Translate content

VERTICAL. El llibre


Un llibre curiós.

He conegut molts llibres d’escalada amb text i fotografies, però aquest és el primer que conec que té poca lletra i molts dibuixos. Dibuixat per l’il·lustrador Ximo Abadia fa pensar en acostar l’inerés per l’escalada entre els més joves. I també és el primer que conec que no tracta de l’escalada com a tècnica, sinó de la seva història, dels seus noms i del material que es va fer servir.

VERTICAL: HISTORIA ILUSTRADA DE LA ESCALADA

XIMO ABADIA

LITERA LIBROS EDITORIAL – 9788412585193

Segons fa constar l’editorial és un llibre pensat per infants entre 7 i 9 anys. Discrepo.

Jo en tinc uns quants més i l’he gaudit com un nen. 


És cert que a mi no m’ha aportat gaires coneixements que no sabés abans. Ja fa molts anys que sé qui eren Lachenal i Herzog, Hillary i Tenzing, I tants altres. Noms mítics de quan era jove i somiava muntanyes. 

Qui van ser els primers en arribar al cim de les muntanyes més altes o les vies més difícils d’escalar? Qui dirigia aquelles expedicions i perqué ho feien? Quins materials utilitzaven i com han anat evolucionant? Quan i on va començar l’escalada clàssica, l’escalada esportiva o l’acrobàtica o el boulder? I els rocòdroms?

Unes pàgines del llibre publicades a Internet per conèixer millor l’apassionant mon de l‘escalada i l’alpinisme.

Etiquetes: ,
edit

NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. EL TÉ DEL BALTISTAN

EL RECOMFORTANT TÉ ESPECIAT DEL BALTISTAN

Al diari de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum, l’any 1980, vaig escriure:

Divendres 8 d’Agost. Gore. 4.600 metres.

Tres dies sense escriure. Tres dies de corcoll. No hi ha hagut pebrots per seure i escriure gaire. A més a més tinc un dit ferit i embenat que m’ho posa més difícil.

Sortíem del CB avall, ahir 7 d’agost. Tota la caravana glacera avall, el mateix dia que arribàvem al CB carregats com rucs. Fet nit sobre la morrena, nevant i entomant mullena, excepte en Falcó i jo, que passant per ser uns faldilletes, vàrem muntar una tenda. Sense tenir el menjar de la marxa preparat. Avall, avall, marxem, marxem. O fugim? Quines presses!

Com va anar? Com potser dèiem; el dia 6 d’agost, en Toro i l’Ós tampoc van tirar amunt. Algun núvol. Avall cap al C2. Ara sí. El mateix dia cap al CB, ben carregats. Poca estona després els seguim en Falcó i jo, recollit el campament 2. Darrera mirada al circ. Totes les tonalitats del blau, del blanc i del gris. Ja no hi queda ningú. Un iglú solitari, al mig del circ.  El cap del Gasherbrum 2, dalt de tot, senyorejant la retirada.

L’Ós i en Toro, arriben aquella tarda al CB. Rendits, però arriben. En Falcó i jo, mes carregats i més tardaners, amb neu fins el genoll, ens perdem per les esquerdes de l’esquerra de la glacera. Forcem un bivac a 5.800 metres, sobre d’un sèrac. Sort encara que tenim fogó, sopes i xocolata. L’endemà arribem al CB al matí. Sense temps ni per seure ni esmorzar, treiem pes de les motxilles, el posem als bidons de l’expedició, i avall que fa baixada. Sort del té que ens ha preparat l’Ayub, que faria revifar a un mort.

Aquí només queda l’expedició japonesa que espera als seus portadors per demà. Serà possible que tinguem tanta pressa? I jo que volia disfrutar de l’aventura amb calma i viure cada instant del retrobament amb la vida.

Dites:

La tortuga  sap més del camí que la llebre”.  Khalil Gibran.

D’una manera incomprensible el camí em porta a una perduda llunyania blava. Enlloc hi ha sentit, enlloc una meta segura. Però cada ruixim del bosc i cada brunzit d’abelles em parlen d’una llei profunda, d’un ordre sagrat”. Hermann Hesse.

Mentrestant, uns pensaments: la qualitat de l’amistat amb els membres de l’expedició japonesa. Gent sòlida i solidària. De les consultes mèdiques. Ferides i ferides de mal guarir que s’han encabritat a l’altitud. Dolor als peus que dificulten caminar a dos membres de la nostra expedició. En Llop té un inici de lesió que pot ser una congelació, però a en Toro no l’hi veig res. Arrosseguen els peus. I mira que ens queden passes.

Bona nit per avui, que no puc més. I el menjar és escàs. I l’aigua amb sorra de glacera. A dormir.


Imatges. La trencada glacera del Gasherbrum II per sobre del Camp Base.

El té especiat, típic del Baltistà, tal com el preparava l’Ayub a l’expedició. Segur que amb productes frescos i de millor qualitat dels que disposava l’expedició es podria millorar encara més.

Es fa un té ben fort i ben negre posant aigua a punt de bullir i uns grapats, generosos de té negre ben fermentat. Ha de quedar negre com el cafè. Quan l’aigua ja s’ha amarat del color i de les xantines estimulants del té, i no abans per no interferir amb la infusió del té, hi posem i dissolem unes cullerades de sucre, una cullerada grossa de llet en pols, una cullerada de postre de pebre mólt i uns polsims de caiena, clau i canyella. 

Ja us ben asseguro que aquesta infusió pot fer aixecar i continuar caminant al muntanyenc més cansat.

 

Imatge: l’Ayub, el treballador del camp base, ordenança de l’oficial d’enllaç i una persona excel·lent.


Etiquetes: , ,
edit

NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. LA TSAMPA I EL TÉ TIBETÀ

Així com el Dhal Bhat és el menjar diari al Nepal la Tsampa és la dieta més habituals dels tibetans; especialment quan estan de viatge o van per feina amb el ramat. Porten una bossa amb farina, sal i una mica de mantega. Només els hi cal trobar aigua. Ho barregen bé, ho pasten  amb les mans i ja tenen les boles de Tsampa. Aquesta dieta és l’esmorzar, el dinar i el sopar de cada dia fora de casa. 

La higiene de les mans i de les ungles dels qui la preparen, és tot un altre tema que escapa a l’interés, nutricional i gastronòmic, d’aquest llibre.  Tingueu present, però, que la tradició local diu que el menjar es prepara amb la mà dreta i les coses brutes es renten amb la mà esquerra. No sé si és perqué allà també hi deu haver entre un 10 i un 20% d’esquerrans, però aquesta norma és ben laxa.

Al Tibet hi ha farines fetes amb diversos cereals o altres tipus de gra. Ordi, mill, sorgho, fajol i fins i tot amb arròs. Sovint, la farina que es pot comprar als comerços locals és una barreja comercial de diversos grans. Amb tantes farines diferents és evident que la Tsampa té textures i sabors diferents. Des de la textura cremosa de la farina d’arrós fins a la que es pot mastegar com si fos el blat escairat del Berguedà. Del sabor més penetrant de l’ordi fins al més àton del fajol. Algunes Tsampes, ben bones, m’han recordat a la Polenta dels refugis italians. Nutritives, ben saciants, de panxa plena i gustoses. 

La suculència ja és una altra cosa. La suculència depèn del greix. Comparar un raig d’oli d’oliva verge mediterrani a un grapat de mantega de iac rància és una tasca que supera les meves capacitats de crítica imparcial.

Posats a comparar, la Tsampa, com la Polenta o les farinetes del nostre país aporten al cos hidrats de carboni, lípids i minerals. Però son deficitàries en vitamines B i C i en proteïnes.   

    

 

Imatges. Pastant la Tsampa.

Aquesta Tsampa es menja amb les mans i es fa passar avall amb un glop de té tibetà salat. O de Txang o de Raksi si ja s’ha acabat la feina i anem a dormir. També és freqüent barrejar la Tsampa amb el té tibetà i fer una espècie de sopa o de farinetes calentes i recomfortants.

Que son el Txang o el Rakshi? El Txang, com la Tongpa, és una beguda fermentada feta amb arròs o amb ordi, amb un grau alcohòlic similar a la cervesa. El Rakshi, també fet amb ordi o amb arròs, es fa destil·lant les begudes fermentades. És similar al Sake japonès amb uns 20o graus d’alcohol. Son les begudes alcohòliques locals. 

Uns comentaris més. 

Els portadors tibetans donen una bola de Tsampa als seus iacs de càrrega cada dia. Les bèsties engoleixen la farina salada amb delit. Mireu el film “Himalaya. La infantesa d’un líder” d’Eric Valli, 1999, rodada en tibetà. El guia fa passar els iacs per un pas difícil convencent a la bèstia que és cap del ramat amb unes boles de Tsampa. Un film deliciós que mostra l’ambient dels pobles tibetans.

La mantega, conservada durant mesos en grans bosses, acostuma a tenir un gust i aroma de ranci que es nota de lluny.

En alguns locals, avui dia, ja es pot trobar una versió més elegant del plat de Tsampa.

  
Imatges. Farinetes de Tsampa amb té tibetà en un campament de l’Himàlaia. Tsampa i tasses de té tibetà en una fonda de la carretera. 

El té tibetà es fa amb aigua, té, sal i mantega de iac. Res a veure amb una infusió com les que estem acostumats. Més aviat es tracta d’una espècies de consomé recomfortant que es pren ben calenta. Es pren ben calenta, perqué quan es refreda, la mantega sura i es solidifica fent com una crosta o  tap a la tassa. La cortesia local diu que l’amfitrió t’anirà posant té salat calent mentre en vagis bevent perqué no es refredi. Quan no en vols més, el deixes refredar i s’acaba la història.

El té tibetà necessita una batedora per emulsionar la mantega amb l’aigua del té. Aquestes batedores, en un lloc on pocs pobles tenen electricitat, són majoritàriament manuals. Uns èmbols de fusta que decoren els millors artesans.

Llegint la biografia de Tenzing Norgay escrita pel francès Yves Malartic ens podem fer una idea de la duresa de la vida a l’hivern de l’Himàlaia. Quan no hi havia ciment per les cases de pedra ni claus per les de fusta i el vent passava per totes les escletxes un menjar calòric era bona ajuda per la supervivència. 

Extrec d’aquest llibre el següent paràgraf (Capítol III, pàgines 179 – 180). Es refereix a l’expedició suïssa a l’Everest de l’any 1951: 

“Com ho havien fet els monjos de Rongbuk, també els de Tyangboche van invitar als sahibs i als xerpes a una cerimònia religiosa; les rogatives per l’Everest. Els xerpes es sentien molt recomfortats amb les benediccions dels seus monjos. No es van adonar de les ganyotes de disgust que posaven els sahibs quan tastaven les tasses de té tibetà. Tenzing va recordar l’embolic que aquest té va produir entre els seus amics de l’expedició suïssa de l’any anterior en les mateixes circumstàncies. Va sentir certa enyorança en recordar que el gran Lambert, per salvar la situació, es va empassar, una darrera de l’altra, totes les tasses de té salat amb mantega de iac dels seus compatriotes”.

El té tibetà aporta aigua, la teína estimulant del té, la sal i els lípids de la mantega. Però, com la Tsampa és pobre en proteïnes i en vitamines C i B. 

El té tibetà, no s’ha d’entendre com una infusió estimulant sinó com un brou calent i salat per entrar en calor en un dia fred en altitud.

 

Imatges. Un monjo tibetà preparant el té amb la seva batedora manual. Unes quantes batedores, o emulsionadores, posades a la venda en una botiga per turistes. Posant la sopeta calenta amb força mantega a la tassa.


Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp