Translate

EXPOSICIÓ INTERMITENT A HIPOXIA HIPOBÀRICA EN EL TRACTAMENT DE L’ASMA BRONQUIAL

Malgrat els avenços en el tractament de l’asma bronquial, aquesta malaltia continua sent potencialment molt greu i genera elevada dependència de la medicació. El comité d’experts de la Food & Drug Administration nordamericana va publicar un document de consens sobre els riscos, alguns potencialment mortals, de la medicació antiasmàtica. 

1. Daniel J. DeNoon. FDA Panel Asks: Are Asthma Drugs Safe? WebMD Health News. WebMD Inc. 10th December 2008). 

Seguint aquest raonament, tot procediment que disminueixi la dependència farmacològica dels asmàtics s’ha de considerar potencialment un benefici. L’interés d’aquest escrit és troba en la possibilitat raonada d’un mètode mínimament tòxic i agressiu que disminueixi l’obstrucció bronquial i la dependència de medicaments dels asmàtics. 
Hi ha un coneixement antic de que les estades a les muntanyes milloraven les malalties respiratòries. A la coneguda novel·la de Johanna Spyri (HEIDI, publicada l’any 1881) el personatge de Klara Sesseman, una nena en cadira de rodes per dispnea, torna a caminar durant una estada als Alps. Òbviament no es poden treure conclusions mèdiques de la novel·la, però apunta que ja al segle XIX hi havia coneixement social de que algunes malalties milloraven a les muntanyes. 
Una enquesta publicada l’any 1906 al “Davoser Artzeverein” entre els metges de Davos referia que 133 entre 143 asmàtics que passaven les seves vacances en aquesta localitat de muntanya, no van presentar crisis agudes d’asma i que el 81% referien millora persistent de la malaltia.
Els sanatoris pels malalts amb insuficiència respiratòria, tradicionalment, s’han situat a les zones de muntanya. Sòn coneguts el Dutch Asthma Centre Davos Clavadel a 1.686 m sobre el nivell del mar de Davos (Suissa) i l’Istituto Pio XII. Misurina, Auronzo a 1.756 m (Itàlia). Els equips mèdics d’ambdues institucions, dedicades a l’asma infantil, han publicat i demostrat que els asmàtics milloren en altitud moderada i que aquesta millora, es relaciona en el temps amb el procés d’aclimatació. Els canvis fisiològics que produeix l’aclimatació i que es relacionen amb la millora de l’asma bronquial són la diferent regulació de la respiració, la disminució dels radicals lliures d’oxígen amb el seu efecte antiinflamatori i els canvis mitocondrials que optimitzen el metabolisme de l’oxígen. És, doncs, acceptat que, si bé l’exposició aguda a la hipòxia pot produïr una crisi asmàtica aguda, quan avança l’aclimatació la malaltia asmàtica millora o desapareix. Aquesta millora es perd en tornar a baixar a nivell del mar, igual que l’aclimatació. 

1. Allegra L, Cogo A, Legnani D, Diano PL, Fasano V, Negretto GG. High altitude exposure reduces bronchial responsiveness to hypo-osmolar aerosol in lowland asthmatics. European Respiratory Journal. 1995 Nov;8(11):1842-6. 
2. Cogo A, Basnyat B, Legnani D, Allegra L. Bronchial asthma and airway hyperresponsiveness at high altitude. Respiration. 1997;64;(6):444-9. 
3. Cogo A, Fischer R, Schoene R. Respiratory diseases and high altitude. High Altitude Medicine and Biology 2004 Winter;5(4):435-44).
4. Christie PE, Yntema JL, Tagari P, Ysselstijn H, Ford-Hutchinson AW, Lee TH. Effect of altitude on urinary leukotriene (LT) E4 excretion and airway responsiveness to histamine in children with atopic asthma. European Respiratory Journal. 1995 Mar;8(3):357-63. 
5. Schultze-Werninghaus G. Should asthma management include sojourns at high altitude? Chemical Immunology and Allergy. 2006;91:16-29.
6. Karagiannidis C, Hense G, Rueckert B, Mantel PY, Ichters B, Blaser k, Menz G, Schmidt-Weber CB. High-altitude climate therapy reduces local airway inflammation and modulates lymphocyte activation. Scandinavian Journal of Immunology. 2006 Apr;63(4):304-10.
7. Schultze-Werninghaus G. Effects of high altitude on bronchial asthma. Pneumologie. 2008 Mar;62(3):170-6.
8. Gourgoulianis KI, Brelas N, Hatziparasides G, Papayianni m, Molyvdas PA. The influence of altitude in bronchial asthma. Archives of Medical Research. 2001 Sep-Oct;32(5):429-31. 

Si per una banda està ben demostrat, tot i que amb poca difusió pel poder d’interessos econòmics contraris, que els asmàtics milloren quan estan aclimatats a l’altitud, per l’altre banda també s’ha demostrat que l’exposició intermitent a hipòxia hipobàrica estimula el procés d’aclimatació.

1. Rodríguez FA, Casas H, Casas M, Pagès T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibáñez J, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia stimulates erythropoiesis and improves aerobic capac¬ity. Medicine and Science in Sports and Exercise. 1999. 31(2): 264-268.
2. Ibáñez J, Casas H, Casas M, Rama R, Ricart R, Ventura JL, Palacios L, Pages T, Rodriguez FA, Viscor G. L’exposition intermittente à l’hypoxie en caisson hypobarique : Effets physiologiques et applications. Médecine du Sport. 2000. 74(2): 32-34.
3. Rodríguez FA, Ventura JL, Casas M, Casas H, Pagés T, Rama R, Ricart A, Palacios L, Viscor G. Erythropoietin acute reaction and haematological adaptations to short, intermittent hypobaric hypoxia. European Journal of Applied Physiology. 2000. 82(3): 170-177.
4. Casas M, Casas H, Pagès T, Rama R, Ricart A, Ventura JL, Ibáñez J, Rodríguez FA, Viscor G. Intermittent hypobaric hypoxia induces altitude acclimation and improves the aero¬bic-anaerobic threshold. Aviation, Space, and Environmental Medicine. 2000. 71(1): 125-130.
5. Ricart A, Casas H, Casas M, Pagés T, Palacios L, Rama R, Rodríguez FA, Viscor G, Ventura JL. Acclimatization near home? Early respiratory changes after short-term intermittent exposure to simulated altitude. Wilderness and Environmental Medicine. 2000 Summer; 11(2): 84-8.
6. Casas H, Casas M, Ricart A, Rama R, Ibáñez J, Palacios L, Rodríguez FA, Ventura JL, Viscor G, Pagès T. Effectiveness of three short intermittent hypobaric hypoxia protocols: Hematological responses. Journal of Exercise Physiology Online. 2000 April; 3(2).

Per tant, l’exposició intermitent a hipòxia hipobàrica, quan produeixi aclimatació, també millorarà l’asma. Hi ha treballs que mostren la utilitat de l’exposició intermitent a hipòxia hipobàrica com a tractament de l’asma bronquial. 

1. Harrison C, Fleming J, Giles L. Does Interval Hypoxic Training affect the lung function of asthmatic athletes. Journal of Sports Medicine. 2002. Vol 30
2. Serebrovskaya TV1, Swanson RJ, Kolesnikova EE. Intermittent hypoxia: mechanisms of action and some applications to bronchial asthma treatment. J Physiol Pharmacol. 2003 Sep;54 Suppl 1:35-41. 

De totes maneres, la dispersió dels mètodes utilitzats i de les dades obtingudes invita a estudiar i perfeccionar un mètode que pugui ser útil pel tractament de l’asma bronquial disminuïnt la dependència de fàrmacs potencialment perillosos i, potser, també en el tractament d’altres malalties amb rerefons inflamatori. 
Etiquetes: , , , , , , ,
edit

Blindsight [A cegues] - Documental - (any 2006)

Aquest documental fascinant narra l'aventura de sis adolescents tibetans cecs que van voler ascendir el  Lhakpa Ri, de 7.045 metres d'alçada, situat a la cara nord de l'Everest.

En la seva terra, a les persones cegues se les acostuma a relegar a la marginació degut a la creença que estan posseïts pels dimonis, i aquest fet encara li atorga més valor a la seva gesta.

Realment, val la pena veure aquest documental.





Etiquetes: , ,
edit

T’ATREVEIXES A TREBALLAR DE METGE D’EXPEDICIÓ?

Creieu que hi ha gaires professionals que vulguin viure l’experiència de ser responsables mèdics d’una expedició? Queda alguna interessada o interessat en veure i viure des de dins l’assistència mèdica d’una expedició a l’Himàlaia? 
Potser si. Potser si que hi ha algú que vulgui experimentar aquesta medicina intensa, apassionant, feta amb ben pocs recursos però amb molta responsabilitat. I encara, potser, repetir-ho sovint. Metge d’expedició professional?
Imatge. El Dr. Jordi Admetlla Batlle, la metgesa kirguisa del campament base del pic Lenin i el Dr. Antoni Ricart de Mesones l'any 2005. Expedició ISLET (International Snow Leopard Expedition Type I Diabetics) al Pic Lenin. 


Es veu que al mon, això passa... Si no fos així, una revista com el HAMB no publicaria aquest article. 
Aquest és un article d’opinió i consells per aquells que tinguin interès en l’experiència de ser responsables de l’assistència a expedicions a grans muntanyes. És un escrit ben treballat que abraça tots els temes. Us recomano que llegiu l’original que no tinc permís per reproduir; només hi puc fer una crítica. Ja avisen que l’experiència és molt gratificant però que un professional inexpert o que no tingui el nivell tècnic suficient a la muntanya pot posar-se en perill a ell mateix i a tota la resta de l’equip.
A.- Les consideracions del primer capítol sòn sobre com triar la companyia de guies que ha de menar l’expedició comercial al cim. Consideren evident que un metge d’expedició és un professional que treballa per una companyia de guies o de trekking. Recomanen respondre a 9 preguntes per definir si la companyia és o no és de confiança. Totes les preguntes sòn de sentit comú i encaminades no a pujar més cims ni més depressa, sinó a garantir la seguretat, com per exemple quants clients hi haurà per guia, quin és el pressupost per l’equipament mèdic i si tots els guies, alpinistes, xerpes i portadors tenen assegurança médica.
B.- Les segones consideracions es refereixen a les aptituds personals. No només a la bona forma física, a la capacitat d’aclimatació a l’altitud o al bon coneixement de les tècniques de muntanya, que també sòn importants. Esmenten com especialment important la capacitat de suportar les misèries i les mancances de comoditats en un ambient hostil, sense avorrir-se ni perdre el bon humor i la flexibilitat per les relacions amb els altres membres del grup. Recomanen, això si, fer alguna expedició entre amics abans d’assumir el rol de metge d’expedició, diguem-ne, professional. 
C.- Les consideracions del tercer grup es refereixen a la preparació mèdica. Recomanen haver treballat, almenys un any a serveis d’urgències per tenir pràctica en la solució d’emergències, i també tenir algun dels màsters existents en medicina d’altitud, ambient polar i d’expedició. A més a més, recomanen fer anamnesi i reconeixement pre-expedició (que difícil, quan sovint els expedicionaris, o més aviat, clients, es coneixen a l’aeroport!) per anar degudament preparat si algun dels/les alpinistes és hipertens, diabètica o celíaca, per exemple. Aconsellen que el professional ha de ser molt conscient de quines mancances té, avisant de que no hi ha cap metge al món que hagi tractat ni que sigui expert en totes les malalties i trastorns possibles. Apart d’aixó, consideren un mèrit ideal l’experiència prèvia en expedició o a gran altitud. És clar, però, que sempre hi ha d’haver una primera vegada sense experiència.
D.- El quart grup de consideracions es refereix a la recerca de feina com a metge d’expedició. Ja avisen que aquesta feina només s’ha de buscar quan un es trobi personalment ben còmode a campaments, boscos i muntanyes altes. Quan ja sap trobar, no només la supervivència, sinó també el màxim comfort en situacions dures. Recomanen haver treballat en equips de rescat, encara que siguin voluntaris, per convèncer a les empreses de la pròpia capacitat i entusiasme. També cal tenir en compte que la major part de companyies ofereixen al metge que es faci càrrec de l’assistència a canvi del viatge i de l’expedició, sense un sou específic. Avisen que, encara que sigui així, sense contracte remunerat, és el responsable mèdic a tots els efectes legals amb el que això comporta en una expedició entesa com una empresa comercial. Recomanen exigir una assegurança de responsabilitat civil per protegir-se. La possibilitat de que el metge pugui intentar pujar al cim de la muntanya, es condiciona sempre a no tenir cap pacient a càrrec. Entre pujar la muntanya i atendre a un malalt, prevaldrà sempre la segona opció. Per ética mèdica essencialment, però també ho ha de ser per contracte, que no fos cas que un metge, muntanyenc expert a sou d’una companyia es veiés forçat a portar clients muntanya amunt i a deixar d’assistir al seu pacient. Com ho veieu?
E.- En cinquè lloc, la preparació del viatge. Una vegada que s’ha decidit qui es farà càrrec de l’assistència,  en la fase de preparació cal conèixer bé la resta dels membres de l’equip, deixant ben clar que donar dades falses a l’anamnesi (aquí fan alçaprem en el consum de drogues i medicines i en els trastorns de la conducta) pot fer que el client en qüestió perdi el dret a l’assegurança. Òbviament, la preparació i la farmaciola dependran de quin és l’objectiu, del clima, de l’altitud, de les malalties tropicals de la zona, de la durada del viatge, de les marxes, de la possibilitat de rescat o de l’aïllament i de quants membres s’hagin de tractar. Incloem aquí la composició de la farmaciola. No serà igual acompanyar sis alpinistes al Ruwenzori, travessant zones tropicals i sense possibilitat de rescat, que portar un grup comercial a la cara nord de l’Everest, on hi ha carretera asfaltada i pista d’aterratge al campament base, a més a més de wi-fi i altres comunicacions immediates. És important també, que el responsable mèdic eduqui als membres del grup en com evitar malalties, sigui desinfectant l’aigua, o ascendint gradualment segons la seva experiència prèvia en altitud. El tema de vacunacions o profilaxi també es tracta en aquest apartat. Recomanen una farmaciola àmplia, tant en medicines com en equips de cures per les ferides. I també repartir-la en els diversos campaments. Com a colofó, recomanen obligar, sota responsabilitat, a que cada membre del grup es faci càrrec d’una farmaciola personal que sempre ha de portar a sobre, i que inclogui la medicació d’emergència, tant per ell com pels companys de grup. És a dir, com exemple, si un alpinista és diabètic, el company o el guia també han de portar sucre i insulina. I tot ben organitzat i pactat.
F.- I amb que es pot trobar el metge d’una expedició? Els autors ja avisen que es pot trobar de tot i el que sigui. Naturalment que les gastroenteritis i el mal de muntanya són freqüents i poden ser greus, però conjuntivitis, faringitis, dispèpsies, diarrees innocents, petites ferides, dolors i distensions musculars, etc i etc, sòn molt limitants per l’expedicionari i el motiu de consulta més  habitual.

Expedició Banc de Sabadell al K-2, 1988.
En aquella expedició, tant a l’hotel de Rawalpindi com durant part de la marxa d’aproximació, coincidíem amb una expedició francesa al Broad Peak. 
Un membre d’aquella expedició va poder ser evacuat des del campament base amb l’helicòpter militar per insuficiència respiratòria, diagnosticada de pneumònia. Nosaltres caminàvem cap al nostre camp base amb la metgessa del grup francés que havia ajudat a evacuar al primer malalt, baixat amb l’helicòpter i tornava amunt, a peu, per continuar assistint a la seva expedició. Quan arribàvem al seu campament base vàrem saber que un altre membre del grup havia mort al campament base el dia abans. Quan l’expedició, amb un evacuat i un mort, es va retirar va haver-hi una tercera malalta. Precisament la metgessa. 
Diagnòstic serològic dels dos supervivents (l’evacuat i la metgessa) a l’hospital de Marsella: pneumònia per Legionella pneumoniae.
Probablement tots tres es van infectar a l’hotel de Rawalpindi. Afortunadament, nosaltres, que érem al mateix hotel, no vam tenir cap problema respiratori. 
Com veieu, en una expedició pot passar de tot. I no tota insuficiència respiratòria en altitud és un edema pulmonar d’altitud.

Com que no existeix una llista universal amb les consultes més habituals (Potser es podria extreure de les consultes als parcs nacionals de Sagarmatha - Everest - Nepal i al del Denali - Mount MacKinley - Alaska, etc) hi poso les de les nostres consultes “on line” de preparació d’expedicions.

Motius de consulta segons especialitats.
Una de les feines del metge d’expedició, que sovint no és la menor, és assistir a membres d’altres expedicions, portadors o les seves famílies. La interacció amb els habitants locals és freqüent i obligada. Afegeixo els motius de consulta dels habitants, segons estudi mèdic publicat a la zona de Chapursan, Hindu Kush, Pakistan.
Evidentment, la farmaciola haurà d’incloure un apartat per emergències i per malalties severes freqüents i un altre per diverses molèsties de menor importància. Repartit en farmacioles pels expedicionaris i per cada campament perqué el que es necessiti sigui sempre proper. Llegiu les farmacioles que proposen o, si voleu demaneu a aquest bloc les que han portat les diferents expedicions o trekkings de les que tenim coneixença.
Imprescindible? Antibiòtics, analgèsics, antidiarreics i també material de cures i de cirugia bàsica. Medicació pels problemes del fred i de l’altitud, així com les necessàries segons els expedicionaris.
És recomana especialment escriure un diari mèdic amb totes les incidències, consultes, diagnòstics i tractaments fets. Si cal, amb fotografies. Amb la creixent judicialització de la medicina, aquesta pot semblar una pràctica defensiva, però també ajuda a avançar en el coneixement de les malalties a les expedicions.
G.- Qüestions ètiques. Les relacionades amb la privacitat i la confidencialitat queden dil·luides per la convivència tan propera en una expedició i, a més a més, perquè el metge ha de pensar en l’equip en general i no només amb el pacient en concret. Pot pujar qui no està en condicions encara que vulgui i hagi pagat un dineral? I arriscar als altres? Pregunta a resoldre cas pes per cas. Un altre tema és l’assistència a les poblacions locals. Fins a quin punt podem fer tractaments quan no podrem confirmar el diagnòstic ni seguir l’evolució? Fins a quin punt desprestigiem al seu propi sistema de salut, potser primitiu, però ancestral i sovint ben savi? Es recomana treballar, dins del possible, d’acord amb el seu sistema d’assistència local. Entenem, però, que hi ha situacions d’humanitat bàsica que obliguen a actuar.
Veure als portadors intercanviant-se la medicació, dos pastilles blanques per una de vermella o afirmar que un medicament ha de ser bo perquè els hi va donar un metge d’una expedició molt potent, xoca amb el nostre concepte d’un medicament per a cada mal que només serveix per allò. Crec que els antropòlegs d’aixó en diuen aculturació d’una societat.
Un altre conflicte es pot presentar quan un expedicionari sol·licita evacuació per no haver de córrer el risc de baixar, encara que el metge pensi que l’evacuació i la mobilització de recursos no està indicada.
Mes problemes ètics? Les drogues i els fàrmacs. Sabem que els muntanyencs utilitzen de forma creixent drogues, ja sigui per millorar els símptomes del mal de muntanya, per dissimular el cansament, corticoesteroides, estimulants, etc. És important marcar les línies del que es consideri admissible i el que no, pensant en el pacient però també en la seguretat de tot el grup. I deixar clar al diari mèdic si el subjecte no accepta els consells.

Practical Tips for Working as an Expedition Doctor on High-Altitude Expeditions
Brants, Anne, Tracee Metcalfe. 
Abstract
With the explosion of adventure travel over the past decade, there has been a concurrent increase in mountaineering expeditions to extreme elevations, including many of the 8000-m peaks. This trend has created an increased demand for qualified expedition doctors to provide specialized medical advice and care to climbers and expedition staff. This review is intended to help physicians prepare for work on such expeditions. The authors rely heavily on their own experience and discuss the types of work available on high-altitude expeditions; how to identify a safe and reputable guiding company; personal and medical preparation; priorities in selecting or building an appropriate medical kit; and medical conditions commonly encountered on expeditions. The review concludes by considering ethical dilemmas and other difficult issues unique to this work.

Una disquisició no científica al marge. Tot aquest article es refereix a la imparable comercialització de la muntanya. Però encara existeix la que ja sembla antiquada mania d’alguns muntanyencs, d’enfilar-se a les muntanyes sense guies ni companyies. Encara queden moltes muntanyes de més de sis mil metres que mai ha pujat ningú. És clar però que allà no hi van les companyies. Les companyies només van on hi ha negoci. A les muntanyes solitàries es veu que només hi van alguns arreplegats entusiastes. Així i tot una expedició amb amics a una muntanya no freqüentada i que un dels alpinistes sigui un metge ben entrenat i preparat és una magnífica forma d’exercir una medicina apassionant i exigent en un entorn únic.

Etiquetes: ,
edit

Manaslu 1982. Cartes des del campament 2.

Camp II. 5.600 metres. 2 de maig de 1982
Anna, 
Com estàs?
Ara tinc molt poc temps per escriure perquè en Dai Bahadur baixarà ara al camp base i ja es va fent tard. Sort en tenim d’aquest xicot cepat, que jo començo a tenir els peus nafrats (és un eufemisme per no dir les cames trencades i el cul pelat) de baixar 1800 metres cada dos dies i pujar-los carregat l’endemà. Un dia amunt i un altre avall; sense repòs. En Dai, que en nepalés vol dir “germà”, ens ha portat moltes coses necessàries que encara no he revisat. Vas llegir les cartes que et devia baixar l’Stevia? Em moro per baixar al camp base, però no puc.
Avui estava fort i obria traça amb neu fins a la cintura. Hem arribat a 6.100 metres. Allà hi havia el camp III provisional. Però quan hi hem arribat el campament no hi era. Una allau s’havia endut el dipòsit del que havia de ser el campament III una mica més amunt. 
Ho hem perdut tot. Hem perdut la tenda, el menjar, els piolets i el combustible. I la feina feta. Era un lloc massa exposat, reconeixem-ho. En un rampell de ràbia, hem pujat tot el que carregàvem fins a 6350 metres, un lloc aparentment més segur, on s’ha establert el camp III. Però no hi ha suministres suficients...
Per sort, tots estem bé.
Ahir a les 8 hores, intentàvem connectar per ràdio amb vosaltres al camp base, però amb aquestes ràdios de fireta, no hi va haver manera.
Ara, segur que necessitarem molts suministres del camp base si volem continuar l’atac. Aixó si és que no segueix el mal temps i la mala ratxa que portem, que sembla que haguem trepitjat matèria orgànica pudent amb les botes... 
És molt important que intentem connectar per ràdio amb el camp base. Aquí tenim poc menjar i combustible. Ho provarem cada hora, pel canal B a partir de les 14 hores, que abans d’aquesta hora serem penjats per aquí. Poseu bateries noves, que al camp base n’hi ha. És possible, que en Pere i l’Enric, des del camp III puguin connectar amb vosaltres. Recorda-li a en Brots que quan intenti comunicar ho faci des de l’stupa que hi ha dalt del turó. Hi vàrem anar plegats fa uns dies. Des d’allà hi ha d’haver línia recta amb el camp III.
Anna, no saps com vull baixar al camp base amb tú, però no ho faré fins acabar amb la feina. Tal com pujava avui, ja veia el cim fet en quatre dies. Ara tot ha canviat.
Estic cansat. Quan he vist, des del camp III, que en Dai Bahadur arribava al camp II, he baixat del camp III tot sol a tota castanya. Per sort l’he atrapat i li podré donar aquesta carta.
Fins aviat.

Castor

Camp II. 5.600 metres. 2 de maig de 1982
Anna,
Ja he fet totes les cartes que han baixat en Dai Bahadur i els xerpes, per l’oficial d’enllaç, pel sirdar i per enviar a la premsa a Barcelona. Ha, ha, és un tip de riure, tant de córrer. Potser si que avui arribaran al camp base, però no seran a Kathmandu fins d’aquí a deu o dotze dies. I arribaran a Barcelona en tres setmanes, amb una mica de sort.
Escrites totes les cartes de l’expedició amb els encàrrecs i notícies, t’escric més tranquil, a la tenda, mentre estreno una pipa del tabac que em vas comprar a Kobenhavn.
Avui ha estat un dia dur com ja deus saber en part per en Dai Bahadur, si és que ja ha arribat al camp base. Hem pujat, i jo com un rei, al camp III provisional, que era a 6100 metres i ja era equipat del tot. Aixó vol dir que hi havia almenys 9 càrregues, uns 120 kg de material. El camp era destrossat o, millor dit escombrat per una allau. Només hem recuperat tres piolets, uns metres de corda fixa i la càmera de cine. O sigui el que era més amunt i lligat a la corda fixa que seguia amunt. Del camp avall ni material, ni cordes fixes.
Malgrat tot, amb això i amb el que carregàvem hem muntat el camp III definitiu a 6350 metres.
He baixat sol i treient fum per les cordes fixes, com un llamp, per poder donar l’avís a en Dai Bahadur que ja vèiem que s’anava acostant al camp II. T’explico el pla perquè l’Stevia no faci l’orni, que el necessitem aquí dalt.
Tenim butà per sis dies. Això vol dir que demà atacarem, una mica a la desesperada, emportant-nos tot el menjar i el combustible del camp II. Si torna a fer el més petit mal temps que ens endarrereixi, tot fracassarà. 
Les comunicacions per ràdio amb el camp base, està vist que no carrulen. Ni des del camp II, que queda amagat de la vista, ni tampoc des del camp III que és gairebé en línia recta amb el camp base. De tota manera, ho provarem cada dia, a les 7 del matí, quan portem un parell d’hores carregant amunt i després a les 2, les 3 ó les 4 de la tarda, quan ja serem als campaments. Intenteu connectar perquè potser dels dels camps III, IV ó V s’arribi a poder parlar.
Necessitem molt i molt que al CII hi hagi una persona per fer d’enllaç i comunicar per ràdio; en Brots seria la persona i els dos xerpes per si calgués ajudar-nos a baixar. 
Si tots ells pugen del camp base cap al CII, s’han de pujar obligadament el menjar i els fogons que necessitin des del camp base, que aquí al camp II no hi deixarem res de res. Quedarà desmantellat. Només queden les tendes i l’iglú. Nosaltres tirem amunt amb un piano a l’esquena, però ells també hauran de pujar amb un piano de cua a coll (un armari mirall, potser més aclaridor?) del camp base al CII. Necessitem a més a més, que pugin combustible suficient per fer aigua i menjar per quan tornem de l’atac, ja que probablement baixarem amb alguns homes tocats. Jo el que més, ja es veu ara.
Si tot plegat no pogués ser, feu el màxim que es pugui i que vagi pujant algú al camp II per poder parlar per ràdio i organitzar la retirada.
Demà, en Temba i en Mingma ens ajudaran a pujar material fins al camp III i demà-passat baixaran al camp base a descansar amb aquesta carta. Si avui som a dia 2 de maig, els dies 5 ó 6 de maig, ja poden tornar a ser aquí amb tot el que he dit.
Quan llegeixis això, probablement ja seré escalant amunt per arribar al camp IV a 7000 metres. No sé si hi podré arribar o si hauré de tornar, sol o acompanyat. En tot cas, mentre hi hagi una sola cordada per aquí dalt, no baixaré al camp base.
Tinc molta por de que no et sembli bé. En Brots bé que ha baixat, pots pensar, quan ha arribat al camp base la seva companya. Quan ho vull explicar s’escapa alguna llagrimeta. Potser és que sòc el metge de la colla, o potser és pel sentit del deure expedicionari, però no puc baixar i deixar als companys aquí dalt. No puc, encara que cada mirada a la vall vol foradar la glacera que em tapa el camp base.
Avui ens han arribat, amb en Dai Bahadur, les vostres cartes. Tots estàvem entre rialles i plors. Per sort, ja no ens fa vergonya plorar plegats. Patir, fred, esforç, gana i molta por uneix molt. 
Maleït Manaslu! Anna, només vull baixar volant. Un petó ben dolç.
Ton

INVENTARI MENJAR CAMP II. 2 de maig de 1982.
Tenim un iglú, tres tendes i el material personal d’abric i d’escalada per vuit persones.
  • Fogons: 4
  • Càrregues propà: 22. Aqui dalt cada càrrega dura unes 5 – 6 hores. Uns 12 litres d’aigua per càrrega si hi posem neu. Si és gel és diferent. O sigui 264 litres si no fa figa cap càrrega que un petit error en la maniobra, fa perdre part del gas o la bombona sencera. Justet per 10 dies... Uns 3 litres d’aigua per home i dia incloent sopes i menjar. No és gaire.
  • Llaunes consistents (raviolis, sardines, tonyina, fabada, etc): 17.
  • Bosses ous en pols: 54.
  • Sobres sopes: 36.
  • Sobres puré patata: 23.
  • Sucre: 250 grams en un pot humitejat. Aprofitar amb cura. No transportable.
  • Mel i melmelades. Pots 100 g: 6.
  • Oli. Terrines de 5 grams: 5.
  • Sobres cafè o té: 56.
  • Embotits. Sobres 50 grams: 20.
  • Pa: No. Zero.
  • Galetes, caramels, fruits secs i ganyips: No. Zero. Finis coronat opus. I mira que d’aixó en teníem molt pensant en l’atac... Tot perdut.
  • Llet condensada.  26 tubs.
Amb això haurem d’aguantar set homes durant deu dies. El més preocupant és el propà per fondre neu i poder tenir aigua per beure. Amb aquesta gelor, una de cada tres o quatre bombones no tanca bé quan la posem i perdem bona part o tot el gas.
NOTA 2017: amb aquesta llista, aquests set homes van resistir la tempesta des del dia 2 fins el 12 de maig entre els 5.600 i els 7600 metres. Bé, malauradament, no tots.

Camp II. 5.600 metres. 6 de maig de 1982
Anna,
T’escrit ajagut al sac, somiant en com estàs i en el que fas. Hauré de confessar-ho. Fa dies que, escalant o treient les tendes de la neu, vaig somiant despert en allò que deus fer aquí baix al campament base. A només un o dos dies de marxa d’aqui. T’envio missatges mentals, però no sòc prou hàbil per rebre els teus. Deuen pujar del fons de la vall, lliscant pel glaç i les roques. Els meus segur que cauen a plom o rodolant, des d’aquí dalt cap al camp base al costat del riu. Només escric als vespres, quan em poso al sac, vigilant l’espelma, no tinguéssim una desgràcia, que aquí tot és de nylon i crema com l’esca. El llum frontal ni pensar-hi, que les bateries duren poc i s’han d’economitzar per quan tenir llum és ineludible.
Sòc a la tenda amb l’Stevia i en Lastut. Penso que demà o demà-passat baixarà algú al camp base i et portarà aquestes cartes que vaig parint amb dolor.
T’explico la situació. Mal temps. Temps gris i negre. Neu per l’amor de Deu. Tapa les tendes i cal sortir a treure-les del fons del cràter, dos vegades cada nit si no volem ofegar-nos. Feina continua. Si pugem, les cordes fixes sòn sota tres pams de neu pols glaçada i endurida i tenim més feina que per posar-les noves. Peró com que no tenim més cordes, s’ha acabat la discussió.
En Mèlich i jo, el dia 2 de maig, després de la catàstrofe de l’allau al camp III, amb el que poguérem carregar, vàrem muntar un camp III en millors condicions, a un lloc menys perillós a uns 6400 metres i allà vam passar la nit. Bé, menys perillós és una comparació, que tot aquest vessant és com una ratera. El dia que baixi tota la neu caiguda, arrossegarà tot fins a tres dies més avall d’aquí. L’endemà, dia 3, vàrem obrir traça fins a prop dels 7000 metres en recerca d’un lloc pel camp IV.
Els dies 4 i 5, entre tots, es va muntar el camp IV a 7000 metres. Hem decidit atacar per la pala de neu que ens queda al devant, en diagonal cap a l’esquerra, en lloc d’anar per la via habitual, que és cap al collet de la dreta. Seria més segur, és clar, però és més llarg i no tenim suministres suficients. Intent enfollit amunt a veure si l’encertem. Avui hem baixat en Pla i jo, des del camp III fins al camp II. Per sort baixàvem una de les cordes que sobràven, perqués les allaus s’han emportat la major part de les cordes fixes que havíem posat als passos arriscats. Ràpels i ràpels. Tot eren esquerdes noves, sèracs caiguts i pales de neu inestables que es mouen només tocar-les. Hem arribat cansats però sense novetats; ara m’en alegro molt de ser aquí, d’haver deixat enrere aquest mal pas i no haver-hi de tornar a passar. Excepte que hi hagi una desgràcia, és clar.
Sòm a la tenda, capvespre i sentim tal quantitat d’allaus que pateixo pels tres que sòn allà dalt, encabits a la tendeta de dos que tenim al camp IV. Pateixo perquè, precisament, en aquesta ruta per on estem pujant, l’any 1969, un allau es va emportar 16 membres d’una expedició coreana. I hem agafat aquest camí.
Però amb els embolics amb el centre excursionista, la ràbia de no tenir cap ajuda i aquella pruïja, aquell delit de que el nostre grup ja ha pujat un vuitmil i no ens acovardim fàcilment, hem pres aquesta decisió. La veritat, a mi aquests passos em fan més por que una fragata de moros. Alea jacta est. A veure que en sortirà dels daus que hem tirat. El resum és que, per aquí, encara no hi ha pujat ningú.
Per aquest rotllo dels allaus i per l’altitud he passat cinc dies entre els 6000 i els 7000 metres bastant dolents, excepte els dos primers. Costava dormir, o més aviat, no he pogut dormir gens i tinc la boca i les mans plenes de pupes diverses. Precisament, la culpable d’aquesta mala lletra, que ja saps que servidor és un cal·lígraf de concurs, és una pupa molt lletja al dit gros, de les que surten amb el fred i l’altitud.
Ara sembla que tot això ja es vol acabar. Segons els nostres plans, l’Àguila, en Llop i en Canalies poden fer demà un bivac a 7500 metres i demà-passat fer cim. El dia 9 al camp II i el dia 10 tots al camp base. I, si hi hagués sort i per no consumir les darreres provisions encara podria baixar un dia abans.
Aquest tema, però, em té negre. Garbuix de pensar, sentir i somiar.
Jo ja provo de ser equànime però m’enfilo i em perdo per aquests pensasentiments sense poder-ho evitar. Tantes hores a la tenda, aguantant la neu que ens va tapant. Cada hora, o l’un o l’altre s’ha d’eixorivir, calçar i vestir i ha de sortir a treballar mitja hora amb la pala. Tantes hores aquí empresonats ens van embrutint i tornant obsessius amb el que ens roda pel cap. Tantes hores estirats al sac... El fred, la mullena i la gana es barregen amb els somnis.. la realitat amb els desitjos. O tot plegat eren només sentipensaments? O potser sensacions somniades o realitats oníriques? Tot plegat es barreja amb les obligacions ineludibles de sobreviure aquí dalt, una vida miserable sense épica ni glamur, i amb estones de consciència lúcida. Lucidesa dura, però gratificant. L’intelecte sembla prendre el control, però només fins a la següent caiguda entre les boires de la semirealitat. Jo ja veig que en Brots només pensa en tornar a baixar, ell que ja ha estat al camp base i ha tornat a pujar fa dos dies. I també veig que els qui sòn allà dalt, encara més amunt, cada dia pregunten per ràdio detalls de la seva salut. Per tant em toca fer una mica de puntal de la moral. Saben que si m’expliquen una de gruixuda, i parlo només de salut, els manaré baixar treient fum de la neu i les botes. Que em fessin cas o no m’en fessin, seria un altre tema. Servidor és el metge i recomana; no sòc el cap d’expedició. Però haig de ser aquí, que des del campament base no em podria comunicar i encara menys pujar en un dia. I jo, quan penso/sento/somio sol, en aquell estat entre dormir i despert de les hores d’altitud, només cerco excuses per baixar al camp base. Però quan recupero una mica el raciocini i el cap clar, Anna, cap excusa em sembla prou potent com per abandonar als companys aquí dalt i tocar el dos al camp base, que és el que em demanen el cos i l’ànima. 
Sobretot perquè allà hi ets tú, o sigui que allà es a casa. I a més a més perquè això és molt dur i ens estem jugant la vida.
 Anar cavil·lant.... Quan escric, puc mantenir el cap més clar. Si la ràdio funcionés amb el camp base, podria baixar i tornar a pujar si em necessitessin, però això és un parlar. O millor un escriure, vaja. Es perdrien dos dies entre rebre la petició d’ajuda i arribar aquí; potser ja no hi podria fer res. I aixó anant bé, perqué amb la neu caiguda, sense menjar ni propà, potser no podria tornar a pujar en només dos dies. No pot ser. No ho puc fer.
Ja ens queda poc aquí dalt. Neu, fred i gana. Per cert que aquesta sang que va cobrint el paper, ve de la maleïda pupota del ditot dels pebrots. Si m’entesto en escriure, sagna quan agafo el llapis. Però si no escric entro als nimbs onírics i em perdo. No puc mantenir la lucidesa amb les cames dins del sac, el menjar i el gas racionats, sense poder sortir de la tenda més que quan és obligatori. O feina de pala o pixar i cagar. Que ja ho fem coincidir en la mesura que podem. Foscor, humitat i brutícia. Apa, doncs, a escriure; vigilant l’espelma. On ets, lucidesa? Escric fent giravolts, com pensaments en cercle, només per mantenir alguna neurona activa.
Per cert que pixem poc. Dos vegades al dia per barba i, amb la de cagar, potser tres. Segur que anem curts d’aigua. 
Confesso que el que em fa autèntic terror és pensar que passi alguna cosa seriosa allà dalt i hagi de tornar a pujar cap al camp III, per les restes, el que quedi, de les cordes fixes, després de les nevades i les allaus d’aquesta tarda. Espero que no passi res.
Em queixo de tot. La veritat és que aquí al camp II, baixant d’allà dalt, dintre de tot, és un oasi de pau i descans. Neva i el dia és fosc com la nit. Però neva suament i amb sortir mitja horeta cada dos hores a treure la neu, n’hi ha prou. No fa vent i no hi poden arribar les allaus. Pau. A més a més, racionat, però tenim xoriço i algunes llaunes de fabada. Luxe asiàtic. A més a més, a aquesta alçada puc dormir millor. Glòria. 
Ràfegues de pensament passen pel cap. Si va tot rodat, en tres o quatre dies més, ja sense més riscos, podria tornar cap al campament base. Ràfega d’alegria amb llum de sol dins del crani. Venen núvols, però... això serà si tot va bé. És clar que, si no anés bé, també haurem de baixar, que no hi haurà ni tiberi ni combustible per gaires dies més. Però aquests esclats de pensament, mig somiats, d’imaginar-me baixant cap al campament base, sense aquella angoixa d’haver de tornar a pujar, em fan un d’aquells calfreds de plaer. Una tonteria diré, però és un calfred de plaer amb la pell de gallina com passa quan pots pixar després de tenir-ne moltes ganes i no haver pogut fer-ho durant molt temps. És com la hòstia a tot el cos.
Aterritzo; abruptament. Passa que resistir aquí quatre o cinc dies més es farà molt llarg.  Si cada minut és una eternitat...  Que llarg serà i que lluny és encara tornar.
Ja veig, però, que al campament base la situació tampoc és agradable. Em sap molt greu que no t’ho passis bé. Sovint em sento culpable per ser aquí dalt i no baixar volant al teu costat. Però si baixés, encara em sentiria més culpable de deixar als companys. De fet, ara ja no hi ha temps de baixar i tornar a pujar una altre vegada. Ara ja és a caixa o faixa en els quatre o cinc dies pels que tenim menjar. I si em necessiten aquí dalt serà demà o demà-passat.
Recony de ferida al dit! Sang i més sang. I dolor, tot i que és fred com la neu i la medicina diu que amb el fred, la sang s’hauria de coagular.
Anna, passat-t’ho el menys malament que puguis, que ja sé que també fa fred, que el menjar és escàs i que el personal allà baix no destaca precisament per ser uns pacífics col·laboradors. En pocs dies ja podrem fer carreres per baixar quan tots siguin aquí sans i bons. Som a un cop de pedra, no gaire lluny; gairebé puc veure el campament... Ha estat una mala planificació o un mal resultat de l’expedició. Fallada grossa.  Si haguéssiu arribat una setmana més tard, tot seria més fàcil. Ara per ara, aquí dalt penjats, em temo alguns reconveniments o, diem-ho clar, unes bronques a en Brots per haver-nos deixat sols aquí dalt en el pitjor moment per baixar al campament base a veure-us. Aixó ha fet allargar les coses i facilitarà algunes cares llargues quan baixem. De fet, admirat estic. Ja es veu que l’Stevia i jo no som iguals. Els seus remordiments no són per haver baixat al campament base quan vàreu arribar les noies, sinó per haver deixat sola la Regina al campament base. I jo preocupat per l’assistència als companys i pel meu deure i que no he gosat baixar-te a veure... 
Però no, no veig el campament base. Només hi ha foscor blanca. Mitja tarda i haig de fer llum amb una espelma. 
Si tinguéssim temps clar, podria anar fins al final del pla on és el camp II i veuria el fons de la vall del Buri Gandaki. Aixó si, neu pols fins el pit. Però tampoc no veuria el campament base. Queda massa a la vora, com si fos sota una gran panxa, que jo no puc amagar. Seria sota meu però no el podria veure. Desenganya’t, però, no hi ha pebrots per sortit de la tenda més del que és imprescindible. O per necessitats fisiològiques innegociables o per aixecar la tenda que va quedant colgada de neu i ens ofeguem. Anem treient la neu que ens colga, però dos vegades per dia, hem de canviar la tenda de lloc. Anem treient i treient neu i en quatre o cinc vegades, la tenda és al fons d’un cràter i no hi ha pebrots de treure tanta neu d’un forat tan fons. Cada palada retorna al fons i fa l’esforç inútil. Millor canviar de lloc la tenda i tornar a la superfície. 
Torno on era. Que hi foto aquí dalt si tú ets allà baix? Cadascú s’ho munta com vol o com pot o com el deixen. Però jo sòc incapaç de mancar al compromís amb aquesta patuleia; encara que tingui molta por de que en el fons, encara que no m’ho diguis a la teva carta, m’estiguis maleïnt per no baixar volant a fer-te costat. Em fa molta por; però no hi puc fer més. Ha sortit així.
L’esperança, comptada dia darrera dia és que aixó s’acaba i, si no hi ha grans canvis, per mi ja s’ha acabat l’escalar i el perill. Aguantaré aquí al camp II mentre tingui una mica de menjar i de gas.
Per altre banda estic content; he batut els meus sostres d’alçada anteriors. El d’escalar de dia i el de dormir de nit. Hauria pogut seguir als companys cap al cim si no fos per tres detalls. Un és la neu fonda fins a la cintura, que em deixa asmat fins i tot al Pirineu. No sóc l’atleta que voldria ser. El segon motiu és el piano de cua inhumà que pujava a l’esquena per muntar el camp IV. Algú havia de carregar-ho i era millor que resservèssin forces els més forts. Vaig arribar capolat i asmat i em vaig haver de quedar mitja hora estenallat al terra abans de poder-me aixecar ni per beure una mica. El tercer motiu és que ja sabia que eres al campament base i només volia que lliurar-me de riscos i acabar aviat. És clar que, si m’hagués volgut quedar a dalt, també m’haurien dit que no, que quatre mengen i beuen més que tres, o sigui que no hi havia discussió; els menys forts i menys motivats, cap avall. O sigui en Pla i jo.
Confesso però, que em va costar una mica i que gairebé em decidia per quedar-m’hi. Hauria hagut de tornar al camp III a per les meves coses, i pujar una altre tenda i més gas, que les coses estaven comptades per una cordada de tres. I una vegada carregat amb un altre piano a l’esquena, tornar a pujar ben sol al camp IV. A veure si els atrapava... Un negoci poc comercial vaig pensar...
I el filius putae màximus d’allau que es va emportar les tendes més lleugeres, el propà que crema millor i que pot fer aigua amb menys bombones que el butà, el menjar liofilitzat que no pesa...
Escric per no pensar, i dono voltes i més voltes a dins d’aquesta tenda canadenca. La tenda no és ni isotèrmica ni impermeable i és sobre la neu. Fred, humitat i gana. Però, sobretot, malenconia i lluita per viure. El que inclou mantenir la lucidesa. No podem dormir gaires hores si no volem que ens colgui la neu. Estem en Brots, en Lastut i jo sols al camp II. L’iglú que hem fet, on tenim els fogons i el menjar, ja només és una cova sota la neu, prop de la tenda. Sort que sabem on és que, de vegades no trobem ni la porta.
Segur que ja t’he explicat que soc com un museu de pupes. A les que ja saps cal afegir una llengua irritada i dolorosa per algun motiu que desconec i que no és haver menjat massa calent, una butllofa infectada en un peu, que no és cap congelació, i un mal de coll incontrolat i emprenyador. Tot plegat una bona col·lecció de pupes sense èpica ni glamur.
En quant a la ronya, que casualment s’acumula als llocs més emprenyadors i ja m’entens, s’en pot trobar en grans quantitats i a tot arreu dins de la tenda i als nostres cossos. Aixó em recorda que avui he tingut un instant d’èxtasi meravellós. Quan he arribat al camp II, on tinc cotó fluix i alcohol de romaní, m’he rentat el cos amb un cotonet ben sucat d’esperit de vi. En alguns punts sensibles ha picat força, però he quedat d’un altre color i m’he sorprès de trobar una cara coneguda sota la crosta de merda i de pell cremada que he anat desprenent.     
Anna, aquest parell ja ronquen i a mi s’em tanquen els ulls. A casa, a quarts de nou no em passaria, però aqui dalt porto ja molt cansament acumulat d’aquests darrers dies. A les deu, canvi de guàrdia de la pala de neu i em posaré a dormir. Abans però, ho haig de deixar tot net de neu. 
.....
Fet. Mitja horeta de feina. Sembla que neva menys. Nit negra com gola de llop. Ni un bri de vent. Fer feina escalfa el cos. 
Negra nit. Ha parat de nevar. Cel estelat i ni un bri de vent. Silenci absolut. Fa fred i no es mou res. A veure demà quan surti el sol, si no baixarà tota aquesta neu en estereofònic. A veure que faran els de dalt. Esperar, suposo, que tot serà encara inestable.
Potser demà-passat, t’arribi aquesta carta, si baixa algú al campament base. Ja veurem. En tot cas, penso que baixarem aviat. Si tot va bé. Inchallah!
Vaig a dormir. No t’explico en que somiaré. Fins demà.

7 de Maig. Campament II. 5600 metres.
Tots tres a la tenda, en Pla, l’Stevia i aquest servidor. A la tenda més gran de les dos que tenim aquí, iglú apart. Els dos companys dormen amb respiració agitada; prefereixo intentar mantenir el cap clar. La nit no ha estat bona per dormir i estem cansats. Ha tornat a nevar de matinada i hem hagut de sortir a treure neu. Sant Tornem-hi. No ens hem llevat ni per esmorzar; no tenim esma i ens anem embrutint. Hem jugat una estona a cartes i al joc de l’ascensió a l’Everest que em van regalar quan tenia set anys. He pujat aquí una fotocòpia. Ha guanyat en Brots, molt sobrat. No para de nevar, però no fa vent i el dia és ben clar, no com ahir que el dia era fosc com un capvespre. Fa una calor espantosa a dins de la tenda. Tots tirats en pilotes dins d’aquesta tenda feta un batibull. Avui teòricament, si la neu no ho impedeix, han d’arribar del camp I l’Ang Temba i en Mingma amb una mica més de butà i menjar (ous durs del campament base i txapatis!). A les 13 hores connexió amb el camp IV, a veure que volen, o poden, fer. Després, suposo que convenceré a aquests dos de posar-nos les botes i anar a menjar alguna cosa a l’iglú.
16 hores. Això no va gaire bé per aquí dalt. La moral està per terra i em sembla que només l’aguanto jo. Una mica; almenys per mantenir la dignitat i la lucidesa. Els de dalt ens han explicat que han passat la nit, que no dormit, encordats i assegurats amb cargols de gel per por de que la ventada s’emportés la tenda. A més a més, el lloc no és el millor per la seguretat de les allaus. Aquest matí ens han dit que tenen menjar i butà per 4 dies i que resistiran fins que canviï el temps i puguin atacar cim. Si, si. Quan canviï el temps caldrà esperar dos dies a que s’assenti tanta neu caiguda, que quan comenci el bon temps baixaran neu i séracs per tot arreu. Un altre dia per fer cim i un altre per més per baixar fins aquí. O sigui, dic jo, que, o millora com a màxim demà-passat o avall tothom, que aquí tampoc tenim menjar i butà pels vuit que seriem. Ja ho sabíem que la ruta va més a la dreta, però no tenim menjar ni temps. Fa por; o almenys, jo en tinc molta: una angoixa inconcreta, però fonda, que no sé com definir ni com combatre que no sigui fent el cor fort i convencent als demés que cal fer la vida el més normal possible. Cap a dinar a l’iglú!
Hi torno. Quatre ganyips i una sopa de rampoines sobreres de plats bruts amb un sobre de puré de patates i un de crema de xampinyons. Luxe: hi hem posat un tallet per cap, que en queda poca, de llonganissa de Vich. En Mingma i l’Ang Temba encantats de la vida. Els xerpes no són com altres civilitzacions d’aquelles de les que “això si que es pot menjar però allò altre no”. Hi ha qui no menja porc. Qui no menja cap animal de llavi partit inclosos els conills. Hi ha qui no beu alcohol i qui ha de matar l’animal i sagnar-lo segons normes religioses. També, més a la vora, hi ha qui pot menjar carn cada dia menys els divendres de quaresma, que s’ha de menjar bacallà, etc. Ells, com els tibetans i els xinesos, es mengen tot el que vola (menys els avions, diuen amb sorna), tot el que corre (menys cotxes i bicicletes, afegeixen amb un somriure), tot el que va per l’aigua menys les barques i tot el que té quatre potes menys les taules, que sòn massa dures. Un humor britànic que els catalans seguim prou bé. Estones de distensió a l’iglú. 
Quan tot podia anar bé, que ja li tenim el peu al coll al Manaslu, de cop, els darrers dies, no para de nevar i nevar. 
Aquesta expedició ha estat molt dura. Excepte la marxa d’aproximació, és clar, que va ser una delícia. La muntanya ens ha ensenyat cada dia les dents. Cada dia neu fresca i traça nova. Tendes aixafades i campaments amagats sota la neu. Instal·lacions laborioses amb cordes fixes i campaments escombrats per les allaus. Material i menjar perdut. Neu vent, fred i mal temps. Quants dies bons de veritat, sense neu, núvols ni vent, hem tingut? He comptat cinc dies en dos mesos.
Ara, aquí, la calor és espantosa. A fora continúa nevant, però el resol crema els ulls i la pell. M’hauré de posar les ulleres de sol a dins de la tenda. Jo ja només vull acabar d’una vegada, però aquest temps maleït no em deixa.
Anna, ja saps que resistiré aquí dalt mentre hi quedi un company o fins que tot s’acabi. L’Stevia no sé que voldrà fer. Allà ell. En quant a en Lastut, que es vol quedar aquí com jo, té uns dolors molt intensos als peus, que augmenten quan és a dins del sac i té els peus calents. No té cap signe de congelació i té bons polsos pedis, però aquests dies ha passat molt fred als peus (botes de plàstic, mira!) i tinc por que no faci trastorns tròfics aviat, tot i que ara jo no els pugi veure. Si aquesta nit no millora demà l’enviaré amb en Dai Bahadur i en Mingma al campament base. Cal que tingui els peus calents i fer banys amb aigua ben salada tèbia tanta estona com es pugui. A més a més, una vegada al campament base i sense risc de traumatismes, li dones salicilats i analgèsics. Els primers 250 mg cada 12 hores i els segons depenent del dolor.
Avui al matí han baixat al camp I l’Ang Temba i en Mingma. Potser per recollir alguna rampoina que encara quedava, que anem ben escassos, però sobretot per acompanyar a en Dai Bahadur fins el camp II. En Dai Bahadur que sap poc, o gens de muntanyes i glaceres, és el nostre enllaç entre el campament base i el campament II. El trajecte del camp I al camp II sempre el fa encordat amb un xerpa o un alpinista. I s’el veu feliç. No sé si per les possibilitats de feina que se li van obrint o perquè se li eixampla el cor, així ho sembla, amb la muntanya i la vista des de dalt de les valls on sempre ha viscut. A veure si demà faig baixar en Miquel amb ell fins el campament base, amb les cartres i l’equip i material que ja es veu que no necessitem.
I vinga a pensar i a esperar i a fer veure que sòc ben conscient i ben amo dels meus pensasentiments. Però és una pretensió i un esforç, no una realitat, que tot va entre boires. Somio despert en que és el que deus estar fent aquí mateix, a unes hores de marxa. I vinga a donar-hi voltes dins del cap. Ara estem embrutits per la calor; ningú gosa moure’s per mor de no bellugar-se i fer més calor. Neva amb poc vent, però deu ser un núvol molt baix o neu que el vent porta de mès amunt. No veiem el sol, però la llum i la calor ens deixen esterrossats a la tenda. Aclaparats. Som bruts, arrugats i embrutits. Només voldria que fugir d’aquí.
16 hores. Acaben d’arribar els xerpes del CI i m’han portat una carta teva. Només em faltava que em renyis per escriure poc. Mira, si vaig escriure una carta curta va ser perquè només tenia uns minuts abans que tornés a marxar en Dai Bahadur per la glacera i em feia por que baixèssin massa tard. I que consti, en lletres gòtiques daurades, que per atrapar-lo vaig baixar rappelant per les cordes fixes del camp III al camp II, com deien als Picos de Europa, “Echando virutas”, o cagant llets, com vulguis. Fins i tot en Mèlich, que ho veia des de dalt, em va dir després per la ràdio “ Livingstone, així sòn les hòsties”. I d’aleshores fins ara, no hi ha hagut més correus. Quan els xerpes van baixar a descansar al campament base, jo era al camp IV i no els hi vaig poder donar el que havia anat escrivint. Ho acabaré baixant jo, ja ho veig...
Per la teva carta, imagino que estàs ja fins el monyo d’esperar-me allà baix. Que la vida al campament base , amb aquell oficial d’enllaç mig ximplet i el cuiner trampós no és un camí de roses. Ja sé que el menjar és escadusser i poc variat. Afigura’t doncs aquí dalt.
La colla que sòn dalt tenen menjar i butà per pocs dies i, amb cim o sense hauran de baixar. Jo estic fet un Sant Llàtzer, però ja saps que sòc com un roure i, a més a més, al camp II ja sóc fora de perill dins del que cap considerar que significa ser fora de perill. Del camp II al campament base m’hi puc plantar en cinc o sis horetes, si el temps em deixa, quan aquesta colla baixin sans i estalvis. I això ja no pot trigar gaire.

Quadern d’escola comprat a Kathmandu que va servir per escriure cartes, pensaments, notes a l’oficial d’enllaç i part del diari durant els dies empresonats al campament II.

Ara fèiem conya amb en Lastut. Com que hem quedat que demà baixarà al campament base, ara s’està tallant les ungles, rentant-se amb neu, retallant la barba i posant-se presentable. I és que per aquí dalt semblem uns ossos aixecant-se del son de l’hivern. Després d’aquests esforços, ara que sembla que vol millorar el temps, no me li feu un mal paper. I cuideu-li els peus força. Ja saps on hi ha analgèsics i salicilats. Cuideu-me-li els peus, ep! que sinó, la marxa de tornada serà una creu.
A més a més, una boca menys aquí serà més temps o menys racionament que ja passem prou gana i set.
Amb això, ara estic un xic més animat. Si baixa en Pla, tindràs aquestes cartes i noves fresques del dia. Tinc la sensació de que això s’acaba i començarà una etapa més agradable que aquesta de ser jo presoner al camp II i tú confinada en un campament sense gaires motius d’alegria. 
De totes maneres, desenganya’t. Merders amb l’oficial, pagaments de llenya als vilatans, estires i arronces pels sacs de dormir, en plural, que l’oficial s’ha comprat i que Mr. Cheney ens cobra a preu de caviar rus, problemes amb el cuiner que es ven el menjar del campament base als portadors i als passavolants i els mateixos que li volen explicar pupes diverses al doctor sahib, que gairebé mai hi pot fer res. I etc. Ja tindrem merder, ja...

20 hores. Ara ja si que només pateixo pels d’allà dalt. Hem pogut parlar per ràdio una estona i estan bé; però la tempesta allà dalt no millora. Si això segueix així, demà baixaran al camp III  a buscar les darreres engrunes de menjar i de butà. Els he avisat de que aixó vol dir que si toca retirada en males condicions, trobaran el campament III buit, si és que el troben amb aquesta nevada. No hi haurà ni fogonet per fer aigua ni menjar. No podran descansar, aixoplugar-se ni refer-se. Els hi desaconsello, però em diuen que volen tirar amunt. Cremen els darrers cartutxos. Tot això vol dir tres dies més d’espera... Per sort, aquesta tarda, aquí el temps ha aclarit una mica i no ha calgut treballar amb la pala. Des d’ahir ha caigut una mica més d’un metre de neu; dels esquís, clavats prop de la porta de la tenda, només en sortien les puntes corbades. Veurem, a la comunicació de la nit, com va els temps per allà dalt i si també vol aclarir i no.
Ara si que ja no sé ni quina cara faré quan arribi al campament base, ni si riure o plorar. Em sembla, però que riuré d’alleujament amb ganes.

22 hores. Dins la tenda. Ara no neva. 
Hi ha canvi de plans. Amb aquest vent, a en Canalies li han volat els sobrebotes i part de la roba. Els peus mullats i molt de fred. Demà intentarà baixar; es retira de l’atac. Ja veurem si l’Àguila i en Canet també baixen, que seria el més prudent, vist com van les coses. Però com que sòn més cabuts que una banya de marrà... Baixaran tots fins al camp III i tornaran amunt. Segons el temps i si en Fontana baixa en condicions o no, intentarem pujar a ajudar-lo des del camp II. Confesso que no em fa cap gràcia.
Aquí, el temps sembla que vol millorar. Fins demà al matí no sabrem el que faran i el que ens tocarà fer a nosaltres ni si et podré enviar aquestes cartes amb en Lastut. Nosaltres tenim aquí dalt una nit de lluna esplèndida i silenci absolut. Veiem, però la vall on sou vosaltres, allà baix, coberta de núvols.
Si et pogués veure et diria tantes coses amb els ulls... Ja saps que qui sap parlar amb els ulls, també pot besar amb l’esguard. Fins demà.

8 de Maig. Campament II. 5600 metres.
6 hores del matí. Problemes. En Fontana vol baixar, però en Mèlich no. En Llop proposa, conciliador, que ells l’acompanyin fins el camp III i que nosaltres els hi portem menjar fins allà i recollim a en Canalies. Després ells tornarien amunt cap al camp IV. Potser seria una bona opció, apart de la por que fa travessar aquests séracs després de les nevades, però ja els hi dic que som a mitja ració de fa dies, que queda poc butà i que si els hi portem les darreres càrregues, haurem de baixar al campament base i deixar-los sols i sense poder cobrir la retirada. Acceptat. Hem quedat en pujar fins on puguem per ajudar a en Fontana a baixar, que al Camp III no té res per refer-se.
Em sembla que això està fracassant, perquè l’Àguila i en Canet no tenen menjar ni butà, s’acaben els dies i les possibilitats. No servirà de res pujar algunes engrunes al camp III, perquè ells també hauran de baixar en un parell o tres dies.
En Lastut i els xerpes baixen al base. Els hi dono aquestes cartes i al vespre les tindràs. Així potser, en Brots i jo, i en Canalies, si baixa, tindrem una mica més de sopes.
Si miro endins, ben endins del buit de la carcassa que m’aguanta, haig de dir que, si fa uns dies volia escalar i pensava arribar fins dalt, ara ja només vull que això s’acabi aviat. Serà aquest temps infame que m’aclapara o serà que ja no puc més. O serà aquesta angoixa que em corseca. Res racional que pugui explicar bé, però ben arrelada al fons de tot.
Fins aviat.

Castor.


Etiquetes: , ,
edit

Manaslu 1982. Carta des del campament base.

23 d’Abril 1982. Campament base. 3800 metres.

Sòc al Campament Base. Summum de la felicitat en una expedició. Matriu dolça on poder ajaçar el cap. Benestar relaxat. És com el cordó umbilical entre el mon hostil dels vuitmil metres i el món que tenim a casa. És el més semblant a casa quan ets d’expedició. 
M’he rentat de cap a peus al riu i, a més a més, amb una palangana d’aigua tebiona, que al bosc hi ha llenya per terra i es pot escalfar una mica d’aigua. I, mira que tontaina, em sembla que he estat massa estona de panxa al sol. O, expliquem’ho millor, d’esquena al sol, perqué estirat de panxa enlaire no hi he estat ni un minut. Ja tenia unes horribles cremades del sol al pit. Aquests dies de calor, feinejant amb la camisa mig oberta, s’han tornat a obrir les cremades al pit de l’any passat als Andes del Perú. I em fan molt la punyeta. Ara, en canvi, em sembla que em farà la guitza la pell de l’esquena; com que a l’aire lliure sempre em poso d’esquena al sol... Ho hauré d’assumir, no puc anar gaire net si cal estar en pilotes aquí dalt. Cinc minuts al dia de posar la pell blanca del cul a l’aire, el sol i la neu, sòn el límit. La pell de la cara i els braços aguanta una mica més. La pell del pit i de l’esquena, desenganyem-nos, és igual que la del cul. Peró després de la brutícia i de la calor per aquests verals, qui es pot estar de sentir córrer l’aigua fresca i neta pel cos, assegut sobre les pedres del fons del riu? En un dia de bon sol aquí baix, que allà dalt, la muntanya és ben coberta i veig córrer els núvols esperitats cap als 6000 metres.
Com que faltaven suministres de carn i peix, unes lones i medicines al campament I, m’ho he muntat per baixar al campament base en comptes de fer una càrrega al camp II. És una botifarra. Avui cinc hores baixant i demà seran set ò vuit de pujada ben carregat; però aquestes sòn les compensacions.
Aixó és la pau total. Els de l’expedició castellana que va pujar aquest cim l’any passat, en el seu relat diuen del camp base: “Madre dulce, cordón umbilical con el mundo”. És així.
Aquí es descansa, es pot escoltar música amb la ràdio dels nepalesos. I qui pugui, que jo no, pot pendre el sol (Pregunta, perquè m’odia el sol? Jo no li he fet res, però quan em veu sense roba m’ataca i em crema). 
Aquí, a 3800 metres, el dormir es total i només em faltes tú. 
Els tibetans passegen per aquí com si fossin a cal sogre i tot ho tafanegen. No toquen res, però. Només miren i somriuen. Els iaks, igual, però si bades, aquests si que s’ho foten tot, sigui el que sigui. No només el menjar; aparentment uns mitjons bruts els hi semblen una delícia digna de ser ben mastegada.
El pobre oficial d’enllaç s’avorreix com una ostra. Ha portat llibres, però no llegeix gaire. Podria tallar alguna cosa amb fusta que és el que jo faria ràpidament. Només passeja pel campament sense esma. I amb la calor que fa aquí baix, es vesteix amb tota la ploma quan venen tibetans d’elevada prosàpia i molt de respecte. Li cal marcar estatus amb la millor vestimenta europea encara que es foti de calor.
Ara, un tibetà local, que ha vingut a portar llenya, ha segut devant meu i mira molt interessat. No sé si mira la pipa fumejant o com escric. Aquesta gent cauen molt bé per la seva llibertat i manca de manies, però tots tusen i expectoren que fa angúnia; fins i tot els més joves. Aquí dalt, amb aquests boscos i sense motors ni indústries, no hauria de ser així. Serà el fum de les cases? O potser hi ha més tuberculosi del que sembla... Però tots, tots tuberculosos? Poc probable. Serà el fum?
En aquesta vall, quan va venir l’expedició castellana, només hi havia vingut una expedició europea. Uns alemanys. Després ha vingut una expedició austríaca, una altre txecoeslovaca i ara nosaltres. I mil expedicions japoneses, que es veu que això és com casa seva o, almenys, la seva finca.
Al camp I tenia unes llargues, tristes i enyorades cartes, però s’han quedat allà. Només he baixat el sac de dormir per tornar a pujar carregat i no he pres res de res del que hi havia allà. Així que t’escric aquesta carta, que deixaré al camp base per quan arribis. I com que ara no tinc una rosa per donar-te, alguna que altre floreta et diré.
Senyor, senyor, “quien sabe por donde andarás y que aventuras tendrás” com deia la cançó de quan érem nens. Segons els meus càlculs, si heu sortit de Trisuli Bazar el dia previst, ara deveu ser a Chisopani. Deu dies més i arribareu aquí. Si no hi ha contratemps.
Com que no he baixat el que ja tenia escrit per allà dalt, t’ho repeteixo una mica per sobre. La salut, la meva, de conya. He arribat a 5600 m. sense ni un mal de cap. Només una llagueta al llavi i la llaga de la cremada del sol al pit. Em fan molt mal, però cap de les dos pupes és greu. Pecatta minuta.
La salut dels demés, variable. Els més veterans, sense queixar-se van fent i avui deuen estar obrint traça a la neu fonda cap als 6000 m. I posant cordes fixes per passar els sèracs d’abans del camp III a 6350 / 6400 m.
En Brots ha passat uns dies al camp base per unes incòmodes morenes, però demà pujarà amunt amb mi, perquè tal i com van les coses, haurà de ser el meu company de cordada. En Lastut ha anat enguixat d’una mà fins avui per una tenosinovitis recurrent que té. Encara, però, li fa mal. Té la boca i els llavis fets una llaga viva. En Fontana està bé, però com els tres nous, té la moral molt menjada per la crua realitat. Aixó de fer viatges i viatges, amunt i avall, carregats com rucs i obrint traça a la neu fonda cada dia, els destrossa. Més psicològicament que físicament. En moments de pau, els veig mirar cap a la vall amb enyorança, cap aquella vall verda, amb el campament amb aigua fresca i menjar apetitós i d’on surt un camí que porta cap a casa. Que serà de nosaltres tan lluny de casa? Diuen les seves cares...
L’expedició va lenta. Només dues persones obren via i els demés van fent de portadors. I no ho podem fer diferent. Cada dia s’ha obrir camí amb més de tres pams de neu nova. Anem fent torns.
Fins ahir jo també esperava que es fes fosc per posar-me al sac de dormir, per esperar que es fes de dia per fer la feina del dia, per esperar que es tornés a fer fosc i tornar al sac de dormir,  per esperar que s’anés acabant aquest desfet de temps que, amb un objectiu al cap, et va menjant totes les forces. Ahir, al camp II, vaig estar mirant amunt, cap al camp III. Ens domina i senyoreja una paret de glaç, amb caramulls i sèracs penjant, batuda per allaus cada poc. Aspecte més tètric que atractiu. Més feréstec que acollidor. En Mèlich i en Canet, després de dos dies, encara eren molt avall, però ja amb un trajecte lògic i factible. Més amunt, la pendent dels 7000 metres, més franca. Cap a la dreta el coll que dona a la vall del Larkya i un petit pla on toca el sol. I allà, alguna cosa va canviar. Ara tinc desig de rellevar als dos de punta. Penso que puc passar endavant aquella paret que tampoc és més difícil que els llocs més complicats del Huascarán que vaig pujar l’any passat.
Demà tornaré a pujar amb l’Stevia, en dos dies seré al camp II, i a veure si això que dic es compleix. Potser, obrir aquesta paret fins al camp III és la clau d’aquest cim.
Estic sentint una cançó i que si la sabés tota te la dedicaria. Com et podria dir millor com t’estimo que amb les paraules d’un poeta? Jo sòc un inútil, i tu ho saps, amb aquestes expressions. Peró, també ho saps, el cor és tendre i estima encara que no sàpiga dir-ho. El major problema és pensar en com ho podria fer per fer-t’ho sentir a tú quan jo no ho sé ni explicar.
Segut a l’entrada de la tenda, mentre en Brots talla llenya, jo volaria i volaria per venir-te a trobar. On ets?


La vall verda del campament base vista des del campament III a 6400 metres. Imagineu-lo al darrera de la muntanya que baixa de la dreta cap al fons. Uns tres dies per pujar, amb bon temps.



Ang Temba, el nostre sirdar, la Regina i uns nens del poble de Samagaon, vigilats per un adult,  que ens portaven cistelles de llenya fins al campament base.

21 hores. A la tenda, amb l’Stevia, després de sopar. Peixats com marquesos, com ha de ser per la nostra privilegiada condició de Bhara Sahibs. En fi.
Demà, amunt altre vegada. Confesso que em fa una mandra de pebrots. Pallissa cap al camp I, sopar rampoines, dormir mullat i altre pallissa demà-passat cap al camp II. I tot això amb un armari mirall de 22 kg a l’esquena. Amb la petita diferència de que ara tinc ganes d’escalar, d’arribar fins on calgui o fins on es pugui i tornar aviat. M’atrau més la paret feréstega que aquestes pallisses de glacera i de neu tova. Escalant a llocs difícils, cada minut és més llarg, però guanyo vida a cada pas que avanço. És com triar entre la rutina avorrida i el repte apassionant. No sabria com explicar-ho millor, però és com ho sento.
Rebaixo les pretensions, que no sòc més que un pobre expedicionari espellifat. Estic cremat del sol, greument, per ruc. Avui m’he rentat com fan els sahibs ben educats i, és clar, a pél. I el sol, filius putae màximus com és, m’ha agredit aprofitant que era amb la guàrdia baixa. Demà la motxilla serà un suplici. Entre la cremada del pit (Ai!) i la de l’esquena (Ui!) semblo un entrepà de pupes. Hauré de dormir de cantó.
Avui, per primera vegada en dos dies fumo una pipa. L’havia deixat aquí per estalviar pes, però potser la pujaré amunt perquè acompanya molt bé les estones.
Amb tot el que t’he escrit, repartit entre tots els campaments, ja no sé el que t’he dit i el que no t’he dit. Peró predomina una cosa: vine aviat!
Veig que les lletres que vaig escrivint volen ballar i fan corrandes asincròniques. T’haig de fer una confessió; i és que aquesta pipa està ben carregada i no només amb tabac. Altres components nepalesos hi aporten una certa somnolència romanticoide. I, és clar, passa això. De manera, senyoreta, li pregaria que fes el favor de voler-me perdonar si aquest matusserot diu alguna parida fora de lloc o que no sigui en el to adequat a una dama de la seva categoria. Falen?
Feta aquesta conya, estic recordant als amics i m’agradaria veure per un forat la cara que posarien si fossin aquí. O encara més amunt, que la situació et roba més l’ànima que aquí baix. 
Ui, ui, ui, que estic molt idiota i la lletra em surt torta. El cap corre molt més que aquest endarrerit del llapis i les mans que el porten. Vaig a pixar fent tentines i no he begut res.  Recordes aquella cosa nepalesa, que te la fumaves i et deixava molt estrany? Doncs això. És clar que tot això es pot fumar avui al camp base. Més amunt, amb les allaus que corren i el fred que fa ni somiar-ho. Un error allà dalt i soc home mort.
I encara m’haig d’arrebossar de pomades. Tris, tras, por delante y por detrás...
Llum de butà, una tenda àmplia, un sac de dormir sec. Herba i verd al voltant. La remor del riu. Un palau. De les comoditats de casa no trobo a faltar res. Només a tú.
Bé, vaja, no hi donem més voltes, que això s’acaba demà.

24 Abril 1982. Campament base. A les 7 hores. Esmorzant.
El sol ja ha sortit però encara és lluny d’arribar al campament que és al fons més obac de la vall.
Aquest camp base és el més agradable de tots els que he vist i habitat. Té la pega de que, de tan comfortable, atreu molt quan et toca ser a dalt per fer la feina. L’avantatge és que es descansa de cos i de cap i que s’estimula a anar amunt i avall, cosa bona per l’aclimatació. Tothom té ganes de baixar aviat i això fa que ens enfilem força, fem el que ens toca fer aquells dies i au! cap a peixar-se i dormir al camp base.
Al Karakorum i a l’Hindu Kush s’estava tan malament al camp base com als camps de més amunt. Aquí podem seure a la cuina, sota cobert i fer-la petar amb els nepalesos. Sempre hi ha foc i sempre hi ha té o cafè fumejant i preparat. Ocellets menuts, blaus i grocs, refilen i es passegen pel camp base. I els iaks van remugant i ens miren amb un cert ull crític. Quina pau.
Bé, Anna, tot llest. Tirem amunt. Fins la tornada, que espero que sigui aviat.

Etiquetes: , ,
edit

VASOCONSTRICCIÓ ARTERIAL PULMONAR PER HIPÒXIA I EDEMA PULMONAR D'ALTITUD

Recordo quan, fa uns 10 anys, un grup d’investigadors van fer pujar pacients amb antecedents d’Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) al laboratori d’investigació de la Capanna Margherita al Mont Rosa, a 4559 metres. Van demostrar que aquestes persones tenien Hipertensió Arterial Pulmonar (HAP) i que la insuficiència respiratòria per EPA, reapareixia a bona part dels subjectes quan eren sotmesos de nou a l’altitud. Aportació científica apart, es va desfermar una tempesta de protestes ètiques. Quin és el metge que sotmet als seus pacients a un estímul que sap que els hi és nociu, ni que sigui per investigar? Quin comitè d’ètica va autoritzar aquell estudi?
Si algú necessita les dades de l’estudi, dels investigadors i de la universitat que ho va autoritzar, només ho ha de demanar.

Confesso que he tingut problemes ètics per comentar aquest altre article. Potser és perquè he format part del comitè d’ètica assistencial de l’Hospital Universitari de Bellvitge o potser és que em ve de mena, però sotmetre unes persones que sòn potencialment susceptibles a una malaltia a alló que els hi pot produir la malaltia crec que viola totes les normes d’ètica mèdica, entre elles aquella que diu “Primum, non nocere”, en primer lloc, no fer mal.
Ja es veu que el comitè d’ètica d’aquesta universitat té la mànega més ampla. És la mateixa universitat, el mateix laboratori i els mateixos investigadors de l’estudi anterior.

Exaggerated hypoxic pulmonary vasoconstriction without susceptibility to high altitude pulmonary edema. 
Dehnert Christoph et al. 

Abstract
Background: Abnormally high pulmonary artery pressure (PAP) in hypoxia due to exaggerated hypoxic pulmonary vasoconstriction (HPV) is a key factor for development of high-altitude pulmonary edema (HAPE). It was shown that about 10% of a healthy Caucasian population has an exaggerated HPV that is comparable to the response measured in HAPE-susceptible individuals. Therefore, we hypothesized that those with exaggerated HPV are HAPE-susceptible.
Methods and Results: We screened 421 healthy Caucasians naïve to high altitude for HPV using Doppler echocardiography for assessment of systolic PAP in normobaric hypoxia (PASPHx; PO2 corresponding to 4500 m). Subjects with exaggerated HPV and matched controls were exposed to 4559m with an identical protocol that causes HAPE in 62% of HAPE-S. Screening revealed 39 subjects with exaggerated HPV, of whom 33 (PASPHx 51- 6 mmHg) ascended within 24 hours to 4559 m. Four (13%) of them developed HAPE during the 48 h-stay. This incidence is significantly lower than the recurrence rate of 62% previously observed in HAPE-S in the same setting. None of the control subjects (PASPHx 33-5 mmHg) developed HAPE.
Conclusion: An exaggerated HPV cannot be considered a surrogate maker for HAPE-susceptibility although excessively elevated PAP is a hallmark in HAPE, while a normal HPV appears to protect from HAPE in this study.
High Altitude Medicine &  Biology. Volume 16, Number 1, 2015. Mary Ann Liebert, Inc.

Aquesta vegada, com que ja sabíem que les persones amb HAP presenten major freqüència d’EPA fins al punt de que es considera que HAP és factor necessari per EPA, ho han fet diferent.
S’estudien 421 persones que no havien estat mai en altitud, dins d’un ambient hipòxic, i es mesura la pressió arterial pulmonar en hipòxia. Troben que aproximadament el 10% dels subjectes van presentar un augment exagerat de la pressió arterial pulmonar (que es relaciona amb la vasoconstricció arterial pulmonar per la hipòxia; un mecanisme de defensa habitual en habitants de baixa altitud que, per exemple, no tenen els xerpes ni els tibetans). És a dir que el 10% de les persones normals tenen HAP en altitud.
A la segona part de l’estudi, prenen els 39 subjectes amb HAP i un altre grup similar, per fer de control, dels que no tenien HAP i els fan pujar al mateix laboratori a 4559 metres. Cap dels subjectes control de l’estudi (sense HAP) va tenir Edema Pulmonar d'Altitud. Però 4 dels 39 subjectes amb HAP van patir insuficiència respiratòria deguda a Edema Pulmonar d’Altitud. I a mi, que m'hauria fet vergonya produir una malaltia en quatre (13%) dels meus estudiats...
En tot cas, conclouen que tots els Edemes Pulmonars d’Altitud cursen amb Hipertensió Arterial Pulmonar, però que no totes les persones que responen a l’altitud amb Hipertensió Arterial Pulmonar evolucionen amb Edema Pulmonar d’Altitud. Obviament, hi juguen altres factors.
Aixó lliga amb les dades clíniques i epidemiològiques. 
Si el 10% dels subjectes normals presenten HAP en altitud peró només el 13% d’aquests evolucionen amb EPA, aixó coincideix amb les observacions dels metges de muntanya, que entre 1 i 2% dels qui guanyen altitud evolucionen amb EPA en funció de la velocitat de l’ascensió.
Etiquetes: , ,
edit

Manaslu 1982. Metge de Muntanya. Dolor i mort en expedició.

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU (8.156 METRES)

Aquell any hi va haver dos expedicions del centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest per la complicada ruta de l’aresta oest i una altre al Manaslu per la ruta normal amb l’intenció de baixar esquiant. El cap d’expedició de l’Everest era en Josep Manuel Anglada i el metge en Manuel Mateu. El cap d’expedició al Manaslu era l’Enric Font i el metge, un servidor, en Ton Ricart.

A primers d’abril sortíem a peu des de Trisuli Bazar, cap al Manaslu per la vall del Margshyandi Khola, una cinquantena de portejadors, l’oficial d’enllaç, dos xerpes i els sis catalans. 

Cal esmentar que l’oficial d’enllaç, un professor universitari lingüista de Kathmandu, estava ben fora de lloc, no ja per a la muntanya, que no havia vist mai, sinò també entre els seus compatriotes, habitants d’aquelles valls i poblats, dels qui desconeixia, fins i tot la seva llengua quan ell era profesor del tema... 

En tot cas ens esperaven 14 dies de dura marxa fins al campament base…

Cada vespre, en acampar, rebia unes quantes consultes dels vilatans. Jo intentava evitar-ho, i no per mandra de treballar. Més aviat per no interferir amb el seu sistema tradicional. Desmitifiquem-ho. Bona part de les consultes al metge blanc (“dawai-pa“ que vol dir “home medicina” per aquelles terres) sòn de tipus cultural o de curiositat. O sigui: a veure com ho fan aquest blanquets; com que a mi el lama del poble ja m’ha dit el qué… O bé de tipus econòmic per obtenir uns medicaments que després es podran vendre a bon preu. 
Sempre he pensat que el més adequat és no interferir amb la cultura pròpia de cada país, ni afavorir la aculturació desprestigiant els seus coneixements curatius, que no son pocs. 
Però, es clar, hi ha ocasions en que la més elemental humanitat no permet rebutjar l’assistència a una persona que tingui una malaltia greu o un sofriment evident que es pugui alleujar, millorar o, potser, curar. 

El 12é dia de marxa, a Lhogaon (el poble del sud, en tibetà), un pare em va portar el seu fill. Un nen d’uns 5 ò 6 anys, desnerit, prim com una canya que era tot ulls i por. Tenia el coll ple ganglis i una tos continua amb expectoració amb sang. Em va caure el mon a sobre. Vaig pensar que el nano tenia tuberculosi pulmonar avançada, bastant comú al Nepal i jo no duia res per combatre-la a la farmaciola de l’expedició. Sense tractament, era evident que el nen duraria poc. Amb l’angúnia de pensar que el nen ho tenia magre, vaig cridar el pare, recomanant-li que baixés a Kathmandu i dient-li que li faria una carta pels metges de les ambaixades europees o americana; allà es podria confirmar el diagnòstic i obtenir el tractament adequat. Sense contestar em va mostrar un paper. Era un informe de l’American Hospital de Kathmandu, on confirmaven la presència de bacils tuberculosos i recomanaven tractament amb estreptomicina i isoniacida.
“Però, però, així ja ho sabíeu…” encara vaig poder remugar.
Resposta d’aquell home: “ja vaig deixar a mitja ració a tots els altres fills per baixar aquest a Kathmandu i no m’ho van sol·lucionar. Jo no puc comprar les medicines. Si tú tampoc em pots ajudar, millor que el nen mori aviat, envoltat dels seus, que anant amunt i avall pels camins. Ja en farem un altre.”
Confesso que vaig dormir fatal. No hi vaig saber trobar sol·lució mèdica ni humana.

Quan l’expedició va baixar, dos mesos després, el nen ja no hi era, però la seva mare era de nou embarassada.
Dolor sobre dolor. Nosaltres també havíem perdut dos companys a la muntanya. Anàrem sis i baixàvem només quatre. Més llàgrimes que passes.
Etiquetes: , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu