REFLEXIONS SOBRE L’ÉTICA A LA MUNTANYA

Sovint veiem personatges tirant-se els plats i els insults pel cap acusant-se mútuament de faltar als principis ètics. En realitat confonen ÉTICA i MORAL, que son germanes però que no son el mateix. L’Ética és la branca de la filosofia que estudia de forma sistemàtica i crítica la moralitat i els factors morals que guien la conducta humana. La Moral ja depèn de molts altres factors. És evident que no és igual néixer i educar-se a California que a Sibèria, com no és el mateix néixer i educar-se pobre a l’Àfrica que néixer ric i educar-se a les millors escoles escandinaves. Per això els humans tenim tantes diferències d’opinions, de criteri i de valors morals.

En canvi, la Ètica, paraula grossa, té un plantejament filosòfic universal. Les normes ètiques son fàcils de definir quan son molt generals. A tot el mon, totes les civilitzacions, les religions i les lleis tenen principis similars. El que és difícil és posar-se d’acord per fer-les baixar a la realitat en cada situació.

Els principis generals de l’ètica a tot arreu son: 

• Autonomia. A qui no és autònom per prendre decisions no se li pot exigir comportament ètic. Limitar l’autonomia dels demés tampoc és ètic. El concepte de llibertat és a la base de l’ètica. Qui obliga a fer una cosa no desitjada amenaçant amb una pistola és qui té un comportament no ètic, no qui fa la cosa.

• Beneficiència. Es tracta de fer el bé sense mirar a qui.

• Justícia. Per tothom. No és ètic si no és just. Aquí hi ha un dels punts on hi ha moltes discrepàncies, ja que sovint les lleis i la Justicia no coincideixen.

• No maleficència. No es pot fer mal mai a ningú en cap circumstància. 

Com veieu son uns principis angelicals. Tots sabem, però, que quan apareixen interessos econòmics, geoestratègics o els que siguin entre diversos col·lectius humans aquests principis acostumen a trontollar o directament són oblidats. 

Si us heu fixat, aquests principis es refereixen al comportament humà en relació als demés. Si portem aquests principis a la muntanya, no es tracta tant de COM s’aconsegueix un objectiu  sinó de com ens comportem amb els demés i amb l’entorn.

Les polèmiques sobre si s’han de posar preses artificials a passos difícils, si s’ha d’utilitzar oxigen per algunes ascensions o si es contracten tres xerpes per cada turista que vol pujar a l’Everest més aviat estan dins del camp de l’elegància i del que és el repte personal per a cadascú que en el camp de l’ètica. Que diríeu d’un muntanyenc que ha perdut una cama, que porta una pròtesi ortopèdica i que necessita una ajuda extra en un pas complexe? L’ètica està en tolerar-li o en prohibir-li? Un vell muntanyenc que sobreviu gràcies a un trasplantament pulmonar, no pot tornar al Pirineu, encara que sigui amb oxigen? Potser per ell seria un repte de molt alt nivell... 

No penso entrar en la polèmica de COM creuen els puristes que s’ha de pujar una muntanya. Crec que això depèn de les característiques de la persona i del moment. Recordeu: el primer principi de l’Ètica és l’Autonomia. Siguem doncs autònoms per prendre les nostres pròpies decisions i deixem que ho siguin els demés.

Altra cosa seria, per exemple, debatre sobre la freqüentació d’algunes zones de muntanya i la seva degradació. Però ho deixarem per debatre-ho en el camp del sentit comú, de l’ecologia i de la conservació de la Natura. L’Ètica és massa delicada per tractar temes que hauran de ser d’obligatori compliment i, més aviat que tard, restrictius.

De moment, doncs, per anar-nos entrenant a pensar en termes ètics us proposo uns problemes viscuts que van obligar a pendre decisions que poden ser discutibles.

Les reflexions que proposo, situacions viscudes son:

1. Sobre l’obligació de ajudar als malalts, ferits, esgotats o perduts.

2. Sobre les agències que comercien amb expedicions i trekkings.

3. Sobre la contractació de portadors en expedicions

1.- SOBRE L’OBLIGACIÓ DE SOCÒRRER

Pregunta: El nostre objectiu a muntanya és més important que auxiliar a una persona en perill?

Primer Cas. Una expedició, composta per europeus i pakistanesos (Karakorum, Pakistan, 1980) va deixar sol i abandonat a la muntanya, lluny de tot i de tothom, a un portador amb una pulmonia. Al dia següent el va trobar la nostra expedició. Vaig dubtar sobre quin era el meu deure: a) Cuidar-lo i portar-lo fins al poble més proper, deixant sols als meus companys d’expedició i a tots els altres portadors, o b) Deixar-lo allà en les millors condicions possibles i continuar amb els meus deures expedicionaris. Vaig triar una sol·lució intermitja, però encara ara rumio en si vaig fer el que havia de fer. Potser només vaig fer el que podia fer. 

Que vam fer? Aturar l’expedició mentre atenia al malalt i rumiava. Alliberar al portador dels queviures de la marxa que acabava la feina aquell vespre. Donar-li un sobresou perqué acompanyés al malalt al seu poble (eren veïns) i l’hi administrés els medicaments pel trajecte. La càrrega del portador que tornava la vam repartir entre els expedicionaris presents que vam acabar la jornada ben carregats. Afortunadament, el cas va acabar bé segons vam saber més tard.

Debats: Avaluar el comportament de l’expedició que va despedir i abandonar al malalt. Avaluar el comportament dels portadors i l’oficial d’enllaç pakistanès d’aquella expedició. Avaluar la nostra actuació. El relat complet és aquí: 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/02/un-portador-malalt.html

 

Segon cas. 1992. Trekking al Khumbu. A 4900 m d’altitud trobem un europeu en coma. Només la guia del seu grup, ben atabalada, s’estava amb ell sense entendre que passava. Els altres membres del seu grup havien decidit continuar el seu trekking i ascensió i els van deixar sols. El diagnòstic va ser fàcil: Edema Cerebral d’Altitud de llibre. El malalt era un homenàs de dos metres, absolutament incompetent a la muntanya, de tracte difícil i inadequat que l’havia indisposat amb els companys. Havia aparegut a Kathmandu, contractant el trekking per Internet i no el coneixia ningú del grup.

Que vam fer? Canviar els nostres plans. Mentre una persona sense pes baixava fins a l’hospital de Pheriche (4000m) a buscar la bossa hiperbàrica, els demés vam anar a Lobuche, llogar un iac, carregar al personatge al iac i vam anar perdent altitud fins arribar a l’hospital. La cosa va acabar bé, però retrobat el pacient a Kathmandu, el seu caràcter i capacitats seguien sent lamentables.

Preguntes: Avaluar el comportament dels companys o clients de l’agència. Avaluar també la responsabilitat de l’agència que accepta diners de qui no està capacitat sense cap selecció prèvia.  Avaluar la responsabilitat de cadascú incloent la de qui no s’integra al grup.

2.- SOBRE LES AGÈNCIES QUE COMERCIEN AMB EXPEDICIONS I TREKKINGS

Tercer cas. 2007. Trekking al Kailas. Una nit ens avisen per visitar a un europeu en coma a 5000 metres. Edema Cerebral d’Altitud greu. Cagat, pixat i pelat de fred al terra d’una tenda sense sac de dormir. Les recomanacions al grup van ser clares. Roba seca, sac de dormir càlid, sopa calenta ja que podia beure, i, abans de que sortís el sol, marxar del campament i perdre altitud. Tractament amb dexametasona, encara que no sigui clara la seva eficàcia en l’ECA.

L’endemà, baixant cap al poble de Darchen, trobem un home en roba interior caigut al camí. Un jove portador nepalès, impotent, s’estava sobre una pedra. Era el pacient de la nit anterior, amb la mateixa roba bruta, ara ja seca. L’home podia caminar si l’aguantàvem dret; si el deixàvem sol no es podia mantenir dret. Típic de l’ECA. Entre tots, el portador nepalés, un tibetà que s’hi va afegir, i nosaltres quatre, el vam anar baixant cap al poble. Sis hores per un trajecte que hauríem fet en dos. En arribar, rebuda apoteòsica; els components del grup, indis i alemanys, van venir a preguntar-nos com estava el malalt. M’acostumo a enfadar poc, però aquella emprenyada va ser apocalíptica. Com s’atrevien a deixar a un malalt caigut a la muntanya sense assistir-lo? Qui era el responsable de tot plegat per trobar la manera d’evacuar aquell home a l’hospital més proper? Cara de sorpresa dels turistes. L’expert era el malalt, ells no sabien res de muntanya, ni de l’altitud ni de les seves malalties. Ells havien pagat per qué els portessin a fer la volta al Kailas. Si l’empresa feia figa, ells no es consideraven en absolut responsables i no estaven disposats a carregar amb ningú. Que s’encarregués l’empresa.

Resulta que el pacient era l’empresari de l’agència i organitzador del viatge. Es tractava d’un grup molt nombrós i heterogeni amb portadors nepalesos molt joves i novells. Quan va fallar ell el sistema es va esfonzar. 

Preguntes: Avaluar el comportament de l’agència que no va tenir capacitat per sol·lucionar problemes quan alguna cosa va fallar. Avaluar el comportament dels clients i si el fet de ser clients els exonera de tota responsabilitat. Fotografia baixant al pacient. 

Quart Cas. 1996. Cúmul d’expedicions comercials a la ruta normal de l’Everest. En relació a una tempesta, a l’acúmul de persones a passos on només hi pot passar un cada vegada i a la inexperiència de diversos clients, van morir una dotzena de persones inclosos alguns guies. Els anys següents, les agències no van deixar d’admetre clients inexperts, però els seus serveis mèdics feien evacuar als qui eren mès òbviament inexperts. Per poc Mal de Muntanya que tinguèssin es posaven d’acord en que es tractava d’un inici d’Edema Cerebral o Pulmonar i l’evacuaven en helicòpter. Les companyies d’assegurances es van alarmar per tants malalts evacuats que es curaven miraculosament abans d’arribar a Kathmandu i van amenaçar amb augmentar les primes de les assegurances per expedicions. S’en va parlar molt als fòrums pels volts de l’any 2000. Es devien posar d’acord en el preu adequat i fa temps que s’en parla. 

Preguntes. On pot portar la comercialització de les muntanyes?  És étic diagnosticar d’Edema Pulmonar i evacuar a qui no està tan malalt només perqué és un inexpert? Si les agències de trekking no volen córrer riscos amb clients inexperts podrien fer una selecció prèvia, o troben preferible cobrar i no saber? Fotografies. Cim Everest 2019 i Carles Vallés arribant al cim 1985. 

Imatges. Cua de turistes d'altitud i xerpes arribant al cim de l'Everest l'any 2016. Carles Vallés fotografiat arribant al cim l'any 1985.

3.- CASOS REFERENTS A LA CONTRACTACIÓ DE PORTADORS EN EXPEDICIONS

Cinqué Cas. 1977. Expedició a l’Hindu Kush d’Afganistà. Es contracten portadors fins al campament base. Un dels portadors, passa la càrrega a un nen de 13 anys. Carrega el nen i cobra ell. Protestem. L’oficial d’enllaç explica: el nen és orfe i responsable dels germans més petits. Si el despedim no podrà portar diners a casa. Avaluar quina és la resposta ética. I quina seria l’actitud possible. Fotografia nen carregat. 

Sisé Cas. 1982. Expedició al Manaslu. Es contracten portadors per pujar fins el campament base. Es contracta una familia tibetana completa. La mare porta una càrrega normal. El pare una càrrega extra amb sobresou. El nen no és oficialment portador contractat per l’expedició, però fa tot el trajecte de 14 dies carregant les coses de la família. Avaluar la situació. Fotografia nen carregat. 

Setè Cas. Un portador malalt. Expedició Manaslu 1982. Contractant els portadors vaig veure esperant a la cua un home groc com un canari. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys.Vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar a l’Ang Temba Xerpa per traduir. Ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai, el seu fill, era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres. Per no ofendre’l amb un tracte diferent. Fotografia Nai.

 

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA X

 

CAPÍTOL X.  MÉS ALT QUE L'EVEREST

Després d'un dinar que més val no descriure, ens vam reunir en una de les tendes per discutir els nostres plans. La qüestió que es plantejava era: què faríem d’en Pong? Diverses solucions van ser examinades, però cap era alhora pràctica i humana. Setciències, amb la precisió que el caracteritza, va resumir la situació declarant que havíem de acceptar a Pong com un dels riscos de la muntanya i concebre els nostres plans en conseqüència.

Cicerone va dir que ell i jo havíem patit a Pong durant quatre dies i que ara li tocava a un altre. Setciències va respondre que, en principi, estava completament d'acord, però que hauríem de llavors reflexionar en els mitjans d'establir la fórmula pràctica. Calia partir de la hipòtesi -va dir- que quan ens separéssim, Pong seguiria a el grup més nombrós, per tal de causar el màxim estrall. Però n'hi hauria prou amb una estratagema ben senzilla per burlar els seus propòsits. Érem ara cinc. De matinada, dos de nosaltres partiríem junts per anar a establir el campament 3, i els altres tres es quedarien al campament 2. Pong romandria, naturalment, amb aquests últims. Però poc després un dels tres partiria al seu torn, sigui per anar al campament 3, sigui per baixar al campament 1. Pong, un cop més, es quedaria amb la majoria. després, els dos que romanguessin encara al campament 2 se separarien. D'aquesta manera, l'esfera d'influència de Pong es trobaria reduïda a un sol individu.

-No és això molt dur per a l'últim? -Vaig preguntar.

-No serà per molt temps -va assegurar Setciències-. Podem establir torns segons les circumstàncies. Estem d'acord en principi?

Cicerone i jo vam canviar una mirada vacil·lant. Però Flaixos i Rodamon van declarar que era una excel·lent organització, i van felicitar a Setciències pel seu talent estratègic.

-Molt bé -va seguir aquest-. Vegem: és ben evident que Llunes i Cicerone no estan en condicions de pujar al campament 3.

-I tant! -van dir Flaixos i Rodamon a cor.

-A dir veritat -va continuar Setciències-, és indispensable que es prenguin un dia de descans.

-Absolutament -van dir Flaixos i Rodamon.

-Per tant s’han de quedar aquí amb en Pong.

-Aquesta és l'única solució -van dir Flaixos i Rodamon.

-Quant a vosaltres dos -va prosseguir Setciències-, presumeixo que no voldreu fer equip l'un amb l'altre.

-Certament, no -van dir Flaixos i Rodamon.

Jo em vaig preguntar per què.

-Jo aniré llavors al campament 3 amb un de vosaltres. Quin?

-Rodamon -va dir Flaixos.

-Flaixos -va dir Rodamon.

-Farieu millor fent-ho a cara o creu.

-Cara -va dir Flaixos.

-És creu -va dir Rodamon.

-Felicitacions, xaval -va declarar Flaixos-. Seràs tu el primer a pujar més alt que l'Everest.

-Però si he guanyat! -Va protestar Rodamon.

-Naturalment. És el que perd el que es queda aquí.

-Però jo creia que era al contrari.

-Per què?

-I bé ... -va començar Rodamon.

-Bé, entès -va seguir Flaixos-, si creus que ho haig d’intentar jo...

Rodamon no deia res.

-Tu no tens confiança en mi.

Rodamon romania amb el cap baix.

-Després de tot el que he fet per tu...

Rodamon va adoptar un aire embarassat.

-Molt bé -va dir Flaixos-. Anem a retirar-ho tot. I a repetir-ho. Qui guanya, tria. Cara.

-Ha sortit cara -va anunciar Rodamon.

-A mi em toca, doncs, triar -va dir Flaixos-. No volia dir-ho, però no em sento molt bé. No m'atreveixo a córrer el risc de fer figa ara. Baixaré al campament 1.

Rodamon va semblar una mica desconcertat. Es va retirar de la conversa i va quedar una llarga estona, les celles frunzides, remugant. De tant en tant obria la boca, com si anés a dir alguna cosa; després callava. Per acabar, va llançar un profund sospir i es va immobilitzar, la mirada fixa en el buit, com algú que ha abandonat tota esperança i que espera plàcidament la mort. Jo vaig olorar alguna cosa estranya en la seva actitud, però estava massa cansat per inquietar-me per això. A més, tenia altres preocupacions: com podríem suportar Cicerone i jo un dia més a la mercè de les abominacions de Pong?

Vaig plantejar la qüestió a Setciències, i aquest mestre de l'estratègia va proposar una seductora solució. Algú havia de atraure Pong fora de la tenda on cuinava, de manera que algú altre pogués robar queviures, que es dissimularien als nostres sacs de dormir. L'endemà subsistiriem amb aquestes reserves, dient a Pong que no teníem necessitat de menjar. Tindriem així tot un dia per donar descans al nostre sistema digestiu. Setciències va aconsellar als que viatgessin amb Pong que no prenguessin més que els aliments més senzills, sobre els quals el seu negre talent tindria menor efecte.

Això va ser el convingut. Era dur renunciar a les llaminadures amb què ens cuidàvem des de feia tant de temps, però més valia això que veure-les reduïdes a les repugnants mixtures que Cicerone i jo havíem hagut d’ingurgitar.

Es va organitzar el raid sobre les reserves de queviures. Rodamon va anar a amagar-se darrere d'una roca; després Cicerone va cridar a Pong a la nostra tenda i va entaular conversa amb ell. Tot just havien canviat uns quants borborigmes gastroverbals, quan Pong va aixecar el cap, com si hagués sentit un lleuger sorollet. Un instant més tard es precipitava fora de la tenda i el vam sentir llançar rugits mentre corria a la cuina.

Vam córrer darrere d'ell per veure a Rodamon perdre’s lluny, perseguit per Pong.

Setciències, sempre ràpid d'enginy, va desaparèixer de seguida a la cuina i va emergir d'ella amb els braços carregats de queviures. Va córrer amb la seva càrrega fins a la nostra tenda; havia estat inspirat i just a temps, doncs Pong, abandonant sobtadament la seva persecució, va tornar a grans passos a la seva tenda i es va posar a la gatzoneta sobre el llindar, considerant-nos amb una maligna mirada.

Rodamon havia desaparegut dels nostres ulls, i l'opinió general era que no el veuríem mai més. No hi havia més que una solució: organitzar una batuda. Es va enviar als portadors en la seva cerca, mentre que nosaltres ens quedàvem allà, disposats a defensar els nostres aliments al preu de les nostres vides, si calia, contra un altre atac.

L'equip de socors va arribar a les dues hores, amb Rodamon a l'esquena d'un portador petit, però robust. Pong no va dir res, i vam tornar tranquil·lament a les nostres tendes.

Malgrat el meu esgotament, vaig considerar que era el meu deure informar-me de tot el que havia passat des de la nostra última reunió a la base avançada cinc dies abans. Durant els dos dies que havia passat al campament 1, Setciències havia fet fondre tretze quintars de gel i procedit a una nova instal·lació dels seus termòmetres. Flaixos havia rodat més de sis-cents metres de pel·lícula, i si no hagués estat perquè un lamentable accident havia exposat les bobines a la llum, hauriem tingut unes belles seqüències. Rodamon havia ajustat les seves brúixoles tan minuciosament com mai brúixola alguna hagi pogut ser ajustada. Les que havien sobreviscut a l'operació havien de ser considerades com exactes, amb un petit marge d'error, però, que ell era incapaç de determinar.

Fem una crida a Catxes per radiotelefonia i vam saber que es recuperava lentament, però que no estimava oportú encara deixar el campament 1.

Vaig preguntar, en fi, si ningú tenia fenòmens estranys que comunicar-me. Vaig obtenir respostes extremadament interessants. Setciències i Flaixos havien estat víctimes, tots dos, d'al·lucinacions de grans altures. Setciències havia vist equacions diferencials, tubs d'assaig i màquines de Wimshurst mentre que Flaixos havia tingut l'horrible visió d'una cambra fosca. Rodamon havia manifestat una certa tendència a errar quan no estava encordat als altres. Estava convençut també per moments que el seguia un Tafaner fugaç. Quan se li vam preguntar què era un Tafaner fugaç, es va embolicar en explicacions disperses. Setciències va dir: "Molt divertit, Rodamón", com si aquest Tafaner fugaç no fos més que el fruit de la imaginació de Rodamon, i tots es van posar a riure. He de dir que, per mi, la broma va ser perfectament hermètica.

Encantats de trobar-nos de nou reunits, vam anar a dormir, i, tot i el sopar preparat per Pong, vaig passar una nit relativament tranquil·la.

