Translate

T’ATREVEIXES A TREBALLAR DE METGE D’EXPEDICIÓ?

Creieu que hi ha gaires professionals que vulguin viure l’experiència de ser responsables mèdics d’una expedició? Queda alguna interessada o interessat en veure i viure des de dins l’assistència mèdica d’una expedició a l’Himàlaia? 
Potser si. Potser si que hi ha algú que vulgui experimentar aquesta medicina intensa, apassionant, feta amb ben pocs recursos però amb molta responsabilitat. I encara, potser, repetir-ho sovint. Metge d’expedició professional?
Es veu que al mon, això passa... Si no fos així, una revista com el HAMB no publicaria aquest article. 
Aquest és un article d’opinió i consells per aquells que tinguin interès en l’experiència de ser responsables de l’assistència a expedicions a grans muntanyes. És un escrit ben treballat que abraça tots els temes. Us recomano que llegiu l’original que no tinc permís per reproduir; només hi puc fer una crítica. Ja avisen que l’experiència és molt gratificant però que un professional inexpert o que no tingui el nivell tècnic suficient a la muntanya pot posar-se en perill a ell mateix i a tota la resta de l’equip.
A.- Les consideracions del primer capítol sòn sobre com triar la companyia de guies que ha de menar l’expedició comercial al cim. Consideren evident que un metge d’expedició és un professional que treballa per una companyia de guies o de trekking. Recomanen respondre a 9 preguntes per definir si la companyia és o no és de confiança. Totes les preguntes sòn de sentit comú i encaminades no a pujar més cims ni més depressa, sinó a garantir la seguretat, com per exemple quants clients hi haurà per guia, quin és el pressupost per l’equipament mèdic i si tots els guies, alpinistes, xerpes i portadors tenen assegurança médica.
B.- Les segones consideracions es refereixen a les aptituds personals. No només a la bona forma física, a la capacitat d’aclimatació a l’altitud o al bon coneixement de les tècniques de muntanya, que també sòn importants. Esmenten com especialment important la capacitat de suportar les misèries i les mancances de comoditats en un ambient hostil, sense avorrir-se ni perdre el bon humor i la flexibilitat per les relacions amb els altres membres del grup. Recomanen, això si, fer alguna expedició entre amics abans d’assumir el rol de metge d’expedició, diguem-ne, professional. 
C.- Les consideracions del tercer grup es refereixen a la preparació mèdica. Recomanen haver treballat, almenys un any a serveis d’urgències per tenir pràctica en la solució d’emergències, i també tenir algun dels màsters existents en medicina d’altitud, ambient polar i d’expedició. A més a més, recomanen fer anamnesi i reconeixement pre-expedició (que difícil, quan sovint els expedicionaris, o més aviat, clients, es coneixen a l’aeroport!) per anar degudament preparat si algun dels/les alpinistes és hipertens, diabètica o celíaca, per exemple. Aconsellen que el professional ha de ser molt conscient de quines mancances té, avisant de que no hi ha cap metge al món que hagi tractat ni que sigui expert en totes les malalties i trastorns possibles. Apart d’aixó, consideren un mèrit ideal l’experiència prèvia en expedició o a gran altitud. És clar, però, que sempre hi ha d’haver una primera vegada sense experiència.
D.- El quart grup de consideracions es refereix a la recerca de feina com a metge d’expedició. Ja avisen que aquesta feina només s’ha de buscar quan un es trobi personalment ben còmode a campaments, boscos i muntanyes altes. Quan ja sap trobar, no només la supervivència, sinó també el màxim comfort en situacions dures. Recomanen haver treballat en equips de rescat, encara que siguin voluntaris, per convèncer a les empreses de la pròpia capacitat i entusiasme. També cal tenir en compte que la major part de companyies ofereixen al metge que es faci càrrec de l’assistència a canvi del viatge i de l’expedició, sense un sou específic. Avisen que, encara que sigui així, sense contracte remunerat, és el responsable mèdic a tots els efectes legals amb el que això comporta en una expedició entesa com una empresa comercial. Recomanen exigir una assegurança de responsabilitat civil per protegir-se. La possibilitat de que el metge pugui intentar pujar al cim de la muntanya, es condiciona sempre a no tenir cap pacient a càrrec. Entre pujar la muntanya i atendre a un malalt, prevaldrà sempre la segona opció. Per ética mèdica essencialment, però també ho ha de ser per contracte, que no fos cas que un metge, muntanyenc expert a sou d’una companyia es veiés forçat a portar clients muntanya amunt i a deixar d’assistir al seu pacient. Com ho veieu?
E.- En cinquè lloc, la preparació del viatge. Una vegada que s’ha decidit qui es farà càrrec de l’assistència,  en la fase de preparació cal conèixer bé la resta dels membres de l’equip, deixant ben clar que donar dades falses a l’anamnesi (aquí fan alçaprem en el consum de drogues i medicines i en els trastorns de la conducta) pot fer que el client en qüestió perdi el dret a l’assegurança. Òbviament, la preparació i la farmaciola dependran de quin és l’objectiu, del clima, de l’altitud, de les malalties tropicals de la zona, de la durada del viatge, de les marxes, de la possibilitat de rescat o de l’aïllament i de quants membres s’hagin de tractar. Incloem aquí la composició de la farmaciola. No serà igual acompanyar a sis alpinistes al Ruwenzori, travessant zones tropicals i sense possibilitat de rescat, que portar un grup comercial a la cara nord de l’Everest, on hi ha carretera asfaltada i pista d’aterratge al campament base, a més a més de wi-fi i altres comunicacions immediates. És important també, que el responsable mèdic eduqui als membres del grup en com evitar malalties, sigui desinfectant l’aigua, o ascendint gradualment segons la seva experiència prèvia en altitud. El tema de vacunacions o profilaxi també es tracta en aquest apartat. Recomanen una farmaciola àmplia, tant en medicines com en equips de cures per les ferides. I també repartir-la en els diversos campaments. Com a colofó, recomanen obligar, sota responsabilitat, a que cada membre del grup es faci càrrec d’una farmaciola personal que sempre ha de portar a sobre, i que inclogui la medicació d’emergència, tant per ell com pels companys de grup. És a dir, com exemple, si un alpinista és diabètic, el company o el guia també han de portar sucre i insulina. I tot ben organitzat i pactat.
F.- I amb que es pot trobar el metge d’una expedició? Els autors ja avisen que es pot trobar de tot i el que sigui. Naturalment que les gastroenteritis i el mal de muntanya són freqüents i poden ser greus, però conjuntivitis, faringitis, dispèpsies, diarrees innocents, petites ferides, dolors i distensions musculars, etc i etc, sòn molt limitants per l’expedicionari i el motiu de consulta més  habitual.

Expedició Banc de Sabadell al K-2, 1988.
En aquella expedició, tant a l’hotel de Rawalpindi com durant part de la marxa d’aproximació, coincidíem amb una expedició francesa al Broad Peak. 
Un membre d’aquella expedició va poder ser evacuat des del campament base amb l’helicòpter militar per insuficiència respiratòria, diagnosticada de pneumònia. Nosaltres caminàvem cap al nostre camp base amb la metgessa del grup francés que havia ajudat a evacuar al primer malalt, baixat amb l’helicòpter i tornava amunt, a peu, per continuar assistint a la seva expedició. Quan arribàvem al seu campament base vàrem saber que un altre membre del grup havia mort al campament base el dia abans. Quan l’expedició, amb un evacuat i un mort, es va retirar va haver-hi una tercera malalta. Precisament la metgessa. 
Diagnòstic serològic dels dos supervivents (l’evacuat i la metgessa) a l’hospital de Marsella: pneumònia per Legionella pneumoniae.
Probablement tots tres es van infectar a l’hotel de Rawalpindi. Afortunadament, nosaltres, que érem al mateix hotel, no vam tenir cap problema respiratori. 
En una expedició pot passar de tot. I no tota insuficiència respiratòria en altitud és un edema pulmonar d’altitud.

Com que no puc posar la seva llista de consultes més habituals (Extreta de les consultes als parcs nacionals de Sagarmatha - Everest - Nepal i al del Denali - Mount MacKinley - Alaska) hi poso les de les nostres consultes “on line” de preparació d’expedicions.

Motius de consulta segons especialitats.
Una de les feines del metge d’expedició, sovint no la menor, és assistir a membres d’altres expedicions, portadors o les seves famílies. La interacció amb els habitants locals és freqüent i obligada. Afegeixo els motius de consulta dels habitants, segons estudi mèdic publicat a la zona de Chapursan, Hindu Kush, Pakistan.
Evidentment, la farmaciola haurà d’incloure un apartat per emergències i per malalties severes freqüents i un altre per diverses molèsties de menor importància. Repartit en farmacioles pels expedicionaris i per cada campament perqué el que es necessiti sigui sempre proper. Llegiu les farmacioles que proposen o, si voleu demaneu a aquest bloc les que han portat les diferents expedicions o trekkings de les que tenim coneixença.
Imprescindible? Antibiòtics, analgèsics, antidiarreics i també material de cures i de cirugia bàsica. Medicació pels problemes del fred i de l’altitud, així com les necessàries segons els expedicionaris.
És recomana especialment escriure un diari mèdic amb totes les incidències, consultes, diagnòstics i tractaments fets. Si cal, amb fotografies. Amb la creixent judicialització de la medicina, aquesta pot semblar una pràctica defensiva, però també ajuda a avançar en el coneixement de les malalties a les expedicions.
G.- Qüestions ètiques. Les relacionades amb la privacitat i la confidencialitat queden dil·luides per la convivència tan propera en una expedició i, a més a més, perquè el metge ha de pensar en l’equip en general i no només amb el pacient en concret. Pot pujar qui no està en condicions encara que vulgui i hagi pagat un dineral? I arriscar als altres? Pregunta a resoldre cas pes per cas. Un altre tema és l’assistència a les poblacions locals. Fins a quin punt podem fer tractaments quan no podrem confirmar el diagnòstic ni seguir l’evolució? Fins a quin punt desprestigiem al seu propi sistema de salut, potser primitiu, però ancestral i sovint ben savi? Es recomana treballar, dins del possible, d’acord amb el seu sistema d’assistència local. Entenem, però, que hi ha situacions d’humanitat bàsica que obliguen a actuar.
Veure als portadors intercanviant-se la medicació, dos pastilles blanques per una de vermella o afirmar que un medicament ha de ser bo perquè els hi va donar un metge d’una expedició molt potent, xoca amb el nostre concepte d’un medicament per a cada mal que només serveix per allò. Crec que els antropòlegs d’aixó en diuen aculturació d’una societat.
Un altre conflicte es pot presentar quan un expedicionari sol·licita evacuació per no haver de córrer el risc de baixar, encara que el metge pensi que l’evacuació i la mobilització de recursos no està indicada.
Mes problemes ètics? Les drogues i els fàrmacs. Sabem que els muntanyencs utilitzen de forma creixent drogues, ja sigui per millorar els símptomes del mal de muntanya, per dissimular el cansament, corticoesteroides, estimulants, etc. És important marcar les línies del que es consideri admissible i el que no, pensant en el pacient però també en la seguretat de tot el grup. I deixar clar al diari mèdic si el subjecte no accepta els consells.

Practical Tips for Working as an Expedition Doctor on High-Altitude Expeditions
Brants, Anne, Tracee Metcalfe. 
Abstract
With the explosion of adventure travel over the past decade, there has been a concurrent increase in mountaineering expeditions to extreme elevations, including many of the 8000-m peaks. This trend has created an increased demand for qualified expedition doctors to provide specialized medical advice and care to climbers and expedition staff. This review is intended to help physicians prepare for work on such expeditions. The authors rely heavily on their own experience and discuss the types of work available on high-altitude expeditions; how to identify a safe and reputable guiding company; personal and medical preparation; priorities in selecting or building an appropriate medical kit; and medical conditions commonly encountered on expeditions. The review concludes by considering ethical dilemmas and other difficult issues unique to this work.
High Alt Med Biol. 18:193–198, 2017.

Una disquisició no científica al marge. Tot aquest article es refereix a la imparable comercialització de la muntanya. Però encara existeix la que ja sembla antiquada mania d’alguns muntanyencs, d’enfilar-se a les muntanyes sense guies ni companyies. Encara queden moltes muntanyes de més de sis mil metres que mai ha pujat ningú. És clar però que allà no hi van les companyies. Les companyies només van on hi ha negoci. A les muntanyes solitàries es veu que només hi van alguns arreplegats entusiastes. Així i tot una expedició amb amics a una muntanya no freqüentada i que un dels alpinistes sigui un metge ben entrenat i preparat és una magnífica forma d’exercir una medicina apassionant i exigent en un entorn únic.

Etiquetes: ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic