LECTURES DE MUNTANYA PER L'ESTIU

Aquestes no son lectures, ni per passar l’estona ni fàcils de trobar. Algunes m’ha costat mesos localitzar-les. Altres no tant. Totes m’han ensenyat moltes coses. Com vivien la muntanya, l’escalada i les expedicions, els pioners que obrien el camí i que no tenien informació, ni guies, ni pantalles de mòbil, ni GPS, ni sistemes de rescat quan alguna cosa sortia malament. Una acceptació del risc i de l’aventura una mica lluny de l’esperit esportiu o competitiu actual. 

Un cop ja llegits, els podreu trobar al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. Aquí van algunes.

 
Llibre publicat l’any 1991 escrit per en Joan Cervera i Batariu. Una colla de relats de muntanya. Molts records però en bona part ficcions, en que prima la imaginació, l’esperit de companyonia i el compromís amb el país i les muntanyes. 
Un llibre, que per mi tenia un especial pes al cor. En Joan Cervera va ser un dels qui van obrir la via “Albert-Cervera” a la Mòmia de Montserrat. Allà, l’any 1968, vaig viure el meu primer mal trago, que no vull dir-ne accident, a la muntanya. Aquí podeu trobar el relat d’aquella feta i moltes gràcies a en Joan Cervera i als monjos escaladors que em van ajudar a baixar.
https://www.maldemuntanya.cat/2020/05/monjos-escaladors.html

  

Llibre publicat l’any 1970 per Kurt Diemberger, un dels escassos alpinistes que ha format part de la cordada de la primera ascensió a dos cims de vuitmil metres (Broad Peak, 1957 i Dhaulagiri, 1960). L’altre va ser Hermann Buhl  (Nanga Parbat, 1953 i Broad Peak, 1957) mort al Chogolisa pocs dies després d’aquesta darrera ascensió. Tots dos austríacs. Jo no sé de cap més alpinista amb dos primeres ascensions a un vuit mil verge.
Kurt Diemberger va venir aquell any a Barcelona per presentar el seu llibre i passar-nos unes diapositives de les seves ascensions. Recordo l’escalada a la merenga final del Grand Zebru. La sala va fer el ple de joves alpinistes entusiastes. D’aleshores que tinc el llibre. Un recull d’experiències i ascensions explicades amb la vivesa dels diàlegs entre els protagonistes. Recordeu que en Kurt Diemberger, apart d’un gran alpinista és un reconegut i veterà  showman.

 
Una novel·la publicada l’any 1945 per Marc Augier (1908-1990), sota el pseudònim de M.A. Saint-Loup. Història d’alpinistes, amors, ascensions alpines i himalaienques, pensaments i reflexions, escrita amb el llenguatge florit i acolorit de fa vuitanta anys. Marc Augier, lliurepensador i col·laborador de grups afins al paganisme, l’anticapitalisme i supremacista blanc racista va tenir una vida atzarosa. A la Segona Guerra Mundial va lluitar al front de Rùssia amb la divisió Charlemagne, de les Waffen SS franceses del govern de Vichy, pel que, perduda la guerra pels alemanys, ell francés,  va haver de passar a la clandestinitat i exiliar-se a l’Argentina l’any 1945. 
Un escalador veterà si que devia ser; la descripció del protagonista, Guido de la Meslée, d’alguna escalada al límit, la sensació de mans i peus cansats, quan la cama comença a tremolar i ja no obeeix al cap, la consciència de la caiguda imminent, gairebé voluntària per deixar de patir, fan pensar que la situació la devia conèixer bé i que ja l’havia viscuda. Fins que, és clar, el toc romàntic, la veu de la seva nòvia, que arriba entre la boira des del peu de la paret, el fa reaccionar i acabar l’escalada aferrat a la roca i a la vida centímetre a centímetre. 
Quan érem uns joves escaladors i alpinistes en potència tots havíem llegit aquests relats amb fruïció. M’ha recordat les mítiques novel·les de Roger Frison Roche: Premier de cordée (1941) i La Grande Crevasse (1948) que es poden trobar fàcilment en castellà. Aquella barreja d’épica alpina, passió i foc interior que porta a reflexionar. És clar que Roger Frison Roche havia lluitat a la Segona Guerra Mundial al costat antinazi amb la resistència francesa pel que les reflexions, sentit de la jerarquia i pensaments no coincideixen. Però la èpica de la muntanya és la mateixa. 

 

Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic. 

VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.

MANEL MATEU RATERA

 El Dr. Manel Mateu Ratera en ha deixat orfes. De cop.

En aquest enllaç, al diari digital de la seva ciutat, podeu trobar la seva trajectòria, molt millor explicada del que ho sabria fer jo.

https://veuanoia.cat/ha-mort-el-doctor-manel-mateu-ratera/

Una fotografia que ens vam fer al Congrés de Medicina de Muntanya de Chamonix l'any 1984 i publicada fa anys per "Heraldo de Aragón".

Deu metges de muntanya. Tres aragonesos, tres bascos i quatre catalans. Quaranta anys després d'aquell congrés encara quedem sis. Ser metge de muntanya deu ser una professió saludable.

Ajupit a la dreta hi ha el Dr. Manel Mateu Ratera, encara que allà escrivissin només M. Ratera. Dret a la banda esquerra, el nostre mestre, el Dr. August Castelló Roca. Per cert que els cognoms dels altres metges catalans, excepte el del Dr. Castelló, tampoc estan ben escrits. Ja us els poso jo, per ordre d'esquerra a dreta: Antoni Ricart de Mesones, August Castelló Roca, Xavier Robiró Robiró i Manel Mateu Ratera. Els tres bascos: Antxon Bandrés Zaragüeta, Kepa Lizarraga Saiz i Xabier Garaioa Aizkorbe, navarrés. Els aragonesos Gregorio Martínez Villén, Carmen Arnaudas Usón i José Ramon Morandeira García completen la colla.

Ens vam conèixer per l'interés en la Medicina de Muntanya. Ell, llegiu el seu curriculum a l'enllaç, amb experiència en cursos de rescat als Alps, va ser l'escollit com a metge de la primera expedició catalana a l'Everest, liderada pel Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1982. 

Imatge: L'expedició Catalana a l'Everest de 1982 al campament base.

Després vam coincidir moltes vegades en conferències i sessions clíniques i va ser professor de moltes classes als cursos de Medicina de Muntanya de les universitats Autónoma i Central de Barcelona.

La seva tesi doctoral va ser la primera, que jo sàpiga, dedicada a la Medicina de Muntanya. Un pioner quan ningú  sabia, ni volia saber-ne gaire res, d'aquest tema. 

També va escriure aquest llibre deliciós. El va escriure, recordo, tancat a les cel·les del monestir de Montserrat. Llibre imprescindible pels qui vulguin saber i entrar dins del que eren les expedicions als anys setanta i vuitanta del segle passat. Quan no hi havia internet, ni telefonia mòbil ni agències que ho preparessin tot. Quan els xerpes eren portadors d'altitud i no pujaven si abans no hi havien pujat els sahibs... 

Un bon company, el més empàtic i humà, fascinat per la medicina i una de les persones més bones i generoses que he conegut. Et trobarem a faltar...

CAPÍTOL XV. ADÉU AL KHILI-KHILI. DARRERA ENTREGA

L'endemà vam fer l'inventari de les reserves de queviures, i vam comprovar que els portadors s'ho havien menjat gairebé tot, no deixant més que alguns sacs de mongetes seques. Això era greu. No podíem alimentar els portadors ni un dia més; calia acomiadar sobre el terreny. Vam decidir no guardar més que un sol portador per transportar el nostre proveïment durant el viatge de tornada. Vam haver d'abandonar tot el nostre equip, no guardant més que els nostres efectes personals més indispensables, com ara els despertadors.

Cicerone va arengar els portadors i, després d'algun enrenou, ens va anunciar que ells comprenien perfectament la situació. Van insistir, però, en ser pagats fins a la data probable de la nostra arribada a Chaikhosi. Com discutir amb ells hagués significat haver de alimentar-los alguns dies més, no hi va haver més remei que accedir a la seva demanda. Els paguem, doncs, i els vam dir que partissin. Però en lloc d'anar-se'n, van venir tots a plantar-se davant la meva tenda, on jo estava ocupat en tallar-me les ungles dels peus. Quan vaig sortir per veure que volien, Bing va avançar i es va aturar davant meu. Em va mirar als ulls i va deixar anar un rot sonorossísim. Després es va allunyar. Bung el va seguir; després, El Soo, Soo Lo i Sota El; després, El Too, i tots els altres. Un darrere l'altre es van aproximar i van venir a rotar davant meu. La glacera ressonava de eructes, des del baix i greu de Bing fins a les piuladisses agres dels nois. Catxes va dir que això li recordava un concurs agrícola. Un dels joves portadors tenia, sembla, l'estómac atapeït per l'emoció. Es va plantar davant meu tímidament, incapaç d'emetre un so. Després va emetre una espècie de petita tos i s’en va anar entre un cor de rialles.

L'últim era Pong. El pobre diable tenia la cara coberta de llàgrimes. El seu magnífic rot va fer córrer un murmuri d'admiració en l'assistència. Ens vam abraçar i em va posar a la mà un petit objecte negre de forma indeterminada. El vaig examinar atentament, però sense endevinar de què es tractava. El vaig mostrar als altres, que van sacsejar el cap.

Setciències sobtadament va llançar un crit i em va arrencar l'objecte de les mans. Era una transversió! Ennegrida, cremada, certament; però una transversió!!

Setciències va demanar a Cicerone que s'informés. Pong li va dir que la transversió era considerada com una llaminadura pels yogistanesos. Els seus marmitons les recollien tots els matins abans de l'esmorzar.

Setciències va dir a Cicerone que oferís un bohee per cada transversió que li portessin. Els portadors es van dispersar de seguida en totes direccions, i no van trigar a tornar carregats de transversions, que van dipositar als peus de Setciències, després d'haver percebut la seva recompensa. Aquest va tenir molt aviat davant seu una pila d'un metre d'alta, i es va trobar sense fons. Va demanar a Cicerone que detingués ja als portadors; però aquests van continuar fins que els voltants van estar completament despoblats de transversions. Setciències estava ara envoltat d'una muralla de transversions.

Els portadors van estar, a la fi, disposats a la partida. Sent de caràcter escrupolós, van jutjar necessari recomençar els seus adéus. Un cop més la glacera es va poblar dels ecos dels seus rots estruendosos. Un cop més Pong i jo vam canviar adéus commovedors. No dubtàvem de que estàvem destinats a veure'ns de nou molt aviat.

* * *

L'endemà, al matí, vam partir molt aviat. Setciències havia passat tota la nit destil·lant l'exégesi i l’essència de transversió, que va abocar en un recipient estanc per exègesis portat expressament per això. Catxes s'havia prestat molt amablement a ajudar-lo. Setciències exultava. La seva presència en l'expedició es trobava, a la fi, justificada; la seva glòria, assegurada. Tenia probabilitats d'aconseguir el Premi Nobel -em va confiar.

Flaixos va prendre el cap de la nostra petita tropa. Ell també havia passat la nit en peu per ajudar a Rodamon a acabar el seu mapa. Cap al matí, Rodamon s'havia queixat d'una certa fatiga i havia absorbit tot l'alcohol de les brúixoles de flotador. Això havia donat per resultat que es trobés lleugerament ebri i que manifestés una tendència marcada a marxar cap al Nord, el que li feia anar de costat quan es dirigia cap a l'Est o a l'Oest, i a caure enrera quan es dirigia a Sud. Com que el sender descrivia mil i una sinuositats, els moviments de Rodamon van prendre un caràcter extremadament capritxós. Flaixos el va ajudar molt complaentment; però Setciències, que el seguia, va acabar per ser presa de vertigen en veure'l fer tantes giragonses. Tant, que va caure i va trencar la seva preciosa ampolla d'exègesi. El contingut del pot li va ruixar els pantalons, gelant-se immediatament. Catxes es va esforçar a consolar-lo de la pèrdua de la seva exègesi.

