Translate

Cartes. Expedició Barcelona Karakorum 1980

1.- Rawalpindi – Islamabad. 23 de juny de 1980.

Estimats i enyorats gairebé tots,
Com esteu de tristos per la meva absència? Excepte els pares, patidors, em figuro que gens. Ànims, mare i pare que torno aviat. Tot plegat un aclucar d’ulls.
Semblava que venia de vacances i m’estic fent un tip de treballar. I de suar. Aquí hi ha un clima com si fóssim dins d’una sauna permanent. Clima apart, no és, ni de lluny, com a l’Afganistà. Tres dies portem aquí i ja gairebé hem acabat els tràmits administratius per anar al Karakorum. El nostre consum diari d’arrós i de té és considerable tirant a inmens. Podriem provar altres coses? A Rawalpindi si. Més amunt no sé. Peró entre els durs expedicionaris hi ha molta mania. No els treguis del que coneixen.
En quant a les medicines, he administrat, entre tots, dos pastilles contra la diarrea, quatre de vitamina B i C i 3 (tres) gotes d’un laxant (Evacuol), amb un resultat excel·lent. Més que res, perquè no es pugui dir que he estudiat per res el tema de la muntanya, l’altitud i els viatges tropicals. O sigui que estem forts com roures. Si no pugem aquest cim serà per mandra. Estem sans i optimistes, que ja és molt.
El problema potser serà l’avió cap a Skardu, capital del Baltistan. Es veu que l’avió surt quan li convé i vol volar. I vol volar més aviat poc. Depén del temps i de la mandra dels funcionaris. Boires? doncs no vaig a la feina. Que s’han de fer molts bitllets i llistes, tot escrit a mà? Doncs es cancel·la el vol. Ens va confessar un oficinista, mandrós i pal·lúdic, que té més feina quan vola que quan es cancel·la. Em sembla, però que intentava mossegar un aguinaldo...
Ahir hi va haver recepció / sopar a l’ambaixada espanyola. Amb dones, cosa insòlita al Pakistà. Hi havia la colònia espanyola i sudamericana de la ciutat. I un diplomàtic holandés (El Tulipán, que li deien) que ha fet carrera a les ambaixades holandeses de sudamèrica i coneix bé el castellà. Cambrers d’etiqueta rigorosa a la moda asiàtica, levita llarga blanca, cinyell de seda roja, turbant, etc). Els setials per ordre de categoria. No és igual un treballador de l’ambaixada que l’ambaixador. I no és igual el cap d’expedició que el pobre alpinista de punta. Jo no em puc quexar; com que sòc el metge, em va tocar una posició intermitja, però prou còmoda. I nosaltres vestits amb texans i jaqueta d’escalada! I amb barba de cinc dies. Bé, jo més, que no m’afaito de fa anys. Parlament de l’ambaixador (a qui en públic, tots anomenen Señor Embajador, inclosa la seva familia) i del cap d’expedició, en Conrad Blanch i fors (pronuncieu blanch, no pas blanc). Entrega de la reproducció en bronze de l’estatueta de la Venus de Barcelona que ens va donar l’ajuntament a la representació diplomàtica. I més paraules de l’ambaixador en agraïment. I més brindis, i allà và tot plegat.
A estones se’m escapava el riure. Tot plegat em semblava fals i carca. Aixó si, el cava Anna de Codorniu. El vi, de la Rioja i el gaspatxo, que ens van dir que l’havia l’ambaixador en persona, molt bo. Una experiència, gairebé colonial.
I  demà hi ha una altre gresca per l’estil, però diferent. Com que és Sant Joan i és el sant del rei, hi ha recepció a l’ambaixada. Estem convidats. Aixó si, sense dones, que també venen els moros i es veu que no ho veuen bé, que hi siguin. Per nosaltres ja veus, que només som homes, però quina mania que hi tenen!
En fi, que malgrat la molta feina i la calor de sauna no ens ho passem malament. Pel que ens diuen al ministeri, aquest any, les expedicions van sobre rodes. El temps és bo, la neu està en bones condicions i no abunda gaire. Esperem que duri fins l’agost.
Em podreu escriure a aquesta adreça, tot i que les cartes trigaran a arribar a Rawalpindi uns quinze dies i al campament base entre dos i tres setmanes més. Paciència.
Doctor Antoni Ricart de Mesones. Gasherbrum Catalan Expedition.  Karakoram Travels. 112 Rahim Plaza. Murree Road. Rawalpindi. Pakistan.
Si hi ha urgències contacteu amb la Núria.
Una abraçada a tots i fins aviat.
Ton


2.- Skardu, Baltistan. 30 de Juny de 1980.

Hola a tots,
Escric a l’hotel (Motel K-2, es diu) on estem atrinxerats i rodejats de milers de moros. Pacífics. Alguns no, però. Avui, per fi hem acabat de fer els paquets, comprar el menjar pels portadors, numerar les càrregues, i contractar al sirdar i als portadors. Demà sortirem, Inchallah, si Deu ho vol, amb els tot-terreny (en diuen Jeep, però sòn xinesos i no americans) cap a Bongla, on s’acaba la pista. Aqui cal dir Inchallah cada minut tres vegades. No fos cas que et prenguessin per un descregut. Uns 70 km amb el jeep. I després un parell d’hores més a peu, passant el riu Braldo per un pont penjat fins el poblet de Dasso, on farem nit. Després hi haurà 13 jornades més fins el campament base. Crec que el 14 de juliol ja serem escarxofats a més de cinc mil metres. A veure com m’aclimataré, que fa tres anys m’ho vaig passar fatal. L’any passat, ja ho vaig portar millor. Ara, però, en sé més i tenim més temps.
Aquest matí he anat a l’hospital de Skardu. Els portadors necessiten un certificat mèdic de bona salut i és allà on el fan. El metge foraster, o sigui, jo, no el pot fer. Deu-n’hi-doret de l’hospital. Atrotinat i mancat de l’equipament que nosaltres considerem mínim a qualsevol hospital comarcal ínfim. Peró és l’hospital central del Baltistan, que té uns dos-cents mil habitants. És clar que la meitat deuen ser dones, o sigui que compten només per cent mil. O potser els dos-cents mil habitants comptats sòn els homes i aleshores caldria comptar amb quatre-centes mil persones? Vés a saber. En tot cas, ni com a pacients ni treballant he vist cap dona. O potser si que hi sòn però s’amaguen quan arriba un metge descregut i descolorit com jo.
L’equip mèdic, però, tots educats a Alemanya i als Estats units d’Amèrica, sòn joves, dedicats i ferms. M’han demanat tots els medicaments que em sobrin pels seus pacients sense diners. Aixó sí, quan he preguntat sobre el perquè no veig dones pacients ni infermeres, han fugit d’estudi. Es veu que parlar de dones és de mala educació entre els homes. Peró veient a l’oficial d’enllaç, sé que no és així. Alguna cosa callen o no volen debatre.
Ara han arribat els dos portadors d’altitud que hem contractat, per carregar ja els cotxes. Som-hi.
Al vespre. Bé, vaja, ara si que necessito una dutxa urgentment. Pols i ronya seca fins les celles després de carregar els cotxes amb una tona de bidons, caixes i caixetes, coberts de pols, sorra i diverses porqueries no identificades. A més a més, potser serà la darrera dutxa en sis o set setmanes...
Aixó del correu al campmanet base, ja us aviso, sembla que està negre. Potser haurem d’aprofitar el mail runner dels anglesos que sòn al K-2. Peró el seu campament base és a dos dies del nostre. I dos més per tornar. I no tenim tanta pela com per contractar a tanta gent. Per això ja us aviso, que el dia 14 d’agost és festa grossa aquí i que els portadors, d’altitud o no, cuiners o mail runners, volen ser ja a casa. O sigui que, o tornem abans, o tornem després. O sortim el 3 d’Agost del campament base o haurem d’esperar fins el dia 20 d’Agost. Com que arribarem al CB el 14 de Juliol, no tindrem gaire temps per pujar a un vuit-mil. Si sortíssim del CB cap al 20 ò 22 d’agost, seriem a Skardu a finals de més. El vol Skardu – Rawalpindi és com el tren d’Olot, que surt quan vol i arriba quan pot. I encara no tenim vol Rawalpindi – Londres – Barcelona. Fins a mig Setembre, tranquils que tot va rajant com toca.
Bé, bona sort que tinguem tots Espero que funcioni bé el correu, que va a peu fins Skardu, i els tèlex de l’ajuntament de Barcelona i del Mundo Deportivo. Fins aviat a tots. I no us explico el molt que m’enyoro que em poso trist. Bon estiu.
Ton


3.- Més amunt d’Askole, vall de Baltoro. 5 de Juliol de 1980.

Estimats tots,
Hem fet una parada al camí mentre els portadors mengen una mica. Acabem de travessar una glacera, un caos de pedres i de gel, que ens ha costat unes quantes hores de negociar, pas amunt, pas avall. En acabat he hagut d’atendre a dos portadors ferits. Cosa de poca transcendència, però.
Uns portadors que baixaven del Karakorum i que ens hem creuat ens han dit que un dia al seu darrera baixa un membre d’una expedició japonesa que no va gaire fi. Escric depressa i li demanaré si pot posar la carta al correu d’Skardu. Com que és un aerograma i ja té el segell pagat... Al meu costat, en Pere intenta parlar per ràdio amb en Toni. Ell va un dia més avançat, amb un portador, per muntar un pont de cordes en algun punt en que caldrà travessar el riu Dumordo. Txu-La en diuen aquí. Igual que en tibetà, que Txu és aigua i La vol dir pas, o sigui, el pas de l’aigua o el pont que és el mateix. Pels forasters com nosaltres és el Jhula Bridge, en grafia anglesa, però això és una ximpleria. Com si als turistes de casa en diguéssim el ”El Pont del Puente”.
En Toni i el portador van un dia avançats i així, quan arribi el gruix de l’expedició, si el pont de corda ja està operatiu, podrem fer anar passant als portadors i les càrregues tot seguit. Amb una mica de sort podrem fer nit, tots plegats, a l’altre banda. Un dia més i serem a Paiju, darrer punt amb verd i aigua de riu neta. Després ja tot és glacera pedregosa.
Avui és el primer dia núvol que tenim. Fins ara, un sol inclement que fa demanar per favor un revolt i unes pedres que facin ombra. Encara sort, perquè aquesta glacera, gel i pedra, sota el martell d’aquest sol ens podria haver fos com cera tova. Avui, també per primera vegada, hem deixat enrere el darrer poble. Hem arribat al gel i a les muntanyes. Som a uns 3200 metres d’altitud.
La salut és, afortunadament, bona i només treballo pels portadors i per la gent del país. Aixó si, tant en Jean Louis, el metge de l’expedició francesa que caminen amb nosaltres, com jo mateix, ens en fem un tip. Sospito, però que tots passen dos vegades per la consulta i així reben doble dosis de medicaments, que deu ser el que els mola més. No se les prenen pas, no; les guarden per una ocasió propícia.
Ja només ens falten set dies fins el campament base. Penso que allà estarem més ben alimentats que ara, que només podem obrir els bidons establerts, per no desfer tota la trama ordida perquè cada càrrega pesi 25 kg, tingui el que tingui a dins. A més a més, potser estarem acompanyats, perquè al circ dels Gasherbrum hi haurà dos grups francesos (G-1 i G-5), uns japonesos (G-2) i uns americans (G-3).
Com esteu tots per allà a la civilització? Aquests darrers 15 dies han estat llargs sense vosaltres, però ja només queden 45 dies per tornar. Ja m’agradaria saber si això dels tèlex i dels correus va funcionant o no. Li donaré la carta al japonès que diuen que baixa.
Ara amenaça pluja; vaig a protegir-ho tot
6·7·1980. Paiju. Escric de nit després d’un dia llarg. Ha estat dur. Més de 14 hores de marxa sense aigua, però plovent. Travessar el riu ahir, junt amb l’expedició francesa va ser una experiència memorable, que ja us explicaré, perquè ha estat històrica. Els companys ja dormen i els portadors fan jarana.
Ja es veu que del japonès que baixava, res de res. O sigui que continuo la carta i ja la baixaran els portadors quan tornin avall.
Per sort, l’etapa de demà, fins a Liligo és curta, que sinó jo ja seria a joc. Travessar la glacera i en quatre horetes ja hi serem.
Tots anem canviant la cara. Faccions esmolades, pell seca. Crostes de mil ferides a mans i cames. Cremades del sol. En fi, el normal.
Adeu a tots i fins ben aviat.
Ton


4.- Circ Concòrdia. Karakorum, a 4800 metres. 10·7·1980.

Estimats tots,
Escric arraulit dins del sac per un fred que pela. Acampats sobre la glacera de Baltoro. Ja és el desé dia de marxa i només ens falten unes 15 hores de camí per arribar al ramal de la glacera on posarem el campament base. Al peu de la cascada de glaç del circ de Gasherbrum.
M’he preparat una camamilla ben ensucrada. Entre la infusió calenta i pensar que aviat s’acaba la vida de nòmada, amb campaments en camps de cabres, puces, caminar, suor, sol, més caminar, set, pols i menjar escadusser, tot desordenat que mai és pot saber on és cada cosa que es necessita i els bagatges no es poden tocar, vigilats pels gelosos portadors, i demés misèries de les marxes d’aproximació, em recomforto.
Demà, a quarts de quinze, al camp base. Pagar i acomiadar als portadors. S’hauran acabat les llargues consultes a cada acampada, on una munió de persones, portadors nostres o no, venen a demanar “dauahee” amb tota la innocència, tots, tres vegades cada dia, als dos metges de les expedicions que caminem junts. I que és “dauahee”?. Doncs deu ser un concepte complicat entre mèdic i màgic. “Dauahee” sòc jo, ho sòn les medicines, pastilles o pomades i també els consells.
Nota curiosa, al Nepal, els qui sòn de parla tibetana, xerpes o bhòties, a les medicines i al metge, en diuen “Dawaï” que també és un nom per alguns monjos i de persona. Serà que fa molts anys, el Tibet va ser molt gran i va arribar fins aquí.   
Parlant d’aixó; l’altre dia vaig cometre un error greu. Front  una consulta de mal de cap i com que no tenia a mà cap Aspirina o Gelocatil, l’hi vaig donar un comprimit de sal·licilat efervescent. Una Aspirina, vaja. L’efecte va ser immediat. Als 10 minuts hi havia epidèmia de mals de cap entre els portadors.
En fi, així ens va tot. Poca èpica i molta misèria. Inclosa la misèria humana. Jo que mai prenc una Aspirina per un concepte de dignitat; del dolor (doloret, que parlem d’Aspirines i de Gelocatils, no de fractures de fèmur) es sol·luciona la causa i, si no es pot, s’aguanta, però no es disimula amb subterfugis químics, ara em veig forçat a donar pastilles efervescents a una colla que estan més sans que jo. És clar que, si jo no en prenc és perquè no vull, però en tinc les que vulgui, aquí i a casa. I per ells, un medicament és un bé preciós, que utilitzaran quan algú de la família tingui un problema. Encara que no n’entenguin el funcionament. Màgia i misèria.
La salut del grup, i m’avorreix dir-ho, és bona. Tant d’estudiar el mal de muntanya i les malalties tropicals i estan més sans que una poma. En tots aquests dies, els hi he hagut de donar un trosst d’esparadrap per una pupa intempestiva, una mica de pomadeta per un culet escaldat de la suor i tres gotes més del laxant Evacuol. Que curiós, preparat per les tremendes disenteries del tercer món i resulta que n’hi ha un que no caga. I vitamines per tothom, això si, que no diguin que els hi escatimo que resulta que els occidentals també tenim un punt de creences màgiques.
Ara, negra nit, amb cel clar i mitja lluna al cel, els portadors canten dins de les seves tendes. No sé si us podeu imaginar l’efecte del campament sobre la glacera més llarga del món, al peu de muntanyes tan mítiques, almenys per alpinistes i viatgers, com Chogori o K-2, Chogolisa, Gasherbrum IV i altres. Foscor, estels, lluna que fa brillar la neu dels cims i les tendes, amb espelmes a dins, que posen color al gris de les pedres de la glacera. Diuen que aquest és l’entorn de muntanyes més impressionant del món. Tot i que només veiem dos vuitmils, el K-2 i el Broad Peak, al darrera del Gasherbrum IV, que és on anem, n’hi ha dos més. El Gasherbrum I i el Gasherbrum II. Mireu l’enciclopèdia a veure que diu. Segons tinc entès, som els primers muntanyencs catalans que passegem per aquesta regió.
Demà enviarem correu cap a casa, incloent les cartes que he escrit al llarg d’aquesta marxa. A final de mes, potser també en rebrem al campament base, quan el mail runner, el nostre home-correu, hagi baixat fins Skardu i tornat a pujar fins al camp base. Almenys 18 dies entre una cosa i l’altre.
Espero que els correus vagin funcionant i que estigueu rebent de forma més o menys regular aquests rotllos que us clavo sense misericòrdia. Tot i que em deixo dins del llapis moltes coses sucoses; però no es pot abusar de la família. A més a més, els aerogrames donen pel que donen i només hi cap el que hi cap. I si poso a dins un paperet extra, ni que sigui un segell, el cremen. Ja procuro fer la lletra ben petita. Però si Deu no hi posa remei, encara us enviaré més rotllos. Demà, un correu. En una setmana baixaran els francesos que sòn al G-1; un altre correu si tot va bé. I en 18 – 20 dies, un altre correu del nostre mail-runner. O sigui, un munt de paper viatjant per l‘aire i donant la tabarra.
Bé, vaja, demà començarà el que coneixem de veritat. Afrontar l’ascensió a una gran muntanya. Si el temps i la salut segueixen així tot anirà bé.
Fins ben aviat, pares i germans.
Postdata: Si no us fos una gran molèstia i, en atenció a la gana que passo, per quan torni prepareu força pa de pagès amb tomàquet, bon oli, pernil i fruita. I molta cervesa i vi ben negre. Please.

Ton


5.- Campament base. 5200 metres. 11·7·1980.

Per fi avui hem arribat al campament base. El cap d’expedició, l’oficial d’enllaç i el sirdar, han pagat als portadors que s’han afanyat a tirar avall per perdre tanta altitud com poguessin abans de la nit. El sirdar, en Fida Hussein, s’ha emportat les cartes i les posarà al correu d’Skardu.
S’ha acabat la vida nòmada dels darrers dies. Tenim les cares esmolades, bruts i suats. Demà dia de repòs i d’organització, sense que en Conrad toqui diana a quarts de quatre del matí com tots aquests dies. Demà un dia de desacans, que ja toca i a reorganitzar la farmaciola, a veure que he gastat. I a fer un magatzem, cuina, menjador que permeti guardar tot plegat sense que la neu, que irremeiablement arribarà, ens ho tapi i perdem alguna cosa important. I rentar roba, que pot caminar sola i put d’na ora lluny. I rentar-nos nosaltres, que encara ho fem més. Sort que, com que estem tots igual, no sentim la fortor.
Som acampats, com al Noshaq, sobre la glacera, a uns 5100 metres d’altitud. Mirant l’oest, per on hem pujat, la glacera Gasherbrum va perdent altitud entre morrenes i turons de pedra. Al sud, a l’esquerra, el Baltoro Kangri, de 7.312 metres, un cim tremend que ens separa de la Índia o almenys del Kashmir i la línia de separació des cascos blaus de la ONU. D’aquesta muntanya també en diuen el Golden Throne, i vistos els colors de la posta del sol, és un nom ben trobat. Cap a l’estm a la meva esquena, tanca la vall el Gasherbrum I ò Hidden Peak, 8.080 metres, el més alt del circ Gasherbrum. Cap al nord, la glacera puja amunt, trencada i amenaçadora cap al circ dels Gasherbrum, que és on anirem.
En una llambregada, dos vuitmils. Els altres dos de la zona els hem vist aquest matí a poca estona d’aquí.
Malgrat que es nota una mica l’altitud, la salut de la colla és excel·lent. L’hospitalet ambulant que porto a sobre només sofreix merma, i molta, pels portadors.
En un cercle de mitja horeta, tenim el campament base del ‘expedició japonesa al G-II, uns francesos, dos, que sòn al G-I i uns americans al G-IV. Els francesos ja marxen aviat; de moment, els dos alpinistes sòn a la muntanya i aquí només hi ha l’oficial d’enllaç i el cuiner. Els japonesos, els que sòn més a la vora, son calladets però amigables. Ells també porten una metgessa, pediatra, per cert. Col·laborarem si cal. Espero que no calgui.
I ara parlo de la muntanya que és el que em perd. Crec que les referències que teníem d’aquest cim semblen certes. Arribar sencer al campament base a és el 50% de l’expedició. Els alemanys que van venir l’any passat, van tenir diversos casos de disenteria amebiana. La glacera, de 12 km, entre els 5100 del camp base i els 6000 metres del camp II, que alemanys i francesos ens presentaven com el major problema, els japonesos i els americans ja l’han superat i tenen campaments al circ central a 6000 metres. Han posat banderoles al trajecte, però amb el sol que fon la neu i cauen i la neu nova que les tapa, s’ha de refer cada pocs dies. Ara van del camp base al camp II en unes 7 hores. Nosaltres, la primera vegada hi estarem, segur, 12 hores pel cap baix, poc aclimatats i carregats com rucs. Però en quatre dies, a la tercera vegada, estarà fet i ens plantarem a 6500 metres per atacar la piràmide final. Ho veiem amb optimisme. Només un imprevist, o el mal temps ens podria aturar.
Per cert que, per ara, el temps és bo. També cal dir que els japonesos han hagut d’evacuar a un expedicionari malalt. El van baixar fins a Concòrdia i d’allà el van traslladar amb un helicòpter militar. Per això no ens va creuar mentre pujàvem. L’helicòpter va tardar 9 dies en arribar desde que el van demanar, però en tot cas, dóna moral conèixer aquesta possibilitat.
Bé, demà prepararé les racions d’altitud i les farmacioles per pujar amunt. I una latrina, cosa essencial. I un tip de jeure.
L’estudi i seguiment mèdic dels meus companys va seguint la mar de bé.
Capvespreja. En Fida Hussein, el nostre sirdar, que torna a la civilització amb els portadors i amb les cartes, es ve a acomiadar. És un home que no oblidaré.
Bé, plego per avui. Ara passaran uns 15 dies fins que tornem a enviar correu, de manera que no patiu, que estarem bé.
Petons i abraçades a tots.

Ton


Camp Base, 14 de juliol de 1980.
Escric a la porta de la tenda on dormim amb el primer sol que veiem desde que vàrem arribar al CB. Després de 4 dies, una estoneta de sol de tarda, que crema com el foc. Amb aquest sol, el circ dels Gasherbrum ha pres vida. Les nevades d’aquests dies, han propiciat les allaus, però les podies anar comptant. Només tocar el sol a aquestes muntanyes, prenyades de neu que s’ha començat a fondre, sentim les allaus en estereofònic i sensorround, que ja tremola la segona abans de s’acabi la primera. Cauen tones de neu de totes bandes, que ensorrarien ciutats senceres. L’espectacle és inmens i no sé cap on mirar. Amb els ulls tancats sento el tremolar de les muntanyes i el trepidar de la glacera on sòc. El sò és com un tro constant que, de vegades, creix quan cau una allau grossa més a la vora. Les allaus més llunyanes, a les parets del Chogolisa, sòn bellíssims dibuixos de canals i neu pols. Les més properes, del G-I són esfereïdores.
Per sort, el nostre campament base, sobre la glacera, és a més d’un kilòmetre de la paret més propera i cap allau pot arribar fins aquí.
Tot retruny, seguit, seguit. Sembla com si la muntanya s’ens volgués imposar per acolloniment. Us asseguro que és un espectacle molt difícil d’imaginar per qui no ho ha vist. De totes les muntanyes baixen alhora rius i cascades de neu i gel.
En fi, canviem de tema que, si o, tota la carta serà del mateix. Estic al CB amb l’Enric, que no es troba gaire bé. Els demàs han pujat avui al CI, que és a 5600 metres i baixaran avui mateix. Jo he provat de pujar amb ells però a 2 hores del CB, carregat com anava, pujant i baixant esquerdes de la glacera, m’ofegava i he reculat. No és que no pogués pujar, és que els hauria endarrerit i ja m’han fet saber, amablement, quins eren els seus plans. Que no passaven per cuidar-me. Encara no estic prou aclimatat, es veu. De fet, avui ha estat la primera nit que he dormit bé a 5100 metres. Demà, ja ho veurem.
En realitat, han passat ja 4 dies i només som al CI. I encara ens falta muntar tres camps més abans d’atacar. Aixó no és anar bé sinó bastant malament. De moment. És clar que aquí manen el temps i les muntanyes i no nosaltres. Aixó no és com al Pirineu.
Apart d’aixó, la salut, en general és bona. L’Enric és patxuxo, però res seriós, i un portador té morenes. I tots tenim el nas pelat. I un formatge, potser fermentat, que ens retorna com la ceba. O potser és que té massa greix i proteïnes per l’aclimatació que tenim. O que no tenim, vaja. Res més.
I vosaltres? Aneu bé.
Envio aquesta carta amb un japonès que retorna demà cap a Skardu. Jo vaig escrivint i una o altre arribarà.
Fins aviat,


Ton
Etiquetes: , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic