L'EXPEDICIÓ DEL XENÓ

GAS XENÓ I ACLIMATACIÓ. REVISIÓ.

Agraïm al Dr. Jordi Admetlla Batlle, metge de família a Osona i veterà d’expedicions, les seves aportacions que milloren aquest article. Hem afegit també l’article publicat al High Altitude Medicine & Biology”: Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

INTRODUCCIÓ. Ha saltat a l’espai informatiu la gran notícia! 

Un equip d’alpinistes veterans ha fet el trajecte Londres – Kathmandu – Camp Base – Cim de l’Everest i tornar al Camp Base en cinc dies. Tot això gràcies a respirar gas xenó. Respirar gas xenó és el futur de l’alpinisme d’altitud perquè estalvia l’aclimatació i es pot fer el trajecte Europa - Cim de l’Everest - Europa en una setmana. Un esplèndid avenç en el coneixement de la fisiologia humana en altitud!

Fins aquí la ironia. Prou “Fake news”. Ara parlarem seriosament.

L’alpinista, o potser n’hauríem de dir el turista d’altitud, s’estalvia les 4 setmanes d’aclimatació al campament base, el que abarateix molt els costos. O potser no, ja en parlarem...

I aquí, en l’interès econòmic, crec que hi ha l’origen de la gran notícia. Una agència de guies europea ofereix un paquet turístic de 15 dies amb la possibilitat d’escalar l’Everest.

Però, és possible això? Científicament té sentit? Des del punt de vista del metge veterà en altitud, es pot fer? O és adequat? I si no, on és la trampa? 

PART 1.

La física i la química.

L’atmosfera que respirem, en la que s’ha originat, s’ha format i ha crescut la humanitat (almenys fins ara, ja veurem que ens portarà el futur) està formada per 78% de nitrogen, 21% d’oxigen i un 1% dels anomenats gasos nobles o inerts (Argó, Criptó, Neó, Heli, Radó i Xenó). El xenó només representa una de cada 20 milions de molècules de l’aire de l’atmosfera.

Descobert l’any 1894, és un gas pesant, inodor i dens, difícil i car d’obtenir amb molt poca interacció amb el funcionament del cos humà. S’utilitza industrialment per il·luminació i per la propulsió de satèl·lits orbitals i altres naus espacials. També té algunes aplicacions mèdiques i des de 2007 s’usa en alguns països com adjuvant en l’anestèsia barrejat amb 20% d’oxigen, per tractar alguns tipus de tumors i en estudis diagnòstics per imatge. 

PART 2.

Els gasos nobles i l’aclimatació. Paper del Xenó.

No fa gaire que uns investigadors  van trobar un efecte sobre el cos humà: respirar gas xenó fa que el cos produeixi una proteïna anomenada HIF1α.

Breument, la proteïna HIF1α (Hypoxia Inducible Factor1α) és una de les proteïnes que fa que el cos humà segregui Eritropoetina (EPO) que és una hormona, considerada dopatge en els esports de competició. L’EPO fa que augmentin els glòbuls rojos i és un dels passos necessaris en el procés d’aclimatació. 

Però aquí surt la primera pregunta. Realment el gas xenó estimula la secreció de HIF1α? No serà que uns pulmons plens de xenó, que és un gas pesant i dens, no poden absorbir bé l’oxigen i que sigui la manca d’oxigen la que estimula el procés que anomenem aclimatació (HIF1α, EPO, etc)? Això és el que es fa amb les conegudes tendes d’entrenament hipòxic; si s’omplen amb un 90% de nitrogen, l’oxigen queda reduït al 10%, el que és un ambient clarament hipòxic. En aquest punt és quan es posa en marxa el procés d’aclimatació per manca d’oxigen. Per escassetat d’oxigen, no per respirar xenó o nitrogen.   

Aclariment per qui no estigui familiaritzat: la paraulota hipòxia significa només escassedat d’oxigen, ja sigui a la sang d’una persona, un ambient com l’altitud o diversos altres llocs o situacions. 

Hipobàrica? Normobàrica? Hiperbàrica? son noms curts per dir que la pressió del lloc és baixa (Hipo), normal (Normo) o elevada (Hiper). 

O sigui que el xenó estimula l’aclimatació, com ho fa el nitrogen, només quan desplaça i substitueix l’oxigen de l’aire respirat.  

Unes imatges de tres exemples de tendes i escafandres d’entrenament hipòxic que normalment funcionen amb nitrogen, que és molt més abundant i barat d’obtenir que el xenó.

 

Les escafandres i tendes d’entrenament / aclimatació normobàriques i hipòxiques funcionen canviant la composició de l’aire que es respira, mantenint la pressió atmosfèrica normal. Les cambres hipobàriques no canvien la composició de l’aire; canvien la pressió i simulen millor l’altitud. Està més que estudiat que la “preaclimatació” en cambra hipobàrica és més eficaç que la de les tendes hipòxiques - normobàriques. Però no és fàcil accedir a una cambra hipobàrica i així les tendes hipòxiques i normobàriques són molt més comuns.

Pels qui tingueu interès científic: podeu trobar els diversos estudis sobre aquest tema fets a la cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona aquí:

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

2. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibàñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G and Pagés T. Effectiveness of Three Short Intermittent Hypobaric Hypoxia Protocols: Hematological Responses. Journal of Exercise Physiology. 2000 Apr;3(2).

3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000 Jun;82(3):170-7.

4. Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent Hypobaric Hypoxia Induces Altitude Acclimation and Improves the Lactate Threshold. Aviation, Space and Environmental Medicine. 2000 Feb;71(2):125-30.

5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, , Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization Near Home? Early Respiratory Changes After Short-Term Intermittent Exposure to Simulated Altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer;11(2):84-8.

6. Ginés Viscor, Casimiro Javierre, Teresa Pagés, Josep-Lluís Ventura, Antoni Ricart, Gregorio Martín-Henao, Carmen Azqueta and Ramon Segura. Combined intermittent hypoxia and surface muscle electrostimulation as a method to increase peripheral blood progenitor cell concentration. Journal of Translational Medicine. October 2009, 29;7:91. 

7. Basualto-Alarcon C, Rodas G, Galilea PA, Riera J, Pagés T, Ricart A, Torrella JR, Behn C, Viscor G. Cardiorespiratory parameters during submaximal exercise under acute exposure to normobaric and hypobaric hypoxia. Apunts Med Esport. 2012; 47(174):65-72.

8. Luisa Corral, Casimiro Javierre, Juan Blasi, Ginés Viscor, Antoni Ricart, Josep Lluis Ventura. Combined intermittent hypobaric hypoxia and muscle electro-stimulation: a method to increase circulating progenitor cell concentration? Journal of Translational Medicine. 2014

Això són només les publicacions de la Unitat d’Hipobària de la Universitat de Barcelona. Si ampliem el focus hi ha molts més estudis i publicacions.

PART 3.

Les dades de l’expedició del xenó.

https://www.climbing.com/news/the-first-xenon-everest-climb-is-coming-this-spring/

https://www.bbc.com/mundo/articles/cdxkkwn4y1po

Quatre alpinistes britànics, bregats en altitud, militars veterans, es sotmeten a una “preaclimatació” en tenda hipòxica, pel que diuen amb xenó. No expliquen la quantitat d’oxigen que hi havia barrejat ni el temps passat respirant hipòxia/xenó, però devien ser setmanes. Després viatgen en vol directe a Kathmandu i sense sortir de l’aeroport, volen en helicòpter privat al Camp Base. Després d’una nit dormint malament a l’avió, una breu migdiada respirant gas xenó al camp base. Una altra vegada, desconeixem la part d’oxígen de l’aire respirat enriquit amb xenó. La mateixa tarda s’enfilen per la cascada del Khumbu, preparada prèviament pels xerpes, cap als camps d’altitud. Vuit xerpes veterans acompanyen els quatre turistes, porten les motxilles i s’encarreguen de la logística, de les ampolles d’oxigen, el menjar, el beure, les tendes i el descansar. Tot el trajecte es fa respirant oxigen embotellat. Al tercer dia fan cim i emprenen el descens. Èxit de l’expedició! I de l’empresa!

Gran capacitat de coordinació de l’agència, però és evident que, tot plegat, no devia ser barat.

PART 4.

Les reflexions.

Mèdicament parlant, que el xenó substitueix l’aclimatació és una fal·làcia que només pot enganyar als incauts. No és cert. El xenó no aclimata de cop a qui el respira un dia.

El que si que és veritat és que amb una cambra hipobàrica o una tenda d’hipòxia normobàrica, amb una part de xenó o sense, es pot aconseguir un bon grau d’aclimatació abans d’arribar al campament base. Però el sistema té almenys tres peròs:

1.-  El temps que el cos humà necessita per segregar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos segueix sent de dues a quatre setmanes, el mateix temps que l’aclimatació normal. Si és així, que cadascú compari i faci la tria: passar les hores en un laboratori asèptic, respirant una barreja d’oxigen, nitrogen o xenó, o arribar, acampar i esperar amb paciència l’aclimatació a la muntanya. Jo no sé la tria de cadascú, però segur que la segona opció és més barata, perquè els laboratoris són molt més cars que els campaments. 

2.- L’aclimatació aconseguida al laboratori desapareix en pocs dies. O sigui que s’ha de sortir del laboratori, volar, arribar i moldre. Si es triga més de cinc o sis dies, tot plegat no serveix per res. Però pagar un laboratori, el vol d’avió, un helicòpter privat coordinat, dos xerpes carregats per persona que la portin fins el cim i amb l’oxigen, el beure i el menjar ben coordinat per tot el trajecte té un preu elevat. Molt elevat. 

3.- Com que l’aclimatació, es faci com es faci,  pot fer-se esperar entre dues i quatre setmanes, és obligat passar temps, hores i dies, a la cambra hipobàrica o normobàrica, respirant xenó, o no. Amb això, l’argument de que respirar xenó estalvia temps a l’ascensió no s’aguanta gaire perquè has de començar a comptar el temps quan el turista entra al laboratori, no quan agafa l’avió per sortir de la ciutat.

El comitè mèdic de la UIAA / CISA-IKAR (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, Comission Internationale pour le Sauvetage Alpin) ha publicat un comunicat oficial avisant del perill i del risc d’utilitzar aquestes tècniques sense els coneixements fisiològics adequats. Ens afegim a aquest comunicat.

Aquí podeu veure el comunicat oficial del MedComUIAA.

https://www.theuiaa.org/statement-on-xenon-and-high-altitude-mountaineering/

A més a més la revista de més prestigi entre els qui es dediquen a la medicina de l’altitud, el “High Altitude Medicine & Biology”, el HAMB, ha publicat aquest article de revisió que recomano molt als interessats. Com que l’article te Copyright, només puc posar l’abstract que és públic i en obert:

Xenon Inhalation for Expeditions to High Altitude: A Position Statement from the International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission. High AltMed Biol. 00:00–00, 2025.

Abstract

Hilty, Matthias P, Urs Hefti, Pierre Bouzat, Hannes Gatterer, Lenka Horakova, Linda E Keyes, Justin Lawley, Benjamin D Levine, George Rodway, Daniel Trevena, Eduardo Vinhaes, and Benoit Champigneulle. 

Background and Methods: Recently, xenon inhalation has been advertised for use as a pre-acclimatization method for high-altitude climbs, but this use is controversial and not without risks. The International Climbing and Mountaineering Federation (Union Internationale des Associations d’Alpinisme, UIAA) Medical Commission convened a panel, including external experts, to develop a position statement on xenon inhalation as a pre-acclimatization method.

Results: In this statement, we summarize the current state of research and discuss possible directions of future investigations. A pre-acclimatization strategy using xenon inhalation includes risks of respiratory depression, hypoxemia, systemic hypertension, and neurological impairment. The potential benefits of xenon inhalation, such as erythropoiesis, an increase in hemoglobin mass, or increased oxygen availability to the tissues, are not supported by the existing, current evidence.

Conclusion: The UIAA Medical Commission recommends against the use of xenon inhalation in preparation for or during expeditions to high altitude unless part of a controlled study with appropriately qualified medical support such as anesthesia personnel.

O sigui que no; en aquesta revisió, cap científic troba evidència de que respirar xenó faciliti l’aclimatació.

El resum de tot plegat és aquest. Una empresa, amb interès econòmic, ha muntat un anunci públic per vendre el seu producte, sense que es vegi cap preocupació en els efectes que la seva proposta pugui tenir sobre la salut dels seus clients, sobre el medi ambient ni la sobrefreqüentació d’alguns llocs. Tampoc hi ha cap control de la seriositat ni del rigor del que vol vendre. Si fos un medicament, per exemple amfetamina per escalar més ràpid sense set ni gana, ja estaria directament controlat. Recordeu que administrar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos artificialment (transfusions de sang) està prohibit a tots els esports de competició, incloses les competicions d’escalada en roca o en gel.

Fins aquí la part de consell mèdic i científic amb el seu component social i econòmic.

Sense haver dit ni una paraula de l’ètica. De l’ètica que té escalar una muntanya pels propis mitjans o que t’hi porti algú altre. Del valor que té escalar una muntanya honestament o fent servir mètodes de dubtosa legalitat, rigorositat, honestedat i seguretat per la salut. De l’esforç d’una cordada d’escaladors tot sols en un vuit mil front a la paciència que necessita una caravana, tots en corrua, de clients d’una agència de guies per passar per un coll d’ampolla en que només poden passar d’un en un, sense pressa. Però, és clar, ja  saben que més amunt trobaran un campament organitzat amb menjar i una tassa de té calent.

 

Imatge: cua de turistes d’altitud a la cascada de gel del Khumbu.

Tampoc hem parlat de poesia. Ni de bellesa, ni de gaudir, ni de sentir amb més o menys intensitat. Tampoc de trobar aquells moments, pocs en una vida, que sòn com una epifania. Aquella posta de sol amb un ball de núvols a set mil metres que sona com una simfonia. Aquell darrer cop de piolet que permet posar-te a cavall d’un coll i canviar, de cop, de paisatge. Aquells moments en que la línia de la vida fa un “clac” i tanca un cercle ben rodó.   

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuit mil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura o el cim més alt, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”.

Però això depèn de la sensibilitat, de les capacitats emocionals i dels interessos de cada un. I qui és un servidor per jutjar a ningú. 

Jo només volia aportar la part tecnocientífica i que s’enganyi qui es deixi... Com deia el meu avi, mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall.

 

Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic. 

NUTRICIÓ I GASTRONOMIA A LA MUNTANYA

Acaba d’aparèixer un llibre gestat durant anys. Anys d’excursions, ascensions i expedicions. I també uns anys d’escriptura, recerca de vells apunts, diaris i fotografies, converses amb editors, la major part reticents a publicar-lo, fins trobar l’actual, correctores, galerades i etc, que no vull cansar. 

Llibre pels qui s’interessen en la millor alimentació als esports de muntanya. Aixó si, sempre aconsellant des del punt de vista de la salut i no per millorar les marques esportives.

«En aquest llibret trobareu tot allò que hem après menjant i gaudint de la muntanya. Ha nascut amb la idea d’expandir informació. S’hi poden trobar records, experiències viscudes, fragments de cartes escrites o de diaris d’expedicions relacionats amb la muntanya i la nutrició. Alguns són seriosos, d’altres fan por, d’altres fan riure. El que no hi ha és ficció». Antoni Ricart de Mesones

«Es tracta, sens dubte, d’un document inèdit, amb una vàlua única i extraordinària, fora del nostre abast i, fins i tot, del de la intel·ligència artificial». Toni Arbonès, al Pròleg

«No soc ningú per qüestionar el valor científic d’aquest llibre (que de ben segur en té), però aconsellaria a tothom que s’aventuri a cuinar a la muntanya, sigui un o cent dies, que no dubti a aprendre-se’l de memòria». Jordi Sugranyes, a la Presentació

L’índex de la primera part  inclou la fisiologia bàsica de la nutrició, la utilitat de cada aliment en cada una de les situacions que es presenten a la muntanya, que no és igual el fred que la calor, una llarga travessa que la gran altitud, estar o no estar aclimatat, ser dona que ser home, sense oblidar la qüestió del beure i de com fer potable l’aigua. 

La segona part son anècdotes i exemples pràctics que expliquen que en altitud l’aigua bull a menor temperatura i l’arrós no es cou en vint minuts, que els campaments amb molta gent son font de diarrees, que si no cuides el transport et pot fugir el dinar o una vaca es pot menjar el sopar. 

La tercera part son vivències; experiències i menjades que difícilment poden tornar a passar, com pescar truites de riu a l’Afganistan, menjar uns macarrons del xef a l’Everest o una truita de vuitanta ous als Andes. I altres anècdotes.

A la quarta part hi ha unes quantes de les receptes més celebrades d’en Miquel Sànchez al refugi Ventosa i Calvell de L’estany Negre.  

Per acabar, les il·lustracions de la Cristina Curto posen l’ànima i l’emoció a les explicacions àrides i avorrides de la part tècnica i de les taules de números. La part que explica millor la idea amb menys paraules.

Esperem que us agradi.  

VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.