CONTROL DE LA GLUCOSA I ALTITUD

ACLIMATACIÓ I TOLERÀNCIA A LA GLUCOSA

Un article d’investigació bàsica fet amb ratolins, que pot ser útil per moltes persones. Aquest treball posa negre sobre blanc el mecanisme pel qual els ratolins milloren la seva tolerància a la glucosa en altitud. Explicarem perqué crec que saber això serà útil pels humans.
L’article, que es pot trobar en obert a Internet:

Red blood cells serve as a primary glucose sink to improve glucose tolerance at altitude
Cell Metabolism. Article. Volume 38, Issue 3, p529-545, E8, March 03, 2026, Open access.
Autors: Yolanda Martí-Mateos, Zohreh Safari, Shaun Bevers, Allan Doctor, Angelo D’Alessandro, Isha H. Jain
March 3, 2026 © 2026 The Author(s). Published by Elsevier Inc. 

https://doi.org/10.1016/j.cmet.2026.01.019 

 
A finals del segle passat es fèien les primeres expedicions de diabètics a l’Himàlaia i als Andes. Llàstima que no tinguèssim aquest coneixement quan començàvem.
Podeu llegir el relat d’una d’aquelles expedicions aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html
 

Ara ja és conegut que els residents en altitud tenen major tolerancia a la glucosa i menor risc de diabetis. Que aixó sigui per una més eficaç utilització de la glucosa o per major sensibilitat a la insulina propia era un tema debatut. També els animals d’altitud, aus o mamífers, tenen major tolerància a la glucosa i més resistencia a la hiperglicèmia. 
De fet, quan una persona s’exposa a l’altitud, que és un ambient on escasseja l’oxigen, augmenta la secreció d’adrenalina i de corticoides, que són hormones hiperglicemiants, pel que seria lògic pensar que també augmenti la glicèmia i el risc de diabetis. Almenys els primers dies. 
Però en aquesta investigació parlarem de “residents” en altitud, siguin persones o ratolins, aclimatats a l’altitud. O sigui que no és tan estrany que una vegada equilibrats tots els factors, inclosos els hormonals, que permeten la vida en altitud, passi tot el contrari.
Veiem com diuen aquests autors que ho fan els ratolins:
L'exposició permanent a l’altitud genera el que anomenem aclimatació. L’aclimatació és un cúmul de canvis fisiològics (hemodinàmics, respiratoris, renals, metabòlics, etc) que sòn reversibles quan es perd altitud, que no es transmeten a la descendència i que permeten la vida en altitud on ja hem dit que l’oxigen va escàs.
Com que els cossos vius consumim molt oxigen (amb l’excepció d’alguns bacteris microscòpics que son anaerobis) l’aclimatació, en els ratolins i en les persones, s’orienta a millorar la captació, el transport i la utilització de l’oxigen a totes les cèl·lules del cos. L’aclimatació augmenta significativament els hematòcits (glòbuls vermells) en quantitat. Però també en qualitat. Per optimitzar l’utilització del poc oxigen disponible, els hematòcits en altitud segreguen, a partir de la glucosa, l’enzim 2,3 difosfoglicerat. He escrit ”a partir de la glucosa” i per tant, consumint glucosa. Aixó optimitza alhora el transport d’oxigen i augmenta el consum de glucosa. D’aquesta manera, l’aclimatació actúa com "dissipador de glucosa" convertint els hematòcits en esponges de glucosa. No només n’hi ha més, sinó multipliquen el consum de glucosa de cada un.
En resum, s’identifiquen els hematòcits com a reguladors clau del metabolisme de la glucosa. L'augment d’hematòcits i la reprogramació metabòlica de l’altitud augmenten dràsticament la seva captació de glucosa, convertint els hematòcits en reservoris mòbils de glucosa. Aquest descobriment aclareix velles observacions clíniques sobre una millora del control glucèmic entre residents d'altitud i explica els vincles clínics entre la xifra d’hematòcits i la glucosa en sang en casos de policitèmia i d’anèmia. 
Aquest coneixement obre noves vies de tractament per les persones amb tendència a l’hiperglicèmia, per exemple modulant la xifra de glòbuls vermells amb la utilització d’estades en altitud, en cambres hipobàriques, en tendes amb baix aport d’oxigen o l'ús de mimètics farmacològics de la hipòxia (HypoxyStat), per tractar eficaçment la hiperglucèmia i els trastorns metabòlics associats. 
 Als metges de muntanya ja ens va bé, perqué ja sabiem que aquelles persones que no augmenten el 2,3 difosfoglicerat en altitud sòn més propensos a tenir Edema Pulmonar d’Altitud per mala gestió de la saturació d’oxigen de l’hemoglobina.

 
Un altre efecte positiu de l’aclimatació, que no només permet viure en altitud i millora les malalties amb component immunològic, com l’asma bronquial, sinó que ajuda a compensar el metabolisme de la glucosa.
Sempre explicant l’Edema Cerebral i l’Edema Pulmonar que son la creu de l’altitud, ja era hora de veure l’altra cara de la moneda i parlar dels beneficis d’una bona aclimatació.
I és que no hi ha cap moneda que no tingui una cara i una creu.