BROT EPIDÈMIC DE LEGIONELLA AL KARAKORUM
Reescrivim un vell relat de fa 38 anys:
Quan en altitud una persona té dificultats per respirar, i coneixem poques coses més angoixants que no poder respirar, el primer en que pensa tothom és en el Edema Pulmonar d’Altitud. Peró totes les dificultats respiratòries que apareixen en altitud sòn degudes a EPA?
No sempre. Trastorns que poden portar a dificultats per respirar n’hi ha molts i també poden aparèixer en altitud.
En temps de confinament per pandèmia de coronavirus, quan la vida s’ens complica per un virus insolent i uns gestors poc competents, sembla bon moment per recordar una petita epidèmia viscuda durant una expedició al Karakorum. En una expedició veïna hi va haver quatre casos de pulmonia. Dos dels quatre muntanyencs van morir. Mortalitat 50%. Potser no va ser tan petita, l’epidèmia.
Parlem d’aquella expedició. Després de l’epidèmia.
Uns calorosos dies de primers de juliol de 1988, una expedició avançava lentament per la glacera de Baltoro. L’objectiu era l’aresta Abruzzi del K2. Calor, set i cansament, però, valents i aguerrits, hi havia més bromes i riallades que queixes.
Tres-cents portadors, un sirdar o cap de portadors, un oficial d’enllaç, dos treballadors pel campament base, dos mail-runners que mantindrien, a peu, el contacte entre el campament base i la població de Skardu, on arribaria la correspondència, un periodista i un tècnic de so que mantindrien el contacte radiofònic diari amb Catalunya, un metge i nou alpinistes escollits entre els millors. En total tres-centes-divuit persones. Una corrua ben llarga. Una serp sobre la glacera que s’allargava, s’encongia i es recargolava segons les dificultats. Dividits en dos grups a una jornada de distància per no atapeïr gaire les poques fonts d’aigua als campaments.
Tres-centes divuit persones oficialment. En realitat una persona més caminava al nostre costat. La metgessa d’una expedició francesa que tornava al seu campament base.
Aquella expedició francesa havia estat al mateix hotel de Rawalpindi que nosaltres. Ara veureu perquè ho explico.
L’equip francés havia tingut un problema seriós quan un dels seus membres va enmalaltir al campament base. Febre i insuficiència respiratòria. Li mancava aire, s’ofegava i només podia resistir viu segut a la tenda. La metgessa vacil·lava entre Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) o Pneumònia. Afortunadament, a l’any 1988 ja hi havia un petit destacament militar pakistanès a Concòrdia, que no existia a la nostra anterior visita l’any 1980. Van demanar un helicòpter militar, i previ pagament, van evacuar al malalt. La metgessa el va acompanyar fins a Skardu, va organitzar la repatriació a França, i va tornar al campament base. Per això caminava amb nosaltres. Tan amics.
Parlant entre col·legues, ella pensava que el pacient devia tenir un EPA però la sorprenia la febre tan elevada, que només s’afectés un pulmó i que es presentés quan ja feia nou dies que eren per sobre dels 4000 metres. Massa temps per un EPA. Aquella era la seva primera expedició. Per mi era ja la novena, però tampoc tenia una resposta clara. Més aviat jo apuntava a una pneumònia tot i que no en podia saber la causa. Allà dalt quin germen podia ser el culpable? On i com s’hauria infectat? Com que al nostre campament base tindríem connexió per telèfon amb Barcelona, vam oferir intentar saber quin seria el diagnòstic de l’hospital de Marsella on havien evacuat al malalt.
Des de Skardu fins a Concòrdia van ser deu dies a peu. Caminant entre Paiju i Liligo, va passar, primer amunt i després avall, l’helicòpter dels militars pakistanesos. Al campament de Gore, a un dia de marxa de Concòrdia, ens van informar de la mort d’un muntanyenc francès del mateix grup amb els mateixos símptomes: febre, tos i insuficiència respiratòria. Els dos metges ens preguntàvem que podia estar passant... Arribàvem al campament base francès i també hi arribava l’helicòpter. S’emportava el cos d’un altre company, el tercer malalt i segon mort. Ens van invitar a un té ben calent i reconfortant i ens van explicar la següent història. Als altres dos malalts, els morts, els hi va passar el mateix que al primer. S’ofegaven. Sense metge al campament, ofegant-se, van morir amb quatre dies de diferència. Ens va dir el cap d’expedició: ”Ils ont crevé, malgré notre effort”. L’helicòpter que vàrem veure pujar i baixar s’emportava el primer cadàver. Imagineu-vos la cara (i l’ànima si poguéssim veure l’ànima d’un metge) de la meva col·lega; havien mort dos expedicionaris i ella no hi era. Amb el cor encongit, no volia de cap manera ser al seu lloc, però temia pels meus companys. Jo era el seu metge responsable.
Allà ens havíem de separar de la col·lega francesa. A nosaltres ens quedaven quatre o cinc hores remuntant la glacera Godwin Austen fins al nostre campament base del K2.
Feia un dia esplèndid sota un cel blau i ens quedaven set hores de llum. En una reunió de les dos expedicions es va decidir que la doctora vingués fins al campament base del K2 i, des d’allà, instal·lada la ràdio, demanar a Barcelona dades del pacient evacuat per saber si era millor cancel·lar l’expedició de l’equip francés o demanar algun tractament del que no disposàvem. El nostre equip no tenia cap problema de salut, mal agut de muntanya dels primers dies apart.
Capvespre: pagar als portadors que tornaven cap a casa, muntar el campament base per la primera nit, desembalar la ràdio, sopar a correcuita i a dormir.
L’endemà al matí, feina d’organització i control, tenda menjador, latrines, etc. Pel metge, reorganitzar la farmaciola i, sobretot, estar pendent de que la ràdio permetés la comunicació amb Barcelona. Era passat migdia quan en Joan Gelabert, l’especialista, va fer funcionar les comunicacions. Com que en Toni Arbonés, el periodista que era allí amb nosaltres, ho sap descriure molt millor del que ho faria jo, transcric un paràgraf del seu llibre.
K2 massa alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Col·lecció Annapurna. 2013. Pàgines 87 – 90.
“Amb la parsimònia habitual i la precisió d’un rellotger, en Joan va endollar els cables i els connectors pertinents a les bateries, vam localitzar el satèl·lit suspès sobre l’oceà Índic, hi vam orientar l’antena parabòlica -230º d’azimut i 47º d’elevació – i, en rebre línia, vam teclejar el número. Vam provocar una simfonia de tons com si intentéssim comunicar-nos amb extraterrestres. Els segons d’espera ens van semblar minuts, fins que algú va despenjar el telèfon a l’altra punta del món: “Catalunya Ràdio, digui’m” Fantàstic! Quin èxit. El satèl·lit funcionava!
La metgessa de l’expedició francesa era amb nosaltres. Així que, sense perdre temps, li vam cedir el telèfon perquè contactés amb l’hospital de Marsella on havien ingressat el seu company amb tos i insuficiència respiratòria, el mateix quadre mèdic que els dos que havien mort al campament base. Van caldre algunes trucades i llargues esperes, però finalment, el diagnòstic va arribar inapel·lable: serologia Legionel·la positiva. La notícia va caure com una bomba i el fantasma de l’epidèmia de legionel·losi es va propagar entre nosaltres com un incendi en una catifa de fulles seques. Amb la seva flegma habitual, en Ton va intentar relativitzar-ho fent veure que la situació estava sota control, però, per curar-se en salut va demanar una caixa d’eritromicina que els militars pakistanesos van portar en helicòpter fins a la seva base de Concòrdia, el lloc mateix on vam materialitzar un niu de medicines. Calia actuar ràpid. De cap manera volíem ampliar el degoteig de víctimes. També vam aprofitar la connexió, via satèl·lit, per poder emetre les primeres cròniques des del Camp Base del K2, a cinc mil cent cinquanta metres d’altitud. Tota una fita. Havíem arribat. Però les forces m’abandonaven per moments. L’esgotament m’esclafava de forma irremissible. Fins que vaig perdre el món de vista”
Abans d’arribar a França, la metgessa també va emmalaltir amb els mateixos símptomes que els companys d’expedició i la van haver d’hospitalitzar a Marsella, van arribar al mateix diagnòstic i, amb el tractament, va evolucionar favorablement.
Nota epidemiològica 1. Hi va haver quatre casos de pneumònia amb dos morts. Tot i que només en els dos supervivents que van arribar a l’hospital francès es va confirmar el diagnòstic, el més raonable és pensar que tots tenien la mateixa malaltia ja que havien estat al mateix hotel. I els dos morts a la mateixa habitació.
No ens ho podíem creure. Alló explicava la febre elevada, la condensació pulmonar unilateral i segurament també, la mort dels altres dos companys. En aquell temps, la legionel·losi era una malaltia estranya que pocs metges coneixien. Aquells dies només alguns pneumòlegs, anestessistes o intensivistes havien tractat els pocs pacients coneguts amb aquesta malaltia. Afortunadament era el nostre cas. Ella era anestessista i jo intensivista.
M’explicaré. La Legionella pneumophila és un bacteri que es va identificar per primera vegada l’any 1977 després de que en un congrés de la American Legion (d’aquí el nom de legionel·la) a Filadelfia (EEUU) una malaltia pulmonar misteriosa infectés 221 persones i provoqués 34 morts (mortalitat 15,34%). És un bacteri que viu a les zones humides i bassals d’aigua que es generen als aparells d’aire condicionat, pel que els contagis son epidèmics quan apareix un focus en un hotel o edifici amb aquests sistemes. Per això, la nostra expedició que ens havíem allotjat al mateix hotel que l’equip francès, no ens arribava la camisa al cos; si ells tenien el microbi, potser nosaltres també. Pels metges, que només onze anys després dels primers casos coneguts al mon, apareguèssin nous malalts en una expedició al Karakorum era absolutament insòlit.
Nota Epidemiològica 2: pels qui no siguin professionals de les malalties infeccioses, cal tenir present que parlem d’una infecció bacteriana (Legionella pneumophila) i no vírica com l’actual per SARS-CoV-2, que produeix la malaltia coneguda com COVID-19. La capacitat d’infecció i d’extensió és ben diferent en els dos casos.
Vàrem prendre dos decisions.
Respecte de l’expedició francesa, que el més prudent era cancel·lar-la i retirar-se. Bufats cap a casa, no fos cas que apareguessin més casos. I, si apareixien, que els agafés el més propers possible a Skardu.
Respecte de la nostra expedició, que havia estat al mateix hotel i que estava en aquell límit del temps d’incubació, com que ningú es trobava malament ni tenia cap símptoma respiratori, el pla va ser continuar amb l’aclimatació normal, vigilar als expedicionaris amb cura i demanar per ràdio unes dosis d’eritromicina, que en aquell temps era el millor tractament contra la Legionella pneumophila.
Gràcies a la comunicació telefònica diària amb Catalunya Ràdio, l’eritromicina va arribar pocs dies després. Afortunadament, en el nostre grup no es va presentar cap cas de pneumònia ni per Legionella pneumophila ni per cap altre germen.
Apart del llibre d’en Toni Arbonés, que us recomano molt, podeu escoltar els àudios d’aquells programes de ràdio a:
https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html
Així és que, com es pot veure, no tots els problemes respiratoris a gran altitud son deguts a un mal de muntanya o Edema Pulmonar d’Altitud.
De vegades es deuen a malalties que venen de baixa altitud i que apareixen, i empitjoren, a muntanya. El que és segur és que l’altitud, l’escassetat de l’oxígen, va empitjorar la malaltia d’aquells dos muntanyencs que van morir al campament base de Concòrdia.
Des d’aquí un record per la Dra. Beatrice Guyard, metgessa d’expedició i anestesista a Marsella, que va haver de viure una experiència de les que marquen la vida per sempre.
