REFLEXIONS PROP D’UN CIM ATAPEÏT D’UN ENAMORAT DE LES MUNTANYES.

 

TÍTOLS:

REFLEXIONS PROP D’UN CIM ATAPEÏT D’UN ENAMORAT DE LES MUNTANYES.
O BÉ
LES MUNTANYES AL COR. LES MUNTANYES AL CAP. LES MUNTANYES A LA PANXA.
O BÉ
LES MUNTANYES PER RIURE O PER PLORAR

Com és que hi ha tanta gent? Fa quaranta anys, venia per aquí tot sol. Millor m’espero. O potser giro cua avall.
Escrivim o diguem el que diguem, sempre hi ha qui trobi un però. El que els britànics en diuen: “you are right, but…” i aleshores és quan arriba el però. “Tot aixó que dius és molt bonic i és veritat, però jo una vegada… etc”. Sempre hi pot a ver  un peró.
Les muntanyes poden ser al cor pels més romàntics, també poden ser al cap dels més cerebrals i a diverses vísceres segons com ho visqui cadascú o cadascuna.
Captivadores muntanyes nascudes del caos primigeni. Grandiositat i bellesa en estat pur. Grans espais d’aire net, on veure i contemplar el paisatge. On viure intensament des de dalt l’anar passant  de la vida. Muntanyes robadores de l’amor i acaparadores de totes les mirades. Ascensions memorables, campaments base acollidors com dolça mare. Companys d’expedicions, en qui confiar, més segurs que les parets. Llargues setmanes de travesses a peu per valls i poblats remots. Colls i cims, boscos i glaceres. Muntanyencs de cor pur incapaços de traició. Sortides de sol esplendoroses i postes de sol musicals com un concert amb ball de núvols sobre la plana… Tantes i tantes vivències i tants i tants llibres i records… Tants viatgers, poetes i escriptors, ens han deixat pàgines inoblidables sobre les muntanyes… les muntanyes al cor.
Tot molt bonic i molt poètic, peró a la muntanya hi ha de tot. Fins aquí. S’ha acabat el romanticisme…
  

També hi ha altres formes de veure-ho. Hi ha, sempre hi ha hagut, alpinistes dones i alpinistes homes, que posen la seva bandera al cim d’una muntanya, alpinistes vegetarians, alpinistes cecs, alpinistes bíblics que cercaven l’arca de Noé. Papes, sants i presidents alpinistes, alpinistes pacifistes, alpinistes reclutats a la força en zones de combat (Mireu el film “Les etoiles de midi” amb uns alpinistes francesos de la resistència amb un presoner alemany als Alps).

https://www.maldemuntanya.cat/2021/04/cinema-de-muntanya-les-etoiles-de-midi.html, 

Per no parlar d'alpinistes feixistes saludant amb el braç aixecat el seu èxit i altres alpinistes saludant amb el puny clos, alpinistes nacionalistes amb totes les banderes del món, alpinistes tolerants, alpinistes puristes i alpinistes talibans de la ortodòxia. N’hi ha que son coixos, trasplantats de cor o de pulmó. N’hi ha llestos com una fura o més curts que la cua d’un conill. Alpinistes catedràtics de física quàntica i també els que no saben ni llegir ni escriure. També hi ha banderes de tots els colors a totes les serralades del món i autèntiques cues de turistes d’altitud delerosos de pujar-hi unes quantes més. 

Imatge de l’ascensió (o conquesta) de l’Elbruz (5.642 m) l’any 1942 per part de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.

 
 
Imatge. Celebració a 8.200 metres de l’admisió d’un nou membre al Partit Comunista Xinés durant l’Expedició xinesa a l’Everest de 1975. 

També hi ha portadors en vaga, expedicions que abandonen a un portador malalt o a un company impossibilitat per seguir amb el seu objectiu. Mesquinesa, egoïsme i roindat.
Com deia Settembrini, el protagonista de "La muntanya mágica" de Thomas Mann, reclós en un balneari dels Alps suissos “La no política no existeix. Tot és política”. Les muntanyes, espais de llibertat i d’emancipació dels pobles i de les persones unes vegades, i d’opressió altres vegades. Pensem en l’ocupació del Tibet o en les guerres indopakistaneses del Kaixmir. L’aigua és un bé molt preuat i les fonts dels grans rius que baixen de les muntanyes, motius de guerres i de conquestes. Pensem també en les desigualtats que posen en evidència les expedicions: oficials d’enllaç gubernamentals, que ho fan pel sou i pel curriculum, però que no saben res de muntanya, que no fan ni un brot i els seus portadors obligats a servir-los després de fer la seva feina, portadors veterans que lloguen la seva càrrega a nens i els hi paguen només una part. O en els sis portadors executats per insubodinació per ordre del cap d’aquella expedició británica a una muntanya africana a primers del segle XIX; és clar que, com que els havia comprat a uns traficants d’esclaus i eren seus… Poder i prepotència.
https://www.maldemuntanya.cat/2021/07/treball-infantil-en-expedicio.html
https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/experiencies-amb-portadors-en.html

   
Imatges. Bitllets de curs legal de dòlars neocelandesos amb l’efigie d’Edmund Hillary i l’Everest, i dòlars canadencs amb les Rocky Mountains. 

Amb la professionalització hi ha més diners en joc i, per tant, interessos. Hi ha agències tramposes que publiquen ascensions fulgurants amb métodes no contrastats (Veieu el xenó). Demostrat está que l’utilització de drogues estimulants a refugis i campaments és més elevada com més difícil és l’ascensió que es preveu. Hi ha segells, monedes i bitllets amb efigies de muntanyes o les cares dels alpinistes més coneguts per les seves gestes. Hi ha negoci, hi ha fronteres i hi ha política. Hi ha molts diners i hi ha molta pobresa. Hi ha moltes grandeses i heroïsme però també hi ha misèries morals, egoisme i roindat. 
Entre els humans hi ha de tot. Cadascú reacciona a les diferents situacions segons les seves tendències i les seves capacitats. Qui ho veu amb el cor i qui reaciona amb el cap. O amb una barreja dels dos. Afortunadament, també hi ha qui reacciona amb el cap i el cor alhora. 
Aquella cançó deia: “Senyor, digueu-me perqué, si sóc tan avall, sento coses tan altes”. Davant del dilema irresoluble, entre el que es voldria i la crua realitat, entre el cap i el cor, una bona sortida és l’humor. Tenir la capacitat, sense ofendre ningú, de riure’s de tot i de tothom. De saber trobar aquell punt còmic a cada situació que permeti mantenir ben alta la moral i la sensació d’estar una mica per sobre de les adversitats, que és el privilegi dels qui tenen sentit de l’humor. 
En Xavier Lamas Miralles era un metge i alpinista que va morir a la vall de Rongbuk, al peu de l’Everest, l’any 1995. Amb el seu sentit de l’observació humorística va il·lustrar el llibre de Ricard Fernàndez Molinet “Que bonica és la Muntanya”.

    

      

Com va dir el clàssic: “Quan fas un pèndol penjant d’una corda de 40 metres, tranquilitza molt saber que a l’altre cap de la corda hi ha un bon amic”. W.E. Bowman a “The ascent of Rum Doodle”, 1956. Publicat en castellà amb el títol “Al asalto del Khili-Khili”. La millor parodia mai escrita dels libres d’expedicions. Una riallada a cada página. Memorable.
Podeu trobar alguns capítols traduïts al català en aquest bloc sota els títols “Els més alts cims de l’humor”. Per exemple aquest:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/els-mes-alts-cims-de-lhumor-entrega-xiii.html

 

Resumint: bé está si us agrada la muntanya però no ens flipem que, com totes les monedes per valuoses que siguin, té una cara i té una creu.

HEM PASSAT DE PREVENIR LES MALALTIES D’ALTITUD DELS ALPINISTES A PREVENIR LES DELS QUI ELS HAN D’ANAR A RESCATAR

MEDICINA DE MUNTANYA. TORNEM A LA GRAN ALTITUD 

La Comisió Internacional per la Medicina d’Emergències a Muntanya, conjuntament amb l’International Society for Mountain Medicine ha publicat les seves recomanacions per evitar trastorns d’altitud, entre els rescatadors no aclimatats que s’enfrontin a rescats a gran altitud. Pels qui vulguin llegir l’article complet, que és una meta-anàlisi ben documentada, aquí poso la referència de la publicació.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/40844506/

 

Pels qui no tingueu la paciència de llegir tot l’article en anglés, que ja ens coneixem, poso el resum traduït al català i uns comentaris sobre les recomanacions que es fan. I per acabar, unes reflexions sobre el fet del que significa que les associacions de metges de muntanya hagin passat de fer recomanacions pels muntanyencs a fer-les pels rescatadors.

Títol
Profilaxi farmacològica i oxigen suplementari per rescatadors no aclimatats a gran altitud. Revisió de les publicacions i recomanacions conjuntes de 2025 de la Comissió Internacional per a l'Emergència de Medicina de Muntanya i la Societat Internacional de Medicina de Muntanya. High Alt Med Biol. 00:00–00, 2025.

 

Autors. McLaughlin, Kyle, Steve Roy, Marika Falla, Giacomo Strapazzon, Andrew M. Luks, Ken Zafren, Hermann Brugger, Martin Musi, Iztok Tomazin, John Ellerton, Ghan Bahadur Thapa i Peter Paal. 
 

Resum
Rescatadors de muntanya i pilots que ascendeixen ràpidament a altituds per sobre dels 3.500 metres sobre el nivell del mar (msnm) estan exposats als efectes nocius de la hipòxia hipobàrica, incloent deteriorament cognitiu i físic, així com a les malalties d’altitud.
Aquest article fa una revisió de l'abast de la suplementació d'oxigen i les mesures farmacològiques per millorar la funció cognitiva, el rendiment físic i prevenir les malalties d’altitud en rescatadors no aclimatats que guanyen altitud  ràpidament per sobre dels 3.500 msnm durant les missions de rescat.

Mètodes:  Seguint les directrius del Preferred Reporting Items for Systematic Reviews and Meta-Analyses (PRISMA) es van analitzar 723 articles, es van revisar 133 i es van incloure un total de 50 articles per a l'extracció de dades, basats sobre la intervenció: 6 sobre oxigen, 29 sobre acetazolamida (AZ), 17 sobre dexametasona (DEX), 3 sobre nifedipina i 5 inhibidors de la fosfodiesterasa-5.

Discussió: L'oxigen suplementari millora el rendiment físic i cognitiu a gran altitud i es recomana per rescats ràpids amb ascensió fins 30 minuts entre 3.500 i 4.000 msnm, i per rescats de qualsevol durada superior 4.000 msnm. Si s'administra oxigen, no es requereix profilaxi farmacològica. Si l'oxigen no està disponible, AZ o DEX es pot utilitzar per a rescats d'ascens ràpid per sobre de 3.500 msnm durant més de 3 hores per reduir la incidència i la gravetat de la malaltia aguda de la muntanya. A altituds superiors als 5.000 msnm o per a rescats que requereixin un treball físic prolongat, es recomana l'ús tant d'AZ com de DEX.

Conclusions: Per millorar la seguretat i l'eficàcia dels rescats d'altura, facilitem recomanacions per l'ús d'oxigen suplementari i profilaxi farmacològica per reduir el risc de les malalties d’altitud i millorar el rendiment cognitiu i físic dels rescatadors durant ascensos ràpids a altituds superiors a 3.500 msnm.

Paraules clau: acetazolamida; dexametasona; alta altitud; malaltia d'alta altitud; rescat de muntanya; nifedipina; oxigen.

**********

Per als mandrosos per llegir l’article complet, ja us avanço que les dosis que recomanen, són de 250 mg cada 12 hores d’acetazolamida (Edemox, Diamox) i de 4 mg cada 6 hores de dexametasona (Fortecortin, Decadran). En tots dos casos el tractament és per via oral. Es recomana començar el dia abans si es pot. La nifedipina i els inhibidors de la fosfodieterasa-5 només es recomanen quan apareix l’Edema Pulmonar d’Altitud en els alpinistes corrents.

Primera reflexió: segur que l’atent i ben informat lector s’haurà adonat d’una contradicció. Els consells de les societats mèdiques per als alpinistes normals recomanen no prendre acetazolamida ni dexametasona de manera preventiva; només en cas de que es necessiti fer tractament per un cas de Mal Agut de Muntanya (MAM). El consell mèdic pels alpinistes de base és tenir sentit comú, conèixer els perills de l’altitud, saber quan renunciar i medicar-se només per baixar.
Si algú vol saber com avaluar la gravetat del MAM pot consultar aquest enllaç:

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html
Penseu que l’alpinista normal, quan es retira, només es juga la seva desil·lusió, els diners del patrocinador o el seu amor propi. Però en el cas dels rescatadors no aclimatats, professionals que potser s’hi guanyen la vida, i dels quals pot dependre la vida d’una altra persona, han de pujar tant si com no. Naturalment la comissió d’experts ho ha tingut en compte i per això les recomanacions són diferents.

Segona reflexió. L’intentaré explicar basant-me en unes imatges.  

Imatges.- Campament Base del Manaslu (8.156 msnm) de l’expedició catalana el premonsó de 1982. Tres tendes i una construcció de pedres, cuina i magatzem, a 3.800 msnm. El cim del Manaslu a la fotografia de la dreta. Sis alpinistes i dos xerpes; ningú més a la muntanya. Exceptuant que el govern del Nepal, per concedir el permís, obligava portar un oficial d’enllaç i un cuiner. Cuiner que si no cuinava pels expedicionaris ho havia de fer per l’oficial. Obligatori. Cap sistema de rescat previst, ni pagant ni sense pagar. Un correu a peu trigava uns 9 dies en baixar a Kathmandu per enviar alarmes o telegrames. L’expedició no va arribar al cim. Van pujar sis alpinistes però només en van baixar quatre.
Imatges.- La soledat d’aquella ascensió. Qui feia la foto i el company de cada cordada.
   
   

 

Podeu llegir els diaris de l’expedició en aquest enllaç:
https://www.maldemuntanya.cat/p/diaris.html

Imatge.- El cim del Manaslu en un dia de bon temps l’any 2024 amb els clients d’unes agències arribant acompanyats per xerpes. Una processó amb la traça oberta.

 
Imatge.- Campament base del Manaslu de 2024 a 4.800 msnm. Una petita ciutat atapeïda. Les agències d’expedicions i trekkings monopolitzen tots els permisos. Unes 800 persones hi arriben cada temporada. Per ara. Aixó, al Manaslu; si parlem de l’Everest o del K2, les xifres es mutipliquen.

 

 
La segona reflexió té dos pisos. El primer  és sobre l’evidència de que quan més persones freqüenten un lloc més probable és que hi hagi accidents. Per tant, a més gent, més augmenta la demanda de rescat i d’assistència. 
Hi ha però un segon pis més ample. No és només que la muntanya sigui més freqüentada, és que es professionalitza. Es mouen molts diners, llicències, transports, sous i assegurances, de manera que les agències han de tenir i mantenir serveis de transport d’helicòpters, xerpes rescatadors i personal sanitari especialitzat, per quan apareix el problema.
Per aquests motius, els experts en medicina de muntanya ja fan protocols per rescatadors que sòn diferents de les recomanacions per als alpinistes de base.

Uns enllaços per aprofundir en el tema:
https://www.maldemuntanya.cat/2023/06/la-seguretat-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2023/12/reflexions-sobre-letica-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

ALLAUS

Enguany estem tenint un hivern amb molta neu. Està nevant a cor que vols i s’acumulen metres de neu al Pirineu...

Benvinguda sigui l’aigua i la neu, tot i que un servidor té moltes reticències en convertir la Natura en general, i les muntanyes en particular, en un camp d’esports i de competició. Però deixem estar aquest debat, per ara.

El cas és que a principis de març de 2026, ja portem almenys vuit accidents mortals per allaus de neu al Pirineu. Aixó si no m’he descomptat i sense comptar accidentats ferits o il·lesos. Em puc imaginar com serà quan avanci la primavera, comenci el desglaç i vinguin les allaus més monumentals. Podeu consultar el Registro estatal de accidentes por alud. 

A més a més s’han complert els 25 anys del torb del Balandrau i de Coma de Vaca, on van morir una colla de muntanyencs.

Els periodistes del diari ARA, sempre sensibles al que passa i a les efemèrides, han publicat un reportatge al dominical del 8 de febrer, que signa el periodista esportiu Toni Padilla: “Els vigilants de la neu. Escoltar la neu per poder predir allaus”. Ens explica la meritòria feina del Centre de Lauegi d’Aran i com es pot consultar on line el risc d’allaus a la val d’Aran. El Centre de Lauegi va néixer a principis de segle gràcies a l’entusiasme i la feina d’uns professionals dedicats.

Es fa una mica d’història de les allaus al Pirineu, en relació, o no, amb els esports de muntanya, des del cas de l’allau d’Àrreu del dia de Nadal de 1803 on van morir 17 persones fins al cas de l’esquiador italià a la Tossa d’Alp de 1930. S’esmenten la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i el Servei Geològic de Catalunya i els professionals que van ser els impulsors del “Butlletí del perill d’allaus” en consonància amb els que es publiquen als Alps, fins arribar a l’actual Centre de Lauegi d’Aran.

https://lauegi.report/bulletin/latest

Benvinguda sigui la seva feina i tant de bo els seus pronòstics serveixin als interessats. Tot i això, sospito que un manual d’educació per qui no vol llegir no serveix de gaire. Bona part dels muntanyencs no es miren les previsions de la Meteo. I menys es miren els riscos d'allaus... Així i tot, si serveix per evitar un sol accident, benvinguda sigui la informació.

  

 

Imatges: El llibre Aludes es va editar el 1992; revisat i reeditat el 2002. El llibre d'Análisis de los accidentes por aludes de nieve en España es va publicar l'any 1999. Tots escrits i coordinats per Pere Rodés Muñoz

 

Un servidor de vostès, muntanyenc veterà, que ha viscut allaus al Pirineu, als Picos de Europa i a l’Himàlaia i que hi ha perdut alguns companys per aquest motiu, ja havia aprés a olorar-los només pel lloc on érem, pel grinyolar dels crampons en clavar-se a la neu i també sabia on no s’havia de ser a segons quina hora. I ja coneixia els llibres dels experts en el tema (lamentablement no s’esmenten en aquest reportatge), llibres que es publiquen en diverses edicions des dels anys 90 de la passada centúria. Amb pròlegs del Dr. August Castelló Roca que era el vicepresident de l’International Society of Mountain Medicine i el Dr. Rafael Battesttini Pons, primer president del Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. Pels interessats: Autor Pere Rodés i Muñoz. Ediciones Ergon. Cal dir que els llibres d'en Pere Rodés, infermer de professió, tenen una vessant assistencial i sanitària que els fa especialment interessants.

Llibre, concís i pràctic editat l’any 1995 per la Federación Aragonesa de Montañismo, el Gobierno de Aragón i Protección Civil. Del tot recomanable, inclou una guia amb els telèfons i llocs on demanar ajuda.

És clar que els savis veterans, quan jo començava, ja em deien que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. La pressa és mala consellera, tant a la muntanya com per publicar un article sense documentar-se gaire. Per això afegim aquesta informació.

Una reflexió:

L’any 1688 un jove escriptor anglés, John Dennis, travessava el Alps per visitar els monuments romans. Travessant un dels passos de muntanya va escriure:

“Caminàvem al caire, en sentit literal, de la destrucció; una ensopegada i, tant la vida com el cos acabarien destrossats a l’instant. La sensació de tot plegat va despertar diferents emocions dins meu; dit d’una altra manera , un terror deliciós, una joia aterridora i, al mateix temps, un plaer infinit mentre tremolava”.

Ja veieu, por i plaer. Aquells que tenen aquell tarannà aventurer a qui estimula més el risc que la informació seguiran flirtejant amb el perill. Aquell tarannà que és al fons de l’ànima de molts muntanyencs d’acceptació i plaer pel risc. Per molta informació de que disposin, faran el que els hi surti de l'ànima. Cadascú la seva tria.

 

 

AL·LUCINACIONS EN ALTITUD

EXPERIÈNCIES D’UN VUITMILISTA.

Somiar truites o convertir els desitjos (i les necessitats) en realitats irreals.

Un dels darrers articles d’aquesta web explorava les presències irreals sentides per alpinistes en altitud i es comentava que aquestes presències, etiquetades per molts metges de trastorns psiquiàtrics o de brots psicòtics, potser s’havien de valorar més com un somni o desig, que com una malaltia o trastorn. Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Debat obert.

https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html

Com que també es parlava de l’espectre de Brocken l’Òscar Cadiach ens envia una fotografia seva feta en un campament d’altitud a l’Ama Dablam amb l’espectre de Brocken ben visible.

També ens envia algunes de les seves vivències en expedicions sobre el tema.

 

Escriu l’Òscar:

Anton totalment d’acord! 

La presència irreal dona un estat de serenor, de calma, de benevolença. Tal com dius. En el cas de l’episodi del Nanga Parbat de 1984, res de patiment al límit; només el patiment físic, d’estar arribant al cim, que ja es bastant. La presència no agreujava aquella situació, sinó que alleugeria el cervell, immers en l’esforç, la hipoxia, la càrrega mental de pujar i després haver de baixar, la manca d’oxigen… Tot aixó existia igualment, pero aportava pau, seguretat i benestar en un entorn d’incertesa. Poc després en arribar al cim van desaparèixer les sensacions. Potser, el que abans em semblava impossible i inimaginable, en fer-se realitat, aquelles sensacions ja no eren necessàries. Tot i que quedava la baixada va desaparèixer aquest brot “psicótic” com dieu. 

He tingut altres episodis d’al·lucinacions no de presència d’una figura pero si d’afectacions del meu cervell. 

A veure si m’explico bé. L’any 2009, immers en un intent en solitari de 7 dies al Kangchejunga, de 8.586 metres d’altitud, al C3 a 7.300m vaig tenir aquesta afectació que explico: 

Comencem pel context. Va ser produida per manca de ventilació de la tenda? O per hidratació i alimentació insuficients? O per estar ajagut, dins la tenda, on s’havia format un iglú per fora i un taüt per dins, sense posibilitat de sortir i baixar a camps inferiors o al Campament Base destruits per l’huracà amb grans inundacions al Golf de Bengala (Bangla Desh) relativament aprop del Kangchenjunga (uns 300 km) dels 3 darrers dies. La tenda va quedar colgada com un iglú per la neu i les ventades i folrada per dins de la humitat gelada de la meva escalfor que s’anava fonent sota la meva esquena. 

En aquells dies tancat vaig patir al·lucinacions de menjar i de beguda. Em racionava el gas, el menjar i el beure. A més a més estava limitat pel vent que ja m’havia destrossat les dos cremalleres de la porta de la tenda. La porta només s’aguantava per una meitat oberta; per allá havia de passar la única cassola que tenia per agafar neu, cuinar i fer les necessitats. La tenda s’anava omplint de neu. Vaig començar a explicar-ho en autovideo… pero vaig desistir ràpidament en pensar que no em trobarien mai soterrat sota la neu i, encara menys, la càmera de filmar. 

Aquests brots “psicótics”, o de pànic, del meu cervell eren al·lucinacions sobre el menjar i la beguda, doncs estava relativament bé fisicament. Eren diferents de les presències que explicàvem abans. Restava presoner dins del meu propi refugi i per aguantar les darreres 72 hores sense cobertura satèlit ni walqui talki… per transcòrrer les hores tan sols vaig poder lluitar proveint el meu cervell, amb tot detall, de projectes que jo pretenia fer després, si en sortia viu d’aquella. 

Com així va ser. Després de la 6ena nit, el 7eté dia va nèixer quiet, en calma i, el més important, sense neu tova. Tot endurit. 

Vaig poder descendir amb els crampons en línia recta enmig dels camps de neu i esquerdes doncs les condicions eren perfectes tot i que els camps inferiors 2 i 1, així com el CB, estaven destruits pels efectes del huracà. 

Una cosa similar va passar l’any 1992 al Broad Peak per la Xina; també sobre l’alimentació. Aquesta vegada no estava sol, pero si que hi va haver un episodi d’al·lucinacions en poder quedar soterrats sota la neu… 

Però si de cas, ho explico un altre dia. 

Salut i Sempre Amunt! 

 

Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Sense que pretenguem sentar càtedra definitiva. Molts psicòlegs afirmen que els somnis de la nit son una forma de reequilibrar la nostra malmesa psicologia per la lluita contra la crua realitat de cada dia. En aquests llargs dies,  immobilitzat en un campament d’altura, es passen moltes hores en que el subjecte no està ni  dormint ni despert, sinó en un estat intermedi entre el son i la vigilia. Pregunta: és estrany que un somii sense dormir i que tregui la neu de la tenda sense despertar-se?

Aquests tipus d’al·lucinacions són realment un trastorn o un recurs psicològic d’un cervell estressat per reequilibrar-se sense entrar en pànic o en depressió? Debat obert.

 

LA VIDA CORRE PER LES TEVES VENES

LES TROMBOSIS EN ALTITUD. UN MAL POC CONEGUT

Un llibre que no és fàcil de trobar però del tot recomanable pels interessats en l’altitud i la forma com pot afectar a la salut.

És recomanable per dos motius.

Per una banda els relats de 14 vuitmilistes de les seves ascensions. Catorze alpinistes, catorze vuitmils, catorze relats. Un per cada un. I el pròleg de Sebastián Álvaro. Literatura de muntanya, que es llegeix com si fos un conte, però que és intensament viscuda.

Hi ha, però, un segon motiu per recomanar-lo. La primera part, escrita per José Manuel Soria, doctorat en genètica humana, alpinista i investigador entusiasta de l’aclimatació i dels trastorns d’altitud. Aquí anem.

Aquest capítol és una àmplia, però concisa, explicació dels trastorns de la coagulació de la sang en relació a l’altitud.

La coagulació de la sang és una d’aquelles propietats humanes que més demostren la importància de l’equilibri en tot plegat. No hi ha ni bo ni dolent; tot pot ser bo en la seva justa mesura i pot ser dolent o per poc o per massa. Si la sang coagula poc, qualsevol ferida pot fer una hemorràgia. Si la sang coagula massa, unes hores d’immobilitat poden provocar una trombosi. Tot desequilibri és prou dolent. Ni massa ni massa poc.

El tema de la coagulació de la sang en altitud és un tema prou desconegut pels alpinistes. Tothom coneix el Mal Agut de Muntanya que molts han tingut alguna vegada i els Edemes Pulmonar i Cerebral d’Altitud, les malalties més temibles de l’altitud. Però n’hi ha moltes més. Unes d’elles son la trombosi i l’embòlia pulmonar, la seva parenta, presumptes responsables de moltes morts a gran altitud.

Us explicaré un cas viscut a l’Hospital Universitari de Bellvitge ja fa uns anys. Com que és l’hospital d’alta tecnologia més proper a l’aeroport de Barcelona era relativament freqüent que arribessin persones evacuades d’arreu del mon.

Va arribar un home jove, evacuat en helicòpter d’un campament d’altitud d’una expedició a l’Himàlaia per insuficiència respiratòria. Diagnosticat inicialment d’Edema Pulmonar d’Altitud va ser evacuat en helicòpter a Kathmandu. Com que en perdre altitud no va millorar gaire es va repatriar i arribat a l’aeroport es va traslladar al nostre hospital.

No em faré pesat amb els símptomes i les proves practicades; només diré el diagnòstic final: Trombosi venosa a la cuixa dreta i tromboembolisme pulmonar. Amb el tractament adequat va millorar ràpidament i en poques setmanes tornava a escalar al Pirineu.

Aquest no és un cas estrany. Una persona aclimatada que es troba immobilitzada en un campament d’altitud per mal temps amb dificultat per hidratar-se adequadament té molts números per la rifa de trombosi.

Cal dir aquí dos coses: La primera és que aquell tractament no s’hauria pogut fer a l’expedició encara que s’hagués fet el diagnòstic. La segona és que, lamentablement, aquell xicot va morir escalant al Pedraforca pocs mesos després pel que no es va poder seguir l’evolució durant més temps.

Hi ha més casos, com el d’un company, metge i muntanyenc, mort en altitud amb uns símptomes suggestius de tromboembolisme pulmonar. I molts altres.

Aquest llibre pot servir per aixecar la llebre i millorar la vigilància i el coneixement dels trastorns de la coagulació que, quan donen problemes en altitud, gairebé sempre son per excés.