L'EXPEDICIÓ DEL XENÓ

GAS XENÓ I ACLIMATACIÓ

Ha saltat a l’espai informatiu la gran notícia! 

Un equip d’alpinistes veterans ha fet el trajecte Londres – Kathmandu – Camp Base – Cim de l’Everest i tornar al Camp Base en cinc dies. Tot això gràcies a respirar gas xenó. Respirar gas xenó és el futur de l’alpinisme d’altitud perqué estalvia l’aclimatació i es pot fer el trajecte Europa - Cim de l’Everest - Europa en una setmana. Un esplèndid avanç en el coneixement de la fisiologia humana en altitud!

Fins aquí la ironia. Prou “Fake news”. Ara parlarem seriosament.

L’alpinista, o potser n’hauriem de dir el turista d’altitud, s’estalvia les 4 setmanes d’aclimatació al campament base, el que abarateix molt els costos. O potser no, ja en parlarem...

I aquí, en l’interés econòmic, crec que està l’origen de la gran notícia. Una agència de guies europea ofereix un paquet turístic de 15 dies amb la possibilitat d’escalar l’Everest.

Però, és això possible? Científicament té sentit? Es pot fer des del punt de vista del metge veterà en altitud? I si no, on és la trampa?

PART 1

La física i la química.

L’atmòsfera que respirem, en la que s’ha originat, s’ha format i ha crescut la humanitat (almenys fins ara, ja veurem que ens portarà el futur) està formada per 78% de nitrògen, 21% d’oxígen i un 1% dels anomenats gasos nobles o inerts (Argó, Criptó, Neó, Heli, Radó i Xenó). El xenó només representa una de cada 20 milions de molècules de l’aire de l’atmosfera.

Descobert l’any 1894, és un gas pesant, inodor i dens, difícil i car d’obtenir amb molt poca interacció amb el funcionament del cos humà. S’utilitza industrialment per il·luminació i per la propulsió de satèl·lits orbitals i altres naus espacials. També té algunes aplicacions mèdiques i des de 2007 s’usa en alguns països com adjuvant en l’anestèsia barrejat amb 20% d’oxígen, per tractar alguns tipus de tumors i per estudis diagnòstics per imatge. 

PART 2

Els gasos nobles i l’aclimatació. Paper del Xenó.

No fa gaire que uns investigadors  van trobar un efecte sobre el cos de les persones: respirar gas xenó provoca que el cos produeixi una proteïna anomenada HIF1α.

Breument, la proteïna HIF1α (Hypoxia Inducible Factor1α) és una de les proteïnes que fa que el cos humà segregui Eritropoietina (EPO) que és una hormona, considerada dopatge en els esports de competició. L’EPO fa que augmentin els glòbuls rojos i és un dels passos necessaris en el procés d’aclimatació. 

Però aquí surt la primera pregunta. Realment el gas xenó desperta la secreció de HIF1α? No serà que uns pulmons plens de xenó, que és un gas pesat i dens, no poden absorbir bé l’oxigen i que sigui la manca d’oxígen la que desperta el procés que anomenem aclimatació (HIF1α, EPO, etc)? Aixó és el que es fa amb les conegudes tendes d’entrenament hipòxic; si s’omplen d’un 90% de nitrògen, l’oxígen es queda en 10% el que és un ambient clarament hipòxic. En aquest punt és quan es posa en marxa el procés d’aclimatació per manca d’oxígen. Per escassetat d’oxígen, no per respirar xenó o nitrògen.   

Aclariment per qui no estigui familiaritzat: la paraulota hipòxia significa només escassedat d’oxígen, ja sigui a la sang d’una persona, un ambient com l’altitud o diversos altres llocs o situacions. 

Hipobàrica- Normobàrica- Hiperbàrica son noms curts per dir que la pressió del lloc és baixa (Hipo), normal (Normo) o elevada (Hiper). 

O sigui que el xenó estimula l’aclimatació, com ho fa el nitrògen, només quan desplaça i substitueix l’oxígen de l’aire respirat.  

Unes imatges de tendes i escafandres d’entrenament hipòxic que normalment funciones amb nitrògen, que és molt més abundant i barat d’obtenir que el xenó.

 

Les escafandres i tendes d’entrenament / aclimatació normobàriques i hipòxiques funcionen canviant la composició de l’aire que es respira, a la pressió atmosfèrica normal. Les cambres hipobàriques no canvien la composició de l’aire; canvien la pressió i simulen millor l’altitud. Esta més que estudiat que la “preaclimatació” en cambra hipobàrica és superior a la de les tendes hipòxiques - normobàriques. Però no és fàcil accedir a una cambra hipobàrica i les les tendes hipòxiques i normobàriques són molt més comuns.

Pels qui tinguin interès científic: podeu trobar els estudis sobre aquest tema fets a la cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona aquí:

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

2. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibàñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G and Pagés T. Effectiveness of Three Short Intermittent Hypobaric Hypoxia Protocols: Hematological Responses. Journal of Exercise Physiology. 2000 Apr;3(2).

3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000 Jun;82(3):170-7.

4. Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent Hypobaric Hypoxia Induces Altitude Acclimation and Improves the Lactate Threshold. Aviation, Space and Environmental Medicine. 2000 Feb;71(2):125-30.

5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, , Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization Near Home? Early Respiratory Changes After Short-Term Intermittent Exposure to Simulated Altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer;11(2):84-8.

6. Ginés Viscor, Casimiro Javierre, Teresa Pagés, Josep-Lluís Ventura, Antoni Ricart, Gregorio Martín-Henao, Carmen Azqueta and Ramon Segura. Combined intermittent hypoxia and surface muscle electrostimulation as a method to increase peripheral blood progenitor cell concentration. Journal of Translational Medicine. October 2009, 29;7:91. 

7. Basualto-Alarcon C, Rodas G, Galilea PA, Riera J, Pagés T, Ricart A, Torrella JR, Behn C, Viscor G. Cardiorespiratory parameters during submaximal exercise under acute exposure to normobaric and hypobaric hypoxia. Apunts Med Esport. 2012; 47(174):65-72.

8. Luisa Corral, Casimiro Javierre, Juan Blasi, Ginés Viscor, Antoni Ricart, Josep Lluis Ventura. Combined intermittent hypobaric hypoxia and muscle electro-stimulation: a method to increase circulating progenitor cell concentration? Journal of Translational Medicine. 2014

Aixó sòn només les publicacions de la Unitat d’Hipobària de la Universitat de Barcelona. Si ampliem el focus hi ha molt més estudiat i escrit.

PART 3

Les dades de l’expedició del xenó.

https://www.climbing.com/news/the-first-xenon-everest-climb-is-coming-this-spring/

https://www.bbc.com/mundo/articles/cdxkkwn4y1po

Quatre alpinistes britànics, bregats en altitud, militars veterans, es sotmeten a una “preaclimatació” en tenda hipòxica, pel que diuen amb xenó. No expliquen la quantitat d’oxígen que hi havia barrejat ni el temps passat respirant hipòxia/xenó, però devien ser setmanes. Després viatgen en vol directe a Kathmandu i sense sortir de l’aeroport, volen en helicópter privat al Camp Base. Després d’una nit dormint malament a l’avió, una breu migdiada respirant gas xenó al camp base. Una altra vegada, desconeixem la part d’oxígen de l’aire respirat enriquit amb xenó. La mateixa tarda s’enfilen per la cascada del Khumbu, preparada prèviament pels xerpes, cap als camps d’altitud. Vuit xerpes veterans acompanyen els quatre turistes, porten les motxilles i s’encarreguen de la logística, de les ampolles d’oxígen, el menjar, el beure, les tendes i el descansar. Tot el trajecte es fa respirant oxigen embotellat. Al tercer dia fan cim i emprenen el descens. Éxit de l’expedició! I de l’empresa!

Gran capacitat de coordinació de l’agència, però és evident que, tot plegat, barat no devia ser.

PART 4

Les reflexions.

Médicament parlant, que el xenó substitueix l’aclimatació és una fal·làcia que només pot enganyar als incauts. No és cert. El xenó no aclimata de cop a qui el respira un dia.

El que si que és veritat és que amb una cambra hipobàrica o una tenda d’hipòxia normobàrica, amb una part de xenó o sense, es pot aconseguir un bon grau d’aclimatació abans d’arribar al campament base. Però el sistema té almenys tres peròs:

1.-  El temps que el cos humà necessita per segregar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos segueix sent de dos a quatre setmanes, el mateix temps que l’aclimatació normal. Si és així, que cadascú compari i faci la tria: passar les hores en un laboratori asèptic, respirant una barreja d’oxígen, nitrògen o xenó o arribar, acampar i esperar amb paciència l’aclimatació a la muntanya. Jo no sé la tria de cadascú, però segur que la segona opció és més barata, perqué els laboratoris sòn molt més cars que els campaments. 

2.- L’aclimatació aconseguida al laboratori desapareix en pocs dies. O sigui que s’ha de sortir, arribar i moldre. Però pagar un vol d’avió, un helicòpter privat coordinat, dos xerpes carregats per persona que la portin fins el cim i amb l’oxigen, el beure i el menjar ben coordinat per tot el trajecte té un preu elevat. Molt elevat. 

3.- Com que l’aclimatació, es faci com es faci,  pot fer-se esperar entre dos i quatre setmanes, és obligat passar temps, hores i dies, a la cambra hipobàrica o normobàrica, respirant xenó, o no. Amb això, l’argument de que respirar xenó estalvia temps a l’ascensió no s’aguanta gaire perqué has de començar a comptar el temps quan el turista entra al laboratori, no quan agafa l’avió per sortir de la ciutat.

El comitè mèdic de la UIAA / CISA-IKAR (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, Comission Internationale pour le Sauvetage Alpin) ha publicat un comunicat oficial avisant del perill i del risc d’utilitzar aquestes tècniques sense els coneixements fisiològics adequats. Ens afegim a aquest comunicat.

Aqui podeu veure el comunicat oficial del MedComUIAA.

https://www.theuiaa.org/statement-on-xenon-and-high-altitude-mountaineering/

El resum és aquest. Una empresa amb interès econòmic, ha muntat un anunci públic per vendre el seu producte, sense que es vegi cap preocupació en els efectes que la seva proposta pugui tenir sobre la salut dels seus clients, sobre el medi ambient ni la sobrefreqüentació d’alguns llocs. Tampoc hi ha cap control de la seriositat ni del rigor del que vol vendre. Si fos un medicament, per exemple amfetamina per escalar més ràpid sense set ni gana, ja està directament controlat. Recordeu que administrar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos artificialment (transfusions de sang) està prohibit a tots els esports de competició, inclosa l’escalada en roca o en gel.

Fins aquí la part de consell mèdic i científic amb el seu component social i econòmic.

Sense haver dit ni una paraula de l’ètica. De l’ètica que té escalar una muntanya pels propis mitjans o que t’hi porti algú altre. Del valor que té escalar una muntanya honestament o fent servir mètodes de dubtosa legalitat, rigorositat i honestedat. De l’esforç d’una cordada d’escaladors sols en un vuitmil front a la paciència que necessita una recua de clients d’una agència de guies per passar per un coll d’ampolla en que només poden passar d’un en un i més amunt troben un campament ja organitzat amb menjar i una tassa de té calent. 

Imatge: cua de turistes d’altitud a la cascada de gel del Khumbu.

Tampoc hem parlat de poesia. Ni de bellesa ni de gaudir ni de sentir amb més menys intensitat. Tampoc de trobar aquells moments, pocs en una vida, que sòn com una epifania. Aquella posta de sol amb un ball de núvols a setmil metres que sona com una simfonia. Aquell darrer cop de piolet que permet posar-te a cavall d’un coll i canviar, de cop, de paisatge. Aquells moments en que la línia de la vida fa un “clac” i tanca un cercle ben rodó.   

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”.

Però això depèn de la sensibilitat i de les capacitats emocionals de cada un i qui és un servidor per jutjar a ningú. 

Jo només volia aportar la part tecnicocientífica i que s’enganyi qui es deixi...  

NUTRICIÓ I GASTRONOMIA A LA MUNTANYA

Acaba d’aparèixer un llibre gestat durant anys. Anys d’excursions, ascensions i expedicions. I també uns anys d’escriptura, recerca de vells apunts, diaris i fotografies, converses amb editors, la major part reticents a publicar-lo, fins trobar l’actual, correctores, galerades i etc, que no vull cansar. 

Llibre pels qui s’interessen en la millor alimentació als esports de muntanya. Aixó si, sempre aconsellant des del punt de vista de la salut i no per millorar les marques esportives.

«En aquest llibret trobareu tot allò que hem après menjant i gaudint de la muntanya. Ha nascut amb la idea d’expandir informació. S’hi poden trobar records, experiències viscudes, fragments de cartes escrites o de diaris d’expedicions relacionats amb la muntanya i la nutrició. Alguns són seriosos, d’altres fan por, d’altres fan riure. El que no hi ha és ficció». Antoni Ricart de Mesones

«Es tracta, sens dubte, d’un document inèdit, amb una vàlua única i extraordinària, fora del nostre abast i, fins i tot, del de la intel·ligència artificial». Toni Arbonès, al Pròleg

«No soc ningú per qüestionar el valor científic d’aquest llibre (que de ben segur en té), però aconsellaria a tothom que s’aventuri a cuinar a la muntanya, sigui un o cent dies, que no dubti a aprendre-se’l de memòria». Jordi Sugranyes, a la Presentació

L’índex de la primera part  inclou la fisiologia bàsica de la nutrició, la utilitat de cada aliment en cada una de les situacions que es presenten a la muntanya, que no és igual el fred que la calor, una llarga travessa que la gran altitud, estar o no estar aclimatat, ser dona que ser home, sense oblidar la qüestió del beure i de com fer potable l’aigua. 

La segona part son anècdotes i exemples pràctics que expliquen que en altitud l’aigua bull a menor temperatura i l’arrós no es cou en vint minuts, que els campaments amb molta gent son font de diarrees, que si no cuides el transport et pot fugir el dinar o una vaca es pot menjar el sopar. 

La tercera part son vivències; experiències i menjades que difícilment poden tornar a passar, com pescar truites de riu a l’Afganistan, menjar uns macarrons del xef a l’Everest o una truita de vuitanta ous als Andes. I altres anècdotes.

A la quarta part hi ha unes quantes de les receptes més celebrades d’en Miquel Sànchez al refugi Ventosa i Calvell de L’estany Negre.  

Per acabar, les il·lustracions de la Cristina Curto posen l’ànima i l’emoció a les explicacions àrides i avorrides de la part tècnica i de les taules de números. La part que explica millor la idea amb menys paraules.

Esperem que us agradi.  

VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

PETITA REVISIÓ DELS TRASTORNS CEREBRALS EN ALTITUD

Thomas Holmes Ravenhill (1881-1952), un metge britànic que treballava a empreses mineres als Andes de Chile, va descriure l’any 1913 el “Mal de la Puna” o “Soroche”, el que ara en diem el “Mal Agut de Muntanya”, i les seves dos formes més greus: el “Soroche Cardíac” i el “Soroche Cerebral” que ara coneixem com l’Edema Pulmonar d’Altitud i l’Edema Cerebral d’Altitud. 

De tots els trastorns cerebrals que apareixen a les muntanyes, el més conegut és l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA o High Altitude Cerebral Edema- HACE). És un dels riscos més greus dels qui s’enfilen a l’altitud. És una lesió cerebral, localitzada al cos callós i la sustància blanca, que pot minvar molt les capacitats mentals i de coordinació. És un trastorn traidor que no avisa; qui el té, normalment, no n’és conscient. Sobretot al principi, i el que és molt més greu, si n’és conscient, no ho sap o no pot expressar. Compromet la supervivència si altres companys no se’n adonen i ajuden a baixar a l’afectat. Segurament és el responsable de molts accidents no explicats en altitud.

A qui li interessi el tema de l’Edema Cerebral d’Altitud pot començar per aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2022/06/edema-cerebral-daltitud-novetats.html

L’ECA-HACE és el més conegut però no l’únic trastorn cerebral de l’altitud. Hi ha altres trastorns cerebrals que apareixen en altitud i que son diferents a l’ECA. S’han descrit casos de trombosis o hemorràgies cerebrals amb símptomes i pronòstics molt  diferents. Aixó queda per més estudis, que encara no ho sabem tot. Ni molt menys. Ens falta saber com influeix en altitud la poliglobúlia, la viscositat sanguínia, la deshidratació, la coagulació o les llargues hores d’immobilitat en una tenda estreta quan es desferma el mal temps.

També es coneixen casos, alguns de primera mà, de trastorns de la consciència i de la conducta que son deguts a alcohol o altres drogues, però... com has de reconèixer en públic que t’has passat amb l’ampolla? Jo no conec cap Edema Cerebral d’Altitud que aparegui baixant al campament base, que faci fer bestieses durant la nit i que s’hagi curat sol al matí després de dormir la mona, deixant un bon mal de cap de record. Altres vegades, la intoxicació pot ser més greu i deixar seqüeles, com en aquest altre cas publicat:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/11/trastorns-visuals-i-altitud-aviso.html

Hi ha, però, un altre tema a estudiar sobre trastorns neurològics i altitud. Els trastorns focals autolimitats.

Trobem escrit al diari d’un metge d’expedició:

“Un company de dos expedicions a l’Everest (1983 i 1985, als qui vaig fer una anamnesi aprofundida, pel que ja sabia que patia d’un restrenyiment pertinaç) em va explicar que, després d’un esforç (cagar intensament, segons la seva pròpia expressió, penjant d’una corda a 8.000 metres), es va quedar durant una mitja hora sense poder fer-se entendre pel company de cordada. Aixó va ser en una altra expedició uns anys abans, pel que no puc aportar més dades que les ell em va referir. Era un muntanyenc reconegut i confirmat i havia seguit fent expedicions a cims de vuitmil metres sense cap trastorn neurològic conegut. Per cert que, poques hores després de l’episodi que em va explicar, sense preocupar-se gaire ni notar cap altra minva de les seves capacitats físiques va arribar al cim del vuitmil que estava pujant. I va baixar sense problemes”.

Que li va passar i perqué?

A gran altitud s’han reportat trastorns d’algunes de les funcions cerebrals més importants com sòn: el control de la mobilitat, la comprensió del que es veu o la capacitat de comunicació. Sòn trastorns d’aquells que els metges anomenem trastorn neurològic focal; el que vol dir que afecta només a algun punt concret del cervell, no a la seva totalitat. Sòn trastorns potencialment greus depenent de quina funció afectin, que cada cervell és molt seu i no hi ha dos iguals. Aquests trastorns cerebrals que apareixen en l’altitud, solen ser de curta durada, milloren sense tractament en poques hores i no sembla que deixin seqüeles. 

Aprofundim aquests casos fent una mica d’història. 

L’any 1943, Eric Earle Shipton el gran alpinista i explorador britànic va publicar el llibre “Upon that Mountain”. Allà descriu el primer cas del que tenim noticia de trastorns de la comunicació verbal a gran altitud. (Pàgines 89-90. Upon That Mountain. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019)

“Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera vam trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu parlar normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “El pobre vell amic Eric, no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall per la glacera tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el cas va ser encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé.”

Va ser, que sapìguem el primer cas descrit, però no el darrer ni l’únic.

Al congrés de “Medicina y Socorro en Montaña” de Pamplona, l’any 1993 es va publicar aquest cas: 

Afasia transitoria a gran altitud. ¿Trombosis o vasoespasmo? E. Garrido Marín, J.L. Ventura Farré, A. Capdevila Cirera, F. A. Rodríguez Guisado. Medicina de Montaña. ED. Anaitasuna.  Gobierno de Navarra. 1994.  XI Jornadas de Medicina de Montaña y Socorro de la FEDME Pamplona / Belagoa 18 – 21 Marzo 1993 

El resum del relat que podeu trobar al llibre és aquest: 

“Se trata de un alpinista varón de 32 años, que tras un sobreesfuerzo escalando a 8.000 metros de altitud, presentó una alteración del habla, que no de la comprensión,  de 15 minutos de duración que desapareció con el reposo y el descenso. El cuadro no se acompañó de otras disfunciones neurológicas”.

“A los 40 días se realiza una exploración física neurològica y una resonància magnètica (RMI) craneal mostrando, esta última, pequeñas imágenes compatibles con anòxia cerebral aguda o subaguda, situándose una de ellas sobre el territorio eferente del àrea de Broca del hemisferio no dominante”.  

Els autors discuteixen les causes possibles d’aquest trastorn. Suggereixen el vasoespasme cerebral relacionat amb amb l’altitud, hipòxia, hiperventilació, alcalosi respiratòria i hipocàpnia. Hipòtesi plausible.

Naturalment, com que no hi havia RMI prèvia no poden afirmar categòricament que les imatges trobades posteriorment corresponguin a aquells problemes; potser es podrien relacionar amb les lesions trobades a RMI a diversos vuitmilistes, de les que no sabem ni el significat que tenen ni la seva possible repercussió o efecte a llarg termini.

A la Revista Clínica Española, el mateix any, es va publicar aquest altre cas:

Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.

El subjecte, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre: 

“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.

Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:

- Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…

Enrique, que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.

- Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.

El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.

Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.

Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 

El cas és molt similar als dos anteriors. A l’article de la Revista Clínica Española també es proposa com a causa més probable el vasoespasme cerebral relacionat amb la hiperventilació. 

Un altre cas:

High Altitude Medicine & BiologyVol. 21, No. 1. Case Report. Published Online: 17 March 2020

Transient Cerebral Ischemia at High Altitude and Hyper-Responsiveness to Hypoxia

Jean-Paul Richalet richalet@univ-paris13.fr, Philippe Larmignat, and Patricia Poignard

https://doi.org/10.1089/ham.2019.0100

"Abstract: A 36-year-old woman with no medical history participated in a trekking in Ladakh up to 5300 m of altitude. She was well acclimatized and presented no previous sign of acute mountain sickness, high altitude pulmonary edema or high altitude cerebral edema. After an intense effort to catch up with her group, she became breathless and complained of visual disturbances, fatigue, dizziness, and confusion. During her descent to a lower altitude (4800 m), with the help of companions, she lost consciousness several times. After a 14-hour sleep, she recovered and all symptoms disappeared so that she was able to walk along with the group for 20 km. On returning home, she went through a battery of examinations that were all normal: cerebral magnetic resonance imaging, Doppler of supra-aortic arteries, 24 hours Holter, and cardiac transthoracic and transesophageal echography. A hypoxia exercise test revealed a hyper-response to hypoxia with severe hypocapnia. The etiology of this neurological episode is discussed (transient embolic ischemic attack, migraine, cerebral edema, and global amnesia). The patchy distribution of neurological symptoms is not in favor of a thrombotic event. The most probable diagnosis proposed is a transient cerebral ischemia due to local cerebral vasoconstriction related to hyperventilation-induced hypocapnia in a context of acute severe exercise. Special attention should be given to subjects who show a hyper-responsiveness to hypoxia before a sojourn at high altitude: they should avoid unnecessary hyperventilation due to any kind of stress, emotion, or exhaustive exercise."

També podeu trobar aquesta carta al British Journal of Sports Medicine 1996;30:364-365 que es refereix a un del casos descrits anteriorment,

Extreme altitude transient aphasia. Eduardo Garrido, Casimiro Javierre. Department of Physiological Sciences, Medical School, University of Barcelona, Spain 

El Dr. Peter Hackett va publicar una serie de sis casos de ceguesa cortical a gran altitud. Es pot trobar en aquest llibre que encara estic buscant: 

Cortical blindness in high altitude climbers and trekkers. A report of six cases. Hackett P, Hollingsmead K, Roach R, Schoene R, Mills W. In: Sutton J, Houston C, Coates G, eds. Hypoxia and cold. New York: Praeger Press, 1987: 536.

Per acabar, per avui,  la recerca de casos, la darrera entrega de la revista High Altitude Medicine & Biology (HAMB) aporta un cas de trastorn neurològic focal en altitud que es va recuperar espontàniament en algunes hores: 

Transient central facial palsy at high altitude: a case report. Allado Edem, Bruno Chenuel, Jean-Charles Vauthier, Oriane Hily, Sébastien Richard, and Mathias Poussel. High Alt Med Biol. 25:100–102, 2024.

“High altitude cerebral edema (HACE) is a severe form of acute mountain sickness (AMS). Besides this life-threatening condition, other neurological disorders may develop at high altitude, even if the precise pathophysiological mechanisms generally remain undetermined and are often debated. We report the case of a 34-year-old woman presenting with moderate AMS during an ascent of Mount Kilimanjaro. While descending from the summit, she suddenly experienced focal neurological symptoms of visual blurring, tinnitus, lightheadedness, and the findings of left-sided central facial palsy (flattened nasolabial fold, fall of labial commissure, dysarthria, difficulty in whistling, and facial dysesthesia). These symptoms and signs were confirmed in the field by a physician. Her symptoms regressed spontaneously and completely while continuing to descend. The etiology of this neurological episode at high altitude is discussed. The most probable diagnosis is a transient ischemic attack based on personal and familial vascular history, confirmed unilateral transient central facial palsy and normal results on standard blood work and cerebral magnetic resonance imaging. In this case, migraine should also be considered based on association of headache and transient focal neurological impairment. Overall, special attention should be given to mountaineers presenting with neurological conditions at altitude. Not only HACE should be considered but also the wide spectrum of other neurological conditions that fall outside the usual definition of altitude sickness.”

Llegida la descripció clínica i l’evolució es tracta d’una paràlisi del nervi facial central, no per una lesió del nervi o periférica. No coneixem cap cas de paràlisi facial perifèrica que es recuperi espontàniament en poques hores. Com a causa del trastorn els autors proposen l’arterioesclerosi (referint-se a malalties circulatòries de la familia de la pacient) sense descartar la migranya, que també és una causa coneguda de focalitats neurològiques. L’aparició en altitud d’un trastorn neurològic reversible és la característica que fa que sigui similar a altres casos descrits. En aquest cas, els autors no es plantegen la possibilitat de vasoespasme per hiperventilació/hipocàpnia.

Coneixem, doncs, uns quant casos de focalitat neurològica durant exercici en altitud; una recerca més fina, segurament en podría aportar alguns més. 

Aquests trastorns tenen en comú: 1.- Apareixen durant exercici en altitud. 2.- Sòn reversibles sense tractament. 3.- No s’acompanyen d’altres trastorns, de sensació de gravetat ni de disminucío de les capacitats físiques. 4.- No deixen cap seqüela ni lesió posterior clínicament reconeixible.

Localització? Un cas al nucli del 7é parell cranial nervi facial a la part posterior de la protuberància. Un altre cas, indeterminat o generalitzat. Els altres a l’àrea de Broca al lòbul frontal (Nota: consta que totes i tots els pacients eren dretans). 

Sabent que la PCO2 sangínia és de 40 mmHg a nivell del mar, però que a 8000 metres d’altitud és al voltant de 10 mmHg, i que el descens de la PCO2 sangínia és un potent vasoconstrictor cerebral, la hipòtesi més acceptada és que el vasoespasme cerebral sigui la causa principal. La seqüència fisiològica és: 

Hipòxia + Esforç = Hiperventilació → Hipocàpnia = Alcalosi Respiratòria → Vasoconstricció Cerebral.