Tornem-hi amb el xenó

 

Portada del High Altitude Medicine & Biology, amb la cara sud del Lhotse, quan encara es publicava en paper i el rebíem a casa els metges de muntanya. Ara ja només és on line.
Encara s’en parla del xenó en l’aclimatació als fòrums interessats en la medicina de muntanya. Fa pocs dies el “High Altitude Medicine & Biology” publicava un article indicant que no hi ha cap evidència de la seva utilitat a gran altitud.
L’article diu el mateix que ja es va publicar en aquest bloc el 15 de juliol d’enguany, ja fa unes setmanes; és a dir que no hi ha cap evidència de que inhalar xenó, per si sol, funcioni en altitud.
https://www.maldemuntanya.cat/2025/06/lexpedicio-del-xeno.html
Afegim la referència bibliogràfica i el resum de l’article, traduït al català, per si algú està interessat en aprofundir en aquest tema.

 
Conclusions 
L'ús de xenó prèviament a una expedició a l'Everest l’any 2025 per part de quatre escaladors ha cridat molt l'atenció, com es fa evident pel gran volum d'articles a la premsa i la discussió a les xarxes socials abans i després de l'expedició. Aquesta atenció, però, contrasta amb la manca d'evidència de que realment el xenó ajudés aquells escaladors en l’ascensió a l’Everest. Apart del fet conegut de que la inhalació de xenó augmenta les concentracions sèriques d'EPO (Eritropoetina), no hi ha evidència de que millori la capacitat d'aclimatació o d’exercici, impedeixi AMS (Acute Mountain Sickness - Mal agut de muntanya), HACE (High Altitude Cerebral Edema – Edema cerebral d’altitud) o HAPE (High Altitude Pulmonar Edema – Edema pulmonar d’altitud), ni que interactui amb la fisiopatologia d'aquestes malalties d'una manera clara i significativa, ni que protegeixi contra la lesió hipòxica en humans. 
Per altra banda hi ha prou evidència que suggereix que altres pràctiques per part dels escaladors, com dormir en tendes hipòxiques abans de l'expedició i inhalar oxigen suplementari a fluxos elevats des del principi durant l'expedició, probablement va jugar un paper més rellevant per assegurar el seu èxit en la velocitat de l’ascensió que la inhalació de xenó per se. 
Quan aquestes qüestions es valoren conjuntament amb la despesa del procediment i els riscos associats a l'ús de xenó fora d’un entorn mèdic altament controlat, actualment no hi ha cap base per recomanar una generalització d’aquesta pràctica,  una conclusió que és recolzada per diverses publicacions recents sobre aquest tema (Burtscher, 2025; Hilty et al., 2025). 
Les experiències del guia principal d'aquesta empresa, el 2024, i dels quatre escaladors de 2025 son certament intrigants, però són més aviat simples anècdotes que clara evidència de benefici. L’experiència demostra que l'administració de xenó és factible i segura quan s'administra en un entorn altament controlat per persones ben formades, però anar més enllà necessita més investigació sobre la seguretat i l'eficàcia d'aquesta intervenció abans que el xenó s'utilitzi per donar suport a l'escalada en extrema altitud.

 

 

UNA EXPEDICIÓ AL KARAKORUM L'ANY 1939

Cuadernos Meridiano. Editorial Saso. Madrid. Any 1947

Un petit llibre de lectura apassionant pels devots de la literatura de viatges. 

Son 95 pàgines on set autors fan un relat del seu gran viatge personal per Àsia als anys 30 i 40 del segle XX. El lector s’assabenta de coses tan sorprenents com que durant la segona guerra mundial es va establir una ruta regular, aèria i marítima entre Alaska i Sibèria. Els Estats Units i Rússia eren aliats contra les forces de l’Eix (Alemanya, Italia i Japó. L’eix Roberto; per Roma, Berlin, Tokio). Això va obligar a diversos oficials d’intendència americans a viatjar per Sibèria custodiant suministres militars i d’aquí els relats dels viatges. O, per exemple que a la Indoxina sota administració francesa hi havia un emperador, anomenat Fill del Cel, rodejat d’una cort de molta pompa i circumstància a qui els seus súbdits no podien mirar directament. Hi havia un emperador diví, però manaven els oficials colonials francesos, és clar. 

Però el relat que més s’escau en aquest bloc és el quart capítol que escriu Peter Mott.
Peter Mott va formar part de l’expedició científica i geogràfica que va recórrer el Karakorum els anys 1939-1940, liderada pel conegut alpinista, explorador i escriptor Eric Shipton (1907 – 1977). 
Nota apart. Qui era, quan va néixer i quan va morir Peter Mott? No he trobat gaire informació, excepte que hi va haver un Peter Mott, topògraf britànic, que va anar en aquella expedició al Karakorum i d’altres a Groenlàndia, les illes Malvines / Falkland i l’Antàrtida en aquells anys 1940-1950. Penso que devia ser el mateix home. 
Avís. No s’ha de confondre aquest Peter Mott amb el Peter Mott (1810-1882) afroamericà nascut esclau que va fugir, es va establir a New Jersey com pagès i predicador i és considerat un heroi de l’antiesclavisme. Té un museu dedicat al seu record. Es diu que va inspirar la novel·la “La Cabana de l’oncle Tom” (Uncle’s Tom Cabin. De Harriet B. Stowe, publicada l’any 1852).

El Karakorum és una serralada situada al nord del trajecte del riu Indus, que neix als altiplans tibetans prop del Kailas i desemboca a l’oceà Índic al Pakistà descrivint una gran corba.  

 

Imatge. Gravat indi que mostra el gran riu Indus amb el Karakorum al nord i l’Himàlaia al sud. Molt esquemàtic però revelador.
 

Imatge. Mapa de la conca hidrogràfica de l’Indus. Majoritàriament pakistanesa, inclou grans zones de l’Índia i també afluents provinents del Tibet i d’Afganistà. Moltes zones estan encara sota disputa amb fronteres mal definides.

 

Aquest és un relat de quan les expedicions duraven mesos o anys i es feien per motius científics i geogràfics. L’exploració era el més important. Era el que movia més aquells homes; més que l’interés purament alpinístic. 
El relat de l’expedició comença amb els antecedents de les exploracions d’aquella àrea tan remota als confins de l’imperi britànic. Des de les primeres descobertes del segle XIX per Martin Conway fins les posteriors pel mateix Shipton l’any 1937 ja es sabia que remuntant la glacera d’Hispar es trobava una gran extensió de gel que anomenaven el gran llac nevat. I també sabien que d’allà neixien altres glaceres, com la de Biafo, però es dubtava d’on anaven a parar. Es tractava de recórrer i demostrar que durant l’estiu es podia passar de la vall de Hunza fins a la de l’Indus, passant per les glaceres d’Hispar i de Biafo fins la vall de Baltoro i l’Indus. I, a més a més, durant l’hivern següent, passar els rius glaçats, remuntar el riu Shaksgam per explorar les valls del nord del Karakorum per arribar a la primavera fins al Ladakh. De fet un circuit circular al voltant del Karakorum. Tremendíssima expedició.

L'expedició es va reunir a Srinagar a finals de maig. Estava formada per Eric Shipton, cap de l’expedició, R. Scott Russell, botànic, Dr. E. C. Fountaine, oficial mèdic i Peter Mott,  topògraf. El Servei Geogràfic de l’Índia va mostrar un interés considerable en aquella expedició. Va ajudar-la amb consells molt sòlids, una subvenció substanciosa i va aportar també dos dels seus topògrafs més experimentats, Fazal Ellahi i Inayat Khan, durant la temporada d'estiu. Finalment, i no menys important, nou portadors xerpes, encapçalats per l’incansable Ang Tharkay que el 1933 havia arribat als 8.300 metres a l'Everest. Sobre els xerpes, l’autor comenta que amb les seves condicions físiques, el seu bon humor i la seva inquebrantable lleialtat van contribuir més que qualsevol altre motiu a l’exit de l’empresa.

 

Imatge. Aquest és el mapa que va publicar l’expedició amb el trajecte que van seguir per comunicar la glacera d’Hispar amb la de Biafo, el sistema glacial més llarg del món fora dels cercles polars. Una mica al nord de les dos glaceres s’indica el gran espai blanc del Snow Lake.

Dividits en grups per abastar més terreny, van anar  fent la feina. Els dies passats amb els xerpes, estirats dins d’una tenda sobre pells d’ovella, esperant que s’aclarís la tempesta. La deserció dels portadors locals, mai dels xerpes, per no haver de travessar un coll gelat. Travessar els rius de la glacera que barraven el pas, escalant en gel i roca amb aquells xerpes entusiastes. L’alegria, al final de la glacera d’Hispar, de trobar el pas cap a la glacera de Biafo i la no menor alegria d’arribar a la vall de Baltoro i al poblet d’Askole per poder reconstituir els ja escassos queviures. Aventures i misèries a cor que vols.
Pels interessats en la història de les expedicions: es pot trobar el relat, del mateix autor, publicat a l’Himalayan Journal en aquest enllaç. 

https://www.himalayanclub.org/hj/13/1/1939-karakoram-expedition/  

Aquest relat, en anglés i molt més llarg, inclou mapes i fotografies del paisatge i de les persones. Com es diu sovint, les imatges expliquen millor que les paraules el que volia dir l’autor quan va escriure: 

-    Vam creuar el congost el 13 d’agost sense cap dificultat i vam acampar a la sortida, dominant un dels més bells paisatges que es poden imaginar. Als nostres peus s’estenia l’Snow Lake, un enlluernador amfiteatre blanc dominat al sud pel majestuós “Ogre” de Conway i rodejat per una sèrie inacabable d’extensions nevades que es perdien a núvols llunyans. Hi havia un sentit d’enorme llunyania i de pau trascendent que deixava corprès a l’espectador. Poques vegades havia presenciat una cosa tan bella, si és que ho havia presenciat alguna vegada.

 
 
 

Imatges. Portadors a la glacera Baltoro passant al peu de la Biaho Tower i del Paiju Peak. Al sud del Snow Lake i no lluny del final de la confluència de les glaceres de Biafo i Baltoro. Fotografies Expedició Catalana Karakorum 1980. Com exemple de la magnificència d’aquelles muntanyes.

L’ANIVERSARI DE LA PRIMERA ASCENSIÓ CATALANA A L’EVEREST

     

UN ARTICLE UNA MICA ANTIPÀTIC

 

 

 

Els mitjans de comunicació han anat plens del tema dels 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest. Està bé si així us agrada, tot i que un servidor és més partidari de la modèstia i de la discreció. Més aviat em fan certa nosa els focus mediàtics. M’entristeix el circ mediàtic i turístic en que s’ha convertit l’Everest; i penso que alguna responsabilitat hem tingut. 
Com deia el savi romà, som humans i res del que sigui humà ens es estrany i de tot el que sigui humà algun trosset de responsabilitat tenim.
El cas és que, llegint i veient les imatges publicades, apart de la inevitable nostàlgia de la meva joventut també he sentit una mica de peneta i vergonyeta. Aquesta petita revisió del que s’ha publicat, reconec que és políticament incorrecta i fins i tot antipàtica, perqué incideix en aquelles afirmacions que, o son mal informades o directament errònies. 

Una frase repetida és: Enguany ha fet 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest, que també va ser la primera ascensió occidental per l’aresta nordest. I també la primera durant el monsó per aquesta ruta. 
Respecte de que va ser la primera ascensió durant el monsó, es pot argumentar que Reinhold Messner també va pujar en solitari durant el monsó, però va ser pel couloir Norton. El que passa que el govern xinés mai no ha validat aquella ascensió. Cadascú pensi el que vulgui i a veure qui demostra que.

Però ara no em referia a aquestes polèmiques. Em volia referir més modestament a la poca cura i escàs rigor amb que molts informadors han recordat l’efemèride de la primera ascensió catalana. Ja sabem que un periodista no té la obligació de saber de tot, però si que és responsable del que signa. Si el que signa és una informació errònia demostra poc interés en documentar-se i poca professionalitat. O no és així?

A diversos mitjans de comunicació han confós les fotografies de grup al campament base de les expedicions de 1983, que no va fer cim i on només ha ha els 11 expedicionaris, i la de l’any 1985 amb el personal xinés del camp base, els xerpes i tres expedicionaris més que no hi eren a l’anterior. No costava gaire preguntar quina era la correcta.
Per cert, que tothom diu “els xerpes” però només tres, dels cinc, eren xerpes. Sombu Tamang i Narayan Shestra, com els seus noms indiquen, eren respectivament tamang i newar. Kharma Sherpa, Nima Dorje i Nawang Yonden si que eren xerpes. És clar que, si li diem xerpa a tot nepalés amb una motxilla... poc informats estem.
Servidor de vostés és català, no francés, i el meu nom és Antoni Ricart i no Antoni Ricard. Però vaja, aquesta lletra canviada és pecata minuta, comparada amb la llista dels expedicionaris, en que consta un Miquel Macià. Puc afirmar que en tota l’expedició no em vaig trobar amb el Sr. Macià. En canvi si que vaig veure sovint, i col·laborar, amb en Miquel Sànchez que no és a la llista dels valents expedicionaris, però que va jugar un paper decisiu en l’èxit de l’expedició carregant fins el camp VI els suministres de la cordada d’atac final. Aixó ho hem vist a 3Cat/TV3. Mira que és fàcil consultar la llista dels noms dels expedicionaris.
Hi ha diversos relats del descens del cim del dia 28 d’agost i l’exigent bivac a 8.600 metres d’altitud. Afortunadament, i amb molt d’esforç, sobretot per part seva, es van poder recuperar aquells homes esgotats. El relat de 3Cat diu que el dia 29 d’agost a les 4 de la tarda van arribar al camp base. Aixó és erroni del tot.
Com va anar? Després del bivac, amb la primera llum de l’alba, dos homes van començar el descens i van treure de la neu l’ampolla d’oxígen que els Jordis, Camprubí i Canals havien deixat a 8.550 m en un anterior intent. Toni Sors va continuar obrint traça avall i Narayan va remuntar amb l’ampolla d’oxigen per anar a trobar a l’Òscar Cadiach i en Carles Vallés que anaven més lents. Es van adormir una estona, respirant oxígen. Cap a les 16 hores del dia 29 van arribar, sense menjar, sense aigua i sense bateries a la ràdio al campament d’altitud nº VI a 8.450 metres. Ni pensaments en els somnis més humits d’arribar aquell dia al camp base, que és a uns 20 kilòmetres i unes quantes glaceres i rius més avall. El dia 30 ens reuníem tota l’expedició, sans i estalvis, al campament III a 6.500 m. Fins el dia 1 de setembre al capvespre no va ser tota l’expedició al campament base, sobre la glacera de Rongbuk, a 5.200 metres d’altitud. El descens des del cim fins al campament base havia costar 5 dies.

A la imatge següent es veuen les tendes del camp VI, alguna mig colgada de neu. Dret, mirant al cim, en Toni Sors. Al darrera, el primer, el segon i el tercer graons, passos de roca que la neu del monsó havia mig cobert. Al fons, ho senyoreja tot, el cim de l’Everest. 
Sortint del campament el dia 28 de matinada, es va fer cim passades les 18 hores. Unes 18 hores d’ascensió. I no es va tornar al campament VI fins les 16 hores del dia 29 el que representa unes 40 hores entre pujar i baixar. I a la fotografia sembla que el cim hagi de ser allà mateix, oi?
 

Aquest és el relat. Naturalment ningú té la obligació de conèixer la diferència entre un campament base i un campament d’altitud. Però un informador / redactor que escriu un article si que està obligat a saber sobre el que escriu i signa. Si informa sobre expedicions ha de saber que el campament base és on es descansa i es recuperen els alpinistes i que sempre és a més baixa altitud, i que els campaments d’altitud son per refugiar-se i descansar quan cal i que no tenen altra comoditat que intentar que siguin en un lloc segur. En la meva opinió, confondre camp base i camp VI demostra ignorància sobre el tema que informa.

Continuem. A la televisió espanyola, RTVENoticias, també van donar informació de l’aniversari. Es pot trobar a internet. Il·lustren l’article amb la següent imatge i el peu de la fotografia diu que és en Toni Sors al cim de l’Everest.
 

El protagonista de la fotografia si que és en Toni Sors, però deu any més jove, quan va anar a l’Hindu Kush l’any 1975. Qualsevol expedicionari veterà sap que ni per la vestimenta ni per les glaceres del fons, aquesta muntanya pot ser un vuitmil i menys l’Everest. La fotografia és al cim del Noshaq i al fons es veu el Tirich Mir, que és més alt, cosa que no pot ser amb l'Everest. 
Afegim unes fotografies del cim de l’Everest amb els nepalesos i el mateix Toni Sors i la seva famosa cigarreta més alta del mon aquell 28 d’agost de 1985. Aquestes si que son les reals.

 

 
Que poquet costava informar-se bé i no posar la primera foto trobada a internet...
I ja per acabar, que no em vull fer gaire pesat, la fotografia que han penjat a l’informatiu de 3Cat sobre aquella efemèride. És aquesta i està posada a l’inrevés.

 
     
Com ja es veu a la fotografia anterior del camp VI, el cim quedava al sudoest del campament i, per tant, durant l’ascensió els alpinistes el tenien a la seva dreta, no a mà esquerra. La fotografia de l’esquerra està girada, la de la dreta és com toca. Coses de la tecnologia digital. Tampoc costava gaire fer-ho bé.

Acabo aquí, però podria no acabar. Segur que hi ha més lapsus o informacions errònies. Com que no penso que jo tingui la veritat absoluta, en cas de que existeixi tal cosa, deixo obert el tema per que tothom pugui dir-hi la seva i corregir-me si m’he equivocat.

Pels qui ho vulguin aprofundir, ara que els podcasts estan a l’ordre del dia, afegeixo els àudios gravats durant l’expedició i que Radio 4 va recopilar en un programa de 10 capítols. Els podeu escoltar aquí:  https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html
 

Lamentablement només hi entenc una mica en dos temes. Medicina i Alpinisme. Si tot el que es publica en temes que jo no conec gaire, té el mateix rigor i verosimilitud que això que hem comentat, i que conec bé perqué jo hi era, sospito que ens aixequen la camisa sovint. 

Metges de Muntanya. Antoni Veres

A la llista dels metges rellevants en Medicina de Muntanya que hem publicat, en falten molts.  Avui és una bona ocasió per parlar d’un altre col·lega. El doctor Antoni Veres Gòmez, cirurgià que va ser de l’Hospital Mútua de Terrassa i posteriorment de l’Hospital Transfonterer de la Cerdanya, que ha publicat un article en relació a la supervivència en condicions extremes a la muntanya a una de les revistes més serioses i més prestigioses en medicina: The Lancet. 
Una notícia excel·lent, tot i que surt d’una vella tragèdia. Els qui tenim l’edat adequada recordem l’accident d’un avió als Andes l’octubre de 1972 i com 16 persones van sobreviure en les pitjors condicions durant 72 dies abans de ser rescatats. I el més gros de tot, al meu entendre, és que van ser alguns d’aquests supervivents, ells mateixos, els qui van trobar la manera de donar l’avís a les autoritats xilenes per organitzar el rescat de la resta.
Després us poso el resum de l’article en qüestió. Tinc l’article sencer, però com que no vull conflictes amb l’editor, només poso el resum, que es pot trobar en obert a Internet.
Parlem del Dr. Veres:

            

  
Imatges. El Dr Veres en un tresc de prospecció a la Sierra Vilcanota al voltant de l’Ausangate (6372m) a l’any 1996. A la primera ell mateix a la marxa.  A la segona decidint l’itinerari sobre el mapa amb un servidor. La tercera amb una de les truites salmó que vam pescar al llac Pucacocha, al peu de l’Abra Apacheta.  I la darrera treient-nos la pols dels camins a les piscines d’aigua calenta natural de Pacchanta, al peu de la pared nord de l’Ausangate. 

 
Per a qui li interessi la descripció d’aquella pesca i d’aquell sopar fresc memorable el podeu trobar aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/2022/09/coses-que-mai-mes-tornarem-menjar.html

Ara si, anem a l'article:

Com que la fotografia no es pot llegir, afegeixo el text en condicions. 
 

The Lancet
Medical lessons from the 1972 Andes plane crash: A case series on extreme survival, trauma and adaptation
 

Manuscript Number: THELANCET-D-25-04711
Keywords: Tragedy; Andes; Survivors; Plane Crash; Antropophagy; Avalanche
Corresponding Author: Carla Crous. Hospital Universitari Mútua Terrassa. Terrassa, Barcelona, SPAIN
First Author: Carla Crous, M.D.
 

Order of Authors: 

1. Carla Crous, M.D.
2. Sara Fuentes, M.D., Ph.D.
3. Conrado J. Estol, M.D., Ph.D.
4. Montse Ibarra, B.Sc.
5. Alexandre González-Rodríguez, M.D., Ph.D.
6. Luis Renter, M.D.
7. Toni Veres, M.D
8. Roberto Canessa, M.D.

Manuscript Region of Origin: SPAIN

Abstract: Background

In October 1972, a chartered plane carrying mostly Uruguayan rugby players crashed in a remote region of the Andes Mountains, leaving 32 survivors in an unforgiving environment. Over the course of 72 days in extreme conditions, only 16 of those individuals survived extreme cold, high altitude, malnutrition, dehydration, and psychological trauma. Remarkably, two survivors overcame extreme challenges by scaling a 16,000-foot peak  and embarking on a 10-day trek without adequate equipment and extreme malnutrition. The extraordinary story of their survival has gained international attention. Despite the attention to their ordeal, many of the medical dimensions of this survival saga remain underexplored.
Methods
We conducted a retrospective, descriptive study of the medical events associated with the survival of the 16 individuals. Data were collected through interviews with survivors, conducted Roberto Canessa, a cardiologist and crash survivor, with Willma Coch, the nurse who provided immediate post-rescue care, and reviewing clinical records when available. Medical conditions were categorized into four domains: trauma triage and polytrauma, pathologies associated with extreme conditions in high mountain environments (hypothermia, ocular injuries, altitude-related pathologies and asphyxia due to an avalanche), malnutrition and dehydration, and mental health sequelae. 
Cases were analyzed and compared against current standards in trauma and critical care medicine.
Results
The survival of these individuals involved spontaneous and empirical implementation of rudimentary care strategies including field triage, conservative management of penetrating trauma, immobilization of fractures, and innovative strategies to combat hypothermia and dehydration. High-altitude illnesses and extreme malnutrition were present in nearly all cases. One case of refeeding syndrome occurred during initial recovery. One case of traumatic brain injury showed potential benefit from accidental hypothermia, cranial decompression, dehydration and coma paralleling modern neurocritical care practices. Despite prolonged exposure to psychological stress, none of the survivors developed post-traumatic stress disorder (PTSD) by DSM-5 criteria, possibly due to protective group dynamics and a low average age of 22.
Conclusions
This case underscores the interplay of human resilience, physiologic adaptation, and the capacity for survival under extreme conditions. By analyzing the medical aspects of the Andes tragedy, we gain insights into trauma, environmental exposure, and adaptive behaviors in unprecedented scenarios. Although rare, these extraordinary cases provide valuable lessons that contribute to our understanding of survival medicine and human endurance in extreme environments. 

L'article és rellevant i aclaridor de que sovint, i si volem, els humans som i podem més del que sembla.

  

Imatges del Màster de Medicina de Muntanya que fèiem a l’Institut d’estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) conjuntamente amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona als anys 90. Era l’examen pràctic pels alumnes: A la primera imatge, el Dr. Veres fent de ferit politraumatitzat. Tot i que pot ser un bon actor, veient que s’acostava la fotografia se li va escapar un somriure que feia posar en dubte el seu dolor de polifracturat. A la segona imatge fent d’avaluador en un altre cas, amb un altre col·lega fent de fracturat de fèmur greu com s'aprecia a la fotografia i un alumne atabalat. Que, per cert va aprovar amb nota. Totes dues imatges son fetes a Núria.

De poques coses ens podem felicitar els metges de muntanya, però quan n’hi ha una, és just tenir-li un reconeixement. Un article publicat al Lancet pocs metges s'el guanyen.

LLIBRES CLÀSSICS D'EXPEDICIONS

Una entrada al bloc amb molta història, històries i aventura. La lectura dels clàssics sempre és recomanable perqué s’en pot treure molt de suc i aprenentatge. El llibre d’una expedició memorable en una edició francesa de 1923. El relat de la primera expedició de reconeixement britànica a l’Everest de l’any 1921, escrit per Charles Howard-Bury el molt lloat i condecorat cap d’aquella expedició. Els noms, històrics, dels qui prologuen el llibre avalen la importància que va tenir l’expedició.
 
Els expedicionaris. Drets i d’esquerra a dreta: Andrew Wollaston, Charles Howard-Bury, Alexander Heron i  Harold Raeburn. Asseguts: George Mallory, Oliver Wheeler, Guy Bullock i Henry Morshead.
 
Una altra fotografia, acolorida, del mateix grup, feta el mateix dia i al mateix lloc. A totes dues fotografies qui s’asseu a la segona cadira per la dreta sembla més baixet que els altres; en tots dos casos és Guy Bullock. 

• Charles Howard-Bury (1883-1963), militar, era el cap d’expedició.
• Guy H. Bullock (1887-1956). Diplomàtic. Amb experiència en escalades als Alps.
• Henry T. Morshead (1882-1931).  Enginyer militar, geògraf i topògraf. Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924.
• E. Oliver Wheeler (1890-1962). Canadenc. Militar, topògraf i fotògraf.
• George Leigh Mallory (1886-1924). Alpinista. Potser l’home amb més experiencia en escalada de l’equip.   Va participar a les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924. Va morir en aquesta darrera expedició en un intent al cim.
• Alexander M. Heron (1884-1971). Geòleg escocés adscrit al  Geological Survey of India. El seu mapa geològic de la regió de l’Everest consta com una de les grans aportacións de l’expedició.  
• Alexander F.R. Wollaston (1875-1930). Metge cirurgià i naturalista. Amb experiencia en expedicions a Uganda i Nova Guinea.
• Harold A. Raeburn (1865-1926). Escocés. Ornitòleg. Amb experiencia als Alps, Caucas i Himàlaia. La seva contribució a l’expedició va ser limitada; es va retirar per malaltia. 

Falta Alexander Kallas, mort del que ells descriuen com insuficiència cardíaca aguda, probablement un Edema Pulmonar d’Altitud, prop de Lhasa, a l’inici de l’expedició. El seu company de cordada, Harold Raeburn, també va enmalaltir i va abandonar l’expedició.
Al llibre també consten, i és de justicia esmentar-los, els sirdars Lalbir Singh Thapa, Gujjar Singh i Turubaz Khan, el fotògraf Abdul Jalil Khan i els intèrprets  Gyalzen Kazi i Chhetan Wangdi. Cal parlar també del cuiner tibetà Poo. El coronel Howard-Bury el descriu així: “Em va seguir en totes les meves incursions i jo no hauria pogut trobar un millor ajudant durant els viatges perqué no feia cap cas ni del fred ni de l’altitud i sempre trobava la manera d’encendre un foc”.

NOTA apart respecte de la mort d’Alexander Kallas: Recordeu aquest relat? “Moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud”. Aquest devia ser el cas d’Alexander Kallas. 

L’expedició va començar a primers de maig i va acabar el 25 d’octubre, sortint de, i tornant a, Darjeeling, aleshores sota administració britànica. Com que el Nepal era tancat als estrangers, tot el trajecte es va fer pel Tibet, aleshores independent. 
Aquella expedició va marcar una fita: trobar el camí cap a una via accessible a l’Everest que va ser per la vall de Rongbuk i l’amagat braç oriental de la seva glacera, no per la llengua central de la glacera de Rongbuk que porta directament a la paret nord de l’Everest. Aquesta és l’actual ruta tibetanoxinesa per l’aresta nordest. Per la vall de Rongbuk i després la vall de Kharta van arribar fins el Txang Lha (que vol dir Coll Nord en tibetà) a 7000 metres d’altitud.
El llibre comença amb el relat de les grans dificultats per trobar la financiació i seleccionar un equip humà competent. 

M’ha cridat l’atenció el comentari de que en triar els expedicionaris es van regir per la norma de que cada individu tingués dos àrees d’expertesa. Qui era metge era naturalista, però no escalador, qui era escalador, també era ornitòleg i així tot l’equip. Sembla un criteri ben assenyat. La curiositat és que és el mateix criteri el va fer servir W. E. Bowman quan va escriure “The Ascent of Rum Doodle”, paròdia dels llibres d’expedicions que es va publicar l’any 1956. Segur que W. E. Bowman havia llegit el llibre que ara ens ocupa. Aquest llibre còmic traduït al català, el podeu trobar a: www.maldemuntanya.cat sota els títols de: Els Més Alts Cims de l’Humor.

Els primers capítols del llibre del coronel Howard-Bury sòn interessants pels historiadors però tenen escassa épica aventurera. Després venen els capítols del viatge i les fotografies per les ignotes terres tibetanes. Una delícia pels viatgers i amants de la literatura de viatges. Destacar que els noms que posen als llocs, pobles, temples (Gompa) i fortaleses (Dzong) sòn diferents dels que hem conegut molts anys després; jo sospito que és per les diferències de les grafies i pronúncies entre l’anglés, el tibetà i l’hindú. Amb la mort inesperada d’un dels expedicionaris i la retirada per malaltia del seu company de corda, l’equip va quedar molt minvat. Així i tot, dividint-se en grups i explorant una a una les valls van poder arribar fins els 7000 metres d’altitud del Coll Nord fins que amb la imminència de l’hivern, al setembre  van decidir tornar. Recordeu que els hi quedaven cinc llargues setmanes de marxa pel Tibet.
L’autor acaba el llibre amb un consells per les futures expedicions que volguèssin coronar el cim de l’Everest. Extrec unes quantes frases a les que moltes expedicions hauríen hagut de fer més cas.
“Al final del monsó, un vent prou violent com per escombrar tota la neu de la muntanya, impedirà, almenys així ho crec, l’ascensió fins el cim. Pot existir un superhome, però no es podrà reunir un equip d’individus amb la suficient resistència a la gran altitud que pugui suportar l’esgotament de la lluita sostinguda durant moltes hores en condicions tan desfavorables”.
Puc donar fe. A l’octubre de 1983 l’expedició catalana a l’Everest per la via tibetana va fracassar perqué el vent, inclement, literalment arrencava de socarrel cada tenda que s’arribava a posar per sobre del Coll Nord i no hi havia prou neu per fer una cova o un iglú. Al camp III, a 6500 metres, es van registrar temperatures de 13ºC sota zero a les tres de la tarda amb el termòmetre al sol,
“A propòsit de l‘inici de l’estació monsónica, jo remarcaria un fet potser no prou comentat. En començar el monsó, l’apariència dels núvols no ha de portar a pensar en una agitació de l’aire; més aviat en una calma de l’atmosfera al voltant dels cims”. 
Així va ser a l’expedició de l’any 1985 durant el monsó. Molts núvols i molta neu, però un aire calmat.
“Les probabilitats de trobar que la neu del monsó s’hagi fos son majors al juny que al setembre. Potser, si la neu s’ha fos a la primavera de manera considerable trobarem glaç on es preferiria tenir neu i a l’inrevés a la tardor. Cal escollir el menor dels dos mals. A l’Everest, el glaç no és un obstacle insuperable, ja que per sobre del Txang-La es podria franquejar amb l’ajuda dels crampons; en canvi la neu fonda que no s’hagi fos és un obstacle mortal”.   
Aixó ho escrivia un militar amb escassa experiència alpina l’any 1921! 
El llibre, lamentablement no aporta la ruta del viatge ni els mapes obtinguts. En tot cas hem pogut reconstruir part de la ruta amb una reproducció del mapa d’Henry Morshead trobat a Internet. A la línia de punts vermells es veuen els intents d’aproximació a l’Everest fins que, al tercer intent, arriben al Coll Nord (que en altres llibres i mapes s’anomena Bei’ao, Txang La, Chang La, Coll Nord o Barrera de Sèracs Nord).  Com que la glacera de Rongbuk els va portar al peu de la paret Nord de l’Everest, van girar cua i ho van intentar per la vall de Kharta, que s’acaba a la glacera de Kanshung al peu de la paret Est de l’Everest. Com que tampoc els hi va semblar que hi hagués una ruta practicable van creuar el Lhakpa La (a mapes posteriors s’anomena Rapiu La o Rabü La) i van tornar a la vall de Rongbuk. Però aquesta vegada si que van descobrir la ruta! El braç occidental de la glacera de Rongbuk porta al Txang La i no al peu de la freda i severa Cara Nord de l’Everest.  

 
Mapa de Morshead amb les tres rutes en vermell. 
 
Esquema topogràfic modern on s’indica el camp Base de la ruta normal del Khumbu, però no el camp base de la ruta de Rongbuk que queda uns deu kilòmetres més a l’esquerra de la imatge. Un altre engany dels noms: En xerpa i en tibetà “Lho La” vol dir Coll Sud; i en aquest esquema hi ha un Lho La i un South Col. Hi pot haver confusió però en general sembla que els noms occidentals van predominant...
HISTÒRIA NATURAL. Dos capítols escrits per A.F.R. Wollaston on relata el viatge amb el major Morshead en que, partint de Tingri, van anar a la vall de Nyenyam i Lapche Kang (que ha de ser prop del Txo Oyu, perqué el Lapche Kang és a la mateixa cadena de muntanyes) en recerca de descriure la fauna i la flora del lloc i afegir kilòmetres quadrats al mapa que confeccionava Morshead. Escrit amb la sornegueria típica anglesa d’un metge i naturalista de fa més cent anys que confon el crit d’una mare marmota cridant als seus cadells amb el de la femella de falcó en zel. I que, amb sentit de l’humor, no s’està d’explicar-ho. Per cert que relata que va ser l’únic lloc del Tibet on, malgrat la carta de recomanació del govern tibetà, les autoritats locals es van negar a col·laborar i els van recomanar tornar enrere per on havien vingut. Molt cortesament, això si.
CINC APÉNDIXS CIENTÍFICS. Impresos en lletra petita difícil de llegir. Aporten la part científica i les troballes de l’expedició. 1.- L’estudi topogràfic (Morshead). Lamentablement no inclou els mapes obtinguts. 2.- La col·lecta fotogràfica (Wheeler). Descriu les tècniques i els aparells, però les fotografies es reparteixen a tot el llarg del llibre, no a l’apèndix. 3.- Notes sobre els resultats geològics de l’expedició (Heron). Ben curta descripció que acaba dient que no hi ha trobat minerals d’interés econòmic. 4.- El material científic (Hinks). Llista dels aparells. 5.- Mamífers, ocells i plantes obtinguts per l’expedició (Wollaston). Llista de 10 mamífers, més de 60 ocells i innumerables plantes dels que es van obtenir espècimens.  
El llibre, a més, disposa de dos pròlegs, prefacis o introduccions estimulant els lectors a llegir el llibre, com tots els pròlegs, prefacis o introduccions. Pels qui, com jo, son devots de la història, us posaré el perfil dels dos personatges: F. E. Younghusband i el Princep (així firma) Roland Napoleon Bonaparte.
 
Francis Edward Younghusband (1863- 1942) va ser un militar britànic amb afanys d’explorador i creences espiritistes. Va servir com a comissionat britànic al Sikkim pels assumptes relacionats amb el Tibet de 1902 a 1904. Durant aquest període va conduir una expedició militar britànica per acabar amb les disputes frontereres entre el Tibet, aleshores independent i el regne de Sikkim, sota protectorat britànic. Hi ha qui opina que, sobretot, va ser per posar fre a la influència que l’imperi rus de l’època pogués tenir sobre el govern tibetà. La missió es va convertir en una invasió sense pal·liatius i, després d’uns quants combats, va ocupar Lhasa. Com a resultat de l’ocupació A) El tretzé Dalai Lama va fugir a Mongòlia. B) el govern tibetà va acceptar el tractat anglotibetà de 1904 en que acceptava l’apertura d’una delegació britànica a Xigatse. Ves tu a saber si xigatse era millor lloc que Lhasa o va ser per aprofundir les diferències entre el Dalai Lama de Lhasa i el Panchen Lama de Xigatse, que no sempre han estat amics ni en pau. C.- Per un altre dia deixarem el relat, de quan els soldats britànics van enterrar els morts tibetans després d'un combat i de com, aquella nit, els tibetans van desenterrar els morts i s'els van endur per les seves pràctiques funeràries; l'enterrament havia de ser al cel i no a la terra.

 
XIII Dalai Lama. Thubten Gyatso. 1876 – 1933, predecessor de l’actual XIV Dalai Lama. Exiliat a Mongòlia de 1904 a 1911.
    
Roland Napoléon Bonaparte (1858 – 1924) fou un militar, viatger i antropòleg francés, net d’un germà del Napoleó Bonaparte, l’emperador. Autor de diversos estudis, una vintena de llibres i posseidor d’una àmplia col·lecció de fotografies etnogràfiques i d’un herbari amb un milió d’exemplars. Formava part de societats científiques com International Institute of Sociology i de l'International Federation of Societies and Institutes of Sociology.