Cicerone i Malaltís venien després. Privat de la cuina de Pong, Cicerone havia estat despert tota la nit, amb grans mals de panxa. Malaltís l’havia vetllat, horriblement inquiet de veure el seu amic en tal estat. Cicerone no es podia consolar d'haver perdut als seus portadors. Malaltís marxava a prop seu, un braç al voltant de l'esquena del pobre Cicerone. Van caure, malauradament, els dos en una esquerda; però van ser trets d'aquest mal pas pel portador.

Jo tancava la marxa. Anava molt entristit de girar l'esquena a l'escena majestuosa sobre la qual acabàvem d'interpretar el drama dels nostres sofriments i del nostre triomf. Però em reconfortava dient-me que els nostres sofriments encara no havien acabat, i, seguint a la petita tropa, em vaig consolar pensant que la nostra amistat s'havia reforçat pels perills que havíem afrontat junts. Assaboria en això les més delicioses recompenses de comandament.

* * *

Tres dies més tard, fèiem alt al coll del Vaamko-Txe i contemplàvem per última vegada el massís del Khili-Khili. El sol havia desaparegut ja de l'horitzó. La vasta solitud de les muntanyes que ens envoltaven era una simfonia d'ombres. Només el Khili-Khili s'alçava a la resplendor del sol ponent, retallant la seva enorme piràmide sobre un cel de color turquesa. Les roques vertiginoses i els camps de neu brillaven als resplendors canviants del crepuscle.

Aquest era l'adéu que convenia a una tan poderosa muntanya. Catxes em va posar una mà sobre l'espatlla i, en la nit que queia, vam descendir cap al nostre campament a la vall.

FI 

REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.

DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 

Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        

Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

• Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

• És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

• Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

• No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

• Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

• Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

• Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

• La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.

 

NUTRICIÓ. Castigats sense postres.

L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu. 

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.

Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.

Un bany a l’estany glaciar i descansar bé. 

El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares: 

- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.   

Així es va fer.

Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa? 

Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!

I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès. 

Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.

Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les. 

Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.

 

Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.

Imatges: Interior de la Jaima i de les activitats que s’hi feien. A la primera fotografia podeu veure el rebost d’embotits penjats per assecar.

Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca. 

- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!

El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:

- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.

Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres. 

Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.

I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.

Un libro muy recomendable

Comentario de Javier Botella de Maglia

Se han publicado muchos libros sobre la trayectoria científica de Santiago Ramón y Cajal (premio Nobel de Medicina 1906) como histólogo del sistema nervioso, pero éste es distinto porque analiza la relación de Cajal con el deporte, con el ejercicio físico y con la contemplación de la Naturaleza. El libro está muy bien redactado, es ameno y contiene algunas fotografías inéditas tomadas por aquel sabio en sus excursiones por las montañas, así como provechosas reflexiones sobre el esfuerzo, el entusiasmo y la perseverancia, cosas que los montañeros comprendemos muy bien. A diferencia de otros científicos que sólo entienden de sus respectivos campos de investigación, el pensamiento de Ramón y Cajal trasciende mucho más allá del laboratorio y abarca otros aspectos de la actividad humana.

Eduardo Garrido, el autor del libro, es un experto en medicina de montaña cuyos estudios sobre el efecto de la hipoxia de la altitud sobre el sistema nervioso son reconocidos internacionalmente. Conoce bien el pensamiento de Ramón y Cajal por haberlo estudiado desde que era adolescente; y además escribe muy bien.

«Cajal y la Naturaleza» es un libro muy bueno, que vale la pena leer a cualquier edad.

La fotografía de la portada es un engaño

Comentario de Javier Botella de Maglia

La malograda expedición de la USS Jeannette, que zarpó con la esperanza de llegar al Polo Norte y acabó con la muerte entre horribles sufrimientos de la mayor parte de los miembros de su tripulación, tuvo una gran resonancia en la sociedad norteamericana de su tiempo y fue lo que hizo concebir a Fridtjof Nansen su idea de aprovechar la deriva de la banquisa polar para llegar con el Fram al Polo Norte o a sus proximidades. Este libro del historiador norteamericano Hampton Sides da la impresión de ser tal vez algo novelado pero quiero creer que en lo fundamental es fiel a la verdad histórica y a los documentos originales. Pero lo que me parece inaceptable es que en la versión española (editorial Capitán Swing) se engaña al lector poniendo como fotografía de portada la que Ernest Shackleton tomó de sus compañeros Jameson Adams, Frank Wild y Eric Marshall el 9 de enero de 1909 en la Antártida a una latitud de 88º 23' S, que no tiene nada que ver con la Jeannette ni con el Ártico. Esta foto se publicó en la página 211 del libro de Shackleton «The Heart of the Antarctic» editado en Londres por William Heinemann en 1910. Esta engañifa dice muy poco de la seriedad y de la fiabilidad de la editorial Capitán Swing. Poco les habría costado poner la misma foto de portada que aparece en la versión norteamericana, que muestra a siete de los supervivientes de la Jeannette en Yakutsk (Siberia) y sí es correcta.

En este mundo dominado por lo virtual y lo «fake» no todo vale; y para una editorial no es bueno ganarse mala fama entre sus posibles lectores.

 
Comentario de Javier Botella de Maglia

Este libro provoca una sensación ambigua.

Por una parte, es el resultado de una investigación extraordinariamente meticulosa, rigurosa, precisa y bien fundamentada que bien podría compararse a una verdadera tesis doctoral. Los autores han conseguido averiguar, casi minuto a minuto, lo que hizo en todo momento cada uno de los sujetos estudiados. Al final de cada capítulo se detallan pormenorizadamente las fuentes de información, lo cual da al libro una gran credibilidad.

Por otra parte, el libro contiene fallos de principiante que pueden llevar a error a los lectores. Veamos algunos:

• En un mapa se confunde la frontera reclamada por el Pakistán a la India con la frontera reclamada al Pakistán por la India.

• Se dice que los habitantes de las aldeas de Rolwaling en invierno calzan botas de piel de búfalo, animal que no habita en el Himalaya.

• Se confunden las manoplas con los mitones, que son los guantes sin dedos que se usan en tiempo frío para hacer manipulaciones finas.

• Se dice que Chogori es el nombre autóctono del K2, pero los ochomiles del Karakorum carecen de nombre autóctono porque no son visibles desde ningún lugar habitado. Los términos «Chogori» (K2), «Falchan Kangri» (Broad Peak) y «Gasherbrum» son modernos y proceden de los tiempos de las primeras exploraciones. De hecho, los indígenas del Karakorum no dicen «Chogori» sino «Ketu».

• Según los autores, cuya informadora es Janice Sacherer, «Chogori» significa «Puerta de entrada al cielo», lo cual contradice la opinión generalmente aceptada por los expertos. En balti «chogo ri» significa simplemente «gran montaña», hecho confirmado por mi propio informador, el sirdar balti Ghulam Nabi, en 1984.

• Para dar más dramatismo a su texto, los autores dicen que en la cima del K2 habita una deidad maléfica llamada Takar Dolsangma y se basan para ello en la interpretación que hace del texto budista Tseringmi Kangsu un lama de la región de Rolwaling que vive a más de un millar de kilómetros del K2 y no sabe de esta montaña más que lo que le cuentan. Ignoro lo que dice el texto Tseringmi Kangsu porque no he logrado localizarlo en ninguno de mis libros, ni en la Enciclopedia Británica, ni en la Enciclopedia Larousse ni en la Wikipedia, pero dudo de que pueda aplicarse la tradición budista a una montaña que no fue conocida hasta mediados del siglo XIX.

Para acentuar la importancia del K2, en el libro se da a entender que el Everest es una montaña fácil y carente de peligros. A tenor de nuestra experiencia en 1991 puedo asegurar que no lo es y creo que semejante afirmación es una irresponsabilidad.

Los peligros del alpinismo a grandes altitudes no son ninguna novedad y lo que les pasó a aquellos desdichados nos podría haber pasado a cualquiera de nosotros. Pero al mostrar el contraste entre los alpinistas generosamente patrocinados, ávidos de fama y a menudo egoístas, y los porteadores de altitud dispuestos a asumir riesgos para ganarse la vida como sea, el libro debería hacernos reflexionar sobre el valor del mérito, el esfuerzo, el altruismo... y el dinero. En el pasado se admiraba el mérito. En el montañismo actual ¿a quién admiramos y por qué?