Translate

Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest. 2ona Part

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983.
2ona PART.

DE LHASA AL CAMPAMENT BASE. Travessant el Tibet.

Dilluns 8 i Dimarts 9 d’agost. Xigatse.
Allotjats també a una residència de l’exèrcit xinés. Més pobre que a Lhasa. Habitacions espaioses, però serveis inexistents. Les latrines, ara si que sòn memorables de veritat. Per no oblidar mai més. Deu ens en guard d’una caiguda en aquest pou insondable cobert de fustes precàries.
Ahir al vespre gran xerrada nocturna a l’habitació, que és per quatre, amb l'Avi, en Toro i en Labanca. I un servidor. Fins a quarts de quinze. Amb això, la crònica va anar a Can Taps. Els companys, la vivència i l’ambient, el primer de tot.
Ahir, dia esplèndid però amb problemes. Pistes infernals, collades fins a 5.200 metres. Valls glaciars amples, de fons pla i torrenteres vertiginoses, sense fons. Estimballs a un pam de les rodes. Sol i pols, pujades intenses en primera marxa. Ramats i tibetans a cavall que ens avancen. Llacs, del color de les turqueses del país, que es cargolen seguint els vessants i que omplen valls senceres. Muntanyes blanques, més que blanques, platejades de glaç lluent al sol, allà lluny. Pocs poblats i només al fons de les valls. Collades i collades, valls i valls. Pista amb mil giragonses. Arribats a Xigatse al capvespre. Un dels camions, però, no va arribar. S’ha de recuperar. Enviar el jeep a veure que ha passat. És clar, ha arribat avui. Cosa de quatre cargols...
Resum. Un dia de descans a Xigatse. Incident, avaria o negoci per Xigatse? I jo encantat. Vaja presses! Més poc a poquet, millor aclimatació.
Aconteixements del dia. Intensos.
Visita al monestir de Tashilumpo, seu del Panchen Lama, segona autoritat religiosa del Tibet. Orgasme fotogràfic del personal. Jo, que prefereixo mirar que fotografiar, he estat a un pas del col·lapse. S’ha obert, de sobte, davant dels meus ulls un mòn tibetà que no sospitava. A Lhasa, només olorar-lo. Lames, monjos, pintures i una efigie de Buda, inmens, de 30 metres d’alçària i que abasta diversos pisos del monestir per poder-la contemplar en els seus detalls. Un món que, m’ho expliquen i penso que exageren. Podria omplir tota la llibreta, però no és el cas.
Llegeixo una mica d’història local. Panchen-lama en tibetà significa “Gran savi”. És un títol que va donar el cinquè Dalai Lama al seu mestre i aliat. En la tradició política tibetana, amb gran pes de les personalitats religioses, les dos figures governaven el Tibet. Els Dalai Lames eren predominants, però, els Panchen Lames s’encarregaven d’elegir i educar als nous Dalai Lames. Tots dos s’havien de reconèixer mútuament per governar. I tots dos pertanyen a la tradició o escola budista geluk-pa i es considera que el Panchen Lama, actualment l’onzé, és la reencarnació d’Amitabha, que és l’avatar o la característica de Buda que s’anomena “Llum infinita”.  La seva seu és el monestir de Tashilumpo.
No sempre, però, les relacions entre Dalais i Panchens van ser una bassa d’oli. Hi va haver alts i baixos, tensions pel territori i pels guanys de cadascú, cismes i, fins i tot, episodis guerrers. Sobretot a principis del segle XX amb els xinesos pel mig.
NOTA de 2017
El 10é Panchen Lama, Choekyi Gyaltsen, no va ser reconegut com a tal pel Dalai Lama per considerar irregular la seva elecció (1949) sota pressió del govern de la República de Xina embolicada a la guerra civil contra els comunistes de la República Popular de Xina. Posteriorment va ser diputat de l’Assemblea de la República Popular Xinesa a Beijing, però també va ser humiliat i empresonat pel govern xinés (1962) durant la revolució cultural. Va morir sobtadament a Xigatse, com a Panchen Lama, l’any 1989 a l’edat de 51 anys, poc després d’un discurs on va denunciar els excessos de la política xinesa al Tibet.
El Dalai Lama i el seu govern, a l’exili, van triar una nova reencarnació del Panchen Lama, l’onzé, un nen de cinc anys anomenat Gedhun Choekyi Nyima el 14 de maig de 1995. El govern xinés, però va fer-lo detenir, junt amb la seva família i va anomenar XIé Panchen Lama a Gyaincain Norbu, de la mateixa edat, el 11 de novembre del mateix any.
Des d’aleshores, Gedhun Choekyi Nyima i família han desaparegut de la vista pública. Els tibetans lleials al Dalai Lama i molts occidentals reclamen el seu alliberament, considerant-lo el pres polític més jove del mon. Al Nepal i nord de la Índia hi ha cartells de recerca amb la seva imatge. La diplomàcia xinesa, però, afirma que el noi fa vida normal entre els seus amb una identitat nova per protegir-lo dels radicals tibetans antixinesos. Costa imaginar que els tibetans antixinesos li volguèssin cap mal, ja que que és el seu Panchen Lama; peró segur que l'utilitzarien per declarar a l'actual Panchen Lama un impostor al servei del govern xinés.

Imatge 60. Cartell de recerca de Gedhun Choekyi Nyima al Nepal.
El fons del tema, òbviament, és l’interés del govern xinés per nomenar els caps religiosos del Tibet i assegurar la seva gobernança. El següent xoc: a la mort de l’actual 14é Dalai Lama, Tenzin Gyatso, de 81 anys. Qui i com nomenarà la quinzena reencarnació del Dalai Lama? Els tibetans de l’exili fidels a l’actual Dalai Lama o els de l’interior del Tibet, sotmesos al govern xinés?

Pensant-ho bé, abans he dit que no era el cas d’omplir tota la llibreta amb les impressions del Tashilumpo. Veritat i no veritat alhora. Ja m’agradaria ser un artista de la paraula i embadalir al personal amb llums i colors del que veig, pintats amb paraules. Però no en sé.
No pensis que escric perquè em surt espontàniament de l’ànima ni perquè, de forma natural, sigui un poeta del lloc, la vivència o el moment. A mi el que em surt de l’ànima és més aviat veure i viure que escriure. Confesso que escriure em costa com pixar sang i ho faig perquè m’he proposat fer una crònica d’aquesta aventura a l’Everest i al Tibet, ben conscient de que serà difícil que ho repeteixi i de que cada minut viscut és or pur. Que jo ho escrigui com un plom o com una llauna és una altre cosa.
O sigui que, si no m’enfilo gaire amb les sutileses que penso / sento és perquè la història i el que és més proper de cada dia pesen més que el garbuix de sentiments / pensaments que, com un allau, em colguen cada dia. És clar, puc escriure mitja hora o dos hores, depenent del dia i de la situació, però en una expedició tot té un límit. Sigui l’horari, la nit, el fred, la gana, la set i mil altres limitacions, com que el llapis i la llibreta siguin al fons d’un camió i de cara al vespre, servidor no està per brocs de desmuntar-ho tot per escriure mitja horeta. La crònica de la segona expedició catalana a l’Everest per davant de la poesia i del relat de viatges culturals que, com que sòn vivències personals, potser només m’interessin a mi. O potser a ningú. És que jo no sòc cap Josep Mª de Sagarra per escriure llibres de viatges. Més m’agradaria assemblar-me a Domènec Badia i Leblich anomenat Alí Bey el Abbasí i la seva crònica. Modestament, és clar, que el segle XX ja no és el segle XVIII quan ell viatjava.
Al que anàvem, que som al Tibet i no es tracta d’explicar la meva vida i pensaments.
Avui, dia 9 d’agost, l’Isard, el cap d’aquesta expedició, i de tantes altres, fa 33 anys.
Per sopar, li hem demanat al nostre cuiner tibetà, en Guesen, que faci un pastís. Hi hem posat una colla, un grapat, un bosc, d’espelmes (de les de fer llum a l’expedició, blanques, grosses i llargues, res sofisticat) i hem cantat “Els Segadors”. Com a revolta, que a casa no ens deixen gaire. Xinesos, tibetans i quatre turistes en silenci respectuós i una mica sorprès. Després hem invitat a pastís a tot el personal. A Xigatse, tots els forasters, una trentena a tot estirar, incloent l’expedició italosuïssa i nosaltres (tots junts 22 persones), ens allotgem a la mateixa residència i sopem al mateix menjador a la mateixa hora. I si no arribes a temps, com a Lhasa, no menges, que els funcionaris no estan per gaires brocs. Per cert que, els cuiners deuen haver posat bona voluntat a seguir la recepta del pastís que els responsables d’alimentació han anat explicant, però crec francament que era més prudent invitar a tothom que acabar nosaltres amb el pastís tot fent una demostració d’intrepidesa i valentia.
Després del pastís, l’oficial d’enllaç ha tret una ampolla de vi xinés, ben curiós, i nosaltres una altre de licor estomacal (Ecs!) que ves tú a saber de quina motxilla sortia. Les cadires en cercle, les taules a un racó. Han sortit entre els suissoitalians i els turistes, dos guitarres, més ampolles de licor i ha començat la gresca.
Cosa increïble, i hauria d’escriure increïble amb majúscules, que si no, no sé com escriure-ho. Les guitarres i les cançons dels italians, que ho sòn més que suïssos. També hem cantat nosaltres. Han anat sortint més ampolles de licor, vés tu a saber d’on. En Camproig ha tret a ballar a una australiana, ai, l’australiana, i al cap d’una estona ja ballaven a més a més, en Rabassut, vaja quin un per ballar, en Falcó i en Guàrdia, que mai ho hauria dit, l’australiana, la suïssa i un japonès. Aquí s’ha acabat l’elenc de ballarins. Els altres ho miràvem més aviat enriolats... Mai m’hauria afigurat veure a aquests prohoms de l’alpinisme del país fent aquestes ballaruques.
El cas és que, entre la vintena d’expedicionaris i turistes que som a Xigatse, hi ha quatre dones. Dos japoneses, una suïssa, aparellada i continguda i una australiana d’una quarantena d’anys, morena de cabell i de pell, viatgera empedreïda, ben espontània, que va esventant que és soltera, i que gasta un tipus que fa saltar les llàgrimes d’aquests pobres expatriats i abstinents. Asseguda al meu costat, va lloant la meva veu (?) “You have a very beatiful voice!”. Tu creus? Si un servidor, encara que de nen vaig cantar un solo al Palau de la Música, ara més aviat semblo una granota... Des de Lhasa, com que ens anem trobant amb els turistes, hi ha apostes per veure a qui tria ella o qui la camel·la. Que qué em sembla? Que assedegada d’exòtics latins, escaladors de l’Everest, persegueix alguna cosa, peró amb contenció i sense desvetllar a qui. En Labanca s’afigura amb il·lusió que va per ell. Potser si, vaja, no el desil·lusionaré, però més aviat penso que ella no li farà fàstics a cap atrevit si sap guanyar el que ella busca. Que em sembla cosa sutil, cap spanish machote.
Gresca total al menjador de la residència d’oficials de l’exèrcit xinés. Els xinesos absolutament embadalits. Sembla que mai de la vida havien vist a uns occidentals fora de control, cantant i ballant de forma desenfrenada. En Wu, el pobre, intenta com pot, fer veure que som al Tibet, que això aquí no s’estila, que deixarem malament als xinesos, que sòn els qui ens han portat (Bravo, d’alguna manera ja veu que no sòn iguals!), que no hem de confondre llibertat amb llibertinatge (on ho havia sentit abans  això?) i que a dos quarts de nou tanquen el local i tots a dormir. Pobre Wu. És un gran company però no sap que la frontera entre llibertat i llibertinatge és molt sutil i fàcil de saltar si acumules vint-i-tres llatins, una llatina, una australiana, tres japonesos i dos japoneses, tots expatriats i quan bona part, està desitjant una mica de llibertinatge, precisament.
A fora, al carrer, sota un cel ple d’estels, els xinesos han posat una televisió, a tota llet, per veure si ens fan callar, i mil cadires. Hi ha cinc mil xinesos mirat-s’ho. Els altres cent-mil, encara estan parats seguint la gresca des del pati. Les cares que posen, ulls com taronges, mostren que no estan acostumats a les disbauxes. I total res de res. Cantar i ballar. Ningú que perdi els papers o que no s’aguanti dret... quan ens han tret del menjador, tots cap a la plaça a continuar i en Wu intentant convèncer-los de que això, a la Xina, no es pot fer.
Tot plegat, una situació ben curiosa; el comportament humà sempre em sorprèn. No és el meu estil, això si. Un servidor és més aviat contingut i avorrit, tirant a tristoi. De manera que després de buidar la bufeta, que és cosa saludable en general, però que Déu ens en guard d’un mal pas en aquestes latrines, cap al jaç, a escriure una estona.
Sol a l’habitació, aprofito la gresca que des d’aquí sento (Guantanamera, guajira guantanamera...) per escriure una estona. Penso que aquesta trobada casual d’uns llatins a Xigatse quedarà gravada i tatuada al còrtex dels tibetans i dels xinesos que s’ho miren. Els japonesos s’hi han apuntat encantats, però només segueixen un corrent que ja bramava abans.
I ara una pregunta òbvia. Perqué sòc aquí escrivint? Bé podria ser a la plaça i veure si em puc apuntar a una revolcada amb la turista australiana. Raó oficial una mica superficial; oficial, però certa del tot. Que encara queden dos mesos llargs d’expedició, que em toca, i potser em tocarà més, negociar amb els xinesos si les coses es posen dures. Millor ser el “doctor”, home seriós en el que es pot confiar, que no perd l’oremus, encara que corri l’alcohol i que sap estar al cas de que una cosa és ser mediterrani i tenir la sang calenta i una altre és estar al Tibet amb una missió, rodejat de tibetans i de xinesos perplexes. Es tracta de guanyar punts, toquem fusta, per si apareixen problemes com rescats, ingressos hospitalaris o altres conflictes en que necessitem als locals. Raó fonda: les gresques no sòn el meu estil. No hi estic còmode. Els tipus de relacions que s’estableixen no em satisfan, incloent l’altre sexe. Quan la cosa comença a passar d’un grup d’amics que canta una cançó, a una colla que balla i apareixen comportaments de tipus d’estriptís, amb crits i eixordaments, jo sento vergonya aliena. I el que podria ser una vetllada interessant es converteix en una vergonya i una creu. Prefereixo amagar-me i escriure sol. Estic millor. Més a gust.
Una crítica dolorosa. Perqué els italosuïssos poden cantar i ballar, fent gresca amb cançons picants i treure a ballar a les noies sense fer l’impressió d’haver perdut les mides? I nosaltres, de seguida tot sòn crits. Uns volen parlar més alt que els altres i no ens posem d’acord ni en la cançó a cantar. Lamentable i poc elegant. O és que sòc un senyoret que no li agrada el mòn que li toca?
Resum, una vetllada memorable, tatuada a les neurones de la memòria. Llàstima de cine i de gravadora perquè més espontània, la cosa no ho podria ser.
Els xinesos segueixen amb la tele a tota marxa. Dormir difícil ens espera.
Demà cap a Xegar. Un pas més cap a l’Everest i endavant, que en pocs dies seré jo qui farà els 33 anys. He preparat 6 litres d’aigua desinfectada pel viatge de demà, que aquesta colla no està per orgues, però demà bé que voldran beure i no vull que s'amorrin a qualsevol piló i tingui una epidèmia de diarrees.
Al meu costat dorm el company, penso que somiant amb la Moira. Però és clar, ell és un home casat i enamorat, oi? El pobre es pensa que ha estat ell qui s’ha negat. “Sorry, I am married”. Però el cas és que ella no havia preguntat res i tenia un mig somriure... El cert és que hi ha una bona colla que encara no han vingut a dormir, encara que la gresca s’ha anat esllanguint i acabant en punta; cada vegada n’hi havia menys.
Bon viatge demà i bona nit ara, malgrat la tele xinesa i les rialles dels cinc mil xinesos. Una cosa curiosa: hi ha xinesos, però no tibetans.






Imatges 61 a 66. De camí cap a Xegar. Tibet profund.



 Imatges 67 a 70. Cada vegada que ens aturem, molts tibetans s’acosten a veure aquells homes tan estranys...



Imatges 71 a 74. Entrada a Xegar, senyorejada pel seu Dzong. Nens de Xegar i l’allotjament.

Dijous 11 d’Agost. Xegar.
Xegar. Dia de descans i d’aclimatació a 4.300 metres.
Avui, que no ha sortit el sol en tot el dia, m’en adono de com pot ser d’hostil el Tibet i la seva altitud. Estic a l’habitació de l’allotjament, uns barracons de guix, cada vegada més pobres com més ens allunyem de Lhasa. La porta dona al pati i no tanca bé. Som a l’agost i fa fred; penso en els qui viuen aquí tot l’any. Escric en una taula bellugadissa, enfredorit i embrutit. Mal gust de boca, gana i set, nas tapat, llagues als llavis i mal de cap. No tinc esma ni per anar a pixar, i menys en aquestes latrines. I aquí no et pots distreure menjotejant alguna cosa. Només hi ha alguna cosa, i no gaire, a les hores dels àpats. Tampoc es pot anar a comprar res enlloc, que no hi ha botigues.
Avui gairebé no he sortit de l’habitació; he aprofitat per escriure a casa i als amics. Cartes banals, sense gràcia.
Començo a sentir ja l’embrutiment de les expedicions; fins que m’hi acostumi, serà una creu. El cos ple de pupes, a les mans i a la boca. La brutícia; em costa acostumar-me al paper higiènic, jo que sempre em rento amb aigua. Mitjons i calçotets bruts de dies. Les camises igual. Tot és ple de la pols de la pista. D’aquí a poc, altre merda ho omplirà tot: restes de menjar trabucat a les petites tendes d’altitud, brutícia orgànica de diarrees i de vòmits inesperats i imperiosos en el lloc més impensat. Suor d’esforç de dies. El cabell, sempre sota el gorro, greixós com si fos untat de mantega, i etc. O sigui que millor no em queixo encara, que tot això ja arribarà.
I tot això m’espera i jo aquí escrivint amb el mal de cap que no em deixa i bevent el pitjor té, fet de tronquets i no de fulles, sense sucre, que he tastat a la vida. Però és calent i fluixet; aigua calenta que reconforta. Habitació sense cap personalitat, amb tres catres, una tauleta coixa i una tetera. Porta i finestra que donen al pati, on hi ha les latrines i un dipòsit d’aigua, amb una aixeta, per si ens acabem la que hi ha a la tetera. Una bombeta coberta de cagades de mosca al sostre. Electricitat de les sis de la tarda a les deu de la nit. Tot plegat sota un cel de plom i un vent del nord glaçat i carregat de pols. Anem bé.
Podria ser que fòssim tocats del bolet? És possible que ens interessi més la intensitat del viure que la longevitat? Que ens atreguin més les incomoditats i el futur desconegut que el comfort rutinari? Potser, com els homes reclutats per Shackleton per la seva expedició a l'Antàrtida, ximplets com som, ens atreu més el reconeixement dels altres que la pròpia seguretat?
L'anunci de Shackleton per reclutar als seus homes deia una cosa així aproximadament:
"Es busquen homes per viatge perillós. Salari baix, fred intens, llargs mesos de completa oscuritat, perill constant, retorn sa i estalvi dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit".

Estic segur de que amb la publicitat d'aquesta espedició molts pensaran que venim per aquest motiu. Doncs crec que no és així i els hi diria: No hi enteneu pilota. Ja hem anat al Karakorum, a l'Hindu Kush i a l'Himàlaia del Nepal abans sense cap reconeixement públic, més enllà dels petits cercles de coneguts. No ho faig per aixó, i només m'atreveixo a parlar per mi. Ho faig perqué tinc una tara de naixement: voler ser millor, veure el que no he vist, la de seguir passes d'aventurers admirats, fer un pas més enllà, cercar sempre un horitzó nou i fer el nòmada. La curiositat hi ajuda, és clar. Aixó fa que pugui suportar molt. I que, i aixó és el més important, quan aquella expedició s'acaba el meu magatzem de records i experiències, i per tant jo mateix, s'haurà enriquit, fent-me millor. Cal explicar perqué els records i les experiències enriqueixen la vida? Doncs perqué de les experiències ensenyen i, si sòn profundes, queden marcades amb foc i alló s'aprén per sempre.
Tot plegat només té un perill, i no és el perill físic de l'expedició. Pot passar que aquesta manera de fer, portada a un extrem, em converteixi en un inadaptat social que no sàpiga seguir el ritme inhumà de la supervivència professional, on aquest enriquiment personal es valora tant com qualsevol altre esport o hobby. O sigui, o ben poc o gens. Hauré de mantenir la cosa a ratlla perqué l'objectiu no és viure sol al mon i si que ho és viure en pau amb els demés i ser un puntal on es puguin recolzar els qui em necessitin. O sigui, hauré de mantenir cert equilibri, filosofia budista bàsica. El que ells en diuen "El camí del mig".
També hi ha qui diu, esgarrifat, que deu ser que no m'importa ni la meva vida ni el futur. Vols tú una cosa més falsa? Cert menypreu em surt de dins quan aflora aquest tipus d'argumentació. L'argument, esmentat abans, és que m'interessa més viure que la longevitat, sobretot si aquesta és penosa i carregada de xacres. Deixo clar que viure, viure molt intensament i aprendre és el més important. Traduït a termes gastronòmics, millor una ampolla de bon vi de les cooperatives d'Els Guiamets o de Darnius, sobretot quan l'anyada és bona, que un gavadal de vi de tetra-brick. Millor qualitat que quantitat. En quant al futur, més problema dòna el parlar-ne que el no parlar-ne. De fet es pot solventar fàcilment la qüestió dient que a que ve preocupar-se gaire si ningú de nosaltres sap si el futur existeix. Demà, una roda del camió fora de la carretera o una esquerda traidora a la glacera i el meu futur deixa d'existir. Ém diràs, és clar que aixó no és argument suficient. Perqué... i si aixó no passa, i si hi ha una miqueta de futur encara? Home, bé m'esforço a que no passi; no vaig a pujar al Pedraforca sense corda i bé que sondejo la glacera amb el piolet. O, des d'un altre punt de vista, em podria quedar a Xegar a viure amb i com aquests tibetans, peró estic fet i educat d'altre manera, no ho puc canviar així com així. Si em quedés, ben prest arribarien els problemes. O sigui que si que m'importa el futur i procuraré que n'hi hagi; com més millor. O sigui que si que m’interessa. Però no al preu de convertir-me en una col al seu hort només esperant que el pagés la vulgui collir.


Imatge 75. L’Everest vist des de la collada, 5200 metres d’altitud, sortint de Xegar.
Imatge76. Panoràmica des de prop de Xegar. L’Everest al mig. El Txo Oyu a la dreta i el Makalu a l’esquerra.





Imatges 77 a 81. Travessant els rius amb els camions.
Imatge 82. La paret Nord de l’Everest encara de dos colls lluny.

Hem anat a sopar i després a preparar els camions i l'equip del viatge per demà. Ecs, el sopar... Quatre plats de conserves (de grills de mandarina, de carn picada, de grans de soja i de cacahuets) sense cap mena de detall, salsa ni condiment, pels dotze i un bol d'arrós bullit amb força sorra per barba. Pel personal xinés, intèrpret, oficial d’enllaç, conductors, que son sis, cuiner, ajudant de cuina, telegrafista, ajudant de telegrafista i cinc portadors d’altitud, en total disset, més o menys el mateix. Passa que ells sòn més habils amb els bastonets xinesos. A nosaltres ens rodolen els cacahuets trenta vegades abans d’agafar-ne un.

No em trobo gens bé, ho confesso. Segueixo amb mal de cap i amb la mateixa sensació d'embrutiment. Si em veiés ara l'Anna potser em rebutjaria per sempre; es trobaria amb un sòmines que es belluga a poc a poquet, com un ós peresós pel mal de cap i brut com una guilla. I demà amb el cansament i els 5.200 metres, sospito que serà molt pitjor. Escric ja amb llum de frontal, que la bombeta que hi ha al sostre és francament irrisòria. Demà caldrà llevar-nos ben d'hora i encara haig de passar per la latrina. Que Dèu m'acompanyi, que aixó si que serà un esport de risc. Prendré una coseta pel mal de cap i a dormir que demà ens espera un dia dur.
Des del punt de vista mèdic. Com una seda; quatre comprimits de paracetamol pel mal de cap del personal i para de comptar.


Imatges 83 a 85. Darrers kilòmetres de la pista, primera vista de l’Everest des del peu i runes del monestir de Rongbuk. Ja arribem al Campament Base!

Imatge 86. Mapa de la capçalera de la vall de Rongbuk. Vista del nord cap al sud. La paret de l’Everest, és la paret nord. Més al fons, el verd de les valls del Nepal.

Dissabte 13 d’Agost. Campament Base. 5.200 metres.

Començo pel va passar ahir, tot i que avui no he parat en tot el dia. Ahir llevada aterridora a les tres de la matinada. Un té calent amb galetes. Escàs. Un fred de molts pebrots, amb tota la roba disponible posada, a dalt de la caixa del camió. Caragolats i atapeïts d’esquena a la cabina. Cel estelat, però nit sense lluna. Passar un coll a 5.200 metres. Encara més fred, vent i pols. Després baixada, rostos avall fins al fons de l’afrau, amb el camió en punt mort per estalviar combustible. Molt perillós. Albada i sortida de sol mentre baixem.
A les 8 del matí arribem al riu Rongbuk, que hem de travessar. Travessem en diagonal, riu avall, per aprofitar la força del corrent; moment sensacional amb el personal excitat dalt de la caixa, cridant com ximples, l’aigua entrant dins de les cabines dels camions, que feien bots i ballaven sobre les pedres del fons. Un dels camions es va quedar aturat al mig del riu, potser astorat de tanta mullena. Naufragi al Tibet! A veure si hauran sortit bé les fotografies i el film del rescat de vehicle naufragat amb els altres camions i el jeep.
Poc després arribem al poblet de Qudzong (el senyor Wu deia “Tingri” però o es diu igual que la població, bastant més gran, que hi ha més enllà de Xegar o no pot ser). Va ser un aconteixement pel seu centenar d’habitants. Sortint del poble hi ha una stupa, un monument religiós funerari, i les runes d’un petit  monestir. Hi ha una colla de tibetans fent tasques de restauració a l’estupa. Molt curiós, això de la restauració, perquè el que és evident és la completa destrucció d’edificis, escultures i pintures religioses, a cops de mall o rascades. És una restauració espontània del tibetans locals, cosa difícil, perquè aquí no es mou res que el govern no ho digui, o és promoguda pel govern xinés ara que venen uns forasters?
Unes hores després, dalt del camió i amb el dia avançant, arribem al campament base. Enorme vall glaciar de fons pla, on comença la morrena. La petita plana queda del tot sotmesa i senyorejada per la paret nord de l’Everest. La primera vegada que, en un revolt de la pista hem vist l’Everest, hem hagut de torçar el coll per veure el cim, ens ha recorregut l’esquena un esglai. Alló no s’acabava mai de veure. Quin tros de paret! Mareta, on ens hem posat?
I això que el campament base és a uns 20 km del peu de la paret! Els italosuissos han posat el seu campament base al mateix lloc que consta que el van posar les dos expedicions xineses i la japonesa, que sòn les úniques que han fet cim per aquesta ruta de l’aresta nordest. Gran pla al mig de la vall, sobre la morrena; sol i vent de dia, fred i vent de nit; ni un bri d’herba. Nosaltres el posem uns centenars de metres més avall. És un xic més lluny però està protegit del vent al sud per unes dunes de la mateixa morrena, el riu glaciar fa un petit estany, que anirà bé per obtenir aigua, rentar i fer un bon bany els dies que el temps ho permeti. A més a més, com que és a recer, hi ha un petit prat d’herba fresca que farà el terra de les tendes més còmode. És el darrer prat de color verd i el més alt. Després ja tot és pedra i glaç. Segons ens consta a la informació que tenim, és el mateix lloc on va acampar l’expedició de Reinhold Messner l’any 1980 i també els anglesos de 1924, la famosa expedició del general Bruce, en la que Norton va arribar als 8.500 metres d’altitud, rècord del moment i en que van desaparèixer Mallory i Irvine en un intent al cim. Famosa tragèdia va ser aquesta, que encara és motiu de controvèrsies i especulacions i que forma part de l’èpica de l’alpinisme mundial.
Bé, rendit i trencat per l’eix. Mancats d’aclimatació, ens arrosseguem com cucs per aquestes pedres.
Comença la vida de campament base. A aclimatar-nos abans d'atacar!

Etiquetes: , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic