Translate

MANASLU 1982. Campament 1. Del 19 al 26 d'abril

Transcripció del dietari i de les cartes escrites, majoritàriament al campament 1, entre els dies 19 i 26 d'abril de 1982.  El to és més intimista que épic. Més melangiós que optimista. Potser alguna cosa es devia intuïr, tot i que dir aixó a posteriori no té cap mèrit.
Digueu-ho vosaltres.


Dilluns, 19 Abril 1982. Campament 1. 4.850 metres.
18:30 hores.
Sòc sol al campament. El sol va caient i en aquest fons de cullera on sòc, ja no hi arriba. Comença a fer fred.
En Manel i en Joan van baixar ahir a descansar al CB. L’Ang Temba, en Mingma i l’Eudald, ho han fet avui.
Avui, hem pujat sis homes al campament II. Porteig d’unes càrregues que han deixat el campament II bastant equipat. Uns 120 kg. L’Ernest i en Pau s’hi han quedat. La resta hem tornat a baixar al campament I. Poca estona després, l’Eudald i els dos xerpes han anat avall. Un servidor es queda aquí a fer de pont.
A la tarda he treballat arreglant la, diguem-ne, cuina. Un forat a la neu que fa com mitja coveta per protegir la tendra flameta del fogonet del vent. Vinga a treure neu, que s’acumula de mala manera. Passa que no és bo cuinar dins de la tenda, si no és absolutament necessari; un mal moviment intempestiu amb el foc i adéu tenda o bona nit sac de dormir. Catàstrofe. També he treballat apedaçant tendes esfondrades de tanta neu. El temps és molt dolent. Cel negrós i neu tot el dia. Les matinades, però, són clares fins les 9 del matí. Aixó si, encara que sortim d’horeta per poder tornar abans de que tot sigui negre, neu fins les cuixes.
Hem de triar. O sortir molt d’hora, de nit, amb cel clar però neu fins el melic, o sortim més tard amb neu més assentada, enfonzant-nos només fins mitja cama, però sense veure res més enllà de 100 metres. Tria tú el que sigui millor, més esforç o més risc? Vés a saber. Tantes opinions com caps i barrets. Cadascú pensi el que li agradi. De moment, però, a la muntanya només hi quedem tres. És clar, però, que potser no hi hauria d’haver ningú amb aquest temps... Vés a saber.
Ja ve la nit. Ara em cau a sobre. Va venint pas a pas, gota a gota, però sense aturar-se. Tinc por. I no sé de qué. És irracional. No és l’altitud; altres vegades he estat més amunt i també sol. I ja he fet moltes ascensions en solitari. No sòc en un lloc de risc, que el campament és fora de les línies de les allaus. Aquí dalt no hi ha ningú, ni de dos ni de quatre potes, ni reptant, que em pugui fer mal. Tot és neu tova, glaç dur, negror i vent. I, és clar, incertesa. Potser és això. Serà tan irracional com vulguis, però tinc l’estòmac ben agafat, una angúnia que el cervell racional que pensa no sap justificar i que jo tradueixo com por. Potser només és la fosca. I el xiular del vent. I la neu que va caient, ben quieta. I la soledat.
Imatge. Ang Temba Xerpa, Mingma Xerpa i Iem Bahadur Chetri arribant al campament I entre la boira.

Tinc el cor encongit. La tenda es freda i tot és ben moll. De fet fa tres dies que no para de nevar. Potser tres o quatre horetes sense neu a la matinada. Si no surto de tant en tant, el pes de la neu esfondra les tendes. I tinc sis tendes per vigilar! De moment, la tenda dels xerpes, una bicònica de varilla flexible, una Palmira, no ha resistit. Quan he sortit a fer la ronda, ja era ben enfonzada amb les varilles trencades pel pes de la neu. Sort que la tenda era buida. La tenda l’he recuperat però sense pals ja em diràs... Sort que hi ha recanvi de varilles al campament base. L’Ernest i en Pau des del campament II m’han dit per ràdio que el pes de la neu ha trencat la tenda Salewa, cònica amb un sol pal al mig. És la millor que tenim. Encara ens queda una igual al campament base. Tot plegat, amb la que ens van robar a Kathmandu, tenim tres tendes menys. Portàvem dotze i ens en queden nou.
Encenc el llum frontal. Per cert que a Kathmandu també va volar el meu llum frontal. Sort que allà hi ha un bon mercat de material de segona mà d’expedicions i m’he agenciat un llum frontal japonès i uns recanvis. Però no són tan còmodes com els anteriors.
Fa fred. Espero a les 19 hores per comunicar amb el campament II a veure com els hi va. És que, si aquí neva, allà dalt no es deu poder ni respirar de tanta neu. Des d’aquí no es pot comunicar amb el campament base. Deu ser que els mil turons que hi ha al mig ho impedeixen. No hi ha línia recta.
Els qui sòn al campament II em penso que esperen que els hi digui que en Manel i en Joan han tornat a pujar i que demà els duran corda fixa i suministres per atacar cap al campament III. Però, fins ara, no han pujat i no he vist enfilar-se ningú quan hi havia llum i apedaçava tendes. O sigui que demà pujaré jo amb dos rotllos de corda fixa. O això o menjar, que més de 15 kg no podrà ser. O potser puc carregar 25 kg, però només fins a mig camí i que ells baixin un tros a recollir-ho. A veure que em diran.
No em fa ni mica de gràcia pujar sol per la glacera fins a 5600 metres. I encara menys carregat i enfarfegat. La carrega et fa molt més feixuc si passa alguna cosa, encara que sigui tan tonta com que s’enfonza la cama fins a la panxa. Però no em tocarà més remei. Avui, de fet, com que m’he quedat una estoneta al campament II ajudant a posar les càrregues a les tendes corresponents i amb la pressa de l’Eudald i dels xerpes per baixar al campament base, ja he baixat ben sol i entre la nevada que esborrava les traces i la boira que no em deixava veure les banderoles d’indicació, he passat una estona ben entretinguda, per no dir dolenta.
Ara engego la ràdio. A veure si comuniquen. Després menjaré alguna cosa i em posaré al jaç, que per cert és ben humit, per no dir mullat. És clar, amb aquest temps no es pot treure res a assecar a fora i, aquí dins, la transpiració fa que la tenda degoti cap dins. Per fora glaç, per dins aigua. 
Ja he sopat. Ja sòc panxaplé. Torrades amb formatge i un gran tassó de llet amb cacau.
Per allà dalt, al campament II tot va bé. Ara sòn a 20ºC sota zero. Ha parat de nevar, cel clar, i la temperatura baixa en picat. Aquí encara neva, però sembla que vol escampar. Tinc tot l’equip posat i no em sobra res.
Demà, motxilla a punt amb menjar i un rotllo de corda estàtica, els hi pujaré al campament II.
Gairebé no tinc llum i vaig ben curt de bateries. L’espelma només si estic segur de ser ben despert. Millor em poso a pensar i deixo d’escriure. Bona nit.

Dimarts 20 Abril. Campament I.
Capvespre. Mig mort. Al final he pujat sol al campament II i, com ahir, baixada a les palpentes. Sort que de pujada ja he anat aixecant les banderoles, que eren mig enterrades a la neu. Ja ho explicaré un altre dia.
Han arribat en Manel i en Joan, cansats, amb la darrera llum. He sortit del sac i preparat una sopa substanciosa. Demà serem més a carregar i no caldrà que m’enfili sol. Per baixar si, però, que ells es quedaran allà. .
No puc més; plego per avui.
Imatge: Ang Temba i Mingma (d’esquena) i Iem Bahadur a la tenda. Campament I.

Imatge: Ang Temba i Mingma carregant les motxilles al camp I per una càrrega al camp II.

Dimecres 21 d’Abril de 1982. Campament I.
Avui m’he ben colrat, adobat i rostit. T’ho explico.
Per primera vegada, avui teníem bon temps. Cel clar i blau; només algun nuvolet escadusser papallonejant pels cims.
Com que l’Eudald segueix al campament base, avui hem pujat en Manel i jo a peu i en Joan amb els esquís, carregats com mules, al campament II. Sis interminables i asmants hores, sota un sol que picava al cap com un martell. Ara, la pell de la cara i el coll sembla la closca d’un escamarlà. 
Avui ha estat el tercer dia seguit que pujo del camp I al camp II. Ahir, un dia de molta boira, vaig pujar sol per la glacera. No ho tornaré a fer; vaig passar una mala estona. A voltes nevava fort, em cobria les traces i no veia les banderoles a vint metres. De tant en tant no sabia cap on anar. Ja cridava, ja, però ni l’Ernest ni en Pau em sentien des del camp II. Per fi, vaig trobar la banderola, una de les que assenyalen el trajecte, que hi ha al turonet prop del camp II. No em sentien, potser dormien, tot i que el campament no podia ser a més de dos-cents metres. Hi vaig deixar tot el material que portava i, cames ajudeu-me, glacera avall cap al camp I. Em va costar unes horetes trobar-lo, però que bé que s’estava a la tenda quan em vaig treure les botes i, amb una sopeta calentona, em vaig ficar dins del sac. Una mica després arribaven en Manel i en Joan i es va acabar la soledat del camp I. 
És clar que demà tornaré a ser sol a la tenda si en Joan i en Manel ja es queden al camp II. En Temba i en Mingma, també seran al camp II. Demà-passat, els xerpes baixaran a descansar al campament base i ja seré altre volta sol del tot. Com un mussol. I anar portant càrregues al camp II. 
Ahir vaig viure una coseta trista. Quan baixava a les palpentes enmig de la boira, ja no nevava, vaig veure una papallona groga i negra que movia les ales sobre la neu. Vaig treure’m la manyopla i la vaig agafar escalfant-la amb la mà. Baixava amb els dos bastons d’esquí a l’altre mà. Per fer un canvi de motxilla en un dipòsit de material, la vaig deixar un moment al terra. Quan vaig poder seguir, ja era morta. Potser havia de morir igual. Que hi feia una papallona sobre la neu i entre la nevada a més de 5000 metres? Vaja una pregunteta. I que punyetes hi feia jo?
Avui hem arribat, reconeixem-ho, una mica destrossats de l’assoleiada a la glacera. Hem sortit carregats i a més a més hem recollit tot el que en els dies de mal temps havíem deixat en dos dipòsits diferents. Fàcilment carregàvem més de 25 kg cadascú en arribar al camp II. Aquest parell ja fa estona que sòn al jaç. Jo m’espero a les 19 hores per comunicar amb el camp II. No fos cas que hi hagi novetats. La comunicació amb el campament base segueix sent impossible.
Espero l’hora i vaig escrivint a estones. S’acaba el dia, baixa el sol. Comença el fred. La imaginació vola. On deus ser ara.? Vull imaginar que ja ets en camí cap al campament base. El cor té tantes, però tantes, giragonses, entre batec i batec, que no les puc posar en un paper. Ja t’ho voldria explicar, ja, però com es poden traduir els colors, sensacions, olors i sentiments en paraules? Cansat, asmat i hipòxic perdut per l’altitud, no en sòc capaç.
Tornant aquí on som. Veig que no sòc tan tovet com semblava. Jo només sòc el metge i assumeixo que els durs i ferotges alpinistes son els demés. Però es veu que no dec ser tan senyoreta Pepis com deien. Els dos companys ja sòn al sac i mig morts. L’adobada d’avui els ha deixat ben estovats, amb tant obrir traça a la neu tova i fonda, i, sobretot pel pes psicològic de l’expedició. Com una responsabilitat que aclapara. Si compto els Andes, per mi és la cinquena vegada; per ells la primera. Ja han fet aquest camí quatre vegades i demà hi hauran de tornar per quedar-se a dalt. Estan més que tips. Es nota que ja només tenen ganes de plegar. Ara descansen, ben caragolats dins dels sacs. A mi em toca descans, però no baixaré al campament base. Els dos xerpes si que ho faran. Jo em quedaré aquí per esperar l’Eudald, que segueix al campament base recuperant-se, per triar el que deixarem com dipòsit d’emergència al campament I i per organitzar les darreres càrregues cap al campament II.
Connecto la ràdio. Sento la veu d’en Pau. Sense novetats. Han obert traça i reconegut camí cap al campament III. 
Del camp II en amunt hi ha una cascada de glaç i de sèracs, com una paret solcada de canals per on baixen allaus cada cinc minuts. És clar, amb tanta neu caiguda, el primer dia de sol, tot baixa. La veritat és que és una paret impressionant; fa basarda i pinta el futur de color fosc. Quan hem arribat nosaltres al camp II, amb bona visibilitat, ells eren penjats arribant a la gran canal del mig de la paret. Ens hem vist i ens hem fet senyals de lluny.
En resum, comunicació feta. Demà més feina. Una altre càrrega al campament II, que, a sobre, és encara més amunt que abans. Ja seran quatre càrregues, potser uns 80 kg; i no he pujat el meu material.
En Manel té molt mal de cap i és plegat al sac. Salicilats i vaig a fer sopar pels tres. 

Dijous 22 Abril de 1982. Campament I.
2/4 de quatre de la tarda.
Ajagut a la tenda. Avui una càrrega lleugera sense més història. Ahir va ser dia de sol i avui més o menys. Neu endurida i traça visible. Amb neu dura i només deu kilets, una passejada.
Fa una estona hem arribat amb en Mingma. Ara prepara el sopar per en Temba i l’Iem Bahadur Chetri, que baixaran més tard del camp II. L’Ernest i en Pau els han reclutat una estona més per canviar de lloc el campament II. L’han pujat uns 200 metres més amunt, en un coll ben ample, més pla i segur, al peu mateix de la paret esgarrifosa. Amb la traça feta, hi deu haver una horeta i mitja entre el vell i el nou campament. Com que les allaus cauen seguint la glacera, camí de la vall, cap a l’esquerra i el coll és cap a la dreta, és encara més segur que el d’abans. Un xic més ventat, també. En Manel i en Joan també han pujat avui i s’hi han quedat al nou campament definitivament. Allà ja seran avui quatre alpinistes. Al campament I serem tres nepalesos i un servidor.
I jo aquí, llençat a terra com una burilla a mig fumar. He canviat les tendes de lloc, que amb tanta neu i tants cops de pala per treure-la, ja eren al fons d’un cràter. He pogut arreglat les tendes enfonzades, que eren les que no eren al fons d’un cràter. O sigui, les que no haviem alliberat a cops de pala. Desperfectes de les dos tendes escollonades: pals doblegats, però sense estrips, afortunadament. Amb dos estaques de glaç i unes voltes d’esparadrap ample, ja tornem a tenir pals de tenda. Mai cap muntanyenc agrairà prou la seva supervivència a l’inventor de l’esparadrap. He preparat les darreres càrregues per pujar al camp II. He menjotejat i he begut força. Aprofitant les hores de llum, que no de sol, i com que al sérac d’aquí al costat baixaven uns degotalls de fosa de la neu, he omplert uns perols d’aigua. I m’he rentat com un senyor, un xampú capil·lar, la cosa intermitja amb les parts més nobles incloses i els peus. I un parell de calçotets i de mitjons, que a veure com i quan assecaré. No es pot descriure el gust de sentir-se mig net encara que sigui amb perols d’aigua freda del desgel. Hem d’economitzar combustible, o sigui que és o així o res. De pas, anava apedregant amb uns trossos de glaç, els corbs; és que si no s’envalenteixen i acaben picant la tenda-rebost perseguint el formatge. Però els punyeters, no venen de nit ni quan fa mal temps. Amb aquell resolet, si que venen. El que no sé és com veuen el camí. Jo no veia res a vint metres, tot i que hi havia molta llum. Ara, al vespre, espero la nit, que serà, com totes llarga i neguitosa i que em portarà a demà, que no serà millor que avui.
Algun dia he provat de guanyar-me l’aigua del sopar així: si ja tinc el perol ple no em caldrà sortir a buscar i fondre neu neta. Aixó funciona a migdia, si fa resolet, encara que nevi. Però quan es tapa el sol, encara que la perola sigui plena, l’aigua es glaça en minuts i fondre glaç sòlid és més complicat que fondre neu esponjosa. O sigui que agafar i guardar l’aigua no resulta, en general, gaire comercial ni econòmic aquí dalt.
I que farem demà? A veure, penso en el futur. A mi m’agradaria que el pensar fos com uns quants pensaments encadenats que fossin com baules d’una cadena. Un pensament que et porti al següent, de forma clara. Però no. Almenys aquí dalt, no. Els pensaments d’un tema sòn com una flor; cada pètal és diferent i es relaciona amb els altres només perquè surten del cor de la mateixa flor.
Tornem-hi. Penso en que caldrà fer demà. Pètal un: podria pujar demà amb els xerpes al campament II i afegir-hi una càrrega més. Però el menjar ja comença a anar escàs al campament I i no el vull depauperar encara més. Pètal dos: podria pujar sol, poc carregat, per fer cames i veure si necessiten alguna cosa; però no m’agrada gaire pujar sol. I encara menys, pujar amb els xerpes, ells carregats i jo no. Seria molt lleig. A més a més, pètal 3, en tots aquests programes, sempre gastaria menjar i gas del campament II. Mal negoci. Més pètals. I si em quedo al campament I, que ja conec bé i m’hi he passat moltes hores? Esperar, consumir el mínim, i no desgastar-me. Que no sòc un machote de cim, que només sòc el metge matasanus que els ha de tornar a casa en condicions. Això vol dir que haig de ser capaç d’anar amunt i avall segons necessitats. Millor mantenir-me fort i controlar la situació que fer el valent perdonavides que s’ho menja tot. Si alguna cosa no rutllés bé per mi podria fer figa quan em necessitessin de veritat. És clar que, quedar-se aquí vol dir repetir el dia d’avui i anar consumint el poquet que queda.
Té la seva creu, això de ser el metge. Com que sòc el metge-alpinista de la colla no puc fer el que em sembli com alpinista sinó el que em toca. La prioritat és la salut; la primera obligació. La segona obligació és ajudar i no molestar. I això com es fa? Per una banda, com muntanyenc, no hi ha més pebrots que adaptar-se al ritme de l’expedició i anar aconsellant als demés sobre els ritmes d’aclimatació i altres pupes habituals. Per l’altre banda, el metge tampoc no té una autoritat indiscutible per fer anar amunt i avall als expedicionaris segons criteris mèdics. Poden fer cas o no fer cas. L’autoritat es guanya, o no es guanya, d’expedició en expedició si els expedicionaris (els amos i dipositaris de la confiança) són els mateixos i coneixen i confien en el seu metge. Si no coneixen al metge, tampoc tenen perquè confiar gaire en ell. O sigui jo. Amb l’Ernest i en Pau és la tercera vegada. Amb els demés, la primera.
Tornem a desfullar la flor dels pensaments del que haig de fer demà. Un altre pètal, que ja no sé quants van. Si és mal negoci pujar carregat, o descarregat, al campament II i si tampoc és gaire comercial quedar-me al campament I, tot esperant la nit, serà que toca tornar al campament base. En contra: mandra enorme de baixar, que vol dir que tocarà tornar a pujar. A favor: no consumeixo combustible ni menjar, puc pujar una mica més de tiberi des del campament base i em miro a l’Eudald i, si convé, el convenço de tornar a pujar amunt, que aquí fan molta falta unes quantes cames més amb tanta neu fonda i tant obrir traça cada dia.
Aixó serà el que proposaré als de dalt quan comuniquem al vespre.
M’enfilo de pensaments. El que més recordo de l’expedició al Karakorum de fa dos anys sòn les hores i més hores esperant. Ara, aquí, és igual. Hores i més hores esperant no sé qué. Potser sigui el cim, o potser sigui un altre cosa, que faci que s’acabi aquesta espècie d’irrealitat o de somni. És com desvariejar en un mon de glaç i de missió, envoltat de blanc, boira i silenci, en compliment d’un deure moral, que té una part, que no sé si dir-ne militar. A dins del sac esperes sense dormir a que arribi la llum, quan fa fred esperes que surti el sol, quan carregues esperes arribar a lloc i deixar la càrrega per poder descansar, quan descanses esperes que sigui l’hora per comunicar amb els altres campaments o que arribi el vespre per poder jeure sense mal de consciència. I és que sempre hi ha feina per sobreviure.  Mentre esperes, feinotejes. Ara treure neu d’una tenda que s’enfonza, ara reforçar els anclatges de l’altre, ara apedaçar el fogonet, que el greix gelat tapa els forats i no crema bé, ara uns esparadraps al sac, que hi va caure una espurna i perd plomes, etc i etc i etc. O no és així? O algú encara pensa en l’épica homèrica de les expedicions? I tot plegat entre brutícia, humitat, foscor i fred. El sol. De veritat hi ha una cosa que es diu sol? Que algú m’expliqui com és el sol i si és veritat que el cel és blau.
Imatge. El campament I quan encara tenia sis tendes, tornant d’una càrrega al camp II.

De fet, no sé de que em queixo. Ahir va ser un dia de sol esplendorós i encara em fa mal la pell. Però va ser el primer dia de sol des de que sortíem del campament base cap amunt. La tònica que recordaré és fred, humitat i brutícia als campaments i desorientació, foscor i neu fins la cuixa mentre carreguem per anar equipant els campaments.
I aquella pau de la rutina diària de casa i d’anar a la feina? Dona-hi tantes voltes com vulguis, però si allà m’avorria i volia venir cap aquí, ara resulta que ho enyoro. Serà que no estem mai contents. Ens avorreix el que tenim i volem el que no tenim. És tot el contrari de la fórmula clàssica de la felicitat.  
I m’enfilo amb més filosofies emocionals. Saps quan s’acabarà l’expedició? Quan tú arribis. És fàcil. Si tú ets aquí, ja sòc a casa i el fred i el glaç em faran riure. O potser no he sigut gaire precís. L’expedició s’acabarà quan ens retrobem. Ho preciso perquè pot molt bé ser que arribis al campament base i que jo encara sigui per aquí dalt posant pedaços a aquesta colla d’energúmens. I pot ser que no m’assabenti de que has arribat, que no tenim comunicació amb el campament base. I encara menys des del campament II. Però encara que m’arribin noves de que has arribat i s’eixampli el cor fins el fons de la vall, aixó no voldrà dir que pugui baixar.
Un altre pètal apart de la mateixa flor de pensaments. Des dels campaments I i II no hi ha línia visual ni de ràdio amb el camp base. Però potser des del campament III, més amunt i ja a 6400 metres, si que n’hi hagi. Així potser podria saber de tú des d’aquí dalt.
Tot això podria voler dir que, en el fons, l’expedició serà més curta que la de fa dos anys al Karakorum. Perqué allà hi va haver una marxa de descens, interminable, amb uns expedicionaris esgotats. I el metge no ho estava menys. Però ara no serà així. En unes setmanetes, quan arribis i jo pugui baixar, començarem unes vacances junts. Una caminadeta de 12 dies, de poblet en poblet cap a Kathmandú, tranquils. Com quan vàrem anar al Pisang Tse, a la vall del Margshyandi Khola l’any 1979. El paradís. Una delícia. Aquí un arrosset, aquí un té amb llet i més enllà uns fideus.
Seré un cursi, però avui s’em ha enganxat una cançó de quan era un nen. “Ansiedad, de tenerte en mis brasos, musitando palabras de amor. Ansiedad de tener tus encantos y despasio volverte a besar”. No et passa de vegades, que, sense saber perquè, se t’enganxa una cançó i no la pots arraconar? Bé, el que passa és que, en aquest cas, si que sé perquè passa. Em persegueix una imatge de tú, tant si obro els ulls com si els tanco.
I que hi feia aquella papallona allà dalt? Doncs potser el mateix que jo. Buscar alguna cosa que no era allà.  
A veure, centrem-nos. Examinem-ho. A veure si m’invento alguna cosa per fer que el temps passi depressa que aquí sembla que el temps sigui una roda sense fi. 
El temps. Quin temps? Vaja conya amb el temps objectiu i el subjectiu. Resulta que el temps és una cosa relacionada amb l’espai quan anem a la velocitat de la llum, però que és entre seqüencial i estàtic pels qui vivim i ens movem a pas de cargol. En tot cas el temps té una percepció més subjectiva que els rellotges, que volen ser objectius. 
Els rellotges. Un invent nefast i inhumà només útil pels qui tenen interessos econòmics i racionals. O sigui, els qui pensen que el temps és or. Pels qui interessa la vida i la vivència segon a segon, mesurar el temps no té gaire valor. O, si el té, és el valor d’estar pendent d’un encàrrec. Cosa social. Com ara jo pendent de la ràdio amb els altres campaments. El rellotge és una pauta, pot ser una obligació i sovint, una creu. Però poques vegades una ajuda per viure millor. 
Prenc per exemple: jo i ara. El temps va caient com la sorra d’un rellotge antic. I jo vinga a esperar que faci cinc-centes-mil voltes, mentre el miro fixament donar voltes però sense poder intervenir en la seva rutina. El rellotge de sorra va fent, però com que tinc feina i gana, jo també vaig fent. Obrir la tenda, peus al àbsid, posar botes, posar anoraq, posar caputxa, sortir a fora, treure la neu de sobre de la tenda, unes palades on la neu comença a menjar espai, revisar les altres tendes, treure neu, a mà i amb la pala, recollir neu fresca amb dos cassons que amb un de sol no hi prou aigua per una sopa en condicions, pixar lluny aigües avall, treure un parell de bossetes o llaunes de la tenda magatzem, que és aigües amunt, pensant en el sopar, tornar a la tenda, desar el que he recollit, treure botes, treure caputxa, treure anoraq, posar els peus dins del sac que ja fa fred, mirar el rellotge: han passat tretze minuts. Tanta feina de supervivència feta i el temps que no s’escola. Corre! Corre! però no corre. Encara no és l’hora de connectar. No diuen de vegades que el temps pot ser més llarg que un dia sense pa?
Imatge. Sortint del camp I amb unes càrregues camí del camp II. Un dia de sol.

Diuen que qui no té feina, el gat pentina, però no és ben bé així. Feina en tinc molta, de vegades molt dura, de vegades repetitiva, però no m’acabo el temps.
Deia, doncs, que a veure si m’invento alguna cosa. Saps que passa? Que no aconsegueixo viure el temps amb parsimònia. La gestió de les tonteries del dia a dia és molt pesada. Pesada però necessària per sobreviure; si no trec la neu dos voltes cada nit, m’ofego cobert de neu. Aquí i també allà baix. Comparo; que si uns perols de neu per sopar, que si el rebut de la llum l’han tornat, que si posar-se les botes per pixar, que ara s’ha acabat el paper higiènic i cal baixar al súper, que cal netejar el cul amb neu, que no hi ha paper, que si cal pagar els impostos o anar a cal notari. Vaja tonteries d’obligacions quotidianes sense suc ni bruc. O estic apassionat o m’avorreixo. I anar cal notari a fer papers o recollir neu pel sopar, és necessari per la supervivència, però avorrit de collons.
Imatge. Dia de boira. Pujant al camp II amb neu fins els genolls.

Es pot estar distret sempre i quan es tingui l’atenció en alguna cosa i que passi el temps sense adonar-se’n, ben ràpid. Però posar-hi atenció implica passió. Si treballo apassionadament, com quan arriba un malalt picat a urgències, ho visc intensament, vaig treient el millor de mi i no hi ha rellotge que valgui. Passa el temps. Quan acabo, ja han passat una pila d’hores. He començat al matí i surto de l’hospital que ja és fosc. I quan torno, cansat, a la realitat, busco dutxa i un sopar, primer àpat del dia en condicions, ha passat molt de temps. Moltes hores. Ha passat el temps depressa, creativament, i estic satisfet. Passió.
Aquí no és així. Cada minut és tota una vida i el temps cau gota a gota, lentament. Mentrestant espero coses més elevades que la brutícia i la misèria de sobreviure entre el glaç i la humitat dels cinc-mil metres. On és l’alçament de llum a la tenebra de Salvador Espriu? On és l’èpica?
Si sóc tan avall, enfangat entre supervivència, pudor, humitat i brutícia, perquè sento coses tan altes? O potser és això ser humà? 
Resposta amb la boca petita: el sentit del deure. Aquesta és la llum. Dolorit, enfredorit i preocupat, confesso que és una llum tènue, però és la que indica per on anar i el que haig de fer.
O sigui que tinc massa temps per somiar i per desitjar. I sembla com si el temps anés creixent i creixent i no s’acabés mai. Com l’horitzó, que per més t’hi acostis, sempre és igual de lluny. No paro de mirar el rellotge a veure si ja és temps de connectar, però i ca! Per mi han passat hores però el rellotge diu que només eren uns minuts. I vull parlar amb els altres campaments i fer plans, escric una altre pàgina del diari, i una altre carta, i resulta que només han passat uns minuts.  
Més que una experiència de muntanya, una expedició és com una vivència del transcurs del temps. Cada minut una vida. Càpsula de temps. Una vida abans, una vida durant i una vida després de l’expedició.
Sento que arriben l’Ang Temba Xerpa i en Iem Bahadur. Vaig a veure si necessiten res, tot i que en Mingma segur que ja ho té ben organitzat. A veure si porten noves del camp II i puc fer plans per demà.
Res de nou.
2/4 de sis del vespre.
Ja torna a nevar. A aquesta hora ja he dinat/sopat i amagat a la tenda. M’esperen 14 llargues hores dins d’aquest taüt allargat i petit que és aquesta tenda fins que torni la llum. Quina botifarra de temps per repassar, pensar, desitjar i angoixar-me! Encara sort que tinc unes espelmes, que de piles pel frontal anem molt escassos.
A fora va caient la neu. En Mingma Xerpa va resant a la seva tenda. Om, Om, Om Mani Padme Um
Les càrregues per pujar demà al campament II ja sòn a punt. Hem decidit que demà jo baixaré al campament base. Demà-passat tornaré a pujar amb unes llaunes de carn i uns cartutxos de butà, que ja comencem a fer curt al campament I. I a veure que farà l’Eudald.
Aixó de que el personal vulgui menjar proteïnes potents deu voler dir que ens estem aclimatant en condicions. Al principi, menjàvem quatre panses i una mica de puré de patata amb aigua i sal. Hidrats de carboni. Una llauna de sardines amb oli, si la menjàvem, era entre tots i per obligació. Aquest humil metge deia: cal menjar un mínim de proteïnes! I apa, llauna de tonyina que queia, ben repartida, per obligació. Ara les devorem i els greixos ja no ens fan sentir pesats com abans.
Si, si. Millor baixar demà al campament base. En primer lloc, encara que ja no caldrà pujar moltes coses, alguna si que fa falta. Alguna lona per cobrir el material i estalviar tendes. En segon lloc a veure com es troba l’Eudald. En tercer lloc, que estem fent molta despesa de pomades i de cremes. Pupes als llavis, cremades de la pell, encara que no veiem gaire el sol, nassos secs i plens de crostes, etc. O sigui que en pujaré uns quants tubs més. 
A sobre, no gastaré ni menjar ni butà als camps alts. Definitiu. Cap al camp base.
Camp Base. Nom dolç. Com si anéssim a ca la mare. Pensant que demà baixo, la nit serà més curta. Encara que sé que demà-passat tornaré a pujar ben carregat i que hauré d’empalmar fins al campament II, que és més amunt que abans. Baixar al campament base és com venír-te a veure. És com anar a veure a la companya de sempre. Com si ja et sentís i podés veure el lloc que trepitges o que trepitjaràs en uns dies. Et deixaré unes cartes. Entre elles aquesta mateixa, que més que un dietari del dia a dia, és un seguit de cartes pensant en tú. Et deixaré aquests papers.
Bé. Em confesso. Aixó no és un diari. Tampoc sòn unes cartes acumulades abans d’enviar. Més aviat sòn uns quaderns de solitud. Però com que tú ets qui té el tros més gros del meu cor t’els adreço a tú. Abans, en altres expedicions, m’adreçava els escrits a mi mateix i anava fent dietari, dia rera dia i expedició rera expedició. Però ara, si no parlo, i parlar és un dir, amb tú, és com si anés coix. És clar que, diràs, i perquè dir-me / dir-te coses que ja sé / ja saps? És que, si t’ho vaig dient a tú, estic menys sol. De fet, quan jo hi soc, i hi soc sempre que hi soc, o sigui sempre, tú també hi ets. Només que quan et parlo sembla com si et fessis més present. No pateixis, ja miro d’estar sol al campament. Si els xerpes em sentissin com et parlo en veu alta mentre trec la neu de les tendes.... Tocat del bolet, segur.
Continuo. Demà al campament base. Arrós, curry, té, un glop de rom. Un riu per rentar-me, una tenda àmplia. I sobretot aquell punt de que tú vas venint. Si tot ha anat segons el que era previst, que ves tú a saber. Aquí dalt, aïllats del mon, no ens assabentem de res.
És clar que, si em poso a pensar amb rigor, millor que no hagis arribat encara al campament base. Si fossis allà, encara m’haurien de treure de la tenda a cops de sabata perqué tornés a pujar amunt. He dit “és clar” i és un dir, es clar. Ja es veu que tornaré a pujar, peti qui peti, a treballar pel cim, tant si hi arribo jo com si hi arriba un altre. Però ho faré pel punyetero sentit del deure, que si fos per les ganes... em quedava al campament base a esperar-te. El deure...  l’alçament de llum a la tenebra...
Canviem de registre que encara em posaré transcendental sobre el tema del sentit de la vida i del deure.
Aixó d’aquí, l’Himàlaia, és la bellesa en estat pur. O millor, com si algú hagués destil·lat la bellesa gota a gota i hagués pintat amb ella aquestes muntanyes. Bellesa aclaparadora. Aixó si, ben diferent de la del Karakorum, Pedra Negra com diu el seu nom. Allà crestes de pedra i blocs de gel semblava que ballessin amb les boires amb la música del vent, de la pluja i de les allaus. Hermós, però hostil. Aquí és diferent. Fa uns dies hem passat per tots els colors del verd i ara passem cada dia del blanc a tots els grisos i tots els blaus. De tant en tant vermells de l’aurora. Els grisos i els negres, cada dia. Punxes, crestes, seracs ominosos, esquerdes vertiginoses, agulles que s‘amaguen al cel. Petits paratges on amagar-se del sol com coves de glaç amb caramulls de gel que et donen aigua clara. Vistes llunyanes de boscos verd fosc, rius de plata al fons i muntanyes blaves al lluny. Lluentor de glaceres a mig fondre que no es poden mirar de cara sense haver de tancar els ulls. Per no parlar dels sons. Ja reconec la música de la glacera quan comença a fer sol, que és quan fa crits i catacrecs aquí i allà. I també quan, ja aclaparada de tant de sol, esmorteeix el so i emet un brogit, com un gruny, més continu. També els seus espasmes nocturns quan, ajagut al sac, no només sento el catacrac del glaç trencat; també sento, de cop, el canvi d’inclinació de la tenda. I també quan la muntanya, tipa de tanta neu, comença a espolsar-se tota la que li fa nosa. I nosaltres, aquí al mig de tot, esquivant allaus i esquerdes traïdores, passant fred, gana i mullena, treballant sense descans per sobreviure. I tot plegat, potser és només per poder veure, sentir, viure i altres sentits no especificats, tot això que descric. Per no parlar-te del que es podrà veure i sentir des del cim. Explosió de sensacions, de sentiments i d’alegria que no hi pot haver paraules que descriguin.
Si, i tant. Tanta bellesa. I malgrat tot... sempre hi ha un però. Ara aquest escrivent et vol dir altres coses menys poètiques. 
Ja he pujat quatre vegades al campament II. A voltes nevant i m’he mullat i enfredorit. A vegades amb boira i m’he mig perdut i acollonit. També amb sol i m’he asmat i recremat com coca seca passada de forn. He pujat acompanyat i també sol. Amb neu mig dura i també obrint la traça amb neu fonda fins la cuixa. O sigui que, per bonic que sigui, aquest escrivà comença a estar fins allò que no sona de tot plegat. S’entén, oi? Ja és ben veritat allò que ens va explicar un dia el gran Kurt Diemberger sobre la gran paradoxa de l’alpinisme expedicionari. Com més lleugera és una expedició, més toca carregar als expedicionaris.
La multiplicació de les càrregues i de l’esforç son un però. Vols més peròs? En tinc un altre. Fins al campament II no hi ha gaire problema tècnic. Només feina i paciència. Un corredor bastant dret abans del camp I, però que amb la paciència que proverbialment caracteritza als muntanyencs superem en unes horetes. I, potser, unes esquerdes punyeteres, amagades sota la neu tova, entre els campaments I i II. Com que ja les ensumem sota la neu tova, són cosa que controlem bé. Però per sobre del camp II s’aixeca una paret de glaç, amb glaceres i seracs penjats, inestable, que marca una ruta obligada i exposada. Abrupta i sinistra. Em fa venir més ganes de girar cua que d’enfilar-m’hi. Ho confesso.
Cada muntanya té una forma de mirar-me. O potser sòc jo que tinc una forma de mirar-la. O potser és mutu. Hi ha cims, com el Cerví que m’atreuen només veure’ls. N’hi ha d’altres, com la paret nord de l’Eiger que em repelen. Serà que jo la veig fosca i sinistra. Cadascú ho veu com ho viu o viceversa. Jo, per mi, tinc clar que anar a una muntanya lletja a patir és un plat de gust només per masoquistes competitius que es vulguin penjar una medalla. No és el meu cas. A mi m’agraden les muntanyes que m’agraden perqué hi vull a anar a disfrutar. Per aixó penso que cadascú ha d’anar a les que li agradin a ell i qui vulgui anar a competir o a patir que s’ho faci mirar. Però tot això ja ho sabies, oi?
Aquesta muntanya que ara ens mira, és esvelta i bella com poques. Atractiva de lluny, però severa, irascible i molt traïdora quan t’hi acostes. De moment només mostra el seu mal humor en forma de nevades, neu tova, destrossant tendes i esgotant als homes. Amaga les esquerdes i mai t’assegura el temps que farà. Ni un gest amable, excepte mostrar, molt de tant en tant, el seu cap altiu.
Bé, no ens enfilem tant pels sentipensaments i tornem on érem. El cas és que, després de la paret de sèracs, traces d’allaus i de gel blanc i blau que hi ha entre els campaments II i III, sembla que el pendent s’amoroseix. L’aspecte és més amable. Una pendent blanca abans de les roques dels 7000 metres, on posarem els campaments IV i V.  Sembla que allà el Manaslu deixa d’ensenyar les dents de neu i de gel. Veurem. Allà hi ha unes pendents amb roca que, vistes des d’aquí, sembla que invitin a anar passejant fins al cim. Aixó, és clar, ho escric jo que sòc un fatxenda i un gallet de platja, perquè passejar, passejar, entre 7000 i 8000 metres, ja es veu que no és una paraula que s’escaigui.
Segueix nevat amb força. Demà, altre volta traça nova. Surto a pixar i la neu m’arriba al genoll. Pala, pala i pala cada dos hores si no vull quedar sepultat. Cada dia ha estat igual, menys ahir i aquest matí. Els xerpes fan igual, però ells son tres a repartir la feina...
De costum, neu fonda, caiguda per la tarda i la nit que tapa totes les petjades. El camí és assenyalat amb banderoles vermelles, que anem aixecant cada vegada que passem. Però per marcat que sigui l’itinerari, l’esforç de pujar una càrrega es multiplica. A més a més, si apareix el sol al matí, les allaus fan el seu agost i s’escolen ballant pertot arreu. Sovint on menys les esperes. És clar que ja preveiem per on poden baixar, però això només és així amb les més òbvies i més grans. Les petites baixen d’arreu. No tenen gaire perill però fan que caminis en una sopa de neu tova remoguda.
Resum, que arribàvem al campament base el dia 12 d’abril. Avui sòm a 22 i només hem estat dos dies en que no hagi nevat. Som uns afortunats de pebrots.
L’expedició dels castellans (Al cim Jerónimo López, Gerardo Blázquez i Sona Wolang el 26 d’abril de 1975) en 11 dies ja era a 7200 metres. És clar que amb ells anaven 40 xerpes. Nosaltres, l’any 1980 al Karakorum, deu dies després d’arribar al campament base ja teníem muntat el camp 3 i arribàvem a 6500 metres. Sense xerpes de cap mena. Ara i aquí, amb l’ajuda de tres portadors, en 10 dies, només hem arribat a 5600 metres; i això amb dificultats. Potser si que una cordada de punta, obrint una rasa nova a la neu cada dia, ha arribat tres vegades a 6000 metres des del campament II, però som lluny de tenir un campament i uns suministres (tendes, propà, menjar) per allà dalt. A més, al camp II encara no hi hem pogut portar tot el material. Afegeixo a sobre, que tenim diverses tendes inutilitzades, tres d’elles o desaparegudes o esparracades sense compostura possible. A una altre tenda, amagada i aixafada sota la neu en un campament II equivocat per la boira i la nevada, hi ha menjar i butà, en una quantitat no determinada però que no ens deixa fer bons comptes. I, si allà no trobem el butà, resulta que, o l’hem gastat o l’hem perdut o ens l’han fotut, cosa no descartable, veient com van les coses pel campament base. Allà baix ja no queda gaire combustible per pujar i entre els camps I i II només comptem 10 càrregues. Si no sòn al campament fantasma, estem ben fotuts.

Imatge. Entrant al corredor final abans del campament I.

Demà ho intentaré controlar. Sembla que al campament base desapareixen moltes coses. Algú deu fer el seu agost amb el nostre material. Veurem.
Per cert que, aquí al campament I, estic vivint dins d’una de les tendes donada per inutilitzada. Ja rehabilitada. Abans hi vivien els xerpes i la neu la va esclafar. Però amb la meva proverbial habilitat quirúrgica, quatre esparadraps, una mica de fil i una agulla l’he posat en marxa. I funciona bé. Sembla que només era que s’havia mullat el delco i no feia xispa. Havia fet la perla. Conyetes apart, refent les varilles amb uns reforços del plàstic de les banderoles, funciona bé. Queda un xic més petitona, però com que sòc sol, ja m’està bé.
És una tenda curiosa aquesta Pamir d’Altus. Color metal·litzat com plata, llueix al sol des de lluny. Quan fa sol. És còmoda i ventilada si és oberta. Té tres obertures grans; dos sòn portes. És càlida i pots estar segut còmodament al mig sense que el cap toqui el sostre. Bé, aixó amb els pals originals; ara, segut al mig, la tenda s’arrepenja al meu cap. Una de les pegues que té és que, quan la tanques, no ventila bé i el vapor d’aigua es condensa i et lleves nevat com si haguessis dormit a fora. L’altre pega és que sòn com un taüt per una persona. Afigura’t quan som dos. D’aquesta tenda en diem la Palmira. Així, al vespre, anem a dormir amb la Palmira, perquè alguna cosa s’ha de fer, que la nit és molt llarga, fosca i freda i els llardosos bigotis expedicionaris gens atractius.
Ara sembla que ja no neva, però avui ha caigut ben bé un metre de neu fresca. Si no neva més m’esperaré, però si hi torna hauré de sortir amb la pala, que ja sòc al fons d’un cràter i el nivell de la neu ja és mig metre per sobre de la tenda. El cel segueix ben tapat tot i que encara és de dia. 
I que cony hi haig d’anar a fer allà fora! O pala, o pixar i altres funcions ineludibles, o agafar neu. I si no, amagat aquí dins de la Palmira amb els peus dins del sac. Les botes a un costat de la porta per si calen. El fogó a l’altre banda amb els mistos, l’encenedor i les espelmes. El menjar i el material a l’absis, al costat del capçal del dormir. La roba disponible, menys la que porto posada, a sobre del matalasset de neoprè. Paper i llapis i anar escrivint aquestes cartes, descripcions del que és la vida aquí dalt. Els xerpes ja no resen; deuen dormir. Però tantes hores ajaguts a la tenda fan que...
Bé, vaja, és clar, igual que jo. Temps per pensar, per recordar, per intentar aclarir velles i conegudes mancances i resoldre antics traumes. Decidir i fer un programa per coses futures. I somniar. De tant en tant, dormir... O quedar-me adormit de pur cansament. O d’avorriment.
Canvio registre. Si et pogués veure per un forat...
Tu saps quines imatges es tatuen al cervell? Aquell botó de la brusa descordat, per poder mirar de lluny. He dit mirar de lluny i res més. Cap moviment. Excepte, potser, que cauria de cul a terra. O potser no tant. Però, per pueril i ridícul que sembli, no t’afigures com es fan d’obsessives algunes imatges, que a casa sòn tan habituals. Nits llargues amb poc oxígen al cervell i endormiscament intermitent. Tot el meu cos es sent clau a qui li falta el pany. I el cor, i el cap, una cosa similar.

Imatge. Iem Bahadur als darrers metres del corredor, que era ben dret, abans d’arribar al camp I.

Tant d’escriure. Però aixó no és res. No puc escriure, és clar, si no estic conscient i vigil. No em puc endormiscar amb l’espelma encesa. Obvi. Les hores del dia sòn càrregues, preparar càrregues, carregar càrregues, treure neu, recollir neu, fondre neu, quatre voltes pixar, laboriós, que hi ha tres braguetes superposades que no coincideixen, dos voltes cagar, laboriosíssim, cul a l’aire amb tres pantalons que s’imbrinquen amb les jaquetes. O sigui, una feina, tot plegat. Així i tot, hores i hores a la tenda, fosques i llargues, neu caient i escoltant el vent. De tant en tant, el cervell diu: “Alarma, cal sortir a pixar” o potser “Ull viu, que el pes de la neu fa la tenda es plegui i no arribo al fogó”. Aleshores, feina. Però mentrestant hores i hores amb estones de vigília conscient, quan escric, amb l’espelma encesa, i moltes altres que sòn una barreja entre son i vigília, entre somni i realitat, entre percepció del que m’envolta i desvari, entre febre i hipotèrmia. Per aixó t’escrivia allò de la brusa, que ja saps que no et diria si no fos en un deliri febril. Imatges obsessives i repetides com una cançó que no et pots treure del cap. 
Ja sé que no em creuran gaires, però això de l’altitud, potser el fred, la gana o una barreja de coses, és com un deliri. 
Bona aquesta. Un deliri d’abstinència? D’alcohol segur que no i d’altres drogues menys. Abstinència d’afectes, d’amor, d’estabilitat, de seguretat, de comoditat, potser si. Ho hauré de rumiar. Però ja sé que la felicitat no vé del que tens, que això ja és clar, sinó del que creus que et manca. I quan manca, és quan valores el que vas tenir. 
Aquest fatxenda valent, un pavero que diria el meu pare, sempre ha dit que l’entrega no pot ser mai total, perquè aleshores, els fracassos sòn més dolorosos. Però resulta que a l’hora de la veritat, penjat entre neus i glaçons grans com cases de pagés, està enamorat com un adolescent. Ja em vaig fent gran, com tothom, però en alguns punts és com si ara, aquí dalt, tornés enrere. Pot ser bo, gratificant i bonic, però també pot ser dolent i perillós. El cervell fa catúfols i no distingeixo bé entre el que penso raonablement i el que sent aquest cor adolescent. O només és adolescent aquí dalt? Serà que l’altitud em té mig perjudicat? Aquí es barreja pensament i sentiment d’una manera que no em passa a casa.
Aprofitant la darrera llum del dia, acabo de fer una cosa amb il·lusió. He estrenat el costureret que em va regalar la mare. Recordes aquell botó de la camisa, negligent, culpable d’una memorable i dolorosa cremada a la meva virginal i blanquíssima pitrera als Andes? Aquest any ha reincidit. Tinc la pell del pit feta un Sant Llàtzer de butllofes i llagues. He castigat la camisa amb severitat cosint un botó al seu lloc corresponent. Qué s’ha pensat!
Per cert, ara que parlo de pupes, surt el metge i diu: tinc el coll ple de butllofes i llagues de la reverberació del sol, tot i que poques vegades el veiem. El sol vull dir. Tot i que s’amaga al darrera de la boira i la nevada i sovint no el veiem, hi és. I crema com el foc. La pell de la cara, ja no cal dir-ho, em cau a tires. Per aquesta cremada al pit he passat una nit galdosa, sense dormir, només aguantant la samarreta perqué no em toqués la pell. Ara ja va millor. Entre això, els llavis apiltrafats, que sagnen per les clivelles i una micarrona de diarrea, ja és complert el quadre mèdic personal. Si em refereixo al meu.
El quadre mèdic del grup és més florit. L’Ernest i en Pau van obrint - reobrint cada dia la traça cap al camp III i posant cordes fixes als passos rellevants on haurem de carregar suministres. La part més ominosa d’aquesta muntanya. Fins ara, no s’han queixat de res. Tenen sort d’haver trobat un company de corda similar que els fa costat. Segons com, jo també hi fora, només per la picor d’anar escalant amunt.
En Joan penso que aguanta per allò que es diu per pebrots. A ell i a en Manel s’els hi van els ulls cada vegada que miren cap a les valls per on vàrem venir fa unes setmanes. Verdes i humanes. Valls avall, hi ha Kathmandu i caseta nostra. A més a més, en Manel ha tingut un braç enguixat durant una setmana per aquella tenosinovitis. Malgrat aixó, com que és la ma del piolet, amunt i avall, les càrregues i traginar els bidons, ha millorat poc. Al final el guix era més tou que una figa panxona. A sobre, no acaba d’anar fi en general sense que li passi res greu. Avui serà el seu primer dia de dormir a 5600 metres, encara que és la cinquena vegada que hi arribava. M’ha comunicat per radio que té mal de cap. Precaució. Faré pujar una farmaciola demà amb més medicaments. Potser que en 10 dies no s’hagi aclimatat encara prou. L’Eudald és al campament base. El motiu oficial és prescripció facultativa per morenes molestoses. Però mes aviat penso que el que passa és que no ha assimilat encara que una expedició és cosa dura. Jo diria que, amb els viatges al camp I i les càrregues al camp II, està més que tip. Jo diria que desconcertat. Ell pensava que venir al Manaslu, pujar al cim en quatre potades i tornar al campament base esquiant, era bufar i fer ampolles i que podria oferir al personal un èxit rutilant. I veu que no és així. Que els veterans ens aclimatem millor. Potser per la fisiologia o perquè, més previsors i coneixedors dels problemes, ens ho muntem millor sense saber explicar perqué. Per tant, les seves possibilitats de fer cim s’allunyen. I la moral baixa en picat. A més a més, ja veig que no sòc l’únic que està ben enconyat. Va dir que tornaria a pujar el dissabte 24 d’abril, quan els altres pensàvem que en un parell de dies es trobaria millor i tornaria a atacar amunt. Quan un no es troba bé, és millor no quedar en cap dia i dir que ja pujaré quan pugui, però tots sabem que aquell és el dia que potser arribi un correu amb noticies vostres i de la civilització en general. Aixó si el correu ha tornat a pujar al dia següent d’arribar a Kathmandu, que si no és així o alguna cosa l’ha endarrerit pel camí, pot arribar quan el destí i el cel diguin. Està convençut, íntimament i irracional de que han d’arribar notícies vostres.
Quan fa uns dies, jo pujava del camp base carregat com una mula, i ell obria camí cap al camp II, quan ens trobàvem al camp I, cada dia preguntava: “Encara no hi ha notícies de les noies?”. Jo deia, però nano, que som a tocar del Tibet, que potser no arribi correu fins el maig. I si hi ha alguna cosa imprevista, ni això. Però ell dali-que-dali. El desig del cor més que el pensament del cap.
És clar que, tots, tots, us estan esperant amb candeletes. La presència femenina, no només alegra a tot home ben nascut, és que és necessària per ser normal. Diferents formes de fer i de veure-ho tot. Els xerpes us esperen per curiositat. L’oficial per no estar sol al campament base, que com que és hindú de casta brahman no es pot parlar gaire amb els qui treballen a la cuina, que sòn shudras, o sigui la casta dels currantes, que ja només tenen per sota la dels pàries intocables.  És clar que els xerpes i els rajs, que sòn els treballadors de qui parlem, sòn budistes i més aviat s’enriuen de tot això. I la colla dels expeduros (els “sis peles”, perquè sòn més que un duro) pel que he dit al principi. Això apart, amb el correu potser arribaran reserves i reforços de rom i rakshi per escalfar les tripes a les fredes nits sobre la neu. Com som, oi?
Quan torni a pujar, miraré de tornar amb l’Eudald amunt. El temps passa i no sempre han de fer la feina els mateixos. Anem endarrerits i, si no volem fer una trista figura, com de figa tova, haurem de donar una empenta al tema. Miro aquella paret ferèstega més amunt del camp II i s’obre un ventall de pensasentimensacions. Ample i fondo. La paret puja des dels 5600 fins als 6500 metres i la dificultat deu ser equiparable a la que hi ha entre els 5300 i els 5800 a la garganta del Huascaran de l’any passat. La diferència és la magnitud i l’altitud, que sembla que t’aixafi. I també l’exposició a les allaus que sembla que hagis de fer més de torero que d’alpinista. Hale hop! Ara cap a la dreta; després un salt cap a l’esquerra; corre, puja, baixa, passa depressa, aquí passem desencordats, no fos cas que si passa un tren, ens agafi a tots lligats. Millor que agafi només un. Quan hi ha menys possibilitats de que baixi un autobús per aquesta canal? Quan acaba de passar. O sigui que espera una estona, deixa passar el tren de les deu i passa corrents tot seguit.
Imatge. Dia de sol. Turons i turons arribant al camp II. A sobre la paret de sèracs i gel que calia superar  per arribar al camp III.

En acabat, ve el famós “The anvil” o “El yunque” de l’expedició castellana, entre 7000 i 7500 metres. Des d’aquí no sembla tan terrible. Sembla dret, però paciència i anar fent. Pel que expliquen els castellans, del camp II al camp III no és més que un seguit de lloms on només has de vigilar les allaus que els travessen. Des d’aquí no ho veiem així, és clar. Deu ser cosa del clima i les nevades, però a nosaltres ens sembla un laberint amb una trampa al darrera de cada cantonada. En canvi, la gran dificultat dels castellans de l’any 75, el yunque, és com una rampa de roques d’uns 200 metres amb una inclinació de, potser, 50%. En Manel i jo contents, que sempre hem anat més segurs sobre roca que al glaç. En canvi l’Eudald, trist, que no s’hi pot passar amb esquís. Mai plou a gust de tots, ja es veu.
Ara ja no neva i el cel és clar. L’altímetre marca 4780 metres, o sigui que hem baixat 70 metres des d’ahir. Com que no he mogut el campament, deu ser que ha pujat la pressió, o sigui el baròmetre. Tant de bo. A veure si segueix el bon temps i podem avançar més ràpid.
Avui dijous 22 d’abril. Penso que el dilluns 26 d’abril puc tornar a ser al campament II. A partir d’aquest dia, m’afegeixo a l’atac si em trobo tan bé com ara. Espero que sí, perquè he fet una aclimatació ben progressiva pujant i baixant. Potser, quan arribi al camp II ja sigui oberta la ruta cap al camp III. Els qui ho han obert, necessitaran descansar, potser al campament base. I els qui venim de refresc podrem pendre el torn, almenys fins el camp IV. Aixó ja seria molt. Després l’atac final al cim, amb tots els expedicionaris sortint del camp II o base avançat.
El compte de la lletera. Il·lusions. L’experiència ja haurà estat viscuda. I aviat cap a casa amb la meva indieta d’ulls negres.
Torno a casa. Astralment, és clar. No estaria malament, aquest estiu, alguna muntanyeta de les que coneixem. El Pa de Sucre, el Queirat o el Lezat. O el Peguera. O, somniant més, als Alps. Que tal el Cerví?. Ja hi vaig pujar fa dotze anys, per l’aresta del Leone, però és un cim que no em faria res repetir. Que tal la proposta?
Tota la colla d’expeduros sispeles, encara que ara som un xic estovats, s’apunten il·lusionadament a baixar el riu Vero properament. També m’apunto, amb la condició que no ens torni a passar que el conductor del segon vehicle no sigui un despistat que oblidi les claus a dalt. O tornar a la cova d’Aso.
Ara ja fa estona que escric amb la llum de l’espelma. No podem gastar el que tenim justet. A Barcelona, és moment d’anar a sopar, o al cinema, o al traiatru o a fer qualsevol cosa. Aquí és temps de cloure els ulls, somiar, imaginar i dormir. A estones. Sobretot si demà em toca baixar més de mil metres. Me voy pal pueblo, que hoy es mi día.
A veure si no es capgiren les il·lusions i en uns dies puc estar obrint paret amunt. 
Plego d’escriure avui amb un récord de lletres escrites. Però, dins del sac, dotze hores fins que vingui la llum, no serà el darrer pensament per tú.

23 d’Abril 1982. Campament base.
Sòc al Campament Base. Summum de la felicitat en una expedició. Matriu dolça on poder ajaçar el cap. Benestar relaxat. És com el cordó umbilical entre el mon hostil dels vuitmil metres i el mon que tenim a casa. És el més semblant a casa quan ets d’expedició. 
M’he rentat de cap a peus al riu i, a més a més, amb una palangana d’aigua tebiona, que al bosc hi ha llenya per terra i es pot escalfar una mica d’aigua. I, mira que tontaina, em sembla que he estat massa estona de panxa al sol. O, expliquem’ho millor, d’esquena al sol, perqué estirat de panxa enlaire no hi he estat ni un minut. Ja tenia unes horribles cremades del sol al pit. Aquests dies de calor, feinejant amb la camisa mig oberta, s’han tornat a obrir les cremades al pit de l’any passat als Andes. I em fan molt la punyeta. Ara, en canvi, em sembla que em farà la guitza la pell de l’esquena; com que a l’aire lliure sempre em poso d’esquena al sol... Ho hauré d’assumir, no puc anar gaire net si cal estar en pilotes aquí dalt. Cinc minuts al dia de posar la pell blanca del cul a l’aire, el sol i la neu, sòn el límit. La pell de la cara i els braços aguanta una mica més. La pell del pit i de l’esquena, desenganyem-nos, és igual que la del cul. Però després de la brutícia i de la calor per aquests verals, qui pot renunciar a sentir córrer l’aigua fresca i neta pel cos, segut sobre les pedres del fons del riu?
Com que faltaven suministres de carn i peix, unes lones i medicines al campament I, m’ho he muntat per baixar al campament base amb en Iem Bahadur en comptes de fer una càrrega al camp II. És una botifarra. Avui cinc hores baixant i demà seran set ò vuit de pujada ben carregat; però aquestes sòn les compensacions. Per cert, que al campament base no hi queda pràcticament res del menjar i el combustible que portàvem de casa. Ni cartutxos de butà ni fogonets. Tot ho hem pujat ja o és que algú ha venut una part? Organitzo per comprar al poble de Samagaon unes “kukures” o gallines a veure si ponen uns ous o “pums” en condicions. És que sinó, quan tornem serem a dieta d’arrós, patates i farina. 
Aixó és la pau total. Els de l’expedició castellana que va pujar aquest cim fa uns anys, en el seu relat diuen del camp base: “Madre dulce, cordón umbilical con el mundo”. És així.
Aquí es descansa, es pot escoltar música amb la ràdio, i qui pugui, que jo no, pot pendre el sol. Aquí, a 3800 metres, el dormir es total. Només hi faltes tú. Els tibetans passegen per aquí com si fossin a cal sogre i tot ho tafanegen. No toquen res, però. Només miren i somriuen. Els iaks, igual, però si bades, aquests si que s’ho foten tot, sigui el que sigui. No només el menjar; aparentment uns mitjons bruts els hi semblen una delícia.
El pobre oficial d’enllaç s’avorreix com una ostra. Ha portat llibres, però no llegeix gaire. Podria tallar alguna cosa amb fusta que és el que jo faria ràpidament. Només passeja pel campament sense esma. I amb la calor que fa aquí baix, es vesteix amb tota la ploma quan venen tibetans d’elevada prosàpia. Li cal marcar estatus amb la millor vestimenta europea encara que es foti de calor.
Ara, un tibetà local, que ha vingut a portar llenya, ha segut devant meu i mira molt interessat. No sé si mira la pipa fumejant o com escric. Aquesta gent cauen molt bé per la seva llibertat i manca de manies, però tots tusen i expectoren que fa angúnia; fins i tot els més joves. Aquí dalt, amb aquests boscos i sense motors ni indústries, no hauria de ser així. Serà el fum de les cases? O potser hi ha més tuberculosi del que sembla... Però tots, tots? Poc probable. Serà el fum?
En aquesta vall, quan va venir l’expedició castellana, apart dels japonesos, habituals del Manaslu, només hi havia vingut una expedició europea. Uns alemanys. Després ha vingut una expedició austríaca, una altre txecoeslovaca, femenina, i ara nosaltres. I mitja dotzena d’expedicions japoneses, que es veu que això és com casa seva o, almenys, la seva finca.
Al camp I tenia unes llargues, tristes i enyorades cartes, però s’han quedat allà. Només he baixat el sac de dormir per tornar a pujar carregat i no he pres res de res del que hi havia allà. Així que t’escric aquesta carta, que deixaré al camp base per quan arribis. I com que avui, Sant Jordi, no tinc una rosa per donar-te, alguna que altre floreta et diré.
Senyor, senyor, “quien sabe por donde andarás y que aventuras tendrás” com deia la cançó de quan érem nens. Segons els meus càlculs, si heu sortit de Trisuli Bazar el dia previst, ara deveu ser a Chisopani. Deu dies més i arribareu aquí. Si no hi ha cap contratemps.
Com que no he baixat el que ja tenia escrit per allà dalt, t’ho repeteixo una mica per sobre. La salut, la meva, de conya. He arribat a 5600 m. sense ni un mal de cap. Només una llagueta al llavi i la llaga de la cremada del sol al pit. Em fan molt mal, però cap de les dos pupes és greu. Pecatta minuta.
La salut dels demés, variable. Els més veterans, sense queixar-se van fent i avui deuen estar obrint traça a la neu fonda cap als 6000 m. I posant cordes fixes per passar els sèracs d’abans del camp III a 6350 m.
Imatge. Arribant al camp II.

L’Eudald ha passat uns dies al camp base per unes incòmodes morenes, però demà pujarà amunt amb mi, perquè tal i com van les coses, haurà de ser el meu company de cordada. En Manel ha anat enguixat d’una mà fins avui per una tenosinovitis recurrent que té. Encara, però, li fa mal. Té la boca i els llavis fets una llaga viva. En Joan està bé, però com els tres nous, té la moral molt menjada per la crua realitat. Aixó de fer viatges i viatges, amunt i avall, carregats com rucs i obrint traça a la neu fonda cada dia, els destrossa. Més psicològicament que físicament. En moments de pau, els veig mirar cap a la vall amb enyorança, cap aquella vall verda, amb el campament amb aigua fresca i menjar apetitós i d’on surt un camí que porta cap a casa. Que serà de nosaltres tan lluny de casa? Diuen les seves cares...
L’expedició va lenta. Només dues persones obren via i els demés van fent de portadors. I no ho podem fer diferent. Cada dia s’ha obrir camí amb més de tres pams de neu nova. Anem fent torns.
Fins ahir jo també esperava que es fes fosc per posar-me al sac de dormir, per esperar que es fes de dia per fer la feina del dia, per esperar que es tornés a fer fosc i tornar al sac de dormir,  per esperar que s’anés acabant aquest desfet de temps que, amb un objectiu al cap, et va menjant totes les forces. Ahir, al camp II, vaig estar mirant amunt, cap al camp III. Ens domina i senyoreja una paret de glaç, amb caramulls i sèracs penjant, batuda per allaus cada poc. Aspecte més tètric que atractiu. Més feréstec que acollidor. En Pau i l’Ernest, després de dos dies, encara eren molt avall, però ja amb un trajecte lògic i factible. Més amunt, la pendent dels 7000 metres, més franca. Cap a la dreta el coll que dona a la vall de Larkya i un petit pla on toca el sol. I allà, alguna cosa va canviar. Ara tinc desig de rellevar als dos de punta. Penso que puc passar endavant aquella paret que tampoc és més difícil que els llocs més complicats del Huascarán que vaig pujar l’any passat.
Demà tornaré a pujar amb l’Eudald, en dos dies seré al camp II i a veure si això que dic es compleix. Potser, obrir aquesta paret fins al camp III és la clau d’aquest cim.
Estic sentint una cançó i que si la sabés tota te la dedicaria. Com et podria dir millor com t’estimo que amb les paraules d’un poeta? Jo sòc un inútil, i tu ho saps, amb aquestes expressions. Però, també ho saps, el cor és tendre i estima encara que no sàpiga dir-ho. El major problema és pensar en com ho podria fer per fer-t’ho sentir a tú quan jo no ho sé ni explicar.
Segut a l’entrada de la tenda, mentre l’Eudald talla llenya, jo volaria i volaria per venir-te a trobar. On ets?
21 hores
A la tenda, amb l’Eudald, després de sopar. Peixats com marquesos, com ha de ser per la nostra privilegiada condició de Bhara Sahibs. En fi.
Per cert que en Prem Rai, el cuiner, és un punyetero. Com que he arribat al camp base tardaner, li he dit que no cuinés res nou, que ja dinaria amb ells. Ha fet cara d’esgarrifat, argumentant que l’havia fet molt picant. Cap problema, no tinc cap problema. Ho deu haver fet ben picant, fins i tot per ells, però això, ja veus, per mi és més un al·licient que una restricció. He dinat com un senyor i m’he anat al riu, com ja t’he dit. Es deu haver quedat amb aquella pruïja de que el “Doctor Sahib” no ha dit “Ui, si que pica!”. I és que no picava tant i no hi he pensat. Però ell si que ha pensat la revenja. Érem a la porta de la tenda i ens ha portat un plat amb unes arrels blanques ben pelades i netes, crues. Ens ha dit “Com que he vist que t’agrada el picant et porto aquests raves. Piquen una mica, però són gustosos i així aneu fent boca per esperar el sopar”. I jo, encantat de la vida, trec el ganivet, tallo una llesca i hi foto queixalada. Foc. Però no només foc a la boca i a la llengua; foc al nas, al cervell i a les meninges, foc als llagrimals i als ulls. No he passat de la segona llesqueta. Li he hagut de tornar el plat ben poc minvat. Semblava satisfet. Era, com he pensat primer, una venjança pel tema de que el seu picant no m’havia impressionat? O és que ja veia que malfiava de la disminució de suministres al campament base i no ens hi vol gaire tafanejant per allà?
Demà, amunt altre vegada. Confesso que em fa una mandra de pebrots. Pallissa cap al camp I, sopar rampoines, dormir mullat i altre pallissa demà-passat cap al camp II. Amb la petita diferència de que ara tinc ganes d’escalar, d’arribar fins on calgui o fins on es pugui i tornar aviat. M’atrau més la paret feréstega que aquestes pallisses de glacera i de neu tova. Escalant a llocs difícils, cada minut és més llarg, però guanyo vida a cada pas que avanço. És com triar entre la rutina avorrida i el repte apassionant. No sabria com explicar-ho millor, però és com ho sento.
Rebaixo les pretensions, que no sòc més que un expedicionari espellifat. Estic cremat del sol, greument, per ruc. Avui m’he rentat com fan els sahibs ben educats i, és clar, a pél. I el sol, filius putae màximus com és, m’ha agredit aprofitant que era amb la guàrdia baixa. Demà la motxilla serà un suplici. Entre la cremada del pit (Ai!) i la de l’esquena (Ui!) semblo un entrepà de pupes. Hauré de dormir de costat.
Imatge. Aquest cronista, camí del camp II amb la camisa sense botó.
Avui, per primera vegada en dos dies fumo una pipa. L’havia deixat aquí per estalviar pes, però potser la pujaré amunt perquè acompanya molt bé les estones.
Amb tot el que t’he escrit, repartit entre tots els campaments, ja no sé el que t’he dit i el que no t’he dit. Però predomina una cosa: vine aviat!
Veig que les lletres que vaig escrivint volen ballar i fan corrandes asincròniques. T’haig de fer una confessió; i és que aquesta pipa està ben carregada i no només amb tabac. Altres components nepalesos hi aporten una certa somnolència romanticoide. I, és clar, passa això. De manera, senyoreta, li pregaria que fes el favor de voler-me perdonar si aquest matusserot diu alguna parida fora de lloc o que no sigui en el to adequat a una dama de la seva categoria. Falen?
Feta aquesta conya, estic recordant als amics i m’agradaria veure per un forat la cara que posarien si fossin aquí. O més amunt, que més amunt, l’altitud et roba més l’ànima que aquí. 
Ui, ui, ui, que estic molt idiota i la lletra em surt torta. El cap corre molt més que aquest endarrerit mental del llapis i de les mans que el porten. Vaig a pixar fent tentines i no he begut res.  Recordes aquella cosa nepalesa, que te la fumaves i et deixava molt estrany? Doncs això. És clar que tot això es pot fumar avui al camp base. Més amunt, amb les allaus que corren i el fred que fa ni somiar-ho. Un error allà dalt i soc home mort.
I encara m’haig d’arrebossar de pomades. Tris, tras, por delante y por detrás...
Llum de petroli, una tenda àmplia, un sac de dormir sec. Herba i verd al voltant. La remor del riu. Un palau. De les comoditats de casa no trobo a faltar res. Només a tú.
Bé, vaja, no hi donem més voltes, que això s’acaba demà.

24 Abril 1982. Campament base. 
7 hores.
Esperant esmorzar. El sol ja ha sortit però encara és lluny d’arribar al campament que és al fons més obac de la vall.
Aquest camp base és el més agradable de tots els que he vist i habitat. Té la pega de que, de tan comfortable, atreu molt quan et toca ser a dalt per fer la feina. L’avantatge és que es descansa de cos i de cap i que s’estimula a anar amunt i avall, cosa bona per l’aclimatació. Tothom té ganes de baixar aviat i això fa que ens enfilem força, fem el que ens toca fer aquell dia i au! cap a peixar-se i dormir al camp base.
Al Karakorum i a l’Hindu Kush s’estava tan malament al camp base com als camps de més amunt. Aquí podem seure a la cuina, sota cobert i fer-la petar amb els nepalesos. Sempre hi ha foc i sempre hi ha té o cafè fumejant i preparat. Ocellets menuts, blaus i grocs, refilen i es passegen pel camp base. I els iaks van remugant i ens miren amb un cert ull crític. Quina pau.
9 hores.
Felicitat de ser al camp base. Ahir vaig baixar a recollir unes medicines, unes càrregues i a l’Eudald que era aquí recuperant-se. I per pujar més menjar, que a dalt anem escassos. Però l’Eudald no vol pujar encara. Pujaré amb en Iem (Mai no sé si s’escriu Iem o Jem) Bahadur. És clar que, ni una cosa ni l’altre. S’escriu en nepalès.
Ara tot just arriba el sol al campament. En Prem Rai, el cuiner, prepara un esmorzar i nosaltres preparem les motxilles. D’aquí a una estona, carregat, tornaré a enfilar la pallissa fins al camp I per quarta vegada. Demà, per cinquena vegada, fins al camp II. Pujarem 1900 metres en dos dies. Després d’un dia de descans al camp II, suposo que rellevaré algun dels qui ara son a la punta, que deuen ser en Joan i en Manel.
Et deixo el que he anat escrivint. És a la llibreta blava de l’expedició que és al meu bidó. És marcat amb un esparadrap amb el nº 29.
Fins aviat. No saps com és de llarg aquest temps. Mai arriba el moment de que t’adormis amb el cap recolzat al meu pit. Ull viu, però, que tinc el pit fet un sant Llàtzer de cremades i butllofes! Espero haver-ho curat quan arribis.
Unes magarrufes. Espera´m una estoneta, que vaig, escalo, m’enfilo, i torno aviat.
Bé, Annamaria, tot llest. Tirem amunt. Fins la tornada, que espero que sigui aviat.

Imatge. Ang Temba i Mingma a la recerca de la tenda de material del camp I coberta per la neu.

19 hores. Campament I. 4800 metres.
Fosqueja. Altre vegada al camp I, dins de la tenda taüt. Va nevant i tot, tot, és mullat.
Hem sortit del camp base i hem tardat vuit hores en arribar, carregats com rucs, fins aquí. Encigalada enorme i horrible perquè hem intentat estalviar-nos la canal final. Error. Després de pujar per una petita vall lateral, hem hagut de renunciar i tornar al principi. Neu esllavissant-se, sense menjar ni abric, mullats i esgotats. Hem arribat al campament, pres una sopeta calenta i menjotejat alguna coseta a contracor mentre seguia nevant amb ganes i cap a dins de la tenda. Ja es veurà demà si hi ha pebrots per pujar les càrregues fins al camp II, uns 800 metres més amunt. Amb neu dura poden ser cinc hores. Amb neu tova no hi ha límit. 
Comunicació per ràdio. Avui en Pau i l’Ernest han arribat, posat corda fixa als passos complexes i deixat la càrrega a 6100 metres. Demà, en Joan i en Manel intentaran arribar i muntar la primera tenda del campament III a 6400 metres.
Confesso, inspeccionant la trista misèria en la que m’he convertit, que m’han passat les ganes de tot. Avui ha estat el dia més desagradable de tota l’expedició fins ara. Fred, mullena, gana, set i cansament. Tos, mocs i diarrea. El fred ja va passant, però la mullena continúa. La gana s’ha convertit en cremor d’estómac, coragre que en dia el pare, per les quatre punyetes que hem pogut devorar a correcuita. La set igual, que costa tenir aigua suficient amb aquesta pols de neu. Les mans, mal i dolor. El trasero? Cruiximents musculars i encetat. El nas, encara més encetat. L’esquena és un mapa; si ja estava socarrada, després de vuit hores de motxilla carregada, ja t’ho pots figurar. La pell del pit, mira, ja es va curant. De tots els meus estudis de la carrera de medicina, només em falta posar-me de part. La resta de les pupes del llibre més gros de medicina, les acumulo totes. Doloriments i cruiximents generals. Capolat.
Aquest matí t’escrivia les darreres notes. No sé que en pensaràs. Altre volta sòc aquí dalt en lloc d’esperar-te al campament base. Jo espero que fem cim en pocs dies i ens retirem aviat. I retrobar-nos al campament base. Si ja fossis aquí, aquesta tenda no seria ni tan freda ni tan humida. Vaja, però, no et vull mal; millor que no hi siguis.

Diumenge 25 Abril. Campament I.
Avui només avorriment. Teòricament teniem molta feina prevista però n’hem fet molt poca. Hem hagut de fer molta per sobreviure. Tot el dia que neva, intensament. No es veu res a tres metres. Treure neu del voltant de les tendes cada dos hores i aixecar-les sobre el cràter de neu excavat dos vegades. Neva per l’amor de Deu. No és gaire amorós aquest Deu pel que veig. Entre cop de pala i cop de pala només romancegem i ens avorrim cadascú a la seva tenda. Som sols al campament en Iem Bahadur i jo.
Es curiós. Em prenc tan a pit aquestes cartes o diari que em penso que sòn xerrades i, sovint, amb el llapis a l’aire espero que em contestis. És com si converséssim. Anava escrivint i et volia fer un encàrrec sobre portar-me un tabac per la pipa, fins que m’en he adonat de que llegiràs això, si ho llegeixes, passades algunes setmanes. O sigui que el tabac m’el pinto a l’oli.
Ja es veu que no, que aquí sóc sol i que ningú contestarà a les meves elucubracions encara que siguin escrites. 
D’aquí a un parell o tres dies, quan els xerpes baixin a descansar, enviarem un correu avall. Es trobarà, previsiblement, amb vosaltres prop del campament base. Com que aquí dalt no tinc sobres, ni segells ni aerogrames, quan tinguis una estona, escriu a casa per dir que estem bé. Qué dic!! Si la rebran d’aquí a trenta o trenta-vuit dies, amb molta sort, tan si escrius tú com si ho faig jo. Quan llegeixis això que escric, ja haurà passat l’oportunitat, el correu serà molt avall i tú al camp base. El córrer del temps de la conversa i el de les cartes no sòn iguals. Com llebre i caragol. 
No paro de fer càlculs. Massa temps que tinc. Que si podíeu haver sortit de Kathmandu el dia divuit i pujar en 10 dies, o que si és més lògic que sortíssiu el vint-i-dos i que arribeu en catorze dies. O sigui que el ventall per arribar al campament base, si no hi ha maldecaps, és entre el 28 d’abril i el 6 de maig. O més tard, que també podria ser que no arribeu per un grapat de causes, pel meu gran emprenyament. Càbales. Que de fet, no serveixen de res. Potser ni per matar el temps perquè quan acabo, no veig clars els números i hi torno. Ara el que caldria és que millori el temps, que fem cim aviat i que baixem, perquè aquí dalt, tampoc sabrem si heu arribat o no. Ho veus, ja t’he escrit en clau de futur, però quan ho llegeixis ja serà passat i molt passat.
Repeteixo; massa temps que tinc. I el mato escrivint, encara que sigui un reguitzell de tonteries i llocs comuns i ja sabuts. Disculpes humils, però comprén que sòn moltes hores seguides, amb els peus dins d’aquest sac de dormir humit, tota la roba posada, amagat en aquest fèretre de roba que tremola amb el vent i es va vinclant amb el pes de la neu, només pendent de beure i de pixar, de menjar i de cagar i de tant en tant, de treure palades de neu per no quedar colgat. Fred, humitat i brutícia. Ja t’aviso, però, que brut no és el mateix que embrutiment. Brut i emporcat si, però embrutit encara no, que mantinc la dignitat de no voler-ho estar. Ja m’explicaràs, però, com ho faig. Embrutit, encara no, però desvariejat, si, una mica.
Imatge. Arribant al campament II els primers dies. Encara sense iglú. La paret de glaç comença cap a l’esquerra.

Ara el cel és d’un gris lluminós. No com abans, que era com negra nit. Temps boig. Ni l’Iem Bahadur ni jo hem fet el que calia, ni, segur, segur, en Manel i en Joan hauran arribat al camp III. Ara neva i fa resol. Aixó significa neu pasta i tot mullat. Neu i neu. Els dies passen i no avancem gaire. O gens. Hem fet, però, gairebé tot el transport al camp II. Voldria donar-els-hi un cop de mà a aquests expeduros, que estan una mica estovats, però amb neu fresca fins el melic cada dia no hi ha gaires collons per pujar càrregues. Tinc al cap de pujar al camp III demà-passat o l’altre, quan pugui. Tan si hem arribat i l’hem establert com si no. Quedar-m’hi a dormir una estona i l’endemà pujar una tenda, gas i menjar tan amunt com pugui, potser fins els 7000 metres, deixant apuntat ja el camp IV. Ballaria de content, jo que no soc gens ballaruc, si ho pogués fer. Si més enllà pogués anar encara més amunt, ja veus, a fondre’m de feliç, però aixó entra al camp dels somnis humits. Imagina que pogués arribar al collet entre el Manaslu principal i el subcim Nord. Podria fer una ullada a la vall del Margshyandi Khola, que recorríem fa tres anys amb aquella alegria. Però això, segur que ja t’ho havia dit... Perdo la memòria... 
Amb aquell joc de cartes rodones, vaig fent jocs solitaris un darrera de l’altre. Sort que en sé uns quants i, si no els sé i ja soc tip i cuit dels que conec, m’invento un altre. Passar temps, que corre lent i és feixuc. Espero la comunicació de les 16 hores. No para de nevar i ha tornat el vent. Torna a ser ben fosc.
Fa una estona he sortit a treure neu i, com que no l’he vist sortir en tot el dia, he anat a veure a en Iem Bahadur, que és a l’altre tenda. Té mal de cap i taquicàrdia. No té febre, la pressió és normal, l’auscultació cardíaca i respiratòria sòn normals. No té meningisme i la situació neurològica també és normal. No trobo res objectiu, vaja. Penso que, com que és la primera vegada que treballa de portador d’altitud, és molt jove i és ben sol a la seva tenda, té una barreja de mal agut de muntanya, cansament, enyorament i demés pupes d’aquest calibre. Farem el més prudent. Una mica d’analgèsic, paracetamol, i si tot va bé i descansa, és que tot va bé. Si en un parell d’hores no està millor, hauré de fer un pensament. El que no sé és com podríem baixar de cara a la nit, amb el sac mullat, que pesa com un ase mort i amb neu fins l’engonal... Amb bon temps i sense neu, podem ser al camp base en menys de tres hores, però ahir vàrem mastegar neu i suor durant vuit hores per arribar aquí. Els hi comentaré als del camp II per si calgués fer canvis en el programa de portejos. Vaja que, amb aquest temps, tampoc hi ha gaires pebrots de complir el programa. Aprofito i trec neu de la tenda dels xerpes, si no vull que s’esfonzi aquesta nit. La tenda ja és al fons d’un cràter i el nivell de la neu ja gairebé arriba a la cúpula de la tenda.
2/4 de cinc.
Ja son quarts de cinc.  I no hi ha senyals de ningú. La ràdio calla com un mort. Ni soroll de fregits de quan hi ha una altre ràdio oberta. M’han oblidat. Negligit del tot. Mentre no sigui que tinguin problemes...
Sort que en Iem Bahadur, descansa i es troba bé. Cap problema per aquesta banda. Després, pixadeta i mitja hora de pala. Ja hi som, altre vegada, amb cada tenda, al fons d’un cràter. Hauré de tornar a canviar les tendes de lloc. Només tenim una pala, però.
Les sis. Fosc com gola de llop, però no és per l’hora. Neva desesperadament. Per fi he pogut comunicar amb el campament II. No tinc bateries de recanvi, o sigui que els entenia bé, però no podia emetre en condicions i ells no em clissaven gaire bé. En Joan i en Manel no han pogut passar dels 6100 metres, amb neu fins la cintura; igual que ahir. Demà baixaran en Mingma i l’Ang Temba a recollir les darreres càrregues que queden al camp I per pujar cap al camp II. Veurem com es troba en Iem Bahadur per pujar, tot i que jo penso que seria millor, si la neu i el temps ho permeten, enviar-lo al campament base. Aixó és massa dur i ell és massa novell. Però sobretot, veurem com està la neu. Si segueix nevant com ara, ens arribarà la neu al pit i ni baixaran els xerpes ni pujaré jo. I si surt el sol, amb tanta neu caiguda, les allaus baixaran en estereofònic sensoround pertot arreu i millor que no ens enxampi a la glacera. L’Ernest pensa que potser millor esperar a que sigui instal·lat el campament III per enviar el correu avall. Potser si, però aleshores potser que ja no tindrem ningú per enviar el correu, que en Iem Bahadur, en teoria, no pot passar dels 5000 metres, o sigui per sota del camp II; encara que hi hagi fet una escapada... Bé, ja es veurà.
Segueix nevant; acabaré agafant fred aquí estirat. M’engorroneixo. De fet, faig més capcinades del que escric. Haig de fer com sigui per pujar aviat al campament II; potser demà si el temps ho permet i en Iem Bahadur es troba en condicions. Jo penso que, diguin el que diguin, l’enviaré avall independentment de com es trobi. Legalment és un portador d’altitud i no pot passar de 5000 metres. I aquí som a 4850 metres. Si hi ha un accident, encara tindrem un problema greu.
Si pujo al camp II, seré amb els companys, i no tan sol com aquí i podrem fer barrila. A més a més, ja dic, m’engorroneixo. Avorriment. 
Obro una flor de pensaments sobre el tema. La primera fulla diu que, amb aquest temps, és igual ser on siguis. Has de ser amagat. Sigui el camp I, el camp II o més amunt. No hi ha ni pebrots ni gonadotropines de treballar. La segona fulla diu que, quan el temps millori, haurem d’esperar un parell o tres de dies de sol perquè aquest tou de neu que ha caigut s’assenti. Ja es veu que si passem per una d’aquestes vessants el primer dia de sol, encara ens posarem per barret un bon tou de neu. La tercera fulla, punyeta, és contradictòria, però s’ha de mirar tot. Aquí estic ample, sol a la tenda, una de les antiquades tendes Jamet isotèrmica de tres pals, càlida i seca. Resum de tants pensaments. Que ja veurem el que es pot fer.
Ara sòc a la mateixa tenda que fa de magatzem. Tinc tot a mà i el material fa de barricada perquè la neu que va caient no deixi l’espai tan petit. La tenda Palmira, on m’allotjava abans, ben plegada, que no puc afirmar que sigui seca, fa de parapet contra la pressió de la neu a l’absis. Una tenda més per pujar al camp III. Aquí, al campament I, ja només hi ha dos tendes, una Palmira i una de les velles Jamet, muntades. Tota la resta, anirà més amunt.

Imatge. Baixant al campament base. En primer terme unes barraques de pastors. Més enllà les banderoles d’oració i les tendes vermelles del campament base.
NOTA 2015.
Aquella expedició era bastant pobra. Teníem una petita subvenció de tres entitats: l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Federación Española de Montañismo. Entre totes tres, es cobria, més o menys el 25% del pressupost. El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) ens va llogar, del seu material propi, cinc tendes isotèrmiques Jamet, cinc piolets metàl·lics i cinc parells de crampons que vàrem deixar pagat religiosament. Amb aquest material, podíem destinar els diners a altres despeses. Haig de dir que, havent  perdut bona part d’aquest material a l’expedició, el CEC, no ens va reclamar res. Empreses d’alimentació com les galetes Birba o Pujol de Camprodon i Santiveri de Barcelona, també van aportar bona part de l’alimentació. Altres marques de nutrició van ser Ovosec, Dietisa, Jalinstant i altres. Les motxilles, una gran de transport i una més petita per atac i les bosses per transport eren de l’empresa Bru i incloïen el logo de l’expedició. El material d’abric era de l’empresa Monplay; forros polars i jaqueta i pantaló de thinsulate. La roba interior era de l’empresa Damart. Només els sacs de dormir eren de ploma, però cadascú portava el seu d’expedicions anteriors. No hi havia més quartos. Una petita empresa tèxtil, Jellowstone, ens va facilitar uns xandalls, samarretes i diverses dessuadores, amb el logo de l’expedició. Altus i Salewa ens van reduir el preu de les altres set tendes. Monplay i Bru també patrocinaven el cartell de presentació. La major part de les col·laboracions va ser a baix preu; poques van ser regals.
La major part de les medicines les van cedir sense cost els laboratoris. No així el material com benes, eines quirúrgiques, esparadrap, alcohol, guix, etc.

Va nevant. Sort que aquestes Jamet sòn sòlides. A mi sòn les que més m’agraden apart de la Salewa Norkap que ja tenim al camp II. Les Jamet sòn de cotó gruixut i pesen un munt, però són transpirables i més càlides, i per tant, més seques. Vinga a fer solitaris amb les cartes, picotejar algunes galetes i xocolata i a escriure. I a fer alguna capcinada. Em posaria ja a dins del sac, que ja es veu que avui no sortiré a sopar. 
Altres pensaments. L’economia dels gestos. He quedat amb en Iem Bahadur de passar-lo a veure pel seu apartament a les sis del matí, a veure que tal ha passat la nit. Però puc fer el ronso i passar a quarts de set, que ja és l’hora en que caldrà sortir a pixar i a treure la neu per no quedar colgat. Aleshores, acomplides les obligacions pertinents, puc agafar el fogó, la perola, un grapat de neu neta, cacau, llet en pols i uns sobres de cafè i preparar-nos una cosa calentona i opípara. Després, segons el temps i les necessitats, ja faré el que calgui. I així, recollint tota la feina en un sol feix, em queda més temps lliure. És clar que això deu ser una cosa molt útil pels gerents de les empreses. Però com que el temps és una cosa que em sobra, de bona gana els hi donaria un cabàs ben curull de temps sobrer.
I segueix nevant amb ganes. No és tan fosc com fa unes hores, però no para. He tornat a sortir a treure unes palades de neu de la meva tenda i de la d’en Iem Bahadur. En sentir-me ell mateix ha espolsat la tenda des de dins, o sigui que és despert. Diu que està bé, però no he entrat a la tenda amb les botes i l’anorac cobert de neu. Aquesta tenda és una Pamir Altus, la Palmira, fardona, platejada, moderna i atòmica, però que no resisteix la neu igual. A més a més, impermeable com és, condensa el vapor i acabes mullat.
Aixó d’espolsar la neu de la tenda, està bé, però no es pot fer sovint. Fas passar la neu de sobre, cap tot el voltant i vas restringint el perímetre. Al cap del dia, la tenda, a cops de pala, queda al fons d’un cràter.
I el baròmetre que va baixant. O l’altímetre pujant, que és el mateix. Encara ens queden una colla de dies, però començo a pensar que si aquest temps segueix així, fracassarem. Amb neu fins a la cintura no hi ha qui porti gaires càrregues ni suministri res a les cordades d’atac.
19 hores. 
Preparant el sopar. Amb el forro polar, les manyoples i tots els petrecols posats. Renoi, quin fred que fa. Negra nit, segueix nevant. Hauré de canviar la tenda de lloc, que ja és tan fonda, que cada pala de neu que trec, torna a relliscar fins al fons del cràter i no vull fer feina per res.
Abans pensava...
Imagina que hi ha un mariner afamat i assedegat amb la barca aturada al mig del mar i va pensant i somiant: “Encara que tot sigui aquí ben quiet i no faci vent, la barca i jo estimem el mar igual”. Aquí immobilitzat, per un excés de neu i de vent, passa igual amb la muntanya. La tenda i jo l’estimem igual. Però això només és la primera part del pensasentiment. Imagina que un dia, aquell mariner, que va arribar a port esgotat i mig mort, li ha de dir a la seva companya “No m’agrada o no hi estic d’acord, però t’estimo igual”. També podria dir “Noia, ara no fa vent”. Ella no entendria res, és clar. Que vull dir? Potser que aquests moments viscuts, es graven a foc a l’ànima i et van canviant la manera de sentir, d’expressar-se i de comunicar-se. Com de costum, em dec explicar fatal o és que estic encefalopàtic perdut.
Serà que quan ho passes malament ja mai més tornes a ser qui eres?
Somio i somio. En realitat somio conscient. O mig conscient. Remolí d’imatges que costen de sistematitzar en paraules. També és cert que poques estones sòc conscient i racional del tot. He anat fonent neu i preparant el sopar, però aquesta espècie de deliri em pot. I consti que no he begut ni fumat res. Serà el fred, serà l’altitud o una altre cosa, però el cervell va a un ritme diferent.
Imatges que no controlo a que venen. Escrivia García Lorca per fer dir a una dona que és verge “Mai cap home s’ha enmirallat en la blancor dels meus pits”. Imatge poètica potser amb raó de pes. Deu ser que quan els homes fem l’amor, ho intueixo, ens enmirallem més que no pas ens entreguem.
No sé que em passa, però es barreja el que penso i el que sento. Ja es deu veure. Normalment, com bona part dels barons, tinc clar que el cor i el cap segueixen camins diferents. Els arguments que són només cerebrals i incontestables i les pulsions hormonals profundes no raonables, segueixen camins diferents. Sovint enfrontats.
Deu ser l’altitud, la manca d’oxígen, l’estrés, la por o vés a saber... Pobre cervell perjudicat.
Plego.

Dilluns 26 Abril 1982. Campament I. 4850 metres.
Sòn les set del matí i segueix nevant. 
En Iem Bahadur, ha descansat i es troba bé. Li he tret la neu de sobre de la tenda dos vegades aquesta nit. Ara ja fa dos hores que tresquem i ja hem canviat les tendes de lloc. El nivell de la neu ja era més amunt del pal més alt. Ha nevat metre i mig de neu des d’ahir. Tornem a ser a l’aire lliure i no al fons d’un pou. És bo per respirar millor, però més exposat a les ràfegues de vent.
Ja he parlat dos vegades amb el campament II. Els xerpes no volen baixar. No m’estranya, amb aquesta nevada, amb neu tova fins la cintura i sense veure més enllà de cinc metres. És clar que, pel mateix motiu, ni en Iem Bahadur baixarà al campament base ni jo pujaré al camp II. O sigui, el pètal un de la flor té el color de dia perdut per l’expedició. El pètal dos té color d’anar gastant el poc menjar i combustible del camp I, sense cap guany. El pètal número tres d’aquesta flor té color de renec i de mecasumdeu. Maleït mal temps!! Aixó, més que una flor és un trébol.
Un altre dia aquí tancat, nevant i nevant. Posar-me les botes per sortir a pixar i, per agafar neu neta per les sopes i per treure la neu de sobre de la tenda. I encara sort que a la darrera càrrega, l’Eudald va oblidar dos cartutxos de butà a un racó de la tenda. La que abans era del material/magatzem i ara és el meu xalet. Ahir ja estàvem fent aigua amb la penúltima càrrega; ara encara en tenim tres. O sigui unes vint-i-quatre hores de foc. O sigui uns 24 litres d’aigua. Si no hi hagués canvis, que un o altre hi n’haurà d’haver, l’Iem i jo podriem sobreviure tres o quatre dies aquí abans d’haver de marxar escopetejats avall fos com fos, sense aigua ni menjar. I qui arriba, arriba i qui no, llepa.
Nova connexió a les 9 hores amb el campament II, a veure si el temps millora i es decideixen a baixar. Almenys no gastar allà, el menjar i el combustible que tant està costant pujar. Ara ha deixat de nevar, però la boira segueix sent molt espessa. No es veu res a deu metres. Aixó si, fa un resol que no deixa sortir de la tenda sense ulleres, barret i protecció solar. La pell es crema. Dins de la tenda tot és humit i fa xafogor. A veure si acabarem de tenir un “resting day” tan estimat per xerpes i portadors, però a la força.
Imatge. Sortint del camp I cap al camp base. Al fons la vall del Buri Gandaki. Caminem amb neu fins els genolls.

Avui dilluns 26, tres dies després del gran bany al camp base. Les cremades de la pel s’han anat curant, però torno a ser brut com una guilla. De fet, és clar, em vaig rentar jo al riu, amb aigua freda i pastilla de sabó de la de rentar la roba, ben dura. Era el que hi havia. Però la roba expedicionària, humida, amuntegada dins de la tenda, que tenia al camp I, és la que ara porto posada i no s’ha rentat des de que va sortir de la fàbrica. I ja fa uns dies i unes quantes batalles i suades.
Hi ha tanta llum que em fan mals els ulls fins i tot a dins de la tenda. Malgrat aixó, no es veu res a tres passes. Avantatge: el desglaç. Estem recollint aigua gratuïta, economitzant butà, posant les peroles als punts on cauen les gotes de la neu de les tendes. Quan glaci, no servirà de res, però per esmorzar i dinar, si.
Més pensaments entortolligats: el primer és que pujar avui o demà al campament II serà cosa perillosa i penosa. Perillosa per les allaus i penosa perqué la neu és una pasta mullada i pesada. El segon és que, tot i que encara tenim 14 dies de coll sense apurar gaire, només hem arribat a 6100 metres i el campament III no és ni establert ni ben proveït, per poder suportar unes cordades que ataquin el cim. Almenys hauria de ser a 6500 metres i ben proveït. Un tercer pensament diu que ja és ben trist que, en aquesta expedició, que és la que em trobo millor i més ben aclimatat, tan anar amunt i avall, no pujo gaire més amunt dels Alps. Neu i neu, traginar càrregues amb el vent de cara i neu fins la cuixa, foscor i boira. És clar que, segons pensen els malpensats com jo mateix, potser em trobo millor perquè no sòc tan amunt com altres vegades.
Connexió de les 9 hores feta. Diuen que l’Ang Temba i en Mingma sortiran a quarts de deu cap aquí per recollir dos càrregues de les que han de pujar al camp II. Són les darreres excepte les dos darreres que ens tocarien pujar a mi i a l’Eudald. Jo pujaré al camp II amb ells i pujaré el meu material i mitja càrrega. 
Els xerpes poden ser aquí cap a les dues de la tarda si la neu i la visibilitat ho permeten. Si no és el cas, tornaran al camp II. I aquí ens florirem de pena i de fàstic. Haig d’acabar de pensar si cal canviar alguna cosa de les càrregues a pujar al camp II abans de que arribin els xerpes. Especialment de la farmaciola. Saps que passa? Que els companys, ben segurs de la seva salut, passen àmpliament de la farmaciola. I mira que haig d’enviar personal al campament base a recuperar-se per pupes diverses i que les consultes per radio sòn diàries. No te les explico. No seré tant i tant pesat. Però és com si jo fos l’únic poruc tremolós pel que pugui passar. 
Quan pari de nevar, que ara hi torna, però amb parsimònia lenta, sense vent i amb molta llum, m’hi dedico. Val la pena que tot sigui a punt quan arribin, si arriben, els xerpes. Si no, si ho preparem tot quan arribin, tindrem una feinada, sortirem a quarts de quinze i arribarem al camp II de nit. Per sort, entre els camps I i II hi ha glacera, neu tova, paciència i algunes esquerdes ben controlades, però poc risc d’allaus. Per cert que, amb aquesta nevada, de les banderoles roges de dos metres i mig d’alt que hi ha plantades al trajecte, i que des del camp I en vèiem 3 fins que es perdien a la llunyania, ara no es veu cap ni en els pocs moments de bona visibilitat. Conclusió: aquests dies ha nevat més de dos metres.
Per altre banda, mandrós com soc de mena, m’emprenya desparar la tenda Palmira que sobrarà, posar-la a assecar, organitzar tot el fato i esperar, mullant-nos o incómodes a la tenda del material, en Iem Bahadur i jo, fins que arribin. O no arribin, que cada vegada neva més i tot és més fosc. Potser no s’arriscaran per la glacera i menys si no es veuen les banderoles que marquen el camí. I faran bé. Jo tampoc sortiria amb aquest temps. De fet, no m’atreveixo ni a enviar a en Iem Bahadur avall sol, tot i saber que el camí, tot i que és més llarg i només té la dificultat del couloir equipat amb corda fixa. Sòn 1000 metres de desnivell sense ajuda i sense comunicació amb el campament base. Un turmell torçat i el podem trobar mort d’aquí a una setmana. Ets un tràgic, em diuen els expeduros. Potser si. Però el bon metge prevé les pupes abans de veure’s obligat a curar.
...............
Més pensaments. La comunicació íntima i profunda dels expedicionaris. Amb aquesta colla de sis-peles que sòn més que un duro, no ens comuniquem més que per repartir la feina i la supervivència del dia a dia. 
“Surto a pixar”. “Ves cap a l’esquerra, però no t’allunyis. Crida quan acabis per si haig d’ajudar-te a tornar, que no es veu res a cinc metres”. “No pateixis. Ja que em poso les botes, treuré unes palades de neu i tornaré amb un perol de neu neta de la banda dreta pel sopar”. “D’acord. Trec un sobre de Sum-Bol i el remeno per preparar la sopa”. Comunicació professional mínima. Cap “En que penses?” o “Com ho veus?”.
..........

Imatge. Tornant al camp I després d'una càrrega.

Passa el temps ben a poc a poquet. M’he distret provant la fondària de la neu, preparant un cafè ben ensucrat amb llet pels dos ermitans del campament, guanyant-me a mi mateix un parell de jocs de cartes rodones i encara són quarts d’onze. Ja no sé que prefereixo, si que vinguin o que no. Ja no sé si és pitjor aguantar aquí uns dies més, ben encongit, o pujar amb aquest temps per la glacera.
Ara no neva. Fa resol. Surto a arreglar càrregues i coses per si cal.
..........
Les onze i per aquí no apareix ningú. Potser els xerpes ja no baixaran. No tinc comunicació amb el camp II per confirmar si han sortit. Ara no neva i hi ha molta llum, pel que penso que a més altitud fa millor temps. No contesta ningú allà dalt. Potser treballen cap als 6000 metres i no estan per ràdios amb el camp I. En fi, ja ho veurem. Encara poden arribar els xerpes aquí baix.
La situació al camp I no és dolenta. La tenda que tinc, una vella Jamet del Centre Excursionista de Catalunya, és comfortable i resisteix bé les nevades. Aixó si, amb la feinada de treure la neu dos vegades cada nit i tres vegades cada dia. I pujar-la a nivell del terra cada dia. El material fungible, menjar i combustible, el tinc a la meva tenda. El material perenne, cordes, lones, ferros, estaques i àncores de neu, recanvis de material, pals de tendes, etc, són a la tenda Salewa que tenim desmuntada per preservar-la de l’esfondrament pel pes de la neu. Aixó vol dir que l’haig de desenterrar, o potser desennevar, cada dia, a un metre de profunditat. I canviar-la de lloc i pujar-la al nivell del nou terra cada dos dies. Sort que ja sé on l’haig de buscar. La tenda Palmira, on viu en Iem Bahadur, s’ha perjudicat una mica. S’ha trencat una de les vares del cul de la tenda. Potser no he sortit prou vegades aquesta nit a treure neu. Diguem-ho tot. He tret més neu jo que el company i hem canviat de lloc la tenda i pujat un metre més amunt quan jo l’hi he dit. Obeeix amb un somriure i treballa amb posat d’il·lusió, però no pren cap decisió. Si no li dic, és manté al fons del pou, amb la tenda mig esfonzada i arraulit a dins del sac. És com un lacai que només obeeix? Els legionaris romans, front a una ordre del seu centurió, responien “Oboedio”. O sigui “Obeeixo”.  És això? Si no li manen no fa res? És manca d’iniciativa? O és que el seu equilibri entre l’instint de supervivència i el sentit del deure és diferent del nostre? Segurament cap de les dos coses. Ni és un lacai submís ni les ordres del seu sahib son més importants que el seu sentit de supervivència. Sospito que, habitant de les terres baixes i primer viatge a les muntanyes per guanyar-se la vida, desconeix els perills. No sap sobreviure en altitud. Em mira rialler, però no m’entén quan li dic que si la neu tapa la tenda no podrà respirar i s’ofegarà. El més important; es troba bé, no li fa mal res i està encantat de la vida quan li dic alguna cosa: “Pujem la tenda uns metres més amunt”, “Ajuda’m a desennevar la tenda-magatzem, que la posarem dos metres més amunt” o “Omplim aquests perols d’aigua de desglaç, que estalviarem combustible per dinar”. Salta feliç de la tenda quan li demano. Si no, dins del sac, passi el que passi, amb els ulls tancats. Tenim diferent mentalitat els asiàtics i els europeus? O els manaies i els treballadors servents siguin d’on siguin uns i altres? Nano, això és molt difícil.
També hi ha una lona, una espècie de tendal amagat sota la neu, al costat de les dos tendes plantades, que tapa el material, diguem-ne de cuina. Fogons nous, unes cassoles o perols, una paella, diverses tasses d’alumini, cantimplores, coberts (culleres, obrellaunes i ganivets, que aquí no es gasten forquilles), etc. Tot hauria d’anar amunt. Ho arreglaré.
Per cert, quan he sortit de la tenda a veure el que es veia, o sigui res, i espera que esperaràs, a veure si algú ens ve a veure, m’he fet un dinar. L’Iem Bahadur s’ha fotut unes galetes amb xocolata, llet i cafè. Als nepalesos el peix no sembla que els motivi. En canvi, un servidor s’ha fotut una llauna de calamars amb mahonesa, salsa picant i pa negre de llauna. I de postre una queixalada al turró de crema que tinc de fa una setmana i que, massa dolç, no me l’acabo mai.
Material: Per cert que, els xerpes tenen el meu fogonet de butà superestimat. És el meu fogonet company de mil ascensions des de fa quinze anys; el primer que vaig tenir. Pintat i decorat per en Francesc Sandaran amb unes flors irrepetibles. No és com els altres fogons de l’expedició. I l’Iem Bahadur té el cassó que ens va donar en Sergio Callupe al Huay Huash a canvi del que ens va perdre a Llamac. T’enrecordes? Pot ser que hi posem una part de l’ànima en el material que ens ha ajudat en tants tràngols? Bé, si molt convé, amb un tros de l‘ànima robat en experiències anteriors o sense, no és més que un tros de ferro o d’alumini eficaç i ja s’els poden quedar, si així convé.
El dia es va aclarint. No neva. No fa vent. Ja passen de les dotze.
Imatge. Recollint material del camp II provisional enmig de la nevada. Objectiu: proveir el camp II definitiu.
Sentim veus al lluny. Veiem venir els dos xerpes. S’esfoncen a la neu només fins el genoll i la traça està ben marcada. La neu caiguda va fonent ben depressa. Ho preparem tot.
Encomano a l’Iem Bahadur totes aquestes cartes i l’acompanyo fins a l’inici del corredor. Passa el mosquetó per la corda fixa i el veig baixar sense problemes els tres-cents metres de corredor ben dret. Aixeca un braç i em saluda des de baix. Després l’espera una baixada suau i en una horeta més entrarà al bosc. Des d’aquí veig que el campament base també és nevat. L’envio al camp base, que no m’agrada el risc de tenir-lo per aquí dalt. En mitja horeta, torno a ser al campament I, quan ja van arribant l’Ang Temba i en Mingma.
He escrit una altre carta per l’oficial d’enllaç; que es preparin unes lones, menjar i més càrregues de butà per pujar aquí (Quines? A veure si encara en surt alguna). Com hem quedat amb els companys de dalt, l’Iem Bahadur pujarà cada tres dies des del campament base fins al camp I amb el que haguem encarregat i per recollir els missatges i cartes que li deixarem. Nosaltres farem baixar algun home, també cada tres dies, fins el camp I, per recollir el que ens deixi allí, sigui material, siguin cartes o noves de l’oficial d’enllaç. Com que no hi ha comunicació de ràdio del campament base al campament II, farem servir el vell mètode de les cartes i viatges periòdics a cada campament. Com sempre s’ha fet, tonteries tecnològiques apart. Li explico bé a l’Iem Bahadur i també a la carta per l’oficial d’enllaç.

M’en vaig al camp II. Carrego menjar i el meu equip personal. Els xerpes porten lones, dos tendes (mullades, mecasumlapunyeta), menjar, material i més banderoles per tornar a marcar el camí. Combustible zero. Queden dos càrregues de butà al campament I. Aquí les deixem per si hi ha una emergència; es tracta de poder sobreviure amb la retirada coberta.
Adèu. Vaig amunt. Que Deu ens agafi ben confessats.
Etiquetes: , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic