Translate

MANASLU 1982. Campament Base. 12 - 17 abril

Campament Base. 12 Abril 1982.
Acabats d’arribar. Per sort som només a 3800 metres i ningú té mal de muntanya. Capvespre a la tenda després d’un dia de feina intensa. 
Segueixo amb aquest diari, que no és més que un munt de fulls de paper que deixo al camp base per quan arribis sàpigues com han anat i com van les coses.
Avui hem escrit a en Mike Cheney de la Sherpa Cooperative sobre la vostra arribada. La carta la baixarà demà en Sonam a Kathmandu. Allà us esperarà i ja pujarà amb vosaltres. Crec que és un bon element i s’hi pot confiar. Hem quedat que vosaltres necessiteu portadors i menjar només per a la pujada; quan baixem ho farem tots plegats amb el personal i mitjans de tota l’expedició. Aixó vol dir que haureu de contractar el personal i el menjar només pels dies de marxa, que oficialment són quinze. Encara que feu carreres i, asmades arribeu en deu dies, en pagarem quinze. Feu servir sempre que calgui que no sou turistes despistades, que aquesta és una àrea restringida. Vosaltres sou membres d’una expedició autoritzada que arribeu més tard. Així consta oficialment al ministeri. No feu servir, doncs l’expressió “trekking” per si les mosques; sempre allò de “two expedition membres coming late”. 
Un consell de veterans: pagueu el mínim possible i no feu com nosaltres, que hi ha molts llestos, especialment entre els qui manen i organitzen. Tot el que es pugui, ho deixeu per a la baixada i així, potser, aniran amb més miraments amb vosaltres. I penseu també en portar rúpies en bitllets petits perquè haureu de pagar els vostres portadors en arribar aquí. A en Sonam ja el paguem nosaltres.
I més coses, que això de les expedicions és un pou sense fons de problemes i malsdecap. Si ho sé estudio per gerent i negociant i no per metge. Si heu pogut portar els diners de l’expedició que us havia de donar en Conrad, porteu almenys 500 dòlars en rúpies, moneda petita. T’en recordes del tibetà a qui havíem comprat el sac fa tres anys? Doncs és el qui ens ha fet millors tractes pel canvi de moneda. Dòna 16 rúpies per dòlar en bitllet petit i 17 rúpies si el bitllet de dòlar és de 50 o més. Si i dieu que veniu de part nostra us tractarà bé, que té comptes pendents amb nosaltres.
Com em torno, oi? Semblo un vulgar director delegat de producte i màrketing. I jo que només volia pujar muntanyes i provar de curar als meus pacients...
Puc demanar un favoret més? Diu en Llop que porteu unes ampolles de rakxi o d’alguna cosa semblant amb força grau alcohòlic. Anem escassos i el personal, i no només el contractat, protesta. Per aquí el que els agrada és el clàssic rom “Kukri” nepalès.
Mentre vaig escrivint això, vosaltres ja deveu ser a Kobenhavn. 
Estem ben enfeinats, aquí al Camp Base. Demà surten els primers cap al Camp I. Jo encara haig d’organitzar la farmaciola, el menjar i les racions d’altitud. Demà aniré per feina.
Fins aviat.
       
    












     

       

Imatges. Els membres de l’expedició en diferents moments, Ang Temba Xerpa, el sirdar, sota un txorten i Mingma Xerpa a Nyak, amb en Dai Bahadur, ajudant del cuiner i altres expedicionaris al fons. En Dahal Bahadur, l’oficial d’enllaç, apedaçant-se les dents prop del campament base. Ang Temba Xerpa amb la Regina Fruitós i uns nens tibetans proveidors de llenya al campament base.



Imatge. Campament Base el dia després d’arribar. El sirdar Ang Temba Xerpa, segut a terra, fa la tradicional puja per demanar al cel que tiguem sort i que la muntanya ens deixi tornar a casa.  

Campament Base. 14 Abril 1982. 
El cap va fent càlculs, que per aquí, enfeinats, pujant i baixant motxilles, hi ha molta estona per exprimir la neurona. I als vespres, encara més. I si fos exprimir la neurona, rai. De vegades es posa a sobre del pensament una capa d’angoixa, pena, llunyania i soledat que no deixa pensar gaire. O que s’hi barreja i complica. No saps si penses i si només sents.
Avui deveu haver arribat a Kathmandu; no tinc manera de saber-ho. En Sonam va baixar ahir cap allà, de manera que arribarà en una setmana, dia més, dia menys. No crec que torni abans de recollir-vos i fer de guia pel viatge.
Assegut dins la tenda, escoltant música amb el minicassettte/ràdio que tenim al camp base. De fet el tenim per sentir la previsió del temps a l’Himàlaia de Ràdio Índia i Ràdio Nepal, que no sempre coincideixen. De fet hem d’estalviar bateries, que anem justos, però, esperant el parte meteorològic, aprofito per relaxar-me. Descanso. Avui he pujat al campament 1 per primera vegada. L’hem posat a 4850 metres. M’ha costat; potser per la càrrega de més de 20 kilets o potser perquè era la primera vegada i no estem ben aclimatats o potser perquè hi ha mil metres de desnivell. O per tot plegat. L’altitud es feia sentir, però el pes de la motxilla més. Inacabable. Ahir van pujar en Mélich, en Fontan i en Pla, amb l’Ang Temba i en Mingma i van deixar establert el campament en un reconet arrecerat. Avui hem portat 60 kilassos més de menjar i material en Llop, l’Stevia i un servidor. Penosa ascensió. Primer boscos en pujada com si anessis al Pedraforca. Ben bonics. Després prats verds ben pendents i rocs negrosos que cal esquivar com al Pirineu. Giragonses. Passat això, passar pel darrera d’unes agulles de roca, però, sorpresa! Al darrera de les roques, una canal de neu glaçada. Més llarga que un dia sense pa. Ja es veu que sòm a l’Himàlaia i no al Pirineu. Amunt i amunt entre 3950 i 4450 metres. Pallissa. Ben dret. Sortint de la canal de neu, afortunadament dura, un collet bonic i un petit llom herbós. A la canal hi posarem una corda fixa per facilitar els transports. Després ja ve, aleshores si, neu mollenca enfonzant-nos fins el genoll les darreres tres hores. Tres hores per guanyar els darrers 400 metres de desnivell que deuen ser menys d’un parell de kilòmetres de distància. Però neu ben tova on ens enfonzàvem fins les cuixes. En total, unes deu hores entre pujar i baixar. Pallissa enorme.
Pràcticament, amb un viatge més de tota la colla, uns 160 kg, ja tindrem al camp 1 tot el que necessitarem als camps alts més endavant.
Demà es preveu que tots carregaran fins al camp 1 i es quedaran a dormir allà per anar obrint traça fins el camp 2. L’Ang Temba i en Mingma tornaran a baixar al camp base perquè demà-passat serà el seu dia de descans. Jo em quedaré aquí per fer els darrers pagaments als del poble de Sama i preparar les darreres càrregues per pujar amunt, incloent-hi la farmaciola. És la creu i és el que té ser el qui parla anglés, que et toquen totes les gestions. Un plus de creu i un altre de comoditat. Però sospito que potser en Brots tampoc pujarà. No el veig gaire malalt, però es va queixant de diversos mals menors. Aixó de ser metge en una expedició també té la seva creu. Endevinar el que passarà abans de que t’ho consultin no et pensis que ve per infusió de ciència divina. Has de mirar el ulls i les ulleres que fan, quantes vegades van a la latrina cada dia, si mengen amb gana o rebutgen el que hi ha, si expliquen o si callen, si la mirada és brillant o apagada... Ja ho veurem, però potser l’Stevia no pujarà demà. Si l’encerto, l’endevino i si no, ja rectificaré.
A en Lastut també el tinc perjudicat. Com diu ell, una mica tarat. Va sortir de casa amb una tenosinovitis rebel al canell dret. Aquests escaladors de roca que no tenen cura... Durant la marxa havia millorat, però ara, agafat a les cordes fixes, la pupa ha tornat a donar la cara. A grans mals grans remeis: li he enguixat el braç perquè el tingui ben immòbil. Però això no l’excusa de portar motxilles amunt i avall, que sinó, no m’hauria deixat enguixar-lo. Aixó si, hauràs d’agafar el puny de les cordes amb la mà esquerra. Que no es pot? Que això com es fa? Perdona, un servidor sempre ho ha fet amb la mà esquerra. Peró tú, és que tú ets esquerrà... Si, de naixement, però escric amb la mà dreta perquè em lligaven la mà esquerra les monges; però si m’embenen la ma dreta, escric amb l’esquerra. O sigui que tot es pot aprendre. Si tens la mà dreta immòbil, t’agafes a la corda amb l’esquerra. I poc a poquet, també faràs. Amb paciència, que no hi ha res fàcil i menys un vuitmil.
Els altres estan fets uns milhomes. Cap pupa. Sans com pomes. I un servidor també. 
Si exceptuem que tinc les mans plenes de ferides de mil petites agressions produïdes per obrir i tancar els bidons, tallar els formatges per les racions d’altitud, moure grans pedres per la cuina del camp base, etc. Invàlid per manco bilateral. A més a més tinc la cara vermella i inflada, que semblo un pebrot escalivat. Això del sol no ho porto gaire bé, per més protector solar que m’empastifi. Algú em pot dir que li fet jo al sol perquè em tingui tan poca consideració?
Avui és com si hagués pujat al Montblanc des de l’Aiguille de Midi. Estic cansat. Però no destrossat. 
S’està bé en aquest campament base; és ben còmode i arregladet. Gespa toveta i aigua fresca. Altitud tolerable. Prop del poble, tenim menjar local en abundància. Avui el cuiner ens ha fet un plat de cargols amb mandonguilles i pèsols; de llauna, és clar. I arròs blanc. I un té ben calent per reconfortar-nos quan arribàvem d’allà dalt. Només ens emprenyen els iaks, que venen a fotre’s-ho tot. Au!, un cop de roc sense afinar i llanes i banyes escapant rostos avall.
L’oficial també emprenya bastant. No para de dir que el camí és molt difícil i que no arribareu pas. No coneix les nostres noies. Que s’haurà cregut el molt ximplet? Difícil ho serà per ell. Deu ser bona persona i ajuda en el que pot excepte que calgui fer esforç físic en públic. El seu estatus no ho permet. És professor de geografia i llengües a Kathmandu. Però aquí està més fora de lloc que un esquimal al desert de Gobi; mai havia sortit de la vall de Kathmandu i no entén la llengua dels tibetans locals. Per cert que xampurreja una mica el francès.
És cert que aquesta marxa és llarga i que fins el desé dia no es pot veure el Manaslu. Si feu nit a Lhogaon, abans de Samagaon, veureu quin clar de lluna sobre el Manaslu. Si la nit és clara, que aquí el bon temps sembla una cosa escadussera. Els dies de sol i les nits de lluna van més escassos que els campanars a les vinyes.
En tot cas, és una muntanya que et talla l’alé. Impressionant. Alta i dreta com un cim dels Alps. Molt més que no ens figuràvem per les velles fotografies. Ja es veu que no és un cim de vaques una mica alt; tenim molta tela marinera per tallar. Una ruta llarga, sinuosa i complicada. I arriscada, que sempre tens uns sèracs penjant sobre el cap.
El temps no és el millor d’aquest país. Els matins, potser si que són clars i lluminosos, però abans de migdia ja és tot gris, emboirat i neva. El campament base s’enfarina cada tarda i es desenfarina cada matí. Veurem com serà més amunt. Quan marxa el sol, fa fred i a les matinades glaça. Fa més fred que fa dos any al Karakorum; aquest equip que portem, del famós Thinsulate super atòmic en lloc de la clàssica ploma de sempre, té al personal ben mosca.
Esperem el sopar i tothom, menys els cuiners, descansa o feinoteja amb les reparacions de cada dia. La temperatura va baixant i sentim el vent bufar i cridar per les crestes de roca. Fa fred i basarda. 
Avui, que és el dia de la república, ja deus ser a Kathmandú. Que llargs que es fan els dies. Però mai tant com les nits. El sac és ample i fred i la tenda gèlida.
Jo haig d’anar treballant i pujant càrregues amunt, sense saber on ets i com et va. I ni tan sols si vens o no us deixen venir. Només faltaria... Vaja que dec tenir una síndrome d’abstinència de tú, com una droga. No som res. I encara m’emprenya més pensar que quan es preveu que arribis jo seré fent l’indi pels camps d’altitud. Com un ximplet.
Ara ha vingut a la tenda en Dahal, l’oficial, per dir-me que sòc un home amb sort. No em diguis, i això? Es referia a que avui, el primer dia que he tirat amunt, ha estat també el primer dia que no ha nevat i hem pogut tornar a baixar amb sol. Potser si, de vegades ho penso, que tinc molta sort. Potser massa sort. Quantes persones hi ha que puguin passar els anys de vida que tinguin com ho faig jo? Sento estar vivint una experiència enorme i només em reca no ser poeta per poder-la transmetre de forma elegant i convincent i no amb aquests paperots i aquest llapis.

Dijous 15 Abril 1982. Campament base.
És negra nit. Sol a la tenda, em fumo una pipota del tabac agressiu local. El bo és per les grans ocasions. Tinc llum de butà, cosa excepcional.
Aquest matí els xerpes i el personal local han fet la cerimònia de pregar als deus pel que anem a fer, nogensmenys que pujar a casa seva a tocar-els-hi el voraviu. Hem de demanar permís. Han posat unes banderoles d’oracions de colors i focs tot al voltant amb herbes aromàtiques que fessin força fum. Han fet ofrenes a l’aire que incloïen arròs i rom. Com que només quedava una ampolla de rom, ens hem quedat abstinents. Però vaja, jo sospito que ditada a ditada de rom a l’aire, no hauran gastat tota l’ampolla només pels deus... 
Després, més tard, carregats, han pujat tots cap al Camp 1. I allà s’han quedat tots, xerpes i expedicionaris. He protestat una mica, perquè això és consumir recursos allà dalt, però vaja, tothom té tantes ganes de pujar amunt...
Jo tindré dos dies de campament base per preparar les darreres càrregues, la farmaciola del campament 2, que farà les funcions de campament base avançat, les farmacioles d’altitud i el pagament dels darrers portadors. Algun portador, més valent o més necessitat que els demés, ens ha ajudat portar unes càrregues al Camp 1. No hi tenia cap obligació, és clar. Si convenço a en Dahal Bahadur, que és l’oficial i màxima autoritat del govern aquí, proposarem que aquest portador, en Dai Bahadur, es quedi al campament base com a ajudant del cuiner, contractat per tota la durada de l’expedició i que ens vagi ajudant entre el Camp Base i el Camp 1. Ell content i nosaltres també.  Hi ha un problemet. Els portadors no poden anar més amunt de 5000 metres, que aleshores, sòn portadors d’altitud, i això vol dir assegurança i un altre sou. Pel sou cap problema, però no tenim assegurança. Però com que el camp 1 és només a 4800 metres...
Apedaçat tot aquest embolic, amargat de la vida de fer de gerent amb la punyeta de que parlo anglés, pujaré demà-passat dia 17 amb els dos xerpes i ja ens quedarem tots als campaments 1 i 2. Aviat, doncs, deixo el campament base. No hi tornarem si no hi ha cap imprevist. Començarem la vida entre la neu i el glaç. Altitud i fred. Gana i esforç.
Per cert que les ràdios de fireta que portem no contacten entre el camp base i el camp 1. Queden amagats a la vista amb algunes crestes de roca al mig. Així que, molt probablement, excepte que trobem un desllorigador, quan arribeu aquí, no sabreu res de nosaltres ni viceversa. Només per carta, si algú puja o baixa. Potser dels camps de més amunt hi hagi una línia més directa i es pugui sentir, però també és cert que sòn molt més lluny i ja veurem si els walky-talkies tenen prou pebrots per arribar a més dels cinc kilòmetres en línia recta que diu el fabricant.
Total, que si tot va com hauria d’anar, tornarem a baixar aquí al campament base el dia 3 ó el 4 de maig. Almenys, aquests sòn els plans. Però ja és sabut, que l’home proposa, Deu disposa i la puta realitat ho descomposa.
Ja t’ho dec haver explicat, però aquest campament és molt agradable. Tenim uns coberts fets amb paret de pedres i sostre de fustes i lona impermeable per guardar el material, el rebost i la cuina. En Prem Rai, en Dai Bahadur i en Sonam Xerpa quan és al base, s’han engiponat allà un habitatge que és un palau, net ampli, càlid i sec. En Dahal Bahadur, l’Ang Temba Xerpa i en Mingma Xerpa, tenen tendes pròpies. Nosaltres una tenda canadenca gran comunitària on dormim estibats i capicuats. Les banderoles donen color al campament. Posem-hi pegues? També n’hi ha. Quan muntàvem el campament això era un prat nevat. Ara avança l’estació, la neu es va fonent i apareix el que hi havia a sota. Bàsicament cagarades de iak amb una densitat de quatre per metre quadrat. Milions. I quan coincideixen unes sobre altres fan pujols tous i humits amb els que cal tenir cura per no enfonzar el peu fins el turmell. La sabatilla enmerdada fins dalt, que aquí no portem botes.  
Avui, com que jo era l’únic sahib al campament base, el cuiner no ha fet un menjar especial i he sopat el mateix que els nepalesos. El que ells mengen cada dia per dinar i per sopar: dhal, bhat, tarkari i, si s’escau perquè hi hagi carn seca o formatge, uns txapatis que hi donin una base. Quan hi som els europeus, cuina pasta, fesols de soja, patates, ous, farina, verdures, etc, però tot fet d’una forma diferent cada dia. Avui és una sopa, demà unes patates amb verdures fregides i demà passat unes farinetes amb curry, però fetes en bunyols i ben fregidetes. És variat però sempre a partir de les mateixes escasses bases. Ja té mèrit, ja...
Mirem-ho d’un altre punt de vista. Ahir ens vàrem fer el sopar nosaltres. Vaja, un servidor. Paella gran, uns trossets de cansalada, una cullerada de mantega, que l’oli va escassíssim al Nepal, unes cebes minúscules, verdures fresques allà mateix ofegades, una llauna de carn tipus Corned Beef (un clàssic a tot el mon), uns alls i després un grapat d’arrós i aigua fins que va ser cuit. Plat únic digne de cinc estrelles. I qui hagi carregat 20 kg mil metres més amunt i hagi tornat a baixar amb més gana que pa, que m’ho critiqui. És clar que aquests extres sòn escassos i només al campament base.
Deia que he sopat amb el nepalesos. Oficialment demanaven disculpes perquè el seu sopar era massa picant per la meva pobra llengua europea. Peró reien sota el nas quan pensaven que no mirava. Els pobres! No saben amb qui se les han d’haver en el tema picants. Servidor competeix amb avantatge amb indis i mexicans. He repetit dos vegades, que vaig afamat. 
Aquest personal son divertits. Tot el dia son rialles i somriures. No sòn servils com els qui havíem trobat fa uns anys. Sembla que tots siguem bons companys. És clar que, com que paguem nosaltres, haurem de tenir ull viu amb les despeses.
Em dec anar aclimatant bé, perquè em pixo viu... No acumulo aigua. Buf, ara descanso una mica de tant menjar, pixar, pensar i escriure.
Una camamilla calentona, que fa fred dins d’aquesta enorme tenda. Sort encara que tinc un fogonet a l’absis.
Tinc les mans cremades i nafrades a cada plec de la pell. Quan em miro, que segur que és el veuen els demés, només veig un gran nas vermell amb la pell tibant. I que fa mal el punyetero! M’el tapo cada matí amb cremeta contra el sol i amb un pegat de paper de vàter mullat que aguanten les ulleres perquè no es cremi. Inútil. El sol m’agredeix on menys ho espero. Aixó apart, la salut molt bé. 
Avui m’he llevat de mala llet. Dec haver somiat alguna cosa lletja, però no recordo res. Ha estat millor que no hi fossis perquè ha estat un d’aquests matins en que no em puc aguantar ni jo. Passa sovint, ja ho veig. No crec, però, que els companys s’hagin apercebut, que eren per aquí preparant càrregues. Després, amb la feina, preparant farmaciola i els números pels portadors, que demà marxen, m’ha anat passant. Ara, panxona plena de sopa i d’arrós amb llenties sòc al jaç i només espero, escric i somio. Llàstima de copa de vi que no tinc. Em posaria vermell com un pebrot si t’expliqués el que somio, mig endormiscat, mig despert.
Qui em manarà a mi embolicar-me d’aquesta manera? Demà serà el darrer dia al campament base. Després fred i neu, carregar i carregar, i esperar més de vint dies per tornar aquí i poder-te veure. Com vull que aleshores ja hagis arribat... Com estàs? Ho pregunto a la lluna, però segueix freda, impàvida; no em fa ni cas.
El darrer riu del dia i a dormir.  

Divendres 16 Abril 1982. Campament base.
M’he llevat d’horeta, perqué avui marxen els darrers portadors i s’ha de fer la cerimònia del darrer pagament. Ho volia fer aviat perqué tinguessin temps per tirar avall i fer camí cap als seus pobles. Però ara fan el romancer al voltant de la cuina mentre esmorzen.
De moment tots feinotegen per la cuina i, mentre no m’atabalin per pagar, aprofito per escriure. Aquí al costat, dos corbs, negres com l’ànima del dimoni, ens avisen de que tenen gana amb la seva veu escassament melodiosa; grallen que eixorden.
Es quedaran amb nosaltres només els dos xerpes (Ang Temba i Mingma) i també un portador que diu que és mig xerpa jovenet i fort (Dai Bahadur), que ens ajudarà a portar càrregues al camp I. No té experiència en altitud, però la vol tenir. Aixó apart del personal del campament base, que son el cuiner (Prem Rai), el correu (Sonam Xerpa) i l’oficial d’enllaç (Dahal Bahadur). En total sis nepalesos que es sumen als sis ximplets que hem vingut de Barcelona. Pobrets!
Pobrets qui? Ells o nosaltres? Ells cobren una feina, no una passió i nosaltres posem la passió i  ens hi deixem el sou. I potser el futur.
Avui tinc una llarguíssima llista de coses per fer.
Imatge. El poble de Samagaon, a la vall del Buri Gandaki vista des dels turons que envoltaven el campament base. Vista cap al sudest. En primer terme la morrena de la glacera del Manaslu.

Cerimònia de pagaments feta. Amb l’oficial d’enllaç i el sirdar, en Temba. Han marxat els darrers portadors. Apunto les despeses i els pagaments als nepalesos que marxen les passo a l’oficial. No sembla gaire interessat però. Em sembla que és aquí per un punt de prestigi a la seva universitat o per posar punts al currículum, però ni la muntanya, ni els europeus ni tan sols els nepalesos li interessen el més mínim. Em sembla, vaja. Deu em perdoni si sòc injust.
Demà serà la darrera pujada al campament I. Aniré amb en Temba i en Mingma, carregats amb 20 kg cadascun, fins al camp I. Valdrà més no sortir gaire d’hora per no agafar la soleiada aclaparadora i arribar a lloc amb la posta. A temps de sopar i dormir. Aixó si no es posa a nevar... El camp I és al mig d’una petita coma, com si fos una olla feta de neu i la reverberació i la calor sòn mortals. Només quan fa sol, però. No hi ha cap signe d’esllavissades de més amunt. Neu neta i fonda. Ben protegit de les allaus i del vent. Lloc amb fred i calor extremats, però tranquil i plàcid. Una mica tancat; vistes curtes, pels qui ens agraden els grans espais.  
Una nota apart. Quan veus molt espai i molt cel, pots preveure el mal temps abans. Quan només veus un raconet de cel, tancat al fons d’una coma o d’una afrau profundes, el mal temps t’agafa de sobte quan núvols negres com corbs, que no havies vist venir, et tapen el cel.  
Durant tota la nit i el matí hem sentit petar les allaus. La major part, però, sòn sèracs de la glacera i van cap al llac que tenim a la vora. Una mica al sud. No afecten el camí cap al campament I. Entre els campament 2 i 3 ja veurem si no ens els haurem de posar per barret. De moment, entre el Campament base i el camp I, cap perill d’allaus.
Dia lent. El dia avança i es va tapant. Com cada dia. Grisor, foscor i fred.
Ja només em queda que engreixar bé les botes dobles i esperar a demà. Tot el que hauré de carregar ja és a punt, però la motxilla ja la faré demà al matí, que sempre apareix un detall que t’esgavella l’equilibri i cal refer-ho tot per no anar de tort. Res més per fer. Temps mort en quantitat industrial, que és el més recordo de les expedicions. Molta paciència i molt de temps a la tenda. I que els qui llegeixen coses de viatges i expedicions hi donin un aire èpic... Molt de temps per rumiar. Pensar, somiar, recordar. I escriure si tens paciència i llum. Una espelma tremolosa, un llapis ben esmolat i uns papers mig humits.
Ens van dir en Gerardo Blázquez i en Jerónimo López que van trigar onze dies en arribar als 7000 metres. De moment, nosaltres, en quatre dies que fa que arribàvem al campament base som a 5600 metres. Vaja, així ho espero, que no tinc notícies dels companys que van sortir ahir del campament I per quedar-se ja al campament 2. No sé si hauria de dir: “només som a 5600” o “ja som a 5600” que això del temps i les altituds, en una expedició, són com una ruleta. Et toca o no. Més sovint no toca, que la banca sempre hi guanya. 
Només fa quatre dies i ja em semblen una eternitat! Com si aquest campament base fos casa meva des de sempre. Ja em sembla molt més llarg que els dies de nomadisme de la marxa d’aproximació, que van passar en un buf. Com si sempre haguéssim viscut aquí. 
Ara, en Prem Rai m’ha portat uns tubèrculs, una espècie de raves o de remolatxe de color blanc. Com uns naps però més durs i secs que els naps. Arómàtics. Olor i gust d’espècies asiàtiques. Amb la meitat del més petit, cru, cruixent i picant com un dimoni banyut, ja em cremava  l’estómac. Que dic l’estómac, allà bullia tot, des de la coroneta fins a la punta de més avall del cul. No era un picant com els bitxos; més aviat com un rave o una ceba molt forts. Era un picant dels que no crema gaire a la llengua ni al paladar. Picava tant que obligava a respirar profundament com si tinguessis foc als pulmons. Com una mostassa de Dijon, però directament a la vena. I a sobre, era dur i s’havia de mastegar amb paciència. M’he fotut tot el més petit, he esperat a refer-me i els hi he tornat els altres amablement donant-els-hi les gràcies. Deu ser la venjança pel sopar d’ahir, que no em van poder arronsar pel picant. Diuen que els orientals sòn subtils, però aquesta vegada s’han mostrat més obvis. Els molt sapastres, segur que només posen un trosset quan cuinen un plat i no s’el foten en cru a mossegades. Era com el que els japonesos en diuen wasabi, però en cru, a mossegades i multiplicat.
Anna, la mandra que em fa això de tornar a pujar demà és inmensa, oceànica. I no és per la muntanya. M’atrau aquest cim i l’altitud. També m’atrau el repte i l’esforç. El que pesa és la soledat, el temps buit, les llargues i fredes nits, sense saber on ets ni si estàs venint o no. I que tant si vens com si no, allà dalt hauré d’aguantar. Tinc más ganes de veure’t que d’escalar. Em sembla que l’any passat, a l’Huascaran, tenia més armes emocionals per fer cim que ara.
Imatge. El rebost sota el cobert del campament base.

19 hores.
 Dia pesat, fred i humit. Tot el dia plovent, l’he passat dins de la tenda. Llegint en anglés, que és cosa que em costa. i jugant a cartes. Dia trist, dia d’espera, sense objectiu. Sense personalitat pròpia. I dia inquiet, potser per la mateixa immobilitat i manca d’objectiu. El meu cos i el meu cor criden que et necessiten. Em persegueixen imatges de mel, tot i despert. Imatges que són una porta que potser és carn, càlida, però també protectora, tranquil·litzadora, com poder tornar a casa un dia de tempesta. Com entrar al refugi quan les coses han anat mal dades i ja no hi comptaves. No en facis cabal. Res de res, manies d’un ieti enyorat.
Ara crida em Prem. A sopar. Maleïdes les ganes que en tinc, inflat com estic de raves corrosius, patates i arròs, tot plegat amanit amb curry. Está molt bé això del curry; sobretot els primers 20 dies. Ara, però, trobo a faltar l’all, el julivert, la picada i els bitxos picantets. Per no parlar d’altres coses. M’en hi vaig, que alguna cosa hauré de menjar.
Nit. 
Tinc son. Si demà fa bo al matí, com espero, pujaré al campament I. Ja no baixaré fins que, amb cim o sense, retirem l’expedició.
Rellegeixo tot això. Penso si no serà millor calar-hi foc i no deixar-t’ho per quan arribis. No m’agrada. És trist, malenconiós i gris. Potser encara et farà pena. Però és el que he escrit, és el que sento i no tinc res més optimista per oferir. Així ha sortit.
Apagaré l’espelma i aniré a dormir.
Anna, al fons de l’ànima, sento que desitjo que tot això s’acabi aviat i poder recuperar aquella rutina vulgar; com la d’abans. Una aventura és una aventura, però aquesta em fa por. 
Si tot va com toca, demà marxo i en quinze o vint dies tornaré.

Dissabte 17 Abril 1982. Campament Base. 
El dia ha aparegut clar i sense núvols. Veurem quant dura.
M’en vaig definitivament, carregat com un ruc amb en Temba i en Mingma. Deixo aquesta carta a en Dahal Bahadur, el pobre oficial, que només espera que vingui algú al campament base per no avorrir-se tan solet. Com que el seu estatus no li permet fer-se gaire amb en Prem Rai, en Dai Bahadur i els tibetans que passen a visitar-nos...
Per cert, que, quan hi ha visites principals, com els lames o el batlle del poble, els va a rebre amb tot l’equip expedicionari. Amb la calor que fa de vegades, porta el forro polar, pantalons i jaqueta de ploma, botes, paraneus, gorro de llana i piolet a la mà com si anés cap a vuit mil metres. Com que la norma diu que l’oficial d’enllaç ha de ser equipat com la resta dels expedicionaris... ell marca el seu estatus.
Fins d’aqui a uns dies, que els xerpes ja carreguen la motxilla. Fins ben aviat.


edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic