divendres, 12 de desembre del 2025
En aquest bloc hem publicat relats i estudis sobre les malalties d’altitud; especialment aquelles que afecten a les capacitats cerebrals i de judici. Si algú m’ho pregunta diré, i si no m’ho pregunta ho diré igualment, que aquests trastorns expliquen bona part dels accidents de muntanya; sobretot d’aquells que sòn difícils d’explicar raonablement.
No será cap sorpresa per ningú si dic que quan un cervell no gira ben rodó, les decisions que pren poden no ser les més adequades. Aixó pot passar per moltes causes a tot arreu, que tothom pot tenir un día una meningitis, un ictus, un cop al cap o un tumor cerebral. A la muntanya, però, la mala funció cerebral sovint és per hipotèrmia o per manca d’oxígen en l’altitud. I quan el cervell s’equivoca en mesurar les pròpies forces i capacitats, l’accident está servit en safata. Feina pels serveis de rescat, si és que n’hi ha, que no n’hi ha sempre ni a tot arreu.
D’aquí la importancia de que les persones que hi hagi al voltant o els companys del grup s’adonin del que passa. Una persona sola ho té difícil per sobreviure a muntanya quan el cervell patina.
L’Òscar Cadiach no necesita cap presentació. Apart de ser el primer català en arribar al cim de l’Everest, en aquell any de 1985, és un dels pocs alpinistes de tot el món que ha pujat als 14 vuitmils de la terra. Hem compartit tres expedicions: a l’Everest (1983 i 1985) i al K2 (1988). Quan es va publicar i va llegir la segona part del capítol “Aventures i desventures d’un metge d’expedició 2” sobre un cas d’Edema Cerebral d’Altitud l’any 1977 a l’Hindu Kush ens va enviar aquest relat que il·lustra perfectamente el que voliem dir.
Com que els metges podem, i estem obligats, a parlar de malalties però no de malalts (identificar a un pacient pot arribar a ser delicte de revelació de secrets) transcrivim aquí el seu relat, però sense identificar a qui es va haver de baixar encara que fos contra la seva voluntat. Un cas no gaire diferent del de l’any 1977 a l’Hindu Kush.
Imatge. Vessant de Rupal del Nanga Parbat.
Imatges. Fotografies, algunes poc conegudes, de l’Òscar Cadiach durant les expedicions a l’Everest de 1983, 1985 i al K2 de 1988.
Escriu l’Oscar:
Bon vespre Ton!
Novament didàctiques i il·lustratives la teva narració i les reflexions sobre l’expedició al Noshaq.
Coincideix molt bé, i em recorda tant, el primer vuitmil en que vam fer cim. Era al Nanga Parbat, de 8.125m, per la pared del Rupal, la més llarga del món amb 4.500m de desnivell. Va ser l’any 1984, quan després d’un mes de mal temps només teniem instal·lat el C1 a 5.100m. Vàrem fer un intent d’instal·lar un C2 a 6.200m amb l’idea de seguir amunt i establir un altre camp per continuar, si podiem, cap al cim… A l’expedició èrem 5, pero vàrem tirar amunt en Jordi Magrinyà, en XJH i jo.
Quan sortirem del C2 amb l’idea d’instal·lar el C3, (previst a 7.000m) ens vàrem trobar amb neu molt fonda, pel que avançàvem molt lentament. Tan sols havíem progressat 250m per aquella aresta quan començava a caure la tarda. Vàrem haver d’improvisar un campament incómode entre aresta i paret tallant una repisa i maldormint a la tenda despres d’un dia esgotador. Vam ingerir poc líquid al vespre, probablement per l’esgotament que portàvem al damunt.
Quan al matí ens llevem ens adonem que en XJH, no coordina bé l’intercanvi de frases i ens demana que el deixem allà. Nosaltres, contrariats per la resposta, al·leguem que o anem tots amunt, cosa que era clara que no podria ser, o tots avall. Malgrat la meva poca experiència en aquests temes mèdics però per tot el que havia escoltat i aprés de vosaltres (Manel Mateu: Everest 82, Xavier Azagra: Andes 78 i Rakaposhi 81, Anton Ricart: Everest83) hi veia en XJH un inici d’Edema Cerebral o Mal Agut de Muntanya greu. Parlant amb el Jordi Magrinyà, vàrem convenir de fer-lo baixar com fos.
En XJH havia passat mala nit, com nosaltres, pero a més a més estaba inflat i amb vòmits. Li varem donar analgèsics pero alló no millorava, ans al contrari cada cop era… Molt irritable quan li déiem de baixar. Els walki talkis eren nous d’una marca que va experimentar amb nosaltres pero que no funcionaven, per tant haviem de baixar-lo si ho si.
Contrariament a la poca solidaritat del teu cas primer era la vida del company que no pas anar cap al cim.
Recordo que mentre el deixàvem tranquil no s’irritava pero a la que començàrem a posar-li l’arnés i el casc i encordar-lo lo a la força era tot irritació. Cada cop que el bellugàvem entre els dos, tot eren gemecs de “deixeu-me, no vull baixar”. Tot ho vàrem fer contra la seva voluntat i ben depressa mentre poguèssim, per aquell terreny difícil. Després de cordes fixes entre C2 i C1 i de molts ràpels, ens en vam sortir a perdre alçada quan abans millor…
Els últims 1.500m, ja anàvem caminant fins al campament base; encara mig encordat, ajudant lo a mantenir l’equilibri pel seu caminar despendolat. Bastant recuperat en les seves reaccions però molt cansat.
Al CB a 3.500m encara ens maleia pero jo vaig respirar tranquil en saber que l’haviem tret de la zona de perill i tinc la conciència tranquil·la de que vàrem fer el que haviem de fer. Salvar-li la vida, encara que després de l’expedició jo mai més he sabut res d’ell.
Sol pasar, i ara amb les expedicions comercials encara més.
Dies després vàrem fer l’ascensió en estil alpí en Jordi Magrinyà i jo, fent una nova variant del Rupal a la pared del Diamir. Van ser 9 dies pujar al cim i tornar.
Amb la anècdota de que a pocs metres del cim (un centenar) vaig tenir una alucinació; una presencia humana d’una persona darrera meu en la figura d’en XJH. Jo era conscient que anava sol pero em sentia acompanyat per ell… En Magri venia una hora al darrera.
Està en el relat del llibre dels “14x8000 d’Oscar Cadiach” i el del Dr. José Manuel Soria de “La vida corre per les teves venes” sobre el risc de trombosi en altitud.
També l’hospital d’Innsbruck en recerca sobre efectes de l’hipòxia en alçada va recollir casos de mes de 50 alpinistes que havien tingut experiències d’aquest tipus per damunt dels 8.000m. D’aixó fa més de 10 anys.
Al llarg dels anys fent de guia m’he trobat amb altres casos d’haver-me d’imposar per autoritat. O no deixar-lo pujar o obligar-lo a baixar. Segur que l’he salvat d’un ensurt mèdic.
Però el client no ho ha vist aixi. Més aviat, una vegada a baix no ha recordat que a dalt es moria i ara a baix no recorda res; tan sols sap que ell ha pagat i no ha pujat. He perdut el client pero tinc la conciència tranquil·la.
La meva ètica és: primer les persones després les muntanyes.
Salut, bona nit i Sempre Amunt!!!
Fins aquí el seu relat.
No hi puc estar més d’acord amb la seva declaració final. Que pesa més els interessos de cadascú o la salut d’algú altre? Tant de bo tots els polítics, militars, financers i guies de muntanya del món sencer tinguèssin la mateixa resposta que l’Òscar.
Ja fa molts anys, un professor dels cursos de Medicina de Muntanya explicava que, quan et preparaves per una ascensió i veies que un company es posava les puntes dels crampons cap amunt (paròdia d’un comportament inadequat) era temps de renunciar a l’ascensió i ajudar-lo a baixar cap avall ben depressa, I si no volia, és igual: “No em trobo bé i m’has d’ajudar a baixar a mi”. Òbviament que cal haver deixat clar abans amb el company un pacte: Si un dels dos diu avall, avall tots dos. OK? Si diu que no, no és un bon company per aquella ascensió. Veterania dixit.
edit