Translate

ELS MALS DE LES MUNTANYES SEGONS EL SEXE . 1

Contestant preguntes difícils. El sexe, l’altitud i els mals que es passen a les muntanyes.

La pregunta crua: És veritat que les dones tenen més mal de muntanya que els homes?
Un amable lector ho pregunta d’una altra manera.
Els homes s’aclimaten o s’adapten millor a l’altitud que les dones?
Amb els coneixements actuals, ho preguntis com ho preguntis, la resposta rotunda és que NO
Vol dir aixo que els homes i les dones son iguals i que s’aclimaten o s’adapten igual a l’altitud?
Doncs no senyora. Tampoc vol dir aixó. 
Ni millor ni pitjor. Cadascú ho fa a la seva manera, com més li convé al seu físic o com el seu cos està capacitat per fer.
Pregunteu-vos:
Sil·logisme 1.
Donat que en altitud escasseja l’oxígen i que aquesta manca és responsable de molts trastorns,
Donat que els homes tenen 9% més de massa muscular i que el múscul consumeix oxígen encara que estigui en repós,
Podriem concloure que els homes tindran més problemes. Un punt contra els homes. 
Sil·logisme 2.
Donat que la bona aclimatació passa per augmentar la quantitat de glòbuls vermells,
Donat que les dones tenen menys glòbuls vermells i que durant la regla encara baixen més,
Podriem concloure que les dones tenen més dificultat per aclimatar-se. Un punt contra les dones. 
Totes les proposicions dels dos sil·logismes sòn certes, però les conclusions no tant, perqué hi ha molts factors que influeixen tant o més que els dos exemples que hem posat.

Abans de continuar deixem-ho clar una vegada més. 
Quina és la diferencia entre aclimatació i adaptación a l’altitud?
S’anomena Aclimatació a aquells canvis que experimenta una persona quan puja a les muntanyes. Canvis que desapareixeran quan la persona torni a baixar i que no es transmetran a la seva descendencia. Aquests canvis permeten a aquell individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació no apareix instantàniament en arribar a l’altitud. Els primers signes d’aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completen aproximadament en sis o set setmanes. El terme Aclimatació sempre es refereix a una sola persona.
En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació es refereix a un col·lectiu. S’anomena Adaptació a la capacitat fisiológica innata, que és transmissible a la descendència i que no és reversible, que permet a un grup humà sobreviure en altitud. Es a dir, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes, i en menor mesura als naturals andins, que fa que siguin més resistents a l’altitud que els habitants del nivell del mar. 

A partir de les preguntes inicials comencem una serie d’articles curts a veure si en treiem l’entrellat de com afecten a dones i homes els problemes de l’alta muntanya. Dit d’una altra manera més científica: com es defensa de l’escassetat d’oxígen cada un dels dos sexes?
Al final de les aportacions, potser, a base d’articles científics, d’història de la medicina i d’experiències humanes, ens poguem fer una idea de com som les unes i els altres. I que front a l’altitud -o a la manca d’oxígen- no hi ha ni millors ni pitjors, però si que hi ha diferències físiques i fisiològiques.
Avís preliminar: si algú espera veritats absolutes o seguretats definitives, val més que no s’ho llegeixi. Pels científics en general i per la medicina en particular no hi ha mai seguretat. En ciència, tot cal replantejar-ho cada vegada que apareixen dades noves que desperten una altra pregunta i que fan anar l’horitzó uns metres més enllà. Una altra cosa és la fe, les creences o la ideologia de cadascú, però nosaltres d’aixó no ens ocupem.
Anirem pregunta a pregunta, història a història i article a article:

Comencem pel ”Milagro de San Nicolás de Tolentino” 
El coneixeu? Va ser un frare agustinià del segle XIII, místic i teòleg a qui s’atribueixen molts miracles per protegir als malalts, als pobres i als qui més patien.
 Però que hi té a veure aquest sant baró amb el nostre tema?


Quan els castellans van conquerir l’imperi inca es van haver d’enfrontar amb la serralada dels Andes i devien tenir alguns problemes amb l’altitud. Es considera que el jesuita José de Acosta, a finals del segle XVI va fer la primera descripció dels símptomes del Mal Agut de Muntanya (MAM) en el seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias”. Quants d’aquells homes aguerrits van pagar cara la seva cobdícia per l’altitud? Ves a saber.
El cas és que quan es va estabilitzar el país, molts d’aquells homes devien passar de treballar de soldats a establir-se a les viles i les terres. Segur que es van hibridar amb les dones locals més de quatre vegades, sense que consti que aixó representés cap problema de salut. Ni per la mare ni pel nadó i molt menys pel pare.
Un exemple reconegut. Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com a Inca Garcilaso de la Vega, fou un escriptor, historiador i cronista peruà. Fill del conquistador castellà Sebastián Garcilaso de la Vega i de la princesa inca Isabel Chimpu Ocllo, descendent del poderós emperador inca Huayna Capac. Aquest home fou un dels primers mestissos americans, però segur que hi va haver molts més. És clar que, com que no tenien tanta sang blava, no s’en guarda memòria. Sembla clar que les dones andines mantenien la reproducció independentment de qui era el partenaire. I pels homes, superat ja el Mal Agut de Muntanya i ben aclimatats, sembla que fecundar tampoc representava un problema de salut que hagi passat a la història. 
Però, un temps després dels guerrers van començar a arribar les famílies d’Europa. Aquí si que es van descriure diferències. Que es van trobar? Que la disminució de la fecunditat femenina, la dificultat per portar endavant un embaràs a terme, afegida a la gran mortalitat perinatal va fer que durant generacions, els hispans no es reproduïssin en altitud. Les dones viatjaven a Lima i no tornaven a les ciutats de Cuzco o Potosí fins que el seu fill tenia més dos anys. Per cert que la descripció del Mal Subagut de Muntanya entre els nadons xinesos d’etnia han al Tibet, es coherent amb aquesta història.
Van haver de passar més de seixanta anys, fins que va nèixer a la ciutat de Potosi el primer fill d’espanyols, en el que es va anomenar el miracle de Santo Nicola di Tolentino. Pensem-ho bé; tres generacions per reproduïr-se.
Un cronista ho va relatar així: 
Don Francisco Flores y doña Leonor de Guzmán tuvieron seis hijos, más ninguno les vivió. Un día el Padre Prete les dijo que se encomendaran a San Nicolás de Tolentino, siguió el consejo y el día de la Navidad parió un niño muy hermoso. Fue el primero que se logró (sobrevivió) de los que en Potosí nacieron. 

(NOTA. Una sospita de l'autor: Prete en francés vol dir prevere o sigui que Padre Prete és com dir Mosén Capellà. No sé jo si el cronista estava ben informat...)

Independentment de les intervencions celestials, el que queda clar és que no requereix el mateix desgast físic ni el mateix temps una gestació, un part i una lactància que una fecundació puntual masculina. I, si hi afegim la cura del nadó, el desgast encara es desequilibra més per penalitzar a les dones en un ambient hostil com és el de l’altitud.  
Així, a partir de la història tenim una primera aproximació a alguna de les diferències físiques i fisiològiques entre les dones i els homes en altitud. 

Segona aproximació al tema. L’Edema Pulmonar d’Altitud. 
En un congrés de Medicina de Muntanya als Alps als anys vuitanta, el sistema de rescat suís va aportar la següent estadística referida als rescats per Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) segons  el sexe.
 

Una anys després, en un altre congrés, es van publicar dades dels ingresos hospitalaris a Colorado pel mateix motiu. 
A primera vista és obvi que es van haver d’evacuar o ingressar molts més homes que dones per EPA. Però l’estadística és incompleta. Manquen, almenys dos dades.
1. Quina era la proporció entre dones i homes en aquells refugis/albergs/muntanyes en el temps dels estudis? Si eren meitat i meitat l’estadística té un valor. Si hi havia deu escaladors homes per cada dona alpinista en té un altre.
2. Encara que ens diuen que l’altitud mitjana del Summit County de Colorado és de 2900 metres, no sabem a quina altitud es van presentar el problemes. Si els homes tenien problemes a 4000 metres i les dones a 3000 la major incidència d’homes malalts no té cap altre valor que indicar que potser arriscàven més. Si les dones enmalaltien a 4000 metres i els homes a 3000, aquesta dada indicaria que els homes son molt més propensos a tenir EPA i que les dones sòn molt més resistents. 
Els indicis apunten a que els homes tenen més sovint EPA que les dones, sigui quin sigui el motiu. Però encara hi ha tantes dades desconegudes que treure conclusions definitives d’una estadística parcial ens pot portar a conclusions errònies.
Per acabar, posarem un estudi curiós fet amb xais i ovelles. Ja veureu perqué amb humans aquest estudi no s’hauria pogut fer. 
Partint de dos premises farem un altre sil·logisme:
Premisa 1. La malaltia que anomenem EPA apareix en persones que augmenten la pressió de l’artèria pulmonar quan els hi falta oxígen. No entrarem en explicacions fisiològiques complexes, però és així.
Premisa 2. Els ramaders que compren animals i els volen fer crèixer a les pastures de gran altitud, es troben el mateix problema que els humans. Una part dels animals enmalalteix i moren si no els baixen. Els iacs i les llames no, però els bens, les ovelles i les vaques si que tenen mal de muntanya. Aquests animals malalts també augmenten la pressió de l’artèria pulmonar.
En conclusió, si estudiem els pulmons dels xais en altitud podem obtenir dades sobre l’EPA dels humans.
El cas és que aquests autors estudien la pressió de l’artèria pulmonar d’uns xais i ovelles transportats a l’altitud. El que troben és que els mascles tenen més hipertensió arterial pulmonar que les femelles. La pregunta que es van fer va ser: les hormones masculines fan pujar la pressió arterial pulmonar o les hormones femenines la fan baixar? Fàcil, agafem una colla de xais, els castrem i sense les hormones masculines ho tornem a mirar. Bingo. Els xais castrats, deshormonats, tenien les mateixa pressió arterial pulmonar que els no capats. En conclusió, van escriure, les hormones masculines no augmenten la pressió arterial pulmonar mentre que les femenines la fan baixar. Amb aquesta conclusió, les ovelles van evitar la castració. 
Veieu perqué us deia que hi ha estudis que no son fàcils de fer amb l’espècie humana?
Si els raonaments son correctes, sabent que animals i humans no som tan diferents, probablemente les ovelles i les dones tinguin menor propensió a enmalaltir d’Edema Pulmonar d’Altitud. Per tant el sentit comú diu que els xais i els homes haurien de protegir-se amb aclimatacions més llargues i reglades per evitar EPA.


















Etiquetes: , , , , ,
edit

Qui té por al Mal Agut de Muntanya?

Per tenir clara la gravetat del Mal Agut de Muntanya.

Darrera versió del Lake Louise Acute Mountain Score.

Des de l’any 1991 un comité d’experts treballa per trobar un esquema simple i fàcil que permeti que els muntanyencs i els viatgers tinguin clara la gravetat, o no, del mal de muntanya que tenen. Així cadascú pot pendre les decisions més adequades. Sobretot quan no hi ha cap expert per consultar.

Aquest comité va començar a treballar a l’estació de muntanya i esquí de Lake Louise (Canadà). Per aixó l’escala d’avaluació del Mal Agut de Muntanya s’anomena Lake Louise Acute Mountain Score. 

El Mal Agut de Muntanya el trobareu anomenat  com a MAM a publicacions en català, en castellà i en francés i com Acute Mountain Sickness o AMS en anglés.

L’escala de gravetat es posa al dia cada pocs anys per anar-la fent cada vegada més simple i més acurada amb els nous coneixements que van arribant.

La darrera versió elimina els trastorns del son de l’escala. Els experts consideren que no dormir bé, la respiracio periòdica o el despertar-se de cop amb manca d’aire els primers dies en altitud no son signes de MAM. Sòn molèsties normals degudes a la manca d’oxígen i a la necessitat d’adaptar-s’hi i no a tenir MAM. O sigui que, si notes aixó, paciència que ja et passarà.



Imatge 1.- L’esquema d’una de les primeres escales publicades pel comité de Lake Louise. Com veieu s’avaluaven fins a 8 diferents símptomes amb 4 ò 5 graus cada un, en total 33 punts. Molt complexe.

Uns comentaris per acabar:

Primer. Recordo aquella dita italiana: “Traduttore, traditore”. Sovint és difícil trobar la paraula adequada per traduïr. Per exemple, ni el diccionary de Cambridge pot traduïr la paraula “headedness”. Aquí l’hem traduït com la progressió següent: caparrassa, mareig, sensació vertiginosa i inestabilitat per caminar perqué sòn els símptomes que s’intenten avaluar. Però es podrien trobar altres paraules. Per aixó s’inclou també la versió original.

Segon. El comité ha reduït i fet més comprensible l’escala. Però en aquest viatge també s’ha perdut la possibilitat d’avisar d’un Edema Cerebral d’Altitud. Si us fixeu en l’imatge anterior veureu que les primeres versions incloíen símptomes que avisaven d’ECA.

Tercer. Quedi clar que l’escala Lake Louise serveix només per l’avaluació de la gravetat del Mal Agut de Muntanya (MAM), que és aquella malaltia que apareix els primers dies i que tendeix a desaparèixer entre 3 i 6 dies depenent de la persona, de l’altitud i de la velocitat d’ascensió. Quan el que ens ataca és un Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) o un Edema Cerebral d’Altitud (ECA) l’actual escala de Llake Louise no serveix.  

 












Imatge 2. L’evolució de dades cardiaques, respiratòries, hematològiques i metabòliques durant l’aclimatació. Només els primers dies apareix el MAM. El problema és que malalties més serioses com l’ECA i l’EPA, també.


Quart. Problema de l’Edema Cerebral d’Altitud: no he vist mai un pacient amb ECA que es queixés de molèsties. El malalt no s’entera. Es comporta com un beneit i no fa cas a ningú. Al tanto, que aquesta malaltia l’han de notar els companys i baixar a l’afectat. Que, per cert, sovint no es deixa ajudar.

 

Imatge 3. Alpinista amb Edema Cerebral d’Altitud. Fotografia feta i publicada amb el seu permís procedent del curs de Mountain Medicine de la International Society for Mountain Medicine. És característica l’expresió estòlida i d’incomprensió del que l’envolta.

 


Imatge 4. Com que al pacient precedent s’el va baixar a llom d’un iac, posem aquesta brometa, procedent del Màster de Medicina de Muntanya de l'any 1997 per desintoxicar.

Podeu veure altres facècies d'etiquetes del vi dels cursos a: 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/07/vells-cursos-de-medicina-de-muntanya.html

Cinqué. Ull viu! Independentment de l’escala de Lake Louise, l’Edema Pulmonar d’Altitud és cosa molt seriosa que sovint acaba malament. Si algú s’ofega, millor perdre altitud de forma urgent i deixar-se estar d’escales i d’avaluacions. Afortunadament, la persona afectada, sempre nota l’ofec. 


Sisé.
Que els experts diguin que és normal tenir dificultats per dormir el primers dies no significa que es puguin pendre medicaments per dormir a la força. S’ha de pendre paciència i no medicaments hipnòtics. Aquestes medecines poden augmentar la hipòxia nocturna i el risc d’edema pulmonar d’altitud. Els medicaments per dormir considereu-los proscrits en altitud. Si tan us encaparra o incomoda no dormir gaire, millor serà baixar. Però no prengueu sedants. No us poseu en risc vosaltres ni obligueu als vostres companys a haver d’ajudar-vos a baixar.

Imatge 5. Portada de l’article amb el resum de l’actualització de l’escala de Lake Louise.



2018 Lake Louise Acute Mountain Sickness Score


Headache

0—None at all

1—A mild headache

2—Moderate headache

3—Severe headache, incapacitating


Gastrointestinal symptoms

0—Good appetite

1—Poor appetite or nausea

2—Moderate nausea or vomiting

3—Severe nausea and vomiting, incapacitating


Fatigue and/or weakness

0—Not tired or weak

1—Mild fatigue/weakness

2—Moderate fatigue/weakness

3—Severe fatigue/weakness, incapacitating


 Dizziness/light-headedness

0—No dizziness/light-headedness

1—Mild dizziness/light-headedness

2—Moderate dizziness/light-headedness

3—Severe dizziness/light-headedness, incapacitating AMS Clinical Functional Score


Overall, if you had AMS symptoms, how did they affect your activities?

0—Not at all

1—Symptoms present, but did not force any change in activity or itinerary

2—My symptoms forced me to stop the ascent or to go down on my own power

3—Had to be evacuated to a lower altitude


Escala de Lake Louise per avaluar el Mal Agut de Muntanya.


A) Per ordre de gravetat en termes mèdics: mal de cap, cefalea, cefalàlgia 

0.- Gens.

1.- Mal de cap suau.

2.- Mal de cap moderat.

3.- Mal de cap sever i incapacitant.


B) Símptomes gastrointestinals

0.- Apetència i gana normals.

1.- Poca apetencia i sensació de nàusea o de basques.

2.- Nàusea moderada i algun vòmit.

3.- Nàusea severa i vòmits incapacitants.


C) Símptomes generals i musculars. Per ordre de gravetat en termes mèdics: cansament, fatiga, feblesa.

0.- Gens cansat ni sensació de debilitat.

1.- Cansament o fatiga suaus.

2.- Fatiga o feblesa moderades. 

3.- Fatiga o feblesa severes i incapacitants. 


D) Símptomes neurològics. Per ordre de gravetat en termes mèdics: caparrassa, mareig, sensació vertiginosa, inestabilitat per caminar.

0.- Gens.

1.- Sensació vertiginosa lleu.

2.- Sensació vertiginosa moderada.

3.- Sensació vertiginosa severa incapacitant.


Com avaluar l’escala de gravetat del MAM? Com afecten els símptomes a l’activitat prevista? Quina actitud cal tenir front a la puntuació obtinguda? 

0.- No l’afecten en absolut.

1.- Hi ha símptomes i cal vigilar, però no alterar els plans previstos.

2.- Els símptomes aconsellen aturar l’ascensió o a retirar-se pels propis mitjans.

3.- Ha de ser evacuat sense perdre temps a altituds més baixes.



Imatge 5. Mentre uns ens enfilem a les muntanyes, tenim Mal Agut de Muntanya, provem de sol·lucionar-lo i després hi tornem, algún artista anònim ens veu així. Somiadors que voldrien ser àguiles; o potser borinots.

What do you want to do ?
New mail
What do you want to do ?
New mail
Etiquetes: , , , , ,
edit

Ang Rita Sherpa

EN RECORD D’ANG RITA SHERPA. L’any que Ang Rita va venir a Barcelona.
Ha mort Ang Rita Sherpa, a casa seva, als 72 anys d’edat. 
Nascut prop de Thame, a la vall de Solu Khumbu, més a prop del Cho Oyu que de l’Everest, Ang Rita ha fet història a la muntanya.
Imatges. Ang Rita Sherpa en els seus anys de muntanya, amb el vestit tradicional xerpa a casa seva i en una fotografia d'estudi amb l'Everest i els Lhotse de fons.

Comentari 1.- Als qui portem aquest bloc no ens interesen gaire el récords ni els qui s’escarrassen per aconseguir-los. Considerem que només sòn competició, vanitat o interessos econòmics. Res perdurable. Superficialitat sense gruix. Son només passions. Si alguna cosa hem aprés dels xerpes i del seu budisme és: busca l’equilibri i fuig dels conceptes religiosos de bo i de dolent, de pecat i de salvació, de permés o de prohibit. O dels conceptes del que és haram o halal pels musulmans. Om mani pedme um: l'estabilitat de la flor de lotus sobre l'aigua. Per això molts xerpes miren a aquells muntanyencs competitius com gent que no ha aprés gaire del que ells i els tibetans creuen. La competició sana és progressar contra un mateix, no contra els altres.

Guanyar a ningú ni assolir cap rècord no tenia gaire interés per Ang Rita. Sense proposar-s’ho, gairebé sense voler, va pujar 10 vegades l’Everest per diferents vies. I altres cims de vuitmil metres, 8 vegades més. Era la seva humil manera de guanyar-se la vida i tirar endavant a la família. Però ell no era un escalador mediàtic, ell era un treballador contractat. Per això només era conegut pels muntanyencs que freqüentàvem l’Himàlaia. I pels metges de muntanya que ens admiràvem d’aquell home que tenia una resistència portentosa a l’esforç en altitud.
Podreu trobar moltes biografies, obituaris i semblances a la xarxa. Jo només us en poso una del New York Times:


Comentari 2.- El xerpa és una llengua derivada del tibetà. Penso que quan soc al país xerpa, no els hi haig de parlar anglés ni nepalés. No els hi haig de dir “Namasté” ni “Good Morning” sinó “Tashi Delek”. Com tampoc dic “Thank you” ni “Dannabhat” sinó “Tuk Txe”. Intento mostrar respecte a la cultura de la gent del país que parlen i escriuen una llengua de l’àmbit tibetà, no anglés ni indonepalés. 
Per respecte a ell i als seus, us poso també el seu nom en nepalès. En realitat, hauria volgut posar el seu nom en l’alfabet tibetà, que és el que fan servir els xerpes, però no ho he sabut trobar. Quan ho trobi ho penjo.
आङ्गरिता शेर्पा

Podeu trobar la biografia d’Ang Rita a molts llocs de la xarxa, però jo us vull explicar aquí una part de la seva vida que coneix poca gent.
Ang Rita va ser a Barcelona l'any 1992. Perqué? 
Fa vint-i-vuit anys el grup de metges de muntanya de Catalunya era molt actiu. Treballàvem molt en expedicions, en estudis mèdics i en l'organització dels cursos del diploma internacional de medicina de muntanya. Fins al punt de que la International Society for Mountain Medicine  (ISMM) ens va demanar fer el seu 5é congrés mondial a Barcelona l’any 2002. I així es va fer.  
 


 
 
Imatges. 
  • Portada del llibre Health and Height amb totes les aportacions mèdiques al 5º Congreso Mundial de Medicina de Montaña. Editat per Publicacions de la Universitat de Barcelona l'any 2003. El podeu trobar a: ISBN: 84-475-2733-6. 
  • El tríptic de presentació del congrés. 
  • Conjuntament amb el congrés es va fer un curs del Diploma de Medicina de Muntanya avalat per la ISMM, la Union Internationale des Associations d'Alpinisme (UIAA) i el Comité International du Sauvetage Alpin (CISA-IKAR). El curs es va fer al Pirineu, en una travessa entre les Planes de Son i la vall de Bohí, amb classes a cada refugi. Aquesta era l'ensenya per cosir a la jaqueta o a la motxilla.

Durant aquells anys d’activitat frenètica en medicina de muntanya, el prestigi científic i la tenacitat del Dr. Eduardo Garrido Marín van aconseguir que els laboratoris Sandoz financèssin el viatge de vuit xerpes a Barcelona per participar en diversos estudis mèdics relacionats amb les lesions cerebrals que la manca d’oxígen de l’altitud pot produir. De manera que Ang Rita Sherpa va venir a Barcelona, es va sotmetre a diversos estudis mèdics, i com els altres xerpes, va pedalar a la bicicleta estàtica i va bufar a l’espiròmetre al laboratori del Centre d'Alt Rendiment (CAR) i el Departament de Fisiologia de la Universitat de Barcelona. I també altres estudis com una Ressonància Magnètica Nuclear cerebral.
D’aquella estada es van fer ressò alguns diaris i revistes.  Penso que va ser feliç entre nosaltres, content de la visita a la nostra ciutat i del tracte rebut.
 


Imatges. Pàgines del diari Avui, La Vanguardia i El Mundo Deportivo d'aquells dies.
 
 
Imatge. Ang Rita Sherpa, rebut pel Dr. Garrido, a la seva arribada a l'aeroport del Prat.

Imatge. Ang Rita dalt d'una barca, prop de les coves que hi ha a la Costa brava entre Palamós i Calella de Palafrugell.


Comentari 3.- Afegim un relat del Dr. Eduardo Garrido sobre aquells dies amb els xerpes. Jo vaig comentar que Ang Rita, a la barca, fa cara de no tenir-les totes. Sobrat a la muntanya, però insegur sota els penyasegats de la Costa Brava.

Ton,

Llevas razón. Está como asustado, ¿verdad? Fue curioso porque ese día hizo muy mala mar. En la barca íbamos unas 15 personas, incluyendo los sherpas, y acabamos casi todos con un mareo monumental. Pero Ang Rita, que era la primera vez en su vida que navegaba por mar, no se mareó nada. Cuando llegamos a Calella pedimos una gran paella de marisco para todo el grupo, y unas cremas catalanas de postre. Pese a lo suculento que estaba todo, yo casi no pude comer del mal cuerpo que se me quedó de la barca, pero los sherpas se pusieron las botas. Tal vez pensaron, por si nos ahogamos al regreso hacia Palamós. Otra cosa divertida fue cuando dimos un paseo por el espigón de Palamós. No veas los brincos a toda velocidad que pegaban entre las rocas buscando cangrejos; ya solo con eso cualquiera podría ver que eran de una raza especial.

Ang Rita, que era el mas alto de todos, tenía como una actitud escoliótica y su caminar en terreno llano sobre asfalto era como errático, como dando tumbos. Nadie pensaría que ese hombre había hecho lo que había hecho en el Everest. Están adaptados desde niños a terrenos empinados y escarpados. Uno de los estudios que realizamos y no llegamos a publicar es un estudio biomecánico de su caminar, pues yo recuerdo que los sherpas tienen cierto genu recurvatum y pies planos, lo que también observé en porteadores, que les beneficia en el avance pendiente arriba cuando van cargados. El estudio biomecánico solo se quedó en las imágenes que obtuvimos de sus plantas de los pies, las cuales guardo, pero ahí se han quedado desde entonces en un cajón.

Recuerdo que una vez Enric Lucas me dijo que había visto a Ang Rita llegando al Collado Sur del Everest cargado como una mula, avanzando a un ritmo increíble y vestido con pantalones tejanos raídos, con un cinturón que era una cuerda de saco y el hombre tan pancho. No me extraña que internacionalmente se le apodaba el “Snow Leopard”, por sus excepcionales condiciones fisiológicas.
Un abrazo, 
Eduardo Garrido

 
Amb aquelles dades, els anys següents van anar sortint un seguit de publicacions a revistes mèdiques de prestigi. La tesi doctoral del Dr. Garrido, basada en aquestes publicacions, va rebre el premi a la millor tesi de l’any. 

Un record afectuós per Ang Rita Sherpa.
I també per aquell equip de Medicina de Muntanya que es va anar esvaint.
 
Afegim unes imatges de la primera plana d’algunes d'aquelles publicacions internacionals; les que estan en obert a internet, per no ofendre els drets d'autor i no complicar-nos la vida. Podeu trobar les publicacions completes a l’Índex Medicus/PubMed. Algunes de les dades que hi trobareu pertanyen a les característiques vitals d'Ang Rita Sherpa.






Etiquetes: , , , , ,
edit

La "Normalitat" en les anàlisis de sang dels tibetans

 

Traducció.
Establint dels intervals de referència per les anàlisis de sang de pagesos i pastors adults a 4.100 metres d’altitud al Tibet basat en un estudi de salut.
Rerefons: l'altitud té una influència sustancial en els intervals de referència considerats  “Normals” (IR) de les anàlisis de cèl·lules sanguínies que anomenem hemograma. Tanmateix, l’IR que s’utilitza actualment a la Xina pels hemogrames no ha estat investigat en persones residents a àrees d'altitud. Aixó potencialment pot causar confusió en els diagnòstics de malalties i tractaments dels pagesos i pastors tibetans d'àrees de gran altitud. Per aquest motiu és necessari establir els RI “Normals” pels hemogrames de les persones residents o originàries d’àrees de gran altitud.
Mètodes: es van reclutar un total de 1.145 tibetans sans, pagesos i pastors, de la zona de Kangma, Tibet, amb molts anys de residència a una altitud entre 4.100 i 5.280 m. Es van utilitzar les directrius internacionals del Comité 28-A3 del Clínical and Laboratory Standards Institute per establir els RI per la concentració d’hemoglobina (HGB) i el recompte de glòbuls rojos (RBC), de glòbuls blancs (WBC) i de plaquetes (PLT) dels hemogrames dels tibetans.
Resultats: hi havia diferències de gènere significatives en el RI del recompte cel·lular de la sang dels pagesos i pastors, de la zona de Kangma, Tibet, amb molts anys de residència a una altitud superior a 4.100 m per sobre el nivell del mar a Kangma, Tibet. Comparat amb els RI actualment utilitzats a la Xina, els RI per la concentració d’hemoglobina (HGB) i el recompte de glòbuls rojos (RBC) a Kangma eren significativament més alts, mentre que el recompte de glòbuls blancs (WBC) era similar i el recompte de plaquetes (PLT) era més baix.
Conclusions: els RI actualment utilitzats a la Xina no poden aplicar-se als pagesos i pastors tibetans per sobre dels 4.100 m al Tibet. Els RI obtinguts actualment poden suplementar als actuals.

Aquests investigadors xinesos han publicat un estudi força interessant per diversos conceptes.
A mi em venen al cap els següents comentaris. Per ordre:


1.    La forma com estableixen els nous criteris per avaluar les anàlisis de sang dels habitants de gran altitud al Tibet semblen rigorosos. Sòn coherents amb el que sabem de l’altitud. 


2.    Metges encarregats de l’assistència a tibetans que viuen a gran altitud, han descobert que el criteri d’una anàlisi de sang “Normal” no és el mateix entre els xinesos del pla que entre els tibetans. Quan han fet anàlisis de sang a la població tibetana d’altitud, han trobat que no donen els resultats del que es considera “Normal oficial” a la Xina. Òbviament, això dificulta els diagnòstics i la correcta assistència a la població local. Siguin els autors benvinguts al club dels qui treballem la medicina de l’altitud i també al club dels qui sabem que cada població té les seves característiques, incloses les mèdiques. Fa molts anys que la humanitat coneix que en altitud augmenten els glòbuls rojos i l’hemoglobina, tant en els residents habituals com en els habitants de baixa altitud quan s’aclimaten. Cap sorpresa ni cap novetat en les seves troballes. 


3.    Cal dir que la “Normalitat” del resultat d’un laboratori està internacionalment regulada pel protocol: C28-A3. Guidelines from the Clinical and Laboratory Standards Institute. Aquest protocol ja deixa clar que la “Normalitat” l’ha de trobar cada laboratori segons la població a la que assisteix i que la “Normalitat” en el laboratori X d’Islàndia no és la mateixa “Normalitat” que al laboratori Z del Congo. Encara que es faci exactament la mateixa tècnica d’anàlisi. Pel que sembla, després de la invasió xinesa del Tibet de 1950-1951, al sistema de salut li està costant 70 anys estudiar la “normalitat” mèdica dels tibetans.  


4.    Considero lloable que metges xinesos publiquin internacionalment que tibetans residents a gran altitud han estat atesos, fins ara, amb els criteris amb que s’atenia la població xinesa i que reconeguin que no els hi ha funcionat igual. També crec que és d’agraïr l’esforç per trobar, establir i publicar, quins son els criteris de “Normalitat” (RI) en les anàlisis de sang dels tibetans. Un reconeixement als autors que, ara, esmenen les velles pràctiques del seu sistema.


5.    Referit al sistema de salut del país, potser es podien haver estalviat l’invasió i la colonització i permés el desenvolupament de la mil·lenària medicina tibetana.   
 

Etiquetes: ,
edit

Capocordata. La mia vita di alpinista. Riccardo Cassin.

Comentari llibres de Muntanya.
Jefe de cordada. Mi vida de alpinista. Riccardo Cassin.

 
  
Imatge. Riccardo Cassin (1909 – 2009) quan era jove.

Un home llegenda per molts muntanyencs.
Nascut al pla, però treballant de ferrer a les muntanyes, va escalar per on ningú havia pogut passar abans, va lluitar com a partisà amb la resistència italiana i va ser cap d’expedició d’algunes expedicions italianes a l’Himàlaia dels anys cinquanta del segle passat.
 
Imatge. Els membres de l’expedició italiana al Gasherbrum IV l’any 1958. Us atreviu a reconèixer a en Riccardo Cassin, el cap d’expedició, i a en Walter Bonatti i en Carlo Mauri, els primers ascensionistes?

 
Imatge. El Gasherbrum IV és un cim de 7925 metres. La primera ascensió es va efectuar el 6 d’agost de 1958 per la cordada Walter Bonatti i Carlo Mauri. El cap d’expedició era Riccardo Cassin. El Gasherbrum IV vist des Concòrdia a migdia i al capvespre. És una de les muntanyes més impressionants que he vist de la vora.
 
 
Imatge. Els circ dels Gasherbrum vist des de la distància (Gondogoro La) i el mapa utilitzat a l’Expedició Catalana al Gasherbrum II de 1980. Podeu veure el relat d’aquella expedició a:

 
Característiques d’aquest llibre i com el podeu trobar en format electrònic:
Publicat digitalment per: EPUBLIBRE. ePUB r1.3
I per: akilino 25.10.13
Títol original: Capocordata. La mia vita di alpinista
Autor: Riccardo Cassin, 2001
Traducció italià - castellà: Carmen Fuente & Miguel Fuente
Portada: akilino
Editor digital: akilino ePub base r1.0
Segon editor: JeSsE
Correcció d’errors: Matt

Nota de l’editor:
«Hombre roca» lo llama Fosco Maraini en el prefacio. Un italiano audaz y pragmático, capaz de pasar por donde todos los demás desistían. Y «los demás» eran los mejores alpinistas del sexto grado de la época, como Emilio Comici en las aéreas Dolomitas, o Giusto Gervasutti y Pierre Allain en el duro ambiente del Mont Blanc. Al final el más decidido e imbatible en los extraplomos de la Oeste de Lavaredo y en el espolón helado de la Walker en las Grandes Jorasses, fue Riccardo Cassin, el herrero de Lecco llegado del boxeo, quien transformó la zona de la Grigna en el laboratorio del alpinismo extremo.
Superados los noventa años, el gran alpinista repasa con detalle su carrera de legendario «Jefe de Cordada», desde las escaladas de los años treinta hasta las expediciones de vanguardia en la posguerra, en esta autobiografía definitiva que se funde y completa con episodios inéditos y relatos anteriores.
Ilustrado con valiosas fotografías del archivo de Guido Cassin, y galardonado con el Premio Itas de Literatura de Montaña en el Festival de Cine de Trento en 2002, “Jefe de Cordada” ha sido aclamado como un libro imprescindible de la literatura de montaña mundial.
Este libro es la fusión, oportunamente revisada y reeditada, de dos volúmenes aparecidos previamente: Dove la párete strapiomba (Baldini & Castoldi 1958) y Cinquant’anni di alpinismo (Oglio 1975).
Pero también es algo más.
Es la historia de Cassin contada por Cassin. Si hubiese sido escrita por otro sería, por así decirlo, una cassinada: como aquella, de prosa muy viva, de la que es autor Georges Livanos (Cassin: érase una vez el sexto grado, Oglio 1983). O aquélla —la primera no estrictamente alpina, publicada por Vivalda Editori en 2001— firmada por Danielle Redaelli, que me ha ayudado, frecuentando durante años la casa de Cassin, a reunir los recuerdos de Riccardo. Gracias también a Guido Cassin, por habernos ayudado a encontrar las fotos más bonitas para incluirlas en el volumen.
Este libro, decíamos, viene a ser algo más respecto de los precedentes, también porque hemos querido añadir al material que ya había sido editado algún episodio «memorable», como la historia de la búsqueda de la tumba del padre; o las poco conocidas vicisitudes del partisano Cassin durante la histórica batalla de Lecco; o la extraordinaria repetición —a los setenta y ocho años cumplidos— de su vía a la Nordeste del Badile.
Para finalizar, una consideración. Aún sin sentirse de ningún modo narrador, Cassin ha contado sus aventuras con gran inmediatez e insuperable detalle (sobre todo en lo referente a la descripción de los itinerarios alpinos).
Vosotros juzgaréis si el resultado de sus esfuerzos puede ser considerado, a su manera, como un «clásico» de la literatura de montaña.
Matteo Serafin

Próleg
La creación del hombre roca.
Era una bonita tarde dorada. El sol relucía entre los estratos de nubes a los pies del Paraíso, despertando maravillosos colores con todos sus tonos.
Dios Todopoderoso disfrutaba, como le gustaba hacer de vez en cuando, amasando con sus manos seres humanos. Acabada la obra, daba un ligero soplido al barro ¡y listo!, el milagro se había realizado: un nuevo muchacho partía hacia su vida destinada. La corte de los ángeles, reunidos en gran número, aplaudía, se alegraba, mostraba extraordinario entusiasmo. ¿Quién ha dicho que todo el Paraíso es música de Bach, de Palestrina, de Händel, todo cuadros de Murillo o del Perugino? En el Paraíso también hay alegría, incluso juerga, hay bailes, podría decirse que a veces es una celeste «discoteca».
—¡Señor, moldéanos el hombre roca, modélanos el hombre cuerda! gritaban los ángeles más atrevidos.
El Señor aquel día estaba sereno, alegre, condescendía con gusto a las propuestas de sus ángeles.
—Pero para el hombre roca, para el hombre cuerda se necesita una tierra especial, ¿no lo sabéis?
—Está bien, enviaremos una delegación de ángeles a buscarla…
Así la delegación de ángeles partió hacia las regiones más remotas y más antiguas del planeta, donde se encontraba la tierra originaria, la que había quedado milagrosamente intacta desde los tiempos de la creación, y llevaron un gran cesto al Señor. Éste se puso enseguida a amasarla con mucho esmero.
—Ahora veréis —anunció—; daré vida al verdadero hombre roca, al hombre picacho, al hombre rayo… ¿Os gusta?
—Pero es bajo, es ancho, tiene el cuello macizo… Nosotros nos lo imaginábamos largo, sutil, elegante…
—En fin —respondió el Señor—, dejadme hacer a mí, que yo tengo práctica en estas cosas… Es así como se hace el hombre roca… De lo contrario, ¿cómo podría resistir las tempestades más terribles, los vértigos, el tormento de las noches al raso, las extenuantes horas de cansancio?
El Señor miró complacido su escultura:
—Oh, ángeles, aquí tenéis un verdadero, auténtico hombre roca.
Después le insufló el soplo de la vida.
¡Había nacido Riccardo!
Fosco Maraini.

Premisa del autor
«Riccardo, ¿por qué no reúnes en un único texto todas tus hazañas alpinas, desde las primeras escaladas en los Prealpes hasta las expediciones extraeuropeas?». 
Esta oferta, que se me hacía desde varias partes durante un tiempo y considerada por mí, a decir verdad, sin mucho entusiasmo, no se vió realizada hasta el año 75, después de la expedición al Lhotse. Por primera vez, en aquellos días, mi voluntad de alpinista había sido doblegada por una montaña: volvía a casa con un doloroso sentimiento de rebeldía, pero también con una nueva conciencia de la medida exacta de mis límites.
Fue entonces cuando surgió "Cinquant’anni di alpinismo", libro que describía todas mis escaladas y recogía mis reflexiones. Aún antes, en el año 58, había salido "Dove la parete strapiomba", que se fijaba más difusamente en el periodo de mi juventud.
Hoy, muchos años después, sale un nuevo volumen para contar las mismas cosas (y también alguna más).
¿Por qué? Porque yo no he dejado nunca de ir a la montaña. Todavía hoy, de vez en cuando voy en mi querida Lecco, a los Llanos Resinelli o a los Llanos de Erna, quizá sólo para contemplar los colores y respirar el aire más cortante, o para ir de caza; la montaña ha sido siempre para mí una estupenda fuente de sensaciones que enriquecen enormemente el corazón y la mente.
Así, con la esperanza de llegar a transmitir lo mejor posible, con el relato de los hechos y de los episodios de mi larga «jornada» alpina, aunque sólo sea alguna migaja de esta pasión, he aceptado la nueva oferta de retomar mis memorias, para hacer un libro definitivo y más preciso.
¡Buena lectura!
Riccardo Cassin

Us poso alguns fragments del llibre, per estimular l’interés. Com veieu no parla només d’escalades i ascensions... I no calla res per dur que sigui.

“Mi infància. La casa de mi abuelo materno, donde nos trasladamos después de la desaparición de mi padre, era grande, con muchos tíos y muchos brazos para trabajar. Y aquéllos no eran años de abundancia, pero entre todos se lograba salir adelante. Los verdaderos problemas empezaron el día en el que, desde casa, vimos marchar a los soldados del pueblo río abajo. Al prolongarse la guerra llegó la verdadera hambre. Recuerdo que después de las batallas en Tagliamento iba a buscar algo de comer en las alforjas de los soldados muertos y les quitaba las botas para cambiarlas por comida. Tenía siete años, y no me preocupaba por mirar el color del uniforme: sólo sabía que ahí había un muerto, que ya no necesitaba botas o víveres, y que en casa había hambre, a pesar de los milagros de mamá Emilia.
Supimos de la derrota sólo al ver llegar otros soldados, casi todos chicos polacos y húngaros unos diez años mayores que yo e igualmente hambrientos: era la invasión austro-húngara. Recuerdo perfectamente que, cuando llamaron a la puerta, compartimos con ellos nuestra escasa comida.”

“Cuando llegamos a Askole, los siete porteadores que nos han acompañado al Baltoro reciben el cabrito que les toca como premio, y lo festejan. Nosotros tenemos todavía dieciocho millas que recorrer, y los nuevos porteadores se obstinan en no querer pasar los puentes, obligándonos a desviaciones largas e intransitables, además de aburridas. El único divertimento son las numerosas bandadas de codornices que escapan sólo cuando nos acercamos a pocos metros de ellas… ¡Qué pena que mi escopeta esté en Lecco!
En Dasso, después de una etapa breve aunque cansada, nos saciamos de fruta pues estamos hartos
de comida enlatada. Deberemos atravesar el Braldo con la balsa, pero ya se ha ido: por eso estamos obligados a descender por la ribera derecha del río esperando encontrarla antes o después. La marcha es extenuante, pero después de diversas horas encontramos la balsa.
Ya estamos en la zona de Shigar, la más fértil y cultivada del Baltistán, y los montes áridos y desnudos que delimitan el valle están ahora cubiertos de nieve nueva. Del valle Skoro Lumba nace el camino que llega directamente a Askole, superando los 5000 metros del paso. Durante el regresso podíamos atravesarlo ahorrando un día, pero hemos renunciado por la alta nieve recién caída. Ahora en dos etapas estaremos en Skardu.
Después de treinta y dos días de marcha casi ininterrumpida llegamos a casa del Agente Político, donde estamos invitados a desayunar con otros huéspedes. Los preparativos para la marcha se efectúan rápidamente: llevamos con nosotros también dos cajas de minerales recogidos por el profesor Desio y una con instrumentos fotográficos y de medida.
Esperamos durante tres días el avión que nos debe llevar a Rawalpindi, llega por fin el momento del despegue. El vuelo es muy emocionante; el avión parece una barca en medio de un mar agitado: a veces pierde altura por los remolinos del aire, otras veces se encabrita para volver a subir, roza paredes, se enfila entre los picos y desciende hacia el valle en una danza continua. 
Vuelvo a ver con placer al coronel Ata Ullah y pocas horas después salimos hacia Karachi.
Obviamente, como ocurrió en la ida, el profesor Desio viaja en avión… y yo en tren.”

“La desleal y amarga exclusión de la expedición al K2.
El 16 de octubre volvemos a Italia y se da curso enseguida a la verdadera fase de los preparativos. Con el profesor Desio y otros dirigentes del CAI soy nombrado miembro de la organización.
Me someto, como todos los demás componentes designados para la expedición del K2, a las visitas médicas y a los controles necesarios en los institutos especializados de Milán. Estas pruebas, me dicen, no satisfacen en mi caso y en el de algunos otros, entre los cuales están Ottoz y Rey de Courmayeur y Pala de Macugnaga. Después soy invitado a un segundo control más cuidado en el Centro Médico de la Aeronáutica en Roma, donde me someto a minuciosos exámenes.
Al final de éstos, el médico me garantiza que todos los exámenes han dado un óptimo resultado y que con toda tranquilidad podré participar en la expedición. Después de esta comunicación se envía todo por correo a la sede del CAI. Satisfecho y tranquilo, me voy a Milán a informar al professor Desio, convencido de darle una buena noticia… Pero por su actitud comprendo, sin embargo, que la cosa no le satisface.
En el periodo que transcurre entre los exámenes efectuados en Milán y los de Roma, Desio me convence para dimitir del Comité organizador: me dice que, dado que vivo y trabajo en Lecco, no me quiere obligar a perder en vano tiempo muy valioso. Yo, de buena fe, acepto: no veo por qué se deba resentir el balance de la expedición con gastos no estrictamente necesarios. ¡Y pensar que el amigo abogado Chabod, con mucha más experiencia que yo en casos similares, me había aconsejado que no dimitiese!
El Comité declarará, con decisión no objetiva y obviamente parcial, que el resultado de los exámenes de Roma confirma el de Milán. Pero ya es demasiado tarde: excluido del órgano ejecutivo, ya no puedo intervenir. Mi candidatura es anulada, con la consecuencia de que, a poco más de un mes de la salida, se me comunica la exclusión por motivos de salud.
Al dolor de no poder participar en la expedición, se une la amargura por el comportamiento desleal, por haberme confiado tan mal: había pasado dos meses al servicio del profesor Desio y del CAI; prodigándome en cualquier modo para hacer posible y útil el reconocimiento y estudiar la vía de salida, abandonando en Lecco mi actividad en mi negocio, todavía en sus inicios No merecía ser tratado así.
Me surge la duda, confirmada por los hechos, de que se haya actuado de tal forma por temor de que mi reputación oscurezca la de Desio. Recuerdo que, volviendo de Pakistán, periodistas y apasionados de la montaña se dirigían preferentemente a mí, queriendo entrevistar al alpinista antes que al hombre de ciencia. Entonces Desio me instó a no conceder entrevistas, porque esto habría provocado mi exclusión de la expedición: si querían noticias —me dijo— deberían dirigirse a él.
Excusa gravísima, la de la «no idoneidad física», que me provoca un verdadero y auténtico bloqueo psicológico: en más ocasiones me someto a visitas especializadas, controles y análisis. A pesar de todas las seguridades de los médicos, cada vez que decido emprender algún ascenso Estoy agobiado por la insistente duda de la salud. Para agravar este estado de cosas, en mayo del año 54, durante una excursión de esquí, me rompo un tobillo y permanezco escayolado durante tres meses. Afortunadamente, antes de que termine el verano, me he recuperado y puedo retomar mis escaladas. 
Para mayor prueba de que la supuesta «no idoneidad» no existe, repito entonces casi todas las vías más duras de los Prealpes.
Tal comportamiento desleal por parte del profesor Desio sigue siendo todavía incomprensible para mí: nadie le habría quitado sus méritos de estudioso y de organizador. Y, si no tenía intención de declarar el verdadero motivo de mi exclusión, no habría debido basarla en una falsa «no idoneidad» física”.

Ja veieu que no calla ni amaga res. 
Que el disfruteu!



edit

MORTALITAT COVID-19 I ALTITUD


Estimados colegas,

Seguramente ya habèis recibido este trabajo publicado en el HAMB.

El tema de la COVID-19 es ubicuo y no hay quien se pueda sustraer a ello. Hay que publicar y aportar datos a velocidad de tren AVE.

En la entrada del día 6 de agosto de 2020 "La COVID-19, l'altitud i els que hi viuen" comentábamos los primeros estudios que apuntaban a que la enfermedad, en altitud, era menos frecuente y menos grave que a nivel del mar. Las conclusiones siempre reconocían que faltaban mas estudios y mas datos para ser categóricos en este tema.

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/la-covid-19-laltitud-i-els-que-hi-viuen.html

Ya ha llegado el rebote. Tesis - Antítesis. Al final adjuntamos el resumen de un estudio publicado hace pocos días.

Los autores se proponen demostrar la hipòtesis de que la COVID-19 tiene mayor mortalidad en residentes a altitudes superiores a 2000 metros. Pero parece que, por lo menos en México, esta mortalidad superior solo se da en hombres menores de 65 años. 

En primera lectura del articulo, a mi se me ocurren estos comentarios:

  1. En primer lugar que a muchos investigadores y revistas les chiflan los números. Cuantos mas números y mas difícil de seguir la lectura mejor. Independientemente de su rigor. En cambio, ni la clínica, ni las evaluaciones críticas ni las opiniones les interesan en demasía. O nada. La asistencia mèdica no tiene interès. Como ejemplo de lo que digo os podeis fijar en el tercer párrafo. 
  2. En el apartado “Background” encuentro un error de apreciación. Asumen que la hipoxia de altitud empeora las enfermedades hipoxiantes como por ejemplo la COVID-19. Pero si nos referimos a los residentes en altitud moderada, probablemente deberíamos asumir cierto grado de aclimatación y por lo tanto mayor resistencia a la hipoxia, con lo que se podría negar la mayor o, por lo menos, negociarla. Probablemente una persona aclimatada tenga no menos, sinó mas resistencia a una enfermedad hipoxiante.
  3. El trabajo adolece de lo mismo que la mayor parte de los estudios retrospectivos. Los resultados dependen del rigor con el que se obtuvieron previamente los datos. Parece obvio que la metodología para diagnosticar COVID-19 y su mortalidad en EEUU y en México no es la misma. Si no, no se entiende la diferencia de mortalidad (que no comentan en ningún caso) del 4% (EEUU) al 11% (México) de los casos diagnosticados independientemente de la altitud. Seguramente hay factores sociales, económicos y asistenciales que pueden explicar la diferencia.

Lo que si creo que es interesante son la tablas con los datos. A mi no me salen los números de la misma manera según su pròpia tabla. La mortalidad mexicana en altitud tiende a disminuir.

En todo caso, Tesis - Antítesis. Cuanto nos falta todavía para la Síntesis?

En fin, a lo mejor escribo un comentario en el blog.

Un abrazo virtual, por no contravenir las normas.


Mortality Attributed to COVID-19 in High-Altitude Populations

Woolcott, Orison O., and Richard N. Bergman. 

High Altitude Medicine & Biology. 2020.

Abstract

Background: Since partial oxygen pressure decreases as altitude increases, environmental hypoxia could worsen Coronavirus Disease 2019 (COVID-19) patient’s hypoxemia. We compared COVID-19 mortality at different altitudes.

Methods: Retrospective analysis of population-level data on COVID-19 deaths was conducted in the United States (1,016 counties) and Mexico (567 municipalities). Mixed-model Poisson regression analysis of the association between altitude and COVID-19 mortality was conducted using individual-level data from 40,168 Mexican subjects with COVID-19, adjusting for multiple covariates.

Results: Between January 20 and April 13, 2020, mortality rates were higher in U.S. counties located at ≤2,000m elevation versus those located <1,500m (12.3 vs. 3.2 per 100,000; p < 0.001). In Mexico, between March 13 and May 13, 2020, mortality rates were higher in municipalities located at ≤2,000m versus those located <1,500m (5.3 vs. 3.9 per 100,000; p < 0.001). Among Mexican subjects younger than 65 years, the risk of death was 36% higher in those living at ≤2,000m versus those living at <1,500m (adjusted incidence rate ratio [IRR]: 1.36; confidence interval [95% CI], 1.05–1.78; p = 0.022). Among Mexican men, the risk of death was 31% higher at ≤2,000m versus that at <1,500m (adjusted IRR: 1.31; 95% CI, 1.03–1.66; p = 0.025). No association between altitude and COVID-19 mortality was found among Mexican women or among Mexican subjects 65 years of age and older.

Conclusions: Altitude is associated with COVID-19 mortality in men younger than 65 years.

Etiquetes: , ,
edit

Llibres Històrics de Muntanya

Scenery of the Pyrinees

M’ha arribat a les mans una informació.
Pel mòdic preu de 11.000 € podeu disposar d’un dels pocs exemplars que queden del llibre que l'artista William Oliver va fer durant el seu viatge al Pirineu francés la primera meitat del segle XIX.
Va ser l’any 1842 quan els editors Colnaghi & Puckle, de Londres, van publicar aquest artístic àlbum amb litografies en color dedicat, en lletres gòtiques, a la seva Gràcia, el Duc de Wellington.
Consta d’un panorama bastant complet de la part de l’actual departament dels Pirineus francesos. Son una colla de làmines amb paisatges i paisans: Barrèges, Argelés, Eaux-Bonnes, Gavarni, Luz, Cauterets, Bagnères, Luchon, Saint-Béat, Foix, Pau i Toulouse de Llenguadoc. En algunes, es repeteixen les imatges; el mateix ruquet carregat en un angle, les mateixes pageses a l'altra cantonada... Però el cos principal i el paisatge és el de cada lloc vist amb ulls romàntics.
Vist el preu, he pensat que, de moment, no el compraré. Ho deixo pels museus i biblioteques de prestigi i pressupost superiors als meus que vulguin posseir la còpia en paper de la primera edició. Però reconec que és tota una raresa pels experts.
Però si que he vist que les làmines, inclosa la dedicatòria, es poden trobar a la xarxa perqué existeix la publicació en llibre electrònic. La podeu trobar fàcilment a EpubLibre. 
De forma lliure es poden trobar algunes làmines a tots els buscadors. Com que els drets d'autor son més que caducats us en poso algunes.
Us les afegeixo, com a curiositat. Així podreu captar i imaginar com veien els anglesos el Pirineu de fa 178 anys.

Ull viu amb l'índex, que no estan per ordre. Primer les verticals i després les horitzontals. 



 



Imatges delicioses d'un Pirineu que va canviant...


Etiquetes: , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat