L'EXPEDICIÓ DEL XENÓ

GAS XENÓ I ACLIMATACIÓ

Ha saltat a l’espai informatiu la gran notícia! 

Un equip d’alpinistes veterans ha fet el trajecte Londres – Kathmandu – Camp Base – Cim de l’Everest i tornar al Camp Base en cinc dies. Tot això gràcies a respirar gas xenó. Respirar gas xenó és el futur de l’alpinisme d’altitud perqué estalvia l’aclimatació i es pot fer el trajecte Europa - Cim de l’Everest - Europa en una setmana. Un esplèndid avanç en el coneixement de la fisiologia humana en altitud!

Fins aquí la ironia. Prou “Fake news”. Ara parlarem seriosament.

L’alpinista, o potser n’hauriem de dir el turista d’altitud, s’estalvia les 4 setmanes d’aclimatació al campament base, el que abarateix molt els costos. O potser no, ja en parlarem...

I aquí, en l’interés econòmic, crec que està l’origen de la gran notícia. Una agència de guies europea ofereix un paquet turístic de 15 dies amb la possibilitat d’escalar l’Everest.

Però, és això possible? Científicament té sentit? Es pot fer des del punt de vista del metge veterà en altitud? I si no, on és la trampa?

PART 1

La física i la química.

L’atmòsfera que respirem, en la que s’ha originat, s’ha format i ha crescut la humanitat (almenys fins ara, ja veurem que ens portarà el futur) està formada per 78% de nitrògen, 21% d’oxígen i un 1% dels anomenats gasos nobles o inerts (Argó, Criptó, Neó, Heli, Radó i Xenó). El xenó només representa una de cada 20 milions de molècules de l’aire de l’atmosfera.

Descobert l’any 1894, és un gas pesant, inodor i dens, difícil i car d’obtenir amb molt poca interacció amb el funcionament del cos humà. S’utilitza industrialment per il·luminació i per la propulsió de satèl·lits orbitals i altres naus espacials. També té algunes aplicacions mèdiques i des de 2007 s’usa en alguns països com adjuvant en l’anestèsia barrejat amb 20% d’oxígen, per tractar alguns tipus de tumors i per estudis diagnòstics per imatge. 

PART 2

Els gasos nobles i l’aclimatació. Paper del Xenó.

No fa gaire que uns investigadors  van trobar un efecte sobre el cos de les persones: respirar gas xenó provoca que el cos produeixi una proteïna anomenada HIF1α.

Breument, la proteïna HIF1α (Hypoxia Inducible Factor1α) és una de les proteïnes que fa que el cos humà segregui Eritropoietina (EPO) que és una hormona, considerada dopatge en els esports de competició. L’EPO fa que augmentin els glòbuls rojos i és un dels passos necessaris en el procés d’aclimatació. 

Però aquí surt la primera pregunta. Realment el gas xenó desperta la secreció de HIF1α? No serà que uns pulmons plens de xenó, que és un gas pesat i dens, no poden absorbir bé l’oxigen i que sigui la manca d’oxígen la que desperta el procés que anomenem aclimatació (HIF1α, EPO, etc)? Aixó és el que es fa amb les conegudes tendes d’entrenament hipòxic; si s’omplen d’un 90% de nitrògen, l’oxígen es queda en 10% el que és un ambient clarament hipòxic. En aquest punt és quan es posa en marxa el procés d’aclimatació per manca d’oxígen. Per escassetat d’oxígen, no per respirar xenó o nitrògen.   

Aclariment per qui no estigui familiaritzat: la paraulota hipòxia significa només escassedat d’oxígen, ja sigui a la sang d’una persona, un ambient com l’altitud o diversos altres llocs o situacions. 

Hipobàrica- Normobàrica- Hiperbàrica son noms curts per dir que la pressió del lloc és baixa (Hipo), normal (Normo) o elevada (Hiper). 

O sigui que el xenó estimula l’aclimatació, com ho fa el nitrògen, només quan desplaça i substitueix l’oxígen de l’aire respirat.  

Unes imatges de tendes i escafandres d’entrenament hipòxic que normalment funciones amb nitrògen, que és molt més abundant i barat d’obtenir que el xenó.

 

Les escafandres i tendes d’entrenament / aclimatació normobàriques i hipòxiques funcionen canviant la composició de l’aire que es respira, a la pressió atmosfèrica normal. Les cambres hipobàriques no canvien la composició de l’aire; canvien la pressió i simulen millor l’altitud. Esta més que estudiat que la “preaclimatació” en cambra hipobàrica és superior a la de les tendes hipòxiques - normobàriques. Però no és fàcil accedir a una cambra hipobàrica i les les tendes hipòxiques i normobàriques són molt més comuns.

Pels qui tinguin interès científic: podeu trobar els estudis sobre aquest tema fets a la cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona aquí:

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capacity. Medicine, Science & Sports Exercise. 1999 Feb;31(2):264-8.

2. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibàñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G and Pagés T. Effectiveness of Three Short Intermittent Hypobaric Hypoxia Protocols: Hematological Responses. Journal of Exercise Physiology. 2000 Apr;3(2).

3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000 Jun;82(3):170-7.

4. Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibàñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent Hypobaric Hypoxia Induces Altitude Acclimation and Improves the Lactate Threshold. Aviation, Space and Environmental Medicine. 2000 Feb;71(2):125-30.

5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, , Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization Near Home? Early Respiratory Changes After Short-Term Intermittent Exposure to Simulated Altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer;11(2):84-8.

6. Ginés Viscor, Casimiro Javierre, Teresa Pagés, Josep-Lluís Ventura, Antoni Ricart, Gregorio Martín-Henao, Carmen Azqueta and Ramon Segura. Combined intermittent hypoxia and surface muscle electrostimulation as a method to increase peripheral blood progenitor cell concentration. Journal of Translational Medicine. October 2009, 29;7:91. 

7. Basualto-Alarcon C, Rodas G, Galilea PA, Riera J, Pagés T, Ricart A, Torrella JR, Behn C, Viscor G. Cardiorespiratory parameters during submaximal exercise under acute exposure to normobaric and hypobaric hypoxia. Apunts Med Esport. 2012; 47(174):65-72.

8. Luisa Corral, Casimiro Javierre, Juan Blasi, Ginés Viscor, Antoni Ricart, Josep Lluis Ventura. Combined intermittent hypobaric hypoxia and muscle electro-stimulation: a method to increase circulating progenitor cell concentration? Journal of Translational Medicine. 2014

Aixó sòn només les publicacions de la Unitat d’Hipobària de la Universitat de Barcelona. Si ampliem el focus hi ha molt més estudiat i escrit.

PART 3

Les dades de l’expedició del xenó.

https://www.climbing.com/news/the-first-xenon-everest-climb-is-coming-this-spring/

https://www.bbc.com/mundo/articles/cdxkkwn4y1po

Quatre alpinistes britànics, bregats en altitud, militars veterans, es sotmeten a una “preaclimatació” en tenda hipòxica, pel que diuen amb xenó. No expliquen la quantitat d’oxígen que hi havia barrejat ni el temps passat respirant hipòxia/xenó, però devien ser setmanes. Després viatgen en vol directe a Kathmandu i sense sortir de l’aeroport, volen en helicópter privat al Camp Base. Després d’una nit dormint malament a l’avió, una breu migdiada respirant gas xenó al camp base. Una altra vegada, desconeixem la part d’oxígen de l’aire respirat enriquit amb xenó. La mateixa tarda s’enfilen per la cascada del Khumbu, preparada prèviament pels xerpes, cap als camps d’altitud. Vuit xerpes veterans acompanyen els quatre turistes, porten les motxilles i s’encarreguen de la logística, de les ampolles d’oxígen, el menjar, el beure, les tendes i el descansar. Tot el trajecte es fa respirant oxigen embotellat. Al tercer dia fan cim i emprenen el descens. Éxit de l’expedició! I de l’empresa!

Gran capacitat de coordinació de l’agència, però és evident que, tot plegat, barat no devia ser.

PART 4

Les reflexions.

Médicament parlant, que el xenó substitueix l’aclimatació és una fal·làcia que només pot enganyar als incauts. No és cert. El xenó no aclimata de cop a qui el respira un dia.

El que si que és veritat és que amb una cambra hipobàrica o una tenda d’hipòxia normobàrica, amb una part de xenó o sense, es pot aconseguir un bon grau d’aclimatació abans d’arribar al campament base. Però el sistema té almenys tres peròs:

1.-  El temps que el cos humà necessita per segregar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos segueix sent de dos a quatre setmanes, el mateix temps que l’aclimatació normal. Si és així, que cadascú compari i faci la tria: passar les hores en un laboratori asèptic, respirant una barreja d’oxígen, nitrògen o xenó o arribar, acampar i esperar amb paciència l’aclimatació a la muntanya. Jo no sé la tria de cadascú, però segur que la segona opció és més barata, perqué els laboratoris sòn molt més cars que els campaments. 

2.- L’aclimatació aconseguida al laboratori desapareix en pocs dies. O sigui que s’ha de sortir, arribar i moldre. Però pagar un vol d’avió, un helicòpter privat coordinat, dos xerpes carregats per persona que la portin fins el cim i amb l’oxigen, el beure i el menjar ben coordinat per tot el trajecte té un preu elevat. Molt elevat. 

3.- Com que l’aclimatació, es faci com es faci,  pot fer-se esperar entre dos i quatre setmanes, és obligat passar temps, hores i dies, a la cambra hipobàrica o normobàrica, respirant xenó, o no. Amb això, l’argument de que respirar xenó estalvia temps a l’ascensió no s’aguanta gaire perqué has de començar a comptar el temps quan el turista entra al laboratori, no quan agafa l’avió per sortir de la ciutat.

El comitè mèdic de la UIAA / CISA-IKAR (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme, Comission Internationale pour le Sauvetage Alpin) ha publicat un comunicat oficial avisant del perill i del risc d’utilitzar aquestes tècniques sense els coneixements fisiològics adequats. Ens afegim a aquest comunicat.

Aqui podeu veure el comunicat oficial del MedComUIAA.

https://www.theuiaa.org/statement-on-xenon-and-high-altitude-mountaineering/

El resum és aquest. Una empresa amb interès econòmic, ha muntat un anunci públic per vendre el seu producte, sense que es vegi cap preocupació en els efectes que la seva proposta pugui tenir sobre la salut dels seus clients, sobre el medi ambient ni la sobrefreqüentació d’alguns llocs. Tampoc hi ha cap control de la seriositat ni del rigor del que vol vendre. Si fos un medicament, per exemple amfetamina per escalar més ràpid sense set ni gana, ja està directament controlat. Recordeu que administrar HIF1α, EPO i augmentar els glòbuls rojos artificialment (transfusions de sang) està prohibit a tots els esports de competició, inclosa l’escalada en roca o en gel.

Fins aquí la part de consell mèdic i científic amb el seu component social i econòmic.

Sense haver dit ni una paraula de l’ètica. De l’ètica que té escalar una muntanya pels propis mitjans o que t’hi porti algú altre. Del valor que té escalar una muntanya honestament o fent servir mètodes de dubtosa legalitat, rigorositat i honestedat. De l’esforç d’una cordada d’escaladors sols en un vuitmil front a la paciència que necessita una recua de clients d’una agència de guies per passar per un coll d’ampolla en que només poden passar d’un en un i més amunt troben un campament ja organitzat amb menjar i una tassa de té calent. 

Imatge: cua de turistes d’altitud a la cascada de gel del Khumbu.

Tampoc hem parlat de poesia. Ni de bellesa ni de gaudir ni de sentir amb més menys intensitat. Tampoc de trobar aquells moments, pocs en una vida, que sòn com una epifania. Aquella posta de sol amb un ball de núvols a setmil metres que sona com una simfonia. Aquell darrer cop de piolet que permet posar-te a cavall d’un coll i canviar, de cop, de paisatge. Aquells moments en que la línia de la vida fa un “clac” i tanca un cercle ben rodó.   

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”.

Però això depèn de la sensibilitat i de les capacitats emocionals de cada un i qui és un servidor per jutjar a ningú. 

Jo només volia aportar la part tecnicocientífica i que s’enganyi qui es deixi...