UN PISCOLABIS A KHAPLU

Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.

Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2. 

No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.

 
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.

El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.

Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.

Veieu les imatges. 

 

Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.

Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.

I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.

 
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.

        

Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.

 

Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.

La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.

Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.

   

FONT D’AIGUA PICANT AL KARAKORUM

Si un servidor estigués molt interessat en fer diners i poc interessat en la preservació de les muntanyes, la seva gent i el seu entorn, faria anys que hauria posat un negoci de balnearis al Karakorum. Com que no és el cas, com que han passat molts anys i com que ja ho sap tothom, ho puc explicar.

L’any 1980 una expedició de Barcelona va anar al Karakorum amb la dèria de pujar un vuit-mil. Va sortir bé i Pere Aymerich i Enric Font van fer cim al Gasherbrum II de 8035 m.

Es poden llegir els diaris i veure el film d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Aquell any, els vehicles podien arribar fins al poble de Shigar. Allà començava la marxa a peu seguint la vall del riu Braldo i posteriorment la glacera de Baltoro.

Les etapes? Dassu, Chapko, Chango, Askole, que era i és el poblat més gran de la vall, Korophon, Dumordo jhula, travessar la glacera de Biafo, Paiju, travessar la glacera Baltoro, Liligo, Urdukas, Gore, Concordia Place, bivac a la glacera i Campament base del G-II al dotzé dia de marxa. Em diuen que actualment la carretera arriba fins mes amunt d’Askole, poble on actualment hi ha un parell d’hotels i de restaurants. Ja mai més serà com ho vam veure l’any 1980.

El cas és que prop de Chango i abans d’arribar a Askole hi ha unes piscines d’aigua sulfurosa calenta. La banyada per treure la pols i la suor de dos dies de pistes i caminades va ser memorable. Ni us explico com va ser el bany de la baixada després de cinc setmanes a la muntanya, sense rentar-nos ni el cap ni els peus ni el que hi havia al mig.

Veieu al diari de l’expedició, la descripció dels dies 4 de juliol i 13 d’agost sobre aquest tema:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

La veritat va ser que en aquella expedició, córre, corre que fem tard, no vaig tenir temps per explorar gaire. Només explico això per situar al mapa el que us diré ara.

Uns anys després, l’any 1988 una altra expedició catalana va tornar al Karakorum. L’objectiu era el K2. Dos dels sis membres de l’expedició al Gasherbrum II de 1980, repetíem en aquesta nova expedició i ja coneixíem el terreny.

Poques variacions en el trajecte de la marxa d’aproximació. Algun camí i algun pont havien millorat. Banys memorables de pujada i de baixada a les mateixes fonts i piscines naturals d’aigua termal. En aquella època, solitàries. Ni els naturals del país les freqüentaven.

A la marxa de baixada d’aquesta segona expedició vam tenir una estona de respir en acabar de passar el pont penjat del riu Dumordo. Feia un sol de justícia i les cantimplores eren buides.     

Imatges. Travessant el riu Dumordo per la tirolina l’any 1988, a pocs metres de la font que queda a l’esquena del fotògraf.

Mentre acabava de passar la resta de l’expedició, descansant a l’ombra d’unes roques, vaig veure sortir un raig d’aigua que omplia un toll entre unes penyes esquerdades i s’escolava cap al riu. L’aigua no sortia del riu, bruta i terrosa; venia directament del cor de la muntanya i era ben clara.

Cap allà, a omplir la cantimplora.

Uns portadors baltis em van avisar:

“This water no good, doctor sahib”.

Vaja, que diuen aquests, ara. A veure? La vaig tastar, perqué si venia de dalt la muntanya no podia ser infectada. Heu tastat mai l’aigua de Vichy? Era una aigua amb bombolletes, lleugerament salada.

Vam omplir les cantimplores, amb gran alarma dels baltis, que van anar a explicar-li al sirdar. Vaig haver d’explicar que al nostre país fonts d’aigua com aquesta estaven molt ben valorades i els metges les recomanàvem pel mal de pedra dels ronyons. Es van quedar parats, però ens van deixar fer.

El cas és que vam anar tirant avall amb les cantimplores plenes d’aquella aigua i evidentment no ens va passar res dolent per beure d’aquella font d’aigua bicarbonatada i efervescent.

Recordeu. A la riba dreta orogràfica del riu Dumordo, prop de l’aiguabarreig amb el Braldo. La Font Picant del Karakorum!

Potser ara hi hagi una embotelladora...

EL MISTERI DE RONGBUK

LA LLEGENDA DE L’EVEREST

Conrad Anker i David Roberts

2000. Símbol Editors. ISBN 84-930135-6-0

LOS FANTASMAS DEL EVEREST

Jochen Hemmleb, Larry A. Johnson i Eric R. Simonson

2000. Plaza Janés Editores SA. ISBN 84-01-37675-0

El dia 8 de juny de 1924 George Leigh Mallory i Andrew Comyn Irvine a qui deien “Sandy”, van ser vistos per darrera vegada a l’aresta nordest de l’Everest. Eren a uns 8300 metres d’altitud arribant a l’anomenat 1er graó. No van tornar mai.

Si van desaparèixer mentre ascendien cap al cim o si van caure mentre baixaven és una polèmica que encara dura. 

L’any 1933 una altra expedició britànica va trobar un piolet a 8400 metres d’altitud, abans d’arribar al Primer Graó. Forçosament havia de ser de Mallory o d’Irvine. La senyal amb tres osques, la mateixa que tenien altres eines de l’Irvine, fa pensar que era el seu. L’any 1991 es va trobar una de les seves ampolles d’oxígen a 8475 metres. L’any 2001, es va trobar una de les seves manyoples a 8440 metres. Totes aquestes troballes es van fer a prop de l’aresta nordest pel que sembla clar que crestejaven i no que anaven cap a l’enorme camp de roques inestables per on havia creuat Edward Felix Norton uns dies abans fins arribar a 8570 metres per l’anomenat precisament corredor Norton. Veieu l’esquema:

 

Imatge obtinguda a Internet i modificada per incloure l’expedició de 1985. 

L’any 1999, una expedició comercial, la “Mallory & Irvine Research Expedition” va trobar el cos de George Mallory a 8100 metres a la vertical d’on s’havia trobat el piolet. El cos d’Andrew Irvine deu seguir allà on va caure i ningú no sap on és.

En aquests dos llibres, els protagonistes relaten l’expedició, els conflictes que van anar trobant, especialment els legals i com els van anar resolent. De fet, que uns expedicionaris fèssin un llibre i uns altres l‘altre llibre ja ens orienta una mica. També relaten l’ascensió al cim de Conrad Anker i Dave Hahn uns dies després de la troballa. 

El primer que em puja al cap és la comparació amb les Expedicions Catalanes de 1983 i 1985. Un periodista francès que va arribar fins al campament base un d’aquells anys ens va dir que aviat hi hauria “plus d’alpinistes que de cailloux”. Tenia raó. Ja hi més alpinistes que pedres. Prop del campament base hi ha restaurants, hotels, Wi-fi, oficina de correus, pista d’aterratge i botigues. Els muntanyencs s’enfilen esquivant una xarxa de velles cordes fixes, cossos congelats i batallant amb decisions difícils com seguir o ajudar a altres alpinistes malats o accidentats. A gran altitud, cada alpinista sol amb ell mateix, però enquadrat en una processó. Soledat poca, solitud potser si.

Si voleu comparar fotografies de la via nord de l’Everest i del campament base dels anys 1983 i 2019, cliqueu aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

El segon tema és el debat de si van arribar o no van arribar al cim. Hi ha qui pensa que donada la capacitat i la determinació de Mallory és possible que arribèssin al cim i desapareguèssin a la baixada. Hipòtesi romàntica. En canvi, la major part dels entesos i dels qui coneixen l’Everest consideren que hi ha suficients arguments per creure-ho altament improbable. Les restes de George Mallory es van trobar per sota del Primer Graó uns 300 metres més avall d’on es van trobar el piolet, la manyopla i l’ampolla d’oxígen. El cos de Mallory té la cama dreta fracturada, encara amb la bota de sola clavetejada, i la corda d’escalada trencada a prop del cos. Sembla evident que va caure. I l’Andrew Irvine? Va caure també i va seguir fins el peu de la paret o es va trencar la corda, va caure per l’altre costat de l’aresta i descansa a la paret Est?

Qui ho sabrà?

Només poso alguna dada:

A l’Expedició catalana de 1985, el campament VI es va posar a 8450 metres, prop de la cresta i ben a prop d’on devien caure. D’aquell campament fins el cim i tornar, una cordada de sis muntanyencs experts, amb material, roba i nutrició moderna, ben convençuts de la feina, hi va esmerçar quaranta hores (40 hores) incloent un bivac a 8600 metres. Voleu dir que és probable que vistos al migdia del dia 8 de juny de 1924 a 8300 metres, entre boires i vents arribèssin al cim al vespre i caiguèssin de baixada? Tot pot ser però unes coses son més probables que altres.

Després escriuré un argument que va en contra d’aquestes dades que poso, però serà per rigor i respecte a la veritat.

A l’expedició britànica de 1922, el Dr. Thomas George Longstaff, un dels companys d’expedició, va definir a en Mallory com a “Nen de cor intrèpid incapaç de tenir cura d’alguna cosa, incloent-s’hi ell mateix”. És una caricatura d’un company gracioset o la definició que va fer un expedicionari expert? No sé. Tom Longstaff va ser el primer alpinista de la història que va coronar un cim de 7000 metres (Trisul, 1907). També va obtenir la menció anual de la Royal Geographical Society l’any 1928 per les seves exploracions a l’Himàlaia. Difícilment s’el pot considerar persona donada a escriure comentaris frívols.

En tot cas els diaris d’Andrew Irvine, eren al campament base i es van publicar temps després diuen:

“He passat tota la tarda i tot el vespre arreglant una altra vegada l’aparell d’oxígen. De la caixa num. 2023 he fet dos instruments complets (1A i 2A) però sense els tubs d’emergència, ja que en aquesta caixa tot té fuites, fins i tot la mànega o la peça metàl·lica de la unió eren poroses. El número 3A tenia un regulador defectuós que vaig desmuntar, i el vaig trobar corroït per dins al voltat del coixinet inferior. El vaig netejar tan bé com vaig poder, però encara s’encalla a 1,5 + 3, però funciona correctament si li vas donant copets. El número 4A tenia una vàlvula reductora bloquejada, ja que segons el model MkIII estava a l’inrevés”

“11 d’abril. He arreglat el llit d’en Mallory, la càmera d’en Beetham, el trípode de la càmera de l’Odell i he segellat tota una llauna de parafina”.

“12 d’abril. He passat el dia al campament, he fet algunes fotografies, ordenant caixes de galetes i treballant una mica en la càmera d’en Mallory, que s’ha allargat i m’ha ocupat tota la tarda”.

Aquests i altres detalls d’aquelles expedicions de fa cent anys es van recuperant a les pàgines dels llibres i contrasten amb el que és actualment una expedició comercial on tot ho ha de resoldre l’agència contractada. Pel que sembla l’Irvine era el tipus d’expedicionari manetes que tot cap d’expedició clàssic voldria portar. 

Per no treure emoció a la lectura no desvelaré els arguments amb els que els membres de la “Mallory & Irvine Research Expedition”  conclouen que és molt improbable que arribèssin al cim de l’Everest aquell 8 de juny de fa 99 anys. Llegiu els llibres, que saber no ocupa gaire lloc. 

Ara diré el que abans no havia dit. L’any 1985, és cert que la cordada de cim va trigar 40 hores en pujar de 8450 a 8848 metres i tornar al mateix campament, però era durant el monsó. És a dir amb neu fonda fins la cuixa. L’any 1924, abans del monsó, poca neu i molta roca. Potser durant el monsó escalar és més lent i hi ha risc d’allaus, però en canvi hi ha menys risc de caigudes. 

Es poden veure els darrers passos abans del cim avançant a la neu fonda l’any 1985 aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

En tot cas, al llibre de Conrad Anker i David Roberts esmenten l’escalada del segon graó pel nostre grup i inclouen una fotografia feta per en Toni Sors. Cometen però un error; escriuen que l’expedició de 1985 va ser a la tardor, postmonsó. No és correcte. L’expedició es va portar a terme durant el monsó. Cim el 28 d’agost. Que jo sàpiga va ser la primera expedició occidental que va ascendir per aquesta ruta i la primera en fer-ho en període monsònic.

El llibre de Hemmleb, Johnson i Simonson només ens esmenten a la bibliografia però també amb un error (Pàgina 242. BLANCH, C. J. MASSON, “El Everest. Historia de una conquista”. Barcelona, Ediciones Peninsula, 1986). Però el sotscap d’expedició es diu Joan Massons i no Masson.  

Aixó ens passa per furgar a la història de l’alpinisme. Sovint trobem lapsus...

 

Imatge. Fotografia feta per en Toni Sors el 28 d’agost de 1985 arribant al peu del segon esglaó en el seu camí cap al cim de l’Everest. Els alpinistes sòn a 8550 metres d‘altitud. Les roques que marquen el cim que es veu al fons són les més elevades del mon. La petita càmera Olympus de butxaca que va fer aquesta fotografia i bona part de les del cim la portava en Toni Sors i actualment està al fons de material del Servei General d’Informació de Muntanya a Sabadell.

                                           

Imatge. La cara nord de l’Everest on es veuen especialment bé les famoses “Franges grogues” entre els 8100 i 8500 metres.

 

Imatge. Memorial al Campament Base de l’Everest de la cara Nord.