EXPEDICIÓ FRANCESA AL KARAKORUM DE 1936

EL RELAT, EL LLIBRE I EL FILM I LES SEVES COMPARACIONS

Aquest llibre, de 1937,  és quasi impossible de trobar, de manera que el guardarem al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. Allà estarà ben conservat. I com que no és fàcil que tingui gaires lectors nous, he dubtat de si fer un comentari o callar; que no està bé posar la mel als llavis i no poder-la tastar. Però aquella expedició va publicar un llibre i també un film. Si no us funciona el link que he posat, podeu trobar fàcilment el fim a internet en territori de domini públic. Només cal posar Karakoram i Marcel Ichac. De manera que, entre una cosa i l’altra es pot disfrutar del relat d’aquella expedició de fa 90 anys.

 

El relat, tant del llibre com del film, documenta la primera expedició oficial francesa a l’Himàlaia, realitzada l’any 1936.  Almenys, la primera de la que tenim notícia. L’objectiu del grup era conquerir el cim del Gasherbrum 1 (o Hidden Peak) de 8.068 metres, per primera vegada. És l’onzena muntanya més alta del món i està situada a la serralada del Karakorum. Em permetré, una llicència literària, fer comparacions amb la primera expedició catalana al Karakorum de 1980, que va escalar el Gasherbrum II (també anomenat K4) de 8.035 metres i amb alguns altres records si és que ve a tomb.
El primer capítol del llibre ja és memorable. La recerca de la financiació i de l’objectiu, repassant amb ingenuïtat tots els vuimils, els avantatges i els inconvenients de cada un. Recordem que en aquells anys, mai s’havia pujat encara un vuitmil, que els viatges eren atzarosos i que el Tibet i el Nepal eren tancats als forasters, el que limitava molt la tria.
L’expedició, liderada per Henry de Sègogne (1901-1974), tenia entre els seus membres Marcel Ichac (1906- 1994), cineasta que anys després va filmar el premiadíssim film “Les ètoiles de midi” i també “Les conquerants de l’inutile”, tots dos en col·laboració amb el gran Lionel Terray. Com a cap dels escaladors el veterà  i mític alpinista Pierre Allain (1904-2000), primer ascensionista de la cara nord del Dru. El metge Jean Arlaud (1896-1938) bon coneixedor dels Pirineus, que va fer la primera escalada als Mallos de Riglos i a la Dent d’Orlu, si no estic mal informat, i que va morir escalant a la cresta del pic de Gorgs Blancs. El pic Jean Arlaud, entre el Posets i el Perdiguero, al Pirineu d’Osca, es diu així en honor seu. També hi anaven sis expedicionaris més dels que no tinc gaires referències, tot i que les podríem buscar. 
Podeu veure “Les ètoiles de midi” en aquests links: 
https://www.maldemuntanya.cat/2021/04/cinema-de-muntanya-les-etoiles-de-midi.html
https://www.youtube.com/watch?v=vChHCJN698Y
 
“Karakoram” és un aclamat documental francès de 39 minuts estrenat el 1937, dirigit pel cineasta i muntanyenc Marcel Ichac en col·laboració amb Henri de Segogne.
Per moltes persones és igual Himàlaia que Karakorum i no saben res del Pamir ni de l’ Hindu Kush. Geògrafs i muntanyencs saben diferenciar les quatre grans serralades, que sòn ben distintes, separades per grans valls i grans rius. Aixó si, totes son a Àsia i en aquestes quatre serralades hi ha totes les muntanyes del mòn superiors als setmil metres d’altitud. Ni Europa, ni Àfrica, ni Amèrica tenen cap setmil. Menys encara Oceania o l’Antàrtida. L’Himàlaia amb 10 cims i Karakorum amb 4 més,  completen els 14 vuitmils. Descomptant els vuitmils, hi ha un centenar ben llarg de pics que superen els setmil metres.
Disfruto dels reportatges de velles expedicions; les comparo amb el que jo he vist i em permet veure l’evolució amb el que tenim ara. Un segle d’evolució. 
Aquell any de 1936 sortia un vaixell de Marsella el 19 de març. No esmentaré els detalls de novel·lista de viatges d’aventures com navegar pel canal de Suez, desembarcar a Bombay i travessar tota la India en tren, camió i cavall fins Srinagar, capital del Kashmir, on arribaven un 17 d’abril. Novament a peu i a cavall fins Skardu, capital del Baltistan. Descans i contractació de portadors a Skardu entre el dies 5 i 9 de Maig. Novament caravana en marxa fins establir el campament base a 5.000 metres d’altitud el dia 26 de Maig. Van ser 68 dies de viatges i marxes només per arribar al campament base des d’Europa. Sense comptar el que li costés a cadascú arribar fins Marsella. El dia 2 de Juliol marxaven del campament base, aclaparats pel mal temps i tornaven a posar els peus a França un mes d’agost. Una expedició de cinc mesos. Quina enveja que fan: poder viatjar durant cinc mesos... ara que algunes agències ja ofereixen l’expedició Londres-cim de l’Everest-Londres en una setmana pels qui no tenen temps per aclimatar-se a muntanya. És clar que abans cal aclimatar-se amb xenó durant una temporada al seu xiringuito.
Compareu. Quaranta set any després, una altra expedició establia el Camp Base al mateix lloc, exactament el mateix lloc. L’any 1980, la primera expedició catalana que anava al Karakorum va sortir de Barcelona un 20 de Juny; el 29 ja éren a Skardu i el dia11 de Juliol establien el Camp Base. Van fer cim el dia 2 d’agost. Reunits al Camp Base el 8 d’agost i arribats a Barcelona el 23 del mateix mes. Total 64 dies d’expedició, menys del que els hi va costar l’any 1936, només arribar al Camp Base. 

Els diaris d'aquella expedició aquí:
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html
   

     
 

Imatges expedició de 1980. 1.- Portadors a la Glacera Baltoro passant pel devant de la Torre de Biafo. 2.- El cartell de l’expedició finançat per Bru Sports, que va aportar motxilles i bosses de transport de gran qualitat i magnífic resultat. 3 i 4.- El Hidden Peak a la posta del sol i al migdia des del campament base. 5.- Composició panoràmica des del camp base amb el Hidden Peak al mig i la glacera del Gasherbrum II, objectiu de l’expedició, cap a l’esquerra. A la dreta l’esperó rocós que van atacar els francesos. Fotografies Expedició Barcelona Karakorum 1980.

És clar que hi ha molts relats novel·lescos i imatges sucoses. Per exemple els expedicionaris amb el típic casc colonial francès, que en dèiem salacot i que ha caigut en desús. Per cert que encara guardo un salacot militar nepalès, d’estil britànic, comprat de segona mà a Kathmandu fa més de 40 anys.

 

Els sahibs, especialment el bhara sahib, que era, i encara és, el cap d’expedició, feien el trajecte a cavall, mentre que els portadors transitaven a peu i ben carregats. Però no us pensèssiu pas que això era un privilegi. El cavall era el signe del seu estatus, però requereix una forma física i un esforç més gran que anar a peu. Fixeu-vos, al film, que els genets son de mida europea i els cavallets, de mida asiàtica, els hi venen un parell de números petits.
Una vegada vam provar de pujar a un campament a 4.800 m a cavall en una zona del Nepal de cultura tibetana. Amb aquells cavallets tibetans els dos alpinistes arrossegàvem les botes per terra i havíem d’anar amb les cames ben encongides. Ja fins al capdamunt de cavalcar tan incòmodes, vam decidir, en benefici dels cavalls i nostre, que els animals carreguèssin tenda i motxilles i els dos alpinistes vam pujar a peu. Cavalls i nosaltres, ben contents. D’aixó fa 48 anys i va ser el nostre primer sismil, el Pisang Tse (6.111m). Vells records que es desperten veient aquest reportatge, deliciosament casolà pels estandards fílmics actuals.

 

Per cert, parlant d’estatus, us heu fixat en aquesta fotografia i en les expressions dels membres de l’expedició? De vegades, les velles fotografies parlen de com era el mon. Només el cap d’expedició porta el salacot; els altres van amb el cap descobert o amb boina. Tres expedicionaris fumen en pipa, cosa molt comuna aleshores però una raresa avui en dia. Un altre signe d’estatus: el cap d’expedició, al mig, assegut. A la seva dreta el metge i a l’esquerra el cap dels alpinistes. Aquest darrer, amb cara de circumstàncies, no mira a càmera; mira al terra. Probablement aclaparat per l’espontaneitat invasiva del cineasta que, a més a més adelanta el cap deixant-lo enrere. Com sempre, queda clar l’estatus, ara potser en dirien “aura”, de cadascú i com cadascú o l’assumeix o es rebel·la. Qui s’esforça en ser protagonista i qui l’importa un rave ser o no ser protagonista.
Es fa evident que els costums, el material i la manera d’afrontar un vuimil han canviat molt en aquests 90 anys, però la marxa dels portadors amb el seu fardell lligat a l’esquena, els seus bastons en forma de T majúscula i, sobretot, l’enormitat del paisatge del Karakorum, la catedral dels muntanyencs de tot el mon, són inmutables. En això el film mostra el mateix que es pot viure i veure avui en dia. Tot i que, a l’Himàlaia ja comença a haver-hi qui fa servir drons per portar les càrregues amunt i avall. Hi haurà portadors sense feina.
Els capítols del llibre, a càrrec dels expedicionaris, relaten els esforços per anar guanyant metres a la muntanya per l’esperò rocós de l’aresta Sud, arribant a muntar el campament 5é a 7.000 metres. La paciència necessària i la desesperança dels dies tancats a les tendes suportant el mal temps. L’expedició es va retirar els primers dies de juliol pel mal temps i pel temor de l’arribada del monsó. De fet, avui dia sabem que el monsó no acostuma a arribar fins el Karakorum. En aquesta serralada, a diferència de l’Himàlaia, la major part de les ascensions es fan a l’estiu.
Les seqüències del film que mostren al cap d’expedició ordenant de forma imperiosa tornar al camp base, l’allau que s’emporta a dos xerpes, i el seu rescat son memorables. 
Cal destacar que, curiosament, el director de la pel·lícula comenta que el final de l’expedició va coincidir amb l’arribada de les  noticies de l’inici de la guerra incivil espanyola i que davant d’esdeveniments que canvien el destí de tantes persones que poquet que valen els banals esforços per pujar una muntanya. 
Ha passat molt de temps, però sempre s’en pot aprendre dels veterans. I recordeu que, com va dir Isaac Newton, "Si hem arribat tan amunt és perqué ens hem enfilat a l'esquena dels gegants que ens han precedit".

NEUROSCIENCE AND BEHAVIOUR AT HIGH ALTITUDE.

POSTA AL DIA DELS TRASTORNS NEUROLÒGICS EN ALTITUD. Metaanàlisi de les publicacions i de les dades publicades sobre l’efecte de la hipòxia en els trastorns neurològics i del comportament.

 
Experiència viscuda. Els muntanyencs amb experiència en altitud saben que quan un company es vol posar els crampons amb les punxes mirant amunt i s’enfada perqué no encaixen amb les botes, és l’hora de tirar avall com sigui, per molt bon dia que faci i per assequible que sigui el cim. Quan el company fa o diu alguna bestiesa o es comporta de forma estranya, alguna cosa seriosa pot estar passant. El problema greu no és tan sols que alguna cosa no vagi bé dins d’aquell cervell, que també. El problema greu és que no es podrà defensar sol per decidir amb sentit comú el que toca fer a muntanya.
Aixó si el company ens importa, és clar, però aquest és un altre tema. Solidaritat i seguretat a la muntanya sòn conceptes germans que acostumen a anar paral·lels. No sempre, és clar, que a la muntanya, com a tot arreu, hi ha de tot. I els interessos econòmics no sempre coincideixen amb els humanitaris.
Aquest article, ja us aviso, potser només serà útil a aquelles persones interessades en la medicina de muntanya i els trastorns que la muntanya pot produir sobre el cervell i el comportament dels humans. També us aviso que comentem un article complex que utilitza moltes fórmules de matemàtica estadística avançada, coneixements en els que jo no soc un expert. Intentarem fer-ho fàcil i comprensible, encara que els científics més puristes em renyin una mica per la simplificació.
Hi ha tantes experiències viscudes, tants relats d’expedicionaris solvents i tants estudis de metges de muntanya veterans acumulats que es fa difícil trobar el fil conductor de perqué, quan i com passa tot plegat. Quan cadascú veu només els seus casos, es perd la perspectiva general. En aquest mateix bloc hem contribuït a publicar dades, però potser també a la confusió, aportant una colla d’articles sobre el tema dels trastorns cerebrals relacionats amb l’altitud. Per si algú vol repassar-los, aquí posem els enllaços dels darrers dos anys, per no abusar:
https://www.maldemuntanya.cat/2026/04/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/02/allucinacions-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/10/revisio-periodica-dels-trastorns-focals.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html
Els metges de muntanya del país no hem estat els únics en trobar, explicar i debatre aquests problemes. Si apilèssim els papers de la literatura mèdica i de muntanya de tot el món que expliquen casos de trastorns del comportament o que aporten estudis sobre mal funcionament del cervell, fariem una muntanya ben alta. 
Els problemes descrits són molts: trastorns de la parla o afàsies, edema cerebral, al·lucinacions, comportaments psicòtics o obsessius amb pèrdua de la realitat i uns quants més, depenent de com sigui la persona, de quin sigui el problema i de la zona cerebral afectada. 
De posar ordre en tot aquest coneixement dispers va aquest article publicat per investigadors d’Auckland, New Zealand, una universitat que ens té acostumats a les seves aportacions científiques, sempre de molt alt nivell. Aquesta metaanàlisi pretén, i ho aconsegueix en gran mesura, ordenar el laberint de dades i experiències disperses.
Posem la portada i l’enllaç per si algú està interessat en trobar l’article original, que és en obert a Internet.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/41672258/
Aquesta revisió sistemàtica examina de forma independent els efectes de 1) la hipòxia aguda, 2) la pressió baromètrica i 3) l’aportació de diòxid de carboni (CO2) suplementari en les capacitats cognitives. La metaanàlisi basa en 137 articles i 458 mesuraments valorables. 

Qui no estigui gaire familiaritzat amb la fisiología de l’altitud es preguntarà perqué miren els efectes sobre les capacitats cognitives en persones a qui es fa respirar CO2 suplementari en hipòxia.
Una persona normal compensa la hipòxia augmentant la profunditat i la freqüència de la respiració (Hiperventilació). D’aquesta manera augmenta la captació d’oxigen i compensa la hipòxia. Però al mateix temps elimina més CO2 (Hipocàpnia) el que produeix canvis en el pH sanguini (Alcalosi respiratòria) i vasoconstricció cerebral. La vasoconstricció cerebral s’ha considerat la causa d’alguns trastorns cerebrals. Per aquest motiu, alguns investigadors fa temps que estudien els efectes de la hipòxia, mantenint el CO2 en nivells normals en els seus investigats fent-los respirar una barreja d’aire i CO2. Evitant la hipocàpnia i la vasoconstricció cerebral es pot estudiar l’efecte de la hipòxia sola sobre les funcions cerebrals.
Hipòxia → Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.

Els autors ja avisen que la dispersió de les dades fa que el rigor estadístic tingui una qualitat moderada. 
Es van avaluar els efectes de la hipòxia en l’atenció, en la velocitat de les respostes i la seva precisió, en la memòria, en el processament d’informació nova i en les habilitats apreses anteriorment, en la capacitat executiva, en el temps de reacció i també l'efecte del diòxid de carboni suplementari en el rendiment de tot plegat. Resumint: s’avalua l'efecte de la hipòxia aguda en múltiples aspectes neurocognitius. 
Els resultats mostren que: 
•    Quan es combinen totes les dades es veu que la hipòxia o la baixa pressió baromètrica afecten la velocitat, la precisió de la resposta i les capacitats cognitives amb un interval de confiança del 95% (IC). 
•    En general la precisió de la resposta es va veure més afectada que la velocitat de la resposta especialment en tasques de memòria i atenció. La precisió es va veure afectada en els àmbits d'atenció, el processament d’informació nova i les habilitats apreses anteriorment, la capacitat executiva i la memòria. La velocitat només es veia afectada en l'àmbit de l'atenció. 
•    El rendiment neurocognitiu va ser pitjor en condicions de normobària (tendes d’hipòxia normobàrica, Hypoxicator®, etc) que en condicions hipobàriques (altitud, cambres hipobàriques). Els estudis en hipòxia normobàrica mostren major afectació que els fets en altitud o en hipòxia hipobàrica. 
•    Disset estudis valorables van investigar l'efecte del diòxid de carboni suplementari. La hipòxia hipocàpnica afectava més la cognició que els estudis sota hipòxia isocàpnica o hipercàpnica (IC 95 %). El CO2 suplementari va millorar el rendiment en relació amb la hipòxia hipocàpnica, suggerint un potencial efecte de mitigació dels trastorns.

Els autors conclouen que:
a) La hipòxia afecta la cognició, però cal més recerca ben controlada que confirmi la magnitud de l'efecte i els mecanismes pels quals el CO2 pot millorar la cognició. 
b) Aquests resultats són importants per als grups amb risc d'exposició hipòxica, ja que milloren la comprensió de com la hipòxia afecta la cognició i poden millorar el reconeixement del trastorn i la recuperació de la hipòxia en entorns pràctics.

Aquests resultats, fruit de l’estudi estadístic d’un munt de publicacions mèdiques, és el que en diem una metaanàlisi. Per un metge assistencial veterà de casos clínics a alta muntanya amb coneixements de fisiopatologia però que només té uns coneixements bàsics d’estadística, suggereixen algunes reflexions:
1.    Limitacions de les metaanàlisis. Les metaanàlisis ordenen coneixements dispersos però acostumen a pecar de teòriques. Aquesta també. Si analitzem amb cura els resultats d’aquest estudi veurem que l’aportació de CO2 als subjectes estudiats per compensar la hipocàpnia, de moment, només es pot fer en un laboratori, no en una estada a gran altitud. És un coneixement d’investigació bàsica de la fisiologia humana que actualment té pocs efectes pràctics a la muntanya. Benvinguda sigui la investigació bàsica i les metaanàlisis. Excepte que algun il·luminat sense escrúpols embotelli oxigen amb CO2, trobi uns quants crèduls, i munti una expedició a un vuitmil, sense explicar als clients els riscos, no fos que es fessin enrere i no paguèssin. Ha passat amb el gas  xenó i pot passar amb el CO2. I no segueixo per no donar idees als malànimes.
2.    Anhídrid carbònic i altitud. Els riscos de respirar CO2 a gran altitud son elevats. Com que els pulmons humans funcionen respirant a la pressió atmosfèrica, dins d’un alvèol pulmonar hi ha la suma de l’aire que es respira (21% oxigen, 78% nitrògen, 1% altres gasos), el CO2  que produeix el cos i vapor d’aigua. Tots tres junts han de sumar, i sumen, la pressió atmosfèrica. Com que el vapor d’aigua en una persona viva a 37Cº de temperatura és manté al voltant de 47 mmHg, això significa que a més CO2 menys oxigen hi cap dins de l’alvèol. Les pressions dels gasos a dins de l’alvèol pulmonar a diferents altituds les posem a la següent taula:

O sigui que prop del cim de l’Everest una persona tindrà una PO2 alveolar de 28 mmHg i una PO2  arterial de 26 mmHg. Que passaria si a un muntanyenc a gran altitud, ja prou justet encara que respiri oxigen, li augmentem la PCO2 alveolar? Que la PO2 baixaria i com que la PO2 arterial ha de ser més baixa es posaria en risc el transport mínim d’oxígen de l’alpinista. És evident que caldrien més estudis i més proves, però els estudis mèdics ètics no poden posar en perill als subjectes investigats i, per tant hauran de ser a més baixa altitud o en cambra hipobàrica.    
3.    Hipobària versus Normobària. Segons aquesta metaanàlisi hi ha diferències entre l’estada en altitud i/o en cambra hipobàrica (Hipòxia hipobàrica) i les tendes d’hipòxia normobàriques, Hypoxicator®, etc (Hipòxia normobàrica). Ja s’ha publicat que la millor aclimatació es fa en altitud. Quan això no és possible o no convé, es pot fer en cambra hipobàrica. Les tendes d’hipòxia normobàrica només son la marca blanca més barata quan les altres opcions no sòn a l’abast. Però aquestes comunicacions només es refereixen a la capacitat de despertar i posar en marxa el que anomenem “Aclimatació”. Les comunicacions anteriors que coneixem no diuen res dels efectes sobre les capacitats cognitives dels humans. Sembla que es confirma que hi ha diferències entre normobària i hipobària, però no son les que ens pensàvem.
4.    I que pensàvem? Pensàvem dos coses. En primer lloc que en hipobària, on l’aire és menys dens, es facilita la ventilació del pulmó amb menys esforç i que això podia explicar les diferències entre les tendes d’exposició hipobàrica i l’altitud real.  En segon lloc que hiperventilar, amb alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral era el responsable de molts dels trastorns que els muntanyencs refereixen en altitud. Però potser haurem de replantejar tot plegat. Si és cert que les persones exposades a hipòxia normobàrica pateixen més trastorns cognitius, una de dues: o bé no és cert que hiperventilin menys que en hipòxia hipobàrica o bé no és cert que la vasoconstricció cerebral sigui la causa de bona part dels trastorns cognitius o cerebrals descrits.
Com diuen els autors de la metaanàlisi, és evidente que fan falta encara molts estudis i observacions per treure l’entrellat de tot plegat. I encara sort que he avisat al principi que aquest és un article només apte per entesos interessats en la fisiologia de l‘altitud.
Acabo amb les descripcions viscudes i explicades pels propis muntanyencs d’alguns d’aquests trastorns i una petita broma per desintoxicar de coses tan serioses
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html

 


 

LUIGI AMEDEO de SAVOIA-AOSTA, Duca delli Abruzzi

Un heroi italià nascut a Madrid.

Son 240 pàgines, que pesen 382 grams, d’un llibre ben fàcil de llegir. Són les aventures entre els segles XIX i XX de Luigi Amedeo de Savoia-Aosta, el Duc dels Abruzzi (1873 – 1933), aristòcrata, mariner i explorador.

Les seves expedicions van ser llegendàries i encara avui dia la ruta més concorreguda per pujar al K2 és l’aresta dels Abruzzi.

La seva primera expedició, amb 24 anys, va ser la primera ascensió al Mont Saint Elias (5.489m) durant la qual es va determinar l'origen geològic i l'altitud. El Mont Saint Elias, mai escalat fins aleshores, és una muntanya descoberta per navegants del segle XVIII, visible des del mar. La seva glacera arriba fins al mar. O sigui que el desnivell del mar al cim en només 16 km és notable. Un èxit i les primeres medalles.

L’expedició més famosa va ser la dels anys 1899 i 1900 quan a bord de l’Stella Polare van intentar arribar fins el Pol Nord. Van hibernar a la badia Teplitz a Rudolf Island, una illa de l’arxipèlag de la Terra de Franz Joseph a l’oceà Artic, actualment sota sobirania russa. El relat, basat en el llibre de l’expedició, és vibrant. El 23 de juny de 1900, un equip format pels guies de muntanya Petigax i Fenoillet, amb el mariner Canepa i el capità Cagni van arribar fins els 86º i 33’, el punt més al nord que s’havia arribar fins aquel moment. Feina per reconstruir el vaixell, malmés per l’empressonament al gel. Finalment van arribar a Noruega el 5 de setembre. En l’aventura àrtica, havien mort tres homes. Sempre un record pels valents que no van tornar.

Una curiositat: un dels candidats no acceptats a l’expedició va ser l’alpinista i sacerdot Achille Ratti. Molts anys després va ser Papa amb el nom de Pius XI.

Ja no m’estenc més sobre l’expedició al Ruwenzori de l’any 1906, amb la primera ascensió a la major part de les puntes del massis del Pic Stanley (5.109 m) la tercera muntanya en altitud d’Àfrica, les mítiques muntanyes de la Lluna i origen del riu Nil.

Tampoc m’allargo sobre el seu intent d’escalar el K2 l’any 1909 per l’esperó que avui día encara porta el seu nom. Ni tampoc sobre el que va viure com oficial de la marina italiana a la guerra italoturca (1911-1912) o a la I Guerra Mundial (1914- 1918). Ni molt menys sobre els seus amors ni aventures no expedicionàries.

Llegiu el llibre i sabreu d’una vida apassionant.

Només faré quatre comentaris:

1. El llibre té un sucós prefaci de Walter Bonatti. 
2. El duc dels Abruzzi, cosa que poca gent sap, va nèixer a Madrid com a fill del rei constitucional d’Espanya, Amadeu 1er de Savoia-Aosta que va regnar entre 1870 i 1873, any en que, tip i cuit de tothom, va abdicar. Per tant, el duc expedicionari va nèixer espanyol.
3. A la página 13 hi ha un error garrafal que l’editorial hauria de subsanar. Diu que Luigi Amedeo va desembarcar a Somalia l’any 1993, amb tropes italianes rebent-lo. Aixó va pasar el 1933, l’any de la seva mort. En aquell temps Somalia era una colonia italiana.
4. L’any 1933, amb 60 anys i conscient de la seva malaltia terminal, va tornar Somalia, on tenia una modesta finca que havia convertit una zona desértica en un hort productiu. Allà va morir. Davant de l’astorament d’algun periodista, poc abans, havia declarat: “Prefereixo sentir des de la meva tomba les converses fantasioses de les dones somalis que les greus veus dels hipòcrites blancs”.

Ego quoque. I qui no ho preferiria?

 

UN ARTISTA I LES MUNTANYES

Unes imatges d’un artista pintor, Remo Lienhard, que normalment signa com a WES 21.
Com que és suís, imagino que deu conèixer bé les muntanyes. Em fa por el que veu, el que dibuixa i el que deu imaginar. Em fa por, però l’entenc bé.

    

 

 

En aquest darrer quadre, em pregunto que volia dir l’artista. Explicar la febre del cim? Els alpinistes s'esforcen per arribar a un cim com si fos fet de pedres precioses? Es aixó el que els mou? O és una altra mena d'orgull? Discutim-ho. 

Per cert que, aquest quadre no us recorda la famosa fotografia feta pel Dr. Howard Somervell (1890-1975) del coronel Edward Norton (1884-1954) pujant sense oxigen a 8.500 metres d’altitud durant l’expedició britànica a l’Everest de 1924? 
Va ser uns dies abans de que, en el darrer atac al cim, desaparegués la cordada formada per  George Mallory i Andrew "Sandy" Irvine.

  
 

La fotografia, i un gravat que la reprodueix, dels diaris d’aquells dies que parlaven de la gran notícia del primer humà a 8.500 metres.

Tant de bo que el reconegut talent artístic del senyor Remo Lienhard no sigui premonitori del que els humans estem fent amb les muntanyes, i a nosaltres mateixos.

LECTURES ESTIVALS

Com de costum, al principi de l’estiu recomano alguns llibres interessants pels qui estimen les muntanyes i la vida a l’aire lliure, que ja sabeu que més m’estimo la muntanya entesa com aquelles aventures i experiències personals que les competicions, les curses i els rècords. Per això començo amb aquest llibre. És un llibre pels que, com jo, es van enamorar de l’Himàlaia; no només per la bellesa de les seves muntanyes i valls remotes. També per la seva gent i les seves cultures.

 
Michel Peissel (Paris 1937-2011) va ser un explorador i viatger, més escriptor i antropòleg que muntanyenc. Francés de naixement, va viure gran part de la seva vida a Cadaqués. Va fer alguns viatges exploratoris a la selva centroamericana, però la major part de les seves aportacions i llibres va ser a l’Himàlaia.
Remarcables els llibres que va publicar quan va ser el primer europeu en arribar a Lo Mantang, la capital del petit regne del Mustang, de cultura i tradició tibetana però administrativament nepalès. Aixó va ser l’any 1964; avui dia hi arriba una carretera i és un destí turístic molt sol·licitat. 
També els llibres sobre ”Els senyors de Kham. La guerra secreta del Tibet”, sobre els guerrillers Khampes i la seva cultura, que van combatre a mort quan l’exèrcit xinés va envair el Tibet. 
O també “Els darrers bàrbars” sobre l’exploració per posar peu i peu a cada costat de la font del riu Mekong, la recerca dels darrers cavalls salvatges del Tibet, o el famós “Tigre per esmorzar” sobre el primer hotel de Kathmandu, el  conegut Yak and Yeti i el seu fundador l’expatriat ucrainés Boris Lisanevich, que tant va influir per estimular els meus primers viatges al Nepal, o el descens amb uns overcraft dels rius Kali Gandaki i Trisuli al Nepal, etc i etc. 
O el llibre que avui comento, publicat a Paris l’any 1975 que ofereix una visió de les cultures tibetanes, des del Ladak a l’est fins al Bhutan a l’oest i des del Kham al nord fin el Nepal al sud. Xerpes, Ladakis, Lobes, Gurungs, Tamangs i tants altres pobles. El Tibet, gran com un continent. 
Aquí us poso una llista de llibres de Michel Peissel. No són difícils de trobar i molts estan editats en castellà:
•    The Lost World of Quintana Roo. New York: E.P. Dutton, 1962; and Hodder and Stoughton, 1964 
•    Tiger for Breakfast:the story of Boris of Katmandu. E.P. Dutton, 1966; and Hodder and Stoughton, 1967 
•    Mustang: a Lost Tibetan Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1967; and London Collins-Harvill, 1968 
•    Lords and Lamas. London: Heinemann, 1970 
•    The Cavaliers of Kham, the secret war in Tibet. London: Heinemann, 1972; and Boston: Little, Brown & Co., 1973 
•    The Great Himalayan Passage. Collins 1974, and Boston: Little, Brown & Co., 1975 
•    Himalaya, continent Secret. Paris: Flammarion, 1975 
•    Les Portes de l'Or. Paris: Robert Laffont, 1978 
•    Zanskar the Hidden Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1979; and London: Collins-Harvill, 1980 
•    The Ant's Gold, discovering the Greek Eldorado. London: Collins-Harvill, 1984 
•    Royaumes de l'Himalaya. Paris: Bordas & Fils, 1986 
•    Itza, le mystere du Naufrage Maya. Paris: Robert Laffont, 1989 
•    La Route de l'Ambre. Paris: Robert Laffont, 1992 
•    The Last Barbarians, the discovery of the source of the Mekong. New York: Henry Holt & Company, 1997; and London Souvenir Press, 1998 
•    Le Dernier Horizon. Paris: Robert Laffont, 2001 
•    Tibet, the Secret Continent. London: Cassell Illustrated, 2002; and New York: St Martin's Press, 2003 
•    Tibetan Pilgrimage. New York: Abrams 2005

 
Karakoram Himalaya. Ascensiones a 7.000 m. Relat de l’expedició suïssa de 1934 al Karakorum que va dirigir Günter Dyhrenfurth i on es va pujar per primera vegada alguns cims secundaris del Baltoro Kangri (també anomenat Golden Throne, de 7.312 metres d’altitud) i el Sia Kangri (7.422m). En aquella mateixa expedició, Hettie Dyhrenfurth, va assolir una de les puntes del Sia Kangri a 7.315 metres, màxima altitud assolida per una dona en aquells anys.
El relat, cronològic i metòdic, gairebé sembla un diari. És amé i fàcil de llegir com un llibre d’aventures. Inclou fotografies i alguns mapes de la zona del Karakorum. Una delícia per reviure aquelles dures i llargues expedicions de fa gairebé cent anys, quan no es podia contractar una agència que et fes la feina. 
    
André Roch (1906-2002) va ser un alpinista suís, conegut pels seus estudis de predicció d’allaus i per seves primeres ascensions als Alps i a Groenlàndia. Va formar part d’aquella expedició pionera al Karakorum. També va formar part, amb Raymond Lambert, Tenzing Norgay i el propi Günter Dyhrenfurth, de l’expedició suïssa que va obrir la ruta de la glacera de Khumbu l’any 1952, que van utilitzar l’any següent Tenzing Norgay i Edmund Hillary per arribar al cim de l’Everest.
Publicat a Barcelona per l’editorial Seix i Barral l’any 1949.

La conquista del Himalaya. Un llibret molt curiós. Escrit per Beatrice Rouer, publicat en 1985 i editat en castellà per l’editorial SM l’any 1988. No sé quines son les relacions de Beatrice Rouer amb les muntanyes, però hi ha una escriptora francesa amb aquest nom dedicada a la literatura infantil i juvenil amb aquest nom. Deu ser ella mateixa.
 
És un llibre molt didàctic, dedicat a personetes al voltant dels 10 anys. Fàcil de trobar a Internet i de llegir. Només té 70 pàgines i inclou diversos cromos retallables per que els infants il·lustrin els seus treballs escolars. Fotografies històriques d’expedicions.
El llibre inclou capítols sobre el descobriment de l’Himàlaia i la història de les ascensions, del material i de l’equip necessari, de les malalties i problemes que es poden trobar, consells de nutrició i d’organització i la logística d’una expedició i les motivacions que poden tenir alpinistes solitaris, expedicions de seleccions nacionals, permisos i lloguer de cims per escalar, trekkings, etc. Una visió que recull molts temes i que els explica en poques línies de forma comprensible pels qui no son iniciats en el tema. Per exemple inclou la recomanació d’un film: Himalaya de Marcel Ichac, filmat l’any 1950 durant l’expedició francesa a l’Annapurna que va fer la primera ascensió d’un vuitmil. Un film deliciós, filmat i editat amb els mitjans de l‘època, que mostra un Nepal encara poc contaminat pel turisme.
En resum, un libre juvenil pensat per estimular l’amor per les muntanyes dels més joves.
 
La Conquista del Himalaya m’ha fet pensar en aquest altre llibret. El vaig escriure l’any 1986 a partir de les preguntes que feien els nens a les presentacions de l’expedició catalana a l’Everest de l’any 1985. Va ser premi Serra d’Or de literatura juvenil l’any 1987.

Com que el llibre és esgotat i l’editorial ja no existeix, si algú té infants i els hi vol llegir i veure les fotografies, el vocabulari de paraules en tibetà i l’esquema amb la logística de l’expedició el podreu trobar sencer penjat aquí i fer-ne les còpies que vulgueu: 

www.maldemuntanya.cat/2021/04/qomolangma-assalt-leverest.html