Translate

Manaslu 1982. Metge de Muntanya. Dolor i mort en expedició.

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU (8.156 METRES)

Aquell any hi va haver dos expedicions del centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest per la complicada ruta de l’aresta oest i una altre al Manaslu per la ruta normal amb l’intenció de baixar esquiant. El cap d’expedició de l’Everest era en Josep Manuel Anglada i el metge en Manuel Mateu. El cap d’expedició al Manaslu era l’Enric Font i el metge, un servidor, en Ton Ricart.

A primers d’abril sortíem a peu des de Trisuli Bazar, cap al Manaslu per la vall del Margshyandi Khola, una cinquantena de portejadors, l’oficial d’enllaç, dos xerpes i els sis catalans. 

Cal esmentar que l’oficial d’enllaç, un professor universitari lingüista de Kathmandu, estava ben fora de lloc, no ja per a la muntanya, que no havia vist mai, sinò també entre els seus compatriotes, habitants d’aquelles valls i poblats, dels qui desconeixia, fins i tot la seva llengua quan ell era profesor del tema... 

En tot cas ens esperaven 14 dies de dura marxa fins al campament base…

Cada vespre, en acampar, rebia unes quantes consultes dels vilatans. Jo intentava evitar-ho, i no per mandra de treballar. Més aviat per no interferir amb el seu sistema tradicional. Desmitifiquem-ho. Bona part de les consultes al metge blanc (“dawai-pa“ que vol dir “home medicina” per aquelles terres) sòn de tipus cultural o de curiositat. O sigui: a veure com ho fan aquest blanquets; com que a mi el lama del poble ja m’ha dit el qué… O bé de tipus econòmic per obtenir uns medicaments que després es podran vendre a bon preu. 
Sempre he pensat que el més adequat és no interferir amb la cultura pròpia de cada país, ni afavorir la aculturació desprestigiant els seus coneixements curatius, que no son pocs. 
Però, es clar, hi ha ocasions en que la més elemental humanitat no permet rebutjar l’assistència a una persona que tingui una malaltia greu o un sofriment evident que es pugui alleujar, millorar o, potser, curar. 

El 12é dia de marxa, a Lhogaon (el poble del sud, en tibetà), un pare em va portar el seu fill. Un nen d’uns 5 ò 6 anys, desnerit, prim com una canya que era tot ulls i por. Tenia el coll ple ganglis i una tos continua amb expectoració amb sang. Em va caure el mon a sobre. Vaig pensar que el nano tenia tuberculosi pulmonar avançada, bastant comú al Nepal i jo no duia res per combatre-la a la farmaciola de l’expedició. Sense tractament, era evident que el nen duraria poc. Amb l’angúnia de pensar que el nen ho tenia magre, vaig cridar el pare, recomanant-li que baixés a Kathmandu i dient-li que li faria una carta pels metges de les ambaixades europees o americana; allà es podria confirmar el diagnòstic i obtenir el tractament adequat. Sense contestar em va mostrar un paper. Era un informe de l’American Hospital de Kathmandu, on confirmaven la presència de bacils tuberculosos i recomanaven tractament amb estreptomicina i isoniacida.
“Però, però, així ja ho sabíeu…” encara vaig poder remugar.
Resposta d’aquell home: “ja vaig deixar a mitja ració a tots els altres fills per baixar aquest a Kathmandu i no m’ho van sol·lucionar. Jo no puc comprar les medicines. Si tú tampoc em pots ajudar, millor que el nen mori aviat, envoltat dels seus, que anant amunt i avall pels camins. Ja en farem un altre.”
Confesso que vaig dormir fatal. No hi vaig saber trobar sol·lució mèdica ni humana.

Quan l’expedició va baixar, dos mesos després, el nen ja no hi era, però la seva mare era de nou embarassada.
Dolor sobre dolor. Nosaltres també havíem perdut dos companys a la muntanya. Anàrem sis i baixàvem només quatre. Més llàgrimes que passes.
Etiquetes: , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic