DIARIS DE L’EXPEDICIÓ HINDU KUSH 1977

Dietaris a cura de Francesc Banqué i Antoni Ricart.

Introducció.

L’Hindu Kush.

Segons la tradició afganesa, els mots Hindu Kush signifiquen “Mata hindis” entenent per “hindis” els que venien de l’est, de més enllà del Khyber Pass, que separa les planes afganeses de l’actual Pakistà. O sigui, del que en les darreres centúries era l’imperi britànic. Anglesos cristians, indis hinduistes, pakistanesos musulmans i potser els gurkhes del Nepal, tots en un sol paquet. Tots podien ser invasors i venien de l’est. Probablement, tot això no sigui cert i el nom, com que “muntanya” en pashtu, llengua majoritària a l’Afganistà, és “Kuh” o “Koh”, potser vol dir “Les muntanyes de la Índia” o “Les muntanyes que ens separen de la Índia”. Un servidor, poc informat, no sap el que escriuen els filòlegs pashtuns que ho deuen saber millor.

Signifiqui el que signifiqui, aquestes són les muntanyes més occidentals del gran sistema muntanyós centroasiàtic que conformen quatre grans serralades: l’Hindu Kush, el Pamir, l’Himàlaia i el Karakorum. L’Hindu Kush, la part més elevada de la qual segueix aproximadament la frontera entre l’Afganistà i el Pakistà, té 38 cims d’altitud superior als 7.000 metres i està delimitat per les grans depressions o valls dels rius Indus al sudest i Oxus al noroest. Oxus era el nom llatí del gran riu que avui dia s’anomena Amu Darya i, al seu tram afganés, riu Panj. És el riu central del corredor del Whakhan. Sòn muntanyes joves amb vessants escarpades i vertiginoses, separades per profundes i apartades valls verdes.

La major part d’aquests cims van ser coronats per primera vegada als anys 50 i 60 del segle passat. Així i tot, a hores d’ara, encara hi ha bon nombre de pics secundaris i ressalts entre 6.000 i 7.000 metres pendents de que algú s’hi fixi per pujar-hi.

Per arribar-hi, s’ha d’anar per les vessants sud (Pakistà) o les nord (Afganistà). En el cas de l’Afganistà, la serralada de l’Hindu Kush configura la frontera entre ambdos països a l’anomenat Corredor del Whakhan, que l’any 2017 continúa tancat als forasters.

El Corredor del Whakhan.

Una llarga i profunda vall que separava l’imperi britànic de l’imperi rus. Com que va de l’Afganistà fins a la Xina, feia de tampó entre ambdues potències en el que es va anomenar “El gran joc de l’Àsia” al segle XIX. Així el Pakistà i la Índia britànics no tenien frontera amb el Tadjikistà rus. Avui dia és una vall remota, que conté un parc nacional afganés, i a la que encara ara és molt difícil obtenir permís per entrar-hi. Els governs encara la consideren zona sensible i no els hi agraden gaire els forasters tafanejant per allà. S’allarga uns 350 km i té uns 10.000 habitants. La frontera afganoxinesa del final de la vall és tancada malgrat algunes peticions internacionals.

Expedicions catalanes a l’Hindu Kush.

N’hi va haver moltes fins que la guerra civil a l’Afganistà, les intervencions militars, primer la rusa i després l’occidental, amb les revoltes locals corresponents, van fer els viatges més insegurs i més infreqüents.

Menció especial per l’expedició pionera que l’any 1.969 va ascendir l’Istor-o-Nal (7.403 m. El primer set-mil ascendit per catalans) formada pels mestres Anglada, Cerdà, Civis i Pons. Tot i que, aquesta és l’expedició comunament acceptada com a primera ascensió al cim principal, de l’Istor-o-Nal, a diversos fòrums es reivindica l’ascensió dels nordamericans J.E. Murphy i T. A. Mutch, l’any 1955 com a primera ascensió. Pujant per la cresta i amb temps sense visibilitat es creu que van confondre el cim principal amb un cim secundari de la cresta anomenat Rock Pinnacle.

També una menció pel primer català de qui tenim notícia que va morir a les grans serralades d’Àsia, va ser en Jordi Matas i Grau. Va morir a la glacera del Kohe Tez (6995m) a l’Hindu Kush afganés l’any 1971. L’ànima d’aquell projecte va ser en Josep Paytubí. Era un grup de cinc amics: en Paytu, en Manel Martín, en Jordi Matas, en Cèsar Comas i en Miquel Lusilla del Centre Excursionista de Gràcia i del GEDE. Hi van anar amb dues furgonetes amb tot el menjar i tot el material des de Barcelona.

L’any 1.973, el potent grup de Manresa, liderat per Josep Mª Monfort, corona el cim del Tirich Mir de 7.708 m al Pakistà. L’any 1.975 el mateix grup expedicionari puja al Noshaq, de 7.492 m, segon cim més alt de l’Hindu Kush.

L’any següent, 1.976, els mataronins, encapçalats per Antoni Sors, tornen a coronar el Noshaq.

En aquestes, quedaven els set-mils del corredor del Whakhan, poc coneguts i menys visitats. En teoria prohibits, ja que s’accedia precisament pel Whakhan, regió tancada als occidentals. L’any 1.976, però, una expedició navarresa, ascendia al cim de Shakaur, de 7.084 m. La llegenda diu que van obtenir el permís del governador local per entrar al corredor regalant-li unes espases d’acer de Toledo de gran valor. Pot ser cert, o no, però és suggestiu, ja que els governadors locals, amb la seva fidel milícia, tenen la decisió final en gairebé tot, per sobre del govern de Kabul. Per cert que l’expedició navarresa va tenir un accident mortal, morint Leandro Arbeloa i quedant greument ferit Gerardo Plaza. 
Pel que sabem, nosaltres érem la sisena expedició catalana a l’Hindu Kush, coincidint amb dos expedicions més. Badalonins i membres del CADE/CEC de Barcelona coincidíem aquell any. En parlarem després.

Posteriorment n’hi va haver una colla més. Tres expedicions catalanes van intentar el cim del Saraghrar (7350 m) els anys 1975, 1977 i 1982 a través d'una ruta d’escalada en roca. El 9 d'agost de 1982, Joan Lòpez, Enric Lucas i Nil Bohigas van arribar al cim NW II (7.200 m). Veieu el film a:
https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page_25.html

El projecte.

I aquests eren els antecedents quan, a finals de l’any 1.976, a Barcelona, una colla de membres del Centre Excursionista de Catalunya, bregats a muntanyes de tot el mon, van dirigir la mirada al darrer set-mil del corredor del Whakhan, el Koh-e-Urgend, de 7.038 m. Aquest cim havia estat ascendit per primera vegada per una expedició suïssa, dirigida per Max Eiselin, l’any 1.962. Aquest era el nostre objectiu. Però ja es diu que l’home proposa, Deu disposa i la realitat ho descomposa, de manera que les coses van anar com van anar.

El metge que els havia d’acompanyar, el Dr. Armando Salas que treballava a l’Hospital de la Vall d’Hebró, va tenir un accident de muntanya i es va trencar una cama poc abans de l’expedició. Com que no tenien cap candidat millor que un servidor, em van acceptar a l’equip. Aquella va ser la meva primera experiència com a metge d’expedició.

Els expedicionaris.

Aquella expedició la formàvem en Pere Aymerich Méliz, Francesc Banqué Molas, Conrad Blanch Fors, Enric Font Lloret, Joan Garcia Hernàndez, Xavier Gregori Pons, Josep Iglesias Ricou, Antoni Ricart de Mesones i Jaume Rovira Colomer. Tots socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) menys un que era soci del Club Muntanyenc l’Àguila (CMA). Per cert que el CEC va fer un toc d’atenció als membres de l’expedició per la redacció d’una carta que demanava suport a les empreses en que s’utilitzava el nom del CEC sense haver demanat un permís previ. Bé va estar. La raó la tenien. Va passar però que també es sancionava als membres que ens havíem incorporat a l’equip mesos després de la carta, pel que no la signàvem, i no sàbiem de que ens parlaven. I també sancionaven al membre del CMA, que no ho era del CEC, i que no pintava res en aquell conflicte. Malgrat l’error, reconegut, hauriem preferit del CEC alguna mena de suport a l’esperit expedicionari i no una sanció.

El nostre codi de malnoms per si calia xifrar missatges:

·         Pere Aymerich.    “Barbanegra”

·         Francesc Banqué. “Moliner”

·         Conrad Blanch.     “Fort”

·         Enric Font.            “Rius”

·         Joan Garcia.          “Moreno”

·         Xavier Gregori.     “Ponts”

·         Josep Iglesias.       “Pèl-roig”

·         Antoni Ricart.       “Livingstone”

·         Jaume Rovira.      “Colom”

Companys i col·legues.

A Kabul, la nostra expedició va coincidir amb uns companys del CEC. Part del grup havia vingut amb el material, en una furgoneta, per terra des de Barcelona, cosa habitual en aquells temps, però absolutament meritòria donada la distància i les dificultats del camí. El seu projecte era estimular el coneixement de les grans expedicions entre els membres del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) i fer avançar en aquest camp l’alpinisme català. Es dirigien als cims del cercle de Mandaras. La seva activitat, meritòria i molt accidentada, es pot trobar al web:

http://ricardvila.es/images/ricard/docshistorics/Expedicio_hindu_kush_35_anys_despres.pdf

Els membres d’aquella expedició van ser: Lluís Belvis, Jaume Bonaventura, Josep Camarena, Josep Casanoves, Joan Cassola, Emili Civis, Josep Maria Castan, Josep Ponce, Enric Ribot, Ricard Vila, Odette Gomis i Josep Vinyes que era el metge i que havia estat professor meu d’immunologia a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona.

Al mateix temps, també hi havia una expedició de badalonins que havien vingut des de Catalunya per terra, en un viatge molt accidentat. Es pot trobar informació d’aquesta expedició a:

http://www.badanotis.com/noticia.php?n=4870

La Geografia i els mapes.

Afganistà, el corredor del Whakhan i la localització del Noshaq.

Provincia de Badakhstan, Fayzabad i corredor del Whakhan.

Glacera de Qazi Deh, localització del campament base i cim del Noshaq.

Vista aèria de l'Hindu Kush. En primer terme les muntanyes del Pamir. Al fons l'Hindu Kush. Entre les dos serralades, en color més fosc, la depressió del corredor del Whakhan per on corre el riu Amu Darya, o Amudaria, o Panj o Oxus.

Vista aèria del corredor del Whakhan. A la dreta l'Hindu Kush. A l'esquerra i al fons la serralada del Pamir.

Localització dels principals massissos de set mil metres de l'Hindu Kush.

Cims superiors als 7000 metres de l'Hindu Kush i any de la primera ascensió.

El diari del metge.

A veure si em sabré explicar bé. El dia a dia del metge d’una expedició no és com el dels alpinistes de punta. Les obligacions i els interessos de l’un i dels altres són diferents. I les experiències que viu cadascú també son diferents. Encara que el viure sigui un viure igual d’intens.

Una pregunta: perqué ha de ser més apassionant arribar a un cim i posar-se una medalla, que ajudar a sobreviure a un malalt greu a 6.000 metres i baixar-lo? Ja us asseguro jo que per intentar salvar a algú es serren les dents ben fort i es segrega tanta adrenalina com poques coses en aquesta vida. I també costa molt esforç; físic, mental i emocional.

És clar que no tot és épica i glamur. També hi ha l’haver de preparar i carregar farmacioles, anar amunt i avall, escoltar consultes a milers, molt sovint poc serioses, i també sofrir en persona les diverses pupes expedicionàries, coses totes elles molt poc apassionants, gens glamuroses  i, àdhuc, rutinàries.

Ah! i una cosa molt dolorosa per l’autoestima i l’orgull del metge primerenc que viu les mateixes pupes que els altres expedicionaris. Les pupes, sovint indignes, es poden fer obsessives de tant molestes com arriben a ser. Es confirma sovint, allò de que no som res.

Que qué vol dir consultes poc serioses? Sembla que si algú pregunta al metge és que té, o creu que té, un problema i això sempre és seriós. Doncs no. No sempre.

Uns exemples:

Un portador m’ensenya una ferida al peu d’un més enrere. Ja és guarida, però ha deixat una cicatriu memorable. Li pregunto si vol que l’hi operi la cicatriu i quedar-se dos setmanes amb el peu immobilitzat. Resposta: no, de cap manera. I doncs, que vols que faci? No res, ja sabia el que diries; només era per veure de prop la màgia del metge blanc. I, de pas, no tindràs unes pastilles pel mal de cap? A casa ens passa sovint que ens ve mal de cap...

Un altre afganés em demana medicines per les hemorràgies. Com que és evident que no té cap hemorràgia intento saber de que va. Costa. Es tracta d’alguna dona de la seva família (mira que els hi costa reconèixer en públic que al mon també hi ha dones) però no sap dir ni quina hemorràgia, ni perquè. Naturalment que ho sap, però si no ho vol dir, ja em figuro de que va. Deu ser cosa de dones; però aixó no es pot ni esmentar per molt preocupat que estigui. D’anar a veure jo a la pacient tampoc no es pot ni parlar. És clar, però, que mal puc donar medicaments si no sé de quina malaltia es tracta. Que vol que hi faci? A més a més, una expedició porta medicaments pel que tenen, o poden tenir, els expedicionaris. Lamentablement no és un hospital ambulant que tingui resposta per tot. No hi puc fer res i ell ja ho sap. Només volia veure si la màgia tecnològica dels blancs...

Arribo a un campament, carregant la farmaciola, ja a hora foscant. Mig desmanegat. Butllofes als peus, cremades del sol, llavis tallats, deshidratat i amb la pell encetada de diverses corretges. Abans de poder ni seure, un expedicionari que m’ha vist arribar però que no ha vingut  ajudar-me, em pregunta que qué pot fer si el menjar del campament no li senta gaire bé i a més a més té la pell encetada pel cinturó. Doncs, mira, si no estàs bé aquí, pots baixar, tú mateix. Potser no hi pensa gaire gent, però pocs metges tindràn paciència per assistir a algú que en realitat està millor del que es troba ell mateix.

En aquesta expedició, que va ser la primera amb la responsabilitat de metge, vaig pagar la novatada en diverses ocasions.

Les notes d’en Francesc Banqué. 
KOH-E-URGEND 1977 (NOSHAQ)

Introducció i notes prèvies
Aquesta introducció no forma part, estrictament parlant, del relat de la expedició. S’han redactat l’any 2016 a partir d’alguns documents i dels records personals per situar el context i els escenaris de l’expedició Urgend-77 que, al capdavall, com veureu, va anar al cim del Noshaq.
El projecte inicial era l’ascensió al Koh-e-Urgend (7038m) ascendit per primera vegada per l’expedició suïssa de Max Eiselin l’any 1964 i posteriorment tancat als visitants forasters. Queda més o menys al mig de la vall de Whakhan. Els nostres contactes i informadors ens van avisar de la dificultat per obtenir permís per entrar al corredor de Whakhan, permís que depèn del govern de Kabul. Però també sabíem que hi havia possibilitats d’entrar al corredor sempre que aconseguíssim negociar amb les autoritats locals, ja que hi havia precedents. Per exemple l’expedició navarresa al Shakaur de 1976, de Javier Garreta i Gregorio Àriz. Es va assolir el cim, però durant el descens, va morir Leandro Arbeloa. Es diu que el governador local els hi va donar permís a canvi d’unes espasses toledanes. Com es veurà més endavant la nostra negociació no va reeixir. Permís denegat. Només ens va deixar passar fins a la vall del Noshaq, tot just a l’entrada del corredor. Per aquesta raó, sobre la marxa, vàrem canviar l’objectiu.
La vall de Whakhan
La vall de Whakhan es una vall que pertany a la provincia afgana de Badakhshan situada a l‘extrem nordest del pais. Es una vall  estreta, coneguda també per corredor del Whakhan que va en direcció nordest-sudoest, amb una llargada de 220 km i una amplada que oscil·la entre 16 i 64km. La recorre tota el riu Amu Daria (Amudarya, Panj, Oxus, segons les terminologies) que neix al Pamir, que en alguns trams es també fronterer amb el Tadjikistà. El riu Whakhan, tributari de l’anterior aporta les seves aigües a lazona on ja s’anomena riu Panj. A la part meridional del corredor, hi trobem les muntanyes del Hindu Kush que fan frontera amb el Pakistan. Es pot accedir a aquest país per alguns passos de muntanya no gaire transitats, encara menys per estrangers. L’extrem oriental fa frontera amb la Xina, pel pas anomenat Wakhjir a uns 4000m. Aquesta frontera normalment és tancada o de molt difícil pas. Tampoc hi ha una carretera en condicions. La part més septentrional del corredor fa frontera amb el que actualment és el Tadjikistà, encara que quan nosaltres hi vàrem anar aquest territori formava part de la Unió Soviètica.
En el joc estratègic de les grans potències del segle XIX, aquesta vall va fer de tampó per que l’imperi rus i el britànic no tinguessin cap frontera comuna que pogués ser origen de conflictes. És doncs, un territori estratègicament sensible, el que explica que sigui complicat de visitar o d’obtenir els permisos per accedir-hi. Per aixó els cims de la part sud de la vall (la frontera amb el Pakistà) han estat els darrers a ser ascendits de tot l’Hindu Kush.
El país
L’Afganistà es un país de l’Asia Central, d’uns 648.000 Km² i per tant, mes gran que Espanya. És un país molt muntanyòs (un 75%) i molt poc poblat, fora de les ciutats. Té un clima continental extrem, amb poca pluja, i desèrtic fora de algunes valls mes fèrtils cap al noroest (Herat) i les valls dels rius més cabalosos.
És fronterer amb el Pakistà a l’est i al sud, amb l’Iran a l’oest, amb el Turkmenistà, l’Uzbekistà i el Tadjikistà (antigues repúbliques soviètiques) al nord, i finalment amb la Xina al nordest, al final del corredor de Whakhan.
La seva situació geogràfica l’ha fet, i el fa encara avui, terra de pas entre el desert del Belutxistà i les muntanyes. Entre l’Iran de l’Orient Mitjà i el Pakistà, la Índia i l’Extrem Orient. Ha estat l’objectiu de moltes invasions al llarg de l’història: macedonis, turcs, iranians, perses, mongols, anglesos, etc. Tots ells hi han deixat una petja que es tradueix en un país multiètnic, multicultural i multilingüístic. Aquesta història convulsa de conquestes i guerres, crec que ha configurat un poble molt orgullós. Gent guerrera amb tendència a la confrontació, tant entre ells com amb qui calgui. Aixó es pot deduïr fàcilment de la seva forma de vida i fins i tot dels esports mes practicats. La competició que vàrem veure a Kabul consistent en punxar i arrencar del terra una falca de fusta amb una llarga llança, amb el cavall llençat a galop. L’informació oral dels assistents, va ser que antigament l’objectiu era el cap de algun enemic. I l’esport nacional, el buzkashi, que consisteix en que dos equips de genets, competeixen per agafar una cabra morta i col·locar-la al camp del contrari. Excepte portar armes, pràcticament tot s’hi val incloent colpejar o fer caure de cavall a l’adversari. Normes, poques.
Nosaltres hi vàrem ser l’any 1977 en un periode que, vist l’any 2016, va ser de relativa tranquilitat. Uns quatre anys abans, el rei Mohammed Zahir Sha, havia estat destronat per el seu cosí i cunyat, Muhammad Daud, en un cop d’estat pacífic que va proclamar la república. Muhammad Daud, al seu torn va ser enderrocat l’any 1978. Van seguir diversos governs, el darrer amb força presència militar de tendència comunista. Aixó va comportar l’aixecament armat de diverses faccions tradicionalistes i nacionalistes amb la corresponent inestabilitat política. L’any 1979 va entrar al país l’exèrcit rus, teòricament per ajudar els comunistes locals. No sé si escriure que va començar o va continuar, una guerra, que amb més o menys intensitat, encara dura.
Aquell any nosaltres vàrem trobar un país bàsicament agrícola i ramader, amb unes comunicacions precàries. Comunicacions pràcticament inexistents fora de les carreteres que, des de Kabul anaven, via Herat o via Kandahar, a l’lran, les que anaven, via Jalalabad, al Pakistan i les que anaven, via Mazar-i-Sharif o Kunduz, a les repúbliques soviètiques. Fora de les capitals no hi havia energia eléctrica. Només hi havia comunicació telefònica entre les ciutats principals.  Part de la població era nòmada i la resta es dedicava a la ramaderia i l’agricultura, fora d’algunes petites industries a l’entorn de les ciutats.
Apart de les diferents llengues que es parlaven al país, el segon idioma més conegut era el francès i, per tant, aquest era l’idioma en el que ens podíem fer entendre als llocs oficials o amb l’oficial d’enllaç.
La preparació
Deixant de banda la sanció a que ens va sotmetre el Centre Excursionista de Catalunya, en no ser considerats expedició “oficial” de l’entitat, no hi va haver cap mena d’ajuda.
Quasi tots érem novells en aventures de aquest tipus. Només l’Enric tenia una certa experiència d’altres expedicions. De fet en Jaume, en Ton, en Joan i jo ens vàrem afegir al projecte força mes tard. Per tant vàrem participar menys en les tasques de preparació. 
Segurament amb mes experiència haguéssim fet algunes coses de manera diferent. Potser un millor coneixement previ del país, aspecte difícil encara avui dia. Potser més control sobre el material, el transport, les duanes i la facturació. Però també crec que la inexperiència no va afectar de manera important el desenvolupament de l’expedició, mes enllà del retard per la pèrdua del material facturat, que vàrem trigar una setmana a recuperar.
De la preparació no en puc parlar gaire per el fet de la meva incorporació tardana. Tinc però uns certs records com per exemple l’anada a l’aeroport el 2 de juliol a portar el material que havia de anar via cargo (precisament el que es va perdre). També una visita conjunta a Sanitat del Port per una vacunació col·lectiva. I les negociacions de les reserves i bitllets d’avió que ens va gestionar l’agència de viatges Aster.
Si no recordo malament, unes setmanes abans de marxar, tots havíem anat a l’Institut Nacional d’Educació Física, aleshores situat a la Residència Blume d’Esplugues de Llobregat a fer-nos una revisió mèdica i una prova de consum màxim d’oxígen en esforç, per assegurar, dins del que és possible assegurar, que estàvem prou bé de salut.  No tinc cap constància dels resultats però no devien ser dolents des d’el moment que a ningú el van avisar de res i no recordo cap aspecte.
De les empreses que ens vàren ajudar, recordo molt bé Serval, que ens va donar motxilles i bosses de viatge, Altus amb algunes motxilles i Santiveri i Dietisa amb productes dietètics per la nutrició en altitud. Les tendes pels campaments d’altitud èren unes Jamet isotèrmiques, de color blau, llogades.Les botes dobles èren Kamet, obtingudes per a tots a bon preu. També vàrem comprar dos sacs de sabatilles esportives que ens van servir per donar als portadors, en alguns cassos com a part del pagament en lloc diners. Això no va regir pels dos portadors d’altura, l’Abdul Kabir i en Muhammad, ni tampoc per l’oficial d’enllaç Rahim, que anàven equipats amb el mateix material que nosaltres.
Havíem fet un cert entrenament físic. Una altre cosa seria considerar si va ser, o no, efectiu. Recordo alguna sessió atlètica a l’antic estadi de Montjuic, llavors molt fet malbé. Segurament, amb més experiència, potser haguéssim fet alguna cosa diferent. 
Capítol apart va ser la compra de material audiovisual. D’una banda, per obtenir el millor preu, vàrem comprar tots plegats el material fotogràfic que cadascú volia. D’altre banda es varen comprar cartutxos de pel·lícula format Super 8. Es tractava de fer un reportatge gràfic de la expedició, en forma de film. En acabat, aquest film es va estrenar a l’Institut Francès de Barcelona i es va projectar a diferents localitats per tal d’obtenir ingressos que compensessin part de les despeses de la expedició. L’ànima de aquesta activitat gràfica va ser l’Enric, tant per la seva afició com per la seva habilitat com a càmera. A més a més posseïa una bona filmadora, tot i que, això sí, pesava molt vist des de la òptica de les càmeres de 2016 i depenia d’un munt de bateries. A destacar el muntatge final del film i la tria de la banda sonora, a càrrec de l’Enric amb l’ajuda d’en Jaume Ferret, company de muntanya. (Veieu a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).
Notes de l’expedició
A partir d’aquí les meves notes passen a ser escrites en una llibreta d’una forma molt mes “telegràfica”. Repassades ara, fins i tot a mi em costa en algun moment entendre la meva lletra o el que vaig escriure. Devia ser per l’alçada?
Afegim a continuació totes les meves anotacions manuscrites d’aquells dies. Com es pot veure al principi, les anotacions son més extenses, mentre que els escrits del diari de l’expedició propiament dita, son molt més telegràfics.

Un dels bitllets de l’avió Barcelona-Paris-Delhi-Kabul de 1977.

Els dietaris de l’expedició

Dissabte 16 juliol. Francesc Banqué Avui comença l’expedició. A veurem si resultarà efectiva tota la preparacio que hem fet. S’ha acabat una etapa i en comença una altre: la de veritat. L’Urgend ens espera. 
Ens trobem a l’aeroport a les 9h. Ja havíem portat l’equipatge el día abans amb en Xavier. A mesura que anem ajuntant maletes, bosses i embalums es veu que ens passarem de pes. Ens passarem més del compte. En pesar les maletes a facturacio resulta que entre els nou portem 338 kg; total 158 kg de excés d’equipatge. De moment, a BCN passa. El problema el tindrem a Delhi; al trajecte Delhi-Kabul. Ara passa desapercebut perqué ens ajuntem amb un altre grup de la mateixa agència (Viatges Aster) que viatja a l’India i gairebé no porta equipatge.
Passem duana sense problemes i ens disposem a esperar el vol IB192 amb destí a París. Mentrestant en Ton aprofita per donar-nos, als que encara no la teníem, la segona punxada de la vacuna antitetànica. En acabat hi havia tot de gent mirant i fins i tot algú va preguntar qué ens passava.
Cap a les 11h sortim cap a Paris; no hi ha cap pega i arribem a les 13h a l’aeroport d’Orly Paris on registrem els passatges per Delhi i ens disposem a esperar les quatre hores  per tornar a volar. El primer embolic: tot d’un plegat em criden per els altaveus de l’aeroport d’Orly. Ja l’hem fotuda. Em  presento on m’indiquen i resulta que hi havia hagut un error al registrar el meu bitllet; s’arregla i no passa res. Amb una hora de retard, a ¼ de 7 de la tarda sortim cap a Delhi en un Boeing 707 i per tant un xic atapeïts. Arribarem demà, l’horari es:
       Paris_________________________Kuwait_________________________Delhi
Dia 16·7·1977.  18:15h      5:30h                            3:40h                        Dia 17·7·1977. 7h

Diumenge 17 de juliol. Francesc Banqué.
El viatge ha anat bé en general. No es menja gaire bé a l’avió, però no es un gran problema. Hem pagat però el retard de la sortida i en arribar a Delhi resulta que hem perdut l’enllaç a Kabul i per tant, a més a més de perdre un día ens veiem obligats a fer nit a Delhi, cercar hotel, etc.
De fet, arribats a Delhi, van començar les sorpreses i desventures de la colla. Sorpresa de la calor: molta i molt humida. Sorpresa de la terminal: semblava a mig fer, força bruta i plena de ocells (garses, etc) que viuen entre les bigues i que suposo entren per els forats dels vidres que falten. El que es cert es que fan un soroll molt desagradable i que sorprén molt que a dins una terminal hi hagi ocells sense problema. Una desventura perquè a l’hora de sortir els equipatges faltaven els nostres 338Kg. Per si ens volíem aconsolar no erem els únics que ens trobavem així; els altres catalans, els que involuntariament portaven part del nostre equipatge, també s’havien quedat sense les seves propietats.
Ajuntem les nostre protestes per l’endarreriment, ja que pretenem que Air India ens cerqui i pagui l’hotel, a les de pèrdua de equipatge. Com que som vint-i-dos a protestar (part en català i part en anglès) ens fan cas si bé es veu clar que els empleats de la companyia s’ens volien treure de sobre. No sé gaire bé com va ser però ens aconsegueixen lloc al Rangit Hotel i ens informen que l’equipatge ha seguit vol fins a Bombay i que procuraran recuperar-lo avui mateix, si bé no asseguren res. Per nosaltres es un problema doncs demà hem de volar cap a Kabul i  no podem fer-ho sense maletes. Ja em veig a Delhi uns quants díes. Encara sort que, al capdavall, l’hotel el paga Air India. 
No he estat a la India abans; per tant la meva impressió no es gaire objectiva. Pot influir-hi, apart del meu estat i tensió personal, el fet de que el monsó no es la millor estació per visitar-la. El fet es que em va fer l’impressió d’un país pobre, deixat i brut. Això s’accentúa quan arribem a l’hotel. Si bé està considerat com un dels bons hotels de Delhi, amb aire condicionat, etc, es molt curiós que no hi hagués cap habitacio arreglada. La meva no tancava amb clau, d’altres no teníen llençols, d’altres els faltava el coixí, i absolutament ningú tenía tovalloles. Després d’insisitir molt ens vàren portar unes tovalloles de més que dubtosa netedat i que no em vaig atrevir a fer servir.  Els carrers i la gent accentúen la impresió de pobres; pidolen molt i van deixats.
Un cop arribats a l’hotel i dutxats (no hi ha plat de dutxa ni banyera i per tant la dutxa és tot el bany) uns quants ens decidim a llogar un taxi i anar a la descoberta de Delhi. Així hem visitat la tomba de Gandhi, d’on hem hagut de sortir per cames per culpa de una espècie de núvol de mosquits, el Red Fort, etc. Per sort el taxista, de nom Printan Singh és molt amable i ens fa una certa funció de guia.
Com que pagava la companyia aèria vàrem fer els àpats a l’hotel. El menjador és majestuós amb molta fusta, alfombres… i ratolins que es passejaven per allà com si fós (de fet devia ser-ho) casa seva. Cap al vespre tenim notícies de que ja ha arribat l’equipatge; uns quants van a l’aeroport a fer-se’n càrrec.
NOTA 2016: Repassant l’escrit m’en adono que potser no vaig ser prou objectiu. Ara segurament  jutjaria aquesta primera presa de contacte diferent, més positivament.

Dilluns 18 de juliol. Francesc Banqué.
Al matí no fem practicament res. Anem d’hora a l’aeroport doncs hem de recollir l’equipatge deixat ahir vespre a consigna i facturar-lo. Com que preveiem que aixó serà llarg, hi anem d’hora. El problema gros dels 158kg d’excès d’equipatge que portem, es soluciona de una forma insospitada: el mateix empleat que ahir ens va atendre (no gaire bé, per cert) ho fa avui i ens passa l’excès de pes que ens podría costar ben bé vint mil duros a canvi de dues petaques de whisky comprades a Barcelona. Es deu considerar molt ben pagat, doncs a més a més ens passa la duana i ens acompanya fins a la porta. Si ho haguèssim sabut ahir!!
L’avió de Kabul surt amb dues hores de retard. Mentrestant ens ofereixen una ampolleta de Fanta. El vol Delhi-Kabul dura un xic mes de dues hores. Al volar sobre l’Afganistà puc tenir la primera impressió del país. És molt, però molt, muntanyós i àrid. Sembla despoblat. De fet ho és molt, i a més a més com que les cases son de fang des de l’aire no es distingeixen. Kabul ocupa una extensió considerable. Hi fem una passada per enfilar l’aeroport i es veu totalment format per cases baixes sense cap alineació excepte la part central.
L’aterratge és desastrós. Jo em pensava que deixàvem el tren de aterratge a la pista o que ens trobaríem les rodes a la falda, però per fi som a l’Afganistà i sembla que tot marxa bé.
De lluny veiem en Pere i en Josep que ens esperen. Ja hi som tots i això caldria cel.lebrar-ho. L’alegria però queda colpida per les notícies. No tenim ni el permís ni els 450kg de material enviats com a cargo. Per començar a tramitar el permís cal que un organisme oficial espanyol (Ambaixada, Federació, Delegación Nacional de Deportes) es faci responsable de nosaltres davant el Ministeri d’Exteriors afgà i aixó no ho tenim. Tampoc tenim el material enviat i ningú sembla poder esbrinar on han anat a parar els 450kg de material de muntanya i menjar que componen la segona part de l’equipatge.
Nota de 2016: En Pere i en Josep havíen viatjat a Kabul una setmana abans per començar els tràmits del permís i sobretot per fer-se càrrec del material que havia de arribar via cargo. Aquesta setmana d’avançada més la setmana de retard deguda a la pèrdua del material, va fer que a l’hora de marxar es detectés que havíen excedit del temps màxim del visat i fóssin retinguts a Kabul. Van volar un parell de dies més tard directament de Kabul a Paris.
Sortim de l’aeroport per anar cap a l’hotel. En Pere i en Josep havíen llogat tres taxis que ens esperàven. Per alguna raó, de moment per mí desconeguda i incomprensible (no conec les normes dels taxistes del país) quan arribem als cotxes esclata una discusió entre taxistes.  Sembla que tots ens volen carregar; no hi ha gaires més candidats a passatgers. En el soroll de la batalla ens prenen dels dits els equipatges i els carreguen als seus cotxes. Hi ha un moment en que em penso que tenim les bosses i motxilles repartides entre els cinc taxis que esperàven passatge. A tot això s’hi afegeixen un parell de policies que comencen a escridassar-se amb els taxistes. Al final tots onze i l’equipatge aconseguim escapolir-nos en els tres taxis inicials, deixant el batibull en plena efervescència.
Nota de 2016. En el viatge i primers díes d’estada ens varen acompanyar l’Anna Maria Pujol, dona de l’Enric i la Mercè Coll, parella d’en Pere, que van estar amb nosaltres fins a Kunduz i que després varen fer una ruta de turisme.  Es per això que en els primers díes es parla de onze persones i no de nou.
Els taxis gairebé toquen de cul a terra per culpa dels paquets; no corren gens i no canvien de marxa mai; potser no poden. El resultat es que el motor tus i pica de vàlvules d’una manera increïble. No condueixen ni mantenen els cotxes massa bé, es evident. En canvi, però, toquen la botzina com a desesperats.
Arribem al Green Hotel. Es senzill però sembla net. Ocupem les habitacions i ens disposem a recomençar les gestions a Kabul. El nom de l’hotel prové de un retall de gespa de uns 200 m² que el propietari cuida com un tresor preuat. Qui trepitja la gespa és com a mínim escridassat sinò expulsat de l’hotel. I si és algun empleat o algun afganés de pas, s’emporta un bon castanyot.
Nota de 2016: Aquí cal fer un parèntesi per explicar el que representa i significa aconseguir un permís per viatjar per l’Afganistà. Ja he dit que el primer que cal es que un estament oficial o diplomàtic del pais d’origen es faci càrrec i responsable del grup. Amb aquest paper, es va al Ministeri de Afers Exteriors, que dona un permís i una carta pel Ministeri de l’Interior, una altre per Afgantour (agència oficial de turisme) i una tercera per la policía. A l’agència cal contractar un guia, que no es pot triar, al preu de 20$ diaris a pagar des del dia que visites Afgantour, no pas del dia en que comença el viatge. Amb tot això es va a la policía que dona el visat i el salconduït per córrer per el país.
El visat i el salconduït van ser escrits a mà en caràcters àrabs als nostres passaports, amb tot de segells oficials també en el mateix alfabet. Això em va comportar certs maldecaps ja que en tornar a Barcelona, per raons professionals, vaig haver de fer una serie de viatges a Londres. Cada cop que a l’aeroport de Heathrow em veien el passaport tant “il·lustrat”, m’apartaven de la fila i havia de contestar una serie de preguntes. Mentrestant els companys de viatge m’havien de esperar, cosa que no els feia cap gràcia.
D’aquesta breu explicació es dedueix que un permís no es fàcil de aconseguir. Nosaltres, pel fet de tenir l’aval de la federació espanyola de muntanya, sabíem que el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol comunicaria al ministeri afganés corresponent que el grup té el seu permís i s’en fa càrrec. El que no sabíem es quan trigaría a arribar la comunicació oficial entre tants ministeris.
La federació, a instància nostra, havia enviat per telegrama una còpia de la comunicació del permís. No crèiem que això servís de gaire perqué un telègrama firmat per “Federación etc…” el pot enviar qualsevol. Contra tot pronòstic, va servir. Això dona una idea del nivell  de la burocràcia i dels burocràtes dels ministeris del pais. Tanco el parèntesi.
De totes maneres avui ja es tard per fer qualsevol gestió; més val anar a dinar que ja n’es l’hora. Començarem a descobrir Kabul. Som al barri que en podem anomenar “europeu” o “europeitzat” i turístic. Sorprén l’existència de cunetes molt fondes als carrers, sobretot tenint en compte que aquí no plou quasi mai. Sorprén també la brutícia, potser menys que a la India. Segurament també hi ajuda el fet de que la gent, suposo que per la calor, acostuma a tenir el foc i l’olla per cuinar a fora. Per tant l’ambient s’omple d’olors de tots tipus, ben desconeguts per nosaltres.
Els carrers d’aquest barri (de fet només n’és un, el que anomenen Chicken Street i una mica la mitja dotzena de carrers que el creuen) son plens de botigues de cara al turisme: joieríes, articles de pell, robes, llanes, etc. El carrer es plé de venedors ambulants que ofereixen des de ganivets a mitjons passant per tot tipus de coses. Al vespre s’en troben que ofereixen hashish. Una cosa positiva que després podrem confirmar al llarg de la nostre estada al país: no hi ha gairebé captaires, almenys en el sentit estricte de la paraula. Així com a la India n’estava plé, aquí gairebé no s’en veuen. Això sí: proven de vendre’t qualsevol tonteria per una fortuna i sempre estan disposats a regatejar.
Anem a dinar a l’Istambul, un restaurant semiafgà, semieuropeu on asseguts en cadires podem menjar plats afgans o europeus senzills: una truita, un bistec… (Nota 2016: després sabrem que pràcticament només es troben cadires i taules als restaurants de les grans ciutats: Kabul, Kunduz...).
La tarda la dediquem a recórrer el carrer ja esmentat Chicken Street i anar veient botigues. Estem força cansats i anem a dormir d’hora.

Dimarts 19 de juliol. Festa Nacional. Francesc Banqué.
Al matí he anat a l’aeroport amb en Joan i en Josep. Es tracta de fer una gestió més per trobar l’equipatge. Avui hem tingut sort. Malgrat ser festa hem pogut contactar amb un empleat de la companyia aèria afgana Ariana que ens ha ajudat molt: Mr. Quahim. D’entrada va prendre interés en el nostre problema; molt d’interés en comparació amb la mitjana dels funcionarisdel pais. De moment ens dona la primera solució concreta des de que hem arribat: enviarà demà un tèlex a Delhi i a Bombay demanant si tenen l’equipatge. 
Al sortir, com que no podem trobar la resta del grup repartit i enfeinat provant de aconseguir el permís i mil coses més, decidim d’anar al museu de Kabul. No es molt gran i sembla a mig muntar tot i que hi ha peces  interessants. Es veu que l’Afganistà ha sofert diverses invasions però que cap, excepte potser les invasions turcomanes, ha perdurat o ha sigut important. Hi ha fins i tot restes de la civilització grega de l’época de Alexandre el Gran i posteriors influències budistes. Es interessant de veure la col·lecció d’armes, primitives d’aspecte però més modernes del que semblen i de gran calibre.

Sortint del museu hem vist uns jardins i hi hem anat. Son força bonics però semblen artificials, no propis de l’ambient. Hi havia una morera i en Josep al veure que hi havia gent dalt collint mores s’hi ha enfilat per collir-ne. Eren molt bones. A tocar de l’hotel, un altre escàndol públic: el taxista que ens havia portat al museu s’ha esperat; nosaltres creiem que era per gentilesa o perquè no li ha sortit altra feina. En tornar a l’hotel volia cobrar qui sap qué. En Joan l’ha engegat i s’ha format un embolic de mil dimonis. Es veu que aquí és normal que una discusio entre dos s’expliqui al “públic” i hi acabin intervenint tots els passavolants possibles.
A la tarda hem anat a veure les festes populars i les atraccions de la festa nacional. No sé qui era l’atracció ni per a qui: si els firaires i el que havien muntat, els afganesos o nosaltres. Primer ens hem “colat” sense pagar a un estadi on es preparava un important partit de hockey herba. Així que ens han vist entrar hem estat voltats de gent, que ens volia vendre de tot, i de guàrdies que els foragitaven del nostre costat. Lògicament hem acabat voltats de guàrdies i amb la gent a respectuosa distància. Semblàvem apestats. Per frustració dels pobres uniformats guàrdies hem acabat marxant. M’ha sabut molt de greu ja que mai abans havia estat tan ben vigilat, com si jo fos qui sap quina autoritat de respecte.
Llavors vàrem anar a parar als “cavallitos”, uns carrussels i unes nòries de fusta, tot a tracció humana.     
El cor de la festa era una competició en la que es tractava de punxar i arrencar un tros de fusta clavat a terra, que sobresortia un pam, amb una llança des de un cavall al galop. Hi havia molta emoció i resulta molt espectacular i bonic. El que no entenc és com ho fan, quan no encerten la fusta, no s’els hi clavi la llança a terra i es fotin una bufetada èpica. Tot d’una, sense previ avís, els genets carreguen contra la gent (inclosos nosaltres) a cops de fuet per tal de ampliar el camp de joc. Això ho fan periòdicament quan els espectadors ens anem menjant l’espai. L’espectacle, encara que no entenem del tot la competició, es fabulós. Hem tornat a l’hotel a peu envoltats de gent vestida de festa, que ens miraven estranyats; com nosaltres a ells. Anem a sopar i demà serà un altre día. El millor: el joc dels cavalls; es realment molt bonic i vistós, i suposo que difícil perqué el cavall havia de anar al galop ja que si no la fusta no quedava clavada a la llança i no valia encara que l’arrenquessin de terra.  Com que a més a més sortia poc de terra, el genet havia de anar totalment tombat de costat, el més proper al terra possible. Realment s’havia de saber muntar a cavall molt  bé.       

Dimecres 20 de juliol. Francec Banqué.
Hem conegut en dies successius el kabuli pilaw (arròs llarg amb verdures), el shislish kebab i el yuma kebab (diferents plats de carn). El peix es gairebé desconegut. Qualsevol plat del pais, en general, va precedit de una sopa normalment de pastanaga o carabassa, que amb força sal i una mica de pebre, afegits a la gana que tenim, arriba a ser bona. Com a beguda l’únic fiable del pais es Coca Cola o Fanta. En general el menjar no es dolent. És poc variat almenys segons estem acostumats, però com que sovint ens trobem fotuts i ens desganem, ja en tenim prou.  La neteja dels restaurants no es gaire acurada, per dir-ho finament. Les cuines acostumen a ser brutes i força fastigoses, però el menjar està força ben presentat tot tenint en compte l’escala de valors del pais (si això mateix m’ho presenten de la mateixa manera a Barcelona, de segur demano el llibre de reclamacions).
Al matí anem a l’aeroport. Mr. Quahim no hi  és; caldrà tornar-hi a la tarda. Tornem cap a l’hotel. A la tarda veiem Mr. Quahim i s’envia a Bombai i a New Delhi el primer tèlex de la sèrie. Després lloguem un taxi i anem a Pathuma un parc prop de Kabul que pren el nom del poble on és. Bonic parc. En tornar ens dediquem a comprar diferents coses. Recorrem Chicken Street. Jo vull comprar quatre coses de jade: compro un penjoll i uns anells, a més a més de un parell de bruses, etc. Cal regatejar molt i tenir una certa cara dura, que si no et foten. Crec que m’han sortit prou bé les compres.
El resum del día és: un altre dia perdut. No s’ha avançat quasi res perquè l’equipatge està totalment perdut. Vés a saber on és. Un punt positiu: s’ens ha acceptat per part del ministeri el telègrama de la FEM com a permís o aval i amb tot això han començat els tràmits del permís del país, que vista la burocràcia, ja veurem quan duren.

Dimecres 20 de juliol de 1977. Kabul. Ton Ricart.

Començo a escriure el dimecres 20 de juliol de 1977 a Kabul.

Kabul, capital de l’Afganistà. Una mica més de mig milió d’habitants segons ens diuen els entesos. 1.700 metres d’altura. Clima sec i continental. Els colors sòn ocres; només el vermell d’algun anunci de Coca Cola i poca cosa més. No hi ha dones al carrer. Vaja, ben poques i com a excepció. Amagades sota una espècie de vestit / tenda de campanya que els hi penja del cap i arriba als peus. Hi veuen per una reixeta estratègicament situada, però nosaltres no les hi podem veure els ulls. Treuen les mans per altres forats convenientment disposats per si han de fer alguna cosa. Amb la calor que fa, no aixequen el vel ni per menjar un gelat. S’el mengen dins del burka.

Ciutat sense clavegueres. L’aigua i els residus corren a les vores dels carrers. Tres hospitals que jo hagi vist, amb cert aire europeu des de l’exterior, sense aprofundir gaire.

Som allotjats al Green Hotel. Tres estrelles teòriques. Bàsic, però net. Un bany cada 4 habitacions de dos persones. Cèntric. A un pas de les avingudes principals. Un jardí molt agradable, amb ombra, que fa honor al nom de Green. Cal anar a menjar a fora, que aquí només fan té i donen galetes per esmorzar.

Per començar. No ha arribat el material ni la farmaciola. No tinc estris ni medicines. Espavila’t.

Problemes viscuts fins ara, des de la sortida de Barcelona el dissabte 16 de juliol. En Conrad amb problemes a la boca per un queixal arrencat 4 dies abans de l’expedició. Va tenir febre abans de marxar i pren tractament amb amoxicil·lina i suxibuzona. Avui ja va millor. En Joan es posa gotes d’Otosedol (antiinflamatori i anestèsic local) a l’orella dreta; sensació d’orella tapada i no sentir-hi bé. Doloriment, però no dolor intens. “Doloreja, però no fa mal”. Sense supuració. El dia 18 de juliol vàrem fer un rentat òtic, conducte auditiu extern, amb aigua sabonosa i una xeringa. No tinc otoscop ni en tindré quan recuperem el material. Surten fragments de cerumen en gran quantitat. Bé. Però apareix una síndrome vertiginosa sense que arribi a l’inestabilitat ni a caure a terra. Cedeix en pocs minuts de repòs ben estirat al llit. Al matí següent, orella destapada i asimptomàtic. Bona feina, però arriscada. Si hi hagués hagut perforació del timpà...

Sembla que tots anem prenent regularment la cloroquina. Els del consell al viatger de l’Hospital del Mar ens van aconsellar prendre-la com a profilaxi del paludisme. Penso que és una mica exagerat i que el risc de paludisme en aquest país desèrtic ha de ser baix. En fi, ells sòn els experts. Malgrat tot, confesso que algun dia me n’he oblidat. En tot cas, per Kabul, no es veuen mosquits. Ni a l’habitació de l’hotel ni enlloc. Potser sòn uns exagerats i li col·loquen cloroquina a qualsevol que surti del país...

En Pere, en Josep i en Jaume, aquest darrer amb major virulència, tenen o han tingut una erupció maculopapulosa generalitzada que semblen picades d’algun insecte. Podria també ser una reacció al·lèrgica, però dubto que aparegués en tres persones alhora. Que hi hagi un al·lèrgic si que pot passar, però tres de cop, no. A més a més, les lesions sòn ben localitzades i repartides en grups per diverses zones del cos. Agrupacions màximes de 20 picadetes per zona. Les lesions sòn ben vermelles -eritematoses- i piquen molt -pruriginoses-. Jo tinc una cosa similar a la cuixa, però a mi no em fa nosa. Tot plegat fa pensar en alguna bèstia agressiva. Xinxes? Puces? En Josep i en Pere, ja fa dies que sòn per aquí i la cosa els hi va de baixa. En Jaume, que va arribar amb nosaltres, el gruix de la colla, és en ple brot. La picor no el deixa viure. Li he injectat clemastina i dexametasona per via intramuscular, amb això ha pogut respirar una estona.

Problema: encara no tenim el material, el que inclou la farmaciola. És a dir he hagut de comprar els medicaments, que aquí es venen comprimit a comprimit i ampolla a ampolla. Com que no hi havia xeringues de 2 mL ni agulles intramusculars, l’he hagut de punxar la dexametasona amb una agulla intravenosa, que és més curta i amb una xeringa de 10 mL. Molt dolorós. Per evitar conflictes als glutis, he punxat al deltoides. Crec que s’en recordarà molt temps de mi, pobre. Després de la punxada, continuar amb tractament oral.

Tot el material, farmaciola inclosa, facturada per cargo abans de sortir nosaltres, deu estar fent-se malbé al sol de qualsevol aeroport tropical. De moment no ha arribat a Kabul.

Portem dos nits a Kabul, en Xavier i jo ens hem llevat amb el nas i la gola secs com paper d’estrassa. A mi m’ha sagnat el nas quan m’he volgut mocar, és clar. Com de costum, amb aquest nas que sembla de segona mà. Si no fos perquè la garantia ha caducat, potser li demanaria a la mare com em va posar aquest nas, que sembla comprat a la botiga del tot a cent. Els demès s’han anat queixant, poc o molt del mateix problema. Servidor sembla el més afectat, no dormo bé i em desperto sovint amb la gola i el nas ben secs. Serà aquest clima? Un servidor és barceloní i, normalment, viu al banymaria de la humitat mediterrània. Amb l’altitud, és d’esperar que això vagi augmentant, pel que tocarà prendre paciència, que greu ja es veu que no ho és. Avui, sensació de cremor a la tràquea, però sense tos, febre ni altre trastorn preocupant. Escurament de la gargamella continu. Cosa poc elegant. La rinitis que era seca en començar, ha passat a humida i ara no molesta. Tot plegat, canvi de clima, de dieta i d’altitud. Ens hi haurem d’acostumar. Respecte del no dormir gaire, cal apuntar que ens fem un tip de beure té. Beure, hem de beure, que fa sol i calor de forn. I no és fàcil trobar cervesa a Kabul. O beus ampolles de refrescos americans amb gas i sucre o beus té, que és aigua bullida. Potser haurem de trobar la manera de tenir aigua per beure; tinc alcohol iodat per desinfectar-la, només em falta una ampolleta per posar-ho. Però, ecs, l’aigua iodada és especialment desagradable i els companys m’enviaran a fer punyetes. Tot serà que acabem tenint una epidèmia de diarrees aquí a Kabul... A veure que podré fer.

Ho explico perquè avui ha començat en Xavier. Una diarrea, líquida, sense sang ni altres trastorns, d’aparició sobtada i que l’ha fet córrer. Una vegada ha passat el rampell, s’ha trobat bé durant el matí. A migdia, malestar indefinit, dolor abdominal i vòmits intensos quan intenta beure alguna cosa. I bé que haurà de beure, que sinó farem un pa com una hòstia. Tractament per via oral amb antibiòtic (gabromicina), un regulador de la flora (Colifobac®, que no hi ha manera de saber que porta i vès a saber si funciona...) i un antiemètic (metoclopramida). Si funciona, mira que bé, i si no n’hi ha prou, haurem de passar a tractament endovenós. De moment segueix igual, amb diarrees i afectació general, però sense febre ni deshidratació.

Afortunadament, la resta, pupes i gola seca apart, es troba bé.

M’hauré d’espavilar per trobar més medicines. Pel que es veu no podré racionar els pocs antidiarreics que em queden, si això segueix així. No sembla que sigui un gran problema, que a Kabul, pagant, es pot trobar de tot i, si no, t’ho busquen en poca estona. En cas de desesperació sempre podria recórrer als hospitals. M’hi faré una passejada per olorar-los, fer-me una idea i classificar-los. Per triar el que convé si convingués. Preguntaré als forasters, europeus o americans, que viuen per aquí a veure que em recomanen. Si és que en trobo algun.

  Imatges dels carrers i del mercat de Kabul.

A la primera fotografia des carrers de Kabul, podem veure les úniques dones de la capital que no portaven burka de cap a peus. Almenys que veiéssim nosaltres. La fotografia, difícil de fer i de lluny. L’excusa va ser la parada de microbusos i una gasolinera, però crec que les noies s’en van adonar i no van protestar. Potser ho van agrair a jutjar pel fons de les seves mirades, però ves a saber... La mateixa fotografia també mostra una altre dona amb burka. A les altres fotografies si que hi ha dones. De tant en tant. Aixó si, poques i ben tapades. A més a més, segur que eren les més valentes. A l’Afganistà, les dones, o no hi eren, o eren tapades de cap a peus. En cap cas es podien fotografiar si no volies problemes amb els vianants.

Durant el viatge, a les carreteres, quan creuàvem una família camperola (mare, pare, nenes, nens), amb el ruc carregat dels productes del seu camp, que anaven al mercat del poble, podíem veure al pare, els nens i les nenes molt petites al marge de la carretera, observant-nos. També hi era el ruc carregat. O sigui que no temien que els robéssim; si fos així s’haurien amagat tots inclosa la bèstia amb la mercaderia. La mare i les noies grans, ben tapades sota aquell sol del desert, eren amagades darrera d’unes roques. Treien, però el cap, per veure els cotxes i els estrangers. Curiositat. S’amagaven, però per les mirades era evident que no eren idiotes. La pregunta que ens fèiem nosaltres era: i perquè s’amaguen? Serà que ens tenen por? Les seves mirades encuriosides des del darrera de les roques no mostraven por. Aleshores, quin és el seu estatus familiar i social i quines son les seves obligacions com a dona? Que els hi deuen haver explicat de nosaltres? Potser també s’amaguen dels altres afganesos? Podria ser que per elles, s’ho creguin o no s’ho creguin gaire, tot home és potencialment un indesitjable perillós, excepte que sigui de la família? O del clan. Si és així, els hi deu semblar millor passar desapercebudes fins que arribi el que hagi d’arribar: el que decideixi el patriarca. I després també, millor passar desapercebudes

Les/els nòmades del desert, com veurem més endavant, no eren així. Si que portaven un mantell vermell al cap, cosa que s’explica per aquell sol sense misericòrdia. Però els homes també. O portaven un turbant o un mantell al cap. Les dones nòmades, però, que mai caminaven i sempre eren dalt dels camells amb les filles petites, no anaven tapades de cara. I ens feien conyetes als occidentals, que nosaltres no enteníem, amb grans riallades dels homes de la caravana. A la caravana només caminaven els nens grandets  i els homes pobres. Els homes rics anaven a cavall.  

Dijous 21 de juliol. Francesc Banqué
Avui hem sortit d’hora a fer gestions. Jo he anat amb en Conrad cap a Afgantour, a la caça del famós permís de viatge. A veure si ens assignàven un guia oficial, condició imprescindible pel permís final de la policía. L’edifici d’Afgantour es al bell mig d’un barri de fusters i és ben atrotinat; falten vidres, etc. Hem hagut de esperar una bona estona. No èrem pas els únics: hi havia belgues, francesos i uns polonesos companys de fatigues, tots a la recerca del permís dels trons.  Cap a mig matí s’ens ha assignat el guía: un tal Rahim, jove, que a primera vista sembla bo. Llàstima que per raons d’estudis no hagi pogut venir amb nosaltres l’Abdul Hacq, guía que hem contactat i que ens havien recomanat altres expedicions espanyoles. De totes maneres el guía sembla bo. Ja només falta el permís de la policia....
Nota del 2016. Al llarg de la expedició la meva opinió sobre el guía va canviar del tot. De fet era un estudiant que s’ens va assignar per el seu coneixement de la llengua francesa i del país, però amb nul.la o escasa capacitat de gestionar els temes que varen anar sorgint al llarg dels dies següents i amb un desconeixement absolut de la muntanya. Com a mostra, el dia de la sortida de Kabul es va presentar amb sabates de xarol!.
A la tarda, truco a l’aeroport (avui no hi anem) per si en saben res. No saben res però ens diuen que hi podem anar demà encara que sigui festa.
Nota del 2016. A aquestes alçades nosaltres i la nostra problemàtica ja èrem coneguts de tot el personal (poc) d’equipatges d’Ariana i entràvem i sortiem de les oficines com si fóssim a cal sogre. Van ser dels pocs que es van fer seu el tema de l’equipatge.
S’ha planejat una excursió a Bamiyan i a Band-i-Amir. Jo voldria anar-hi però no em trobo bé. Tinc una diarrea molt forta i tot avui estic sense menjar. Finalment marxen en taxi en Joan, en Josep, en Pere, en Xavier i el guia. Tenen intenció de tornar demà.

Dijous 21 Juliol. Kabul. Ton Ricart.

Sòn les 17 hores. Canvi de la situació. A pitjor, és clar. Com de costum. Com ja ha definit la inexorable llei de Murphy; tot alló que pugui empitjorar, tard o d’hora, empitjorarà.

De fet, pensant-hi, d’aixó viu el sistema médico-assistencial. Si tot anés sempre bé, els metges no seriem necessaris. Però life is life i ens carreguem de pupes. O sigui que, com deia el meu avi de Santander: para vivir necesitas ajo, agua y resina. Traduït: “a joderse, aguantarse y resignarse”. Gran i miserable realitat.

Tornem cap aquí on som. La crua realitat.

Aquest matí han marxat quatre, amb un cotxe atrotinat a visitar Bamiyan i Band-i-Amir. Hi anaven en Joan, en Josep i en Pere que sòn els únics que estan bé. En Xavier, ha esmorzat bé i ha anat millorant amb el mateix tractament que ja vaig escriure ahir. I també s’hi ha afegit.

Antic palau reial i mesquita principal de Kabul. O així ens ho van dir. Hi poso un contrallum sense detalls. El cert és que era una runa abandonada. Potser no era certa ni una cosa ni l’altre. 

Dels que som aquí a Kabul: en Jaume, amb sensació de cansament com per no llevar-se. Només menja alguns vegetals i gairebé no surt de l’hotel. No li trobo res més que cansament intens. L’altitud? Tampoc som tan amunt. El clima? És continental i sec, però tampoc n’hi ha per tant. Alguna cosa que es prepara i que anem covant però que encara no dona la cara? Deu ser aixó. Milions de microbis diferents dels que coneixem ens assetgen. I el nostre sistema de defensa està ben atabalat i treballant com mai. És clar, com més gastes en anticossos, menys et queda per païr o per pensar. Ja es veu que l’energia no és infinita. Deu ser això. Vigilem, perqué aquest cansament no és normal amb la de coses interessants que hi ha per fer i per veure aquí.

No toca encara, però ja pateixo per l’hepatitis vírica. L’apatia sol ser el primer símptoma.

En Francesc ha començat la diarrea aquest matí; ha hagut de córrer tres vegades, però es troba bé. Tractament clàssic i que begui força. Tractament clàssic, si, si, que s’estan acabant les reserves. En Conrad també està aixafat i desanimat. El queixal va millor, de manera que una infecció a la cara no pot ser la causa del desànim. De moment no té diarrea però si que té doloriment abdominal i mareig. Sensació de basques quan veu o olora el menjar. L’Enric ha començat aquesta nit amb vòmits, imparables, i diarrees. Molta afectació general, poc mal de panxa però si mal de cap. Diria que té febre, però no tinc termòmetre. Freqüència cardíaca a 120 batecs per minut en repòs. Gastroenteritis segur, com tots els altres, però de moment no està deshidratat. Com que és el més veterà del grup, és important que millori i descansi bé, per elevar la moral de la colla. Ademés del tractament clàssic (rehidratació, antitèrmics, antisèptic intestinal) hi afegiré una mica de benzodiacepina a la nit perquè dormi. Però no serà fàcil, que ell ja pren les seves medicines pel seu compte (sal·licilats i uns supositoris antitèrmics -Rectolmin- que desconec de que es composen). I per acabar, un servidor, que ha passat mala nit, el nas va degotant, cansament com si fos malalt, basques i mareig, sensació de cap i ulls pesants com si tingués febre. Però no tinc cap dolor. Ni diarrea ni vòmits. A la tarda, uns viatgers, que han arribat al Green Hotel de Kabul camí de la Índia, ens deixen un termòmetre una estona. Ja veus, l’únic que té febre soc jo; 38,5ºC. Freqüència cardíaca també a 120 batecs per minut en repòs. És clar que només ho he mirat a 5 expedicionaris, que els altres eren fent maleses per trobar lapislàtzuli a Kabul. O sigui que tampoc deuen tenir febre...

O sigui, que estem fets una coca i tinc un hospital a les habitacions de l’hotel. Avui uns, demà uns altres. Tot plegat, les panxes a Can Pistraus, el sistema inmunitari destarotat i el personal arrossegant-nos com cucs.

Avui he trobat, i he comprat, un sèrum glucosat al 5%. Per si convé el tractament endovenós. I un termòmetre. Em vaig modernitzant. A veure si en trobo més, que potser ho necessitarem. De moment el tractament és aigua i sals. També he comprat unes pastilles per desinfectar l’aigua, que no anem sobrats d’hidratació. Estan escrites en parsi, però pel color deu ser permanganat potàssic.

Quan he sortit a recórrer farmàcies, sota un sol que era com un martell al cap tot i que duia barret, m’he assoleiat i acalorat. Encara estic bevent i refrescant-me. Aquest humil servidor, roset i de pell blanqueta, hauria de fer muntanya a Noruega, que diuen que hi ha temperatures més humanes. Màxim 20ºC a l’estiu. Un paradís. El que passa és que contra el fred tinc bones armes i em sè defensar. Contra la calor, estic inerme. Només repòs, aigua i que corri l’aire a l’ombra.

Respecte de la deshidratació, haig de dir algunes coses: cap de nosaltres orina amb l’asiduïtat i aquella alegria que ens caracteriza quan fem aquesta feina a casa. Orinem poc i molt concentrat. Aquí la calor és més suportable que el banymaria de la Índia. Allà fa molta calor i la pell és suada/mullada tot el dia. Aquí només fa calor al sol i tenim tot el dia la pell seca. És clar, la suor s’evapora a l’instant, es refresca la pell i mantenim la temperatura corporal al seu lloc a base de perdre aigua. Aquí, la calor és més suportable, però també és més perillós, perquè el subjecte va perdent aigua i sals amb la suor, i en resulta una deshidratació hipotònica que no fa sensació de set fins que és massa tard. Quan apareix la set, ja estàs amb febre. O sigui que a desinfectar l’aigua i a beure obligadament abans de tenir set. Els qui estan més fotuts, em faran cas. Els valents que es troben bé, potser m’enviaran a fer punyetes. Ja es veu clar que no tothom és igual.

Des de Delhi que tinc unes llagues a la boca, tipus afta. Una a la punta de llengua, molt dolorosa, i dos als llavis, més suportables. Actualment ja van a la baixa. Destil·lació nasal, faringitis i veu enrogallada com de beure aiguardent dolent. Fa mal en beure aigua freda, que és el que em ve més de  gust. Resum: alguna cosa hi ha a l’Àsia que no li ha agradat als meus soferts defensors de les vies respiratòries i digestives. Es confirma, una vegada més, que no som res. I, de moment, no només no som res sinó que anem clarament a menys.

Paciència.

Avui ha marxat l’expedició del Centre Acadèmic D’Escalada (CADE) del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) cap a Qazi Deh. També han marxat a fer el turista els quatre més sans de nosaltres (Pere, Josep, Joan i Xavier) a visitar Band-i-Amir i Bamiyan. Aquests llocs, que han de ser apassionants de veure i viure, sòn a 200 i 250 km de Kabul. Les meves obligacions amb els hospitalitzats, no em permeten sortir de Kabul. Bona excusa; la veritat és que tampoc vaig gaire fi. Però si em trobés bé... doncs tampoc podria. 

 Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

 El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.

Els llacs de Band-i-Amir continguts per muralles calcàries. Color blau al desert.

Aquí seguim sense permisos oficials per viatjar a l’Hindu Kush i sense retrobar el material. L’espera i les gestions, sumades a les pupes, es va fent llarga i comença a pujar el desànim.

Avui, m’ha semblat que de poc no tenim un incident de carrer amb un guàrdia urbà. Aquí el trànsit, no és tan espès com a New Delhi, però és igual de caòtic. Tornàvem d’esmozar un té amb uns txapatis i un meló i al nostre costat un guàrdia ha tocat el xiulet ben fort a algun conductor infractor. En Xavier, ferit a l’orella pel xiulet, ha cridat: “Penalti!”. El guàrdia s’ha posat tan dret com era mirant-nos amb uns ulls vermells que treien espurnes. Com que hem fet els desmenjats i hem seguit caminant com uns turistes despistats... no ha dit res.

Divendres 22 de juliol. Francesc Banqué.
De bon matí he anat amb en Conrad a l’aeroport. Es la única gestió que podrem fer avui perquè es festa. Evidentment el material no ha arribat i hem posat un nou télex que em temo que, com els altres, no serveixi per gaire.
Després hem anat a correus per telefonar a Barcelona veure si en poden treure l’entrellat. Mentre esperàvem per trucar s’ens ha acudit de posar un telex a la Pilar explicant les nostres desventures.
Nota del 2016. Si no recordo malament, es tractava de la Pilar Postigo, socia del Centre Excursionista de Catalunya a qui la seva empresa gentilment li va permetre l’ús del seu tèlex  perquè tinguèssim un contacte en cas de necessitat. Jo tenia el número del tèlex. En Conrad s’ha quedat esperant la conferència i jo he anat a posar el tèlex. Després de dues redaccions per treure el màxim profit dels tres minuts de tèlex, que son el mínim, d’una bona xerrada en francès amb l’operador de tèlex i de convèncer a un parell més de persones que eren per allà, he pogut posar el tèlex. Al cap d’unes tres hores ens han donat la conferència i lògicament la Núria ja no era a casa. Total, no n’hem sabut res.
La central de teléfons es manual; jo recordava haver-les vist només de ben petit. Hi ha una telefonista front a un quadre de connexions. Des de la cabina, que no era tal sinó una espècie de mampara, he pogut escoltar i seguir com s’anava establint la comunicació: la telefonista demanava comunicar amb Teherán, deprés demanava a Teheran una comunicació amb Moscou, després demanava a Moscou l’enllaç amb Paris des d’on, suposo es va marcar el número de Barcelona.
A la tarda s’han començat a produïr esdeveniments. D’una part he rebut un telegrama de casa indicant que el material havia sortit en el vol AI132 de Londres cap a Bombai i per tant la hipòtesi de que el material estava parat a Londres queda descartada, reforçant-se la que el material es a Bombai, que per altre banda, segueix mut. També han tornat els excursionistes, abans d’hora, amb no gaire bona cara i bruts de forma increïble. Diuen que ahir vespre quasi van ser atacats per uns bandits que assaltaven un camió que anava davant d’ells i que han passat la nit junt amb els passatgers del camió (un d’ells ferit de bala, desinfectant la ferida amb Fanta) a una especie de casa-fonda, sense dormir i tement ser atacats de nou. Cap a la matinada ha arribat la policia i han pogut seguir. A partir de això hem pogut saber que a Kabul hi ha mes d’un turista ferit per bandolers que no son un cas aïllat sino fins a cert punt “normal” dins la vida afgana. Cal tenir-ho en compte per quan marxem de Kabul

Divendres 22 de Juliol. Kabul. Ton Ricart.

A veure avui... Aquest matí, passi de visita a l’hospitalet que tinc muntat. Tothom caigut al catre fet una coca. O gairebé tothom. En Francesc, l’Enric i en Jaume van millor, però hem acabat els antidiarreics. A veure que puc fer. Quan penso que en algun aeroport pollós hi ha una farmaciola fent-se malbé...

Conrad. Mal de queixal. Apart d’aixó, bé. Bona gana i va bevent segons les normes que he dit. Nervis, molts nervis. Gestions, material il·localitzable, permisos que no arriben i hores i hores a les oficines d’Ariana, la companyia aèria afganesa, i al Ministeri de l’Interior.

Francesc. Continuen les diarrees, però només dos o tres vegades per dia. Més que diarrea, en diria deposicions líquides i imperioses. Que no es poden parar ni tenen espera, vaja. Però no tant com per deshidratar-se. Estat general acceptable. Va menjant i bevent, però sense convicció.

Jaume. Ahir i aquesta nit, vòmits i diarrea, tot i que, a la matinada ha pogut descansar i dormir una mica. Continúa amb doloriment abdominal, mareig i mal d’estómac, que no s’ha de confondre amb el mal de panxa. Tractament de protecció gàstrica i antivòmits. Rehidratació com tots, però no especialment intensa.

Enric. Ja no té vòmits, però manté la sensació de mareig. Mateix problema de deposicions líquides i imperioses, però només 2 ò 3 per dia. Temperatura aquest matí a 37,9ºC. Cansat i dèbil, però millor respecte d’ahir.

Ton. El mateix problema d’haver de córrer quan la panxa apreta, però sense grans escarafalls. També 2 ò 3 vegades per dia. Una mica de mal de cap, però només en tossir o amb els moviments sobtats. He menjat i begut bé, sense problemes. He fet un estudi científic, que amb la vènia del personal, havia de ser general. He orinat gairebé 300 mL en 24 hores. Un èxit si tenim en compte que el personal no pixa, només caga. És clar que, com diu algú per aquí, caguem com pixa una vaca. Per cert, que és una orina fosca i concentrada que crema en sortir. Massa densa. Toca beure més aigua.

Dels demés, cap ni un ha recollit la orina per mesurar-la. Que difícil és fer de metge quan no t’ho posen fàcil! Com si un servidor fos un màgic endeví que ho ha d’arreglar tot sense que el pacient es prengui cap molèstia. Però jo necessito saber quan orinen per fer-me una idea del grau de deshidratació. Ho confesso, ni sòc màgic ni sé les coses per ciència infusa.

Alguns han tornat a l’aeroport i al ministeri. Avui tampoc. Del material perdut i de la farmaciola, res de res.

A les farmàcies no he trobat metoclopramida pels vòmits, però si dimaleat de tietilperazina, que és un tractament més antic amb efecte similar. És el que hi ha. Per cert, 40 afganis per 10 comprimits! O sigui, mig dólar, més o menys. O sigui deu durets. O sigui, a cinc peles cada pastilla. A Barcelona és més barat. He trobat i comprat dos termòmetres. M’en he fet 60 afganis. Una pasta.

A les 13 hores. Després del passi de visita a l’hospitalet hoteler o hotelet hospitalari que tinc muntat i del passeig per les farmàcies. Després d’aixó, a dinar un “kabuli pilau” que vol dir un arròs a l’estil de Kabul i que és un arròs amb verdures que aquí a la vora el fan molt bo. No pica, però. Decepció. Haig de demanar el bitxos apart, que aquí en diuen i-pa o sam-pa, almenys així sonen les paraules, però encara no he entès quan és un i quan és l’altre. Hem dinat en Conrad, en Francesc i jo.

Mira que confondre estómac i panxa... Quina mania que té el personal de posar sota el mateix nom tota pupa a l’abdomen. Es passa un el dia segut a la tassa del wàter i diu que té problemes d’estòmac. Com si tinguèssin alguna cosa a veure l’estòmac i el budell. Apart, és clar, de formar part d’un tub per païr, alimentar-nos i ser tots dos dins de la panxa. Em faig un tip d’explicar al personal que una cosa és menjar, o no menjar, marejar-se i vomitar, pupes que apunten a l’estòmac i al conjunt del fetge i la fel (bilis) i una altre cosa és cagar, poc o massa, que apunta al budell i que ve d’altres causes i dona altres problemes. Sembla com si dir que tens malures “d’estòmac” faci menys vergonya que reconèixer que tens el budell esgavellat i que et vas descagant viu pels racons. Doncs no. No convé atabalar al metge, que prou feina tinc. Si tens diarrea, el que està fotut és el budell i no l’estòmac.

Igual passa amb l’esquena. “Tinc mal de ronyons...”. No, tú el que et passa és que et fa mal l’esquena. Concretament la columna lumbar, que t’has passat de carregar bidons i caixes. Si de veritat et fessin mals els ronyons em preocuparia molt més. Fes el favor de parlar amb propietat i no espantar-me. Estira’t, descansa i, només avui, pren-te això.

Parlar amb propietat, vana il·lusió. I no només en medicina. 

A les 17 hores. En Jaume es troba millor. Descansar i beure molt. Està cansat i té molta son. Normal. A dormir sense sopar. L’erupció que tenia i per la qual el vaig agredir amb cortisona, ha desaparegut.

L’Enric està a 37,8ºC i a 100 batecs per minut. Continua amb les diarrees. Segueix en repòs, físic i digestiu, excepte líquids. L’estat general, però, és millor i pot descansar. Continuem tractament amb antisèptics intestinals.

Per fi sabem que el material, inclosa la farmaciola, és a Kuala Lumpur (KUL en termes de codis d’aeroports internacionals). Algú, segurament a Barcelona, va escriure KUL en lloc de KBL que és el codi de Kabul. A veure quants dies passaran per anar de KUL a KaBuL. De moment, som nosaltres qui anem de cul a Kabul.

Capvespre. Una mica d’airet que fa la calor suportable. Passejada pels barris de Kabul. Sopar un filet monstruós amb arròs blanc. Per beure, té. Ben claret, el té, que anem de cara a la nit i no vull tornar a passar la nit en blanc. Cervesa o vi, coses difícils. O això o refrescos amb gas i dolços tipus Coca-Cola o Fanta. Doncs beurem té, que l’aigua sola és perillosa si no és ben bullida.

L’Oficial d’Enllaç.

Ès diu Abdul Rahim. Té 27 anys. Medeix un metre seixanta-cinc i té el cabell negre i arrissat com un africà. L’aspecte no és d’un pashtun ni d’un hazara, que sòn les ètnies mes elevada i més baixa, respectivament, del ventall dels afgans. Cosa intermitja. Difícil parlar d’aixó, però és així. És un becari de la facultat de llengües de Kabul, especialista en francès. Per aquesta similitud llingüística ens l’han adjudicat.

Experiència en muntanya, poca o cap. Ha demanat els diners del material de muntanya dient que ja s’el compraria ell a Kabul. També és veritat que no li van bé les nostres mides. Però es va presentar el dia que marxàvem amb sabates noves de xarol negre i una caçadora de cuiro, també negra i amb ulleres de sol. A la bossa de mà, que no porta motxilla, unes botes militars velles i un jersei.

Li hem reservat un vestit complet de ploma i un sac de dormir per quan faci fred de debò. Uns mitjons de llana, unes manyoples i un gorro com una barretina.

Dissabte 23 de Juliol. Kabul. Ton Ricart.

Escric al matí, abans de les gestions.

Ahir, ben tard, quan ja no hi havia pebrots per tornar a escriure, va arribar el grup que havia llogat un cotxe per anar a Band-i-Amir i a Bamiyan a visitar els llacs blaus salats i els Budes gegants preislàmics. Viatge amb moltes incidències, tota una aventura. Arriben rendits, cansats i mig fets malbé, negra nit quan ja no hi havia manera de trobar res per menjar ni beure. En Joan tenia un punt de mal de cap i era ben marejat però sense que li fes mal res més. Rehidratació i descans. En Josep, vòmits i diarrea. Apa, al tractament bàsic de la gastroenteritis, com gairebé tots. En Pere i en Xavier, cansats, amb set i gana, però resistien bé. Tots a dormir sense sopar. Bona nit i tapa’t. En tot cas, ja som tots junts i sota control.

La feina del metge es va controlant millor. Menys feina.

Relat del viatge a Band-iAmir i Bamiyan segons en Pere Aymerich.

Un viatge accidentat. El seu vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un cotxe amb uns viatgers alemanys i un camió de transport afganés amb una vintena d’afganesos a la caixa. Assalt de d’uns genets armats al camió del comboi en que viatjaven. Mitja volta a gran velocitat. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, devant de la porta. Una furgoneta amb 4 homes armats surt a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuen el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre taxistes que s’acabaven a garrotades, sense que els companys hi poguèssin fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies.

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir.

Camions afganesos, tunejats i virolats.

En Conrad, en Pere i en Xavier estàn bé. O almenys no es queixen de res, fan gestions i mengen com llimes noves.

L’Enric, avui no té febre i ha menjat una mica. Ja no té diarrea ni vòmits. Extraordinàriament cansat. Ell té confiança en un producte que porta, que es diu Prevalon i del que no conec ben bé la composició. És una barreja de vitamines, aminoàcids i altres productes i el venen pel cansament. Si aquest és el cas, doncs que hi farem. Fora els antidiarreics, però a beure molt ni que sigui a la força, que l’apallisso amb el tema. En Joan, ha descansat i es troba millor.

I un servidor fa el que pot. Més feina de la que voldria, però encara, amb l’excusa d’anar a buscar medicines, he tingut temps per fer uns bons passejos i visualitzar on pot ser un bon lloc per fer un àpat en condicions.

Dificultats. Quan els hi pregunto quan orinen i de quin color és, o sigui el que no puc saber jo, alguns m’envien a fer punyetes amablement; altres em miren amb cara de sorpresa i diuen “Jo que sé?”. Com que sòc l’únic subjecte d’experimentació en el que puc controlar algunes dades bàsiques, els hi ho explico. Menjo amb gana però em passa que, amb aquesta calor, una digestió pesada em deixa fora de combat molta estona. Bec a propòsit abans de tenir set. Orinar en condicions, un parell de vegades per dia, això si, fosc com l’ànima del diable. Acostumant-me a la situació, sense diarrees però amb una mica de cremor d’estòmac. Afortunadament el bicarbonat és fàcil de trobar a Kabul i baratet. No fumaré més pipes fins que recuperi la farmaciola i els antiàcids.

Escric cap al tard.

Avui m’ha tocat anar dos vegades a l’aeroport i dos vegades més a Air India. Per fi sembla que han trobat el material i que viatja cap a Bombay. Bé, almenys ja és més a la voreta que Kuala Lumpur.

He passat hores al sol i he resistit com un campió, però ara em pesen els ulls i tinc una punta de mal de cap, que em bull com una bombeta encesa. I això que no m’he tret el barret ni a dins de l’aeroport.

Dissabte 23 de juliol. Francesc Banqué.
Les gestions dels permisos van endevant. Al matí s’ha tornat a anar a l’aeroport a regirar tots els paquets pendents de recollir a veure si hi havia el nostre equipatge. A la tarda ha trucat la Núria i ha confirmat el que deia el telegrama d’ahir. Sembla que a Barcelona s’han mogut molt però ara ja no hi poden fer res més principalment perquè no saben per on es mou l’equipatge. Hem estat parlant entre tots i hem decidit allargar l’estada a l’Afganistà una setmana si l’equipatge arriba abans del día 25. Si no arriba, ho deixarem córrer per manca de temps.
A la tarda uns quants hem llogat cavalls i hem sortit cap als afores de Kabul. Ha estat una experiència!! En tornar, els cavalls s’han ficat en un lloc on hi havia una especie de recepció oficial, crec que perqué han vist que hi havia herba. Amb la ajuda de un policia m’han tret de allà.

Diumenge 24 de juliol. Francesc Banqué.
Al matí, anada a l’aeroport. Res de res. A la tarda ens diuen que per fi ha arribat l’equipatge. Sembla que per un error del identificatiu posat a Barcelona, en lloc de ser enviat a Kabul (KBL) va ser enviat a Kuala Lumpur (KUL).  Es va avançant amb els permisos. Només falta el de la policía.

Diumenge 24 de Juliol. Kabul. Ton Ricart.

13 hores. A la terrassa de l’hotel, en pantalons curts i camisa ample, sota l’ombra de les moreres, amb pinta de colonitzadors anglesos a la Índia de fa un segle. Menys èpica. De turistes, vaja.

Tot va millorant des del punt de vista mèdic. En Francesc, en Josep i en Pere encara amb algunes deposicions líquides, però només dos o tres vegades per dia i sense altres molèsties. Deuen tenir la mucosa intestinal ben pelada, però clarament a millor. Gestions, partides d’escacs i xerrades fins a la matinada. Deu ser que el personal es troba millor. L’Enric cansat com ell sol, però ja no el puc fer estar quiet. L’ataca la bogeria fotogràfica i filmativa.

Del material, encara res. Sembla que l’han localitzat a Bombay, però ara falta que Air India es decideixi a enviar-lo aquí i no tornar-lo a Kuala Lumpur.

Una mirada a la situació anímicopsicosocial de la colla. Em sembla que l’assemblea creu que la moral del grup es dedica a l’espeleologia i no al alpinisme. La moral baixa cada dia més d’un llarg de corda. Avall i avall. Que farem? A la discussió es barregen moltes possibilitats. Per uns, si no anem a un set-mil, és millor tornar a casa. Tenen feina; no volen saber res de tonteries ni de muntanyetes de cinc-mil metres, que es veu que és com fer el passarell per cims amb prats i vaques. Aixó dels cims de cinc-mil metres ja ho consideren superat. Pels altres, es pot fer una descoberta per les valls del voltant i, potser, pujar un cinc-mil. Potser el Koh-i-Baba que no és molt lluny i també és un tros de muntanya encara que només té 4951 m. I, si no, aprofitem el viatge i tafanegem-ho tot que a l’Afganistà no hi vindrem gaire sovint. I mira que per aquí hi ha coses a veure i valls remotes per ficar-hi el nas...

Santa paciència la que es necessita per negociar amb tothom i entendre els interessos de cada un. Avaluació subjectiva: hi ha qui només vol pujar un set mil i considera que tot el demés son ximpleries sense interés. Necessiten la medalla que han vingut a buscar i no els hi interessa viure altres experiències. Aquests sòn els més competitius. A l’altre banda també hi ha qui pensa que, ja que som aquí, potser que aprofitem i en treiem el que puguem. Qualsevol aventura és millor que tornar a casa amb la cua entre cames. Aquests sòn els més aventurers.

Vols una opinió personal no contrastada? Els més aventurers sòn més cooperatius. Si entre tots es decideix, col·laboren i fan el que calgui. Els més competitius només sòn cooperatius mentre coincideixin en els objectius. No sé si és veritat, però així m’ho sembla en aquest grup.

Vaja una distinció entre “pijos”. Voler diferenciar entre expedicionaris eixelebrats... La gent sensata no està representada en aquest grup.  La gent normal ni és competitiva ni és cooperativa; es queda a casa, fa la vida i no molesta als veïns.

 I jo? Jo he vingut per curar - cuidar al personal. Estic sol, sense suport professional especialitzat, encara sense termòmetre, fonendoscopi, ni altres estris. Tampoc tinc medicaments... Però no és això, per si sol, una aventura? Potser he vingut a viure l’aventura i l’assistència és només una excusa? Potser si. Veurem si estic al nivell que toca.

ANÈCDOTA. Capvespre: quan ja tot tancat i acabades les gestions del dia hem pensat en que podríem fer, en Pere, en Francesc, en Josep i jo, hem llogat uns cavalls i hem anat a cabalgar i veure la posta de sol al desert, fora de Kabul. Ja veus, alguns de la colla si que saben controlar un cavall. Però no és el meu cas. En tot cas, he aprés els rudiments del tema, la bèstia seguia a les altres i no he tingut gaires problemes. Desert, grans espais, cavalcades, galops i jocs de llums del sol a la posta. Riallades i goig profund.

Però en tornar a Kabul, ara si, hem tingut un problema seriós. De poc no acabo tirotejat pels “marines” que feien guàrdia a l’ambaixada nordamericana. Aquesta ambaixada és en un turonet a l‘entrada de Kabul, rodejada per un mur amb garites i torres de defensa, tot plegat envoltat d’una gespa verda i suculenta. Suculenta pel cavall, és clar. Venint del desert i amb gana endarrerida, els cavalls s’hi han abraonat. Com que hi havia una recepció, amb senyorassos de cotxes negres i lluents, sistema de seguretat a cada cantonada i homes armats a cada arbre i parterre, els guàrdies americans tenien cara de pomes agres i no devien estar per gaires orgues. El cas és que els companys, més experts, han dominat els cavalls i han tornat a la carretera. Però el meu cavall ja devia haver notat que podia rifar-se del seu pobre genet novell. Si tirava dels regnes cap a la dreta, girava a la dreta, donava tota la volta i directe cap a l’herba. Si tirava dels regnes cap a l’esquerra, obeïa, donava tota la volta cap a l’esquerra i, amb el seu trot alegre, cap a l’herba suculenta. Els guàrdies es van començar a posar nerviosos i els porters es van avançar i van cridar alguna cosa. Un d’ells es va avançar i es va posar davant del cavall amb una mà a la butxaca i l’altre aixecada. Vaig optar per tibar dels dos regnes, aturar el cavall, desmuntar, agafar-lo per les corretges i marxar caminant amb parsimònia. Volia deixar clar que era un turista inexpert i no un atacant. Per sort, el cavall em va seguir dòcilment. Si no, l’hauria deixat anar i que s’arreglés ell sol amb els marines de les torretes que portaven unes armes més llargues que un dia sense pa.

Dec ser dels pocs supervivents d’un assalt a cavall a l’ambaixada americana de Kabul.

Dilluns 25 de Juliol. Kabul. Ton Ricart.

Dia de Sant Jaume. Felicitació al company homònim que ens acompanya.

Avui deu ser festa a l’Hospital de Sant Jaume de Calella on hi passo tantes hores. Un record des del cor pels qui sòn allà deixant-s’hi la pell per assistir als ferits i malalts de la comarca. Allà he viscut moltes alegries i molts disgustos. Feina apassionant. La vida intensa és així. Però ara i aquí millor que no hi pensi gaire. No fos cas que em distregui i aquests companys em donin un disgust.

Rumio. Però que faig jo ara en aquesta terra amb uns homes tan estranys? Tan tranquil que estaria allà de guàrdia suturant turistes nòrdics escalabrats... I cuidant les cremades del sol sobre les pells blanquetes dels anglosaxons. I també tractant les seves diarrees pel canvi a l’aigua i a la dieta mediterrànies. Ferides, hemorroides, mals de panxa....  

Responc a la rumiada. Tot plegat, la mateixa feina que feia allà és la que faig aquí. Diagnòstis i tractaments. Cures, pupes, diarrees, ferides i cremades, mals de cap i mals de panxa. Igual amb els alemanys a Calella que amb els catalans a l’Afganistà. Aproximadament.

Una creu. Feta la substanciosa despesa del dia a les farmàcies locals, ens han avisat que per fi ha arribat el material a Kabul. La inexorable llei de Murphy s´ha tornat a complir. Si ho haguéssim sabut una hora abans, hauríem estalviat uns calerons en antidiarreics, termòmetres, antitèrmics, etc. Paciència.

Ara ja tots els homes útils sòn a l’aeroport a recollir l’equipatge amb una furgoneta.

Un tema que no he tractat fins ara. Tema científic. O potser pseudocientífic. Reviso les medicacions que pren el personal. He dit les que pren. Res a veure amb les que jo els hi dono, o que els hi donaria si em consultessin. Queda clar, oi? Només constato el que fan de motu propio, si és que m’ho confessen, i així ho escric. Reitero: no sòn medicaments que hagi prescrit jo segons les pupes que tenen. A fer punyetes, que si em creguessin a mi les coses no anirien així. Veurem qui té més raó.

Sòn medicaments en els que confien des del punt de vista preventiu. Consideren i esperen que aquestes pastilles faran que es trobin bé, esplèndidament bé, s’aclimatin ipso facto i que evitaran totes les complicacions de l’altitud. Alguns expedicionaris hi tenen molta fe. Prenen medicaments per trobar-se bé. Em sembla que hi compta més l’esperança i la fe que la realitat científica. Encara hi ha qui hi creu en això de que la medicina és màgica. I no...

Resulta que en Joan confia per aclimatar-se en el proxibarbat (Axeen) que és una medicina que s’utilitza com a anti-migranyós i sedant. Es diu que disminueix el consum cerebral d’oxígen i per això hi ha qui hi confia en altitud. És autosuficient i no depèn de la farmaciola.

L’Enric es porta meclofenoxat (Luncidril) que és una medicina que es diu que disminueix també el consum cerebral d’oxígen i que s’utilitza per tractar lesions cerebrals. Per exemple en l’epilèpsia i també en altres malalties. L’Enric també es autosuficient i jo tampoc no hi pinto res.

A l’expedició, si recuperem la farmaciola, tenim nicergolina (Sermion) com a vasodilatador cerebral per si hi ha problemes, però no per prendre de forma preventiva, que no hi confio gaire.

En canvi si que porto acetazolamida (Edemox-Diamox) que hi ha qui diu que pot ser un bon tractament preventiu pel mal de muntanya. En prendrem 4 persones (Un servidor, Francesc, Jaume i Xavier) des dels 2.000 metres en amunt. A veure qué passa. Aixó si trobem les caixes de la farmàcia senceres quan tornin els qui han anat a l’aeroport...

Revisió Medicofarmacològica de l’any 2016.

A hores d’ara es fa difícil entendre la dèria per prendre medicines que fessin més lleugers els mals de l’altitud. S’ha de tenir present que aquells anys desconeixíem bastant l’aclimatació i els seus mecanismes i que només sabíem que alguns muntanyencs es posaven greument malalts. De tant en tant, la malaltia era tan greu que el muntanyenc moria.

Tant el proxibarbat (Axeen), el meclofenoxat (Luncidril) i la nicergolina (Sermion) es van mostrar inútils en relació a l’aclimatació i al Mal Agut de Muntanya (MAM). I segurament també en altres efectes, ja que actualment tots tres son retirats del mercat de medicaments.

L’acetazolamida (que es comercialitza amb el nom d’Edemox o Diamox segons el països) és diferent. S’ha demostrat el seu efecte com a tractament del Mal Agut de Muntanya (MAM). També hi ha qui el recomana com a tractament preventiu del MAM i l’anomena “facilitador de l’aclimatació”. Facilitador en el sentit de que millora els símptomes, segurament que si. Qui ho pren es troba millor. Però també hi ha especialistes i experts amb experiència que opinen que, si bé millora els símptomes, endarrereix l’aclimatació normal. O sigui que millor fer-la servir amb molta prudència. I com a màxim durant els tres primers dies d’aclimatació.

Ara sòn les 21 hores. Ha arribat i he revisat la farmaciola. Un munt de pols i de greix de motor, que ves a saber d’on surt, enllardant-ho tot. Bastantes ampolletes, un termòmetre i una xeringa de vidre trencats. Res que sigui molt greu. Compraré alguns medicaments de recanvi de les ampolles trencades; haig de poder tractar el dolor si hi ha problemes greus en cas d’una evacuació. Els termòmetres, un trencat i dos comprats. Xeringues de vidre encara en tinc unes quantes. Les de plàstic seran pel dia a dia, però com que no sòn eternes perquè no es poden esterilitzar/bullir no hi puc confiar gaire. Quan s’acabin, s’hauran acabat i faré servir les de vidre, si cal. A l’olla i a bullir una bona estona. Para de comptar.

Organitzo una mini-farmaciola que portaré jo a sobre, per si cal donar resposta a algun problema urgent quan no tingui el gruix de la farmaciola a mà. O sigui, quan m’hagi d’espavilar al minut. Dit d’una altre forma, quan els coneixements i l’habilitat de les mans siguin el que compta de veritat. És a dir, quan s’hagi d’actuar al moment, sense perdre temps. Que sòn tres maneres de dir el mateix. La punyeta és que pesa una mica més de 2 kilograms... A afegir al que hauré de carregar a l’esquena cada dia.

Sense oblidar que sempre és mès important prevenir que haver de curar. A veure si trobo la manera de que no es posin tan malalts, que, de moment no he trobat el desllorigador. Estem tots fets una coca d’infeccions intestinals, de calor i de deshidratació.

De moment, passant revista a les malalties del dia, res de nou i res greu.

Alguna tonteria. En Josep i en Joan encara amb alguna diarrea. En Joan, a més a més, en eixugar-se, hi troba sang. Esgarrifat. Preocupat. M’ho miro. Sang vermella, no barrejada amb la femta i que surt al final del fet. Que tens morenes? Pregunto. Doncs si, hemorroides, esclerosades diverses vegades a Barcelona. No té gaire importància, però em podies haver avisat abans i hauria vingut preparat. Mira que us vaig preguntar quines pupes teníeu... A veure aquest cul d’on sagna... Home no t’amoïnis que no és gaire greu! No en parlem més i posa’t aquesta crema. Si torna a passar m’ho ensenyes al minut, no quan s’hagi complicat, que ja et conec. O això o callar per sempre i aguanta tu sol el que et passi. No puc fer de metge si m’amaguen informació.

En Jaume ha tornat a revifar l’erupció de fa uns dies, i que anava ja a la baixa. M’és molt difícil saber si les lesions sòn noves o han revifat les anteriors. O sigui: sòn noves o sòn les velles rexinxolades? Mecàsumdena que no les vaig comptar, marcar ni fer un esquema d’on èren les velles. M’apunto això per la propera vegada. Si sòn noves, deuen ser noves picades. Estem inmersos en un mon d’insectes i aràcnids i ja pot ser. Si són les velles que revifen, el tema ha de ser al·lèrgic-inflamatori i ondulant, ara si, ara no, com molts d’aquests trastorns. Que hi farem; tractament simptomàtic. De moment ha millorat una mica amb dexametasona i d’antihistamínics. Aquesta vegada per via oral.

Segur que algun professor de la facultat o de l’hospital, a Barcelona em diria: “ Dr. Ricart, com és que dona dexametasona a un pacient amb unes vulgars picades o urticària? Aixó és com matar mosques amb canons”. Segur que tindria raó. Segur que tindria raó als hospitals universitaris de Barcelona. Però ara i aquí, no sé jo si puc córrer riscos. No vull tenir problemes greus ni tampoc perdre la col·laboració d’un alpinista per una vulgar erupció i picor intenses. En poques hores ja serem lluny de tota assistència i no vull ni pensar en les possibles complicacions.

Tancaré l’hospitalet del Green Hotel avui mateix. En primer lloc perquè tots ens arrosseguem com cucs i algú encara ha de córrer cap al vàter de tant en tant, però ja tenim una espurna a la mirada. Ha arribat el material i el permís del govern. Demà marxem cap a l’Hindu Kush! Travessarem mig Afganistà; del desert a les muntanyes.

Carretera i manta. Vuit-cents kilòmetres de pistes polsegoses. I tres dies a peu. Per fi en marxa!

Dilluns 25 de juliol. Francesc Banqué.
Matí: anada a l’aeroport a recollir l’equipatge. Dificultat en els tràmits de la duana, però al final tot acaba bé. Finalment ens emportem el material amb un jeep.  A la tarda, preparem l’equipatge; repàs de la farmaciola i del material. Provo els walky-talkies; sembla que un té un problema amb les bateries. Gestió per canviar els bitllets de tornada degut al retard; ajornem el vol una setmana. Enviem un tèlex a BCN amb totes les novetats. Després, passejada i visita al barri vell de Kabul.
Dimarts 26 de juliol. Francesc Banqué.
Sortida de Kabul cap a les 6h del matí. La carretera es asfaltada i en força bon estat. Deu ser de peatge perquè el xòfer ha pagat a uns guàrdies en una especie de cabana en sortir de la ciutat. Permet avançar relativament ràpid (a uns 60 km/h). Passem per el Salang Pass (3600m) on hi ha un túnel que facilita el pas i baixem cap a Kunduz. Hem parat per esmorzar en un lloc on ens han donat una cosa que a mi m’ha semblat inmenjable. A partir de ara i fins el camp base ja ens podem oblidar de coberts, estovalles, tovallons, etc. Es menja amb els dits i es dorm sobre la mateixa catifa on es menja.
Hem trigat unes 6 hores fins a Kunduz. El primer que fem es anar a cercar hotel per l’Anna i la Mercè; es un hotel teòricament dels bons però de segur que a Europa el clausurarien. Dinem a Kunduz i després sortim cap a Faizabad. Fa molta calor i no es troba res per beure; l’aigua no es potable i la potabilitzem amb pastilles de clor. Resultat, entre el guix que baixa dissolt a l’aigua i el clor el gust es espantós. Poc després de Kunduz, s’acaba la carretera asfaltada i comença una pista en mal estat que ja es veu que es la carretera provincial per la que haurem de fer uns 400 km. Volem parar a dormir a un poble que té un hotel, però d’hotel no en té res i seguim. Tot d’un plegat la pista es converteix en el llit sec d’un riu, tot ple de còdols que fan patinar el Toyota. Aquest suplici dura 5 km. Segons el guía estem de sort perquè aquest tros normalment s’ha de fer a peu empenyent el cotxe i amb aigua fins als genolls. De fet hem avançat guiats per l’ajudant del xòfer que amb aigua fins a mitja cama anava tantejant el terreny per veure per on podien passar els vehicles. Previament havíen embolicat el motor amb les alfombres de goma lligades amb cordills per tal de protegir-lo de l’aigua. Dormim a un poble on ens donen força bon sopar: arròs amb carn i meló.
Nota del 2016: Pel viatge es vàren llogar dos furgonetes Toyota 4x4; en un hi anàvem els passatgers prou apretats, mentre que l’altre anava amb el conductor i dos de nosaltres al seient de davant, i al darrera tot l’equipatge. A aquest segon vehicle se li havien retirat els seients del darrera que portava lligats al sostre. En arribar a Qazi Deh vàrem despedir el segon Toyota i vàrem tornar només amb un vehicle que ens va esperar tots els dies a Qazi Deh. Al nostre cotxe hi anava un noi, ajudant del xofer que o anava penjat de l’escala de pujar al sostre o bé anava directament al sostre. Segons vaig veure les funcions de l’ajudant eren tres: de criat del xofer, ja que els xofers son senyorets, per obrir pas a peu en els punts més dificils de trobar el camí i finalment per “recuperar” els diners que en sortir de Kabul s’havien de pagar, pel sistema de que en arrencar el cotxe, penjat de l’escala, d’una revolada li va prendre de les mans al policia.

Dimarts 26 de Juliol. Kalafgan. Ton Ricart.

Parada per descansar, sopar i dormir a una “Txai Khana” de carretera. Txai Khana vol dir literalment casa de té. Aquestes paraules, però, no signifiquen el mateix que al Japó ni que a Londres i el seu “Five o’clock tea”.

A la pràctica podriem traduir Txai Khana per hostal de carretera. En realitat, a les carreteres, les Txai Khana son cosa semblant  a les antigues “caravan serai” dels temps de la ruta de la seda.

Per mi, que encara segueixen aquella tradició. Sòn cases fortificades, envoltades d’un mur. Però son uns llocs de pau i repòs per tothom que hi arriba, sigui qui sigui. Inclosos nosaltres, cristians infidels en temps de ramadà. Pels afganesos, guerrers de mena, no és honorable ni d’homes educats atacar els llocs de descans. En un país on l’honor i les lluites tribals sòn cosa de cada dia.

Aquí encara som a unes sis hores de pista de Fayzabad. Uns tres-cents kilòmetres.

El relat del dia. Avui hem sortit de Kabul, encara de nit i amb la panxa buida. Corre, corre que hem d’anar lluny. Atapeïts en dos furgonetes tot terreny. El material, els cinc afganesos i nosaltres nou. Carretera asfaltada en sortir de Kabul.

Els cinc afganesos. L’oficial d’enllaç, el més desorientat de tots, que no sap ni d’on venen ni cap on van els problemes ni tampoc les sol·lucions a aplicar. No coneix ni la llengua ni els costums i hàbits del país fora de Kabul. Els dos xofers. Ser xofer marca una alta jerarquia tècnica. Manen dins del seu esquema. I els dos ajudants de xofer que fan el que calgui fer. O el que els hi manin. I que sòn més llestos que la fam. Tots plegats ens tracten amb una delicadesa que penso que no ens mereixem. No sòn servils, però si extremadament cortesos. Potser si que ens mereixem respecte, com tothom. Però no un tracte jeràrquic com aquest. Els dos xofers i els dos ajudants també tenen jerarquia entre ells. La primera furgoneta es la primera i l’altre sempre va al darrera.

Una curiositat. La major jerarquia teòrica entre els afganesos és la del Rahim, l’oficial d’enllaç designat pel govern. Jerarquia falsa. Ni els afganesos ni nosaltres el tractem com a tal, al pobre. El xofer de la primera furgoneta és qui pren les decisions quan toca prendre-les. Les decisions del viatge, dels passos difícils, o de l’amenaça dels saltejadors. Decisions en les que nosaltres no sabem que dir.

Vaja un embolic. Embolic per nosaltres, que som un personal que no hi creiem gaire en les jerarquies. Penso que nosaltres creiem que cada persona pesa a la societat el que es guanya amb la seva conducta, conservant sempre el respecte als demés. Potser aquí també és així. En fi, som a casa seva. Adaptem-nos.

Sortint de la ciutat, travessem desert i desert, lluminós i polsegós, amb muntanyes al fons. Fem camí cap a les muntanyes. Tendes de nòmades, fetes de pell de camell, com petites baluernes fosques a dreta i esquerra de la carretera. Carretera com una serp, enfilant-se per la muntanya. Esmorzar en un xiringuito a l’aire lliure pujant al Salang Pass. (Veieu l’esmorzar a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977). Una terrassa sobre la vall i la carretera. Un mirador. Paisatge enorme, inmens, oceànic. El desert als nostres peus fins a Kabul. Prenem un té negre i fort com l’ànima del diable, pa, mantega, ous durs, galetes i meló. Deliciós. Treiem el ventre de pena. Arribem a Kunduz a primeres hores de la tarda i dinem en un restaurant, diguem-ne bàsic, a la plaça que fa de cruïlla de les dos carreteres principals que es creuen al centre de la vila. Cèntric si que ho era, això si. Arrós, pintxos morunos (kebab) de carn de be, ben picant i té. De vi i cervesa, res de res; o Fanta o Coca Cola. Kunduz: una ciutat que ha crescut al voltant de la cruïlla. Un urbanisme quadriculat una mica barceloní.  

Imatges de les vivendes de les tribus nòmades durant el viatge (Veieu el pas dels nòmades a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).

Descric les carreteres dels quatre camins de Kunduz.

Una, la principal. Va de sud a nord i és la carretera per on hem vingut. Va des de Kabul fins a Dushanbé, ciutat capital del Tadjikistà, a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), travessant la frontera que marca el riu Amu Darya. Carretera asfaltada, almenys sortint de Kunduz, després no sé.

Dos, la secundària. Carretera que va d’oest a est, des de la ciutat de Mazar-i-Sharif, bastant a l’oest, fins a Kunduz i continúa cap a l’est, fins al corredor del Whakhan i la frontera xinesa, que més que tancada, és hermètica, ignota i desconeguda. Aquesta és la que hem agafat avui. La pista ja no és asfaltada a partir de Kunduz.

O sigui, arribar a Kunduz, dinar i girar a la dreta, de camí cap a la Xina. Que no veurem , és clar.

Plaça central i encreuament de carreteres a Kunduz. El centre de la ciutat vist des de la porta de la fonda.

Comprant melons a Taloqan, mentre recautxuten els pneumàtics. D’esquerra a dreta, Joan Garcia, Francesc Banqué d’esquena, Pere Aymerich, Xavier Gregori, Conrad Blanch i Abdul Rahim, gesticulant, d’esquena.

Reparació d’un pneumàtic a Taloqan. Tots els pneumàtics, recautxutats trenta mil vegades, van deixant trossos de goma a cada sotrac. I n’hi ha molts. Molts sotracs i molts trossos de goma vull dir. Des de Kunduz, pista de terra i pols, que podria catalogar d’infame. Polseguera i calor.

Avui farem nit en aquesta txai-khana, emmurallada, com totes, a la vila de Kalafgan. Lloc tranquil i ombrejat per unes moreres ben tupides. Sopar abundós, també arròs pilau i carn, o millor dit, ossos i greix de be. I una amanida de tomàquet ben roig i ceba frescos. I meló. Molt meló. Excel·lent. Mel pura.  

Carrer principal de Kalafgan. El pas de la carretera. La porta de la Txai Khana. Les nostres furgonetes al fons, al devant de la porta.

Avui, moral alta i salut excel·lent. En Pere s’ha fet un tall en un dit. Poca cosa. Gasa i esparadrap. Crec que salvarem els dits; almenys els altres nou. Quan li he dit, ha posat cara d’espant fins que m’ha entès la broma. O potser és que hauria hagut de posar cara de pena i preocupació...

Granissada a la cara d’en Xavier, però sense pus. Sembla una vulgar sudamina i tampoc afecta gaire la salut, estètica i moral apart. L’oficial d’enllaç, Abdul Rahim, em demana cada dia col·liri de dexametasona. Tem a la conjuntivitis, una por visceral. Però no en té. És clar que ell ve d’una zona amb casos de tracoma endèmic a cada família i com que veu que el personal es queda cec per la malaltia, doncs li té por, o més aviat angúnia, a la conjuntivitis. Però la conjuntivitis pel sol i la conjuntivitis per Chlamydia trachomatis no sòn malalties germanes i ni tan sols cosines. Res a veure. A més a més, el col·liri de dexametasona tampoc serveix per atacar a la Chlamydia trachomatis ni per curar el tracoma; només serveix per la conjuntivitis per excés de llum. No sé si m’ha entès o em pren per un vulgar garrepa que no li vol donar unes gotes de col·liri.

Ja veig que el crèdit me l’haig de guanyar, que no ve regalat amb el títol. Però com ho faig? A en Rahim i als altres afganesos que els hi explico de diagnòstics i de tractaments? Per ell un col·liri sòn unes gotes als ulls que curen molt, si no és que ho curen tot. I conjuntivitis és conjuntivitis. Que la causa sigui una infecció per tracoma o una cremada pel sol, per ell no té cap interès. Conjuntivitis és conjuntivitis. Sense més. I que el col·liri sigui de dexametasona o d’antibiòtic és una sutilesa inútil. Màgia pura... Conjuntivitis és conjuntivitis i col·liri és col·liri. No hi ha més.

Un cas de ceguesa per tracoma a Qazi Deh. Llàstima de flash per veure els ulls.

Avui, per primera vegada, un afgà m’ha demanat medicines. No era una consulta mèdica, només volia medicines contra la tuberculosi. Pel que sembla, hi ha un cas a la família i les medicines cal anar a buscar-les a Kabul i son molt cares. L’he cregut, però lamentablement, una expedició no porta medicaments contra la tuberculosi. Només en portaria si hi hagués un expedicionari tuberculós, cosa altament improbable. No hi he pogut fer res. Li he dit, amb bona intenció, que anés a veure al seu metge, però m’ha mirat amb cara de “I que vols que faci aquell si no és treure’m encara més diners?”. No sé si en Rahim ho ha traduït tot com jo deia, però s’en ha anat ben moix. Dolor de no poder fer-hi res. És clar que el podia haver fet mig content amb un grapat de pastilles, Aspirines®, però no m’ha semblat seriós si el problema era de tuberculosi. És clar que, com que la medicina té el seu component màgic, potser hauré de començar a repartir Aspirines® a  tort i a dret, ni que sigui per no haver de discutir i no guanyar-me enemics.

Avui he tingut una mica de mal d’estòmac. No he hagut de prendre res. Ho atribueixo a la carn i al greix del dinar o del sopar. En resum, que he sopat bé i amb gana. Estic fort i en condicions. I ara a descansar a la teulada de la txai khana que a dins fa massa calor i, com que també hi ha els animals, hi ha puces. Aquí dalt, potser també n’hi ha, però la concentració de puces per metre quadrat deu ser inferior.

Pati de la Txai Khana de Kalafgan

Caravanes de nòmades passant a la sortida del sol devant de la Txai Khana de Kalafgan i descansant al riu.

Dimecres 27 de juliol. Francesc Banqué.
Sortim cap a les 5 del matí camí de Faizabad. A la primera part del viatge, que segueix per la mateixa increïble pista, ens creuem amb veritables caravanes de nòmades que van canviant de lloc suposo que per les pastures (es un dir!!) dels animals. Es semblant al que es veu a les pel·lícules, però de veritat. Els anem filmant i retratant. A diferencia de les dones de Kabul, les dones nòmades no porten la cara tapada i porten uns vestits  i mocadors al cap de colors brillants i molt treballats. Es un punt que ens va sorprendre. També acostumen a anar dalt dels camells mentre que els homes van a cavall o a peu.

Allà a les 10h parem a esmorzar. Esmorzem meló i ens podem banyar en un riu que baixa fort d’aigua molt tèrbola i bruta però encara menys que nosaltres. La pista és ara una mica millor. Cap al migdia arribem a Faizabad i dinem a un lloc molt brut i dolent. Anem a la policia a visar el permís. Després es forma un gran merder ja que sembla que ens diuen que hem de canviar de vehicles. Es forma un espectacle de carrer amb molta gent i molts crits. Finalment el guia ens diu que es una ensarronada (després es demostrarà que tenía raó) i marxem mes que depressa de Faizabad. Amb tot aquest merder, a part de donar espectacle, hem pedut la tarda. Res de dormir a Faizabad. Anem a dormir a unes tres hores de Faizabad. Sopem i dormim força bé.
Com a nota curiosa avui ens hem trobat amb en Vidal Rovira, que viatja sol per el seu compte i que anava dalt de tot d’un camió. Nota al marge. En Vidal Rovira un es soci del  Centre i en algun moment es va considerar si vindria amb nosaltres o el grup del CADE. Al final ha viatjat per lliure, anant amb els del CADE fins a Qazi Deh i tornant sol!!

Dijous 28 de juliol. Francesc Banqué.
El camí torna a ser dolent i sovint ens veiem obligats a baixar del cotxe. L’altre Toyota, el del material, s’en va un cop de la carretera. Un altre cop el xofer no el pot frenar i va pendent avall, de recules, fins a estavellar-se en unes roques, desfent-se la part del darrera. Cap a migdia arribem a Iskashim. Es un poble una mica mes gran, de fet es la capital de la provincia, a la vora del riu Panj o Amu Daria que fa frontera amb la URSS. Veiem a l’altre banda de la riba un poble del Tadjikistà que sembla mes arregladet que on som nosaltres. Òbviament no es pot passar d’una banda a l’altre.
La gestió amb el governador perquè ens deixi passar fins al Koh-e-Urgend falla estrepitosament. Penso que per l’escassa habilitat de l’oficial d’enllaç, en Rahim, que ho ha fet tant malament com ha pogut. Total que només podem anar dins a Qazi-Deh i intentar el Noshaq. Dormim a Qazi-Deh, a unes dos hores de Iskashim, que es on deixarem els cotxes i començarà la marxa d’aproximació a peu. Es parla de contractar els portadors; els preus son molt elevats. Demanem per sopar i com que no hi ha arròs acceptem que s’ens faci amb el nostre, però després descobrim que tot el poble menja del nostre arròs; total ens l’han fotut. El lloc de dormir està ple de puces; jo en surto malparat. Comprem un bé per tenir carn al campament base.
Nota del 2016.- De fet no teníem el permís per entrar vall enllà fins el Koh-e-Urgend, però per el que sabíem d’altres expedicions, el governador local, convenientment “convençut”,  podía deixar-nos passar. Per això calia un plantejament molt diplomàtic i sibil·lí, i el nostre guía ho va fer molt malament. Qazi-Deh es un poblat a la entrada de la vall del Whakhan i fins aquí sí que ens deixaven passar. Sense alternatives, vàrem canviar l’objectiu: Noshaq (7492 m).

Dimecres 27 de Juliol de 1977. Ton Ricart.

Mig matí. Som en una Txai Khana entre Kalafgan i Fayzabad. Xiringuito assoleiat al mig del desert després d’unes quatre hores de pista, sotracs i pols.

A més a més, he dormit al terrat només amb el sac impermeable i a la matinada m’he pelat de fred. N’hauré d’aprendre, que al desert fa calor de dia, però fred de nit.

Recapacito i ja explicaré la cosa descriptiva després. Mengem pel camí, aquí i allà, on podem i s’escau. Uns millor que altres. Resultat. En Francesc i en Jaume amb diarrea. En Josep, no és que tingui diarrea, té una megadiarrea magna, vòmits i mareig. Els sotracs del cotxe li empitjoren la sensació de mareig. No tolera res i vomita fins i tot el que li dono de tractament. Si segueix així hauré de decretar un dia de repòs i hidratar-lo per via endovenosa.

Afortunadament, des del punt de vista mèdic, hem esparracat una roda i hem hagut de parar en aquest xiringuito per apedaçar-la. Una txai khana emmurallada i una colla de cases a la vora del riu Panj. Poblet, gasolinera, taller i hostal, vaja. Tota la colla ens hem fotut de cap al riu que hi passa a la vora. Pols i calor o sigui que de cap a l’aigua fresca.

Gasolina i taller a la pista. El policia afganés amb el típic uniforme, que inicialment era blau, ben descolorit. El conductor, el seu ajudant i en Conrad Blanch controlant la operació.

NOTA: una xerrada amb el policia afganés de guàrdia a la gasolinera. Amb traducció de l’Abdul Rahim. Ens vàrem assabentar d’alguns detalls per conèixer millor l’Afganistà. L’home estava allà de guàrdia, com era la seva obligació, protegint els punts d’avituallament de combustible. Com que no anava armat ni hauria pogut defensar res, és evident que el pes de l’estat afganés (o de l’ètnia dels tadjiks, majoritària aquí) és suficient per protegir el combustible. Cap bandit, cap tribu o cap clan gosaria robar la benzina si no es volia enfrontar a l’estat afganés o als patriarques tadjiks. O a tots plegats. El guàrdia ens va explicar la vida dels uniformes. Sòn cinc guàrdies que cobren del municipi o de l’estat. Ell no ho sabia diferenciar. Entre tots cobreixen les vint-i-quatre hores de tots els dies del mon. Però només tenen un uniforme. Qui està de guàrdia, dia i nit, festiu o no, porta l’uniforme. Ben pollós, arnat i brut. No va contestar si amb l’arma passava igual.

El riu Panj. O sigui, l’Amu Darya. El mític Oxus d’Alexandre el Magne. Mite i romanticisme. Emoció. A l’altre riba, la unió soviètica. El Tadjikistà. Pobles més ordenats i camps ben irrigats.

El riu, però, baixa encaixonat per un congost amb parets de fang. Baixa cabalós i furient, amb pinta de mala llet i de color terrós de fang. De mala llet dius? Era dins de l’aigua, a tocar de la riba i amb els peus a les pedres. Refrescant i ben distret. He notat una correnteta diferent, que els peus ja no tocaven les pedres i quan he mirat he vist els companys, drets a la riba, com s’allunyaven ben depressa. S’han encés els llumets d’alarma i m’he estirat com un gat. Per sort els peus han trobat roca i amb un impuls, les mans també. He sortit amb esforç contra el corrent uns 30 metres més avall. Només ha estat un moment d’alarma, però el corrent era realment violent. No vull pensar el que podia haver passat si aquelles pedres no haguessin estat allà, sota el corrent, invisibles des de la riba. Els companys em sembla que s’han espantat més que jo. De fet, així és com arriben, de cop, els accidents.

Una mica més amunt, el riu és més ample i calmat. Hem vist un afgà, amb una pell de cabra inflada com un bot. Amb el flotador sota la panxa, ha creuat el riu en diagonal. Sense problemes, mullena apart. De l’Afganistà a la Unió Soviètica sense fronteres. Probablement un contrabandista, però no s’ha amoïnat gaire pel fet que uns occidentals fossin allà veient-ho. Bé està; els imperis poden trontollar però els humans, diguem-ne d’infanteria, ens busquem la vida com sigui.

20 hores. Mateix dia al vespre. Entre Fayzabad i Eskashim. Poc temps per escriure. Kilòmetres i kilòmetres, pols i pols, sotracs i sotracs, rieres i torrents que cal passar en primera i amb les furgonetes descarregades. Ponts estantissos que els conductors passen amb les furgonetes descarregades i a tota velocitat. Els passatgers, passem a peu per rius i ponts. (Veieu a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).

                         

Imatges de la pista entre Kunduz i Qazi Deh. Imatges dels paisatges, dels rius, dels pobles i de les persones que trobàvem. Aventura amb uns ous, una truita i uns nens, amb les banyes d'una Marco Polo, a la Txai Khana que es mostren a les darreres tres fotografies.

Al vespre, ja va tot una mica millor. Som en una txai khana com la d’ahir. Sopats, el consabut pilau kebab. Ara nou bivac al terrat. A veure si m’ho munto millor que ahir, però.

Hem passat ja Fayzabad. Demà a Qazi Deh si no hi ha novetats.  

Per cert que hem dinat al centre de Fayzabad en un lloc més que digne, però a menjar el consabut pilau kebab amb les mans, que no hi havia coberts. I amanida amb tomàquet i ceba. Sal si, però oli no. Una llimona per esprémer. I molts melons. Bé, molts no, que cada un deu pesar més cinc kilos. Jo ja dic als companys que això de l’amanida i les coses crues és el que pot facilitar les diarrees i també els hi dic que es rentin bé les mans. Però, on i amb qué? Al capdavall és el que hi ha i ens hi haurem d’acostumar.

En acabat, mentre compràvem uns pans pel viatge que ens esperava, s’ha muntat un guirigall. Una alteració de l’ordre públic, vaja, amb molt de públic, tots homes, molt interessats. Resulta que  els transportistes locals consideraven que les nostres furgonetes no haurien de passar i que havíem de llogar-els-hi un camió i fer tornar les furgonetes a Kabul. És que allà son majoritàriament tadjiks, Kabul és molt lluny i no veuen amb bons ulls que hagin de cobrar els de Kabul i ells no rebin cap benefici ni peatge. La cosa es va acabar pujant a les furgonetes a correcuita i sortint fent grinyolar les rodes pel mig dels carrers atapeïts. Una fugida en tota regla...

Carretera i manta i cap aquí en tres d’horetes de pols, sots i sotracs a l’hora foscant.  

 Interior del restaurant i carrer principal de Fayzabad, capital de la província. Esperant el plat d’arrós, d’esquerra a dreta, Xavier Gregori, Josep Iglesias, Jaume Rovira, Joan Garcia, Francesc Banqué i, d’esquena, Conrad Blanch.

(Veieu la població de Fayzabad a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).

Eskashem n’hi ha dos. Un a cada banda del riu. A l’imatge l’Eskashem del Tadjikistà, a la Unió Soviètica, a l’altre banda del riu Panj. Pals de llum elèctrica i de telèfon. Carrers ordenats.

Dijous 28 de Juliol. Qazi Deh. Ton Ricart.

NOTA: tots els viatges son instructius, però com més diferents siguin del que coneixes, més en pots aprendre si tens el cap i els ulls ben oberts. Les converses amb el guàrdia, el tumult de Fayzabad, les trampes de l’ajudant del xofer per estalviar en els peatges, els vilatans que amaguen les dones i les filles de la mirada dels forasters, els atacs als viatgers de genets armats i demés vivències ensenyen molt de la societat del país.

Hem parat a esmorzar alguna cosa en una petita Txai Khana de la carretera, a la vora d’un torrent, un poblat de tres cases i d’uns camps cultivats. Pel corral corrien unes gallines. Voliem un té ben negre i una mica de pa txapati per enganyar la gana. Allà tenien una estufa de ferro que els hi feia de cuina. Sorprenentment, tenien cinc ous i ens han ofert fer una truita per posar dins dels txapatis. A bodes ens convides, hem acceptat encantats. Error.  Millor dit: errors. El primer i més greu. Els nens de la casa, vestits de vermell, ens miraven amb avidesa com menjàvem; segur que els turistes ens haviem menjat el seu dinar. Fam per diners. Vergonya quan t’en adones, sempre massa tard, de que som uns invasors. El segon error: cinc ous per nou catalans i cinc afganesos no donen per molt. Més txapati que truita. El tercer, i més interessant des del punt de vista mèdic: amb l’escassedat d’ou hi havia molt oli i poc ou. Uns quants dels expedicionaris van tenir aquell greix, repetint a la panxa durant tres dies, amb el convenciment de que allò fosc i greixós era oli del motor. Marejats i mig malalts.

Allà mateix, altres nens ens volien vendre unes banyes de mufló “Marco Polo”. Sobreviure, que allà segur que no hi passaven gaires viatgers estrangers i cal aprofitar les ocasions. Les hauria comprat, per espectaculars, però, que en faig d’unes banyes a l’expedició?

Capvespre.

Aquest matí hem arribat a Eskashem. Poblet amb quatre botigues locals, sense serveis però que és la seu de la guarnició de policia i del governador local. Control de passaports i sutil demanda per anar fins al Koh-e-Urgend. Bé, de sutil res, perquè com que la traducció ha de passar per l’Abdul Rahim, hem vist com el governador primer s’encenia, després ha fet desfilar els policies pel carrer del poble i, després ens ha amenaçat amb quedar-se els passaports si anàvem més enllà de la vall de Qazi Deh. Que és on som ara. (Veieu la desfilada de la guarnició a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).

Aquí obrim un grapat de pensaments relacionats. El primer pensament és que altres expedicions han passat. És molt clar que en Rahim no és el nostre home des del punt de vista de la diplomàcia.

El segon és que els policies que han desfilat devant nostre mentre esperàvem els papers, una trentena, tenien unes característiques que m’han semblat curioses. La primera, és que només duien uns vells fusells els dos primers; a la resta dels fusells els hi faltaven peces o anaven desarmats. La segona, que els uniformes, que antigament devien ser del clàssic blau de la policia afgana, tenen molts més anys que els guàrdies. Estrips, brutícia, descolorits de mil rentats i pedaços de diferents colors. La tercera és que només marcaven el pas els primers; més endarrera, tot i que s’esforçaven, avançaven alhora la cama i el braç drets i després els esquerres fent una imatge d’autòmata molt poc marcial i menys natural. Em pregunto: el governador és un funcionari que ve de Kabul o és el cap / cacic local que el govern central ha d’acceptar per no tenir conflictes? És evident que aquests guàrdies d’opereta son una posada en escena. El tercer pensament és que també és evident que aquests tadjiks, armats i coneixedors de la terra deuen ser uns adversaris formidables, diguin el que diguin el governador, els seus guàrdies o el govern de Kabul.

En fi, haurem de fer cas i no avançar més enllà de Qazi Deh.

Panoràmica curiosa de la Unió Soviètica a l’altre banda del riu Amu Darya. Sec i desèrtic igual que en aquesta banda, però amb els pobles més ordenats, nets i millor comunicats per carretera. I pals que porten llum, telèfon o telègraf, no ho sé, però a tots els poblets hi arriba.

Des d’aquí, la carretera té un ramal que passa el riu Amu Darya i entra a la Unió Soviètica per un pont. Vaja, dir-li carretera potser és massa generós, però la que surt cap al Tadjikistà soviètic és més ample i cuidada. Hi ha un rètol a la pista, que anuncia la frontera i un parc natural soviètic.

Nota de 2016: Aleshores era la URSS. Avui dia és la República del Tadjikistan. Oficialment es diu: Hумҳурии Тоҷикистон. Jumhurii Tojikiston. El pont del riu i la frontera son en una zona ben remota, on hi ha l’Eshkashim Nature Refuge, al Badakhshan National Park on es poden caçar les famoses cabres Marco Polo (Ovis ammon polii). És clar, però, que si sòn del gènere Ovis, més aviat deuen ser més propers als muflons i a les ovelles, que a les cabres. En tot cas, els afgans en deien cabres (goats) Marco Polo. O així ho traduïen a l’anglés els que en parlaven.

La pista, el rètol i el parc ja existien l’any 1977. Alguns nens afgans ja ens volien vendre el banyam d’aquestes cabres pel camí. O sigui que el turisme caçador és simultani, si no anterior, a les expedicions dels muntanyencs.

Avui dormirem a... Bé, vaja, passarem la nit a Qazi Deh, que dir dormirem és una conjectura desitjable, però vistes les nits passades, lluny de la realitat.

Trobem a dos membres de l’expedició del CADE / CEC al Mandaras que demà faran part de la marxa amb nosaltres. En Josep Vinyes, el metge i en Josep Casanoves.

Les curiositats dels viatges i les aventures. Aquesta txai khana de Qazi Deh, és molt més pobra que les de les nits passades a la pista. Té les taules i els patis coberts per un eixam de mosques vironeres, de les que a Espanya en diuen “inasequibles al desaliento”, segons paraules d’en Josep Casanoves. Però resulta que és bastant més cara que l’hotel de Kabul. És clar, a Kabul, si no estàs d’acord amb el preu, t’en vas a un altre hotel. Aquí tocaria passar la nit a la carretera i és evident que amb un viatger que es posi una mica xulet amb el personal, alguna coseta li passaria. Ni que fos com un avís per a navegants.  

Pati de la Txai Khana de Qazi Deh. Preparant el material per sortir.

A sobre, no tenen menjar. O sigui que ens demanen, i el nostre oficial d’enllaç ho accepta, agafar de les nostres reserves d’arrós, per fer el sopar. En Rahim, que ja es veu que no va llarg de senderi, potser que el dia que Deu repartia sentit comú ell no hi era, els hi dona tot el nostre arròs. Quan veiem que del nostre arròs sopa tot el poble i que ens en quedem sense per tota l’expedició, es munta un sarau. De poc que no arribem a les mans amb l’hostaler. És clar, ell té clients i no té arròs, nosaltres tenim arròs i no tenim on dormir; que menys que contribuir al benestar de tots i poder passar la nit al seu hostal? Segur que té una part de raó però nosaltres no ho veiem així sinó com un expoli a un foraster que no tornarà mai més. Total, recuperem la meitat de l’arrós que teníem pel campament base.

Dormim a la cort, menjats de mosques i de puces, que aquí no hi ha ni terrat per dormir a l’aire lliure. A cagar, al pati, que aquí no es llença res i tot es recicla. Sort encara que les cabres i les ovelles, atapeïdes al pati, ens agombolen amb els seus bels i la seva escalforeta.

Qazi Deh és a 2.582 metres d’altitud. Demà serem més amunt i després encara més. A veure que pot fer un metge amb aquesta colla per fer que es trobin bé.

Parlem-ne. Començarem els tractaments d’aclimatació. Reparteixo al personal pastilles de ferro i totes les vitamines B, de la B1 a la B12, per fer sang nova. Aixó es veu que és el que toca per tenir més glòbuls rojos i estar més fort en altitud. Però jo confesso que no hi crec gaire. Ens hem atipat de fetge de xai i no crec que ens falti ni ferro ni vitamines; o sigui que posar-n’hi més al cos no crec que acceleri el procés de fer sang. Però alguns dels veterans estan ben convençuts. Com que sòc el metge em toca investigar el que proposen alguns experts però també em toca respectar i acceptar les opinions de tots. Jo no faria res de tot això i faria com en Josep. Passar més que el còndor.

A veure que en sortirà de tot plegat. Almenys que aprenem alguna cosa. La cosa queda així:

Joan	proxibarbat (Axeen) + acetazolamida (Edemox)
Conrad	meclofenoxat (Luncidril)
Enric	meclofenoxat (Luncidril)
Pere	meclofenoxat (Luncidril)
Josep	Passa més que el Còndor de totes les medicines suposadament preventives
Francesc	nicergolina (Sermion)
Jaume	nicergolina (Sermion) + acetazolamida (Edemox)
Xavier	nicergolina (Sermion)
Ton	nicergolina (Sermion) + acetazolamida (Edemox)

Divendres 29 de juliol. Francesc Banqué.
Comença la marxa de aproximació. Hem contractat portadors i repartit les càrregues. S’ens assigna un guàrdia que farà la marxa amb nosaltres i retornarà amb els portadors. Comencem a caminar cap a quarts d’onze del matí i fins a les cinc de la tarda. Arribem a un prat a 3200 m a tocar de l’aiguabarreig dels rius Mandaras i Noshaq. Aquí farem bivac. Demà caldrà travessar el riu de bon matí quan, degut a la glaçada nocturna, baixi menys cabalòs. Els portadors caminen força depressa i no es queden enrera. Ens trobem amb part del grup del CADE i acampem tots plegats.

Dissabte 30 de juliol. Francesc Banqué.
Comencem bé! Hem de passar el riu Mandaras a les cinc del matí, descalços i amb aigua fins als genolls; jo, com d’altres,  em trec els pantalons perquè no s’em mullin. Arribo, mes o menys ajudat a l’altre banda amb rampa i sense notar els peus. L’aigua devia estar a zero graus, i el corrent es fortíssim. Em costa uns deu minuts recuperar la sensibilitat dels peus. Fregar i fregar.
Nota del 2016: Aquest pas el vaig fer amb en Josep Casanovas, membre de la expedició del CADE que anava a la zona dels Mandaras i que anava endarrerit de la resta de l’expedició per haver ajudat a l’evacuació d’un expedicionari amb una apendicitis.  
Més enllà de les picades que em torturen, em trobo bé i vaig tirant. Seguim el riu fins a un flanqueig molt aeri i difícil on perdem una càrrega que cal anar a recuperar riu avall. Amb això de poc no perdem també el pobre Rahim. S’arrisca per fer-se perdonar. Continuem seguint el riu que a vegades s’obre i a vegades es molt tancat, obligant a flanquejos que no son tant fotuts com el primer però Déu n’hi do.
Arribem al lloc del camp base a 4500 mts cap a les 16:30 h. Jo, que fins ara he pujat bé, començo a notar els efectes de la alçada. Al vespre el cor deu anar a unes 120 pulsacions per minut. Hem plantat de moment les tres tendes canadenques. En Ton i en Josep no han arribat; s’han quedat enrera amb alguns portadors i la càrrega que ha calgut anar a recuperar. Al lloc del camp base hi ha també una expedició polonesa.

Divendres 29 de Juliol. Primer dia de marxa. Ton Ricart.

Campament de bivac en un prat a la confluència dels rius de les valls del Noshaq i del Mandaras. Som a 3.200 metres d’altitud. Els rius que ens envolten, cabalosos i agressius, emeten un brogit continu que ens obliga a parlar a crits. Demà, per travessar-los a peu ja veureu quin patir... Potser de matinada quan el cabal sigui més baix. És clar que també farà més fred...

Al bivac coincidim amb part de l’expedició del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada, secció del Centre Excursionista de Catalunya, el nostre centre) que van al Mandaras. De fet ja ens vàrem trobar ahir a Qazi Deh, d’aquí el comentari d’en Josep Casanovas sobre les mosques “inasequibles al desaliento” remedant als capitostos del règim franquista amb una de les seves frases favorites. Han hagut d’evacuar a un dels expedicionaris per una peritonitis i ahir atrapàvem als rerassagats que van al seu campament base. Demà ens separarem; ells seguiran el riu Mandaras i nosaltres el Noshaq amunt.     

Marxa cap a les muntanyes. De Qazi Deh cap al Campament Base. Sol i pedres, seguint riu amunt. Un dels nens, ben carregat amb un sac groc.

Campament bivac a la confluència entre els rius del Noshaq i del Mandaras. Un prat verd idil·lic amb un soroll eixordador de l’aiguabarreix dels dos rius.

De moment, tots els de la colla estem raonablement sans. Tirats per terra com burilles fumades, bavejades i llençades, però sans. Estem sans, apart del cansament de la marxa de 9 hores, caminant aixafats per un sol sense misericòrdia. Ara i aquí, en aquest prat comfortable i remorós, només treballem els dos encarregats del sopar de la colla i aquest humil servidor de vostès.

La consulta és oberta. Ara, aquí al campament, a tocar de l’aiguabarreig dels dos rius, no paro de fer cures de feridetes mínimes. Feridetes tontes que estan disminuïnt perillosament la reserva d’esperit de vi que porto per quan hi hagi coses més serioses. Els portadors saben perfectament que allò és una minúcia, però no em puc negar a fer el que toca. Sembla com si els hi fes molta il·lusió que un metge els atengui i es busquen la més mínima rascadeta, de vegades de fa dos setmanes, per posar-se a la cua. Pèrdua de temps, de material i d’energies per mi. Màgia de bruixot per ells. O per alguns d’ells, vaja, que la major part passen àmpliament del tema, afortunadament.

En Joan té hemorroides i fa sang de fa tres dies. Tres gotes. Res seriós. A més a més tenia mal de cap en arribar al campament. Dos més i jo mateix també en teníem. Afortunadament, el mal de cap ens passa a tots bevent i menjant.

Jo estic bé. El cul una mica encetat de tantes diarrees i eixugaments. Si el poso dins del riu gros, a l’aigua freda, el cul es neteja sol, sense fregar i no s’enceta la pell. És clar que, per això cal trobar el lloc on fer-ho sense caure a dins del riu ni donar un espectacle... Els afgans tenen un sentit de la dignitat bastant rígid i jo no voldria perdre el prestigi, que soc el doctor sahib. Aixó si, estic cansat i amb molta set, cosa que atribueixo a la caminada al sol i també a l’acetazolamida, que és un diurètic i fa pixar més. Tot sigui per la ciència. Aigua i aigua que aquí baixen molts rius i l’aigua és abundant.

He parlat amb el Dr. Vinyes de la colla del CADE. Els problemes que tenen sòn similars als nostres. Però més greus. M’expliquen: han hagut d’evacuar a un dels companys des de Qazi Deh a Fayzabad i a Kunduz en camió i després fins a Kabul en avió, amb el diagnòstic d’apendicitis i peritonitis aguda. Per sort encara no es trobava gaire fotut, perquè els 200 km de martiri fins a Fayzabad no els hi treu ni el “sursum corda” que baixés del cel. I encara el que va venir després fins arribar a l’hospital.

Nota 2016. El company va ser intervingut d’apendicectomia a l’hospital. No disposo de dades clíniques contrastades. L’acompanyava l’Odette Gomis esposa del doctor Josep Vinyes. Com a dada curiosa em va arribar la següent informació: l’estada mitjana dels pacients postoperats a l’hospital era de tres o quatre dies. Però el canvi i rentat dels llençols era només cada setmana, independentment dels ingresos. I això només si el pacient es podia moure, si no, tampoc.  

I encara sort que tot plegat va començar a Qazi Deh, que si li passa muntanya amunt, en un campament d’altitud, podria haver estat catastròfic. Hi havia per aquí un metge iugoeslau, que ja deu haver tirat amunt cap al Noshaq, que els hi va dir que en cas de peritonitis, ell s’atreviria a operar-lo. Hi ha gent valenta, com hi ha Deu. Amb la brutícia i les legions de mosques vironeres que ens envolten ja és ser valent pensar en operar amb asèpsia. Jo hauria preferit tractament antibiòtic seriós, hidratació abundant, nutrició bàsica i esperar que la lesió fes un plastró mentre l’anava evacuant. Tot menys intervenir aquí. Inasequibles al desaliento. Les mosques volia dir. Passa que alguns cirurgians potser també ho son.                 

Bé, de moment no ens podem queixar. Tenim aigua i hem pogut sopar una mica. Sòn quarts de set del vespre i ja estem amanint el jaç. Abans de fosc ja dormirem. I demà, a punta de dia, abans de fer-se clar, passarem el riu. Demà al vespre ja dormirem al campament base.

El xai que portem bela llastimosament. Pobret, es deu trobar solet. Del pobre animaló penso que no en deixarem ni els ossos.

El show de la contractació dels portadors ha estat la caraba. Cobren uns i carreguen uns altres. Òbviament no volíem contractar nens, de manera que hem triat els homes drets i fets. I els molt pirates han venut la càrrega als nens per la meitat del preu. O sigui que tenim nens carregats com rucs i alguns llestos aprofitats que s’han quedat al poble o que els acompanyen ben descarregats. És clar que, com diuen els afganesos amb els qui podem parlar, en Kabir, en Muhammad i en Rahim, ha estat un error no voler als nens. La seva família ho necessita i no tenen pare que faci la feina. Si els haguéssim acceptat, ara cobrarien més. Els nanos s’ho munten, però. El germà gran carrega més i deixa una petita part i les seves coses, la manta per la nit, el seu pa, etc, al germà petit. Entre dos fan la feina d’un gran i cobren la meitat.

Aquí deu ser així, però per nosaltres és un xoc. Resulta que nosaltres, som els senyorets de la ciutat que fan que els nens orfes d’aquí puguin menjar a base de fer-los carregar muntanya amunt. Ens sembla una injustícia flagrant. Però, diuen els afganesos, si els europeus no veniu, pitjor pels nens.

En  Kabir i en Muhammad, orgullosos pares, cadascú amb la seva filla gran. Eren els portadors entre el campament base i el campament 1.

Plego per avui. Es fa fosc i és l’hora de la melangia. Demà ens espera una bona, començant per travessar el riu, amb aigua gelada fins la panxa, que baixa amb estrèpit i saltant pedres, abans de que es faci de dia. Bona nit.

       

Travessant el riu Mandaras, per seguir la vall del Noshaq amunt.

Dissabte 30 de Juliol. Bivac a 4.000 metres. Ton Ricart.

Avui tot el dia de marxa esgotadora i assoleiada, vall amunt. L’equip mig defallit per l’alimentació deficient i les penalitats passades. Problemes mèdics? Només les morenes i les diarrees d’en Joan. La resta? bàsicament debilitat i esgotament. Jo m’he sentit dèbil i cansat tot el dia. Taquicàrdia a 110 batecs per minut en repòs. No tirava. Havia dormit bé, però poc. Mal menjat. L’altitud? Deu jugar també un paper, amb o sense pastilletes.

Passem el riu amb la primera claror. Fred intens dels 3000 metres. Els més forts passen els primers i munten una corda per fer de passamà. Sense botes i sense pantalons, però carregats com rucs, que hem de passar tota la impedimenta de l’expedició. Peus nus sobre un llit de pedres, còdols de riu que rodolen, aigua glaçada i corrent furiós que s’ens emporta. En alguns punts, l’aigua arriba fins la cintura. Passem el riu amb un bastó d’esquí en una mà i l’altre al passamà, per apuntalar el cos i no anar riu  avall. Els més forts, descarregats, ajuden els altres, especialment als homes més petits. A l’altre riba del riu, el Mandaras, peus balbs i insensibles una bona estona. Fred, encara sense sol. Vinga a fregar-nos els peus. Després, unes avellanes, omplir les cantimplores, abans no, que millor passar el riu amb el pes mínim i tirem vall amunt.

Una cosa m’ha sorprès. Ja no hi ha nens. Tots sòn homes fets i drets. Els nens només han carregat un dia. Potser si que els hi han donat feina dura un dia, però no arrisquen als nens en aquestes batalles. Potser si que no tots sòn uns barruts. Alguns han pujat descarregats fins aquí sense cobrar tot el sou.

Desert de pedra i roca, sense vegetació. Seguim el riu, que baixa furient i terrós. Hi ha dos llocs on cal passar amb molta cura per les roques on la vall s’escanya i el riu s’acongosta. Aquí baixa encara mes furient i una caiguda a l’aigua seria fatal. En un dels passos estrets, la plataforma de roca on posar els peus, és sota de l’aigua i no es veu bé. No val a badar. De fet, uns polonesos van perdre aquí un portador fa uns dies. Nosaltres hem perdut només una càrrega, però l’home s’ha pogut agafar i els companys que eren a la vora l’han recuperat sense ferides. Felicitats a tots! No ha passat res. Allahu Akbar! Peus de plom als qui encara no han passat. Inchallah que no torni a passar! Per recuperar part de la càrrega, que per sort era menjar envasat hermètic i surava, dos viatges amunt i avall per aquell trencacolls amb el riu rugint als peus.

Un dels passos relliscosos (Veieu el pas d’aquests trams a www.maldemuntanya.cat el film “Operació Afganistà 1977).

Ja a la capçalera de la vall, arribant a la glacera, un dels portadors ha fet figa. La cosa no és estranya. Si jo vingués cobrant, també hauria fet figa. Però com que jo era l’escombra de l’expedició, m’ha tocat avançar-me, avisar als de més amunt i tornar enrere a ajudar al portador i a en Josep que l’acompanyava per no deixar-lo sol i fotut. M’ha acompanyat un altre portador per ajudar a portar la càrrega. Així, repartida la càrrega del malalt entre els tres, hem anat pujant fins un pla en el que hi ha unes roques i unes barraques de pedra seca. Semblen de pastors, perquè el terra és cobert de cagallons de cabra o ovella.

Aquí passarem la nit els dos portadors en Josep i jo. Un dels portadors només està molt cansat. Com nosaltres. A l’altre li falta aire, està bradicàrdic i té mal de cap. Segur que té cansament i mal de muntanya, però la bradicàrdia em sorprèn bastant. Qui tingués un electrocardiograma! I jo amb tota la farmàcia al campament base, a unes dos hores glacera amunt d’aquí. Sort que tinc una mica de paracetamol. S’ha de dir també que els que hem tornat enrere a recuperar la càrrega estimbada, endarrerits del gruix de l’expedició no dúiem res per menjar. Els portadors tenen una mica de pa i jo un grapat d’avellanes. Ens ho repartim com bons germans. Sort encara que tenim més set que gana.

Els portadors es fiquen a una de les cabanes. Més tou i més calent, amb tant de cagalló. Nosaltres, per allò de les puces, preferim posar-nos sota d’una de les roques que ens fa de sostre per si plogués. A veure si els portadors descansen i demà arribem al campament base en condicions.

Amago el llapis. A dormir.

Diumenge 31 de juliol. Francesc Banqué.
Acomiadem els portadors i muntem el camp base: la tenda grossa, la cuina, etc i comencem a triar i distribuïr el material. Jo em trobo francament malament amb mal de cap i una diarrea molt forta. Abans de marxar els portadors algun d’ells ha matat el bé que haviem comprat a Qazi Deh i que ha pujat amb nosaltres. He anat a missa al camp del polonesos que ens han convidat.

Diumenge 31 de Juliol. Campament base. 4.500 metres. Ton Ricart.

La nit ha estat intranquil·la;  despertant-me sovint amb sensació de manca d’aire. He sortit de sota de la roca, que hi havia un cel ben clar. Amb l’aire fresc he pogut dormir una estona.

A les cinc del matí, dejuns, tots quatre hem tirat, xino-xano cap al campament base. Una mica d’aigua fresca d’un rierol. Tres horetes d’esforç, gana i paciència abans de que el sol ens aixafés de debò.

Panorama al campament base: un circ de grans muntanyes de roca i de tarteres, un munt de pedres fent de terra i una dotzena de tendes. Una expedició francesa, una polonesa i una suïssa. I nosaltres. Els suïssos ja baixen. Quedarem aquí una trentena d’homes comptant amb alguns portadors d’alçada.

Membres de l’expedició suïssa m’expliquen, i penso que devia ser una tonteria per part seva, que van pujar en quatre dies des del campament base fins al campament 3 a 6.800 metres. Com que de moment resistien, almenys els més forts, van pensar en anar fent. A aquests valents, quan eren només a 400 metres del cim, quan ja només quedava prendre paciència i caminar sobre la neu, com que ja eren a més de 7.000 metres, els hi va agafar la pàjara i van haver de baixar escopetejats. Malalts i ajudats pels menys forts que eren als campaments de sota. Sembla que ser suïssos i viure en un país de muntanyes no és garantia de conèixer el que és l’altitud i les necessitats d’aclimatació. Nosaltres, almenys, sabem que ho hem d’aprendre i no fer disbarats.

Ara som sobre la glacera del Noshaq, al mig del pedregar que és la morrena. El Noshaq, tapant el mig món del migdia. Al davant, mirant al sud, l’Aspe-Safed (6.507 m) al fons de la vall. A l’est, el Gumbaz-e-Safed (6.800 m) que segueix la mateixa carena del Noshaq. A l’oest, a l’altre banda de la glacera, hi ha la carena que acaba amb la punta del Korpusht-e-Yaki (5.696 m). Aquest airós cim de roca, que no és el mès alt de la seva serralada, ha estat la visió principal i ha senyorejat el paisatge mentre hem anat pujant la vall. Tots tres, més alts que difícils, ja han estat ascendits per muntanyencs europeus, però cap per ibèrics. A veure que podrem fer.

Contractem els dos portadors més capaços perquè ens ajudin a portar material als camps de més amunt. En Kabir i en Mohammad. Els equipem pel fred i la neu de més amunt. Tenda, anorac, pantalons, gorro, mitjons, botes, manyoples, ulleres, crampons, piolet, etc.

La cosa de la medicina: en Francesc és el més afectat. Mal de cap, insomni, diarrea, sensació de manca d’aire sobtada, apnea intermitent, debilitat i inapetència. Pols a 120 batecs per minut, descansant a la tenda. Està prenent nicergolina, però no sembla que sigui gaire efectiva. Si ho busco, sembla la descripció de llibre del Mal Agut de Muntanya (MAM). Veurem l’evolució dels propers dies.

En Josep està amb els mateixos símptomes, però una mica menys afectat. De moment va dormisquejant i menjotejant, que ja és alguna cosa.

En Joan, ha descansat malament, però cap al tard ha anat revifant.

En Xavier, mal de cap. Millora amb salicilats (Aspirina®).

Pere: diarrea i mal de cap. Mateix tractament que en Xavier.

En Conrad va fent.

Enric i Jaume, bé. L’enveja dels demès.

Un servidor: fet una coca. Set, debilitat, mal de cap a la nit i en llevar-me. Dificultat per dormir per apnea intermitent i la temptació de prendre somnífer. M’ho nego. Despertar incòmode i sobtat amb sensació d’asfíxia. Fatiga als mínims esforços.

Pere, Francesc i Joan en tractament antidiarreic. En general tots anem prenent el tractament previst per l’altitud. Amb una fe, diguem-ne que escassa. S’ha de dir, però, que els que prenen meclofenoxat (Luncidril) sòn els que es troben, en general, millor. És clar que hi ha trampa; també sòn els que tenen més experiència en altitud i sòn els més forts. O sigui que no és fiable l’estudi. Els qui prenem nicergolina (Sermion) estem a 110 – 120 batecs per minut en repòs i anem una mica de gairell. És clar que cap de nosaltres havia superat mai els 4.500 metres del campament base i tot ens ve de nou. Cap diferència notòria entre els qui prenem acetazolamida (Edemox) i els qui no en prenen. Ni tan sols en la quantitat d’orina així a primera vista i sense mesurar-ho. De fet ho vaig intentar; mesurar la orina vull dir, però com que jo era l’únic que ho feia i no tenia amb qui comparar, vaig haver de plegar. En resum, que tots tenim poc o molt MAM. La sensació de set és general. El menjar que més ens entra sòn els aliments dolços. Els aliments greixosos i proteínics ens fan fàstic. Dormim malament. Si no m’haguèssin avisat de que els somnífers poden empitjorar la manca d’oxígen de l’altitud, en repartiria. Però no vull embolics, que estar despert és la millor manera de respirar fort i defensar-se de la manca d’oxígen. Confesso públicament que estic temptadíssim de prescindir de pastillotes, si no és que passa alguna cosa nova.

Per cert, avui, darrera nostre, els rerassagats, ha arribat una expedició austríaca. Ja sòm uns 40 homes sobre aquestes pedrotes. No hi ha cap dona.

De dia fa calor al sol, que crema força i estavella les pedres, però a la nit la temperatura baixa per sota de zero. L’aigua es glaça a fora, però no a dins de la tenda si és a la vora del sac de dormir. O sigui, un fred de fàcil manejar.

Avui he fet una cosa que feia molts anys que no feia. He anat a missa. Els polonesos ens han vingut a invitar a la missa al seu campament base. Al seu equip sòn vuit. No consideren necessari portar metge per tan poca colla. Però capellà si que en porten. La salut espiritual la posen per sobre de la corporal. És una opció tan acceptable i humana com la contrària, encara que aquest servidor prendria una altre determinació. Deia la missa el seu capellà, polonès, cepat i vermellot del sol, amb una cara de bona persona de les que un pensa que no pot enganyar, vestit amb camisa de quadres i pantalons de muntanya bavaresos dels que nosaltres anomenem aquí “rocciatore”, que arriben sota del genoll. Confesso que els veterans de la nostra expedició també anem vestits amb rocciatore fabricats al poble de Bonneval (Alps francesos) amb llana local. Són els millors per anar a muntanya i que diguin els moderns el que vulguin. Total que, a la missa d’aquest diumenge a 4.500 metres a l’Afganistà, érem 2 catalans, 2 polonesos i 4 austríacs. I el capellà. No sé si ens hem guanyat gaire tros del cel, però, això si, hem fet feliç a l’home una bona estona. Una experiència nova; una missa a l’Afganistà a més de quatre mil metres d’altitud, a l’aire lliure i sense gaires ornaments.

Missa amb el Noshaq al fons. El mossèn a l’esquerra. Darrera del capellà i d’esquerra a dreta, els quatre austriacs, els dos polonesos, en Francesc i un servidor, que feia la fotografia. El polonès que mira a la càmera, és en Tomasz Sobecki, fotògraf conegut internacionalment, entre altres motius per la seva col·lecció fotogràfica del gòtic català.

Dilluns 1 d’ agost. Francesc Banqué.
Sortida de set expedicionaris cap al camp 1. Quedem al campament base en Ton i jo. En Pere i en Josep es queden a dormir al camp 1 i els altres baixen després de aprovisionar-lo. També han pujat els dos portadors d’altitud que hem contractat: l’Abdul Kabir i en Mohammed. Horaris aproximats: pujada de 4500 a 5300 m 5 hores, baixada 2 hores. Tornen tots la mar de bé.

Dilluns 1 d’Agost de 1977. Campament Base. Ton Ricart

No anem gaire bé. No hi ha forma de dormir de nit. És clar que ens passem dins del sac des de les sis de la tarda, que s’amaga el sol, ja es va fent fosc i va glaçant, fins les vuit del matí, quan comença a treure el nas el sol. Només sòn 9 hores de foscor nocturna però 14 de fred sense sol. El personal es queixa. Ja els hi dic: no es poden dormir 14 hores seguides cada dia! Porto fluracepam, que és un hipnòtic de vida curta, i aquesta nit n’he donat tres comprimits al personal. Als més pesats. Els haig de convèncer de que això de dormir drogat no pot ser bo si no estem ben aclimatats.

Servidor va fent. Una mica de mal de cap que ha anat passant en llevar-me. Freqüència cardíaca a 92 batecs per minut en repòs. Millorant. Em sento dèbil, però bè. El nas ben tapat; i no es destapa ni amb les gotes vasoconstrictores. Una deposició líquida; millorant, que ahir van ser tres. Temperatura 36,5ºC.

En Francesc té molt mal de cap; millora poc amb els analgèsics (paracetamol o salicilats). Debilitat i inapetència. Més que debilitat jo en diria lassitud intensa; només jeu. No té febre i les constants sòn normals, excepte una mica taquicàrdic i hipertens (FC 105 bpm i TA 155/95 mmHg). El nas també tapat; continúa amb diarrees; moc i una mica de sang. Tractament amb sulfatiazol i colistina per via oral. M’encarrego de que begui. Potser el tractament antimicrobià per la diarrea sigui una mica fort, però estem tan sols en aquest cul del mòn..., i  no tinc laboratori que m’ajudi. I ja hem vist un cas amb peritonitis al grup del CADE. Millor no corro riscos.

Imatges del campament base i d’alguns dels companys.

Memòria del Campament Base. Abans de marxar els portadors, un d'ells ha matat la cabra. Com que tenim una congesta a pocs metres de les tendes, hi hem fet un forat i hem guardat la carn al congelador. Es veu que el metge i llicenciat en cirugia és el qui més s'assembla a un carnisser, perqué m'ha tocat fer-la a peces. Un munt de talls de carn soterrats a la neu. En Josep, que és Bonansa, ens ha cuinat una "padellada" amb els menuts, uns alls i unes cebes. D'entrada deliciós. Però és una menja molt potent que ens ha deixat fora de combat, que encara no estem ben aclimatats.
La resta de la colla han pujat amb en Kabir i en Mohammad cap al primer campament (C-1). Es pretén muntar-lo a 5.400 metres, en un replanet de la cresta, que en realitat és un munt de pedres. Establert contacte per ràdio a les 11 hores. Bona audició; en realitat tot el trajecte entre el base i el C-1 té visió directa des del CB. Ja veurem si més amunt és tan fàcil.

En Rahim, ha vomitat aquesta nit tres vegades. Ahir estava especialment angoixat pels nervis de l’experiència del viatge i de l’altitud; tot això per ell és molt nou. I també per les bronques que li cauen; especialment de part d’en Joan. Jo penso que una cosa és que sigui novell, que sigui inexpert, que es foti sovint de peus a la galleda, que no sàpiga com tractar als seus compatriotes tadjiks ni tampoc s’aclari amb els estrangers, que sòn els qui paguen. Però és també clar que una cosa és que sigui una mica patata i una altre cosa és vexar-lo. En realitat, ni és la nostra minyona ni nosaltres tampoc sabem com els hem de tractar a ells. Devant del dubte, màxim respecte, que sòm a casa seva. Veurem com acaba això. De fet, segur que això ha influït en els vòmits i la malaltia, tot i que també li pot haver sentat malament alguna cosa i estar mig destarotat per l’altitud. Està dèbil i només jeu. Aquesta nit, després dels vòmits, li he donat tietilperazina 5 mg i diacepam 5 mg. Amb això ha descansat bé, sense més vòmits, fins les 11 hores. Ara es troba bé. Està clar, però, que al campament només hi som nosaltres, ningú li demana que treballi ni el renya per res.

Per cert, que els pots de tietilperazina i de diacepam que he deixat a la porta de la tenda per si els tornava a necessitar, han desaparegut. Ull viu i que tot el campament sàpiga que m’en he adonat, que no em vull quedar sense.

Avui ha arribat una altre expedició. Sòn 12 homes iugoeslaus. Igual que els austríacs d’ahir, per poc no van a cops de pal amb els portadors a l’hora de pagar.

Tan diferents sòm els humans, les nostres cultures i la manera d’entendre’ns?

Penso jo... no és millor tenir-ho tot molt clar i negociat abans de marxar? I tractar-los bé, que sòn orgullosos. Amb els nostres portadors tot va anar com una seda. És clar, però, que van veure que, si hi havia un malalt, nosaltres ens repartiem la seva càrrega i ens quedàvem a dormir al ras sense sopar per no deixar-lo sol. És clar que si prenc l’exemple d’en Rahim, potser nosaltres tampoc no sòm tan benèvols... Però, noi, és que aquest les fa de l’alçada d’un campanar... Deu ser que aquí també passa que qui val, val i qui no val, fa d’oficial

Dimarts 2 d’agost. Francesc Banqué.
Sortida massiva cap al C-1 amb l’intenció de quedar-s’hi a dormir tothom excepte en Ton i jo que segueixo amb diarrea molt forta. Plante dels portadors. Que passa?

Dimecres 3 d’agost. Francesc Banqué.
Em vaig aclimatant i em trobo millor de la diarrea. Hem preparat les càrregues pels portadors que, de forma sorprenent han tornat. Pujada dels portadors cap a camp 1 mentre que en Pere i en Josep proven de muntar el camp 2 encara que es queden per el camí.

Dimecres 3 Agost de 1977. Campament Base. Ton Ricart.

Ahir no vaig escriure res. Un intent de portar una càrrega al C-1 em va ocupar tot el dia i vaig arribar al CB de nit i arrossegant-me com un cuc bavós per la morrena. Parar cada cent passes, recolzat als bastons, que, quan seia, era una creu aixecar-me del terra. Aquí no hi ha bancs a mida de les persones. De tant en tant, una pedra fa el fet. Però no estan posades ni al ritme del meu cansament, ni a la mida de les meves cames, ni en la línia d’on vull anar. Total, una desfeta. La cantimplora ja era buida a les primeres hores i més amunt de la glacera no hi ha aigua. Vaig traginar una càrrega de 25 kg, per aquell munt de pedres, sota un sol com un seguit de cops de martell al cap, i vaig anar fent, pas a pas, amagant-me a cada pedra que fes una mica d’ombra i llepant l’aigua que mullava les pedres a les obagues. El C-1 havia de ser ben a la vora. Cridava i cridava i no hi havia moviment. Ningú treia el cap entre les roques. No em podia quedar al C-1 sense complicar la vida als companys; no portava sac ni menjar ni combustible per fer aigua. No veia el C-1, però l’altímetre marcava 5.300 metres d’altitud. El campament havia de ser allà mateix, però no el veia. Al final, ben afònic de cridar, després d’una estona sota una pedra, mort de set i veient davallar el sol, vaig deixar la càrrega, marcada amb una banderola i vaig tirar avall, que els talons em tocaven el cul. Bé, no tant, que aquell munt de pedres, semblava més una pila inestable de plats bruts que una muntanya. Saps quan en una pila de plats bruts, treus una cullera i s’esfondra tota la torre? Doncs igual. Tocaves una pedreta de no res i s’organitzava un devessall de pedres d’un lloc que semblava segur i estable. Una tartera organitzada que es desorganitzava en un segon. O sigui, peus de plom. Al capdavall, pensava, ja els hi diré per ràdio que tenen el material ben a la vora i senyalitzat.

Menjar una mica, beure molt, que al CB hi ha aigua abundant, i dormir d’una tirada.

Com estem avui? En Pere, l’Enric i en Josep van fent, muntanya amunt, per muntar el C-2 a 6.100 ó 6200 metres. La resta dels companys, organitzen el C-1 i recullen la meva càrrega d’ahir. Al CB només hi som en Rahim, en Francesc i jo. Només dic? I els franco-austro-poloneso-iugoslaus. Tot i que, per aquí, no es veu gaire personal. La major part també son amunt, cap al Noshaq, el Gumbaz-e-Safed i el Korpusht-e-Yaki. O fent aclimatació o amagats a les tendes.

 Imatges del trajecte entre el CB i el C-1. Algunes fotografies sòn pujant i altres baixant. A la primera fotografia encara es veu la glacera del fons de la vall. Trajecte de roca descomposta amb zones ben dretes i algunes agulles a la cresta. A les dos primeres es veuen les tendes blaves del replà on era el C-1. A la setena de la sèrie, l’autor dalt d’una de les agulles, tenint al darrera les crestes de l’Aspe-Safed. Les darreres dos fotografies son arribant o sortint del camp 1. 

Ahir, els qui havíem sortit del CB cap al C-1, estàvem tots amb diarrees, menys en Jaume i en Conrad, i tots, tots, teníem mal de cap. Qui estava pitjor era en Xavier, que, a més a més, tenia vòmits i mal d’estómac. Tot plegat, no semblava res seriós, però si sumem els símptomes de MAM, els trastorns digestius pel canvi d’aigua, els deguts a l’alimentació que tenim i també que tot això ens fa posar nerviosos, o sigui un punt de trastorn psicosomàtic, resulta, que tot plegat és una creu. Tot i que els més valents no ho volen reconèixer. Em pregunto, metge de mena que sòc: sòn valents o sòn fanfes? No ho sé però si que sé que s’han de baixar els pantalons tres o quatre vegades cada dia. I com ho sé? Alguns perquè els veig, altres perquè tenen el cul escaldat i per alguna cosa deu ser. I encara altres perquè la blanquíssima pel dels nostres inmaculats culs europeus, s’ha cremat pel sol i és ben vermella. Ja em diràs com es crema la pell del cul amb els pantalons posats... Ves tú a saber.

En tot cas, tots van arribar al C-1 menys un servidor que m’arrossegava com un cuc el darrer de la còrrua. Les tendes havien de ser allà mateix i bé que m’esgargamellava cridant. Si algú hagués tret el cap i m’hagués fet senyal, segur que hi arribava...

He decidit fer tractament antidiarreic i antibiòtic a tots els afectats. En realitat no ho podré dir a l’hospital, que em titllarien de cagacalces. En realitat no són diarrees que deshidratin al personal; més aviat sòn deposicions líquides i, sobretot, molt imperioses. Una mena de colitis irritativa sense signes d’ínfecció. O corres o t’ho fas a sobre. Dos vegades cada dia. Un fart de rentar pantalons; tots aquests muntanyencs feroços i endurits, ben cagats a les calces. En tot cas, els hi dono tractament que no les tinc totes. Sulfamides i colimicina pel poble, encara que no és gens evident que la colitis sigui infecciosa. A veure si canviant la flora bacteriana intestinal millorem...

I si els culpables de la irritació intestinal fossin els microcristalls de la glacera que porta l’aigua? La sorra que no es nota, vull dir. M’agradaria tenir un filtre ben fi que ens donés aigua neta.

En tot cas, no deu haver anat tan malament, perquè bé que els companys han marxat de matinada. Dels qui han marxat avui, no en sé res. En Francesc i jo, aquí al CB, seguim igual. O sigui fets una coca. En Francesc segueix amb mal de cap que no millora amb el tractament clàssic. Provaré a veure si amb ergotamina... Però no m’agrada gaire això dels fàrmacs amb efectes sobre la circulació. Vasoactius que en diem els metges. Veureu perquè ho dic.

Una experiència mèdica curiosa. Va passar ahir. El meu mal de cap mentre anava baixant, o més aviat regalimant com bava de cargol muntanya avall, era intens com per tenir-me mig fora de combat. Només podia mantenir-me dret, anar fent, sense pensar altre cosa que arribar a aquelles tendes que veia allà lluny. El mal de cap va desaparèixer en arribar al CB amb un comprimit de Tonopan. El Tonopan, nom comercial que varia a cada país, és una barreja de dihidroergotamina, un vasoconstrictor, propifenazona i paracetamol que sòn antiàlgics i cafeïna, un estimulant. I així, em vaig trobar bé. Cansat de no poder dir ni fava, però bé de salut. Una hora després em tocava prendre la nicergolina (el famós Sermion per l’aclimatació, és un vasodilatador que, presumptament, millora la circulació cerebral). Així ho vaig fer i em vaig empassar la pastilleta, perquè ho deia el protocol. Als 20 minuts, temps d’efecte de la nicergolina, em va tornar un mal de cap que em va deixar plegat una altre vegada. En una estona, el dolor va desaparèixer amb un altre comprimit de Tonopan. Enfrontat a la possibilitat de que els alcaloides de la nicergolina augmentin el fluxe cerebral i amb això el mal de cap i el risc d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) vaig deixar el Sermion (nicergolina) i també vaig deixar de donar-ne a en Francesc. En Francesc, fins ara havia anat plegat per mal de cap continu des de que som al CB. Resulta que avui ha millorat i no ha demanat res pel mal de cap. Serà que els vasodilatadors cerebrals poden fer més mal que bé? Almenys a algunes persones, que tots som diferents. Deu ser que els mecanismes normals de l’aclimatació de qualsevol humà normal i saludable vagin fent la seva feina i facin inútils els esforços farmacològics per avançar-ho o millorar-ho. Potser és el cos qui sap el que s’ha de fer i no tant els venedors de medicines. Els industrials encara en saben menys que nosaltres del que és l’altitud i l’aclimatació i només miren pels seus interessos que es resumeixen en vendre tantes medicines com es pugui.

Haurem de reconèixer que no en tenim ni puta idea, d’aixó de l’aclimatació. Si fos jo rai, que soc novell i aquesta és la meva primera expedició; però és que m’he assessorat amb els popes més saberuts del tema. És clar que ells, molta ciència i molta fisiologia teòrica, però no han sortit mai de casa a viure l’experiència a la muntanya. Els dels experiments som nosaltres. I això és el que estem pagant.

Més coses, no mèdiques. O si, que tota cosa humana té una vertent mèdica. Avui ha aparegut una revista “LUI” al campament base. Una revista amb senyoretes escasses de roba i amb actituds estimulants. Una revoluçao com la del clavells a Portugal. Francesos (probablement els responsables) i austríacs no n’han fet gaire cas. Polonesos i iugoslaus, disimulant, però tots l’han fullejat. Els catalans hem dissimulat una mica més, com qui no vol la cosa, i la revista només ha arribat aquí després de llarg periple per la resta del CB. També hi fa que només som dos i som els més escanyolits i atrotinats de la colla. Els afganesos però, siguin portadors en descans o oficials d’enllaç s’han tornat ximples. Mai vist. Sembla que han descobert que les dones tenen cul i tetes. I també, pecat enorme, que els europeus les fotografien i ho publiquen. Ja es veu que el seu interès no és científic; és directament morbós. I també està clar que hi posen un component religiós, moral o de comportament tradicional que es veu ofès per la diferència de criteri. Tenen clar que la culpa és nostra. Dels occidentals vull dir. I no per portar la revista aquí, que això ja els hi sembla bé i així aprenen, sinó per fer-la. Curiós plantejament.

A veure, resum mèdic de la jornada: anem fent sense grans estirabots ni pupes noves.

Deixem de prendre l’acetazolamida. El primer motiu és que tinc problemes per convèncer a en Joan i en Jaume de que la prenguin regularment; i si no ho fan l’estudi no té sentit. El segon és que ell dos ja han superat els 5.500 metres i es troben perfectament. Sembla lógic pensar que a més altitud, més risc de deshidratació, pel que és millor deixar de pendre un diurètic.

Ahir, apart de l’estona de consulteta i de fer els tractaments corresponents, els hi vaig parlar de la síndrome de neurosi de caguetes de campament base i que no els volia veure més per aquí, que no els hi passa ja gaire res. Ja fa cinc dies que som al CB i l’aclimatació avança amb normalitat. A veure si ens treiem de sobre la sensació d’estar ben perjudicats i cascats i encara amb basques per l‘oli dels menjars dels darrers dies. Hi ha qui encara té l’estòmac regirat i ho atribueix a la truita i al kebab pilau de fa uns dies.

En canvi, a mi m’agraden aquests menjars asiàtics i les seves espècies. Ja es veu que cascú és cascú i com sa mare l’ha fet. I si no em trobo bé jo no ho atribueixo a aquest motiu. Deu ser la brutícia i la sorra de l’aigua que porten enterocolitis i diarrees, l’altitud, el cansament...

Pleguem per avui. Passo a jeure que fa un fred que pela. A més a més, l’espelma fa pampallugues i escriure es fa difícil i espès.

Per cert que, aquesta tenda on som, tipus familiar al càmping estival, para el poc vent que fa, però és ben freda. Gèlida diria jo.

Dijous 4 d’agost. Francesc Banqué.
Avui es provarà de muntar el camp 2. L’Anton i jo sortim cap el camp 1 i a uns 5100 m trobem de baixada l’Enric i en Jaume. L’Enric va fotut. L’Anton seguirà cap a camp 1 mentre que en Jaume i jo baixem amb l’Enric al camp base. Més tard es presenta en Josep a descansar. A la nit anem a una vetlla amb els austríacs i els polonesos.

Divendres 5 d’agost. Francesc Banqué.
Em recupero de la pujada d’ahir. L’Enric té febre i en Jaume està fotut; en Josep descansa sense cap problema. Els portadors van fent viatges camp 1 – camp 2 on hi ha l’equip de punta: Pere i Xavier. Baixa en Conrad a descansar. Jo surto a buscar l’Anton que baixa de camp 1 i vaig fins a uns 4900 mts; veiem baixar els ioguslaus que van baixant a un dels seus ben malalt. Retorn amb l’Anton al camp base.

Dijous 4 Agost. Campament 1. Ton Ricart.

El sol es va ponent al C-1 a 5.300 metres. És a uns 100 metres a la dreta d’on vaig deixar la càrrega fa dos dies. He pujat lent però he arribat bé i descansat. Carregant molta aigua, això si.

Anava poc a poquet, però segur. Fins al punt que m’he permés pujar a la més alta de les agulles que hi ha a la cresta. He deixat la càrrega al collet i m’he enfilat. Una curta escalada en solitari, d’una cinquantena de metres. Paisatge enorme.

Ara, aquí al C-1, estic bé però tinc una punta de mal de cap i tos seca. Un replà de la cresta; un munt de pedres inestables. Lluny d’allaus, que cauen pels costats. Paisatge ben obert i vista àmplia cap al noroest. Allà baix, els puntets taronges de les tendes del campament base. Posta de sol vermella. No fa vent. Quietud. Aigua de desglaç que corre a la vora. Un fred que pela. El balcó sobre la vall és una bellesa. I el lloc és segur, però inhòspit i desapacible amb tanta pedra, gel i fred.

Al campament hi ha tendes dels iugoslaus, dels polonesos i nostres.

Tenim ja material a 6.200 metres. Demà, si tot va bé, pujarà una cordada per muntar allà mateix el C-2.

Estic escrivint molt malament perquè aquest bolígraf és una misèria; potser l’afecten el fred i l’altitud. A més a més porto guants i potser a mi també l’alçada m’afecta la sustància gris. I l’espelma crema poc i malament i fa més pampallugues que una cuca de llum marejada.

Comentaris mèdics. Aquí dalt, ara estem amb una mica de mal de cap general. Els polonesos també. Reparteixo Aspirines®. Jo estic bé. En Conrad i en Josep només estan cansats, cosa bastant normal després de pujar a més sis-mil metres i tornar a baixar. En Joan i en Xavier, que no han anat tan amunt, no giren gaire rodó. Cansament extrem i mal de cap, després de que avui han fet un dia de descans. En Jaume no es trobava bé aquí dalt i avui ha baixat al CB mb l’Enric.

Haig de dir que des d’ahir que no prenem el Sermion®, la nicergolina. M’he convençut de que ens augmentava el mal de cap. Òbviament, i pel mateix motiu, tampoc els hi dono ni a en Jaume ni a en Xavier.

El sol s’en va a la posta i hauré d’anar a jeure. A per la sopa calenta, primer de tot.

 Diverses vistes del C-1. A la darrera fotografia, feta des del C-1, la glacera i el CB a la unió entre el sol i la sombra al fons de la glacera.

Imatges del C-1. A la darrera fotografia, d’esquerra a dreta, Pere Aymerich, Conrad Blanch i Ton Ricart. A la segona fotografia, una de les nostres tendes Jamet isotèrmiques de color blau. Les més modernes en aquell temps. A les altres, matí i posta de sol al campament.

Divendres 5 Agost. Campament Base. Ton Ricart.

Avui he provat de pujar al C-2 i m’he quedat a 5.800 metres. He passat la que m’ha semblat la pitjor nit de la meva vida. Insomni i mal de cap. Sort encara que el mal de cap passava amb Tonopan. Inquietud, manca d’aire i respiració anguniosa. Despertar-me a cada moment com si algú em tapés el nas i la boca. Fam d’aire. Haver de seure de tant en tant per normalitzar la respiració. Potser és que he comés la tonteria de prendre una mica de codeïna per la tos seca i nitracepam, per dormir millor. Error. Aixó pot deprimir el centre respiratori cerebral i el cas és que no he dormit ni gota. Després de migdia, amb penes i treballs, he tornat al campament base.

Aqui, al CB, les coses van així: l’Enric amb febre. L’exploració és normal i no trobo cap focus d’infecció. Tracto amb vibracina a veure si es recupera aviat. En Jaume amb faringitis, res preocupant. En Conrad també. En Josep i en Francesc, estan bé. Jo cansat i tirat en un racó com un mitjó brut, però aquí, bé de salut. En Pere, en Xavier i en Josep han muntat el campament 2 i ara baixen a dormir al campament 1. Refredats nasals i faringitis. Dono tractament antibiòtic al personal, encara que no m’agrada gens, per acabar aviat la cosa. També dono una bosseta amb antibiòtics i analgèsics a en Conrad per pujar demà al C-1, no fos cas que fossin necessaris més endavant. Allà ja he deixat una bossa amb medicines pel mal de cap; això, apart de la farmaciola d’alçada que, en teoria, porta cada cordada.

Ja es veu que sempre es pot aprendre alguna cosa. Aixó de l’altitud té la seva dinàmica que s’ha de respectar. Interferir amb medicines pot sortir car. A més a més, aclimatat o no, s’ha de saber dosificar l’esforç, el beure i la nutrició, que no son el mateix que en una excursioneta pel Pirineu. Per ara, el programa d’aclimatació va bé. Anem pujant, passant una nit al campament més alt i tornant a dormir al campament de més avall. Bé, no tots. En Xavier i en Joan passaran avui la segona nit al C-1. En Pere, la tercera. Els hi comento que potser que baixin i descansin, però com que es troben bé, s’han negat en rodó. Sortosos ells que es troben tan forts. Tot i que, dubto que en Xavier giri gaire rodó, que puja mig sagnant pels penitents...

Dissabte 6 d’agost. Francesc Banqué.
L’Enric ja està millor. Baixa en Joan Garcia. Cap al migdia marxen en Josep i en Conrad cap al camp 1 amb l’intenció de no tornar a baixar. Sortim a ajudar a baixar un austriac fotut.

Diumenge 7 d’agost. Francesc Banqué.
Sortim en Jaume, l’Anton i jo amb la intenció de fer el Korpusht-e-Yaki de 5692 m, cim que domina el campament base. Sortim molt d’hora doncs el camí és llarg. Les primeres hores anem bé però en arribar a la glacera ens emboliquem i perdem molt de temps i moltes forces, apart de trencar dos parells de grampons. Cap a les 14 h arribem a uns 180 m del cim i abandonem l’intent doncs el camí es dificilíssim (causa bàsica: els penitents). Tot baixant descobrim un altre camí que ens hauria estalviat molt de temps i forces. He arribat doncs a uns 5500 m. En baixar de poc no em faig mal doncs vaig caure a una esquerda per on passava un riuet glaciar. Sort que anava encordat però a 5000 m he quedat xop i em pensava que em gelava. Arribem al camp base cap a les 19 h. Allà sabem que en Conrad i en Josep ja són al camp 2, l’Enric i en Joan al camp 1 i sembla que en Pere i en Xavier potser faran nit al camp 3 per atacar demà el cim.

Dissabte 6 d’Agost. Campament Base. Ton Ricart.

Continúa el mal de coll d’en Jaume. L’Enric, millor; sense febre però aixafat. Els demés bé. Avui dia de panxing per mi. Decideixo fer cures serioses i protegir-me la pell de les mans, que les cremades del sol m’estan fent llagues. Les unto de cremes i les embeno.

Després de dinar, en Conrad i en Josep pugen al C-1. En Pere en Joan i en Xavier, han instal·lat definitivament el C-2. En Joan baixa a dormir al CB. Em sembla molt prudent. Demano a en Xavier que també baixi al CB, però no en vol sentir a parlar. L’aviso de que ja es veu que no va sobrer de forces, que no descansa bé i que li convindria baixar. Res de res. A en Pere ni negociar-li el tema.

Al captard hem anat a ajudar als austríacs a baixar a un company perjudicat de la salut. Jo diria que el pobre, més que malalt és que no s’aguanta dret i no entén res del que passa. Sembla més entontit que malalt, però no m’han deixat que l’examini, que ells ja porten metge. Serà un edema cerebral d’altitud.

Les mans cremades, i brutes, d’aquest pobre metge el  dia que marxàvem del CB.

El Noshaq, vist des del Korpusht-e-Yaki, i situació aproximada dels campaments.

Diumenge 7 d’Agost. Campament Base. Ton Ricart.

Avui, en Jaume, en Francesc i jo hem intentat el Korpusht-e-Yaki, de 5.700 metres, que senyoreja tota la vall que puja de Qazi Deh i també el CB. Glacera molt embolicada i ben coberta de penitents de gel dur que obliguen a fer giragonses i més giragonses. Vistos de lluny semblen un exèrcit en formació, però quan hi has de passar sòn com una barrera.

Arribem, quan el sol ja comença a baixar, a 5.500 metres d’altitud. Encara faltarien 3 ò 4 hores pel cim. Decidim tornar enrere; no volem haver de tornar a passar la glacera de nit. Pujo a la cresta que domina el campament base i fotografio el Noshaq des d’allà. Vista completa de la muntanya menys el cim, que queda amagat. Tornem bitllo, bitllo. De baixada, caiguda d’en Francesc en saltar una rimaia. Per sort anem encordats i el podem recuperar sense desperfectes. El pitjor quart d’hora d’en Francesc. Arribem al campament base, de nit i esgotats. Sopa, aigua i a dormir.

Crampons trencats a la glacera; com ho faré?

Imatges de l’intent al Korpusht-e-Yaki. Glacera, esquerdes, penitents i més penitents com exèrcits en formació i el cim al capdamunt de la glacera.

Avui l’Enric i en Joan han pujat al C-1. Comunicació per ràdio amb el C-2. En Josep i en Conrad estan bé. En Xavier i en Pere son ja al C-3. Si tot va bé, demà primer intent al cim; ja cal que es donin pressa que demà ja seran sis dies per sobre dels 5.500 metres i en Xavier no es trobava gaire bé. Ja vaig veure que pujava del C-1 al C-2 fent tentines; però no en va voler saber res de baixar a descansar com els altres.

Si comptem que ens aclimatem des dels 2600 metres de Qazi Deh, fins avui sòn onze dies. Insuficient.

Dilluns 8 d’agost. Francesc Banqué.
Poso a assecar les botes i dia de descans. Canvio les piles a l’emisora del camp base. La aclimatació va millorant. No tinc mal de cap, però tinc la mà esquerra adolorida de la caiguda d’ahir. No sabem res dels quatre de punta. Comunicació amb l’Enric que està sol a camp 2. Torna a baixar en Joan des del camp 1. Anem a un foc de camp, convidats pels polonesos. Arriba també una expedició alemanya que a la pujada ha perdut un portador, crec que en algun dels flanquejos. Els austríacs ens comuniquen que han vist quatre dels nostres a camp 3 (Pere, Xavier, Josep, Conrad) però sense massa detalls ja que no ens entenem gaire bé.

Dimarts 9 d’agost. Francesc Banqué.
L’Enric comunica de bon matí dient que s’en va al camp 3 tot sol. Queda al camp 2 la ràdio; espero que, d’alguna manera, poguem contactar amb algú. Ara son cinc allà dalt i no en sabem res. Hem quedat amb en Joan i l’Anton de demà tornar al Korpus-e-Yaki a veure si ara que sabem el camí podem fer el cim.
Contacte per ràdio a les 17 h des de camp 3.  L’hem fotuda; en Xavier està greu de mal de alçada al camp 3 i no el poden baixar. Tots els medicaments indicats per això son a camp base o al camp 1, no més amunt. L’Anton surt d’inmediat sol cap a camp 1.  Ens informen també que han fet el Noshaq (Pere, Josep, Conrad), si bé el problema passa per devant de la celebració.  La nit s’em fa llarga sense saber res de ningú.

Dilluns 8 d’Agost. Campament Base. Ton Ricart.

Avui, dia de repòs complet i absolut. Aprofito per escriure impressions.

Respecte de la prevenció del Mal Agut de Muntanya amb acetazolamida, el famós Edemox o Diamox, no puc dir gairebé res, perquè l’estudi no ha estat ni ben portat ni ben controlat. Ara m’ho prenc, ara no. I jo, com un tontet, anar preguntant dades que no sabien contestar. Essencialment perquè no ho miraven ni estaven al cas. Només puc dir que jo he tingut una set fora de mida. Podria ser, o no, l’acetazolamida. Quan baixem dels campaments d’altitud al campament base tenim una poliúria notable. Que pixem com cavalls, vaja. Ens passem la nit amb la bragueta oberta. Una creu. Però això passa als qui prenen acetazolamida i als qui no, o sigui que la superpixera deu ser en relació a altres coses, com per exemple un cert grau d’edema o d’acumulació de líquids en altitud que, aquí, més avall, millora la cosa i ens desprenem de l’aigua acumulada.

Els mals de cap generalment milloren de forma immediata amb el famós Tonopan, barreja d’ergotamina, analgèsic i cafeïna. Resulta que la ergotamina és un vasoconstrictor cerebral. El contrari del que preníem, suposadament, per l’aclimatació (nicergolina, Sermion). Quan preníem Sermion, els qui en preníem, teníem més mal de cap que els altres i gastàvem doble dosi de Tonopan. Actualment, sigui perquè l’aclimatació va avançant o sigui perquè hem deixat la nicergolina, els mals de cap van a la baixa a tota la colla.

He hagut de fer uns tractaments als polonesos i donar-els-hi els medicaments, que ells no en tenen. Infeccions a la boca, mals de cap i diarrees. El cos i l’ànima. Ells posen la missa i els sacraments i nosaltres la medicina i la farmàcia. És un bon pacte, oi?

Apa, que em pelo de fred i el sol ja s’ha amagat. Un caldet calent i a dormir a veure si escalfo les mans a dins del sac.

Demà atacaran el cim els tres primers de la colla, en Conrad, en Josep i en Pere. Van forts.

Imatges dels penitents sortint del C-1 cap al C-2. Xavier Gregori i Tomasz Sobecki a les dos primeres fotografies. A la tercera, en Pere pujant amb forces sobreres, i en Xavier, agafat als bastons com si fossin salvavides i agonitzant a cada passa. En Pere va fer cim i a en Xavier el vàrem avacuar del Campament 3, a 6800 m, amb un edema cerebral. Aquesta sola imatge, amb més veterania, hauria fet que aquest metge fos molt més incisiu en fer baixar al futur malalt. De fet, ja ho vaig dir i tornar a dir, però cadascú fa el que li sembla i no el que diu el metge. I l’Edema Cerebral d’Altitud, comença afectant a les funcions de coordinació i de sentit comú, però no a la voluntat ni a la consciència. Si no vol fer cas, doncs no vol fer cas i a veure qui té l’autoritat per fer-lo baixar....

Dimarts 9 d’Agost. Ton Ricart.  A partir d’aquí, el text es va escriure els dies 19 i 20 d’agost, a Delhi i a l’avió, de memòria, quan es va trobar un moment de pau.

Avui han fet cim en Conrad, en Josep i en Pere. En Xavier no es trobava bé i els hi ha dit de matinada que els esperaria ben ajagut i amagat dins del sac al C-3 a 6.800 metres. S’ha quedat dormint a la tenda. A la comunicació de matinada, quan han sortit del C-3 cap al cim, jo no m’en he assabentat, que dormia ben plàcidament. Cap al migdia han comunicat des del cim. Victòria! Una abraçada entre tots els que som al campament base. En Francesc, en Jaume, en Joan i un servidor. L’Enric és al C-1, també camí del cim.

A les 17 hores, comunicació urgent per ràdio amb el C-3. Pel que sembla alguna cosa greu passa. Veus trencades i crits. “Camp base! CAMP BASE! Ton! Tooon, ens sentiu?!”.

-          Que passa, que passa? Que són aquests crits? Canvi.

En Xavier està malament. Està tot vomitat, no coordina els moviments ni la conversa i té incontinència dels esfínters; cagat i pixat. Freqüència cardíaca en repòs dins la tenda de 160 batecs per minut. L’han trobat així en arribar al C-3 baixant del cim.

Pregunto i em contesten amb respostes sorprenents. Com és que heu marxat amunt si alguna cosa no anava bé? Canvi. No ens pensàvem que fos seriós, només ha dit que es quedava a descansar i prou. Canvi. Però que és això de descansar a 6.800 metres? Que sou ximples o qué? Deixem-ho estar. Us contesta? Sap qui és? Canvi. No sé a veure... Si que contesta i sap qui és però fa una cara rara, com si el ximple fos jo per preguntar una cosa òbvia... Canvi. Agafa bé les coses? Es pot posar dret? Pot caminar? Depressa contesteu! Canvi. No coordina bé els moviments. Li costa entendre les coses. No es pot posar dret sense ajuda. Per fer una passa l’hem d’empènyer. Que fem? Canvi. Heu de baixar volant que la cosa deu anar per l’Edema Cerebral d’Altitud, que és cosa molt seriosa. Avall volant; ja sé que esteu cansats però no es pot descansar. Avall cagant hòsties que ens juguem una vida. Que descansi qui pugui mentre aneu baixant. A la farmaciola teniu dexametasona. Aneu-li donant 4 milígrams cada 6 hores. O posant-li injectat, si no pot empassar, que xeringues teniu a la farmaciola. Canvi. No tenim farmaciola. Es va quedar al C-1, que pesava massa. Canvi. Quéééé? Seixanta grams, seixanta grams pesava!! Entre tots! Com és que no ho teniu si us ho vaig preparar? Canvi. Deixa’t estar. El cas és que no ho tenim, que estem esgotats i que en Xavier no pot baixar. Aviat serà de nit. Que fem? Canvi. A veure, a veure. Descanseu i hidrateu-vos. Sopes calentes. Feu beure a en Xavier. Quan us hi veieu amb cor, cagant llets avall. Jo surto amunt ara amb les medicines. Ens trobem de matinada al C-2. Entesos? Canvi. Entesos, anem fer les sopes. Canvi. Que en Xavier begui. Desperteu-lo de tant en tant a veure com està. Deixem la ràdio oberta. Ja ens direu. Canvi i fora.

Problemes. Ja hi som. Mecasumdèna. Si ja ho veia que en Xavier anava d’esma. M’hauria hagut de fer cas. O jo hauria hagut de posar-me soviètic i fer més pressió perquè baixés... És clar que, qui s’imaginava això... Jo pensava que només anava asmat...

Preparada la motxilla. Deixo aquí la ràdio per no carregar. Agafo només el meu sac, la roba d’abric i les medicines. Fora les menudències, només les de l’Edema Cerebral d’Altitud. Al C-1 potser trobaré les farmacioles, però vès a saber. Agafo suficient dexametasona i acetazolamida per si no les trobo. Menjar, ja trobaré alguna cosa al C-1. Surto amunt a les sis de la tarda, amb el sol caient. Penso arribar al C-1 a les deu del vespre. El frontal. Recanvi de bateries. El piolet, els crampons no, que no en tinc; els vaig trencar al Korpusht-i-Yaki.

Al campament base queden en Joan, que va baixar ahir, en Francesc i en Jaume. Es queden la ràdio i pujaran demà al matí a primera hora. L’Enric ha sortit aquest matí del C-1 i està pujant cap al C-3, a 6.800 metres. Potser es trobaran allí cinc persones. Veurem com s’ho fan. Si hi arriba.

Cap a les nou del vespre, ja fosqueja, m’enfilo per l’aresta. Munts de roques inestables, com piles de plats que branden tots quan en toques un. M’equivoco, moc una pedra massa gran que aguantava altres; veig caure una roca més gran que el meu cap sobre la cama esquerra, que no puc treure sense caure jo. Per un moment penso que em partirà la cama, però l’empenyo i només sento un cop a la cama. M’agafo bé i em poso a lloc segur. M’ha fet un tall d’uns 10 centímetres a la cama. Sagna molt. Tapo la ferida com puc. El mocador i un drap que porto per protegir el coll del sol. Sang coagulada que cobreix la bota i li posa la sola relliscosa. El cop em fa mal però surt menys sang. Millor m’espero aquí fins a veure-hi clar. Millor seguir quan s’estronqui l’hemorràgia. Faré bivac aquí. Soc a 5.100 metres. No falta gaire fins el campament, però ja és fosc. Millor no m’arrisco. Que deuen fer amb en Xavier?

Nit de bivac, freda però amb cel clar i sense vent. Arraulit, amb el sac, recolzat en unes pedres que m’han semblat més sòlides. Fred. Tinc una mica d’aigua. Res per menjar. Colors de la posta del sol, però tinc molta por. Pel company, per mi, pel bivac, per la ferida. On ens hem ficat?

Dimecres 10 d’agost. Francesc Banqué.
Sortim molt d’hora en Joan, en Jaume i jo cap al camp 1 per rellevar els que estan baixant en Xavier. Per no cansar-nos no portem roba d’abric ni equip per dormir ja que suposem que tornarem a baixar avui mateix. Arribem al camp1 sense haver pogut contactar; ho fem a les 11h i ens diuen que amb prou feines baixaran avui fins al camp 2. L’ Enric va tirant amunt cap al Noshaq. L’Anton (ahir va caure al pujar i té ferides a la cama) i en Jaume surten cap al camp 2 amb tot l’equip d’abric que hem pogut arreplegar, mentre que en Joan i jo baixem al camp base on arribem a les 15h. Ens comuniquem i ens diuen que tots han arribat a camp 2 i que en Xavier està una mica millor.  Evidentment s’ha acabat qualsevol altre intent a qualsevol altre cim. El que cal fer, i ho hem parlat en Joan i jo mentre baixàvem es organitzar ràpid la baixada a Qazi-Deh. Hem enviat en Rahim a buscar els portadors que teníen previst pujar el día 14 perquè pugin abans.

Dimecres 10 d’Agost. Ton Ricart.

Com que no m’he tret les botes dobles, sòc fora del sac amb la primera albada. Sense aigua. S’acaba la tortura de seure i voler descansar sense rodolar avall. La cama ja no sagna, però no trec els mocadors que l’embenen, aguantats a lloc pel mitjó de llana. Tot plegat, un pegat de sang seca. Semblo un Sant Llàtzer.

Arribo al C-1 a les sis del matí, mort de fred, assedegat, famolenc i esgotat. Hi ha uns polonesos que em fan un té calent i m’ajuden a curar la cama. És una ferida en forma de “V” que deixa l’os de la tíbia al descobert, però ja no sagna. Merda, només em faltarien complicacions ara.

Fonc neu i em faig una sopa amb farinetes. I ara que haig de fer? Hauria de tirar cap al C-2...

No sé res d’en Xavier ni dels campaments de més amunt. No veig que ningú baixi del C-3 cap al C-2. Però que fan?

A les deu arriba en Jaume amb la ràdio. Mitja hora després arriben en Francesc i en Joan. Tots molt cansats. Sortim amunt en Jaume i jo. Arribem a 5.700 metres, però amb la neu ben glaçada, sense crampons i tan cansat que, quan per fi podem comunicar amb els de dalt i ens expliquen la situació, tornem al C-1. Ens asseguren que ja van baixant. La cama em fa mal i vaig ben coix.

Tomasz Sobecki amb la ràdio al C-1. Per fer-se una idea del que eren aquelles ràdios, sense comptar que per cada dia d’emisió es necessitaven dos jocs de bateries.

Comunicació amb el grup de punta, ja es van retirant amb en Xavier. Continúa igual. Inestable, conversa incoherent, està irritable, amb debilitat intensa. Ja no té incontinència d’esfínters, però l’han d’aguantar per fer les necessitats més bàsiques. No pixava de feia tres dies, però aquesta nit ha begut i comença a pixar. Freqüència cardíaca en repòs a 120 batecs per minut. Aquesta nit ha bivaquejat, amb l’Enric, al peu de les roques que hi ha entre els campaments 2 i 3 a 6.500 metres. Els altres han baixat fins el C-2, han pogut beure, que ja no tenien combustible per fondre neu i han tornat a pujar aquest matí fins al bivac. Ara, a poc a poquet, que l’han d’arrossegar, van baixant cap al C-2.

Aquest matí l’Enric ha seguit amunt, cap al C-3 per intentar demà fer cim. 

Els qui baixen, troben al metge iugoslau que també puja al C-3. Fa una mirada a en Xavier i recomana dexametasona, lanatòsid (Cedilanid) i furosemida (Lasix). Mira que bé, el que jo porto i que ja tinc al C-1, que he trobat les farmacioles al cul de la tenda. Ara només falta arribar fins al malalt. Van amunt uns de la colla austríaca i van més ràpids que jo. Els hi passo part de les medicines.

Ara que, si ho haig de dir tot, discrepo de donar lanatòsid ni furosemida. No crec que el cor hi pinti res en aquest problema. De manera que només els hi passo dexametasona.

Uns altres austríacs que baixen a descansar em comenten que en Xavier baixa molt malament. Entre els campaments 3 i 2, pràcticament el van arrossegant. Comunicació per ràdio cada dos hores per anar seguint l’evolució i aconsellant el tractament. Al vespre arriben al C-2, ben capolats. Tenen menjar i combustible per fer aigua. Han baixat de 6.800 fins a 6.200 metres. En Xavier sembla una mica millor. Entén que ha de baixar, de menjar i de beure. I intenta col·laborar. Ja és molt.

Sense notícies de l’Enric, que aquest matí, ha deixat en Xavier a les mans dels qui descansaven al C-2 i l’han pujat a recollir per baixar-lo. L’Enric ha tirat amunt. Potser demà serà el quart membre de l’expedició que faci cim.

I jo, ferit i sense forces, intentant anar amunt amb medicines, penso que ni s’ha de fer cim amb un company malalt ni s’ha de baixar al campament còmode (C-2) quan tens un company malalt sota la teva responsabilitat. Ès clar, però que jo sòc el metge i no puc exigir que tots ho vegin igual. A muntanya, potser que cadascú mira per la seva conveniència.

A mi em fa una mica de vergonya, però és el que tinc. Un malalt fent bivac mentre els companys responsables descansen al campament. I un alpinista fort que el cuida una nit, però que s’enfila amunt i que el baixin els altres. Però jo no sóc qui per jutjar. No em puc queixar. Jo tampoc dono més de mi; hauria de ser ja al C-2 i he tornat al C-1, sense crampons i arrossegant una cama. Una cama i la resta de la còrpora, que semblo un munt de pupes.

Al C-1 hi ha un fogonet, gas, unes llaunes i sopes. De moment, els quatre que hi som podrem sopar. En Jaume té mal de cap i no descansa gaire bé en altitud.

A veure si descaso que demà haig de tirar amunt com sigui.

Dijous 11 d’agost. Francesc Banqué.
En Joan i jo anem desmuntant el camp base. Han baixat en Xavier al camp 1 i ja s’ha trobat amb el metge. Lloguem dos portadors d’altitud per baixar l’equipament del camp 2 i també pujaran algun medicament al camp 1.  A la tarda arriba en Rahim amb 14 portadors; ha tornat a perdre les botes; quin desastre!  El camp base està practicament desmuntat.

Dijous 11 Agost. Campament 1. Ton Ricart.

He passat una nit acceptable. He pogut descansar, ben estirat al sac, després de la nit anterior penjat a les roques de l’aresta. En Jaume no ho ha passat tant bé com jo. El mal de cap l’aclapara i no millora gaire amb el Tonopan.

Els polonesos ens han deixat uns crampons per pujar per la glacera coberta de penitents entre els camps 1 i 2. En Jaume i jo sortim d’horeta i a les 11 hores ja som a uns 200 metres del C-2. Veiem als qui es retiren que surten del campament, poc a poquet, aguantant a en Xavier. L’aguanten, va inestable, però camina sol. Camina sol? Una patada a la seva bota i avança un peu. Una altre patada a l’altre bota i avança l’altre peu. Poc a poc. Ell no és capaç de fer ni una passa tot sol.

Ens trobem a tocar del campament 2. Un pèl més avall, que el C-2 ja és desmantellat.

Jo penso... i l’Enric? Encara és allà dalt!

Comunicació per ràdio de l’expedició al complet. En Francesc i en Joan, al campament base, tenen pressa per marxar. De l’Enric, només sabem que porta una petita tenda de bivac que pesa 1,5 kg, que puja sol i que es considera autosuficient. Potser demà també farà cim, però per ara no tenim noves. No porta ràdio. Porta, això si, la càmera fotogràfica i la de cine.

Aquí, prop del C-2 som, al voltant d’en Xavier, en Conrad, en Josep i en Pere, cansats d’arrossegar-lo des del C-3, i en Jaume i jo, que venim des del C-1.

Sobre unes pedres, sense glaç, a tocar del C-2, que ja han recollit quan arribem, faig el primer reconeixement mèdic del malalt. Molt mala cara. Inflor general que fa difícil reconèixer-lo. La cara, les mans, el cos i les cames sòn inflats i no caben als mitjons ni als guants. Aquesta roba deixa un sèc que lesiona la pell. Tinc por de que, si li trec les botes, no les podré tornar a posar. No trobo on podria punxar una vena. El dit s’enfonza a la inflor però no deixa senyal i la inflor es recupera en retirar el dit. Cagat i pixat fins el pit, però avui ja tot és ben sec. Inestabilitat en voler posar-se dret. Incoordinació dels moviments; li costa agafar les coses amb les mans. No és capaç de reconèixer el nom del que li poso a les mans, encara que siguin objectes simples, com el piolet o les manyoples. Si insisteixo, em mira malament. Es posa frenètic i no hi ha qui li aguanti la mala llet. Avui no ha pixat ni una gota. En quatre dies, només una vegada ahir al vespre segons em diuen els companys. Ni les mans ni els peus sòn freds.

Termes mèdics:

A primera vista té anasarca. L’edema afecta la cara, les extremitats, els engonals i el coll. Edema que deixa poca, o gens, fòvea. O sigui, edema dur - elàstic a tot el cos. Atàxia i apràxia severes. Agnòsia. L’agnòsia és diferencial i el que coneix amb la mà dreta, potser no ho reconeix amb la mà esquerra. Negligència, anosognòsia i irritabilitat. Incontinència urinària i fecal òbvia. No hi ha trastorns respiratoris ni cardíacs aparents excepte que la freqüència cardíaca és de 140 batecs per minut. Tensió arterial 130/80 mmHg. Auscultació pulmonar normal. No hi ha signes d’insuficiència cardíaca dreta; malgrat els edemes no hi ha ingurgitació venosa. Les venes, sòn indetectables al fons de l’edema o sigui que l’edema no s’explica per ingurgitació d’insuficiència cardíaca dreta. El cabal cardíac, malgrat l’oligúria que no puc mesurar, és normal, a jutjar per la consciència, la TA i la perfusió perifèrica. La consciència o l’estat de vigília és normal i s’enfada quan insisteixo. El problema és que no entén bé les coses i que no executa el que toca (posar-se dret, obrir la bragueta per pixar, agafar la tassa per beure una mica) amb facilitat. Li costa i no l’encerta a la primera. Indiferent, amb expressió d’irritació quan insisteixo en alguna pregunta que no ha contestat. Sembla absent si el deixes tranquil, però s’irrita si insisteixes.

Per tant, no és tracta de baix cabal cardíac, ni deshidratació, ni hipòxia cerebral, ni malaltia general que afectarin sobretot al còrtex cerbral i a la consciència. Ha de ser una lesió de la sustància blanca cerebral que afecta al coneixement i a la resposta a les necessitats. 

No tinc clares totes les possibilitats diagnòstiques. El que sí que és clar és que hi ha un trastorn de les connexions neuronals de la sustància blanca i que el còrtex cerebral funciona relativament bé. Apostem? Mal de Muntanya Cerebral, sigui el que sigui el que tal cosa sigui.

Tracto amb lanatòsid per tradició i protocol tot i que no tinc cap evidència d’insuficiència cardíaca i amb metil-prednisolona a dosis elevades. No dono diürètic.

   

A la primera imatge, aquest metge arribant al C-2, que era a les roques que es veuen a l’esquerra, no a les de més amunt, on era el C-3. A les altres fotografies, membres de les expedicions col·laborant en el descens, encordats, de muntanyencs malalts per edema cerebral. Nota: entre les expedicions que érem al CB es van haver d’evacuar tres malalts. Un iugoslau, un austríac i el nostre company. Tots hi vàrem col·laborar.

Anem baixant, amb en Xavier encordat i assegurat, amb un company a cada costat. Va caminant sol, amb ajuda als passos complexes. Continúa de mala llet, però hi posa gran força de voluntat. En cap moment es queixa ni demana descansar. Anem fent. Malgrat que és evident que li sobra aigua al cos, com que no tinc clar que l’aigua sigui allà on toca ni formi part de la circulació, l’obligo a beure sovint. Cap problema, ja que té la boca seca i sensació de set. O sigui, sembla que en altitud, algunes persones posen l’aigua del cos on no toca.

Arribem als 5.200 metres del C-1 a l’entrada de fosc. Hores i hores, poc a poc, per baixar 800 metres. L’ajudem a posar-se dins del sac. No tenim roba per canviar-lo, però la seva roba ja és ben seca. Enfurismat i queixant-se de la sal, del pebre i del cuiner del sopar (un servidor) però menja i beu força. Bon senyal, penso. Ens entaforem a les tendes. Poso el despertador i cada dos hores li faré una mirada.

El veig orinar, amb ajuda per mantenir-se de genolls, i em diu que és la primera vegada. Els companys em recorden que és la segona en quatre dies. No només s’afecta l’estabilitat i el reconeixement de les coses. Sembla que també la memòria.

Una dosi de dexametasona. Està a 120 batecs per minut amb TA normal. Penso que no es justifica una altre dosi de lanatòsid. L’agombolem bé en un sac, amb bon matalàs de robes diverses, dins de la millor tenda, li donem aigua i beure abundant i s’adorm a l’instant. Esgotat. El vigilo una estona. Respira bé. Curiosament, no té ni la respiració periòdica que tant ens ha tocat la pera els darrers dies.

Negra nit. Fa un fred que pela al C-1. Encara no sabem res de l’Enric. Intentarà demà el cim? Potser hi haurà pujat avui...

Comunicació amb el CB. Per un error d’en Rahim, que ja no sé quants en suma, ens diuen que tenim els portadors per baixar a Qazi Deh. I que ens donem pressa que al CB tenen fred i no volen passar més d’una nit. Si home! Només ens faltaven les presses ara!

Miro la ferida de la cama. Suqueja tant que m’ha deixat el mitjó de llana moll fins el peu. Una mica d’alcohol iodat, que no tinc res més, unes gases i una bena a sobre.

A dormir una estona.

Divendres 12 d’agost. Francesc Banqué.
Desmuntatge final del camp base. Anem al camp base dels iugoslaus per saber notícies de l’Enric (bones). Pugem al coll cami de camp 1 per buscar en Xavier que baixa amb en Jaume, en Conrad i l’Anton. Els acompanyen en Josep i en Pere que van fent torns. Baixem amb material i tornem a pujar de nou amb portadors per ajudar a baixar en Xavier. Cap al tard surten 10 portadors amb en Pere en Josep i en Joan cap avall. Darrera nit al camp base.

Divendres 12 d’Agost. Campament Base. Ton Ricart.

Aquesta nit m’he llevat quatre vegades a veure com estava en Xavier. Sort que la seva tenda és al costat de la meva. Totes menys una de les visites, dormia com un soc. Una de les vegades, l’he sentit somniar. Parlava de la muntanya i de les comoditats. Tenia fred. L’he ajudat a posar-se la jaqueta de plomes i he fet una mica més de matalàs amb robes sobreres (fundes de tenda, mitjons, pantalons sobrers i altres tonteries) i he fet una mica de sopa calenta. S’ha adormit al moment. Per sort he pogut dormir i descansar bé.

Em curo també la ferida de la cama; té un aspecte inflat i supuratiu molt lleig; es veu l’òs només a la part més llunyana. No tinc prou pell per tapar tota la ferida; la cobreixo com puc, però les benes rellisquen cama avall i amb tant de suquejar i el moviment, l’esparadrap s’humiteja i es desprèn.

En Jaume ha tornat a passar mala nit. Mal de cap i vòmits. No millora amb el Tonopan ® ni les Aspirines®. Només queda que baixar. Hem de perdre altitud com sigui.

A les 10 del matí evacuem el C-1. Només queden uns austríacs i un iugoslau. No sabem res de l’Enric, però no em puc quedar a esperar-lo.

Baixem a en Xavier encordat, lentament. Una lleugera millora respecte de la sensació d’absència. Camina però manté la inestabilitat i la debilitat extrema. Quan, entre tanta pedra, s’encalla un peu, no és capaç de desencallar la bota. Qui l’aguanta pel darrera, dona un cop de peu a la bota i el peu avança uns centímetres. Lentament, sobretot a la part inicial, més dreta i on em va caure la pedra que em va ferir la cama. Baixar per aquest munt de lloses inestables és un suplici; per ell i per tots.

Arribats al CB a quarts de cinc de la tarda. Han pujat a ajudar-nos els qui hi havia al campament base. Més de sis hores de baixada. Set i gana. Tots capolats, el malalt, el qui no es troba bé, els qui venen del cim i un servidor, que tampoc va sobrer de forces.

Replantejament mèdic. Poso a en Xavier a descansar ben protegit del fred a la tenda principal. Li poso la darrera dosi que em queda de metilprednisolona; a partir d’ara serà dexametasona a dosis inferiors. Instauro perfusió amb sèrum glucosat al 5% per nodrir amb glucosa. Ho dubto, però al capdavall hi afegeixo 20 mg de furosemida endovenosa. Costa molt trobar les venes, de tan inflat que està; a més a més es col·lapsen i peten al menor contacte. Sort encara que hi ha aigua i m’he pogut rentar bé les mans, que amb tanta manipulació, una infecció podria ser un problema afegit.

En Josep, en Joan i en Pere comencen a baixar la mateixa tarda amb la major part dels portadors. Ens deixen aquí 4 portadors, molt de pes i poc menjar. I un malalt. No comprenc gaire les presses per marxar.

Al vespre arriba l’Enric. Arrossegant els peus. Va fer el cim ahir. Cansat, però bé. Respiro fons. Almenys ara els tinc tots a la vista i ja no pateixo per tenir membres despenjats i descontrolats. Els que han tirat avall, es trobaven bé, van perdent altitud i és poc probable que tinguin problemes greus. Això de ser el metge és una creu; sempre preocupat. Ja veig que diversos dels expedicionaris, sigui per fer cim o sigui per tirar avall quant abans, no estan tan preocupats com jo pels companys malalts. Ni pels malalts ni tan sols pels endarrerits... Van a la seva amunt i van a la seva avall.

A l’entrada de fosc en Xavier va millorant. Accepta aixecar-se, l’aixequem, sopa bé i beu força, amb bona gana. Entre sopar i dormir orina 3 vegades, la darrera ja sense ajuda. Penso que ja ho tenim guanyat, però ens ha costat força. Té un caràcter de mil dimonis. Irritabilitat de pebrots.

A dormir que demà toca marxa de baixada. Serem quatre portadors i sis expedicionaris. Tots molt carregats. Un expedicionari esgotat, que ve directe del cim sense descans, i un altre seriosament malalt. O sigui que els altres quatre hem de portar motxilles de 22 kg. Potser que no em queixi. Els portadors en carregaran 26.

Acomiadant-nos del campament base, l’Enric, el company polonès, en Xavier i en Jaume.

Dissabte 13 d’agost. Francesc Banqué.
Desmuntem la tenda gran i sortim cap avall. Jo baixo amb en Conrad i els portadors. Em costa seguir el pas ja que baixen depressa, tot i així els perdem aviat de vista. En arribar al flanqueig complicat veiem que no es possible passar per la quantitat d’aigua que ara porta el riu; ens cal remuntar per una tartera molt dreta fins a la carena i baixar després una carena fins el riu. Amb tot això arribem al riu Mandaras al migdia i veiem que els portejadors ja l’han passat. Ens ajuden a passar-lo ja que ara sí que baixa fort. Realment potser era millor el pas a les sis del mati amb mes fred però molta menys aigua. En Joan ha pujat amb un cavall per ajudar a baixar en Xavier. Bivac a la vora del riu, al mateix lloc que a la pujada.

Dissabte 13 d’Agost. Bivac a la vora del riu. Ton Ricart.

En Xavier ha descansat bé, però amb estones de son agitada. Esmorza poquet, que no en tenim gaire. Orina com una font. Bon senyal, penso. Es treu aigua de sobre i està cada vegada menys inflat. L’exploració mostra bon nivell de consciència, però amb manca d’atenció i irritabilitat. Humor de gossos. Es pot posar dret sol i donar algunes passes inestables. No pot caminar posant un peu devant de l’altre, sinó que els ha de separar força. Si tanca els ulls, cauria si no l’aguantem. D’aixó els metges en diem atàxia. Sembla clar que té un edema cerebral relacionat amb l’altitud i no una lexió cortical. La resta de l’exploració, cardíaca i respiratòria és normal. Li administro acetazolamida, 250 mg cada 8 hores. Avall que fa baixada que serà el millor tractament.

Carregats com rucs, a sobre ens hem de repartir la motxilla d’en Xavier. No portem menjar més enllà d’un grapat d’avellanes.

En Conrad va bé i en Francesc també. Ells dos s’ocupen de seguir als portadors. En Jaume i jo anem baixant amb en Xavier. L’Enric ve amb nosaltres. Està molt cansat però bé.

Comencem el descens ben d’hora. Ens queden 50 km seguint el riu de Qazi Deh, travessant abans el Mandaras i altres rius.

En Xavier encara inflat i dèbil, amb un caminar incoordinat, va caminant sol. En Jaume i jo, un devant i l’altre al darrera per donar un cop de mà si convé. Orina cada 2 ò 3 hores. L’Enric, va fent sense problemes.

Aviat perdem de vista a en Conrad, en Francesc i als portadors. La marxa, primer per la morrena i després per la vall es fa esgotadora. Vigilant i ajudant a un malalt, lents, molt carregats, sota un sol que no té misericòrdia i sense menjar. Per sort no manca aigua. El riu ha crescut i toca pujar tarteres per allunyar-nos-en als passos compromesos. Ni rastre dels qui van devant. Pensàvem que ens esperarien on hi hagués una mica d’ombra.

A l’entrada de fosc, portem dotze hores baixant, sense menjar res. Arribem al pas més complicat sobre el riu. Aquí una relliscada pot ser fatal; aquí és on ens va caure una de les càrregues i on va caure també un portador dels alemanys, que diuen que van trobar ofegat dies després prop de Qazi Deh.

No ens atrevim a passar per allà a hora foscant amb en Xavier. Tampoc tenim cordes per assegurar-lo.

Però que han fet els companys, perquè corren tant? No pensen que portem un malalt i que hem de menjar alguna cosa? On sòn ara? Com és que ens deixen sols en aquest tràngol?

Passem el flanqueig sobre el riu l’Enric i jo. Confesso que vaig renegant com un carreter. Aixó que han fet no es fa. En Jaume es queda amb en Xavier i prepara un bivac amb unes pedres en un replà a sobre del riu.

Una hora després, l’Enric i jo arribem al riu Mandaras i veiem el gruix de l’expedició acampats a l’altre banda. Impossible passar-hi ara; el corrent ens arrossegaria i, a més a més haig de tornar amb en Xavier. La remor del riu fa que no ens sentin. Per fi ens veuen. L’esbroncada és de les que fan época, els tracto d’inconscients i de poc respecte pels companys amb paraules ben gruixudes. Crec que estic a punt de perdre els papers i que m’he indignat. Encara sort que no em senten gaire ni m’entenen, però el posat i la cara no deuen admetre dubtes. El sol ja s’amaga. Em poso al lloc més estret del riu, que és on va més fort i em tiren un fuet, uns rossegons de pa i una bosseta d’ametlles. I alguna cosa més que s’emporta el riu. Asseguren que de matinada passaran amb cordes per ajudar a baixar a en Xavier.

L’Enric menja unes ametlles i es queda a bivaquejar allà mateix. Amb aquell soroll.

Reculo amb el menjar i torno a pujar i a flanquejar per les roques sobre el riu del pas compromés, ja amb llum de frontal i mirant bé on poso els peus. Arribo on sòn en Jaume i en Xavier ja negra nit i amb un humor infernal. Entre baixar i pujar hi he estat més de tres hores. Només em faltava aquesta... porto quinze hores sense menjar res. I abans, ben poc.

Som a 3.400 metres d’altitud. Després de sopar pa amb embotit i un grapat d’ametlles, passem una nit relativament comfortable, a lloc sec i protegits del vent per una paret de pedres que en Jaume ha engiponat amb habilitat. Sort encara que portàvem els sacs de dormir.

En Xavier està esgotat i li costa moure’s. Debilitat i irritabilitat, el que no facilita les coses. La inestabilitat i la inflor de la cara i de les extremitats, però, va clarament a la baixa.

 Imatges de la marxa de descens a Qazi Deh.

Diumenge 14 d’agost. Francesc Banqué.
A primera hora surten a buscar en Xavier i de bon matí passa el riu a l’esquena d’un portador.  Baixem a Qazi-Deh on paguem i despedim els portadors. Després ens encabim tots dins l’única furgoneta que tenim i al migdia comencem el retorn i marxem cap a Iskashim. Allà tenim un altre problema: un policia o funcionari local vol fer servir el nostre cotxe per anar no sé on. Després de moltes discusions s’encabeix a la furgoneta, es veu que en Rahim i el xofer no ho han pogut o sabut evitar. Passem la nit prop d’un rierol on en Josep pesca truites que ens permeten fer un bon sopar.

Diumenge 14 Agost. Txai Khana entre Eskashim i Fayzabad. Ton Ricart.

Nit comfortable; soroll del riu i llit de pedres, però sense fred ni vent. Bivac acceptable. A l’albada, llum clara a l’est, comencem a sortir del sac. Veus que s’acosten. Arriben en Kabir i en Mohammad amb uns quants portadors que han creuat el Mandaras encara de nit. Un d’ells, que sembla un gegant de festa major, es carrega en Xavier a l’esquena i tira, primer muntanya amunt i després muntanya avall per arribar al Mandaras sense haver de travessar els passos difícils que ahir vaig passar dos vegades.

Creuem el Mandaras a les set del matí. En Xavier encordat i ajudat per una bona colla. Mig a coll-i-bé d’el portador que és com un gegant. Altre volta ja som tota l’expedició reunida. Els qui havien baixat primer han passat aquí un dia sencer esperant-nos. Calia córrer tant i passar el riu a migdia deixant-nos sols a l’altre banda? Ens expliquen que ahir, en creuar-lo prop de migdia, el riu es va emportar un portador vell, però en Josep i altres portadors el van poder treure més avall.

Han fet pujar un cavall per baixar a en Xavier. No té sella i el posem sobre un munt de mantes a sobre del cavall. Arribem a Qazi Deh al migdia. En Xavier està millor però afirma que li ha quedat el cul ben masegat. Algú l’ajuda a mantenir-se sobre el cavall als passos difícils. Parar, baixar del cavall i pixar cada dos hores.

En  arribar a Qazi Deh el sol és ben alt, però encara no baixa. Retrobem la nostra furgoneta i alguna reserva que hi guardàvem (uns fuets ben secs, unes avellanes, panses) tot pensat per poder menjar alguna cosa si en el viatge de baixada anaven mal dades.

Gran cerimònia de pagament als portadors. Un detall, ells saben que els diners els portem nosaltres i, amb la colla de muntanyesos ferrenys que sòn, no els hi costaria gaire pendre’ens-els, i no haver de carregar. És clar que, aleshores, poques expedicions més vindrien i s’hauria acabat el negoci. Probablement els seus caps de tribu, de poble o de colla, ja els tenen més que avisats: si voleu feina cada estiu, aquí no pot faltar ni un afgani. Un afgani, en aquest moment ve a costar unes 2,5 pessetes. Sòn pobres, però no son lladres.

Petit embolic amb la policia en passar per Iskashim. Volen que portem a un dels seus fins a Fayzabad. Anem sobrecarregats i, amb l’ajuda del xofer afganés, ens neguem en rodó. De pas, algú els hi deixa anar que només faltaria, no ens van deixar passar cap al Koh-e-Urgend, van fer una desfilada dels efectius i ara demanen favors? Serà que no. Que s’espavili l’alt càrrec de la policia. Encara deu riure l’home; qui mana, mana. El cas és que parla amb en Rahim, que oficialment és el delegat del govern afganés a l’expedició, i amb el xofer, que és el delegat de l’empresa de furgonetes de Kabul. I allà que s’encabeix. Si abans érem dotze, ara som tretze atapeïts dins de la furgoneta; material, embalum i motxilles apart. Xofer i ajudant, imprescindible, Rahim, policia i els nou expedicionaris. El policia no sembla gens estrany ni inhibit; tan content i tan amable com si l’haguèssim invitat a cor que vols.

Carretera avall anem. Sotracs i pols.    

Imatges del viatge i de la carretera de tornada.

Dormim en una Txai Khana vora el riu a unes 2 hores en cotxe d’Iskashim. Falten 4 hores fins Fayzabad. Estem cansats i parem quan encara hi ha llum. La següent casa per camioners i caravanes és encara lluny i decidim parar i descansar quan encara queden un parell d’hores de llum. Sòn les set de la tarda. En Josep, no sé d’on, treu una canya de pescar. En mitja hora pesca 30 truites, algunes de gairebé un kilo. Fem festa major per sopar. Fregides amb un tall de cansalada que encara hi ha al fons d’algun bidó. Amb la gana que tenim i la novetat del peix fresc la cosa ens sembla un regal del cel. Però sempre hi ha problemes; el bo i el dolent s’equilibren. Si disfrutes molt vol dir que més dur serà el xoc amb la realitat. En Rahim i els afganesos no en volen; no pel peix sinó perquè hi hem posat cansalada a la cocció. Llencen indignats el plat de peix que els hi donem, com a tots. Potser si que el cuiner d’avui (fem torns) no ha estat prou amatent a tenir present la seva cultura, però ni ells ens han avisat ni sembla que calgui ser descortès quan fem alguna cosa que no els hi agrada. Era suficient amb demanar una altre cosa. La impressió és d’un fanatisme poc donat a cap possibilitat d’intercanvi que no sigui econòmic. En això si que no hi posen pegues.

Truites de riu fresques.

A més a més, som al mes de ramadà i ho hem de fer tot a la vora del riu, que a la Txai Khana no es pot menjar fins que es faci fosc. Aixó si, la colla d’afganesos, la major part criatures, que ovacionen al pescador a cada captura, acaba sent multitudinària. En Josep dóna alguns peixos a qui ho demana, però no sembla que sigui plat habitual a les seves taules; la major part posen cara mig de fàstic, mig de sorpresa. Alguns potser ni sabien que al riu hi ha peixos.

En fi, després de tres setmanes d’arrós i shish kebab (carn de bé) i de conserves, unes truites de riu fresques amb un tall de cansalada ens han semblat una delícia divina.

Repasso al personal. En Xavier s’ha aprimat molt; ja no aprecio la inflor dels primers dies. Encara orina com una aixeta oberta. Poca força; ha de seure i jeure sovint. Es va adaptant a l’entorn, sovint callat i aguantant sotracs i penalitats, sovint emprenyant-se per ben poc. Irritable; tot li sembla malament, especialment el menjar. A l’Enric també se li nota molt que s’ha aprimat i que s’arrossega, cansat. La resta, de moment, estem tots sans i forts. Cap diarrea.

Dilluns 15 d’agost. Francesc Banqué.
Sortim i dinem pel camí al mateix lloc on havíem dormit a la pujada. Passem Faizabad sense parar-nos-hi i dormim més enllà, al terrat de una casa o alberg. El camí es dolent, com ja sabiem.
Nota al marge:  No recordo bé el dia exacte però sí que el nostre xofer es trobava malament (possiblement gripòs o refredat). El fet es que en Ton li va donar un parell de aspirines. Mai he tornat a veure un efecte tan bèstia d’una aspirina: l’home es va anar congestionant, suant, i conduïnt cada cop mes depressa. Semblava que ell tot sol corrés un rally!!. Podria dir que el mig dia llarg o quasi un dia que es va escurçar la tornada respecte a la anada va ser gràcies a l’aspirina!!

Dimarts 16 d’agost. Francesc Banqué.
Segueix el viatge de tornada. Cap a mig mati trobem una brigada que de forma molt manual arregla el camí. No sé ben bé que deuen fer perquè el camí està tan malament que no es nota gens la seva intervenció. Poc després hem de tornar a parar per un pneumàtic rebentat. No m’estranya. El que és sorprenent es que només n’hàgim tingut un!!
Arribem al migdia, cap a les dues, a Kunduz. Un dinar. Seguim després i fem un bivac prop del Salang Pass. Demà ja serem de nou a Kabul.

Dilluns 15 d’Agost. Txai Khana entre Fayzabad i Kunduz. Ton Ricart.

Carretera i manta ben d’horeta. Si prenem un té i galetes abans de que surti el sol, no ens posen pegues. Quan surt el sol és ramadà i a fer punyetes el menjar i el beure. Tot i això, també per ells, si sòn de viatge, el ramadà és relatiu. O sigui que en Rahim, el xòfer i el seu ajudant si que mengen i beuen de tant en tant. Això si, de forma discreta. Potser el que els hi molesta no és que mengem, sinó que fem ostentació pública de com ens atipem... Tot ho hauríem de pactar abans, però aquestes coses sòn molt difícils quan els humans som tan diferents i no tenim coneixement els uns dels altres.

Parem a dinar unes 3 hores abans de Fayzabad a un hostal de carretera, una Txai Khana. Amb problemes, perquè en principi ningú ens vol ni preparar ni donar menjar durant el dia. Però al capdavall si que mengem arròs i carn de xai, shish kebab pilau. Com de costum. O sigui que algú ha cuinat per si venen viatgers... Aixó si, ha de ser al fons del pati, sota uns arbres i ben amagats, lluny del personal. Mentre ho preparen, al poblat proper comprem fruita i pastissets per treure el ventre de pena quan no ens vegin. Els pastissos, secs, sòn com serradures lleument dolces i lleument picants. La fruita, móres madures i melons ben madurs sòn una delícia. El cel a la terra, després de tants dies de menjar rutinari i conserves. L’alegria de la vitamina C fresca.

Dinant a la txai khana.

Una estona a la tarda a Fayzabad. Preguntem a l’oficina d’Ariana, la companyia aèria afgana. No hi ha vol a Kunduz fins dijous 18. I encara, de Kunduz a Kabul, hauríem d’esperar l’autobús fins divendres 19. O l’avió dissabte 20. Alguns apressats -m’admiren tantes presses- volien baixar en avió a Kabul i guanyar dos dies. Jo he pensat, que per en Xavier i l’Enric, que cada dia fa més mala cara i està més groc, no estaria malament arribar a un hospital i fer unes anàlisis. A fer punyetes. En cotxe fins Kabul, que arribarem abans.

El policia que portem des de Iskashim s’ha despedit amablement a Fayzabad. Descarregat el polissó / policia a Fayzabad, continuem les 12 persones i els 400 kg de paquets atapeïts dins de la furgoneta 4 x 4 Toyota. Pista polsegosa i manta, avall, avall, que tothom té pressa.

Confesso: si tinc pressa és pels malalts. Jo aniria ben poc a poquet i veient cada raconet per aprendre com ho fan per aquí. Molt probablement no vindré sovint a l’Afganistà i l’oportunitat és única. Paciència...

Tornem a la carretera. Bé, vaja, carretera; a la pista de sotracs i còdols que ens ocupa el dia. Ara passar un pont de fustes sospitoses, ara un riuet del que no sabem la fondària, ara una pujada excessiva per tanta càrrega, i així. En tots els casos, cal baixar tots, passar l’obstacle a peu, la furgoneta passa a tota marxa, i recarreguem després. Avall, avall!

Passem la nit a la teulada d’un xiringuito, una Txai Khana com tantes hem vist a la carretera per viatgers i camioners. Penso que son les modernes Caravanserai de l’antiga ruta de la seda. Les caravanes de nòmades, ben acolorides, també ho deuen considerar, perquè s’aturen i saluden, ni que sigui un moment, als forasters.

Ens apalanquem a la terrassa, lluny de la vista d’altres viatgers, i així podrem fer el que ens sembli. Tot i que, ja de fosc, el personal si que es fa uns bons tips. S’atipen com lladres quan es fa fosc. Nosaltres fem cafè amb l’aigua del rec que passa pel devant, que és tant font d’aigua com claveguera on es llença el que calgui. Com a tot arreu al país; el concepte aigua neta / aigua bruta, aquí és diferent. Es classifica en aigua que corre / aigua estancada. Amb aquesta darrera, potser si que hi tenen algunes prevencions, si corre no hi tenen problemes.

Repasso al personal. En Xavier ja s’ha desimflat. Retiro el tractament amb acetazolamida. Per la resta segueix igual, cansat, irritable i amb cert grau d’inestabilitat. En Joan està marejat com una sopa i s’en va a dormir sense sopar. Però no té diarrea, mal de panxa ni altres trastorns; ja li passa, recordo que té una otitis i potser, labirintitis cròniques. Els demés, com unes roses.

Bé, vaja, unes roses. Portem tres setmanes sense veure un bany ni una dutxa. Bruts i espellifats. Ens cobreix una crosta feta de pols, suor i merda seques. Cares fosques, brutes i demacrades. Ulls enfonzats. Barbes i mostatxos verges, sense coneixement de tisores. Sort que tenim el nas fet a la crua realitat i no ens molesta. La meva ferida de la cama, com una llaga de mig pam, suqueja contínuament; haig d’anar posant un mocador a sobre, aguantat pel mitjó, cada poques hores. Porto dos mocadors nets a la butxaca. A cada riu que passem, trec el mocador llardós i empastifat de la ferida, hi poso un de net i rento el brut al riu. Al següent riu, ja serà sec. En Xavier es queixa de les meves “pupes”. Pobre, prou feina té...

Estem afamats i mengem tot el que s’ens posa al devant, apart de les quatre rampoines que baixem del campament base. Avui, entre mòres, melons i pomes, hem menjat uns 15 kg de fruita. Més discretament, això si.

Una anècdota. Avui, dinàvem alguna cosa en un recó de la Txai Khana, sota una morera que feia bona ombra i lluny del personal per no incordiar el seu dejuni. De totes formes, alguns afganesos desvagats, que abunden, tafanejaven pel voltant, per veure a aquests europeus tan estranys i exòtics. A en Xavier, mans tremoloses, li ha caigut un tros de pa al terra cobert de pols i merda de gallines. Emprenyat, l’ha collit i l’ha tornat a llençar en considerar-lo irrecuperable. Els afganesos, escandalitzats i mirant-lo amb expressió francament reprovatòria, com dient “Aixó de llençar el pa no es fa, ni que sigui brut”, han collit el pa del terra, l’han espolsat, l’han repartit entre tots i se l’han menjat. I no era gana, que els hi tocat una engruna per barba, ho han fet mirant-nos als ulls i, a més a més, a aquestes hores del dia ells no podien menjar. Era una espècie de manera de demostrar que ens consideren uns mal educats. Potser tinguin raó. Vista la seva mirada hostil, els hi he explicat que en Xavier és malalt del cap, que no raona bé i que els demés no hem fet tal cosa. Apaivagats.

Rumiem-ho, que potser tenen raó. Nosaltres venim aquí a pujar muntanyes amb les nostres motxilles carregades de diners. No ens hem preocupat ni d’on anem ni de que trobarem. De les persones que viuen aquí no havíem estudiat, ni tan sols mirat, ni qui són, ni de com parlen, ni de com senten. Res sobre la seva cultura. Però ara som a casa seva. Ens comportem amb prepotència sense adonar-nos-en. I no sabem ni donar-els-hi les gràcies quan toca. Ni demanar-els-hi perdó quan també toca.

I ara, vinga presses, sense tenir temps d’aprendre dels locals ni veure el seu país i, ni tan sols, ser curosos amb els nostres malalts. Serà que la competitivitat -més cims, més depressa, més currículum, més que els demés, abans que els altres- ens està fent perdre la humanitat? Tant que aprendriem si ens podéssim parar a veure, pensar i sentir...

A dormir, al terrat, sota els estels. Cel net i claror de lluna.

Dimarts 16 d’Agost. Bivac en un prat a la vora del riu. Ton Ricart.

 Arribem i passem Kunduz. Esmorzar, dinar i sopar, com ahir, dificultosos i dil·luïts en un continu espai / temps d’endrapar tot el que ens cau a les dents. És un menjar continuat de fruites, pastes i pa que anem comprant a cada poblet. Aquí ja es troba Coca-Cola i Fanta. Una cervesa fresca seria demanar massa, és clar. Avui hem endrapat 15 kg de diverses fruites. Els melons sòn l’estrella. Extraordinaris. Mel dins d’una pell de meló.

I és clar, tot té un preu. Tanta fruita i tanta fibra també. En Josep té una mica de diarrea. I ja m’estranyarà si, amb tanta fruita mal pelada, és l’únic. En Xavier va millorant però el seu aspecte, darrera de les ulleres, la barba descuidada i la crosta de pols seca és com per espantar al més valent. Cara fosca i enfonzada amb enormes ulls vermells, injectats en sang. Conjuntivitis o restes de l’edema cerebral? En tot cas, va a millor.

Dormim en un pla, prop d’un campament de nòmades, a la vora del riu. Els sacs de dormir sobre la sorra del desert. Dormim després d’un sopar copiós i menjats de mosquits. El Salang Pass ja no és lluny. Des de Kunduz ja tenim carretera asfaltada.

Algú pregunta: i els mosquits? Doncs paciència. No hem vist mosquits en tot el viatge i ja fa molts dies que hem deixat de prendre la cloroquina (Resochin®). Si alguna d’aquestes mosquitetes porta el plasmodi del paludisme, doncs qui li piqui haurà fet salat i ho haurem d’entomar com vingui i arreglar-ho més endavant. O sigui que no us piquin. Ben amagats al sac de dormir. I amb aquesta calor...

De matinada, encara negra nit i tots al sac, passa un petit grup d’homes armats a cavall. En silenci. Passen mirant amb cura entre els dorments que som a terra per no molestar ningú. No diuen res. Les peülles d’un cavall passen a menys de dos metres d’on sòc jo, ajagut i fent veure que dormo. Faig veure que dormo però amb un braç fora del sac i el matxet amagat i ben agafat. Els genets, però, sòn curosos i civilitzats. Ells, genets armats, son uns cavallers que van al que van, però intenten no molestar a qui no toca.

Es perden en la foscor en direcció al Salang.

Dormir amb la remor del riu...

Dimecres 17 d’agost. Francesc Banqué.
Arribem a Kabul cap a les 11 i despedim el xofer i el Toyota. Darrera discusió amb el factòtum de l’agència de lloguer que ens vol demanar responsabilitats per una ballesta trencada; de fet es una fulla de la  ballesta, però vés tú a saber des de quan està així. Anem a l’hotel, que hi ha lloc al Green Hotel. Ens podem dutxar. A la tarda anem a fer les gestions per tancar el vol per demà 18 i a facturar tot el material. Darreres compres i darrer sopar a Kabul.

Dijous 18 d’agost. Francesc Banqué.
Facturem el material (196 kg) a les 7 h del matí i passem la duana. Quedem per dos hores després, a les 9 h, tot aparentment OK.
Anem a l’aeroport i a l’hora d’embarcar la policia reté en Pere i en Josep per un tema de visat.   Tornem a discutir; l’avió s’espera una estona, però al final hem de volar cap a Delhi amb una hora de retard sense ells dos, que aniran directe de Kabul a Paris on esperem retrobar-nos tots.  Trobem a l’aeroport en Josep M. Anglada. 
Nota del 2016: les meves anotacions acaben aquí.  De memòria puc recordar que varem passar un parell de díes a Delhi ja que no varem trobar bitllet per Barcelona, vía Paris fins diumenge 21 d’agost i que els vàrem aprofitar per visitar Delhi i Agra, el Taj Majal inclós. Tinc diapositives que ho atestiguen i m’ho han fet recordar. Hi ha un film de l’Enric, mai editat que també ho confirma.
També recordo perfectament els esforços, sense èxit, per contactar telefònicament amb Barcelona primer des de Kabul i després des de Delhi per informar de  la nostre tornada. No va ser fins a l’escala a Paris (el vol de tornada era també DelhiàParisàBCN) que vàrem poder telefonar avisant les famílies que arribàvem al cap de un parell d’hores, amb una setmana de retard. A Paris ens varem reunir amb en Pere i en Josep que, un cop resolt el tema del visat, havien volat directament des de Kabul, i per tant l’arribada a Barcelona va ser del grup complert.
Al cap de un parell de dies de haver arribat a Barcelona l’Anton va gestionar una visita conjunta a un hospital (no recordo quin) on ens vàren fer un seguit de proves per determinar el nostre estat, i que es varen quedar l’Enric per una hepatitis A galopant. A tots els altres ens vàren trobar alguna cosa que no recordo, però res que no poguèssim superar.

Dimecres 17 d’Agost. Kabul. Ton Ricart.

Ja som drets abans de que aparegui la llum. Potser sòn quarts de cinc... Dejuns, afganesos i catalans, tirem carretera avall dalt de la furgoneta.

Passem el Salang Pass a l’alba. Allà si. Txapatis, mantega, galetes, melons i un té ben fort i negre mentre el sol va pujant sobre l’horitzó. Les desèrtiques planes afganeses a la dreta. El Koh-i-Baba i el Koh-i-Bandaka a l’esquerra. Sòn uns cims de més de cinc-mil metres, sense neu. Un munt de roques i de tarteres. Bé, sense neu al més d’agost. Hauriem de veure a l’hivern...

Arribem a Kabul a les deu del matí. Tràfic, soroll, botzines. Olors penetrants. Sensació de ser altre volta a la civilització. Es clar que, això només és així si mesurem el grau de civilització segons l’índex de cocacolització del país. Altres mostres de civilització ens han donat, sense Coca-Cola.

Per sort tenim lloc al Green Hotel, que ja coneixem bé. Descarregar i assentar-nos. Pagar a l’agència la furgoneta i al xòfer. Vindria de gust un bon dinar, una dutxa en condicions que s’emporti bona part de la crosta de pols i quisques acumulades i una estona de jeure després de tants sotracs i patiments.

Però resulta que no. Pressa per tornar a casa. El bitllet passa devant de la dutxa. El primer pas és preocupar-se pels bitllets d’avió per tornar, que estan en modus “open”. O sigui, cap a la companyia aèria. Organitzar el cargo de material de tornada. Els diners de l’expedició van justos, però sort que cadascú porta un raconet i entre tots farem.

Vol a Delhi per demà a les 9 del matí. A veure si tenim temps de facturar el cargo i passar la duana. Amb una ampolla de whisky, el nostre amic de l’aeroport ens assegura que passarem la duana si arribem abans de les 7 del matí.

Passejo per Kabul a la tarda. Em gasto els darrers afganis en jerseis, gorros i mitjons de llana afganesa per la família. He perdut el lapislàtzuli que li vaig comprar a un portador al campament base. Tornada a l’hotel a descansar una mica.

No fa tanta calor com a l’arribada; o potser és que ho tolerem millor.

Només arribar a Kabul, en Jaume torna a estar amb diarrees i dolor abdominal. La famosa “kabulitis” ataca de nou. Dieta, rehidratació i antidiarreics. En Conrad, postectomitzat de nen, té una balanitis amb crostes negres. Només pot ser, és clar, la manca d’higiene que tots hem patit. Aquí no hi ha altre alternativa diagnòstica. Pomada antibiòtica i bones dutxes. En Jaume, en Conrad i l’Enric es graten força. Tot els hi pica; tenen algunes lesions a la pell. Poden ser picades d’animalons perversos, que no crec que el problema sigui al·lèrgic. Bé, poca cosa, no haig de muntar un hospital a l’hotel com a la pujada.

Trobem a en Josep Manuel Anglada passejant pel carrer. L’Anglada, el mestre escalador i expedicionari. L’expedició al Sharagrar s’ha quedat a 800 metres del cim després de sis setmanes a la paret. Han tingut molts problemes mèdics. Un expedicionari amb un braç trencat i enguixat per accident de tràfic. En Ramon Bramona tres setmanes amb disenteria, que pel que explica, sigui probablement una disenteria bacil·lar. Res coses de metges, que volem distingir entre disenteria bacil·lar i disenteria amebiana. És que el tractament és diferent... De l’expedició del CADE, sabem que l’Emili Civis i un altre company han fet el cim. Probablement el Mandaras VII. L’evacuació d’en Ricard Vila des de Qazi Deh, en vehicle i en avió els hi va sortir per un ull de la cara. Intervingut d’apendicitis a Kabul. Es va infectar i es va estar quinze dies a l’hospital. Data curiosa: els llençols del llit de l’hospital es canviaven cada setmana, però els pacients tenien una rotació de cada tres dies. O sigui que cada pacient heretava els llençols de l’anterior malalt. No és estrany que s’infectés, doncs. L’expedició va marxar ahir de Kabul cap a casa, sense més novetats. No ens hem vist.

Dijous 18 d’Agost. Nova Delhi. Ton Ricart.

Marxem cap a Nova Delhi al matí. Equipatge i duanes sense novetats. En Josep Manuel Anglada també vola, però ell va cap a Amritsar a trobar-se amb la resta del grup.

Amb l’equipatge carregat i passant la duana, fan quedar a Kabul en Pere i en Josep per un problema de visats caducats. Ens asseguren que volaran demà directe a Paris i que ens trobarem allà. És clar, ells van arribar uns dies abans. També podrien ser una mica més laxos. No volem perdre els bitllets i marxem cap a Delhi. Ens trobarem a Paris.

A Delhi trobem bitllets per Paris pel diumenge 21. Tres dies d’espera a Nova Delhi. Aprofitarem per visitar l’Índia. 

Salut: en Jaume ja es troba bé. Ara ha caigut en Francesc; diarrea i mal de panxa. Antidiarreics i el tractament clàssic. En Conrad té una erosió al colze, infectada amb ganglis axil·lars. Cura i vigilar, a veure si necessita antibiòtics. Renoi, no en sortim. No en parlo gaire, però la ferida de la meva cama va cicatritzant bé; ja no es veu la cresta de la tíbia. Aixó si, està tan sucosa i vermella que quan porto calça curta o banyador, tothom s’esgarrifa. La tapo amb una gasa, una mica d’esparadrap i pantalons llargs amb aquesta calor humida.

Tornem a ser a l’Hotel Ranjit. Enorme. Prop de la Connaught Place que ve a a ser el centre de Delhi. Habitació senzilla sense aire condicionat ni ventilació. Calor humida insuportable. La porta de l’habitació dona a l’aire lliure, a la nit i als insectes.

Sopar inmens, però inmens a un restaurant xinés de la Connaught Place. Amb cervesa amagada dins de teteres, que avui no és dia de cervesa en públic. Ja sòn curioses, ja, les normes a la India. Uns dies de la setmana es pot prendre cervesa als restaurants, però altres no.

Divendres 19 d’Agost. New Delhi. Ton Ricart.

Després de canviar les habitacions per unes altres amb finestra i aire condicionat, l’expedició en pes marxa amb una furgoneta cap a Agra, a veure el Taj Mahal. Tornaran al vespre. Com que això ja ho tinc vist em quedo a la piscina del Hotel Imperial que és on vaig estar allotjat fa uns anys i no és molt lluny del nostre hotel.

A l’aigua; dia a la piscina. Turista en repòs. A la piscina trobo una colla de turistes catalans. Esgarrifats de la meva ferida, que a la piscina, és al descobert. Total, una pupa expedicionària en tràmit de curació.

Sopo a l’hotel. Menjar indi ben picant; una delícia.

La colla arriba passades les dotze de la nit, cansats i afamats, quan el restaurant ja és tancat. Per sort els hi porten uns entrepans a l’habitació. M’hi apunto. A mi no em vindrà d’un entrepà de més. És que no és de més, que tinc gana als vint minuts d’haver-me atipat.

Dutxa fresca i a dormir, que sembla que els problemes de salut, avui, van a millor.

Dissabte 20 d’Agost. Nova Delhi. Ton Ricart.

Gran passeig per la vella Delhi. Inmersió a l’Àsia. N’hauriem d’aprendre tantes coses! És clar que, a l’inrevés també deu ser veritat... Disfrutar del canvi i de les sensacions.

No sé a que els hi venen tantes presses a alguns companys. Si això és vida. Calor i suor, però vida pura. Treure suc a la llimona, que no en tindràs una nova cada dia.

Sense notícies d’en Pere i en Josep a Kabul. Potser ja son a Paris.

A la tarda, tot es complica de nou. Tinc sensació de febre, em fan mal els ulls i estic molt cansat. No sopo. De nit apareix mal de cap i una suada enorme que deixa els llençols ben xops i degota del matalàs a terra. Sort que tinc aigua. Amb l’aire condicionat tinc fred, però els companys no. No em puc destapar gaire. Només queda resistir fins les tres del matí, que ens cridaran per anar a l’aeroport. Dec tenir molta febre, però no em fa mal res, no tinc diarrea ni cap altre cosa rara.

Toc de diana. Cap a l’aeroport. No puc amb la meva ànima. Per sort, els demés estàn bé i no necessiten metge.

Diumenge 21 d’Agost. Barcelona. Ton Ricart.

Ens hem llevat a les tres del matí. Hem sortit a les sis del matí. La sensació de febre i el mal de cap han millorat amb un medicament antitèrmic, però em sento estrany i molt cansat. El viatge en avió és llarg i pesat. Monòton. Escala a Paris, unes hores d’espera, i salt cap a Barcelona.

Arribada a Barcelona a les deu de la nit. Amb les sis hores de diferència que hi ha, aixó fa 22 hores d’avions i aeroports i 25 desde que ens hem llevat. Les famílies ens esperen. Recollir el material. Cap a casa a descansar. S’han acabat els tràngols. Ha arribat el final de l’aventura. Només queda descansar, menjar bé i recuperar alguns quilets. M’he pesat a una bàscula d’equipatges a Paris: he perdut 9 kg en cinc setmanes.

Apèndix mèdic. Barcelona. 31 Agost 1977. Ton Ricart.

Havia escrit que “Cap a casa a descansar. S’han acabat els tràngols. Ha arribat el final de l’aventura. Només queda descansar, menjar bé i recuperar alguns quilets”?

Ha resultat fals.

O millor, una apreciació inadequadament optimista.

Aquella mateixa nit, a casa, repeteixo la gran suada. Temperatura de 39,5ºC, mal de cap aclaparador, diarrea, vòmits i una certa inestabilitat, o debilitat, en caminar. Ve un col·lega a veure’m a casa, el company Josep Pèrez Javaloyes, i em diu que tinc meningisme, que potser sigui només de la febre, però que millor vagi a un hospital. Exageres, penso. I li dic. Em quedo a casa, ben solet, i m’administro antitèrmics. Aviso al meu hospital que no estic en condicions per treballar. Al tercer dia el quadre va cedint, però no és fins al cinquè dia, el dijous 25 d’agost, que em puc aixecar i anar a treballar a l’hospital de Sant Jaume de Calella. Em queda, com a residu un malestar estrany del ventre, com una contractura o doloriment, cansament intens, sorolls a les oïdes i tendència a la diarrea. Milloro lentament.

El diumenge 28 d’agost, ja recuperat, amb aquella alegria, decidim amb l’Enric anar a escalar al Pedraforca. Li fa il·lusió pujar la via Pany-Haus a la paret Sud, que jo ja conec. Bivac a les runes de cal Ninot i ascensió sense grans problemes, excepte que es trenca una baga i perdem una dotzena de mosquetons i de pitons. L’Enric arriba molt cansat. Més que colrat pel sol, el veig groc com un canari. Pregunto i contesta; pixa fosc i caga clar. Cap al metge que això sembla una hepatitis.

Dilluns en contacte amb tots els companys. Poc o molt, sembla que hem caigut tots.

Josep i en Pere estan bé. Sense els tres dies de Delhi, eren a Paris abans que nosaltres i tot.

L’Enric també va arribar amb febre elevada, vòmits i diarrees, com jo. I va anar millorant, també com jo. En Xavier, diu que està atontolinat, camina fent tentines i també té diarrea. Qui més qui menys, té mal de panxa i diarrea. Ens reunim a la tarda per discutir la jugada i prendre mides.

Parlo amb el Dr. August Castellò Roca de l’INEF. Com que es metge de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona, cap allà que ens envia.

Resultats per rigorós ordre de gravetat:

Xavier. Edema Cerebral d’Altitud, cosa que ja es veia i que ja sabíem, i disenteria bacil·lar inespecífica. Els estudis de femta van ser normals, com a tots els altres. Cap paràsit estrany.

Enric. Disenteria bacil·lar inespecífica i Hepatitis A. Groc com un canari. Colúria (pixar fosc) i acòlia (cagar blanc) com en diem els metges. En mans dels especialistes d’aparell digestiu de l’Hospital de Sant Pau.

La resta: disenteria bacil·lar inespecífica que ha anat millorant de forma espontània sense cap altre tractament que rehidratació i bona nutrició.

Per cert, informació no contrastada, que m’ha arribat per via auditiva. Apart del cas d’apendicitis d’en Ricard Vila, l’expedició del CADE també ha tingut diversos casos d’Hepatitis A entre els seus membres. No m’estranya, amb les clavegueres de Kabul.

Ara si, punt i final i fins la propera aventura.