UN ARTISTA I LES MUNTANYES

Unes imatges d’un artista pintor, Remo Lienhard, que normalment signa com a WES 21.
Com que és suís, imagino que deu conèixer bé les muntanyes. Em fa por el que veu, el que dibuixa i el que deu imaginar. Em fa por, però l’entenc bé.

    

 

 

En aquest darrer quadre, em pregunto que volia dir l’artista. Explicar la febre del cim? Els alpinistes s'esforcen per arribar a un cim com si fos fet de pedres precioses? Es aixó el que els mou? O és una altra mena d'orgull? Discutim-ho. 

Per cert que, aquest quadre no us recorda la famosa fotografia feta pel Dr. Howard Somervell (1890-1975) del coronel Edward Norton (1884-1954) pujant sense oxigen a 8.500 metres d’altitud durant l’expedició britànica a l’Everest de 1924? 
Va ser uns dies abans de que, en el darrer atac al cim, desaparegués la cordada formada per  George Mallory i Andrew "Sandy" Irvine.

  
 

La fotografia, i un gravat que la reprodueix, dels diaris d’aquells dies que parlaven de la gran notícia del primer humà a 8.500 metres.

Tant de bo que el reconegut talent artístic del senyor Remo Lienhard no sigui premonitori del que els humans estem fent amb les muntanyes, i a nosaltres mateixos.

LECTURES ESTIVALS

Com de costum, al principi de l’estiu recomano alguns llibres interessants pels qui estimen les muntanyes i la vida a l’aire lliure, que ja sabeu que més m’estimo la muntanya entesa com aquelles aventures i experiències personals que les competicions, les curses i els rècords. Per això començo amb aquest llibre. És un llibre pels que, com jo, es van enamorar de l’Himàlaia; no només per la bellesa de les seves muntanyes i valls remotes. També per la seva gent i les seves cultures.

 
Michel Peissel (Paris 1937-2011) va ser un explorador i viatger, més escriptor i antropòleg que muntanyenc. Francés de naixement, va viure gran part de la seva vida a Cadaqués. Va fer alguns viatges exploratoris a la selva centroamericana, però la major part de les seves aportacions i llibres va ser a l’Himàlaia.
Remarcables els llibres que va publicar quan va ser el primer europeu en arribar a Lo Mantang, la capital del petit regne del Mustang, de cultura i tradició tibetana però administrativament nepalès. Aixó va ser l’any 1964; avui dia hi arriba una carretera i és un destí turístic molt sol·licitat. 
També els llibres sobre ”Els senyors de Kham. La guerra secreta del Tibet”, sobre els guerrillers Khampes i la seva cultura, que van combatre a mort quan l’exèrcit xinés va envair el Tibet. 
O també “Els darrers bàrbars” sobre l’exploració per posar peu i peu a cada costat de la font del riu Mekong, la recerca dels darrers cavalls salvatges del Tibet, o el famós “Tigre per esmorzar” sobre el primer hotel de Kathmandu, el  conegut Yak and Yeti i el seu fundador l’expatriat ucrainés Boris Lisanevich, que tant va influir per estimular els meus primers viatges al Nepal, o el descens amb uns overcraft dels rius Kali Gandaki i Trisuli al Nepal, etc i etc. 
O el llibre que avui comento, publicat a Paris l’any 1975 que ofereix una visió de les cultures tibetanes, des del Ladak a l’est fins al Bhutan a l’oest i des del Kham al nord fin el Nepal al sud. Xerpes, Ladakis, Lobes, Gurungs, Tamangs i tants altres pobles. El Tibet, gran com un continent. 
Aquí us poso una llista de llibres de Michel Peissel. No són difícils de trobar i molts estan editats en castellà:
•    The Lost World of Quintana Roo. New York: E.P. Dutton, 1962; and Hodder and Stoughton, 1964 
•    Tiger for Breakfast:the story of Boris of Katmandu. E.P. Dutton, 1966; and Hodder and Stoughton, 1967 
•    Mustang: a Lost Tibetan Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1967; and London Collins-Harvill, 1968 
•    Lords and Lamas. London: Heinemann, 1970 
•    The Cavaliers of Kham, the secret war in Tibet. London: Heinemann, 1972; and Boston: Little, Brown & Co., 1973 
•    The Great Himalayan Passage. Collins 1974, and Boston: Little, Brown & Co., 1975 
•    Himalaya, continent Secret. Paris: Flammarion, 1975 
•    Les Portes de l'Or. Paris: Robert Laffont, 1978 
•    Zanskar the Hidden Kingdom. New York: E.P. Dutton, 1979; and London: Collins-Harvill, 1980 
•    The Ant's Gold, discovering the Greek Eldorado. London: Collins-Harvill, 1984 
•    Royaumes de l'Himalaya. Paris: Bordas & Fils, 1986 
•    Itza, le mystere du Naufrage Maya. Paris: Robert Laffont, 1989 
•    La Route de l'Ambre. Paris: Robert Laffont, 1992 
•    The Last Barbarians, the discovery of the source of the Mekong. New York: Henry Holt & Company, 1997; and London Souvenir Press, 1998 
•    Le Dernier Horizon. Paris: Robert Laffont, 2001 
•    Tibet, the Secret Continent. London: Cassell Illustrated, 2002; and New York: St Martin's Press, 2003 
•    Tibetan Pilgrimage. New York: Abrams 2005

 
Karakoram Himalaya. Ascensiones a 7.000 m. Relat de l’expedició suïssa de 1934 al Karakorum que va dirigir Günter Dyhrenfurth i on es va pujar per primera vegada alguns cims secundaris del Baltoro Kangri (també anomenat Golden Throne, de 7.312 metres d’altitud) i el Sia Kangri (7.422m). En aquella mateixa expedició, Hettie Dyhrenfurth, va assolir una de les puntes del Sia Kangri a 7.315 metres, màxima altitud assolida per una dona en aquells anys.
El relat, cronològic i metòdic, gairebé sembla un diari. És amé i fàcil de llegir com un llibre d’aventures. Inclou fotografies i alguns mapes de la zona del Karakorum. Una delícia per reviure aquelles dures i llargues expedicions de fa gairebé cent anys, quan no es podia contractar una agència que et fes la feina. 
    
André Roch (1906-2002) va ser un alpinista suís, conegut pels seus estudis de predicció d’allaus i per seves primeres ascensions als Alps i a Groenlàndia. Va formar part d’aquella expedició pionera al Karakorum. També va formar part, amb Raymond Lambert, Tenzing Norgay i el propi Günter Dyhrenfurth, de l’expedició suïssa que va obrir la ruta de la glacera de Khumbu l’any 1952, que van utilitzar l’any següent Tenzing Norgay i Edmund Hillary per arribar al cim de l’Everest.
Publicat a Barcelona per l’editorial Seix i Barral l’any 1949.

La conquista del Himalaya. Un llibret molt curiós. Escrit per Beatrice Rouer, publicat en 1985 i editat en castellà per l’editorial SM l’any 1988. No sé quines son les relacions de Beatrice Rouer amb les muntanyes, però hi ha una escriptora francesa amb aquest nom dedicada a la literatura infantil i juvenil amb aquest nom. Deu ser ella mateixa.
 
És un llibre molt didàctic, dedicat a personetes al voltant dels 10 anys. Fàcil de trobar a Internet i de llegir. Només té 70 pàgines i inclou diversos cromos retallables per que els infants il·lustrin els seus treballs escolars. Fotografies històriques d’expedicions.
El llibre inclou capítols sobre el descobriment de l’Himàlaia i la història de les ascensions, del material i de l’equip necessari, de les malalties i problemes que es poden trobar, consells de nutrició i d’organització i la logística d’una expedició i les motivacions que poden tenir alpinistes solitaris, expedicions de seleccions nacionals, permisos i lloguer de cims per escalar, trekkings, etc. Una visió que recull molts temes i que els explica en poques línies de forma comprensible pels qui no son iniciats en el tema. Per exemple inclou la recomanació d’un film: Himalaya de Marcel Ichac, filmat l’any 1950 durant l’expedició francesa a l’Annapurna que va fer la primera ascensió d’un vuitmil. Un film deliciós, filmat i editat amb els mitjans de l‘època, que mostra un Nepal encara poc contaminat pel turisme.
En resum, un libre juvenil pensat per estimular l’amor per les muntanyes dels més joves.
 
La Conquista del Himalaya m’ha fet pensar en aquest altre llibret. El vaig escriure l’any 1986 a partir de les preguntes que feien els nens a les presentacions de l’expedició catalana a l’Everest de l’any 1985. Va ser premi Serra d’Or de literatura juvenil l’any 1987.

Com que el llibre és esgotat i l’editorial ja no existeix, si algú té infants i els hi vol llegir i veure les fotografies, el vocabulari de paraules en tibetà i l’esquema amb la logística de l’expedició el podreu trobar sencer penjat aquí i fer-ne les còpies que vulgueu: 

www.maldemuntanya.cat/2021/04/qomolangma-assalt-leverest.html  

L’ANIVERSARI DE LA PRIMERA ASCENSIÓ CATALANA A L’EVEREST

     

UN ARTICLE UNA MICA ANTIPÀTIC

 

 

 

Els mitjans de comunicació han anat plens del tema dels 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest. Està bé si així us agrada, tot i que un servidor és més partidari de la modèstia i de la discreció. Més aviat em fan certa nosa els focus mediàtics. M’entristeix el circ mediàtic i turístic en que s’ha convertit l’Everest; i penso que alguna responsabilitat hem tingut. 
Com deia el savi romà, som humans i res del que sigui humà ens es estrany i de tot el que sigui humà algun trosset de responsabilitat tenim.
El cas és que, llegint i veient les imatges publicades, apart de la inevitable nostàlgia de la meva joventut també he sentit una mica de peneta i vergonyeta. Aquesta petita revisió del que s’ha publicat, reconec que és políticament incorrecta i fins i tot antipàtica, perqué incideix en aquelles afirmacions que, o son mal informades o directament errònies. 

Una frase repetida és: Enguany ha fet 40 anys de la primera ascensió catalana a l’Everest, que també va ser la primera ascensió occidental per l’aresta nordest. I també la primera durant el monsó per aquesta ruta. 
Respecte de que va ser la primera ascensió durant el monsó, es pot argumentar que Reinhold Messner també va pujar en solitari durant el monsó, però va ser pel couloir Norton. El que passa que el govern xinés mai no ha validat aquella ascensió. Cadascú pensi el que vulgui i a veure qui demostra que.

Però ara no em referia a aquestes polèmiques. Em volia referir més modestament a la poca cura i escàs rigor amb que molts informadors han recordat l’efemèride de la primera ascensió catalana. Ja sabem que un periodista no té la obligació de saber de tot, però si que és responsable del que signa. Si el que signa és una informació errònia demostra poc interés en documentar-se i poca professionalitat. O no és així?

A diversos mitjans de comunicació han confós les fotografies de grup al campament base de les expedicions de 1983, que no va fer cim i on només ha ha els 11 expedicionaris, i la de l’any 1985 amb el personal xinés del camp base, els xerpes i tres expedicionaris més que no hi eren a l’anterior. No costava gaire preguntar quina era la correcta.
Per cert, que tothom diu “els xerpes” però només tres, dels cinc, eren xerpes. Sombu Tamang i Narayan Shestra, com els seus noms indiquen, eren respectivament tamang i newar. Kharma Sherpa, Nima Dorje i Nawang Yonden si que eren xerpes. És clar que, si li diem xerpa a tot nepalés amb una motxilla... poc informats estem.
Servidor de vostés és català, no francés, i el meu nom és Antoni Ricart i no Antoni Ricard. Però vaja, aquesta lletra canviada és pecata minuta, comparada amb la llista dels expedicionaris, en que consta un Miquel Macià. Puc afirmar que en tota l’expedició no em vaig trobar amb el Sr. Macià. En canvi si que vaig veure sovint, i col·laborar, amb en Miquel Sànchez que no és a la llista dels valents expedicionaris, però que va jugar un paper decisiu en l’èxit de l’expedició carregant fins el camp VI els suministres de la cordada d’atac final. Aixó ho hem vist a 3Cat/TV3. Mira que és fàcil consultar la llista dels noms dels expedicionaris.
Hi ha diversos relats del descens del cim del dia 28 d’agost i l’exigent bivac a 8.600 metres d’altitud. Afortunadament, i amb molt d’esforç, sobretot per part seva, es van poder recuperar aquells homes esgotats. El relat de 3Cat diu que el dia 29 d’agost a les 4 de la tarda van arribar al camp base. Aixó és erroni del tot.
Com va anar? Després del bivac, amb la primera llum de l’alba, dos homes van començar el descens i van treure de la neu l’ampolla d’oxígen que els Jordis, Camprubí i Canals havien deixat a 8.550 m en un anterior intent. Toni Sors va continuar obrint traça avall i Narayan va remuntar amb l’ampolla d’oxigen per anar a trobar a l’Òscar Cadiach i en Carles Vallés que anaven més lents. Es van adormir una estona, respirant oxígen. Cap a les 16 hores del dia 29 van arribar, sense menjar, sense aigua i sense bateries a la ràdio al campament d’altitud nº VI a 8.450 metres. Ni pensaments en els somnis més humits d’arribar aquell dia al camp base, que és a uns 20 kilòmetres i unes quantes glaceres i rius més avall. El dia 30 ens reuníem tota l’expedició, sans i estalvis, al campament III a 6.500 m. Fins el dia 1 de setembre al capvespre no va ser tota l’expedició al campament base, sobre la glacera de Rongbuk, a 5.200 metres d’altitud. El descens des del cim fins al campament base havia costar 5 dies.

A la imatge següent es veuen les tendes del camp VI, alguna mig colgada de neu. Dret, mirant al cim, en Toni Sors. Al darrera, el primer, el segon i el tercer graons, passos de roca que la neu del monsó havia mig cobert. Al fons, ho senyoreja tot, el cim de l’Everest. 
Sortint del campament el dia 28 de matinada, es va fer cim passades les 18 hores. Unes 18 hores d’ascensió. I no es va tornar al campament VI fins les 16 hores del dia 29 el que representa unes 40 hores entre pujar i baixar. I a la fotografia sembla que el cim hagi de ser allà mateix, oi?
 

Aquest és el relat. Naturalment ningú té la obligació de conèixer la diferència entre un campament base i un campament d’altitud. Però un informador / redactor que escriu un article si que està obligat a saber sobre el que escriu i signa. Si informa sobre expedicions ha de saber que el campament base és on es descansa i es recuperen els alpinistes i que sempre és a més baixa altitud, i que els campaments d’altitud son per refugiar-se i descansar quan cal i que no tenen altra comoditat que intentar que siguin en un lloc segur. En la meva opinió, confondre camp base i camp VI demostra ignorància sobre el tema que informa.

Continuem. A la televisió espanyola, RTVENoticias, també van donar informació de l’aniversari. Es pot trobar a internet. Il·lustren l’article amb la següent imatge i el peu de la fotografia diu que és en Toni Sors al cim de l’Everest.
 

El protagonista de la fotografia si que és en Toni Sors, però deu any més jove, quan va anar a l’Hindu Kush l’any 1975. Qualsevol expedicionari veterà sap que ni per la vestimenta ni per les glaceres del fons, aquesta muntanya pot ser un vuitmil i menys l’Everest. La fotografia és al cim del Noshaq i al fons es veu el Tirich Mir, que és més alt, cosa que no pot ser amb l'Everest. 
Afegim unes fotografies del cim de l’Everest amb els nepalesos i el mateix Toni Sors i la seva famosa cigarreta més alta del mon aquell 28 d’agost de 1985. Aquestes si que son les reals.

 

 
Que poquet costava informar-se bé i no posar la primera foto trobada a internet...
I ja per acabar, que no em vull fer gaire pesat, la fotografia que han penjat a l’informatiu de 3Cat sobre aquella efemèride. És aquesta i està posada a l’inrevés.

 
     
Com ja es veu a la fotografia anterior del camp VI, el cim quedava al sudoest del campament i, per tant, durant l’ascensió els alpinistes el tenien a la seva dreta, no a mà esquerra. La fotografia de l’esquerra està girada, la de la dreta és com toca. Coses de la tecnologia digital. Tampoc costava gaire fer-ho bé.

Acabo aquí, però podria no acabar. Segur que hi ha més lapsus o informacions errònies. Com que no penso que jo tingui la veritat absoluta, en cas de que existeixi tal cosa, deixo obert el tema per que tothom pugui dir-hi la seva i corregir-me si m’he equivocat.

Pels qui ho vulguin aprofundir, ara que els podcasts estan a l’ordre del dia, afegeixo els àudios gravats durant l’expedició i que Radio 4 va recopilar en un programa de 10 capítols. Els podeu escoltar aquí:  https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html
 

Lamentablement només hi entenc una mica en dos temes. Medicina i Alpinisme. Si tot el que es publica en temes que jo no conec gaire, té el mateix rigor i verosimilitud que això que hem comentat, i que conec bé perqué jo hi era, sospito que ens aixequen la camisa sovint. 

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

PEAKS AND BANDITS. 1943.

Alf Bonnevie Bryn. 

Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 2021

Aquest és un llibre clàssic de la literatura de muntanya noruega, gens conegut entre nosaltres. 

Alf B. Bryn (1889 –1949) va ser un respectat enginyer noruec, alpinista, viatger i escriptor. Va estudiar enginyeria a Suissa i va entrar en contacte amb l’alpinisme. En plena efervescència europea per les conquestes a l’Himàlaia va pensar entrenar-se en l’alpinisme  d’exploració lluny dels Alps, ja mes coneguts. La manera? Fer una expedició a Còrsega. Va conèixer a un jove australià, George Ingle Finch, i cap allà que van anar l’any 1909.

Per cert que, canviant de tema però seguint amb el mateix problema, si Alf B. Bryn  va ser un respectat muntanyenc, George I. Finch va arribar a ser una de les llegendes de l’alpinisme. L’any 1922 va formar part de l’expedició britànica a l’Everest com alpinista de punta.  

Imatge. L’expedició Britànica a l’Everest de 1922 al complet al campament base. George Finch és el segon per l’esquerra de la primera fila, al costat de George Mallory que és el que té les cames de costat. 

Imatge. L’expedició britànica a l’Everest el març de 1922 a Londres. George Finch segut al banc a la dreta de la fotografia. Al seu costat el general Bruce, cap de l’expedició. Drets al darrera, Norton, el més alt, que va ser cap d’expedició l’any 1924, Mallory amb el seu mig somriure burleta i Sommerville, el metge, amb aquella mirada seva  de ben pocs amics. 

   

Imatges. Alf B Bryn disfressat d’advocat i vestit d’alpinista.

Escriu  de forma clara, amb un toc burleta i iconoclasta. Quan vol justificar la decisió de viatjar a Còrsega ho explica així: 

“Les coses no sempre surten  d’acord amb els plans que s’hagin fet; al contrari, tot tendeix a sortir de forma ben diferent, cosa que, ben mirat, és una benedicció.

Si tot sortís segons els plans previstos ens perdríem gairebé totes les experiències que ens marquen i de les que tant aprenem. En primer lloc perqué rarament tenim la imaginació suficient per planejar alguna cosa realment interessant i en segon lloc perqué la major part de les coses apassionants que experimentem, coincideix que són les més divertides i més benvingudes, precisament perqué no estaven previstes. Així, la nostra expedició a Còrsega va fructificar i va créixer per la coincidència d’haver anat al petit espectacle de varietats de Zurich aquella nit en el que George presentava la seva exhibició de boxa. A més a més, la major part del que vam experimentar durant l'expedició també va tenir més a veure amb les incidències i coincidències que amb els plans que havíem fet”.

Tot i que això passava l’any 1909, el llibre no es va publicar fins l’any 1943 durant l’ocupació alemanya de Noruega, en la que, per cert, va passar alguns mesos detingut per la Gestapo.

     

Imatge. Les portades de les edicions; la de 1943 en noruec i la actual en anglés.

“Cims i bandits” descriu les aventures de dos estudiants que aprofitaven les vacances de Setmana Santa impulsats per la seva passió per l'escalada. 

El llibre manté l’esperit d’aquella vivència profunda, estudiantil, gens meditada ni racional, del sentit de l’aventura adolescent. Quan no hi ha ressenyes, ni guies per llegir, ni veterans que t’ensenyin. Escriu ell mateix: 

“Gran part del plaer d’aquells dies d’exploració consistia en ser conscients que no teníem coneixement del lloc ni de les situacions que podíem trobar. Caminar per una ruta ben descrita en una guia no té el mateix encant que fer-ho per un terreny desconegut”. 

Quan es troben en llocs o situacions inesperades, sovint estranyes, la narrativa alegre i aguda de Bryn m’ha recordat algunes de les millors pàgines de la literatura de viatges. Tot això quan Còrsega era un destí ben exòtic. 

Equilibri entre la mirada a la Còrsega de principis del segle XX i la contagiosa alegria de viure i d’aventures d’uns joves estudiants.  

Però m’intrigava el títol. Que tenen a veure els bandits amb les muntanyes i els cims? I si eren bandits, perqué es deixaven acompanyar per algun dels més coneguts en la seva travessa de la vall de Calacuccia a la vila de Corti, passant pel Monte Rotondo, el més alt de Còrsega? Potser allà el nom de bandit no es correspon amb aquell personatge que ataca i roba als viatgers...

En el capítol dedicat a la història de Còrsega ja es posa claror al tema. Estic segur que és una mala traducció del terme cors bandit a l’anglés passant pel noruec. 

Bandit en cors, com faidit en occità o bandejat en català és un terme que descriu a aquells senyors desposseïts de les seves rendes, terres i títols, per la seva resistència a l’autoritat. O sigui, els deixats de banda. Els proscrits. Poc a veure amb el concepte actual de bandit com assaltant dels viatgers.

La història de Còrsega? Families o clans arrelats a la terra i amb visites, comerç i colonitzacions de fenicis, grecs, cartaginesos i romans, fins a la dominació nominal dels genovesos que van vendre la sobirania a França al segle XVIII per un grapat de monedes d’or. I van seguir les lluites i les guerres contra les autoritats franceses, però com diu Bryn, més per autoritats que per francesos. A Còrsega els noms Sampiero i Paoli venien a ser els Serrallonga i els Rocaguinarda de Catalunya, que només atacaven a les autoritats, recaptadors d’impostos, confidents, etc.

De manera que els nostres protagonistes podien confiar tranquil·lament que alguns d’aquells “bandits” els acompanyés en algunes travesses de muntanya.

Lamentablement som petits i amb un mercat de venda de llibres petit; per tant no crec que cap editor es prengui la molèstia de traduïr, pagar els drets d'autor i editar aquest llibre. Una pena.

 

UPON THAT MOUNTAIN

 

Feia temps que buscava aquest llibre.

He passat la vida estudiant les malalties de l’altitud. Entre elles els trastorns cerebrals, com per exemple l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i l’Afàsia Transitòria (AF). Havia llegit i ja sabia que la primera persona que va escriure i descriure un cas viscut d’AF va ser Eric Shipton (1907 – 1977). Vaig buscar els seus libres per trobar la referència original d’aquell cas.

La vaig trobar en aquest llibre que, afortunadament, es va reeditar l’any 2019. El cas va ser a l’expedició británica a l’Everest de l’any 1933. Transcric el paràgraf en que ho explica.

"Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera ens va trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu discurs normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “Pobre vell Eric, ara no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall pel glaciar tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el meu cas era encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé". 

Pàgines 89-90. Upon That Mountain. Eric Shipton. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019

El llibre, però, té un interés molt més ampli que aquesta petita part mèdica que buscava jo. 

En aquest llibre l’alpinista i explorador Eric Shipton relata les seves experiències a les muntanyes de l’Àfrica, quan regentava una granja a Kenia, i després a l’Himalaia, al Garhwal o al Tibet. El 1931, junt a Frank Smythe, va ser el primer a escalar el Kamet de 7.756 metres, el pic més alt ascendit en aquell moment. L’any 1933 va formar part de l’expedició britànica a l’Everest comanada per Hugh Ruttledge (1884 – 1961). 

   

Imatges. El Kamet en unes fotografies de 1908 i actual. Eric Shipton amb la seva inseparable pipa.

Com que sovint m’he encarregat de l’alimentació dels expedicionaris, he donat classes sobre nutrició als cursos de Medicina de Muntanya i he publicat un llibre sobre com menjar i com menjar bé a la muntanya, transcric també uns paràgrafs relacionats amb el tema del menjar a les expedicions i l’altitud.

El primer paràgraf va dels problemes de tenir una alimentació suficient en una expedició d’altitud, encara que es tingui tot el necessari a l’abast.

“L'establiment dels campaments inferiors era una activitat tranquil·la. En primer lloc no teníem pressa, perquè la severitat de les condicions meteorològiques impediria les operacions a la muntanya durant diverses setmanes; en segon lloc, era necessari un progrés lent per a la nostra aclimatació, i en tercer lloc, teníem tantes coses per transportar, fins i tot amb el nostre vast exèrcit de portadors (quaranta-sis més s’ens van unir més tard procedents de Solu Khumbu, el que va portar la nostra força total fins a uns cent setanta portadors), que van ser necessaris molts viatges per establir cada campament. Les distàncies entre els campaments eren bastant uniformes, i es trigava unes tres o quatre hores de molt fàcil anar pujant des d'un fins al següent i aproximadament la meitat d’aquest temps de baixada. Els portadors carregaven quaranta lliures cadascun; nosaltres no carregàvem res, en teoria per conservar la nostra energia per a més amunt. Encara que es tracta d'un punt discutible, sens dubte hi ha alguna cosa en aquest argument”.

“Menjar era el problema més seriós, un problema que, al meu entendre, no va rebre la suficient atenció. Això era totalment responsabilitat de cada individu, ja que teníem aliments més que suficients, i la seva qualitat i varietat no podien haver estat millors. El problema és que a tal altitud la gana s'esvaeix i a menys que un home s'obligui a menjar de forma regular i suficient, no consumeix el necessari per mantenir la seva força. Fer fondre la neu d’una cassola per fer aigua i portar-la a ebullició trigava tant que la gent tendia a enganyar-se a si mateixa i dir que ja havia menjat prou. Una vegada i una altra vaig veure als homes començar un llarg i esgotador dia de treball a la muntanya amb només una tassa de cacau i una galeta o dues al seu interior; el fred i el vent desanimaven a menjar durant l’ascensió, i generalment estaven massa cansats per menjar alguna cosa quan tornaven. Aquest estat de coses va contribuir en gran mesura al ràpid deteriorament físic de l’equip. Vam tenir interminables converses sobre les racions, i sens dubte aquestes es van planificar per endavant amb cura i eficiència; però a la pràctica menjàvem el que volíem i sempre que ens sentíem inclinats a fer-ho. Els dolços eren el menjar més fàcil d'empassar, però sens dubte es pot desaconsellar menjar només dolços de forma aleatoria i a caprici; és molt dubtós que aixó alimenti igual que menjar de forma regular i substancial. A la majoria de climes freds les persones desenvolupen apetència pels greixos, que tenen un valor calòric més alt que qualsevol altre aliment. Per desgràcia, a gran altitud, els greixos, de qualsevol tipus, és tornen especialment repugnants”.

I, com que un del capítols del llibre esmenta el txang i el te tibetà amb mantega de iac, afegeixo aquest altre fragment.

“A tots els pobles grans ens vam entrevistar amb el Dzongpen, el cap administratiu del districte. D'aquestes festes sovint sortiem en una condició agradablement intoxicada, ja que era impossible rebutjar les grans quantitats de txang proporcionades pels nostres hostes. Txang és l'equivalent tibetà de cervesa. S'elabora a partir d'ordi, té un aspecte de color blanc grisenc, un gust àcid i varia en gran mesura en qualitat i potència. El bon txang és una beguda excel·lent. També vaig desenvolupar un gran gust pel te tibetà. Aquest està fet amb unes rajoles de te xinès i es prepara adequadament en una gran batedora manual de bambú, amb l'addició de mantega i sal. La mantega no és generalment rància com se suposa popularment. El te té un sabor suau i delicat, i és remarcablement refrescant; mal fet és repugnant”.

Com ja es veu, es pot aprendre molt del que van escriure els nostres predecessors; perqué ells ja sabien moltes coses per experiència que sovint, em sembla, que tenim tendència a oblidar. 

Pels qui llegeixin anglés, llibre imprescindible per a qui li interessi la història de les exploracions i les expedicions que van obrir camí. Recordeu que més sap el dimoni per vell que per dimoni.

LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

 LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

Claire-Eliane Engel.  Collection “LA VIE EN MONTAGNE”. Flammarion. 1937 

Una altra petita joia trobada als llibreters de vell. No es pot llegir a les xarxes però el tindran al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. És història de l’alpinisme expedicionari. Potser els movia més l’esperit d’aventura que la competició, com va dir el bisbe de Chester al funeral d’Irvine i Mallory, els alpinistes desapareguts a l’Everest l’any 1924. Va dir en llatí al seu sermó: “Ascensiones in corde suo disposuis”, que en català es podria traduir com: “L’ascensió la tenien al cor”.

 Poc es pensaven aquells expedicionaris de fa més d’un segle que els seus esforços i les seves gestes serien avui dia font d’inspiració per tants i tants muntanyencs i turistes que atapeeixen les muntanyes i les rutes més famoses del mon. 

Dediquem aquesta petita crònica d’aquest llibre a tots aquells que estimen i volen saber de les expedicions que van fer història. De quan no hi havia notícia de que hi hagués anat ningú, de quan l’expedició durava mesos, de quan s’havia de sortir de casa al novembre, viatjar en vaixell i arribar al campament base a l’abril. Quan les aproximacions duraven moltes setmanes, quan no hi havia gaires mapes, ni hotels a cada etapa, ni la roba era tèrmica de darrera generació. Quan no hi havia telèfons mòbils, ni internet i ni tan sols una ràdio. Quan els alpinistes europeus travessaven el Tibet a cavall. Els xerpes i els portadors no, que anaven a peu; i és que les classes eren (i son) les classes. Quan no existien assegurances ni sistemes de rescat... Quan l’aventura era l’aventura, no es podia contractar per Internet, ni es podien acotar als curts períodes de vacances. Calia llençar-s’hi de cap. Quan era apassionant.  

 

Aquest llibre, ben documentat i apassionat, ens porta a uns viatges, i descriu uns paisatges, que van fer que molts joves amb esperit per descobrir el mon, els països llunyans i les muntanyes de llegenda abracessin, anys després, l’aspre camí de les expedicions. Tan apassionant i tan personal. 

En aquests llibres antics, peró, un dels problemes que es troba és el llenguatge. Ha passat tant temps i tantes traduccions que, molt sovint, els noms dels llocs, els pobles i els  accidents geogràfics son diferents dels que acostumem a usar actualment. De vegades, encara que coneguem el lloc, es fa difícil seguir l’itinerari o entendre que volien dir. El que per alguna expedició era el Cingle de Gel que corona la glacera occidental de Rongbuk, per altres ha estat el Coll Nord o el Txang La. I les formacions de gel que anomenem “penitents” per alguns son els “monjos” o els “pelegrins”. La vall de Diamir del Nanga Parbat és el Diamarai, i així molts altres noms.

Les expedicions del duc dels Abruzzi, del Dr. Longstaff, de Mummery, les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924, etc van anar obrint camí... 

En John Baptist Lucius Noel, oficial britànic, fotògraf i cineasta, devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre sobre l’expedició britànica a l’Everest de 1924 (Through Tibet To Everest. J. B. L. Noel. London: Edward Arnold, 1927. Por el Tibet al Everest. J. B. L. Noel. Madrid: M. Aguilar. Editor, 1929)  els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest, que ell veu inexorable, donades les característiques depredadores que tenim els humans. 

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1927:

“Desacreditades les velles teories de molts savis, segons les quals els alpinistes no podien arribar a aquelles altituds per l’extenuació produïda per l’exercici, quina conclusió hem de treure de la proesa incomparable de Norton i Somervell? Podem dir, com Norton va ser el primer a dir-ho, que a l’home li és possible arribar al cim de l’Everest pel seu propi esforç sense oxigen artificial. Sempre es suscitarà el debat de si l’oxigen s’ha d’utilitzar o no. Amb aparells més perfeccionats, junt amb campaments millor equipats, a major altitud i amb períodes més llargs d’aclimatació, el cim de l’Everest es trobarà, sens dubte, algun dia a l’abast de l’alpinista entusiasta ordinari, i amb ajuda d’oxígen, fins i tot a l’abast dels turistes arriscats del futur.” 

L’imatge mostra una fila de turistes d’altitud i de xerpes pujant cap al Coll Sud de l’Everest un dia de bon temps. Mira que ja ens havien avisat fa cent anys!

 

LES EXPLORACIONS A L’HIMÀLAIA. TRES LLIBRES SUCOSOS

Tres llibres del segle passat amb contingut. Saviesa oblidada. Per entendre com ha canviat tot i com hem canviat nosaltres.

L’Himàlaia. De serralada desconeguda a camp d’esports.

Expedicionaris. D’exploradors a esportistes. I d’esportistes a esportistes professionals.

Muntanyencs. D’apassionats conquistadors d’alló que és inútil a clients d’empreses de guies.

Aquest any farà 71 anys de la primera ascensió documentada a l’Everest per l’expedició liderada per John Hunt amb l’arribada al cim de Tenzing Norgay i Edmund Percival Hillary el dia 29 de maig de 1953. Molt ha plogut i molt ha canviat el mon des d’aleshores. En aquest Bloc podeu veure i comparar les imatges dels campaments de l’expedició catalana de 1983 i les d’ara. Per documentar el que dèiem abans. 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

Però abans d’aquella treballada primera ascensió hi va haver moltes expedicions d’exploració i tanteig per trobar la millor i més factible de les rutes. Expedicions, a peu o a cavall, per fer els primers mapes, expedicions que amb un termòmetre i una tetera deduïen l’altitud a la que es trobaven segons a quina temperatura bullia l’aigua. Hem trobat uns llibres, que donarem a la biblioteca del Servei General d’Informació de Muntanya. Aquí van els comentaris:

LES EXPLORACIONS DEL MONT EVEREST

Fascicle de 37 pàgines publicat pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1922. Part del text, les dades, les fotografies i els mapes provenien del “The Mount Everest Committee” de Londres.

Llibret molt ben documentat que inclou dades de les primeres expedicions britàniques de 1921 i 1922. El trajecte d’aquelles mítiques expedicions que viatjaven des de les possessions britàniques de Darjeeling creuant el Tibet. Els mapes de les valls que envolten l’Everest i per on van intentar acostar-s’hi. Magnífiques fotografies en blanc i negre dels colls per on passaven i dels campaments. 

Com que el llibret és de 1922, no inclou l’expedició de 1924 en que van desaparèixer George Mallory i Andrew Irvine per sobre dels 8000 metres. En aquesta entrada trobareu informació sobre el cas: https://www.maldemuntanya.cat/2023/11/el-misteri-de-rongbuk.html

Una joia en paper que té 102 anys i que permet acostar-nos a com era l’Everest, el Tibet i els nostres coneixements aleshores. 

 

FORÊTS ET CIMES HIMALAIENNES

Escrit per Edouard Wyss-Dunant. Editorial Librairie Rouge & CIE SA. Lausanne. Suissa 1949.

Aquest llibre publicat en francès sota els auspicis de la Fondation Suisse pour l’Exploration Alpine  explica l’expedició suïssa d’exploració de 1948 – 1949 amb diverses fotografies i el mapa del trajecte. Van passar per la India, el Tibet i el Nepal, creuant el Sikkim, per muntanya i per zones poc transitades per estalviar problemes. Excel·lents fotografies en blanc i negre dels principals cims i colls de la zona i també dels pobles i dels vilatans que anaven trobant el que fa pensar que la geografia humana els interessava tant com la orografia, les valls i els cims.     

 

Edouard Wiss-Dunant 1897 – 1983. Metge i alpinista Va ser el cap de l’expedició suïssa de 1952 i autor de diverses exploracions i llibres. 

Raymond Lambert 1914 – 1997. Alpinista suís i escriptor que va participar a les expedicions suïsses de 1952, pre i post-monsó.

L’expedició pre-monsó de 1952, per la ruta de la glacera de Khumbu, va arribar fins els 8.600 metres, (la reconeguda cordada composta per Raymond Lambert i Tenzing Norgay) obrint la ruta per on van pujar els britànics, amb els mateixos xerpes, a l’any següent.

Es pot veure el film d’aquella expedició, amb el seu material i manera d’escalar en aquest enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=Ny4E7_tEsoo

TENZING DEL EVEREST

Autor Yves Malartic. Editorial Aymà. Barcelona 1953

La vida de Tenzing des del seu naixement al Tibet l’any 1914, l’emigració a la vall de Khumbu quan encara era un nen, la nova emigració a Darjeeling de ben jove per guanyar-se la vida amb les expedicions, que en aquell temps el Nepal era tancat als estrangers. El Nepal no es va obrir als visitants fins 1950. En canvi aquell any la invasió xinesa del Tibet va tancar la frontera tibetana a les expedicions, frontera que no es va tornar a obrir fins 1980.

Estampes tendres de la vida als pobles xerpes i dures de la vida en expedició per un xerpa jove. La progressió del jove portador de glacera fins a sirdar cap de xerpes. Aventures memorables.

S’ha de comentar que el traductor al castellà del llibre no sembla molt expert en la terminologia que actualment s’utilitza entre els muntanyencs. Per exemple “La Hoya Oeste” és el conegut CWM occidental de la glacera Khumbu. Y la “peregrinación de capuchinos” vol dir que van trobar una filera de penitents de glaç. Apart d’aquests detalls curiosos és un llibre amé, que es llegeix d’una sentada a mig camí entre un llibre de viatges i un reportatge periodístic.