Translate

EXPEDICIÓ MANASLU 1982. Marxa d'aproximació. 1-12 abril.

Del Gasherbrum al Manaslu. El segon intent a un vuitmil.

INTRODUCCIÓ.


Aquesta expedició era formada per l’Enric Font Lloret, cap d’expedició, Pere Aymerich Melis, sots-cap d’expedició, Jordi Canals Fontan, Miquel Sànchez Múrcia, Esteve Vergés Brotons, alpinistes i esquiadors, i Antoni Ricart de Mesones, metge de l’expedició. Sis companys triats entre els muntanyencs amics i ben avinguts. 
Amb l’Enric i en Pere, aquesta va ser la meva tercera expedició (abans havíem anat a l’Hindu Kush 1977 i Gasherbrum II 1980). Amb els altres companys, aquesta va ser la primera vegada, però no la darrera. Ens tornàvem a trobar a les expedicions Caixa de Barcelona Everest 1983 i 1985 i a la de Banc de Sabadell – Catalunya Ràdio de 1988 al K-2.
En aquell moment, de tota la colla, jo era l’únic que ja havia estat a l’Himàlaia del Nepal (Pisang-Tse, 6111 m, 1979).
Després de l’èxit de l’Expedició Barcelona al Karakorum de 1980, on l’Enric i en Pere varen coronar el primer vuitmil català al Karakorum, ja teníem a la butxaca el permís del govern xinés per intentar l’Everest a la tardor de 1983. Ja es veia que encara havíem de practicar molt el tema dels vuitmils i l’altitud. I així va ser que cap al Manaslu falta gent.
Com que això és el relat d’una aventura trista, que va quedar tatuada a foc al cor, i no només una crònica imparcial ni impersonal, no garanteixo que els escrits siguin cronològicament consecutius. Escrivia quan podia, la major part de les vegades, en forma de carta. Si que puc afirmar que hi va haver més feina que descans i més llàgrimes que passes. Molt més dolor que alegria i molta més gana que menjar. I més despeses, deutes i demandes que capacitat de fer-hi front.
Com que sabeu que m’agrada dir les veritats sense voler incomodar a ningú, ara que ja sabeu qui érem els expedicionaris, també us aviso que, seguint el meu costum, els noms del relat sòn els malnoms de cadascú. Qui ens coneix, ja sabrà qui som. I qui no ens coneix, només li cal saber que uns joves professionals arriscàvem la vida i el patrimoni per una il·lusió.
Us els presento: en Brots Stevia, l’Àguila Mèlich, en Llop Canet, en Lastut Pla, en Fontana Canalies i en Castor Livingstone. Els sis companys. Tots barcelonins.


Cartell oficial de l’Expedició Catalana Manaslu 1982. Escannejat l’any 2016 amb un vell cartell una mica malmès. Però és que en aquells temps ni ordinadors, ni escàners, ni Internet ni telèfons mòbils. Les expedicions s’organitzaven per cartes, telegrames i al final, potser, un tèlex de confirmació.



Els sis expedicionaris a l’aeroport de Barcelona el dia 26 de març de 1982.

DIETARI. El dia a dia de la marxa d’aproximació.

Ghap. Divendres 9 d’abril de 1982. A 2.160 metres d’altitud.
Avui, 8é dia de marxa. Hem arribat a Ghap.
Començo a escriure aquest diari. 
Ja sé que hauria hagut de començar fa dies, però hem anat ben atrafegats. Vaja, reconeixem-ho, hem anat d’un cul molt rigorós. Sortiem de Barcelona el dia 26 de març. Companyia SAS. Barcelona, Kobenhavn. Un passeig per la ciutat i nit a un hotelet baratet del barri vell. Baratet però amb encant. Kobenhavn és una bonica ciutat que juga amb el mar, ara una mica tú, ara una mica jo. Ciutat  molt europea i cosmopolita. Aprofito i compro una llauna de tabac de pipa Larsen a la botiga mare. 
L‘endemà amb la companyia Air India, volem fins a New Delhi. Nit a New Delhi, a l’hotel Rangit, prop de Connaught Place. Espais amples i ben arbrats. Aquest hotel sembla que es l’hotel oficial d’Air India. Aquí s’allotgen tots els tripulants i clients de la companyia que sòn de pas a la ciutat. En Canet, l’Àguila i jo ja hi havíem estat l’any 1977 camí de l’Hindu Kush. Un lloc que ens sorprenia. Només la porta de les habitacions, ben cuidades, ens separa de la nit, de la calor i dels insectes de la Índia. No hi ha passadissos ni el concepte d’interior de l’edifici. No hi estàvem acostumats. Ara ja ho hem aprés, però és que fa cinc anys érem molt novells. Un sopar indi, ben picant (jo) a la Connaught Place. Les cerveses, posades en una tetera, perquè aquell dia no es podia beure alcohol en públic i amb la tetera es disimulava. Es veu que hi ha dies que això passa i altres que no. 
De matinada, també amb Air India, cap a Kathmandú. 
El dia 28 de març ja dormíem a Kathmandú. Hostatjats a l’hotel Himalayan View, ben bàsic per dir-ho de manera elegant. Teníem, però de tot. Una aixeta amb aigua corrent, no potable, a cada pis, un bany per cada tres habitacions de tres. Llits estil txarpoi nepalés clàssic (quatre potes de fusta amb una trama de cordes que suporta una manta, o un matalàs fet de dos mantes amb un farcit de llana o palla entremig. Només un llençol, de mida nepalesa, que em ve curt pels peus i pel cap, a sota. Una vànova a sobre. I un coixí, aquest si, amb una cobertura blanca i neta. Habitacions que, en obrir la porta, donaven a uns porxos a l’aire lliure i no a cap passadís. Grans trobades amb els companys, de la nostra i d’altres expedicions als porxos. Fumades de pipa i de grans cigarretes de hashis nepalès amb els muntayencs. No tots però, que n’hi havia de seriosos. Només allotjament. Per menjar, calia baixar al carrer per esmorzar, dinar i sopar. Pels entusiastes de la cuina asiàtica, especiada i picant, el paradís. Pels qui només els hi agrada el menjar de la mama, una creu.
A Kathmandu, ens repartíem la feina: uns cap aquí i uns altres cap allà. Negocis amb en Mike Cheney, de la Sherpa Cooperative, que és qui ens ajuda a obtenir els permisos, a contractar al cap de portadors i passar la duana del material que és a l’aeroport. I a fer les darreres compres. Arrós, patates, té, sucre, farina, uns cartutxos de butà extres, petroli pels fogonets dels portadors, unes lones per fer coberts, mapes locals i material divers. Una jaqueta de ploma pel mail runner, o sigui el qui farà de correu entre el campament base i Kathmandú, segells i aerogrames per les cartes i etc. Els uns, tràfecs per Kathmandú amb llistes a la mà i altres al Ministry of Tourism fent papers i signant permisos. I organitzar les càrregues pels 48 portadors al magatzem de la Sherpa Cooperative. Una feinada. Un bidó de menjar per la marxa, un altre per l’oficial d’enllaç i tres per la resta del personal nepalés. Sis bidons amb el material de cadascú de nosaltres i un altre per la farmaciola. O sigui dotze bidons o bosses pel personal i per la marxa i 36 càrregues de material divers, incloent combustible, menjar, tendes, material, cordes, etc.
Sortiem de Kathmandu el dia 2 d’abril, amb dos furgonetes, ben apilotats, el sirdar Ang Temba i el seu company Mingma Sherpa, en Prem Rai, el cuiner, l’ajudant de cuina -kitchen boy-, en Senna, el correu -mail runner- Sonam Sherpa, l’oficial d’enllaç -Liason Officer-, en Lal Bahadur, nosaltres sis i tot el material. Tots dotze i tot plegat, ben atapeït.
Sortim de Kathmandu per la carretera de Pokhara, asfaltada, mitja horeta. Després, girant cap a la dreta, cap a les muntanyes, pista bonyeguda amunt fins a Trisuli Bazaar. Tots ben apilotats. Els peus d’un company a l’orella i un bidó a les costelles. I vinga a fer bots per la pista. Paisatge ben humit i verd, al fons d’una vall. Poca pols. Seguim amunt el riu Trisuli, que ve del Tibet. Aquest riu, havent recollit molts altres afluents a les planes del Nepal, vessa les aigües al riu Ganges, el riu sagrat de la Índia. Arribats a Trisuli Bazaar a l’hora baixa. Sopar en un xiringuito local i dormir a les tendes prop de l’esplanada de l’escola. El sopar? Dhal Bhat pelat, arròs bullit i llenties, que no hi havia res més. I té. I no era qüestió d’obrir el bidó de menjar de marxa, amb el que havia costat organitzar les càrregues a Kathmandu.
El dia 3 d’abril, llevats a trenc d’alba. Després un té amb llet ben ensucrat (dhud chià chini) i unes galetes. A la feina: revisar les càrregues els uns i la cerimònia de contractar als portadors, que ja feia una estoneta que s’esperaven. Aquesta feina la fan els caps d’expedició i la vigila el metge, per si volen colar un portador incapacitat. Peró, com veureu, no sempre es pot evitar. Alguns, portadors, de famílies de la vall que volien guanyar uns calerons. Bona part, tibetans que tornaven a les muntanyes i aprofitaven per fer un sobresou. Feinada de control de que tot sigui a punt. Els noms de cadascú i la correlació amb les càrregues. I reequilibrar-ho. Totes han de pesar menys de 25 kg. Si contractem una família que torna al seu poble a les muntanyes, els adults porten els nostres bidons i carreguen les seves pertinences als nens de la família. Nens carregats, però la càrrega no és nostra. Incòmode, però real. Els nens no han de passar gana, oi? 
Cap a les dotze, el crit que em posa la pell de gallina cada vegada. El cap d’expedició crida “Tothom a punt? Expedició: en marxa!”. És com un ritual, si no, ni portadors ni xerpes comencen a caminar. Potser és un xic de film de western de John Wayne, però jo sento un calfred... Comença l’expedició de veritat. En marxa!
Vall amunt. A passar un collet que es veu no gaire lluny. Suor, calor i humitat.


Contractant portadors al pati de l'escola de Trisuli Bazaar.

Deixem enrera la vall del riu Trisuli. Etapa curta, que era la primera i començàvem tard. Nit a les tendes, més enllà d'un poblet, Kalyanpur. Passem alguns collets secundaris amb altituds per sota dels tres mil metres. Boscos rumorosos, poblats amigables i riuets refrescants.
Arribem a Aarughat Bazaar al tercer dia. Aquí ja hem canviat de vall. De la vall del riu Trisuli a la del Buri Gandaki. El Buri Gandaki, bastant més avall, també aporta la seva aigua al Trisuli. Hem passat d’una vall a l’altre, més o menys paral·leles, per les muntanyes. Aarughat Bazaar és el poble més gran de la vall, encara que no tant com Trisuli Bazaar. Té un pont penjat sobre el riu Buri Gandaki, que és per on entrem triomfalment al poble, una placeta central amb un mercat ben proveït de tot el que es necessita localment.  
A partir d’aquí, seguim la vall del Buri Gandaki, que baixa del Tibet. A Aarughat el riu ja és ample i fort. Ja no el travessaríem saltant i mullant-nos com fins ara. En alguns mapes consta com Bhoti Gandaki, que deu voler dir això. Bhotia vol dir tibetà en nepalés.
Vall amunt, pujant i baixant i fent nit a Soti Khola, a Machha Khola i a Jagat, com diu el rètol a l’entrada del poble. És el primer rètol que veiem. Aquí hi ha un destacament de la policia que revisa els nostres permisos, ja que aquesta vall és tancada als estrangers. Jagat ja és a 1400 metres, segons els altímetres. Fins aquí calor, suor, humitat i aigua per l’amor de Deu a cada pas que avancem. Jo patia per les sangoneres, però no n’hem vist cap. Potser sortiran al monsó.
Fins ara, paisatge nepalès. Cases baixes, ocres i vermelles. Camins entre camps d’arrós que aquí on som, més amunt, ja sòn d’altres cereals. Petits camps de sorgo, amb les seves espigues vermelles, fent terrasses, pinten de color el paisatge de valls inmenses que es perden entre la boira i no hi ha pebrots de veure ni el principi ni el final d’un sol cop d’ull. Poblats dispersos. Camins costeruts.


El portador més jove. L'anomenàvem Siddharta, però es deia Sonam Gyaltzo. Tenia, potser, tretze anys? Ell, tot sol, portava les coses de la seva família. Mare, pare i germà gran portaven tres càrregues de l'expedició. De fet, de manera oficial i òbvia, no era un portador de l'expedició. Peró com si fos un membre més de la caravana el vàrem tractar. Li feia gràcia que li diguèssim Siddharta quan li vàrem explicar el perqué.


Els membres més jove i el més vell de la caravana expedicionària. El nen, en Nai, caminava sol, descalç, al ritme de l’expedició. Era fill d’una parella en que el pare portava una càrrega i la mare, mitja càrrega, les coses de la família i vigilava al nen. El pare, amb cara de malalt terminal i groc com un canari em va cridar l’atenció quan contractàvem els portadors. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys, que anava des de les costelles fins als ossos de la pelvis. L’orina era del color del conyac. Les deposicions, de color groc clar, semblaven d’un nen petit. Sense més medis per diagnosticar, vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar al xerpa per traduir i ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres.
L’avi, de qui no sé el nom, va seguir l’expedició entre Jagat i Ghap. Els seus fills van treballar de portadors aquest trajecte. Després van seguir cap al seu poble, fora del nostre camí. 


Gorg i piscina natural entre Aarughat Bazaar i Soti Khola. Bany memorable. Tota l'expedició en remull. Aigua fresca de les muntanyes. 

Dic costeruts perquè de Jagat a Nyak, ens vàrem enfilar des del fons de la vall fins a un poblet penjat a la muntanya. Sis hores d’ascensió fent giragonses, passant del fons fosc de la vall a les vessants de les muntanyes. Camí amb franges de roques, on el camí, penjat sobre l’abisme, és fet de troncs i pedres penjades. A voltes, el camí sembla més un pont penjat que un camí. Revolts i revolts, sol, calor i ni gota d’aigua.
Nyak. Poblet penjat, on l’altímetre marca 2100 metres. Hem canviat d’ambient. Les cases, les fesomies i la cultura han passat de nepaleses a tibetanes. Cases de pedra de color gris, de dos pisos les més senyores, amb ben poques finestres. Un txorten dóna la benvinguda a l’entrada del poble. Gravats d’imatges religioses tibetanes al txorten. Banderoles d’oració de colors al voltant.
Consulta al poble. Fins ara, apart del portador amb ictericia, que, de fet, no va consultar ell, no hi ha hagut més que quatre diarrees, tres feridetes minúscules als peus i alguna cremadeta del fogó. Menudències. Aquesta colla sembla tenir una salut de ferro i em fa pensar que jo no sòc ningú. L’autoestima em baixa als mitjons. És clar però, reflexiono, que el mèrit del metge no és curar a un malalt sinó evitar que enmalalteixi. Potser no ho faig tan malament. Anem al cas. M’han demanat d’una casa, que sembla la més principal del poble, ja que l’Ang Temba i en Mingma hi han entrat a presentar els seus respectes només arribar. I també perquè ens han ofert una tassa de té a tots els membres de l’expedició, nepalesos i catalans. 
A Nyak, hem de canviar una part dels portadors. Molts nepalesos s’en tornen als seus pobles de la vall. Lloguem portadors locals, que ja sòn d’aspecte i cultura tibetana.


Camps de sorgo vermell arribant a Nyak, durant la marxa.

Un cas a Nyak.
La dona d’una casa bé del poble, una trentena d’anys, d’ètnia, hàbits i cultura tibetana, ha parit fa poc. El nen sembla ben saludable. La mare, però, té febre. Una mastitis. Té un pit vermell, inflat i molt dolorós. No trobo pus per obrir i buidar que seria el que toca. Recomano calor i dono antibiòtics per uns quants dies. N’haurem de tornar a parlar quan tornem, d’aquí a set setmanes.
Aprenc una cosa. Tenen prop del foc una materia orgànica, barreja de farina i greix, a la qual hi creixen diversos fongs tipus floridura. Amb aquests fongs i la llet d’una mare que en tingui, fan una pasta i la posen a les ferides infectades. Peró si no hi ha ferida, no serveix com és el cas.
És clar! La penicil·lina ve del Penicillium notatum, que és un fong present a diverses floridures. Com l’estreptomicina i altres antibiòtics. O sigui que, almenys per aquí dalt, això dels antibiòtics és un coneixement ancestral.
Uns dies després, l’Anna que és infermera, pujant cap al campament base, torna a visitar a la dona. El pus comença a sortir i la febre ha baixat. Li dona antibiòtics per uns quants dies més.
En tornar, amb l’expedició en retirada, vaig tornar a passar per la casa. La noia es trobava bé i la infecció era curada. El nadó estava més sa que nosaltres. Un bri d’alegria entre el dolor de l’expedició.
La familia, agraïda, em va cedir una espasa ritual tibetana, que els hi havien portat uns guerrillers Khampes que fugien del Tibet uns anys abans, a canvi de sopar i dormir.
Problemes per posar l’espasa als bidons, ja ben atapeïts. Ull viu, que és feta de ferro massís, té 98 cm de llarg i pesa més de 4 kg. Afortunadament, el tall és a la part còncava. 


Pedres gravades i pintures als txorten de Nyak i de Lhogaon.

Casa de la família principal de Nyak i els portadors preparant les càrregues. Al fons, el txorten d’entrada al poble.

Hem arribat a Ghap després de dinar. És clar que aquí, dinem a les onze del matí. Temps per muntar el campament, fer una passejada, escriure unes cartes i aprofundir en aquest diari.  Hem baixat i baixat des de les altures de Nyak i altre volta som al fons de la vall. I malgrat tanta baixada, al cap del dia som més amunt que ahir; hem passat de 2100 a 2160 metres. Ahir penjats a la muntanya i avui sentint el brogit del riu prop de les tendes.
Més que un poble, Ghap sembla un centre administratiu i un mercat local posats en un prat a la riba del riu. Cases disperses a la muntanya i un parell d’edificis oficials, que fan d’escola, ajuntament, control de policia i altres coses d’aquesta mena. 
Avui és el vuitè dia de marxa. Aquesta vall és molt més llarga i més costeruda que la del Margshyandi Khola de fa tres anys. Hi ha passos complicats que obliguen a caminar amb peus de plom. És que allà al fons bramula el Buri Gandaki, rompent i fent escuma entre les roques. Qui no es trenqués coll i barres de la caiguda, no resistiria ni un minut entre l’aigua glaçada i esclafat contra les roques pel corrent.

Anna, 
aquesta no és una marxa còmoda i, si haig de dir la veritat, tinc un punt d’angúnia de que hagis de passar per aquí. Passar jo em sembla normal, que a mi ja em ve de mena, però em fa por que hi passis tú. Igual com quan hem anat escalar. Pateixo més amb tú de segona que jo de primer. Ja sé que tens peus de daina, però és que jo sòc un poruc.
Ara, al campament, que avui hem arribat d’hora i és un dia de mig descans, tothom xerra o escriu. Hi ha música ben alta, que deu sortir de l’escola, tot i que no hi ha electricitat. Reggae. Aquí, sento que aquesta música no hi enganxa ni amb mocs espessos. Al Carib segur que sí, però aquí no. Reposo una mica, que ja em convé; tinc els peus escaldufats i l’esquena ben caragolada.
Aquí ja som a poques hores de la frontera amb el Tibet, que passa per sobre de la carena que tenim al damunt. El lloc és magnífic. Un prat ben gran al fons d’una vall, el riu brama i dona cops ben a la vora. Grosses pedres ha d’arrossegar, que donin aquestes patacades. Cel blau. Sobre nostre unes agulles de roca d’aspecte dolomític. Esperem un bon sopar.
Avui, però, estic trist. Tots aquests dies he anat caminant, menjant i dormint molt bé, però avui, al fons d’aquesta vall, no. Avui s’em menja una angúnia. I no és por. Com si estés passant i jo no ho veiés, o com si hagués de passar alguna cosa preocupant. Més que desagradable, tràgica. Però no es por; no és a mi. És una altre cosa. Ara tinc por de que vinguis i de que et passi alguna cosa... Serà això? No, no sé que és, però estic intranquil. 
Manies meves. No et pensis que el camí sigui tan perillós, tampoc. Els habitants de la vall bé que hi traginen amunt i avall. Total, uns passos penjats entre Jagat i Chumje i uns altres pujant a Nyak on has de mirar on poses els peus. Res de l’altre mon. Però vaja, estic inquiet... Deu ser que em faig vell, que aviat seran trenta-dos. O potser només és que et trobo a faltar.
Avui he rellegit la teva carta que va arribar a Kathmandú. Mentre caminava, anava rumiant. Un desig ferotge de tornar a ser a casa, aquell reconet del mon que és nostre, i viure aquelles coses petites que allà son tan avorrides i sense èpica i que aquí trobo a faltar. La grandesa de les expedicions és que cada minut compta com un dia sencer i que puc valorar millor el que tenia i no tinc. Per exemple, quan valdria ara una carícia?

Ui, ui, fugim d’aquí! Fugim del problema canviant de tema. Només caldria ara fer figa i posar-me tendre al devant d’aquesta colla de guerrers impassibles. Bé vaja, tampoc tant. Que alguns encara som humans. 
Aquí, en Brots, el pobre, és el més romàntic. Ens supera àmpliament a tots. És el més enamorat. O, almenys el que més ho demostra. O qui millor ho explica. O potser és el qui té menys vergonya de fer-ho. Els altres, tots, més continguts. Que no fos cas que s’ens notés el que sentim. Podem sentir el que sigui, però el llavi superior, el que abans es deia el bigoti, s’ha de mantenir horitzontal i independent de les emocions. La lluita és la lluita i és una èpica. Els sentiments sòn una cosa que no es pot explicar amb paraules i sòn com una vergonya. Aixó no deu ser normal, és clar, però és així. De fet penso que sòm com uns pals d’avellaner; que són llargs, durs i flexibles, però no els hi demanis subtileses. Bons per fer arcs i per defensar-se però inútils i massa secs a la llar i en el dia a dia.
Servidor és com un bastó enravenat i defuig les intimitats, però el personal local prepara casoris amb els occidentals que tenen a mà. Jo mantinc, ho tinc fàcil però reconec que és una trampa, el meu estatus de Doctor Sahib. Un graó per sobre del personal. És una punyeta elitista, però m’estalvio haver de negociar amb les tibetanes locals a cada poble. 
Ja m’ho va ensenyar mon pare fa molts anys. Devant d’una dona, pots quedar com un Deu o com un Dimoni. En part depèn de com et comportis però, sobretot, depèn del que ella esperava, cosa que no depén de tú. Però, això si, entre dues dones sempre, remarcava la paraula sempre, quedaràs com un pallasso. O sigui, jo ben lluny. Professional i prou. Que per cert, aquestes dones tibetanes, aparentment, tenen molta llibertat i no fan escarafalls ni s’amaguen com ens passava al Baltistan. Allà quan l’expedició arribava a un poble, desapareixien les dones. Aquí, molt felices i rialleres, venen a estirar els pèls de les cames dels que van amb calça curta i s’enriuen de les nostres barbes; es veu que els de casa seva no sòn tan peluts.
Tornem a l’Stevia. A ell, en canvi, tothom li prepara casoris a cada poble amb les tibetanes que surten al pas. El pobre està negre, però l’oficial s’ho passa bomba. Ha fet venir a dos portadores jovenetes, just a la millor saó, ben eixerides, que ja sabien a que jugaven. L’excusa era gravar unes cançons que elles cantaven i ballaven. En Lal Bahadur, l’oficial, fa el paper de Celestina i sembla convençut de que les ha de casar a l’expedició. En Brots es defensa i mostra la foto de la seva nòvia com a argument definitiu. No sembla, però, que això les amoïni gaire i no les atura. 
Es preparen per cantar unes cançons, amb tot un cor de portadors tibetans; això pot ser tota una experiència, però de moment només fan que ganyotes de nen avergonyit. Ja es van animant. Ssisenyora! Amb ritme i melodia... Boques trencades sense la meitat de les dents, però veus potents, bons pulmons i sentit musical. 
El cor es dissol aviat, que tenen feina i no estan per entretenir al personal, encara que, per aquesta vall, només hi passa una expedició cada dos anys. 
A veure com serà això del Manaslu. És veu que el nom ve del sànscrit Manasal i que vol dir Muntanya dels Esperits. Els primers a pujar-hi van ser japonesos, l’any 1956. I els segons també, l’any 1971. En els darrers onze anys, només alguns alemanys, austríacs, coreans, txecs i uns espanyols. I ara nosaltres, els més desheretats de tots. Per no tenir, no tenim ni el suport del nostre club.
Segons l’Ang Temba i en Mingma, el Manaslu real no s’assembla gaire a la ressenya que tenim de l’expedició castellana. Diu en Temba que fa dos anys ja va venir amb una expedició femenina, liderada per Dina Sterbova, txecoslovaca i que ell va arribar al camp IV. Diu que dificultats, poques, però que t’has de guardar de les allaus i que tot és molt inestable quan fa mal temps. Cal passar pels llocs claus, perillosos, però curts, a les hores adequades. I resar, això si, que la muntanya és la que mana.
Aquesta colla, quan parlem del cim, van cremats que treuen fum. En Llop, el més prudent, ens ho fa rumiar. L’Àguila, ja el coneixeu, s’ho menja tot. En Brots encara està admirat i no s’acaba de creure que sigui a l’Himàlaia. Tots fem el valent, com en Fontana i en Lastut, però la processó va per dins i no les tenim totes. La llista d’accidents al Manaslu, tot i ser una muntanya poc visitada, és ben llarga. I no les tenim totes per les allaus i el risc d’alguns passos, per l’altitud i també pel temps d’aïllament sense ajudes, amb menjar i material ben comptat i la feinada pesadíssima de muntar tants campaments la colleta de benaurats que som.
Després de passar Jagat, ja hem entrat a l’àrea restringida pels estrangers, excepte els permisos especials per expedicions. No hem trobat cap occidental com si que en trobàvem, de tant en tant, fa tres anys a la vall del Margsyandi Khola. Només vàrem trobar un cooperant nordamericà a Aarughat Bazar. Es veu que treballa organitzant una escola en un poblet de la zona i era al bazar de compres. Imagineu una cuca de llum en una nit sense lluna? O un arbre verd i frondós en un desert sec i pelat? Doncs així era la cosa, perquè al mig del mercat destacava un homenàs de dos metres amb cabells i barbes, d’un color pèlroig refulgent, fins al pit. No s’hauria pogut amagat ni passar desapercebut. Després, només població local, nepalesos o tibetans. O potser millor expressat, nepalesos de cultura hindú o de cultura tibetana. Penso que, segurament, som els primers catalans a la vall del Buri Gandaki.
Ara, gravades les cançons, aquests tibetans no s’en saben avenir de sentir-se cantant a la radiocassete que portem. Estan tots asseguts i assegudes al voltant de l’aparell amb els ulls i la boca ben oberts. Segons com sòn ben primitius tecnològicament parlant. O sigui en algunes coses. Per altre banda, culturalment, sòn molt llargs. Curiositat infinita. Facilitat per entendre’s amb la gent encara que nosaltres no parlem la seva llengua. El seu tracte és més agradable i desimbolt que el que trobàvem a l’Afganistà, al Pakistà o al Baltistà. Veig aquesta vall molt més recòndita que les que he conegut; no és una vall de pas habitual. Potser només guerrillers tibetans fugitius; però la guerra va acabar l’any 1978 si no m’erro. Trobem uns tipus ben pintorescos, stupes pintades primorosament i uns golls d’hipotiroïdisme, per manca de iode, de llibre de primer de medicina.
Hauré de plegar per avui. Enviaré les cartes que he anat escrivint amb el primer correu, tan bon punt arribem al campament base. D’aquí a quatre dies si tot va com ha d’anar. Si avui és divendres 9 d’abril, arribarem al camp base el dimarts 13 d’abril. Serà un bon dia? El correu sortirà dimecres 14 i arribarà a Kathmandu el dimecres 21. I a Barcelona, ja ho veurem. Donarem instruccions al mail runner per si es creua amb les dos noies que venen, però que no sabem quants dies porten de retard.   
Fins demà. Soup is ready, sahib! A taula i al llit al primer crit.

Diumenge 11 d’Abril. Samagaon. 3390 metres.
Ja som a Sama, o Samagaon. Com que Gaon, en tibetà, vol dir poblat o zona on es possible viure, Sama i Samagaon venen a ser com Lillet i la Pobla de Lillet. O com Vilanova i Vilanova i la Geltrú. Sutileses llingüístiques pels qui no hi entenem gaire.
Hem guanyat un dia respecte del previst. Etapes a Ghap, a Lhogaon i Samagaon. Tres etapes en dos dies. El personal expedicionari va cremat. Els portadors no tant; han fet la feina en dos dies, però cobren tres dies. Els portadors contents, que cobren els tres dies i tenen un dia lliure i pagat per anar on els hi convingui quan acabin la feina.

Vocabulari tibetà
Gaon = vila, poblat.
Tse = cim, punta, cap.
Là = pas, pont, coll entre muntanyes.
Txu = aigua, riu, llac, mar.
Txang = Nord.
Lho = Sud.
Per tant:
SamaGaon. El poblat de Sama. No sé el significat de Sama en tibetà.
LhoGaon: El poble del Sud.
Lhotse: El cim del sud. Com Txang Tse vol dir el Cim del Nord.
Imja Tse: el Pic Aïllat o cim de l’Illa. Island Peak, cim de trekking de més de sismil metres.
Pisang Tse: el cim de Pisang. Cim de trekking de més de sismil metres.
TxuLà: pont o pas del riu.
TxuTse: la muntanya del llac, del riu o de l’aigua.
LhoLà: el pas o el coll del sud.
TxangLà: el coll nord.

Deia doncs que sòm a Sama. Nevant i sense portadors. Aquest matí els hem hagut d’acomiadar a tots. Sembla que la gent de Sama s’enfada si no els contractes a ells el darrer dia fins al camp base. Però resulta que avui és festa i el personal local es passa el dia voltant pel poble darrera d’una processó de monjos amb barrets, timbals i trompetes. Heus aquí doncs, l’expedició empantanegada.
D’aquí al campament base hi ha unes tres horetes de camí entre boscos i vorejant un llac segons el mapa; sense neu. Almenys fins ara, que el temps s’ha animat a nevar i no sembla que es vulgui aturar.
Mal temps; encofurnats dins de la tenda, fent capgirells amb la roba bruta i les botes mullades. Ja comencem amb pega. 
Vistes del Manaslu.  No em digueu que no és una meravella. Vistes a migdia i al capvespre, ja més a la vora i amb teleobjectiu.

Aquest matí hem vist el Manaslu per primera vegada. Impressió. Punxes que apunten al cel. Les calces caigudes per terra que de poc que no caic. Bellesa que talla el respir. Però també cangueli; té molta, però que molta, tela marinera. Deu ens agafi ben confessats. L’hem vist des de Lho, a unes 3 ò 4 hores abans d’arribar a Sama. Diu que abans també es pot veure, però és la primera vegada que ha tret el cap de la boira i els núvols. Com si s’amagués de nosaltres.

UNA CONSULTA MÈDICA A LHOGAON (Relat publicat anteriorment al “Passamuntanyes”)

Aquell any hi va haver dos expedicions del centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest per la complicada ruta de l’aresta oest i una altre al Manaslu per la ruta normal amb l’intenció de baixar esquiant. El cap d’expedició de l’Everest era en Josep Manuel Anglada i el metge en Manuel Mateu. El cap d’expedició al Manaslu era l’Enric Font i el metge, un servidor, en Ton Ricart.
A primers d’abril sortíem a peu des de Trisuli Bazar, cap al Manaslu per la vall del Buri Gandaki, una quarantena de portadors, l’oficial d’enllaç, dos xerpes i els sis catalans.
Cal esmentar que l’oficial d’enllaç, un professor universitari lingüista de Kathmandu, estava ben fora de lloc, no ja per a la muntanya, que no havia vist mai, sinò també entre els seus compatriotes, habitants d’aquelles valls i poblats, dels qui desconeixia, fins i tot la seva llengua, quan ell era profesor del tema...
En tot cas ens esperaven 14 dies de dura marxa fins al campament base…            
Cada vespre, en acampar, rebia unes quantes consultes dels vilatans. Jo intentava evitar-ho, i no per mandra de treballar. Més aviat per no interferir amb el seu sistema tradicional. Desmitifiquem-ho. Bona part de les consultes al metge blanc (“dawai-pa“ que vol dir “home medicina” per aquelles terres) sòn de tipus cultural o de curiositat. O sigui: a veure com ho fan aquest blanquets; com que a mi el lama del poble ja m’ha dit el qué… O bé de tipus econòmic per obtenir uns medicaments que després es podran vendre a bon preu.
Sempre he pensat que el més adequat és no interferir amb la cultura pròpia de cada país, ni afavorir la aculturació desprestigiant els seus coneixements curatius, que no son pocs. Però, es clar, hi ha ocasions en que la més elemental humanitat no permet rebutjar l’assistència a una persona que tingui una malaltia greu o un sofriment evident que es pugui alleujar, millorar o, potser, curar.
El 12é dia de marxa, a Lhogaon (el poble del sud, en tibetà), un pare em va portar el seu fill. Un nen d’uns 5 ò 6 anys, desnerit, prim com una canya que era tot ulls i por. Tenia el coll ple ganglis i una tos continua amb expectoració amb sang. Em va caure el mon a sobre. Vaig pensar que el nano tenia tuberculosi pulmonar avançada, bastant comú al Nepal i jo no duia res per combatre-la a la farmaciola de l’expedició. Sense tractament, era evident que el nen duraria poc. Amb l’angúnia de pensar que el nen ho tenia magre, vaig cridar el pare, recomanant-li que baixés a Kathmandu i dient-li que li faria una carta pels metges de les ambaixades europees o americana; allà es podria confirmar el diagnòstic i obtenir el tractament adequat. Sense contestar em va mostrar un paper. Era un informe de l’American Hospital de Kathmandu, on confirmaven la presència de bacils tuberculosos i recomanaven tractament amb estreptomicina i isoniacida.
“Però, però, així ja ho sabíeu…” encara vaig poder remugar.
Resposta d’aquell home: “Ja vaig deixar a mitja ració a tots els altres fills per baixar aquest a Kathmandu i no m’ho van sol·lucionar. Jo no puc comprar les medicines. Si tú tampoc em pots ajudar, millor que el nen mori aviat envoltat dels seus, que anant amunt i avall pels camins. Ja en farem un altre.”
Confesso que vaig dormir fatal. No hi vaig saber trobar sol·lució mèdica ni humana.
Quan l’expedició va baixar, dos mesos després, el nen ja no hi era, però la seva mare era de nou embarassada.
Dolor sobre dolor. Nosaltres també havíem perdut dos companys a la muntanya. Anàrem sis i tornàrem quatre. Més llàgrimes que passes.

Torno on sòc. Campament provisional a Sama. Potser si que demà sortirem amb nous portadors cap al camp Base. O no. Depén de trobar portadors i del temps. No estic gaire segur de si fem riure, pena o el ridícul. El que no fem és patxoca, això ja es veu. 
I la dieta? Txang i rakshi en les quantitats necessàries, que l’acohol no es raciona. Per la resta: txapati cuit al foc, arròs bullit, llenties i té en quantitats industrials. Dhal - Bhat - Txapati - Txia. Ni kukura ni phum, que serien pollastre i ous. De tant en tant alguna mica de alu, que vol dir patates. També de tant en tant, el txapati té mantega i sucre i és fregit. En diuen pancake, però ja es veu que això és anglés; ells en diuen pakora o cosa semblant. Ben bo, però embafa per dolç. El menjar d’altitud segueix ben envasat i als bidons. Del bidó del menjar de la marxa només hem tret un parell de fuets i un formatge per complementar proteïnes algun dia especial.

Anna,
Demà, si tot va com hauria d’anar i no ha canviat res, sortireu de Barcelona. Calculem que en tres setmanes ja sereu aquí. Ja compto les hores una a una.
Penso enviar aquesta lletra amb el correu, cap a Kathmandu, demà mateix. Et faig unes recomanacions amb l’intenció d’anar lligant caps i facilitar la feina.
Quan parleu amb en Mike Cheney, considereu que oficialment sou membres de l’expedició i que per tant només heu de contractar sirdar, portadors i cuiner per la pujada. Pel retorn, ja ho fareu amb el gruix de l’expedició. És que per aquestes valls remotes, no et deixen anar sol i cal contractar personal local. Penso que això farà baixar molt el preu del viatge.
Nosaltres hem fet el camí en deu dies fins a Sama, forçant una mica les etapes. Si comenceu per Gorkha, en lloc de per Trisuli Bazar com hem fet nosaltres, es podria escurçar el camí un dia i mig o dos. De totes maneres, el trajecte de Trisuli a Aarughat és molt bonic i es passen un parell de colls a poca alçada. Boscos i prats, valls llargues i rius amb pressa per arribar al pla. Tot depèn de les ganes de passejar o de pujar bitllo-bitllo que tingueu. Jo m’apuntaria a la primera opció. Com diu en Canet, aquestes valls sòn un entusiasme estètic i orgasme fotogràfic.
Fins a Jagat el camí és semblant al de la vall del Margsyandi Khola de fa tres anys. Més amunt, el camí, de poca qualitat, és més perdedor amb alguns trams on has de mirar atentament on poses els peus. Encara que es passa bé, l’estimball és de centenars de metres i no s’hi val a badar. Molts rius travessats per troncs, mullats i relliscosos. Cap problema per anar passant, però s’hi ha de posar atenció. La darrera part de la vall és la més costeruda i aspre, però passa de la bellesa de les valls i els boscos a la de l’alta muntanya. Ja sereu a les altures de les puntes més altes dels Pirineus.
La vall es fa estreta, hi ha molts desnivells, puja i baixa, que no hi ha cinc passes planeres. Les travesses planeres se les emporten les plujes del monsó, o sigui que tot camí segueix les zones segures. Crestes amunt i avall. Si no segueixes bé el camí és fàcil equivocar-se de riu i anar seguint una bona estona una vall secundària. Quan t’en adones, has pujat i baixat dos hores de suor i mecagumdèus.
Aixó si, el paisatge és meravellós i els tibetans, el personal més brut i més simpàtic del mon.
Ens veurem aviat. 

Hem travessat rius per ponts penjats de banda a banda de la vall, llargs com un dia sense pa. Cada vegada que, vall amunt, arribem a un congost ben tancat, el superem enfilant-nos per un dels costats de la vall. Camí amunt, volts i més revolts, deixant el riu i les afraus ben avall. Aleshores, passat el congost, entrem a una part més elevada de la vall. La gent, les cases, els camps i els animals que tenen, van canviant. Canvia el paisatge i canvia la cultura. Aixó deu voler dir que canvia la forma com els humans s’adapten a ambients diferents. No és igual viure a mil metres que a tres mil d’altitud. Aquí a Sama, a un dia de marxa d’entrar al Tibet, tothom és tibetà. El poble es veu més cuidat i més ric que els pobles més elevats d’ambient nepalès que hem passat fa dies. Antigament, i potser ara també, era més fàcil passar un coll a cinc mil metres i comerciar amb les ciutats tibetanes que traginar aquesta vall durant una colla de dies, passant rius, afraus i perills. Per això aquesta gent ha tingut més influència tibetana que nepalesa malgrat que administrativament, pertany al Nepal.

Una consulta a Samagaon.
Un home jove, d’una trentena d’anys i d’aspecte prim però saludable, consulta per febre i dolor a les articulacions de fa unes setmanes.
L’exploració mostra febre de 39ºC, amb freqüència cardíaca de 120 batecs per minut i pressió arterial normal. Potser s’ausculta un petit buf cardíac però és difícil d’assegurar. La circulació de mans, peus i pell és normal indicant bon sistema circulatori. L’exploració respiratòria és normal. L’abdomen és normal així com l’aspecte de la orina i les poques anàlisis que hi puc fer (tires reactives per sang, proteïnes, pH, glucosa, cetona i bilirubina) també ho sòn. Dos articulacions grans, el genoll i el maluc drets, són inflades, vermelles, calentes i doloroses. Camina amb crosses amb molta dificultat. No trobo nòduls, ganglis ni bosses de líquid òbvies.
Amb aquest quadre de poliartritis aguda de grans articulacions, no sembla que es tracti de malaltia autoimmune (artritis reumatoide, Granulomatosi de Wegener o altres similars). Tampoc sembla, per l’edat i perqué no és migratòria, una artritis reumàtica postestreptocòccica. I si es una artritis bacteriana? Potser una coxitis tuberculosa? Aleshores que hi pinta l’afectació del genoll? Potser el genoll s’ha afectat per sobrecàrrega per la mala posició per la coxitis. Pregunto i respon que si, que primer feia mal el maluc i després el genoll. Potser l’afectació del genoll sigui secundària.
Si és això, malament, ja que no porto tractament antituberculós. I, si en portés, tampoc puc córrer el risc d’esgavellar-li el fetge sense confirmar el diagnòstic. Punyetes, si que hi ha tuberculosi al Nepal! Ni el pacient ni la família accepten viatjar a Kathmandú per recomanació mèdica i estudi del cas. Massa lluny i massa difícil. Potser al Tibet? Tampoc. No confien en els xinesos i tampoc ho podrien pagar que el tractament no és gratuït.
Apostarem per una artritis infecciosa no tuberculosa. Tractament amb amoxicil·lina i salicilats. A veure com evolucionarà. El campament base no serà lluny i podré veure l’evolució.

Es va fent fosc. S’horabaixa. Sol a la tenda, escolto al walkman un concert de Brahms. Ha deixat de nevar; ha quedat una mica més d’un pam de neu cobrint el poble i el campament. Els companys, amb els xerpes, han anat a fer una visita als lames del temple, que aquí en diuen gompa. Cal fer un donatiu i guanyar-nos una mica de benevolença dels déus de les muntanyes. Es veu que les primeres expedicions japoneses dels anys 50 van tenir conflictes amb els vilatans que acusaven els alpinistes de fer enfadar el déus, ja que una tempesta va destruir la gompa. Millor que no ens busquem més enemics, que amb aquesta muntanya ja tenim prou feina.
Ja cau la nit; el sac és fred i humit. I sobretot, és solitari. Els records de casa ataquen amb força. L’escalf de la companya a prop, les botes del vi, la nevera sempre plena, el llit sec i net. Quan durarà tanta felicitat? Assumim-ho, estem de pas i això és una vall de llàgrimes. És raonable esperar que marxi d’expedició sempre que vulgui, que tot surti bé i tornar a la matriu càlida ben aviat? Sembla que és raonable esperar que algun dia haurà de venir la tristor, la soledat, la desgràcia...
Em poso pessimista. No pot ser que en aquesta vida em surti tot bé. Hauré de pagar, que les coses no poden estar tan desequilibrades. 
És clar que, oposant l’argument contrari, qui vol estar sempre entre cotons i ben segur? El risc i l’aventura sòn el picant i la sal de la vida.
Ara serà quan començarem a patir. Serà difícil que alguns portadors vulguin pujar al campament 1, perquè no tenim equip per donar-els-hi. Feina rai de fer pujar material camps amunt. Veurem. De moment tenim portadors del poble per arribar demà al campament base. El muntarem més avall que de costum. El camí al campament 1 serà més llarg, però el campament base serà molt més comfortable.
S’acaba la bateria del frontal i la colla ja es va posant a dormir. Vaig a fer el mateix. Demà ja serem al camp base.
El Manaslu des del llac glaciar al peu de la glacera. El campament base quedava a una hora de camí cap a la dreta.

Mapa: de Kathmandu al campament base. Trajecte de la marxa.

Dilluns 12 Abril 1982. Campament Base. 3850 metres.
Arribats avui a migdia. Anem muntant el campament. Acampats en un prat deliciós, rodejats de bosc i amb un rierol d’aigua clara que baixa de la muntanya. El paradís. Ja no hi ha neu. Uns iaks, anar remugant, ens miren amb els seus ulls aigualits. Una mica més avall, cap al sud, la glacera del Manaslu cau a un llac. Ens ha costat deu dies de carreteres, camins, marxes, ponts, pujades i baixades, més ponts, calor i pluges. Nits a campaments i també a cledes amb puces, menjar local i consultes mèdiques cada vespre. Poques de les consultes, però, eren greus. Els companys, estan sans com pomes, alguna pupeta als peus, cremadeta del sol o altre tonteria. Tres malalties serioses entre els habitants dels poblets. I no sé si he pogut ajudar gaire.
Ja hem arribat al campament base. Casa acollidora durant dos mesos. Ja tenim la meitat de la feina feta, diuen els veterans. Ara va de bo. Alea jacta est.
Els sis expedicionaris en arribar al campament base.


Etiquetes: , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic