REFLEXIONS SOBRE L’ÉTICA A LA MUNTANYA

Sovint veiem personatges tirant-se els plats i els insults pel cap acusant-se mútuament de faltar als principis ètics. En realitat confonen ÉTICA i MORAL, que son germanes però que no son el mateix. L’Ética és la branca de la filosofia que estudia de forma sistemàtica i crítica la moralitat i els factors morals que guien la conducta humana. La Moral ja depèn de molts altres factors. És evident que no és igual néixer i educar-se a California que a Sibèria, com no és el mateix néixer i educar-se pobre a l’Àfrica que néixer ric i educar-se a les millors escoles escandinaves. Per això els humans tenim tantes diferències d’opinions, de criteri i de valors morals.

En canvi, la Ètica, paraula grossa, té un plantejament filosòfic universal. Les normes ètiques son fàcils de definir quan son molt generals. A tot el mon, totes les civilitzacions, les religions i les lleis tenen principis similars. El que és difícil és posar-se d’acord per fer-les baixar a la realitat en cada situació.

Els principis generals de l’ètica a tot arreu son: 

• Autonomia. A qui no és autònom per prendre decisions no se li pot exigir comportament ètic. Limitar l’autonomia dels demés tampoc és ètic. El concepte de llibertat és a la base de l’ètica. Qui obliga a fer una cosa no desitjada amenaçant amb una pistola és qui té un comportament no ètic, no qui fa la cosa.

• Beneficiència. Es tracta de fer el bé sense mirar a qui.

• Justícia. Per tothom. No és ètic si no és just. Aquí hi ha un dels punts on hi ha moltes discrepàncies, ja que sovint les lleis i la Justicia no coincideixen.

• No maleficència. No es pot fer mal mai a ningú en cap circumstància. 

Com veieu son uns principis angelicals. Tots sabem, però, que quan apareixen interessos econòmics, geoestratègics o els que siguin entre diversos col·lectius humans aquests principis acostumen a trontollar o directament són oblidats. 

Si us heu fixat, aquests principis es refereixen al comportament humà en relació als demés. Si portem aquests principis a la muntanya, no es tracta tant de COM s’aconsegueix un objectiu  sinó de com ens comportem amb els demés i amb l’entorn.

Les polèmiques sobre si s’han de posar preses artificials a passos difícils, si s’ha d’utilitzar oxigen per algunes ascensions o si es contracten tres xerpes per cada turista que vol pujar a l’Everest més aviat estan dins del camp de l’elegància i del que és el repte personal per a cadascú que en el camp de l’ètica. Que diríeu d’un muntanyenc que ha perdut una cama, que porta una pròtesi ortopèdica i que necessita una ajuda extra en un pas complexe? L’ètica està en tolerar-li o en prohibir-li? Un vell muntanyenc que sobreviu gràcies a un trasplantament pulmonar, no pot tornar al Pirineu, encara que sigui amb oxigen? Potser per ell seria un repte de molt alt nivell... 

No penso entrar en la polèmica de COM creuen els puristes que s’ha de pujar una muntanya. Crec que això depèn de les característiques de la persona i del moment. Recordeu: el primer principi de l’Ètica és l’Autonomia. Siguem doncs autònoms per prendre les nostres pròpies decisions i deixem que ho siguin els demés.

Altra cosa seria, per exemple, debatre sobre la freqüentació d’algunes zones de muntanya i la seva degradació. Però ho deixarem per debatre-ho en el camp del sentit comú, de l’ecologia i de la conservació de la Natura. L’Ètica és massa delicada per tractar temes que hauran de ser d’obligatori compliment i, més aviat que tard, restrictius.

De moment, doncs, per anar-nos entrenant a pensar en termes ètics us proposo uns problemes viscuts que van obligar a pendre decisions que poden ser discutibles.

Les reflexions que proposo, situacions viscudes son:

1. Sobre l’obligació de ajudar als malalts, ferits, esgotats o perduts.

2. Sobre les agències que comercien amb expedicions i trekkings.

3. Sobre la contractació de portadors en expedicions

1.- SOBRE L’OBLIGACIÓ DE SOCÒRRER

Pregunta: El nostre objectiu a muntanya és més important que auxiliar a una persona en perill?

Primer Cas. Una expedició, composta per europeus i pakistanesos (Karakorum, Pakistan, 1980) va deixar sol i abandonat a la muntanya, lluny de tot i de tothom, a un portador amb una pulmonia. Al dia següent el va trobar la nostra expedició. Vaig dubtar sobre quin era el meu deure: a) Cuidar-lo i portar-lo fins al poble més proper, deixant sols als meus companys d’expedició i a tots els altres portadors, o b) Deixar-lo allà en les millors condicions possibles i continuar amb els meus deures expedicionaris. Vaig triar una sol·lució intermitja, però encara ara rumio en si vaig fer el que havia de fer. Potser només vaig fer el que podia fer. 

Que vam fer? Aturar l’expedició mentre atenia al malalt i rumiava. Alliberar al portador dels queviures de la marxa que acabava la feina aquell vespre. Donar-li un sobresou perqué acompanyés al malalt al seu poble (eren veïns) i l’hi administrés els medicaments pel trajecte. La càrrega del portador que tornava la vam repartir entre els expedicionaris presents que vam acabar la jornada ben carregats. Afortunadament, el cas va acabar bé segons vam saber més tard.

Debats: Avaluar el comportament de l’expedició que va despedir i abandonar al malalt. Avaluar el comportament dels portadors i l’oficial d’enllaç pakistanès d’aquella expedició. Avaluar la nostra actuació. El relat complet és aquí: 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/02/un-portador-malalt.html

 

Segon cas. 1992. Trekking al Khumbu. A 4900 m d’altitud trobem un europeu en coma. Només la guia del seu grup, ben atabalada, s’estava amb ell sense entendre que passava. Els altres membres del seu grup havien decidit continuar el seu trekking i ascensió i els van deixar sols. El diagnòstic va ser fàcil: Edema Cerebral d’Altitud de llibre. El malalt era un homenàs de dos metres, absolutament incompetent a la muntanya, de tracte difícil i inadequat que l’havia indisposat amb els companys. Havia aparegut a Kathmandu, contractant el trekking per Internet i no el coneixia ningú del grup.

Que vam fer? Canviar els nostres plans. Mentre una persona sense pes baixava fins a l’hospital de Pheriche (4000m) a buscar la bossa hiperbàrica, els demés vam anar a Lobuche, llogar un iac, carregar al personatge al iac i vam anar perdent altitud fins arribar a l’hospital. La cosa va acabar bé, però retrobat el pacient a Kathmandu, el seu caràcter i capacitats seguien sent lamentables.

Preguntes: Avaluar el comportament dels companys o clients de l’agència. Avaluar també la responsabilitat de l’agència que accepta diners de qui no està capacitat sense cap selecció prèvia.  Avaluar la responsabilitat de cadascú incloent la de qui no s’integra al grup.

2.- SOBRE LES AGÈNCIES QUE COMERCIEN AMB EXPEDICIONS I TREKKINGS

Tercer cas. 2007. Trekking al Kailas. Una nit ens avisen per visitar a un europeu en coma a 5000 metres. Edema Cerebral d’Altitud greu. Cagat, pixat i pelat de fred al terra d’una tenda sense sac de dormir. Les recomanacions al grup van ser clares. Roba seca, sac de dormir càlid, sopa calenta ja que podia beure, i, abans de que sortís el sol, marxar del campament i perdre altitud. Tractament amb dexametasona, encara que no sigui clara la seva eficàcia en l’ECA.

L’endemà, baixant cap al poble de Darchen, trobem un home en roba interior caigut al camí. Un jove portador nepalès, impotent, s’estava sobre una pedra. Era el pacient de la nit anterior, amb la mateixa roba bruta, ara ja seca. L’home podia caminar si l’aguantàvem dret; si el deixàvem sol no es podia mantenir dret. Típic de l’ECA. Entre tots, el portador nepalés, un tibetà que s’hi va afegir, i nosaltres quatre, el vam anar baixant cap al poble. Sis hores per un trajecte que hauríem fet en dos. En arribar, rebuda apoteòsica; els components del grup, indis i alemanys, van venir a preguntar-nos com estava el malalt. M’acostumo a enfadar poc, però aquella emprenyada va ser apocalíptica. Com s’atrevien a deixar a un malalt caigut a la muntanya sense assistir-lo? Qui era el responsable de tot plegat per trobar la manera d’evacuar aquell home a l’hospital més proper? Cara de sorpresa dels turistes. L’expert era el malalt, ells no sabien res de muntanya, ni de l’altitud ni de les seves malalties. Ells havien pagat per qué els portessin a fer la volta al Kailas. Si l’empresa feia figa, ells no es consideraven en absolut responsables i no estaven disposats a carregar amb ningú. Que s’encarregués l’empresa.

Resulta que el pacient era l’empresari de l’agència i organitzador del viatge. Es tractava d’un grup molt nombrós i heterogeni amb portadors nepalesos molt joves i novells. Quan va fallar ell el sistema es va esfonzar. 

Preguntes: Avaluar el comportament de l’agència que no va tenir capacitat per sol·lucionar problemes quan alguna cosa va fallar. Avaluar el comportament dels clients i si el fet de ser clients els exonera de tota responsabilitat. Fotografia baixant al pacient. 

Quart Cas. 1996. Cúmul d’expedicions comercials a la ruta normal de l’Everest. En relació a una tempesta, a l’acúmul de persones a passos on només hi pot passar un cada vegada i a la inexperiència de diversos clients, van morir una dotzena de persones inclosos alguns guies. Els anys següents, les agències no van deixar d’admetre clients inexperts, però els seus serveis mèdics feien evacuar als qui eren mès òbviament inexperts. Per poc Mal de Muntanya que tinguèssin es posaven d’acord en que es tractava d’un inici d’Edema Cerebral o Pulmonar i l’evacuaven en helicòpter. Les companyies d’assegurances es van alarmar per tants malalts evacuats que es curaven miraculosament abans d’arribar a Kathmandu i van amenaçar amb augmentar les primes de les assegurances per expedicions. S’en va parlar molt als fòrums pels volts de l’any 2000. Es devien posar d’acord en el preu adequat i fa temps que s’en parla. 

Preguntes. On pot portar la comercialització de les muntanyes?  És étic diagnosticar d’Edema Pulmonar i evacuar a qui no està tan malalt només perqué és un inexpert? Si les agències de trekking no volen córrer riscos amb clients inexperts podrien fer una selecció prèvia, o troben preferible cobrar i no saber? Fotografies. Cim Everest 2019 i Carles Vallés arribant al cim 1985. 

Imatges. Cua de turistes d'altitud i xerpes arribant al cim de l'Everest l'any 2016. Carles Vallés fotografiat arribant al cim l'any 1985.

3.- CASOS REFERENTS A LA CONTRACTACIÓ DE PORTADORS EN EXPEDICIONS

Cinqué Cas. 1977. Expedició a l’Hindu Kush d’Afganistà. Es contracten portadors fins al campament base. Un dels portadors, passa la càrrega a un nen de 13 anys. Carrega el nen i cobra ell. Protestem. L’oficial d’enllaç explica: el nen és orfe i responsable dels germans més petits. Si el despedim no podrà portar diners a casa. Avaluar quina és la resposta ética. I quina seria l’actitud possible. Fotografia nen carregat. 

Sisé Cas. 1982. Expedició al Manaslu. Es contracten portadors per pujar fins el campament base. Es contracta una familia tibetana completa. La mare porta una càrrega normal. El pare una càrrega extra amb sobresou. El nen no és oficialment portador contractat per l’expedició, però fa tot el trajecte de 14 dies carregant les coses de la família. Avaluar la situació. Fotografia nen carregat. 

Setè Cas. Un portador malalt. Expedició Manaslu 1982. Contractant els portadors vaig veure esperant a la cua un home groc com un canari. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys.Vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar a l’Ang Temba Xerpa per traduir. Ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai, el seu fill, era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres. Per no ofendre’l amb un tracte diferent. Fotografia Nai.

 

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA X

 

CAPÍTOL X.  MÉS ALT QUE L'EVEREST

Després d'un dinar que més val no descriure, ens vam reunir en una de les tendes per discutir els nostres plans. La qüestió que es plantejava era: què faríem d’en Pong? Diverses solucions van ser examinades, però cap era alhora pràctica i humana. Setciències, amb la precisió que el caracteritza, va resumir la situació declarant que havíem de acceptar a Pong com un dels riscos de la muntanya i concebre els nostres plans en conseqüència.

Cicerone va dir que ell i jo havíem patit a Pong durant quatre dies i que ara li tocava a un altre. Setciències va respondre que, en principi, estava completament d'acord, però que hauríem de llavors reflexionar en els mitjans d'establir la fórmula pràctica. Calia partir de la hipòtesi -va dir- que quan ens separéssim, Pong seguiria a el grup més nombrós, per tal de causar el màxim estrall. Però n'hi hauria prou amb una estratagema ben senzilla per burlar els seus propòsits. Érem ara cinc. De matinada, dos de nosaltres partiríem junts per anar a establir el campament 3, i els altres tres es quedarien al campament 2. Pong romandria, naturalment, amb aquests últims. Però poc després un dels tres partiria al seu torn, sigui per anar al campament 3, sigui per baixar al campament 1. Pong, un cop més, es quedaria amb la majoria. després, els dos que romanguessin encara al campament 2 se separarien. D'aquesta manera, l'esfera d'influència de Pong es trobaria reduïda a un sol individu.

-No és això molt dur per a l'últim? -Vaig preguntar.

-No serà per molt temps -va assegurar Setciències-. Podem establir torns segons les circumstàncies. Estem d'acord en principi?

Cicerone i jo vam canviar una mirada vacil·lant. Però Flaixos i Rodamon van declarar que era una excel·lent organització, i van felicitar a Setciències pel seu talent estratègic.

-Molt bé -va seguir aquest-. Vegem: és ben evident que Llunes i Cicerone no estan en condicions de pujar al campament 3.

-I tant! -van dir Flaixos i Rodamon a cor.

-A dir veritat -va continuar Setciències-, és indispensable que es prenguin un dia de descans.

-Absolutament -van dir Flaixos i Rodamon.

-Per tant s’han de quedar aquí amb en Pong.

-Aquesta és l'única solució -van dir Flaixos i Rodamon.

-Quant a vosaltres dos -va prosseguir Setciències-, presumeixo que no voldreu fer equip l'un amb l'altre.

-Certament, no -van dir Flaixos i Rodamon.

Jo em vaig preguntar per què.

-Jo aniré llavors al campament 3 amb un de vosaltres. Quin?

-Rodamon -va dir Flaixos.

-Flaixos -va dir Rodamon.

-Farieu millor fent-ho a cara o creu.

-Cara -va dir Flaixos.

-És creu -va dir Rodamon.

-Felicitacions, xaval -va declarar Flaixos-. Seràs tu el primer a pujar més alt que l'Everest.

-Però si he guanyat! -Va protestar Rodamon.

-Naturalment. És el que perd el que es queda aquí.

-Però jo creia que era al contrari.

-Per què?

-I bé ... -va començar Rodamon.

-Bé, entès -va seguir Flaixos-, si creus que ho haig d’intentar jo...

Rodamon no deia res.

-Tu no tens confiança en mi.

Rodamon romania amb el cap baix.

-Després de tot el que he fet per tu...

Rodamon va adoptar un aire embarassat.

-Molt bé -va dir Flaixos-. Anem a retirar-ho tot. I a repetir-ho. Qui guanya, tria. Cara.

-Ha sortit cara -va anunciar Rodamon.

-A mi em toca, doncs, triar -va dir Flaixos-. No volia dir-ho, però no em sento molt bé. No m'atreveixo a córrer el risc de fer figa ara. Baixaré al campament 1.

Rodamon va semblar una mica desconcertat. Es va retirar de la conversa i va quedar una llarga estona, les celles frunzides, remugant. De tant en tant obria la boca, com si anés a dir alguna cosa; després callava. Per acabar, va llançar un profund sospir i es va immobilitzar, la mirada fixa en el buit, com algú que ha abandonat tota esperança i que espera plàcidament la mort. Jo vaig olorar alguna cosa estranya en la seva actitud, però estava massa cansat per inquietar-me per això. A més, tenia altres preocupacions: com podríem suportar Cicerone i jo un dia més a la mercè de les abominacions de Pong?

Vaig plantejar la qüestió a Setciències, i aquest mestre de l'estratègia va proposar una seductora solució. Algú havia de atraure Pong fora de la tenda on cuinava, de manera que algú altre pogués robar queviures, que es dissimularien als nostres sacs de dormir. L'endemà subsistiriem amb aquestes reserves, dient a Pong que no teníem necessitat de menjar. Tindriem així tot un dia per donar descans al nostre sistema digestiu. Setciències va aconsellar als que viatgessin amb Pong que no prenguessin més que els aliments més senzills, sobre els quals el seu negre talent tindria menor efecte.

Això va ser el convingut. Era dur renunciar a les llaminadures amb què ens cuidàvem des de feia tant de temps, però més valia això que veure-les reduïdes a les repugnants mixtures que Cicerone i jo havíem hagut d’ingurgitar.

Es va organitzar el raid sobre les reserves de queviures. Rodamon va anar a amagar-se darrere d'una roca; després Cicerone va cridar a Pong a la nostra tenda i va entaular conversa amb ell. Tot just havien canviat uns quants borborigmes gastroverbals, quan Pong va aixecar el cap, com si hagués sentit un lleuger sorollet. Un instant més tard es precipitava fora de la tenda i el vam sentir llançar rugits mentre corria a la cuina.

Vam córrer darrere d'ell per veure a Rodamon perdre’s lluny, perseguit per Pong.

Setciències, sempre ràpid d'enginy, va desaparèixer de seguida a la cuina i va emergir d'ella amb els braços carregats de queviures. Va córrer amb la seva càrrega fins a la nostra tenda; havia estat inspirat i just a temps, doncs Pong, abandonant sobtadament la seva persecució, va tornar a grans passos a la seva tenda i es va posar a la gatzoneta sobre el llindar, considerant-nos amb una maligna mirada.

Rodamon havia desaparegut dels nostres ulls, i l'opinió general era que no el veuríem mai més. No hi havia més que una solució: organitzar una batuda. Es va enviar als portadors en la seva cerca, mentre que nosaltres ens quedàvem allà, disposats a defensar els nostres aliments al preu de les nostres vides, si calia, contra un altre atac.

L'equip de socors va arribar a les dues hores, amb Rodamon a l'esquena d'un portador petit, però robust. Pong no va dir res, i vam tornar tranquil·lament a les nostres tendes.

Malgrat el meu esgotament, vaig considerar que era el meu deure informar-me de tot el que havia passat des de la nostra última reunió a la base avançada cinc dies abans. Durant els dos dies que havia passat al campament 1, Setciències havia fet fondre tretze quintars de gel i procedit a una nova instal·lació dels seus termòmetres. Flaixos havia rodat més de sis-cents metres de pel·lícula, i si no hagués estat perquè un lamentable accident havia exposat les bobines a la llum, hauriem tingut unes belles seqüències. Rodamon havia ajustat les seves brúixoles tan minuciosament com mai brúixola alguna hagi pogut ser ajustada. Les que havien sobreviscut a l'operació havien de ser considerades com exactes, amb un petit marge d'error, però, que ell era incapaç de determinar.

Fem una crida a Catxes per radiotelefonia i vam saber que es recuperava lentament, però que no estimava oportú encara deixar el campament 1.

Vaig preguntar, en fi, si ningú tenia fenòmens estranys que comunicar-me. Vaig obtenir respostes extremadament interessants. Setciències i Flaixos havien estat víctimes, tots dos, d'al·lucinacions de grans altures. Setciències havia vist equacions diferencials, tubs d'assaig i màquines de Wimshurst mentre que Flaixos havia tingut l'horrible visió d'una cambra fosca. Rodamon havia manifestat una certa tendència a errar quan no estava encordat als altres. Estava convençut també per moments que el seguia un Tafaner fugaç. Quan se li vam preguntar què era un Tafaner fugaç, es va embolicar en explicacions disperses. Setciències va dir: "Molt divertit, Rodamón", com si aquest Tafaner fugaç no fos més que el fruit de la imaginació de Rodamon, i tots es van posar a riure. He de dir que, per mi, la broma va ser perfectament hermètica.

Encantats de trobar-nos de nou reunits, vam anar a dormir, i, tot i el sopar preparat per Pong, vaig passar una nit relativament tranquil·la.

* * *

L'endemà, al matí, érem tots drets de ben d'horeta. Rodamon i Setciències van partir sense esmorzar, amb la intenció de detenir-se per menjar quan fossin fora de la vista de Pong. Es van dur amb ells els plats més saborosos, no deixant-nos més que les llenties i la carn seca; el seu caràcter naturalment poc apetitós els feia considerar com a susceptibles d'escapar als infernals manejos de Pong. Flaixos va partir poc després amb el seu portador, deixant-nos a Cicerone i a mi en companyia de El Soo, de El Too i de Pong. Ens vam ficar als nostres sacs de dormir, on vam passar tot el dia, alimentant-nos de conserves fredes i ocultant acuradament les restes dels nostres menjars. A la tarda vam rebre una trucada de Flaixos que havia arribat sense incidències al campament 1, on havia retrobat a Catxes. Catxes -va dir- estava completament recuperat i es considerava reaclimatat. La seva llarga permanència dins del sac de dormir l’havia, però, fatigat, i no es jutjava encara en estat de pujar.

Setciències va contactar poc després. Rodamon i ell havien tingut una jornada dura, però havien aconseguit establir el campament 3 a deu mil tres-cents metres. Havien disposat cordes en els passos difícils. Setciències havia vist altres equacions diferencials. Pel que fa a Rodamon, manifestava una estranya tendència a marxar a recules.

* * *

A l'endemà ens vam aixecar molt d'hora. Havíem esgotat les nostres reserves secretes de queviures i vam haver de prendre un esmorzar a base de llenties i carn seca a la manera de Pong. Cicerone va prendre un mos i es va posar pàl·lid com un mort.

-Ho sento, nano -em va dir-; però no puc suportar-ho. Em cal tornar al campament 1.

Era una notícia trista, però no sorprenent. Ens vam separar amb profund pesar; havíem conegut junts moltes proves i molt dures. Vaig afirmar a Cicerone que la viril forma amb que havia suportat els seus patiments seria per a mi un exemple perpetu i que conservaria un il·luminat record dels sis dies que havíem passat junts. Cicerone va dir que ell tampoc els oblidaria.

Cicerone es va endur a El Too, deixant-me a El Soo i a Pong. Vaig permetre a El Soo prendre el cap de corda, desitjós com estava d'economitzar la meva energia mental. Jo anava a l'aguait d'al·lucinacions de grans altures i de transversions de Wharton. Diverses vegades vaig creure veure’n una, però no era més que una al·lucinació. Diverses vegades també vaig creure veure una al·lucinació, però no es tractava de res més que d'una taca sobre els vidres de les meves ulleres. Un cop, però, vaig veure una taca sobre els vidres de les meves ulleres, però no era més que una transversió que es va revelar ser una al·lucinació. Per lluitar contra els meus mals de panxa havia pres un esmorzar lleuger, i estava una mica afeblit per la inanició. Em vaig alimentar de comprimits antidispéptics, que em van donar mal de cap. Estava, a més, inquiet de veure el meu somni haver-se realitzat gairebé del tot, el que semblava un sinistre auguri.

Tot això perjudicava el ritme, tan indispensable a la marxa en alta muntanya. Vaig decidir, doncs, oblidar tota la resta i concentrar-me sobre el ritme. Tant em vaig preocupar de concentrar-me, que vaig acabar per estar obsessionat. Vaig començar a témer perdre el control del meu destí.

Afortunadament, vam arribar al campament 3 abans que hagués arribat a aquest extrem tan penós. Encara amo del meu destí, vaig retrobar a Setciències i a Rodamon, que s'estaven prenent un dia de descans. Com esperaven l'arribada de Pong, havien ja sopat i guardat les seves provisions fora del seu malèfic abast. Vaig haver de sopar, doncs, només llenties i carn seca.

Estava esgotat, però em sentia feliç davant la idea de desembarassar-me molt aviat de Pong. Les coses, no sé per què, van ocórrer molt altrament. Recorrent a l'estratègia anti-Pong, que -va dir ell- havia donat tan bons resultats al campament 2, Setciències va decidir que un de nosaltres hauria de partir sol l'endemà, al matí, deixant a Pong amb la majoria, és a dir els altres dos. Una mica més tard, un d'aquests partiria al seu torn, deixant a Pong amb l'últim. Com jo tenia necessitat de repòs, jo hauria de ser aquest últim home.

Setciències es va mostrar encantador. Em va dir que jo gaudia de tota la seva simpatia. Em va afirmar que, per la seva banda, ell estava encara més molest que jo. Em va assegurar que només el seu estricte sentit del deure li impedia emportar-se a Pong amb ell. Va declarar que mai havia conegut un conflicte tan confucià entre els seus desitjos personals i l'interès de l'expedició. Estava segur que jo el comprendria.

Vaig contestar que el comprenia molt bé i que compartia la seva molèstia. Li vaig suplicar es mostrés animós davant aquesta penosa situació i deixés que el deure fos la seva única recompensa. Em va agrair dient que no oblidaria les meves paraules. Li vaig desitjar bona nit amb un sentiment profund d'humilitat i em vaig retirar a la meva tenda solitària.

A l'endemà, al matí, Setciències va partir el primer, escortat d'un sol portador, per tal d'establir el campament 4. Rodamon va declarar que no se sentia bé de el tot i que li calia, a tot preu, baixar a al campament 1 per refer-se. Mentre esperàvem que el sol s'elevés al cel per prodigar algun calor, vaig tractar de decidir-lo a parlar de si mateix; vaig començar, no sense delicadesa, per dir-li que, al que havia cregut entendre, ell no tenia promesa. Em va respondre que, en efecte, no la tenia, i jo vaig declarar que un home d'un temperament tan vagabund com ell no havia de, evidentment, estar disposat a deixar-se encadenar per llaços familiars. Em va sorprendre molt al respondre'm que, en canvi, experimentava vivament la necessitat d'una llar on l'esperaria l’escollida del seu cor. Em va recordar que tots els ocells tenen un niu i totes les expedicions una base. Ell mateix es trobava justament en la trista posició d'una expedició sense base, d'un ocell sense niu. Durant les seves carreres errants consolava el seu cor solitari somiant que aviat trobaria l'objecte del seu desig. Li agradava pensar que un dia, al peu d'un llunyà turó, trobaria la seva llar espiritual; en una vila modesta, però ben construïda, amb tot el confort modern, descobriria l'ànima germana que esperava fidelment a l'estimat amb el qual somiava en silenci des de feia tants anys. Els seus viatges de recorregut errant -va dir- el portaven sempre a algun lloc; però en quina direcció, era una cosa que no sabia; a això es devia que l’haguèssim vist tantes vegades perdre el camí. 

Li vaig dir que estava commogut d'aquesta confidència. Comprenia molt bé el que sentia, havent jo mateix errat molt en la meva joventut. Vaig preguntar a Rodamon si no havia trobat mai una jove que fos del seu gust. Em va respondre que sí; que n’havia trobat moltes; de fet, no parava de trobar-se-les. Desgraciadament -em va dir- les perdia tan ràpidament com les trobava. Ell tenia el costum de portar-les d'excursió el dissabte a la tarda i, gairebé invariablement, les perdia en el curs d'aquestes sortides. La primera vegada havien estat sorpresos per la boira, i Rodamon havia aconsellat a la seva companya que es quedés on era mentre ell anava a buscar ajuda. Havia posat el rumb al Nord fins arribar a una granja, després de les quals havia partit amb un equip de socors cap al Sud. Aquella petita idiota es devia haver mogut, doncs no havien pogut trobar-la. Li vaig preguntar si ella havia tornat a casa. Em va dir que no s'havia assabentat; una noia que es desplaçava així en la boira, malgrat les seves consignes, no mereixia tot just que s'ocupessin de la seva sort. La jove següent va desaparèixer mentre Rodamon arreglava la seva brúixola. La tercera es va irritar perquè Rodamon l'havia fet donar diverses voltes sobre el mateix lloc per inadvertència, i el va plantar allà mateix. Havia perdut altres vàries al "Metro", dues o tres a Waterloo Station i algunes al laberint de Hampton Court. 

Li vaig aconsellar amistosament que la propera vegada que trobés una jove del seu gust no la deixés anar i que evités tot vagabunderia inútil. Em va dir que havia adoptat sovint aquesta decisió, però que això no semblava entrar en el seu caràcter. Era -em va explicar- una víctima del Destí. El que li estava destinat era trobar sense parar l'objecte dels seus desitjos i perdre-de-la de seguida, errar sobre la superfície de la terra sempre sol, sempre sense arrels.

Aquesta era -li vaig dir- l'essència mateixa de la tragèdia. Això era tan poètic, que havia de ser veritat. Vaig suplicar a Rodamon que es considerés com un ésser promès a un noble i sever destí, romandre sord als desitjos sense glòria i respondre a la crida de la seva vocació.

M'ho va agrair i em va prometre seguir els meus consells. Em va dir que el seu consol sobre aquesta terra era el de tenir de vegades, ell, l'etern errant, el privilegi de guiar els altres.

En això estàvem quan Pong va portar el dinar, i Rodamon va partir precipitadament cap al campament 1 amb el seu portador.

Sol, em vaig esforçar a meditar sobre les responsabilitats de comandament; però tan febles eren les meves facultats de concentració, que no vaig poder pensar en res més que en la melmelada de prunes. El campament 1 estava massa allunyat perquè pogués comunicar per ràdio amb els meus companys, que es trobaven allà; però a la tarda vaig tenir una llarga conversa amb Setciències, que havia establert el campament 4 a onze mil metres. Aquesta era una bona notícia; em va posar tan content, que vaig aconseguir, sense el menor esforç, pensar en la melmelada. Vaig preguntar a Setciències si li agradava la melmelada de prunes. Es devia imaginar, crec jo, que havia parat boig.