Cartes. Expedició Barcelona Karakorum 1980

1.- Rawalpindi – Islamabad. 23 de juny de 1980.

Estimats i enyorats gairebé tots,

Com esteu de tristos per la meva absència? Excepte els pares, patidors, em figuro que gens. Ànims, mare i pare que torno aviat. Tot plegat un aclucar d’ulls.

Semblava que venia de vacances i m’estic fent un tip de treballar. I de suar. Aquí hi ha un clima com si fóssim dins d’una sauna permanent. Clima apart, no és, ni de lluny, com a l’Afganistà. Tres dies portem aquí i ja gairebé hem acabat els tràmits administratius per anar al Karakorum. El nostre consum diari d’arrós i de té és considerable tirant a inmens. Podriem provar altres coses? A Rawalpindi si. Més amunt no sé. Peró entre els durs expedicionaris hi ha molta mania. No els treguis del que coneixen.

En quant a les medicines, he administrat, entre tots, dos pastilles contra la diarrea, quatre de vitamina B i C i 3 (tres) gotes d’un laxant (Evacuol), amb un resultat excel·lent. Més que res, perquè no es pugui dir que he estudiat per res el tema de la muntanya, l’altitud i els viatges tropicals. O sigui que estem forts com roures. Si no pugem aquest cim serà per mandra. Estem sans i optimistes, que ja és molt.

El problema potser serà l’avió cap a Skardu, capital del Baltistan. Es veu que l’avió surt quan li convé i vol volar. I vol volar més aviat poc. Depén del temps i de la mandra dels funcionaris. Boires? doncs no vaig a la feina. Que s’han de fer molts bitllets i llistes, tot escrit a mà? Doncs es cancel·la el vol. Ens va confessar un oficinista, mandrós i pal·lúdic, que té més feina quan vola que quan es cancel·la. Em sembla, però que intentava mossegar un aguinaldo...

Ahir hi va haver recepció / sopar a l’ambaixada espanyola. Amb dones, cosa insòlita al Pakistà. Hi havia la colònia espanyola i sudamericana de la ciutat. I un diplomàtic holandés (El Tulipán, que li deien) que ha fet carrera a les ambaixades holandeses de sudamèrica i coneix bé el castellà. Cambrers d’etiqueta rigorosa a la moda asiàtica, levita llarga blanca, cinyell de seda roja, turbant, etc). Els setials per ordre de categoria. No és igual un treballador de l’ambaixada que l’ambaixador. I no és igual el cap d’expedició que el pobre alpinista de punta. Jo no em puc quexar; com que sòc el metge, em va tocar una posició intermitja, però prou còmoda. I nosaltres vestits amb texans i jaqueta d’escalada! I amb barba de cinc dies. Bé, jo més, que no m’afaito de fa anys. Parlament de l’ambaixador (a qui en públic, tots anomenen Señor Embajador, inclosa la seva familia) i del cap d’expedició, en Conrad Blanch i fors (pronuncieu blanch, no pas blanc). Entrega de la reproducció en bronze de l’estatueta de la Venus de Barcelona que ens va donar l’ajuntament a la representació diplomàtica. I més paraules de l’ambaixador en agraïment. I més brindis, i allà và tot plegat.

A estones se’m escapava el riure. Tot plegat em semblava fals i carca. Aixó si, el cava Anna de Codorniu. El vi, de la Rioja i el gaspatxo, que ens van dir que l’havia l’ambaixador en persona, molt bo. Una experiència, gairebé colonial.

I  demà hi ha una altre gresca per l’estil, però diferent. Com que és Sant Joan i és el sant del rei, hi ha recepció a l’ambaixada. Estem convidats. Aixó si, sense dones, que també venen els moros i es veu que no ho veuen bé, que hi siguin. Per nosaltres ja veus, que només som homes, però quina mania que hi tenen!

En fi, que malgrat la molta feina i la calor de sauna no ens ho passem malament. Pel que ens diuen al ministeri, aquest any, les expedicions van sobre rodes. El temps és bo, la neu està en bones condicions i no abunda gaire. Esperem que duri fins l’agost.

Em podreu escriure a aquesta adreça, tot i que les cartes trigaran a arribar a Rawalpindi uns quinze dies i al campament base entre dos i tres setmanes més. Paciència.

Doctor Antoni Ricart de Mesones. Gasherbrum Catalan Expedition.  Karakoram Travels. 112 Rahim Plaza. Murree Road. Rawalpindi. Pakistan.

Si hi ha urgències contacteu amb la Núria.

Una abraçada a tots i fins aviat.

Ton

2.- Skardu, Baltistan. 30 de Juny de 1980.

Hola a tots,

Escric a l’hotel (Motel K-2, es diu) on estem atrinxerats i rodejats de milers de moros. Pacífics. Alguns no, però. Avui, per fi hem acabat de fer els paquets, comprar el menjar pels portadors, numerar les càrregues, i contractar al sirdar i als portadors. Demà sortirem, Inchallah, si Deu ho vol, amb els tot-terreny (en diuen Jeep, però sòn xinesos i no americans) cap a Bongla, on s’acaba la pista. Aqui cal dir Inchallah cada minut tres vegades. No fos cas que et prenguessin per un descregut. Uns 70 km amb el jeep. I després un parell d’hores més a peu, passant el riu Braldo per un pont penjat fins el poblet de Dasso, on farem nit. Després hi haurà 13 jornades més fins el campament base. Crec que el 14 de juliol ja serem escarxofats a més de cinc mil metres. A veure com m’aclimataré, que fa tres anys m’ho vaig passar fatal. L’any passat, ja ho vaig portar millor. Ara, però, en sé més i tenim més temps.

Aquest matí he anat a l’hospital de Skardu. Els portadors necessiten un certificat mèdic de bona salut i és allà on el fan. El metge foraster, o sigui, jo, no el pot fer. Deu-n’hi-doret de l’hospital. Atrotinat i mancat de l’equipament que nosaltres considerem mínim a qualsevol hospital comarcal ínfim. Peró és l’hospital central del Baltistan, que té uns dos-cents mil habitants. És clar que la meitat deuen ser dones, o sigui que compten només per cent mil. O potser els dos-cents mil habitants comptats sòn els homes i aleshores caldria comptar amb quatre-centes mil persones? Vés a saber. En tot cas, ni com a pacients ni treballant he vist cap dona. O potser si que hi sòn però s’amaguen quan arriba un metge descregut i descolorit com jo.

L’equip mèdic, però, tots educats a Alemanya i als Estats units d’Amèrica, sòn joves, dedicats i ferms. M’han demanat tots els medicaments que em sobrin pels seus pacients sense diners. Aixó sí, quan he preguntat sobre el perquè no veig dones pacients ni infermeres, han fugit d’estudi. Es veu que parlar de dones és de mala educació entre els homes. Peró veient a l’oficial d’enllaç, sé que no és així. Alguna cosa callen o no volen debatre.

Ara han arribat els dos portadors d’altitud que hem contractat, per carregar ja els cotxes. Som-hi.

Al vespre. Bé, vaja, ara si que necessito una dutxa urgentment. Pols i ronya seca fins les celles després de carregar els cotxes amb una tona de bidons, caixes i caixetes, coberts de pols, sorra i diverses porqueries no identificades. A més a més, potser serà la darrera dutxa en sis o set setmanes...

Aixó del correu al campmanet base, ja us aviso, sembla que està negre. Potser haurem d’aprofitar el mail runner dels anglesos que sòn al K-2. Peró el seu campament base és a dos dies del nostre. I dos més per tornar. I no tenim tanta pela com per contractar a tanta gent. Per això ja us aviso, que el dia 14 d’agost és festa grossa aquí i que els portadors, d’altitud o no, cuiners o mail runners, volen ser ja a casa. O sigui que, o tornem abans, o tornem després. O sortim el 3 d’Agost del campament base o haurem d’esperar fins el dia 20 d’Agost. Com que arribarem al CB el 14 de Juliol, no tindrem gaire temps per pujar a un vuit-mil. Si sortíssim del CB cap al 20 ò 22 d’agost, seriem a Skardu a finals de més. El vol Skardu – Rawalpindi és com el tren d’Olot, que surt quan vol i arriba quan pot. I encara no tenim vol Rawalpindi – Londres – Barcelona. Fins a mig Setembre, tranquils que tot va rajant com toca.

Bé, bona sort que tinguem tots Espero que funcioni bé el correu, que va a peu fins Skardu, i els tèlex de l’ajuntament de Barcelona i del Mundo Deportivo. Fins aviat a tots. I no us explico el molt que m’enyoro que em poso trist. Bon estiu.

Ton

3.- Més amunt d’Askole, vall de Baltoro. 5 de Juliol de 1980.

Estimats tots,

Hem fet una parada al camí mentre els portadors mengen una mica. Acabem de travessar una glacera, un caos de pedres i de gel, que ens ha costat unes quantes hores de negociar, pas amunt, pas avall. En acabat he hagut d’atendre a dos portadors ferits. Cosa de poca transcendència, però.

Uns portadors que baixaven del Karakorum i que ens hem creuat ens han dit que un dia al seu darrera baixa un membre d’una expedició japonesa que no va gaire fi. Escric depressa i li demanaré si pot posar la carta al correu d’Skardu. Com que és un aerograma i ja té el segell pagat... Al meu costat, en Pere intenta parlar per ràdio amb en Toni. Ell va un dia més avançat, amb un portador, per muntar un pont de cordes en algun punt en que caldrà travessar el riu Dumordo. Txu-La en diuen aquí. Igual que en tibetà, que Txu és aigua i La vol dir pas, o sigui, el pas de l’aigua o el pont que és el mateix. Pels forasters com nosaltres és el Jhula Bridge, en grafia anglesa, però això és una ximpleria. Com si als turistes de casa en diguéssim el ”El Pont del Puente”.

En Toni i el portador van un dia avançats i així, quan arribi el gruix de l’expedició, si el pont de corda ja està operatiu, podrem fer anar passant als portadors i les càrregues tot seguit. Amb una mica de sort podrem fer nit, tots plegats, a l’altre banda. Un dia més i serem a Paiju, darrer punt amb verd i aigua de riu neta. Després ja tot és glacera pedregosa.

Avui és el primer dia núvol que tenim. Fins ara, un sol inclement que fa demanar per favor un revolt i unes pedres que facin ombra. Encara sort, perquè aquesta glacera, gel i pedra, sota el martell d’aquest sol ens podria haver fos com cera tova. Avui, també per primera vegada, hem deixat enrere el darrer poble. Hem arribat al gel i a les muntanyes. Som a uns 3200 metres d’altitud.

La salut és, afortunadament, bona i només treballo pels portadors i per la gent del país. Aixó si, tant en Jean Louis, el metge de l’expedició francesa que caminen amb nosaltres, com jo mateix, ens en fem un tip. Sospito, però que tots passen dos vegades per la consulta i així reben doble dosis de medicaments, que deu ser el que els mola més. No se les prenen pas, no; les guarden per una ocasió propícia.

Ja només ens falten set dies fins el campament base. Penso que allà estarem més ben alimentats que ara, que només podem obrir els bidons establerts, per no desfer tota la trama ordida perquè cada càrrega pesi 25 kg, tingui el que tingui a dins. A més a més, potser estarem acompanyats, perquè al circ dels Gasherbrum hi haurà dos grups francesos (G-1 i G-5), uns japonesos (G-2) i uns americans (G-3).

Com esteu tots per allà a la civilització? Aquests darrers 15 dies han estat llargs sense vosaltres, però ja només queden 45 dies per tornar. Ja m’agradaria saber si això dels tèlex i dels correus va funcionant o no. Li donaré la carta al japonès que diuen que baixa.

Ara amenaça pluja; vaig a protegir-ho tot

6·7·1980. Paiju. Escric de nit després d’un dia llarg. Ha estat dur. Més de 14 hores de marxa sense aigua, però plovent. Travessar el riu ahir, junt amb l’expedició francesa va ser una experiència memorable, que ja us explicaré, perquè ha estat històrica. Els companys ja dormen i els portadors fan jarana.

Ja es veu que del japonès que baixava, res de res. O sigui que continuo la carta i ja la baixaran els portadors quan tornin avall.

Per sort, l’etapa de demà, fins a Liligo és curta, que sinó jo ja seria a joc. Travessar la glacera i en quatre horetes ja hi serem.

Tots anem canviant la cara. Faccions esmolades, pell seca. Crostes de mil ferides a mans i cames. Cremades del sol. En fi, el normal.

Adeu a tots i fins ben aviat.

Ton

4.- Circ Concòrdia. Karakorum, a 4800 metres. 10·7·1980.

Estimats tots,

Escric arraulit dins del sac per un fred que pela. Acampats sobre la glacera de Baltoro. Ja és el desé dia de marxa i només ens falten unes 15 hores de camí per arribar al ramal de la glacera on posarem el campament base. Al peu de la cascada de glaç del circ de Gasherbrum.

M’he preparat una camamilla ben ensucrada. Entre la infusió calenta i pensar que aviat s’acaba la vida de nòmada, amb campaments en camps de cabres, puces, caminar, suor, sol, més caminar, set, pols i menjar escadusser, tot desordenat que mai és pot saber on és cada cosa que es necessita i els bagatges no es poden tocar, vigilats pels gelosos portadors, i demés misèries de les marxes d’aproximació, em recomforto.

Demà, a quarts de quinze, al camp base. Pagar i acomiadar als portadors. S’hauran acabat les llargues consultes a cada acampada, on una munió de persones, portadors nostres o no, venen a demanar “dauahee” amb tota la innocència, tots, tres vegades cada dia, als dos metges de les expedicions que caminem junts. I que és “dauahee”?. Doncs deu ser un concepte complicat entre mèdic i màgic. “Dauahee” sòc jo, ho sòn les medicines, pastilles o pomades i també els consells.

Nota curiosa, al Nepal, els qui sòn de parla tibetana, xerpes o bhòties, a les medicines i al metge, en diuen “Dawaï” que també és un nom per alguns monjos i de persona. Serà que fa molts anys, el Tibet va ser molt gran i va arribar fins aquí.   

Parlant d’aixó; l’altre dia vaig cometre un error greu. Front  una consulta de mal de cap i com que no tenia a mà cap Aspirina o Gelocatil, l’hi vaig donar un comprimit de sal·licilat efervescent. Una Aspirina, vaja. L’efecte va ser immediat. Als 10 minuts hi havia epidèmia de mals de cap entre els portadors.

En fi, així ens va tot. Poca èpica i molta misèria. Inclosa la misèria humana. Jo que mai prenc una Aspirina per un concepte de dignitat; del dolor (doloret, que parlem d’Aspirines i de Gelocatils, no de fractures de fèmur) es sol·luciona la causa i, si no es pot, s’aguanta, però no es disimula amb subterfugis químics, ara em veig forçat a donar pastilles efervescents a una colla que estan més sans que jo. És clar que, si jo no en prenc és perquè no vull, però en tinc les que vulgui, aquí i a casa. I per ells, un medicament és un bé preciós, que utilitzaran quan algú de la família tingui un problema. Encara que no n’entenguin el funcionament. Màgia i misèria.

La salut del grup, i m’avorreix dir-ho, és bona. Tant d’estudiar el mal de muntanya i les malalties tropicals i estan més sans que una poma. En tots aquests dies, els hi he hagut de donar un trosst d’esparadrap per una pupa intempestiva, una mica de pomadeta per un culet escaldat de la suor i tres gotes més del laxant Evacuol. Que curiós, preparat per les tremendes disenteries del tercer món i resulta que n’hi ha un que no caga. I vitamines per tothom, això si, que no diguin que els hi escatimo que resulta que els occidentals també tenim un punt de creences màgiques.

Ara, negra nit, amb cel clar i mitja lluna al cel, els portadors canten dins de les seves tendes. No sé si us podeu imaginar l’efecte del campament sobre la glacera més llarga del món, al peu de muntanyes tan mítiques, almenys per alpinistes i viatgers, com Chogori o K-2, Chogolisa, Gasherbrum IV i altres. Foscor, estels, lluna que fa brillar la neu dels cims i les tendes, amb espelmes a dins, que posen color al gris de les pedres de la glacera. Diuen que aquest és l’entorn de muntanyes més impressionant del món. Tot i que només veiem dos vuitmils, el K-2 i el Broad Peak, al darrera del Gasherbrum IV, que és on anem, n’hi ha dos més. El Gasherbrum I i el Gasherbrum II. Mireu l’enciclopèdia a veure que diu. Segons tinc entès, som els primers muntanyencs catalans que passegem per aquesta regió.

Demà enviarem correu cap a casa, incloent les cartes que he escrit al llarg d’aquesta marxa. A final de mes, potser també en rebrem al campament base, quan el mail runner, el nostre home-correu, hagi baixat fins Skardu i tornat a pujar fins al camp base. Almenys 18 dies entre una cosa i l’altre.

Espero que els correus vagin funcionant i que estigueu rebent de forma més o menys regular aquests rotllos que us clavo sense misericòrdia. Tot i que em deixo dins del llapis moltes coses sucoses; però no es pot abusar de la família. A més a més, els aerogrames donen pel que donen i només hi cap el que hi cap. I si poso a dins un paperet extra, ni que sigui un segell, el cremen. Ja procuro fer la lletra ben petita. Però si Deu no hi posa remei, encara us enviaré més rotllos. Demà, un correu. En una setmana baixaran els francesos que sòn al G-1; un altre correu si tot va bé. I en 18 – 20 dies, un altre correu del nostre mail-runner. O sigui, un munt de paper viatjant per l‘aire i donant la tabarra.

Bé, vaja, demà començarà el que coneixem de veritat. Afrontar l’ascensió a una gran muntanya. Si el temps i la salut segueixen així tot anirà bé.

Fins ben aviat, pares i germans.

Postdata: Si no us fos una gran molèstia i, en atenció a la gana que passo, per quan torni prepareu força pa de pagès amb tomàquet, bon oli, pernil i fruita. I molta cervesa i vi ben negre. Please.

Ton

5.- Campament base. 5200 metres. 11·7·1980.

Per fi avui hem arribat al campament base. El cap d’expedició, l’oficial d’enllaç i el sirdar, han pagat als portadors que s’han afanyat a tirar avall per perdre tanta altitud com poguessin abans de la nit. El sirdar, en Fida Hussein, s’ha emportat les cartes i les posarà al correu d’Skardu.

S’ha acabat la vida nòmada dels darrers dies. Tenim les cares esmolades, bruts i suats. Demà dia de repòs i d’organització, sense que en Conrad toqui diana a quarts de quatre del matí com tots aquests dies. Demà un dia de desacans, que ja toca i a reorganitzar la farmaciola, a veure que he gastat. I a fer un magatzem, cuina, menjador que permeti guardar tot plegat sense que la neu, que irremeiablement arribarà, ens ho tapi i perdem alguna cosa important. I rentar roba, que pot caminar sola i put d’na ora lluny. I rentar-nos nosaltres, que encara ho fem més. Sort que, com que estem tots igual, no sentim la fortor.

Som acampats, com al Noshaq, sobre la glacera, a uns 5100 metres d’altitud. Mirant l’oest, per on hem pujat, la glacera Gasherbrum va perdent altitud entre morrenes i turons de pedra. Al sud, a l’esquerra, el Baltoro Kangri, de 7.312 metres, un cim tremend que ens separa de la Índia o almenys del Kashmir i la línia de separació des cascos blaus de la ONU. D’aquesta muntanya també en diuen el Golden Throne, i vistos els colors de la posta del sol, és un nom ben trobat. Cap a l’estm a la meva esquena, tanca la vall el Gasherbrum I ò Hidden Peak, 8.080 metres, el més alt del circ Gasherbrum. Cap al nord, la glacera puja amunt, trencada i amenaçadora cap al circ dels Gasherbrum, que és on anirem.

En una llambregada, dos vuitmils. Els altres dos de la zona els hem vist aquest matí a poca estona d’aquí.

Malgrat que es nota una mica l’altitud, la salut de la colla és excel·lent. L’hospitalet ambulant que porto a sobre només sofreix merma, i molta, pels portadors.

En un cercle de mitja horeta, tenim el campament base del ‘expedició japonesa al G-II, uns francesos, dos, que sòn al G-I i uns americans al G-IV. Els francesos ja marxen aviat; de moment, els dos alpinistes sòn a la muntanya i aquí només hi ha l’oficial d’enllaç i el cuiner. Els japonesos, els que sòn més a la vora, son calladets però amigables. Ells també porten una metgessa, pediatra, per cert. Col·laborarem si cal. Espero que no calgui.

I ara parlo de la muntanya que és el que em perd. Crec que les referències que teníem d’aquest cim semblen certes. Arribar sencer al campament base a és el 50% de l’expedició. Els alemanys que van venir l’any passat, van tenir diversos casos de disenteria amebiana. La glacera, de 12 km, entre els 5100 del camp base i els 6000 metres del camp II, que alemanys i francesos ens presentaven com el major problema, els japonesos i els americans ja l’han superat i tenen campaments al circ central a 6000 metres. Han posat banderoles al trajecte, però amb el sol que fon la neu i cauen i la neu nova que les tapa, s’ha de refer cada pocs dies. Ara van del camp base al camp II en unes 7 hores. Nosaltres, la primera vegada hi estarem, segur, 12 hores pel cap baix, poc aclimatats i carregats com rucs. Però en quatre dies, a la tercera vegada, estarà fet i ens plantarem a 6500 metres per atacar la piràmide final. Ho veiem amb optimisme. Només un imprevist, o el mal temps ens podria aturar.

Per cert que, per ara, el temps és bo. També cal dir que els japonesos han hagut d’evacuar a un expedicionari malalt. El van baixar fins a Concòrdia i d’allà el van traslladar amb un helicòpter militar. Per això no ens va creuar mentre pujàvem. L’helicòpter va tardar 9 dies en arribar desde que el van demanar, però en tot cas, dóna moral conèixer aquesta possibilitat.

Bé, demà prepararé les racions d’altitud i les farmacioles per pujar amunt. I una latrina, cosa essencial. I un tip de jeure.

L’estudi i seguiment mèdic dels meus companys va seguint la mar de bé.

Capvespreja. En Fida Hussein, el nostre sirdar, que torna a la civilització amb els portadors i amb les cartes, es ve a acomiadar. És un home que no oblidaré.

Bé, plego per avui. Ara passaran uns 15 dies fins que tornem a enviar correu, de manera que no patiu, que estarem bé.

Petons i abraçades a tots.

Ton

Camp Base, 14 de juliol de 1980.

Escric a la porta de la tenda on dormim amb el primer sol que veiem desde que vàrem arribar al CB. Després de 4 dies, una estoneta de sol de tarda, que crema com el foc. Amb aquest sol, el circ dels Gasherbrum ha pres vida. Les nevades d’aquests dies, han propiciat les allaus, però les podies anar comptant. Només tocar el sol a aquestes muntanyes, prenyades de neu que s’ha començat a fondre, sentim les allaus en estereofònic i sensorround, que ja tremola la segona abans de s’acabi la primera. Cauen tones de neu de totes bandes, que ensorrarien ciutats senceres. L’espectacle és inmens i no sé cap on mirar. Amb els ulls tancats sento el tremolar de les muntanyes i el trepidar de la glacera on sòc. El sò és com un tro constant que, de vegades, creix quan cau una allau grossa més a la vora. Les allaus més llunyanes, a les parets del Chogolisa, sòn bellíssims dibuixos de canals i neu pols. Les més properes, del G-I són esfereïdores.

Per sort, el nostre campament base, sobre la glacera, és a més d’un kilòmetre de la paret més propera i cap allau pot arribar fins aquí.

Tot retruny, seguit, seguit. Sembla com si la muntanya s’ens volgués imposar per acolloniment. Us asseguro que és un espectacle molt difícil d’imaginar per qui no ho ha vist. De totes les muntanyes baixen alhora rius i cascades de neu i gel.

En fi, canviem de tema que, si o, tota la carta serà del mateix. Estic al CB amb l’Enric, que no es troba gaire bé. Els demàs han pujat avui al CI, que és a 5600 metres i baixaran avui mateix. Jo he provat de pujar amb ells però a 2 hores del CB, carregat com anava, pujant i baixant esquerdes de la glacera, m’ofegava i he reculat. No és que no pogués pujar, és que els hauria endarrerit i ja m’han fet saber, amablement, quins eren els seus plans. Que no passaven per cuidar-me. Encara no estic prou aclimatat, es veu. De fet, avui ha estat la primera nit que he dormit bé a 5100 metres. Demà, ja ho veurem.

En realitat, han passat ja 4 dies i només som al CI. I encara ens falta muntar tres camps més abans d’atacar. Aixó no és anar bé sinó bastant malament. De moment. És clar que aquí manen el temps i les muntanyes i no nosaltres. Aixó no és com al Pirineu.

Apart d’aixó, la salut, en general és bona. L’Enric és patxuxo, però res seriós, i un portador té morenes. I tots tenim el nas pelat. I un formatge, potser fermentat, que ens retorna com la ceba. O potser és que té massa greix i proteïnes per l’aclimatació que tenim. O que no tenim, vaja. Res més.

I vosaltres? Aneu bé.

Envio aquesta carta amb un japonès que retorna demà cap a Skardu. Jo vaig escrivint i una o altre arribarà.

Fins aviat,

Ton

EXPEDICIÓ CAIXA DE BARCELONA A L’EVEREST. 1983. 6ena part. El Retorn

Diumenge 16 d’Octubre. Campament Base. 5200 metres.

Cert, aquí baix es respira molt millor.

Ahir va ser un dia ben dur. Baixar d’una sentada del camp III fins al camp base. Bé, vaja, d’una sentada és un dir, perquè ni temps per seure i arribar amb llum de dia; tot i que sortíem amb la primera claror. Vint-i-cinc kilòmetres de glacera, tarteres, morrenes i rius, amb més neu de la que volíem. Vent fred i glaçat, de cara, que ens feia arrupir d’esquena a la rufaga i avançar en els moments de calma. Tot el dia, a ple sol, que això si que ho tenia, el dia, un sol de justícia i claror com per portar tres ulleres. Amb vestit de tempesta posat i les manyoples d’altitud sense sortir de les mans ni per pixar. Quan arribàvem al camp II, en Falcó ja estava esgotat, i jo no gaire, o gens millor. El camp II ja no existia; esborrat del mapa pel vent. Només quedaven quatre parracs de les dos tendes, agafats a les pedres i uns bidons buits i trabucats, anant d’ací i d’allà a caprici del vent. Els corbs havien fet festa major amb les reserves de menjar per emergències que hi havia. Res per recollir ni aprofitar. Al camp I, encara vaig poder trobar el meu sac de camp base, però de la roba i la cantimplora, res de res. En aquest campament, en una clotada, s’havia preservat la tenda, tot i que amb alguns pals trencats. Arribàvem al camp base a la vesprada. El campament dels suïssos ja no hi és; han marxat. Prop d’allà ha nascut un enorme campament de japonesos que volen pujar per l’aresta oest a l’hivern. Deu els agafi confessats si han d’afrontar aquest vent. Avui encara han arribat dos camions de material i un autobús ple de japonesos. Deuen ser dotzenes, perquè, ahir, baixant prop del camp I, veia una caravana de iaks i una munió de japonesos que provaven de travessar el riu de la glacera oriental de Rongbuk.

He trobat el campament base ben diferent. La font i l’estany sòn glaçats. Les tendes sòn totes fetes malbé, amb estrips, pals trencats i portes que ja no tanquen. Encara sort que els cuidadors del camp base han anat apedaçant els desperfectes més greus i no tenim ningú desallotjat. El menjar és millor que a dalt, cosa òbvia, però ja és més escadusser que els primers dies. L’herba del prat grogueja. L’hivern comença a fer acte presència.

Avui em trobo físicament molt bé, fort i poc cansat. Baixar mil-trescents metres es nota. Trist, però. I solitari. Això acaba malament, amb fracàs, sense cim i amb tres homes amb congelacions. Estic afamat; estem afamats. Mengem tot el que es posa al nostre abast, sense mida ni horari. Sento que jo podria seguir l’expedició, però el cap em diu que no és sensat. Si de cas, tinc una mica de disturbis intestinals; potser pels tips incontrolats de carn de cabra, melmelada, productes indesxifrables que han deixat els suïssos, arròs, infusions, llaunes i etc.

Aquest matí han marxat amb el Jeep, l’Isard, en Toro i en Labanca, amb la idea d’arribar avui a Xigatse i demà a Lhasa. Dissabte 22 seran a Barcelona si tot va com ha d’anar. L’Isard perquè aquests dies ha de néixer el seu tercer fill i a veure si arriba a temps. En Toro, pel dolor dels peus. I en Labanca perquè només estava esperant el moment de marxar. Bon viatge tinguin. Als nou que quedem ens esperen quinze dies de viatge, d’esperes, converses amb els xinesos de la CMA, pressupostos i altres obligacions ineludibles. Per la part bona, veurem Xigatse, Lhasa, Chengdu i Beijing, que sempre queden coses per veure i viure.

Ara escric a la tenda, a l’hora de la migdiada. Fumo la primera pipa després d’aquest mes passat a 6500 metres i escolto la música que em va enviar l’Anna per primera vegada. Quan va arribar el paquet que enviaven les famílies, jo ja era al camp III. Poc a poc m’estic posant més i més trist.

Bonica aventura viscuda al peu de l’Everest. Poc perill per mi aquesta vegada. Bonica però dura. Llunyania llarga de casa i del meu envoltori habitual.

A veure, les pupes del personal, que és el que em toca.

En primer lloc, la baixada ha fet miracles. El personal ja no té cansament, les diarrees milloren, dormen com socs i mengen de manera pantagruèlica tot el que troben.

Peró hi ha les congelacions. Anem a pams. En Pagés té congelacions a tots els dits i avantpeu esquerre, crec que es defineix el 2on grau només a la punta del 1er i del 2on dits que sòn de color morat i insensibles. El peu és inflat i dolorós a la palpació. No veig signes de flebitis ni d’infecció, però aquesta inflor té molt mala pinta. Tractaré amb banys calents, evitar traumatismes, hidratació abundant, salicilats 150 mg cada 12 hores, heparina sòdica, 50 mg subcutanis cada 12 hores i una setmana amb amoxicil·lina clavulanat 750 mg cada 8 hores. Que no vegi supuració no vol dir que aquesta inflor no vulgui indicar la presència de bacteris anaerobis. Per si les mosques, que no estem en les millors condicions inmunitàries per resistir infeccions descontrolades.

Imatges 179 i 180. Congelacions peu esquerre i banys d’aigua calenta. A la fotografia de l’esquerra es veu bé l’avantpeu inflat i vermell. A la de la dreta, deu dies després, la punta de color morat del segon dit del peu esquerre.

En Talcomraja ja té les congelacions dels dits de les mans, molt superficials, gairebé curades. Típica congelació de 1er grau per exposició a baixa temperatura, però amb un temps molt curt. Queden crostes i pell engruixida i necròtica amb alguna clivella dolorosa. Les crostes van caient i deixen al descobert pell sana. Cap medicació.

L’Esmestre és un cas apart. Va començar amb dolor als peus quan baixava del camp IV. Sense necessitar tractament, va baixar al camp base. Aquí el quadre era de dolor intens a ambdós avantpeus, que es desperta amb el més mínim contacte, al mateix temps que té sensació de dits de suro. Li fa mal el frec d’un llençol però no nota les punxades. El dolor augmenta amb els peus calents a dins del sac i millora amb el fred. Dolor intens, de predomini nocturn i que evoluciona amb exacerbacions, com punxades intenses que el fan gemegar tota la nit; dolor de tipus neuràlgic. El metge suís va diagnosticar una panniculitis plantar, perquè es veu que hi havia inflor franca, però sense envermelliment ni augment de la temperatura local. El va tractar amb analgèsics i antiinflamatoris. Sense gaire millora, però, els primers dies; el dolor va començar a remetre al 6é dia. Jo l’he vist al 8é dia d’evolució i no trobo cap lesió; ni visible ni palpable. Objectivament els peus sòn normals, excepte el dolor, que jo no puc veure, i que no reacciona a les punxades. El dolor però, continúa mortificant-lo. Tracto també amb analgèsics i antiinflamatoris (metil-prednisolona, metamizol, àcid mefenàmic, codeïna, pentazocina i clorur mòrfic, òbviament de forma seqüencial. Els mòrfics, els dono pel mal resultat dels analgèsics menors. Amb morfina descansa un parell d’hores, però reapareix tot seguit. Dorm amb els peus fora del sac. Com que ha sortit avui cap a casa, li he fet una carta per la col·lega internista de l’hospital de Vilafranca, que havíem treballat junts l’hospital de Bellvitge, on indico el que he vist i com he tractat. Avanço que sospito alguna mena de neuritis, de causa fosca. Potser relacionada amb el “peu de trinxera” clàssic, però sense lesions tissulars. Potser una lesió per llarga exposició al fred, l’altitud o trastorn nutricional, sense lesió de les estructures més resistents (pell, múscul, greix) però si de les estructures més delicades (capil·lars, nervis)? No sé si en podem dir panniculitis vasomotora o si hi ha petites zones de necrosi per hipoperfusió, inflamació i dolor per reabsorció/reperfusió com en una congelació qualsevol, però sense res visible a l’exterior. Aposto per neuropatia perifèrica; a estudiar. De moment, a veure com ho millorem. Interessant pel metge i una creu pel qui ho passa.

Es fa tard. En Canalies i en Lastut ja han arribat del CIII i ara s’atipen com lladres, que bona falta ens fa. Només falta que arribi l’Avi i ja tindrem tota l’expedició al camp base. Ja han deixat tot el material que hem pogut recuperar ben embalat; avui ha sortit amunt la caravana de iaks. Ja veurem que en resulta d’aquesta retirada sense gaire control. Trobarem a faltar de tot. De moment, els portadors no van arribar al camp IV. Tendes (6), reguladors d’oxígen, teleobjectius, prismàtics, mascaretes i altres coses valuoses pel futur, ja no han baixat. Allà han quedat, colgats sota la neu. Una fortuna que no aprofitarà a ningú. El pitjor per mi és que no han baixat les medicines i potser faré curt d’heparina.

Camp base, casa pairal protectora. Descans, menjar, pipa, música i escriure. Si no fos per una buidor i una pena, el paradís.

18 hores.

Fam i fam. Només menjo. Escriure cartes? Però si jo arribaré abans que les cartes. Menjo i menjo.

Ha vingut en Patrick Barthe, de l’expedició francesa d’en Yannick Seigneur. Demana menjar que ens sobri i pregunta que com està la nostra via. El seu equip sòn a 8200 metres a la paret nord i demà volen atacar el cim pel couloir Hornbein i baixar per la nostra ruta. Ja. Em sembla que pío, pío. D’entrada no crec que des de 8200 arribin al cim pel Hornbein d’una sola tongada amb aquest temps. En quan a la nostra via, hem estat francs. No trobaran res; tots els camps sòn ja destruïts. No trobaran res habitable.

Ara la cosa depèn dels iaks, però sembla que marxarem definitivament el dijous dia 20. Haig de refer, reagrupar, la farmaciola per veure que podem deixar i que hem de prendre. Haig de trobar heparina; potser els francesos o potser els japonesos en tinguin unes dosis.

Dilluns 17 Octubre. Camp Base.

Altímetre. 5100 metres. Ha baixat l’altitud. Ha pujat la pressió. Ve bon temps? Els francesos diuen que ataquen avui. A veure si la muntanya juga amb nosaltres i hem plegat massa aviat, mancats de forces i de material... Ara, que, mirant des d’aquí, deu continuar fent un vent d’huracà. S’aixequen cortines de neu de la cresta final.

Les congelacions evolucionen bé. Cap problema seriós. Mig equip amb diarrea. No m’estranya, després de tanta gana, amb aquests tips que en fem de forma desordenada.

El camp base ja no és el que era. Totes les tendes tenen les cremalleres trencades i estrips pel vent. De nit fa fred, que passa el vent per tot arreu. De dia no puja dels 5ºC sota zero al sol.

Aviat serà fosc. Vaig a arreglar quatre cosetes abans que ho sigui massa. Dos dies més i tornem cap a casa.

23 hores.

Escric dins del sac amb llum d’espelma. Ja he punxat a en Cepat. Al meu costat dorm en Rabassut. En Sispeles, l’altre company de la tenda, encara fa gresca. D’aquí estant sento el motor del generador xinés. Avui és el darrer dia de comunicació telegràfica amb Lhasa. Al pobre telegrafista li han passat quinze pàgines de telegrames per passar a Morse, lletra a lletra. Han començat a les 2 de la tarda i encara hi son.

Hem fet barrila a la tenda menjador; sobretaula després de sopar. Hem acabat amb la darrera reserva de cava i demés begudes enòliques. Poca cosa, però tots contents. Hem criticat a tothom, especialment a polítics i periodistes i hem parlat de dones i de tot el que hi penja. Amical, però.

Més dies de camp base. Jo pensava que marxaríem demà-passat, però no. Fins dijous o divendres. Ara que tot ha acabat, via fora, quan abans tornem millor. Si seguim gaire temps aquí, encara veurem que millora el temps i ens estirarem els cabells. Encara farà el cim tothom que hagi tingut més paciència que nosaltres. Merda grossa.

És igual, ara ja és tard per plànyer-se. Ara només cal pensar en com tornar aviat. Difícil ho veig. No pel permís, és clar. Pels diners que costa. Potser si “Caixa de Barcelona” es pica i ens torna a recolzar...

Fa fred, ja. L’hivern és aquí. I el generador, roda que roda. Com un borinot de ferro que fa brunzir les ales sense moure’s del terra... També hi havia molts telegrames dels xinesos, no tota la culpa havia de ser nostra.

Avui han vingut al nostre campament en Jean Louis Etienne i en Xavier Fargeas. En Xavier ha resistit el mal temps al seu camp a 8200 metres. Com els nostres. Ha baixat fora de combat i amb congelacions a les mans. Ells tampoc veuen clar que es pugui fer cim des d’aquell campament amb aquest vent. Hem fet llarg sobretaula i ens hem atipat de torrons (S’han atipat) que ens en sobren.

Escriuria uns poemes bonics, que em ronden pel cap, però estic una mica massa eixut per les paraules. Només escric perquè tinc paper i llapis i per no dormir, que dotze hores de foscor al sac sòn molt llargues. I demà un altre dia de camp base, sense gaire res a fer més que passar el dia. Potser és avorrit, però tot té la seva épica i el seu glamur. Les coses petites. Per exemple “Jo he rentat uns mitjons suats al riu Rongbuk” o “Jo he cagat ajupit de cara a l’Everest”. Queda per la història. M’explico? Tot fa el seu forat i moltes gotes fan un ciri.

En Pagés està molt millor de la congelació del peu esquerre, però avui ho he vist una mica inflat. Demà li penso demanar que controli la diüresi i vigilaré TA i FC, Compte amb espantar-lo, ep! Aquest personal està làbil pel tema emocional.

Les 24 hores i l’insecte de metall segueix brunzint com un borinot.

Ara, a casa, sòn les sis de la tarda. Miro per un forat imaginari i provo de veure a l’Anna. Ha fet un any més mentre jo era per aquí. I jo sense cap regal; ni telegrama, que era al camp IV i prou feina tenia... Patata que és un amb aquestes coses.

Bé, en pocs dies reencontre. I si no és com espero? Incògnita. Tot serà com abans? Aixó de fer de profeta és un mal negoci; però per mi no quedarà. I si m’ataca la famosa depressió postexpedició i ho engego tot a rodar? És clar que, a les altres expedicions no m’he deprimit gaire. Només una mica per tornar a la rutina del dia a dia. Avorrit. Peró res seriós.

Peró somio amb aquells sopars a la cuina, recollir els plats, preparar les coses de l’endemà i anar dolçament a dormir amb la companya arraulida al meu costat. I en canvi, ja veus, aquí dalt.

Ja durarà poc.

Que deu ser això? Sempre he temut a la gent. Més que a la soledat. Per fugir de la por, arriscar-ho tot. També la seguretat i la vida. De fet, hem vingut a fugir combatent. Lluitar per oblidar i, potser, per canviar. Canviar que? Doncs no ho sé, alguna cosa serà, perquè canviar-me jo és difícil. Quan viatges t’emportes a tu mateix, els teus problemes i les teves limitacions, o sigui, que suant i patint, segueixo sent jo. Com abans. Vaja negoci ruïnós. O era per sentir-me en llibertat? I només he trobat que més enllà hi ha una reixa més. Potser resulta que sòc presoner de voler-me conèixer abans de que m’endevini a mi mateix i el que descobreixi, no m’agradi.

Potser només és melangia. En el fons sòc presoner d’uns ulls negres, més negres que la nit que oprimeix la tenda de campanya. Potser presoner voluntari; o potser presoner que potser voldria empresonar. Com un poema d’amor que no ho vol ser. Potser només sòn pensaments i sentiments emparaulats i encadenats. Presoner lliure o a l’inrevés?

El tema seriós és la por que deia al principi. La por que empeny a buscar la llibertat en el risc i l’aventura. Com s’explica això? El que és a mi no se’m ocorre una altre manera de buscar la llibertat.

A les sobretaules, parlem de política. La llibertat. La llibertat del poble demanada per un polític. L’Home salvat en poble segons Salvador Espriu. Si, alguna cosa hi ha d’haver, és clar. I aleshores ho organitzarem així, les coses les farem aixà i no deixarem fer allò altres als barruts. Estructurarem i reglamentarem de forma que... bla, bla, bla, i per tant, el poble serà lliure. Lliure de comportar-se dins d’aquestes normes. Mira tú que llestos! Serà que el que volen és organitzar-ho diferent i amb uns altres reglaments, però igualment posant cadenats. Vaja una llibertat! O potser només es tracta d’alliberar-nos dels autoritaris i dels barruts que, sovint, són els mateixos. Ja seria molt, encara que la llibertat sigui poca.

Serà que per aquí corre molt anarquista de cor. Peró els assenyats ja ens diuen que per conviure es necessiten normes si no volem que sigui la selva i que el peix gros es mengi al xic sense escrúpols. Deu ser així. O sigui que entre la gent, llibertat, poca.

Peró si la llibertat és una sensació, poder estar fent allò que has triat, entre la gent no hi ha, no hi pot haver, tal sensació. Conclusió, si un necessita un cert grau de llibertat no li queda més remei que fugir de la gent. Lluny de la gent hi ha muntanyes i mars. I això vol dir risc i supervivència. Mars, travesses, expedicions son sol·lucions intermitges pels qui necessitem cert grau de llibertat, però no la soledat absoluta. Com una petita llibertat dosificada. Els grans lliures sòn sols al mig de la selva amazònica o pescant foques a l’Àrtic. La llibertat, ja es veu, no és un estat real gairebé mai. Només un desig i una tendència. O sigui que no parlem de llibertat, sinó d’un cert grau de llibertat. I Deu-n’hi-doret d’aquest grau de llibertat. Bastant més del promig gris.

Vaja un rotllo, oi? Doncs ha sortit d’una tirada i bastant espontani. Deu ser la desaclimatació, que fa que les idees acumulades al cervell inflat comencin a baixar cap al llapis.

Baixo a la crua realitat. M’enfango al bany de la misèria de les obligacions ineludibles. La bufeta urinària, que per ara només incordia, m’exigeix sortir a fora, malgrat els 15ºC sota zero. Pel que sembla, els ronyons, zelosos d’eliminar l’aigua i els detritus sobrers de tants dies, la sobrecarreguen de feina; es veu que necessita un drenatge suplementari. Dit d’una forma més poètica, puc dir que la tria és: o surto a pixar cada hora o dormo mullat. Obeiré al sistema nerviós autònom abans de que la bufeta peti. Quin remei. A vestir-se de cap a peus. Malgrat el panfleto sobre la llibertat, sortiré a pixar.

.....

Torno on era. Crec que era un dels germans Machado que escrivia que la forma poètica de dir: “Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa” és “Lo que pasa en la calle”. Doncs així ho he escrit abans d’anar a pixar.

Rellegint el que he escrit abans, m’en adono de que això de la consciència, virtut humana essencial, no és tant txollo com sembla. Potser és una creu notable. Si el control de la situació no és absolut, i no ho és mai, t’enteres de tot, però no ho pots evitar. Et pots veure morir poc a poc i t’amargues. Sol·lució ideal, l’anestèssia permanent.

Com diu una cançó de Cantàbria, la terra de la meva mare. “Quien no quiera sufrir dolores, pase la vida entera libre de amores”. O sigui, millor néixer col o pastanaga que una persona que necessita emocions per sentir-se lliure i plena.

Prou, ara que ha callat l’insecte de metall, directe a dormir, si és que l’escàndol del meteorisme i la flatulència, propis i dels veïns, m’ho permet. I és que es pot sentir de tenda a tenda, com si fossin preguntes al vent i respostes estruendoses.

Per si les mosques, fins demà.

Dimecres 19 d’Octubre. Camp Base.

Altímetre 5130 metres. Puja la pressió, baixa l’altitud. El temps es riu de nosaltres. Ara que marxem  diu que farà bo, el que ens torna més punyent el fracàs. El vent, però, en altitud, deu ser com abans; la muntanya cada dia és més fosca. Es veuen més roques i la neu fuig esperitada per les bufades.

Avui tot el dia empaquetant. Ara ja està, pràcticament, tot dat i beneït. Demà, dalt la caixa del camió i cap a Xegar. En pocs dies, a Lhasa.

Ha vingut una delegació japonesa. Com que porten al mateix sistema que nosaltres, ens han comprat les 18 ampolles d’oxígen que encara sòn al camp base. Com que nosaltres només les hem portat per si de cas hi havia necessitats mèdiques, no n’hem utilitzat pràcticament cap, apart d’algunes proves i de les que han quedat a dalt. A 100 dòlars cada una, pagades en yuans xinesos sòn 153.000 pessetes. En Vicent, sots-cap, es fa càrrec de la tresoreria. Ja tenim el primer fons per tornar-hi l’any que ve.

També ha vingut al camp base, el senyor Hu Min (ò s’escriu Wu Ming?) que és un dels màxims responsables de la CMA al Tibet. Ens ha assegurat que faran tot el possible per donar-nos un nou permís per escalar l’Everest l’any 1985. L’any 1984 no serà possible. Pràcticament ens ho assegura si el demanem entre els mesos de juny a setembre. En ple monsó. El permís pinta bé. L’època monsònica no tant.

Ho hem debatut sopant. Que si ho organitzaríem igual o que si diferent. Que si millor venir des del Nepal i ens estalviem dies i diners en el viatge, però falta que els xinesos ens deixin. Una part del seu benefici econòmic, òbviament és a Beijing. Els tibetans, que tenen el Qomolangma – Everest al seu país, aquí hi pinten poc. També hi ha qui proposa portar xerpes nepalesos i no portadors tibetans, que ens han donat uns quants disgustos i poca col·laboració.

Més coses. Una idea que ha sorgit. Molt important per la il·lusió que m’ha fet. Si Air France ens torna una part de l’import dels bitllets de tornada que no utilitzem, qui vulgui pot tornar amb el transsiberià. Beijing, Ulan Bator, Vladivostok, Moscú. I després Moscú, París i Barcelona. Uns 12 dies llargs. Apassionant. Preu uns 120 iuans, o sigui unes 8500 pessetes. Però només el tren fins Moscú. Afegim-hi els dies d’estada a Beijing, el menjar al tren, l’estada a Moscú per gestionars els visats russos i per travessar Txecoeslovàquia. Alguns dies més per trobar bitllet i lloc pel tren transeuropeu Moscú-Paris. I després el tren Paris Barcelona. El bitllet rai. El més car serà la manutenció. Peró el projecte apassiona molt; això de travessar Manxúria, Mongòlia, Sibèria i Russia en tren pot ser la cirereta de l’aventura.

No sortirà bé, ja m’ho afiguro. Air France posarà pegues a retornar el preu dels bitllets. I les ambaixades i els seus visats seran lents, el que vol dir molts dies a Beijing i a Moscú. I molts diners. I només tenim dos dies a Beijing desde que arribem fins a la sortida del vol cap a casa. I les gestions, a l’Àsia, es compten per setmanes, no per dies. Poc temps. Potser l’ambaixada espanyola podria fer alguna cosa... Com que no portem la bandera espanyola, només la senyera, i ho saben... Somnis bonics, però ja veurem.

Hauran fet cim els francesos? Han tingut tres dies bons, vent apart, i ja eren a 8200 metres, al peu del corredor Hornbein. És clar que ja era la tercera cordada que arribava a 8200 metres i, apa! A resistir tempesta com nosaltres. La primera cordada amb en Xavier Fargeas, va haver de resistir el mateix mal temps i els mateixos dies que nosaltres. Han baixat fets una coca i amb congelacions a les mans. S’en ressentirà la seva feina? Resulta que és psiquiatra. Jo ja escrivia abans sobre el tema, i la conclusió és que estem xalats. A la segona cordada, amb en Yannick Seigneur, li va passar exactament igual. La tercera, amb l’Eric Escoffier, era a punt d’atacar. Aixó era abans d’ahir. No hi ha més notícies.

Els americans del Lho La, van decidir plegar ahir. Esgotament; ja no tenen alpinistes útils. I això que treballen amb ells 18 xerpes. Ara que sembla que ve bon temps. Com nosaltres.

L’expedició americana de la paret est, segons ens informen els xinesos que venen de Xegar, van fer cim el dia 12 d’octubre. Felicitats mil, però ja té pebrots, perquè a la cara nord va ser un dels pitjors dies de tempesta. Més: dels japonesos de la ruta nepalesa considerada normal no hi ha noves. Incògnita. De l’expedició japonesa a la paret sud, retirada. Accident amb dos morts i un ferit greu. Abandonen l’intent.

Projectes. La multitudinària expedició japonesa que han arribat fa poc amb l’objectiu de pujar l’Everest a l’hivern, s’anomena, en anglés “Winter, Double Attack”. Volen pujar alhora per la ruta normal i per l’aresta norest, on érem nosaltres. Al Nepal hi ha una altre colla com la d’aquí. La cap de l’expedició nord o tibetana, que és metge, la pobre, és la mestressa del cap d’expedició de la ruta normal. Es veu que estan casats. El pla és fer cim el dia 1 de gener de 1984 i trobar-se tots dos al cim. No em digueu que la cosa no és romàntica de pebrots. Uns passats aquests japonesos.

El que deia, estem xalats.

Bé, demà comencem el retorn. Cap a casa.

No sé, no sé, si escriure sobre això. No és que no en tingui ganes. Si que en tinc. Però en tenia més allà dalt, pelat de fred i asmat per tants dies en altitud. Peró ara, a 5300 metres, potser la meva altitud ideal, em trobo com un superman. Si que vull tornar i enyoro a la meva dolça companya. Però no m’atreu tornar sense haver fet el cim i, encara menys, tornar a la rutina d’horaris i guàrdies. Es pot preservar fer de metge i preparar més expedicions? Si no puc treballar de metge, en el ben entès que vull ser dels millors, la meva vida perdria molt. Em ve de fàbrica. Però això demana dedicació. Molta. I és difícil que a l’hospital em tornin a donar permís per marxar tres mesos. Peró no puc renunciar a una manera de ser. Haig de trobar la fórmula que em permeti viure i mantenir-me, el que vol dir treballar, i seguir viatjant amb temps. Potser treballar fent només guàrdies? I si poso una consulta i sòc jo el meu propi amo? Mal negoci; no sé tractar la medicina com un negoci. Per mí és una dedicació incondicional, surtin els números o no. I si poso una botiga-bar-consulta de viatges? El mateix; no vaig néixer per comerciant. No sé, però alguna cosa hauré d’inventar. No em puc passar la vida pendent d’un horari en un cul de món per molt que m’apassioni ser metge. I tot arreu pot ser un cul de món si no hi ha canvis i aventura.

Només un consol anímic per a tots aquests maldecaps esmentats. Aviat podré veure a l’Anna, la família i als amics. Tornaré a sentir l’escalf de l’envoltori. Vaja un aventurer... Peró, és clar, dormir al llit propi, no dormir sol, la taula, el plat ple i el porró de vi negre, fan la vida més plaent.

Aviat serà, de moment vaig a pixar i a dormir que demà ens esperen vuit hores dalt la caixa del camió, amb aquest fred que fa, i és tard i vol ploure. I molt de compte amb el pixar, que avui he tingut diarrea i no és fàcil controlar.

Fins demà, si Deu ho vol, a Xegar.

Dijous 20 d’Octubre. Xegar. 4300 metres.

A 4300 metres, per nosaltres que venim d’on venim, això és com la platja a l’estiu.

Hem trobat l’hostal, que és un allotjament pels funcionaris xinesos de viatge al Tibet, igual que a la pujada. Per fi un llit, amb cobrellit. Llençols seria molt demanar. Un catre, vaja, però molt més confortable que les pedres de la morrena. No acabem de trobar el gust, perquè anem bruts com guilles de la pols del camió i no hi ha gaire aigua, que l’aixeta del pati és glaçada i no raja. I no és el cas de dutxar-se amb la tetera. Té amb gessamí. Potser no seria una tonteria i sortiríem ben perfumats.

El sopar, que de pujada ens va semblar dolent i insuficient, ara només ens ha semblat insuficient. No n’ha quedat ni una gota. Peró no ens han portat més. El que han posat a taula i fins que s’ha acabat.  Com que aquí es menja amb els bastonets xinesos i fer servir les mans és de molt mala educació, quan pujàvem, el personal xinés menjava més que nosaltres. Dificultat per agafar amb els bastonets, cada un dels cacahuets d’un plat. Ara, de baixada, afamats i ja més entrenats, podem caçar mosques amb els bastonets i el personal xinés ha hagut de competir amb nosaltres per agafar alguna cosa dels plats.

Ah! Hi havia una ampolla de vi xinés cada cinc persones. Dolç i dolent. No hi ha hagut manera d’obtenir-ne més ni pagant.

Les latrines, una autèntica muntanya de merda, que sobreixia el pou inicial. Haurien de posar una barana, no fos cas que algú caigui dins i tinguem un problema tòxic. O per asfíxia...

El viatge, molt bonic. De pujada era de nit i ens vàrem pelar de fred. Ara fa molt més fred, però estem preparats i hem viatjat de dia. Pujar una collada a 5300 metres, amb un dia gèlid, però esplèndid. La vista al sud amb el Cho Oyu, l’Everest i el Makalu. Paisatges tibetans, color ocre. Alguna pinzellada de verd al fons de cada vall. Pocs habitatges, menys pobles.

Imatges 181 a 183. Adeu a l’Everest. A reveure! El Makalu i el Txo Oyu des del coll de Xegar.

Demà ens espera una etapa més curta i la pista és millor. Polsosa igual, però sense travessar rius i sense els sotracs d’ahir. Resulta però que no tenim el minibús amb el que vàrem pujar. L’han llogat els americans de la paret est de l’Everest, que sòn els únics que han fet cim aquesta temporada. Ens hem trobat a Xegar. Vaja uns tipus, el currículum d’alguna bèstia parda inclou via nova al K-2. El cap d’expedició és en James (Jim) Morrisey que també és metge. Doncs, com deia, els xinesos ens han posat dos cotxes tot terreny, però no hi cabem tots, o sigui que dos de nosaltres viatjarem amb els americans fins a Xigatse. Després, Deu proveirà. O no. O sigui, que m’ha tocat a mi. Com que m’entenc en anglés...

Aquests americans... Han fet cim per la paret de Kangshung sis homes, Kim Momb, Lou Reichardt, Carlos Buhler, George Lowe, Dan Reid i Jay Cassell en dos dies diferents. Que es sumen als sis més que hi van pujar en primavera per la ruta normal. Ja són dotze americans a l’Everest. I als tres de l’expedició mèdica de 1981, que tantes dades científiques va aportar als qui ens dediquem a la medicina de muntanya. En portem quinze. I als anteriors. De fet Jim Whittaker, el primer nordamericà, ja hi va pujar l’any 1963 i des d’aleshores i fins l’expedició mèdica esmentada, nou americans van fer cim per diferents vies als anys 1963, 1976 i 1979. Aixó si, la meitat enquadrats en expedicions alemanyes. Nou i quinze sòn vint-i-quatre. I nosaltres, encara per començar.

Tot plegat destrempa bastant, perquè diuen que a la cara est no hi bufava gens de vent. Els dies 7, 8 i 9 d’octubre, en que nosaltres arribàvem, en el tercer atac, a 8300 metres, ells només èren a 8000 metres. Els dies 10 i 11 d’octubre, nosaltres esperàvem i ja baixàvem, expulsats descarnadament pel mal temps, la neu el vent. A la retirada, arribàvem al camp III el dia 12 d’octubre, sans i estalvis, perseguits per la tempesta, en el pitjor temps de l’expedició. Aquest mateix dia ells feien cim. Sense vent però amb un xic de boires. Com s’entén això?

Merda i merda. Som els pupes.

Aixó de l’Everest és molt gran i vent a la cara nord no significa neu a la cara est. De fet, en línia recta, travessant la roca, entre els seus campaments i els nostres, no hi havia més de cinc kilòmetres en línia recta. És clar que no ens vèiem; l’aresta nordest, imponent, ens separava. Si rumio em poso de mal cacau. Els americans van fer cim per la paret est, sense vent, arribant al Coll Sud. I des d’allà, enllaçant amb la via normal, van pujar al cim pel graó Hillary. I no tenien vent al cim.  O sigui que l’huracà era a la paret nord, però no a l’aresta somital. Merda de gos trepitjada, perquè si haguéssim pogut arribar a la cresta norest, a 8450 metres, potser hauríem trobat el mateix temps que ells. Bah, hipòtesis tardanes.

Divendres 21 d’Octubre. Xigatse.

Altímetre: 4150 metres. El paradís.

Per primera vegada en molt temps, estic borratxo com una bota. De vi xinés, dolent com ell sol. No sé ni com escric. El sentit del deure, deu ser. Com que els companys estan més sans que una poma i no volen saber res del metge... A més a més, en el tema de la ingesta enòlica, em superen àmpliament. Jo encara puc escriure.

Ahir, nit a Xegar. Sopar mitjanet i converses amb els americans a dojo. Confessem-ho: hi havia gana en anar a dormir malgrat l’habilitat adquirida amb els bastonets.

Per cert que en Carlos Buhler, és fill d’una mejicana i un nordamericà. Parla un castellà-mejicà gairebé tan bo com el del nostre intèrpret xinés, excel·lent persona, el senyor Hu, que va aprendre el castellà-mejicà a l’ambaixada xinesa a Mèjic DF. Híjole!

Avui, una pila d’hores de cotxe; uns 4x4 xinesos tipus Jeep. Avui n’hi havia per tots, americans i catalans i no com ahir. Un munt de pols, que la capota de lona no tanca gaire. I fred, que l’aire passa pels racons. A Xigatse a primera hora de la tarda.

Xigatse. Segona ciutat del Tibet. Mira que els Panchen Lames de Xigatse i els Dalai Lames de Lhasa es van barallar. Guerres, fins i tot. Impressió personal: els xinesos aprofiten la rivalitat per imperar sense manies.

Aquí a Xigatse, les habitacions sòn gairebé luxoses per comparació amb les que esperàvem. Un mirall cada dos habitacions, que es comuniquen per una porta. Palanganes amb aigua, neta però freda, per cada llit, que sòn tres per habitació. Una flassada de borra i un matalàs ben tou a cada llit, sense llençols. Càlid. Termo amb aigua calenta i té verd amb gessamí. Sopar amb tiberi variat i a manta. Si s’acabava un plat, en portaven un altre igual. M’he posat les botes. Carn de porc amb bolets i naps, bledes amb bitxos picants, algues (Les algues al Tibet, han de ser de conserva per pebrots, dic jo), pastanagues, pasta, fideus d’arrós, llaunes de sardines ó similar, cacahuets, grills de mandarina de llauna, col, xampinyons, costelles de vés a saber quina bestiola, melmelada i altres coses, molt bones, que no he sabut identificar. Tot això amb arròs, patates i salsetes, algunes picants, pa similar al pa europeu i encara faig curt.

Han anat plegant tots, cap al catre. M’he quedat sol, menjotejant encara. No puc parar. Sé que d’aquí a una hora, la gana em desvetllarà. Com a cada expedició. Ho veus? Jo sol, anar jalant, mentre les tibetanes del menjador van recollint les taules rient. I jo menjant del plat ben ple. He hagut de plegar per vergonya i pels somriures de les noies, que no per tip. Pandilla de bandarres, els companys, mira que deixar-me sol... És clar amb l’excusa de que pica... A tot li diuen picar. Menjar és menjar i deixa’t de tonteries.

Hem anat a passejar, amb en Sispeles, pel mercat, a veure que hi feien a la nit. Molt concorregut; gent amunt i avall. Sembla que les dones, aquí, no li tenen por a la nit ni als homes, que n’hi havia més que homes. Aixó diu bastant d’aquests homes. Hem fet el ple de la motxilleta que portàvem, d’ampolles de contingut indesxifrable, però que els venedors feien un gest clar d’anar trompa si ens les bevíem. I algunes llaminadures: llet seca, com ara uns caramels de formatge que es fonen a la boca però que no sòn dolços, galetes d’una farina amb mantega, una mica ràncies, però que es deixaven menjar i alguna altre tonteria. Negra nit i el mercat bullia d’activitat.

Després a l’habitació, hem fet tertúlia. Set de nosaltres (L’Avi, Camproig, Rabassut, Fontana, Prim, Cepat i jo) i dos dels americans, el cap en Jim Morrisey i en Carlos Buhler. Aquest darrer, alt i ros com els altres, és fill de mejicana i ha estudiat a Catalunya. No només parla castellà, sinó que ens entén perfectament en català. Hem obert, tots plegats, les ampolles comprades al mercat. Vaja un aiguardent! Almenys té 60º i és pudent com un podrimener. Vés a saber de qué és fet. Han caigut en total una pila d’ampolles de cervesa, vi xinés i aiguardent. Els més generosos en la despesa, els dos metges, en Jim Morrisey i aquest servidor. Potser és que sabem més de la transitorietat de la vida. “Sic transit gloria mundi”. Els demés han estat més moderats.

Repasso la conversa. Hem parlat d’expedicions, en anglés i en castellà. D’experiències passades i de projectes de futur. Del Makalu, del Gasherbrum II i el G-IV, del K2 i de l’Everest. Yosemite i Montserrat pels escaladors. Hem intercanviat gorres i samarretes. Xerrat i xerrat, Nepal, Gauri Shankar, Dhaulagiri, muntanyes, països, tots lluny, lluny, de casa, cims verges, descobrir, encara més lluny. Ja es veu que l’alcohol potencia trobar les ànimes bessones. Una delícia. També es veu, però, que ja érem similars abans de beure. Si no, no hauríem begut en companyia.

Ja veus, aquest Lou Reichardt, company meu de seient ahir és un dels quatre que van fer la tercera ascensió absoluta i primera per l’aresta est del K2 l’any 1978. (Louis Reichardt, James Wickwire, John Roskelley i Rick Ridgeway). És professor de biologia a la universitat de Berkeley. També havia pujat al Dhaulagiri o sigui que ja porta tres vuitmils. La pinta és la d’un savi llargarut, interminable, amable, somrient, callat i despistat. Fàcil de fer-hi broma per un llatí, sembla que s’ho cregui tot. No deu ser tan així, però, deu ser cortesia i poques ganes de contradir. En Carlos Buhler diu que és tan savi i tan llest que no es pot comunicar amb ell, o sigui que sembla tonto. Cosa que és evident que no és. Només que el que a ell li interessa és ben lluny dels humans d’infanteria com nosaltres. En Jim Morrisey, cirurgià, diu que si en Lou no hagués pujat tants vuitmils, no seria porfessor de Berkeley, seria directament premi Nobel. Que ja es veu que la hipòxia de l’altitud deteriora al personal.

El mon deu ser circular. La teoria de la relativitat. De la velocitat de la llum i l’energia passem a que el temps i l’espai es cargolen entre ells. Abans que s’acabi un ja ha començat l’altre. Einstein, don Albert, devia tenir un tros de raó. Qui sembla ruc als més rucs, pot ser més llest que tots i no té cap ganes de que ningú l’atabali. Es limita a ser afable i estalviar problemes. Peró ha escalat la paret est de l’Everest, cosa que no havia fet ningú. I l’aresta est del K2, que tampoc hi havia pujat ningú.

Bonica xerrada entre vapors d’alcohol xinés de nom intraduïble i molt pudent. Records de Yosemite i de Montserrat. Tot plegat una mateixa passió, estúpida, inexplicable, misteriosa, atraient, encisadora, menja-cocos i que, en definitiva, fa que ens passem pel forro les normes i ens hi llencem de cap. Com un riu que baixa amb força. No importa quina sigui la fondària. Com una droga, vaja. I potser és per tota la vida, ja ho veurem, si és que envellim. Fracassem passant-les putes a l’Everest i ja hi som, un altre cop, fent plans i que tornem a l’Everest o canviem i anem al Makalu o que si patatim o que si patatam. Droga. Maníacs. Carn de psiquiatra.

Canvio el tema i m’en vaig cap a la feina, que si segueixo així, atiats com estem per l’alcohol, acabaré dient una bestiesa.

Segueixo posant heparina a en Pagés. En Jim Morrisey, que ja he dit que és cirurgià li ha vist els peus; considera que hi ha bona recuperació. Li ha recomanat: a) els peus en alt. Evitar que s’inflin. b) banys calents cada dia. c) no deixar-se amputar. Aquesta darrera recomanació, òbvia, es pot traduir com: no consultis a un cirurgià.  I menys al nostre país, que és càlid i on no es veu una congelació des de la batalla de Terol de 1937.

Aniré plegant, que estem com esponges i el vas és encara ple. No el llençaré, però ja no m’en poso més, que començo a veure doble i em costa escriure.

Resumeixo; guapa aventura la d’aquest viatge pel Tibet i aquest intent a l’Everest. El trajecte fins aquí, passant un coll amb l’Everest, lluny, al fons, treient el cap entre els altres cims, sota un cel blau lluent que no sé si volia ser també groc o malva. L’aire fred de la caixa del camió. En un revolt, el cotxe dels americans ha bolcat; ha quedat lleugerament ferit el nostre oficial d’enllaç que viatjava amb ells. Cap a l’hospital més proper; cura i res greu. Magnífica conversa amb els expedicionaris americans, que sòn gent amb les que ens podríem entendre bé; molt normals pels nostres estàndars. I gran final de festa amb aquesta pítima descomunal que hem passat conversant i sense fer soroll ni donar espectacle com va ser a la pujada. Ha vingut en Hu, l’intèrpret, bon amic, a veure si necessitem alguna cosa, però que érem aquí recollits i sense escandalitzar, s’en ha tornat, a dormir.

Ui, ui, si que plego d’escriure que veig dos línies i no se a quina posar la lletra. I encara haig de baixar a la latrina a pixar i no sigui cas que caigui a dins si faig tentines. Sòn lluny, les latrines; haig de resistir com un home fins allà.

En fi, només vull afegir que un dia, potser, escriuré sobre el fracàs de l’expedició. Penso que és massa fàcil dir que ha estat només el mal temps i que si llamps i que si trons. Alguna cosa haurem fet malament.

I també, que avui volen cap a Barcelona, des de Beijing, en Falcó, en Guàrdia i en Toro. Demà ja seran a casa.

Bé bona nit a tothom, que ara si que plego. A veure si arribo a les latrines, que estem en uns barracons militars.

Dissabte 22 d’Octubre. Lhasa.

Avui ha estat un dia terrible. Ho confesso; per la mona d’ahir. Una nit inquieta, amb mal de cap, on tot donava voltes i amb pixera recurrent. De matinada, per fi dormia, ha entrat en Vicent i ens ha explicat que per la cosa de l’accident d’ahir, uns quants havien de viatjar en un minibús amb els americans. Doncs molt bé; com que no m’he sentit al·ludit, he continuat clapant. Mil hores després, algú entra d’una revolada a l’habitació “Peró que feu encara dormint?” exclama escandalitzat. “Tothom dret, que els americans ja marxen!”. Corredisses, dret d’un salt i cap a dins del minibús, sense esmorzar. Com que érem els últims i els invitats postissos, ens va tocar seure als transportins del passadís, que no tenen respatller. Incómode.

Mort de gana, de set i de son, amb un cap que volia explotar a cada sotrac, menjant núvols de pols, havent de dir el que calia dir en anglés, he resistit onze hores de viatge per aquestes pistes tibetanes. Punxades de roda i altres amenitats incloses. Encara sort que els americans han decidit visitar un temple i he pogut fer una capcinada de mitja horeta. Per no portar, no duia ni cantimplora ni cap ganyip per menjar. A resistir impassible. Reconec que no he estat gaire locuaç; no estava per brocs.

Això apart, el viatge ha estat molt interessant. La pista voreja el llac Yamdrok, d’un blau intens, durant més de 30 km. Després s’enfila a un coll que marca 4200 metres d’altitud. La vista, ampla i oberta, impressiona per la llum i la soledat. Algun punt de verd i alguna casa en algun raconet amb aigua. Un desert ondulat de muntanyes.

Bé, ara, per fi als barracons de Lhasa, dins del llit, ben sopats i ben encervesats, que avui no l’han escatimat. En canvi, el menjar si que ens ha anat justet. Dins del llit, doncs, fotent-me un té calent ben ensucrat i rumiant. Qui compararia això amb les amenitats del camp IV per exemple? Tan pocs dies i quin canvi en les comoditats, les condicions de supervivència i els hàbits i actituds necessàries.

Es veu que hi ha problemes amb el vol Lhasa – Chengdu. L’Isard i la seva colla no van volar fins ahir i ara deuen ser a Chengdu. O potser han arribat avui a Beijing si és que han pogut sortir ràpid del Sichuan. O sigui que no ha sortit com dèiem. Una nota personal; servidor no té cap pressa per sortir de Lhasa. Ni de Chengdu. Al Sichuan, amb clima subtropical, es viu i es menja molt bé, de manera que si s’endarrereix el vol dos dies, doncs ja veus, encantat de la vida i grans passejos que em marcaré ficant el nas arreu. Que ni al Tibet ni al Sichuan hi vindré sovint. El cas és que en Falcó i la seva colla han perdut l’avió d’Europa, que sortia ahir. O bé ens trobarem a Beijing, o bé, si s’endarrereix el nostre avió, arribarem a casa més tard del previst. Torna a sortir amb força la idea d’agafar el transsiberià.

Parlem de la salut. Tothom està bé i el metge s’avorreix. De fet, però, posats a buscar pupes, la meitat de l’expedició es queixa de que té les mans i els peus adolorits i que els noten inflats. Confesso que, tot i que m’ho he mirat amb amor, no veig inflor, ni vermellor, ni cap altre lesió que es vegi o es toqui. Si que sembla que la sensibilitat dels dits dels peus, congelacions d’en Pagés apart, està alterada; noten més la calor que el fred i les punxades no fan gaire nosa. En canvi si faig pessigolles la sensibilitat és extrema. Curiós. Insisteixo en estudiar el tema de la neuritis com explicació. Ara que, quina neuritis i deguda a qué?

En Esmestre. M’expliquen que ha estat al llit tots aquests dies pel dolor als peus. Només llevar-se, sense sabates, per pixar i per menjar. Més dolor de nit que de dia.... Si això no és una neuràlgia...

Diumenge 23 d’Octubre. Lhasa. 3600 metres.

Ahir a la nit va marxar la llum i el relat es va acabar sobtadament.

Allotjats als mateixos barracons militars de la pujada. Aquí, les latrines tenen una certa dignitat, sense deixar de ser unes latrines públiques, sense cap privacitat. La dutxa, al pati amb una mànega i aigua freda. Un luxe.

Tardor a Lhasa. Els arbres ja groguejen. Fa fred abans de que surti el sol. Al lluny borda un gos. De la finestra, sobre un jardí gens cuidat, entre fulles, veig el Potala. La primera claror del dia que ja ve, comença a donar colors entre blanc i malva. La paraula bonic es queda curta, és clar.

Escrivia ahir sobre la salut i els peus d’en Toro. Dolor intens i cap signe visible de res; dolor que calma amb el fred... La famosa panniculitis vasomotora? Peró jo no sé ben bé que és això. A veure si ho podem estudiar millor a Barcelona. De moment, prou especular, que em faré pesat i a més a més, com que no el puc veure ni explorar, em puc allunyar molt de la realitat.

En Cepat. Peu dret bé. Peu esquerre inflat i dolorós; els dits 1er i 3er molt bé, amb color, temperatura i sensibilitat normals. El 2on dit, de color negrós i amb flictenes hemàtiques. Haig de trobar un desinfectant potent tipus iode, que no m’ha sobreviscut cap ampolleta.

Llum de dia. Anem a esmorzar, que això si que no es pot perdonar.

21 hores.

Ens preparem per dormir, després d’un dia de gestions, visites i passejos. Sembla clar que si, que demà volarem a Chengdu ben d’horeta per aprofitar el clar sense núvols. Després, no volarem a Beijing fins el dia 26. O sigui un dia per tafanejar a Chengdu. Bé està però més m’estimaria tafanejar per Lhasa. A més a més vull comprar cosetes i regalets per les de casa i les botigues de les grans ciutats no sòn un bon lloc. Quan trobes una botigueta minúscula de barri, l’asortit és escàs i, sobretot, els venedors no en volen saber res de la meva moneda de turista -Remingbao, crec que en diuen- que és diferent de la seva. De fet, no ens fan ni cas; com si no hi fóssim. De vegades, ni ens miren; ni possant-nos al devant. No sempre és clar. En canvi, al Tibet, tothom se’ns acosta. I, si no vol vendre res, és que ens demana fotografies del Dalai Lama o que expliquem al món el que els hi estan fent els xinesos.

En Rabassut ha pogut parlar per telèfon amb en Falcó. Ells van volar de Chengdu a Beijing ahir. Demà surten cap a Europa, via Paris i Barcelona. Les noves sòn: en primer lloc que fa una hora que té una nena nova. Ja estava previst, és clar. En segon lloc que en Toro s’ho està passant malament pel dolor, però que sembla que millora i pot descansar una mica amb els peus fora del llit o posant-los a les rajoles fredes. Sense medicació. I jo, que no hi puc fer res; ni veure-ho. Tercer, que a Barcelona es diu i es publica que hem fet bé d’abandonar, que un 4rt atac hauria estat temerari. És el mateix que ens diu el telegrama dels responsables de Caixa de Barcelona.

Potser si. Però jo diria que va així. En el fons de mi, com a altres dels companys, sé que hem fracassat. I fracassar, així amb cada lletra, no és el mateix que pujar a dalt del cim i vèncer; i acomplir el propòsit. I que diguin el que vulguin, és clar. Tot el que ara sigui: “Han fet (ò hem fet) tot el han pogut, però la mala sort i el temps... El que compta és l’esforç i la lluita noble... Sobretot és important saber retirar-se a temps i no ser massa valent, que podríem pendre mal... Ja se sap oi? El mal temps a l’Himàlaia... i patatim i patatam” a mi em sona i em sonarà a compassió. I no vull compassió. Es un sentiment com degradant, no sé explicar-ho millor. Prefereixo que tothom calli i nosaltres amb dos pebrots, tornar-hi aviat. I no vull compassió en primer lloc perquè no la mereixem. Hem fracassat pel mal temps, d’acord, però també pels nostres errors i personalismes. I entre els errors, els mèdics. Alguna cosa no he fet prou bé si hem tingut tants homes inhàbils per congelacions i dolors. I en segon lloc pel que escrivia abans. Aixó no s’ha acabat aquí. La lluita no s’ha acabat encara. L’Everest segueix aquí i jo segueixo viu. Aixó no quedarà així.

No cal que comenti gaire quins han estat els nostres errors. Hi ha hagut qui ha pujat el seu equip abans que el comunitari. Hi ha hagut qui ha triat fer el que li ha semblat millor abans que seguir la disciplina dels esforços progressius. Jo no he sabut evitar els mil problemes que han deixat uns quants homes fora de combat. No hem sabut tractar bé els portadors; o potser no es podia fer i eren directament uns funcionaris pendents de cobrar i no córrer cap risc. Etcètera. El mal temps, real com la vida mateixa, i que ens ha expulsat a plantofades, és només una part. L’exemple del americans de la paret Est avala el que dic.

Fora, canviem de tema.

Avui hem dut el material al cargo. Passar les duanes i un “filius putae màximus”, espècimen freqüent entre els uniformats, vinga a obrir bidons. Peró si és una expedició, que espera trobar-hi a més a més de material i roba de muntanya bruta? Doncs es veu que buscava armes. S’ha quedat tots els ganivets i navalletes. No es poden enviar armes per cargo, incloent el ganivet del pa. Serà possible una bestiesa com aquesta! Ni que els portéssim al cinturó per pujar a l’avió! I encara s’ha encabronat més amb els ganivets tibetans, amb allò de que eren antics. Antigüetats no ho eren, vells, bruts i gastats sí. Ganes de tocar els ous al personal i demostrar que té poder. Coses d’uniformats miserables. Res greu. Portem uns 800 kg d’excés d’equipatge.

En Vicent ha negociat amb la direcció de l’hotel – residència, que l’oxígen es queda a Lhasa en dipòsit per l’any 1985. Ens donen un document, un rebut en detall del que es queda. Des del punt de vista econòmic deu ser la cosa que toca. Des del meu punt de vista tinc clar el contrari. El dono per perdut. Opció A: no tornem. Perdut està per altres expedicions. Tururut! Opció B: si que tornem. Aquí hi ha dos possibilitats. B1: Tornem i ja no el trobem, per molt paperet que tinguem. O sigui que la prudència ens aconsellarà portar l’oxígen necessari de Barcelona una altre vegada, no fos cas. B2: Ens el tornen, però les vàlvules han anat perdent i la càrrega d’oxígen, cosa molt probable en dos anys, haurà baixat força. Com que a Lhasa no es poden recarregar, també haurem de portar l’oxígen de casa per prudència. En tots dos casos, amb les ampolles que deixem no cal comptar-hi més. O sigui que deixar-lo aquí haurà servit de ben poc; si de cas per tenir una mica d’oxígen extra. O sigui també tururut!.

Bon negoci. Ens estalviem el cargo.

Ja sòn quarts de deu de la nit. L’Escarola ja dorm. Jo no tinc son però m’hauré de posar a dormir; per no emprenyar i perquè demà cal matinar.

De nou Chengdu. Baixa alçada i clima subtropical. Si aquí s’ens inflen les mans pel descens, quan arribem al clima tropical semblarem un bot.

Repasso problemes de peus i de mans. L’Avi, en Talcomraja i aquest humil servidor amb sensació d’inflor però sense res visible, ni fòvea ni acumulació d’aigua. En Martori igual, però a més a més li fan mal. Cosa discreta, més que mal diria que doloreja, però li permet fer la vida normal sense manies. En Tarragona, en Fntana i en Rabassut no es queixen ni tenen cap motiu. Per fi, en Pla; ell si que refereix dolors al peus; potser no tant com l’Esmestre, ni tan clarament relacionats amb la calor ni milloren amb el fred. I no sòn tan a la punta, que semblen localitzar-se més a les zones musculars, tou de la cama, peroneals. Tampoc hi trobo res. Ja només queda en Pagés: Les congelacions del 1er o 3er dits del peu esquerre van desapareixent ràpidament. La del 2on dit es va definint a la part més distal, amb ampolles hemorràgiques i crostes negres. Les ampolles, que van aparèixer ahir, han rebentat avui, malgrat les cures i proteccions. És a dir, si assumim que van aparèixer durant la segona tempesta, porten un 10 ò 12 dies d’evolució. Encara falten doncs un parell de mesos fins a la recuperació total si no m’enganyen els experts que vaig llegir.

Llegir abans de marxar, que ara i aquí, no tinc manera de contrastar la informació. Segueixo administrant heparina sòdica a dosis profilàctiques. Per cert que, una sospita cruel, em penso que no fa efecte, perquè mai deixa la més mínima equimosi subcutània. A més a més, bany calent, cura i desinfecció cada matí i cada vespre.

Aviat a casa. Quan ahir es va apagar el llum era a punt de confessar... Confesso amb vergonya que no tornaria encara. Sento que tinc molt a viure i a veure abans de submergir-me en la rutina. Ningú pensi que no estimo a la meva companya i als meus. Peró allargar l’aventura, ara que ho puc fer...

Potser m’enrolaria a una altre expedició que anés al Nepal, per no perdre l’aclimatació. Travessaria Mongòlia i la Sibèria, amb el tren o a peu, per arribar i tot seguit tornar a marxar. Altres terres, altres gents, altres cultures, altres aventures. Potser Àfrica. O més muntanyes. Altres projectes dels que en parlem a cada sopar i cada racó de passeig. El Lhotse Shar, que pressionen els mataronins, Annapurna, els de Sans, tornar al Karakorum els qui volen pujar al K2...

Ara que ja hi estic posat, només cal seguir l’empenta. Potser una mica tip del Tibet, o millor explicat, de les normes xineses, que no és igual, però no cansat de voltar, de lluitar, d’atacar i de tornar-hi.

Curiosament, aquesta expedició no ha estat com algunes altres anteriors. Com si l’enyorament s’hagués acabat morint front a l’aventura. Potser perquè ha estat més llarga, o potser perquè ja m’hi començo a acostumar a això de les expedicions on has de sobreviure, o sol o amb els companys, que altre ajuda no hi ha. O potser per alguna altre cosa, com ara que sòc encara jove i cerco alguna cosa una mica més enllà, que més ençà, només hi trobo rutina. Veurem.

El cas és que en lloc de donar satisfacció a un anhel antic, anhel amb força i il·lusió, resulta que aquesta expedició no ha fet fet més que renovar l‘anhel i la inquietud. I augmentar el disgust per la rutina i per les necessitats financeres del dia a dia. Per la casolanitat, la mediocritat i etc. Vaja un avorriment! Més llenya al foc, en lloc d’apagar les brases amb aigua. Potser aquesta expedició no ha tingut prou aigua per apagar el foc de dins...

M’espera el Lhotse Shar? Es pot arreglar si els mataronins s’hi posen. Ja es veu que jo, com a organitzador sòc un perfecte patata. Un inútil, vaja. Jo sé del que sé, però els pressupostos em superen. Jo veig un edema cerebral o un edema pulmonar en un alpinista, d’una hora lluny, però soc incapaç de comptar i negociar.

De moment, quatre propostes. El Lhotse Shar, l’Annapurna, el Makalu i el Manaslu. Apart del Everest 1985, que és el prioritari, si es perfila bé. A veure quina d’aquestes propostes agafa cos. Deu dirà. I, a més a més de Deu, nosaltres, inclòs jo mateix, potser també hi podrem dir alguna cosa.

Ara si que plego. Però encara diré alguna altre cosa, lligada al que he començat a escriure avui, dia 23 d’octubre. Un calbot mental per les autoritats i els periodistes que ens esperin a l’aeroport. Abans ja he explicat perqué. Millor que no vinguin ni parlin fins que arribem al cim. I aleshores que diguin clar i sense floritures: uns catalans han fet el cim. Mariconades, les mínimes.

Ara si que plego, que l’Escarola es regira al llit i la llum li fa nosa.

Dilluns 24 d’Octubre. Chengdu.

Som a 400 metres d’altitud. Vaja una tonteria. Tot és calor i humitat. L’altímetre, regulat pels 8000 metres va d’un cul rigorosíssim. Varia entre 200 i 800 metres cada minut. La suor regalima pel front i per les aixelles.

Aquí surt el metge i escriu de la salut. Tota l’expedició, aclaparats de la calor i de la humitat, amb una gana que, per molt que t’atipis, i que a Chengdu és més fàcil fer-ho, només es pot apaivagar una horeta. Passada una hora la gana és torna ferotge i mengem el que es trobi allà on siguem, siguin caramels, rotllos de primavera, fruites o el que es pugui agafar. Tots hem perdut pes i el cos demana recuperar. Peró això deu ser salut. Homes joves i sans, morts de gana de setmanes, i prou. Molt pitjor va ser al Manaslu l’any passat. Vaig sortir de casa amb 86 kg i vaig tornar amb 68 kg, després de molts dies d’atipar-me com un lladre a Kathmandu. Quan pesava en arribar a Gorkha, el primer poble ben assortit? Potser 64 kg? Peró jo faig 182 centímetres i el meu pes normal oscil·la entre 80 i 82 kg. A les fotografies semblo un llapis amb ulls i bigotis.

Altres pupes: en Cepat, en Martori i en Sispeles amb els peus dolorits i amb sensació de que sòn inflats. Aixó cal estudiar-ho, perquè, com a metge em costa explicar tants dolors sense que hi hagi lesions visibles. No m’ho explico. Encara es pot entendre el cas d’en Cepat, que té un dit amb congelació franca i potser es pot considerar que la resta de les molèsties és una extensió poc visible. Peró els altres? Tenen peus i mans normals a la vista, a la palpació i també a l’exploració. Sensibilitat normal, noten fred i calor, punxades i moviment de les articulacions (sensibilitat epicrítica i protopàtica normals). Que pebrots els hi passa? Coses subtils que l’ull humà no veu o només és que em volen atabalar?

Dilema clàssic dels metges quan no podem veure i mesurar el que ens diu el pacient. La subjectivitat no es pot mesurar. Està clar que, aquest personal, durs com sòn, no em volen aixecar la camisa. Voler-me aixecar la camisa és una cosa que visc amb freqüència a l’hospital. Cadascú treballa pels seus interessos. I entre el conseller-director-gerent de l’hospital i els pacients-famílies, com que cadascú mira pels seus interessos, hi ha un abisme. Peró aquests muntanyencs expliquen el que senten al metge en que confien. Problema: el metge, per molt que s’esforci, no hi veu res. Sortida científica, poc pràctica i provisional: encara n’hem d’aprendre molt.

Aixó cal estudiar-ho, que jo no m’ho explico. El dolor a la zona de recolzament distal del tars, sense cap signe inflamatori visible ni palpable, que augmenta amb la pressió, tocant i caminant, el puc entendre. Ha de ser per sobrecàrrega de tantes caminades, amb botes dures i un pes, entre el propi i la motxilla, proper o superior als 100 kg. En el cas dels peus d’en Cepat, amb 191 cm d’alt i 95 kg de pes, amb una motxilla de 25 kg, havien de resistir 120 kg a cada pas. I hi va haver milers de passes. I els demés per l’estil. Dolor metatarsià per sobrecàrrega.

Peró el dolor a les puntes dels dits, de predomini nocturn, que cursa amb exacerbacions neuràlgiques i que millora amb el fred, és més difícil d’explicar.

Hi ha un company navarrés, traumatòleg i muntanyenc de Pamplona que va fer un paper brillant a les sisenes jornades de medicina de muntanya de Donosti (Veure el llibre: Medicina de Montaña. VI Jornadas. Eusko Jaurlaritza. Osasunketa eta Gizarte Segurantza Saila. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco. Vitoria. Gasteiz. 1984). Va presentar uns casos de dolors als dits dels peus, després d’escalades difícils en gel amb botes i crampons. Ho atribuïa als repetits microtraumatismes per clavar les puntes dels crampons. En els meus casos, no tinc gaire clar que aquest sigui el motiu. Puntes de crampons només unes poques hores pujant al Txang La. En canvi, hi ha una colla d’expedicionaris tocats de dolor neurític. Per mí, de moment és difícil dil·lucidar si el problema és ortopèdic-traumatològic o metabòlico-vasomotor o, més probablement, neurític en relació a l’altitud, el fred o la nutrició. O potser a que som uns pupes de mena, que som mediterranis i les muntanyes ens perjudiquen. Cosa genètica. Veurem.

En tornar del Karakorum, l’Enric Font, en Pere Aymerich i jo mateix, teníem dolor metatarsià al final de la marxa de baixada. Tots vàrem millorar en pocs dies, a Skardu mateix. Peró, tres setmanes després, en Pere encara tenia els peus i els turmells inflats, encara que sense dolor. Jo, baixant del Karakorum, vaig tenir dolor durant molts dies al punt de pressió distal dels metatarsians. No em va estranyar; va ser dur i van ser molts dies de caminada ben carregats. Vaig consultar a un traumatòleg de l’hospital de Bellvitge, que aleshores treballava allà. Res de res. Problemes ortopèdics del pont del peu i de la sobrecàrrega de tant caminar. Segur que era així. Tot plegat, es va curar sol amb una mica de paciència.

Ni als Andes 1981, ni al Manaslu 1982 ni ara, a l’Everest 1983, he tornat a tenir problemes d’aquesta mena. Cal esmentar que en Toro, tampoc va tenir aquests problemes al Karakorum 1980, en que els afectats èrem Enric, Pere i jo. Peró, és clar, a nosaltres ens feia mal el punt de recolzament del peu. Sobrecàrrega. Peró a en Toro li fan mal les puntes dels dits i té trastorns de sensibilitat, especialment del fred i la calor. Aixó ha de ser una altre cosa segur. Peró encara no sé qué.

El cas és que ara tenim set homes, almenys, amb problemes similars. Tot i que penso que sòn problemes diferents en uns i altres. A veure, l’Esmestre, Pagés, l’Avi, l’Escarola, Prim, Camproig i Lastut tenen coses similars: sensació d’inflor als peus, encara que jo no veig res, disestèsies i formigor als dits. De tots, excepte en el cas d’en Pagés i l’Esmestre, és poca cosa. En aquests darrers dos casos, el dolor és intens. En el cas d’en Pagés hi ha congelació clara, sobretot del 2on dit del peu esquerre. En el cas de l’Esmestre, res de res. Cap lesió visible, però un dolor intens. Hi dono voltes i més voltes. Em costa de creure que només siguin problemes ortopèdics; que no els nego. Hi deuen ser quan hi son. I em costa creure-ho perquè 1.- La freqüència és molt elevada. Les lesions ortopèdiques no ho son tant. 2.- Les característiques del dolor. Sembla de tipus neuràlgic, lancinant, persistent i recurrent, amb exacerbacions relacionades amb diferents estímuls (contacte, calor) i amb disminució de la sensibilitat a altres estímuls (punxades, fred). 3.- Sempre, sempre, apareixen a les baixades. Mai en una tremenda escollonamenta dels peus a la pujada. Que n’hi ha hagut. I no a baixades esgotadores al Pirineu, que també n’hi ha hagut. Només a baixades de gran altitud amb aclimatació. I si l’expedició s’allarga, només apareix quan es baixa. Mai allà dalt.

Bé, prou d’aquest color.

Tornem al mon real. Sòn les vuit del vespre. Soc sobre al llit amb cobrellit de seda blanca, després d’un bany calent i relaxant i d’un sopar que Deu-n’hi-doret. Aquí no escatimen el menjar com allà dalt. Hotel Jinjiang de Chengdu. Un monstre. Som a la planta 2ona, que n’hi ha moltes més i que el nostre número és el 245... Vés comptant.

Aquest matí hem sortit de Lhasa ben d’horeta. A les cinc, drets. A quarts de sis esmorzar, ben escatimat per la nostra gana. Aixó si, tasses de té tantes com vulguis. A les sis a dalt del cotxe. Atapeïts. Pols i sotracs. Travessar un coll i bon fred de matinada. A quarts de deu arribem a l’aeroport. Passar les duanes i l’equipatge ha estat un altre ciri. No han volgut facturar res. Tot com equipatge de mà i amb nosaltres a dalt de l’avió. Les bodegues ja eren plenes de les seves coses. Peró és clar, problemes de seguretat. Qui més qui menys, a muntanya porta coberts, la navalla o unes tisores, que facturades no donen problemes. O potser si, que si no mira al funcionari ximplet del cargo... Peró dalt de l’avió no podia ser. Crits i baralles. Xinesos impassibles. Tibetans sorneguers i pixant-se de riure pels recons. Al capdavall, per no haver de facturar ens han fet pujar a l’avió amb tot l’equipatge, alguns bidons inclosos, amb els ganivets i els piolets. Sense manies. Es veu que ja es veia que no segrestaríem l’avió. Com que a l’aeroport, per menjar només hi havia una parada de pomes, doncs pomes que hem comprat. I a l’avió, ganivet en mà, tots pelant pomes, que la gana apretava. Per cert que, algun dels ganivets era ben monumental. Tanta revisió i Rx que es disparen per un bolígraf i al capdavall han de recular, perquè si les bodegues sòn plenes, els viatgers no accepten volar sense l’equipatge. Almenys els viatgers forasters com nosaltres; sembla que els xinesos sòn més obedients... Els tibetans, no crec.

Arribem a Chengdu. Plou. Pluja tropical. Aire càlid i espés, però ambient fresc. Deu ser la pluja. Es va bé amb la jaqueta oberta. I sense la jaqueta, millor. No ens cal treure res de l’equipatge. En Rabassut i en Hu han obtingut que la càrrega no passi la duana (duana entre Tibet i Xina! Ells mateixos ja veuen que una cosa és una cosa i l’altre una altre) i segueixi fins a Beijng. El merder serà allà. O sigui que passarem aquí dos dies sense res més que el que portem a la motxilleta. Encara sort que jo he pensat a posar calçotets, mitjons, pinta i altres cosetes d’utilitat. De medicines, res de res. Avui no en tindrem.

Ens esperava la mateixa guia que a la pujada que ens ha portat al mateix restaurant, que ens asseguren que és el millor de Chengdu. El restaurant, de pujada, a mi em va agradar molt; un porción, com diuen aquests. Em va agradar el local, per rònec i pel tiberi. Al Sichuan tot pica, una mica, sense exagerar. Excepte l’Avi i un servidor, que ens vàrem posar les botes, els demés més aviat hi van fer fàstics. I alguna lamentació de tipus: “Com és que em donen menjar picant a mi, que menjo tan saludablement?”. Doncs avui, no ha quedat res sobre la taula; amb els bastonets xinesos, que aquí no gasten forquilla, hem fet net d’una vintena de plats diferents d’arrós, verdures, carn i peix. Els peixos, grossos de dos pams, ben sencers; feinada pels bastonets. L’únic que no ho veia bé era en Vicent, que en això de menjar és incorregible, si el treus del bistec i de les patates fregides es posa mig malalt i només menjoteja. Els altres ens hi hem abocat, afamats. Repeteixo, no ha quedat res sobre la taula i els xinesos amb els ulls ben oberts, que no és el comportament que socialment toca per aquí. No ens hem menjat als cambrers perqué semblaven bona gent, pobrets. Ja es veu que la CMA de Chengdu ha volgut quedar bé i ha tirat la casa per la finestra, però no ha comptat que deu homes de 30 anys que han perdut 12 ò 15 kg per barba en els darrers mesos, mengen bastant més enllà del que el decòrum i les normes socials exigeixen. Els xinesos orgullosos del que ens posaven a taula. Peró hem arrasat amb tot. I, si n’hi havia més, també ens ho fotiem. Petita tensió que hem obviat amb una frase que, potser encara els ha ofès més: no patiu, ja menjarem més on puguem. És clar que ells volien fer-nos contents...

A la CMA, de muntanyencs en tenen poc. Negocien els diners dels interessats en pujar a les muntanyes, però no saben que uns homes joves que han perdut 15 kg per gana en pocs dies, mengen com una llima nova, cada dos hores. La gastronomia i les delicatessen, en aquesta situació pinten poc. Cada dos hores hem de menjar el que sigui, inclòs el xòfer. Sòn coses que només saben els qui baixen d’expedició. Al cap d’una o dos hores de menjar, molt, l’estòmac fa mal, la glucosa baixa, arriba una sensació de mareig i s’ha de menjar el que sigui, o, en cas contrari, es dispara l’agressivitat. No diuen que als nens amb gana no hi ha qui els aguanti fins que mengen? Doncs això. Com que no tenim reserves, hem de menjar. O acabar a garrotades. Serà que som uns nens... Peró som.

Per cert que hem viatjat amb els americans a l’avió, però al dinar no hi eren. També és obvi que ells anaven tots resacossos pel gran tip i la gran mona d’ahir a Lhasa. Les autoritats locals ens van homenatjar d’alló mes abans de marxar del Tibet.

Questió primera. Comparada amb la seva ingesta enòlica, la seva ressaca i la incapacitat que mostren, la gran borratxera nostra de Xigatse, és una mínima pítima que vàrem portar tots molt bé sense mal de cap i aguantant bé centenars de kilòmetres de pista amb l’esquena dreta. Avui, els acadèmics, grans alpinistes, estàven fora de combat. És com si els mediterranis diferenciéssim bé entre cerveses, vins i aiguardents. Cada cosa és cada cosa i es beu en la mesura que toca. Si bevem cervesa o vi és una cosa i si bevem aiguardent, ja sabem on anem i que volem. Peró és com si elpersonal de més enllà, s’ho fotèssin tot alhora. I sovint acaben fets una piltrafa sense haver-s’ho proposat. Bé, suposicions. De fet, aquesta nit tampoc han sopat a l’hotel. Els hi torna a tocar gran homenatge amb la CMA i les autoritats del Sichuan, vinga tiberi i vinga “ganpeis” a manta, que els xinesos diuen “ganpei” com nosaltres diem “salut” a cada glop. 

Bé, turisme i passeig. Demà ens volen portar a veure el gran no sé que amb nom irrepetible. Es tracta d’un dic per contenir i aprofitar per regar, l’aigua d’un riu i que sembla que es va construir fa mil anys. Laboriosos aquest xinesos. I dinarem per allà. Tot això vol dir horaris xinesos. Al menjador a les set.

Més cosetes; potser que canviï unes pessetones més, que amb 300 yuans que em queden no podré comprar cap tonteria per les noies de la família.

Aniré plegant, perquè si em poso a escriure el que sento, això de tornar a casa... Encara no m’entra al cap que això s’ha acabat. S’em fa molt costa amunt tornar a la rutina de cada dia, a la competitivitat de la feina i tantes altres coses que rebutjaria del nostre mòn... Ja marxaria una altre vegada, on fos. Tot per no tornar.

Plego i vaig a llegir, que encara és d’hora i no tinc més ganes d’escriure.

Dimarts 25 d’Octubre. Chengdu.

Comme d’habitude. Habitació 245 d’aquest monstre; preparant-me per anar a dormir, que aquí les deu de la nit ja sòn deshores. Un lloc on es sopa a les sis, les deu de la nit ja és la matinada.

Avui turistada enorme, inmensa. Hem anat a Dujianggyan. Un parc i uns dics construïts en temps dels romans, en part per aprofitar l’aigua del riu MinJiang, però sobretot per evitar les crescudes i les inundacions de cada any. El cas és que ha funcionat fins ara malgrat la tecnologia de l’època que incloïa foradar una muntanya per desviar el riu i plafons, o potser millor filtres, de pedra i bambú per evitar que s’obstruíssin els canals. Impressionant i un parc verd i ben cuidat. Artesania: cistelleria i bambú, cosa típica del Sichuan.

Demà a les sis, drets, que volem a Beijing a primera hora. A veure com tenim la cosa del canvi de yuans allà. Com de costum, segur que en portaran a la Friendship Store i les seves muntanyes de sedes i artesania.

I, parlant d’amistat. Servidor gosaria esperar que a l’ambaixada no siguin gaire amistosos amb nosaltres. Ho dic perquè ja estic de sopars, de discursos i d’actes socials fins al capdamunt. Tot i que, prefereixo tres sopars amb discursos xinesos que una sola trobada amb els periodistes. Mira que arriben a ser pesats; si jo no faig això per sortir als diaris... És clar, que hi ha altres que si, però.

Mentre badàvem pel parc, ens han atacat un munt de turistes californians. Han atacat en massa. Algun dels xofers xinesos s’ha anat de la llengua i han vingut esverats. Acorralats, aculats a la paret. So big effort! Mount Everest! Great! Amb les mans al cap. Fabulous! Are you Germans? Molt parats en sentir que som de Barcelona. Really? Is it possible? Spanish? Crec que per ells la paraula Spain els fa pensar que som sudamericans. Really Spanish? Doncs, ja veuen, és així. Ooooh, very nice! Diversos grups de turistes han anat venint al llarg de la passejada. Are you the team coming from Mount Everest? Pregunta repetida. Com si els xinesos ens exhibissin, per donar llustre a la seva indústria turística.

A l’hora de sopar, diverses aparicions. Femenines, és clar. Una francesa moreneta, remenuda i pigada que viatja sola per l’Àsia i dos canadenques que estan per aquí d’estudis i que mereixerien sortir a una revista. És clar, es veu que som uns herois, tots els altres turistes els hi han fet saber, i ens ataquen de forma frontal. Mirades, acostament, i altres maniobres clàssiques. Entusiasme per part del nostre grup. Elles també fan muntanya, la duresa dels vuitmil metres, el Tibet misteriós, noms llegendaris i costums atàviques, l’enterrament al cel, ulls d’admiració... Problema, tres a nou és molt desequilibrat. De com, érem set a una, que en Fontana i en Rabassut ja s’havien escaquejat a la taula de les canadenques. Es preparen diverses cordades d’atac. Vist això, l’Avi i un servidor, els hem deixat batallant i hem baixat al bar a pendre una copa de vi. Xinés, és clar, car i dolent, però ens l’hem fotut ben contents. Deu n’hi doret el que ha durat el rotllo, que allà tothom volia ser l’ultim. Peró és clar, ja es veu que sobràvem la major part.

Després, ja posat en solfa i preparant l’anar a dormir, van arribant els components de les diverses cordades d’atac. També sense cim. Aixó d’escalar el mont de Venus deu ser cosa difícil.

Es veu que tres mesos assetjant una muntanya, ens han fet oblidar les altres habilitats humanes. No en sabem, si és que en sabíem abans, que potser tampoc. Hem relaxat el contacte humà i no sabem portar una conversa d’aquesta mena. No dominem les inflexions de la veu ni l’art de ser convincent. I quan tornem a casa, arribats al punt més enllà de les paraules, creus que sabrem ser tendres? Amb la paraula i amb el gest? L’estadística diu que molts expedicionaris es separen de la dona en tornar. Potser ja no els aguanta... Sembla que les expedicions augmenten la tendència a la solitud, que potser ja portem de fàbrica els alpinistes. I aleshores, si no hi ha una certa vibració consonant entre dos persones, doncs cadascú a casa seva. He escrit solitud, però anava a escriure autisme, que és més que solitud. És com si el dial es separés cada vegada més de l’emissora i la cosa no funcionés.

A veure si retrobo a l’Anna i li semblo un desconegut que no sap com tractar. Més prim i amb més pèl i barbes, però sobretot més allunyat. Seria un fracàs meu, és clar. Ja es veu que no em podré llançar i aixecar-la en braços d’una revolada. Caldrà que m’aturi i la miri als ulls; buscar aquella lluïssor i aquell gest. Fer recordar quantes flors hem collit junts. Tot molt poc a poquet. A veure si ho sabré fer després de tres mesos entre homenots.

Em faig la pregunta: va augmentant, viatge a viatge, expedició a expedició, sofriment darrera sofriment, el meu autisme, individualisme solitari, diguem-ne? Por ja en tinc, ja.

I altre tema. La feina. S’em fa molt costa amunt tornar a treballar a la planta d’hospitalització normal. No és el meu estil; és més una feina que una vida i haig de fer que les coses coincideixin o la vida no val. Color marró fosc. Potser podria passar al servei d’urgències, que sempre és més imprevisible i apassionant. O deixar-ho córrer i buscar una feina lluny, a Kathmandu o a Tananarivo, on sigui. És clar, però, que el sentit comú em diu que ben aviat seria també d’una rutina i una tristor buida i avorrida.

Amb el ferm convenciment de que som uns tarats de mena i, a sobre, deteriorats per l’expedició, m’en vaig a dormir...

Parlant de l’altitud. Com que hem baixat tant, ara no parem de pixar i pixar. Devíem tenir líquid acumulat a cada racó. El peu d’en Cepat va molt millor i comença a sortir pell rosadeta per sota de les crostes seques.

Avui deuen haver arribat a Barcelona, l’Isard, en Labanca i l’Esmestre. Si ja sòn les onze de la nit, allà seran les quatre de la tarda, o sigui que ja deuen haver arribat. Còrrua de trucades a les famílies, que els telèfons segur que treuen fum.

Ecs, que dolent que és aquest aiguardent xinés que m’han portat els companys. Provo d’anar-m’el empassant. És com una barreja de suc d’escarbats amb cuques fermentades amb 70º d’alcohol.

S’acaba aquest diari. Ja m’agradaria, ja que em sortissin paraules boniques i idees i imatges per recordar. Peró, noi, això no passa gaire sovint i surt el que surt i ja és prou que m’hagi proposat fer la crònica. A més a més, sovint fa mandra i es fa pesadot, això d’anar escrivint i escrivint.

Ara si que plego del tot. Per avui.

Dimecres 26 d’Octubre. Beijing.

Un dia sense història si no fos per dos cosetes. Per una banda que hem arribat a Beijing, amb els 1000 kg de material inclòs. Cap al migdia érem aquí. Esmorzar a l’aeroport, sense escatimar res i amb una cosa, oh maravella, semblant a un ou ferrat. Tres horetes de vol i ja érem a Beijing.  De nou una habitació estreta com un passadís, però comfortable, al Bei Wei Hotel. I tele en colors. Ja veus. A Chengdu, en canvi no hi havia tele, però si que hi havia nevera. I també era en color, perquè era d’un color verd lloro pujat.

Mentre escric m’he fet un té. D’aquell que no m’entusiasma amb gessamí i que hi és a tota habitació de la Xina per pobre que sigui l’allotjament. Sense sucre, és clar. Com que és prou dolent, m’he fet un cigaló amb unes gotes d’aquell licor xinés tan dolent. La idea era que les feres lluitin entre elles i quedi el bosc sense llops. Peró no ha estat així. S’han fet amics i la barreja potència la mala llet. La mala llet de qui s’el ha de fotre, vull dir.

Bé doncs, deia, arribem a l’hotel, una dutxa recomfortant, ens fem un bon tip al menjador i cap a Air France a veure com tenim el tema. Volem d’aquí a dos dies i ens assegurem que passarem 360 kg de franc (40 kg per barba) i la resta per cargo.

O sigui, cap al magatzem de la CMA a seleccionar on ha d’anar cada cosa. Feinada i altre volta bruts com guilles amb la pols de l’Everest. I demà haurem de continuar. I demà tenim dinar a l’ambaixada i no hi podem anar tal i com hem quedat avui. O sigui, ben d’horeta i tornat a l’hotel a empolainar-nos de vint-i-un botons. Ja veus, una camisa i uns pantalons nets, de reserva, que es van quedar a Beijing.

Ha arribat un telegrama d’en Falcó. La bona notícia és que sembla que Caixa de Barcelona tornarà a finançar una segona expedició si trobem un permís aviat. Proposa anar al Sisha Pangma al juny i, ben aclimatats i amb un vuitmil pujat, anar a l’Everest els mesos de juliol i agost. A veure que diuen els xinesos.

La mala notícia és que L’Isard i en Guàrdia sòn bona gent, però una mica inútils amb el tema dels sentiments i de la malícia. Resulta que van donar les cartes de cadascú a les respectives famílies sense discriminar. Peró altres, que si que en tenen de malícia, havien escrit cartes secretes que les dones no havien de saber ni que s’enviaven. Companyes clandestines. Algú està que trina i que, si pogués, els escanyava. A veure quin ciri es troben quan arribin a casa. Ho veus com ja ho deia que això de les expedicions pot estripar les parelles...

Aviat a casa. Demà feina bruta.

Divendres 28 d’Octubre. Aeroport de Beijing.

Vespreja. Aviat sortim cap a Paris.

Incidències: cap. En Sispeles i en Vicent trencant-se les banyes amb el cargo. Tots plegats comprant xorradetes i xuminadetes amb els darrers yuans.

Criden a embarcar. Plego aquest diari, dietari o crònica, com vulgueu, de l’expedició Caixa de Barcelona a l’Everest 1983.

Dijous 3 Novembre. Barcelona.

Darreres notes mèdiques.

Avui m’ha tocat fer les anàlisis de sang periòdiques de l’hospital. Hematòcrit 54%. Quants glòbuls rojos devia tenir en arribar al campament base? Potser 65%?

He vist els dit del peu d’en Pagés. Molt bona evolució; no quedarà ni una senyal.

He anat a veure a en Toro a casa seva. Encara és al llit, però va francament a millor. Té hora demà-passat per veure als internistes a l’hospital de Vilafranca. Li he fet un informe amb el que he vist i recomano estudiar la part de lesions dels nervis dels peus.

Ara si que he acabat la feina. Fins a la propera expedició, que, si no hi ha canvis serà al Lhotse Shar amb el grup de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró l’any que ve. Inchallah! Tan de bo sigui així.