Translate

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983. Part 4. La lluita pel Txang La.

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983.
Part 4. La lluita pel Txang La.

Dimecres 24 d’Agost de 1983. Campament II. 6000 metres d’altitud.
Cau el dia, a la porta de la tenda. Tres tendetes encarades fan el nostre CII. Demà en pujarem una al CIII i només en quedaran dos. Camp ben pla, pedregar inmens, lluny de verticalitats, al bell mig de la glacera oriental de Rongbuk. 
Avui, dotze dies després d’arribar al CB, ja som a 6000 metres, al campament II, en Falcó, en Canalies, l’Avi i un servidor. En Vicent i en Pla han pujat avui amb els iaks al CIII i tornaran a baixar. Darrer viatge de transport al CIII. Els demés sòn tots descansant al CB. Demà els hi toca començar a pujar als primers. 
Ja podem sentir la olor i la tremolor del neguit de la roda dels atacs. A la paret! Por i aventura. Prudència i sentit del deure. Angúnia i orgull. Com es conjuminen tants sentiments en un sol cor? Millor vaig a descansar una estona amb una tassa d’alguna cosa calenta, que no som res i aquí dalt menys.
Vaig arribar ahir, sortint del CI al matí, en sis horetes, carregant un piano de cua a l’esquena, arrossegant-me com un llimac babós. Els demés de la colla que pujàvem, l’Isard, en Fontana i en Lastut, van pujar en menys de cinc hores, però també és cert que, arribats aquí, en Rabassut i en Sispeles, que ja hi eren del dia abans, els hi van haver de fer maniobres de reanimació, estenallats per terra. Una mica més i han d’arribar al boca a boca. Amb descans i una sopa recomfortant, la cosa es va anar resolent.
El trajecte. Seguir la vall glaciar amunt. Restes dels cables telefònics de l’expedició xinesa de 1975 al mig de la glacera. Morrenes i morrenes, pedres i pedres. Puja i baixa, voltes i revolts per passar rius glaciars, salts entre blocs de glaç i pedra, amb un riu furient a sota. Penitents grans com esglésies gòtiques que s’han de rodejar. Llum, sol i fred. Rodejats de muntanyes de més de 6000 metres. Blanc a dalt, negre al mig. Tota la gamma de grisos i d’ocres a la vora. Bon temps, però ventet gèlid. Mortal si t’atures. Llengua fora, trenta kilos a l’esquena i molta paciència.
Aquest CII, sembla un campament dels molts de la glacera Baltoro de l’expedició de fa tres anys al Karakorum, però 2000 metres més amunt. Amuntegament de pedres que la glacera arrossega i acumula en morrenes, de vegades altes com un turó. Aigua neta de dia, glaç de nit. Tres tendes i poc menjar. Avui, neva que neva, dia de descans pels quatre que som aquí. Sort pel descans, però una merda perquè gastarem bona part del poc propà i menjar que tenim aquí.
Acaben d’arribar els iaks que baixen del CIII amb els seus cuidadors. No en Vicent ni en Pla que s’han quedat allà dalt. Només arribar, els iaks s’han ajaçat entre les pedres per passar la nit. Els tibetans es couen el seu tsampa a la seva tenda de pell de iak. Com que portem menjar d’algunes empreses, en aquest cas de can Santiveri, els hi hem fet unes fotografies mentre es menjaven unes galetes i xocolata dietètics.

Imatge 106. Cartell publicitari d'un dels patrocinadors.

Sòn bona gent, pacífics i treballadors, però costa entendre’s. No han volgut baixar els bidons de plàstic buits. Serà que volen pujar més endavant per recuperar-los? Per ells, un bidó de plàstic que pot contenir 60 ò 90 litres d’aigua és un tresor pels seus camps i les seves cases. O potser no volien esperar a que es buidessin. Haurien arribat al CII ben de nit. I aquí no hi ha faroles als carrers.
És curiós veure amb quina suavitat tracten als animals. Si algun tira la càrrega, el segueixen poc a poquet mentre li parlen, com qui tracta a un nen petit, fins que l’atrapen. Aleshores una boleta de farina, que l’animal acostuma a agafar amb ànsia i, apa, altre vegada carregat. Mai per la força; només paciència. És clar que, amb aquestes bèsties llanudes, que els mascles pesen més 350 kg, i amb unes banyes d’un metre de punta a punta, qualsevol s’hi encara. Bèsties pacífiques, però espantadisses i imprevisibles. Si fem un gest sobtat, inesperat per la bèstia, s’esvera i amb un gir del cap pot enviar una càrrega de 50 kg deu metres lluny. I, si ha de passar per on vol passar, per trobar l’herba que vol, una tenda del campament és igual que la nosa d’una mosca. L’esclafa sense manies. Ens acostem a ajudar als tibetans, però ja ens tenen ensenyats. Ens acostem pel darrera, sempre lluny de les banyes, que un moviment no esperat del coll pot esventrar l’home més fort.
Em trobo mig bé. Deu n’hi doret per ser a 6000 metres. No ho havia dit fins ara, però estic fent tractament per un hipertiroidisme de Graves – Basedow. Amb metimazol i propanolol. Assumeixo que una part de la taquicàrdia, de l’insomni i de les diarrees, que fins avui que duren, eren per hipertiroïdisme, de manera que segueixo el consell de l’endocrinòleg i augmento el tractament.

NOTA PER PROFESSIONALS. 2017.
Afortunadament, la medicina de muntanya evoluciona depressa. Avui dia ja sabem que en altitud, normalment, la funció tiroïdal augmenta al principi i disminueix posteriorment, pel que ara no atribuiria a hipertiroïdisme els símptomes descrits. Segur que eren relacionats amb Mal de Muntanya o, diguem-ne, aclimatació insuficient.
A més a més, el propanolol pot tenir efectes contraris a l’aclimatació normal; de manera que avui dia tampoc l’administraria en altitud.



Imatges 107 i 108. El campament I amb els iaks ajaçats, al capvespre. Arribant al Camp I.





Imatges de 109 a 112. Penitents entre el CI i el CII.

Plego, que sòc fora de la tenda i torna a nevar amb ganes. Feia una estona que només queien quatre flocs mandrosos amb un resolet suau. A més a més haig d’agafar aigua abans de que tot es glaci, que a dins de la tenda, sempre triga una mica més en quedar com una pedra. Quan les cantimplores sòn glaçades, és feina grossa i molt de gas per fer la sopa. I encendre el gas amb comptagotes que va escàs.

Una curiositat expedicionària.
Quan no hi ha aigua que corre i tot és glaçat, és millor tenir el campament sobre la neu. S’agafa neu, s’encén el fogó i de cada perol de neu farem dos dits d’aigua. Si som sobre una morrena de pedres i no hi ha neu, l’aigua ja ha de ser als perols abans de que es glaci. L’aigua de les cantimplores, que son de plàstic o potser d’alumini, però difícils de posar al foc, no serveix per fer la sopa nutritiva i rehidratant de cada vespre, tan necessària en altitud.
I a la nit, la cantimplora, ben tancada, a dins del sac de dormir. Si es queda fora, no tindrem aigua durant la nit i l’endemà serà un bloc de glaç.

18 hores.
Dins de la tenda Baltoro amb en Fontana que llegeix els viatges de Gulliver d’en Jonathan Swift. A l’altre tenda, l’Isard i l’Avi fan una llarga migdiada. Els pastors dels iaks i el seu ramat fa una estona que han tirat avall cap al CI. Cap notícia d’en Pla ni d’en Vicent. A les tres de la tarda hem engegat la ràdio i hem pogut sentir en Vicent que parlava des del CIII amb el CB, però no hem entès res. El cas és que sòn allà. Aquesta refotuda glacera de Rongbuk oriental és recargolada com un tirabuixó. Es poden sentir el CB i el CIII, però el nostre CII queda fora de línia.
Hem dinat un brou de mil coses, que aigua i sals son la base de la supervivència, com de costum, mitja llauna de tonyina petita per barba i un mos de torró dur. Gens malament. Un privilegi aquí dalt. A més a més amb una tenda lluny d’allaus i un sac calent i sec. Entorn de muntanyes que ningú ha pujat mai, camins als ulls i al cor que mai s’han caminat. Proper al paradís.
Baixo a la crua i cruel misèria del dia a dia. Aquests camins que veig i sento tampoc els caminarem. Qui perd el temps a enfilar-se a un turó de 6500 metres des del CII de l’Everest? Per això no hi ha pujat ningú, perquè aquí és un bony i no un cim. I ningú es gasta una pasta gansa per venir aquí si l’objectiu no és el cim dels cims, la glòria.
Voleu dir que no som una mica ximples? Perqué aquest entorn no pot ser més ample i més hermós tot i que no es veu cap vuit-mil d’aquí estant. Només glacera, morrenes i puigs de roques inestables.
Sembla que la nevada amolla. Sobre les pedres no ha agafat i tot segueix tan ocre com abans, però, cosa curiosa, el nostre material, potser menys calent pel sol, és ben cobert de neu.
Hi ha molta llum. Intento escriure amb les ulleres de sol, però s’entelen; deuen ser massa fredes. Les escalfo a la panxa.
A les quatre, en Falcó i en Sispeles han intentat comunicar una altre vegada amb els altres campaments, des d’aquest racó del mòn. No hi ha hagut manera. Per acabar, en Sispeles ha enviat una imprecació desesperada a l’èter: “Si algú em sent, que s’en vagi al peo. Canvi i fora”.
Més aïllats no pot ser...
Amb aquesta nevada, ja es veu que els del CB no pujaran avui, i, si algun valent es decideix, es quedarà al CI. En tot cas, aquí no hi arribaria més personal fins demà al tard o demà-passat. Decisió difícil, carregar una tenda amunt i deixar el CII amb només 4 places (6 amb mal dormir atapeïts i acoblats per tots els moviments). Demà pujarem al CIII els quatre que som aquí, que amb en Lastut i en Rabassut, ja serem sis.
Demà, doncs, definitivament instal·lat el CIII a 6500 amb mitja expedició vivint-hi. En només tretze dies. Saps que m’agradaria, a mi que només sòc el metge i no cap fiera de punta? Doncs que, demà-passat sortíssim una colla del CIII i obríssim el Coll Nord i que ja fos obert quan arribi el gruix de l’expedició.
El Coll Nord, mite de les primeres expedicions dels anys vint. Txang La en tibetà, traducció casolana: Pas del Nord o Coll Nord. La paret de glaç i escalada clau en aquesta ruta. Campament IV a 7050 metres. Tremolor al fons del pit d’emoció.

Punts cardinals en tibetà:
Nord: Txang ó Byang
Sud  : Lho
Est   : Shar
Oest: Nub ó Nup

Les ulleres ja son calentes i funcionen. De nou fa resol, dins d’un mon blanc que no em deixa veure d’on ve la llum. En tot cas no ve del cel; tot és blanc. Blanc de la molta llum, que la neu no ha pres a terra al campament, però si a les muntanyes. Quietud, ni gota de vent. De tot arreu degota la neu que es va fonent. Dins de la tenda comença a fer calor. Fora plumes i forros polars; els peus fora del sac. Fa una estona, nevant, sense fer gaire fred, érem a 3ºC. Ara, amb resol i amb una mica de neu que cau flonja som a 23ºC. En 10 minuts la temperatura ha augmentat 20ºC. Feinada i desgast.
Aprofito i vaig a l’excusat, cosa inexcusable... Cent metres de morrena... i cent més per tornar. Obro la tenda, que circuli l’aire. Està canviant la llum. Potser s’obri el temps. Veurem. Temps inestable, hores pel devant fins que, de matinada, haurem de decidir que fem. De moment poca feina a fer. Tinc un llibre, però el guardo pel CIII. 
Obro una olla de reflexions; escudella barrejada on hi haurà de tot, però és que o tanco ja els ulls i espero dotze hores dins del sac, o faig solitaris o em poso a menjar i m’acabo les existències en poca estona. Calla, que encara m’enviarien al CB a carregar més teca. Millor em poso a pensar i a escriure...
A veure, obrim l’olla que bull a dins del cap dins d’aquesta tenda al peu de l’Everest. Que tenim? Doncs hi bull el futur dels propers dies. Il·lusió i por. Plans racionals de dia i malsons irracionals de nit. Ja veurem si ho sabré anar explicant. 
Avui, 24 d’agost de 1983. Si aquest carall de temps no s’empitota i ens escarafolla (expressions tibetanes locals utilitzades sovint pels expedicionaris i que ja es veu el que volen dir), demà podem ser al CIII. O sigui que, 4+2=6,  mitja expedició ja apuntarà cap al Coll Nord. Amb sort, i si els núvols, el vent i la neu ens deixen, la primera cordada pot arribar al Coll Nord, a 7050 metres, el dia 27 d’agost. 
Il·lusió. Pujar el Txang La. A veure, si tots estan bons i puc ser jo qui m’enfili, que sinó, el que em toca és curar (o millorar) pupes. El primer és el primer i va al devant. Deixem-ho clar, un malalt és més important que el cim. Almenys per mi, per alguns dels altres no ho sé. Recordo les normes del bon metge d’expedició: primer, tornar tots, segon, tornar amics, tercer, pujar al cim. Per aquest ordre. No sempre ho he pogut complir...
Si el dia 27 ja és obert el Coll Nord, el dia 30 pot estar equipat per les tres primeres cordades, el que vol dir 120 kg de material, menjar i combustible (tres cordades sòn sis alpinistes x 20 kg cadascú). Aleshores ja haurà arribat tot el grup al CIII, per tant, al mateix temps el CV, a 7600 metres, pot ser obert per una cordada de refresc. Els dies 4 i 5 de setembre, el camp cinquè ja pot ser ben muntat i equipat. Seguint el ritme tropical que vaig descrivint, el dia 6 ó 7 de setembre ja arriba la primera cordada al CVI a 8300 metres. Els dies 8 i 9 es carrega fins allà i el CVI queda organitzat i ben abastit de menjar, combustible, tendes i sacs de dormir. Així, aleshores, després de la feinada, tot seguint el bullir de l’olla a dins del cap, el dia 10 de setembre podem ser tots de nou al CIII i el dia12 tots al CB amb la feina feta a descansar uns dies, menjar bé i refer-nos. Recomencem l’atac el dia 16 de setembre i el dia 19 ó 20, tots al CIII. Els dies del 22 al 25 per pujar, els qui estiguin més forts, al CVI. El gloriós dia 26 de setembre, cim per la cordada més forta. Ballaruca d’alegria i gresca en la mesura que toca aquí dalt que no es pot baixar la guàrdia ni un minut. El dia 27 ò 28 tots de nou al CIII i comencem a organitzar la retirada recuperant el material i intentant no deixar el camp fet una pena. Aixo sí que pot ser un embolic. 
M’explicaré.
1. Som 16 persones cagant i pixant aquí dalt, ho vulguis o no, embrutem la neu i tot acaba a la glacera, per més que intentem ser curosos i fer-ho sempre al mateix lloc. O sigui que, embrutar, embrutem per molt ecologistes que vulguem ser. I no em sortiu amb que la merda orgànica no és brutícia perquè a) mireu les epidèmies de pesta i de còlera. Nomes ens caldria això ara, aquí dalt. b) a més de 6500 metres hi ha poca o cap vida natural. Només aigua, glaç i pedra. La merda és una novetat geològica. Excloent el ieti, és clar.
2. Llaunes buides, pots, material trencat i tendes estripades, trossos de cordes i roba esguinçada. A veure qui és el bonic que ho recull i ho carrega tot avall. En teoria ho farem i ho hem de fer, però el quid està en la paraula “tot”. Sempre hi ha raconets que no es veuen sota la neu i les pedres.
3. Les presses. O no conec bé als meus companys, o quan algú hagi pujat al cim començarà ja una carrera, avall, avall, que fa baixada, per plegar d’aquí i tornar a casa sense perdre ni un minut. Temps moderns.
He dit que podria ser un embolic? Optimisme malaltís el meu. Serà un embolic, afirmo. Carreres avall i munts de material i brossa abandonats. O això o no els conec...
Ha parat de nevar i ja fosqueja. Torna a fer fred. A les tendes tothom fa veure que dorm, tancat en un mateix i perdut en els seus ensomnis. Que lluny que sòn les nostres companyes i l’embolcall protector de casa! Que inhòspita és aquesta vall i que fred el glaç i les pedres!
Plego per avui. Sopar i a dormir. A veure quina sopa ens farem. Un sobre de sopa, uns talls de fuet, una llauna de llenties i força aigua. Tot ben barrejat. El que toca aquí dalt, força aigua. Un poti-poti. Una feinada però una delícia. Jo em guardo un pols de bitxo picant pel meu plat, que els demés no en volen saber res dels bitxos. Ells s’ho perden.


Imatges 113 i 114. El torturat camí entre el CI i el CIII. 

Divendres 26 Agost. Campament III. 6500 metres. Segon dia.
De nit a la tenda; petita cúpula de roba i de pals flexibles de fibra de vidre (Una Baltoro de la marca Altus, de Saragossa, de la que l’Avi és assessor tècnic). A 6500 metres d’altitud, plantada sobre les primeres pedres de la glacera oriental de Rongbuk. Més amunt, neu i glaç. Sacsejada pel vent. Sota del Coll Nord. Company de tenda en Vicent; llargues converses. Per variar, sobre les dones. No us penseu, sols com estem, i tant com les enyorem, que la cosa va de sexe i humitats. Va de quines sòn les seves necessitats, sentiments i actes, que tan se’ns escapen a nosaltres, que no ens enterem. Opinem que no és per mala o poca voluntat; és que nosaltres juguem un altre partit d’un altre joc. També opinem que la viceversa és certa. Elles no s’enteren del que ens motiva i ens agrada. Algun dia haurem de trobar la convergència. 
Vaig arribar al CIII ahir a primera hora de la tarda, després de sis hores de pujada amb un piano a l’esquena de 25 kg i ben asmat. Avançant amb els colzes, vaja. Arrossegant-me com un llimac i deixant les baves a les pedres. Bevia, llepava, tota gota d’aigua que trobava en aquest pedregar. A sota hi ha glaç, ho diu la geografia, que som en una glacera, però aquí dalt només veig que pedres, turons de pedres i muntanyes de pedres. El glaç i l’aigua son ben avall. Els cims ben amunt. Llum, set i calor quan el dia és bo. Foscor, fred i  desorientació quan el dia és tapat i no hi ha visibilitat. He pujat com si fos en un desert. Set i calor.
Avui ha arribat gairebé tothom. Al CB només hi ha l’Isard i en Guàrdia.
Al·legria! Els companys que han vingut del CB han pujat les cartes que van arribar amb el cotxe fa uns dies. Tinc carta de l‘Anna. Escrita ja fa 36 dies, m’arriba ara. Injecció d’ànims. La nit serà menys llarga, rellegint poc a poc la seva lletra rodona i menuda.
Aquí dalt som deu expedicionaris i cinc portadors tibetans. Ja plantegem l’atac al Coll Nord i demà sortirà el primer equip amunt. Aixó s’anima. Avui, tarda de preparatius, material, farmaciola, combustible, menjar i tot el que ha d’anar amunt. Impossible treballar gaire a aquesta altitud. Esbufecs al menor esforç. 
Ès clar. A 6500 metres d’altitud no hi viu ningú permanentment. Els xerpes que viuen més amunt tenen cases a 4800 metres, però només són per l’estiu. A l’hivern baixen a Namche Bazar, a Kumjung o a Thame, que són al voltant dels 3000 ò 3500 metres.

NOTA 2017. Una nota de metge especialista en altitud.  Durant molts anys es va considerar que la població més elevada del mon, i per tant el límit de població permanent era Aucanquilcha. Peró eren unes instal·lacions mineres, abandonades als anys 1990’s. Avui dia la població més elevada habitada de forma permanent és bastant més avall. Pendent d’identificar amb seguretat, que cadascú reivindica el seu poble. Cosa del turisme.

Ahir al matí, a l’hora de pujar cap al CIII, en Falcó no es trobava fi i va decidir baixar al CB. Ara es troba bé i parlem per radio a cada hora establerta.
Incidències. Enganxada entre en Camproig i en Labanca per la cosa de la religió. Ja és gros, haver de fer de les creences religioses un cas de topada aquí dalt. Com si no hi hagués altre feina. D’acord que en Labanca és un catòlic acrític que bordeja el fanatisme. Però en Camproig perd els estreps fàcilment quan se li demanen raonaments per justificar la manca de fé. Ni els té ni els vol tenir; senzillament no hi creu. És clar que és la trampa dels qui si que tenen fé; demanar arguments als qui no en tenen. No hauria de ser a l‘inrevés? Les coses cal demostrar-les i no demanar als altres que et demostrin el contrari. 
Doncs, recapacitem. Sòc al peu del Coll Nord. Nit serena i amb un fred que pela a 6500 metres. Vaig deixar l’armilla i el pantaló de plomes al CI, pensant en recuperar-ho més endavant i no pujar tant carregat. Ara em faria falta. Els qui han pujat ja m’han avisat, per si un cas em deleixo, que no hi compti gaire. Es va vessar un pot de llet condensada pel terra de la tenda i com que feien servir la meva roba com a matalàs, doncs... Ara la meva roba només és un manyoc brut que no abriga. Ja és ben bé que cadascú mira pel seu i que el que és de tots no és de ningú. Metàfora de la política i de la nostra societat. La feinada que hi haurà per recuperar-ho. Aigua i sol, que la llet condensada seca tarda dies en desfer-se en aigua gelada i la ploma tarda dies en assecar-se. 
Com que avui ha volat un dels calçotets interiors tèrmics (Maleït vent. No deu ser lluny, però no l’he sabut trobar en aquest oceà de pedres) i no he pujat cap xandall, resulta que és molt probable que em foti de fred a les cames. Per les cames tinc uns calçotets tèrmics, el forro polar i el Gore-Tex. Sembla suficient, però el termòmetre de màxim/mínim marca 18 sota zero a les nits. I som a l’agost. Haig de recuperar el que es va quedar a baix abans de que vingui el mal temps.
Un altre tema del mateix problema és que, només amb uns calçotets, sense recanvi, la bugada és impossible. Ja veus el que em dirien a casa amb els mateixos calçotets durant un mes... Encara sort que, aquí dalt som molt tolerants en aquest tema. Un toc de conya. L’avantatge serà quan els calçotets s’aguantin drets: aleshores serà més fàcil mantenir-me dignament dempeus encara que les cames facin figa.
Més problemes de material. Grossos. M’ha volat, pel vent, la tassa d’alumini. Cap a la glacera. I ara búsca-la. Misteri. Manquen encenedors, que la caixa on eren és buida. Aquests si que han volat, perquè teòricament venia tancada des de Barcelona. I els mistos s’encenen malament o no s’encenen a aquesta altitud. Molt greu. Encara més problemes: ha desaparegut la roba interior dels portadors tibetans, que també venia embalada des de Barcelona. Els encarregats juren que han desaparegut al magatzem de Barcelona, al local que ens van deixar. Segons els seus papers, ja no es van carregar a l’avió, però no ho han vist fins ara. O sigui que hem donat als portadors les reserves de recanvis que portàvem. I si algú perd una samarreta o uns calçotets, com m’ha passat a mi, doncs paciència, que ja no hi ha recanvi. Si fa bon temps, anirem bé, i si no, lleparem. Com els cargols, deixant les baves a cada pas.
A la tenda, en Rabassut torna a sopar. Fa una estona hem elaborat una supersopa, que es podria anomenar tremenda gasòfia amb totes les restes de coses que hi havia a la tenda: restes de plats encara no rentats, molles de pa d’un cul de bossa, mitges llaunes de tonyina i de carn, una mica de sal i una altre mica de flocs de puré de patata, gofio canario i flocs de blat de moro. La major part, gentilesa i donació de la casa Santiveri, que ens ha ben peixat i moltes gràcies que els hi devem. Tot barrejat, a casa, seria argamassa inmenjable. Peró era calent, reparador, alimentós i en resum, deliciós. He menjat fins quedar embafat. En Vicent es deu trobar millor, perquè té gana, ja veus. Com jo fins ara, que la panxa ja em vessa. 
Ah, i no ho havia dit. Sota unes pedres, hem trobat una caixa amb cubs de sopa sintètica de l’expedició xilena de la primavera passada. Deixant de banda les expedicions britàniques dels anys 20, aquí només hi han vingut els xinesos (dos vegades, 1960 i 1975), els japonesos i en Reinhold Messner per la paret nord l’any 1980, els militars francesos l’any 1981 (JC Marmier), britànics per la cresta NE l’any 1982 (C. Bonington) i xilens la primavera de l’any 1982. I ara nosaltres. Només els asiàtics han fet cim des d’aquí.
NOTA de 2017. A l’Himalayan Journal de 1985 consta una expedició holandesa de 1982, dirigida per A. Stuart, de la que no tinc dades.

Després de la sopa, hem xerrat i xerrat. Dones, amants, marits d’amants, amors i velles històries. Com que ell torna a tenir gana, es reescalfa les restes de l’argamassa. La porta de la tenda oberta, que la olor em mareja. La meva panxa ja no dona per més i encara hauré de còrrer. Fa fred, bastant sota zero. M’ha escalfat un bol de llet en pols amb cacau. Bon company.
Ja veieu per quins camins va una expedició com aquesta. I com passem les moltes hores mortes.
Per cert i, ja posats a dir les veritats i a passar l’estona llapis en mà, confesso que segueixo amb diarrea. La pell de la cara i el coll cau a trossos i apareixen algunes llagues. Ja m’ho tapo, ja, però el sol aquí és com ferro roent. Aixó quan surt, és clar. I dormir, aquí dalt, doncs no és com a casa. I no per dormir sobre les pedres i el glaç, que al Pirineu es dorm com els angelets a les glaceres. Em refereixo a l’altitud.
Voldria escriure una carta a l’Anna que no tot es pot posar en un diari. Només mancaria això. Peró ja és negra nit, el frontal fa pampallugues i hem d’estalviar bateries. A més a més ja em fa mal el clatell de la posició. A jeure. Bona nit.


Imatges 116 a 118. Arribant al Camp III.

Diumenge 28 d’Agost. Campament III. 6500 metres.
Corredisses per escriure, perquè ja és fosc i soc al sac. Fa molt fred i la mà, ben balba, no em segueix bé. Encara sort que, com a metge, no tinc gaire feina. Quatre cremades del sol, dos diarrees, unes morenes, gola seca i els llavis tallats de bona part del personal. Sort que porto reserves de tractaments diversos per les pupes mínimes que això representa. 
Encara no he escrit a casa desde que sòc al CIII. I és que no em vaga; hi ha prou feina. És clar que, tampoc ho hauria pogut enviar. Les cartes, ja es veu que baixaran amb mi. Seran cartes d’història i ho dic perquè seran ben endarrerides.
Avui ha estat un dia gran. Ahir en Toro, en Canalies i en Tarragona van atacar el Txang-La. Ja van deixar més d’un terç de la paret obert i equipat amb cordes fixes. Avui en Talcomraja, en Prim, l’Escarola i en Cepat, ho han acabat i han arribat al Coll Nord. Ja tenim una banderola, res més, a 7000 metres! I corda fixa fins allà. Demà, abans de l’alba sortirem un equip, tots menys els que s’han guanyat un descans, pel primer viatge de suministres al CIV, sobre el Txang-La. Per primera vegada a la història hi ha catalans al Coll Nord. Aixó si, seixanta anys després que els anglesos... Peró vaja, molts altres encara s’esperen.
Demà serà un dia gran per mi. Altre vegada, il·lusió i por. Carregar un armari a l’esquena per col·laborar amb l’expedició, i pujar al Coll Nord, paret del Txang La, un mite des de que jo era un adolescent. Segona vegada a 7000 metres, la primera va ser al Manaslu l’any passat. Viure l’experiència de la resistència o de l’esfondrament del meu cos. No per res, només per veure si puc seguir més amunt, que mai he superat, fins ara, els 7000 metres d’altitud. Preparades les càrregues amb 15 kg per barba. Els portadors tibetans, per sobre dels 6000 metres, porten 12 kg. És el seu contracte.
L’Isard segueix al CB.  Diu que demà començarà a pujar. La tercera caravana de iaks ha sortit avui. Ja calia. Després de quatre dies, quinze persones, al CIII, sempre menjant el mateix, comencem a estar una mica embafats de tant menjar saludable i dietètic. Somiem unes mongetes amb botifarra, amb força all i julivert. Tot i que, tot s’ha de dir, tampoc mengem, en general, gaire, per la cosa de l’altitud. Voldriem trobar-nos bé a 6500 metres, però és evident que ningú al món viu tan amunt i que, com més dies passin, més ens deteriorarem.
A dormir. Demà un dia radiant i ho dic en sentit figurat, no climatològic. Perqué amb la calor que fa i com crema les pedres quan surt el sol, més m’estimo un dia ben núvol.
I encara no he escrit a ningú!



Imatges 119 a 121. Vista al nord des del camp III, cap al Tibet. Vista al sud, al fons treu el cap el cim de l’Everest.
Imatges 122 i 123. El camp III amb la paret del Txang La al fons.
Imatge 124. Allau prop del CIII.


Imatges 125 i 126. Saló de lectura al CIII. Ha arribat premsa i correu!











Imatges de 127 a 139. La relaxada vida al CIII.

Dilluns 29 d’Agost. CIII. 6500 metres.
Avui serà impossible que escrigui res. He pujat la paret del Txang La. Piolet i força de braços per les cordes fixes i el glaç. Final ben vertical, cavalcar la cresta, cama aquí, cama allà i de cop, canvi de paisatge. Escalar amb el color ocre del Tibet al darrera i, de cop, el verd del Nepal devant dels ulls. He deixat la càrrega al CIV i he fet rappel cordes avall de baixada. Tot el que digués avui seria una cursileria miserable front a l’orgull que sento. He fet com tots, és clar. Res més. Potser és que la meva feina principal és una altre i m’enorgulleixo més de fer com aquestes feres de punta...

Dimarts 30 d’Agost. Campament III. 6500 metres.
Dins de la tenda gairebé tot el dia. Esgotat, sense esma per fer res; dolor a tots i cada un dels músculs i de les articulacions. Orgullós si, però trencat per l’eix. Sòc només una pila d’ossos dolorits. I un budell insubmís a la meva voluntat conciliadora. Va al seu aire.
Tota la nit nevant. Un pam de neu al CIII. Les allaus baixen arreu cada deu minuts, però ni cas. Les que ens preocupen sòn les del Txang La, que baixen només cada cada hora. Avui no ha sortit amunt ningú, no fos cas que ens possèssim la paret per barret. La neu inestable, el mal temps, el cansament, i potser, que esperem el cap d’expedició que ve de baix. És ell qui porta l’esquema i dona les ordres, que nosaltres només funcionem o deixem de funcionar per il·lusió o per cansament. I també esperem la nova càrrega de menjar del CB que això dietètic, per molt suficient i alimentós que sigui, és molt avorrit.
Sol aclaparador, llum que encega. Preocupació per la blanca pell del cul quan hem d’abaixar els pantalons cinc vegades al dia. Seguim amb diarrees. Amb el cul a l’aire sobre la neu, llum per dalt i llum per baix, la pell s’ens crema. Hi ha algú a qui haig de donar pomada anti-cremades pel trasero. I també hi ha qui seu de costat i no em diu res. Aixó de fer de metge, és respondre a les consultes, és clar. Peró també és veure-les venir.
De fet, tinc mitja expedició de panxa enlaire. En Martori i tres més amb mal de coll. La feina en altitud i tant respirar aire fred i sec demanen el seu tribut. Res és gratuït. En Rabassut es troba dèbil i s’arrossega de pedra en pedra. En Pla diu que no serveix per res. Servidor, ja ho he dit, no paeixo bé res i la panxa és un globus. En Pagés té mal d’estòmac, com ara tipus gastritis. En Sispeles té un flemó a un queixal, que no només li fa nosa a ell. Em fa por a mi. Com es comporta una infecció a la cara d’un barbut a 6500 metres? No ho sap ningú, però m’hi hauré d’enfrontar. Antibiòtics i a veure que passa; i si no ho veig clar, li agradi o no, avall que fa baixada. Em farà cas o no m’en farà, però això ja es cosa i responsabilitat seva. I demà arribarà en Falcó, si tot va bé. I a veure com ho porta.
Avui ha arribat la tercera caravana de iaks. No serà la darrera. Hem de veure si tenim aquí tot el que, en teoria, hem de tenir. Ja ho veurem. Avui dos bidons de menjar fresc i diferent. 
Sòc a la tenda, amb en Vicent, després de sopar i d’explicar-nos la vida. Ens fotem un cafè de pot amb unes gotes d’aiguardent xinés. Com un cigaló, una mica pudent, que aquest aiguardent és diferent dels nostres. Fa fred. Les mans no m’obeeixen bé. Potser totes aquestes pupes, que no vull dir malalties, son per l’altitud. Com aquesta mala lletra, que un servidor sempre tenia matrícula de cal·ligrafia, i els errors ortogràfics que faig sovint, sòn per la manca d’oxígen cerebral de l’altitud. Estic entre 100 i 120 pulsacions per minut en repòs. Aixó no pot ser bo.
Malgrat que portem una setmana treballant a 6500 metres o per sobre, i que l’altitud, de forma òbvia, ens ha partit la salut pel mig, seguim treballant. Si el temps no ens ho prohibeix, en dos dies serem al campament V a 7500 metres.
L’altitud però, si que ens ha embrutit una part de la sensibilitat. La poètica, visual, filosòfica i musical no, que segueixen alertes. Però la de la neteja si, per exemple. Mana la realitat. Sembla que, aquesta expedició, és l’expedició més porca que jo he vist mai. I ja en porto unes quantes. Perqué? per la impossibilitat de recanvi de roba i la manca altres adminículs, considerats indispensables i socialment recomanables i ben vistos a cotes normals, com ara pintes, tallaungles, paper higiènic, sabó, xampú i demés tonteries. No hi ha cap expedicionari amb recanvi de calçotets, tingui restrenyiment o diarrea. Tingui flacidesa sexual o hipermotilitat, espontània o provocada, amb una taca acusadora. Tan visible amb calçotets foscos com si sòn blancs. 
Tampoc en fem cap esment, però. Aquí estem pel que estem i d’aixó no em fem cabal ni en parlem. Sempre és el mateix: fer un bon àpat al vespre i decidir; demà que fem? Amunt o esperem?
Deia, doncs que, porqueries apart, la sensibilitat no s’ha embrutit. Ho explico una mica poèticament.
Ahir, a les tres del matí, sortíem amb en Rabassut del CIII amb la primera càrrega de menjar i combustible cap al CIV. Armaris de només 10 kg a l’esquena, que era la primera vegada. Si la neu fresca ens deixava passar, altres vindrien després. Nit glaçada, enorme lluna lluminosa, neu dura i crepitant. L’esforç es tolerava bé, poc a poquet. A les 5 del matí érem a les cordes fixes. Mosquetons i punys. Enarborats els piolets, que mossegaven bé el glaç. Crampons xerricant de forma franca. Pas a pas ataquem la paret. Passaven les hores i la neu seguia dura i segura. Com que el company no tirava gaire, aixafat per la motxilla i l’altitud, fèiem parades sovint. Jo em sentia descansat, ara al davant, ara al darrera, penjat de les cordes fixes i contemplant la sortida del sol per l’est, sobre el Rapiu Tse, un cim de 6800 metres a l’altre banda de la glacera. Llum rogenca cap a l’Est del Tibet. Poc a poc el color roig intens va donar pas al groc i el groc al blanc. A les 7 del matí, ens atrapa el sol. En menys d’un quart, aquella neu dura i xerricant, homogènia i sòlida s’ha convertit en una pasta que rellisca sota la neu dura del fons. Més esforç per cada passa i una relliscada sobre la neu tova a cada intent de superació; més feina pels braços per anar guanyant altitud per les cordes fixes. Prenem un descans una mica més llarg; ho necessitem. A l’ombra d’un sèrac. Bo per reposar, peró la neu serà cada vegada pitjor. Mitja hora després ens les veiem amb una canal ben dreta de neu tova que ens porta a un replà. Som a 6955 metres segons l’altímetre. El Coll Nord ha de ser a tocar. Una esquerda que passem per la dreta i un llarg pas de flanc cap a l’esquerra penjats sobre l’esberla. Deu n’hi doret, que no es veu el fons. Tot seguit una paret vertical, d’uns 15 metres. Un pas difícil. Peró som tan a la vora del Txang La! En Vicent, ben asmat decideix no seguir. Confesso que estic cansat, peró soc el primer de la primera cordada de càrrega i malgrat la neu tova i que el cargol de glaç es belluga, agafo la seva càrrega i ataco el pas. M’esperonen el Txang La i la vista de l’altre banda quan tregui el cap sobre el Coll Nord. Haig de veure el Lho La (Coll Sud en tibetà), la paret Nord de l’Everest, el Pumori, el Cho Oyu i, al fons, el Nepal. Deleixo. El flanqueig em costa, no per difícil, sinó per exposat amb l’esberla a sota. La canal vertical és difícil amb el pes de l’esquena; parts de neu pastosa, que em fan clavar el piolet mig metre fins trobar alguna cosa sòlida on afermar-se; altres parts de glaç dur que fan extremar les precaucions. Trobo les cordes dels xilens de fa uns mesos i un martell piolet lligat. M’alço pas a pas, aguantant la respiració a cada esforç. Poc després, la neu és fa més tova i perd inclinació. Trobo la corda fixada a un piolet clavat i soldat al glaç. Ben segur. M’espera una pala de neu d’uns 45º d’inclinació que haig de travessar en diagonal, uns 80 metres de llarg i 30 de desnivell fins a la visera final. Tinc por que la placa de neu rellisqui avall amb mi i tot cap a l’esquerda de sota. I l’armari mirall que porto a l’esquena no em posa les coses fàcils. Peró sòc a la vora i la visera trencada pel pas d’en Talcomraja ahir, m’anima. Miro avall i veig a en Rabassut descansant sobre la motxilla, uns 20 metres per sota. Uns metres més avall, ja gairebé l’atrapa la segona cordada. Sòn en Lastut, en Fontana i l’Esmestre, per  aquest ordre. Cent metres més avall pugen els cinc portadors tibetans.
Jo ja sóc a 80 metres de l’objectiu previst. Sòn les 10 del matí. M’ha costat bo i una hora superar els darrers 20 metres difícils. Ataco la placa final i en 15 metres ja sòc a la primera àncora de neu. Seguint la corda, penjat sobre uns sèracs, neu tova, aclaparat pel pes de la motxilla, guanyo alçada pas a pas. La respiració s’em fa curta i m’oprimeix el pit quan arribo a la darrera àncora de neu, just sota de la visera terminal. Ja he perdut tot contacte, visual i auditiu amb els companys de baix. M’asseguro a l’àncora i respiro. Sòc a 7020 metres, em diu l’altímetre. Fa calor; el termòmetre dins de la motxilla marca 38 ºC. Només porto les botes, amb mitjons senzills, calçotets i samarreta llargs, barret amb un mocador protegint coll, ulleres i guants. El més fresc possible, peró ni un centímetre de pell exposada al sol. L’aire em manca. Ja sòn les 11 hores. He trigat gairebé una hora per passar aquests 80 metres en diagonal. Per fi em decideixo a passar la cresta final i trio el mateix camí que en Camproig, per la dreta, tot i que la corda passa per l’esquerra. El puny de Jumar s’ha omplert de glaç i no em serveix. Deixant corda lliure avanço penjat sobre la placa de neu inestable cap a la dreta. La corda, peró, amatent. Amb un pas fort, amb el piolet ben clavat, guanyo un metre. Posant la bota esquerra en un replanet, cop de piolet a la cornisa que troba el buit, neu que cau, llum que ve del davant. Trec el cap pel forat de la cornisa trencada. Puc veure a l’altre banda! És el moment de joia del muntanyenc! Superant-me sobre aquest peu esquerre, puc passar la cama dreta per sobre de la cornisa i quedo, cama aquí, cama allà, de cara a la paret nord de l’Everest. Ningú en aquella alçada. Temps magnífic; ni un núvol. Sòc al Coll Nord, el mític Txang La de les expedicions de Mallory i Irvine. De poc em passa com em va passar al cim del Huascaran fa dos anys. L’emoció em fa un nus a la gola, m’apreta el pit i no em deixa respirar. Sòc al Txang La, l’os pedrer i la bèstia peluda de tantes expedicions que no el van poder superar. Em sembla que m’ofego... Trigo uns minuts per convèncer-me que l’emoció no és una malaltia greu, respirar fons i controlar-me. A set-mil metres no em puc permetre plorar, no sigui que m’ofegui de veritat. 
Miro i remiro. L’aresta és esmolada i aquí no es pot muntar un campament. Aquest tall de ganivet que fa la cresta no em perdonarà un descuit. Amb cura avanço fins on la cresta s’obre i fa com un llom. Clavo un piolet de recanvi que he agafat de les cordes fixes, asseguro la motxilla i la descarrego. Faig un replà on deixar la càrrega i ho marco amb una banderola amb el logo de Caixa de Barcelona. M’aixeco alleugerit i respiro millor. Miro cap a l’Everest i em sembla menys hostil; ara ja només em supera de 1800 metres. De nou l’emoció...
Per cert, les dotze! Comunicació per ràdio amb el CIII que sòc jo el qui porta el walkie-talkie. Quan l’obro ja em criden: 
- Aquí CIII. Com esteu els del Txang La? Confirmeu-nos si és cert, com ens sembla des d’aquí que algú ja és dalt. I perquè esteu tots els altres aturats a sota del tram vertical a l’esquerda? Ens rebeu? Canvi.
Orgullós, ho confesso, els confirmo que soc dalt i que les càrregues de la primera cordada ja son a lloc. Que no sé res dels altres però que venien al darrera i que no he sentit crits i no em sembla que tinguin problemes. Crec que deuen estar apedaçant la instal·lació de les cordes fixes; ja bellugava un cargol de glaç i s’ha després quan he passat jo. Orgull i alegria per haver arribat. Meravella de sortida de sol per l’esquena i de paisatge des del Coll Nord. Els hi descric “Mirant cap al sud, a l’esquerra tinc la nostra ruta, que dona la volta a una paret nord vertiginosa, incabable. Al sud, Lho La, el Pumori i el Cho Oyu. Més enllà les terres del Nepal. A la dreta el Txang Tse, que em tapa la vista. El tinc ben bé a sobre i també és vertiginós i tallant com un ganivet. Ara començaré a baixar. Canvi i fora”. Vaig tenir també l’alegria de sentir la veu i la felicitació d’en Falcó que em copiava des del CB. O sigui, des del Coll Nord, el walkie-talkie arriba al CB. Peró des del CIII, no.
Poc després baixava en rappels llampats tota la paret. Quan començava a baixar, arribaven els demés. Ja hi ha 10 càrregues, uns 100 kg al CIV. A les tres de la tarda arribava al CIII, ben borratxo de sol, cansament, altitud, gana i set. Van ser 12 hores entre pujar i baixar. I avui, ja ho veieu, mig mort, estenallat i fet un drap brut.
Amb aquesta nevada, demà dia de descans obligat, no fos cas que ens poséssim tota aquesta neu fresca per barret. A veure si aprofito per escriure a l’Anna.
Bona nit per avui.




Imatges 140 a 143. El Txang La amb la traça del trajecte lluint al sol del matí. Portant càrregues al Camp IV.










Imatges 144 a 154. Els portadors tibetans i els expedicionaris carregant suministres.





Imatges 155 a 158. Arribant a la cresta del Txang La. Els darrers metres verticals. El Camp IV a 7050 metres ja és a tocar.





Imatges 158 a 160. Rapelant del Txang La. Tornem al CIII.

Dimecres 31 Agost. Campament III. 6500 metres.
De nou escric de nit, amb llum d’espelma, a la tenda. 
Avui ha arribat l’Isard des del CB. Ha arribat bastant asmat. Com tots. Sopa calenta i a descansar.
Demà es preveu que s’enfilin 6 ò 7 de colla amb els portadors i deixaran definitivament instal·lat el CIV al Coll Nord. Uns 260 kg amb el que ja hi ha. Cordes, menjar, combustible, tendes, sacs de dormir, bateries per la llum i la ràdio, etc. A veure que faran amb les farmacioles que he preparat per cada campament; a mi em diuen que si, que si, que no pateixi...
Problemes de salut més o menys greus:
1.- Servidor. Mal de ventre. Fins ahir diarrea i avui res de res. Malestar i flatulència. Molt incòmode.
2.- Cepat. Mal d’estòmac que diu ell, però la palpació mostra dolor a la fossa ilíaca dreta, sense peritonisme i molts sorolls intestinals. O sigui mal de ventre com tots. Orina clara i constants vitals normals. Els alcalins el milloren una mica, però unes ventositats en condicions el milloren més. No deu ser greu perquè demà vol pujar al CIV amb tots. 
3.- Sispeles. Flemò dentari que avui ha augmentat de forma clara malgrat haver començat ahir amb amoxicil·lina. Afegeixo gentamicina injectada al tractament i, si no millora molt, l’enviaré demà al CB, que no vull córrer riscos.
4.- Falcó. Preocupant. En primer lloc ha arribat molt cansat. Com jo mateix, vaja, que m’arrossegava deixant les baves com un llimac. Poc després m’ha referit una sensació entre picor i opressió al pit i a la banda esquerra, que s’irradiava al braç esquerre. L’exploració física i les constants vitals eren les normals aquí dalt. Vaja dilema! Si no és res més que molèsties i cansament i li dono uns vasodilatadors coronaris, potser es trobarà ell pitjor i jo amb un conflicte. I si és un problema coronari i només faig que esperar, potser empitjorarà. Decideixo córrer el risc. L’aviso, però. Li dono 5 mg de dinitrat d’isosorbide. En cinc minuts li ha desaparegut la molèstia. O sigui que el problema d’insuficiència o espasme coronari és probable. Vigilar. El següent problema, perfectament previst i previsible, sòn els efectes secundaris dels vasodilatadors / nitrats. Vasodilatació, sensació de fred i mal de cap intens. Li ha agafat fred i es marejava. L’he fet estirar i li he donat una Aspirina®, que també convenia. La cosa ha millorat en poca estona sense passar d’aquí. Després s’ha trobat bé i ha menjat amb gana. Només em faltava una sospita d’angina de pit aquí dalt... Vigilar...
No tinc mans per tantes pupes. Pel que es veu, feina ja en tinc. He provat, fins i tot, de fer un anàlisi d’orina amb el mal de panxa del Pagés, per veure si floculava amb àcid. Peró no, s’ha mantingut transparent; no sé si perquè la orina era normal o perquè la tècnica no ha estat l’adequada. Més probable la primera opció i que el dolor sigui digestiu i no urinari.
Amb tot això, un dia agitat. Tampoc he escrit a l’Anna...
Provaré de dormir una estona, vigilant a l’Isard i a l’Avi amb un ull obert.

Dijous 1 de Setembre. Campament III a 6500 metres.
Dia de repòs per mi. Preparant càrregues per anar amunt els propers dies. La colla sòn tots al CIV, excepte en Cepat, que hi pujarà demà i els quatre veterans: en Falcó, en Vicent, en Sispeles i un servidor de vostès. Demà nova càrrega al CIV i pels que ja hi sòn, forçar la traça cap al CV. Atacar cap a vuitmil, que als setmil ja hi som.
Avui escric a casa sens falta. Fora dietaris i tonteries. És clar, que, ja veus, de que servirà. Bé hauré de guardar jo les cartes fins que baixi, que aquí dalt hi ha poques bústies de correus. O cap.
No ho he explicat abans, però al camp III hem muntat un cobert que fa de cuina, de lloc de reunió i de magatzem. Amb quatre de les escales d’alumini que portem per passar les esquerdes de la glacera i que no hem utilitzat, hem muntat una “V” invertida i l’hem cobert amb una gran lona impermeable. Queda com un túnel o com si fóssim sota una teulada. El problema és que els costats sòn oberts i passa un vent i un fred que pelen.

Diumenge 4 de Setembre. Campament III.
Ahir una càrrega fins a 6800 metres. Avui una altre fins a 6950. Per preservar als de punta. Estic mort.

Dilluns 5 de Setembre. Camp III. 6500 metres.
Hem tingut dies de feina i càrregues amunt. Dia de feina i al vespre cansat. Ni escriure ni punyetes.
Avui és l’onzé dia per sobre de 6500 metres i el cansament es nota. Dia de descans al CIII. L’Isard i jo sols. En Toro, l’Escarola, en Fontana, en Lastut i en Rabassut son tots per uns dies descans al CB. Ah!, mira tú, que vius que són. Jo també hi aniria, però encara tinc una colla per aquí dalt i no fos cas que em necessitèssin i jo fos allà baix. A més a més em cal vigilar a en Falcó i a l’Avi. És clar que, també em podrien necessitar els del CB, però és molt menys probable i seria menys greu. A més a més, fa mandra enorme pujar i baixar cada setmana, que son mínim dos dies amunt i un dia trencador avall. O baixar, tranquil·lament en dos dies... Vol dir que treballo dos dies de baixada, descanso dos dies i treballo dos dies de pujada, per seguir aquí dalt tan bon punt arribi. El trajecte és massa llarg per estar al cas del que pugui passar aquí dalt. A més a més és massa feina per descansar només dos dies. O sigui, em quedo. Peti qui peti, aquí resistiré.
Avui, en Talcomraja i en Tarragona han arribat de nou al campament V a 7700 metres, per reinstal·lar la corda guia. És que ahir, els portadors tibetans que ja havien fet un viatge al CV, es van plantar i no van pujar. Sembla que sense una corda guia de 5 mm no gosen pujar. La volen de 5 mm encara que sigui un terreny pla. La que hi havia era de 3 mm i serveix de guia, perqué ningú li demanava al pobre cordino que aguantés res; només que marqués el trajecte si hi ha boira o mal temps. Resum. Tornar a posar corda guia de 5 mm. Els portadors es van picar i van baixar aquí al CIII, indignats per la situació, que nosaltres no entenem gaire. Dos hores de negociacions orientals per la ràdio amb el CB, amb múltiples traduccions intermèdies. En Huang Ya, el cap dels portadors, parla xinés i un borrall de tibetà; els altres portadors només parlen tibetà. L’oficial d’enllaç parla tibetà i xinés. En Wu, parla xinés i castellà – mejicà. I nosaltres, que només parlem català i castellà i, només alguns, anglés, estem fora de combat en les converses. És difícil de pebrots.
Al capdavall, o al capdamunt, segons com t’ho miris, que sembla que hem quedat que demà pujaran cinc càrregues al CIV i demà-passat les pujaran al CV. I tornaran aquí. Després, tots al base a descansar i a preparar l’atac final. O això hem entès. 
Per ara el temps és bo. Ni monsó ni punyetes. Cel ben clar i un dia per fer cim, cada dia. 
En Prim i en Camproig, que ja han passat la nit a 7600 metres, diuen que feia molt fred i que han hagut de fer mans i mànegues per escalfar mans i peus. En Pagés també té un problema o de peus o de botes o les dos coses. Vigilaré que no faci congelacions. No tinc la possibilitat de fer anàlisis de sang en condicions aquí dalt, però treient-li una mica de sang amb xeringa petita i deixant-la sedimentar punxada en una pastilla de sabó, em surt un hematòcrit de 60%. Ja sé qué la tècnica té molt error, però vaja, em sembla molt hematòcrit; massa elevat per algú que es queixa de peus freds i dits blavosos sense sensibilitat. Hidratació per un tub, tot i que no crec que em faci gaire cas, perquè hidratar-se molt, vol dir sortir de la tenda a pixar cada poca estona, cosa que, de matinada i a 20 sota zero, no és fàcil.
Aquests detalls apart, la salut sembla bona. Només que després de onze dies a 6500 metres, fer esforços és com que t’agafi un asma de cavall.
Avui ha arribat la quarta caravana de iaks i han deixat 14 bidons i caixes repartits pel campament. Desfer la corda que les lligava, caure a terra amb estrèpit, alguna macadura als embalatges i girar cua avall, perseguint els iaks, que alliberats de la càrrega, han apretat a córrer rostos avall per la glacera, cap al CII, on sabien que hi havia el farratge.
Classificar tot aquest equipatge, ordenar-lo i posar-ho al lloc on toca, ha estat una feina que ens ha costat als dos soferts mantenidors del CIII un atac d’insuficiència respiratòria que ni que fóssim asmàtics de sempre. En acabat, una bona estona estenallats a terra, sota la lona que fa de magatzem, aixoplugats del sol.
Negra nit. 22:40 hores.
Partida al tuti amb l’Isard. Pallissa inmensa. Ell a mi, comme d’habitude.
Nit al CIII. En Cepat, en Tarragona i en Talcomraja han baixat del CIV al CIII i sòn aquí. En Sispeles s’ha quedat sol al CIV. Demà nova càrrega al CIV, incloent els portadors, si no ho hem entès malament i demà passat al CV. Aleshores, amb una pica i un campament posats ja a 7600 metres, tots cap al CB a pendre les aigües i el repòs. Massatges relaxants, gastronomia i estiraments musculars. Ja veus.
Aquí a la tenda, amb en Falcó, planificant l’atac dels dies propers. 
Ens diuen per ràdio que ha arribat correu al CB. Friso. Vaig a veure si escric a l’Anna i baixo les cartes al CB. 

Dimarts 6 de Setembre. Campament III.
De fet començo el dia sis, peró és tan tard que segur que acabaré el dia 7.
Intentava escriure una cosa així com un poema. D’amor, solitud i obligació de combat, cosa épica. Poema de no dir mai “d’aquesta aigua no en beuré” que la vida et porta on menys esperes; poema de mancança i enyorança, que la cosa és dura. Peró ja es veu que no m’en surto. Debades. No em surt ni plagiant als poetes que conec. Dec ser més d’acció. Viure-ho per sobre de sentir-ho. És això? Admiro però als qui saben viure el que senten; aquests si que són poetes. Un pobre servidor potser ha de viure cent per sentir com deu. 

Semipoema allargassat escrit a 6500 metres.
Jo, temia al bosc i m’acotxava al llit per fugir de la por.
I resulta que ara surto pels camins i em descobreixo ben lluny.
M’envolten muntanyes com llegendes; sòc sol al campament.
La finor de l’aire em fa ben curt el respir. Ben sol.
Si jugo a cartes i tavernejo tot sol, és per no sentir el pes de la nit, fora de la tenda.
Nit densa, negra i espessa, de campament prop del cel. Silenci de gel.
Sòc prop dels estels, ni la mort venint, em faria fugir. No podria. Presoner.
Buscant pels cims la llibertat, descobreixo que sóc presoner.
Com l’esclau que arrossega la seva cadena. Condemna eterna?
Jo que temia a la gent i somiava ser mariner, caçador o aventurer.
Per fugir de la gent, per fugir de la por, als camins vaig sortir. 
I com qui un jardí explora, més i més he entrat en aquest bosc.
Per fugir de la por, arriscar la vida: fins ara, sense trobar la mida.
I em trobo, astorat, entre aquelles muntanyes de llegenda, 
vivint embotit i embrutit dins d’una tenda, 
mentre la nit, massa fosca, m’oprimeix el cor i l’aire fi, el respir.
Sol al campament. La soledat posa anells de ferro al cor i a la gola.
He vingut a combatre i em trobo, entre records, esperant i esperant.
Mal de ventre i cansament; pèls erissats i instints que em van tornant com un animal, però que es barregen amb records d’una antiga humanitat.
He vingut a buscar la llibertat i em trobo presoner. 
Potser presoner d’haver d’endevinar el que ja era meu abans de ser jo com sòc. El fons profund de cada un. 
Al capdavall, presoner d’uns ulls negres, però això és una altre cosa.

Sóc sol al CIII. Aquest matí, amb l’Isard hem pujat amb neu fonda al CIV obrint la traça als portadors, que si no, no pujaven. Ara només quedem, l’Avi, en Falcó i els portadors al CIV i jo, ben solet, al CIII. Els demés sòn tots, atiponant-se com lladres, al CB. Si no hi ha entrebancs, els vuit de punta que som ara, demà ens decantarem per anar a pendre les aigües balneàries al CB.
Constato que no he parlat gaire dels problemes amb els portadors. Ni ganes de fer-ho. Per tema desagradable i perquè tinc fred a les mans.
La segona constatació és més penosa i ja l’he esmentat. Maldant i maldant, a voltes enfutismat pel fracàs no he escrit a l’Anna el que volia. Ja no un poema, és que ni tan sols un trist aerograma dels correus xinesos. I és que la idea voltava com les papallones però no aterrava al paper de cap manera. Haurà de ser al CB i no hi ha d’haver muses que valguin. La crua realitat sense ornaments, sentiments ni altres grandeses emocionals per un pobre varó amb cromosomes XY com jo.
Avui dia trist, feixut, solitari, feinater, sense cap gràcia i ben asmant. Arrossegant-me per les pedres per fer la feina. Que si treure la neu de sobre les tendes, que si canviar de lloc dos tendes, que el desglaç les deixa ben tortes, que si preparar la ració diària i la del descens, per nosaltres tres i pels portadors, que si obtenir aigua, rentar-me una mica al solet, quan corre aigua per la glacera. He dit asmat? M’arrossego com un cuc. Porto ja 13 dies per sobre dels 6500 metres. Necessito baixar aviat i refer-me.
Demà serà un nou dia.

Dimecres 7 Setembre. Camp III.
Primera hora de la tarda. Dins del xiringuito (no es diu guingueta?) preparant una sopa substanciosa pel Sispeles, en Falcó i els portadors que baixen del CIV. Els veig baixar, cordes avall, per la paret del Txang La.
Aquesta nit ja baixarem a dormir al CII i demà tots al CB. Ja tinc la motxilla i tots els petrecols a punt. Un espai per recollir els pantalons i l’armilla de ploma al CI, que rentaré i assecaré al CB si el temps ho permet. Per no carregar gaire, hauré carregat dos vegades. El barat surt car.
Les cinc. Connexió amb el CB. Ha arribat un jeep amb correu, però no sé quant ni per qui. No hi ha altres novetats. 

Si no hi ha canvis, ja no escriuré fins arribar al CB, que demà ens espera un dia de molts pebrots.

Etiquetes: , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic