Translate

SENSE FER MAI EL CIM. Viatge a l’Himàlaia

Paolo Cognetti
Editorial Navona - Port Bo

Diu l’editor:
“Que és anar a la muntanya sense la conquesta de pujar al cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar voltes al mateix sentit de caminar. Aquest llibre és un quadern de viatge, però també és la narració il·lustrada, càlida, detallada, de la manera com trontollen les certeses quan es té mal de muntanya, com es dialoga amb un gos tibetà, com el paisatge s’integra a la trama del cos i l’esperit.
Perqué l’Himàlaia no és una terra per endinsar-s’hi a la lleugera, és una muntanya viva, habitada, utilitzada, de vegades soferta, molt lluny de la nostra. Per afrontar-la cal una expedició de veritat, i sobretot uns bons companys de viatge. Si és cert que a la muntanya camines sol fins i tot quan camines amb algú, la sensació de llunyania i d’exploració reforça les amistats. Les nits infinites a la tenda de campanya amb en Nicola, la magnificència absoluta de la muntanya contemplada amb el Remigio, els alts i baixos del camí a alta cota, l’alteritat dels llocs i de les persones trobades. Aquest és el viatge que Paolo Cognetti emprén a les acaballes del seu quaranté any de vida, poc abans de passar la carena de la joventut.”

Aquest llibre m’ha interpel·lat profundament. Paolo Cognetti viatja al Dolpo seguint els passos de Peter Mathiessen, l’autor del llibre “The Snow Leopard” que va viatjar-hi l’any 1978. Descriu el seu viatge.
Perqué m’ha punxat el cor?
En primer lloc, perquè ja m’agradaria saber escriure i descriure amb aquella vivesa l’experiència del viatge a peu per terres tan estimades. He viatjat, recorregut a peu terres o pujat muntanyes de l’Himàlaia moltes vegades. Voldria fer meves moltes de les seves paraules i expressions. Ho faria si ho sabés fer, que ja m’agradaria. Però un servidor de vostès ha estat metge i no escriptor. Per si algú té interès; podeu veure la llista de les expedicions i viatges a les muntanyes a:
https://www.maldemuntanya.cat/p/curriculum.html
En segon lloc perquè havent format part de diverses expedicions amb l’intenció de conquerir un cim, sempre he sentit al fons de l’ànima que el cim no era el més important. Els companys d’expedició a qui he atés sempre m’han sentit dir que el meu primer objectiu era tornar tots sense desperfectes greus. No sempre ho he aconseguit. El segon objectiu era tornar amics. Objectiu complexe quan les cartes que tens per jugar sòn una colla d’alpinistes de caràcter fort i competitiu. I el tercer objectiu, que aconseguir-lo ja seria la caraba i el summum, era pujar al cim. Els més competitius sempre em renyaven per aquesta filosofia, però els recordava que jo era el seu metge i no l’alpinista de punta i que millor tornar tots sense cim que fer cim i deixar algun company allà. Enamorat de les cultures de l’Himàlaia i de l’equilibri budista aviat vaig veure que els cims de l’Ama Dablam i de l’Everest hi pujaven els europeus. Els xerpes, que ho podien haver fet molt abans, ni ho intentaven pel seu caràcter màgic. Els cims del Kailas i del Machapuchare no s’han trepitjat mai; està prohibit fer-ho pel seu estatus de cims sagrats. Pujar-hi seria considerat una agressió al que és sagrat. A la cultura tibetana, la peregrinació al voltant de les muntanyes és un camí de perfecció del cos i de l’esperit. Caminar, resar, pensar, meditar... Lluny de les comoditats habituals, encara val més. A més a més de llargues marxes d’aproximació a muntanyes llunyanes, la volta al massís de l’Annapurna, la volta de l’Ausangate, a la serralada de Vilcanota, i la kora al Kailas, al Tibet central, son mostres d’aquesta passió per recórrer valls i colls, deixant els cims sempre al centre del circuit, però sense atansar-s’hi gaire. Valls habitades i colls transitats. Viatges menys esportius o competitius però més humans i culturals. Viatges iniciàtics i espirituals.
I en tercer lloc per que jo, com l’autor, també havia llegit el llibre de Peter Mathiessen i també vaig intentar viatjar al Dolpo l’any 1998. Vint anys després de Peter Mathiessen i vint anys abans d’en Paolo Cognetti. En aquell temps, encara no es podia viatjar a Juphal en avió i els permisos per viatjar a Dolpo eren cars i escassos. Després d’un viatge en bus de dos dies de Pokhara a Burtibang, arribàvem caminant a la reserva de caça de Dhorpatan al vespre del quart dia. D’allà s’havia de travessar un coll i passar a l’altre banda de la serralada del Putha Hiunchuli Himal. Arribaríem a Juphal al nové dia. Allà comença el viatge del llibre que comentem. Arribats i descansant al coll, a 5200 metres, vàrem veure pujar una caravana que venia del Dolpo. Éren els policies i les seves famílies, expulsades de la zona per la guerrilla que anomenaven maoistes. Mai vaig creure que ho fossin; els tibetans de la zona, de maoistes en tenien poc, més aviat el contrari. I no crec que uns guerrillers sobrevisquessin gaire en un país tan inhòspit sense la complicitat dels tibetans. El cas és que els nostres portadors, esverats, van decidir no continuar. Canvi de plans i visita a la vall del Dhaulagiri a uns dies de marxa. Una pena. Malgrat aquell fracàs, o potser per aquell fracàs, el Dolpo sempre m’ha fascinat i llegeixo tot el que em cau a les mans sobre el tema.
Llibre més apte per viatgers i muntanyencs que per alpinistes competitius. Us el recomano.

Etiquetes: ,
edit

ELS PIONERS DE LA MEDICINA DE MUNTANYA A CATALUNYA

Us afegim dos links del Col·legi de Metges de Barcelona.

Son les biografies de dos dels pioners de la Medicina de Muntanya al nostre país.

El Dr. August Castelló Roca, barceloní, internista i professor de Fisiologia a la Facultat de Medicina, que va ser l'assessor mèdic de les primeres expedicions espanyoles i catalanes, incloent les nostres, que ja estan penjades en aquest bloc (Veieu Diaris de l'Expedició Hindu Kush 1977). 
El nostre mestre.

I el Dr. Mariano Anglada i Lasierra, de Benasc, cirurgià, que va ser el metge de l'Expedició a l'Annapurna Est de 1974. Ell va ser, com jo mateix, un dels fundadors de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña a Saragossa i de l'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya a Barcelona l'any 1993. 

Un record afectuós pels dos pioners. 




Etiquetes: ,
edit

La Mirada de la Muntanya




Article publicat a la revista Cingles, de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Nº 63. Novembre 1987.

LA MIRADA DE LA MUNTANYA.

El 20 de setembre de 1987, a la tenda que compartia amb en Toni Sors, vaig escriure una carta a un amic. Els capvespres del Camp Base sempre han estat propicis a la nostàlgia i a la confidència, de manera que comentant amb en Toni les impressions que les muntanyes poden produir a qui n’està enamorat em va dir que potser que enviés la carta a Cingles. Sempre he estat poc inclinat a publicar el que sento, així que vaig fer el ronsa i no em vaig comprometre.... Vàrem continuar l’ascensió, sempre amunt cap al cim, i les coses varen sortir com ja sabeu. Ara, entre els molts records viscuts amb els companys hi ha les converses del Camp Base i aquella carta, mai enviada. La rellegeixo, la passo a màquina sense canviar ni una lletra, i l’envio tal com em demanava en Toni una setmana abans de l’accident en qué ens va deixar.


Campament Base Lhotse Shar. 5.250 metres. 
Diumenge 20·9·1987.

Estimat amic, 
De vegades sento, tu ja ho saps, que quan la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i escolto bramar el vent per les canals, l’Himàlaia em fa por. Ara estic encongit al sac i sento al clatell la mirada d’aquesta muntanya que ja fa un mes que assetgem.
Perqué està clar que les muntanyes tenen mirada, o si més no, un posat davant la nostra presència. Algunes sòn com un bon Jan, incapaç d’una mala passada. D’altres semblen distretes, però et miren de cua d’ull, malfiades del que podem fer, i així cada una se’ns pren a la seva manera.
El Gasherbrum II era una muntanya altiva com una núvia difícil, però esquiva. Aixecava el seu cim cap al cel, dalt de les seves corbes i arestes com dient ”Aquí em teniu, si us ho mereixeu”. I es clar, vàrem lluitar dur per demostrar que érem capaços d’alló i del que calgués. I la muntanya (Gasherbrum, la muntanya de llum) en veure el nostre esforç noble se’ns va donar sense rancúnia permetent-nos un descens sense problemes. Com l’agradable record d’una font que ens ha apagat la set només a canvi de l’esforç d’anar-hi.
El Manaslu, en canvi, era sever, irascible i traïdor. Ja en començar l’expedició ens va mostrar el seu mal humor en forma de nevades diàries, neu tova que no ens deixava avançar, i destrossant campaments amb allaus imprevistes. En veure que no estàvem disposats a girar cua i renunciar, la seva còlera va ser el pitjor esclat de ràbia que he viscut en nou expedicions. Va nevar i va ventar. La tempesta ens va immobilitzar i alguna nit va acumular més de metre i mig de neu sobre les tendes, obligant a una feina constant amb les pales per no quedar colgats. Mentrestant el menjar i el combustible anaven minvant fins arribar al darrer cartutx de propà i el darrer sobre de sopa. Quan després d’intents de fugida desesperats que no van reeixir i ja abaltits dins dels sacs, perduda tota esperança de retornar, la còlera de la muntanya va cedir, només quatre supervivents dels sis companys, esgotats, afamats i sorpresos per l’inesperat alliberament, vàrem poder tornar al Camp Base. Durant aquella llarga i trista marxa de tornada a casa, amb més llàgrimes que passes, vàrem comprendre que no es pot provocar el furor d’una muntanya de vuit mil metres. Només s’hi pot pujar si t’hi deixa i si no, es millor girar cua, renunciar prudentment i esperar una altra oportunitat.
L’Everest en canvi, si bé també era sever, era massa gran, inmens, i estava molt ocupat vigilant el munt d’escaladors que se li enfilaven per les barbes des del Nepal. I com que estava distret mirant enllà, provàvem de pujar-hi des del Tibet, com qui diu per l’esquena, sense fer soroll i mirant de passar desapercebuts. Aixó també tenia els seus perills perquè només que estornudés o s’espolsés la neu, les ventades i allaus que s’en derivaven ens podien enviar a fer punyetes, com així va ser l’any 1983. L’any 1985 vàrem provar-ho durant les nevades del monsó. Cap expedició el molestava des del Nepal i poc acostumat a ser atabalat durant l’estació de les neus, devia agafar un son fort. I nosaltres, poc a poquet vàrem anar guanyant metres un a un, lluitant contra la neu fonda i la manca d’aire. La muntanya però, excepte les petites estremituds de tot aquell qui dorm i que de vegades de poc que no ens envien daltabaix, no ens va posar més dificultats. I sort i gràcies, perquè la moltíssima neu, el fred i la manca d’aire del seu cap altíssim son prou per fer tirar enrere la major part de les expedicions. Estic convençut que si s’arriba a deixondir, malcarat, no tan sols no pugem sinó que ens podria haver engegat rostos avall i no tornar sencer cap de la colla.
Ara, però, en enfrontem al Lhotse Shar. Ja de lluny mostra cims, arestes i agulles, alteroses i esmolades com urpes i dents. La seva mirada és com la d’un felí a punt d’atacar, és groga i treu foc. Tant és així que la neu gairebé no gosa posar-s’hi a sobre. Sembla que se l’espolsi amb bramul d’allaus de tant en tant disposat a saltar sobre l’incaut que s’acosti gaire. Massa escaladors, imprudents o valents, han caigut sota aquestes dents esmolades. De fa un mes que som aquí i ja ens hem enfilat fins 7.400 m. El cert és que fins ara només ens ha mirat ensenyant les dents, però no hem rebut cap urpada. Fa tres dies, però, l’expedició polonesa veïna, a dos dies de marxa d’aquí, ha estat escombrada per una allau. El metge ha mort i tenen dos ferits greus. Sembla que l’humor del Lhotse Shar és imprevisible; en qualsevol moment es pot enervar i atacar amb efectes fulminants, tornant després a la seva situació habitual de mirada agressiva, llavis arremangats i grunys amenaçadors.
Em preguntaràs...”I tot això a que ve?”. Doncs que ja hem arribat al Camp IV i que demà comencem l’ascensió per l’atac final. Demà em toca pujar a mi. Ja t’he dit que la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i el vent udola per les canals i agulles. I que sento aquesta mirada de gat clavada al clatell per més que, dins la tenda, m’arrauleixo al sac. Tinc molta por perquè sé que d’una urpada, ni de mi ni dels altres de la colla, si la muntanya ho vol, no en cantarà ni gall ni gallina.
Ès clar que compliré amb la feina que em toca. No caldria sinó! De la vergonya que tindria no em podria mirar mai més al mirall si renunciés ara. Procuraré fer servir totes les tècniques que he aprés per anar segur; lluny de dents i urpes i ben agafat perquè no em faci caure; i m’enfilaré tan amunt com em permeti el meu cos o em necessitin els altres, a veure si la calma, el domini i la tècnica, junt amb el coneixement del seu caràcter ens donen la victòria.
Bé, amic, demà serà un gran i dur dia. Pel que sembla no podré tornar a escriure fins d’aquí vuit o deu dies, quan acabem els atacs. Fins aleshores un record i una abraçada i espero que aquesta carta, si no interessant, almenys t’hagi permés combatre el teu pertinaç insomni.
Fins aviat.

Ton Ricart  

edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat