Translate

HI HA SIMILITUDS ENTRE ELS POBLES ANDINS I ELS HIMALAIENCS?

 

ÈTNIES I CULTURES.  ASIÀTICS  I  ANDINS

 

Una aproximació antropològica sense base científica feta per un tafaner

 

En una de les darreres entrades comentava que el llibre “Canto jo i la Muntanya balla” suggeria alguns pensaments. Noteu que he posat Muntanya amb majúscules. Per motius molt profunds. Pel pes de la  vida i de la mort i de com es viu el temps allà dalt.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/comentaris-de-llibres.html

 

Entre aquests pensaments hi havia el de comparar les característiques que fan diferents els pobles de muntanya dels de les planes. 

 

Penso-sento, o sento-penso, que els pobles de les muntanyes s’assemblen més entre ells que amb els habitants de les planes veïnes que els envolten. M’ho sembla només a mi, nascut a la vora del mar, però fascinat per les muntanyes i les seves gents o hi pot haver qui també ho hagi trobat?

 

En tot cas, estigui o no equivocat, entre els pobles andins i els himalaiencs hi trobo similituds de base, profundes. Físiques, però també en l’estètica i en l’ètica. Quan dic Andins i Tibetans em refereixo als pobles que habiten les dos zones de gran altitud del mon. Neixen i moren per sobre dels 4000 metres. Sé que dir Andins, no és gaire acurat: els Aimares, els Quetxues i els Urs son Andins i segur que me'n deixo alguns. I parlar dels Tibetans de l’altiplà asiàtic és el mateix: Xerpes, Khampes, Chamdopes i Tibetans pertanyen a la mateixa branca ètnica i viuen a gran altitud. 

 

Opinions apart, he trobat pocs escrits científics que trobin que el context de muntanyes condiciona alguns comportaments humans. Pocs, però hi són:

 

“Cada idioma ha nascut i crescut en un context físic, natural i social determinat que l’ha condicionat. Alhora, les paraules i les estructures sintàctiques que el formen condicionen l’organització i la categorització que fem d’aquest entorn. Per exemple, tradicionalment s’ha assumit que les diferències fonètiques dels idiomes son arbitràries i que depenen de la història de cada llengua concreta. Tanmateix, un article publicat el 2013 per investigadors de la Universitat de Miami (EUA) va demostrar que determinades característiques geogràfiques, com l’altitud i la proximitat a zones no habitables, influeixen en alguns dels sons propis de cada idioma. Van examinar 567 idiomes de tot el mon, entre els quals hi havia el català, i van comparar els sons amb diversos aspectes geomorfològics del lloc d’on són originaris. Van veure que els idiomes que s’han format i que es parlen en zones que es troben a certa altura sobre el nivell del mar, i encara més si són a prop d’indrets no habitables per la seva aridesa, presenten, en general, una abundància de consonants oclusives com p, t i k molt superior a la mitjana d’idiomes. Segons els autors d’aquest treball, el motiu pot ser que a les zones altes hi ha menys pressió atmosfèrica, i això fa que aquests sons siguin més fàcils d’emetre que a nivell del mar. A més, les consonants oclusives es fan amb la boca tancada o semi-oberta, a diferència de les vocals, la qual cosa ajuda a disminuir la quantitat d’aigua que es perd per evaporació en parlar, un aspecte molt rellevant en climes àrids”. 

 

“David Bueno. L’ART DE PERSISTIR. Un viatge a les profunditats del cervell per aprendre a gestionar el canvi i la incertesa. Pàgina 79. Ara Llibres. www.arallibres.cat


Afegim aquest link (17·2·2021) una aportació d'un amable lector, sobre les relacions entre les llengües andines i les tibetanes:

 https://linguistics.stackexchange.com/questions/27763/are-andean-and-tibetan-languages-connected/27765 


Com veieu, no sóc l’únic que troba alguna similitud entre els pobles d’altitud. Per cert que, independentment de les muntanyes i les altituds, recomano molt aquest llibre per aprofundir en el cervell i el comportament dels humans.

 

Com que soc tafaner de mena, si he anat als Andes he ficat el nas als mercats, les festes, els llibres, les danses, els costums, les fires i arreu on he pogut i sabut. I he aprés els rudiments de la seva llengua per cortesia mínima. Quan he viatjat a l’Himàlaia he fet el mateix. Els únics límits han estat el respecte, que no es pot entrar allà on no t'hi volen, o que l’autoritat local m’hagi impedit tafanejar amenaçant amb la força.

 

Per tant, ben conscient de les diferències que hi ha entre tots aquests pobles, i com que tinc poc d’expert ni de filòsof i nuls coneixements d'antropologia, em limitaré a posar unes imatges per si algú més, apart de mi, hi veu similituds. Bona part de les fotografies son pròpies, altres son de companys i algunes obtingudes per Internet per classes i conferències. Perdoneu, però confesso les meves mancances com a fotògraf.

 

Potser algú s’atrevirà a dir si cada imatge correspon a l’altiplà asiàtic o al sud-americà. 

 

En alguns casos l’arquitectura o la vestimenta els orientarà.  En alguna hi ha trampa, perquè també hi ha sud-americans al Tibet i budistes a Bolívia.

 

En acabat, potser ho aclarirem.

 

Primeres 16 imatges. Tipus humans, grans i petits, alguns amb posat cerimoniós, del Tibet, del Nepal, de la serralada de HuayHuash i de la Cordillera Vilcanota als Andes peruans.











Següents dues imatges, mercat rural a Pisaq, Vall Sagrada, prop de Cusco i el mercat del Parkhor de Lhasa, Tibet. Ja us ho he dit ara quina fotografia és feta als Andes i quina al Tibet.



Següents quatre imatges. Tema religiós. Incloent bisbes catòlics i diversos monjos budistes incloent un monestir budista als Andes de Bolívia. Aquestes fotografies tenen poc mèrit.






Les següents 18 imatges pretenen trobar similituds en les màscares i les danses dels pobles de l'altitud. Els podreu distingir?















 





                                      

What do you want to do ?
New mail
Etiquetes: , ,
edit

ACLIMATACIÓ AL PIRINEU?

 

L'any 2007, després de que una coneguda revista de muntanya publiqués un article on es defensava que pujar uns tres-mils al Pirineu podria facilitar les ascensions al Andes, els hi vaig remetre aquest article desmentint-ho. Com que no el van voler publicar, us el poso aquí sense altre correcció que la ortogràfica.


ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A HIMALAIA? 

 

UNA APROXIMACIÓ ALS EFECTES DE L’ALTITUD SOBRE EL COS HUMÀ.

 

Antoni Ricart de Mesones. Metge i muntanyenc.

 

Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé.

 

A que ve això? Acabo de llegir un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat.

 

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’acensió a un tres mil del Pirineu serveix per gaudir-la, per mantenir bona forma física i per mantenir la moral alta abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

 

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius: 

  • El primer motiu és que una ascensió a 3.000 metres no és suficient per posar en marxa els mecanismes d’aclimatació. 
  • El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte, Pirineus, Barcelona, aeroport, Lima, Huaraz, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en dos dies als Pirineus i unes poques hores per sobre de 3.000 metres.

 

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossèn Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava assistint treballadors de les mines situades en altitud als Andes xilens i veia minaires que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguessin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que el tema va trigar 40 anys a entrar en coneixement dels metges de muntanya / alpinistes quan els metges d'altitud dedicats a la medicina del treball ja ho sabien. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud

Imatges nº 1: Radiografies de tòrax de pacients amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu part dels pulmons plenes de líquid i ineficaces per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extra-europea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç atlètic i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud són els més entrenats i forts. 

 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del món i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

 

Anem a pams. Ho explicarem en quatre punts:

 

UN.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrogen 79% a qualsevol altitud) són més disperses. Hi ha menys molècules d’oxigen per volum d’aire respirat.

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

DOS.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxigen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i de la part corresponent de l’oxigen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxigen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxigen a diferents altituds.

 

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

 

I això és tot?  Doncs no. 

 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que són un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrogen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxigen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxigen realment útil, que és el que passa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

 

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxigen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

 

TRES.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxigen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases o potser diria que son tres coses diferents: 

 

1) L’Acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el Mal Agut de Muntanya (MAM). El cos es defensa a base d’adrenalina i treball fort. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardíac i Volum Espirat per Minut o VEM). Això es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser molt (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

 

2) Comença després la fase d’Aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxigen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

 

3) Per acabar, la fase d’Adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que són els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxigen.


NOTA 1 per professionals. Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectiu sobreviure en altitud.


Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’això és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.


Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.


QUATRE.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extra-europees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.


Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Això pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.


El resum de tot plegat:

El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

Pujar abans uns cims al Pirineu no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.


Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

Etiquetes: , , , , ,
edit

Un cim de 9.387 metres?

 

ES POT PUJAR UNA MUNTANYA DE 9.387 METRES A LA TERRA?

 

Quan arriben noves dades científiques, sempre apareixen reptes nous. 

 

El 30 de Març de 2020 publicàvem l’entrada “Els més alts cims de l’humor

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

 

En aquest novel·la còmica, William Ernest Bowman, relata la hilarant ascensió al Khili-Khili (“The Ascent to Rom Doodle” en l’anglès original), una muntanya del Yoguistàn de 13.500 metres. Tot plegat un fart de riure.

 

Però parlant seriosament, alguna vegada heu pensat en pujar una muntanya de 9.387 metres sobre el nivell del mar? Existeix una muntanya tan alta? Potser si que hi és. O potser només de tant en tant. Parlem-ne.

 

 

En resum: per a les persones, que som éssers fisiològics amb necessitat d’oxigen al minut per viure, l’altitud no la marca la geografia ni la trigonometria ni els metres mesurats pel sistema que sigui. L’altitud real pel cos la marca la pressió atmosfèrica i la disponibilitat d’oxigen d’aquell lloc en aquell moment. Pel cos l’altitud no la marca la geografía, la marca la pressió atmosfèrica.



1.- Comencem pel principi. De que ve tot això? 

 

Aquests enllaços ens porten a l’estació meteorològica, col·locada al balcó Sud de l'Everest a 8.430 metres d’altitud l’any 2019. Al segon enllaç es troben les dades, que s’actualitzen de mes en mes.

https://www.nationalgeographic.com/adventure/2019/06/mount-everest-highest-weather-station/

https://www.nationalgeographic.org/earthpulse/everest/widget/16/

 

Aquestes estacions meteorològiques les va posar una expedició científica, que comptava amb el suport de National Geographic, que tenia l'objectiu d’instal·lar controls del temps a diferents altures de la muntanya. Les estacions mesuren la temperatura, la velocitat del vent, la pressió atmosfèrica i la humitat. 

 

Es va instal·lar una a Phortse, a 3.810m a la vall de Khumbu. Ja a la muntanya, es va posar una segona al campament base nepalès, a 5.315m d'altitud, una tercera al camp 2, a 6.364m, una quarta al Coll Sud, a 8.000m i la cinquena i darrera al balcó, a 8.430m, la més alta del món. La idea era col·locar-la tan a prop del cim com fos possible, però el ja llegendari embús cap a cim des del camp 4 els va obligar sobre la marxa a triar el balcó com ubicació. L'equip estava coordinat pels doctors Paul Mayewski, director de l'Institut pel canvi climàtic de la Universitat de Maine i Ananta Gajurel, cap de Departament de Geologia de la Universitat Tribhuvan de Kathmandu, acompanyats per l'alpinista i càmera Pete Athanks, Tenzing Gyaljen Sherpa amb un grup de 6 xerpes nepalesos, i els investigadors Tom Matthews, Baker Perry i Mariusz Potocki. El motiu de la instal·lació de les estacions meteorològiques té a veure amb el Jet Stream subtropical. Només l’Everest i alguns altres vuit-mils tenen l'altitud suficient com per monitoritzar aquest corrent de forts vents que envolta el planeta, influint profundament en el seu clima. Per als científics és fonamental tenir dades objectives sobre el clima a aquesta altura, i tenir informació sobre el comportament del Jet Stream per poder avançar en les seves investigacions sobre el canvi climàtic. A més, es tracta d'una zona especialment sensible al Jet Stream ja que de les aportacions d'aigua d’aquestes muntanyes beu un 25% de la població mundial. "Per entendre millor com serà el futur del planeta és fonamental entendre el que està passant per sobre de 5.000m i quina evolució té. Saber com canvien els vents del Jet Stream serà crític per a l'hemisferi nord ", afirma Mayewski a National Geographic. També apunta les grans dificultats de treball trobades: "És la primera vegada que es fa ciència de camp per sobre de 7.000m". No va ser una feina fàcil. Des del disseny d'unes estacions que funcionin a aquesta altura i aguantin vents de centenars de quilòmetres per hora, fins a la instal·lació en el terreny, va ser una dura tasca. Poder consultar la velocitat del Jet Stream i les temperatures hivernals a 8.430m promet ser sorprenent i fascinant per a amants de la meteorologia i de la muntanya en general.

 


 

Imatges. Localització de les estacions meteorològiques a l’Everest. Fotografies de l’equip de xerpes i científics en la col·locació dels aparells a 8.430 metres d’altitud.



2.- Ara les dades. 

 

La revista científica d’accés lliure iScience ha publicat un article molt interessant. Pels qui ens hem dedicat a la Medicina de Muntanya. I potser, també pels muntanyencs a qui interessin els reptes. 

 

L’article és aquest:

Tom Matthews, L. Baker Perry, Timothy P. Lane, Ananta Gajurel, Paul A. Mayewski. Into Thick(er) Air? Oxygen Availability at Human’s Physiological Frontier on Mount Everest. iScience Volume 23, Issue 12. 18 December 2020.

 

Podeu trobar el número de la revista completa aquí amb la fotografía de portada a l’Everest:

https://www.cell.com/iscience/issue?pii=S2589-0042(20)X0012-5

 

L’article en concret també es pot trobar aquí:

https://www.cell.com/iscience/fulltext/S2589-0042(20)30915-9

 

Perquè dic que  és interessant l’article?

 

Pels metges de muntanya perquè mostra explicacions raonades de l’oxigen present al cim de l’Everest segons la pressió atmosfèrica, la temperatura i el vent.

 

Gràfic.1.-  Evolució de la pressió atmosfèrica al Coll Sud de l’Everest, entre Maig de 2019 i Juliol de 2020.

 

A 8.850 metres sobre el nivell del mar la pressió atmosfèrica varia entre 323 i 339 Hectopascals entre l’hivern i l’estiu. Això vol dir que, per les persones,  l’altitud real contra la que lluiten varia entre els 8.649 metres un dia d’estiu amb bon temps i pressió atmosfèrica elevada,  i els 9.387 metres d’un mal dia de baixa pressió a l’hivern. Si afegim el factor vent i l’efecte “ala d’avió” ascendint prop d’una cresta, el diferencial encara podria ser mes elevat.

 
 

Gràfic 2.- Esquema didàctic que mostra la variació de l’altitud fisiològica / virtual segons la pressió atmosfèrica estival o hivernal. Discrepo de la imatge més Baixa (8.649 - lowest virtual elevation. Unclimbed) perquè l’Everest ja s’ha escalat durant el monsó estival. En concret la primera expedició catalana en pujar-hi, ho va fer el 28 d’Agost de 1985.  

 

L’article és complexe i els metges tenim dificultats per seguir les argumentacions; barreja conceptes medicofisiològics amb aspectes geogràfics i físics. En tot cas, fa replantejar els límits de la capacitat humana d’exercici en altitud. També apunta als canvis que es poden produir si continua l’escalfament global. Endavant els més valents.



3.- I pels muntanyencs? 

 

Saber que el cim de l’Everest pot estar a 9.387 metres d’altitud un dia d’hivern amb la pressió baixa, el que acostuma a voler dir mal temps, pot estimulat nous reptes. Afortunadament, a l’hivern no es trobaran les aglomeracions dels millors dies de finals de primavera. 



Etiquetes: , , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat