Camp II. 5.600 metres. 2 de maig de 1982
Anna,
Com estàs?
Ara tinc molt poc temps per escriure perquè en Dai Bahadur baixarà ara al camp base i ja es va fent tard. Sort en tenim d’aquest xicot cepat, que jo començo a tenir els peus nafrats (és un eufemisme per no dir les cames trencades i el cul pelat) de baixar 1800 metres cada dos dies i pujar-los carregat l’endemà. Un dia amunt i un altre avall; sense repòs. En Dai, que en nepalés vol dir “germà”, ens ha portat moltes coses necessàries que encara no he revisat. Vas llegir les cartes que et devia baixar l’Stevia? Em moro per baixar al camp base, però no puc.
Avui estava fort i obria traça amb neu fins a la cintura. Hem arribat a 6.100 metres. Allà hi havia el camp III provisional. Però quan hi hem arribat el campament no hi era. Una allau s’havia endut el dipòsit del que havia de ser el campament III una mica més amunt.
Ho hem perdut tot. Hem perdut la tenda, el menjar, els piolets i el combustible. I la feina feta. Era un lloc massa exposat, reconeixem-ho. En un rampell de ràbia, hem pujat tot el que carregàvem fins a 6350 metres, un lloc aparentment més segur, on s’ha establert el camp III. Però no hi ha suministres suficients...
Per sort, tots estem bé.
Ahir a les 8 hores, intentàvem connectar per ràdio amb vosaltres al camp base, però amb aquestes ràdios de fireta, no hi va haver manera.
Ara, segur que necessitarem molts suministres del camp base si volem continuar l’atac. Aixó si és que no segueix el mal temps i la mala ratxa que portem, que sembla que haguem trepitjat matèria orgànica pudent amb les botes...
És molt important que intentem connectar per ràdio amb el camp base. Aquí tenim poc menjar i combustible. Ho provarem cada hora, pel canal B a partir de les 14 hores, que abans d’aquesta hora serem penjats per aquí. Poseu bateries noves, que al camp base n’hi ha. És possible, que en Pere i l’Enric, des del camp III puguin connectar amb vosaltres. Recorda-li a en Brots que quan intenti comunicar ho faci des de l’stupa que hi ha dalt del turó. Hi vàrem anar plegats fa uns dies. Des d’allà hi ha d’haver línia recta amb el camp III.
Anna, no saps com vull baixar al camp base amb tú, però no ho faré fins acabar amb la feina. Tal com pujava avui, ja veia el cim fet en quatre dies. Ara tot ha canviat.
Estic cansat. Quan he vist, des del camp III, que en Dai Bahadur arribava al camp II, he baixat del camp III tot sol a tota castanya. Per sort l’he atrapat i li podré donar aquesta carta.
Fins aviat.
Castor
Camp II. 5.600 metres. 2 de maig de 1982
Anna,
Ja he fet totes les cartes que han baixat en Dai Bahadur i els xerpes, per l’oficial d’enllaç, pel sirdar i per enviar a la premsa a Barcelona. Ha, ha, és un tip de riure, tant de córrer. Potser si que avui arribaran al camp base, però no seran a Kathmandu fins d’aquí a deu o dotze dies. I arribaran a Barcelona en tres setmanes, amb una mica de sort.
Escrites totes les cartes de l’expedició amb els encàrrecs i notícies, t’escric més tranquil, a la tenda, mentre estreno una pipa del tabac que em vas comprar a Kobenhavn.
Avui ha estat un dia dur com ja deus saber en part per en Dai Bahadur, si és que ja ha arribat al camp base. Hem pujat, i jo com un rei, al camp III provisional, que era a 6100 metres i ja era equipat del tot. Aixó vol dir que hi havia almenys 9 càrregues, uns 120 kg de material. El camp era destrossat o, millor dit escombrat per una allau. Només hem recuperat tres piolets, uns metres de corda fixa i la càmera de cine. O sigui el que era més amunt i lligat a la corda fixa que seguia amunt. Del camp avall ni material, ni cordes fixes.
Malgrat tot, amb això i amb el que carregàvem hem muntat el camp III definitiu a 6350 metres.
He baixat sol i treient fum per les cordes fixes, com un llamp, per poder donar l’avís a en Dai Bahadur que ja vèiem que s’anava acostant al camp II. T’explico el pla perquè l’Stevia no faci l’orni, que el necessitem aquí dalt.
Tenim butà per sis dies. Això vol dir que demà atacarem, una mica a la desesperada, emportant-nos tot el menjar i el combustible del camp II. Si torna a fer el més petit mal temps que ens endarrereixi, tot fracassarà.
Les comunicacions per ràdio amb el camp base, està vist que no carrulen. Ni des del camp II, que queda amagat de la vista, ni tampoc des del camp III que és gairebé en línia recta amb el camp base. De tota manera, ho provarem cada dia, a les 7 del matí, quan portem un parell d’hores carregant amunt i després a les 2, les 3 ó les 4 de la tarda, quan ja serem als campaments. Intenteu connectar perquè potser dels dels camps III, IV ó V s’arribi a poder parlar.
Necessitem molt i molt que al CII hi hagi una persona per fer d’enllaç i comunicar per ràdio; en Brots seria la persona i els dos xerpes per si calgués ajudar-nos a baixar.
Si tots ells pugen del camp base cap al CII, s’han de pujar obligadament el menjar i els fogons que necessitin des del camp base, que aquí al camp II no hi deixarem res de res. Quedarà desmantellat. Només queden les tendes i l’iglú. Nosaltres tirem amunt amb un piano a l’esquena, però ells també hauran de pujar amb un piano de cua a coll (un armari mirall, potser més aclaridor?) del camp base al CII. Necessitem a més a més, que pugin combustible suficient per fer aigua i menjar per quan tornem de l’atac, ja que probablement baixarem amb alguns homes tocats. Jo el que més, ja es veu ara.
Si tot plegat no pogués ser, feu el màxim que es pugui i que vagi pujant algú al camp II per poder parlar per ràdio i organitzar la retirada.
Demà, en Temba i en Mingma ens ajudaran a pujar material fins al camp III i demà-passat baixaran al camp base a descansar amb aquesta carta. Si avui som a dia 2 de maig, els dies 5 ó 6 de maig, ja poden tornar a ser aquí amb tot el que he dit.
Quan llegeixis això, probablement ja seré escalant amunt per arribar al camp IV a 7000 metres. No sé si hi podré arribar o si hauré de tornar, sol o acompanyat. En tot cas, mentre hi hagi una sola cordada per aquí dalt, no baixaré al camp base.
Tinc molta por de que no et sembli bé. En Brots bé que ha baixat, pots pensar, quan ha arribat al camp base la seva companya. Quan ho vull explicar s’escapa alguna llagrimeta. Potser és que sòc el metge de la colla, o potser és pel sentit del deure expedicionari, però no puc baixar i deixar als companys aquí dalt. No puc, encara que cada mirada a la vall vol foradar la glacera que em tapa el camp base.
Avui ens han arribat, amb en Dai Bahadur, les vostres cartes. Tots estàvem entre rialles i plors. Per sort, ja no ens fa vergonya plorar plegats. Patir, fred, esforç, gana i molta por uneix molt.
Maleït Manaslu! Anna, només vull baixar volant. Un petó ben dolç.
Ton
INVENTARI MENJAR CAMP II. 2 de maig de 1982.
Tenim un iglú, tres tendes i el material personal d’abric i d’escalada per vuit persones.
- Fogons: 4
- Càrregues propà: 22. Aqui dalt cada càrrega dura unes 5 – 6 hores. Uns 12 litres d’aigua per càrrega si hi posem neu. Si és gel és diferent. O sigui 264 litres si no fa figa cap càrrega que un petit error en la maniobra, fa perdre part del gas o la bombona sencera. Justet per 10 dies... Uns 3 litres d’aigua per home i dia incloent sopes i menjar. No és gaire.
- Llaunes consistents (raviolis, sardines, tonyina, fabada, etc): 17.
- Bosses ous en pols: 54.
- Sobres sopes: 36.
- Sobres puré patata: 23.
- Sucre: 250 grams en un pot humitejat. Aprofitar amb cura. No transportable.
- Mel i melmelades. Pots 100 g: 6.
- Oli. Terrines de 5 grams: 5.
- Sobres cafè o té: 56.
- Embotits. Sobres 50 grams: 20.
- Pa: No. Zero.
- Galetes, caramels, fruits secs i ganyips: No. Zero. Finis coronat opus. I mira que d’aixó en teníem molt pensant en l’atac... Tot perdut.
- Llet condensada. 26 tubs.
Amb això haurem d’aguantar set homes durant deu dies. El més preocupant és el propà per fondre neu i poder tenir aigua per beure. Amb aquesta gelor, una de cada tres o quatre bombones no tanca bé quan la posem i perdem bona part o tot el gas.
NOTA 2017: amb aquesta llista, aquests set homes van resistir la tempesta des del dia 2 fins el 12 de maig entre els 5.600 i els 7600 metres. Bé, malauradament, no tots.
Camp II. 5.600 metres. 6 de maig de 1982
Anna,
T’escrit ajagut al sac, somiant en com estàs i en el que fas. Hauré de confessar-ho. Fa dies que, escalant o treient les tendes de la neu, vaig somiant despert en allò que deus fer aquí baix al campament base. A només un o dos dies de marxa d’aqui. T’envio missatges mentals, però no sòc prou hàbil per rebre els teus. Deuen pujar del fons de la vall, lliscant pel glaç i les roques. Els meus segur que cauen a plom o rodolant, des d’aquí dalt cap al camp base al costat del riu. Només escric als vespres, quan em poso al sac, vigilant l’espelma, no tinguéssim una desgràcia, que aquí tot és de nylon i crema com l’esca. El llum frontal ni pensar-hi, que les bateries duren poc i s’han d’economitzar per quan tenir llum és ineludible.
Sòc a la tenda amb l’Stevia i en Lastut. Penso que demà o demà-passat baixarà algú al camp base i et portarà aquestes cartes que vaig parint amb dolor.
T’explico la situació. Mal temps. Temps gris i negre. Neu per l’amor de Deu. Tapa les tendes i cal sortir a treure-les del fons del cràter, dos vegades cada nit si no volem ofegar-nos. Feina continua. Si pugem, les cordes fixes sòn sota tres pams de neu pols glaçada i endurida i tenim més feina que per posar-les noves. Peró com que no tenim més cordes, s’ha acabat la discussió.
En Mèlich i jo, el dia 2 de maig, després de la catàstrofe de l’allau al camp III, amb el que poguérem carregar, vàrem muntar un camp III en millors condicions, a un lloc menys perillós a uns 6400 metres i allà vam passar la nit. Bé, menys perillós és una comparació, que tot aquest vessant és com una ratera. El dia que baixi tota la neu caiguda, arrossegarà tot fins a tres dies més avall d’aquí. L’endemà, dia 3, vàrem obrir traça fins a prop dels 7000 metres en recerca d’un lloc pel camp IV.
Els dies 4 i 5, entre tots, es va muntar el camp IV a 7000 metres. Hem decidit atacar per la pala de neu que ens queda al devant, en diagonal cap a l’esquerra, en lloc d’anar per la via habitual, que és cap al collet de la dreta. Seria més segur, és clar, però és més llarg i no tenim suministres suficients. Intent enfollit amunt a veure si l’encertem. Avui hem baixat en Pla i jo, des del camp III fins al camp II. Per sort baixàvem una de les cordes que sobràven, perqués les allaus s’han emportat la major part de les cordes fixes que havíem posat als passos arriscats. Ràpels i ràpels. Tot eren esquerdes noves, sèracs caiguts i pales de neu inestables que es mouen només tocar-les. Hem arribat cansats però sense novetats; ara m’en alegro molt de ser aquí, d’haver deixat enrere aquest mal pas i no haver-hi de tornar a passar. Excepte que hi hagi una desgràcia, és clar.
Sòm a la tenda, capvespre i sentim tal quantitat d’allaus que pateixo pels tres que sòn allà dalt, encabits a la tendeta de dos que tenim al camp IV. Pateixo perquè, precisament, en aquesta ruta per on estem pujant, l’any 1969, un allau es va emportar 16 membres d’una expedició coreana. I hem agafat aquest camí.
Però amb els embolics amb el centre excursionista, la ràbia de no tenir cap ajuda i aquella pruïja, aquell delit de que el nostre grup ja ha pujat un vuitmil i no ens acovardim fàcilment, hem pres aquesta decisió. La veritat, a mi aquests passos em fan més por que una fragata de moros. Alea jacta est. A veure que en sortirà dels daus que hem tirat. El resum és que, per aquí, encara no hi ha pujat ningú.
Per aquest rotllo dels allaus i per l’altitud he passat cinc dies entre els 6000 i els 7000 metres bastant dolents, excepte els dos primers. Costava dormir, o més aviat, no he pogut dormir gens i tinc la boca i les mans plenes de pupes diverses. Precisament, la culpable d’aquesta mala lletra, que ja saps que servidor és un cal·lígraf de concurs, és una pupa molt lletja al dit gros, de les que surten amb el fred i l’altitud.
Ara sembla que tot això ja es vol acabar. Segons els nostres plans, l’Àguila, en Llop i en Canalies poden fer demà un bivac a 7500 metres i demà-passat fer cim. El dia 9 al camp II i el dia 10 tots al camp base. I, si hi hagués sort i per no consumir les darreres provisions encara podria baixar un dia abans.
Aquest tema, però, em té negre. Garbuix de pensar, sentir i somiar.
Jo ja provo de ser equànime però m’enfilo i em perdo per aquests pensasentiments sense poder-ho evitar. Tantes hores a la tenda, aguantant la neu que ens va tapant. Cada hora, o l’un o l’altre s’ha d’eixorivir, calçar i vestir i ha de sortir a treballar mitja hora amb la pala. Tantes hores aquí empresonats ens van embrutint i tornant obsessius amb el que ens roda pel cap. Tantes hores estirats al sac... El fred, la mullena i la gana es barregen amb els somnis.. la realitat amb els desitjos. O tot plegat eren només sentipensaments? O potser sensacions somniades o realitats oníriques? Tot plegat es barreja amb les obligacions ineludibles de sobreviure aquí dalt, una vida miserable sense épica ni glamur, i amb estones de consciència lúcida. Lucidesa dura, però gratificant. L’intelecte sembla prendre el control, però només fins a la següent caiguda entre les boires de la semirealitat. Jo ja veig que en Brots només pensa en tornar a baixar, ell que ja ha estat al camp base i ha tornat a pujar fa dos dies. I també veig que els qui sòn allà dalt, encara més amunt, cada dia pregunten per ràdio detalls de la seva salut. Per tant em toca fer una mica de puntal de la moral. Saben que si m’expliquen una de gruixuda, i parlo només de salut, els manaré baixar treient fum de la neu i les botes. Que em fessin cas o no m’en fessin, seria un altre tema. Servidor és el metge i recomana; no sòc el cap d’expedició. Però haig de ser aquí, que des del campament base no em podria comunicar i encara menys pujar en un dia. I jo, quan penso/sento/somio sol, en aquell estat entre dormir i despert de les hores d’altitud, només cerco excuses per baixar al camp base. Però quan recupero una mica el raciocini i el cap clar, Anna, cap excusa em sembla prou potent com per abandonar als companys aquí dalt i tocar el dos al camp base, que és el que em demanen el cos i l’ànima.
Sobretot perquè allà hi ets tú, o sigui que allà es a casa. I a més a més perquè això és molt dur i ens estem jugant la vida.
Anar cavil·lant.... Quan escric, puc mantenir el cap més clar. Si la ràdio funcionés amb el camp base, podria baixar i tornar a pujar si em necessitessin, però això és un parlar. O millor un escriure, vaja. Es perdrien dos dies entre rebre la petició d’ajuda i arribar aquí; potser ja no hi podria fer res. I aixó anant bé, perqué amb la neu caiguda, sense menjar ni propà, potser no podria tornar a pujar en només dos dies. No pot ser. No ho puc fer.
Ja ens queda poc aquí dalt. Neu, fred i gana. Per cert que aquesta sang que va cobrint el paper, ve de la maleïda pupota del ditot dels pebrots. Si m’entesto en escriure, sagna quan agafo el llapis. Però si no escric entro als nimbs onírics i em perdo. No puc mantenir la lucidesa amb les cames dins del sac, el menjar i el gas racionats, sense poder sortir de la tenda més que quan és obligatori. O feina de pala o pixar i cagar. Que ja ho fem coincidir en la mesura que podem. Foscor, humitat i brutícia. Apa, doncs, a escriure; vigilant l’espelma. On ets, lucidesa? Escric fent giravolts, com pensaments en cercle, només per mantenir alguna neurona activa.
Per cert que pixem poc. Dos vegades al dia per barba i, amb la de cagar, potser tres. Segur que anem curts d’aigua.
Confesso que el que em fa autèntic terror és pensar que passi alguna cosa seriosa allà dalt i hagi de tornar a pujar cap al camp III, per les restes, el que quedi, de les cordes fixes, després de les nevades i les allaus d’aquesta tarda. Espero que no passi res.
Em queixo de tot. La veritat és que aquí al camp II, baixant d’allà dalt, dintre de tot, és un oasi de pau i descans. Neva i el dia és fosc com la nit. Però neva suament i amb sortir mitja horeta cada dos hores a treure la neu, n’hi ha prou. No fa vent i no hi poden arribar les allaus. Pau. A més a més, racionat, però tenim xoriço i algunes llaunes de fabada. Luxe asiàtic. A més a més, a aquesta alçada puc dormir millor. Glòria.
Ràfegues de pensament passen pel cap. Si va tot rodat, en tres o quatre dies més, ja sense més riscos, podria tornar cap al campament base. Ràfega d’alegria amb llum de sol dins del crani. Venen núvols, però... això serà si tot va bé. És clar que, si no anés bé, també haurem de baixar, que no hi haurà ni tiberi ni combustible per gaires dies més. Però aquests esclats de pensament, mig somiats, d’imaginar-me baixant cap al campament base, sense aquella angoixa d’haver de tornar a pujar, em fan un d’aquells calfreds de plaer. Una tonteria diré, però és un calfred de plaer amb la pell de gallina com passa quan pots pixar després de tenir-ne moltes ganes i no haver pogut fer-ho durant molt temps. És com la hòstia a tot el cos.
Aterritzo; abruptament. Passa que resistir aquí quatre o cinc dies més es farà molt llarg. Si cada minut és una eternitat... Que llarg serà i que lluny és encara tornar.
Ja veig, però, que al campament base la situació tampoc és agradable. Em sap molt greu que no t’ho passis bé. Sovint em sento culpable per ser aquí dalt i no baixar volant al teu costat. Però si baixés, encara em sentiria més culpable de deixar als companys. De fet, ara ja no hi ha temps de baixar i tornar a pujar una altre vegada. Ara ja és a caixa o faixa en els quatre o cinc dies pels que tenim menjar. I si em necessiten aquí dalt serà demà o demà-passat.
Recony de ferida al dit! Sang i més sang. I dolor, tot i que és fred com la neu i la medicina diu que amb el fred, la sang s’hauria de coagular.
Anna, passat-t’ho el menys malament que puguis, que ja sé que també fa fred, que el menjar és escàs i que el personal allà baix no destaca precisament per ser uns pacífics col·laboradors. En pocs dies ja podrem fer carreres per baixar quan tots siguin aquí sans i bons. Som a un cop de pedra, no gaire lluny; gairebé puc veure el campament... Ha estat una mala planificació o un mal resultat de l’expedició. Fallada grossa. Si haguéssiu arribat una setmana més tard, tot seria més fàcil. Ara per ara, aquí dalt penjats, em temo alguns reconveniments o, diem-ho clar, unes bronques a en Brots per haver-nos deixat sols aquí dalt en el pitjor moment per baixar al campament base a veure-us. Aixó ha fet allargar les coses i facilitarà algunes cares llargues quan baixem. De fet, admirat estic. Ja es veu que l’Stevia i jo no som iguals. Els seus remordiments no són per haver baixat al campament base quan vàreu arribar les noies, sinó per haver deixat sola la Regina al campament base. I jo preocupat per l’assistència als companys i pel meu deure i que no he gosat baixar-te a veure...
Però no, no veig el campament base. Només hi ha foscor blanca. Mitja tarda i haig de fer llum amb una espelma.
Si tinguéssim temps clar, podria anar fins al final del pla on és el camp II i veuria el fons de la vall del Buri Gandaki. Aixó si, neu pols fins el pit. Però tampoc no veuria el campament base. Queda massa a la vora, com si fos sota una gran panxa, que jo no puc amagar. Seria sota meu però no el podria veure. Desenganya’t, però, no hi ha pebrots per sortit de la tenda més del que és imprescindible. O per necessitats fisiològiques innegociables o per aixecar la tenda que va quedant colgada de neu i ens ofeguem. Anem treient la neu que ens colga, però dos vegades per dia, hem de canviar la tenda de lloc. Anem treient i treient neu i en quatre o cinc vegades, la tenda és al fons d’un cràter i no hi ha pebrots de treure tanta neu d’un forat tan fons. Cada palada retorna al fons i fa l’esforç inútil. Millor canviar de lloc la tenda i tornar a la superfície.
Torno on era. Que hi foto aquí dalt si tú ets allà baix? Cadascú s’ho munta com vol o com pot o com el deixen. Però jo sòc incapaç de mancar al compromís amb aquesta patuleia; encara que tingui molta por de que en el fons, encara que no m’ho diguis a la teva carta, m’estiguis maleïnt per no baixar volant a fer-te costat. Em fa molta por; però no hi puc fer més. Ha sortit així.
L’esperança, comptada dia darrera dia és que aixó s’acaba i, si no hi ha grans canvis, per mi ja s’ha acabat l’escalar i el perill. Aguantaré aquí al camp II mentre tingui una mica de menjar i de gas.
Per altre banda estic content; he batut els meus sostres d’alçada anteriors. El d’escalar de dia i el de dormir de nit. Hauria pogut seguir als companys cap al cim si no fos per tres detalls. Un és la neu fonda fins a la cintura, que em deixa asmat fins i tot al Pirineu. No sóc l’atleta que voldria ser. El segon motiu és el piano de cua inhumà que pujava a l’esquena per muntar el camp IV. Algú havia de carregar-ho i era millor que resservèssin forces els més forts. Vaig arribar capolat i asmat i em vaig haver de quedar mitja hora estenallat al terra abans de poder-me aixecar ni per beure una mica. El tercer motiu és que ja sabia que eres al campament base i només volia que lliurar-me de riscos i acabar aviat. És clar que, si m’hagués volgut quedar a dalt, també m’haurien dit que no, que quatre mengen i beuen més que tres, o sigui que no hi havia discussió; els menys forts i menys motivats, cap avall. O sigui en Pla i jo.
Confesso però, que em va costar una mica i que gairebé em decidia per quedar-m’hi. Hauria hagut de tornar al camp III a per les meves coses, i pujar una altre tenda i més gas, que les coses estaven comptades per una cordada de tres. I una vegada carregat amb un altre piano a l’esquena, tornar a pujar ben sol al camp IV. A veure si els atrapava... Un negoci poc comercial vaig pensar...
I el filius putae màximus d’allau que es va emportar les tendes més lleugeres, el propà que crema millor i que pot fer aigua amb menys bombones que el butà, el menjar liofilitzat que no pesa...
Escric per no pensar, i dono voltes i més voltes a dins d’aquesta tenda canadenca. La tenda no és ni isotèrmica ni impermeable i és sobre la neu. Fred, humitat i gana. Però, sobretot, malenconia i lluita per viure. El que inclou mantenir la lucidesa. No podem dormir gaires hores si no volem que ens colgui la neu. Estem en Brots, en Lastut i jo sols al camp II. L’iglú que hem fet, on tenim els fogons i el menjar, ja només és una cova sota la neu, prop de la tenda. Sort que sabem on és que, de vegades no trobem ni la porta.
Segur que ja t’he explicat que soc com un museu de pupes. A les que ja saps cal afegir una llengua irritada i dolorosa per algun motiu que desconec i que no és haver menjat massa calent, una butllofa infectada en un peu, que no és cap congelació, i un mal de coll incontrolat i emprenyador. Tot plegat una bona col·lecció de pupes sense èpica ni glamur.
En quant a la ronya, que casualment s’acumula als llocs més emprenyadors i ja m’entens, s’en pot trobar en grans quantitats i a tot arreu dins de la tenda i als nostres cossos. Aixó em recorda que avui he tingut un instant d’èxtasi meravellós. Quan he arribat al camp II, on tinc cotó fluix i alcohol de romaní, m’he rentat el cos amb un cotonet ben sucat d’esperit de vi. En alguns punts sensibles ha picat força, però he quedat d’un altre color i m’he sorprès de trobar una cara coneguda sota la crosta de merda i de pell cremada que he anat desprenent.
Anna, aquest parell ja ronquen i a mi s’em tanquen els ulls. A casa, a quarts de nou no em passaria, però aqui dalt porto ja molt cansament acumulat d’aquests darrers dies. A les deu, canvi de guàrdia de la pala de neu i em posaré a dormir. Abans però, ho haig de deixar tot net de neu.
.....
Fet. Mitja horeta de feina. Sembla que neva menys. Nit negra com gola de llop. Ni un bri de vent. Fer feina escalfa el cos.
Negra nit. Ha parat de nevar. Cel estelat i ni un bri de vent. Silenci absolut. Fa fred i no es mou res. A veure demà quan surti el sol, si no baixarà tota aquesta neu en estereofònic. A veure que faran els de dalt. Esperar, suposo, que tot serà encara inestable.
Potser demà-passat, t’arribi aquesta carta, si baixa algú al campament base. Ja veurem. En tot cas, penso que baixarem aviat. Si tot va bé. Inchallah!
Vaig a dormir. No t’explico en que somiaré. Fins demà.
7 de Maig. Campament II. 5600 metres.
Tots tres a la tenda, en Pla, l’Stevia i aquest servidor. A la tenda més gran de les dos que tenim aquí, iglú apart. Els dos companys dormen amb respiració agitada; prefereixo intentar mantenir el cap clar. La nit no ha estat bona per dormir i estem cansats. Ha tornat a nevar de matinada i hem hagut de sortir a treure neu. Sant Tornem-hi. No ens hem llevat ni per esmorzar; no tenim esma i ens anem embrutint. Hem jugat una estona a cartes i al joc de l’ascensió a l’Everest que em van regalar quan tenia set anys. He pujat aquí una fotocòpia. Ha guanyat en Brots, molt sobrat. No para de nevar, però no fa vent i el dia és ben clar, no com ahir que el dia era fosc com un capvespre. Fa una calor espantosa a dins de la tenda. Tots tirats en pilotes dins d’aquesta tenda feta un batibull. Avui teòricament, si la neu no ho impedeix, han d’arribar del camp I l’Ang Temba i en Mingma amb una mica més de butà i menjar (ous durs del campament base i txapatis!). A les 13 hores connexió amb el camp IV, a veure que volen, o poden, fer. Després, suposo que convenceré a aquests dos de posar-nos les botes i anar a menjar alguna cosa a l’iglú.
16 hores. Això no va gaire bé per aquí dalt. La moral està per terra i em sembla que només l’aguanto jo. Una mica; almenys per mantenir la dignitat i la lucidesa. Els de dalt ens han explicat que han passat la nit, que no dormit, encordats i assegurats amb cargols de gel per por de que la ventada s’emportés la tenda. A més a més, el lloc no és el millor per la seguretat de les allaus. Aquest matí ens han dit que tenen menjar i butà per 4 dies i que resistiran fins que canviï el temps i puguin atacar cim. Si, si. Quan canviï el temps caldrà esperar dos dies a que s’assenti tanta neu caiguda, que quan comenci el bon temps baixaran neu i séracs per tot arreu. Un altre dia per fer cim i un altre per més per baixar fins aquí. O sigui, dic jo, que, o millora com a màxim demà-passat o avall tothom, que aquí tampoc tenim menjar i butà pels vuit que seriem. Ja ho sabíem que la ruta va més a la dreta, però no tenim menjar ni temps. Fa por; o almenys, jo en tinc molta: una angoixa inconcreta, però fonda, que no sé com definir ni com combatre que no sigui fent el cor fort i convencent als demés que cal fer la vida el més normal possible. Cap a dinar a l’iglú!
Hi torno. Quatre ganyips i una sopa de rampoines sobreres de plats bruts amb un sobre de puré de patates i un de crema de xampinyons. Luxe: hi hem posat un tallet per cap, que en queda poca, de llonganissa de Vich. En Mingma i l’Ang Temba encantats de la vida. Els xerpes no són com altres civilitzacions d’aquelles de les que “això si que es pot menjar però allò altre no”. Hi ha qui no menja porc. Qui no menja cap animal de llavi partit inclosos els conills. Hi ha qui no beu alcohol i qui ha de matar l’animal i sagnar-lo segons normes religioses. També, més a la vora, hi ha qui pot menjar carn cada dia menys els divendres de quaresma, que s’ha de menjar bacallà, etc. Ells, com els tibetans i els xinesos, es mengen tot el que vola (menys els avions, diuen amb sorna), tot el que corre (menys cotxes i bicicletes, afegeixen amb un somriure), tot el que va per l’aigua menys les barques i tot el que té quatre potes menys les taules, que sòn massa dures. Un humor britànic que els catalans seguim prou bé. Estones de distensió a l’iglú.
Quan tot podia anar bé, que ja li tenim el peu al coll al Manaslu, de cop, els darrers dies, no para de nevar i nevar.
Aquesta expedició ha estat molt dura. Excepte la marxa d’aproximació, és clar, que va ser una delícia. La muntanya ens ha ensenyat cada dia les dents. Cada dia neu fresca i traça nova. Tendes aixafades i campaments amagats sota la neu. Instal·lacions laborioses amb cordes fixes i campaments escombrats per les allaus. Material i menjar perdut. Neu vent, fred i mal temps. Quants dies bons de veritat, sense neu, núvols ni vent, hem tingut? He comptat cinc dies en dos mesos.
Ara, aquí, la calor és espantosa. A fora continúa nevant, però el resol crema els ulls i la pell. M’hauré de posar les ulleres de sol a dins de la tenda. Jo ja només vull acabar d’una vegada, però aquest temps maleït no em deixa.
Anna, ja saps que resistiré aquí dalt mentre hi quedi un company o fins que tot s’acabi. L’Stevia no sé que voldrà fer. Allà ell. En quant a en Lastut, que es vol quedar aquí com jo, té uns dolors molt intensos als peus, que augmenten quan és a dins del sac i té els peus calents. No té cap signe de congelació i té bons polsos pedis, però aquests dies ha passat molt fred als peus (botes de plàstic, mira!) i tinc por que no faci trastorns tròfics aviat, tot i que ara jo no els pugi veure. Si aquesta nit no millora demà l’enviaré amb en Dai Bahadur i en Mingma al campament base. Cal que tingui els peus calents i fer banys amb aigua ben salada tèbia tanta estona com es pugui. A més a més, una vegada al campament base i sense risc de traumatismes, li dones salicilats i analgèsics. Els primers 250 mg cada 12 hores i els segons depenent del dolor.
Avui al matí han baixat al camp I l’Ang Temba i en Mingma. Potser per recollir alguna rampoina que encara quedava, que anem ben escassos, però sobretot per acompanyar a en Dai Bahadur fins el camp II. En Dai Bahadur que sap poc, o gens de muntanyes i glaceres, és el nostre enllaç entre el campament base i el campament II. El trajecte del camp I al camp II sempre el fa encordat amb un xerpa o un alpinista. I s’el veu feliç. No sé si per les possibilitats de feina que se li van obrint o perquè se li eixampla el cor, així ho sembla, amb la muntanya i la vista des de dalt de les valls on sempre ha viscut. A veure si demà faig baixar en Miquel amb ell fins el campament base, amb les cartres i l’equip i material que ja es veu que no necessitem.
I vinga a pensar i a esperar i a fer veure que sòc ben conscient i ben amo dels meus pensasentiments. Però és una pretensió i un esforç, no una realitat, que tot va entre boires. Somio despert en que és el que deus estar fent aquí mateix, a unes hores de marxa. I vinga a donar-hi voltes dins del cap. Ara estem embrutits per la calor; ningú gosa moure’s per mor de no bellugar-se i fer més calor. Neva amb poc vent, però deu ser un núvol molt baix o neu que el vent porta de mès amunt. No veiem el sol, però la llum i la calor ens deixen esterrossats a la tenda. Aclaparats. Som bruts, arrugats i embrutits. Només voldria que fugir d’aquí.
16 hores. Acaben d’arribar els xerpes del CI i m’han portat una carta teva. Només em faltava que em renyis per escriure poc. Mira, si vaig escriure una carta curta va ser perquè només tenia uns minuts abans que tornés a marxar en Dai Bahadur per la glacera i em feia por que baixèssin massa tard. I que consti, en lletres gòtiques daurades, que per atrapar-lo vaig baixar rappelant per les cordes fixes del camp III al camp II, com deien als Picos de Europa, “Echando virutas”, o cagant llets, com vulguis. Fins i tot en Mèlich, que ho veia des de dalt, em va dir després per la ràdio “ Livingstone, així sòn les hòsties”. I d’aleshores fins ara, no hi ha hagut més correus. Quan els xerpes van baixar a descansar al campament base, jo era al camp IV i no els hi vaig poder donar el que havia anat escrivint. Ho acabaré baixant jo, ja ho veig...
Per la teva carta, imagino que estàs ja fins el monyo d’esperar-me allà baix. Que la vida al campament base , amb aquell oficial d’enllaç mig ximplet i el cuiner trampós no és un camí de roses. Ja sé que el menjar és escadusser i poc variat. Afigura’t doncs aquí dalt.
La colla que sòn dalt tenen menjar i butà per pocs dies i, amb cim o sense hauran de baixar. Jo estic fet un Sant Llàtzer, però ja saps que sòc com un roure i, a més a més, al camp II ja sóc fora de perill dins del que cap considerar que significa ser fora de perill. Del camp II al campament base m’hi puc plantar en cinc o sis horetes, si el temps em deixa, quan aquesta colla baixin sans i estalvis. I això ja no pot trigar gaire.
Quadern d’escola comprat a Kathmandu que va servir per escriure cartes, pensaments, notes a l’oficial d’enllaç i part del diari durant els dies empresonats al campament II.
Ara fèiem conya amb en Lastut. Com que hem quedat que demà baixarà al campament base, ara s’està tallant les ungles, rentant-se amb neu, retallant la barba i posant-se presentable. I és que per aquí dalt semblem uns ossos aixecant-se del son de l’hivern. Després d’aquests esforços, ara que sembla que vol millorar el temps, no me li feu un mal paper. I cuideu-li els peus força. Ja saps on hi ha analgèsics i salicilats. Cuideu-me-li els peus, ep! que sinó, la marxa de tornada serà una creu.
A més a més, una boca menys aquí serà més temps o menys racionament que ja passem prou gana i set.
Amb això, ara estic un xic més animat. Si baixa en Pla, tindràs aquestes cartes i noves fresques del dia. Tinc la sensació de que això s’acaba i començarà una etapa més agradable que aquesta de ser jo presoner al camp II i tú confinada en un campament sense gaires motius d’alegria.
De totes maneres, desenganya’t. Merders amb l’oficial, pagaments de llenya als vilatans, estires i arronces pels sacs de dormir, en plural, que l’oficial s’ha comprat i que Mr. Cheney ens cobra a preu de caviar rus, problemes amb el cuiner que es ven el menjar del campament base als portadors i als passavolants i els mateixos que li volen explicar pupes diverses al doctor sahib, que gairebé mai hi pot fer res. I etc. Ja tindrem merder, ja...
20 hores. Ara ja si que només pateixo pels d’allà dalt. Hem pogut parlar per ràdio una estona i estan bé; però la tempesta allà dalt no millora. Si això segueix així, demà baixaran al camp III a buscar les darreres engrunes de menjar i de butà. Els he avisat de que aixó vol dir que si toca retirada en males condicions, trobaran el campament III buit, si és que el troben amb aquesta nevada. No hi haurà ni fogonet per fer aigua ni menjar. No podran descansar, aixoplugar-se ni refer-se. Els hi desaconsello, però em diuen que volen tirar amunt. Cremen els darrers cartutxos. Tot això vol dir tres dies més d’espera... Per sort, aquesta tarda, aquí el temps ha aclarit una mica i no ha calgut treballar amb la pala. Des d’ahir ha caigut una mica més d’un metre de neu; dels esquís, clavats prop de la porta de la tenda, només en sortien les puntes corbades. Veurem, a la comunicació de la nit, com va els temps per allà dalt i si també vol aclarir i no.
Ara si que ja no sé ni quina cara faré quan arribi al campament base, ni si riure o plorar. Em sembla, però que riuré d’alleujament amb ganes.
22 hores. Dins la tenda. Ara no neva.
Hi ha canvi de plans. Amb aquest vent, a en Canalies li han volat els sobrebotes i part de la roba. Els peus mullats i molt de fred. Demà intentarà baixar; es retira de l’atac. Ja veurem si l’Àguila i en Canet també baixen, que seria el més prudent, vist com van les coses. Però com que sòn més cabuts que una banya de marrà... Baixaran tots fins al camp III i tornaran amunt. Segons el temps i si en Fontana baixa en condicions o no, intentarem pujar a ajudar-lo des del camp II. Confesso que no em fa cap gràcia.
Aquí, el temps sembla que vol millorar. Fins demà al matí no sabrem el que faran i el que ens tocarà fer a nosaltres ni si et podré enviar aquestes cartes amb en Lastut. Nosaltres tenim aquí dalt una nit de lluna esplèndida i silenci absolut. Veiem, però la vall on sou vosaltres, allà baix, coberta de núvols.
Si et pogués veure et diria tantes coses amb els ulls... Ja saps que qui sap parlar amb els ulls, també pot besar amb l’esguard. Fins demà.
8 de Maig. Campament II. 5600 metres.
6 hores del matí. Problemes. En Fontana vol baixar, però en Mèlich no. En Llop proposa, conciliador, que ells l’acompanyin fins el camp III i que nosaltres els hi portem menjar fins allà i recollim a en Canalies. Després ells tornarien amunt cap al camp IV. Potser seria una bona opció, apart de la por que fa travessar aquests séracs després de les nevades, però ja els hi dic que som a mitja ració de fa dies, que queda poc butà i que si els hi portem les darreres càrregues, haurem de baixar al campament base i deixar-los sols i sense poder cobrir la retirada. Acceptat. Hem quedat en pujar fins on puguem per ajudar a en Fontana a baixar, que al Camp III no té res per refer-se.
Em sembla que això està fracassant, perquè l’Àguila i en Canet no tenen menjar ni butà, s’acaben els dies i les possibilitats. No servirà de res pujar algunes engrunes al camp III, perquè ells també hauran de baixar en un parell o tres dies.
En Lastut i els xerpes baixen al base. Els hi dono aquestes cartes i al vespre les tindràs. Així potser, en Brots i jo, i en Canalies, si baixa, tindrem una mica més de sopes.
Si miro endins, ben endins del buit de la carcassa que m’aguanta, haig de dir que, si fa uns dies volia escalar i pensava arribar fins dalt, ara ja només vull que això s’acabi aviat. Serà aquest temps infame que m’aclapara o serà que ja no puc més. O serà aquesta angoixa que em corseca. Res racional que pugui explicar bé, però ben arrelada al fons de tot.
Fins aviat.
Castor.