* * *

L'endemà, al matí, érem tots drets de ben d'horeta. Rodamon i Setciències van partir sense esmorzar, amb la intenció de detenir-se per menjar quan fossin fora de la vista de Pong. Es van dur amb ells els plats més saborosos, no deixant-nos més que les llenties i la carn seca; el seu caràcter naturalment poc apetitós els feia considerar com a susceptibles d'escapar als infernals manejos de Pong. Flaixos va partir poc després amb el seu portador, deixant-nos a Cicerone i a mi en companyia de El Soo, de El Too i de Pong. Ens vam ficar als nostres sacs de dormir, on vam passar tot el dia, alimentant-nos de conserves fredes i ocultant acuradament les restes dels nostres menjars. A la tarda vam rebre una trucada de Flaixos que havia arribat sense incidències al campament 1, on havia retrobat a Catxes. Catxes -va dir- estava completament recuperat i es considerava reaclimatat. La seva llarga permanència dins del sac de dormir l’havia, però, fatigat, i no es jutjava encara en estat de pujar.

Setciències va contactar poc després. Rodamon i ell havien tingut una jornada dura, però havien aconseguit establir el campament 3 a deu mil tres-cents metres. Havien disposat cordes en els passos difícils. Setciències havia vist altres equacions diferencials. Pel que fa a Rodamon, manifestava una estranya tendència a marxar a recules.

* * *

A l'endemà ens vam aixecar molt d'hora. Havíem esgotat les nostres reserves secretes de queviures i vam haver de prendre un esmorzar a base de llenties i carn seca a la manera de Pong. Cicerone va prendre un mos i es va posar pàl·lid com un mort.

-Ho sento, nano -em va dir-; però no puc suportar-ho. Em cal tornar al campament 1.

Era una notícia trista, però no sorprenent. Ens vam separar amb profund pesar; havíem conegut junts moltes proves i molt dures. Vaig afirmar a Cicerone que la viril forma amb que havia suportat els seus patiments seria per a mi un exemple perpetu i que conservaria un il·luminat record dels sis dies que havíem passat junts. Cicerone va dir que ell tampoc els oblidaria.

Cicerone es va endur a El Too, deixant-me a El Soo i a Pong. Vaig permetre a El Soo prendre el cap de corda, desitjós com estava d'economitzar la meva energia mental. Jo anava a l'aguait d'al·lucinacions de grans altures i de transversions de Wharton. Diverses vegades vaig creure veure’n una, però no era més que una al·lucinació. Diverses vegades també vaig creure veure una al·lucinació, però no es tractava de res més que d'una taca sobre els vidres de les meves ulleres. Un cop, però, vaig veure una taca sobre els vidres de les meves ulleres, però no era més que una transversió que es va revelar ser una al·lucinació. Per lluitar contra els meus mals de panxa havia pres un esmorzar lleuger, i estava una mica afeblit per la inanició. Em vaig alimentar de comprimits antidispéptics, que em van donar mal de cap. Estava, a més, inquiet de veure el meu somni haver-se realitzat gairebé del tot, el que semblava un sinistre auguri.

Tot això perjudicava el ritme, tan indispensable a la marxa en alta muntanya. Vaig decidir, doncs, oblidar tota la resta i concentrar-me sobre el ritme. Tant em vaig preocupar de concentrar-me, que vaig acabar per estar obsessionat. Vaig començar a témer perdre el control del meu destí.

Afortunadament, vam arribar al campament 3 abans que hagués arribat a aquest extrem tan penós. Encara amo del meu destí, vaig retrobar a Setciències i a Rodamon, que s'estaven prenent un dia de descans. Com esperaven l'arribada de Pong, havien ja sopat i guardat les seves provisions fora del seu malèfic abast. Vaig haver de sopar, doncs, només llenties i carn seca.

Estava esgotat, però em sentia feliç davant la idea de desembarassar-me molt aviat de Pong. Les coses, no sé per què, van ocórrer molt altrament. Recorrent a l'estratègia anti-Pong, que -va dir ell- havia donat tan bons resultats al campament 2, Setciències va decidir que un de nosaltres hauria de partir sol l'endemà, al matí, deixant a Pong amb la majoria, és a dir els altres dos. Una mica més tard, un d'aquests partiria al seu torn, deixant a Pong amb l'últim. Com jo tenia necessitat de repòs, jo hauria de ser aquest últim home.

Setciències es va mostrar encantador. Em va dir que jo gaudia de tota la seva simpatia. Em va afirmar que, per la seva banda, ell estava encara més molest que jo. Em va assegurar que només el seu estricte sentit del deure li impedia emportar-se a Pong amb ell. Va declarar que mai havia conegut un conflicte tan confucià entre els seus desitjos personals i l'interès de l'expedició. Estava segur que jo el comprendria.

Vaig contestar que el comprenia molt bé i que compartia la seva molèstia. Li vaig suplicar es mostrés animós davant aquesta penosa situació i deixés que el deure fos la seva única recompensa. Em va agrair dient que no oblidaria les meves paraules. Li vaig desitjar bona nit amb un sentiment profund d'humilitat i em vaig retirar a la meva tenda solitària.

A l'endemà, al matí, Setciències va partir el primer, escortat d'un sol portador, per tal d'establir el campament 4. Rodamon va declarar que no se sentia bé de el tot i que li calia, a tot preu, baixar a al campament 1 per refer-se. Mentre esperàvem que el sol s'elevés al cel per prodigar algun calor, vaig tractar de decidir-lo a parlar de si mateix; vaig començar, no sense delicadesa, per dir-li que, al que havia cregut entendre, ell no tenia promesa. Em va respondre que, en efecte, no la tenia, i jo vaig declarar que un home d'un temperament tan vagabund com ell no havia de, evidentment, estar disposat a deixar-se encadenar per llaços familiars. Em va sorprendre molt al respondre'm que, en canvi, experimentava vivament la necessitat d'una llar on l'esperaria l’escollida del seu cor. Em va recordar que tots els ocells tenen un niu i totes les expedicions una base. Ell mateix es trobava justament en la trista posició d'una expedició sense base, d'un ocell sense niu. Durant les seves carreres errants consolava el seu cor solitari somiant que aviat trobaria l'objecte del seu desig. Li agradava pensar que un dia, al peu d'un llunyà turó, trobaria la seva llar espiritual; en una vila modesta, però ben construïda, amb tot el confort modern, descobriria l'ànima germana que esperava fidelment a l'estimat amb el qual somiava en silenci des de feia tants anys. Els seus viatges de recorregut errant -va dir- el portaven sempre a algun lloc; però en quina direcció, era una cosa que no sabia; a això es devia que l’haguèssim vist tantes vegades perdre el camí. 

Li vaig dir que estava commogut d'aquesta confidència. Comprenia molt bé el que sentia, havent jo mateix errat molt en la meva joventut. Vaig preguntar a Rodamon si no havia trobat mai una jove que fos del seu gust. Em va respondre que sí; que n’havia trobat moltes; de fet, no parava de trobar-se-les. Desgraciadament -em va dir- les perdia tan ràpidament com les trobava. Ell tenia el costum de portar-les d'excursió el dissabte a la tarda i, gairebé invariablement, les perdia en el curs d'aquestes sortides. La primera vegada havien estat sorpresos per la boira, i Rodamon havia aconsellat a la seva companya que es quedés on era mentre ell anava a buscar ajuda. Havia posat el rumb al Nord fins arribar a una granja, després de les quals havia partit amb un equip de socors cap al Sud. Aquella petita idiota es devia haver mogut, doncs no havien pogut trobar-la. Li vaig preguntar si ella havia tornat a casa. Em va dir que no s'havia assabentat; una noia que es desplaçava així en la boira, malgrat les seves consignes, no mereixia tot just que s'ocupessin de la seva sort. La jove següent va desaparèixer mentre Rodamon arreglava la seva brúixola. La tercera es va irritar perquè Rodamon l'havia fet donar diverses voltes sobre el mateix lloc per inadvertència, i el va plantar allà mateix. Havia perdut altres vàries al "Metro", dues o tres a Waterloo Station i algunes al laberint de Hampton Court. 

Li vaig aconsellar amistosament que la propera vegada que trobés una jove del seu gust no la deixés anar i que evités tot vagabunderia inútil. Em va dir que havia adoptat sovint aquesta decisió, però que això no semblava entrar en el seu caràcter. Era -em va explicar- una víctima del Destí. El que li estava destinat era trobar sense parar l'objecte dels seus desitjos i perdre-de-la de seguida, errar sobre la superfície de la terra sempre sol, sempre sense arrels.

Aquesta era -li vaig dir- l'essència mateixa de la tragèdia. Això era tan poètic, que havia de ser veritat. Vaig suplicar a Rodamon que es considerés com un ésser promès a un noble i sever destí, romandre sord als desitjos sense glòria i respondre a la crida de la seva vocació.

M'ho va agrair i em va prometre seguir els meus consells. Em va dir que el seu consol sobre aquesta terra era el de tenir de vegades, ell, l'etern errant, el privilegi de guiar els altres.

En això estàvem quan Pong va portar el dinar, i Rodamon va partir precipitadament cap al campament 1 amb el seu portador.

Sol, em vaig esforçar a meditar sobre les responsabilitats de comandament; però tan febles eren les meves facultats de concentració, que no vaig poder pensar en res més que en la melmelada de prunes. El campament 1 estava massa allunyat perquè pogués comunicar per ràdio amb els meus companys, que es trobaven allà; però a la tarda vaig tenir una llarga conversa amb Setciències, que havia establert el campament 4 a onze mil metres. Aquesta era una bona notícia; em va posar tan content, que vaig aconseguir, sense el menor esforç, pensar en la melmelada. Vaig preguntar a Setciències si li agradava la melmelada de prunes. Es devia imaginar, crec jo, que havia parat boig.

UN PISCOLABIS A KHAPLU

Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.

Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2. 

No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.

 
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.

El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.

Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.

Veieu les imatges. 

 

Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.

Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.

I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.

 
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.

        

Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.

 

Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.

La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.

Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.

   

FONT D’AIGUA PICANT AL KARAKORUM

Si un servidor estigués molt interessat en fer diners i poc interessat en la preservació de les muntanyes, la seva gent i el seu entorn, faria anys que hauria posat un negoci de balnearis al Karakorum. Com que no és el cas, com que han passat molts anys i com que ja ho sap tothom, ho puc explicar.

L’any 1980 una expedició de Barcelona va anar al Karakorum amb la dèria de pujar un vuit-mil. Va sortir bé i Pere Aymerich i Enric Font van fer cim al Gasherbrum II de 8035 m.

Es poden llegir els diaris i veure el film d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Aquell any, els vehicles podien arribar fins al poble de Shigar. Allà començava la marxa a peu seguint la vall del riu Braldo i posteriorment la glacera de Baltoro.

Les etapes? Dassu, Chapko, Chango, Askole, que era i és el poblat més gran de la vall, Korophon, Dumordo jhula, travessar la glacera de Biafo, Paiju, travessar la glacera Baltoro, Liligo, Urdukas, Gore, Concordia Place, bivac a la glacera i Campament base del G-II al dotzé dia de marxa. Em diuen que actualment la carretera arriba fins mes amunt d’Askole, poble on actualment hi ha un parell d’hotels i de restaurants. Ja mai més serà com ho vam veure l’any 1980.

El cas és que prop de Chango i abans d’arribar a Askole hi ha unes piscines d’aigua sulfurosa calenta. La banyada per treure la pols i la suor de dos dies de pistes i caminades va ser memorable. Ni us explico com va ser el bany de la baixada després de cinc setmanes a la muntanya, sense rentar-nos ni el cap ni els peus ni el que hi havia al mig.

Veieu al diari de l’expedició, la descripció dels dies 4 de juliol i 13 d’agost sobre aquest tema:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

La veritat va ser que en aquella expedició, córre, corre que fem tard, no vaig tenir temps per explorar gaire. Només explico això per situar al mapa el que us diré ara.

Uns anys després, l’any 1988 una altra expedició catalana va tornar al Karakorum. L’objectiu era el K2. Dos dels sis membres de l’expedició al Gasherbrum II de 1980, repetíem en aquesta nova expedició i ja coneixíem el terreny.

Poques variacions en el trajecte de la marxa d’aproximació. Algun camí i algun pont havien millorat. Banys memorables de pujada i de baixada a les mateixes fonts i piscines naturals d’aigua termal. En aquella època, solitàries. Ni els naturals del país les freqüentaven.

A la marxa de baixada d’aquesta segona expedició vam tenir una estona de respir en acabar de passar el pont penjat del riu Dumordo. Feia un sol de justícia i les cantimplores eren buides.     

Imatges. Travessant el riu Dumordo per la tirolina l’any 1988, a pocs metres de la font que queda a l’esquena del fotògraf.

Mentre acabava de passar la resta de l’expedició, descansant a l’ombra d’unes roques, vaig veure sortir un raig d’aigua que omplia un toll entre unes penyes esquerdades i s’escolava cap al riu. L’aigua no sortia del riu, bruta i terrosa; venia directament del cor de la muntanya i era ben clara.

Cap allà, a omplir la cantimplora.

Uns portadors baltis em van avisar:

“This water no good, doctor sahib”.

Vaja, que diuen aquests, ara. A veure? La vaig tastar, perqué si venia de dalt la muntanya no podia ser infectada. Heu tastat mai l’aigua de Vichy? Era una aigua amb bombolletes, lleugerament salada.

Vam omplir les cantimplores, amb gran alarma dels baltis, que van anar a explicar-li al sirdar. Vaig haver d’explicar que al nostre país fonts d’aigua com aquesta estaven molt ben valorades i els metges les recomanàvem pel mal de pedra dels ronyons. Es van quedar parats, però ens van deixar fer.

El cas és que vam anar tirant avall amb les cantimplores plenes d’aquella aigua i evidentment no ens va passar res dolent per beure d’aquella font d’aigua bicarbonatada i efervescent.

Recordeu. A la riba dreta orogràfica del riu Dumordo, prop de l’aiguabarreig amb el Braldo. La Font Picant del Karakorum!

Potser ara hi hagi una embotelladora...

EL MISTERI DE RONGBUK

LA LLEGENDA DE L’EVEREST

Conrad Anker i David Roberts

2000. Símbol Editors. ISBN 84-930135-6-0

LOS FANTASMAS DEL EVEREST

Jochen Hemmleb, Larry A. Johnson i Eric R. Simonson

2000. Plaza Janés Editores SA. ISBN 84-01-37675-0

El dia 8 de juny de 1924 George Leigh Mallory i Andrew Comyn Irvine a qui deien “Sandy”, van ser vistos per darrera vegada a l’aresta nordest de l’Everest. Eren a uns 8300 metres d’altitud arribant a l’anomenat 1er graó. No van tornar mai.

Si van desaparèixer mentre ascendien cap al cim o si van caure mentre baixaven és una polèmica que encara dura. 

L’any 1933 una altra expedició britànica va trobar un piolet a 8400 metres d’altitud, abans d’arribar al Primer Graó. Forçosament havia de ser de Mallory o d’Irvine. La senyal amb tres osques, la mateixa que tenien altres eines de l’Irvine, fa pensar que era el seu. L’any 1991 es va trobar una de les seves ampolles d’oxígen a 8475 metres. L’any 2001, es va trobar una de les seves manyoples a 8440 metres. Totes aquestes troballes es van fer a prop de l’aresta nordest pel que sembla clar que crestejaven i no que anaven cap a l’enorme camp de roques inestables per on havia creuat Edward Felix Norton uns dies abans fins arribar a 8570 metres per l’anomenat precisament corredor Norton. Veieu l’esquema:

 

Imatge obtinguda a Internet i modificada per incloure l’expedició de 1985. 

L’any 1999, una expedició comercial, la “Mallory & Irvine Research Expedition” va trobar el cos de George Mallory a 8100 metres a la vertical d’on s’havia trobat el piolet. El cos d’Andrew Irvine deu seguir allà on va caure i ningú no sap on és.

En aquests dos llibres, els protagonistes relaten l’expedició, els conflictes que van anar trobant, especialment els legals i com els van anar resolent. De fet, que uns expedicionaris fèssin un llibre i uns altres l‘altre llibre ja ens orienta una mica. També relaten l’ascensió al cim de Conrad Anker i Dave Hahn uns dies després de la troballa. 

El primer que em puja al cap és la comparació amb les Expedicions Catalanes de 1983 i 1985. Un periodista francès que va arribar fins al campament base un d’aquells anys ens va dir que aviat hi hauria “plus d’alpinistes que de cailloux”. Tenia raó. Ja hi més alpinistes que pedres. Prop del campament base hi ha restaurants, hotels, Wi-fi, oficina de correus, pista d’aterratge i botigues. Els muntanyencs s’enfilen esquivant una xarxa de velles cordes fixes, cossos congelats i batallant amb decisions difícils com seguir o ajudar a altres alpinistes malats o accidentats. A gran altitud, cada alpinista sol amb ell mateix, però enquadrat en una processó. Soledat poca, solitud potser si.

Si voleu comparar fotografies de la via nord de l’Everest i del campament base dels anys 1983 i 2019, cliqueu aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

El segon tema és el debat de si van arribar o no van arribar al cim. Hi ha qui pensa que donada la capacitat i la determinació de Mallory és possible que arribèssin al cim i desapareguèssin a la baixada. Hipòtesi romàntica. En canvi, la major part dels entesos i dels qui coneixen l’Everest consideren que hi ha suficients arguments per creure-ho altament improbable. Les restes de George Mallory es van trobar per sota del Primer Graó uns 300 metres més avall d’on es van trobar el piolet, la manyopla i l’ampolla d’oxígen. El cos de Mallory té la cama dreta fracturada, encara amb la bota de sola clavetejada, i la corda d’escalada trencada a prop del cos. Sembla evident que va caure. I l’Andrew Irvine? Va caure també i va seguir fins el peu de la paret o es va trencar la corda, va caure per l’altre costat de l’aresta i descansa a la paret Est?

Qui ho sabrà?

Només poso alguna dada:

A l’Expedició catalana de 1985, el campament VI es va posar a 8450 metres, prop de la cresta i ben a prop d’on devien caure. D’aquell campament fins el cim i tornar, una cordada de sis muntanyencs experts, amb material, roba i nutrició moderna, ben convençuts de la feina, hi va esmerçar quaranta hores (40 hores) incloent un bivac a 8600 metres. Voleu dir que és probable que vistos al migdia del dia 8 de juny de 1924 a 8300 metres, entre boires i vents arribèssin al cim al vespre i caiguèssin de baixada? Tot pot ser però unes coses son més probables que altres.

Després escriuré un argument que va en contra d’aquestes dades que poso, però serà per rigor i respecte a la veritat.

A l’expedició britànica de 1922, el Dr. Thomas George Longstaff, un dels companys d’expedició, va definir a en Mallory com a “Nen de cor intrèpid incapaç de tenir cura d’alguna cosa, incloent-s’hi ell mateix”. És una caricatura d’un company gracioset o la definició que va fer un expedicionari expert? No sé. Tom Longstaff va ser el primer alpinista de la història que va coronar un cim de 7000 metres (Trisul, 1907). També va obtenir la menció anual de la Royal Geographical Society l’any 1928 per les seves exploracions a l’Himàlaia. Difícilment s’el pot considerar persona donada a escriure comentaris frívols.

En tot cas els diaris d’Andrew Irvine, eren al campament base i es van publicar temps després diuen:

“He passat tota la tarda i tot el vespre arreglant una altra vegada l’aparell d’oxígen. De la caixa num. 2023 he fet dos instruments complets (1A i 2A) però sense els tubs d’emergència, ja que en aquesta caixa tot té fuites, fins i tot la mànega o la peça metàl·lica de la unió eren poroses. El número 3A tenia un regulador defectuós que vaig desmuntar, i el vaig trobar corroït per dins al voltat del coixinet inferior. El vaig netejar tan bé com vaig poder, però encara s’encalla a 1,5 + 3, però funciona correctament si li vas donant copets. El número 4A tenia una vàlvula reductora bloquejada, ja que segons el model MkIII estava a l’inrevés”

“11 d’abril. He arreglat el llit d’en Mallory, la càmera d’en Beetham, el trípode de la càmera de l’Odell i he segellat tota una llauna de parafina”.

“12 d’abril. He passat el dia al campament, he fet algunes fotografies, ordenant caixes de galetes i treballant una mica en la càmera d’en Mallory, que s’ha allargat i m’ha ocupat tota la tarda”.

Aquests i altres detalls d’aquelles expedicions de fa cent anys es van recuperant a les pàgines dels llibres i contrasten amb el que és actualment una expedició comercial on tot ho ha de resoldre l’agència contractada. Pel que sembla l’Irvine era el tipus d’expedicionari manetes que tot cap d’expedició clàssic voldria portar. 

Per no treure emoció a la lectura no desvelaré els arguments amb els que els membres de la “Mallory & Irvine Research Expedition”  conclouen que és molt improbable que arribèssin al cim de l’Everest aquell 8 de juny de fa 99 anys. Llegiu els llibres, que saber no ocupa gaire lloc. 

Ara diré el que abans no havia dit. L’any 1985, és cert que la cordada de cim va trigar 40 hores en pujar de 8450 a 8848 metres i tornar al mateix campament, però era durant el monsó. És a dir amb neu fonda fins la cuixa. L’any 1924, abans del monsó, poca neu i molta roca. Potser durant el monsó escalar és més lent i hi ha risc d’allaus, però en canvi hi ha menys risc de caigudes. 

Es poden veure els darrers passos abans del cim avançant a la neu fonda l’any 1985 aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

En tot cas, al llibre de Conrad Anker i David Roberts esmenten l’escalada del segon graó pel nostre grup i inclouen una fotografia feta per en Toni Sors. Cometen però un error; escriuen que l’expedició de 1985 va ser a la tardor, postmonsó. No és correcte. L’expedició es va portar a terme durant el monsó. Cim el 28 d’agost. Que jo sàpiga va ser la primera expedició occidental que va ascendir per aquesta ruta i la primera en fer-ho en període monsònic.

El llibre de Hemmleb, Johnson i Simonson només ens esmenten a la bibliografia però també amb un error (Pàgina 242. BLANCH, C. J. MASSON, “El Everest. Historia de una conquista”. Barcelona, Ediciones Peninsula, 1986). Però el sotscap d’expedició es diu Joan Massons i no Masson.  

Aixó ens passa per furgar a la història de l’alpinisme. Sovint trobem lapsus...

 

Imatge. Fotografia feta per en Toni Sors el 28 d’agost de 1985 arribant al peu del segon esglaó en el seu camí cap al cim de l’Everest. Els alpinistes sòn a 8550 metres d‘altitud. Les roques que marquen el cim que es veu al fons són les més elevades del mon. La petita càmera Olympus de butxaca que va fer aquesta fotografia i bona part de les del cim la portava en Toni Sors i actualment està al fons de material del Servei General d’Informació de Muntanya a Sabadell.

                                           

Imatge. La cara nord de l’Everest on es veuen especialment bé les famoses “Franges grogues” entre els 8100 i 8500 metres.

 

Imatge. Memorial al Campament Base de l’Everest de la cara Nord. 

NUTRICIÓ. Conserves mil·lenàries

LA CADUCITAT DE LES CONSERVES. TROBALLES INTERESSANTS

La data de caducitat de les conserves sovint és motiu de preocupació als supermercats i a les cases de les nostres ciutats. Si sabèssin el que ens hem arribat a menjar!

Sigui per una llei, un reglament o un conveni, als productes en conserva es programa la caducitat als cinc anys de l’envasat. O sigui en 1826 dies. I això que significa? Vol dir que el dia que fa 1825 el producte serà bo i que el dia 1827 serà dolent? És clar que no. La data de caducitat, en general, només significa que no es pot garantir que l’aliment es conservi més de cinc anys i que no es pot reclamar quan ha caducat. La data de caducitat no vol dir que algunes conserves es puguin podrir abans ni que passat aquest temps la conserva pugui mantenir les seves propietats com aliment. Assumint els riscos, és clar.

Podeu imaginar una llauna de fabada abonyegada i oblidada dos anys sota un sol ecuatorial i coberta per les cagarades de tots els ramats? Ara imagineu la mateixa llauna perduda i conservada dins d‘una una glacera de l’Himàlaia i trobada deu anys després. Estic segur que en un cas i l’altre, les possibilitats de que el menjar es conservi en condicions serà diferent. 

Una característica de l’alimentació a les expedicions és la monotonia. A les muntanyes llunyanes hi ha el que hi ha i no es pot demanar el que no hi ha. Es poden fer, i es fan, moltes barreges per intentar donar una mica de vida a una dieta monòtona i avorrida. Quan durant molts dies només hi ha pasta o arròs bullits amb poqueta sal. Es poden relatar algunes anècdotes d’expedicions que van variar, diversificar i alegrar la seva dieta amb menjar enllaunat que van anar trobant al llarg de l’ascensió. 

Insistiré en que quasi sempre es tracta d’aliments enllaunats; les conserves amb cartró o plàstic, difícilment sobreviuen gaires dies als canvis de temperatura i als atacs dels corbs de l’Himàlaia, que al Nepal en diuen goraks. Aquests ocells son molt eixerits i troben la manera d‘entrar a les tendes, estripar les lones o fer rodolar les pedres, per molt ben protegit que estigui el menjar amb pedres, neu o lones.

Un fragment del diari de l’expedició a l’Everest de 1985 que parlava del tema. Campament Tres a 6500 metres, en una llarga espera del bon temps:

“Som a la tenda que ens fa de cuina i menjador fent petar la xerrada. Recordem les nostres llars, preparem els dies futurs i l’assalt definitiu i valorem el que hem viscut durant els darrers dies. S’ha acabat l’aigua i haurem de baixar a la glacera a buscar-ne per fer una infusió i preparar el sopar:

“-Renoi, quina manera d’esbufegar! Hi ha vint metres i semblava que no hi arribava mai.

“-I doncs minyó, que et pensaves que eres al Pedraforca? Jo vaig i m’assec de pedra en pedra, em pesen les cames i bufo per posar-me les botes.

“Moltes coses a Catalunya no són res però aquí dalt es poden convertir en una muntanya. En Toni Sors em recorda el seu flegmó dentari:

“-Porto ja tres quilos d‘antibiòtics entre pastilles i injeccions. Ara ja no em fa mal, però vols dir que n’hi havia per tant?

“-Doncs no ho sé. Ningú ha estudiat mai l’evolució espontània de les càries infectades en els expedicionaris barbuts que son per aquí dalt... El que si que sé, però, és que no m’agradaria gens tenir una infecció descontrolada a la cara quan l’organisme està tan depauperat com el tenim aquí.

“La infusió és a punt. Quin gust beure aigua calenta i ensucrada quan la posta del sol és propera i comença a fer fred. El sol s’ha amagat darrera del coll nord. La fosca ha cobert tot el Camp Tres i ens hem posat més roba. Preparem alguna cosa per sopar.

“- A veure que tenim... Que us semblarien unes llenties de llauna amb cansalada? ... O potser un puré de patates amb tonyina? I de segon un sobre de carn dels que ens van donar els de can Tarradellas?

“-Sí, com vulguis. La veritat és que ara tinc gana. I si quan tinc gana m’atipo, tot seguit ve la descomposició i em passo el dia darrera d’aquelles pedres.

“-Difícil tema. Diuen que algunes expedicions tenen menys problemes. Planifiquen les calories i les vitamines i amb quatre pastilles i un pot d’algun preparat dietètic o liofilitzat ja en tenen prou.

“-Que vols que et digui... I el gust de menjar unes faves a la catalana encara que siguin de llauna?

“S’acaba l’àpat. Apilonem els plats bruts. Demà serà un altre dia. Asseguts al voltant d’un bidó encetem un torró per fer les postres mentre preparem més beguda.

“-A veure, calleu un moment. 

“-Aqui Camp Base, aquí Camp Base. Ens sentiu Camp Tres? 

“-Si, si, Camp Tres a l’escolta. Canvi.

“-Com va tot per aquí dalt? Canvi

“-Enyorats de vosaltres. Aixó a part tot va com una seda. I allà baix que feu? Canvi.

“-El gandul fem, ja veus. I és que ja en teníem ganes. Força jeure i vinga a atipar-nos. I aviat amunt. Canvi.

Aixó es va escriure el dia 19 d’agost de 1985. El dia 21 d’agost arribava al Camp Tres el primer grup des del Camp Base. En els dies següents, la resta de l’equip. El dia 28 d’agost un equip de sis homes arribava al cim de l’Everest a les sis de la tarda. 

Llaunes d’alls i de carn al Gasherbrum II. Any 1980. Al campament 1, a 5500 metres, hi havia un dipòsit de menjar, tapat amb rocs i una lona gruixuda. Era vandalitzat pels goraks és clar, però vam poder recuperar unes llaunes sense cap mena d’etiqueta ni d’indicació. Les més grans eren de carn i contenien una espècie de fiambre com un tac de pernil dolç. Les més xiques eren llaunes d’alls comfitats. Imagineu una cabeça d’alls amb tots els seus grills tallada pel mig; queda com una espècie de sol o d’estrella. Eren crus, però un arròs bullit, passat per la paella amb aquells alls i uns trossets de pernil dolç ens van alegrar més d’un sopar en aquell campament de trànsit. 

Llaunes de Corned Beef al Lhotse Shar. Any 1984. Marxa d’aproximació. Expedició molt pobra. Si no us creieu que l’expedició era pobra, mireu els rodolins que van ser parits, entre boires de rom, una nit al campament base. Cinc persones, sis-cents cinquanta kilos de material, incloent el menjar i un pressupost de riure, procedent de la butxaca de cadascú.

És temps de vaques magres. El llarg viatge s’ens fa agre,

quan anem curts de butxaca, com el Prim de Can Barraca.

Pelats com el ruc de Betlem, badallem més que masteguem.

O aquesta adaptació:

Cuentan de una expedición que un día

tan pobres y míseros estaban,

que sólo se sustentaban

de unas hierbas que recogían.

¿Habrá otros, entre sí decían,

más pobres y tristes que nosotros?;

y cuando el rostro volvieron

hallaron la respuesta, viendo

que los del Lhotse Shar iban cogiendo

las hierbas que ellos dejaron.

Quejosos de su fortuna

en este mundo vivían,

y cuando entre sí decían:

¿habrá expedición alguna

de suerte más importuna?

Piadosos nos han respondido.

Pues, volviendo al buen sentido,

quizás las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.

Si sueñas con el Lhotse Shar

un precio habrás de pagar,

frío, hambre, cual burro cargar,

escalar, escalar y escalar,

a veces caer y reposar,

minuto de gloria esperar,

sin saber si podrás bajar.

El cas va ser que per estalviar en transport i portadors havíem previst comprar menjar localment. De casa només portàvem alguns embotits i bacallà sec. Va estar bé per l’arrós, les patates, els alls i el formatge i les pomes de Trakshindo que ens venia de pas a la marxa. I les cebes, els tomàquets i el bitxos picants de la varietat que anomenen kursani. Però no vam trobar la forma de comprar unes gallines, una cabra o una ovella. Comprar un iac ens va semblar excessiu. De fet el problema va ser que la nostra disposició per matar les bèsties era escassa o nul·la i la del xerpa encarregat dels suministres encara era  menor. Com es va sol·lucionar el problema de menjar proteïnes? A Namche Bazar vam trobar un grapat de llaunes de Corned Beef i embotits enllaunats tipus salami o mortadel·la, sobreres de diverses expedicions i sense menció a la data de caducitat. Així va ser com bona part de les proteïnes ingerides en aquella expedició van ser de segona mà. I bé que van servir per fer plats de llenties, mongetes, patates o arròs amb les olletes a pressió.    

Expedició al K2 de 1988. Quan va començar la marxa d‘aproximació i es va obrir el primer bidó d’alimentació pels dies de pelegrinatge fins el campament base, es va descobrir que el viatge en avió, o potser el transport en general, havia malmès alguns dels envasos al buit de menjar amb fiambre o carn que portàvem. Com que no era qüestió de llençar res, vam obrir tots els trencats i vam posar la carn al sol de l’altitud. Una vegada tot sec, embolicat amb un drap net, ho portàvem a la motxilla i no en un bidó de plàstic. Volíem els fiambres i carn en conserva ben secs i momificats que era la forma que no es podríssin. Un dels companys va batejar tot plegat com els fiambres secs milenaris “Tutankhamon”. Van fer bon servei i es van acabar abans del campament base.

Llaunes de sardines amb mostassa o amb salsa de tomàquet i de salsa picant al K-2. Campament base a 5200 metres d’altitud. Any 1988. Passejant per la glacera vam trobar moltes coses sorprenents. Apart de material fet malbé i alguna resta humana menjada de corbs, vam trobar dos caixes metàl·liques tipus maleta plenes de llaunes de sardines ancestrals. Ves tu a saber d‘on eren i quant feia que hi eren. També es van anomenar sardines “Tutankhamon”. Amb aquest nom es van quedar. Unes eren amb salsa de tomàquet i unes altres amb mostassa. Potser hi havia un centenar de llaunetes de sardines. Eren en bones condicions i van resultar ben bones per variar la monòtona dieta del campament base. 

Com que hi havia moltes llaunetes i els portadors baltis s’ho miraven encuriosits vam pensar en repartir una llauna per cada home. Error. En un altre capítol ja expliquem que el sabor del peix no va ser del gust dels baltis. Potser molts no sabien que era un peix i ben pocs que més enllà, ben lluny, hi ha un mar ple de peixos. Acostumats al txapati i la carn de cabra, les sardines no els hi van semblar un menjar acceptable. 

A la mateixa expedició vam trobar unes llaunetes coreanes amb una pasta vermella de kimchi picant que ens van amenitzar molts àpats pels qui no ens agrada gaire la pasta asciutta sense condimentar i el menjar que per nutritiu que sigui no tingui gust ni ànima.

Truita de tonyina de llauna a l`Himàlaia. Expedició de vigatans i mataronins al Cho Oyu (8188 metres), de 1992. Marxa de descens. Arribats al poble de Thame, en una marxa d’un dia des del campament base. Morts de gana. Una sherpani, propietària de gallines ens va oferir un grapat d’ous frescos. Comprem. Al país xerpa les patates sòn un producte de diari. Minúscules però gustoses. Comprem. A la casa on ens vam allotjar tenien un grapat de llaunetes de tonyina ancestrals i sense identificació ni passaport. Idea brillant! Enorme truita de patates i tonyina per sopar i treure el ventre de pena. Oliosa, com pertoca per allà. L’oli no era d‘oliva però no en va quedar ni una engruna ben sucat amb txapati...