AVENTURES I DESVENTURES D’UN METGE D’EXPEDICIÓ 2

Una tarda d’agost de 1977. Campament base del Noshaq a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Quatre alpinistes romancegen en un llarg dia de descans; amb la tarda ja avançada van pensant en preparar el sopar. Tranquils, esperen la comunicació del vespre amb els camps d’altitud. Un dels quatre és un muntanyenc i metge de 26 anys que està vivint, amb els ulls ben oberts, la seva primera expedició. Aleshores, els walkie-talkies, escandalosos, van trencar el silenci de la muntanya....

      
Imatge. El camp de penitents glaçats sortint del C-1 cap al C-2. El primer alpinista va pujant ben dret i amb forces sobreres. El segon, agafat als bastons com si fossin salvavides i agonitzant a cada passa. El primer va fer cim i al segon el vàrem evacuar del campament 3, a 6800 m, amb un edema cerebral. Aquesta sola imatge, amb més veterania, hauria fet que aquell metge fos molt més incisiu en fer baixar al futur malalt quan encara no ho estava. De fet, ja se li va dir i repetir que tornés enrera, però cadascú fa el que li sembla i no el que diu el metge. L’Edema Cerebral d’Altitud, comença afectant a les funcions de coordinació i de sentit comú, però no a la voluntat ni a la consciència. Si no vol fer cas, doncs no vol fer cas i a veure qui té l’autoritat i la força per fer-lo baixar....

Situem-ho: Aquella expedició volia anar al Koh-e-Urgend, un setmil proper, encara mai ascendit per catalans (i fins ara, el 2025!), però el governador local d’Iskashim es va negar en rodó a deixar-nos passar. Allà manaven els tadjiks i no el govern de Kabul. Ens van oferir pujar al Noshaq com alternativa, o tornar enrere. Amb la guàrdia formada al carrer. Que hi farem. Cap al Noshaq. 
L’any 1977 es podia arribar al poblat de Qazi-Deh amb vehicles tot terreny en quatre dies des de Kabul, pernoctant als Caravanserai o Txaikhanes de les rutes comercials entre les poblacions. De Qazi Deh al campament base del Noshaq hi havia uns 60 km de camins costeruts, trencacames i amb passos penjats on era millor tenir les mans, a més a més dels peus, ben fortes. El Noshaq té 7.492 metres d’alçada i és el cim més alt de l’Afganistà i el segon més alt de l’Hindu Kush. El campament base és a 4.500 metres d’altitud i el camp 3 és a 6.800 metres. 
Per no tornar a escriure el relat d’aquell rescat, transcric aquí el dietari d’aquells dies. Aquesta és la narració dels fets escrita durant l’expedició.
Per qui vulgui llegir el dietari complet o veure el film d’aquella molt voluntariosa expedició, els podeu trobar aquí:
https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html
https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html
Nota: suggereixo repassar el film de l’expedició entre els minuts 24 i 26,  que es refereixen al que explica aquest relat i és una zona de la qual no hi ha fotografies, que altra feina hi havia en aquells moments. Amb l’excepció del treball de càmera de l’Enric Font durant la marxa de pujada.
Avís. Els noms d’aquest relat no són els reals. Son alguns dels sobrenoms que es fan servir per si cal xifrar les comunicacions en cas  de males noves.

Dietaris de la Operació Afganistà 1977

 
Dimarts 9 d’Agost. 
Avui ha fet cim la cordada de punta. L’Onofre, però, no es trobava bé i ha dit de matinada que els esperaria ben ajagut i amagat dins del sac al C-3 a 6.800 metres. S’ha quedat dormint a la tenda. A la comunicació de matinada, quan han sortit del C-3 cap al cim, jo no m’he assabentat, que dormia ben plàcidament. Cap al migdia han comunicat des del cim. Victòria! Una abraçada entre tots els que som al campament base. 
A les 17 hores, comunicació urgent per ràdio amb el C-3. Pel que sembla alguna cosa greu passa. Veus trencades i crits. 
-    Camp base! CAMP BASE! Ton! Tooon, ens sentiu?! Canvi.
-    Que passa, que passa? Que són aquests crits? Canvi.
El company està malament. Està tot vomitat, no coordina els moviments ni la conversa i té incontinència dels esfínters; cagat i pixat. Freqüència cardíaca en repòs dins la tenda de 160 batecs per minut. L’han trobat així en arribar al C-3 baixant del cim. 
Pregunto i em contesten amb respostes sorprenents. 
-    Com és que heu marxat amunt si alguna cosa no anava bé? Canvi. 
-    No ens pensàvem que fos seriós, només ha dit que es quedava a descansar i prou. Canvi. 
-   Però que és això de descansar a 6.800 metres? Que sou ximples o qué? Deixem-ho estar. Us contesta? Sap qui és? Canvi.
-    No sé a veure... Si que contesta i sap qui és però fa una cara rara, com si el ximple fos jo per preguntar una cosa òbvia... Canvi. 
-    Agafa bé les coses? Es pot posar dret? Pot caminar? Depressa contesteu! Canvi. 
-    No coordina bé els moviments. Li costa entendre les coses. No es pot posar dret sense ajuda. Per fer una passa l’hem d’empènyer. Que fem? Canvi. 
-    Heu de baixar volant que la cosa deu anar per l’Edema Cerebral d’Altitud, que és cosa molt seriosa. Avall volant; ja sé que esteu cansats però no es pot descansar. Avall cagant hòsties que ens juguem una vida. Que descansi qui pugui mentre aneu baixant. A la farmaciola teniu dexametasona. Aneu-li donant 4 milígrams cada 6 hores. O posant-li injectat, si no pot empassar, que xeringues teniu a la farmaciola. Canvi. 
-    No tenim farmaciola. Es va quedar al C-1, que pesava massa. Canvi. 
-    Quéééé? Seixanta grams, seixanta grams pesava!! Entre tots! Com és que no ho teniu si us ho vaig preparar? Canvi. 
-    Deixa’t estar. El cas és que no ho tenim, que estem esgotats i que l’Onofre no pot baixar. Aviat serà de nit. Que fem? Canvi. 
-    A veure, a veure. Descanseu i hidrateu-vos. Sopes calentes. Feu beure a l’Onofre. Quan us hi veieu amb cor, cagant llets avall. Jo surto amunt ara amb les medicines. Ens trobem de matinada al C-2. Entesos? Canvi. 
-    Entesos, anem fer les sopes. Canvi. 
-    Que l’Onofre begui. Desperteu-lo de tant en tant a veure com està. Deixem la ràdio oberta. Ja ens direu. Canvi i fora.

Problemes. Ja hi som. Mecasumdèna. Si ja ho veia que l’Onofre anava d’esma. M’hauria hagut de fer cas. O jo hauria hagut de posar-me soviètic i fer més pressió perquè baixés... És clar que, qui s’imaginava això... Jo pensava que només anava asmat...
Preparada la motxilla. Deixo aquí la ràdio per no carregar. Agafo només el meu sac, la roba d’abric i les medicines. Fora les menudències, només les de l’Edema Cerebral d’Altitud. Al C-1 potser trobaré les farmacioles, però vès a saber. Agafo suficient dexametasona i acetazolamida per si no les trobo. Menjar, ja trobaré alguna cosa al C-1. Surto amunt a les sis de la tarda, amb el sol caient. Penso arribar al C-1 a les onze del vespre. El frontal. Recanvi de bateries. El piolet, els crampons no, que no en tinc; els vaig trencar al Korpusht-i-Yaki.
Al campament base queden en Gràcia, que va baixar ahir, en Fuster i en Colom. Es queden la ràdio i pujaran demà al matí a primera hora. En Laureà ha sortit aquest matí del C-1 i està pujant cap al C-3, a 6.800 metres. Potser es trobaran allí cinc persones. Veurem com s’ho fan. Si és que hi arriba.

Un bivac incòmode a 5000 metres
Cap a quarts de deu del vespre, ja fosqueja, m’enfilo per l’aresta. Munts de roques inestables, com piles de plats que branden tots quan en toques un. M’equivoco, moc una pedra massa gran que aguantava altres. Redeu! Veig caure una roca més gran que el meu cap sobre la cama esquerra, que no puc treure sense caure jo. Per un moment penso que em partirà la cama, però l’empenyo i només sento un cop a la cama. M’agafo bé i em poso a lloc segur. M’ha fet un tall d’uns 10 centímetres a la cama. Sagna molt. Tapo la ferida com puc. El mocador i un drap que porto per protegir el coll del sol. Sang coagulada que cobreix la bota i posa la sola relliscosa. El cop em fa mal però surt menys sang. Millor m’espero aquí fins a veure-hi clar. Millor seguir quan s’estronqui l’hemorràgia. Faré bivac aquí. Soc a 5.150 metres. No falta gaire pel campament, però ja és fosc. Millor no m’arrisco, que aquesta zona és molt inestable. Que deuen fer amb l’Onofre?
Nit de bivac. Llarga i freda però amb cel clar i sense vent. Arraulit, amb el sac, recolzat en unes pedres que m’han semblat més sòlides. Fred. Tinc una mica d’aigua. Res per menjar. Colors de la posta del sol, però tinc molta por. Pel company, per mi, pel bivac, per la ferida. On ens hem ficat? Cada vegada que m’adormo, rellisco avall; impossible descansar bé. Que arribi el matí aviat...

Dimecres 10 d’Agost. 
Com que no m’he tret les botes dobles, sòc fora del sac amb la primera albada. Sense aigua. S’acaba la tortura de seure i voler descansar sense rodolar avall. La cama ja no sagna, però no trec els mocadors que l’embenen, aguantats a lloc pel mitjó de llana. Tot plegat, un pegat de sang seca. Semblo un Sant Llàtzer.
Arribo al C-1 a les sis del matí, mort de fred, assedegat, famolenc i esgotat. Hi ha uns polonesos que em fan un té calent i m’ajuden a curar la cama. És una ferida en forma de “V” que deixa l’os de la tíbia al descobert, però ja no sagna. Merda, només em faltarien complicacions ara.
Fonc neu i em faig una sopa amb farinetes. I ara que haig de fer? Hauria de tirar cap al C-2... 
No sé res de l’Onofre ni dels campaments de més amunt. No veig ningú baixant del C-3 cap al C-2. Però que punyetes fan?
A les deu arriba en Colom amb la ràdio. Mitja hora després arriben en Fuster i en Gràcia. Tots molt cansats. Sortim amunt en Colom i jo. Arribem a 5.800 metres, però amb la neu ben glaçada, sense crampons i tan cansat que, quan per fi podem comunicar amb els de dalt i ens expliquen la situació, tornem al C-1. Ens asseguren que ja van baixant. La cama em fa mal i vaig ben coix.

 
Pere Aymerich i en Tomasz Sobecki amb la ràdio al C-1. Per fer-se una idea de com eren aquelles ràdios, sense comptar que per cada dia d’emisió es necessitaven dos jocs de bateries.

Comunicació amb el grup de punta, ja es van retirant amb l’Onofre. Continúa igual. Inestable, conversa incoherent, està irritable, amb debilitat intensa. Ja no té incontinència d’esfínters, però l’han d’aguantar per fer les necessitats més bàsiques. No pixava de feia tres dies, però aquesta nit ha begut i comença a pixar. Freqüència cardíaca en repòs a 120 batecs per minut. Aquesta nit ha bivaquejat, amb en Laureà, al peu de les roques que hi ha entre els campaments 2 i 3 a 6.500 metres. Els altres han baixat fins el C-2, han pogut beure, que ja no tenien combustible per fondre neu i han tornat a pujar aquest matí fins al bivac. Ara, a poc a poquet, que l’han d’arrossegar, van baixant cap al C-2. En Laureà ha seguit amunt, cap al C-3 per intentar fer cim demà.  
Els qui baixen, troben al metge iugoslau que també puja al C-3. Fa una mirada a l’Onofre i recomana dexametasona, lanatòsid (Cedilanid) i furosemida (Lasix). Mira que bé, el que jo porto i que ja tinc al C-1, que he trobat les farmacioles al cul de la tenda. Ara només falta arribar fins al malalt. Van amunt uns de la colla austríaca i van més ràpids que jo. Els hi passo part de les medicines.
Ara que, si ho haig de dir tot, discrepo de donar lanatòsid ni furosemida. No crec que el cor hi pinti res en aquest problema. De manera que només els hi passo dexametasona.
Uns altres austríacs que baixen a descansar em comenten que l’Onofre baixa molt malament. Entre els campaments 3 i 2, pràcticament el van arrossegant. Comunicació per ràdio cada dos hores per anar seguint l’evolució i aconsellant el tractament. Al vespre arriben al C-2, ben capolats. Tenen menjar i combustible per fer aigua. Han baixat de 6.800 fins a 6.200 metres. L’Onofre sembla una mica millor. Entén que ha de baixar, de menjar i de beure. I intenta col·laborar. Ja és molt.
Sense notícies d’en Laureà, que aquest matí, ha deixat l’Onofre a les mans dels qui havien anat a menjar i hidratar-se al C-2 i l’han pujat a recollir per baixar-lo. En Laureà ha tirat amunt. Potser demà serà el quart membre de l’expedició que faci cim. 
I jo, ferit i sense forces, intentant anar amunt amb medicines, penso que ni s’ha de fer cim amb un company malalt ni s’ha de baixar al campament còmode (C-2) quan tens un company malalt sota la teva responsabilitat. Ès clar, però que jo sòc el metge i no puc exigir que tots ho vegin igual. A muntanya, potser és que cadascú mira per la seva supervivència.
A mi em fa una mica de vergonya, però és el que tinc. Un malalt fent bivac mentre els companys responsables descansen al campament. I un alpinista fort que el cuida una nit, però que s’enfila amunt i que el baixin els altres. Però jo no sóc qui per jutjar. No em puc queixar. Jo tampoc dono més de mi; hauria de ser ja al C-2 i he tornat al C-1, sense crampons i arrossegant una cama. Una cama i la resta de la còrpora, que semblo un munt de pupes.
Al C-1 hi ha un fogonet, gas, unes llaunes i sopes. De moment, els quatre que hi som podrem sopar. En Colom té mal de cap i no descansa bé en altitud. A veure si descaso que demà haig de tirar amunt com sigui.
      

  
Imatges. La zona de l’aresta on va caure la pedra i on es va forçar el bivac. 

Dijous 11 Agost. Campament 1. 
He passat una nit acceptable. He pogut descansar, ben estirat al sac, després de la nit anterior penjat a les roques de l’aresta. En Colom no ho ha passat tant bé com jo. El mal de cap l’aclapara i no millora gaire amb analgèsics.
Els polonesos ens han deixat uns crampons per pujar per la glacera coberta de penitents entre els camps 1 i 2. En Colom i jo sortim d’horeta i a les 11 hores ja som a uns 200 metres del C-2. Veiem als qui es retiren que surten del campament, poc a poquet, aguantant a l’Onofre. L’aguanten, va inestable, però camina sol. Camina sol? Una patada a la seva bota i avança un peu. Una altre patada a l’altre bota i avança l’altre peu. Poc a poc. Ell no és capaç de fer ni una passa tot sol.
Ens trobem a tocar del campament 2. Un pèl més avall, que el C-2 ja és desmantellat.
Jo penso... i en Laureà? Encara és allà dalt!
Comunicació per ràdio de l’expedició al complet. En Fuster i en Gràcia, al campament base, tenen pressa per marxar. D’en Laureà, només sabem que porta una petita tenda de bivac que pesa 1,5 kg, que puja sol i que es considera autosuficient. Potser demà també farà cim, però per ara no tenim noves. No porta ràdio. Porta, això si, la càmera fotogràfica i la de cine.
Aquí, prop del C-2 som, al voltant de l’Onofre, en Falcó, en Romà i en Fort, cansats d’arrossegar-lo des del C-3, i en Colom i jo, que venim des del C-1.
Sobre unes pedres, sense glaç, a tocar del C-2, que ja han recollit quan arribem, faig el primer reconeixement mèdic del malalt. Molt mala cara. Inflor general que fa difícil reconèixer-lo. La cara, les mans, el cos i les cames sòn inflats i no caben als mitjons ni als guants. La roba que porta deixa un sèc que lesiona la pell. Tinc por de que, si li trec les botes, no les podré tornar a posar. No trobo on podria punxar una vena. El dit s’enfonza a la inflor però no deixa senyal i la inflor es recupera en retirar el dit. Cagat i pixat fins el pit, però avui ja tot és ben sec. Inestabilitat en voler posar-se dret. Incoordinació dels moviments; li costa agafar les coses amb les mans. Amb els ulls tancats no és capaç de reconèixer el nom del que li poso a les mans, encara que siguin objectes simples, com el piolet o les manyoples. Si insisteixo, em mira malament. Es posa frenètic i no hi ha qui li aguanti la mala llet. Avui no ha pixat ni una gota. En quatre dies, només una vegada ahir al vespre segons em diuen els companys. Ni les mans ni els peus sòn freds.

Termes mèdics: 
A primera vista té edema perifèric generalitzat. L’edema afecta la cara, les extremitats, els engonals i el coll. Edema que deixa poca, o gens, fòvea. O sigui, edema dur - elàstic a tot el cos. Atàxia i apràxia severes. Agnòsia. L’agnòsia és diferencial i el que coneix amb la mà dreta, potser no ho reconeix amb la mà esquerra. Negligència, anosognòsia i irritabilitat. Incontinència urinària i fecal òbvia. No hi ha trastorns respiratoris ni cardíacs aparents excepte que la freqüència cardíaca és de 140 batecs per minut. Tensió arterial 130/80 mmHg. Auscultació pulmonar normal. No hi ha signes d’insuficiència cardíaca dreta; malgrat els edemes no hi ha ingurgitació venosa. Les venes, sòn indetectables al fons de l’edema o sigui que l’edema no s’explica per ingurgitació d’insuficiència cardíaca dreta. El cabal cardíac, malgrat l’oligúria que no puc mesurar, és normal, a jutjar per la consciència, la TA i la perfusió perifèrica. La consciència o l’estat de vigília és normal i s’enfada quan insisteixo. El problema és que no entén bé les coses i que no executa amb facilitat el que toca fer (posar-se dret, obrir la bragueta per pixar, agafar la tassa per beure una mica). Li costa i no l’encerta a la primera. Indiferent, amb expressió d’irritació quan insisteixo en alguna pregunta que no ha contestat. Sembla absent si el deixes tranquil, però s’irrita si insisteixes. 
Per tant, no és tracta de baix cabal cardíac, ni deshidratació, ni hipòxia cerebral, ni malaltia general que afectarin sobretot al còrtex cerbral i a la consciència. Ha de ser una lesió de la sustància blanca cerebral que afecta al coneixement i a la resposta a les necessitats.  
No tinc clares totes les possibilitats diagnòstiques. El que sí que és clar és que hi ha un trastorn de les connexions neuronals de la sustància blanca i que el còrtex cerebral funciona relativament bé. Apostem? Mal de Muntanya amb Edema Cerebral, sigui el que sigui el que tal cosa sigui.
Tracto amb lanatòsid per tradició i protocol tot i que no tinc cap evidència d’insuficiència cardíaca, i amb metil-prednisolona a dosis elevades. No dono diürètic.
        

A la primera imatge, aquest metge arribant al C-2, que era a les roques a la seva dreta. A les altres fotografies, membres de les expedicions col·laborant a baixar encordats a muntanyencs malalts per edema cerebral. Nota: entre les expedicions que érem al CB es van haver d’evacuar tres malalts. Un iugoslau, un austríac i el nostre company. 
 

Anem baixant, amb l’Onofre encordat i assegurat, amb un company a cada costat. Va caminant sol, amb ajuda als passos complexes. Continúa de mala llet, però hi posa gran força de voluntat. En cap moment es queixa ni demana descansar. Anem fent. Malgrat que és evident que li sobra aigua al cos, com que no tinc clar que l’aigua sigui allà on toca ni formi part de la circulació, l’obligo a beure sovint. Cap problema, ja que té la boca seca i sensació de set. O sigui, sembla que en altitud, algunes persones posen l’aigua del cos on no toca. 
Arribem als 5.200 metres del C-1 a l’entrada de fosc. Hores i hores, poc a poc, per baixar 800 metres. L’ajudem a posar-se dins del sac. No tenim roba per canviar-lo, però la seva roba ja és ben seca. Enfurismat i queixant-se de la sal, del pebre i del cuiner del sopar (un servidor) però menja i beu força. Bon senyal, penso. Ens entaforem a les tendes. Poso el despertador i cada dos hores li faré una mirada.
El veig orinar, amb ajuda per mantenir-se de genolls, i em diu que és la primera vegada. Els companys em recorden que és la segona en quatre dies. No només s’afecta l’estabilitat i el reconeixement de les coses. Sembla que també la memòria.
Una dosi de dexametasona. Està a 120 batecs per minut amb TA normal. Penso que no es justifica una altre dosi de lanatòsid. L’agombolem bé en un sac, amb bon matalàs de robes diverses, dins de la millor tenda, li donem aigua i beure abundant i s’adorm a l’instant. Esgotat. El vigilo una estona. Respira bé. Curiosament, no té ni la respiració periòdica que tant ens ha tocat la pera els darrers dies. 
Negra nit. Fa un fred que pela al C-1. Encara no sabem res d’en Laureà. Intentarà demà el cim? Potser hi haurà pujat avui...
Comunicació amb el CB. Per un error d’en Rahim, que ja no sé quants en suma, ens diuen que tenim els portadors per baixar a Qazi Deh. I que ens donem pressa que al CB tenen fred i no volen passar més d’una nit. Si home! Només ens faltaven les presses ara!
Miro la ferida de la cama. Suqueja tant que m’ha deixat el mitjó de llana moll fins el peu. Una mica d’alcohol iodat, que no tinc res més, unes gases i una bena a sobre.
A dormir una estona.

Divendres 12 d’Agost. Campament Base. 
Aquesta nit m’he llevat quatre vegades a veure com estava en Xavier. Sort que la seva tenda és al costat de la meva. Totes menys una de les visites, dormia com un soc. Una de les vegades, l’he sentit somniar. Parlava de la muntanya i de les comoditats. Tenia fred. L’he ajudat a posar-se la jaqueta de plomes i he fet una mica més de matalàs amb robes sobreres (fundes de tenda, mitjons, pantalons sobrers i altres tonteries) i he fet una mica de sopa calenta. S’ha adormit al moment. Per sort he pogut dormir i descansar bé. 
Em curo també la ferida de la cama; té un aspecte inflat i supuratiu molt lleig; es veu l’òs només a la part més llunyana. No tinc prou pell per tapar tota la ferida; la cobreixo com puc, però les benes rellisquen cama avall i amb tant de suquejar i el moviment, l’esparadrap s’humiteja i es desprèn.
En Colom ha tornat a passar mala nit. Mal de cap i vòmits. No millora amb els analgèsics. Només queda que baixar. Hem de perdre altitud com sigui.
A les 10 del matí evacuem el C-1. Només queden uns austríacs i un iugoslau. No sabem res d’en Laureà, però no em puc quedar a esperar-lo.
Baixem a l’Onofre encordat, lentament. Una lleugera millora respecte de la sensació d’absència. Camina però manté la inestabilitat i la debilitat extrema. Quan, entre tanta pedra, s’encalla un peu, no és capaç de desencallar la bota. Qui l’aguanta pel darrera, dona un cop de peu a la bota i el peu avança uns centímetres. Lentament, sobretot a la part inicial, més dreta i on em va caure la pedra que em va ferir la cama. Baixar per aquest munt de lloses inestables és un suplici; per ell i per tots.
Arribats al CB a quarts de cinc de la tarda. Han pujat a ajudar-nos els qui hi havia al campament base. Més de sis hores de baixada. Set i gana. Tots capolats, el malalt, el qui no es troba bé, els qui venen del cim i un servidor, que tampoc va sobrer de forces.
Replantejament mèdic. Poso a l’Onofre a descansar ben protegit del fred a la tenda principal. Li poso la darrera dosi que em queda de metilprednisolona; a partir d’ara serà dexametasona a dosis inferiors. Instauro perfusió amb sèrum glucosat al 5% per nodrir amb glucosa. Ho dubto, però al capdavall hi afegeixo 20 mg de furosemida endovenosa. Costa molt trobar les venes, de tan inflat que està; a més a més es col·lapsen i peten al menor contacte. Sort encara que hi ha aigua i m’he pogut rentar bé les mans, que amb tanta manipulació, una infecció podria ser un problema afegit.
Romà, Gràcia i Fort comencen a baixar la mateixa tarda amb la major part dels portadors. Ens deixen aquí 4 portadors, molt de pes i poc menjar. I un malalt. No comprenc gaire les presses per marxar.
Al vespre arriba en Laureà. Arrossegant els peus. Va fer el cim ahir. Cansat, però bé. Respiro fons. Almenys ara els tinc tots a la vista i ja no pateixo per tenir membres despenjats i descontrolats. Els que han tirat avall, es trobaven bé, van perdent altitud i és poc probable que tinguin problemes greus. Això de ser el metge és una creu; sempre preocupat. Ja veig que diversos dels expedicionaris, sigui per fer cim o sigui per tirar avall quant abans, no estan tan preocupats com jo pels companys malalts. Ni pels malalts ni tan sols pels endarrerits... Van a la seva amunt i van a la seva avall.
A l’entrada de fosc l’Onofre va millorant. Accepta aixecar-se, l’aixequem, sopa bé i beu força, amb bona gana. Entre sopar i dormir orina 3 vegades, la darrera ja sense ajuda. Penso que ja ho tenim guanyat, però ens ha costat força. Té un caràcter de mil dimonis. Irritabilitat de pebrots.
A dormir que demà toca marxa de baixada. Serem quatre portadors i sis expedicionaris. Tots molt carregats. Un expedicionari esgotat, que ve directe del cim sense descans, i un altre seriosament malalt. O sigui que els altres quatre hem de portar motxilles de 22 kg. Potser que no em queixi. Els portadors en carregaran 26. 
     
Dissabte 13 d’Agost. Bivac a la vora del riu. 
Un rescat que va sortir bé de miracle 
L’Onofre ha descansat bé, però amb estones de son agitada. Esmorza poquet, que no en tenim gaire. Orina com una font. Bon senyal, penso. Es treu aigua de sobre i està cada vegada menys inflat. L’exploració mostra bon nivell de consciència, però amb manca d’atenció i irritabilitat. Humor de gossos. Es pot posar dret sol i donar algunes passes inestables. No pot caminar posant un peu devant de l’altre, sinó que els ha de separar força. Si tanca els ulls, cauria si no l’aguantem. D’aixó els metges en diem atàxia. Sembla clar que té un edema cerebral relacionat amb l’altitud i no una lesió cortical. La resta de l’exploració, cardíaca i respiratòria és normal. Li administro acetazolamida, 250 mg cada 8 hores. Avall que fa baixada que serà el millor tractament.
Carregats com rucs, a sobre ens hem de repartir la motxilla de l’Onofre. No portem menjar més enllà d’un grapat d’avellanes.
En Falcó va bé i en Fuster també. Ells dos s’ocupen de seguir als portadors. En Colom i jo anem baixant amb l’Onofre. En Laureà està molt cansat però bé. 
Comencem el descens ben d’hora. Ens queden 50 km seguint el riu de Qazi Deh, travessant abans el Mandaras i altres rius.
L’Onofre encara inflat i dèbil, amb un caminar incoordinat, va caminant sol. En Colom i jo, un devant i l’altre al darrera per donar un cop de mà si convé. Orina cada 2 ò 3 hores. En Laureà, va fent sense problemes.
Aviat perdem de vista a en Falcó, en Fuster i als portadors. La marxa, primer per la morrena i després per la vall es fa esgotadora. Vigilant i ajudant a un malalt, anem lents, molt carregats, sota un sol que no té misericòrdia i sense menjar. Per sort no manca aigua. El riu ha crescut i toca pujar tarteres per allunyar-nos-en als passos compromesos. Ni rastre dels qui van devant. Pensàvem que ens esperarien on hi hagués una mica d’ombra.
A l’entrada de fosc, portem dotze hores baixant, sense menjar res. Arribem al pas més complicat sobre el riu. Aquí una relliscada pot ser fatal; aquí és on ens va caure una de les càrregues i on va caure també un portador dels alemanys, que diuen que van trobar ofegat dies després prop de Qazi Deh.
No ens atrevim a passar per allà a hora foscant amb l’Onofre. Tampoc tenim cordes per assegurar-lo.
Però que han fet els companys, perquè corren tant? No pensen que portem un malalt i que hem de menjar alguna cosa? On sòn ara? Com és que ens deixen sols en aquest tràngol?
Passem el flanqueig sobre el riu en Laureà i jo. Confesso que vaig renegant com un carreter. Aixó que han fet no es fa. En Colom es queda amb l’Onofre i prepara un bivac amb unes pedres en un replà a sobre del riu.
Una hora després, en Laureà i jo arribem al riu Mandaras i veiem el gruix de l’expedició acampats a l’altre banda. Impossible passar-hi ara; el corrent ens arrossegaria i, a més a més haig de tornar amb l’Onofre. La remor del riu fa que no ens sentin. Per fi ens veuen. L’esbroncada és de les que fan época, els tracto d’inconscients i de poc respecte pels companys amb paraules ben gruixudes. Crec que estic a punt de perdre els papers i que m’he indignat. Encara sort que no em senten gaire ni m’entenen, però el posat i la cara no deuen admetre dubtes. El sol ja s’amaga. Em poso al lloc més estret del riu, que és on va més fort i em tiren un fuet, uns rossegons de pa i una bosseta d’ametlles. I alguna cosa més que s’emporta el riu. Asseguren que de matinada passaran amb cordes per ajudar a baixar a l’Onofre.
En Laureà menja unes ametlles i es queda a bivaquejar allà mateix. Amb aquell soroll. Però, és clar, l’alternativa és tornar a creuar el congost arrapat a les parets...
Reculo amb el menjar i torno a pujar i a flanquejar per les roques sobre el riu del pas compromés, ja amb llum de frontal i mirant bé on poso els peus. Tot sol. Negra nit. Pensar en caure en aquell riu eixordador d’aigua glaçada, de nit i ben cansat... Arribo on sòn en Colom i l’Onofre amb un humor infernal. Entre baixar i pujar hi he estat més de tres hores. Només em faltava aquesta... portem disset hores sense menjar res. I abans, ben poc.
Som a 3.400 metres d’altitud. Després de sopar uns rosegons de pa sec amb embotit i un grapat d’ametlles, passem una nit relativament comfortable, a lloc sec i protegits del vent per una paret de pedra seca que en Colom ha engiponat amb habilitat. Sort encara que portàvem els sacs de dormir. 
L’Onofre està esgotat i li costa moure’s. Debilitat i irritabilitat, el que no facilita les coses. Encara té inestabilitat i inflor a la cara i a les extremitats, però tot va clarament a la baixa. Pixa com un descosit. Crec que anem bé.

Diumenge 14 d’Agost. Qazi Deh.
Amb l’ajuda d’uns portadors, unes cordes per assegurar-nos i pujant una mica més amunt del vessant que conforma el congost perillós del riu ens hem estalviat la part més arriscada. Al prat, després de creuar, encordats, el riu Mandaras, ens esperava un cavall sense sella. Amb l’Onofre dalt de cavall, que li ha deixat el cul ben escaldat, hem arribat a Qazi Deh al vespre.
Menjar bon plat d’arrós amb xai ben greixós i beure molt té. Demà carretera i manta. Ha costat molt, però ens n’hem sortit i sembla que tot acabarà bé. Tres dies de pistes i de pols fins Kabul.

Preguntes incòmodes 
Que hauria hagut de fer millor? Que podia haver previst? Vols dir que als demés, els importava gaire?
Potser seria millor preguntar que s’hauria hagut de fer abans de que passés tot plegat. Perqué el problema no va ser només la incomoditat d’una nit de bivac o el cansament d’uns dies de molt carregar, poc dormir i menys menjar. Ni tampoc  va ser una bona ferida i una cicatriu per tota la vida a la cama. El problema gros va ser el risc de que tot hagués acabat malament. I si la pedra que va caure hagués partit la cama? Vaja paperot anar a rescatar un malalt i afegir-hi un ferit greu per evacuar. I si hagués relliscat i caigut al riu glaçat aquella nit? Ni el malalt hauria pogut menjar aquella nit ni un servidor sobreviure gaire temps a l’aigua freda. Mal organitzat. Tot improvisat. Tot sobre la marxa. Està be reflexionar després, però quan tot allò va passar ja era massa tard per queixar-se. 

Repeteixo:
https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html (Veure els minuts entre el 24 i el 26 per veure la zona que es va passar de nit)
https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html
 

Primera reflexió. Que va ser més determinant? La inexperiència del metge per veure l’edema cerebral abans de que es manifestés, sumada a la seva poca autoritat. L’autoritat mèdica en una expedició no la donen a la universitat, es guanya a pols quan tots els expedicionaris saben que el metge sap de que parla. Aquest fet va ser rellevant, no només perqué el futur pacient no va fer cas del consell de baixar i ningú el va obligar; també perqué l’autoritat del metge no va ser suficient ni perqué cinc alpinistes forts acceptessin pujar una bosseta de 60 grams (entre tots) de medicació d’emergència fins al camp 3. El metge la va pujar al camp I i allà es va quedar. No van considerar necessari carregar-la més amunt. Després tot van ser laments...
Segona reflexió. Aquella expedició no era un equip ben format amb un objectiu, una estratègia i una tàctica clares. Era una colla d’alpinistes, amb interessos no sempre coincidents on cadascú feia el que li semblava que havia de fer. Sovint més en relació amb els desitjos que amb les capacitats reals. Que un alpinista fet una coca seguís pujant malgrat les advertències, que les medicines no fossin al campament que tocava, que alpinistes forts continuèssin cap al cim sense col·laborar en el rescat, que mitja expedició, els més forts, decidissin abandonar el campament base amb la major part dels portadors abans de que arribèssin els més tocats i que a la darrera marxa ningú esperés amb beguda i menjar als més vulnerables, dona la imatge del que vull dir. Un desori.  Es pot resumir en una manca de previsió,  d’organització i de cohesió del grup. 
Van passar molts anys i moltes expedicions abans de formular les màximes de que pel metge, el primer objectiu és tornar tots amb els mínims desperfectes, el segon és tornar amics, perqué si cadascú es sent responsable del company la seguretat és millor, i si en tercer lloc es fa cim, aleshores ja és poden tirar coets.
Tercera reflexió. La solidaritat és exigible? Recollint dades al llarg de una colla d’expedicions i trekkings hem trobat moltes situacions en que membres d’un grup no han considerat que la malaltia d’un dels seus membres o d’un portador els afectés. Sobretot en grups comercials en que consideren que han pagat per un servei, que els imprevistos son cosa de l’agència i que a ells no els afecten. No tinc resposta raonada per oferir. Només tinc la resposta ètica i puc dir que quan hem trobat a un malalt o ferit sempre l’hem atés i ajudat a baixar encara que no el coneguèssim de res. De vegades renunciant al nostre objectiu. El primer és el primer. I ja hem escrit que el primer és tornar tots. És clar que aquesta ètica no és universal.

Afegim una referència sobre reflexions a l’ètica a la muntanya:
https://www.maldemuntanya.cat/2023/12/reflexions-sobre-letica-la-muntanya.html
Aquest article és un recull de casos viscuts sobre abandonar a companys o despedir portadors malalts, contractar moribunds o nens, que sòn més barats, etc.
Potser el que convé és saber triar bé als companys de cordada o d’expedició. Per seguretat.

Salvem les muntanyes: una crida de Reinhold Messner

 

 

Un llibre militant i compromés. Llàstima que els bons consells i millors desitjos acostumen a perdre la batalla front als interessos econòmics. La pela és la pela i de les muntanyes s’en treuen força beneficis. Està clar que això ja ho va escriure el naturalista i preservador de la natura John Muir fa més de cent anys.
A la contraportada, l’editor escriu:
“El turisme de masses amenaça la naturalesa única i verge de les muntanyes. Cada cop hi ha mes aparcaments, remuntadors i carreteres que aixafen les serralades. Reinhold Messner reclama una interacció sostenible i raonable amb el paisatge cultural alpí, i fa una crida a tots i cadascun de nosaltres per protegir les muntanyes de manera que puguem gaudir del seu estat natural en el futur.
Quan els romàntics van descobrir la bellesa de les muntanyes, ningú no podia imaginar que aquest seria el començament del turisme de masses alpí. Avui dia, regions muntanyenques senceres s’han convertit en parcs temàtics i en pendents erms; ciclistes, escaladors, senderistes, esquiadors...tots esperen un lleure perfecte, i alhora confien en un servei de rescat de muntanya omnipresent. La grandesa de la natura, tanmateix, es banalitza cada cop més. 
Reinhold Messner, que coneix les muntanyes d’aquest món com ningú altre, és un defensor del manteniment del paisatge cultural i de la protecció de la muntanya davant l’amenaça de la seva desertització. D’una manera contundent i amb una veu forta, demostra que tots compartim la responsabilitat de la supervivència d’aquest paisatge ancestral. Només si les persones canviem d’estil de vida, podrem salvar les muntanyes de la seva desaparició.”
 

El desig i la intenció queden clars. 
No cal presentar gaire a Reinhold Messner, nascut al Tirol del Sud, província de Bozen, l’any 1944. Després de les seves ascensions i travesses, eurodiputat per partits ecologistes durant cinc anys, fundador de Mountain Wilderness, actualment està entregat a potenciar el seu llegat de preservació sostenible de la cultura i l’entorn de les muntanyes.
Llibre amb 26 capítols curts que tracten temes diferents i que es poden llegir separadament. Cada capítol del llibre comença amb una cita d’algun alpinista, poeta o escriptor que il·lustra el que vol dir en aquell capítol. Més aviat, aquest llibre sembla un recull de diversos articles. L’autor és fidel al seu estil apassionat, caòtic i no subjecte a la progressió del raonament lògic.
Només comentarem uns quants capítols que, si no, la crítica seria massa llarga.

El primer, anomenat “Muntanyes integrals” ve encapçalat per la frase de John Muir:
“A cada passa que fem a la natura rebem molt més del que hi busquem.”
El capítol, que fa de pròleg, advoca per una concepció de les muntanyes que uneixi la natura i l’activitat dels humans de forma sostenible. 
Per qui vulgui llegir alguna cosa més de John Muir:
https://www.maldemuntanya.cat/2021/09/histories-o-historia-de-les-muntanyes.html
 

El segon capítol es titula: La muntanya com a paquet turístic. Ve encapçalat per la frase de Kurt Tucholsky (1890-1945): 
“L’espectacle més gran que existeix és el mon: contempla’l!”. 
Per qui vulgui saber més d’aquest periodista alemany represaliat i exiliat a Suècia als anys 30 del segle passat: 
https://ca.wikipedia.org/wiki/Kurt_Tucholsky
Curt capítol que afirma que si abans les muntanyes eren llocs sagrats on calia acostar-s’hi amb respecte i temor avui dia són lloc d’esbarjo de multituds en les que el seu paquet turístic d’expedició o de vacances no s’hi esmenta ni descriu l’acció de meravellar-se davant de l’infinit.
 

La muntanya domesticada
"La naturalesa és com la tranquil·litat: somniem amb ella, parlem d’ella, però a la majoria de les persones literalment no els agrada." Wolf Schneider 1925 – 2022. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Wolf_Schneider
Convertir les muntanyes en un camp d’esports. Si no hi ha neu, s’en fa artificialment, les esquerdes de la glacera, marcades, advertiments d’allaus i del temps que farà, telèfon mòbil per trucar al servei de rescat sense sentir la necessitat de saber reaccionar quan hi ha un problema, esports de muntanya cada vegada menys respectuosos amb la salut ni amb el medi ambient. Es busca oci segur i comfortable o competició esportiva i professional. Muntanyes que ja no son el refugi poètic per fugir del ritme frenètic i de l’estrés.

Silenci
"Ves a les muntanyes i escolta’n el silenci. Entre els sons trobaràs l’autèntica música de la naturalesa".
Proverbi japonès.
El silenci, cada vegada més difícil de trobar, fins i tot a les muntanyes.

Vacances a la muntanya
"En un mateix dia a la muntanya he pogut experimentar tant la ”vita contemplativa” com la “vita activa” en un lapse de no més de dues hores".
Viktor E. Frankl (1905-1997). 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Viktor_Frankl
Allà on s’elogia especialment la bellesa de la muntanya és on la força de l’atracció és més gran, alhora que més lucrativa i més destructiva. A la muntanya, el turisme destrueix precisament allò que hi busca. En aquest capítol Messner confessa que no es cap ecocondriac, però que sap que els pocs reguladors que poden retornar la tranquil·litat a les muntanyes son les privacions i  el perill. Si és massa fàcil i sense risc, encara que els turistes siguin respectuosos, el medi s’anirà degradant senzillament perqué sòn massa gent. Per tant caldrà restringir activitats com l’escalada i l’excursionisme.

Escenari de solitud
"Ressonen les muntanyes hivernals, les meves muntanyes, boscos coberts de neu.
Vull sortir a reconciliar-me amb vosaltres.
Vull sortir d’aquest temps,
lluny del soroll de mercats, cambres, escalinates.
Boscanes muntanyes, em criden les boscanes muntanyes,
M’atrauen cap enfora!"
Gerrit Engelke. (1890-1918) Poeta alemany mort en combat a la primera guerra mundial. 

https://de.wikipedia.org/wiki/Gerrit_Engelke
Temps, tranquil·litat, privacitat, aigua pura, espai suficient, aire net... luxes que fa temps que s’han esgotat a les àrees metropolitanes i els cansats i tips de l’estrés buscaven a les muntanyes. Però si fa molt temps el luxe a la muntanya era poder mantenir els peus calents, ara hordes de turistes s’apilonen a l’Everest, el K2 o el Manaslu i paguen per un plat calent a tots els campaments i la companyia d’un xerpa que carregui l’oxigen fins el cim... El privilegi de beure aigua neta, respirar aire pur i tenir tranquil·litat és i serà cada vegada més difícil. Ja ningú té clar el que es pot o no es pot fer. Uns escaladors als EEUU han estat processats per clavar assegurances a les roques de Yosemite i a l’inrevés uns altres empurats a Alemanya per desclavar una via ferrata. Babilònica torre de confusió dels valors.

Les glaceres com a base de la vida
"La preservació del món es troba en la naturalesa salvatge". (1817-1862) Henry David Thoreau. Filòsof i escriptor americà. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Henry_David_Thoreau
Les grans glaceres del mon estan desapareixent. Aixó no tan sols significa que el canvi climàtic ja està aquí. També vol dir que, quan es fonen els gels eterns, les conques fluvials dels grans rius, on han crescut civilitzacions i on viu gran part de la població mundial tindran conflictes per l’aigua.

A les muntanyes, a peu
"Adeu-siau, polides sales, Polits senyors, polides dames!
Vull ascendir a les muntanyes, Riure’m de vosaltres de dalt estant".
Christian Johann Heinrich Heine (1797-1856). Poeta romàntic jueu alemany. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Heine
Escriu Messner: “Quan em trobo encallat en una situació, sempre surto a caminar, muntanya amunt, muntanya endins. Les cames comencen a moure’s i el cap aviat s’allibera”.
Com explica al capítol, no s’enten l’alpinisme com una forma competició i contraposició a la còmoda vida urbana. Més aviat com com un intent de trobar tranquil·litat, silenci i equilibri a les muntanyes, i també com a redescobriment de la lentitud.

També compta el com
"Comença per fer allò necessari, segueix per allò possible i, de sobte, hauràs aconseguit fer el que és impossible". Francesc d’Assís (1182-1226). 
Aquest capítol és una col·lecció màximes i consells útils a muntanya. Unes mostres:
1.- “Quantes més comoditats exigim a la muntanya (telefèrics, ancoratges de seguretat, refugis, rescat amb helicòpter...), més sacrifiquem l’estat salvatge de la muntanya”.
2.-“La primera passa en la mecanització de l’alpinisme no és només l’helicòpter, també ho és la ràdio per informar d’accidents. Qui necessiti estar pendent de la ràdio o del telèfon també durant el temps lliure també pot quedar-se a l’hotel, al cotxe o a l’oficina”.
3.- “Cal que ens preguntem reiteradament del com, la manera com ascendim, i no per si és o no és possible fer-ho”.

I així, fins 26 capítols que omplen el llibre com una elegia o una balada de les muntanyes que vol protegir. El problema és que com més ciutadans convencem de la seva bellesa i virtuts, més visitants hi aniran i no es pot pressuposar que tots seran persones responsables. Ni encara que ho fossin.
Que hi hagi més visitants significa que hi haurà més demanda de serveis (serveis de guies, camins marcats, refugis, cases de menjar, roba i material, recollida de la brossa, rescats, helicòpters, assegurances, etc) que faran créixer  més el negoci i, per tant, s’aniran convertint les muntanyes en un camp d’esports o en un parc temàtic. Senzillament perqué és negoci. I és que els humans som els depredadors més perillosos d’aquest món. 

 

 
Imatge. Trajecte sobrefreqüentat a la glacera de Khumbu entre el campament base i el campament 1 a l’Everest.

 
Cançó i nota ecologista. 
“La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó” Si només és una persona potser si, però...
Que vol dir això? Que una persona pixant darrera d’una alzina no produirà cap catàstrofe ecològica, però dos-mil persones atapeïdes en un campament provisional produiran la mateixa contaminació que una granja de porcs sense clavegueres que llenci els purins a la riera. 
Ull viu, si volem protegir les muntanyes (i la resta del món) caldrà anar pensant en com evitar l’excés de freqüentació i la superpoblació d’alguns llocs en concret i del món en general.

REVISIÓ PERIÒDICA DELS TRASTORNS FOCALS CEREBRALS TRANSITORIS EN ALTITUD

 

Nova revisió de 29 novembre de 2025

 
Thomas Holmes Ravenhill (1881-1952), un metge britànic que treballava a empreses mineres als Andes de Chile, va descriure l’any 1913 el “Mal de la Puna” o “Soroche”, el que ara en diem el “Mal Agut de Muntanya”, i les seves dos formes més greus: el “Soroche Cardíac” i el “Soroche Cerebral” que ara coneixem com l’Edema Pulmonar d’Altitud i l’Edema Cerebral d’Altitud. 
De tots els trastorns cerebrals que apareixen a les muntanyes, el més conegut és l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA o High Altitude Cerebral Edema- HACE). És un dels riscos més greus dels qui s’enfilen a l’altitud. És una lesió cerebral, localitzada al cos callós i la sustància blanca, que pot minvar molt les capacitats mentals i de coordinació. És un trastorn traidor que no avisa; qui el té, normalment, no n’és conscient. Sobretot al principi, i el que és molt més greu, si n’és conscient, no sap o no pot expresar-ho. Compromet la supervivència si altres companys no se’n adonen i ajuden a baixar a l’afectat. Segurament és el responsable de molts accidents no explicats en altitud.
A qui li interessi el tema de l’Edema Cerebral d’Altitud pot començar per aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2022/06/edema-cerebral-daltitud-novetats.html

 
L’ECA-HACE és el més conegut però no l’únic trastorn cerebral de l’altitud. Hi ha altres trastorns cerebrals que apareixen en altitud i que son diferents a l’ECA. S’han descrit casos de trombosis o hemorràgies cerebrals amb símptomes i pronòstics molt  diferents. Aixó queda per estudis posteriors, que encara no ho sabem tot. Ni molt menys. Ens falta saber com influeix en altitud la poliglobúlia, la hipercoagulabilitat, la viscositat sanguínia, la deshidratació o les llargues hores d’immobilitat en una tenda estreta quan es desferma el mal temps.
També es coneixen casos, alguns de primera mà, de trastorns de la consciència i de la conducta que son deguts a alcohol o altres drogues, però... com has de reconèixer en públic que t’has passat amb l’ampolla? Jo no conec cap Edema Cerebral d’Altitud que aparegui baixant al campament base, que faci fer bestieses durant la nit i que s’hagi curat sol al matí després de dormir la mona, deixant un bon mal de cap de record. Altres vegades, la intoxicació pot ser més greu i deixar seqüeles, com en aquest altre cas publicat:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/11/trastorns-visuals-i-altitud-aviso.html

Hi ha, però, un altre tema a estudiar sobre trastorns neurològics i altitud. Els trastorns focals autolimitats.
Trobem escrit al diari d’un metge d’expedició:
“Un company, veterà de moltes expedicions a qui vaig fer una anamnesi aprofundida, pel que ja sabia que patia d’un restrenyiment pertinaç, em va explicar que, després d’un esforç (cagar intensament, segons la seva pròpia expressió, penjant d’una corda a 8.000 metres), es va quedar durant una mitja hora sense poder fer-se entendre pel company de cordada. Aixó va ser en una altra expedició uns anys abans, pel que no puc aportar més dades que les que ell em va referir. Era un muntanyenc reconegut i confirmat i havia seguit fent expedicions a cims de vuitmil metres sense cap trastorn neurològic conegut. Per cert que, poques hores després de l’episodi que em va explicar, sense preocupar-se gaire ni notar cap altra minva de les seves capacitats físiques va arribar al cim del vuitmil que estava pujant. I va baixar sense problemes”.
Que li va passar i perqué?
A gran altitud s’han reportat trastorns d’algunes de les funcions cerebrals més importants com sòn: el control de la mobilitat, la comprensió del que es veu o la capacitat de comunicació. Sòn trastorns d’aquells que els metges anomenem trastorn neurològic focal; el que vol dir que afecta només a algun punt concret del cervell, no a la seva totalitat. Sòn trastorns potencialment greus depenent de quina funció afectin, que cada cervell és molt seu i no hi ha dos iguals. Aquests trastorns cerebrals que apareixen en l’altitud, solen ser de curta durada, milloren sense tractament en poques hores i no sembla que deixin seqüeles. 
Aprofundim aquests casos fent una mica d’història. 
L’any 1943, Eric Earle Shipton el gran alpinista i explorador britànic va publicar el llibre “Upon that Mountain”. Allà descriu el primer cas del que tenim noticia de trastorns de la comunicació verbal a gran altitud. (Pàgines 89-90. Upon That Mountain. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019).

“Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera vam trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu parlar normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “El pobre vell amic Eric, no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall per la glacera tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el cas va ser encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé.”
Aquell va ser, que sapìguem nosaltres, el primer cas descrit, però no el darrer ni l’únic.

Al congrés de “Medicina y Socorro en Montaña” de Pamplona, l’any 1993 es va publicar aquest cas: 

Afasia transitoria a gran altitud. ¿Trombosis o vasoespasmo? E. Garrido Marín, J.L. Ventura Farré, A. Capdevila Cirera, F. A. Rodríguez Guisado. Medicina de Montaña. ED. Anaitasuna.  Gobierno de Navarra. 1994.  XI Jornadas de Medicina de Montaña y Socorro de la FEDME Pamplona / Belagoa 18 – 21 Marzo 1993 
El resum del relat que podeu trobar al llibre és aquest: 
“Se trata de un alpinista varón de 32 años, que tras un sobreesfuerzo escalando a 8.000 metros de altitud, presentó una alteración del habla, que no de la comprensión,  de 15 minutos de duración que desapareció con el reposo y el descenso. El cuadro no se acompañó de otras disfunciones neurológicas”.
“A los 40 días se realiza una exploración física neurològica y una resonància magnètica (RMI) craneal mostrando, esta última, pequeñas imágenes compatibles con anòxia cerebral aguda o subaguda, situándose una de ellas sobre el territorio eferente del àrea de Broca del hemisferio no dominante”.  
Els autors discuteixen les causes possibles d’aquest trastorn. Suggereixen el vasoespasme cerebral relacionat amb amb l’altitud, hipòxia, hiperventilació, alcalosi respiratòria i hipocàpnia. Hipòtesi plausible.
Naturalment, com que no hi havia RMI prèvia no poden afirmar categòricament que les imatges trobades posteriorment corresponguin a aquells problemes; potser es podrien relacionar amb les lesions trobades a RMI a diversos vuitmilistes, de les que no sabem ni el significat que tenen ni la seva possible repercussió o efecte a llarg termini.

A la Revista Clínica Española, el mateix any, es va publicar aquest altre cas:

Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.
El subjecte, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre: 
“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.
Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:
-    Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…
Enrique, que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.
-    Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.
El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.
Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.
Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 
El cas és molt similar als dos anteriors. A l’article de la Revista Clínica Española també es proposa com a causa més probable el vasoespasme cerebral relacionat amb la hiperventilació. 

Un altre cas:

High Altitude Medicine & BiologyVol. 21, No. 1. Case Report. Published Online: 17 March 2020
Transient Cerebral Ischemia at High Altitude and Hyper-Responsiveness to Hypoxia
Jean-Paul Richalet richalet@univ-paris13.fr, Philippe Larmignat, and Patricia Poignard
https://doi.org/10.1089/ham.2019.0100
"Abstract: A 36-year-old woman with no medical history participated in a trekking in Ladakh up to 5300 m of altitude. She was well acclimatized and presented no previous sign of acute mountain sickness, high altitude pulmonary edema or high altitude cerebral edema. After an intense effort to catch up with her group, she became breathless and complained of visual disturbances, fatigue, dizziness, and confusion. During her descent to a lower altitude (4800 m), with the help of companions, she lost consciousness several times. After a 14-hour sleep, she recovered and all symptoms disappeared so that she was able to walk along with the group for 20 km. On returning home, she went through a battery of examinations that were all normal: cerebral magnetic resonance imaging, Doppler of supra-aortic arteries, 24 hours Holter, and cardiac transthoracic and transesophageal echography. A hypoxia exercise test revealed a hyper-response to hypoxia with severe hypocapnia. The etiology of this neurological episode is discussed (transient embolic ischemic attack, migraine, cerebral edema, and global amnesia). The patchy distribution of neurological symptoms is not in favor of a thrombotic event. The most probable diagnosis proposed is a transient cerebral ischemia due to local cerebral vasoconstriction related to hyperventilation-induced hypocapnia in a context of acute severe exercise. Special attention should be given to subjects who show a hyper-responsiveness to hypoxia before a sojourn at high altitude: they should avoid unnecessary hyperventilation due to any kind of stress, emotion, or exhaustive exercise."
 

A més a més podeu trobar aquesta carta al British Journal of Sports Medicine 1996;30:364-365 que es refereix a un del casos descrits anteriorment,
Extreme altitude transient aphasia. Eduardo Garrido, Casimiro Javierre. Department of Physiological Sciences, Medical School, University of Barcelona, Spain 

 
El Dr. Peter Hackett va publicar una serie de sis casos de ceguesa cortical a gran altitud. Es pot trobar en aquest llibre que ha costat tant de trobar: 
Cortical blindness in high altitude climbers and trekkers. A report of six cases. Hackett P, Hollingsmead K, Roach R, Schoene R, Mills W. In: Sutton J, Houston C, Coates G, eds. Hypoxia and cold. New York: Praeger Press, 1987: 536.
  
 
Casos de ceguesa autolimitada que també van aparèixer en altitud i que l’autor de la comunicació atribueix a isquèmia focal cerebral per alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral hipocàpnica. 

Per acabar, per avui, la recerca de casos, la darrera entrega de la revista High Altitude Medicine & Biology (HAMB) aporta un cas de trastorn neurològic focal en altitud que es va recuperar espontàniament en algunes hores: 

Transient central facial palsy at high altitude: a case report. Allado Edem, Bruno Chenuel, Jean-Charles Vauthier, Oriane Hily, Sébastien Richard, and Mathias Poussel. High Alt Med Biol. 25:100–102, 2024.
“High altitude cerebral edema (HACE) is a severe form of acute mountain sickness (AMS). Besides this life-threatening condition, other neurological disorders may develop at high altitude, even if the precise pathophysiological mechanisms generally remain undetermined and are often debated. We report the case of a 34-year-old woman presenting with moderate AMS during an ascent of Mount Kilimanjaro. While descending from the summit, she suddenly experienced focal neurological symptoms of visual blurring, tinnitus, lightheadedness, and the findings of left-sided central facial palsy (flattened nasolabial fold, fall of labial commissure, dysarthria, difficulty in whistling, and facial dysesthesia). These symptoms and signs were confirmed in the field by a physician. Her symptoms regressed spontaneously and completely while continuing to descend. The etiology of this neurological episode at high altitude is discussed. The most probable diagnosis is a transient ischemic attack based on personal and familial vascular history, confirmed unilateral transient central facial palsy and normal results on standard blood work and cerebral magnetic resonance imaging. In this case, migraine should also be considered based on association of headache and transient focal neurological impairment. Overall, special attention should be given to mountaineers presenting with neurological conditions at altitude. Not only HACE should be considered but also the wide spectrum of other neurological conditions that fall outside the usual definition of altitude sickness.”
Llegida la descripció clínica i l’evolució es tracta d’una paràlisi del nervi facial central, no per una lesió del nervi o periférica. No hi pot a ver cap cas de paràlisi facial perifèrica que es recuperi espontàniament en poques hores. Com a causa del trastorn els autors proposen l’arterioesclerosi (referint-se a malalties circulatòries de la familia de la pacient) sense descartar la migranya, que també és una causa coneguda de focalitats neurològiques. L’aparició en altitud d’un trastorn neurològic focal i reversible és la característica que fa que sigui similar a altres casos descrits. En aquest cas, els autors no es plantegen la possibilitat de vasoespasme per hiperventilació/hipocàpnia.
En resum, están descrits uns quant casos de diferents focalitats neurològiques durant exercici en altitud; una recerca més fina, segurament en podría aportar alguns més. 

Aquests trastorns tenen en comú: 

1.- Apareixen durant exercici en altitud. 

2.- Sòn reversibles sense tractament. 

3.- No s’acompanyen d’altres trastorns, de sensació de gravetat ni de disminucío de les capacitats físiques. 

4.- No deixen cap seqüela ni lesió posterior reconeixible clínicament.

Localització? Un cas al nucli del 7é parell cranial nervi facial a la part posterior de la protuberància. Els casos de ceguesa sòn més indeterminats. Els d’afàsia a l’àrea de Broca al lòbul frontal (Nota: consta que totes i tots els pacients eren dretans). 
Sabent que la PCO2 sangínia és de 40 mmHg a nivell del mar, però que a 8000 metres d’altitud és al voltant de 10 mmHg, i que el descens de la PCO2 sangínia és un potent vasoconstrictor cerebral, la hipòtesi més acceptada és que el vasoespasme cerebral sigui la causa principal. La seqüència fisiopatològica és: 
Hipòxia + Esforç = Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.
Si trobem més casos descrits, ja anirem posant al día la revisió dels trastorns cerebrals transitoris focals en altitud. 

Tornem-hi amb el xenó

 

Portada del High Altitude Medicine & Biology, amb la cara sud del Lhotse, quan encara es publicava en paper i el rebíem a casa els metges de muntanya. Ara ja només és on line.
Encara s’en parla del xenó en l’aclimatació als fòrums interessats en la medicina de muntanya. Fa pocs dies el “High Altitude Medicine & Biology” publicava un article indicant que no hi ha cap evidència de la seva utilitat a gran altitud.
L’article diu el mateix que ja es va publicar en aquest bloc el 15 de juliol d’enguany, ja fa unes setmanes; és a dir que no hi ha cap evidència de que inhalar xenó, per si sol, funcioni en altitud.
https://www.maldemuntanya.cat/2025/06/lexpedicio-del-xeno.html
Afegim la referència bibliogràfica i el resum de l’article, traduït al català, per si algú està interessat en aprofundir en aquest tema.

 
Conclusions 
L'ús de xenó prèviament a una expedició a l'Everest l’any 2025 per part de quatre escaladors ha cridat molt l'atenció, com es fa evident pel gran volum d'articles a la premsa i la discussió a les xarxes socials abans i després de l'expedició. Aquesta atenció, però, contrasta amb la manca d'evidència de que realment el xenó ajudés aquells escaladors en l’ascensió a l’Everest. Apart del fet conegut de que la inhalació de xenó augmenta les concentracions sèriques d'EPO (Eritropoetina), no hi ha evidència de que millori la capacitat d'aclimatació o d’exercici, impedeixi AMS (Acute Mountain Sickness - Mal agut de muntanya), HACE (High Altitude Cerebral Edema – Edema cerebral d’altitud) o HAPE (High Altitude Pulmonar Edema – Edema pulmonar d’altitud), ni que interactui amb la fisiopatologia d'aquestes malalties d'una manera clara i significativa, ni que protegeixi contra la lesió hipòxica en humans. 
Per altra banda hi ha prou evidència que suggereix que altres pràctiques per part dels escaladors, com dormir en tendes hipòxiques abans de l'expedició i inhalar oxigen suplementari a fluxos elevats des del principi durant l'expedició, probablement va jugar un paper més rellevant per assegurar el seu èxit en la velocitat de l’ascensió que la inhalació de xenó per se. 
Quan aquestes qüestions es valoren conjuntament amb la despesa del procediment i els riscos associats a l'ús de xenó fora d’un entorn mèdic altament controlat, actualment no hi ha cap base per recomanar una generalització d’aquesta pràctica,  una conclusió que és recolzada per diverses publicacions recents sobre aquest tema (Burtscher, 2025; Hilty et al., 2025). 
Les experiències del guia principal d'aquesta empresa, el 2024, i dels quatre escaladors de 2025 son certament intrigants, però són més aviat simples anècdotes que clara evidència de benefici. L’experiència demostra que l'administració de xenó és factible i segura quan s'administra en un entorn altament controlat per persones ben formades, però anar més enllà necessita més investigació sobre la seguretat i l'eficàcia d'aquesta intervenció abans que el xenó s'utilitzi per donar suport a l'escalada en extrema altitud.

 

 

UNA EXPEDICIÓ AL KARAKORUM L'ANY 1939

Cuadernos Meridiano. Editorial Saso. Madrid. Any 1947

Un petit llibre de lectura apassionant pels devots de la literatura de viatges. 

Son 95 pàgines on set autors fan un relat del seu gran viatge personal per Àsia als anys 30 i 40 del segle XX. El lector s’assabenta de coses tan sorprenents com que durant la segona guerra mundial es va establir una ruta regular, aèria i marítima entre Alaska i Sibèria. Els Estats Units i Rússia eren aliats contra les forces de l’Eix (Alemanya, Italia i Japó. L’eix Roberto; per Roma, Berlin, Tokio). Això va obligar a diversos oficials d’intendència americans a viatjar per Sibèria custodiant suministres militars i d’aquí els relats dels viatges. O, per exemple que a la Indoxina sota administració francesa hi havia un emperador, anomenat Fill del Cel, rodejat d’una cort de molta pompa i circumstància a qui els seus súbdits no podien mirar directament. Hi havia un emperador diví, però manaven els oficials colonials francesos, és clar. 

Però el relat que més s’escau en aquest bloc és el quart capítol que escriu Peter Mott.
Peter Mott va formar part de l’expedició científica i geogràfica que va recórrer el Karakorum els anys 1939-1940, liderada pel conegut alpinista, explorador i escriptor Eric Shipton (1907 – 1977). 
Nota apart. Qui era, quan va néixer i quan va morir Peter Mott? No he trobat gaire informació, excepte que hi va haver un Peter Mott, topògraf britànic, que va anar en aquella expedició al Karakorum i d’altres a Groenlàndia, les illes Malvines / Falkland i l’Antàrtida en aquells anys 1940-1950. Penso que devia ser el mateix home. 
Avís. No s’ha de confondre aquest Peter Mott amb el Peter Mott (1810-1882) afroamericà nascut esclau que va fugir, es va establir a New Jersey com pagès i predicador i és considerat un heroi de l’antiesclavisme. Té un museu dedicat al seu record. Es diu que va inspirar la novel·la “La Cabana de l’oncle Tom” (Uncle’s Tom Cabin. De Harriet B. Stowe, publicada l’any 1852).

El Karakorum és una serralada situada al nord del trajecte del riu Indus, que neix als altiplans tibetans prop del Kailas i desemboca a l’oceà Índic al Pakistà descrivint una gran corba.  

 

Imatge. Gravat indi que mostra el gran riu Indus amb el Karakorum al nord i l’Himàlaia al sud. Molt esquemàtic però revelador.
 

Imatge. Mapa de la conca hidrogràfica de l’Indus. Majoritàriament pakistanesa, inclou grans zones de l’Índia i també afluents provinents del Tibet i d’Afganistà. Moltes zones estan encara sota disputa amb fronteres mal definides.

 

Aquest és un relat de quan les expedicions duraven mesos o anys i es feien per motius científics i geogràfics. L’exploració era el més important. Era el que movia més aquells homes; més que l’interés purament alpinístic. 
El relat de l’expedició comença amb els antecedents de les exploracions d’aquella àrea tan remota als confins de l’imperi britànic. Des de les primeres descobertes del segle XIX per Martin Conway fins les posteriors pel mateix Shipton l’any 1937 ja es sabia que remuntant la glacera d’Hispar es trobava una gran extensió de gel que anomenaven el gran llac nevat. I també sabien que d’allà neixien altres glaceres, com la de Biafo, però es dubtava d’on anaven a parar. Es tractava de recórrer i demostrar que durant l’estiu es podia passar de la vall de Hunza fins a la de l’Indus, passant per les glaceres d’Hispar i de Biafo fins la vall de Baltoro i l’Indus. I, a més a més, durant l’hivern següent, passar els rius glaçats, remuntar el riu Shaksgam per explorar les valls del nord del Karakorum per arribar a la primavera fins al Ladakh. De fet un circuit circular al voltant del Karakorum. Tremendíssima expedició.

L'expedició es va reunir a Srinagar a finals de maig. Estava formada per Eric Shipton, cap de l’expedició, R. Scott Russell, botànic, Dr. E. C. Fountaine, oficial mèdic i Peter Mott,  topògraf. El Servei Geogràfic de l’Índia va mostrar un interés considerable en aquella expedició. Va ajudar-la amb consells molt sòlids, una subvenció substanciosa i va aportar també dos dels seus topògrafs més experimentats, Fazal Ellahi i Inayat Khan, durant la temporada d'estiu. Finalment, i no menys important, nou portadors xerpes, encapçalats per l’incansable Ang Tharkay que el 1933 havia arribat als 8.300 metres a l'Everest. Sobre els xerpes, l’autor comenta que amb les seves condicions físiques, el seu bon humor i la seva inquebrantable lleialtat van contribuir més que qualsevol altre motiu a l’exit de l’empresa.

 

Imatge. Aquest és el mapa que va publicar l’expedició amb el trajecte que van seguir per comunicar la glacera d’Hispar amb la de Biafo, el sistema glacial més llarg del món fora dels cercles polars. Una mica al nord de les dos glaceres s’indica el gran espai blanc del Snow Lake.

Dividits en grups per abastar més terreny, van anar  fent la feina. Els dies passats amb els xerpes, estirats dins d’una tenda sobre pells d’ovella, esperant que s’aclarís la tempesta. La deserció dels portadors locals, mai dels xerpes, per no haver de travessar un coll gelat. Travessar els rius de la glacera que barraven el pas, escalant en gel i roca amb aquells xerpes entusiastes. L’alegria, al final de la glacera d’Hispar, de trobar el pas cap a la glacera de Biafo i la no menor alegria d’arribar a la vall de Baltoro i al poblet d’Askole per poder reconstituir els ja escassos queviures. Aventures i misèries a cor que vols.
Pels interessats en la història de les expedicions: es pot trobar el relat, del mateix autor, publicat a l’Himalayan Journal en aquest enllaç. 

https://www.himalayanclub.org/hj/13/1/1939-karakoram-expedition/  

Aquest relat, en anglés i molt més llarg, inclou mapes i fotografies del paisatge i de les persones. Com es diu sovint, les imatges expliquen millor que les paraules el que volia dir l’autor quan va escriure: 

-    Vam creuar el congost el 13 d’agost sense cap dificultat i vam acampar a la sortida, dominant un dels més bells paisatges que es poden imaginar. Als nostres peus s’estenia l’Snow Lake, un enlluernador amfiteatre blanc dominat al sud pel majestuós “Ogre” de Conway i rodejat per una sèrie inacabable d’extensions nevades que es perdien a núvols llunyans. Hi havia un sentit d’enorme llunyania i de pau trascendent que deixava corprès a l’espectador. Poques vegades havia presenciat una cosa tan bella, si és que ho havia presenciat alguna vegada.

 
 
 

Imatges. Portadors a la glacera Baltoro passant al peu de la Biaho Tower i del Paiju Peak. Al sud del Snow Lake i no lluny del final de la confluència de les glaceres de Biafo i Baltoro. Fotografies Expedició Catalana Karakorum 1980. Com exemple de la magnificència d’aquelles muntanyes.