Translate

Film Nanga Parbat

Benvolguts,

Us poso el link d'un film alemany sobre l'ascensió al Nanga Parbat dels germans Messner de l'any 1970.
Aquella expedició liderada pel Dr. Herrligkoffer, va aconseguir la primera ascensió de la vessant del Rupal del Nanga Parbat. Els dos germans Messner, Reinhold i Gunther van fer cim. Gunther va morir durant el descens.  
Pel·lícula d'aventures a muntanya pels amants d'aquest gènere.
I una mica de història, tot i que, la història sempre és la història segons la veu algú.

https://www.youtube.com/watch?v=uB4wyfV1Hgo

edit

Efecte de la hipòxia sobre les malalties cardiovasculars.

LA HIPÒXIA ÉS UNA ENEMIGA O UNA ALIADA?

Benvolgut col·lega,
La teva consulta sobre l’efecte de l’altitud i de l’aclimatació sobre les malalties cardiovasculars té mes feina que collir una vinya amb la tisoreta de les ungles. Trobem opinions en blanc i en negre, a favor i en contra. I molt poca cosa, mes enllà d’opinions personals, que sigui científicament demostrada.
Es troben consells de comitès d’experts per les malalties coronàries i per la hipertensió arterial sistèmica i pulmonar. Et poso entrades anteriors d’aquest bloc sobre el tema. 


Però em fa l’efecte que no et refereixes tant als alpinistes, les seves malalties i els seus riscos sinó a una població més àmplia que decideixi, o necessiti, viure a zones d’altitud de forma permanent o, almenys, per llargs períodes de temps. En temps de migracions forçades, aixó és especialment punyent i actual.
Hi ha una revisió interessant que inclou dotzenes d’articles. Molt il·lustrativa per aconsellar als metges que tenen pacients que volen (o no) viatjar o anar a viure en altitud. He trobat aquesta revisió doblement interessant. En primer lloc perquè revisa tot el publicat sobre el tema. Però sobretot perquè els darrers estudis confirmen el que ens apuntava fa 25 anys el doctor Emilio Marticorena Pimentel (1928-2007). Ell treballava a un hospital militar de Lima (nivell del mar) i els casos d’infart de miocardi els portava a rehabilitar-se a Cerro de Pasco (4380 metres d’altitud). Molts dels especialistes que l’escoltàven, es posaven les mans al cap, però ell afirmava que la hipòxia de l’altitud, produïa menor àrea de cicatriu i millor funció ventricular que els qui es quedaven a Lima. Només els metges de muntanya, coneixedors dels efectes de l’aclimatació, pensàvem que era una opció que s’hauria d’investigar bé.

Aquest és el resum que puc posar, perquè és de domini públic, de la revisió sistemàtica sobre els efectes de l’altitud sobre les malalties cardiovasculars:

The Effect of Hypoxia on Cardiovascular Disease: Friend or Foe?
High Altitude Medicine & Biology. 19:124–130, 2018
Authors: Jainy J. Savla, Benjamin D. Levine and Hesham A. Sadek.
Abstract
Over 140 million people reside at altitudes exceeding 2500m across the world, resulting in exposure to atmospheric (hypobaric) hypoxia. Whether this chronic exposure is beneficial or detrimental to the cardiovascular system, however, is uncertain. On one hand, múltiple studies have suggested a protective effect of living at moderate and high altitudes for cardiovascular risk factors and cardiovascular disease (CVD) events. Conversely, residence at high altitude comes at the tradeoff of developing diseases such as chronic mountain sickness and high-altitude pulmonary hypertension and worsens outcomes for diseases such as chronic obstructive pulmonary disease. Interestingly, recently published data show a potential role for severe hypoxia as a unique and unexpected therapy after myocardial infarction. In this review, we will discuss the current literature evaluating the effects of altitude exposure and the accompanying hypoxia on health and the potential therapeutic applications of hypoxia on CVD.

Podeu trobar el text complet de la revisió en aquest enllaç:
Comentaris d’introducció.
Més de 140 milions de persones resideixen a altituds superiors a 2500 metres a tot el mon. Totes aquestes persones viuen en atmósfera d’hipòxia hipobàrica. Que aquesta exposició crònica a l’altitud sigui beneficiosa o perjudicial pel sistema cardiovascular és un tema encara debatut. Per una banda hi ha molts estudis que suggereixen un efecte protector de residir en altitud moderada sobre les malalties cardiovasculars en general. En canvi, la residència a gran altitud tradicionalment s’ha relacionat amb l’aparició d’algunes malalties com el Mal de Muntanya Crònic, també anomenat Malaltia de Monge o Eritrèmia de l’Altitud segons l’escola bibliogràfica, la Hipertensió Arterial Pulmonar d’Altitud, que a les publicacions amb infants xinesos al Tibet o amb soldats indis a l’Himàlaia anomenen Cor Pulmonale d’Altitud o Mal de Muntanya Subagut, i també amb la pitjor evolució de trastorns com la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica. Com sempre, unes dades son a favor i unes altres ho contradiuen.
Darrerament però hi ha dades publicades que mostren la sorprenent eficàcia de l’exposició a hipòxia severa com a monoteràpia després d’un infart de miocardi. 
De manera que val la pena revisitar i aprofundir el tema. 
En aquesta revisió, doncs, es discuteixen els coneixements i aportacions de la literatura actual avaluant els efectes de l'exposició a l'altitud i la hipòxia sobre la salut i les aplicacions terapèutiques potencials de la hipòxia en les malalties cardiovasculars.
La revisió comença amb una síntesi dels canvis fisiològics que l’altitud produeix sobre el sistema cardiovascular. Aquests estudis s’han fet quasi invariablement en homes joves i sans, pel que la base de dades de que disposem és molt escassa quan es tracta de dones, nens, ancians o persones amb malalties preexistents. Anem coixos en coneixement.
Els estudis revisats expliquen que amb l’exposició aguda a l’altitud augmenta la incidència d’ictus i també la taquicàrdia, però que en estades llargues es manté normal la funció cardíaca i la freqüència d’ictus és inferior que a nivell del mar. O sigui que hi ha diferències entre l’exposició aguda i la residència en altitud. Per tant l’aclimatació i l’adaptació a l’altitud hi juguen obligadament un paper.

Definició d’Aclimatació. Aquells canvis fisiològics, reversibles i no transmissibles, que permeten a un individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació, no apareix instantàniament. Vivint en altitud, els primers signes de l’Aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completa aproximadament en sis setmanes.
En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació és: Aquells canvis fisiològics transmissibles i no reversibles, que permeten a un grup humà sobreviure en altitud. O sigui, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes i, en menor mesura, als quítxues o els aymares andins. 

Una munió d’estudis ens deixen clar que la funció ventricular, fins i tot en hipòxia de molt gran altitud, es manté normal. Mantenir la funció cardíaca s’explica perquè hi ha canvis en el volum plasmàtic, en el temps de circulació pulmonar (vasoconstricció arterial pulmonar), en l’augment dels fluxes coronaris i també per canvis a les cèl·lules miocàrdiques que regulen a la baixa la demanda d’oxígen. Els estudis que inclou aquesta revisió també esmenten la disminució de la capacitat d’exercici, els canvis en l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxígen, l’augment de la eritropoietina i de la massa eritrocitària que fa que, encara que disminueixi el volum plasmàtic, es mantingui relativament el volum de sang total. I que segons la genètica de cadascú es tolera millor o pitjor l’altitud, que no és el mateix néixer a les Antilles o a Hawai que nèixer xerpa o tibetà.
Tot això, és clar,  en persones joves i normals. És clar que, alguns, poquets, estudis fets en pacients amb lesió coronària prèvia mostren que aquestes persones no sempre poden adequar els fluxes coronaris a la hipòxia de gran altitud. Tornem a la necessitat d’adequar els estudis a la variable realitat dels humans, que no tothom és un jove alpinista, soldat o treballador de mines sa i fort. 
En resum, fins aquí, aquest capítol només es refereix als mecanismes que produeix l’aclimatació que ja coneixem.

Residir en Altitud pot beneficiar?
Tema difícil, amb estudis epidemiològics que comparen poblacions d’altitud amb les de nivell del mar amb uns resultats molt dispersos per a gran varietat de malalties. 
Respecte de les malalties o dels considerats factors de risc cardiovascular n’hi ha tants que mostren  un efecte beneficiós com perniciós. Però la major part d’aquests estudis es poden criticar per incloure grups de comparació heterogenis, diferent etnicitat, hàbits culturals o factors de confusió com l’accés al sistema de salut, les migracions, l’exposició intermitent o les diferències entre baixa i alta altitud. 
Però un estudi suís fet sobre 1,64 milions de persones cultural i ètnicament homogènies, multivariant atenent a edat, sexe i altitud de residència, científicament impecable, mostra un efecte beneficiós en la incidència d’accidents vasculars cerebrals i cardiovasculars. L’altitud de residència i la de naixement van mostrar un efecte protector independent d’altres factors. Estudis més moderns fets als EUA sobre dades estadístiques de milions de persones mostren menor incidència de malalties cardiovasculars a les zones d’altitud, una vegada corregits els factors migratoris, hàbits tòxics, sociodemogràfics, ètnics, culturals o socioeconòmics. Utilitzant dades de 4,2 milions de persones troben que la mortalitat per malalties cardiovasculars disminueix linearment amb l’altitud, tot i que, avisen, també podria ser degut a la baixa pol·lució, diferents al·lèrgens o major activitat física. En pacients amb insuficiència renal sotmesos a diàlisi també disminueixen les malalties cardiovasculars amb l’altitud. El mateix servei epidemiològic nordamericà troba que els qui viuen entre 1500 i 3500 metres d’altitud tenen amb menys freqüència obesitat i diabetis com a factors independents després d’ajustar els resultats a altres factors com el sexe, l’edat o l’activitat física. Els autors aporten bibliografia abundant d’estudis turcs, omanites, peruans i nordamericans, civils i militars, que mostren que els residents en altitud tenen menor incidència de dislipèmies, de síndrome metabòlica, hipertensió i resistència a la insulina. Tot i aixó, la major part d'aquests estudis presenten factors de confusió perquè no estan corregits segons dades migratòries, hàbits tòxics, sociodemogràfics, ètnics, culturals o socioeconòmics. Uns estudis curiosos, amb pocs pacients, mostren que residir a altitud moderada augmenta la supervivència dels pacients amb trasplantament cardíac i que el postoperatori de cirugia cardíaca cursa amb menor concentració de troponines i de pèptid natriurètic; aquests estudis suggereixen l’estimulant possibilitat de que l’exposició a l’altitud després de cirugia cardíaca millori els seus resultats. Però recomanen, és clar, prudència, ja que la mostra és petita i hi ha moltes limitacions en la recollida de dades.
     
Punts d’interés de la revisió.
La menor incidència d’obesitat, diabetis, hiperlipidèmia i malaltia coronària dels residents en altitud moderada, és significativa en molts estudis. Tot i això, també queda demostrat que algunes persones poden evolucionar a Mal Crònic de Muntanya, que es caracteritza per eritrocitosi, símptomes neurològics, hipertensió pulmonar i cor pulmonale. També es proposa que en altitud, en canvi, augmenten els casos d’hipertensió arterial sistèmica, però es pot argumentar que la pressió arterial normal en altitud no és la mateixa que a nivell del mar. Naturalment que parlar d’altitud, sense dir de quina altitud parlem no és rigorós. Estudis al Tibet descriuen que la pressió arterial que troben en els residents augmenta 2% per cada 100 metres que es guanyen. Com sempre, altres factors hi juguen un paper en la regulació de l’hipertensió arterial sistèmica, el sexe, la dieta, la vida urbana o rural, etc, influeixen en tot plegat.
Entre els efectes negatius descrits, troben que, si bé l’exposició a l’altitud no produeix isquèmia coronària per la regulació a l’alça del fluxe coronari, en alguns pacients amb malaltia coronària prèvia, aquesta regulació podria no ser suficient. Prudència.
Altre efecte a tenir en compte entre les persones sotmeses a programes de treball intermitent en altitud (militars, miners) és la major propensió a la síndrome metabòlica clàssica, obesitat, hipertensió arterial sistèmica i diabetis. De nou, els factors de confusió: la dieta, l’adicció al tabac, el sedentarisme, el sexe masculí... És l’altitud, és la intermitència o són les característiques d'aquest grup humà estudiat? 
En algunes zones andines es descriu la síndrome renal d’altitud amb policitèmia, hiperuricèmia, hipertensió sistèmica i microalbuminùria però amb filtrat glomerular normal. Aquest trastorn no es descriu a zones de les muntanyes d’Àsia. Afegeixo jo que els andins quítxues i aymares van colonitzar els Andes fa uns 10 ò 12 mil anys, però que els humans van colonitzar les muntanyes de l’altiplà asiàtic fa uns 30 ò 40 mil anys; sòn els actuals tibetans, xerpes i ladakhis. 
Estudis fets amb animals d’experimentació mostren que després d’un infart de miocardi provocat, l’exposició a una hipòxia similar a la de l’Everest (8848 metres) resulta en menor dany oxidatiu, major angiogènesi de col·laterals coronàries, augment del nº de cardiòcits, reducció de la cicatriu i augment de la fracció d’ejecció ventricular. Els estudis apunten a que la hipòxia crònica altera el metabolisme mitocondrial, els enzims implicats en el cicle de Krebs, la beta-oxidació dels àcids grassos i estabilitza la producció dels HIF (Hypoxia Inducible Factors). Aquests estudis apunten a una potencial funció de la hipòxia com a estratègia per a la recuperació cardíaca després d’un infart de miocardi. Aquí tornem als estudis preliminars que ja apuntava el doctor Marticorena fa més de vint anys.

Les conclusions dels autors de la revisió.
S’han publicat bona quantitat d’estudis avaluant l’impacte de viure en altitud sobre les Malalties Cardiovasculars trobant efectes beneficiosos sobre trastorns com l'Hipertensió Arterial Sistèmica, Dislipèmia, Diabetis, Malaltia Coronàries i Obesitat. Altres, en canvi, no son tan clars i apunten a incidència igual o major. Molts d’aquests estudis, però, tenen la limitació de factors de confusió no relacionats amb l’altitud, com son diversos factors socials, la dieta, el tabac, factors laborals (mines), l’etnicitat o la migració obligada des de zones més baixes. Estudis multivariant més recents mostren els efectes beneficiosos de la residència a altitud moderada en les Malalties Cardiovasculars i els seus factors de risc. 
En canvi, el risc de desenvolupar malalties com l’Edema Pulmonar d’Altitud, la Hipertensió Arterial Pulmonar amb Cor Pulmonale, el Mal Crònic de Muntanya i la Malaltia Renal d’Altitud, sembla augmentat, especialment a gran altitud. No és el mateix viure a 2000 que a 4000 m.
Per acabar, curiosa i sorprenentment, les dades amb estudis animals han demostrat significativament els efectes positius de l’exposició a hipòxia extrema després d’un Infart de Miocardi. 

What do you want to do ?
New mail
Etiquetes: , , , , , , ,
edit

SAPiÈNCIA EXPEDICIONÀRIA

FRASES I SENTÈNCIES ESCRITES, LLEGIDES O ESCOLTADES A ALGUN VETERÀ EN UNA O ALTRA EXPEDICIÓ 

Motius per fugir del punyetero mon cap a una expedició llunyana:
De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats i la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa....

La identitat de cadascú:
El mirall. Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedes sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “guru” o una religió. Ho podries necessitar més endavant. 

La comunicació:
Si no saps, o no pots, millorar el silenci, millor que no parlis.

L’actitud front a l’adversitat:
Com més fred, llarg i fosc sigui un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan et sembli que potser milloren. 

La muntanya, les allaus i l’actitud:
Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company; ens veurem aviat. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer una passa darrera de l’altra. Mira cap amunt i escolta el soroll de la neu sota les botes.

Objectius del metge d’una expedició:
Primer objectiu: tornar tots sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre pots ajudar mèdicament a que algú coroni el cim, ja seria el summum. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres.

L’alimentació en una expedició:
Quan vagis pujant recorda no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, pa, fruita fresca, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general, que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, fes a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura perduda. 

Etiquetes: , , ,
edit

LA RADIACIÓ A LA MUNTANYA

RADIACIONS IONITZANTS A COTES ALTES.
Annapurna 1982. Everest 1985.


Molt s'ha parlat, debatut i escrit sobre les característiques de l'ambient de muntanya i la seva potencial agressivitat sobre la salut humana.
Tothom coneix l'altitud, l'aire enrarit, l'oxígen escàs i els Mals de Muntanya.
També tothom coneix el fred glaçador, les congelacions i la hipotèrmia. Tot i que molts confonen una cosa amb l'altra.
Només els muntanyencs, no tant el públic en general, coneixen els problemes de la calor i les cremades del sol.
Però ben pocs sòn els que coneixen que a muntanya, segons la roca i l'altitud, creix la radiació ambiental. Els membres d'una expedició a gran altitud poden rebre en tres mesos una dosi de radiació ionitzant (Rajos X, radiació Gamma i ultraviolada, les més penetrants i lesives) similar a la màxima permesa  per  als professionals al cap d'un any.
No tot son males notícies, però. La manca d'oxígen de l'altitud, té cert efecte protector de les lesions per radiació.

Perqué serà que d'aquest tema no s'en parla gaire?
Com que penso que és un tema poc conegut us ofereixo un estudi portat a terme al llarg de dos expedicions a l'Himàlaia fa molts anys. 
L'estudi mesura la radiació rebuda en miliRems. L'any 1990, per conveni internacional es va decidir mesurar la radiació en Sieverts. Si teniu present que cada Sievert equival a 100 Rem és fàcil calcular les dosis rebudes pels expedicionaris al llarg de tres mesos en altitud. Un miliSievert = 100 miliRems.

EL LLIBRE
Sospito que pocs dels interessats en la salut a muntanya i de l'altitud recordaran aquest llibre.
En el seu temps va suscitar molt interés...
Es va publicar a la primavera de l'any 1986 amb totes les aportacions científiques de les Jornades de Medicina de Muntanya de Novembre de 1985 que es feien cada dos anys i que, si no vaig errat, van començar l'any 1973 sota l'organització del professor Dr. August Castelló Roca. 


L'existència d'aquest llibre es deu a la Unió Excursionista de Catalunya i al seu president d'aquell any, el Sr. Artemi Jaumà i Cuyàs, i també al patrocini de la Generalitat de Catalunya, de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i a la Federación Española de Montañismo. 
També a l'esforç d'uns quants metges muntanyencs per organitzar el congrés i per revisar, recollir i passar a màquina totes les comunicacions científiques. I fer un resum en anglés de cada una.
Els metges només ens encarregàvem de la part científica i de secretaria. No havíem de fer gestions administratives ni econòmiques. Èren altres temps. No existíen els telèfons mòbils, ni els ordinadors ni internet. Tot s'havia de repicar a màquina o escriure-ho a mà. I tota gestió havia de ser presencial.
El llibre es va publicar en català i en castellà, amb els resums de tots els articles en anglés per universalitzar-lo.
Podeu consultar aquest llibre al Servei General d'Informació de Muntanya: 



LA RADIACIÓ
Estudi de camp fet al llarg de dos expedicions, on es mesura la radiació ionitzant rebuda pels expedicionaris, partir de dosímetres com els que porten, obligatòriament per seguretat, tots els treballadors dels serveis de Rx a tots els hospitals i ambulatoris. 


Imatge. El Dr. Anton Rañé Tarragó al Campament Base de l'Annapurna (5100 metres), mostrant el dosímetre penjant del cinturó.


Imatge. Fotografia feta des de dins de la tenda al campament III (6500 metres) de l'Everest, que mostra els dosímetres del campament III penjats a la porta. Al fons, l'antena de ràdio que ens permetia comunicar amb el campament base, situat a més de 30 kilòmetres amb una muntanya de 6000 metres al mig. Al segon full de les pàgines de l'estudi, també es veu un dosímetre penjat a la motxilla d'un dels alpinistes en el primer atac al cim a 8470 metres.

L'ESTUDI DE CAMP
Ja us he dit que no existíen els telèfons mòbils, ni els ordinadors ni internet. Tot s'havia de repicar a màquina o escriure-ho a mà.
Abans de l'expedició, a la llibreta on escrivia els meus dietaris, vaig fer un quadre per saber qui portava i on era cada un dels dosímetres que portàvem, que èren 28. Cada vespre, passava revisió d'on era cada dosímetre. Ho vaig apuntar al llarg de 68 dies, des de l'arribada al campament base fins a la retirada al mateix lloc. Per arribar al i per marxar del campament base, una bossa plomada, per minimitzar els efectes de la radiació al transport aeri, que en tot cas, seria similar a tots els dosímetres. Excepte tres dosímetres, com podeu veure a les notes manuals de la darrera pàgina, que van arribar al campament base arrossegant-se amb els darrers en arribar, quan ja era tot el campament desmuntat i el material embalat. Aquests tres dosímetres van volar a Barcelona en un bidó normal, que no era resistent a la radiació de l'altitud ni als Rx de la seguretat dels aeroports. Afortunadament, no van mostrar discrepància amb els altres. Si ho pensem bé, aixó pot voler dir que la bossa plomada per protegir els transports, no servia de gaire. També es poden fer altres hipòtesis, però aixó allargaria molt el tema i només en parlarem si algú s'interessa per les radiacions d'altitud.
Aquí va el treball de camp de la localització de cada dosímetre. Llibreta, llapis i llum d'espelma. Amb els errors, correcccions i afegitons inclosos.
Reconegueu-m'ho, una feinada. Hi havia nits, trencat de cansament, de diarrea o d'altitud, que va ser un esforç de voluntat notable. 








EL TREBALL PUBLICAT

















Etiquetes: , , , ,
edit

HIPÒXIA INTERMITENT

HIPÒXIA OBSTRUCTIVA INTERMITENT versus EXPOSICIÓ INTERMITENT A LA HIPÒXIA?

Benvolgut pneumòleg.
Tens tota la raó. Utilitzar el mateix nom per dos situacions / malalties / trastorns diferents és font de confusió. Si el concepte Hipòxia és confús, el terme Hipòxia Intermitent ho és doblement, perquè el mateix nom es refereix a dos situacions diferents. 
Millor seria posar un nom diferent a cada situació.
Comencem el sil·logisme per Hipòxia

A.- Si preguntem a la major part dels professionals, el terme Hipòxia l’associaran a un efecte perniciós de moltes malalties greus. La paraula Hipòxia, doncs té connotació negativa referida a malaltia. 

B.- Però si escoltem als metges i fisiòlegs que treballen a zones de muntanya i altitud ens contestaran que la Hipòxia de l’Altitud, que és hipòxia ambiental i no interna, si bé es relaciona amb els diversos Mals de Muntanya, l’exposició controlada a la Hipòxia de l’Altitud estimula el procés fisiològic que anomenem Aclimatació que permet viure en altitud sense tenir Mal de Muntanya. A més a més els especialistes ens recordaran que els sanatoris per malalties respiratòries es situen tradicionalment a altituds moderades perquè l’efecte Aclimatació, sempre relacionat amb l’exposició a Hipòxia de l’Altitud coincideix amb la regulació de diversos trastorns relacionats amb la immunitat, com l’asma bronquial. Els metge esportius, per altra banda, treballen en els entrenaments en altitud o en hipòxia per afavorir l’augment de la capacitat d’esforç.

C.- Per tant i en conclusió, el terme Hipòxia no es refereix només a un efecte deleteri de les malalties greus, que ho és. També pot ser, i és, una eina útil en diverses situacions.





























Una imatge d'una classe sobre l'interés de l'Exposició Intermitent a la Hipòxia en diferents àmbits.


Diverses entrades d’aquest bloc on es discuteixen aquests temes responent a altres preguntes.



Bona part dels qui treballen amb pacients respiratoris, el terme Hipòxia Intermitent l’associaran amb la Síndrome d’Apnea Obstructiva de la Son (SAOS) i amb la síndrome metabòlica resultant. 
Però si preguntèssim als metges de les companyies mineres xilenes, ens diran que per ells Hipòxia Intermitent significa treballar i viure a les mines a cinc-mil metres d’altitud durant una o dos setmanes i descansar a casa a nivell del mar una o dos setmanes més. És el que ells anomenen Hipòxia Intermitent i amb aquest nom publiquen els seus estudis.
Aquí tenim la confusió. 
Busqueu estudis amb el títol “Intermittent Hypoxia” i trobareu un embolic entre Obstructive Apnea Syndrome, Metabolic Syndrome o termes similars i High Altitude Commuting, Health in Altitude Mining o termes similars. 
Potser a la primera situació l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 
Potser a la segona situació l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 
És clar que una situació i l’altre sòn ben diferents.
El quadre següent pretén mostrar les diferències clíniques i fisiològiques entre les dos diferents situacions.

Resum i conclusions:

1.- Els pacients amb SAOS tendeixen a evolucionar amb obesitat, diabetis, hipertensió i el conjunt que anomenem síndrome metabòlica. Recordem un detall de fisiologia bàsica. No pot existir hipòxia per obstrucció que no cursi amb hipoventilació alveolar, hipercàpnia i acidosi. Almenys, mentre es mantingui l’obstrucció i la hipòxia. Passat l’episodi, amb el pacient despert, totes les mesures poden ser normals. Per aquest motiu es fan estudis de la son amb mesura continua de la saturació d’oxígen i de l’eliminació de CO2 que mostren que l’obstrucció respiratòria porta a hipoventilació alveolar i d'aquí apareixen hipercàpnia i hipòxia, per aquest ordre. D’aquesta manera s’atribueix la síndrome metabòlica a Hipòxia Intermitent de la mateixa manera que es podria atribuir a acidosi, a hipercàpnia o a la síndrome de Reperfusió intermitent com ja apunten alguns autors.

2.- Els pacients amb Exposició Intermitent a la Hipòxia, segons com sigui el programa de treball (quinzenal, setmanal, mensual), evolucionen amb la síndrome que anomenem Aclimatació basada en augment de la massa eritrocitària, en canvis en l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxígen i en regulació a la baixa de la resposta inflamatòria i de l’Eix Renina-Angiotensina / Angiotensin Converting Enzyme. Aixó en el curt termini d’algunes setmanes. A llarg termini, amb anys d’evolució, el tema encara és molt debatut, considerant alguns autors que l’alternança Hipòxia / Reperfusió Hiperòxica reiterada pot tenir efectes contraris als de l’Aclimatació i potser similars a la síndrome metabòlica a la llarga.
Per tot plegat, i, per evitar confusions, modestament proposo anomenar diferent a cada una de les situacions / malalties / trastorns descrits.
Potser a la primera situació, relacionada amb la SAOS l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 
Potser a la segona situació, relacionada amb l’altitud l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 

D'aquesta manera intento posar posar l'ordre dels veterans de l'altitud front al desgavell terminològic general.  

Nota afegida per distreure’s i aprofundir una mica.
Com que a més a més, l’habitant del nivell del mar que puja en altitud, experimenta l’efecte respiratori de Cheyne-Stokes (hipòxia → hiperventilació → alcalosi → inhibició ventilatòria → apnea → hipòxia → retorn al cicle) molts dels que no coneixen la fisiologia d’altitud relacionen les apnees nocturnes tipus Cheyne-Stokes dels primers dies en altitud, que son una resposta fisiològica quan comença l’aclimatació, amb les apnees obstructives del SAOS. I no ho son. Sòn metabòliques per alcalosi. Més confusió.

Un Recordatori de les Malalties atribuïdes a l’Altitud:
1.- Mal Agut de Muntanya.
2.- Edema Pulmonar d’Altitud.
3.- Edema Cerebral d’Altitud.
4.- Hemorràgies Retinals d’Altitud.
5.- Mal Subagut d’Altitud.
6.- Mal Crònic de Muntanya ò Malaltia de Monge ò Eritrèmia de les Altures.

Les fotografies següents:
  • Portada del Boletín Minero, revista xilena, número 695 de l’any 1969 que mostra les mines de sofre d'Amuncha / Aucanquilcha. Ja es veu que el treball en altitud no és un invent modern.
  • Les salines del poblat d’Amincha a 3850 metres, camí d’Aucanquilcha. 
  • Instal·lacions mineres d’Aucanquilcha, situades entre 5350 i 5850 metres als Andes de Xile. Des de l’any 1993, sòn abandonades. Durant molts anys aquest lloc va ser considerat el punt més alt del mon amb residència humana permanent. En realitat els miners treballaven en altitud però tornaven als seus pobles a nivell del mar a descansar uns dies cada una o dos setmanes. Només un petit grup de famílies amb tasques de vigilància i logística vivien permanentment a les instal·lacions d’altitud.  



Etiquetes: , , , , , ,
edit

MONJOS ESCALADORS

Aquesta entrada és una petició d’ajuda dirigida a qui pugui col·laborar en la recuperació de la història de l’alpinisme català en general i de l’escalada montserratina en particular.

L’any 1966 dos escaladors ardits, Ramon Albert i Manuel Cervera, van obrir la via Albert-Cervera a la Mòmia, tremenda agulla a la zona de la Tebaida, que aleshores en dèiem de Trinitat, a Montserrat.
No tinc més dades d’aquells dos valents. Només sé que devien menjar anxoves, ja que van fer servir algun d’aquells petits obrellaunes que venien amb cada llauneta, clavats a la paret, per penjar-hi els estreps.
També recordo  un programa que es deia “Montserrat al habla” i que un episodi es va titular “Monges escaladores”. 

Imatges. La sòlida agulla de la Mòmia vista des del cim de l’Elefant el dia que els Minyons de Terrassa van fer un pilar de cinc al seu cim. Una aproximació de la via Albert-Cervera, segons el meu record.

Explico el motiu del meu interés:

El dia 3 de febrer de 1968, amb un dia esplèndid però gèlid, una cordada de dos joves es va enfrontar a la via Albert-Cervera de la Mòmia de Montserrat.
Dels dos escaladors, aquest servidor de vostés, el més veterà, tenia 17 anys. I mig. El meu company, uns mesos més jove, hi posava molt entusiasme. 
Inútil explicar que ja havíem realitzat diverses escalades a Montserrat, Sot del Bach, Sant Llorenç de Munt, Pedraforca i Pirineus. Cap curset ni cap altre aprenentage que l’autodidacta. Llibres, esquemes i observació dels veterans. Aixó era el que hi havia. Joves i àgils, dominàvem la tècnica de l’escalada artificial. Potser no dominàvem tant el sentit comú que només dona l’experiència.  
L’escalada, que era majoritàriament artificial, equipada en alguns punts amb un obrellaunes o flors de pitonises, tot molt precari, es va anar fent sense gaires conflictes, excepte la lentitud per superar cada pas. Ja avançada la tarda, calia sortir en lliure per arribar a la darrera reunió, situada a la coveta que en deiem l’Ull de la Mòmia. Amb les mans balbes de fred, vaig caure. Aleshores en dèiem “sacar”. Quedar penjat com un sac.
      
Imatges. En una altre via, bufant per escalfar els dits insensibles a mitja ascensió d’un dia d’hivern. Pitonisses de tres i de dos centímetres. De vegades per omplir un petit forat de la roca montserratina, calia atapeïr dos o tres, que una sola hi venia baldera. Fotografia per cortesia d’El Muntanyenc, Revista digital del Club Muntanyenc de Sant Cugat. Les meves reliquies ja sòn totes al fons del Servei General d’informació de Muntanya de Sabadell. 


Tornar a pujar, escalfar les mans, posar un burí d’assegurança pel nou intent, arribar a la reunió i fer pujar al company, i ja era de nit. 
Feia fred, no teníem roba d’abric, menjar ni aigua i no voliem passar la nit asseguts a la reunió i picant de mans i peus. Aquí vaig cometre un dels errors greus de la meva vida. Vaig decidir baixar en ràpel des de l’Ull de la Mòmia.
Com que portàvem una corda de 40 metres i una altre de 60, podíem fer tirades de 50 metres amb un nus als 10 metres de la sortida. Vaig penjar tot el material al final de la doble corda del ràpel, vaig posar dos mosquetons a la baga per poder passar el nus que tenia 10 metres més avall. 
I allà que vaig baixar els extraploms. Passar el nus a mig extraplom, a força de braços, primer un mosquetó, després l’altre, i cap a la reunió, que ja veia en una coveta.
No hi va haver sort. La reunió quedava massa a la meva esquerra i l’extraplom no m’hi va deixar arribar.
Vaig quedar penjat al mig del pit de la Mòmia, segut sobre la massa de material, lluny de qualsevol punt d’assegurança. L’Albert-Cervera a la meva esquerra, la Haus-Estrems a la meva dreta.

   
Imatges. Aleshores no disposàvem d’arnesos ni de rapeladors. Escalàvem amb la corda lligada a la cintura. Rapelàvem amb una baga en forma de vuit entre les cames i un mosquetó. La corda passava pel mosquetó, per l’espatlla dreta i s’agafava i es frenava amb la mà esquerra. La mà dreta, agafava la corda que venia de dalt i servia per mantenir l’equilibri. Ho podeu veure en aquesta imatge dels anys 50 als Alps. En dèiem el sistema Còmici de ràpel, per contraposar-lo a l’antic sistema Dulfer que no usava mosquetó. Com que tendeixo a ser esquerrà jo posava les mans a l’inrevés. Tot i que, a la fotografia de sobre, el ràpel és asegurat amb una altre corda lligada a la cintura de qui rapela. Assegurar un ràpel era cosa dels cursets, que tenien moltes cordes. Poques vegades els escaladors asseguràvem un ràpel. Prou feina teníem per tenir una corda, afigura’t dos. Quan arribaves a tenir dos, enfrontaves escalades llargues en artificial. Altres temps.

Negra nit, amb camisa de franel·la de quadres i pantalons “rocciatore” de vellut, començava a fer fred.  
Sense assegurar una reunió en condicions, no podia fer baixar al company, de manera que vaig pendular cap a la dreta fins al tram més estret de la via Haus-Estrems, vaig posar dos burils i em vaig assegurar bé.
Volia fer baixar al company, però ni ens enteníem bé ni va gosar despenjar-se. 
Allà vaig passar la nit. Em vaig haver de treure el casc, perquè no cabia a la fissura i m’obligava a una posició molt incómoda.  

Imatges. Una vista diferent del trajecte de la via Albert – Cervera, en vermell. En blau el trajecte de la via Haus – Estrems. 

Afortunadament, algú ens havia vist. Veient que no baixàvem, van donar avís al monestir. Aleshores, és clar, no existien els sistemes de rescat ni els telèfons mòbils. 
Cap a la matinada, tremolant com una fulla i dient-me a mi mateix que calia resistir unes hores més, i que, quan fos de dia, el company s’atreviria a baixar pel ràpel, vaig sentir veus al peu de la paret. 
Eren uns monjos del monestir de Montserrat. Em van dir que no em mogués, que em baixarien. Jo no entenia com s’ho farien, però no tenia altre opció i vaig esperar.
Unes hores després van començar a deixar anar corda des de dalt. Havien escalat la via normal i, des del cim, rapelat el darrer llarg de corda de l’Albert-Cervera fins arribar a l’Ull de la Mòmia. De nit i amb el fred que feia. Em vaig deslligar dels burins que havia posat i, poc a poquet em van anar baixant fins al terra. Eren quarts de set del matí. Portava 22 hores penjat de cordes.
Recordo que, quan vaig veure venir el terra i als dos monjos que m’esperaven a baix, vaig pensar en donar bona imatge de tipus dur, però s’em van plegar les cames i vaig quedar a terra. Tremolava com una fulla. Un termo de cafè amb llet ben calent i cap al monestir. Al company, fet una coca, el van treure per dalt. De fet, ell va fer tota la via, i jo no.
Al monestir ens van deixar dormir unes hores. A mig matí agafàvem el tren cap a Barcelona.
No recordo el nom de tots aquells monjos, però si el del monjo escalador que encapçalava la cordada que ens va baixar. Li deien el Pare Marià. Des d’ara i aquí un record a aquells valents que se la van jugar per rescatar a dos nanos massa valents o imprudents. I un agraïment perenne a la comunitat del monestir de Montserrat.
Poc temps després, els meus pares em van acompanyar a agrair al pare abat que m’haguèssin baixat sa i estalvi. Aleshores em van fer un regal: un disc de vinil amb un programa de ràdio gravat que parlava del fet.
Cinquanta dos anys després, el disc ja no el conservo. Massa viatges, massa canvis de casa, massa expedicions i massa conferències i audiovisuals, amunt i avall amb discos, films i diapositives.
Però si que sé que el programa es deia “Montserrat al habla” i l’episodi d’aquell dia es va titular “Monges escaladores”. El conductor del programa era el periodista Manuel Tarín Iglesias. Es va emetre el mateix any 1968 a Radio España en Barcelona, que abans era, i va tornar a ser després, Radio Barcelona.
Algú sap on es poden trobar aquests arxius sonors?



Etiquetes:
edit

PREDISPOSICIÓ GENÈTICA A TENIR EDEMA PULMONAR D’ALTITUD.

Pregunta rebuda, bastant abans del confinament:

En un trekking al voltant del massís dels Annapurnes, passant pel Tilicho Tal (4919 m) em va passar la següent història. La primera nit al campament del llac vaig notar palpitacions i que em faltava l’aire. Al matí m’ofegava clarament. Vaig baixar malalt a l’hospital de Manang amb l’ajuda dels portadors, que sol no hauria pogut. Allà em van dir que tenia un Edema Pulmonar d’Altitud i em van aconsellar l’evacuació a Kathmandu. Tres dies després, ja em trobava pràcticament recuperat, però m’havia sentit morir. Que pot haver influït en que aquella excursió tan desitjada al llac de Tilicho es convertís en un calvari? Jo no tinc antecedents de cap malaltia cardíaca ni pulmonar.

Contesto a la pregunta:
L’Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) és una insuficiència respiratòria que apareix en altitud i que es relaciona amb el fet de que en guanyar altitud augmenta la pressió arterial pulmonar i una part dels pulmons s’omple de líquid. Poc oxigen que hi ha en altitud, si a sobre els pulmons no funcionen bé porten a l’ofec. I, si el malalt no baixa, efectivament, pot arribar a morir. 
Un altre dia, podem parlar del que significa que augmenti la pressió arterial pulmonar en altitud, perquè als xerpes i als tibetans no els hi passa igual que als habitants de les terres baixes.
Parlem doncs de les causes que faciliten que algunes persones tinguin EPA quan guanyen altitud.
La primera i més freqüent és una infecció de les vies respiratòries. Sovint tan innocent com un refredat o una bronquitis gripal. A nivell del mar no donen problemes però en altitud poden ser la causa d’un EPA. Exemple: durant una expedició a l’Everest als anys vuitanta del segle passat, un alpinista, veterà d’expedicions i escalador reconegut va patir un EPA en arribar a Lhasa (3800 m). Va passar una setmana a l’hospital amb oxigen fins que va millorar. Unes setmanes després, ja sense infecció respiratòria, va ser uns dels homes forts de l’expedició arribant carregat com un ruc, fins 8450 m.
La segona causa és una malaltia del cor que augmenti la pressió de l’artèria pulmonar, com per exemple una cardiopatia hipertròfica o una lesió valvular mitral. Un exemple: un home de 46 anys que va tenir EPA durant un trekking al Nepal ens va consultar fa uns anys. La prova de tolerància a l’exercici en hipòxia dins la cambra hipobàrica va ser molt anormal. Una ecocardiografia va mostrar estenosi moderada de la vàlvula mitral. Desconec l’evolució després del tractament del cardiòleg o el cirurgià cardíac. Un altre exemple. Al campament 1 4800 metres) del Pic Lenin va arribar un xicot de 40 anys amb signes clars d’EPA. Tractament amb nifedipina i amb bossa hiperbàrica. Poques hores després, l’acompanyàvem de retorn al campament base, onen repòs, va anar millorant. L’estudi fet a la tornada, va mostrar una cardiopatia hipertròfica severa. Pocs mesos després el xicot va morir sobtadament, el que és una evolució freqüent d’aquestes cardiopaties.
Hi ha però, una tercera causa, encara poc coneguda, que és la predisposició genètica. Hi ha qui neix amb més predisposició a EPA que altres. No tinc exemples, però us poso el resum d’un estudi publicat aquest any sobre el tema. Segons aquest estudi un 3,1% dels que tenen EPA, presenten canvis genètics.

GENETIC PREDISPOSITION TO HIGH-ALTITUDE PULMONARY EDEMA
HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 21, Number 1, 2020. 
C. A. Eichstaedt, H. Mairbaurl, J. Song, N. Benjamin, C. Fischer, C. Dehnert, K. Schommer, M.M. Berger, P. Bartsch, E. Grunig and K. Hinderhofer.
Abstract
Background: Exaggerated pulmonary arterial hypertension (PAH) is a hallmark of high-altitude pulmonary edema (HAPE). The objective of this study was therefore to investigate genetic predisposition to HAPE by analyzing PAH candidate genes in a HAPE-susceptible (HAPE-S) family and in unrelated HAPE-S mountaineers.
Materials and Methods: Eight family members and 64 mountaineers were clinically and genetically assessed using a PAH-specific gene panel for 42 genes by next-generation sequencing.
Results: Two otherwise healthy family members, who developed re-entry HAPE at 3640m during childhood, carried a likely pathogenic missense mutation (c.1198T>G p.Cys400Gly) in the Janus Kinase 2 (JAK2) gene. One of them progressed to a mild form of PAH at the age of 23 years. In two of the 64 HAPE-S mountaineers likely pathogenic variants have been detected, one missense mutation in the Cytochrome P1B1 gene, and a deletion in the Histidine-Rich Glycoprotein (HRG) gene.
Conclusions: This is the first study identifying an inherited missense mutation of a gene related to PAH in a family with re-entry HAPE showing a progression to borderline PAH in the index patient. Likely pathogenic variants in 3.1% of HAPE-S mountaineers suggest a genetic predisposition in some individuals that might be linked to PAH signaling pathways.

PREDISPOSICIÓ GENÈTICA A L’EDEMA PULMONAR D’ALTITUD
Antecedents: La hipertensió arterial pulmonar excessiva (PAH) és la principal característica de l’edema pulmonar d’altitud (HAPE). L’objectiu d’aquest estudi és investigar la predisposició genètica a tenir HAPE analitzant els gens relacionats amb la PAH en una família susceptible a HAPE (HAPE-S) i en muntanyencs HAPE-S no relacionats amb ells. 
Materials i mètodes: Vuit membres d’una família i 64 muntanyencs es van avaluar clínicament i genèticament mitjançant la seqüenciació d’un panell de 42 gens específic per a PAH. 
Resultats: Dos membres de la família, clínicament sans, que havien desenvolupat HAPE de reentrada a 3640 m durant la infància, eren portadors d’una mutació, probablement patològica (per canvi sense sentit d’un gen) en el gen JAK2. Un d’ells va evolucionar a una forma lleu de PAH als 23 anys. En dos dels 64 muntanyencs HAPE-S es van detectat variants patològiques probables, una mutació en el gen del citocrom P1B1 i una supressió en el gen de glicoproteïna (HRG) ric en histidina. 
Conclusions: Es tracta del primer estudi que identifica una mutació sense sentit heretada d’un gen relacionat amb la PAH en una família amb HAPE de reingrés que mostra una progressió cap a PAH. Les variants probablement patològiques en el 3,1% dels muntanyencs HAPE-S suggereixen una predisposició genètica en alguns individus que podria estar vinculada als sistemes de regulació de la PAH.




Per a qui interessi, unes imatges radiològiques de diversos casos d’EPA.
     
De manera que, per prevenir l’EPA el consell és guanyar altitud molt lentament, al llarg de diversos dies i aturar l’ascensió si hi ha símptomes de refredat.
I si apareix EPA, perdre altitud immediatament i consultar a un especialista per assegurar-se de que no hi ha lesió cardíaca.
Etiquetes: , , , , , , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat