NEUROSCIENCE AND BEHAVIOUR AT HIGH ALTITUDE.

POSTA AL DIA DELS TRASTORNS NEUROLÒGICS EN ALTITUD. Metaanàlisi de les publicacions i de les dades publicades sobre l’efecte de la hipòxia en els trastorns neurològics i del comportament.

 
Experiència viscuda. Els muntanyencs amb experiència en altitud saben que quan un company es vol posar els crampons amb les punxes mirant amunt i s’enfada perqué no encaixen amb les botes, és l’hora de tirar avall com sigui, per molt bon dia que faci i per assequible que sigui el cim. Quan el company fa o diu alguna bestiesa o es comporta de forma estranya, alguna cosa seriosa pot estar passant. El problema greu no és tan sols que alguna cosa no vagi bé dins d’aquell cervell, que també. El problema greu és que no es podrà defensar sol per decidir amb sentit comú el que toca fer a muntanya.
Aixó si el company ens importa, és clar, però aquest és un altre tema. Solidaritat i seguretat a la muntanya sòn conceptes germans que acostumen a anar paral·lels. No sempre, és clar, que a la muntanya, com a tot arreu, hi ha de tot. I els interessos econòmics no sempre coincideixen amb els humanitaris.
Aquest article, ja us aviso, potser només serà útil a aquelles persones interessades en la medicina de muntanya i els trastorns que la muntanya pot produir sobre el cervell i el comportament dels humans. També us aviso que comentem un article complex que utilitza moltes fórmules de matemàtica estadística avançada, coneixements en els que jo no soc un expert. Intentarem fer-ho fàcil i comprensible, encara que els científics més puristes em renyin una mica per la simplificació.
Hi ha tantes experiències viscudes, tants relats d’expedicionaris solvents i tants estudis de metges de muntanya veterans acumulats que es fa difícil trobar el fil conductor de perqué, quan i com passa tot plegat. Quan cadascú veu només els seus casos, es perd la perspectiva general. En aquest mateix bloc hem contribuït a publicar dades, però potser també a la confusió, aportant una colla d’articles sobre el tema dels trastorns cerebrals relacionats amb l’altitud. Per si algú vol repassar-los, aquí posem els enllaços dels darrers dos anys, per no abusar:
https://www.maldemuntanya.cat/2026/04/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/02/allucinacions-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/10/revisio-periodica-dels-trastorns-focals.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html
Els metges de muntanya del país no hem estat els únics en trobar, explicar i debatre aquests problemes. Si apilèssim els papers de la literatura mèdica i de muntanya de tot el món que expliquen casos de trastorns del comportament o que aporten estudis sobre mal funcionament del cervell, fariem una muntanya ben alta. 
Els problemes descrits són molts: trastorns de la parla o afàsies, edema cerebral, al·lucinacions, comportaments psicòtics o obsessius amb pèrdua de la realitat i uns quants més, depenent de com sigui la persona, de quin sigui el problema i de la zona cerebral afectada. 
De posar ordre en tot aquest coneixement dispers va aquest article publicat per investigadors d’Auckland, New Zealand, una universitat que ens té acostumats a les seves aportacions científiques, sempre de molt alt nivell. Aquesta metaanàlisi pretén, i ho aconsegueix en gran mesura, ordenar el laberint de dades i experiències disperses.
Posem la portada i l’enllaç per si algú està interessat en trobar l’article original, que és en obert a Internet.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/41672258/
Aquesta revisió sistemàtica examina de forma independent els efectes de 1) la hipòxia aguda, 2) la pressió baromètrica i 3) l’aportació de diòxid de carboni (CO2) suplementari en les capacitats cognitives. La metaanàlisi basa en 137 articles i 458 mesuraments valorables. 

Qui no estigui gaire familiaritzat amb la fisiología de l’altitud es preguntarà perqué miren els efectes sobre les capacitats cognitives en persones a qui es fa respirar CO2 suplementari en hipòxia.
Una persona normal compensa la hipòxia augmentant la profunditat i la freqüència de la respiració (Hiperventilació). D’aquesta manera augmenta la captació d’oxigen i compensa la hipòxia. Però al mateix temps elimina més CO2 (Hipocàpnia) el que produeix canvis en el pH sanguini (Alcalosi respiratòria) i vasoconstricció cerebral. La vasoconstricció cerebral s’ha considerat la causa d’alguns trastorns cerebrals. Per aquest motiu, alguns investigadors fa temps que estudien els efectes de la hipòxia, mantenint el CO2 en nivells normals en els seus investigats fent-los respirar una barreja d’aire i CO2. Evitant la hipocàpnia i la vasoconstricció cerebral es pot estudiar l’efecte de la hipòxia sola sobre les funcions cerebrals.
Hipòxia → Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.

Els autors ja avisen que la dispersió de les dades fa que el rigor estadístic tingui una qualitat moderada. 
Es van avaluar els efectes de la hipòxia en l’atenció, en la velocitat de les respostes i la seva precisió, en la memòria, en el processament d’informació nova i en les habilitats apreses anteriorment, en la capacitat executiva, en el temps de reacció i també l'efecte del diòxid de carboni suplementari en el rendiment de tot plegat. Resumint: s’avalua l'efecte de la hipòxia aguda en múltiples aspectes neurocognitius. 
Els resultats mostren que: 
•    Quan es combinen totes les dades es veu que la hipòxia o la baixa pressió baromètrica afecten la velocitat, la precisió de la resposta i les capacitats cognitives amb un interval de confiança del 95% (IC). 
•    En general la precisió de la resposta es va veure més afectada que la velocitat de la resposta especialment en tasques de memòria i atenció. La precisió es va veure afectada en els àmbits d'atenció, el processament d’informació nova i les habilitats apreses anteriorment, la capacitat executiva i la memòria. La velocitat només es veia afectada en l'àmbit de l'atenció. 
•    El rendiment neurocognitiu va ser pitjor en condicions de normobària (tendes d’hipòxia normobàrica, Hypoxicator®, etc) que en condicions hipobàriques (altitud, cambres hipobàriques). Els estudis en hipòxia normobàrica mostren major afectació que els fets en altitud o en hipòxia hipobàrica. 
•    Disset estudis valorables van investigar l'efecte del diòxid de carboni suplementari. La hipòxia hipocàpnica afectava més la cognició que els estudis sota hipòxia isocàpnica o hipercàpnica (IC 95 %). El CO2 suplementari va millorar el rendiment en relació amb la hipòxia hipocàpnica, suggerint un potencial efecte de mitigació dels trastorns.

Els autors conclouen que:
a) La hipòxia afecta la cognició, però cal més recerca ben controlada que confirmi la magnitud de l'efecte i els mecanismes pels quals el CO2 pot millorar la cognició. 
b) Aquests resultats són importants per als grups amb risc d'exposició hipòxica, ja que milloren la comprensió de com la hipòxia afecta la cognició i poden millorar el reconeixement del trastorn i la recuperació de la hipòxia en entorns pràctics.

Aquests resultats, fruit de l’estudi estadístic d’un munt de publicacions mèdiques, és el que en diem una metaanàlisi. Per un metge assistencial veterà de casos clínics a alta muntanya amb coneixements de fisiopatologia però que només té uns coneixements bàsics d’estadística, suggereixen algunes reflexions:
1.    Limitacions de les metaanàlisis. Les metaanàlisis ordenen coneixements dispersos però acostumen a pecar de teòriques. Aquesta també. Si analitzem amb cura els resultats d’aquest estudi veurem que l’aportació de CO2 als subjectes estudiats per compensar la hipocàpnia, de moment, només es pot fer en un laboratori, no en una estada a gran altitud. És un coneixement d’investigació bàsica de la fisiologia humana que actualment té pocs efectes pràctics a la muntanya. Benvinguda sigui la investigació bàsica i les metaanàlisis. Excepte que algun il·luminat sense escrúpols embotelli oxigen amb CO2, trobi uns quants crèduls, i munti una expedició a un vuitmil, sense explicar als clients els riscos, no fos que es fessin enrere i no paguèssin. Ha passat amb el gas  xenó i pot passar amb el CO2. I no segueixo per no donar idees als malànimes.
2.    Anhídrid carbònic i altitud. Els riscos de respirar CO2 a gran altitud son elevats. Com que els pulmons humans funcionen respirant a la pressió atmosfèrica, dins d’un alvèol pulmonar hi ha la suma de l’aire que es respira (21% oxigen, 78% nitrògen, 1% altres gasos), el CO2  que produeix el cos i vapor d’aigua. Tots tres junts han de sumar, i sumen, la pressió atmosfèrica. Com que el vapor d’aigua en una persona viva a 37Cº de temperatura és manté al voltant de 47 mmHg, això significa que a més CO2 menys oxigen hi cap dins de l’alvèol. Les pressions dels gasos a dins de l’alvèol pulmonar a diferents altituds les posem a la següent taula:

O sigui que prop del cim de l’Everest una persona tindrà una PO2 alveolar de 28 mmHg i una PO2  arterial de 26 mmHg. Que passaria si a un muntanyenc a gran altitud, ja prou justet encara que respiri oxigen, li augmentem la PCO2 alveolar? Que la PO2 baixaria i com que la PO2 arterial ha de ser més baixa es posaria en risc el transport mínim d’oxígen de l’alpinista. És evident que caldrien més estudis i més proves, però els estudis mèdics ètics no poden posar en perill als subjectes investigats i, per tant hauran de ser a més baixa altitud o en cambra hipobàrica.    
3.    Hipobària versus Normobària. Segons aquesta metaanàlisi hi ha diferències entre l’estada en altitud i/o en cambra hipobàrica (Hipòxia hipobàrica) i les tendes d’hipòxia normobàriques, Hypoxicator®, etc (Hipòxia normobàrica). Ja s’ha publicat que la millor aclimatació es fa en altitud. Quan això no és possible o no convé, es pot fer en cambra hipobàrica. Les tendes d’hipòxia normobàrica només son la marca blanca més barata quan les altres opcions no sòn a l’abast. Però aquestes comunicacions només es refereixen a la capacitat de despertar i posar en marxa el que anomenem “Aclimatació”. Les comunicacions anteriors que coneixem no diuen res dels efectes sobre les capacitats cognitives dels humans. Sembla que es confirma que hi ha diferències entre normobària i hipobària, però no son les que ens pensàvem.
4.    I que pensàvem? Pensàvem dos coses. En primer lloc que en hipobària, on l’aire és menys dens, es facilita la ventilació del pulmó amb menys esforç i que això podia explicar les diferències entre les tendes d’exposició hipobàrica i l’altitud real.  En segon lloc que hiperventilar, amb alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral era el responsable de molts dels trastorns que els muntanyencs refereixen en altitud. Però potser haurem de replantejar tot plegat. Si és cert que les persones exposades a hipòxia normobàrica pateixen més trastorns cognitius, una de dues: o bé no és cert que hiperventilin menys que en hipòxia hipobàrica o bé no és cert que la vasoconstricció cerebral sigui la causa de bona part dels trastorns cognitius o cerebrals descrits.
Com diuen els autors de la metaanàlisi, és evidente que fan falta encara molts estudis i observacions per treure l’entrellat de tot plegat. I encara sort que he avisat al principi que aquest és un article només apte per entesos interessats en la fisiologia de l‘altitud.
Acabo amb les descripcions viscudes i explicades pels propis muntanyencs d’alguns d’aquests trastorns i una petita broma per desintoxicar de coses tan serioses
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html

 


 

LUIGI AMEDEO de SAVOIA-AOSTA, Duca delli Abruzzi

Un heroi italià nascut a Madrid.

Son 240 pàgines, que pesen 382 grams, d’un llibre ben fàcil de llegir. Són les aventures entre els segles XIX i XX de Luigi Amedeo de Savoia-Aosta, el Duc dels Abruzzi (1873 – 1933), aristòcrata, mariner i explorador.

Les seves expedicions van ser llegendàries i encara avui dia la ruta més concorreguda per pujar al K2 és l’aresta dels Abruzzi.

La seva primera expedició, amb 24 anys, va ser la primera ascensió al Mont Saint Elias (5.489m) durant la qual es va determinar l'origen geològic i l'altitud. El Mont Saint Elias, mai escalat fins aleshores, és una muntanya descoberta per navegants del segle XVIII, visible des del mar. La seva glacera arriba fins al mar. O sigui que el desnivell del mar al cim en només 16 km és notable. Un èxit i les primeres medalles.

L’expedició més famosa va ser la dels anys 1899 i 1900 quan a bord de l’Stella Polare van intentar arribar fins el Pol Nord. Van hibernar a la badia Teplitz a Rudolf Island, una illa de l’arxipèlag de la Terra de Franz Joseph a l’oceà Artic, actualment sota sobirania russa. El relat, basat en el llibre de l’expedició, és vibrant. El 23 de juny de 1900, un equip format pels guies de muntanya Petigax i Fenoillet, amb el mariner Canepa i el capità Cagni van arribar fins els 86º i 33’, el punt més al nord que s’havia arribar fins aquel moment. Feina per reconstruir el vaixell, malmés per l’empressonament al gel. Finalment van arribar a Noruega el 5 de setembre. En l’aventura àrtica, havien mort tres homes. Sempre un record pels valents que no van tornar.

Una curiositat: un dels candidats no acceptats a l’expedició va ser l’alpinista i sacerdot Achille Ratti. Molts anys després va ser Papa amb el nom de Pius XI.

Ja no m’estenc més sobre l’expedició al Ruwenzori de l’any 1906, amb la primera ascensió a la major part de les puntes del massis del Pic Stanley (5.109 m) la tercera muntanya en altitud d’Àfrica, les mítiques muntanyes de la Lluna i origen del riu Nil.

Tampoc m’allargo sobre el seu intent d’escalar el K2 l’any 1909 per l’esperó que avui día encara porta el seu nom. Ni tampoc sobre el que va viure com oficial de la marina italiana a la guerra italoturca (1911-1912) o a la I Guerra Mundial (1914- 1918). Ni molt menys sobre els seus amors ni aventures no expedicionàries.

Llegiu el llibre i sabreu d’una vida apassionant.

Només faré quatre comentaris:

1. El llibre té un sucós prefaci de Walter Bonatti. 
2. El duc dels Abruzzi, cosa que poca gent sap, va nèixer a Madrid com a fill del rei constitucional d’Espanya, Amadeu 1er de Savoia-Aosta que va regnar entre 1870 i 1873, any en que, tip i cuit de tothom, va abdicar. Per tant, el duc expedicionari va nèixer espanyol.
3. A la página 13 hi ha un error garrafal que l’editorial hauria de subsanar. Diu que Luigi Amedeo va desembarcar a Somalia l’any 1993, amb tropes italianes rebent-lo. Aixó va pasar el 1933, l’any de la seva mort. En aquell temps Somalia era una colonia italiana.
4. L’any 1933, amb 60 anys i conscient de la seva malaltia terminal, va tornar Somalia, on tenia una modesta finca que havia convertit una zona desértica en un hort productiu. Allà va morir. Davant de l’astorament d’algun periodista, poc abans, havia declarat: “Prefereixo sentir des de la meva tomba les converses fantasioses de les dones somalis que les greus veus dels hipòcrites blancs”.

Ego quoque. I qui no ho preferiria?

 

UN ARTISTA I LES MUNTANYES

Unes imatges d’un artista pintor, Remo Lienhard, que normalment signa com a WES 21.
Com que és suís, imagino que deu conèixer bé les muntanyes. Em fa por el que veu, el que dibuixa i el que deu imaginar. Em fa por, però l’entenc bé.

    

 

 

En aquest darrer quadre, em pregunto que volia dir l’artista. Explicar la febre del cim? Els alpinistes s'esforcen per arribar a un cim com si fos fet de pedres precioses? Es aixó el que els mou? O és una altra mena d'orgull? Discutim-ho. 

Per cert que, aquest quadre no us recorda la famosa fotografia feta pel Dr. Howard Somervell (1890-1975) del coronel Edward Norton (1884-1954) pujant sense oxigen a 8.500 metres d’altitud durant l’expedició britànica a l’Everest de 1924? 
Va ser uns dies abans de que, en el darrer atac al cim, desaparegués la cordada formada per  George Mallory i Andrew "Sandy" Irvine.

  
 

La fotografia, i un gravat que la reprodueix, dels diaris d’aquells dies que parlaven de la gran notícia del primer humà a 8.500 metres.

Tant de bo que el reconegut talent artístic del senyor Remo Lienhard no sigui premonitori del que els humans estem fent amb les muntanyes, i a nosaltres mateixos.

LECTURES ESTIVALS

Com de costum, al principi de l’estiu recomano alguns llibres interessants pels qui estimen les muntanyes i la vida a l’aire lliure, que ja sabeu que més m’estimo la muntanya entesa com aquelles aventures i experiències personals que les competicions, les curses i els rècords. Per això començo amb aquest llibre. És un llibre pels que, com jo, es van enamorar de l’Himàlaia; no només per la bellesa de les seves muntanyes i valls remotes. També per la seva gent i les seves cultures.

 
Michel Peissel (Paris 1937-2011) va ser un explorador i viatger, més escriptor i antropòleg que muntanyenc. Francés de naixement, va viure gran part de la seva vida a Cadaqués. Va fer alguns viatges exploratoris a la selva centroamericana, però la major part de les seves aportacions i llibres va ser a l’Himàlaia.
Remarcables els llibres que va publicar quan va ser el primer europeu en arribar a Lo Mantang, la capital del petit regne del Mustang, de cultura i tradició tibetana però administrativament nepalès. Aixó va ser l’any 1964; avui dia hi arriba una carretera i és un destí turístic molt sol·licitat. 
També els llibres sobre ”Els senyors de Kham. La guerra secreta del Tibet”, sobre els guerrillers Khampes i la seva cultura, que van combatre a mort quan l’exèrcit xinés va envair el Tibet. 
O també “Els darrers bàrbars” sobre l’exploració per posar peu i peu a cada costat de la font del riu Mekong, la recerca dels darrers cavalls salvatges del Tibet, o el famós “Tigre per esmorzar” sobre el primer hotel de Kathmandu, el  conegut Yak and Yeti i el seu fundador l’expatriat ucrainés Boris Lisanevich, que tant va influir per estimular els meus primers viatges al Nepal, o el descens amb uns overcraft dels rius Kali Gandaki i Trisuli al Nepal, etc i etc. 
O el llibre que avui comento, publicat a Paris l’any 1975 que ofereix una visió de les cultures tibetanes, des del Ladak a l’est fins al Bhutan a l’oest i des del Kham al nord fin el Nepal al sud. Xerpes, Ladakis, Lobes, Gurungs, Tamangs i tants altres pobles. El Tibet, gran com un continent. 
Aquí us poso una llista de llibres de Michel Peissel. No són difícils de trobar i molts estan editats en castellà:
•    The Lost World of Quintana Roo. New York: E.P. Dutton, 1962; and Hodder and Stoughton, 1964 
•    Tiger for Breakfast:the story of Boris of Katmandu. E.P. Dutton, 1966; and Hodder and Stoughton, 1967 
•    Mustang: a Lost Tibetan Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1967; and London Collins-Harvill, 1968 
•    Lords and Lamas. London: Heinemann, 1970 
•    The Cavaliers of Kham, the secret war in Tibet. London: Heinemann, 1972; and Boston: Little, Brown & Co., 1973 
•    The Great Himalayan Passage. Collins 1974, and Boston: Little, Brown & Co., 1975 
•    Himalaya, continent Secret. Paris: Flammarion, 1975 
•    Les Portes de l'Or. Paris: Robert Laffont, 1978 
•    Zanskar the Hidden Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1979; and London: Collins-Harvill, 1980 
•    The Ant's Gold, discovering the Greek Eldorado. London: Collins-Harvill, 1984 
•    Royaumes de l'Himalaya. Paris: Bordas & Fils, 1986 
•    Itza, le mystere du Naufrage Maya. Paris: Robert Laffont, 1989 
•    La Route de l'Ambre. Paris: Robert Laffont, 1992 
•    The Last Barbarians, the discovery of the source of the Mekong. New York: Henry Holt & Company, 1997; and London Souvenir Press, 1998 
•    Le Dernier Horizon. Paris: Robert Laffont, 2001 
•    Tibet, the Secret Continent. London: Cassell Illustrated, 2002; and New York: St Martin's Press, 2003 
•    Tibetan Pilgrimage. New York: Abrams 2005

 
Karakoram Himalaya. Ascensiones a 7.000 m. Relat de l’expedició suïssa de 1934 al Karakorum que va dirigir Günter Dyhrenfurth i on es va pujar per primera vegada alguns cims secundaris del Baltoro Kangri (també anomenat Golden Throne, de 7.312 metres d’altitud) i el Sia Kangri (7.422m). En aquella mateixa expedició, Hettie Dyhrenfurth, va assolir una de les puntes del Sia Kangri a 7.315 metres, màxima altitud assolida per una dona en aquells anys.
El relat, cronològic i metòdic, gairebé sembla un diari. És amé i fàcil de llegir com un llibre d’aventures. Inclou fotografies i alguns mapes de la zona del Karakorum. Una delícia per reviure aquelles dures i llargues expedicions de fa gairebé cent anys, quan no es podia contractar una agència que et fes la feina. 
    
André Roch (1906-2002) va ser un alpinista suís, conegut pels seus estudis de predicció d’allaus i per seves primeres ascensions als Alps i a Groenlàndia. Va formar part d’aquella expedició pionera al Karakorum. També va formar part, amb Raymond Lambert, Tenzing Norgay i el propi Günter Dyhrenfurth, de l’expedició suïssa que va obrir la ruta de la glacera de Khumbu l’any 1952, que van utilitzar l’any següent Tenzing Norgay i Edmund Hillary per arribar al cim de l’Everest.
Publicat a Barcelona per l’editorial Seix i Barral l’any 1949.

La conquista del Himalaya. Un llibret molt curiós. Escrit per Beatrice Rouer, publicat en 1985 i editat en castellà per l’editorial SM l’any 1988. No sé quines son les relacions de Beatrice Rouer amb les muntanyes, però hi ha una escriptora francesa amb aquest nom dedicada a la literatura infantil i juvenil amb aquest nom. Deu ser ella mateixa.
 
És un llibre molt didàctic, dedicat a personetes al voltant dels 10 anys. Fàcil de trobar a Internet i de llegir. Només té 70 pàgines i inclou diversos cromos retallables per que els infants il·lustrin els seus treballs escolars. Fotografies històriques d’expedicions.
El llibre inclou capítols sobre el descobriment de l’Himàlaia i la història de les ascensions, del material i de l’equip necessari, de les malalties i problemes que es poden trobar, consells de nutrició i d’organització i la logística d’una expedició i les motivacions que poden tenir alpinistes solitaris, expedicions de seleccions nacionals, permisos i lloguer de cims per escalar, trekkings, etc. Una visió que recull molts temes i que els explica en poques línies de forma comprensible pels qui no son iniciats en el tema. Per exemple inclou la recomanació d’un film: Himalaya de Marcel Ichac, filmat l’any 1950 durant l’expedició francesa a l’Annapurna que va fer la primera ascensió d’un vuitmil. Un film deliciós, filmat i editat amb els mitjans de l‘època, que mostra un Nepal encara poc contaminat pel turisme.
En resum, un libre juvenil pensat per estimular l’amor per les muntanyes dels més joves.
 
La Conquista del Himalaya m’ha fet pensar en aquest altre llibret. El vaig escriure l’any 1986 a partir de les preguntes que feien els nens a les presentacions de l’expedició catalana a l’Everest de l’any 1985. Va ser premi Serra d’Or de literatura juvenil l’any 1987.

Com que el llibre és esgotat i l’editorial ja no existeix, si algú té infants i els hi vol llegir i veure les fotografies, el vocabulari de paraules en tibetà i l’esquema amb la logística de l’expedició el podreu trobar sencer penjat aquí i fer-ne les còpies que vulgueu: 

www.maldemuntanya.cat/2021/04/qomolangma-assalt-leverest.html  

OFEGANT-SE A LA MUNTANYA. EDEMA PULMONAR D'ALTITUD O NO?

ALTRES INSUFICIÈNCIES RESPIRATÒRIES EN ALTITUD

 
 

Hem vist i hem assumit que no sempre que una persona té sensació d’ofec en altitud es tracta d’un Edema Pulmonar d’Altitud. Hem vist que hi pot haver altres problemes en altitud que provoquen ofec. L’ofec, ofegar-se, és un símptoma que els metges anomenem Dispnea, que vol dir el mateix, però en grec antic. Diguem-ho diferent, tant l’EPA, com les pneumònies, com molts altres trastorns, comencen per dispnea. També ho podriem anomenar, amb limitacions perqué no significa exactament el mateix, Insuficiència Respiratòria.
Hi ha molts relats, investigacions i llibres dedicats a la trombosi i a l’alta muntanya. 
La coagulació de la sang és una d’aquelles propietats humanes que més demostren la importància de l’equilibri en tot plegat. No hi ha res que sigui ni bo ni dolent per si sol; tot pot ser bo en la seva justa mesura i pot ser dolent o per poc o per massa. Si la sang coagula poc, qualsevol ferideta pot fer una hemorràgia. Si la sang coagula massa, unes hores d’immobilitat poden provocar una trombosi. Tot desequilibri és prou dolent. Ni massa ni massa poc.
El tema de la coagulació de la sang en altitud és un tema prou desconegut pels alpinistes. Tothom coneix el Mal Agut de Muntanya que molts han tingut alguna vegada i també els Edemes Pulmonar i Cerebral d’Altitud, les malalties més temibles a l’alta muntanya. Però n’hi ha moltes més. Unes d’elles son la trombosi i la seva parenta l’embòlia pulmonar, presumptes responsables de moltes morts a gran altitud. 
La trombosi, significa que la sang es coagula dins dels vasos sanguinis, especialment a les venes que tenen un fluxe sanguini més lent i mes superficial, per tant més fredes, que les artèries. Que passa si hi ha coàguls dins dels vasos sanguinis? Que es desplacen amb el fluxe. Si és una artèria, cosa poc freqüent, els coàguls s’acaben acumulant al final de l’artèria i obstrueixen la circulació d’una má, d’un peu o del cervell. Molt greu. De fet, sovint passa en casos de congelacions greus, tot i que no passa en les congelacions superficials.
I que passa si els coàguls apareixen i es desplacen en una vena? Que seguint el corrent de la sang acaben als pulmons obstruïnt els capil·lars que porten la sang a oxigenar-se. També molt greu. Especialment greu en altitud on l’oxígen és un bé molt escàs. Les trombosis venoses son la causa dels gravíssims tromboembolismes pulmonars (TEP), que poden provocar insuficiència respiratòria greu i, fins i tot, la mort sobtada.
A l’alta muntanya hi ha una colla de factors que faciliten l’aparició de trombosis venoses.
• L’augment dels glòbuls rojos que és l’evolució normal de l’aclimatació. Molts pensen que la sang amb més glòbuls rojos augmenta la seva viscositat i per tant facilita l’aparició de trombosi. Malgrat tot, hi ha estudis que mostren que en un laboratori, l’augment de glòbuls rojos no augmenta la viscositat de la sang. O sigui que potser els glòbuls rojos són el factor més cridaner, però potser no són el factor principal.
•  La deshidratació, que provoca major concentració fa més espessa la sang. Freqüent a l’alta muntanya, per la dificultat d’obtenir l’aigua necessària.
•  Immobilització prolongada. Per mal temps, espai reduït dins les tendes, bivacs, etc.
• Fred. Apart dels problemes d’hipotèrmia o de congelacions, la lluita contra el fred provoca vasoconstricció, reduïnt el diàmetre de les venes i les artèries, enlentint la circulació i facilitant la formació de coàguls.
Tots aquests factors, en major o menor grau, i més si van junts, faciliten l’aparició de trombosi i dels seus derivats.
Us explicaré un cas viscut a l’Hospital Universitari de Bellvitge ja fa uns anys. Com que és l’hospital d’alta tecnologia més proper a l’aeroport de Barcelona és relativament freqüent que arribin persones evacuades d’arreu del mon.
Va arribar un home jove, evacuat en helicòpter d’un campament d’altitud d’una expedició a l’Himàlaia per insuficiència respiratòria. Diagnosticat inicialment d’Edema Pulmonar d’Altitud va ser evacuat en helicòpter a Kathmandu. Com que en perdre altitud no va millorar gaire es va repatriar i, arribat a l’aeroport, es va traslladar al nostre hospital.
No em faré pesat amb els símptomes i les proves practicades; només diré el diagnòstic final: Trombosi venosa a la cuixa dreta i tromboembolisme pulmonar (TEP). Amb el tractament adequat va millorar ràpidament i en poques setmanes tornava a escalar al Pirineu. 
Aquest no és un cas estrany. Una persona aclimatada que es troba immobilitzada en un campament d’altitud per mal temps amb dificultat per hidratar-se adequadament té molts números per la rifa de trombosi. 

 

Imatge. Rapelant la paret del Txang-La a l’Everest entre boirines.
Cal dir aquí tres coses: La primera és que  l’home va tenir molta sort de no morir el primer dia: no només per haver de viure en altitud amb una part dels pulmons sense circulació, sinó perqué el TEP segur que va augmentar la sobrecàrrega cardíaca dreta que ja és elevada en altitud. La segona és que el tractament anticoagulant no s’hauria pogut fer a l’expedició encara que s’hagués pogut fer el diagnòstic. La tercera és que, lamentablement, aquell xicot va morir escalant al Pedraforca pocs mesos després pel que no es va poder seguir l’evolució durant més temps.
Hi ha més casos, com el d’un company, metge i muntanyenc, mort en altitud amb uns símptomes suggestius de tromboembolisme pulmonar. I molts altres.
Com que el tema és molt seriós i no gaire tractat, torno a recomanar aquest llibre i pàgina web, dedicats a les trombosis i l’altitud.

 
https://www.recercasantpau.cat/es/destacats-home/la-alta-montana-y-la-investigacion-se-unen-para-hacer-frente-a-la-trombosis/