Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest. 3a Part

Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest. 1983. 

Tercera Part. L’Aclimatació. Estada al Campament Base

Diumenge 14 d'Agost. Campament Base. 5.200 metres.

Avui segon dia al campament base i no he parat de treballar. Demà baixarà un correu a Lhasa, o sigui que m'espavilo a escriure i deixo per més endavant altres feines. Les apunto per no oblidar-les: Preparar les farmacioles dels campamernts d'altitud. Preparar les farmacioles personals dels expedicionaris segons les pupes habituals de cadascú. Revisar les bombones d'oxígen i descartar les que hagin perdut càrrega. Ordenar i preparar el meu material pels campaments d'altitud.

He escrit ja una bona estona, una pila de cartes i ja estic cansat d'exprèmer-me les neurones. És que ja som molt amunt. Aixó de pensar no pot ser bo per l'aclimatació ni pel mal de cap. El cos només em demana que jeure, contemplar i meditar. Si vull aprofitar el temps haig de continuar, que encara hi ha molt a dir; però en aquest moment, sense ganes.

Les set del vespre.

Segueixo segut a la tenda menjador, sol que va a la posta i temps foscant, sentint música amb el walkman, tristoi i una mica adolorit, pel mal de cap i pels llavis com un Sant Llàtzer. Escric a l’Anna. Una carta estranya que potser em fotrà pel cap i em dirà que sòc un ximplet. És que és molt dur ser tan lluny, pelat de fred i carregat de pupes, quan es fa fosc i has d’anar al sac, sense dormir i més sol que la una d’una nit Cap d’Any, quan ningú ja pensa en tú. I és que si ella fos aquí això no seria un campament sobre un munt de pedres sinó una ciutat i aquesta tenda freda un palau. Ja sé que això no és seriós, però amb disset dies fora de casa i esperant-me més de dos mesos de feina, penes, pupes i angúnies, potser em puc permetre alguna llicència romàntica... 

Canvio de tema per no fer més masturbacions mentals i deixo de banda les penes eròticosentimentals. Relato els esdeveniments després de la darrera sessió literariocaligràfica amb llapis, paper, guants i llanterna frontal.

Els darrers dos dies al campament base (en endavant, serà CB, per no abusar de les lletres) han estat d’una activitat febril malgrat que estem fets un nyap i ens arrosseguem entre les pedres. Parar les tendes. Obrir totes les càrregues, revisar les pèrdues i organitzar-ho tot segons a quin campament haurà d’anar. Fer un rebost / dipòsit on protegir el menjar i el material fins que es vagi transportant amunt, una tenda menjador on es pugui seure descansar i menjar com les persones. Unes latrines i un pou on enterrar les deixalles. Transportar les tres tones de material i de tiberi al rebost fet de pedra i lones. Instal·lar les plaques solars per carregar les bateries de la ràdio, no fos cas que ens quedem sense comunicacions entre campaments. 

I, a més a més, un servidor, revisar tota la farmaciola. Hi ha hagut pèrdues i fractures d’ampolletes però res irreparable i tot té recanvi. Revisades ja totes les ampolles d’oxígen; les pèrdues de contingut han estat poques. Totes les mascaretes i els reguladors en condicions i empaquetats per pujar al campament 4. Estic en tràmit de tenir ja les farmacioles repartides pels futurs campaments. Encara no he acabat, però...

En aquest moment, en Campru ha decidit saltar-se les normes - el menjar només es toca a les hores dels àpats – i ha obert una llauna de... no ho veig; si! son musclos o cloïsses i tothom s’hi aboca. Merda d’aftes bucals que tinc i no em deixen menjar en condicions. M’hi he apuntat i m’en he fotut dos. Una llauneta a repartir entre tots. Bé s’ha de celebrar el primer diumenge a la tarda al CB... Aprofitem i descansem un moment tots els amics a la tenda que fa de menjador. El sol ja es va ponent i el fred comença a tallar.

Deu ser bona senyal; el personal cada vegada té més gana, la gana que toca tenir a homes joves treballant dur. El que vol dir que ens aclimatem com ha de ser. Ja fa una setmana que som per sobre dels 3.600 metres de Lhasa i l’aclimatació avança.

Bé, doncs el que escrivia abans del recés. Al CB feina, feina i feina. Al vespre, sopem cada vegada més; voldria dir millor, però un plat de soja bullida, molt sa i nutritiu, per molt que hi posis oli o salsetes, té poc a veure amb la llauneta de musclos en escabetx que ens hem fotut abans. Serà que menjar com a concepte social, com a concepte ludicogastronòmic o com a concepte nutritivofisiològic, no sempre sòn paral·lels...  

Mentre sopem, reunió i debat sobre l’estratègia dels atacs al cim. No estem sempre d’acord, però anem definint la posició de cadascú. En Falcó i Vicent, que s’ho tenen més treballat com a caps de colla, van portant la cosa cap a on toca. I jo? Mentre no facin disbarats mèdics i m’hagi de posar en contra, hi estic d’acord. Com de costum, el meu objectiu és tornar a aquesta colla cap a casa sense desperfectes seriosos. Pujar al cim ve el tercer a la llista de les preferències. La meva religió expedicionària em diu que el primer objectiu és tornar tots, el segon és tornar amics i el tercer, el cim.

Curiós, ahir al vespre, post sopar i post reunió d’estratègia, llarga discussió sobre religió i com vivia la transcendència cadascú. I no era majoritària la posició “Vaja parida, a mi no m’importa” sinò la “Voldria saber-ho, però no sé ni qué ni com”. I bon pes de “Alguna cosa hi ha d’haver, a veure com ho trobem”. Aixó si, només un sortia amb alló de “Per mi el que diguin els capellans i l’Esglèsia i jo, a creure”. Pels demés aquesta postura no semblava seriosa. Molt curiós. El perill i l’estrés potser porten a homes forts i, en general descreguts a rumiar sobre coses que no pensen en el dia a dia a casa.

Problemes:

Un: avui havien d’arribar els iaks per començar demà el transport cap al camp 3. Doncs no ha arribat ningú a l’hora foscant que és.

Dos: la radio xinesa no carrula. No podem parlar amb Lhasa. O sigui que no es poden enviar notícies a Barcelona.

Tres: problemilles de salut. Minúsculs, afortunadament. Feridetes a les mans, llavis tallats, insomni complet de nit i morts de son durant el dia. Coses de senyoretes fines, el mínim perquè no es pugui dir que no foto ni brot. Aixó si, bruts i suats com guilles. 

En fi, aquí escrivint, amb el gorro posat, per anar passant l’estona i escoltant Cat Stevens allò de “It’s not a time”. Tota la colla escrivint cartes com posseïts per un dimoni boig, menys un servidor, cronista privat de l’aventura, en Cepat que trasteja la instal·lació elèctrica i en Sispeles que es va esmolant, amb paciència, el ganivet. Ha de tallar com fulla d’afaitar.

I que qué farem? Demà ja hi ha qui vol començar a pujar cap al campament 1 (en endavant serà C1 per estalviar paper) i portar ja algunes coses. Primera agulla d’aclimatació. Bé està que hi pugin els qui es troben millor, sempre i quan tornin a baixar sense fer el valent fins que l’aclimatació s’ens apoderi com diu un d’aquests. Jo m’estimo més acabar la feina d’ordenar i repartir les farmacioles. I, si puc i tinc una estona, baixar a les runes del monestir de Rongbuk i inflar-me a fer fotos. Les runes del monestir amb la paret nord de l’Everest de fons. Si les fotos em surten bé i la llum ajuda, ha de ser sessió memorable. I també em cal rentar. Molt profundament. La roba i jo.

Prop de la tenda, cercant pedres planes per fer un pedrís a l’entrada i evitar el fang, he trobat una pedra gravada amb el signe de l’Om Mani Padme Um, l’oració tibetana de molt difícil traducció. La poso com a la porta de la tenda com a signe de benvinguda.

Després de sopar.

Poca gana. Ens venen més de gust les sopes que la carn i els greixos. És lògic. Coses de l’altitud. La carn i els greixos sòn aliments que requereixen molt oxigen per ser assimilats i processats i, com que l’oxígen, per aquí dalt, més aviat va escàs, asseguren digestió pesada. Millor sucres, farines i glúcids en general, de més bon assimilar; almenys fins que estiguem ben aclimatats.

Sobretaula amb plats i tasses brutes arreu, parlant de l’oxígen. M’han donat permís per portar 32 ampolles d’oxígen. Més no, que pesaria massa. I sis reguladors i mascaretes. A la colla però, la major part vol intentar cim sense oxigen. Em sembla collonut. No s’esperava menys d’aquests valents...

Ara, escrivim amb una bombeta encesa al cim de la tenda. On s’és vist, llum elèctrica en una expedició? Si ho explico als companys d’expedicions anteriors, ben pobres i miserables que èrem, ens titllarien de senyorets irrecuperables pels muntanyencs seriosos. Però, això si, amb el frontal posat per si alguna cosa fa figa o per no haver d’anar a la tenda a les palpentes, que aquí, al fons de la vall, la lluna només passa una estoneta. Fosc com gola de llop. Hi ha qui prepara carrets de fotografia per enviar a Barcelona amb el primer correu. Jo no n’he fet encara tantes. Ni les faré.

Cap al tard han arribat els iaks i els seus pastors. Tibetans rústics de pebrots, dels de pel·lícula etnològica. La mirada als objectes tecnològics és d’una sorpresa que fa pensar que no ho han vist gaire, encara que n’hagin sentit a parlar. La mirada a les persones, per seguir explicacions en llengua que desconeixen, és d’inteligència. Mouen el cap de costat per dir que si, no com nosaltres, que el movem amunt i avall.

S’han muntat una tenda de pells, deuen ser de iak, amb quatre pals. Un foc al mig. Quatre mantes de llana aspra per fer de màrfega i de cobrellit. I així aniran fins al campament 3 (C3) a 6.500 metres.

Ja s’ho curren, ja, el que cobren. Els hem d’equipar bé, segons normativa de la Chinese Mountain Association, però ja es veu que van sobrats en altitud, i que es guardaran el material tot ben nou i ben net per revendre-ho. Van amb el seu propi equip de cuiro i llana i no els hi manca res. Té, mantega de iak, sal i farina. I uns sacs de farratge pels animals. Un anorac o jaqueta de plomes i unes botes son essencials per nosaltres, però per ells, és cosa supèrflua. Així i tot els hi hem de proveir, una i un parell per barba respectivament. I és que s’han de guanyar la vida, per ells i els seus nens. I si el sou no és gran cosa, d’alguna manera el seu sistema, reequilibra les coses i permet que es guanyin un sobresou a base de coses que els ximplets carregats de dòlars que s’enfilen a les muntanyes no poden dir que no. No podem dir que no al fet de que no han de passar fred, òbviament. Hi tenen dret i és una redistribució dels diners ben saludable. Dit d’una altre forma: és més important que mengin els seus fills que no pas que nosaltres pugem a l’Everest.

Demà, però, no pujaran amunt. Organitzaran les càrregues i atiparan als animals que aquí encara hi ha herba. Demà pujaran en Talcomraja i els portadors d’altitud fins al C1, deixaran les càrregues i tornaran al CB. Els demés a millorar l’aclimatació i a acabar la feina. 

Bé, vaja, ara s’ha acabat el rotllo. No sé que més escriure; però no vull anar a dormir encara que la nit, amb 10 hores de foscor, es fa molt llarga i ja sé el que passa. Vinga a donar tombs al sac i a sentir totes les pupes. Les que tinc i les no tinc però poden venir. És una creu això de passar 12 hores al sac de dormir. No hi tanta son...

I el personal ho arregla a base de pendre pastilletes per dormir. Error greu en altitud. És perillós perqué dormits amb medicaments sedants encara baixa més la saturació d’oxígen de la sang que ja és prou baixa per aquí dalt. Millor ser despert i anar fent alguna coseta. Dormir al sac unes 7 ó 8 hores per la nostra edat. La resta del temps, a treballotejar, encara que faci fred i sigui fosc. Està clar, però, que em fa cas qui vol. Però no seré jo qui els hi dongui medicaments que considero perillosos.

Imatge 60. L’Everest, amb teleobjectiu des del CB.

Imatges de 61 a 66. Carregant els iaks, caravana sortint del CB i els bovers (iaquers?) a la seva tenda.

Imatges de 67 a 73. Campament Base. Les dos darreres, campament base de l'expedició suissa.

Canviant de tema. En Guàrdia és un cas com un cabàs. Sembla que sempre coneix a tothom. Persona sociable si que és, si...

Anècdota. Èrem a Beijing i arriben, cansats de tantes hores d’avió, els italosuissos. Com que nosaltres érem allà, fent un té i esperant el sopar, el seu cap d’expedició, per la cosa de que haurem de conviure un parell de mesos i per cortesia ens va venir a saludar. Com ha de ser entre gent de bé. És un home en la quarantena, cabell fosc i arrissat, cepat amb expressió ferrenya, però ulls de foteta. En Guàrdia s’enrrotlla fàcil i en saber que sòn de Lugano li deixa anar:

- Doncs jo conec a un alpinista de Lugano. Som molt amics. Es diu Rómolo Nottaris.

L’altre, ben parat i mirant-s’el diu:

- Rómolo Nottaris sono io.

- Tu? No tu no. És impossible.

- Ma, io ti digo. Rómolo Nottaris sono io.

- Però, però, si Rómolo Nottaris era prim i bellugadís i tu estàs gros i no t’aixeques de la cadira...

- Ma... ma...

El pobre italosuís que no entenia res. Com és que aquell personatge li negava la identitat? 

- Potser si que t’hi assembles... És que han passat tants anys... T’enrecordes al refugi dels Ècrins fa 10 anys?

- No.

- Si! No mi conosces?

- No.

Poc a poc van anar fent memòria i si, potser si que havien coincidit una vegada en un refugi feia molts anys. En Guàrdia té a major retentiva de cares i de noms que conec. Característica molt útil pels negocis als que es dedica... És clar que, d’aixó a ser molt amics...

El cas és que els italosuissos no em sembla que tinguin un equip sòlid per la via que tenen demanada. L’expedició japonesa que va pujar per primera vegada la cara nord de l’Everest l’any 1980 tenia dotzenes d’homes treballant amb disciplina (Aquí diuen que eren més de cent expedicionaris, però no sé jo... Tsuneo Shigehiro i Takashi Ozaki van ser la cordada de cim). Els de Lugano només sòn 12, entre ells només hi ha 8 alpinistes i entre ells només 3 tenen experiència en altitud expedicionària. Ahir ens van fer un toc sobre la seva via, el perill, les allaus i etc. Avui ens han fet un altre. Saps qué? Penso que volen venir per la nostra aresta. Que si ens sabria molt greu si derivessin de la paret nord cap a l’esquerra, que el perill d’allaus pel mig és gran, que si podrien fer el seu campament al costat del nostre al Txang La o Coll Nord, que és el mateix, que no ens molestarien gota, perquè després, ja tornarien cap a la paret nord... Ja. Com que ens mamem el dit. 

Nosaltres, més veterans si que som. Ja vàrem fer cim al Gasherbrum II a base de col·laborar amb una expedició japonesa. Aclarim-ho. Sempre una porta oberta a la col·laboració que un no sap mai quan necessitarà als veïns. Si pregunten obertament si poden venir a la nostra via, la resposta serà de l’estil de: si, però al darrera nostre i de forma molt discreta. I nosaltres no en sabem res.

Més problemes hi haurà amb l’expedició francesa de Yannick Seigneur que arribaran d’aquí a tres setmanes. Aquest és un professional que té adjudicada una via difícil per l’aresta nordest o ruta dels “Three pinacles” on van desaparèixer Pete Boardman i Joe Tasker, uns fieres de l’alpinisme himalaià. I com que és un professional no s’estarà de punyetes i es posarà on més li convingui, o sigui, on hi hagi més via oberta. En Seigneur ja ens va escriure demanant-nos permís per equipar també la nostra via, l’aresta nord, pels seus expedicionaris quan baixin del cim. Tot un muntatge. Bona excusa. Ni que fos aquesta la nostra primera expedició... Aixó de la muntanya expedicionària s’està convertint en una piscina plena de cocodrils i de piranyes i no es pot badar. 

A mi no em fa res que pugin per on els hi sembli, inclosa la nostra ruta. Amb dos condicions, la primera que no toquin la pera, no es fotin el nostre menjar ni el nostre combustible, que costa molt de pujar-lo allà dalt. I en segon lloc que no em prenguin per ruc. Si volen pujar per l’aresta nord, que ho diguin clar, no que s’amaguin darrera de preparar la via pels qui baixin. 

Imatge 74. Fotografia aèria de la vall de Rongbuk i l’Everest des del Tibet.

A veure, feina per demà: rentar. La roba i a aquest humil servidor. I revisar si he fet bé les farmacioles dels campaments d’altitud, que estem tarumbes dels cinc mil metres. I ordenar el meu equip per pujar al CI aviat. I escriure a casa, com van fent tots. I jo mandrós, a veure si espabilo.

Avui, diumenge d’aclimatació al CB, aquí dalt penjat veient les darreres llums del dia que tinten l’Everest de vermell, havent vist fa poc Lhasa, la mítica, el Potala i el Parkhor. I ni una gota de vi per tastar. Bé si, una mica si que tinc, però el reservo pel dia que convingui. Potser el dia 20 d’agost que faré 33 anys. L’edat de Cristo.

A dormir, que ja és negra nit.

Imatge 75. Posta de sol des del Campament Base.

Dimarts 16 d’Agost. 

Ja ha tornat el monsó. Després d’uns dies de cels clars, blaus, amb sol brillant i estelats de nit. Avui el dia s’ha llevat clar, però després han aparegut uns núvols com un ramat de bens, molt alts. A les onze del matí ja plovia. I fins ara, que ja hem sopat. Aigua per l’amor de Deu.

He passat molt mala nit i tot el dia mal de cap que no m’ha passat amb el tractament habitual del mal de muntanya dels primers dies. O si passava una mica, tornava al cap de dos hores. I fins ara. La pressió continúa baixa, l’altímetre diu que el CB ha pujat 150 metres, fa més fred i tot, si no és mullat, és humit com per escórrer-ho.

Avui han pujat els iaks i els seus pastors, amb l’Esmestre, en Lastut i en Tarragona cap al CI. En Tarragona ha tornat a baixar; la resta s’ha quedat allà per fer, demà, una prospecció cap al CII. Hi havia de pujar en Camproig, però ha passat la nit vomitant i amb mal de cap; ara ja està millor, però he indicat uns dies més de repós i aclimatació. En Rabassut i en Labanca també estan tocats.

Temps de CB. Llarg, lent, espès, repicar de la pluja a les tendes, foscor, humitat i fred. Passar l’estona escrivint, encara que tingui poc a dir. Mentre va plovent, amb el cap com una olla de grills, l’Isard recluta al personal per fer una timba monumental. Cada cigró un yuan, diu. La resta, a la tenda menjador - sala d’estar - biblioteca, etc, uns escrivim, altres escolten música o les dos coses alhora. A quatre cassettes per barba, fa quaranta vuit músiques diferents. Aixó del walkman ha estat un gran invent, però obliga a portar moltes bateries que ho embruten tot. Metalls pesats. Contaminen. Algun dia s’haurà de fer un pensament.

Les converses es comencen a caragolar al voltant de les dones. Massa homes joves sols i sense estar recollits. I com que només ens sentim nosaltres, les bestieses van creixent i les riallades es deuen sentir des de Lhasa. Ja deu ser bo que l’energia sigui present i es desbravi i desfogui, però si hi hagués algú a la vora ens hauríem de posar vermells com perdigots... Fantasies que ni en el més esbojarrat dels somnis acompliriem ni en una desena part. No sòn veritat. Peró fondes sí que sòn. 

El cap em vol explotar. I la pluja que no para. La timba de cartes segueix acaloradament.

Demà algú haurà de pujar al CI. Potser em convindria, amb pluja o sense, però em sembla que encara no m’hi veig amb cor.

Dijous 18 Agost. Campament Base.

Plou, plou i plou de fa tres dies. Vespreja al campament sobre la glacera de Rongbuk. Sòc sol a la tenda que comparteixo amb en Falcó, en Vicent i en Guàrdia. Sento el xivarri a la tenda menjador dels companys que juguen a cartes. S’enfosqueix encara més un cel que ja era gris fosc.

En Rabassut dorm al meu costat. Està cansat. I jo també. Avui, ell i jo hem pujat al CI a deixar una part del material que ha de pujar al CIII. Les coses comunes les puja l’expedició, o sigui els iaks. Peró l’equip personal és responsabilitat de cadascú. De manera que anem fent viatges pensant en una llarga estada a 6.500 metres o més amunt. Entre pujar i baixar, hem estat cinc hores i mitja efectives, descomptades parades per beure i descans i breu tiberi d’avellanes, ametlles i panses al CI. Tot plegat sis hores i una mica més. Punta a 5.500 metres. L’Avi, l’Escarola i en Fontana, també han vingut, sota una cortina de pluja. Peró ells, que caminen més llestos, hi han estat quatre hores entre anar i tornar.

Al CI hem trobat en Pla. Ha passat mala nit al CII, que ja és a 6.000 metres i ha tornat al matí al CI i després cap al CB amb nosaltres. Allà dalt ha quedat en Toro, pujant cap al CIII, a 6.500 metres, amb els pastors dels iaks. La idea era tornar avui a dormir, iaks i persones al CII i demà baixar al CB. Si tot va bé, el primer viatge amb l’indispensable per muntar el CIII ja serà fet. Prou que ho veurem.

Talcomraja, Martori, en Pagés i en Prim pujaran demà, plogui o nevi, a dormir al CII. L’Isard i en Sispeles, també sortiran, però es quedaran al CI, per no consumir més amunt i per acabar d’organitzar aquest campament, que vindrà a ser un punt de material i refugi si van mal dades i també un campament de pas entre CB i Base Avançat que serà el CIII. En Vicent, en Canalies i jo pujarem demà-passat al CI. Si tot va com previst, l’Esmestre, que ja haurà baixat demà i en Lastut que ja serà descansat i més aclimatat, tornaran a pujar d’aquí a 3 dies amb el segon viatge dels iaks cap al CIII. La idea és retrobar-nos tots, d’aquí a una setmana al CIII o base avançat, com vulgueu, al peu de la paret del Txang-La. Allà comencen les dificultats pels alpinistes. Fins ara, han estat dificultats d’organització, d’incomoditat, de transports, d’altitud de turistes i gestions per senyorets de casa bona que venen a les muntanyes a córrer aventures. Res que no s’arregli amb un grapat de diners, temps i dedicació. Ara, però, anirà de debò.

Una altre aventureta per explicar. I és que aquest món és ben estrany i ja és ben bé que hi pot passar de tot. Érem a la tenda menjador i en Camproig va sortir per alliberar la bufeta urinària, cosa saludable. Temps de gossos. Quan entra va i diu, com qui no vol la cosa:

- Acaba de passar un xino en bicicleta.

Triguem una mica a reaccionar... Un xinés en bicicleta? Aquí? A més 5.000 metres? I amb aquest temps? Va home, no ens aixequis la camisa... Que sí, que sí, que aquí fora hi ha un xino en bicicleta! A veure, a veure... I si, era cert. Un xinés en la quarantena, dalt d’una bicicleta xinesa de les de tota la vida, carregada de bosses i paquets pertot arreu, amb un sac de plàstic lligat a l’esquena a modus de motxilla i equipat amb material d’aspecte militar vell i atrotinat i gorro de pell amb orelleres. Quatre péls llargs a la barba i expressió entre determinada i múrria. Invitem a un té calent i recomfortant a la tenda i parlant amb en Wu ens explica: és un tipus conegut a la Xina pels seus viatges en bicicleta. En Wu ens confirma que porta més de 100.000 km visitant totes les ciutats i províncies. I ara s’en va a pujar al Qomolangma. I no hi van valdre altres raons; que no podrà, que és molt amunt, que amb aquell equipament no resistirà el fred, i altres raons més agres. El cas és que va tirar amunt, va deixar la bicicleta al campament dels suïssos i va continuar amunt perdent-se a la foscor del capvespre plujós. Els xinesos no semblaven gens preocupats; més aviat s’el miraven una mica enriolats. Com si pensessin: “Per tú va el pollastre i ja t’arreglaràs”. Nosaltres, però, pensem en que potser es ficarà en un embolic i l’haurem d’anar a treure.

Aquest matí, de camí cap al CI, l’hem atrapat que anava pujant, molt lent i asmat. No semblava preocupat, però. Ha rebutjat el menjar i la sopa que li hem ofert i pel camí l’hem deixat.

Confesso que la pujada al CI m’ha semblat més llarga que un dia sense pa. Una marxa pel pedregar de la morrena glaciar com si fòssim una altre vegada a la glacera de Baltoro. Els joves, valents i durs, com sòn, es queixen de que els campaments sòn massa a la vora els uns dels altres i que això endarrerirà transports i càrregues. I m’avisen. Del CI al CII encara és més llarg que el he pujat avui. Després, abans de que vespregi, cap al CB i ara a descansar. El xinés ja arribava al CI quan baixàvem.

Veig passar en Guesen, el cuiner amb una olla cap a la tenda menjador. A sopar. A taula i al llit al primer crit. Som-hi!

Quarts de vuit. Després de sopar.

Ha tornat en Toro del CIII. Hi ha estat 8 hores. Premi per ell, que ha pujat aquest matí de 6.000 a 6.500 metres i ha tornat a baixar a 5.200 metres.

Al CI ha trobat al xinés, fotent-se una de les nostres llaunes de sardines, mort de gana. Li ha dit de tot i que pobre d’ell que es mengi el que tant ens està costant de pujar amunt. I que si fa fred i no té menjar que tiri avall. Veurem que passa; a mi em fa gràcia, però alguns altres el farien fora sense contemplacions.

Campament tres ja en fase d’instal·lació; sobretaula de gresca total. Tremend concurs de pets a veure qui fa més soroll. Evidentment és més fàcil d’avaluar públicament l’escàndol i la fressa auditiva que la pudor ofativa, que és cosa més personal. La veritat és que hi ha autèntics catedràtics en el tema, que poden fer apagar una espelma després d’una flamarada blavosa. I el pobre cuiner, que ha vingut a retirar els plats de poc que no cau rodó a terra. Nosaltres tots seriosos, però quan ha sortit, han esclatat les riallades. És que no estem gens recollits. Nens grandots.

Bé, demà seguirem el pla previst que toca descans. Demà-passat a provar la comunicació per ràdio entre el CB i el CIII. 

El Monestir de Rongbuk.

A una mica més d’una hora i mitja de camí del campament base, hi ha les runes del monestir de Rongbuk. Les veiem, ocres i solitaries quan ens enfilem als turons que envolten el campament. Tristor i soledat.

Hi he baixat un parell de vegades, en aquests dies d’aclimatació. 

Magnífics edificis, però ben enrunats, sostres esfondrats, esplèndides pintures murals ressecant-se al sol, figures i imatges destrossades a cops. Una stupa monumental que sembla assenyalar a l’Everest, més o menys preservada.

Imatges 76 a 96. Les runes del monestir de Rongbuk.

Al voltant, amagades darrera de morrenes i turons, hi ha uns oratoris o ermites. Antigues vivendes on devien passar l’existència monjos o ermitans solitaris. Encara hi ha les olles i les gerres de fang i els prestatges a les parets. Algunes ermites sòn una simple barraca sota unes roques. Altres sòn edificis de dos pisos amb la porta al segon pis. Totes són una runa.

Imatges de 97 a 102. Ermites i oratoris a les rodalies del monestir de Rongbuk.

En un dels patis del monestir principal hi ha unes pedres gravades i pintades de colors més vius; es veu que sòn acolorides de fa poc. Algú deu intentar recuperar o restaurar el que pot. Al costat hi ha una espècie de petita construcció, com una caseta baixa per guardar eines. Al terra de la barraqueta, on s’ha d’entrar ajupit, hi ha una trapa. Troballa casual d’aquest esperit explorador. De la trapa, de fusta vella que no tanca bé, surt fum i olor de matega de iak. En aixecar la trapa, foscor, fum i una escala de mà. A baix, una estança gran, una cripta fosca amb un altar i unes llànties enceses. Algunes figures, segurament supervivents de la massacre i algunes pedres gravades com les que hi ha a dalt. Definitivament, algú s’encarrega de mantenir el culte i les llànties enceses. Faig unes fotografies i surto d’allà amb respecte. No voldria que ningú es molestés ni molestar a ningú.

Imatges de 103 a 108. L'entrada i les imatges de la cripta.

NOTA 2017.

Rongbuk, situat a 4980 metres, al peu de la paret nord de l’Everest, es diu que és el monestir més elevat del mon. El seu nom s’escriu així en tibetà:  རྫ་རོང་ཕུ་དགོན་

Va ser fundat l’any 1902 per Ngawang Tenzin Norbu, un Lama Nyigmapa, en una zona on ja hi havia moltes ermites habitades per monjos dedicats a la meditació. Devien ser les ermites i els oratoris que l’envolten. No és estrany, ja que la vall, enorme, de fons pla, amb l’Everest vertical tancant-la, forçosament porta a pensar, sinó a sentir, en l’arquitecte de tanta magnificència. El monestir va ser un focus d’atracció de peregrins xerpes, tibetans i mongols, que venien de molt lluny. Es diu que hi vivien fins a 500 monjos o monges i que va ser la casa mare del monestir xerpa de Tyangboche. De l’un a l’altre, creuant l’Himàlaia pel Nangpa La (5600 metres) hi ha entre vuit i deu dies de marxa tot i que, en línia recta, amb l’Everest al mig, no hi ha ni cinquanta kilòmetres.

Durant la revolució cultural xinesa, l’any 1966 va ser completament destruït. Sòn les runes que vàrem trobar l’any 1983. Durant 15 anys, només la pluja i el vent el van visitar. Bé, només no, sembla que alguns tibetans van mantenir el culte com demostrava l’existència de la cripta. En obrir-se les fronteres del Tibet, l’any 1981, ja el va visitar i fotografiar algun occidental (Galen Rowell 1981).

A partir del 1984 es va anar reconstruïnt i, a la nostra expedició de l’any 1985 ja hi havia uns homes treballant i algun sostre refet.

Actualment, el monestir està reconstruït i al seu voltant hi ha alguns hotels, restaurants i botigues pels turistes que hi van. La pista és asfaltada fins al campament base i fins i tot hi ha una petita pista per avionetes.

Això ja comença a rodar, amb el que la vida s’anima...

Problemes mèdics. Tonteries. Uns llavis tallats i unes morenes que fan mal. Poca cosa.

Divendres 19 d’Agost. Campament Base.

Demà faré els 33 anys. He escrit una carta a l’Anna, però em sembla que anava curt d’inspiració. Per sopar he invitat a una ampolla de vi del Priorat que ha pujat amagada a la farmaciola. Estava un pel picada, de tants trasbalsos, calors i freds. Però mira, un Priorat és sempre un Priorat. Ara, després de sopar, tasseta de conyac, llum de butà i a escriure.

Avui, ja hi ha quatre homes al CII, Talcomraja, Cepat, Escarola i Tarragona. Demà cap al CIII per organitzar el campament i muntar l’antena i la ràdio. Després avall fins al CB, a descansar. Demà començarem a pujar l’avi i jo, que com que tothom està sa, no em necessiten al CB. D’aquí a cinc dies serem amb CIII amb els iaks i haurem completat el segon transport. En una setmana, tots al CIII amb la ràdio en marxa i el campament ben muntat.

Problemes: sembla que la ràdio no ha de funcionar entre els campaments més alts i el CB. De manera que és important que funcioni entre el CIII i el CB. Entre els campaments CIV, CV i CVI i el CIII, com que hi ha vista directa, amb els walkie-talkies hauria de funcionar bé la comunicació. Segon problema: la radio xinesa que havia de connectar amb Lhasa per enviar les cròniques, segons conveni amb la CMA, tampoc carrula. Alguna cosa de les bateries s’ha esforciat definitivament i per sempre, segons el radiotelegrafista. Potser demà arribarà de Lhasa el jeep dels suïssos, que ha baixat a recollir un dels seus que arriba tard i, de pas, va baixar al nostre telegrafista a fer recapte de peces noves. A mitges amb el viatge i el transport.

Amb això de la ràdio muda i de que encara no hem rebut cap carta, resulta que estem del tot aïllats del mon. Que místicament parlant, és el que mola. Veurem quan dura, perquè molt misticisme i molta concentració mental en aïllament absolut, peró aviat començaran a caure telegrames i cartes i periodistes, preguntant que qué ens passa, que qué fem i tot plegat. Paciència, sembla que no, però encara som al mon mundial.

El cas serà que demà començaré a caminar amunt i ja no m’aturaré fins d’aquí a sis dies, quan arribi a 6500 metres i m’instal·li al CIII. Bé, si que m’aturaré. Un dia al CI i un altre al CII per acondicionar els campaments pels qui hi hauran d’anar passant, amunt i avall. Que hi hagi forma d’agafar aigua fàcilment i a la vora, protegir les tendes amb parets de pedres, ordenar el material i assegurar-me de que hi ha les farmacioles previstes per si apareixen pupes a mig camí, etc. Després, ja al CIII, fot-li feina i feina, allà o més amunt, fins que una de dos: a) El CIII i el CIV siguin ben muntats i es decreti descans ó b) m’esconyi llastimosament, tan alt i tanta feina, i hagi de baixar amb la cua entre cames. Toquem fusta.

Dissabte 20 d’Agost de 1985. Campament Base.

Vaja un natalici... Res de res del previst excepte que avui faig 33 anys.

Ahir escrivia sobre la salut, oi? Doncs la segona hipòtesi ha arribat. Piltrafa humana.

Sòn quarts de sis del vespre i m’acabo de llevar. He passat el dia al sac, en dejú. Diarrea irrefrenable. He hagut de rentar els pantalons i a mi mateix dos vegades. I encara sort que no plou i fa bon temps. Embrutit com una bèstia al seu cau cagat. Dins del sac i anar dormotejant, que no vull escriure dormint. La de vegades que m’he hagut de llevar... I quan em llevava per anar a corre-cuita cap a l’excusat, caminava com borratxo; no puc fer cap esforç sense bufar com una locomotora. Beure aigua, sucre i sal. Guapa dieta, si senyor! Sense febre ni signes d’infecció sèria; no prenc medicaments. El que hagi de sortir, que surti per on toca quan abans. Aixó si, ull viu de no deshidratar-me.

Mira que bé. Quina épica expedicionària! Aquí estic, volent ajudar a conquerir el cim més alt del mòn i escolant-me pel cul. Vergonyós. 

Per fi, connexió amb el CIII!!! Tot el dia que ho provàvem a les hores convingudes. Per fi ho hem aconseguit! L’audició és bona, de vegades. Els quatre que sòn allà dalt han organitzat el CIII i muntat l’antena. Ara anem fent proves i més proves. A estones sentim bé. Ara, de cop, no sentim res; anar girant l’antena. A 20 watts de potència la veu va i ve. A 40 watts la veu arriba molt millor, però les bateries duren poc. De moment tirarem a 20 watts si la posició de l’antena ho permet. Esperem que les dos plaquetes solars que portem puguin carregar cada dia les bateries. A veure si el temps ens ajuda.

Queixes dels qui son allà dalt. Diuen que el menjar no és complet al CIII. Hi manquen moltes coses i passen gana. En l’Esmestre i en Pla, que també han estat allà afirmen que menjar n’hi ha força, el que passa és que el que ha pujat és monotemàtic, de la mateixa marca, i poc variat. Molta teca però poca gastronomia, vaja. Uns volen mongetes amb xoriço (millor si tenen alls i bitxos) i altres prefereixen, o poden passar, amb pa, pasta, ametlles i llaunes de sardines o de tonyina. Llarga discussió sobre el menjar que porta l’expedició, si portem el que convenia o hauria estat millor mongetes seques, pernil, formatge i vi. Ja podem anar discutint, que només serà una mostra de mala llet i de mala adaptació a la realitat que tenim. Difícilment podem canviar ara el menjar, més enllà d’enviar el jeep a Lhasa a portar uns sacs d’arrós, de patates o de farina. O de carn seca. D’això, però, ja en tenim al CB i no canviaria gaire la dieta, ja que no es pot pujar ni coure més amunt. O sigui que no ajudaria gaire. Paciència. Vaig a fotre’m una bona tassa d’infusió d’herbes abans de sopar, que alguna cosa hauré d’acabar menjant.

NOTA de 2012. Consulta Medicina de Muntanya.

I perquè dius que portar arròs i patates a 6500 metres no canviaria gaire la dieta d'una expedició?

Doncs perquè a 6500 metres no es poden coure aliments crus, excepte que sigui amb una olla a pressió, cosa que no s’acostuma a tenir.

En altitud la pressió ambiental disminueix, el que provoca menys oxigen disponible a l’atmosfera i els problemes d’hipòxia que tots coneixem. Peró, a més a més, en altitud disminueix la temperatura a la que bull l’aigua.

L’aigua bull a 100ºC a nivell del mar quan s’iguala la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. Però a menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura.

Així va ser com van definir les altituds els primers exploradors de l’Himàlaia. Amb un fogonet, un cassó d’aigua i un termòmetre. Unes històries de viatges interessants. O sigui que, amb un perol amb aigua, un fogonet per fer-la bullir i un termòmetre que ens digui a quina temperatura bull, ens podem estalviar els altímetres.

La fórmula és Altitud = Temperatura de l’aigua a nivell del mar (100ºC) menys Temperatura a la que bull on som, dividit per 0,00337 (que és la Constant de disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental.

O, el que és el mateix, a 6500 metres d’altitud l’aigua bullirà aproximadament a 77,5ºC.
I bullint les patates i l’arrós a 77,5ºC quantes hores necessitarem per fer un plat que es pugui menjar? I les hores rai, anem al que és important per una expedició: quantes càrregues de butà necessitaríem per fer bullir tantes hores l’arrós?

Mai en tenim tantes, o sigui que hem acabat la discussió.

A menjar el que hi hagi o el que es pugui.

Excepte que trobis olles a pressió, que n'hi ha, les puguis carregar fins allà dalt, que es podria, que tinguis propà suficient, sabent que primer hauràs de fondre la neu i que tinguis forces i paciència per cuinar.... Sense comptar que, un fogonet es trabuca i vessa l'aigua fàcilment a dins la tenda i que cremar tenda, sac, motxilla o les botes de plàstic pot representar una catàstrofe. I una olla a pressió posada sobre un fogonet és com un capgrós inestable.

Així i tot, a les expedicions al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987, amb unes petites olles a pressió d'alumini, relativament lleugeres, cuinàvem arrós, llenties, patates i mongetes fins a 6400 metres, amb carn seca o tonyina, alls, bitxos picants i espècies. Una delícia, un treure el ventre de pena i una injecció de moral, donades les dures circumstàncies del lloc i el moment. A més a més, l’arrós, les llenties, etc, no pesen gaire i és més fàcil aprovisionar els campaments amb menjar sec. Un sac d’arrós dona per molts àpats. 

Diumenge 21 d’Agost. Campament base. 5200 metres.

La cosa va millor. He descansat i he pogut menjar alguna cosa. Si la panxa em respecta, demà m’afegiré als que ja van tirant amunt.

Haig de carregar un armari mirall a l’esquena amb el meu equip per cinc setmanes a més de sis-mil metres. Preparem-ho, que això ja comença a semblar una expedició.

Fi de la Tercera Part.

Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest. 2ona Part

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983.

2ona PART.

DE LHASA AL CAMPAMENT BASE. Travessant el Tibet.

Dilluns 8 i Dimarts 9 d’agost. Xigatse.

Allotjats també a una residència de l’exèrcit xinés. Més pobre que a Lhasa. Habitacions espaioses, però serveis inexistents. Les latrines, ara si que sòn memorables de veritat. Per no oblidar mai més. Deu ens en guard d’una caiguda en aquest pou insondable cobert de fustes precàries.

Ahir al vespre gran xerrada nocturna a l’habitació, que és per quatre, amb l'Avi, en Toro i en Labanca. I un servidor. Fins a quarts de quinze. Amb això, la crònica va anar a Can Taps. Els companys, la vivència i l’ambient, el primer de tot.

Ahir, dia esplèndid però amb problemes. Pistes infernals, collades fins a 5.200 metres. Valls glaciars amples, de fons pla i torrenteres vertiginoses, sense fons. Estimballs a un pam de les rodes. Sol i pols, pujades intenses en primera marxa. Ramats i tibetans a cavall que ens avancen. Llacs, del color de les turqueses del país, que es cargolen seguint els vessants i que omplen valls senceres. Muntanyes blanques, més que blanques, platejades de glaç lluent al sol, allà lluny. Pocs poblats i només al fons de les valls. Collades i collades, valls i valls. Pista amb mil giragonses. Arribats a Xigatse al capvespre. Un dels camions, però, no va arribar. S’ha de recuperar. Enviar el jeep a veure que ha passat. És clar, ha arribat avui. Cosa de quatre cargols...

Resum. Un dia de descans a Xigatse. Incident, avaria o negoci per Xigatse? I jo encantat. Vaja presses! Més poc a poquet, millor aclimatació.

Aconteixements del dia. Intensos.

Visita al monestir de Tashilumpo, seu del Panchen Lama, segona autoritat religiosa del Tibet. Orgasme fotogràfic del personal. Jo, que prefereixo mirar que fotografiar, he estat a un pas del col·lapse. S’ha obert, de sobte, davant dels meus ulls un mòn tibetà que no sospitava. A Lhasa, només olorar-lo. Lames, monjos, pintures i una efigie de Buda, inmens, de 30 metres d’alçària i que abasta diversos pisos del monestir per poder-la contemplar en els seus detalls. Un món que, m’ho expliquen i penso que exageren. Podria omplir tota la llibreta, però no és el cas.

Llegeixo una mica d’història local. Panchen-lama en tibetà significa “Gran savi”. És un títol que va donar el cinquè Dalai Lama al seu mestre i aliat. En la tradició política tibetana, amb gran pes de les personalitats religioses, les dos figures governaven el Tibet. Els Dalai Lames eren predominants, però, els Panchen Lames s’encarregaven d’elegir i educar als nous Dalai Lames. Tots dos s’havien de reconèixer mútuament per governar. I tots dos pertanyen a la tradició o escola budista geluk-pa i es considera que el Panchen Lama, actualment l’onzé, és la reencarnació d’Amitabha, que és l’avatar o la característica de Buda que s’anomena “Llum infinita”.  La seva seu és el monestir de Tashilumpo.

No sempre, però, les relacions entre Dalais i Panchens van ser una bassa d’oli. Hi va haver alts i baixos, tensions pel territori i pels guanys de cadascú, cismes i, fins i tot, episodis guerrers. Sobretot a principis del segle XX amb els xinesos pel mig.

NOTA de 2017

El 10é Panchen Lama, Choekyi Gyaltsen, no va ser reconegut com a tal pel Dalai Lama per considerar irregular la seva elecció (1949) sota pressió del govern de la República de Xina embolicada a la guerra civil contra els comunistes de la República Popular de Xina. Posteriorment va ser diputat de l’Assemblea de la República Popular Xinesa a Beijing, però també va ser humiliat i empresonat pel govern xinés (1962) durant la revolució cultural. Va morir sobtadament a Xigatse, com a Panchen Lama, l’any 1989 a l’edat de 51 anys, poc després d’un discurs on va denunciar els excessos de la política xinesa al Tibet.

El Dalai Lama i el seu govern, a l’exili, van triar una nova reencarnació del Panchen Lama, l’onzé, un nen de cinc anys anomenat Gedhun Choekyi Nyima el 14 de maig de 1995. El govern xinés, però va fer-lo detenir, junt amb la seva família i va anomenar XIé Panchen Lama a Gyaincain Norbu, de la mateixa edat, el 11 de novembre del mateix any.

Des d’aleshores, Gedhun Choekyi Nyima i família han desaparegut de la vista pública. Els tibetans lleials al Dalai Lama i molts occidentals reclamen el seu alliberament, considerant-lo el pres polític més jove del mon. Al Nepal i nord de la Índia hi ha cartells de recerca amb la seva imatge. La diplomàcia xinesa, però, afirma que el noi fa vida normal entre els seus amb una identitat nova per protegir-lo dels radicals tibetans antixinesos. Costa imaginar que els tibetans antixinesos li volguèssin cap mal, ja que que és el seu Panchen Lama; peró segur que l'utilitzarien per declarar a l'actual Panchen Lama un impostor al servei del govern xinés.

Imatge 60. Cartell de recerca de Gedhun Choekyi Nyima al Nepal.

El fons del tema, òbviament, és l’interés del govern xinés per nomenar els caps religiosos del Tibet i assegurar la seva gobernança. El següent xoc: a la mort de l’actual 14é Dalai Lama, Tenzin Gyatso, de 81 anys. Qui i com nomenarà la quinzena reencarnació del Dalai Lama? Els tibetans de l’exili fidels a l’actual Dalai Lama o els de l’interior del Tibet, sotmesos al govern xinés?

Pensant-ho bé, abans he dit que no era el cas d’omplir tota la llibreta amb les impressions del Tashilumpo. Veritat i no veritat alhora. Ja m’agradaria ser un artista de la paraula i embadalir al personal amb llums i colors del que veig, pintats amb paraules. Però no en sé.

No pensis que escric perquè em surt espontàniament de l’ànima ni perquè, de forma natural, sigui un poeta del lloc, la vivència o el moment. A mi el que em surt de l’ànima és més aviat veure i viure que escriure. Confesso que escriure em costa com pixar sang i ho faig perquè m’he proposat fer una crònica d’aquesta aventura a l’Everest i al Tibet, ben conscient de que serà difícil que ho repeteixi i de que cada minut viscut és or pur. Que jo ho escrigui com un plom o com una llauna és una altre cosa.

O sigui que, si no m’enfilo gaire amb les sutileses que penso / sento és perquè la història i el que és més proper de cada dia pesen més que el garbuix de sentiments / pensaments que, com un allau, em colguen cada dia. És clar, puc escriure mitja hora o dos hores, depenent del dia i de la situació, però en una expedició tot té un límit. Sigui l’horari, la nit, el fred, la gana, la set i mil altres limitacions, com que el llapis i la llibreta siguin al fons d’un camió i de cara al vespre, servidor no està per brocs de desmuntar-ho tot per escriure mitja horeta. La crònica de la segona expedició catalana a l’Everest per davant de la poesia i del relat de viatges culturals que, com que sòn vivències personals, potser només m’interessin a mi. O potser a ningú. És que jo no sòc cap Josep Mª de Sagarra per escriure llibres de viatges. Més m’agradaria assemblar-me a Domènec Badia i Leblich anomenat Alí Bey el Abbasí i la seva crònica. Modestament, és clar, que el segle XX ja no és el segle XVIII quan ell viatjava.

Al que anàvem, que som al Tibet i no es tracta d’explicar la meva vida i pensaments.

Avui, dia 9 d’agost, l’Isard, el cap d’aquesta expedició, i de tantes altres, fa 33 anys.

Per sopar, li hem demanat al nostre cuiner tibetà, en Guesen, que faci un pastís. Hi hem posat una colla, un grapat, un bosc, d’espelmes (de les de fer llum a l’expedició, blanques, grosses i llargues, res sofisticat) i hem cantat “Els Segadors”. Com a revolta, que a casa no ens deixen gaire. Xinesos, tibetans i quatre turistes en silenci respectuós i una mica sorprès. Després hem invitat a pastís a tot el personal. A Xigatse, tots els forasters, una trentena a tot estirar, incloent l’expedició italosuïssa i nosaltres (tots junts 22 persones), ens allotgem a la mateixa residència i sopem al mateix menjador a la mateixa hora. I si no arribes a temps, com a Lhasa, no menges, que els funcionaris no estan per gaires brocs. Per cert que, els cuiners deuen haver posat bona voluntat a seguir la recepta del pastís que els responsables d’alimentació han anat explicant, però crec francament que era més prudent invitar a tothom que acabar nosaltres amb el pastís tot fent una demostració d’intrepidesa i valentia.

Després del pastís, l’oficial d’enllaç ha tret una ampolla de vi xinés, ben curiós, i nosaltres una altre de licor estomacal (Ecs!) que ves tú a saber de quina motxilla sortia. Les cadires en cercle, les taules a un racó. Han sortit entre els suissoitalians i els turistes, dos guitarres, més ampolles de licor i ha començat la gresca.

Cosa increïble, i hauria d’escriure increïble amb majúscules, que si no, no sé com escriure-ho. Les guitarres i les cançons dels italians, que ho sòn més que suïssos. També hem cantat nosaltres. Han anat sortint més ampolles de licor, vés tu a saber d’on. En Camproig ha tret a ballar a una australiana, ai, l’australiana, i al cap d’una estona ja ballaven a més a més, en Rabassut, vaja quin un per ballar, en Falcó i en Guàrdia, que mai ho hauria dit, l’australiana, la suïssa i un japonès. Aquí s’ha acabat l’elenc de ballarins. Els altres ho miràvem més aviat enriolats... Mai m’hauria afigurat veure a aquests prohoms de l’alpinisme del país fent aquestes ballaruques.

El cas és que, entre la vintena d’expedicionaris i turistes que som a Xigatse, hi ha quatre dones. Dos japoneses, una suïssa, aparellada i continguda i una australiana d’una quarantena d’anys, morena de cabell i de pell, viatgera empedreïda, ben espontània, que va esventant que és soltera, i que gasta un tipus que fa saltar les llàgrimes d’aquests pobres expatriats i abstinents. Asseguda al meu costat, va lloant la meva veu (?) “You have a very beatiful voice!”. Tu creus? Si un servidor, encara que de nen vaig cantar un solo al Palau de la Música, ara més aviat semblo una granota... Des de Lhasa, com que ens anem trobant amb els turistes, hi ha apostes per veure a qui tria ella o qui la camel·la. Que qué em sembla? Que assedegada d’exòtics latins, escaladors de l’Everest, persegueix alguna cosa, peró amb contenció i sense desvetllar a qui. En Labanca s’afigura amb il·lusió que va per ell. Potser si, vaja, no el desil·lusionaré, però més aviat penso que ella no li farà fàstics a cap atrevit si sap guanyar el que ella busca. Que em sembla cosa sutil, cap spanish machote.

Gresca total al menjador de la residència d’oficials de l’exèrcit xinés. Els xinesos absolutament embadalits. Sembla que mai de la vida havien vist a uns occidentals fora de control, cantant i ballant de forma desenfrenada. En Wu, el pobre, intenta com pot, fer veure que som al Tibet, que això aquí no s’estila, que deixarem malament als xinesos, que sòn els qui ens han portat (Bravo, d’alguna manera ja veu que no sòn iguals!), que no hem de confondre llibertat amb llibertinatge (on ho havia sentit abans  això?) i que a dos quarts de nou tanquen el local i tots a dormir. Pobre Wu. És un gran company però no sap que la frontera entre llibertat i llibertinatge és molt sutil i fàcil de saltar si acumules vint-i-tres llatins, una llatina, una australiana, tres japonesos i dos japoneses, tots expatriats i quan bona part, està desitjant una mica de llibertinatge, precisament.

A fora, al carrer, sota un cel ple d’estels, els xinesos han posat una televisió, a tota llet, per veure si ens fan callar, i mil cadires. Hi ha cinc mil xinesos mirat-s’ho. Els altres cent-mil, encara estan parats seguint la gresca des del pati. Les cares que posen, ulls com taronges, mostren que no estan acostumats a les disbauxes. I total res de res. Cantar i ballar. Ningú que perdi els papers o que no s’aguanti dret... quan ens han tret del menjador, tots cap a la plaça a continuar i en Wu intentant convèncer-los de que això, a la Xina, no es pot fer.

Tot plegat, una situació ben curiosa; el comportament humà sempre em sorprèn. No és el meu estil, això si. Un servidor és més aviat contingut i avorrit, tirant a tristoi. De manera que després de buidar la bufeta, que és cosa saludable en general, però que Déu ens en guard d’un mal pas en aquestes latrines, cap al jaç, a escriure una estona.

Sol a l’habitació, aprofito la gresca que des d’aquí sento (Guantanamera, guajira guantanamera...) per escriure una estona. Penso que aquesta trobada casual d’uns llatins a Xigatse quedarà gravada i tatuada al còrtex dels tibetans i dels xinesos que s’ho miren. Els japonesos s’hi han apuntat encantats, però només segueixen un corrent que ja bramava abans.

I ara una pregunta òbvia. Perqué sòc aquí escrivint? Bé podria ser a la plaça i veure si em puc apuntar a una revolcada amb la turista australiana. Raó oficial una mica superficial; oficial, però certa del tot. Que encara queden dos mesos llargs d’expedició, que em toca, i potser em tocarà més, negociar amb els xinesos si les coses es posen dures. Millor ser el “doctor”, home seriós en el que es pot confiar, que no perd l’oremus, encara que corri l’alcohol i que sap estar al cas de que una cosa és ser mediterrani i tenir la sang calenta i una altre és estar al Tibet amb una missió, rodejat de tibetans i de xinesos perplexes. Es tracta de guanyar punts, toquem fusta, per si apareixen problemes com rescats, ingressos hospitalaris o altres conflictes en que necessitem als locals. Raó fonda: les gresques no sòn el meu estil. No hi estic còmode. Els tipus de relacions que s’estableixen no em satisfan, incloent l’altre sexe. Quan la cosa comença a passar d’un grup d’amics que canta una cançó, a una colla que balla i apareixen comportaments de tipus d’estriptís, amb crits i eixordaments, jo sento vergonya aliena. I el que podria ser una vetllada interessant es converteix en una vergonya i una creu. Prefereixo amagar-me i escriure sol. Estic millor. Més a gust.

Una crítica dolorosa. Perqué els italosuïssos poden cantar i ballar, fent gresca amb cançons picants i treure a ballar a les noies sense fer l’impressió d’haver perdut les mides? I nosaltres, de seguida tot sòn crits. Uns volen parlar més alt que els altres i no ens posem d’acord ni en la cançó a cantar. Lamentable i poc elegant. O és que sòc un senyoret que no li agrada el mòn que li toca?

Resum, una vetllada memorable, tatuada a les neurones de la memòria. Llàstima de cine i de gravadora perquè més espontània, la cosa no ho podria ser.

Els xinesos segueixen amb la tele a tota marxa. Dormir difícil ens espera.

Demà cap a Xegar. Un pas més cap a l’Everest i endavant, que en pocs dies seré jo qui farà els 33 anys. He preparat 6 litres d’aigua desinfectada pel viatge de demà, que aquesta colla no està per orgues, però demà bé que voldran beure i no vull que s'amorrin a qualsevol piló i tingui una epidèmia de diarrees.

Al meu costat dorm el company, penso que somiant amb la Moira. Però és clar, ell és un home casat i enamorat, oi? El pobre es pensa que ha estat ell qui s’ha negat. “Sorry, I am married”. Però el cas és que ella no havia preguntat res i tenia un mig somriure... El cert és que hi ha una bona colla que encara no han vingut a dormir, encara que la gresca s’ha anat esllanguint i acabant en punta; cada vegada n’hi havia menys.

Bon viatge demà i bona nit ara, malgrat la tele xinesa i les rialles dels cinc mil xinesos. Una cosa curiosa: hi ha xinesos, però no tibetans.

Imatges 61 a 66. De camí cap a Xegar. Tibet profund.

 Imatges 67 a 70. Cada vegada que ens aturem, molts tibetans s’acosten a veure aquells homes tan estranys...

Imatges 71 a 74. Entrada a Xegar, senyorejada pel seu Dzong. Nens de Xegar i l’allotjament.

Dijous 11 d’Agost. Xegar.

Xegar. Dia de descans i d’aclimatació a 4.300 metres.

Avui, que no ha sortit el sol en tot el dia, m’en adono de com pot ser d’hostil el Tibet i la seva altitud. Estic a l’habitació de l’allotjament, uns barracons de guix, cada vegada més pobres com més ens allunyem de Lhasa. La porta dona al pati i no tanca bé. Som a l’agost i fa fred; penso en els qui viuen aquí tot l’any. Escric en una taula bellugadissa, enfredorit i embrutit. Mal gust de boca, gana i set, nas tapat, llagues als llavis i mal de cap. No tinc esma ni per anar a pixar, i menys en aquestes latrines. I aquí no et pots distreure menjotejant alguna cosa. Només hi ha alguna cosa, i no gaire, a les hores dels àpats. Tampoc es pot anar a comprar res enlloc, que no hi ha botigues.

Avui gairebé no he sortit de l’habitació; he aprofitat per escriure a casa i als amics. Cartes banals, sense gràcia.

Començo a sentir ja l’embrutiment de les expedicions; fins que m’hi acostumi, serà una creu. El cos ple de pupes, a les mans i a la boca. La brutícia; em costa acostumar-me al paper higiènic, jo que sempre em rento amb aigua. Mitjons i calçotets bruts de dies. Les camises igual. Tot és ple de la pols de la pista. D’aquí a poc, altre merda ho omplirà tot: restes de menjar trabucat a les petites tendes d’altitud, brutícia orgànica de diarrees i de vòmits inesperats i imperiosos en el lloc més impensat. Suor d’esforç de dies. El cabell, sempre sota el gorro, greixós com si fos untat de mantega, i etc. O sigui que millor no em queixo encara, que tot això ja arribarà.

I tot això m’espera i jo aquí escrivint amb el mal de cap que no em deixa i bevent el pitjor té, fet de tronquets i no de fulles, sense sucre, que he tastat a la vida. Però és calent i fluixet; aigua calenta que reconforta. Habitació sense cap personalitat, amb tres catres, una tauleta coixa i una tetera. Porta i finestra que donen al pati, on hi ha les latrines i un dipòsit d’aigua, amb una aixeta, per si ens acabem la que hi ha a la tetera. Una bombeta coberta de cagades de mosca al sostre. Electricitat de les sis de la tarda a les deu de la nit. Tot plegat sota un cel de plom i un vent del nord glaçat i carregat de pols. Anem bé.

Podria ser que fòssim tocats del bolet? És possible que ens interessi més la intensitat del viure que la longevitat? Que ens atreguin més les incomoditats i el futur desconegut que el comfort rutinari? Potser, com els homes reclutats per Shackleton per la seva expedició a l'Antàrtida, ximplets com som, ens atreu més el reconeixement dels altres que la pròpia seguretat?

L'anunci de Shackleton per reclutar als seus homes deia una cosa així aproximadament:

"Es busquen homes per viatge perillós. Salari baix, fred intens, llargs mesos de completa oscuritat, perill constant, retorn sa i estalvi dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit".

Estic segur de que amb la publicitat d'aquesta espedició molts pensaran que venim per aquest motiu. Doncs crec que no és així i els hi diria: No hi enteneu pilota. Ja hem anat al Karakorum, a l'Hindu Kush i a l'Himàlaia del Nepal abans sense cap reconeixement públic, més enllà dels petits cercles de coneguts. No ho faig per aixó, i només m'atreveixo a parlar per mi. Ho faig perqué tinc una tara de naixement: voler ser millor, veure el que no he vist, la de seguir passes d'aventurers admirats, fer un pas més enllà, cercar sempre un horitzó nou i fer el nòmada. La curiositat hi ajuda, és clar. Aixó fa que pugui suportar molt. I que, i aixó és el més important, quan aquella expedició s'acaba el meu magatzem de records i experiències, i per tant jo mateix, s'haurà enriquit, fent-me millor. Cal explicar perqué els records i les experiències enriqueixen la vida? Doncs perqué de les experiències ensenyen i, si sòn profundes, queden marcades amb foc i alló s'aprén per sempre.

Tot plegat només té un perill, i no és el perill físic de l'expedició. Pot passar que aquesta manera de fer, portada a un extrem, em converteixi en un inadaptat social que no sàpiga seguir el ritme inhumà de la supervivència professional, on aquest enriquiment personal es valora tant com qualsevol altre esport o hobby. O sigui, o ben poc o gens. Hauré de mantenir la cosa a ratlla perqué l'objectiu no és viure sol al mon i si que ho és viure en pau amb els demés i ser un puntal on es puguin recolzar els qui em necessitin. O sigui, hauré de mantenir cert equilibri, filosofia budista bàsica. El que ells en diuen "El camí del mig".

També hi ha qui diu, esgarrifat, que deu ser que no m'importa ni la meva vida ni el futur. Vols tú una cosa més falsa? Cert menypreu em surt de dins quan aflora aquest tipus d'argumentació. L'argument, esmentat abans, és que m'interessa més viure que la longevitat, sobretot si aquesta és penosa i carregada de xacres. Deixo clar que viure, viure molt intensament i aprendre és el més important. Traduït a termes gastronòmics, millor una ampolla de bon vi de les cooperatives d'Els Guiamets o de Darnius, sobretot quan l'anyada és bona, que un gavadal de vi de tetra-brick. Millor qualitat que quantitat. En quant al futur, més problema dòna el parlar-ne que el no parlar-ne. De fet es pot solventar fàcilment la qüestió dient que a que ve preocupar-se gaire si ningú de nosaltres sap si el futur existeix. Demà, una roda del camió fora de la carretera o una esquerda traidora a la glacera i el meu futur deixa d'existir. Ém diràs, és clar que aixó no és argument suficient. Perqué... i si aixó no passa, i si hi ha una miqueta de futur encara? Home, bé m'esforço a que no passi; no vaig a pujar al Pedraforca sense corda i bé que sondejo la glacera amb el piolet. O, des d'un altre punt de vista, em podria quedar a Xegar a viure amb i com aquests tibetans, peró estic fet i educat d'altre manera, no ho puc canviar així com així. Si em quedés, ben prest arribarien els problemes. O sigui que si que m'importa el futur i procuraré que n'hi hagi; com més millor. O sigui que si que m’interessa. Però no al preu de convertir-me en una col al seu hort només esperant que el pagés la vulgui collir.

Imatge 75. L’Everest vist des de la collada, 5200 metres d’altitud, sortint de Xegar.

Imatge76. Panoràmica des de prop de Xegar. L’Everest al mig. El Txo Oyu a la dreta i el Makalu a l’esquerra.

Imatges 77 a 81. Travessant els rius amb els camions.

Imatge 82. La paret Nord de l’Everest encara de dos colls lluny.

Hem anat a sopar i després a preparar els camions i l'equip del viatge per demà. Ecs, el sopar... Quatre plats de conserves (de grills de mandarina, de carn picada, de grans de soja i de cacahuets) sense cap mena de detall, salsa ni condiment, pels dotze i un bol d'arrós bullit amb força sorra per barba. Pel personal xinés, intèrpret, oficial d’enllaç, conductors, que son sis, cuiner, ajudant de cuina, telegrafista, ajudant de telegrafista i cinc portadors d’altitud, en total disset, més o menys el mateix. Passa que ells sòn més habils amb els bastonets xinesos. A nosaltres ens rodolen els cacahuets trenta vegades abans d’agafar-ne un.

No em trobo gens bé, ho confesso. Segueixo amb mal de cap i amb la mateixa sensació d'embrutiment. Si em veiés ara l'Anna potser em rebutjaria per sempre; es trobaria amb un sòmines que es belluga a poc a poquet, com un ós peresós pel mal de cap i brut com una guilla. I demà amb el cansament i els 5.200 metres, sospito que serà molt pitjor. Escric ja amb llum de frontal, que la bombeta que hi ha al sostre és francament irrisòria. Demà caldrà llevar-nos ben d'hora i encara haig de passar per la latrina. Que Dèu m'acompanyi, que aixó si que serà un esport de risc. Prendré una coseta pel mal de cap i a dormir que demà ens espera un dia dur.

Des del punt de vista mèdic. Com una seda; quatre comprimits de paracetamol pel mal de cap del personal i para de comptar.

Imatges 83 a 85. Darrers kilòmetres de la pista, primera vista de l’Everest des del peu i runes del monestir de Rongbuk. Ja arribem al Campament Base!

Imatge 86. Mapa de la capçalera de la vall de Rongbuk. Vista del nord cap al sud. La paret de l’Everest, és la paret nord. Més al fons, el verd de les valls del Nepal.

Dissabte 13 d’Agost. Campament Base. 5.200 metres.

Començo pel va passar ahir, tot i que avui no he parat en tot el dia. Ahir llevada aterridora a les tres de la matinada. Un té calent amb galetes. Escàs. Un fred de molts pebrots, amb tota la roba disponible posada, a dalt de la caixa del camió. Caragolats i atapeïts d’esquena a la cabina. Cel estelat, però nit sense lluna. Passar un coll a 5.200 metres. Encara més fred, vent i pols. Després baixada, rostos avall fins al fons de l’afrau, amb el camió en punt mort per estalviar combustible. Molt perillós. Albada i sortida de sol mentre baixem.

A les 8 del matí arribem al riu Rongbuk, que hem de travessar. Travessem en diagonal, riu avall, per aprofitar la força del corrent; moment sensacional amb el personal excitat dalt de la caixa, cridant com ximples, l’aigua entrant dins de les cabines dels camions, que feien bots i ballaven sobre les pedres del fons. Un dels camions es va quedar aturat al mig del riu, potser astorat de tanta mullena. Naufragi al Tibet! A veure si hauran sortit bé les fotografies i el film del rescat de vehicle naufragat amb els altres camions i el jeep.

Poc després arribem al poblet de Qudzong (el senyor Wu deia “Tingri” però o es diu igual que la població, bastant més gran, que hi ha més enllà de Xegar o no pot ser). Va ser un aconteixement pel seu centenar d’habitants. Sortint del poble hi ha una stupa, un monument religiós funerari, i les runes d’un petit  monestir. Hi ha una colla de tibetans fent tasques de restauració a l’estupa. Molt curiós, això de la restauració, perquè el que és evident és la completa destrucció d’edificis, escultures i pintures religioses, a cops de mall o rascades. És una restauració espontània del tibetans locals, cosa difícil, perquè aquí no es mou res que el govern no ho digui, o és promoguda pel govern xinés ara que venen uns forasters?

Unes hores després, dalt del camió i amb el dia avançant, arribem al campament base. Enorme vall glaciar de fons pla, on comença la morrena. La petita plana queda del tot sotmesa i senyorejada per la paret nord de l’Everest. La primera vegada que, en un revolt de la pista hem vist l’Everest, hem hagut de torçar el coll per veure el cim, ens ha recorregut l’esquena un esglai. Alló no s’acabava mai de veure. Quin tros de paret! Mareta, on ens hem posat?

I això que el campament base és a uns 20 km del peu de la paret! Els italosuissos han posat el seu campament base al mateix lloc que consta que el van posar les dos expedicions xineses i la japonesa, que sòn les úniques que han fet cim per aquesta ruta de l’aresta nordest. Gran pla al mig de la vall, sobre la morrena; sol i vent de dia, fred i vent de nit; ni un bri d’herba. Nosaltres el posem uns centenars de metres més avall. És un xic més lluny però està protegit del vent al sud per unes dunes de la mateixa morrena, el riu glaciar fa un petit estany, que anirà bé per obtenir aigua, rentar i fer un bon bany els dies que el temps ho permeti. A més a més, com que és a recer, hi ha un petit prat d’herba fresca que farà el terra de les tendes més còmode. És el darrer prat de color verd i el més alt. Després ja tot és pedra i glaç. Segons ens consta a la informació que tenim, és el mateix lloc on va acampar l’expedició de Reinhold Messner l’any 1980 i també els anglesos de 1924, la famosa expedició del general Bruce, en la que Norton va arribar als 8.500 metres d’altitud, rècord del moment i en que van desaparèixer Mallory i Irvine en un intent al cim. Famosa tragèdia va ser aquesta, que encara és motiu de controvèrsies i especulacions i que forma part de l’èpica de l’alpinisme mundial.

Bé, rendit i trencat per l’eix. Mancats d’aclimatació, ens arrosseguem com cucs per aquestes pedres.

Comença la vida de campament base. A aclimatar-nos abans d'atacar!