CAPÍTOL VII. CONQUESTA DE LA CARA NORD
L'endemà vam tornar a partir a l'assalt de la paret. Catxes estava massa dèbil per sortir del seu sac de dormir. Vaig enviar, doncs, a en Flaixos i en Cicerone amb els seus dos portadors, seguits d’en Setciències i de Rodamon, amb els seus propis portadors. Abans de posar-me jo mateix en camí, vaig despatxar a un missatger a casa amb el següent missatge: "Ens reagrupem per al segon assalt de la cara Nord. Tots en excel·lent forma. Esperit d'equip per sobre de tot elogi. Portadors d'una admirable abnegació".
El que vam realitzar aquell dia va ser veritablement fenomenal. A l'arribar al peu de la pendent gelada, en Flaixos va decidir, molt sàviament, donar als seus portadors una lliçó sobre escalada en terreny gelat. Els va ensenyar primer com es tallen graons i després els va deixar provar a ells mateixos. Ho van assimilar tan ràpidament, que a Flaixos i a Cicerone els costava treball seguir-los. Van escalar aquesta pendent abrupta tan ràpidament com eren capaços dins d'una atmosfera rarificada. Flaixos i Cicerone van declarar que no havien vist mai res de semblant. Els portadors no manifestaven cap signe de fatiga; continuaven incansablement, malgrat la seva càrrega i del rude treball que era tallar el gel.
Quan Setciències i Rodamon van arribar al mur de gel, el primer equip ja s'havia perdut de vista. Hauria estat estúpid, evidentment, no utilitzar una escala tan còmoda; van renunciar, doncs, al seu projecte d'atacar novament una paret rocosa.
Jo vaig arribar algunes hores més tard. Els dos equips ja s'havien perdut de vista. Vaig trucar a Setciències per ràdio. Em va explicar el que havia passat. Tots els europeus -em va dir- estaven a la vora de l'esgotament, tan ràpid i extenuant havia estat el tren que havien imposat els portadors. Aconseguirien segurament el coll Sud el mateix dia. Em va aconsellar que retornés al campament base i que els seguís l'endemà amb tot allò de que tindríem necessitat al campament base avançat. Em va recomanar, sobretot, no oblidar el material mèdic, especialment les ampolles i el llevataps, que seria, sens dubte, més indispensable encara que al campament inferior.
Vaig tornar, doncs, al campament base; em va agradar tenir així l'ocasió de descansar i passar algunes hores tranquil·les amb en Catxes. El meu afecte per aquest bon gegant no havia fet més que créixer des de la nostra primera trobada. Un cap, és clar, no hauria de tenir favorits; però jo he de confessar que, de tots els meus companys, seria a Catxes a qui hagués escollit per compartir la meva tenda.
El vaig trobar embolicat al seu sac de dormir i li vaig anunciar la meva intenció de passar la nit amb ell. Em va dir que era molt amable, però que, segons ell, Malaltís tenia encara més necessitat de la meva presència. Malaltís -va explicar- estaria molt sol al campament, i la seva llarga vigília d’aillament li semblaria menys penosa si li quedava el record d'una nit de càlida camaraderia. Vaig admirar l'altruisme d’en Catxes, i, malgrat la meva decepció, vaig convenir que, en efecte, el meu deure em cridava prop del malalt.
Vaig trobar a Malaltís al seu sac de dormir. Ell també es va mostrar reconegut al meu gest, però el seu altruisme no cedia en res al de Catxes, i em va dir que no volia, a cap preu, privar aquest últim de la meva companyia. Jo li vaig respondre que no volia sentir-lo parlar d'un tal sacrifici, i em vaig quedar amb ell.
El pobre Malaltís semblava molt abatut, i, per tal de animar-lo, el vaig fer parlar una mica de la seva vida. ¿Tenia promesa?, li vaig preguntar. Em va dir que no, que la seva dona no era del gènere comprensiu i que els seus fills consideraven que amb una sola mare ja n'hi havia prou.
Em vaig excusar del meu error, però vaig afegir que m'havia sorprès saber que estava casat. El Sr. Delbanc m'havia afirmat que era solter. Malaltís em va dir que el Sr. Delbanc tenia dret a tenir la seva opinió sobre aquest punt, com sobre qualsevol altra qüestió; però que aquesta era una opinió que ell no compartia. Sens dubte -vaig continuar jo-, trobaria la vida de família agradable. Ell em va assegurar que, al contrari, la trobava insuportable.
Vaig pregar-li que em digués alguna cosa més, afirmant-li que una preocupació compartida pesava menys sobre el cor. El pobre em va manifestar estar d'acord en això amb alguna reticència. Però vaig acabar per vèncer la seva tímidesa i em va explicar la seva trista història. Era d'una família pobra. El seu pare era un descobridor de possibles jaciments de petroli a l'atur, un d'aquests antiquats artesans de la supervivència, orgullós del seu estat i a qui horroritzava demanar almoina. Per enviar al seu fill a la Facultat de Medicina va haver de posar-se l'orgull a la butxaca i empassar moltes ofenses. Malaltís em va dir que la vista del seu pare empassant ofenses cada dia era el record més viu de la seva adolescència. Percebia socors de sis obres de caritat sota 8 identitats diferents; escrivia cartes sol·licitant almoines, cartes plenes d'amenaces i cartes anònimes; robava, atacava als repartidors dels girs postals, s'apoderava de les bosses de les senyores, pispava els caramels als nens i escrivia articles de penediment als diaris salvacionistes i bonistes. Sacrificis tan obstinats havien decidit al jove Malaltís a consagrar-se totalment a l'acompliment dels desitjos del seu pare. Va resoldre que cap obstacle li impediria assolir aquest llunyà ideal: arribar a ser metge de barri.
La seva primera clienta va ser una jove vídua a qui la lectura dels diaris del seu fill havia completament pervertit. Des de la seva primera visita va odiar al nou metge i va concebre l'horrible projecte de casar-lo amb ella. Ella li va dir que si no la prenia per muller, l’acusaria públicament d'haver extraviat la seva targeta de la seguretat social. Abans que arriscar-se al deshonor i veure trencats els somnis del seu pare, Malaltís va consentir. Es van casar a l’Esglèsia de la Làpida Final la vigília del dia de Tots Sants.
La seva vida conjugal havia estat un llarg martiri. La seva dona era un monstre d'aspecte humà. Encantadora amb els estranys, era demoníaca en la intimitat. El que ella li feia patir era massa horrible perquè es pogués explicar. Els seus fills -tenien 8, i esperaven un novè- eren dignes hereus de tal monstre, i cada un d'ells era més antipàtic que el seu precedent immediat; tant, que per un procés ben comprensible d'extrapolació, el que no havia nascut encara li semblava a Malaltís una criatura sortida d'un film d'horror. Ningú -em va somriure Malaltís- podia tenir la menor idea del que ell havia sofert. Els seus dissabtes a la tarda eren veritables malsons.
El seu patètic relat em va commoure. Vaig assegurar a Malaltís que gaudia de tota la meva simpatia, i li vaig proposar ajudar-lo en la mesura de les meves forces. Em va dir que això era molt amable per part meva i que hi havia alguna cosa que podria fer per ell: desitjava experimentar un sèrum contra la pesta. ¿Veuria jo algun inconvenient en què ho assagés sobre mi?
No cal dir que em vaig mostrar encantat de fer-li aquest petit servei. Va agafar la seva xeringa hipodèrmica i em va administrar una generosa injecció.
Em va confiar després que li havia encantat el resultat. La punxada havia de tenir per efecte enfonsar-me ràpidament en un son profund, i així va acabar l'única conversa a cor obert que he tingut amb Malaltís.
* * *
A l'endemà, al matí, em vaig despertar tard; em sentia malament, no sé per què. En absència d’en Cicerone, devia, sense saber una sola paraula del seu llenguatge, donar les preceptives instruccions als portadors. Afortunadament, tota la impedimenta estava ja preparada; no vaig tenir més que anar a buscar els portadors, un darrere l'altre, i conduir-los fins el seu carregament respectiu. No obstant això, va semblar que tenien les seves idees sobre la repartició dels fardells, el que va provocar una certa confusió. Estàvem ja disposats quan va arribar l'hora de l'esmorzar, i van anar tots a restaurar-se. Va caldre recomençar després del menjar, i el dia estava ja molt avançat quan vam estar, a la fi, disposats a aixecar el campament.
Vaig tenir alguna dificultat en persuadir a en Malaltís que ens confiés el material mèdic, però va acabar per cedir, no sense haver-se quedat abans amb tot el que a ell li pogués fer falta. Vam tenir una llarga discussió sobre la qüestió de saber si el xampany -que formava part, és clar, del material d'infermeria- havia de ser transportat fins al coll Sud. Acabem per adoptar un compromís: jo li deixaria unes caixes. Ell tenia una particular necessitat de xampany -va afirmar-, doncs estava segur de caure en una anèmia.
Catxes va ser incapaç d'ajudar-me, doncs estava encara tancat al seu sac de dormir. Va venir a desitjar-me bon viatge. Un brau company aquest Catxes! Va semblar molt inquiet al veure que partia amb el material mèdic; no sabia que me l’emportava gairebé tot al coll Sud.
Després d'afectuosos adéus a Malaltís, ens vam posar en ruta, i no havíem tot just avançat deu esquerdes, quan Catxes se'ns va reunir. No li agradava veure’m partir sol -va declarar-, i com s'havia sentit sobtadament molt millor, havia decidit acompanyar-me. S’aclimataría, sens dubte, més ràpidament -va assegurar- al col Sud.
Em van commoure a la vegada el seu coratge i la seva atenció. Potser fos per aquella prova d'amistat per la qual cosa vaig decidir explicar algunes intimitats a Catxes. Li vaig parlar de la meva família i dels meus amics, i quan vam fer el primer descans, li vaig ensenyar algunes fotografies. En Catxes es va mostrar extremadament sec; gairebé podria dir que desagradable. Ell també, amb tota evidència, es sentia lluny dels seus i li costava dissimular els seus sentiments. Li vaig posar sobre l'espatlla un cop de mà amistosa i ell va deixar anar un petit esbufec. Aquest esbufec em va dir més que un llarg discurs. Vaig dubtar que la seva sobtada decisió de seguir-me hagués estat motivada pel seu desig d'aprofitar la meva companyia, i estava segur que volia dir-me alguna cosa, però que li faltaven les paraules. Li vaig dir, doncs, amb un to afectuós: "Hi ha res que vulguis dir-me, amic meu?" A la qual cosa em va respondre: "No siguis idiota!", el que em sembla que reflexa bastant bé l’estat d’esperit en que es trobava el pobre.
La resta de la jornada la vam passar escalant penosament els graons tallats al gel. Els companys havien posat cordes als passatges més difícils, i no teníem més que pujar regularment, mantenint el ritme, cosa tan necessària a l’alta muntanya. Tot i el pes de la seva càrrega, els portadors no manifestaven cap tendència a caure cap enrere; es comportaven magníficament.
Al capvespre franquejàvem el darrer pendent suau que conduïa al campament base avançat. No distingíem al principi cap signe de vida; però en aproximar-nos més, el ressò de sonors roncs provenint de les quatre tendes ens va revelar que els nostres companys i els seus portadors recobraven forces després dels terribles esforços del dia anterior.
Comencem a aixecar les nostres tendes i Pong no va trigar a afanyar-se sobre els seus fogons de gasolina. Jo no podia comprendre com es que havia pujat al campament avançat; Déu sap que jo no tenia entre les meves intencions portar-lo amb mi. Per un moment vaig tenir una sospita, de la qual després em vaig avergonyir. ¿No l’hauria enviat en Malaltís a la cua del nostre petit seguici? Això hagués estat molt poc britànic per la seva banda; però quina temptació! Se li podria perdonar a un home com ell, en l'estat en què es trobava, haver cedit a ella. He de precisar, en descàrrec de Malaltís, que ell va negar tota intervenció en aquest assumpte. Més aviat caldria creure en què Pong va venir per pròpia iniciativa, furiós davant la idea de deixar escapar tantes víctimes.
Fora pel que fos, quan els altres van emergir de les seves tendes es van posar furiosos en reconèixer al familiar botxí, i forçós m'és dir que en aquesta ocasió van ser pronunciades algunes paraules desagradables. Malgrat les meves protestes d'innocència, vaig ser titllat d'incompetència, i el sopar, que era, com sempre, la més terrible prova del dia, es va desenvolupar en un ambient d'aspres recriminacions.
Ja veia prou bé que encara no ens havíem aclimatat, i els meus companys em van confirmar en aquesta opinió. El tren endimoniat a què els portadors havien tallat els graons -em van confiar- els havia esgotat a tots. Aconsellaven unànimement mostrar-se prudents fins a l'extrem en l'ocupació dels portadors per a aquesta tasca; seria necessari, d'ara endavant, considerar la seva força brutal i la seva resistència com un dels perills inherents a les ascensions al Yogistán.
Aquest era un seriós problema. Està fora de dubte que el yogistanés és un muntanyenc nat. Per arribar al cim del Khili-Khili calia el concurs del múscul i del cervell; el múscul era indispensable, però havia de ser subordinat al cervell. Vam convenir que d'ara endavant caldria tenir cura de que els portadors no posessin en perill la salut i la seguretat mateixa de l'expedició.
* * *
Abans d'anar a dormir aquella nit, vaig anar fins a un petit promontori que dominava el campament per examinar el panorama. Era d'una grandesa que tallava l'alè. A l'esquerra, el Guili-Guili alçava per sobre del campament la seva massa temible i inhòspita. A la dreta, el gran Khili-Khili s'elevava, ombrívol i terrible, a la llum de la tarda. A baix, sobre la glacera, el campament base no era més que un grup de petits punts minúsculs. La glacera es perdia al lluny, enmig d'un caos de pics, de crestes de neu i d'agulles. A l'Est s'estenia un paisatge desolat de cims succeint-se un rere l'altre tan lluny, que s'estenia més enllà de la mirada. Jo estava sense paraules. Les agulles i els pics s'elevaven cap al cel, fent-me perdre l'alè.
Vaig arribar esbufegant a la meva tenda, per trobar a Catxes ja al seu sac de dormir i ocupant les tres quartes parts de la catifa sobre el terra. Em vaig instal·lar a la quarta part que quedava el millor que vaig poder, agraint al Cel no haver-me fet més gran del que sóc. Catxes i jo estàvem, a la fi, reunits; jo esperava que prosseguiríem les nostres confidències de la tarda.
Reposem alguns instants en silenci; després vaig dir a Catxes que potser volia parlar de la seva xicota. Em va respondre: "Per què no?". I vaig creure discernir en el seu to una certa reticència. Vaig declarar que res lligava més als homes que parlar entre si de les seves famílies, dels seus amics. Em va dir que si m’ho prenia així, no veia cap inconvenient a relatar-les seves aventures; però -va afegir- això era un tema delicat d'abordar, i jo comprendria, sens dubte, que ell no tenia el costum d'obrir-se al primer curiós que preguntava.
Jo vaig respondre que el comprenia molt bé i que apreciaria tant més la confiança amb què m’honorava. Em va explicar que havia trobat a la seva nòvia, un dissabte a la tarda, al darrere de l'aparador del menjador del seu pare. Era petita i menuda, coixa i amb un llavi leporí que li proporcionava un lleuger defecte de pronunciació. Era miop i no es desplaçava mai sense una trompeteta acústica, ja que era massa nerviosa per utilitzar un aparell elèctric que remeiés la seva sordesa. Era daltoniana, no tenia memòria pels noms i confonia els colors. No era molt bonica, però, com deia Catxes, no es pot tenir tot. Estava, quan la va veure, estudiant l'estructura de l'aparador per la societat local d'art antic; però, malauradament, s'havia quedat encaixada entre el moble i el mur, i portava així quinze dies quan Catxes l'havia descobert. Sens dubte, era massa tímida per demanar ajuda, o bé massa dèbil per fer-se sentir. Catxes havia aconseguit treure-la de aquest mal pas, i això havia donat un gir a la seva vida. Havia, a la fi, realitzat un somni de la seva infància: salvar una jove en perill. Aviat el va temptar la idea d'enamorar-se d'ella. És el que va fer. Ella tenia -em va dir- un gran nombre de qualitats admirables, que no eren menys admirables perquè s'escapessin a una mirada distreta. Ell mateix no sabia exactament quines eren, però ja el fet de procurar-li el sentiment de viure una misteriosa aventura era una prova de la seva delicadesa. Les més belles qualitats -va concloure- no són mai les que salten als ulls.
Jo li vaig dir que estava d'acord amb ell. Li vaig assegurar també que estava commogut pel seu relat, que revelava un refinament que un observador superficial no hagués cregut trobar en un mosso del seu tremp. En la meva emoció, vaig arribar a confessar l'afecte que m'inspirava i a expressar-li l'esperança que la seva promesa i ell no deixessin de visitar-me quan tornèssim.
Va respondre amb un ronc sonor. El pobre devia estar esgotat. Em vaig instal·lar tan confortablement com vaig poder en el poc espai de què disposava i vaig passar una nit d'insomni meditant sobre molts temes i tractant de descobrir alguna cosa que ens lliurés a l'endemà de Pong. Tot i les incòmodes condicions, va ser una de les nits més agradables que he passat mai. L'expedició progressava de manera satisfactòria; formàvem un grup unit i alegre; els portadors es comportaven magníficament; estava en companyia del meu amic. Què més podia demanar?
