Records en homenatge.
Ens ha deixat un altre company d’escalades. Treballador discret, mai va fer bandera de cap escalada ni va competir amb ningú. El seu cor va dir prou fa pocs dies i ens ha deixat molt sols.
Natural de La Masó, a l’Alt Camp. Fill de pagesos i pagès ell mateix. Pare de família i avi. Metge de la primera promoció de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona va cursar l’especialitat d’Urologia i amb això es va guanyar la vida.
Imatges. En Josep Mº Banús al cim superior del Pedraforca el 6 de març de 1971 i entre altres dos companys al cim del Calderer del Pedraforca l’estiu del mateix any. Fotografies d’Eduard Mauri Paytubí
Els anys setanta del segle passat, mentre estudiàvem la carrera, primer a l’Hospital de Sant Pau i després a l’Hospital de la Vall d’Hebró, van ser apasionants. Escalades al Sot del Bach, Montserrat, serra del Cadí, Pedraforca, vall de Carençà, Alps i molts altres llocs. Cap dia festiu a casa o al cinema. Balls i discoteques ni olorar-les.
Les seves màximes i sentències, filles d’una cultura d’arrel profunda, lluny de barroquismes i de complicacions semàntiques o intel·lectuals ens feien cargolar de riure i passaven a la història.
Un dia un dels grandots de la classe li buscava les pessigolles. Va dir:
- No et fiquis gaire amb mi perqué el pes dels collons no m’ha deixat créixer més.
Un altre dia i fent bromes algú va dir que la seva nòvia era baixeta. Resposta sorneguera:
- El meu pare em va ensenyar que del que és dolent agafa lo menos.
Si en alguna situació o en algun lloc hi havia qui es queixava de que la cosa feia por, ell deia:
- En pitjors cementiris ens han tocat les dotze campanades.
Avui dia això té poc sentit, però quan érem petits i no volíem anar a dormir, les àvies ens feien por dient que quan tocaven les dotze campanades les tombes s’obrien i els morts s’enduien els nens que no eren al llit.
Descregut de natura no combregava amb rodes de molí de capellans ni de polítics. Només escoltava el sentit comú. Eren temps de convulsió política, encara vivia el dictador i les reunions d’estudiants les desfeia la policia a cops de porra. El rector de la universitat, responsable de triar el delegat de curs en un país sense eleccions, volia convèncer a l’assemblea d’estudiants majoritàriament antifranquistes de que el delegat li traslladaria fidelment les decisions de l’assemblea. En Josep Maria va demanar la paraula i va dir:
- Si el delegat triat per vostè només dirà el que l’assemblea hagi decidit, perqué no comprem una gravadora. Sempre hi haurà menys malentesos i ens estalviem el delegat.
El pobre rector, valencià i home de bé, que navegava entre les autoritats franquistes i fer una universitat el més lliure possible, va haver de donar per acabada l’assemblea.
A partir d’aquestes confrontacions universitàries, entre les autoritats autoritàries i els partits opositors clandestins sempre buscava el sentit comú. Una temporada va proposar crear el Partit d’Extrem Centre, el PEC, per posar en dubte tot el que sentíem per una banda i per l’altra. Aquest era el tarannà d’en Josep Mª Banús.
Entre les moltes ascensions plegats en recordo especialment dos. Una va ser hilarant. L’altra tràgica.
Imatge. Via CADE, oberta per Toni Niemann i Kildo Carreté l’any 1959 a la Roca Verda del Cadí.
L’estiu de 1974 vam anar al Cadí per pujar la via CADE de la Roca Verda. Dit i fet.
Al mig del llarg flanqueig que porta a la canal final hi ha uns passets delicats, més per exposats que per difícils. Arribat a la reunió va venir el segon de la cordada. Mentre l’assegurava veia que en Josep Mª feia gestos estranys. Deixava anar una mà i es fregava el cul o s’estirava el pantaló. Arribat ell també a la reunió, segura però petita i incòmoda, un cop assegurat i ben lligat, em va dir:
- T’haig de demanar una cosa molt desagradable. A veure si pots arreglar això que tinc aquí.
Tot seguit es va descordar els pantalons i es va abaixar els calçotets assenyalant el cul. Imatge per imaginar. Un escalador sense pantalons amorrat a la paret i un altre penjat al buit remenant-li el cul. Vaig veure que tenia una espina de dos centímetres clavada a la natja i unes gotes de sang a la roba.
- Però on has posat el cul, Pep?
Arrencar l’espina va ser cosa fàcil. Una vegada recuperada la compostura va venir el tercer de la cordada. Sense més incidències ni estridències vam pujar al cim, baixar per la canal del Cristall i corrents cap a casa que el viatge cap a Barcelona era llarg i complicat. L’endemà a les vuit havíem de ser a les pràctiques de l’hospital de la Vall d’Hebró, que aleshores es deia Ciudad Sanitaria Francisco Franco. Una escalada memorable i un tip de riure.
L’altra situació va ser un intent, fracassat, de rescat. Almenys aquesta va ser la intenció. És un relat difícil, perqué no vull fer mal ni fer reviure records tristos a ningú.
Imatge. Al peu del Gran Diedre, a l’esperó central de la paret nord del Pedraforca hi ha una placa memorial de fa 52 anys. Des d’allà van caure dos escaladors de Vic. D’aleshores ençà ha plogut molt.
El set de març de 1971 ens trobàvem amb en Josep Mº Banús al refugi Estasen del Pedraforca. El dia abans havíem pujat al cim superior per una via incògnita a l’esquerra de la canal del Verdet però a la dreta de la Grallera. Les condicions eren rigorosament invernals. Havíem tornat a dormir al refugi Estasen. Aquell matí de diumenge, sense presses, preparàvem el material per tornar cap a casa. Altres escaladors havien sortit abans cap a la paret. Acabàvem d’esmorzar quan van tornar dos dels més matiners ben esgarrifats.
- Han caigut dos al peu del Gran Diedre. Crec que son els de Vic. Hi ha molta neu i un ha relliscat a la lleixa que arriba a l’inici del diedre, l’altre l’ha volgut parar i han caigut els dos fins al peu de la paret. Baixem a Saldes a avisar.
Que fem? Que hem de fer? Potser podriem ajudar! I si només són ferits? En Josep Mº ho va tenir clar al moment. Vam agafar els estris de salvament que hi havia en dipòsit al refugi i vam tirar amunt. Neu fresca. Per anar més ràpid vam pujar com si anèssim cap al Gat, tot i saber que després caldria travessar el llom que és al peu de la via Pany per arribar a sota de l’esperó central. Així va ser. Quan els vam arribar a veure, immòbils, al fons de la valleta sota l’esperó central ja era passat migdia. Encara vam trigar més d’una hora en arribar amb neu fonda fins els genolls. Feia més de cinc hores de l’accident. Dolor. No escriuré cap comentari descriptiu que em faria mal a mi mateix. Era evident que eren freds i morts amb lesions molt greus.
Ens vam mirar. Que fem? Que hem de fer? Com podem ajudar?
No podíem carregar-los a l’esquena i tornar a pujar per on havíem arribat. Vam decidir baixar al més evidentment malmès, canal avall, fins a la pista que, passant per sota del refugi Estasen va fins a Coll de Jou. Embolicat dins d’un sac de lona, que aleshores era el material que tenia el refugi pels rescats, el vam anar arrossegant canal avall, despenjant-lo a les zones verticals i rapelant nosaltres després. Molt laboriós, perqué a les fondalades la neu és més tova i fonda. L’ascensió del dia abans i la neu tova pesava a les cames. Capvespre i esgotats, vam arribar a la pista. No hi havia pebrots per arrossegar-lo uns kilòmetres més per la neu tova fins on pogués arribar un vehicle. El vam deixar a la pista, arrecerat contra les roques.
Vam tornar al refugi. La parella de la guàrdia civil, tricorni i pistola penjant, fent com que controlaven la situació, volia saber d’on veníem i que havíem fet. Explicacions. Perqué heu tocat un cadàver abans de fer un atestat i aixecament judicial? Jo gelat. En Josep Mº va mirar al caporal de fit a fit i, lacònic, va dir (evidentment tot aixó era en castellà):
- No pateixi. Quan pugi el jutge i vostè mateix per fer baixar l’altre company, allà mateix veuran les marques de sang de la caiguda a la neu i no s’equivocaran.
Aquí es va acabar la conversa. Baixant cap a Saldes vam trobar les famílies que pujaven al refugi. Més dolor i conversa amb el cap cot i un nus a la gola. No havíem pogut ni sabut fer res més que baixar a un company mort fins a la pista.
Em van dir, però no sé si és cert, que els companys de Vic els van baixar l’endemà fins al cementiri de Saldes. Del que estic segur és que ni el caporal de la Guàrdia Civil ni el senyor jutge hi van pujar.
Aquest va ser, en el record, el nostre company de corda en Josep Mº Banús Gasol.
