Translate

Resposta a un muntanyenc.



ÉS CERT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Efectes de l'altitud sobre el cos humà.


Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé.

A que ve això? Acabo de llegir un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt (5.900 metres), recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per gaudir-la, per mantenir bona forma física i per mantenir la moral alta abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius: el primer és que una ascensió a 3.000 metres no és suficient per posar en marxa els mecanismes d’aclimatació. El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte, Pirineus, Barcelona, aeroport, Lima, Huaraz, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en dos dies als Pirineus i unes poques hores per sobre de 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossèn Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava assistint treballadors de mines situades en altitud als Andes xilens i veia minaires que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguessin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que va trigar 40 anys a entrar en coneixement dels metges de muntanya / alpinistes quan els metges de muntanya dedicats a la medicina del treball ja ho sabien. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxigen.



No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recompondre ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud són els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del món i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.
Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que componen l’aire (oxigen 21% i nitrogen 79% a qualsevol altitud) són més disperses. Hi ha menys molècules d’oxigen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.



B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxigen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i de l'oxigen (que sempre és el 21%) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxigen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxigen a diferents altituds.


O sigui, que hi ha menys oxigen a l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.
I això és tot?. Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que són un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrogen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxigen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxigen realment útil, que és el que passa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.
En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxigen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxigen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 
En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases o potser diria que son tres coses diferents: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el Mal Agut de Muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i treball fort. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardíac i Volum Espirat per Minut o VEM). Això es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser molt (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxigen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.500 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que són els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans i els xerpes porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxigen.

NOTA 1 per professionals. Definicions internacionalment acceptades:
Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.
Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectiu sobreviure en altitud.

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.


El resum d’això és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 o 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Això pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

En resum:
El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.
Pujar abans uns cims al Pirineu no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.
Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.


Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

Etiquetes: , , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic