Relats muntanyencs de joventut. Josep Maria Torras Homet (1926 – 2020)

Avui vinc a recomanar un llibre que m’ha robat el cor. 

Son els relats escrits per en J.M. Torras. Muntanyenc mític pels de la meva generació. El de les vies Torras-Nubiola i Nubiola-Torras de Montserrat. El de la primera ascensió, en solitari, a Ia xemeneia de l’Esquelet d’Agulles. I molts altres llocs. Mai s’havien publicat. Jo no coneixia aquests dietaris d’ascensions, exploracions i travesses a les muntanyes i avencs del país.

Dos muntanyencs vallesans, com ho era el mateix Torras, els han reunit i publicat. Un regal pels muntanyencs veterans que recordem aquells temps quan pujar a la muntanya era soledat i llibertat. Des d’aquí, moltes gràcies a la família d’en Josep Mª Torras per cedir les llibretes i als qui s’han basquejat per reunir i publicar els escrits.

Temps era temps. En Josep Mª Torras va ser un escalador autodidacta, quan ningú sabia ni que eren ni com s’ensenyaven les tècniques d’escalada. Cordes de cànem, espardenyes d’espart, tallar un arbre, posar-lo contra la roca i superar els primers passos de l’agulla enfilant-se a l’arbre. Fer foc per coure el sopar. Impensable avui dia. Ho podeu llegir i veure a les fotografies del llibre.

Una anècdota. Un cap de setmana d’hivern de 1969, amb en Miquel Foraster Serra i en Frederic Ulsamer Díaz dit Fritz, vam pujar fins Sant Geroni a Montserrat. L’objectiu eren les vies Torras-Nubiola i Nubiola-Torras de la paret nordoest de Sant Geroni. Baixar per una i pujar per l’altra. Així va ser. Un reconeixement pels escaladors que van saber trobar aquelles xemeneies per pujar i baixar per les roques llises de Montserrat. Gaudir d’un dia esplèndid. Recordo que desgrimpant (Torras-Nubiola o Nubiola-Torras, mai no estic segur), en un petit replà on vam fer reunió hi havia, clavat a la roca un rètol metàl·lic. 

Deia:  “É vietato l’ingresso a tutti coloro che non siano vestiti decentemente”.

Segur que la txapa venia del monestir de Montserrat. Segur també que no van ser els primers ascensionistes els qui ho van penjar. Algún escalador, iconoclasta i graciós ho devia fer anys després. 

Per la col·locació d’una senyera a la Haus-Estrems de la Mòmia de Montserrat, va tenir problemes amb la Federación Española de Montañismo i amb el Centre Excursionista de Catalunya, del qual era membre. Va escalar sovint amb en Joan Nubiola i amb l’Ignasi Capeta, pel que alguns en deien la cordada CNT. 

Dic que m’han robat el cor les descripcions de travesses, descensos d’avencs, escalades i ascensions a llocs d’on tenia poques referències anteriors. Posar noms a les agulles escalades per primera vegada. Esperit d’exploració, gust pel desconegut. Em recorda quan, adolescents, vam obrir la via del sostre de la Roca Plana als Sots del Bac. O pujar la cresta del que en dèiem Roc Ponent a la serra de Prades. Trobar la via i la manera de pujar-hi on no hi havia ni guies ni experts... Bé confessem-ho: sospito que en Torras tampoc hi hauria confiat gaire ni en guies ni en experts... Millor descobrir-ho. Així era fer muntanya fa més de cinquanta anys. Quan les ascensions s’acabaven a la fonda del poble amb un porró de vi i un sopar en condicions. O dormint a la pallissa de la masia més propera embolicat en una manta i petant de dents de gana i de fred.

Aventures, avui dia potser impossibles. 

Però encara queden cims de més de sis mil metres on no hi ha pujat mai ningú...

Un relat relativament relacionat viscut als Picos de Europa. 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/alguna-vegada-ha-de-ser-la-primera.html

Llibre homenatge a un dels escaladors icònics del país i un repàs de nostàlgia pels muntanyencs veterans.