Translate

DEBAT: EXPEDICIONS LLIURES O EXPEDICIONS COMERCIALS?


 Una nit, als anys setanta del segle passat, en Kurt Diemberger ens va preguntar a l’audiència: 

 - Ja sabeu que com més lleugera és una expedició, més carregat has d’anar?

Un servidor, aleshores jove metge alpinista, m’ho vaig apuntar al fons d’unes neurones que tenia desocupades. Temps després vaig comprovar quin tros de raó que tenia aquell veterà. Les expedicions lleugeres son molt dures.

Una escena freqüent avui dia és com aquesta:

Alegria quan salta la noticia. El conegut muntanyenc de Pujavall dels Trons ha fet el cim de vuit-mil metres en estil alpí! Sense oxigen i batent el rècord de velocitat!

Quin fenomen!

Col·legues i companys, no us poseu medalles que no us toquen. Si us ho mireu bé, ni  l’ascensió ha estat en estil alpí, ni era una expedició lleugera ni l’alpinista ha pujat fent-se ell sol la feina. 

Però, que és una expedició lleugera i quina expedició és pesada? Parlem-ne i que cadascú pensi i contesti el que li sembli.

POLÈMICA: EXPEDICIÓ PESADA O EXPEDICIÓ LLEUGERA?

Voleu dir que un alpinista que s’apunta a una expedició internacional a un vuit-mil se'l pot catalogar d’expedició lleugera que ha pujat en estil alpí? 

Deixem-ho clar; només és expedició lleugera si hi va ell sol i s’ho fa tot solet sense ajuda de ningú. El mateix passa si és una cordada de dos o de tres.

CONTRACTAR UNA EXPEDICIÓ COMERCIAL O ORGANITZAR UNA EXPEDICIÓ AMB UNS AMICS?

Doncs depèn. 

Que preferiu: viure una Aventura ben sols a la muntanya o que us hi portin uns professionals? La Gestió de l’Empresa. 

Aventura: no li cal gaire definició. Tots sabem les profundes alegries i els riscos que té. O es vol viure, o no es vol viure. O t’atrau o et fa basarda. Cadascú tria.

Gestió: gestió de que? Gestió de la logística de l’expedició. Gestió del trajecte amb el camí marcat per cordes fixes i escales si fa falta. Gestió amb tendes, sacs de dormir i servei de menjar als campaments. Servei mèdic i rescats pagats. Guies i xerpes que t’acompanyen fins dalt de tot.

Per cert, que podeu veure l’entrada de febrer de 2019 on diverses companyies d’assegurances acusaven a algunes empreses d’expedicions de provocar rescats innecessaris a fi i efecte d’estalviar-se de cuidar a muntanyencs, rics però incompetents, fins al cim:

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

En general, els permisos per bona part dels cims coneguts dels propers anys estan copats i gestionats per agències que organitzen les expedicions i que cobren pels seus serveis. De manera que l’alpinista esmentat pot arribar al campament base, aclimatar-se i anar guanyant altitud sense haver de carregar un armari-mirall a l’esquena i sense la obligació d’anar muntant i aprovisionant els campaments d’altitud i posant cordes fixes. D’això s’encarrega l’agència. Del menjar a cada campament, també. Així son les expedicions comercials. I aquestes només poden ser expedicions pesades per la quantitat de treballadors que hi ha per atendre als expedicionaris. Una bona colla, que sinó no surten els números. Son expedicions per persones amb la butxaca ben farcida o amb patrocinadors de solvència contrastada.

O sigui, l’Everest convertit en un camp d’esports amb dutxes, tendes restaurant fins 6500 metres i oficina de correus i Wi-Fi al campament base.

I si no us ho creieu, mireu aquí.

www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

Així doncs l’alpinista de Pujavall dels Trons no ha pujat el Khili-Khili en estil alpí. Hi ha pujat, si, però amb un campament i aprovisionament cada cinc-cents metres, que no ha carregat ell. No és el mateix que estar ben sol a la muntanya i haver de fer-s’ho tot ben solet.

EM PODEU EXPLICAR PERQUÈ TOTHOM VOL ANAR A LES MATEIXES MUNTANYES?

Que s’ha fet de l’esperit d’aventura i exploració? Afortunadament, encara ara, hi ha valents que s’enfronten a parets vertiginoses sense ajuda. Son comptats però existeixen. Molts humans, amb més esperit competitiu i mediàtic que muntanyenc, s’atapeeixen als cims famosos quan encara hi ha muntanyes de més de sis-mil metres on no hi ha pujat mai ningú. Com que no son famoses…

Molta gent atapeïda a les discoteques o als campaments base i pocs esperits lliures cercant noves vies o fent música nova. Deu ser que hi ha moltes ovelles i pocs pastors. 

Uns exemples. 

1.- La piràmide de roca final del Lhotse Shar, ben vertical, encara és verge. Sospito que així continuarà encara molt temps. 

Imatge. Paret sud del Lhotse Shar. Tram final entre 8000 i 8400 metres, amb les caracterìstiques Franges Grogues del massís.

 2.- Al Khirguizstan només hi van 1500 alpinistes cada any. Però tots van al Pic Lenin, de 7143 metres. Tots van als campaments base, gestionats per mitja dotzena d’empreses, entre juliol i agost. Tothom ben atapeït en una sola vall, amb latrines que vessen, diarrees assegurades i servei de restaurant i bar al campament base i al campament base avançat. En canvi, a les valls veïnes, on no hi ha campaments ni agències que t’hi portin, hi ha cims de més 6500 metres on no ha pujat mai ningú i qui hi vagi podria estar ben sol. 

Per confirmar el que dic podeu veure el relat de l’expedició internacional de diabètics al Pic Lenin de 2005 aquí: https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

CAP A L’HIMALAIA AMB UNA MÀ AL DAVANT I UNA ALTRA AL DARRERA

Les expedicions lleugeres son una altra cosa. És la diferència que hi ha entre el viatger i el turista. Entre el que hi va i el qui l’hi porten. Entre l’alpinista autosuficient i els qui acompanyen. Entre els qui ho han de fer tot i els qui paguen perquè els hi facin. 

Mireu si no els rodolins que van ser parits, entre boires de rom, una nit al campament base en l’expedició de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró a la paret sud del Lhotse Shar de l’any 1984. Cinc persones, sis-cents cinquanta quilos de material, incloent el menjar i un pressupost de riure, procedent de la butxaca de cadascú.

És temps de vaques magres.

El llarg viatge s’ens fa agre,

quan anem curts de butxaca,

com el Prim de Can Barraca.

Pelats com el ruc de Betlem, 

badallem més que masteguem.


Cuentan de una expedición que un día

tan pobres y míseros estaban,

que sólo se sustentaban

de unas hierbas que recogían.

¿Habrá otros, entre sí decían,

más pobres y tristes que nosotros?;

y cuando el rostro volvieron

hallaron la respuesta, viendo

que los del Lhotse Shar iban cogiendo

las hierbas que ellos dejaron.

Quejosos de su fortuna

en este mundo vivían,

y cuando entre sí decían:

¿habrá expedición alguna

de suerte más importuna?

Piadosos nos han respondido.

Pues, volviendo al buen sentido,

quizás las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.


Si sueñas con el Lhotse Shar

un precio habrás de pagar,

frío, hambre, cual burro cargar,

escalar, escalar y escalar,

a veces caer y reposar,

minuto de gloria esperar,

no saber si podrás bajar.


O aquest altre rodolí:

Cuando sueñas con el Himalaya,

No te conformas con ir a la playa.


Evidentment no és res més que una adaptació matussera de “La vida es sueño” del gran Pedro Calderón de la Barca.  

 

Imatge.- Els cinc soferts membres de la Premonsoon Lhotse Shar Expedition de 1984 al campament base. D’esquerra a dreta: Antoni Ricart de Mesones, Antoni Sors Ferrer, Sergio Escalera Fernández, Mercé Macià Armengol i Manu Badiola Otaegui.

Per si us interessa el relat i les fotografies d’aquella expedició:

www.maldemuntanya.cat/2020/03/expedicio-lhotse-shar-1984.html

www.maldemuntanya.cat/2019/10/diaris-de-lexpedicio-mataro-lhotse-shar.html

He esmentat a en Kurt Diemberger, bon amic i bon coneixedor del nostre país. Aquí poso un recordatori dels dos alpinistes amb dos primeres ascensions a cims de 8000 metres.

Imatges. El Nanga Parbat. El Broad Peak vist des del Circ de Concòrdia. Hermann Bhul tornant de la primera ascensió absoluta en solitari.    

 

 

Imatges. El Dhaulagiri. Kurt Diemberger l’any 1986 en tornar del K2. Kurt Diemberger al cim del Broad Peak l'any 1957 amb el Chogolisa, la "Núvia Blanca", al fons. 

Hermann Bhul. Nascut l’any 1924 a Innsbruck, Austria. Primera ascensió absoluta al Nanga Parbat (1953) i al Broad Peak (1957). Caigut i desaparegut al Chogolisa l’any 1957.

Kurt Diemberger. Nascut l’any 1932 a Villach, Austria. Primera ascensió absoluta al Broad Peak (1957) i al Dhaulagiri (1963). 

Dos grans alpinistes austríacs, al meu saber, els únics muntanyencs que han fet primeres ascensions absolutes a dos cims de vuit-mil metres.

 


Etiquetes: , , ,
edit

Film d'en Jaume Codina Roig

 

Oh, Nepal, com ets!

 

Cada vegada que veiem aquest film de 1987, a alguns s’ens fa un nus a la gola. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/pellicula-oh-nepal-com-ets.html

 

Us ho explico. Hi ha dos moments al film en que s’esmenta la desgràcia de l’Expedició Mataró Massana al Lhotse Shar d’aquell any. El grup que filmava i l’expedició que retornàvem amb més llàgrimes que passes ens vàrem creuar prop de Namche Bazar, la capital dels xerpes.

 

Avui només escriuré sobre la nostàlgia dels qui vam conèixer aquell Nepal dels anys setanta del segle passat. 

 

Quan a l’aeroport de Kathmandu encara no hi arribava la carretera asfaltada i no hi havia taxis. 

 

Quan fora de Kathmandu i de Pokhara no hi havia electricitat. 

 

Quan es necessitaven més de 14 hores per recórrer els 141 kilòmetres de la única carretera asfaltada del Nepal, entre Kathmandu i Pokhara. Aturada per esmorzar o per dinar a la vora del riu Trisuli. El cotxe de línia aturat per deixar passar una vaca pensarosa. O per deixar pujar i baixar al personal carregat de gallines o verdures fins al proper poble amb mercat. Autobusos amb bancs de fusta com els d’una església, on a cada tres llocs s’hi posaven quatre o cinc persones.

 

Quan fora de la capital només es podia menjar dhal-bhat-tarkari el plat nacional nepalès. 

 

Aquell Nepal que s’havia de recórrer a peu i que vam estimar tant.

 

Recordeu a en Jaume Codina Roig? 

 

Va ser el presentador del Telediari que TV1 feia en català des de Sant Cugat durant molts anys. També un dels periodistes del programa Giravolt i el director del programa de viatges Alatul de TV1. Ja fa molts anys.  

 

Amb ell vam fer els nostre primer trekking al Nepal. Érem cinc: Anna Fàbregas, Núria Miró, Pere Rodés, Jaume Codina i un servidor de vostès. Va ser l’any 1979.

 

Haig de dir dos coses, que els viatgers actuals valoraran:

Vaig pujar el meu primer sis-mil. Pisang Tse de 6091 metres. Potser va ser la primera ascensió catalana, si ningú em contradiu.

En tot el trekking al voltant de l’Annapurna, vint-i-quatre dies caminant, només vam trobar un altre grup de trekking. Uns francesos. Impensable avui dia, pandèmia inclosa. 

 

El cas és que en Jaume Codina va tornar al Nepal l’any 1987 i va fer aquest film.

 

El Nepal havia canviat força en vuit anys, però les imatges, tant les de la ciutat com les dels pobles de les muntanyes, encara mostren aquell Nepal que cada vegada costa més trobar. 

 

Gaudiu del film, si voleu, i imagineu com era aquell Nepal...

 

Etiquetes: , , ,
edit

Cim d'Aneto de 1926

 

Us porto un llibre deliciós.

 

El relat d’una ascensió a l’Aneto l’any 1926, començant a Benasc el día 25 de juliol i acabant a Esterri d’Àneu el dia 31 de juliol.

 

Reeditat en edició facsímil per l’editorial El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú l’any 2006.

 

 
A la pàgina 3 l’autor escriu:
 

El veritable alpinisme no és en el fons una comunitat d’esports o àdhuc de muntanyes, sinó una identitat de sentiments. Em sembla que va ser en Paul Buiton que, parlant del concepte de muntanyenc-pelegrí qui va definir l’alpinisme com “La lluita de l’home contra si mateix a través d’un paisatge: la muntanya”.

 

Pels qui els agraden les aventures de muntanya de fa gairebé cent anys i les descripcions del viatge, el paisatge i les trobades amb els habitants de la muntanya. Engrandit i amenitzat per les il·lustracions del pintor vilanoví Pau Roig i Estradé (1914 – 1994). 


També hi trobareu la còpia de l'escrit que hi van deixar al llibre de registre del cim.

 

Un goig.

 

Etiquetes: , , ,
edit





Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat