Boeing 747, enorme i atapeït, duanes, gana, jet lack, son, molta son, papers, calor, ambaixades, fred, ministeris xinesos, fum, pol·lució, hem d’anar aquí, hem d’anar allà... Ganes de cridar prou. Massa coses a fer cada minut i cada dia.
A callar, que ningú ens ha obligat a venir.
Fascinació d’orient? Doncs aquesta vegada no l’he sentit gaire. O mínimament. Molt menys que la primera vegada a l’Afganistan. Aixó d’aquí és una altra cosa. Ja anirem veient com va.
Fins ara, tenim moltes obligacions, però no és com a l’Afganistan, al Pakistan o al Nepal. Allà la feina era complicada: temes legals i administratius, la intendència i la logística per portar-ho tot on tocava. S’havia d’anar a l’aeroport, duanes, permisos, importacions, compres d’arrós, de patates i de l’equipament pels portadors, contractar transports, camàlics o iaks i negociar amb l’oficial d’enllaç, l’ambaixada espanyola i demés creus. Inacabable. Aquí no. Aquí tot ho fa la CMA (Chinese Mountain Association). Ho fa com li sembla, és clar, i bé que s’ho cobren, però nosaltres no hi tenim res a fer apart d’anar, pagar i signar. Aquí manen els xinesos i nosaltres no pintem res. Al Nepal, al Pakistan o a l’Afganistan els expedicionaris encara érem aquells homes blancs que viatjàvem, contractàvem gent i pagàvem. Èrem objecte de molts “Yes, sir” i molts “OK Bhara Sahib”. Tema sovint incòmode perquè servidor no és “Bhara sahib” de ningú ni estic acostumat a que ningú em munti la meva tenda ni m’estengui el sac de dormir, però vaja, no era jo qui manava allà. No? Doncs aquí tampoc. O encara menys.
Reitero, aquí no hi pintem res. Es paga a l’agència governamental corresponent i ells ho fan tot. Un avorriment. Aixó si, hi ha reunions protocol·làries amb el ministeri, molt amables i gens punyents i alguna altre reunió a l’ambaixada amb la colònia espanyola local que sòn quatre i el gat. I moltes excursions turístiques, saturades de gent, controlats pel guia i l’intèrpret que ens acusa de ser molt indisciplinats, perquè com que cadascú va badant segons li sembla, el grup es va allargassant, sovint es descompon i li posem difícil controlar-nos. Corre, corre, cap al minibús, que encara no hem vist les tombes Ming... La muralla xinesa, els turons perfumats, el teatre folklòric, la casa de la seda, el dinar típic als fons del vell Beijing, el vaixell de marbre, el temple del cel, la inmensitat de la ciutat prohibida, el palau imperial. Un no parar. Podria dir que, com uns turistes perseguint al guia, però seria un engany. El pobre guia perseguint-nos a nosaltres. Us figureu a en Camproig o al Pagés seguint alguna de les normes establertes? Doncs això.
- Híjole! Son ustedes muy indisciplinadoss.
Amb aquella essa final mejicana que tant pot ser doble essa com zeta. I és que el senyor Wu, el nostre intèrpret, parla un castellà mejicà més característic que en Mario Moreno Cantinflas. Va aprendre castellà treballant a l’ambaixada xinesa de Mèxic. Ens fem un tip de riure; i ell també quan s’en adona.


Imatges 17, 18 i 19. El Sr. Wu. Excel·lent intèrpret i millor persona. Amb vestit gris i barret de palla d’ala ample, al campament base, en negociacions amb el cap d’expedició i l’oficial d’enllaç i ajudant als tibetans a carregar els iaks. Només amb les tempestes i el fred d’octubre, amb la barba ja crescuda, es va posar el gorro de llana i l’anorac de ploma.

Peró he tingut temps i manera i he pogut enviar la primera carta a casa des de l’hotelet on hem estat, a uns 10 minuts a peu de la plaça Tiananmen. Nom escrit només en caracters xinesos. Confesso que no sé com es diu l’hotel. Verbalment sona una cosa així com “Güei-Güei”. Només hi ha estrangers. Pocs i gairebé tots asiàtics. Hotel, en xinés, es diu una cosa així com “Luguan” o sigui que això no hi entra en el nom de la casa. Punyeta! Com voldria entendre els rètols i a la gent, però és tan lluny, tant escrit com parlat del que jo conec... I en tres mesos, poca cosa puc aprendre... Potser algunes coses per ser amable.

Temps després d’aquest escrit, entre els mil papers de cada expedició hi havia aquesta targeta. És la del nostre hotel de Beijing, tant en anar com en tornar.
I al 1985 va ser igual. Mateix hotel en pujar i en baixar. Per cert, el sopar de celebració que ens va oferir aquest hotel per homenatjar la primera ascensió a l’Everest pel Tibet per una expedició occidental (1985) va ser absolutament memorable. 



Per donar les gràcies diuen una cosa així com “Txié-Txié”. I per saludar diuen “Nijao” pronunciant la J com els castellans. Veus? alguna cosa ja sé. I també sé distingir els signes dels banys d’homes i de dones. No hi entenc res, però si que veig que als de les dones, les potetes de les lletres sòn creuades i als dels homes, paralel·les. És important no posar la pota.
Avui havíem d’haver sortit cap a Chengdu i demà cap a Lhasa. 
Doncs no. Flight is cancelled. Why? Ningú no ho sap ni dona resposta. Tampoc hi ha ningú a qui preguntar. Si l’avió havia de sortir a les 12 hores del migdia, a les 6:25 hores de la tarda anuncien pels altaveus que no hi ha avió. Només ho diuen en xinés, i fora. Sort del Sr. Wu, sinó encara seriem allà asseguts. Almenys al Nepal ens haurien vingut a dir “Sorry, sir. I will prepare the best place for you tomorrow”. Que tampoc hauria estat veritat, és clar, però disminueix la sensació de desemparament total i d’haver perdut un dia sencer a l’aeroport fent el ridícul. La paciència que es necessita a l’Àsia... I els xinesos tenen paciència, es veu, perquè ningú protesta. Tampoc hi ha cap forma de protestar ni on fer-ho, és clar... Un món ben diferent del que estem habituats.
Una petita impressió, subjectiva, personal i encara no contrastada. Aquí ningú et diu “Sorry, sir” ni es disculpa de res. Potser els qui manen i decideixen tenen més fums i menys ganes de donar explicacions als seus administrats que els d’altres paisos asiàtics. Potser és que consideren que els estrangers, en general, fem més nosa que servei. O potser és que saben que els xinesos sòn més obedients i disciplinats, accepten que les coses són tal com són i s’aguanten. Més pacients si que sembla que sòn. Però més desconsiderats també; nosaltres és com si no existíssim. Si preguntem una adreça a un guàrdia del carrer, després d’una primera mirada com d’ensurt, s’ens gira d’esquena sense contestar, encara que li portem escrit en xinés per en Wu, el nostre intèrpret. Si fem un senyal a un taxi, ens mira sorprès i accelera. Si demanem alguna cosa a una administrativa d’una oficina pública, ens fa una mirada entre espantada i de menyspreu i ens ignora completament. Si algú es mosqueja i aixeca la veu, s’acosten els guàrdies. El concepte de cortesia, òbviament no és com el nostre. Potser som nosaltres que no sabem tenir la cortesia xinesa d’acostar-nos amb el cap cot i demanar el que sigui amb actitud implorant. Potser és que entrem amb el cap alt i parlant i trepitjant fort. I potser això és de mala educació aquí. O potser és que no ens entenen de res i no en volen saber res dels forasters nassos-llargs, que així ens diuen. No ho sé. Ja ho aniré indagagant.
En fi, que ens han portat a l’hotel de l’aeroport de Beijing. Modern. Arquitectura quadrada. Cap concessió a la imaginació. Lluentons de restaurant xinés. Molt digne, net i ampli. Moltes estrelles. Molt espai. Pocs clients. Menys estrangers no asiàtics. Aquí no tinc cap sensació d’estar atapeït, que és una sensació ben freqüent a l’Àsia.
Escric a l’habitació. Tetera elèctrica, té verd amb gessamí i aigua calenta lliure pels hostes. Sucre no. I llet tampoc, que no n’hi posen al té aromatitzat amb flors.
Hem ben sopat, que això si que ho disfruto. També hi ha qui no ho gaudeix, és clar. També hi ha qui no el treguis del bistec i les patates fregides; tota la resta li fa nosa, especialment aromes i espècies. I jo que m’ho passo tan bé amb la cuina asiàtica... Estic alegre, però tampoc una cosa excessiva. Dos ampolles de vi i nou cerveses entre els dotze. Matitzem-ho però, els principals consumidors del vi xinés hem estat en Toro i un servidor, que els altres o no els hi agrada beure o son de vida sana o tot plegat.
A l’habitació de l’hotel, intentant sentir l’Àsia d’altres vegades. A fora hi ha la nit de la Xina, avinguda amplíssima, poc o cap trànsit, poques llums, cap gresca. Alguns xinesos amunt o avall, que mai diuen “Yes, sir” i que més aviat ens defugen i s’esveren si alguna cosa és fora de programa. I un blanc amb el nas llarg tafanejant pel carrer és ben fora de programa. 
Per la pantalla del televisor m’entra una altra Xina d’aspecte antiquat. Sarsuela en xinés, barreja de colors vius i de tons pastel. Expliquen una història d’amor entre jove xinés amb aspecte d’empleat de multinacional, ben modern i vestit a la europea amb corbata lluent i joveneta de poble amb vestit  tradicional i pobre, que ven alguna cosa pels carrers i que canta dolçament sota la finestra. Apoteosi final cantant junts, és clar. Una mica postís i impostat. Poc autèntic.
M’està costant trobar l’encant asiàtic d’altres vegades. Potser només sòc un pobre nostàlgic. No voldria ser sospitós de carca, però enyoro l’amabilitat sustituïnt a l’organització i l’esperit creatiu a les normes. Aquí sembla ja tot preparat perquè facis el que s’ha de fer sense haver de pensar, i encara menys decidir, que sembla que són coses mal vistes i potser perilloses. 
Una excepció, però. Aquella “olor d’Àsia”, de diferents plantes i espècies, si que la noto. També aquí a l’hotel.
M’enfilo per la banda del romanticisme, que ja he dit que aquesta realitat apunta a tot el contrari. Sòc a la Xina, a l’altre punta de les terres que puc travessar a peu venint de casa. Crec que hi ha 8.800 km, o sigui que caminant 20 km diaris, m’hi passaria prop d’un any i tres mesos. Si no fes figa cap dia, es clar. Un passeig. D’aquí a pocs dies serem a Lhasa, ciutat santa i prohibida durant segles. Lectures d’Alexandra David-Neel, Nikolai Przewalski, Heinrich Harrer, Lobsang Rampa... Somio i llegeixo sobre el Tibet des de que tenia quinze anys. Les terres altes del Tibet i les muntanyes més altes del mòn. Exploracions i expedicions. Wilson, l’aviador perdut, els escaladors Mallory, Irvine, Younghusband, Norton, Blake i tants altres aventurers... 
Plego d’aquest color que la cosa es posa inconcreta i sensible i demà ens haurem de llevar d’hora, que l’avió, diuen, surt a les sis del matí. Ja ho veurem. Bona nit.

Dijous 4 d’agost. Chengdu.
Chengdu. Capital de la conca del Sichuan. Calor i ambient tropical. Cel blau i xàfecs tropicals. Intensos però que només duren minuts. Mullena de cop i calor; secs en poca estona. Aixó no és com el cel gris de Beijing. Verd i frondositat arreu. Bicicletes carregades d’ànecs i de cols, de peixos i de porcs. Ciutat enorme, de cases baixes, pocs gratacels, ambient relaxat. Ens han portat a passejar per uns temples i uns llacs -més aviat embassaments- i a dinar. Restaurant dins d’una vella casa de fusta de dos pisos; el menjador al pis de dalt. El menjar, una cosa extraordinària i ben diferent de la que coneixem com a “cuina xinesa”. Espècies i olors ben asiàtiques i elaboració i presentació acurades. Aixó si, aprendre a menjar amb els palets xinesos, que forquilles no en gasten. Hi ha qui es queixa de que així no pot menjar, però millor serà aprendre’n que com més lluny serem, menys forquilles hi haurà. Espavila, nano, que això no és un creuer de plaer. Hotel enorme de 8 pisos. Aquí si que l’hotel es diu Jinjiang Sichuan que ho diu en unes targetes. Bàsicament perquè és al centre de Chengdu a la riba del riu Jinjiang. Si tenim l’habitació 1342, quanta gent hi cap aquí dins? A la nit, al carrer, a la vora del riu, una fira amb casetes de menjar, música i atapeïment de personal. Cap estranger. Definitivament diferent del Beijing del nord.

Divendres 5 d’agost. Lhasa.
Lhasa. Primera nit a 3.670 metres. 


Imatge 20. Terminal de l’aeroport de Lhasa.


Hem matinat. Peu a terra a dos quarts de quatre del matí. Esmorzar un té, quatre pastes i cacahuets (té mèrit o no te mèrit, agafar els cacahuets pelats amb els bastonets xinesos?). A quarts de cinc a l’aeroport. Tràmits. Ens han regalat una pinta de plàstic en forma d’avió amb l’emblema de la CAAC, la companyia xinesa d’aviació. A dins de l’avió a les sis del matí. Atapeïts i calor a l’avió, sense aire condicionat ni ventilació. Ens han regalat un ventall de paper, també amb l’emblema de la CAAC, però no han acceptat deixar les portes obertes perquè es ventilés mentre no donaven el permís de vol. Hem volat a dos quarts de vuit. Hora i mitja de calor i suor sense moure’ns. Definitivament, els xinesos tenen molta paciència. És proverbial. Vol Chengdu – Lhasa. A les dotze aterràvem a 4.000 metres. Cel blau i pur com només es pot veure en altitud. Un avió bimotor antic, d’hèlix. Seients de mida xinesa, amb els genolls clavats a les amígdales. 
L’aeroport és a uns 90 km de Lhasa, per una pista estreta i polsosa, dalt d’unes furgonetes prou robustes. Paisatge tibetà. Tots posàvem ulls com taronges. Maniobres penjades al buit quan creuem un camió. Cel blau, cap núvol, pols que es mastega, paisatge ocre, punts de verd al fons de les valls. Paisatge inmens. Gairebé ningú a la carretera. Poques cases i cap poble. Inmensitat oceànica. Tres horetes de pista i pols des dels calçotets de recanvi més amagats fins a l’últim racó pulmonar, passant pels ulls i la gola. Mocs negres sense ser fumadors.
Allotjats a una residència d’oficials de l’exèrcit xinés a uns 10 kilòmetres de la ciutat, que no hem vist més que de lluny. Des de la finestra amb els teleobjectius veiem el Potala, mític palau del Dalai Lama i del govern tibetà abans de l’ocupació xinesa. L’allotjament és ampli i agradable, amb grans habitacions lluminoses per tres persones i comunicades entre elles. L’esquema és simple, escuet i casernari. Cap luxe. Els banys si, els banys sòn memorables. Vaja banys, diem-ne latrines. Memorables perquè serà difícil oblidar-les... Es veu que aquí caguen en comunitat i donant-se les mans per no caure al fossat, que seria cosa tràgica. Hi ha qui parla d’anar-hi encordats... Compartim allotjament amb un grup de suïssos de Lugano que també van a l’Everest. Nosaltres per l’aresta nordest i ells per la paret nord. Sòn de la zona del Ticino o sigui que ens entenem en italià. Veurem.





Imatges 21 i 22. L’allotjament militar a Lhasa.

M’estic fotent un té verd, ben carregat, sense sucre. Aigua calenta i té verd sembla que és cortesia habitual dels allotjaments xinesos.
Han vingut a fer-nos una revisió mèdica. Quatre preguntes, temperatura, el pols, la pressió arterial i auscultació cardíaca. Pel que sembla, cap de nosaltres està gaire greu. Ho deuen fer per l’altitud, dic jo, no fos cas que algú tingués mal agut de muntanya o edema pulmonar. És clar què si és una revisió mèdica per fer front a l’Everest, més aviat és un paripé. Tots estem amb una freqüència cardiaca entre 90 i 100 batecs per minut i discretament hipertensos. Jo tinc una pressió arterial 140 / 80 mmHg. És el que toca el primer dia a 3.670 metres. 
Les set del vespre i el material que no arriba. El dels suïssos ha arribat fa una estona. Del nostre ningú no en sap res. Els de l’allotjament diuen que és cosa de la CMA. La CMA és a Lhasa i pleguen a les sis. Amb l’aeroport no hi podem parlar. L’oficial d’enllaç no es troba per enlloc... En Wu està desolat, però ell no pot fer gaire més que traduir les nostres queixes al recepcionista, que passa més de nosaltres que el còndor dels Andes. 
Aquesta nit començaran els mals de cap del personal. I l’insomni. I començaran a demanar pastilletes i jo que no tinc gairebé res... És clar que, altres vegades ha estat molt pitjor. A Kabul, l’any 1977, el material va tardar en arribar dos setmanes. En Talcomraja ja es queixa de caparrassa. En Prim i en Sispeles estan refredats com una sopa. L’Escarola, quan dormia la migdiada, tenia la clàssica respiració periòdica de l’altitud. Jo tinc una punta de mal d’estòmac. Els demés, no es queixen, peró encara sòn vius. Ho he anat confirmant, no fos cas...
Bé doncs, aquí, fent el dropo a l’hostal, veient com es pon el sol a Lhasa, la mítica, i sense poder-hi anar. Tota la tarda esperant un equip que no arriba. Haviem d’arreglar la farmaciola, les càmeres de filmar i etc, i no hem fet res ni visitat la ciutat. Ja està bé, però. Primera nit en altitud, millor reposar.
Per cert que, ens han dit que demà arriba una delegació del Dalai Lama. Aixó és un aconteixement. Tancaran a les visites el temple del Jokang.
Vaig a veure si algú necessita alguna cosa.
22:30 hores.
Per fi ha arribat el material. Brut, ple de pols, aixafat, trinxat, però ha arribat. Falten encara tres bidons que sòn a Chengdu i les dos maletes de l’oficial d’enllaç, pobret, que també s’han quedat allà. És clar que, així s’espavilarà per trobar el que falta.
A mig sopar, en Guàrdia s’ha vist atacat per un mal de cap sobtat i ha anat a jeure. Ha vomitat el dinar i el sopar. Li he donat acetazolamida i salicilats i a dormir. Ha dormit una estona i ara va millor. En Tarragona i en Camproig han pres un comprimit per dormir, contra la meva opinió, però és clar que faran el que voldran. Sembla mentida, aquests fieres, que tranquils es queden quan han pres una pastilla miraculosa.
Ara, mort de son, m’en vaig a dormir. La meva primera nit al Tibet dels meus somnis. 

Dissabte 6 d’agost. Lhasa.
Copio, així tal com sona, una mica de vocabulari tibetà. El jardí el cuida un tibetà i parla una mica d’anglés. No us fixeu en l’ortografia, que ho escric tal i com m’ha sonat a mi. Segur que un mestre de tibetà m’engegarà la cavalleria per sobre, però per alguna banda haig de començar.

Un     Xig
Dos Nyi
Tres Sum
Quatre Shi
Cinc Nga
Sis Drug
Set Dun
Vuit Gie
Nou Gu
Deu Shu

I també: 
Quan val això?              Di la ga tso re
És car                      Rim gong chen po re
Canvi  -  Canviar      Je po giar pa
Sou feliços. Esteu contents  Kie rang tso sempa ki po dug ge
Nou                       Sarpa
Vell                      Nyingpa
                       Ja
Amic                      Drok po
Cor - Sentiment              Nying   I Vell és Nyingpa?
Hola, bon dia, bona nit, etc Tashi delec
Disculpi, perdó              Gong dag
El Dalai Lama està bé de salut    Gialwa rimpoché ku sug de thang re
Que sigueu feliços / Bona sort    Sem ki po nang
Pintura religiosa sobre roba      Tangka
Monument funerari en forma de cúpula  Stupa
Aigua. Riu.                           Txu

Ja veurem si em faré entendre amb el meu tibetà macarrònic...
Avui visita al Potala i visió de Lhasa des del cotxe. Hauria d’escriure-ho però...
Parlem de quantitat. Heu provat mai de descriure els moviments de milions de formigues en un formiguer? Impossible parlar de cada una. Impossible també parlar de totes i cada una de les sensacions, sentiments i pensaments d’una visió com aquesta. Encara no sé ni quina idea seguir. Estat de sorpresa amb confusió total. 
Però si parlem de qualitat... heu provat de traduïr a paraules els colors d’una sortida de sol sobre el Manaslu, a poder ser amb música de Bach o de Vangelis? On sòn les paraules que tornin a fer saltar les llàgrimes? Aclaparat de bellesa, d’artesania, de fervor i de l’esforç per no desaparèixer. Per les capacitats d’aquest poble, artístiques i cíviques. I per la seva voluntat de continuar creixent.
Per aquest motiu no escriuré avui gaire del Potala ni de Lhasa. Esperaré a asserenar-me i a sedimentar sentiments. Només uns comentaris de cap fred i, per tant, generals i poc compromesos. 
En primer lloc que el Potala no és un edifici, és una muntanya magnificent, blanca i roja, grandiosa, enorme, sota el cel blau dels gairebé 4000 metres d’altitud. Un s’hi acosta encongit de tanta grandesa.
Però, en segona lectura, una vegada dins, la cosa canvia. Poques sales, patis o espais amplis que permetin omplir els pulmons. Escales de fusta ben dretes, passadissos estrets, estances mínimes on has d’esperar que surti un per entrar-hi un altre, foscor amb llum de llànties de mantega de iak. Olor de mantega rància. Cap ventilació. Molt poques finestres i cap finestral. I més escales i passadissos. Ben diferent del que entenem aquí per “palau”. 
Però en una tercera lectura, quan t’acostes més, veus altre riquesa. La de les pintures i de les efigies amb or i plata, la perfecció de les miniatures de les “tangkes” i les escultures de fa centenars d’anys i, sobretot, la il·lusió dels monjos encarregats del manteniment i de les llànties de mantega, que d’amagat dels guardes xinesos, ens mostraven zones no obertes -vés a saber perquè- amb més imatges, riquíssimes, i ens demanaven que expliquéssim al mòn el que estaven passant els tibetans i que, si tornàvem un altre any, els hi portéssim imatges del XIVé Dalai Lama, Tenzin Gyaltso. Riquesa artística, cultural i de resistència a desaparèixer.
Bé, ja trobaré com aprofundir més...


EL POTALA


Imatge 23. El Potala vist des de Lhasa.

El palau de Potala es troba al mig de Lhasa, la capital de l'actual Regió Autònoma del Tibet, dins de la República Popular de la Xina.
Fou la residència i palau del govern dels diversos Dalai Lama al llarg del temps, fins que l’actual, el catorzé Dalai Lama, Tenzin Gyaltso, es va exiliar a l'Índia l’any 1959 després de l’invasió de l’exèrcit xinés. Actualment és un museu i Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, declarat l’any 1994. Quan el vaig visitar per primera vegada, l’any 1983, això de Patrimoni de la Humanitat no sabíem ni que era. L’edifici, palau o fortalesa, s’ho mereix amb escreix i només es pot comparar amb alguns, ben pocs, edificis del mon.
El Potala és, sens dubte, la construcció més gran i espectacular del Tibet i potser, de tota l’Àsia. A més de residència dels dalai-lames, era també l'escenari dels grans actes oficials de l'estat i seu del govern tibetà. Té molta importància religiosa i encara és un centre de devoció rellevant; els pelegrins s'hi atansen des de tots els racons del Tibet, sovint mesurant el trajecte amb el seu cos. També tenia funcions monàstiques i docents. El Potala és un dels pocs centres religiosos del Tibet que es va preservar durant les destruccions de la Revolució Cultural Xinesa. Els militars xinesos, situats en territori hostil, es van cuidar molt de que alguns radicals xinesos no provoquessin als tibetans més enllà del mínim necessari. El seu estat de conservació actual és molt bo. 
Cerco bibliografia: el nom de Potala fa referència al lloc de residència celestial del bodhisattva Avalokitesvara, conegut en els antics escrits budistes com Riwo Potala. Cal destacar que hom considera els dalai-lames com una emanació o reencarnació d'Avalokitesvara, des del punt de vista religiós i hereus del gran emperador tibetà Songtsen Gampo (segle VII, temps dels regnes visigots a Hispània) en el terreny polític. Avalokitesvara és una de les formes de presentar-se o un dels avatars de Buda, que va començar com a home, fill d’un rei, i va acabar com bodhisattva, que és qui arriba a l’eternitat per mèrits propis. Una cosa així com Pare, Fill i Esperit Sant, tres formes de presentar un sol mateix Deu. Es clar que, els tibetans no tenen deus; només humans que han trobat l’eternitat i els seus exemples i emanacions sòn els que es veneren actualment. La imatge més venerada del Potala és, òbviament, la d'Avalokitesvara. És difícil esbrinar quina part del culte és religiosa, culte al bodhisattva, o política, desig de que retorni l’antic dirigent del Tibet lliure, el Dalai Lama.
Abans de la construcció del palau de Potala, els dalai-lames tenien la seva residència al monestir de Drepung, molt proper a Lhasa. La institució dels dalai-lames havia nascut l’any 1578, amb el III Dalai-Lama. Els anteriors foren designats més endavant, pòstumament. El Ganden Potrang de Drepung va arribar també a ser la seu del govern tibetà. En època del gran cinqué V Dalai-Lama (Ngawang Lobsang Guiamtso, 1617-1682) hom va decidir donar més amplitud a la seu del govern i per això es va inspirar en els governants anteriors, que exercien el poder des d'un dzong, castell o fortalesa en tibetà. Es va triar el turó de Marpo Ri a Lhasa, que gaudia de l'avantatge de trobar-se en un lloc proper de Drepung, Ganden i Sera, els monestirs més grans del Tibet, de la proximitat del Jokhang, una cosa així com la catedral del lamaisme, i de ser la seu del govern en l'època de l’imperi tibetà de Songtsan Gampo al segle VII.
L'estructura constructiva del palau del Potala és força complexa. Degut a la seva situació (dalt una muntanya) la disposició de les diferents dependències es desenvolupa en diversos nivells, que, afegit a les diferents etapes constructives fa que el conjunt sigui de difícil interpretació: diferents alçades, cossos sobreposats i encastats l'un amb l'altre. Bàsicament hom divideix el palau en dues parts principals: el Potrang Karpo (Palau Blanc), seu del govern i el Potrang Marpo (Palau Roig) amb caràcter religiós.
Les mateixes dimensions del Potala, 130.000 m², amb una sèrie interminable de capelles i estances, moltes d'elles amb desenes d'imatges, fa que hom en compti més de 200.000, de totes mides i èpoques. A això cal afegir les pintures murals, els estupes, tangkes, teixits ornamentals, vestuari, armament ritual antic, objectes de culte, ceràmica... fan d'aquest lloc rellevant tant des del punt de vista cultural com a artístic. Dins el palau reposen les restes de vuit dalai lames. 
El 13é Dalai Lama, l’any 1922, va fer una restauració del conjunt monumental, des de canviar velles columnes i bigues fins a ampliar capelles i sales del palau.


Imatge 24. Potrang Karpo. Palau Blanc. Seu del govern tibetà. L’antiga escola de funcionaris a l’esquerra del pati.

Des de les rampes d'accés i després de passar per un vestíbul i diversos corredors s’arriba al Deyang Shar, un ampli pati dominat per l'imposant edifici del Palau Blanc. En aquest pati es feien les cerimònies i festes a l'aire lliure. A l’esquerra es troba una escola, construïda pel 7é Dalai Lama, a la primera meitat del segle XVIII. Al Palau Blanc s'hi accedeix per una escalinata de pedra que dóna pas a una escala de fusta, molt dreta. La part més alta de l'edifici es va destinar a residència dels dalai lames. Allí hi ha un seguit d’estances, una sala a la recepció de visitants, la capella particular (Gompo Khang), i les cambres utilitzades pels dalai lames.
El Palau Blanc està centrat pel Tsomchen Shar, la sala d'assamblees. Aquest lloc fou l'escenari de les més importants cerimònies de l'estat tibetà. Aquí foren coronats els dalai lames. La decoració mural és de l'època del Gran Cinquè. És la sala més gran d'aquest sector, la fusta de les estructures està decorada amb relleus i pintures de colors vius.

Imatge 25. Potrang Marpo (Palau Roig amb funcions religioses).

Aquesta edificació s'aixeca a ponent del Palau Blanc, la seva façana fosca s'aixeca sobre la ciutat de Lhasa, donant al conjunt del palau el seu aspecte característic. Es tracta d'una laberíntica sèrie de cambres, capelles i altres habitacions connectades per passadissos i escales dretes i estretes. Hi ha parts de l’edifici que encara s’atribueixen al palau o fortalesa de Songtsan Gampo i moltes imatges, estupes i tangkes tan antigues com del segle VIII d’art tibetà arcaic. També hi ha les tombes de diversos Dalai-Lames.

Imatge 26. Cambra del Dalai-Lama.

A la planta baixa se situa la gran sala d'assemblees anomenada Tsomchen Nub. És dedicada al Gran Cinquè, decorada amb obres d'alt nivell i pintures murals del segle XVII que cobreixen una superfície de 280 m². La superfície d'aquesta sala és de 725 m², la més gran de tot el Potala. Conté valuosos tangkes i el tron del VI Dalai-Lama. 

Imatge 27. Rica portalada interior del Potala.


Tornem al diari:
Salut: l’altitud ens ha fet algunes osques i no acabem de girar rodó del tot.
En Prim i en Talcomraja han passat mala nit -jo ja els hi deia que les pastilles per dormir no convenen en altitud- però ara es troben millor. En Labanca, que va caure ahir rodó amb mal de cap intens i vòmits, tractat amb acetazolamida i salicilats, ha descansat i es troba millor. Tota la resta, que hem passat una nit més aviat llarga i pesada, durant el dia ens hem anat trobant millor. Només notem l’altitud quan toca fer esforç. Ningú demana medicaments, no anem bé del tot però tampoc és cosa inesperada ni greu.
Renoi, renoi, aquesta vegada, això de l’Àsia em té ben atabalat. Potser si que era més fàcil ser jove i fort i viure aventures de senyoret per les muntanyes sense fer-se gaires preguntes. Amb el plus afegit de que et tractessin de “Sahib”. Serà que em faig vell, que ja començo a pensar (ò sentir?) que millor no patir ni fer patir gaire. Ni jo ni els demés, incloent les persones del país que visito. Que si els tibetans estan ben oprimits per l’invasió militar xinesa, que sembla la olor que fa el país, o que si els tibetans que volen el canvi d’un antiquat règim teocràtic, governat pels bisbes, aprofiten als veïns xinesos rojos per fer avançar a un Tibet mitgeval, com afirmen alguns altres... I etc i etc. Mil temes a rumiar.
Però avui no. Avui a dormir que el dia ha estat molt intens.
Només dos apunts. A.- Ja tenim tot el material a Lhasa. B.- Els xinesos de la CMA ens diuen que hi ha hagut un despreniment a la carretera que va a Xigatse i que potser haurem d’endarrerir el viatge. Veurem. Segur que a qui mana a l’hotel, o residència d’oficials, li interessa que ens quedem un o dos dies més. Estem ben venuts. A veure que passarà.
Fins demà.

Diumenge 7 d’agost. Lhasa.
Avui, de nou, hem passejat. Tot el dia voltant el Parkhor i el monestir del Jokhang, al bell mig de la ciutat vella de Lhasa. Aquí es veuen pocs xinesos, policia omnipresent apart. Tots son tibetans. Tothom somriu i ven les seves coses i les seves habilitats. Artesania, barbers, dentistes, massatges, sabaters, sastres, ollers i paellers, carnissers o forners. Basar asiàtic on es pot trobar de tot i, si no hi és, t’ho porten per demà. Bigarrat i esclatant d’olors i de colors.
Corprés. Haig de tornar per comprar algunes coses. O no; només per veure-ho.
























Imatges de 28 a 50. Passejant pel Lhasa, el Parkhor,  el temple Jokhang, i tibetans.

Un problema: la duana del Tibet cap a la Xina, que és molt estricta segons ens diuen els oficials xinesos. Hauré de pensar perquè és així. No manen els xinesos? Doncs perquè una duana si ells posen les lleis que han d’obeir els tibetans els hi agradi o no? Potser per protegir l’art antic...
Venim de veure unes dances pretesament tibetanes. No hi ha turistes, tres o quatre, però era un espectacle per turistes, no per locals. Més que dances, s’assemblen a les nostres sarsueles o cançons. En una d’elles, els homes marxaven a lluitar i les dones feien el cor fort i els esperaven cantant. No sé a favor o en contra de qui havien de lluitar, però era tot un clàssic del nacionalisme militarista d’arreu del mon.
Avui, les tibetanes, confessem-ho, ens han soliviantat. El seu somriure franc, la seva escassa inhibició devant nostre i el nul rubor per dir-nos paraules i frases, que no entenem, mentre ens estiren els pels de les cames i de les barbes, fent-se un tip de riure, ens han anat escalfant. I els tibetans, també, pixant-se de riure, sense manies. Només faltaven les dances. Haurieu d’haver vist les cares del personal quan ballava alguna mosseta... Un fet és franc. Les tibetanes sòn unes dones molt belles de cos i d’expresió. Potser, per elles, som més uns óssos peluts que uns homes, però en el fons, ja saben que som uns cavallers civilitzats. I només fa deu dies que hem sortit de casa...
Comencem a entrar en ambient. Per una banda el Tibet, exòtic i mil·lenari. Per altre la feina dura, la por i la il·lusió del combat per l’Everest. 
I, el cas és que, potser sigui primari, però sento com si aquesta expedició fos una cosa semblant a una missió. Ja no es tracta d’anar a muntanya perquè sòc muntanyenc. Aixó era així a l’Hindu Kush, al Karakorum i al Manaslu. Però ara es tracta de l’Everest. Representem a una comunitat humana que espera i segueix amb ànsia el que fem. Encara veig les llàgrimes als ulls de les mares, les dones i alguns fills quan marxàvem. Totes recordaven els qui no havien tornat de les expedicions anteriors. Jo també. Però era una mena de llàgrimes amb orgull. I, només per això, hauré de posar-hi el coll. Com al Manaslu; i lluitar fins al final. Triomfant o no. 
És clar que, com a metge de la colla, el primer objectiu és que tornem tots... encara que sigui al preu de no pujar al cim. Batalles venen, a veure com m’ho faig venir bé. Batalles no només contra el fred, el vent, l’altitud i l’entorn hostil. Feina d’equip, però sense perdre el nord. Primer objectiu: tornar tots.
I la tornada, aquesta vegada no serà com obrir la porta i dir “Hola! Que hi ha algú a casa? Ja he tornat”. Serà com la tornada del guerrer, victoriós o malferit; estimat o, potser odiat o menyspreat, però mai indiferent. 
Resumint, m’espera una gran feina però voldria que, com al Manaslu, no m’abandoni l’esperit de lluita.
Ja tot està preparat. Demà marxem. El material revisat, els camions carregats, els jeeps llogats i les darreres compres fetes. Cadascú la seva responsabilitat. Mal d’esquena de carregar tants bidons als dos camions. Sòn tres tones sense comptar les xorradetes de cadascú, que també som humans i tenim debilitats. Qui una ampolla de cava per celebrar, la meva pipa i el seu tabac, el “Walkman” i la música d’un altre... Ara a descansar. 

Demà, a tenc d’alba, frissosos, tots a punt, sonaràn els crits del cap d’expedició: “Tot a punt?”. Veus: “Material revisat i carregat”,  “Comunicacions. A punt”, “Alimentació preparats”,  “Farmaciola OK”. 
Altre volta la veu: 

- “Preparats? Caravana! Cap a l’Everest! En marxa!”. 

Pell de gallina. Primeres passes, primer ronc dels motors. Aquest sempre és un moment emocionant, passió de vida, pell de gallina. Altres vegades era a peu; ara, en camions fins al campament base. Travessar mil kilòmetres del Tibet. Objectiu, l’Everest. Amb el munt de personal que espera que hi pujem, no podem fallar.
Adeu per avui i fins demà.
Etiquetes: , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu