Translate

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L'EVEREST. 1983. Part 5, La Roda dels Atacs al Cim.

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983.
5ena part. La roda dels atacs al cim.

Divendres 9 Setembre. Campament Base. 5200 metres
Ja estem ben aclimatats i tenim els campaments muntats fins a 7700 metres. A descansar uns dies. Portem 27 dies des de l’arribada al campament base; ja he pujat dos vegades fins el Txang La i tres vegades, o sigui cinc en total, fins al sèrac a 6900 metres. Totes elles carregat amb 12 ò 15 kg. Bona feina, però hi he deixat mitja vida. Bé estan els mistos per encendre el foc, però quan s’acaba la llenya, no hi ha mistos que valguin.
Sòc a la tenda comunitària menjador-sala de reunions. Pelat de fred.
Abans d’ahir, el darrer dia que escrivia, amb en Sispeles, en Falcó i els portadors, vàrem baixar al CII. Nit nevant amuntegats a la petita tenda que hi tenim, al mig de la morrena solitària. Possiblement, en aquell moment, poca gent hi havia al mòn més alt que nosaltres. Una sopa de tot i a dormir apilotats. Ahir al matí, en sis horetes baixàvem fins al CB. Passant pel campament base dels suïssos, que hi son tots i vivint molt bé. En veure’ns ben cansats i depauperats de 14 dies en altitud ens van invitar a la seva tenda; pernil, prosciutto vaja, macarrons amb tomàquet i mousse de xocolata. I té negre amb sucre per beure, que feia falta. Amb això ens refèiem per acabar la marxa al nostre campament, una mitja horeta curta més. A la nit, dormir molt i esperança d’un bony bany aquest matí a l’estany que tenim devant de la tenda. Esperança fallida. En tot el dia no ha parat de nevar, poc a poquet, sense que la neu prengui, cel ben negre i fred. Cap tempesta èpica ni glamurosa de les que fan història. Només una mica de negror per tocar la pera, que així no hi ha qui s’empiloti per anar a l’aigua freda.
Escric cartes. Aquest matí ha marxat a Lhasa el nostre jeep amb el correu. En tres dies sortirà el jeep dels suïssos i ens portem el correu mútuament, o sigui que a complir i escriure el que no he escrit en altitud, que aviat tocarà tornar a pujar per l’atac final.
Si, ja veus, atac final. L’Isard juga al pòker amb llavors de soja, i no fa esment de convocar al personal per preparar l’estratègia de l’atac. Bé, vaja, ja ens vagarà per fer-ho. Ara menjar i jeure.
Seguim sense que funcioni la radio per comunicar amb Lhasa. Ho descontarem del molt que cobren els xinesos. En canvi, la nostra, amb les manetes del Cepat, funciona perfectament des del CB fins al CIII i viceversa. A partir del Txang La, fins i tot els walkie-talkies, comuniquen amb el base; amb dificultat per emetre, però cap dificultat per rebre els missatges.
Avui s’ens ha mort l’ocellet que teníem. No sé perquè, però ja es veia que no estava gaire bé. Es movia esmaperdut pels volts del campament; un animalet simpàtic, amb plomes de colors marrons, negres, blanques i blavoses i un bec molt llarg. No ha volat en agafar-lo i ja he pensat “Mau, aquest no gira gaire rodó, o no ens hauria deixat acostar”. El cas és que no l’hem sabut reanimar. A cobert i protegit del vent i del fred, amb aigua, gra i farina per picar, ben lliure per marxar, s’ha anat morint sense protestar. Aquí dalt, al prístin i primigeni Tibet, també hi ha mort. D’aixó parlen les làpides que hi ha al CB. Pedres gravades amb el nom dels caiguts en aquesta vessant de l’Everest. Menys els xinesos que es callen quantes vides els hi van costar les seves expedicions multitudinàries. És curiós, hi ha molts noms desconeguts. Pel que sembla, no tothom que ha vingut, i potser ha mort, per aquí, ni tenia permís ni ho va comunicar als ambients alpinístics. Hi ha molt personal eixelebrat per aquests mons de Deu. De fet, és clar, nosaltres ho demostrem. Hi ha molt ximplet deslligat.

Dissabte 10 Setembre. Campament Base.
Dia molt fred i ventat, però amb sol. Potser canvia el temps.
Per fi m’he banyat a l’estany i he fet bugada. Incloent la roba coberta de llet condensada que vaig recuperar al CI. Tot net. I he ordenat les coses. I cosit uns pantalons que ja feien figa i deixaven passar el vent per una part ben incòmoda. Aquest vent ho asseca tot desseguida malgrat el fred gebrador que fa.
Volia fer un passeig i fer unes fotografies de la paret nord i del monestir de Rongbuk, però he anat badant per la feina i s’ha fet tard. Ara és tot ben tapat i no hi ha foto que valgui.
Han arribat uns camions xinesos amb un equip de cineastes de Hong-Kong per filmar un reportatge tipus “Escenes de Rongbuk”. Marxen en dos dies. Han acampat aquí mateix, al costat. El personal de la nostra colla, penso que s’han comportat com uns maleducats, provant de fer-los fora perquè consideraven que eren massa a prop. És clar, l’espai vital dels europeus és ampli, però l’espai vital dels asiàtics és ben estret, que ells viuen apilotats sense manies. M’he avergonyit una mica i els he ajudat plantar les tendes, apart d’oferir els meus serveis si tenien problemes la primera nit al CB.
En fi, capvespre. Ara si que en Falcó i l’Avi fan plans per l’atac. A veure si escric uns aerogrames a Barcelona.

Diumenge 11 de Setembre. Campament Base.
Diada. Gresca enorme. Invitats els suïssos i el personal xinés i tibetà. Els suïssos ja veuen de que va. Els xinesos semblen molt sorpresos de tantes cantades, tiberis i ximpleries. Canapés d’anxova (una anxova de llauna sobre una torrada dietètica Santiveri), plata gran plena. Costelles de cabra a la brasa, fetes en un foc prop del campament, arròs amb soja, vi blanc calent, vi negre picat, ben escassos ambdós, una mica de rom, i molt aiguardent xinés, que això és fàcil d’aconseguir. Els xinesos no s’en saben avenir de que mengem grans trossos de carn només passada pel foc, a queixalades. Els més educats ens diuen que fem com els tigres; els més senzills, que fem com els gossos. Ells s’ho elaboren més i diferent. En resum, avui massa menjar i massa beure.
Ha arribat correu; una carta de l’Anna. Vaig a escriure. L’Isard tot el dia que negocia amb les cordades que atacaran el cim aquests propers dies.

12 Setembre. Campament Base.
Quart dia de descans. Avui cel seré i poc vent. No ha fet tant de fred. Ara, de nit, el cel és estelat, sense gota de vent i fa un fred que mossega.
Avui, en Falcó ens ha reunit i ens ha sermonejat de forma intensa. Estratègia pel cim, en cordades de tres homes. Ell i jo sortirem per ser el dia 17 al CIV. Ó potser al CV.
He vist i explorat a en Lastut que sent parestèsies als dits dels peus. Ja li va passar al Manaslu, però allà eren dolors més intensos. Està lleugerament hipertens (150/95 mmHg). Els peus sòn normals, sense lesions, amb perfusió de dits i pell normals. Vigilar. Al fons d’ull esquerre té una petita hemorràgia parapapil·lar, asimptomàtica. L’aviso del risc de l’altitud si vol anar per sobre dels 8000 metres. Ull viu, que més m’estimo veure-les venir que anar aplegant malalts.
Al matí he passejat per les ermites del “Santuario de los pájaros” com ens tradueix el Sr. Wu. Els tibetans en diuen Xiu Gompa, que vol dir el mateix, però en tibetà. Gompa, temple, santuari, stupa, xorten, ermita, església i altres son termes, no sinònims, però ben similars. Edifici religiós. Cap dubte en aquest camp. El dubte està en la traducció de xiu i ocell. Al Nepal i al Tibet hi ha molts Xiu Gompes o santuaris dels ocells. Peró aquí, malgrat l’experiència amb l’ocell de bec llarg malalt, no hi ha gaires ocells. Peró els voltors també sòn aus i els tibetans enterren els seus morts al cel. Els trossegen i els ofereixen als voltors, que no s’estan de manies i baixen a atipar-se. Que el concepte “Santuari del Ocells” no estigui relacionat amb això. Passa, però, que sembla que els xinesos o no en saben o no volen saber res d’aixó. Ni tampoc de parlar-ne amb els tibetans. El senyor Wu s’atabala si indago i profunditzo gaire. Traduïr Santuari dels Ocells és el més fons que arriba. I amb els pocs tibetans que tenim aquí no trobo la manera d’entendre’ns-hi. Deixem ho en hipòtesi. Els santuaris dels ocells potser tenen alguna cosa a veure amb les cerimònies funeràries.
Algunes de les ermites, o xiu gompes, m’han semblat que eren ben a punt, com si l’ermità només hagués sortit una estona, amb la palla del jaç ben neta i ordenada i el foc a terra ben preparat. Però no he vist ningú, ni foc, ni fum, ni menjar als prestatges.
Des de les ermites he vist el monestir de Rongbuk amb els prismàtics. A veure si demà hi puc tornar.

Dimarts 13 Setembre 1983. Campament Base. Rongbuk.
Avui he anat a visitar el monestir de Rongbuk amb més profunditat que la primera passejada. Vaja, les ruïnes, que només és això, una runa destruïda a propòsit. Runes i runes. Ni una stupa funerària sencera. Trossos d’imatges de Buda per terra i llibres de mantres i sutres menjats per la humitat i els ratolins. Cap sostre s’aguanta, només algunes parets. Les pintures religioses, rascades i arrencades. La de les parets es va fent malbé... El monestir éstà situat en un antic caos de morrena, d’un antic allau de grans blocs. Entre les grans roques es van situant els edificis, les vivendes, estances i el cos principal del monestir. Aquí és on queda encara una estança amb sostre i amb les restes de l’imatge principal, que devia ser un déu o buda de més de dos metres d’alt, segut en un pedestal com ara de flors de lotus. La mateixa estança devia ser també biblioteca, per les restes de llibres, arnats i mullats, que hi ha per terra. Prop de la murada exterior, en un lloc arrecerat, algú ha recollit pedres gravades i les ha pintat de colors. Sòn com ofrenes de peregrins. A la mateixa estança, la darrera que encara manté el sostre, hi ha una trapa. Baixant per aquí, a les fosques, hi ha un soterrani on algú ha recollit i protegit les imatges i figures que es devien salvar de la fúria destructora. Hi ha dos figures, com de lames o líders religiosos, d’uns 60 cm d’altes, també segudes, i diverses imatges més petites. Sòn disposades en un altar amb farbalans. Hi ha unes llànties de mantega de iak que cremen. O sigui que algú ho cuida; algú hi ve sovint. El soterrani, fosc, amb les llànties cremant al fons, l’aire carregat del fum i de la olor de mantega rància, i les imatges de grans ulls oberts, fan un efecte màgic.  Ambient màgic dins d’aquell caos de grans roques on cal anar descobrint els caminets que porten d’una estança a l’altre entre les pedres i les banderes d’oració. Soledat, cel clar dels cinc-mil metres i silenci.
He pensat en la fe i la dedicació, si no també el risc, d’algú, per anar recollint i salvant tot el que es pogués en aquest soterrani. Potser m’està vigilant per si toco res...
Que no, que no seré jo qui toqui res. Unes fotografies, que per mi ja és un aconteixement, dolent com sòc en aquest tema, i torno cap al campament base, que encara em queden dos horetes de pujada.
I ara, sobretaula al campament base en bona companyia. Escriuré a casa.

Dimecres 14 Setembre. Campament Base.
Sense novetats d’interés. Avui ha arribat una expedició francesa, liderada per en Yannick Seigneur i en Jean Afanasieff. Han passat, dalt del camió, pel nostre campament base i ha seguit amunt fins on tenen el campament els suïssos, que allà s’acaba la pista. No ens han dit ni un mot. Ni ase ni bèstia. Aixó si, tots molt elegants amb roba de la millor marca. Sort que he vist la pols dels camions de lluny que sinó m’enxampen amb els pantalons baixats, que era buidant el budell prop de la carretera; és que tenim la latrina en un lloc apartat del CB però al costat de la carretera.
Avui han sortit cap al CI en Vicent i en Labanca amb els portadors. Demà agafen el relleu en Pla i en Sispeles.
Al vespre ens ha vingut a visitar en Yannick Seigneur. A fer un glop i visita de cortesia i per oferir-se per si necessitem alguna cosa. Reciprocitat; a la seva disposició si fem falta.
Esperem que només sigui per menudències. Veïna, no tindrà una mica de sal, que a mi se m’ha acabat? De moment, com que el seu jeep baixa demà a Lhasa, portaran el nostre correu.

Dijous 15 Setembre. Campament Base.
Avui hem anat de visita al camp del francesos. Primeres figures de l’alpinisme francès; en Jean Afanassieff, amb Nicolas Jaeger i Pierre Mazeaud van ser els primers francesos a fer cim a l’Everest. Aixó va ser l’any 1978. I van baixar esquiant des de 8300 metres. Total fa 4 dies... I en Yannick Seigneur, l’any 1971, va fer la primera ascensió al pilar oest del Makalu. Una ascensió històrica.
El metge d’aquesta expedició és en Jean Louis Etienne, una mica més gran que jo. És interessant perquè ja vàrem coincidir al Karakorum l’any 1980. Ell anava amb l’expedició de Patrick Vallençant i George Bettembourg al Broad Peak i nosaltres al Gasherbrum II. Com que vàrem col·laborar sovint, ara serà més fàcil. Serà que sempre som els mateixos, fent les mateixes tonteries...
Nota de 2017
L’expedició francesa de 1983, dirigida per Yannick Seigneur, tenia permís per l’aresta noroest. A més a més dels ja esmentats Yannick Seigneur i Jean Afanasieff, formaven l’expedició altres figures com Jean Louis Etienne i Eric Escoffier entre altres.
Es pot veure el film a:
Qomolangma (Du Ventoux a l’Everest) – Yannick Seigneur (1984)
És curiós, com som els humans. A la nostra pel·lícula no s’esmenten els suïssos ni els francesos, tot i que teníem els respectius campaments base ben a la vora. En el trajecte, això si, divergiem les tres expedicions. Revisat el film dels francesos, tampoc hi ha cap referència al nostre veïnatge ni als macarrons compartits alguns dies.

Un petit aconteixement. Avui ha arribat una parella de joves suïssos que, amb la història d’estudiar xinés, estan recorrent la Xina i s’han colat al Tibet. Ningú els hi ha demanat cap permís. Fins i tot els transports militars els porten un tros quan fan autoestop per aquestes pistes. I després volen anar fins a Mongòlia en bicicleta. Com el xinés de l’altre dia. Volen estar una setmana de descans al CB. Curiosament s’han instal·lat al nostre costat i no al dels seus compatriotes, que sòn un quart d’hora més amunt. És veu que som més tractables. La mossa es veu que ha escalat una mica, fins i tot a Terradets. I ja tens a la meitat de l’expedició perdent el cul per convèncer-la de tornar a escalar a Catalunya. I a veure que cau.
En Guàrdia acaba de tornar. Ha arribat a mig camí del CII i ha fet mitja volta. Al CII, a 6000 metres, hi ha doncs, els portadors, en Rabassut, l’Avi i en Lastut. Més amunt, ningú. Ni nosaltres, ni suïssos ni francesos, tot i que sòn a altres rutes i no ens veiem.
Deixem-ho clar per si algú dubta: aquesta muntanya és molt, molt gran. Hi podria haver una dotzena d’expedicions i no trobar-nos.
No sé jo si pujar amb el grup de demà, en lloc de demà-passat. Així podria descansar un dia al CIII, que si no en Conrad em farà anar directe d’una tirada al CIV. I un servidor té les seves limitacions.
Ja ho veurem i plego per avui.

Diumenge 18 de Setembre. Camp III. 6500 metres.
Rendit com per escriure res. Ascensió en tres dies que ja explicaré.
Timbes de cartes, als vespres, a la tenda, amb en Falcó i l’Avi. Jugàvem al tuti, que es veu que és joc de comptar i calcular per competir. Competir, la il·lusió de la meva vida, però ja veus, que has de fer aquí dalt. El resultat demostra el meu interès o les meves capacitats: L’Isard 9 partides guanyades, Sispeles 6, un servidor 0. Vols que t’ho digui? ni ganes.
Sopa calenta i a dormir, que fa un fred que pela.

Dimarts 20 de Setembre. Camp III.
A veure si puc ordenar les idees. Com que no escric quan vull, sinó quan puc, haig d’anar recapacitant sovint.
1.- Cronologia expedicionària. El dia 16 a la tarda sortíem en Falcó i jo, amb bon temps cap al CI. Tres horetes i cansat de cames, però sense problemes. Nit serena. El dia 17 arribem al CII en quatre hores i mitja. La primera vegada ens va costar entre 6 i 7 hores. Bé i contents. Quan faltava encara una horeta per arribar, un cel tapat i gris va començar a deixar caure neu. Arribem gairebé a les palpentes. Poca estona després, encara fent la sopa, arriben en Canalies, en Talcomraja i en Tarragona. Venien directament del CB en 4 hores!! Per ells la sopa i poc després van sortir cap al CIII. Hi arribaven quan vesprejava; vuit hores del CB al CIII. I jo que hi he estat gairebé 11 hores efectives en tres dies...
Ja sols l’Isard i jo, quan es feia de nit, sentim cridar. Allà lluny. Qui pot ser per aquí dalt? Amb crits i la llum dels frontals orientem als despistats. Èren la parella de suïssos; seguint als companys des del CB, i com que no els podien seguir, quan el temps s’ha encabronat de debò, han decidit intentar refugiar-se al nostre CII i no tornar al CB de nit, sota la nevada, molls fins els ossos. Amb sabatilles ella i amb sandàlies ell. Sense sac de dormir ni roba d’abric. Crec que han fet bé. O els hi ha sortit bé. Apa, una sopa calenta, uns mitjons secs, uns sacs de dormir de recanvi i una tenda per aixoplugar-se. No van passar una nit gaire galdosa pel fred, la mullena i l’altitud, però vaja, suficient per sobreviure, pendre un bol de llet condensada calenta amb cafè i sortir avall de matinada abans que tornés a tancar-se el cel del tot. Peró a qui se li pot ocórrer de pujar a 6000 metres, seguint a aquells tres feres, sense material, amb sandàlies i amb aquest temps...? Volien veure el Txang La. Si haguessin seguit amb nosaltres un parell d’horetes l’endemà l’haurien pogut veure, però ja estaven prou escarmentats.
Poc després, en Falcó i jo sortíem cap al CIII amb un pam de neu i vinga a nevar. Tres horetes llargues més. Vaig arribar cansat. Ara porto dos dies aquí dalt i l’altitud em té fet un drap brut.
2.- La salut. Dels altres; dels meus pupils. Quan vaig arribar, vaig trobar a en Vicent i en Pla a les seves tendes i alimentats pels altres. No podien dir ni fava. En Rabassut crec que només està desgastat i esgotat per l’altitud, sense esma de res. Ni s’ofega ni li fa mal res. Tot el que menja ho torna; ja sé però, la facilitat que té per vomitar. Aquesta nit, malgrat el tractament amb metoclopramida, s’ha trobat ben malament, sense dormir i amb basques continues; al matí ha agafat els petrecols i ha començat a baixar, ben sol. La idea és fer nit al CI i demà arribar al CB. Em sembla una bona decisió, abans de que les coses empitjorin a 6500 metres. Com que no porta ràdio, demà al vespre, comunicant amb el CB sabrem si ha arribat bé. Demà sabrem si la decisió ha estat bona, o hem de pensar en un rescat...
En Lastut, com ja havia comentat al CB, està lleugerament hipertens, veu mosques volants, el que vol dir que té lesions vasculars retinianes, i de nit, calent al sac, té un dolor intens als dos peus. Físicament també s’arrossega per les pedres del campament, sense energia. L’he tractat amb codeïna pel dolor, a dosis petites que som molt amunt i no voldria trobar l’efecte depressor respiratori, amb 5 mg de benzodiacepines una nit que era desesperat per no dormir i amb 150 mg de salicilats com antiagregants plaquetars per si les molèsties als peus tinguessin una causa circulatòria. Per molt que miro, però, no té cap signe de trastorn circulatori als dits dels peus. Fan mal, però sòn calents, de color normal i amb bona circulació. Que serà el que li passa i com ho puc evitar?
En Pagés, després de la darrera ascensió i el gran fred als peus, com que al CB li vaig trobar un hematòcrit de 60% (serà fiable?) també li dono salicilats. A més a més hem fet un invent als botins per eixamplar-los. És que el xicot gasta un 48 de peu i tot li va xic.
L’Avi es queixa de dolor a ambdues cuixes. Just allà on el vaig punxar les injeccions de gentamicina quan el flemó dentari. Ja veus. No hi ha signes, ni a les cuixes ni generals de que tingui cap infecció. Es troba bé. Tractament amb calor local i paciència. Massatges de drenatge i que vagi fent.
En Camproig, hemorroide enorme, inmensa, però sense trombosi, ni sagnat. Pomada amb corticoesteroides i amb ruscòsids i vigilar a veure que passa.
Els demés, o estan bé o no es queixen. Però son vius, que corren i treballotegen per aquí.
3.- Salut. La meva; d’un servidor. Malament. No sòc res i em sembla que vaig a menys. Subjectivament sòc un llimac que s’arrossega. O sigui, intensament cansat; cap tolerància als esforços. Tot ho haig de fer poc a poc i pensant bé la seqüència dels moviments. Ben reposadet tinc una freqüència cardíaca de 100 batecs per minut i una pressió arterial de 160/120 mmHg. Veig alguna mosca volant, d’aquelles que sòn dins de l’ull i faig un parell de deposicions, això si, líquides i imperioses, cada dia. Imperioses, imperioses, que no admeten cap discussió ni negociació sobre la urgència immediata. O sigui que cal córrer, quan acabo de dir que el més mínim esforç em deixa fora de combat mitja hora. I sortir corrents, treure els tres pantalons, que s’ha de fer un a un i descordant l’anoraq, la jaqueta i el forro polar, que van tots intercalats per no fotre’m de fred, tot apretant els esfínters i resistint el mal de panxa, és un esforç en el que no sempre triomfo, i sempre, sempre, em deixa fet una coca. A més a més, gola seca, set i inapetència pel menjar. Insomni, que jo no gasto somnífers; o potser no és insomni, però passar dotze hores de fred i foscor a la tenda es fa molt llarg. I no puc gastar tantes bateries per tenir el frontal encés per escriure de nit. I amb aquest vent, les espelmes sòn perilloses si bades una mica. La primera nit, un dolor, important, inquietant, com de cruiximents musculars, a les cames. Total, que no em passa res més que portem 46 dies d’aclimatació, 38 dels quals per sobre dels 5200 metres i, entre ells, 16 dies entre 6500 i 7000 metres. O sigui el desgast de l’altitud, la pèrdua de massa muscular i un sistema digestiu que no s’aclimata mai, com ja diuen els veterans que passa.
Oblidava dos coses: una és que s’em refreden les mans i els peus amb facilitat. Tonteries, ja m’espavilaré. És més important, el segon tema. Em queden un mínim de 12 dies de resistir aquí dalt com sigui. Si no és que hi ha una desgràcia i ens cal baixar esperitats; que Deu no ho permeti.
4.- Plans. Des del dia 17 que neva sense parar; bé, vaja, aquest matí el cel s’ha aclarit una estona, però misèria i companyia. El CIII no es reconeix sota tres pams de neu i estem tots aquí aturats. Comencem a sentir les allaus, que fins ara, amb el temps que ens ha fet, eren una raresa. Tot just començar l’atac, sembla com si la muntanya s’ens volgués treure de sobre. Es veu que la molestem i ens vol fer la guitza. No podem però estar tant de temps aturats a 6500 metres, que això ens merma les forces. Per altre banda, si ens retirem al CB a descansar i esperar millor temps, potser ja hi hauria algú que no tornaria a pujar. Algú per ganes i altre per prescripció facultativa del metge. L’equip es quedaria en vuit alpinistes. Apart de que si anéssim al CB i comencés el bon temps, tardariem tres dies en tornar a ser tots aquí per recomençar l’atac. I ves a saber si el bon temps durararia tres dies.
En resum, que hem decidit atacar amunt. Demà sortirem en Falcó, en Sispeles i jo, obrint traça pel Txang La, cap al CIV, amb els portadors. Nosaltres ja ens hi quedarem allà instal·lats, per donar suport a les cordades que vagin pujant amunt. I allà que ens quedarem, o més amunt, fins que s’acabi la roda de cordades i atacs. O sigui fins a fi del mes; uns 8 dies a 7000 metres. Amb dos pebrots. Vols que t’ho digui? Ho veig d’un color marró ben fosc.
Em criden per sopar i jo no vull res... Beure i descansar.

Dijous 22 Setembre. Camp III. 6500 metres.
Comunicació amb CIV. Dia 22 a les 20 hores. Missatge nº 14 a cap de premsa a Barcelona (no hi ha pebrots de transcriure els 13 missatges anteriors. Tinc bona excusa, perquè tampoc els tinc. Vés a saber on son. Aquest l’he apuntat a la llibreta perqué com que la radio feia figa, algú havia de transcriure el que dèiem i allà era jo amb el meu llapis i la meva llibreta). Rebuda la resposta a missatge nº 7 (mateixa qüestió, jo no he apuntat a la llibreta els missatges diaris entre el CB, el CIII i el CIV, ni el que s’envia al cap de premsa a Barcelona, en Jaume Codina, ni el que ell ens torna). Dia 21. Bon temps. Una cordada de reconeixement (Isard, Avi i Livingstone) surt direcció Txang La. Stop. No arriben al Coll Nord. Una gran allau de sèracs s’ha emportat la meitat de l’instal·lació de cordes fixes i la neu és encara molt inestable. Stop. Avui dia 22 tota l’expedició es posa en marxa. Quatre alpinistes (Falcó, Pla, Sispeles i Castor) equipen novament tot l’itinerari fins al Coll Nord. Dos d’ells es queden al Coll Nord, a 7000 metres, havent de desenterrar les tendes, cobertes de més de un metre de neu. Stop. Sis alpinistes formant el primer grup d’atac, surten poc després del CIII a 6500 metres i amb un esforç important superen a les cordades que han obert el pas cap al CIV i avancen per fer nit al CV a 7600 metres, (Prim, Talcomraja, Escarola, Cepat, Fontana i Esmestre). Stop. Si el temps ho permet, col·locació aviat del campament VI a 8200 metres. Preparant primer atac al cim. Preveiem més notícies els dies 24 ò 25. Tots bé. Amunt! Signat. Isard i Vicent”.
Fins aquí la transcripció. Com que no estem segurs que ens hagin copiat al CB i bé hem d’enviar algunes noves a Barcelona, enviem el missatge, escrit en un paper, amb els portadors que baixen a descansar al CB.
Dies intensos, com per escriure gaire. Pujar i baixar. Cordes fixes amunt i avall. Aquí un cop, aquí una hemorroïde, allà una cremada, del sol o del fogó. Peró poca feina de metge. Afortunadament. Malgrat tot la deterioració física per l’altitud és obvia pel professional: pèrdua de massa muscular generalitzada, trastorns digestius i mil pupes que no es curen soles.

Poques ganes d’escriure, que ja porto dos viatges al Txang La en dos dies. Sopa i a jeure.

Imatges 161 i 162. El camp IV sota la neu. El mateix campament amb una vista sobre la glacera; al fons a l’esquerra, a tocar de la roca, el Camp III.

Divendres 23 de Setembre. Camp III.
“Dia 23. 14 hores. Missatge 15. Novament retinguts als campaments d’altitud. Campaments III, IV i Vé aturats degut a forta nevada caiguda durant la nit i que no s’atura. Stop. Tarragona i Camproig fan un reconeixement de l’itinerari cap al CVI, previst a 8200 metres. Stop. Si el temps millora demà s’instalarà el CVI. Stop. Confirmeu arribada de paquet amb fotografies i text del llibre per la via de l’ambaixada espanyola. Stop. Tots bé. Amunt!”.
Aquest ha estat el text del telegrama d’avui. Vés tú a saber si els reben al CB i després a Barcelona. O no. Ja fa tres dies que només escric les comunicacions pel radiotelègraf de Lhasa. Telegrama diari, quan funciona. I no em queixo, que això és una novetat. Ni a l’Hindu Kush, ni al Karakorum ni al Manaslu, Himàlaia de Nepal, teníem res de tot això. Des del dia que sorties fins el que arribaves, no hi havia més noves que alguna carta que arribava amb 1  ò 2 mesos de retard.

Ara soc a la meva petita tenda, model Baltoro, de nit. Fa tant de fred que cap bolígraf escriu (Veterà que és un, jo porto llapis, que sempre acompleix la seva obligació i la temperatura no l’impressiona gaire). Estic fent una prova científica: estic respirant oxigen extra per veure dos coses. La primera és veure si així baixa la pressió arterial que darrerament és de 170/120 mmHg en repòs. La segona es provar com va la mascareta de nou disseny que ens van deixar els de l’AMP (Appareil Medical de Precision, els fabricants de les ampolles d’oxígen que portem). Es veu que és una mascareta de nou disseny, pensada per pilots d’avions de combat, i que economitza oxigen. Ja ho veurem. Ja els hi escriuré les meves impressions sobre el tema. De moment, bastant incómoda, perquè tanca del tot i quan vols respirar profundament, cosa  que passa sovint, em ve l’impuls d’arrencar-la per poder-ho fer.

Imatge 163. Campament III. Provant la mascareta d’oxígen d’AMP pensada pels pilots de combat.

Avui, aquí al CIII som en Lastut i jo amb tres portadors. Tots els altres sòn amunt, repartits del CIV al CV, excepte en Labanca, en Rabassut i dos portadors que sòn al CB.
El dimarts dia 20 va ser el darrer dia que vaig escriure els pensaments i records. Dimecres 21, tal i com estava previst, sortíem l’Isard, l’Avi i jo cap al Txang La. En arribar al peu de la paret, que ho vèiem mentre ens acostàvem, trobem el caos d’una allau que havia escombrat la meitat de la paret. Les cordes fixes i l’itinerari, tot a Can Taps. O a Can Pistraus, si vols. Em vaig enfilar fins el peu del gran serac, per entre blocs encara bellugadissos, per veure si trobava i podia recuperar, una part o les restes de les cordes fixes i això em permetia calcular el que mancava per reorganitzar-ho de nou. Naturalment, aquell dia, els portadors, que sempre van al darrera, mai al devant, no van deixar les càrregues al CIV. En tornar al CIII, alguns companys ens van ben esbroncar per no haver-los fet pujar a puntades de peu encara que ens calgués obrir traça a nosaltres. Tots som molt valents quan s’arrisquen els altres. El cas és que, sense cordes fixes, amb aquell munt de blocs de glaç inestables i l’embalum de neu nova penjant, ens vàrem estimar més fer mitja volta i deixar-ho per l’endemà.
El dijous 22, ben bufats i esmolats, passant de portadors, que no ens han fet, diguem-ho tot, ni gaires ni cap favor, els sis homes de cim van sortir a les 3 del matí, més matiners que el sol. Amb la sortida del sol arriben al CIV i al vespre ja son al CV a 7700 metres. Esgotats, però. Una sopa i a dormir que han pujat 1200 metres només en un dia a aquesta altitud.
El mateix dia 22, més tard, però encara fosc, sortim en Falcó, en Sispeles, en Pla i jo cap al CIV. Un servidor i en Pla, obrim la traça i tornem a instal·lar les cordes fixes. En Sispeles i en Falcó, més carregats, van al darrera; ells es quedaran a dormir al CIV. I així ho vàrem fer. Si no hi ha cordes fixes, no hi ha portadors. Peccatta minuta. Per pujar a l’Everest ja ens ho treballem nosaltres i no ens calen les poquetes motxilles dels portadors.

NOTA: els portadors, en aquell temps al Tibet, eren uns funcionaris públics, amb una normativa estricta. El govern xinés i la CMA, no obligaven, però estimulaven de forma econòmicament convincent, la contractació d’alguns portadors d’altitud. Res a veure amb els Xerpes del Nepal.

Per cert, que no va ser gens fàcil refer tota la via, ja que mancaven molts llargs de corda i es van haver de fer molts invents i pujades i baixades per recollir i aprofitar el que hi havia. Per fi, els portadors, amb la via reequipada, van acceptar passar i a plena hora del sol arribàvem al Coll Nord, CIV. Aquesta vegada he pujat descarregat, però molt més cansat, no sé si per les hores de feina treballant a 7000 metres amb les cordes o pel desgast de tants dies en altitud. O per tot plegat.

NOTA. I perquè tan interès en tenir tota la paret equipada amb cordes fixes? És obvi que la cordada d’atac havia pujat sense tenir-les. Cert. Els alpinistes ben preparats no les necessiten en general.
Però: a) Si no hi havia cordes fixes, els portadors no estaven disposats a col·laborar. b) Quan toca pujar càrregues d’aprovisionament, milor que hi hagi corda fixa. Amunt i avall tant de pressa com es pugui. Menys temps, menys riscos, ni d’allaus ni de mal temps. c) en cas de retirada o d’evacuació d’algun malalt o ferit, amb la corda fixa es guanya molt temps per perdre altitud.


El cas és que, allà dalt, cama ací, cama allà del Txang La, esbufegant, recolzats esquena contra esquena, en Lastut i jo, veiem passar a l’Isard, l’Avi i els portadors cap al CIV. Feina feta. Dos portadors es queden al CIV i l’altre baixa amb nosaltres.
Imatge 164. Campament III. Esgotament tornant del Txang La.

Peró la set, el cansament, la gana i la boira que va baixant no ens van permetre seure i relaxar-nos, com el primer dia que vaig pujar aquí, amb la vista del Txo Oyu i el Pumori. Si que vaig veure, però, les tendes del CIV camuflades sota quatre pams de neu, com uns caus de marmotes. També vèiem un campament, allà baix al Lho La, cap al Nepal, mil metres més avall i unes tendes a l’espatlla de l’aresta noroest. Potser siguin els francesos que tenen el CB prop del nostre. O potser no siguin ells, que ens han dit que pel Nepal, també han donat un permís per enfilar-se per allà.
Si no ens enreden les informacions que rebem de Barcelona, que és fàcil que ho facin, en aquest moment hi ha set expedicions a l’Everest. Quatre pels vessants tibetans: uns americans a la cara Est amb dos pebrots. Els francesos d’en Seigneur a l’aresta NO, els suïssos a la paret N i nosaltres a l’aresta N. I tres expedicions més pel Nepal. Japonesos a la via normal de la glacera de Khumbu; altres japonesos a la via Bonington de la paret Sud i una expedició americana també per l’aresta NO. La mateixa que la dels francesos, però amb permís nepalès. Potser s’ajudaran o potser es donaran de bufes si coincideixen. Col·laboració o competició? Jo ho tinc clar, però l’ànima humana és complexa i les exigències econòmiques dels patrocinadors, o sigui, els paganos, sòn com una piscina plena de taurons i de piranyes.
Com diu en Pierre, el periodista dels suïssos: “Il hi ha plus d’alpinistes que de cailloux”.
I també vaig veure als nostres sis, que avançaven lentament cap al CV, ja ben a propet.
I perquè dic que les informacions que rebem de Barcelona ens poden enredar? Cartes i papers rebregats i sovint mullats, portats en jeep des de Lhasa, que hem rebut en dos ocasions en els 47 dies que fa que sortíem de Lhasa, telegrames transcrits per un xinesoparlant i demés amenitats fan molt difícil la interpretació dels missatges.
Al vespre tornàvem, en Pla, el portador i jo al CIII, caient el sol, sense haver pogut menjar ni beure res més que una cantimplora de té ensucrat pels dos des de les 4 del matí. Esgotats, adolorits i recremats pel sol. Però feliços per la feina feta. Al capvespre, ja tornava a nevar.
Aquest matí, després d’una nit incòmode pels cruiximents escruixidors que em torturen, vaja quina creu tan estúpida, al CIII hi havia dos pams de neu. Als camps més alts, pitjor. Els portadors s’han negat a sortir i nosaltres dos tampoc estàvem en òptimes condicions per torna-hi, passar al devant i avergonyir-los. Els del camp V es queixen de manca d’avituallament. Sobretot de la manca de mascaretes d’oxígen per dormir. Vaja, aquesta sí que és bona! No havíem quedat que l’oxígen només era pels malalts o, en cas necessari, per un darrer atac al cim? Com és que el volen fer servir per dormir a 7700 metres? Encara farem curt si tenim problemes de baixada. A més a més, ja tenen unes mascaretes de tipus hospitalari, més lleugeres i còmodes que les d’ascensió, a les farmacioles de cada campament. Aixó si, només n’hi ha una i no pels sis. Malgrat tot en Prim i en Talcomraja han sortit i s’han plantat als vuit-mil metres, per fer una mica de reconeixement. Hi ha restes de campaments d’anteriors expedicions a 7600 i a 7800 metres. Hi ha bombones d’oxígen franceses que serveixen amb els nostres reguladors; tant de bo no siguin totes buides. Durant tot el dia, ha seguit el temps inestable; ara nevo, ara em tapo, ara el sol crema i baixen allaus.
Per demà, la previsió és la següent: nosaltres dos i dos portadors, pujarem del CIII al CIV. Uns 50 kg de vitualles. Els dos portadors del CIV, encordats amb en Sispeles i en Falcó, pujaran al CV a fer un avituallament en condicions. I tota la colla que ara s’atapeeixen al CV, aniran amunt per veure de muntar i aprovisionar mínimament un campament per sobre dels 8000 metres. A poder ser a la cresta a 8450 m. Com que son sis a obrir traça, amunt i crits, és possible que ho facin. O almenys que s’hi acostin molt.
Temes de salut. Per ràdio, és clar. En Fontana, al CV ha vomitat un parell de vegades, però tractat amb metoclopramida i bevent força líquid, es troba millor. Veurem aquesta nit. En Camproig segueix amb les seves morenes, que avui han sagnat. També és veritat que s’ha deixat la pomada al CB. I que vol que jo hi faci? Només s’enrecorden de Santa Bàrbara quan trona. Sense gaires més molèsties ni pupes, més o menys bé, encara que l’altitud la notem tots.
I aquest humil servidor està millor que quan vaig arribar al CIII. Ahir vaig poder treballar dur a 7000 metres posant cordes a la paret i al pas difícil. La cosa demana un esforç de consideració. I, fins i tot, enfilar-me després fins 7200 per unes càrregues descontrolades. És clar que, he quedat fet una piltrafa bona per a res. I aquí dalt, un no es recupera amb un dia de descans. Ni amb dos. Més aviat és com si les capacitats baixèssin un graó cada dia.
I així, doncs, paraula rera paraula i un pas darrera de l’altre, ja tenim l’atac en marxa. Ja veurem com va, amb aquest temps tan canviant. A més a més, el segon i tercer atacs sempre sòn més durs que el primer, perquè els suministres van minvant, les forces també i el personal va fent figa.
Per cert que avui hem fet una bona estona de gresca intercampamental per ràdio. Divertit. Com que les bateries eren ben carregades pel sol, hem xerrat pels descosits, des del CB fins al CV. Ha arribat un jeep amb correu de Lhasa per tothom. En Vicent i en Labanca, des del CB ens anaven llegint les cartes generals i els retalls de premsa. Així, ja sabem que el presi Pujol ha pujat a la Pica d’Estats amb la família, acompanyats per l’altre presi, el del Centre Excursionista de Catalunya, en Lluís Puntís. Esgarrifeu-vos. I també que el Barça ha guanyat el trofeu Gamper d’enguany. Només faltava, l’organitza i el perd? Tot negoci. I que al País Basc hi ha hagut inundacions i diversos morts. Aquí poca broma, que a tots ens fa mal; especialment als qui hi tenim amics i família. Frissança per llegir les cartes de companyes i de família, però ara no podem baixar. Penso, a veure que diuen els de dalt, enviar en Pemba, un dels portadors, al CB, que diu que no pot carregar tan amunt, que es cansa, que no li senta bé l’altitud. Toma, ja veus, ni a mi tampoc. És clar que, jo hi he vingut per ganes i ell és un funcionari i no veu motiu per pendre mal només per una paga. També té un punt de raó. No tothom ha de ser tan ximple com nosaltres. A veure que diuen els de dalt, però potser en Pemba podria fer de correu entre el CB i el CIII.
Demà nova comunicació amb el CB i amb l’Isard, al CIV, ben d’horeta, abans de que el sol treguiel nas, per decidir el pla del dia.
Després de la gresca radiofònica, temps de solitud. Reacció a l’anterior. Records de casa i ànsia per llegir el que ens han escrit. Que es deu dir a Barcelona, en aquest moment, de nosaltres? Ens van seguint o estem mig oblidats? Deu haver-hi de tot, és clar. Però la sensació habitual de l’expedicionari es podria resumir així: “Aquí dalt, tan solets, ningú ens estima, ningú ens fa cas, ningú es recorda de nosaltres”. Peneta i enyorança. Al capdavall serà que som uns tovets sentimentals?
A dormir que demà hi haurà feina.

Dissabte 24 de Setembre. Dia de La Mercé a Barcelona. Campament III. 6500 metres.
A la tenda, amb en Lastut. Dies clars, però vespres de neu. Cada dia obrir traça nova amb neu fresca.
Noves tristes. En Canalies ha baixat del camp VI al CIV. Ha deixat el seu equip personal al CV i ha portejat fins el CVI el que era comú (oxigen, propà, cordes i les tendes). En Martori, en canvi, no ha baixat, però ha deixat una part del que és comú, per pujar el seu equip personal al camp VI. Aquí es veu doncs el fons de l’ànima de cadascú. Hi ha qui pensa més en un mateix que en el grup i a l’inrevés. La merda de la qüestió és que si no hi ha egoistes que miren per ells, tampoc hi hauria tipus d’aquells de fer cim peti qui peti.
Ara esperem comunicació del CIV, on hi ha l’Isard, per dir-nos si en Fontana i l’Avi, que baixen del CV entre neu tova, boira, fred i vent, arriben bé al CIV.
Això de fer de metge d’aquesta colla, té els seus pebrots, perquè ja m’explicaràs que faig si en Falcó diu que no arriben. Muntem un rescat en Pla i jo? I quan arribarem al CIV? I quan hi arribem, d’aquí a un munt d’hores, que fem? On seran els qui baixaven i no arriben? I, sobretot, no on seran sinó com estaran? Vols saber que penso? O, millor, com em sento? Doncs bastant més impotent del que es diu als llibres i a les conferències d’expedicions.
Crec que l’Isard, canviarà de plans i dirà que dos dels cinc que sòn al CVI, ajudin a portejar als altres tres, potser fins un camp VII / bivac i tornin a baixar al CVI. Els dos portadors, que son al CIV, tornin al CV i que esperin allà per donar suport a la cordada que de tres que pot atacar el cim demà-passat. Només hi veig una pega. Qui acceptarà sacrificar les seves ànsies de cim per ajudar als altres? De nou surt el tema de la disjuntiva entre l’esperit del deure pel grup i l’esperit triomfador. Que som els humans, més competitius o més col·laboratius? Bé, hi deu haver de tot. Ja es veu que els humans, sense col·laboració, no hauríem sobreviscut en aquest mon hostil. Però també que si no hi hagués competició seria més difícil tirar del carro per fer res. O sigui, un saludable equilibri budista. El que no tinc tan clar és que a cada lloc hi hagi sempre les persones i l’equilibri adequat. Ja veurem que hi diuen els del CVI. Esperem la comunicació, mentre anem esmolant els crampons, que hi ha massa roques en aquesta morrena i acaben esmussats; i anar feinotejant. Una mica tristos. En Fontana era l’esperança de la petita colla d’amiguets que formem.
Aprofito i escric els comentaris de la mascareta autoreguladora que ens han deixat per provar:
Pega 1: major pes del regulador que porta incorporat. Ja tenim reguladors per les botelles oxigen i no sembla sensat duplicar el pes. Per un pilot d’avió deu ser diferent, perquè no ha de carregar a l’esquena les bombones.
Pega 2: malfuncionament de la vàlvula de la mascareta quan la pressió de l’ampolla baixa de 50 bars. Vist això en una cordada de prova, la segona cordada, ja no va voler carregar aquestes mascaretes.  Si això es confirma, el teòric estalvi....
Comunicació i missatges per enviar a Barcelona des del camp IV (ja seguiré després amb el que feia): transcric el missatge d’en Falcó.
“Dia 24 de Setembre. 18 hores. Missatge 16. Avui ha estat un dia dur per l’expedició per la gran quantitat de neu fresca caiguda ahir que ha obligat a obrir nova traça entre tots els campaments i també degut al nou empitjorament dels temps. Stop. Escarola, Prim, Canalies, Talcomraja, Esmestre i Cepat instal·len el campament VI a 8000 metres. Stop. (Nota: ja he dit que en Canalies porta càrrega fins al CVI, però com que no ha pujat el seu equip, retorna al camp IV, però això el missatge, dirigit al públic, no ho esmenta). Sispeles, Isard i dos portadors proveeixen el camp V i retornen al camp IV. Stop. Lastut i Livingstone asseguren avituallament del camp IV, manteniment del camp III i comunicacions. La resta de l’equip fa feina de coordinació al camp base. Stop. La continuació de l’atac dependrà del temps. Tots animats. Amunt. Falcó i Rabassut”.
Nota fora de missatge: s’envien uns retalls de diari rebuts al campament base a l’ambaixada espanyola de Beijing per correu ordinari. Com que els esmenten i els deixen bé, doncs que ho sàpiguen.
Resumint, que sis homes instal·len i equipen el suposat camp VI a 8000 metres. Els altres quatre mantenen els campaments i aprovisionen als que tenen més amunt. Teòricament perfecte. Les llistes de coses a carregar i anar pujant cada dia al camp de més amunt és llarga (que si llet condensada, bombones de propà, sopes, unes llaunetes de sardines, més propà, un fogó que funcioni, que aquí dalt tot es fa malbé i no saps com, galetes, caramels, més sopes i infusions, uns mitjons de recanvi que tinc a la tenda, les manyoples, que es van quedar al fons del sac, etc).
Després de la comunicació amb el camp IV i la transmissió al camp base, hi ha una nova comunicació amb el camp V. En Martori, sol, acaba d’arribar. Ha deixat la càrrega amb el seu equip a 7800 metres i ha tornat al camp V. O sigui que el missatge enviat no és ben bé del tot cert. S’el sent asmat i cansat. Al camp V, per un d’aquells errors terribles, hi ha propà però no hi ha fogonet. Han pujat els dos fogonets al camp VI. O sigui que li caldrà baixar, sol, cansat, amb neu tova i boira cap al camp IV. Allà l’Isard, l’Avi i en Fontana l’atendran, que ells si que estan ben assortits, que cada dia pugem del CIII el que cal. En resum, al camp VI només hi queden quatre homes, dels que no tenim notícies de fa 12 hores. Per ràdio no contesten. O no tenen bateries o no ens sentim. I no es pot pensar, en el codi de llums que tenim per la nit. Amb aquest temps no es veu un metre lluny.
Torno als comentaris del prototip de la mascareta d’oxígen:
Pega 2.- Com deia, si la vàlvula comença a funcionar malament quan només queda oxigen a 50 bars de pressió, això vol dir que es perd entre el 20 i el 25% de l’oxígen. Una quarta part. No es pot assumir en altitud.
Pega 3.- Là vàlvula demana un esforç inspiratori i espiratori que es nota. En el cas d’ascensió d’un escalador conscient, potser no és tan greu. Però per dormir i descansar bé o en el cas d’un malalt el sistema no s’aguanta.
Pega 4.- Es pot regular la barreja d’oxígen i aire per efecte Venturi, però el sistema no permet la regulació del fluxe d’oxígen, que és fix. O sigui que la bombona s’exhaureix a ritme constant, independentment de que la persona necessiti oxigen o no.
Pega 5.- No es pot regular la sensibilitat de la vàlvula, el que permetria millor utilització per dormir, malaltia, etc.
Cal comentar amb l’enginyer, monsieur Rigo, no el mal funcionament de la vàlvula però si que el disseny per pilots de combat no sembla adequat per l’alpinisme. Nosaltres, l’hem utilitzat només en una ocasió (prou feina tenim com per anar fent provetes) pujant a 7600 metres, cosa que fem habitualment sense oxigen. Aleshores carregàvem el mal funcionament a la manca de pressió de la bombona. És clar que, també podria haver estat el fred o altres causes a estudiar. El cas és que a partir de menys de 10 bars de pressió, ja no es podia aturar el fluxe d’oxígen que es perdia inexorablement, perquè la vàlvula no es tancava de cap manera.
En resum, em penso que és una tecnologia que pot millorar la situació dels pilots d’avió, però no em sembla útil en el context d’una expedició que ha de portar a l’esquena, bombones, mascaretes i reguladors i que, per tant, mesura al microgram el pes a carregar.
Situació a les 22 hores. Camp III.
Soc dins del sac i fa massa fred per escriure sense guants. O sigui, que aquesta lletra no l’entendré ni jo.
En Pla, dos portadors i jo som sols al camp III. Nit clara, lluna plena, cel ben estelat. Espectacle per no oblidar, dels que fan que et reconciliis amb la dura vida dels 6500 metres. Un cel lluminós i proper que és gairebé com una teulada. Molt poètic, però ja sabem que és un cel fred i cruel quan vol; a veure quan durarà aquesta bonança que ha començat fa unes hores. El termòmetre marca 25ºC sota zero, ja veurem com baixa a la matinada. En Pla està bé, però pelat de fred, especialment als peus. Jo estic bastant bé i Deu-n’hi-doret com aguanto aquí dalt, obrint traça cada matí i mantenint el campament. Ja sòn sis dies seguits per sobre de 6500 metres, després dels 14 de la primera tongada. Però m’amoïa que estic hipertens i veig mosques voladores que sòn a dins dels ulls. He estat una hora descansant amb oxígen per veure si això canviava una mica la pressió arterial. I no. Ha baixat la freqüència cardiaca de 106 a 96 batecs per minut en repós, però la pressió s’ha mantingut en 170/130 mmHg. Deu ser el que toca aquí dalt, però els demés no estan tan hipertensos. A veure si acabaré explotant.
En Falcó, al camp IV, bastant al límit de les seves forces, ja que avui no ha arribat al camp V. En Sispeles, que ha obert la traça tot sol fins al camp V, està cansat, però està fort. I en Fontana, que ha portat una càrrega a 8000 metres després de passar una nit del lloro a 7600 metres, també està cansat, però ben fort. L’Escarola, al camp V, no s’arrisca a baixar sol amb aquest temps i prova de fer aigua, sense fogó, amb mitjans improvisats; fer calor fregant un perol amb un mitjó i quan es calenta, posar-hi una mica de neu; i la neu, quan és aigua, a la cantimplora; i la cantimplora a dins del sac. Gota a gota que moltes gotes fan un ciri. I així de mica en mica, es pot tenir una cantimplora d’aigua freda. Bon sistema si la hipotèrmia no et venç, pel sistema de fer calor / aigua a base de consumir les reserves de glucògen de l’organisme.
Al camp VI, a 8000 metres, a en Tarragona, en Toro, en Camproig i a en Pagés els hi manquen algunes coses, que no han pujat prous perols, ni les medicines, però es troben bé i estan animats.
Per demà, l’Isard, proposa que es porti un fogó fins al camp V i que en Fontana i en Martori resisteixin allà fins a la tornada de la cordada de quatre que sòn la punta d’atac. Ben pensat, però potser ho trobo perillós. Jo preferiria que en Martori, baixant de 8000 metres i sense tenir aigua en condicions, baixés al camp III i el sustituïssim els de més avall. Aixó vol dir que el camp V es quedaria un dia buit, però no ho veig un gran problema perquè només està a dos hores de baixada del camp IV i perquè precisament demà els qui sòn a la punta pujaran cap al camp VII a 8500 metres i no es d’esperar que tornin al camp V ni en cas de mal temps. I si hi tornen, serà perquè les coses van mal dades i per baixar esperitats al camp IV.
En fi, ja ho veurem, que tot dependrà del temps que faci demà i de com es pugui passar la nit a cada campament. Si tot anés bé, demà-passat es podria fer cim.
Segueixi el temps com aquesta nit. Silenci absolut. Ni allaus, ni aigua que corri, ni vent. El cap fora de la tenda, fumant una pipa aromàtica, sota la volta del cel estelat que fa més llum que el frontal. Un fred de pebrots, però.

Diumenge 25 Setembre. Camp III.
Dia clar amb un vent fort i glaçat que obliga a treballar amb tota la ploma posada. L’Escarola, amb bona visibilitat, baixa al camp IV fent tentines i en Falcó el surt a buscar després de dos dies gairebé sense beure. Al camp VI, tots immobilitzats pel vent i pel fred. El Cepat té problemes de circulació als peus. Recomano escalfar activament. Esperem evolució del temps.
16 hores.
De camp IV a camp base. Transcripció des del camp III. “Dia 25 de Setembre. 18 hores. Missatge 17. Avui hem viscut el vent extrem i el fred de l’Everest. Stop. Malgrat que el dia era clar, aquests elements climatològics han impossibilitat qualsevol activitat i han esborrat també totes les traces entre els camps. Stop. Talcomraja, Prim, Esmestre i en Pagés es mantenen a 8000 metres en espera d’una millora del temps. Stop. Resta alpinistes situats als camps base, camp III, camp IV i camp V. Stop. Ànims no ens en falten. Amunt. Falcó i Vicent”.
Veus? Cosa política. Al camp V avui no hi ha ningú.
Quin dia més dur! Mantenir les tendes dretes amb aquest vent és una feinada continua de posar pedres, refer els anclatges i posar esparadraps i cintes adhesives reforçades als estrips, que si no, van creixent amb els embats i el tremolor de la roba. Sempre perpendiculars a l’estrip. Els punts de cosit només fan que s’estripi més.

Dilluns 26 de Setembre. Camp III.
De nou com ahir. Dia clar amb un vent que no deixa parar dret. Vent gèlid que arrenca la pell. He sortit de la tenda per portar alguna cosa calenta a l’Escarola, que és a la tenda del costat. Ara intento recuperar la calor del cos. Dins de la tenda, protegida per una paret de pedres, reescalfada pel sol, no fa fred, però a fora, si no vigiles, la congelació o la hipotèrmia son segures en poca estona que el vent augmenta la pèrdua de calor. En qualsevol moment, però, aquest vent ens estriparà la tenda. La feina de mantenir el campament en condicions és continua.
Ahir al vespre, després descansar una estona i de beure força al camp IV, en Martori va baixar al camp III. Va arribar de nit. Esgotament, deshidratació, altitud, mans i peus freds i blavosos. Com que el vèiem baixar pel Txang La cap allà que m’enfilo a ajudar-lo a baixar, amb una cantimplora de llet amb cacau ensucrat i ben calent. I ben embolicada perquè mantingui la temperatura. El vaig trobar prop del peu del Txang La, quan ja fosquejava, baixant per la glacera com un borratxo ben begut. Les mans fredes, dins d’unes manyoples glaçades, per fora i per dins. Poc a poquet, després uns glops calents, carregant jo la seva motxilla arribem al camp III. En Lastut ja tenia a punt una sopa i una camamilla ben ensucrada. I tot seguit al sac, amb mitjons i manyoples seques. A la nit he anat a veure com anava tot i dormia com un beneit amb les mans calentes. Aquest matí segueix al sac. Les mans i els peus sòn calents, sense signes de congelació, però hi té formigor.
Amb el dia que fa, ningú ha sortit del seu campament. És que no es pot estar dret. Els portadors no han sortit, ni en Pla, que havia d’anar al camp IV obrint la traça, ni en Canalies ni l’Avi que havien de pujar al camp V, han sortit. Després d’una nit infame, els quatre del camp VI, tenim entès que baixaran a esperar millor temps, per no exhaurir el combustible i el menjar. Encara no han comunicat quan comencen a baixar per estar al cas. Aquest és el pla, consensuat amb el cap d’expedició, però, potser, coneixent-los, aguantin un dia més a 8000 metres.
A mi em sembla perillós. Encara que demà fes bon temps i tiressin amunt, no arribarien al cim fins demà-passat. I un altre dia per baixar. Més els dos que ja porten, serien cinc dies per sobre dels 8000 metres. I em fan por els peus blavosos del Cepat.
Si, ja ho sé. Hem vingut a pujar al cim, però jo sòc el metge i m’importa més que tornin tots sencers.
De moment bufa un vent del Nepal, o potser del sudoest, que no hauria de ser tan fred. Esperaria que fos més càlid, pel monsó. Fa uns dies bufava del nord i portava núvols i neu. Tot a l’inrevés del previst. Ara bé, fins quan ha de durar això de ser clavats a lloc per aquest temps infernal?
M’acabo de llevar, però he dormit molt malament. Vaig a estintolar-me una mica al sac. A dins de la tenda no fa gaire fred, que el cel és clar, diàfan, i el sol l’escalfa. Peró el vent, gèlid, esquartera la pell. A més a més, el soroll, dins i fora de la tenda, és eixordador. És més com el bramul de mil vaques bramant alhora que el famós xiulet a les finestres de les pel·lícules de por.
15 hores.
Hem dinat els tres que som al campament i els dos portadors. Segueix havent-hi un sol espatarrant i un vent gelat que entra per cada forat i costura de la roba. No es pot estar dret a fora de les tendes; i les tendes només poden ser al fons d’un cràter fet amb parets de pedres de la morrena. Afortunadament, de pedres, aquí no en mancaran mai. Els quatre del camp VI han començat a tirar avall, però encara no els veiem. El primer atac, reconeixem-ho, s’ha frustrat. Ara, el que es tracta de veure és si s’aturaran al camp V, a esperar una mica de bon temps. Ho considero improbable, excepte que baixin ells un fogó del camp VI al camp V cosa antieconòmica que va contra la lògica de que els de baix avituallin els de dalt. Tot i que, en cas d’emergència es fa el que sigui, és clar. O potser, tots avall al camp III, més ben assortit i equipat i on es descansa, dintre de tot, millor que més amunt. I a esperar uns dies a que canvii el temps i recomençar l’atac. Segurament amb menys forces, però amb una estratègia més treballada i amb un camp VI ja muntat. O no, perquè amb aquest vent, si a dalt fa el mateix que aquí, quan aguantarà una tenda, ancorada sobre pedres i el glaç, sense estripar-se de dalt a baix?
Parlem de la salut. Un servidor. M’he arrencat una ungla arreglant parets de pedra per protegir les tendes. Dit gros de la mà esquerra, que és la que em va millor per les coses difícils. Quin mal! I quina ràbia de veure que és inútil fotre un cop de peu a la pedra. I n’hi hauria fotut de potades! Dit embolicat que ja no sagna; però que ja es veu que no es curarà fins que tornem a baix. Apart d’aixó, vaig com ànima en pena pel campament i qualsevol esforç em deixa fora de combat una bona estona. Adinàmia absoluta. Cada dia més i més prim, almenys de la musculatura de cames i braços. En canvi la cara, cada dia és més inflada i semblo més vell. Freqüència cardíaca, descansant, de 80 batecs per minut. Pressió arterial, al matí, abans de llevar-me, era de 140 / 100 mmHg; al capvespre, era de 160 / 120 mmHg. Continúo amb mosques voladores dins dels ulls i un puntet de mal de cap permanent. O sigui, que molt fina, no roda la cosa. Si els companys em demanen de pujar a ajudar més amunt, potser hauré de dir que em reservaré només per si hi ha una emergència. Potser no pujaré més si no en passa alguna de grossa, però no em veig amb cor de deixar aquí als companys i anar a recuperar-me al campament base, o sigui que resistiré aquí dalt. Si no passa res de nou, és clar, que dos tandes de 15 dies a 6500 metres o més amunt sòn una bona pallissa. I, a la més mínima s’em refreden i s’adormen els peus i les mans, amb un formigor ben molest. I no m’agrada...
En Lastut s’aixeca per complir amb les obligacions del dia a dia. Amb la llum del sol, corre alguna aigua per la glacera encara que la temperatura és bastant sota zero. És el moment d’omplir cantimplores i bosses d’aigua que faran que es gasti menys combustible per sopar. Per esmorzar no, que al matí tot és glaçat igual dins que fora de la tenda.
M’aixeco per col·laborar i m’ha atacat la diarrea. Feinada intensa amb aquest vent fred. I no he ajudat gens. Vaja una merda i mai millor dit. No som res, ni el més valent de nosaltres val res. I anem a menys cada dia que passa.
Doncs ara la salut dels altres. L’Escarola es recupera bé; cap problema ni a les mans ni als peus. En Pagés, sembla que a base de treballar, ha pogut fer reaccionar la circulació dels peus. En Camproig, s’ha queixat de formigor al tou de la cama i al peu esquerre. Calor local i fregues i, pel que sembla ha millorat. Tot plegat semblen més molèsties per l’altitud, la incomoditat i la manca de nutrició i hidratació adequades, que malalties com a tal, però, és clar, així comencen les malalties; amb unes molèsties que cal saber reconèixer. Ell mateix no s’ha queixat més de les hemorroïdes. Pel demés, sembla que tots estan bé.
Ara, aquí, esperant notícies del camp V, a veure com arriben els de dalt, que baixen del camp VI.
Aprofitaré el temps i escriuré uns aerogrames a casa. Aerogrames que es vant acumulant; no els podré enviar fins que baixem. Per cert que, potser en dos dies més, arribi en Pemba amb el correu del camp base.
Comunicació amb camp IV. Transcric el telègrama per Barcelona. “Dia 26 de Setembre. 18 hores. Missatge 18. Degut a adverses condicions meteorològiques, vent com un huracà i temperatures molt baixes, el grup d’atac es replega, junt amb la resta dels expedicionaris als camps III (6500 metres) i IV (7000 metres) en espera que el temps permeti organitzar un segon intent Tots bé. Tornarem amunt! Falcó i Rabassut”. 

Dimarts dia 27 de Setembre. Camp III.
Ahir, un altre rescat a la glacera baixant del Txang La. Fins a quarts d’una de la nit escalfant aigua i cantimplores amb sopa i cafè amb llet i cacau ben ensucrats. I cantimplores d’aigua calenta pels peus de l’Isard i d’en Cepat i les mans d’en Tarragona. En Fontana va ser l’únic que arribava sencer. No havia vist mai una processó d’autòmates trontollant com ahir. En Prim anava caient cada poques passes; en Falcó rodolava per terra i deia “Ja em quedo aquí; demà baixo”. Si, home, ara hi corro, que et quedaràs aquí; o t’aixeques o t’arrossego. En Pagés, que venia al darrera, cada vegada que en Falcó queia, s’aturava i posava el cap sobre les mans, els punys als bastons, per no caure també. Arribats de matinada al camp III fets un grup de supervivents sense forces. Tots al sac i a repartir sopes entre en Pla i jo. Sort encara que l’huracà ha afluixat des d’aquesta tarda.







Imatges 165 a 170. Trobada a la glacera, aspecte dels qui es retiraven el 26 de Setembre i huracà al cim de l’Everest. Cel clar i neu que aixeca el vent.

Al camp V, s’han quedat l’Esmestre i en Camproig. Han baixat un fogó del camp VI.
Aquest matí, tothom s’ha llevat; no hi ha malalts greus. Peró circulen per aquí com ànimes en pena a l’infern de Dante. En Martori, encara no s’ha recuperat i camina inestable, però està millor. Tots a esmorzar. Fa fred, i passa un airet que et pot fer caure, però no és la galerna d’ahir. Cel clar.

Imatge 171. Recuperació al Camp III. El cobert cuina / magatzem comença a estar estripat. Era una lona de gairebé 1 mm de gruix.

Comunicació amb el camp V. En Toro i en Talcomraja, vist que el temps ha millorat proposen tirar amunt i a veure com els hi va. Conciliàbul al camp III: si s’enfilen amunt estaran sols. Aquí, de moment no hi ha pebrots de tornar a pujar a donar suport. A més a més una cordada de dos, sense suministres, és molt fràgil. Ja no per pujar; ho és fins i tot per baixar si les coses es posen crues. Decisió final: baixeu i ja ho tornarem a provar tots junts. D’acord doncs. Ja van baixant. Prepararem un segon atac amb els mitjans que tinguem, tal com mana la prudència i renunciant a l’audàcia.
Però i, si no ens recuperem? I si no descansem bé a 6500 metres i cada dia tenim menys força? I si ara ve bon temps i el desaprofitem i s’ens torna a encigalar quan ataquem? Ha estat la decisió correcta? En fi, ja ho trobarem. Si penso com a metge del grup que soc, és millor així, més segur tot plegat. Recuperar forces, revisar al personal i tornar a atacar. Pensant com jo penso com individu, ja no és tant apetitós com abans he dit, perque a més a més del metge, sòc alpinista i pacient. I aquest pla vol dir una pila més de dies a 6500 metres. Potser deu; o més. I jo no sé si les meves forces faran figa, que jo no sòc una fera com sòn alguns d’aquesta colla. I menys si em toca tornar a 7000 metres per recolzar l’atac. Paciència. L’etern dilema entre el que penses i el que sents. O entre el que penses amb el cap i el que et convé amb el cor. O el dilema perpetu entre obligació i devoció. Diuen que les dones no tenen aquestes contradiccions. Diuen que el que pensen i el que senten va en la mateixa línia i que el cap mai no els hi contradiu el cor. Que és semblant, vaja. No sé si és cert. Ja m’agradaria veure-ho. Però jo no puc evitar pensar una cosa amb el cap i desitjar una altre amb el cos i l’ànima. Ha estat sempre així o és que l’altitud m’està afectant el cervell? Jo diria que la disjuntiva pensar / sentir és permanent en un servidor. Veurem.
Més. Tornem al fil de l’expedició, i no ens enfilem més pels vitricolls de l’ànima humana que és cosa molt ignota. Hi ha problemes amb els portadors. Tot plegat, un tip de riure de les relacions laborals entre funcionaris i expedicionaris romàntics. Perquè és obvi que tenen tota la raó del món, però vaja quina creu son les seves reivindicacions per una expedició que vol pujar un cim. Volen baixar al camp base a descansar. Ja porten (portem tots) 15 dies seguits des de que sortíem del camp base. Sumats als 15 dies anteriors al primer atac són 30 dies per sobre dels 6500 metres. Una creu per un funcionari. És clar que una cosa és que ho aguantem nosaltres perquè ens ha passat per la barretina pujar a l’Everest i una altre que, ells, funcionaris de la Chinese Mountain Association, tinguin cap interès en que nosaltres ens posem aquesta medalleta. La realitat del dia a dia és que els expedicionaris hi fotem més canya, obrint traça i carregant suministres. Bé vaja, uns més els altres, que hi ha qui carrega el que és de tots i qui carrega només el que és seu. En tot cas, carregant unes coses o unes altres, nosaltres sempre hem d’anar al devant i posant una corda fixa que ells seguiran. Queda clar, i ho assumeixen, que ells no son guies, són portadors. Res a veure amb els xerpes del Nepal que comencen a reivindicar que ells sòn guies de l’Everest i no mers portadors. Veurem com s’acaba això, perquè l’Isard és ben capaç de despedir-los, encara que la CMA hi posi pegues. De fet, professionals com sòn, que cobren una picossada, treballen un de cada tres dies i encara remugant.
Altre problema, l’Esmestre i en Camproig encara no han sortit del camp V. Si volen arribar avui al camp III, com hem quedat amb en Falcó, ja veig que aquest vespre nou salvament nocturn a la glacera fins el peu del Txang La. Ja seran tres en tres dies seguits. És com una retirada massiva en desordre. Potser volen baixar només fins el al camp IV, però l’Isard no en vol sentir ni parlar, que es descansa pitjor i consumirien el poc que hi ha pel proper atac. Per altre banda, despès de la desfeta d’ahir, recollint al personal amb una pala per la glacera i de nit, si baixen molt tard, no sé jo que seria millor. En fi, com de costum, ja ho veurem.
Avui s’han rebut al camp base tres telegrames d’ànims. Família d’en Falcó, famílies Escarola i Pagés i d’en Jaume Codina. Que ànims i que endavant.
Mès coses. Sabem que ha arribat correu al camp base, però no hi ha pebrots de poder obtenir-lo. Ni ens ho pujaran aquí, ni nosaltres baixarem allà a buscar-lo. Amb els portadors, no cal ni pensar-hi; ni tan sols amb en Pemba, considerat malalt. Que s’està al CB i que no puja amunt, però que fa de cuiner pels altres i es veu que no pot pujar sol del camp base. Jo ho faria, ni que fos per canviar de paisatge i d’aires uns dies, però no puc deixar sols a aquests energúmens, que sòn capaços de fer alguna malvestat i encara hauria de córrer. Tothom està molt cansat.
En resum, que estem aïllats. O no tant, que tenim bona comunicació per ràdio amb el camp base. Entre els telegrames i les cartes que es poden llegir, ens diuen que a Barcelona l’expectació és gran i que els diaris en van plens. I nosaltres, aquí dalt aïllats, amb el primer atac fracassat pel mal temps i amb la majoria des homes de punta tocats. I, poc a poquet, l’altitud ens va mermant les forces i el segon atac no podrà ser tan potent com va ser el primer, encara que ara tenim un campament a 8000 metres amb menjar i combustible.
En fi, que segueix i seguirà el combat mentre quedin forces i menjar. Però sovint és molt dur. Salten les llàgrimes amb facilitat. Saltaven quan sentíem que la cordada de punta es retirava. Han saltat avui sentint els telegrames per la ràdio del camp base. La sensació de soledat és un altre dels factors de merma. Anímic en aquest cas. Aguanta, nano.
Salut: en Talcomraja, des del camp V, m’ha dit per ràdio que ahir se li van refredar les mans. Avui està bé, però son inflades. Diu que no hi veu lesions ni canvis sospitosos del color. No crec que tingui congelacions; serà una suma d’edema perifèric per l’altitud, corretges de la motxilla, fred i circulació compromesa. Contesto que a beure molt, protegir les mans i baixar cap aquí amb els peus tocant el cul.
En Prim va millor; cap problema seriós a les mans, però sembla un fantasma. Dubte seriós de que es recuperi en dos dies a 6500 metres. En Martori encara camina fent tentines; està millor però l’atàxia és clara. En Fontana i en Falcó estan bé, encara que aquest es nota cansat i està irritable. Tampoc és que m’estranyi gaire amb aquesta situació. En Cepat té les puntes dels dits dels peus d’un color blau fred. O sigui que els hi he dit que la prescripció mèdica ha de ser que Tarragona, Escarola i Pagés baixin al camp base o que no responc de les complicacions. Resposta: no. Ja es veia que no en voldrien sentir ni parlar de baixar al camp base. Aguanta, nano.
Quan siguin tots aquí faré una exploració física de cada un, del que puc explorar aquí dalt a veure si trobo alguna desgràcia que em doni més pes.
Prou per avui.

Dimecres 28 de Setembre. Camp III.
Avui he fet una revisió mèdica meticulosa al personal. Tots i cada un dels qui som al campament III. Transcripció metòdica pel rigorós ordre en que els he anant pescant, introduint al cobert que ens fa de cuina i fet ben estirar a les màrfegues on dormo jo, que he posat al terra. Al terra pedregós i morrènic, amb glaç viu a mig pam de profunditat, entre restes de fideus i altres fragments biològics de difícil identificació. Guapa consulta.

Canalies Fontana. Pressió arterial (TA) 140/ 85 mmHg. Freqüència cardíaca (FC) 84 bpm. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Abdomen normal. Cap problema de congelació encara que refereix menor resistència al fred. Mínima caiguda de cabell. Color ungles normal a mans i a peus. Conjuntives molt hiperèmiques; ha sofert molèsties de tipus conjuntivitis aquests dies, pels quals no ha consultat, però s’ha posat el col·liri de dexametasona que hi ha a cada campament. Actualment asimptomàtic. Polsos pedis presents. Els pèls de les cames cauen fàcilment. Fons d’ull, amb miosi, és normal, sense cap taca hemorràgica. Resum: exploració ben normal.
Lastut Pla. TA 140/105 mmHg. FC 98 bpm. Veu mosques volants a l’ull esquerre. Color de les ungles de les mans i conjuntives normals. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Abdomen normal. Sense trastorns digestius. Capacitat esforç normal quan toca, però subjectivament astènic / adinàmic. Poca resistència al fred als peus, però tenen bon color i temperatura. Polsos pedis palpables. No hi ha pèrdua de pèls a les cames. Fons d’ull normal; malgrat les mosques volant no veig signes d’hemorràgia retiniana. Resum. Recomano prendre 150 mg de salicilats cada dia, no sobrepassar el camp IV i vigilar bé els peus.
Martori Escarola. TA 145/80 mmHg. FC 88 bpm. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Abdomen normal. Exploració neurològica avui: sense atàxia, test de Romberg negatiu. Nistagmus lateral a fixació de la vista. Bona coordinació dels moviments. Peus freds; no puc palpar polsos pedis, però color és normal. No refereix molèsties subjectives. La oscil·lometria de les cames (aparell no és l’adequat, de manera que es fa el que es pot) és bona, entre 120 i 70 mmHg. Fons d’ull normal.  Resum: va arribar fa dos dies esgotat i atàxic; actualment, excepte un nistagmus lateral, que ahir era més evident i que demà potser ja no hi serà, l’exploració neurològica és normal. Hi devia haver cert grau de disfunció cerebral per l’altitud, el fred o la deshidratació, que va millorant. Recomano encara repòs i replantejar-se si li convé sobrepassar la cota dels 7000 metres.
Avi Sispeles. TA 105/85 mmHg. FC 78 batecs per minut. Flemó dentari solventat amb gentamicina intramuscular; injeccions ben doloroses que ha anat sofrint amb paciència, fins fa 3 dies. Actualment sense molèsties i sense signes clínics d’infecció local ni general. Sense problemes ni a mans ni a peus. Cap problema a la vista i fons d’ull normal -Difícil per miosi intensa-. Presència de petites lesions papuloses, entre 3 i 4 mm, a les mans, similars a granulomes, que apareixen amb l’exposició al sol; però no apareixen a la cara, al coll ni a altres zones relativament exposades; segurament són antigues i donen la cara amb aquesta radiació dels setmil metres. Situació neurològica normal. Caiguda dels pèls de les cames molt evident. Resum: sense problemes seriosos. Vigilar infecció a la cara. La recomanació de no fumar és un acudit que el fa riure. Alguns dels qui no fumen estan més perjudicats que ell.
Talcomraja Camproig. TA 100/60 mmHg. FC 66 batecs per minut. Antecedents: congelacions de 2on grau a 2 dits de la mà esquerra antigues. Diverses vegades per sobre dels 7000 metres amb pic fins a 8300 metres màxim. Cardiorrespiratori normal. Mans: a) esquerra: 1er dit amb sensació d’inflor i de tacte com de suro, però l’aspecte, el color i l’exploració en general són normals. b) dreta: 1er, 2on i 3er dits sòn freds amb tacte de suro i color blavós. Pols capilar dubtós. En aquests dits tacte alterat; nota contactes mínims, però no nota punxades. Sensibilitat profunda i de posició normal. Polsos radials i pedis presents. Conjuntives normals. Fons d’ull normal. En resum: estat general bo però lesions sospitoses de congelació a la mà dreta. Les lesions antigues de congelació a la mà esquerra no semblen haver-se revifat. Tornarà a pujar, i no farà cas a la recomanació mèdica de no fer-ho. Tracto amb consells generals de protecció del fred, hidratació i banys calents periòdics. A més a més, heparina sòdica i salicilats, a dosis de profilàxia, fins que torni a pujar. Quan hi torni a haver risc de traumatismes, retirarem el tractament. Que Deu ampari aquests dits.
Pagés Cepat. TA 125/70 mmHg. FC 74 batecs per minut. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Caiguda cabell abundant. Ungles mans blanques i aprimades. Dits mans freds, però sense signes de lesions i sense trastorns de la sensibilitat. Fons d’ull normals. Peus: dits freds però de color acceptable; discretament pàl·lids. Sensibilitat protopàtica normal però disminució clara de la sensibilitat cutània epicrítica. Resum: sense evidència de congelació, però amb elevada sospita de trastorn neural i / o circulatori. Anestèssia per fred + botes + corretges dels crampons? Coincideix amb hematòcrit de 61%, encara que ja he avisat que el mètode no és molt fiable... Tractament amb banys calents i sal·licilats a raó de 150 mg cada dia fins el dia abans de tornar a pujar.
Tarragona Prim. TA 105/80 mmHg. FC 74 batecs per minut. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Digestiu: diarrees de fa dos dies; intolerància a l’alimentació amb descàrregues diarreiques abundants. Sense signes infecciosos intestinals ni generals. Caiguda de cabells normal. Sense problemes de la vista. Mans: congelacions distals ambdues mans fa un any. Actualment dits freds, però amb pols capil·lars i sensibilitat protopàtica i epicrítica normals. Sense lesions visibles. Peus normals. Fons d’ulls normals. Neurològic: nistagmus lateral poc evident. Trastorn coordinació dit-nas i taló-genoll discrets. Test de Romberg dubtós, però prova atàxia normal. Resum: Discreta afectació neurològica, que probablement fos més evident en arribar al CIII fa uns dies. Enterocolitis que atribueixo a l’aigua i a la nutrició. Tractament amb repòs i bons aliments.
Esmestre Toro. TA 110/80 mmHg. FC 110 bpm. Antecedents de dispèpsia gàstrica habitual; pren cimetidina de forma esporàdica. Conjuntives hiperèmiques; fotofòbia. Cardiorespiratori normal. Mà esquerra normal. Mà dreta: cianosi del 1er, 3er i 4rt dits amb separació de la ungla, no traumàtica, edema i dolor a la palpació; sense signes de trombosi ni lesió de la pell. Sensibilitat protopàtica normal. Afectació de la sensibilitat cutània. Fons d’ulls normals. Resum: taquicàrdia que atribueixo a la mateixa exploració. Probable congelació de 1er grau en evolució de tres dits de la mà dreta. Tracto amb banys calents; no goso donar salicilats per la dispèpsia gàstrica.
Falcó Isard. TA 135/105 mmHg. FC 82 bpm. Antecedents d’ulcus duodenal amb hemorràgia. Dolor precordial irradiat a braç esquerre en tres ocasions en aquesta expedició; totes tres en situació d’estrés. En una ocasió, va cedir després d’administrar dinitrat d’isosorbide; les altres dos va cedir espontàniament amb el repòs. ECG previs a l’expedició eren normals. Actualment: menor tolerància a l’esforç i al fred que fa unes setmanes. Auscultació cardíaca i respiratòria normals. Perfusió perifèrica normal. Mans i peus sense lesions i sense pèrdua dels pèls. Exploració abdominal normal. Fons d’ull normal. Resum: Antecedents a vigilar. Dolor precordial a vigilar per potencial trastorn coronari o vasoespàstic / Prinzmetal.

Resum de tots.
-        Congelacions, en major o menor grau a les mans: Camproig, Toro.
-        Anestèsia i lesió peus: Pagés.
-        Mala adaptació, intolerància a l’esforç, hipertensió arterial diastòlica: Isard, Pla i Castor.
-        Trastorn neurològic, en major o menor grau: Escarola, Prim.
-        Enterocolitits: Tarragona.
-        Vigilar: dispèpsies gàstriques, hipertensió arterial, dolor precordial.

Haurem de plantejar perquè cauen els pèls de les cames i perquè s’aprimen les ungles i si això té relació amb trastorn de la perfusió, isquèmia cutània i distal, o no.
De fet, plantejar i plantejar, perquè ja m’explicaràs perquè punyetes augmenta la pressió arterial diastòlica i, precisament, som els qui anem més cansats.
Confessem-ho. Els metges no en sabem de la missa, la meitat, en això de l’altitud. Ara que, pensant-hi bé, de la resta tampoc, però.

I amb això dono per acabada la feina del dia. I també les ganes d’escriure.
Una sopa i a dormir.

Dijous 29 de Setembre. Camp III.
Avui darrer dia de descans al camp III. La recuperació no és total ni molt menys. En Talcomraja i en Toro estan forts, però les congelacions dels dits son importants i ho poden ser més. En Tarragona no millora de l’enteritis; fins avui no ha acceptat prendre mig comprimit de loperamida. Ha millorat respecte del primer dia, però no gaire; potser en relació al trastorn digestiu i al dèficit de nutrició i hidratació que comporta. En Canalies i en Sispeles, com sempre, incombustibles. En Martori va millorant poc a poquet. L’Isard va cansat i a en Pla tampoc li sobra res. En Cepat va millor, però és lluny de la seva millor forma i encara va cansat per la vida, congelacions franques apart. Jo, semblo una ànima en pena que arrossega les seves cadenes pel camp III. A més a més, m’ha atacat sobtadament un dolor agut, a l’estèrnum, en relació als cops de tos i a la inspiració. Resumeixo? Un equip bastant mermat.
Per sort, el temps és bo i ho tenim tot muntat fins a 8100 metres.
Avui ha sortit del CB en Pemba amb el correu i altres cosetes. Demà serà aquí si no hi ha canvi de plans. O sigui que ja es veu que si que podia pujar sol. Només calia que els seus reclamessin alguns detalls.
Demà comença de nou la roda dels atacs. En Fontana i l’Avi tornaran a pujar al camp IV. Demà-passat, dia 1 d’octubre, junt amb l’Esmestre i en Pagés, arribaran al camp V a 7600 metres. El 2 d’octubre, arriben al camp VI a 8100 metres. L’Esmestre i en Pagés dormiran allà, mentre en Canalies i en Sispeles tornaran al camp IV. El mateix dia, Camproig i Prim arriben al camp V i s’hi queden, mentre en Lastut i l’Escarola dormen al camp IV. L’Isard i jo al camp III. Així tindrem dos homes  a cada campament, menys al camp IV en que hi haurà 4 homes aquella nit.
El 3 d’octubre, Toro i Pagés arriben a 8500 - 8600 metres, camp VII ò bivac. Talcomraja i Prim arriben a 8100 metres, camp VI. Avi i Canalies recolzaran des del camp V a 7600 metres i en Pla i en Martori des del camp IV per si fan falta.
El 4 d’octubre, la primera cordada (Toro i Pagés) ataquen el cim, i baixen a descansar al camp VI. La segona cordada (Talcomraja i Prim) arriba al camp VII, creuant-se amb els qui baixen. Als camps IV i V tothom a punt, però sense avançar.
El 5 d’octubre, ataca cim la segona cordada i baixa fins al camp VI. Mentrestant, la primera cordada, amb l’ajut dels qui estan a cada campament, baixa fins al camp IV.
El dia 6 d’octubre, la primera cordada arriba al camp III i la segona ja al camp IV. El dia 7 d’octubre, tothom al camp III. Amb el cim fet?
S’haurà avisat ja als iaks, des del camp base, que poden arribar allà el dia 9 i al CIII el dia 12 d’octubre. El dia 14, tots al camp base. Sortir avall al dia següent, i el dia 18 a Lhasa. El 21 a Beijing. Ja no agafarem l’avió cap a Europa fins el dia 28 d’octubre. El dia 29 d’octubre, arribem a Barcelona, segons previst.
Bé, vaja, aquesta és la planificació. Ja veurem qué ens surt i com ens surt. Que és sabut que l’home proposa i la crua realitat ho descomposa.
Ara vespreja.  Comuniquem amb el camp base. Els portadors, que descansen allà, sortiran demà cap aquí. Cadascú demana que portin segons les seves necessitats personals; hi ha qui li ha volat el gorro de llana i a qui se li han foradat les manyoples i vol les de recanvi que son al camp base. Bé està. Peró els portadors de tots estan per les càrregues comunitàries i no per les personals. Està clar, però, que jo, que em carrego el que és meu i la major part de la farmaciola, la d’emergències apart, que no es separa de mi, sòc membre d’una vella escola en extinció.
Tornem-hi, i no filosofem, que és molt cansat aquí dalt; cadascú demana el que creu que necessita. Demà tornen cap aquí els portadors i han de pujar propà, més menjar i el correu. Aixó del correu és complexe, perquè demà arribarà en Pemba amb el correu que hi havia fins abans d’ahir. Peró ara han arribat més cartes al camp base i sortiran demà cap aquí.
Avui ha arribat un telegrama del president del Parlament, n’Heribert Barrera i dels parlamentaris, regraciant i felicitant-nos pel nostre esforç.
Hi dono voltes. Demà comença el segon atac. Deu ens ampari, que tinc al personal més aviat perjudicat de la salut. De la moral es veu que no, perquè al camp base només hi ha dos homes; els altres som tots aquí posant-hi el coll.
Molts deuen esperar el resultat de l’expedició. Alguns esperen que per fi hi hagi la senyera al cim més alt del mòn. Altres esperen que no surti bé i, si tenen sort, ho podran provar ells aviat. De tot hi ha a la vinya del senyor, generosos entusiastes i també envejosos i egoistes. El cas és que aquí estem, desgastats, congelats, curts de menjar i mig aïllats del mon, intentant-ho. Potser sòc un pèl injust, és clar, perquè si he vingut ha estat perquè he volgut, però m’emprenya que el meu esforç serveixi, entre altres coses, per alimentar esperits morbosos, àvids de notícies. A poder ser truculentes. I no et pensis que escric per escriure, que sé de que parlo. L’any passat, vinga a demanar a periodistes i mitjans que fessin algun articlet, que això ens ajudaria a trobar financiació. “Una altre expedició a l’Himàlaia? I que és això del Manaslu? No ho havia sentit mai...”. Res de res. Ara, quan hi va haver l’accident i van morir dos dels sis, a l’aeroport que ens esperaven com els corbs. Ja és fotut que si no ets mediàtic no siguis ningú, però encara és més fotut ser-ho sense voler-ho ser per una desgràcia. I jo no sòc aquí per això, que ja es poden fer fotre tots els competitius animosos, els envejosos que ho serien però no gosen competir i els ansiosos de morbositat i truculència. El que no tinc clar ès si sòc aquí per passió o per descarregar testosterones acumulades... En tot cas, no és per satisfer als esperits morbosos ni als avorrits de la vida.
I tot això sense comptar amb el patiment de les famílies i que seria tot un altre mòn de filosofies. Les mares i el seu cor patidor, la responsabilitat dels qui tenen fills, etc...  Bé, vaja, plego d’aquest color que avui no està la cosa per capbussar a les profunditats de l’ànima.
Crua realitat. Escriuré sobre el fred que fa, ara que s’amaga el sol. A les tres de la tarda, en un dia assoleiat, al cobert que fa de cuina magatzem que és sota un sol inclement, érem a 7ºC sota zero. Cada nit, el termòmetre de màxim/mínim que tenim marca 24ºC sota zero. El seu límit és a 40ºC sobre i sota zero; si passem d’aquí no ho podrem saber. Crua realitat. Escric del mal de cap que tinc, petit, permanent, persistent de fa dies i de que poc a poquet ja veig que em vaig degradant. Manca d’aire al mínim esforç, poca resistència al fred, que de seguida s’apodera de les mans i els peus, cansament intens, dolors musculars i osteoarticulars i inflor de la cara i de les extremitats.
Com m’agradaria tenir la forma de saber quina pressió arterial pulmonar tenim després de 48 dies més amunt de 5200 metres i 25 dies vivint per sobre de 6500 metres, havent arribat a 7050 metres en 4 ocasions! Coses de metges que no deuen interessar a ningú més, però que seran les que en el futur ens diguin qui, com i quan poden tirar amunt. Segur que tenim una hipertensió arterial pulmonar ben elevada amb sobrecàrrega cardíaca dreta. Això explicaria la inflor de la cara i les extremitats, el cansament i la hipertensió arterial diastòlica sistèmica. Res, coses de metges; però ni puc demostrar el que penso ni sabria com arreglar-ho. Apart de tocant el dos avall, és clar.
Podria escriure alguna carta a casa i la podria baixar en Pemba d’aquí a dos dies... O no que vés a saber que farà...

Divendres 30 Setembre. Camp III.
Avui és el dia D. Ha començat el segon atac al cim. L’Avi i en Canalies ja sòn al camp IV, acondicionant-ho tot. Demà sortiran en en Cepat, en Toro, en Lastut i l’Escarola. Demà passat, en Tarragona i en Camproig, per no atapeir els campaments i consumir-ho tot. En Falcó i jo ens quedarem al camp III, els dies 4 i 5 d’octubre es pot fer cim. O potser el dia 6 per commemorar el 49é aniversari de la proclamació de l’estat català, si no vaig equivocat. I cap a casa.
Avui ha arribat correu del camp base. Melangia. Tristesa. Records de casa. Cartes de la mare i dels germans. Cartes de l’Anna i el seu record i els tocs que em dona perquè no faci bestieses. Com si tot plegat no fos, ja en si, una gran bestiesa. Cartes dels amics. Els dibuixos dels menuts de les cases. I nosaltres aquí, embrutits, ara lluitant, ara en tensa espera i anar migrant-nos poc a poquet i de mica en mica. Enyorança...
Em trobo francament malalt. Cansat perpètuament. Adinàmic, incapaç d’esforços mínims que haurien de ser normals, com rentar-me, sortir a pixar o fer alguna cosa per menjar. No aconsegueixo dormir llarg de cap de les maneres i em llevo amb mal de cap. Respiració ansiosa quan m’endormisco. No vull, però, prendre hipnòtics, que encara seria pitjor. Per sort, l’estòmac i la panxa van bé. És que avui fa 14 dies que vaig sortir del camp base i 12 que visc per sobre dels 6500 metres. Que es sumen als 14 dies que vaig passar aquí dalt fa només tres setmanes. I les meves forces, que mai han estat cap cosa de l’altre mon, ja van fent figa.
No vull ni pensar en el que passaria en cas de que fracassés aquest segon atac.
Vaig a escriure unes cartes...

Diumenge 2 Octubre. Camp III.
Al capdavall, ahir no vaig escriure res. Com que em trobava sorprenentment bé em vaig moure pel campament fent, ordenant i organitzant les coses. Una font al rierol per omplir la cantimplora més fàcilment, a les hores, poques, en que baixa aigua.
Peró, sempre hi ha un, o diversos, peròs. Les dos cordades que van sortir ahir estan aturades al Txang La, camp IV. De nou mal temps. Núvols i vent. No es veu res a 15 metres i no es poden deixar les tendes soles, que el campament acabaria al fons de la vall o esclafat per la neu. De nou, només començar l’atac, l’expedició aturada. Més i més mal temps.
Avui ha vingut en Talcomraja a la tenda, ja és estrany que demani consulta mèdica de “motu propio”. Aquesta panda d’energúmens es volen menjar el mòn, i, si no s’el poden menjar, que no sigui dit que és perquè feien figa. Valents. Valents? Demana vitamines, perquè es troba fluix. I que li dic, jo? Quina vitamina hi ha per trobar-se com un homenet després de gairebé un mes a 6500 metres, on ni xerpes ni tibetans hi estan més d’uns pocs dies i encara, per necessitat? Vitamina CB de Camp Base, necessita. Ell i tots els altres, és clar. Jo mateix, així com ahir em trobava fort i capaç de buidar la tenda, posar-la a lloc, que les pedres de la glacera es mouen i cada dia és més torta, i tornar-la a omplir ordenadament. I també de fer jo una mica de dinar per la colla. En canvi, avui m’he llevat amb mal de cap i en tot el dia que no surto de la tenda més que per fer un mos o per pixar. O sigui, per obligació. És clar, però que aquesta boira i aquest vent més aviat arruguen els ànims dels més valents. No ajuden a mantenir altre ànim que el de resistir com es pugui i ja veurem que passa. I és que, per pixar, d’esquena al vent, resistint-lo per no caure de cara, a 25ºC sota zero, es necessita voluntat. El cos em demana pixar a la cantimplora i ja ho trobarem quan la pugui buidar. És clar, però, que l’experiència diu que quan es glacen els pixats a la cantimplora, ni pots tornar a pixar ni pots omplir-la d’aigua per beure. Paciència.
Penes del camp III. S’ha acabat el paper de cul, a veure com ens ho farem, que l’aigua tampoc corre amb alegria per aquí dalt. I només queden 4 bateries, per quan la ràdio comenci a fer l’orni. La pila del menjar minva esperitada i cada vegada és més difícil trobar una combinació que es pugui menjar. Serà que som uns senyorets i no ens agrada sucar els musclos en escabetx al cafè ni pendre sopes amb té. Tampoc les sardines amb sucre. Els paquets amb llesques de pa torrat que portem només sòn unes bosses de molles i fragments, que hem de menjar a cullerades. Només és bo per posar a la sopa. Sopa de tot, cada dia. Sopa de fragments, sobres de sopa i sopa del que sobra, sopa amb restes congelades als plats, que no rentem, però que revifen amb l’aigua calenta. Sopes. Hi posem imaginació.
Menú d’ahir per sopar: tres plats bruts amb les restes d’una llauna de raviolis amb tomàquet i altres remanències indocumentades. Fonem neu i s’escalfa l’aigua. L’aigua calenta va als tres plats d’alumini i es remena bé. Els tres plats es ja consideren nets i l’aigua ja té un fons de consistència per la sopa. Dos sobres de sopa, per exemple un de crema de xampinyons i un altre de pollastre amb fideus. Uns bons grapats de molles de pa i farina, que la facin ben espessa, que ens convenen els hidrats de carboni. Uns alls i uns bitxos bens esmicolats. I una llauna de proteïnes, per exemple sardines. O tonyina. Una llauneta per tots, que no es pot abusar. O carn (el vell Corned Beef de tota la vida). Cosa espessa i substanciosa. Nutritiva i recomfortant. I altre volta a amagar-se a la tenda i a dormir, si es pot.
Curiositats. Aquí a la nit tot és glaçat, fora i a dins de la tenda. De dia, en canvi, amb sol o sense, corre aigua pels rierols de la morrena que és sobre de la glacera. A 15ºC sota zero i cel tapat, corre l’aigua. Deu ser la pressió de les tones de glaç que la fa fondre i, com que corre avall, no es torna a glaçar fins que s’atura. D’aquí la importància d’obtenir aigua cada vegada que es pot per estalviar combustible. Això sí, sense pretensió de que duri. L’endemà, tota aigua és un glaç i deixa recipients i cantimplores inservibles si bades. De totes maneres, un perol d’un litre ple de glaç, dona 800 mL d’aigua, mentre ple de neu només dona 250 mL d’aigua. La despesa de combustible no és igual, però vaja. O sigui, els cassons i els perols, millor plens de gel que de neu. S’ha de ser molt savi per fer de sergent furriel al camp III.
Avui, a més a més, han arribat dos portadors del camp base; els qui havien d’haver arribat ahir. El mal temps. Han pujat un aerograma i dos postals pels expedicionaris. Des del camp base ens informen que han enviat a Lhasa el correu.
Ara neva. Només faltava la neu. Ara que ja teníem la traça oberta fins 8100 metres, glaçada pel vent, la neu ens la cobrirà. I Sant Tornem-hi. Neu fins la cintura. És desesperant veure com van minvant les forces i que som impotents per avançar. Quan sembla que hi ha una treva, ens animem, i quan estem enfarinats pujant, plantofada a la cara i a amagar-se sota la neu, que el vent ens arrenca de la muntanya i la neu ho colga tot. Merda de temps que només fa la guitza quan comencem un atac. Quan toca baixar, el pocapena del sol si que treu el nas a veure que fem.
I és que vull aguantar com sigui i així es farà, però també vull plegar d’una vegada d’aquesta muntanya filius putae maximus que et deixa jugar i jugar mentre vas ballant a la vora, però quan vols pujar-te-li al cap, ensenya les dents.
Tinc mal de cap i sensació d’ensonyament. Dormiria hores llargues... I més problemes amb els portadors.

Dilluns 3 d’Octubre. Camp III.
Les 16:30 hores. Altitud: segons l’altímetre son a 6540 metres. Hem pujat 40 metres, o sigui que baixa la pressió. Mal senyal. Ahir la temperatura va oscil·lar entre +10 i -10ºC. Molt benigne. No ha parat de nevar en tota la nit. Feina intensa i continuada per desenterrar la tenda amb la pala. No hi ha pebrots de dormir llarg.
Va nevant, amb un ventet lleuger que ve del Tibet, al Nord i amb un cert resol. O sigui, núvols baixos. Els núvols van fent remolins al voltant del seu senyor, l’Everest, com criats servils a les seves ordres. No es decideixen a marxar. Potser els demanarà que facin fora a les mosques que l’importunen. Pesats que som els alpinistes, deu pensar aquest gegant...
Avui 15é dia seguit a 6500 metres amb quatre puntes cap a 7000 metres. Bé, dos d’elles només a 6800 metres a recollir al personal. De fet, no està gens malament. Sobretot si ho sumem als 14 dies anteriors amb les dos pujades al camp IV. Vaja una merda de currículum personal.
La salut, subjectivament, segueix uns cicles. Ahir, jo no valia ni una burilla ben escurada. Aquest matí m’he llevat sense mal de cap i he treballat sense parar. Desenterrar i apedaçar la tenda. Refer la plataforma de pedres i, amb més pedres, fer que el sobretenda, no toqui a la tenda. Així estalvio una part de la mullena interior. Només una part, és clar, que el vapor d’aigua de la respiració es glaça i quan es fa de dia, cau a la cara en forma de molestíssimes gotes que ho deixen tot amarat. Hauria de deixar de respirar per deslliurar-me de la mullena, cosa difícil. He anat a buscar aigua, que aquí dalt, tenim fins i tot aigua corrent. Passa que amb aquesta nevada l’has de buscar d’oída. Has d’anar allà on la glacera faci una petita vall. Pots sentir l’aigua córrer per sota de la neu i, apa, a treure dos pams de neu amb la pala, després treure un pam de pedres de la morrena, aquí va millor el martell-piolet, destapar el glaç i fer forat amb el piolet. Dos pams endins del glaç viu corre un rajolí d’aigua. Ja és gros, que a 15ºC sota zero corri l’aigua; molt grossa ha de ser la pressió de la glacera per fondre el gel. Així estalviem força combustible, que no sobra. Omplir les cantimplores amb el cullerot de la sopa i traginar-ho tot fins al campament. Un parell d’hores de feina a la glacera. I aleshores, a fer el dinar.
Si a casa veiessin com fem la sopa... Dins de l’olla a pressió he abocat tot, tot el que hi havia a la cuina i als plats i olles bruts i glaçats. Restes de puré, d’arrós, de liofilitzats, molles de pa i encara altres elements glaçats, pastosos i no identificats. Afegint-hi un grapat d’arrós cuit i glaçat, uns cubets de sopicaldo industrial i unes herbes per la cosa de donar-hi una mica d’aroma de sopa de farigola, ha sortit una sopa, pretesament d’arrós, consistent i gustosa que ha estat molt lloada per la comunitat dels soferts penitents del camp III. No ha quedat ni una gota, o sigui que demà caldrà començar de nou sense la base del brou. De segon, cotnes de pernil fregides, amb molles de pa. I de postre una llauna de pinya i una infusió de poniol ben ensucrada. Recomfortant. Menú recepta especial Camp III. Puc prometre, i prometo, que aquest dinar ha superat en molt als habituals del CIII. I és que, almenys jo, em trobava en condicions de treballar.
Canto unes dades, que si no perdré el paper on ho he apuntat. Fet ahir al vespre, després de sopar i en repòs. Lastut TA 135/105 mmHg. Continúa molt descompensat. Isard 110/85 mmHg. Canvi important respecte al darrer control amb tendència a la normalització. Un servidor estava a 145/105 mmHg, com de costum. Curiosa la baixada de la TA d’en Falcó, que es troba, segons ell, estabilitzat, però vegetant. En Pla i jo anem bé o malament a estones.
Canvio de tema; ja tornaré a la salut quan escrigui sobre les congelacions.
L’Isard, definitivament, està arribant a la categoria de flam tremolós. Aquesta segona maltempsada, tot just començar el segon atac, l’ha obligat (ens ha obligat) a un gran reescalfament cerebral. Es lleva tres vegades cada nit a veure com està el cel. Em desperta dos vegades per preguntar si em sembla adequat enviar una cordada d’atac a descansar al camp base; i en tot cas, a qui enviar. Parla per radio amb el camp base, consulta amb el camp IV, parla sol i renega cada vegada que mira al cel... Per fi, avui s’han relaxat una mica les coses.
 Hem pres decisions. Decisió 1: s’avisa als xinesos que allarguem l’expedició amb tota la logística de menjar, transport de iaks i tot el que comporta. De moment, però, no avisem a casa de que endarrerim la tornada. Decisió 2: dos portadors es quedaran permanentment al camp III pel que pugui ser i altres dos faran la roda camp base – camp III portant menjar, que aquí ja comença a esclarissar. Decisió 3: acomiadat en Pemba, que haurà de tornar el material. Negociar si el portem a Xegar o a Xigatse. Decisió 4: una cordada d’atac de 2 homes baixa avui al camp base a descansar, sense consumir el d’aquí dalt. Han de tornar a ser aquí en 4 dies. En Camproig i en Tarragona ja han sortit aquest matí. Els demés aguantarem aquí i, si la cosa ho permet, anirem pujant material i tirant amunt.
El resum, doncs, és que tothom a resistir “sur place” el mal temps i a les primeres de canvi, amb cel seré, amunt i crits. Aquesta vegada, però, ens reservem dos homes de refresc.
Altres qüestions: al Txang La aguanten bé i optimistes, però s’està molt incòmode. Hi ha tres homes que s’autodenominen “Els pàries del Camp de la Bota”. Sobretot perqué no tenen una bóta per beure un bon vi. En Pagés ha preferit baixar, amb neu tova fins la cuixa i esquivant allaus, tot solet, al camp III.
De manera que tenim, ara com ara:
·        Camp base: Talcomraja, Vicent, Labanca, Prim, dos portadors i el personal xinés.
·        Camp III: Falcó, Cepat, Lastut, Martori, dos portadors i un servidor, en Livingstone.
·        Camp de la Bòta: Fontana, Toro i l’Avi.
Parlem de congelacions:
Esmestre. Vés a saber. En primer lloc perquè ell passa més que el còndor d’aquest tema i en segon lloc perquè és al Txang La i jo no m’entero si no m’ho explica.
Camproig. Molt millor. Pràcticament només té lesions cutànies, excepte al 1er dit de la mà dreta que és més profunda. Fins ara, es tracta amb salicilats i amb heparina sòdica, 50 mg cada 12 hores, subcutània. Per cert que no fa ni la més mínima equimosi al punt de punció, cosa que em tranquil·litza respecte de la por als traumatismes i les hemorràgies, però que em fa pensar que alguna cosa no gira rodona. O bé l’heparina és feta malbé, o té una hipercoagulabilitat que la supera o la forma d’administració no és l’adequada. He fet una carta pels metges francès i suís, per si no els hi importa controlar el tema mentre en Talcomraja sigui al camp base.
Ara sento als dos portadors cantant a la seva tenda. En deuen portar més al cap que als peus a jutjar per les veus. Aquests dos homes, malgrat els molts problemes que hem tingut com expedició, com companys aquí dalt, sòn bona gent i s’ho han currat. M’en adono de que aquest quadern no reflexa bé els vint-i-cinc mil problemes que l’expedició (no jo ni cap altre company) ha tingut amb ells. Penso que hi ha dos coses clares. La primera és que no ens entenem ni gota; tota discussió, ordre o negociació ha de passar pels xinesos del camp base, que, per cert, no parlen tibetà i han de recórrer al cuiner perquè faci d’intèrpret amb una traducció intermitja. I ja diuen que “traduttore, traditore”. Aixó vol dir que en quan a peticions i a reivindicacions de la seva feina no sabem mai si els que ens diuen els xinesos des del camp base és el que ells han demanat o una altre cosa. La sensació meva personal és que els portadors estan mosques i no arriben a esbrinar perquè. Com nosaltres. Com si haguessin vingut enganyats; com si els hi haguessin promès, per exemple, que vindrien a fer un curs de muntanya per aprendre d’alpinistes estrangers confirmats i no a currar fort fent de portadors segons les necessitats de l’expedició.
Segona cosa clara: això no és el tercer mon i un tibetà no és un balti ni un nepalès. Allà qualsevol desig del sahib és una ordre i tot el que els hi donguis, encara que siguin uns mitjons bruts i foradats, és una benedicció del cel i del sahib. Els tibetans, uns senyors, ens tracten de tú a tú i només agafen el que necessiten. I això, a nosaltres, i potser a l’empresa xinesa, acostumats a altre funcionament, ens porta a tenir problemes. Problemes que, probablement son malentesos pel tema de la llengua que esmentava abans.
El que tenim encara per aprendre... Llengua tibetana inclosa. Ja ho intento, però de moment només sé saludar, donar les gràcies, indicar els punts cardinals, i si fa o no fa fred. I poca cosa més. Ni que sigui per intentar ser amable, que ells sòn a casa seva i jo només sòc un visitant que paga als qui els han invadit.
Vespreja. Avui ha estat un dia gris però amb caloret de resol. És el primer dia que puc estar a aquesta hora, estirat a la tenda, només amb la samarreta i sense els peücs de ploma. Aviat haurem de pensar en fer el sopar que, com darrerament, cadascú es farà a la seva tenda. El dinar si que el fem col·lectiu, que és més fraternal. Peró amb la temperatura sota zero que fa als vespres, anem mancats de collons per apilotar-nos al xiringuito, amb el vent que hi passa, ajupits i quiets a la vora del fogonet, i anar pelant, tallant i obrint llaunes sense guants. A més a més de fondre neu. Com de costum, en Pla, que és sol a la seva tenda, vindrà a sopar amb en Falcó i amb mi.
El pobre Lastut, bon company dedicat a tots. Ell sap que no està en les millors condicions físiques, com ja hem comentat per les exploracions mèdiques que he fet i per la seva percepció subjectiva, però ha renunciat a baixar a descansar al camp base per ajudar aquí. Va ben arrossegat pel campament, com cuc a les pedres o com cagalló per sèquia que deia aquell; mancat de forces físiques per una banda, però per l’altre, la inactivitat el merma encara més de forces psíquiques. Com l’Isard i com jo mateix. Massa temps per pensar i, aleshores tots ens enyorem i ens fa mal tot.
Anem a fer una partida de cartes, per no pensar més, que aquest tema ha entrat en anfractuositats escabroses.

Dimarts 4 d’Octubre. Camp III.
Les 11 hores. Altímetre marca 6530 metres.
Aquest vent ens farà parar bojos.
Ja no neva. Llueix un sol que espetega sobre les pedres. Per sobre del Txang La i el cim del Txang Tse passen a tota llet les bromes del Nepal. Núvols esfilargarsats que mostren que en altitud hi ha vent del sud. Abans d’arribar a la nostra vertical ja s’han esvaït. Si no et pots tenir dret, impossible treballar en altitud. Al camp IV és pitjor; no poden sortir de la tenda que acaben hipotèrmics només d’anar a pixar; ni t’explico si tenen diarrea.
Amb la idea d’enviar totes les cordades a l’atac alhora, les nostres possibilitats han quedat reduïdes a un grapadet. Si millora el temps, potser una cordada podria arribar al cim. Arriscant molt. El mal temps va enganxar a l’equip en pes a més de 8000 metres. Congelacions apart, van caldre quatre dies per recuperar forces. Aquests quatre dies han estat els únics amb un temps assequible per avançar. Avança el més d’octubre i seguim esperant. Durant els darrers 16 dies, que en teoria ja ha acabat el monsó, hem tingut dos dies bons que van ser els del primer intent. I després els quatre dies en que baixàvem a recuperar als més afectats; els de descans. I prou. Si això segueix així, no hi pujarem pas.
De pas, comentarem, que, a sobre, ahir va ser dia de diarrees i mals de ventre. Avui va millor. No sé si serà l’altitud o la panxada de cotnes de pernil fregides. O bé tant de menjar dietètic que té tanta fibra i tant de sorbitol, per endolcir sense pujar la glicèmia. Potser sigui bo a nivell del mar, però no tant aquí dalt, a 6500 metres.
Plego.

Dijous 6 d’Octubre. Camp III.
L’altímetre marca 6495 metres. Baixa altitud, alta pressió, bon senyal. A les 14 hores. Fa sol i vent. Tenim 12 sota zero sota el sol al xiringuito del magatzem, que cada vegada té més estrips.


Imatge 172. Mal temps, fred, vent i diarrea; mala combinació. La cuina / magatzem cada volta més estripada. Ja no protegia gaire.
Temps clar. Avui no es belluga ni un bri d’aire. Tenim la sort de cul. Clarament de cul.
Començaré explicant que ahir, en Pla i jo vàrem fer el tercer rescat de la nostra estada al camp III. Que ja va per vint dies aquí dalt. Fins ahir, resistien bé al camp IV, Txang La, amb fred, vent i neu en Fontana, en Toro i el Sispeles. Campament ventat, humit i moll a 7050 metres. Estret i incòmode, propi per anar-se deteriorant i degradant lentament, amb les tendes sota dos metres de neu. Un pou que s’ha de mantenir obert per poder-hi entrar.
Per fi, ahir, van decidir que no es podia resistir més en aquella situació amb la hipotètica esperança d’un canvi de temps. I van baixar. Van baixar, morts de fred, enmig de la rufaga, per aquells rostolls del Coll Nord o Txang La, sense veure-hi ni gota. A mig camí, en Lastut, que els anava seguint quan es podia veure alguna cosa, ens comenta que s’estan desviant cap a la dreta i que aniran cap als sèracs penjats que hi ha. Han de rectificar. Poc després, cridant i cridant, sentim un estrèpit. Els sèracs penjats es trabuquen pel pes de la neu caiguda. No veiem als companys que eren a sobre, la pols de la neu de l’allau ens ho tapa tot. Moments d’angoixa de mal explicar. Poc després, mitja aclarida i podem veure tres puntets que reculen lentament cap al bon camí. Han rectificat a temps. Decidim sortir, en Pla i jo, amb un termo de té ensucrat i calent i amb cordes, per anar-los a buscar per si tenen problemes, que la radio no ens ajuda. Segur que no tenen bateries. La idea és que, després de la seva estada de 6 dies a més de 7000 metres, i la tempesta d’avui, no deuen estar en les millors condicions. Trobar-los, reanimar-los i obrir traça a la neu fonda fins aixoplugar-los al camp III. Ens va costar. La neu era fonda i tova. Fins la cuixa. Avançàvem lenta i pesadament. En Lastut, al devant, va caure dos vegades a esquerdes amagades. Sort de la corda i que jo peso més que ell. No res, només l’ensurt. Travessada la glacera, al peu de la paret, els trobem arraulits al tros d’escala on pengem el material. Descansen després del perillós descens del Txang La. Només en Canalies prova d’obrir traça fins a nosaltres, que anem arribant. L’abraçada és amb llàgrimes als ulls. L’Avi, lacònic com sempre, em diu:
- Avui el Txang La ens ha perdonat la vida.


Imatges 173 i 174. Entre vents i boires, en Lastut sortint de l’esquerda amb la corda. Més enllà, avançant cap als companys arraulits a la neu al peu de la paret del Txang La.

Dos horetes després arribem al camp III sense novetats. La tempesta, mentrestant s’ha anat esvaint i podem entrar al magatzem del camp III ja amb sol, però amb vent. Per sort era vent d’esquena. En Falcó ja tenia sopes al foc.
Així és com el temps es riu de nosaltres. Només baixar ha aclarit; la pressió ha pujat, perquè l’altímetre marca una altitud 40 metres per sota de la d’ahir.
Ahir vaig arribat molt cansat.
La mateixa nit, concili de tota la colla present. No volem permetre que el temps ens foti. Aniran tres cordades que atacaran amb dos dies de distància entre elles. En Pagés i en Martori, que ja son al camp III atacaran amb l’actual aclarida.  Tarragona i Camproig, que son al camp base, arribaran demà i els seguiran demà-passat. Fontana i l’Esmestre baixaran avui al camp base i, en quatre dies tornaran a ser aquí.
Els altres quatre, mentre les cordades d’atac fan la roda, recolzarem des dels camps III i IV. Preparant tornar al Txang La. Ben amanits estem.
Aquesta nit... Bé, ho explico després. Primer l’estratègia i la tàctica del dia. Aquest matí cel clar i ni una mica de vent en altitud. Cepat i Escarola han sortit  cap al Txang La amb la intenció d’arribar avui al camp V a 7700 metres. L’Escarola ha tirat. En Cepat, en arribar a l’escala d’alumini que fa de fita per començar a escalar la paret, ha tornat. No s’ha vist animós. Alguna cosa no girava rodona, sense saber qué. Algun avís de la intuïció li ha dit de tornar enrere. Ara dorm, ajagut a sobre del material, al magatzem; ni ha entrat a la seva tenda, que és més càlida i acollidora que la lona estripada que ens fa de magatzem i de cuina. Penitència? En Martori és sol i sense ràdio al camp IV. Si s’espera i no baixa, aquesta nit en Pagés el pot atrapar i demà poden ser al camp V. De moment, un dia perdut.
Llista de material al camp IV que pot ser utilitzat sense haver de carregar: un parell de peücs de ploma, un frontal, una màrfega de motxilla, uns pantalons de xandall i uns altres de Gore-Tex. La resta és l’equipament habitual del camp IV; dos tendes subterrànies (o subnevàdies si s’escau) a dos metres de profunditat, vuit màrfegues, quatre sacs de dormir, dos fogonets de propà amb mitja dotzena de càrregues i menjar, irregular, difícil de calcular, per uns dies, depenent de quantes persones hi habitin.
Comunicació amb el camp base. Ens diu en Guàrdia que ha arribat correu. Hi ha cartes de l’Anna!
També ha arribat al camp III en Huang-Ya i l’altre portador des del camp base. Han portat telegrames i diaris que havien arribat al camp base. Sessió de lectura pública.
Ja no em queda cap llibre per llegir al camp III. I això que hem pujat dos per barba que vol dir una vintena llarga...
19 hores.
Vespreja. Hi ha novetats. Aquí no hi ha qui faci plans.
En Martori no s’ha aturat al camp IV. L’hem vist a l’aresta, avançant sol cap al camp V. En Pagés s’ha picat i, com que es troba bé, diu que sortirà aquesta nit a les dotze, en pla superheroi, per arribar de matinada al CV. I demà, si tot va bé, tots dos, cap al CVI, que es tracta de traslladar-lo a 8400 metres, prop de l’aresta final. I demà-passat, cim. La segona cordada els encalçarà a dos dies de distància, recolzant-los si fa falta. O son somnis?
Els núvols passen alts, molt alts i molt lents, del Tibet cap al Nepal, de nord a sud. Bon temps. Cel blau. Poc vent. És la nostra oportunitat. Estem atacant per tercera vegada; en Talcomraja i en Prim son al CII i arriben demà al CIII. I encara, en Canalies i en Toro son al camp base recuperant-se. Hi podem comptar, per si alguna cosa no va alhora.
Si no ens toca la pera el temps, això pot acabar bé i depressa. O son somnis?
Crua realitat. El cert és que estic fet una burilla apagada i trepitjada. Avui fa vint dies que vaig sortir del camp base. M’he aprimat, segur, tot i que el mirall em diu que soc un vell de cinquanta anys, inflat i deformat. No menjo gairebé gens, sopes apart. I, si m’atipo, diarrea segura. I encara que no mengi gaire, això no significa que no pugui tenir unes deposicions imperioses que no admeten cap espera. Cal córrer i rentar sovint tot. Dormo malament i al matí sovint m’ataca una punta de mal de cap. No gaire, però ja m’avisa de que no anem bé. A dins dels ulls hi ha mosques que volen que no puc deixar de veure. La pressió arterial es manté en 145/105 mmHg. Freqüència cardíaca més aviat alta. Jo, que en repòs a Barcelona estic a 60 batecs per minut, i amb una pressió de 110/65 mmHg. Deterioració d’altitud.
Ja veus, ahir vaig anar a buscar a aquella colla i, en tornar, cansat com un ruc de càrrega. Aquesta nit cruixit i sense dormir. Avui funciono com un autòmata, per obligació mental. El cos em demana no moure’m, ni per respirar. L’altitud em matarà si dura gaire. Almenys em deixarà ben calb i envellit. Veig caure els cabells com una cascada cada vegada que hi passo la mà.
En Talcomraja, al CB, s’ha anat controlant amb el metge dels suïssos. Bon home, el col·lega. L’hi posa l’heparina dos vegades al dia, cosa que té mèrit, perquè entre el seu i el nostre campament hi ha gairebé mitja hora a peu. Com que els suïssos tenen més mitjans, li ha fet un hematòcrit. Ha sortit 58%. Aixó al camp base!! A saber com era aquí dalt i mig deshidratat. Es queixa de molèsties als peus, que no puc veure fins que arribi aquí, però diu que les congelacions de les mans van millor. Diuresi al CB de 3 litres per dia. A veure quan arribi aquí.
M’enfilo, per pensaments on pot més el cor que el pensament. Aixó ja està durant massa. Potser batrem el rècord de permanència en altitud. O potser ens hi morirem, que la nostra resistència té un límit. Em vaig esconyant poc a poquet i no baixo al camp base per la punyetera mania de complir amb el personal. No baixaré mentre hi hagi per aquí dalt gent penjada pels campaments. Confessem-ho: merda de consciència professional. I merda d’expedicions; tan bé que seria a casa amb la meva taula ben guarnida i proveïda i amb un porró ben ple de vi daurat ben fresc. O negre. El bany amb aigua i poder tirar de la cadena quan vulgués. El llit calent i acompanyat. I canvio de tema, ja no m’enfilo més que encara em posaré frenètic.
Comunicació amb en Martori al camp V. Ha arribat bé i està apedaçant les destrosses. El camp és mig arrassat pel temporal, la neu i les allaus, però ha pogut trobar les tendes. Té ràdio, fogó i menjar per 3 ò 4 dies. En Pagés es prepara per sortir a la matinada. Demà, potser, camp VI.
Comunicació amb el camp base. En Canalies ja ha arribat. En Toro encara no, però no és lluny.
A fer una sopa i a dormir. O a passar unes dotze hores dins del sac, que no és el mateix.

Divendres, 7 Octubre. Camp III.
Altímetre 6490 metres. A les 17 hores.
Lluu el sol. Cel blau. Poc vent. Tarda serena després d’un matí d’angoixa. Escric amb guants, fora de la tenda, sota aquest sol de tarda que crema, a cinc graus sota zero. Preparo un té ben carregat i ensucrat per en Tarragona i en Camproig que deuen ser a punt d’arribar.
Cel clar. Veig al Cepat que puja bufat cap al camp V. Sento que en Cepat li té por a aquesta muntanya. Vaja, com jo i com la major part dels demés humans si no és que comptem als inconscients. Peró, entre que l’Escarola és dalt i que ahir va rebre un telègrama de la seva mare i la seva germana dient que confien en ell, s’ha llençat amunt a les dues del matí, per encalçar en Martori. En poca estona serà al camp V. A les nou del matí hem comunicat per ràdio. Feia ja cinc hores que era al camp IV, esperant, pel fort vent i perquè l’Escarola li ha dit que la situació al camp V era precària, que havia de pujar combustible i menjar i que esperés una aclarida, que ell no sortiria amunt. Des d’aquí no tenim manera de comunicar amb el camp V. O no té bateries o té la ràdio tancada per estalviar-les. De fet, la darrera vegada, la comunicació s’ha tallat sobtadament. Càbales i angoixa. Amb un cel clar, un vent terrible que no ens deixa estar drets sense clavar el piolet, amb en Martori incomunicat i amb la sospita de que alguna cosa havia passat o no marxava bé, ja ens preparàvem per pujar al camp IV, quan per fi l’hem pogut sentir. Avaria de la ràdio; glaç a les bateries. Aleshores l’hem vist trastejar d’una tenda a l’altre del camp V. Ens tranquil·litzem. Un puntet als binocles.
El baròmetre marca alta pressió, tot i que el vent glaçat és endimoniat. L’Escarola ha apedaçat el camp V i en Pagés, pas a pas, va arribant als 7600 metres. Més o menys, ara el veiem a 7200 metres.
Aviat m’arribarà carta de l’Anna. Per cert que sòc un descastat i un maleducat. Ahir era el seu aniversari i jo, aquí dalt, no vaig escriure un trist missatge. És clar, però que tampoc el podia enviar. A veure si des del camp base em deixen enviar-li un telegrama. No és fàcil però, entre ràdios i telègraf limitat pel pressupost... Bé, com que tard o d’hora, llegirà això, tant si ho baixo jo com si ho baixa la següent expedició, ja sabrà que m’en he enrecordat.
La tetera ja bull. Poso el té.
Envio el telegrama. Escuet que els xinesos cobren el seu pes en or: Anna, per molts anys l’aniversari. Aquí molt bé. Records i abraçades a tots els de casa. Fins aviat.
Ja veurem si la cosa carrula en condicions.
Surto al collet, ben abrigat, amb un termo, a veure si veig arribar a en Prim i en Talcomraja.

Dissabte 8 Octubre. Camp III.
Escric de nit, dins del sac, amb llum d’espelma. Al meu costat, en Falcó s’ha quedat adormit sentint “Carros de Foc”. No sé com pot; ell té els cascos posats, però jo sento la música dels carros des d’aquí. Respira molt irregular.
Avui l’altímetre ha pujat de de 6495 a 6535 metres. Ha baixat la pressió, però poca cosa. Coincideix amb l’aparició de núvols sobre Rongbuk que venen del Tibet. Núvols sobre el Rapiu La, també, des de l’est. Des del camp V veuen el Nepal cobert de núvols. Al vespre ha tornat a baixar l’alçada un puntet, a 6510 metres, amb una nit gèlida.
Tots estem fotuts. Dolors i fred a dits de mans i peus, mal de cap. Diversos trastorns digestius funcionals, que vol dir que són perquè alguna cosa funciona malament i no perquè una part del cos sigui trencada, tallada, morta, invadida de microbis o altres bitxos ni per cap agressió externa ni causada per disfuncions vitals. Un desequilibri, vaja, més que una malaltia com a tal. El més comú. Abundo en el tema. Hi ha qui prefereix dormir amb somnífer tot i que els hi tinc prohibit sota pena de no fer-els-hi més cas. Cansament a la mínima que cal mocar-se o sortir a pixar. Molt ben aclimatats. I bastant deteriorats, també.
No hi ha punyetera manera de que entenguin que l’aclimatació / deterioració té la seva corba i que quan et passes d’aclimatació (o d’altitud) no gires rodó. Com és que no em trobo bé a 8000 metres si estic ben aclimatat? Però ximplet; com que estàs aclimatat has pogut pujar a 8000 metres; però més amunt de 5700 metres vas perdent una mica de salut cada dia! No ho entenen o jo no em sé explicar bé.
Avui tenim en Cepat i l’Escarola al camp VI vell a 8100 metres. No han anat més amunt. En Camproig i en Tarragona ja sòn al camp V.
I demà? Demà pujarà en Fontana del camp base. En Sispeles i en Lastut pujaran al camp IV al Txang La. Talcomraja i Prim, van al camp VI i en Pagés i en Martori al arriben al camp VII a 8500 metres. Inchallah!
Demà-passat, si tot va bé, la primera cordada atacarà el cim, que només els hi quedaran 350 metres, mentre l’Isard i jo pugem al camp IV, en Pla i l’Avi al camp V i la segona cordada arriba al camp VII. Els qui serem als camps IV i V, recolzarem el descens, que prou que hem vist que és necessari.
Si el temps aguanta, en tres ò quatre dies podem haver-ho pelat. Tot i que, si la cara diu que només ens manquen 750 metres de desnivell, la creu ens avisa que és amb un recorregut que deu ser d’uns cinc quilòmetres, tots per sobre de 8400 metres.... I amb dos passos d’escalada, a 8500 i a 8650 metres.
Allà dalt, però, la muntanya es veu fosca. Molta pedra i poca neu, no com aquí. Podria ser bo per avançar ràpid. Peró també podria ser dolent si és el vent el qui s’emporta la neu.
En tot cas, potser arrossegats com un cagalló per la sèquia, hem començat el tercer atac. Amb dos pebrots, vistes les forces del personal. De vegades no sé si els admiro o els planyo. Els hi puc admirar la voluntat i el menyspreu del risc. Però planyo el poc sentit comú i la necessitat de fer aquestes coses per sentir-se algú. Coses de l’Ego de cadascú.
Escric de la salut del personal.
Durant l’estada al camp base, en Camproig es queixava de dolor i inflor als dits dels peus. Banys calents, salicilats i heparina, cosa que ja feia per les mans. Un detall curiós, els banys calents als peus augmentaven el dolor. Quan va passar pel CIII, ahir, no tenia cap lesió visible als peus. I si no sòn congelacions? Retirats ja salicilats i heparina. No ens la podem jugar per si algú es dona una castanya per aquests rostolls. Si algú es congela, serà que som així de ximplets i ja sabem el risc. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era. El que no pot ser és que tinguem una desgràcia i la sang no coaguli bé per culpa d’un tractament que he donat jo. En tot cas, tant mans com peus d’en Talcomraja van millor. Avui he pogut parlar amb l’Esmestre, que és al camp base. Té els dits dels peus inflats i li fan molt de mal. Dolor intens, que no li permet posar-se cap sabata ni caminar. Hauré de veure-ho, perquè ja havia tingut problemes de fred a les mans, però no em consten lesions als peus. Com que és un dispèptic gàstric, només recomano analgèsia, sense salicilats, banys, massatges i repós. Haig de veure que passa, però fins que no baixi... que ja veig que ell no pot pujar. A veure si serà com en Camproig, que li fa mal i no es veu res...
Per Deu, que això acabi aviat o no tindré mans per tanta pupa. Demà camp VII i demà-passat cim. Em centro en això. I després, avall, que fa baixada.
Hi ha cartes de l’Anna al camp base, ja n’estic tip de viure a 6500 metres, que avui fa vint dies, i la meva salut està al límit. Per Deu, que s’acabi aviat.
Bona nit.

Diumenge 9 d’Octubre. Camp III.
Les 16:30 hores. L’altímetre marca 6550 metres i pujant. O baixant la pressió, depèn de com ho miris.
Temps encigalat. Boires i núvols, que al matí eren baixos, quedant el cim lliure. L’Avi i en Pla al camp IV, penjats al Txang La. Sense noves d’en Talcomraja i en Tarragona que a les 10 del matí ja eren al camp VI. L’han aixecat i l’han reinstal·lat a 8200 metres. Tampoc hi ha noves d’en Pagés ni de l’Escarola, que cap allà a les 11 hores els hem pogut veure a 8200 metres amb la intenció d’arribar a 8500 metres, a l’aresta final. Atacar demà si el temps ho permet.
18 hores.
Es fa tard i seguim sense noves. Tot tapat; no es veu res i la ràdio calla. Malgrat el mal temps, la manca de notícies de les dos cordades em fa pensar que les coses no deuen anar tan malament.
En canvi, el meu estat de salut, diguem-ho clar, és una merda. Em marejo, faig tentines i em canso. Tinc sensació de fam sovint, però quedo ple amb una mica de xocolata o qualsevol tonteria. M’esforço a menjar. Aquesta nit ha estat la pitjor de totes, dormint només a estones, inquiet, incòmode per les pedres en punxa de sota de la tenda; set, gola seca i molt mal de cap. M’he llevat i m’he pres un comprimit de paracetamol, cosa que no feia des de que vàrem arribar al camp base. He passat el dia vegetant i no he estat bo ni per treure les pedres punxegudes de sota de la tenda.
Comunicació amb camps d’altitud: tots quatre sòn al camp VI que és a 8300 metres. No han arribat a la cresta. Pensen quedar-se aquí, i quan millori una mica la visibilitat, atacar cim ben descarregats.
O sigui que potser demà fan cim. Vols dir? Em sembla massa lluny. Dependrà del temps.

Dilluns 10 d’Octubre. Camp III.
A les 13 hores. Altímetre 6535 metres.
Acabo d’esmorzar. Tirat a la tenda com un drap brut, amb el ventre ben descontrolat que reclama la seva llibertat per buidar el que sigui, quan sigui i on sigui. I jo que, autoritari, exigeixo que el buidi a fora de la tenda i amb els pantalons baixats. No abans. Unes vegades guanyo jo i altres vegades guanya el budell. Feinada a rentar quan tingui aigua que corri. Deu ser cosa del sorbitol que porten aquestes xocolates, galetes i altres llaminadures que tenim al camp III.
Menjar dietètic. Aclarim-ho. Malgrat que sòc un dels responsables de l’alimentació, diguem la veritat. Moltes expedicions, portem material i menjar, que no és el més adequat. Ja sigui per  un pressupost escàs, que fa que s’accepti tot el que les empreses aportin, o ja sigui per obligacions amb els patrocinadors que no permeten triar. En aquest cas, una empresa d’aliments dietètics, ben coneguda, ha contribuït amb una gran quantitat de menjar. I moltes gràcies, que no tenien cap obligació. Entre els productes hi ha menjar per diabètics i altres productes hipocalòrics. Problemes: els productes hipocalòrics, adequats per rebaixar el pes, ens deixen amb una gana ferotge. Els productes per diabètics, que porten sucres no absorbibles (sorbitol) adequats per no fer augmentar gaire el sucre de la sang, també ens deixen amb gana i, en no absorbir-se bé al budell, faciliten les diarrees.

L’Isard, a la porta de la tenda, prepara el telegrama per enviar avui. Pel que va dient, pessimista. Ve a dir que la nostra capacitat de resistència està arribant al límit. No ho confesso en públic, que si qui ho diu és el metge, baixa la moral en picat, però crec que és cert. Fins aquí, pupes i molèsties, limitacions i dolors, però cap problema que afecti a la vida. Que no ens passi com l’any passat al Manaslu, que vàrem perdre dos companys per entestar-nos a pujar. Bé, jo callat.
Els quatre de punta, a 8300 metres, han resistit bé la nit, però ha estat dur. Fred intens. La tenda plena de neu o de vapor condensat. Vent intens que no els deixa sortir dels sacs de dormir. Pelats de fred i vinga a treballar per fer aigua i calentar els peus. Amb el vent que fa, cap d’ells gosa sortir de la tenda més que l’imprescindible per collir neu o altres necessitats fisiològiques imprescindibles. Ineludibles, que ja es veu que si no, el budell i la bufeta, prenen les seves pròpies decisions i seria pitjor: Més mullena a dins de la tenda.
Interminables converses per ràdio, ahir i avui. Ahir es proposava, amb en Falcó i els de punta, que si avui feia un dia tolerable, una cordada es llancés a cim des dels 8300 metres, descarregada, amb el suport de l’altre, aprofitant el bon dia. Que qui sap si seria la darrera possibilitat. De tornada podria trobar un camp VII a 8500 metres, que hauria muntat la segona cordada. Aquesta segona cordada, faria un segon atac, amb els camps previstos en el pla anterior. Així podríem aprofitar cada dia de bon temps i guardar el segon cartutx per si fallava el primer atac. Peró en Prim i en Camproig, que sòn la 2ona cordada oficial no ho van acceptar; van dir que si no volíem que fessin cim i que fessin de portadors dels altres dos, que ho diguéssim clar. Naturalment que no era això, només s’intentava augmentar les possibilitats de que, almenys una cordada, fes cim. Es veu que això de l’altitud i l’estrés fa sortir el millor i el pitjor de nosaltres. Total, que si no és això, que si no t’ho prenguis així, que l’importat és que l’expedició i no una figura, faci el cim, i que si patatim i que si patatam. Al capdavall, enfadats, van tancar la ràdio. A fer punyetes la comunicació i els plans des del camp III. També l’autoritat del cap d’expedició.
Al capdavall, però, amb el dia que fa, ningú ha sortit de la tenda. Fa fred i molt vent. Alguna incoherència hi ha perquè des del camp base poden sentir ràdio Kathmandu i allà pronostiquen dia clar i bon temps. Clar si, però el vent no ens deixa estar drets a 6500 metres. Afigura’t a 8300 metres! Els americans de l’aresta sudoest, que deuen sentir les mateixes previsions, es preparen per atacar el couloir Hornbein. Deu els agafi confessats si fa el mateix vent que aquí. Avui, els quatre de punta, diuen que no pensen baixar i que esperaran una minva del vent, per fer cim plegats i baixar en dos dies més. En Cepat, però, no les té totes. Serà la seva tercera nit per sobre dels 8000 metres; i encara li falta la del camp VII i, potser, una altre de baixada o bivac. Els peus no els arriba a escalfar. Està francament mosca i així ho ha confessat quan hem pogut parlar. He provar d’animar-lo, però no tant com per fer bestieses, apart de que és molt fàcil donar consells i ànims quan s’està ben repapat al sac calent en un camp inferior. Aleshores ha entrat al debat en Talcomraja, que com que és també allà dalt i està com ell, passant-les putes, si que té autoritat moral per dir el que pensa: que cal combatre i que amunt si demà els temps ho permet.
Tots sabem que aquest és el nostre darrer cartutx. Els quatre que formem el grup de suport als camps III, IV i V, portem ja més de tres setmanes per sobre dels 6500 metres. I en Sispeles en particular, ha passat 20 dies i 20 nits seguides a 7000 metres ó més amunt. Ja no seriem capaços de resistir aquí mentre les cordades d’atac, baixen, es recuperen i Sant Tornem-hi per tornar a atacar. Aixó serien 10 dies més. I tots estem ben asmats. En Lastut i jo amb dolors musculars i mal de cap. Tots amb els peus freds, amb formigors i que s’adormen quan badem sense canviar de posició. Poca gana, gola seca. Diarrees freqüents.
Amb els del camp base no cal comptar-hi. La tercera cordada té en Toro invalidat pel problema dels peus. Només un home fort de refresc, en Canalies, que avui arribarà al camp III. Caldria recanviar a algú de les cordades d’atac, però és impossible. Potser als del Txang La.
Parlant de peus. En Luigi, el metge de l’expedició suïssa, em confirma per ràdio que l’Esmestre té els dits dels peus inflats, calents i molt dolorosos, sense cap lesió de la pell ni canvis del color normal. Cap signe de congelació, doncs. Ho atribueix a un problema inflamatori local del que caldrà esbrinar la causa (Microtraumatismes per les botes? Necrosi tissular no cutània per hipotèrmia o per hipoperfusió? Trastorns vasomotors per excés d’aclimatació? El vell “Peu de trinxera”?). L’ha tractat, com jo, amb analgèsics, però hi ha afegit antiinflamatoris, que a mi em feien por pel seu estómac, poc resistent. A veure que trobo quan ho pugui veure.
Cremem els darrers cartutxos. Juguem les darreres cartes. En pocs dies, dos o tres, sabrem el resultat de tot plegat. No vull pensar en un fracàs després de 3 anys de treball amb il·lusió i del record de dos companys que ja no hi sòn, però que també hi treballaven.
Maleït temps reconsagrat dels pebrots. Bufa i bufa com un condemnat. Hem de sortir al magatzem amb tota la ploma posada, encara que només que sigui per uns minuts. La lona de la cuina–magatzem, ja no és més que uns parracs que pengen i et fuetegen la cara si bades. Aixó aquí. A 8300 metres és la mort en poca estona. Merda. Ens diuen que la tenda es pot estripar si segueix aquest vent i que no poden sortir alhora, perquè el vent l’arrencaria.
Per sort, o no, en Tarragona i en Camproig estan decidits a tirar amunt quan afluixi la ventada, peti qui peti. I arrossegaran als altres.
Fa fred. He esmorzat tard i no tinc gana. L’Isard prova de cuinar la carn de cabra, assecada i congelada, l’arrós i les llenties que sòn el nostre condumi diari de fa dies. Ja es veu que està d’una mala lluna que val més no acostar-s’hi gaire. Cops de peu als bidons que troba pel mig. Quan sòn buits, el vent els porta d’ací i d’allà. Rebotint els coberts per terra a la més mínima que alguna cosa es torça. No fa més que mirar al cel i cap al cim, i després l’altímetre que no vol canviar. I altre vegada al cel i torna a començar.
15 hores.
Aprofitant el sol, he posat els sacs de dormir a assecar i airejar, ben assegurats per unes pedres com el meu cap, que si no, amb aquest vent, potser els hauria d’anar a buscar al camp base. Peró ja neva. A recollir-ho tot si no vull que es mulli. Arreplegar-ho tot, amb la feina que m’ha costat moure les pedres, només s’han assoleiat mitja horeta. Pudor de suat.
Ara no em feu riure, la pudor de suat és un perfum subtil de la vida, comparat amb la resta de pudors i brutícia de tres setmanes amb diarrea i sense aigua per rentar...
Comunicació amb el camp VI. Consulta en Talcomraja: li pica un ull i no hi veu bé, perquè és vermell i inflat; mal de gola, seca com un fregall sec. O sigui conjuntivitis i faringitis, cosa de cada dia en altitud. No tenen cap medicina. Conversa: a la farmaciola personal hi havia col·liris i uns comprimits pel mal de gola. Sí, però no ho hem pujat. Que potser pesava massa, menuts? Que sòn 25 grams ben estudiats! No, però no hi hem pensat. A més a més, per pujar aquí tot pesa massa. Tenen infusió de farigola, o sigui que recomano gargarismes i potser neteja de l’ull amb farigola, tapar l’ull fins demà. De pas pregunta si això d’estar tants dies aquí dalt és gaire bo. Ara t’escolto! Tothom té por. És evident que bo no pot ser. Més aviar és molt dolent. Amunt i crits, decideixen; això si, si no neva i el vent els deixa posar drets. En Pagés es queixa de que els vent els hi està estripant la tenda. En Camproig, des de l’altre tenda, el tranquil·litza. Canvi i fora, fins el vespre.
19 hores.
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor. Del camp base ens posen música per la ràdio. Tanta tecnologia no lliga gaire amb l’ascetisme expedicionari però serveix per animar al personal. Segueix nevant i a 8300 metres estan aguantant un temps infernal; aquí neva, però ara no fa gaire vent. Vaja, vull dir, no fa gaire vent, per comparació amb l’huracà d’ahir. Així i tot sortim a pixar de quatre grapes.
Música per distreure’ns de la catàstrofe, com a l’enfonzament del Titanic. Aquí ens entra la neu a la tenda metre resistim com podem. Als camps IV i VI s’ho passen pitjor. Ens han posat “L’estaca”, “La Santa Espina”, “l’Emigrant” i “Els segadors”. Un nus a la gola i llàgrimes als ulls, que encara tinc humits. Llunyana terra, casa i família. I jo presoner d’una carcellera d’ulls negres que no veig de fa més de dos mesos. Lluita i esforç, potser inútils. Treball i consunció de les forces, fins arribar a la piltrafa en que m’he convertit. Sense resultat. Inútil. Neva i neva i venta. No veig res a oferir als de casa ni al meu país. Confessem-ho, ja no servim per res ni encara que sortís el sol i parés aquest vent, aquesta tramuntana que tot ens ho estripa... Ja ni....
Crits; arriba en Fontana des del camp base...
Prepararem unes sopes i a veure com està.

Dimarts 11 d’Octubre.  Camp III.
A les 22 hores. Negra nit. Altímetre a les 17 hores 6580 metres. Ara 6550 metres.
Avui s’ha acabat l’expedició. Finis coronat opus que deien els romans. O sigui, el que té un principi, té un final. I ja hi hem arribat i ho hem d’assumir. Fracàs definitiu.
Tot el dia amb angoixa per la sort dels quatre companys de punta. Sense notícies dels camps alts. Ràdio muda. Potser no tenen bateries. Vent molt fort, que aixeca la neu, a totes les altituds. Les parets de l’Everest sòn ben negres i netes de neu; el vent l’aixeca més amunt del cim. Neu fonda i tova aquí. Allà dalt només canvia d’un lloc a l’altre segons el vent. La muntanya, en altitud, és negra i ominosa. Fa basarda. De cada pedra i aresta surt un raig de neu que el vent llença cap al cel. Pel fotògraf, una estampa de postal. Pels alpinistes, decepció, fred i, sobretot, por. Podran baixar o deixarem alguna cosa pel camí?
Des del camp base, en una aclarida, com que tenen els binocles, ens comuniquen que al camp VI no hi ha cap tenda. L’Avi ha provat de sortir sol cap al camp V per ajudar a qui intentés baixar de més amunt. La manca de visibilitat l’ha fet recular i amb prou feines ha pogut tornat, glaçat, al camp IV, sense estimbar-se per la paret nord. El dia és clar amb un cel blau i sol lluent allà dalt. Manca de visibilitat? diem des d’aquí. El vent fa un continu de remolins de neu que obliga a tancar els ulls i que glaça la cara i la resta del cos. Les ulleres d’esquí, el vent les arrenca. S’avança a les palpentes.
En Canalies i jo hem sortit cap al camp IV amb la mateixa intenció d’ajudar a qui baixés en condicions precàries. En tres hores d’obrir traça amb neu fins la cintura, només érem al dipòsit de material al peu de la paret del Txang La. En cinc hores no havíem avançat ni 50 metres per les plaques de neu pols i crosta malgrat les cordes fixes, enterrades en més d’un metre de neu. Els sèracs, eren coberts, curulls, de neu. Les allaus baixaven per la nostra dreta cada cinc minuts, per la zona del Txang Tse. Hem vist clar que arribaríem al camp IV, a 7100 metres de nit, en el millor dels casos. A més a més, era jugar-se la vida pujar aquella paret de glaç, coberta de neu fresca, amb aquesta tempesta. Jugar-se la vida pels allaus i per la manca de forces per pujar a braços les cordes fixes del Txang La. No podíem forçar un bivac ni en el cas de portéssim el millor equip, que no el portàvem. El vent no deixava veure més de 2 metres enllà. Hem girat cua amb els ulls humits i maleïnt el temps. M’ha costa arribar al camp III, adolorit, cansat i amb el vent de cara. Crec que mai havia tingut tant de gel a la barba i els bigotis, soldats, d’una sola peça, amb l’anorac de ploma.
Poc després comunicació des del camp V. Els quatre de dalt han arribat. Han decidir aturar-se a descansar i passar la nit, que ja cau com una llosa sense que millori el temps. Només queda una tenda; el camp V és esborrat. Passar la nit els quatre amb el que queda en una sola tenda. La resta deu ser paret nord avall, tendes, sacs, fogons i menjar. Ja no tenim camp V. Pel que sembla no tenen problemes seriosos de salut. Veterà que és un, potser el que tenen és massa feina a sobreviure i massa por, per que piquin els ulls o faci mal la gola. Viure és més important i això porta a un treball constant de baixar, un pas darrera de l’altre, ben tancat l’anorac, no perdre el ritme, trobar el campament, alliberar la tenda, ficar-se a dins, ni Dèu es treu les botes per si cal tornar a córrer, un fogó, on hi ha un fogó? Fer-se sentir amb aquest huracà encara que el company és a tocar, que la tenda és per dos i son quatre. Porta una mica de neu, no et moguis que ho faràs caure, qui té un sobre de sopa? La ràdio, a veure com va tot i si pot pujar algú a ajudar-nos.
Parlem. Sospiten congelacions a mans i peus, però han resistit bé les tres nits a 8300 metres, dos d’elles sota la tempesta. Confirmen que, només sortir de les tendes del camp VI, aquestes han sortit volant amb tot el que hi hagués a dins.
Ara escric dins del sac. Voldria escriure a l’Anna tot això; que després d’un dia d’ansietat i angoixa, sense notícies dels companys, de lluita i fred en una paret inhòspita, ens trobem que l’expedició s’ha acabat. El tercer atac ha fracassat i nosaltres hem cremat el darrer cartutx. Que la pena fa que en Falcó i jo, els més veterans en el projecte, ens sentim tristos, encara que, de moment, feliços perquè tothom és a lloc i no hem perdut cap home. Encara falta baixar dels camps IV i V, però això ja ho hem fet sovint. I arribar al camp base, serà molt dur, arrossegant els peus i els dolors, però no perillós si no fem bestieses. Peró tristos de pensar en la decepció dels amics i dels qui han confiat en nosaltres. En la desil·lusió de les nostres famílies i dels menuts que juguen a que ens enfilem a l’Everest. I, com coneixem el pa que hi donen, amargats per les mil gracietes que haurem d’aguantar d’alguns periodistes, d’alguns capullassos, altres ximplets, tafaners i de qui s’en alegrarà. Tots plegats seran molts.
Merda.
No escric a casa. Estic adolorit de set hores de fred, neu fonda, motxilla pesada, tempesta i esforços, per res. Dormiré si puc. Demà serà un altre dia, farem baixar a tothom aquí, revisaré mans i peus del personal i faré el millor àpat que pugui amb el que ens queda, pels qui baixen.
Bona nit. Plego per avui.

Dimecres 12 d’Octubre. Camp III.
Les 23 hores. L’altímetre marca 6585 metres. Corregit amb els altímetres que venen del camp IV al Txang La, marca 6645 metres, és a dir 60 metres més. Un embolic, però el que està clar és que la pressió baixa. Temperatura 15ºC sota zero a les tres de la tarda, amb el termòmetre al sol i amb un vent fort, però no huracanat com ahir al vespre.
Salvats. Ja som tots al camp III. Han arribat tard i molt cansats, però no sembla que hi hagi problemes greus que afectin l’estat general. Demà revisarem poc a poc i part a part.
He preparat un gran sopar a la tenda gran, ja que el vent ha destrossat definitivament el cobert que feia de cuina i de magatzem. Cantimplores d’aigua calenta per tothom; per ficar-les al sac al costat dels peus. Ben tapades, però, no fos cas que féssim uns pans com unes hòsties.
Per aquí a la vora, a la glacera, van rodant les restes de les tendes que eren al camp VI,. Encara mantenen alguns pals corbats amb trossos de roba i això fa que vagin voleiant com estels sense cua. Aixó és el que queda del camp VI.
El camp V, també és esfonzat. No hi queda res que es pugui aprofitar. Només uns parracs de roba coberts de neu.
El camp IV és sota dos metres de neu i han marxat tan escopetejats que ni han tancat les portes de les tendes. És igual, la neu aixafarà les tendes si no hi ha ningú defensant-les hora a hora. Difícil serà recuperar res.
Aquí, al camp III tot és cobert de neu i estripat pel vent.
De moment ens ho engiponem com podem per passar la nit, de tres en tres, a les tendes de dos que queden. No s’ha parlat de nous atacs, però ara, a la tenda, L’Isard l’Avi en parlen.
Potser el cor encara diu Amunt! Peró ja no hi ha campaments. I el metge sap que, com expedició, individualitats apart, tampoc hi ha forces. No podrà ser.
Crec que hem acabat l’angoixa. Ara cal pensar com ens ho fem.
Aviat a casa...

Dijous 13 d’Octubre. Camp III.
23 hores. Altímetre 6560 metres.
Ja té pebrots la cosa. Recollits tots al camp III amb una retirada, o més aviat, una fugida, sota la tempesta dels vuitmil metres i la única consulta que tinc és del camp base. En Guàrdia té problemes gastrointestinals que, pel que explica, em semblen funcionals. Massa nervis. Quan baixi ho veuré. De moment recomano dieta i consultar al metge dels suïssos, que tota l’expedició que anem a mitges.
Per cert, els suïssos, que s’enfilaven per la paret nord, també es retiren, segons ens informen per ràdio des del camp base.
En Lastut és al límit de la resistència física i psíquica. Els peus d’en Cepat amb congelacions franques, sobretot al segon dit del peu esquerre. Espero que només siguin de 2on grau, que ja es veu que serà més que 1er grau; seguiré l’evolució.
Ara, aquí, debatent amb en Falcó i en Sispeles si continua l’expedició o no. El consens general és que les forces s’han acabat. S’ha acabat la fe en pujar aquest cim, en l’esforç i les ganes de plegar couen i couen. Tothom ja s’arruga. L’Avi i jo fem un darrer intent en que es pugui tornar a intentar una vegada més, baixant al base a descansar i tornant a pujar, allargant uns dies més l’expedició. No hi ha campaments i s’hauria de refer tot. Tampoc tenim ja més tendes per tornar a plantar les perdudes. A més a més, no puc deixar que en Pagés, amb aquests peus, torni a pujar; i en Toro és fora de combat al CB. Mermats. Peró aquests son els arguments objectius.
En tot cas, ens quedaríem en Sispeles i jo sols aquí dalt aguantant la bandera. I mantenint el que queda del camp III. No hi ha més collons. És una oferta als demés, peró ja veiem que té poca convicció.
És trist abandonar un projecte i una il·lusió de tants anys, per manca d’energia, per poca vitalitat i perquè ja pocs volem resistir més dies, menjant i dormint malament i lluny dels seus. És curiós, l’argument sexual, fotuts com estem, és recurrent a la conversa. Volen tornar a casa amb la dona. Ja n’estem tips de tot plegat. Hem patit massa. I són aquests els arguments íntims.
Personalment, per una banda, no vull llençar per la finestra tants anys i tanta feina de somnis. Per l’altra, sòc ben conscient de que ja no hi ha forces ni salut. Jo el primer i més fotut. Ho sé millor que els demés.
I ni una trista ampolla de vi prop de la mà per dormir a gust.

Divendres 14 d’Octubre. Camp III.
20 hores.
Vent d’huracà, que udola com una colla de llops junts bramant a la lluna. Va a ràfegues i, si bades, et pot fer caure. Temps empitjorant. L’altímetre marca 6600 metres, baixa pressió. Temperatura 16 sota zero a les dos de la tarda al sol.
Hem pres la decisió de retirada definitivament. No només fa fred i vent. Estic glaçat i buit per dins. I no em puc escalfar amb res. Fa massa temps que la il·lusió era arrelada com per arrencar-la de cop. No tinc més ganes d’escriure. Ja he escrit a l’Anna i no em ve de gust repetir tot el que sento.
Abandonem. Fred i frustració. Aquesta muntanya s’ens ha tret de sobre, ens ha fet fora, sense cap clemència; sense donar-nos cap oportunitat.

Imatge 175. Sortida de sol sobre el Tibet al Camp III. Mirada enrera pujant al Txang La.


Imatge 176. Dins la tenda al Camp III. Contacte per ràdio amb el Camp VI. Cares llargues, preocupació i decepció.



Imatges 177 i 178. El Camp III sota la neu al principi en els seus bons temps i cap al final de l'expedició, ja ben esfonzat per la neu i el vent.

Demà baixaré al camp base, per atendre als congelats. A veure els peus d’en Esmestre que no sé ben bé que és el que passa.
No creguis, ja em fa mitja por, ja. Em queden prop de 25 kilòmetres per la glacera, amb neu, sense camí, de puja i baixa, i amb aquestes cametes que m’han quedat, que puc abraçar la cuixa per la part gruixuda amb les dos mans. Potser serà massa llarg per fer-ho en un sol dia...
Només em faltaria que després d’estar 26 dies seguits per sobre de 6500 metres, més els 14 d’abans, ara em facin córrer.
Merda i merda.
No vull ni sopar.
Aviat a casa.
Etiquetes: , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic