Aquesta part, escrita al dietari en el dia a dia, és ben diferent de les altres. No hi havia gaires ganes de pensar. El sentir i el dolor s’ho menjaven tot. I la supervivència; gana i llàgrimes. I les obligacions ineludibles, deutes, atestats, informes, certificats...
Així va ser el final, trist, angoixant, penós, d’aquesta expedició que va començar com una aventura il·lusionada i va acabar com un malson.
Acabat d’arribar al campament nevat, un té calent amb llet en pols i mel. I omplir la panxa amb arròs i verdures en un dinar ben tardà quan el sol ja va a la posta. No hi ha més descans.
Cap al vespre, una feina ineludible. Contractem a cinc tibetans de Samagaon. Liderats per en Manuel i en dai Bahadur, intentaran pujar demà al campament II a veure si es pot trobar algun indici de supervivència dels companys i portar més menjar i combustible. Els equipem el millor possible. Si és necessari, després d’un dia de descans els qui hem baixat avui, inclosos els dos xerpes, pujarem demà-passat.
Esperem a demà, a veure si hi ha alguna opció, abans d’enviar noves a Barcelona.
Truita de patates per sopar, que ha fet l’Annamaria. Oli local que no era d’oliva, òbviament. No es pot explicar el que és treure el ventre de pena. M’he pesat, abans de sopar, però després de dinar / berenar, a la bàscula de pesar les càrregues dels portadors. Peso 69 kg. Pesava 84 kg en sortir de Barcelona. Per 1,81 metres d’altura que faig, dec semblar un llapis amb ulls. He perdut 15 kg en set setmanes, no fa? Puc donar la volta a les cuixes amb les dos mans; com que les meves mans tenen un pam de 26 cm, resulta que cada cuixa, per la part més ample, no arriba als 52 cm de circumferència. Impensable abans.
I com és que hi havia ous? L’Annamaria, la Regina i en Prem Rai havien comprat dos gallines a Samagaon. Com que no posaven ous, les hi van aconsellar afegir-hi un gall. Un “pum” com li deien allà. Va ser difícil, però la família del meu pacient amb l’artritis coxal i del genoll, francament millor, va accedir-hi, i les hi van deixar un petit gall. A canvi d’una de les gallines quan s’acabi l’expedició. Curiós, el gall és molt més petit que les gallines. La bèstia devia ser eficaç, perquè el cas és que pocs dies després, al campament base hi havia alguns ous.
Segueix nevant, de forma suau i blana. Sense vent. Ni una mica de lluna.
Per anar a dormir, rentar-me una mica amb una palangana d’aigua calenta i un mocador net amb esperit de vi. Una delícia. Dormir a la tenda vermella Salewa amb un sol pal central. Tinc matalàs i un sac sec. Tenda com una piràmide amb el sostre ben alt i no sobre el nas. Càlida. No fa tant de fred com allà dalt i no condensa. Dormir com un sòc. Sense soroll d’allaus. La primera nit en 46 que no dormo sol. Com un sóc, dormir com el ciment.
A veure demà... Deu meu, que els puguem trobar prop del camp II... Dormir com... Plego.
Imatge.
El cuiner, en Prem Rai, es dedica a alliberar de neu la tenda Salewa del
campament base.
Dijous 13 de Maig de 1982. Campament Base.
Aquest matí, hi ha hagut unes hores sense nevar, però amb el cel ben gris. Abans que el sol, han sortit set homes amb la intenció d’arribar al camp II. Uns 1750 metres de desnivell. Carregaven menjar, un fogonet de petroli i unes ampolletes de combustible per sortir del pas si calia.
A les nou del matí ja nevava. Arribats on era el camp I ja tenien neu fins la cuixa. Han arribat a 5300 metres. Encara lluny del campament II. El mal temps i la nul·la visibilitat, sense la possibilitat de passar la nit allà, amb els tibetans poc equipats, els ha fet tornar enrere. No podien arriscar més.
El grup de rescat ha arribat al campament base cap al tard. Té amb mel ben carregat i patates amb bitxos ben picants (kursani) per compensar l’esforç.
Pagar als tibetans. Agraïr-els-hi l’esforç. A la mirada de qui es pot considerar el batlle del poble (el cap del Panchayat, que vol dir el consell dels cinc) hi veig conmiseració. Pena també. Com si volgués dir, sense haver-ho de dir, que allà dalt no hi pot haver ningú viu sota de la neu. Avui ja fa tres dies que al camp V no quedava menjar ni combustible. El campament IV només era una referència del lloc, perquè la tenda era la del camp V. És el que té l’atac en estil alpí. Al campament III no hi havia res més que una tenda buida amb dos màrfegues de neoprè. Ni menjar ni butà, ni sacs de dormir. Al campament dos quedava un fogonet, una càrrega de butà, dos sobres de sopa i alguns caramels. Aixó si haguèssin arribat allà abans de que la neu el cobrís... Al campament I, ja no hi ha ni campament. Metres sota la neu.
Esforçar-se a pensar per no haver de sentir. Les allaus dels set-mil metres no van deixar res per verd aquells dies. Ahir al matí, amb aquella claretat de cel blau i aquell sol brillant, hauriem vist alguna cosa si hi havia alguna cosa a veure. Algun moviment, una traça d’un alpinista que no seguís la caiguda de les allaus, un tros de roba de colors, el que fos. La vista de la vessant era directa i clara. De segur que si hi hagués hagut el més petit moviment... Res, tot blanc de gel, neu, allaus i negre de roques. Però, és clar, ves tu a saber. No hi ha qui mati l’esperança fins que t’ho trobes al devant dels ulls i no pots fer res més que, o tancar-los i no voler-ho veure, o acceptar-ho.
Va nevant suau, però molt dens. Cortina de neu ben espessa. No fa vent. Ja era negra nit a les tres de la tarda. Patíem per l’equip de rescat, però els hem sentit cridar i han arribat poc després.
Menjar arròs, curry, patates i txapatis. Bullit o fregit, que encara queda una llauna grossa de ghee, l’oli vegetal nepalés. Aquests tibetans, però, en diuen una cosa així com tsasnum.
Panxa plena, però sense proteïnes. Gana segura abans d’una hora.
Tenim diverses caixes de racions de mel individuals. Fem té ben dolç; més mel que té. Beure molta aigua.
Aquí baix, perdem l’aigua acumulada en altitud i ens desimflem. No cal ser metge, que això ja ho veu la mirada menys perspicaç. Pixar cada poca estona. Potser ens depurem, però segur que ens treiem de sobre molta aigua acumulada fora de lloc.
A dormir, com les gallines, que ja fa estona que jeuen a la cuina.
Imatges. Els expedicionaris de
tornada al Campament Base. Tot nevat. Observeu les cares ben inflades per
l’altitud i cremades per la llum, que no el sol.
Divendres 14 de Maig de 1982. Campament Base.
Ha nevat tota la nit i continúa nevant. Més 80 cm de neu al campament base. No vull ni pensar el que hagi nevat allà dalt.
Ben equipats, els quatre expedicionaris i els dos xerpes, ens enfilem fins a l’antic campament base coreà. Neu fins la cintura. Obrint traça per torns i mínimament carregats hem estat tres hores pel que sense neu fèiem en mitja hora. No podrem arribar al camp I. Impossible anar més amunt.
Poc a poc ens entra al cap. No es pot viure allà dalt sense menjar ni aigua. És el que ens diu el batlle del poble de Samagaon, tibetà de blanca cabellera amb trenes, home veterà i respectat. Ens mirem amb els ulls ben oberts. Però abaixem la mirada. Ho anem entenent. Ni podrem pujar, ni baixaran.
No es veu res, tot gris, però el ulls volen mirar amunt. Si veiéssim o sentíssim alguna cosa!
Escrivim uns telègrames per les famílies i la premsa de Barcelona. Donem per fet que els hem perdut. Però és com si alguna angoixa, o un record, o una melangia, treiés el cap del fons de la consciència i no deixés que és tanqués la tapa de seguretat del benestar i la tranquilitat. Un miracle. Volem un miracle. A la tarda, baixa cap a Kathmandú en Sonam Sherpa amb els missatges. Intentem ser asèptics, no volem angoixar a ningú, però ja em diràs. Hi ha glops tan amargants que no hi ha paraules ensucrades que els tapin.
Menjar. Menjar i menjar el que es pugui. De fet només tenim patates, farina i arròs. I mitja llauna de cinc kg de ghee. I unes caixes de racions individuals de mel. I un altre paquet amb té. Que s’ha fet de tot el que havia al campament base? Ah sí, també hi ha dos gallines. I un gall. Que farem amb les gallines? Una els hi devem a la família del meu pacient.
Una anècdota. Mig trista perquè era la darrera oportunitat però còmica. Quedava al fons d’un bidó una caixa amb dos sobres per fer crema catalana. Crema de sobre, és clar, però crema catalana al cap i a la fi. Amb la darrera cullerada de llet en pols l’Annamaria ha fet una olla de crema. Il·lusionats pensant en el sopar, l’hem posat a refredar a sobre de la paret del cobert de la cuina. Arraulits al cobert de la cuina hem sentit unes grans llepades. Sluuurrpp! Sluuurrpp! Corredisses. Un iak, encantat de la vida, s’estava fotent la crema a grans llepades. Ha marxat indignat pels nostres cops de pedra. Ens ha quedat la meitat... L’hem tornat a bullir, que aquí no està la cosa com per llençar res.
Començarà aviat el monsó i els camins seran intransitables durant dos mesos. Hem provat de comprar menjar a Samagaon. Més arròs, més farina, més patates, unes gallines... Ni pujant el preu. Un avi ens ha dit: “Vosaltres marxeu i nosaltres ens quedem. I els meus fills no poden menjar dòlars”. No hi ha arguments contra aquest. Volen que marxem, no volen diners. Hem de prendre decisions...
Nit trista. Cadascú sol i tancat. Encara sort que l’Annamaria em consola amb la seva mirada. I que en Joan i en Manuel fan el cor fort.
Dissabte 15 de Maig de 1982. Campament Base.
Segueix nevant. Tota la nit ha nevat. De forma suau, tova, blana. Sense vent ni tempesta, però es va acumulant. Mengem arròs, patates i txapati i ens repartim dos ous durs entre sis. Els altres dos ous, pels sis nepalesos. No hi ha gaire res més.
Aquest matí, d’acord amb els xerpes, hem decidit marxar demà. Els xerpes també ho aconsellen per no exasperar més als vilatans. Tan mal temps no és normal, ens diuen. I amb l’accident... Ells n’estan ben segurs, d’aixó. Avui és el cinquè dia sense menjar ni combustible en altitud. I amb aquesta tempesta... Quan penso també s’em fa evident, però el cor s’encongeix tant que no m’ho vull creure. De fet, ens fan entendre que tenim mala sort i que millor que no els hi encomanem. Que tenim malastrugança, vaja. De fet, l’expedició japonesa de 1954 va haver de marxar per la hostilitat de la població local que els hi atribuïa la responsabilitat del mal temps i de l’allau que va destruir la gompa, el seu temple, aquell any.
Ho comuniquem al panchayat i li demanem gent per treballar de portadors fins a Nyak. Si venen amb nosaltres demà, en quatre dies poden tornar a ser a casa. A la tarda es presenten dotze joves, sol·licitant la feina. En necessitem quinze o haurem de carregar més que el nostre equip personal. O abandonar tendes, lones, fogons, etc, que es poden vendre bé a Kathmandu. Els vilatans ens compren algunes lones que fan de tendals i bidons buits. Bidons de plàstic, gran troballa per ells. Els hi permet emmagatzemar aigua prop de casa si els posen a sota dels canals de la teulada on s’escorre l’aigua de la pluja. També s’enamoren dels nostres matalassos de neoprè. Només tenen un centímetre de gruix i no son tan còmodes com els seus, però tenen un avantatge. Es netegen fàcilment i no acumulen polls ni xinxes com els seus. Ens quedem només un per barba, tot i que, sobre pedres, és millor dormir a sobre de dos o tres matalassos.
El cuiner ha matat una gallina i per la tarda fem una escudella memorable sota la direcció de l'Annamaria. Gallina, patates, arròs, unes verdures com uns espinacs i uns brots de soja. Una escudella ben densa.
Dormir com troncs, però amb algun despertar plorant. Mirar amunt amb l’excusa d’anar a pixar. Cada vegada. Ja no neva. El cel és clar de núvols però la nit és ben negra. No hi ha lluna.
Diumenge 16 de Maig de 1982. Lhogaon. 3200 metres.
Escric al vespre.
Al matí, el campament base encara era ben nevat, tot i que no nevava des de la matinada. El sol va fonent ràpid la neu.
Marxem. Cap a casa. A primera hora arriben els portadors des de Samagaon. Entre contractar, organitzar les càrregues i tot plegat, avui només anirem fins a Lhogaon.
Amb els portadors, arriba una bona colla de vilatans. Entre ells el meu pacient de la poliartritis; camina amb una crossa, però ha vingut caminant des de Samagaon. Em dona les gràcies. Altres vilatans, especialment les criatures esperen a veure si reben alguna cosa sobrera; potser una gorra, una samarreta o uns mitjons vells i bruts. De menjar res de res. Els adults, tot s’ho miren amb curiositat.
Esmorzem l’escudella d’ahir. L’Ang Temba diu a l’Annamaria: “First quality stew, memsahib”. Com que s’ho fot amb ganes, deu ser gana i no només bona educació.
Una cantimplora amb aigua pel trajecte. Res per menjar. Només seran sis horetes.
Imatges.
Ang Temba Sherpa i Regina amb els joves proveïdors de llenya del campament
base. Preparant les càrregues.
Imatges.
Esquerra: Preparant les càrregues. Sobre d’un dels bidons, la caixa quadrada
d’alumini que era la farmaciola i l’equip mèdic i quirúrgic. Ang Temba, amb una
gorra vermella, d’esquena, conversa amb el batlle, el veterà del Panchayat. Dreta: Ang Temba donant
instruccions als portadors. D’esquena amb una jaqueta verda i un barret cònic,
Sonam Sherpa.
Imatges. El iak
lladre després de la seva malifeta mirant-nos amb malfiança. Desmuntant la
cuina. Dai Iem Bahadur amb jaqueta
blava i taronja. Mingma Sherpa amb camisa a quadres. Sonam Sherpa amb jaqueta
verda i un barret. Norbu Gurung, amb barret i jersei gris, va ser l’ajudant de
cuina a la marxa de descens.
Imatge.
Esmorzant al campament base. Darrer àpat al camp base. Escudella barrejada de
la nit anterior.
Imatge.
Preparant la motxilla per marxar. Darrers minuts al campament base. Hi hem
viscut entre el 12 d’abril i el 16 de maig.
Cap a migdia sona el crit, dolorós, inevitable: “Tots a punt? En marxa!”
Miro els ulls dels companys. Tots plorem. Ens arrenquem un tros de l’ànima. El cor sagna i no sabem que fer per evitar que l’ànima s’estripi... En marxa... Tornem a casa. Adèu companys! Mirades amunt... Com espero sentir, veure o notar un moviment allà dalt que em permeti dir: Alto! Stop! Tornem allà!
Imatges.
El material de l’expedició en un cobert a Lhogaon. Un nen tibetà fa guàrdia al
peu de l’escala. Els xerpes li van fer aquest encàrrec a canvi d’uns mitjons
vells i va complir com un guàrdia professional. El poble de Lhogaon mentre hi
anem arribant. Una casa del poble, els animals a baix, els humans al pis de
dalt de l’escala.
Passant per Samagaon, tornem el gall i la gallina supervivents. Com que neva una mica ens fan entrar a casa seva i ens inviten a un té tibetà, amb mantega rància i sal. Recomfortant i nutritiu, però dur de beure. Sobretot per la mantega rància i perquè mai no s’acaba; mentre te’l beguis, tornen a omplir la tassa. Amb la set i la gana que tinc, m’en foto un grapat de tasses. Almenys endrapo mantega, per rància que sigui. L’Annamaria fuig al pati amb l’excusa de controlar les càrregues.
Una parella de refugiats que han creuat des del Tibet també s’hi ha acollit a prop del foc. La dona, una veterana de llargues trenes canoses, fa un cant. Com una lletania, l’acaba dirigint-se a l’Annamaria. Ang Temba tradueix; és una oració per demanar que el cel ens ajudi i recomana confiar en l’Annamaria. El seu esperit seré, diu, ens permetrà arribar sans i estalvis a casa. Llegeixo, dins del meu cap, que està volent dir: “No patiu més. Teniu mala sort, però sota la protecció de les dones que han vingut, tornareu a casa”. O sigui que som uns malastrucs i uns adolescents temeraris que prenem decisions arriscades quan estem sols. O sigui, que és millor que fem cas a les dones. Si, segur que fer-els-hi cas és més segur per nosaltres. Però em sembla que potser seria una vida més llarga, però també més avorrida. No hauríem vingut al Manaslu, ni hauríem anat al Karakorum, ni a l’Hindu Kush, ni al Pisang Tse, ni al Huascaran... Però hi seriem tots...
Que no pateixi més diu la senyora? No pateixo ni gota per tornar a casa; pateixo per haver de viure amb aquest estrip a l’ànima.
Ja es veu que tot té un preu. I aquesta vegada paguem car el que hem fet. Però també paguem els anys passats i les expedicions que ens havien sortit bé sense haver d’amoïnar-nos-hi gaire i sense més preu que l’esforç.
Budisme. Equilibri. L’equilibri del que és bo i del que és dolent. Gaudir i sofrir pesen igual a la vida. La vida i la mort també i mai es separen. Om mani pedme hum. L’equilibri de la flor de lotus sobre l’aigua. Tot s’equilibra. El que no paguis avui, ho pagaràs demà... La història ens havia deixat un deute pendent i algun dia s’havia de pagar.
Però ja es veu que l’Himàlaia és molt Himàlaia. I si haguéssim confiat massa en la nostra sort? Fins ara sempre havíem fet cim sense accidents. Tant si anava amb el grup com si anava jo sol... I mira que feia mal temps el dia del Pisang Tse... Però allà només eren 6111 metres.
Dia gris, però ja no neva. De fet ja només plovia una mica d’aiguaneu. Marxem, camí avall.
Lhogaon. Hi passàvem, contents i feliços el dia 11 d’abril, fa 35 dies. Ara baixem, capcots i tristos. Afamats. Encara és de dia.
Amunteguem tots els bidons dins d’una casa i els xerpes convencen a un dels nens de la casa perquè els hi vigili el material.
Pregunto pel nen que vaig visitar de pujada i que em va semblar que tenia tuberculosi pulmonar avançada. Ja no hi és. Però la seva mare és embarassada. Potser ja ho era quan pujàvem. Té mèrit, perquè compto cinc germans; almenys els que hi ha avui a casa. El diagnòstic el devia encertar, almenys això deia l’informe de l’hospital de Kathmandu, però és evident que el pronòstic si que el vaig clavar; li quedaven pocs dies.
L’alcalde, el panchayat, un barbut ferreny amb cara de tipus dur de les muntanyes, ens convida a l’oficial d’enllaç i a mi a casa seva. Per motius de cortesia hi haig d’anar. Necessitem portadors i una mica de petroli pels fogons. Diu que han trobat un isard espenyat i que han fet un estofat. Més que un isard, deu ser un thar, espècie local protegida. S’ha espenyat ell tot solet, és clar, que els budistes no poden matar i a més a més, tot això és àrea protegida de conservació d’espècies. Total que puc queixalar una mica de carn seca, dura i amb els ossos triturats a miques, però és carn. De fet hi ha més arrós, cebes, espècies, ossos i alls que carn. Molt gustós, però. Fem els negocis.
Els companys, al campament, només tenen arròs, amb tsasnum- ghee i mel. Paciència que no els hi puc portar un plat de carn.
Dormir al campament. Tenim portadors per demà i una ampolleta de petroli pel fogó. Es posa el sol darrera del massís del Manaslu.
Dilluns 17 de Maig de 1982. Ghap. A 2.160 metres d’altitud.
Al matí, en Prem Rai ens dona un grapat d’arrós bullit com dos mans plenes i dos racions de mel per cadascú. El que no mengis per esmorzar, serà el que tindràs per tot el dia que no hi haurà dinar. Una bosseta amb un grapat d’arrós bullit. Ja no tenim ni gallines, ni oli, ni patates, ni res de res. Avall. Esguinçant el cor a cada pas, però avall. No podem tornar.
Seguim la vessant dreta de la vall. Pujar i baixar. Algunes noies tibetanes, que treballen els camps, quan passem s’aixequen les faldilles i ens repten. Els nois que son per allà les hi fan costat amb molta gatzara. “Fucki, Fucki” criden tot rient. Estem nosaltres per bromes anant empassant llàgrimes i mocs. El sentiment és més aviat de ràbia, però no podem tornar-nos-hi. Ang Temba Sherpa i un avi tibetà que hi ha per allà les fan callar indignats i les avergonyeixen. Callen. Els nanos també callen però ja es veu que els desgraciats sense sort no som ningú. Avall.
Pensàvem que potser a Ghap podriem comprar alguna cosa per menjar. Però a Ghap només hi ha uns edificis oficials que fan de centre administratiu de la vall. No hi trobem res per menjar.
Sopar una mica més d’arrós bullit i una ració més de mel per barba. Ja en queden poques.
Campament al pla de l’escola local. Un prat deliciós. Però on son els nens? De pujada tampoc hi havia ningú. L’escola sembla abandonada. Aquí només hi ha uns guàrdies, mig uniformats mig funcionaris i quatre camperols que ens miren però que no ens entenen. O ho fan veure...
Dormir. La panxa fa crits de gana. Homes joves i fotuts de gana, necessitem proteïnes, que el sucre i l’arrós passen aviat avall... A veure demà.
Bona nit.
Dimarts 18 de Maig de 1982. Nyak. A 2.100 metres d’altitud.
Imatges.
Recanvi de portadors a Nyak. La mirada dels companys. Tots fem el que cal fer,
però a l’ànima hi ha mes pena que ganes de fer-ho.
Hem sortit d’horeta de Ghap. Com ahir, un grapat d’arrós bullit i dos tarrines de mel per cadascú. Baixem dotze persones de l’expedició. L’oficial d’enllaç, en Dhal Bahadur, els dos xerpes, Ang Temba i Mingma, els tres treballadors, el cuiner Prem Rai, dai Iem Bahadur i Norbu Gurung, els quatre expedicionaris i les dos noies. Els quinze portadors miren per ells mateixos i molts, només van fins al poble següent i tornen a casa. Recanvis a cada poble.
A Nyak hem de canviar la major part dels portadors. Aquest collet és una espècie de fita, límit o frontera interior. Molts volen tornar a Samagaon o a Lhogaon i no volen baixar al Nepal. Esperem trobar aquí nepalesos que hagin portat suministres (arròs, té i altres mandangues de la civilització cap a les muntanyes) i que tornen a baixar amb els productes dels muntanyencs (patates, mantega, sal, llana, productes tibetans de contraban o poc comercials, etc). Potser podrem contractar alguns homes per tirar avall. Ang Temba és a la feina.
Imatge.
L’Stupa d’entrada, en aquest cas de
sortida, de Nyak. És obligat passar per dins, si no vols treure les cordes i haver
d’escalar. Nyak es va construir en un lloc naturalment protegit per roques.
Estratègicament situat. L’stupa és
bellament decorada i pintada amb motius religiosos tibetans per dins.
Altre vegada a Nyak. Deu n’hi doret de la pujada des del fons de la vall fins aquí dalt. I així i tot som pràcticament a la mateixa altitud que a Ghap.
Demà si que tocarà baixar fins a la calor, com si baixéssim una escala amb graons que, cada un, és diferent de l’anterior.
Comencem els negocis per contractar nous portadors. Sembla que hi haurà voluntaris disposats a guanyar-se una setmanada. Potser alguns només volen anar fins a Jagat. Sembla que pocs voldran seguir fins a Gorkha. Mentrestant, un pal, haig de seure aquí amb el sirdar Ang Temba i l’oficial d’enllaç Dhal Bahadur per pagar als portadors que marxen i contractar els nous. Aquí haurien de ser-hi l’Ernest i en Pau i no jo.
Mentre es negocia, l’Eudald i les noies, asseguts en una roca penjada a sobre del riu, reben la visita de la quitxalla. Com que sempre hi ha alguna cosa que els fa gràcia, en aquest cas un clauer amb una boleta, l’Eudald i la Regina li regalen a un xicotet menut la piloteta. Però no havien comptat amb les jerarquies locals. Un fill de casa bona, més ben vestit i més gran, li pren i se la queda. El menut queda plorant. L’Eudald no ho tolera, li pren la piloteta a l’abusananos i la torna al menut. Amb l’altre mà, li pren la gorra a l’abusador i la tira al riu. Adèu gorra. El més menut fuig cames ajudeu-me, seguit de tots els altres. El ganàpia, un nap-buf d’uns deu o onze anys, es queda palplantat i sembla que no s’ho acaba de creure. Després també marxa. Jo penso, a veure si ara haurem trepitjat algun ull de poll de família poderosa i ens tocarà pagar una gorra, demanar disculpes i passar un mal tràngol. Però no. Els xerpes, que ho han vist, riuen i ho expliquen als vilatans. Deu ser que el ganàpia té guanyada la fama de ser un abusananos.
Un altre dolor. Aqui no hi ha vacunes per la poliomielitis. Pel poble, s’arrossega una nena de tres o quatre anys amb una paràlisi poliomielítica clara. Els músculs peronials i de les cuixes, ben atròfics. Cametes inútils. Això sí, la mirada, les mans i els jocs amb nosaltres van ben llestos. No tenim res més que una mirada càlida i una estona per jugar amb ella. Que podríem haver fet abans per evitar el seu futur de paralítica en un lloc on necessites bones cames per sobreviure? Juguem i riem. Una altre llàgrima que cau; que falsos que som. Mentre segueixen caient nens en mans de malalties resoltes al nostre país, nosaltres passem i només juguem.
Visito a la família que em van consultar de pujada. La noia, que havia parit feia poc tenia una mastitis. Un pit molt inflat i dolorós, però no tant com per obrir i fer sortir el pus. Amb els antibiòtics ha anat bé i es troba ben guarida. M’inviten a té tibetà. Sobre el foc hi tenen penjat un sabre tibetà ritual. Em crida l’atenció perqué l’he vist reproduït a algun llibre de cultura tibetana. S’en adonen i m’el cedeixen a canvi una mòdica quantitat. El van deixar aquí uns guerrillers khampes que fugien del Tibet, l’any 1976. Ja es veu que aquí no hi ha res gratuït. Excepte els antibiòtics que els hi vaig donar, és clar...
Dormirem a les tendes, al costat dels corrals. Hem pogut comprar uns paquets de galetes, sucre i té. Almenys l’esmorzar de demà ja no serà només arròs bullit.
Plego per avui. No puc més, encara falten dies i va sagnant el cor. Encara sort que hi ha l’Annamaria. Tinc on recolzar el cap...
Imatge.
La roca sobre el riu, a Nyak a tocar del poble..
Imatge.
Llibre: Insight Guides. Nepal. Höfer Press. Singapur. Pàgina 275. Publicat 1979.
El sabre ritual que esmentem és igual que el de sota, sense la funda. L’eina de
dalt és un khukri, el matxet clàssic
del Nepal i l’arma bàsica dels soldats gurkhes.
Ganivets com aquest, potser no tan elegants, l’expedició en portava diversos
que s’utilitzaven a la cuina, per fer llenya i altres feinetes del dia a dia.
Dimecres 19 de Maig de 1982. Jagat. A 1400 metres.
Aquest matí una mica de feina amb els portadors nous i el repartiment de càrregues. Sortim tard. Hem fet la mateixa jornada que a la pujada, però, aquesta vegada, hem perdut altitud. Més baixades que pujades. Estem ben aclimatats i hem perdut pes. Caminem lleugers, però el cor pesa més que a la pujada.
Descens de 700 metres, però és trampa. Hem baixat i pujat molts més metres. La primera baixada des de Nyak potser son mil metres de baixada de cop per unes escales inestables i irregulars.
Hem esmorzat té amb galetes. La bosseta d’arrós, que ja no hi ha mel, pel caminar del dia.
A Jagat, hi la caserna de la policia nepalesa. Control. Permisos d’expedició, i com és que baixen menys dels que van pujar? Explicacions. Sort que els xerpes i l’oficial d’enllaç s’en desempalleguen força bé. Nosaltres, ho confesso no estem per gaires explicacions. Els guàrdies ens donen el pèsam i ens aconhorten tant com poden. Inviten a un té amb llet; dhud chià. Però la major part dels guàrdies segueixen jugant amb el seu karrom. Com feien a la pujada. Deuen tenir poca feina. En aquesta vall no hi ha cap altre expedició.
Imatges.
Els funcionaris jugant a karrom, joc que
alguns en diuen karambol, al pati de
la caserna de la policia. Un tauler de karrom
vist de front i sense les fitxes. Una espècie de billar sense tacs. En lloc de boles, fitxes planes.
En fi, papers i certificats. Ja fa uns dies va passar per aquí en Sonam Sherpa amb el nostre correu i una carta de l’oficial d’enllaç pel cap de policia local. Papers, certificats i signatures. Farem el que calgui fer, però que sigui el mínim, si us plau.
No tenen res per menjar, però poden vendre'ns unes galetes. Les mateixes galetes que ahir. Nabico, de l’empresa del germà del rei. Comprem un paquetet per barba. Ull viu, que encara hem de pagar als portadors i a la resta del personal.
Acampem, com a la pujada, al prat del devant d’una escola ben solitària. Som al fons de la vall del Buri Gandaki. Acompanya la remor del riu. Nosaltres, els guàrdies, dos botiguetes pels passavolants i quatre cases. Hem entrat als fons de les valls i als boscos. Es comença a veure algun camp d’arrós. Les nits poden ser fresques, però ja no sòn fredes. El sac fa més nosa que servei i cal dormir a sota, però ja no a dins.
Reviso, a cop d’ull als companys; catalans i nepalesos. Els nepalesos estan bé de salut. Només l’oficial d’enllaç sembla delerós per tornar a casa. Però li ha canviat la mirada. Ara és com si respectés més als seus compatriotes. Com si fos menys altiu. O potser m’ho sembla a mi... Els catalans, encara que els sento fer alguna broma i algun estirabot, tenen la mirada entre trista i perduda la major part del temps. Fins que s’en adonen de que els observo. Aleshores, altre comentari graciós. En això, el mestre és en Manel, que per alguna cosa es dedica a la publicitat i sap comunicar la idea bàsica del moment.
La salut, malgrat tot, és impecable. Forts com toros. I més prims i més xuclats que la pipa d’un indi.
Dijous 20 de Maig de 1982. Soti Khola.
Ha estat un dia llarg. A Soti Khola, al fons de la vall del Buri Gandaki, només hi ha quatre cabanes. Una és una casa de té, però només hi ha té, potser amb unes gotes de llet. Cap botiga per passavolants, tot i que és el camí principal de la vall.
Ja som a la vora d’Aarughat Bazaar. Demà hi arribarem si Deu ho vol. Allà hi ha la població i el mercat més important de tota la vall. Al mercat també hi ha un parell de fondes on menjar un dhal bhat tarkari. A veure si podem comprar alguna cosa per menjar.
De moment ja no ens queda gairebé ni arròs. Ni tampoc gaires diners, que encara hem de pagar al personal. Faig números a cada pas.
Tenim dos bidons amb les coses dels companys; ho portarem tot a les famílies. Però els papers de l’expedició els porto jo. És aquí on diu quin dia i a quin preu es contractava cada cosa. També hi ha els deutes que tenim, per quan arribem a Barcelona.
Em fa febre només de pensar-hi. Només hi ha una cosa que em fa encara més por. Parlar amb les mares i les dones dels qui no tornen. Quan hi penso tornaria enrere i no baixaria mai més.
A veure demà. Serà un altre grapat d’arrós, ara ja sense oli ni sal, i un tip de caminar, com si ho veiés. Potser a Aarughat podrem treure el ventre de pena.
Però no pararem allà. Hem pactat amb xerpes i portadors continuar fins a la meitat de camí de Gorkha, que és la capital de la província i fins on arriba la carretera que ens portarà a Kathmandu.
Dos dies més de caminar. Potser demà podrem menjar suficient.
Divendres 21 de Maig de 1982. Aarughat Bazaar. 570 metres. Ashrang.
Imatges.
El bany al gorg, prop d’Aarughat Bazaar, com a l’anada. Ens treiem de sobre la
suor i la porqueria de sis setmanes.
Ashrang. Ja som a mig camí de Gorkha. Cremant etapes.
Aquest matí hem tornat a passar pel gorg d’aigua fresca i clara. Un bany recomfortant i refrescant, i és que, apart de que anem bruts com guilles, ja fa calor.
Abans d’arribar a Aarughat Bazaar, un pagès ens ha sortit al pas i ens ofert quatre ous. Vistos i no vistos. Pagats i beguts crus sense manies, només fent dos forats amb el ganivet.
A Aarughat Bazaar, primer poble gran amb dos carrers comercials plens de botigues on hi ha de tot, hem parat una estona en una petita fonda que ofereix plats d’arrós als camperols que baixen al mercat. Un bon plat de dhal-bhat-tarkari, que no hi ha res més.
A la plaça, una botiga ofereix caramels. Sòn bosses d’un kg amb unes boles de sucre com pilotes de ping-pong. Tenyides amb els colors del parxís, deixen la llengua del mateix color. Hem comprat tres bosses amb els diners de cadascú, que la cosa pública no està per dispendis de caramels. I unes galetes. El kg de caramels que portàvem l’Annamaria i jo no ha arribat al vespre. Gana endarrerida.
Després de l’àpat, carretera i manta per guanyar temps.
Hem arribat a Ashrang, poblet penjat en un collet, encara de dia. Allà hem pogut comprar una gallina. En Norbu Gurung li ha tallat el coll i el sopar crec que serà ja una mica més substanciós que els darrers dies. Per tots dotze.
Un comentari subjectiu. Observo i miro i em sembla que els qui hem perdut més, mesurat en pes i en agudesa de la mirada, som els quatre que venim de més amunt. Els xerpes, també, però no tant com nosaltres. Els nepalesos i les dos noies no han perdut tant. Serà l’altitud. O la pena, dic jo.
Em porten una nena, menuda, potser cinc anys. El diagnòstic és obvi només veure-la. Escròfula. Tuberculosi ganglionar cervical amb algunes lesions ulcerades als dos costats del coll. Afortunadament no sembla que hi hagi afectació pulmonar. Recomano als pares baixar a Pokhara i comprar isoniacida o similar, que no crec que trobin altre cosa. Nosaltres no tenim res semblant per donar-els-hi. Caram, caram, si que hi ha tuberculosos al Nepal.
En Prem Rai ens crida per sopar. Arrós de gallina amb llenties, cebes, verdures i bitxos. Per fi.
Dissabte 22 de Maig de 1982. Gorkha. Manakamana. Kantar.
Aquest matí hem arribat a Gorkha en tres horetes de caminar. Final de la caminada.
Encara ens en ha passat una. Passant per un poblet ens ha sortit al pas un embriac, que tot just s’aguantava dret, fent tentines, amb una bafarada alcohòlica que pansia les flors i despullat a pèl. Ni un bri de roba. Ell va i, encantat de la vida, em pregunta si sòc japonès. Amb els meus cabells i bigotis rossos, penso que ja es deu veure que no sòc japonès, però no sembla que el convenci. Va repetint en un anglés macarrònic i pixant-se de riure: “Ha, Ha, japanese, japanese!”. Han vingut, pressurosos, dos homes del poble amb uns pantalons curts i sense contemplacions l’han obligat a posar-s’els. Ens han demanat humils disculpes perquè es veu que es tracta del ximplet del poble. La veritat és que amb nosaltres va ser ben amable i rialler.
Imatge.
El trajecte de la marxa a peu, tant de pujada com de baixada. Per les
carreteres de color groc el trajecte va ser en bus de transport local.
Gorkha. La que va ser la primera capital del regne del Nepal actual.
Kathmandu és encara lluny. L’autobús que hi va no sortirà fins demà. Com que l’allotjament a Gorkha és precari, decidim agafar aquest autobús local i fer nit a Kantar que ja és a la carretera principal entre Kathmandu i Pokhara.
Vaja quin tip de riure; dir que l’allotjament a Gorkha és precari, venint d’on venim...
Imatges.
Arribada a Gorkha. S’ha acabat el caminar. Primer àpat amb cerveses a la fonda
de la parada de l’autobús. Pagant als portadors a la porta de la fonda amb Ang
Temba, el nostre sirdar.
Dalt de l’autobús, per primera vegada dalt d’un cotxe en dos mesos, passem prop del famós temple hindú de Manakamana. Penjat a la muntanya, no hi ha pebrots, ni temps, ni confessem-ho, gaire interès per caminar encara unes hores per visitar-lo...
Imatges.
Carregant l’autobús amb els bidons i el material. Amb samarreta blava en Prem
Rai, el cuiner. Amb camisa blanca i barret nepalès en dai Iem Bahadur. Amb un barret cònic i somrient, en Norbu Gurung.
A Kantar, petit allotjament de carretera, bàsic però net. I sopar en condicions. Anem treient el ventre de pena.
Demà, a Kathmandu. Deu meu, la que ens espera...
Diumenge 23 de Maig de 1982. Kathmandu.
Hem arribat a Kathmandu al vespre. Autobús de línia regular, però com que hi havia força personal per anar a la capital, han posat dos cotxes. Hem sortit al segon autocar, després de carregar tot el fato de l’expedició i donar un petit sobresou al conductor perquè ens deixi al magatzem de la Sherpa Cooperative i un temps per descarregar. Seria un mal rotllo portar nosaltres els 400 kg des de la parada de l’autobús, a l’entrada de Kathmandu, fins al magatzem. Un parell de kilòmetres. Òbviament, serem els darrers. Quan s’acabi tot el viatge, podrem fer el fet.
Descarreguem tot el material al magatzem i fem les primeres gestions. Allà hi trobem, que estan de guàrdia tota la nit, vigilant, uns quants aprenents de sherpa. Alguns, encantats de la vida ens diuen que sòn xerpes de veritat. Ja veus. Aquí tothom vol ser xerpa, encara que es digui Gurung, Shrestra, Rai, Thakali o Tamang. Cosa d’estatus.
Apart dels treballadors també hi ha un responsable amb les claus de la caixa. Al Nepal, els diumenges no sòn festius i els horaris sòn flexibles. Afortunadament. Inventari. Recuperar una part dels dòlars que havíem deixat aquí en dipòsit. Pagar al personal, als dos xerpes, Ang Temba i Mingma Sherpa, l’oficial d’enllaç, Dhal Bahadur, el correu, que en diem el mail runner, Sonam Sherpa que ja ens estava esperant a Kathmandu, el cuiner, Prem Rai, el nostre portador del campament base, dai Iem Bahadur i l’ajudant de cuina en Norbu Gurung. Hi ha una mica de propina per cadascú. I alguna mica de material sobrer de propina als qui cobren menys, que al Nepal, i a Catalunya tampoc, no és igual ser ajudant de cuina que oficial d’enllaç. Em sembla que han quedat contents. Preparem la primera reunió al Ministeri. Anem pensant dos informes de l’expedició, el primer en anglés pel ministeri de turisme del Nepal i el segon, en castellà, per l’ambaixada espanyola de New Delhi. Demà vindrem a escriure’ls amb el paper oficial de l’expedició i la maquina d’escriure de la Sherpa Cooperative.
Ja nit avançada, rendits, caminem cap a l’hotel amb la motxilla personal a l’esquena. Bruts i suats de remenar bidons i material. Un parell de kilòmetres. L’aire de Kathmandu, venint de la vall del Buri Gandaki, ens sembla tropical. Un ofec. Volem fresca.
De pujada érem a l’Himalayan View Hotel, bàsic, però digne. Baratet, però sense esmorzar, ni restaurant ni llençols. Ara és ben ple. Anem a petar al Siddartha Hotel, al costat mateix, a la mateixa Siddhidas Marg, però de dos estrelles. Dutxa freda, refrescant. Sopar memorable incloent gambes (gambes al Nepal!), cerveses, carn, bitxos frescos, verdures, peix fresc de riu, fideus d’arrós i moltes altres coses delicioses. Aquesta és una gana, expliquem-ho personalment, que no només em menjaria un bou, sinó que, encara que m’el mengi, al cap d’una hora hi tornaria. Gana endarrerida.
A dormir, que ja és ben tard i aviat serà de dia. Avui ja hem vist la que ens espera. De papers, de feina i de disgustos.
Dilluns 24 de Maig de 1982. Kathmandu.
Matí. Repartir la feina. Un va a correus. Telègrames a Barcelona; una dotzena de telegrames: Conrad Blanch, Federació, famílies, al meu hospital, al cap de premsa, als patrocinadors i als creditors als qui devem diners. Primer missatge a l’ambaixada espanyola de New Delhi; que ja els hi enviarem els certificats del ministeri nepalès, però que vagin preparant les notificacions de defunció. Tenim alternativa? Sense això, ni les vídues podran cobrar res. Misèries de les legalitats. Un altre va cap al banc. Canvi de moneda, que ens calen rúpies. Altres, els qui es defensen en anglés, a la Sherpa Cooperative. Cal escriure els informes, la història del devenir de l’expedició, demanar per escrit els certificats del ministeri i fer els llistats per les duanes de sortida del material. Hores llargues. Ens anem trobant tots a la Sherpa Cooperative al llarg del dia conforme es van fent i acabant les feines de cadascú.
Telègrama d’en Conrad Blanch a l’hotel. Ens trucarà demà al vespre.
Cap al tard, tots tornem a ser a l’hotel Siddharta.
Descansar. Feina feta. Cansats. Sopar pantagruèlicament.
M’he pesat al magatzem de la Sherpa Cooperative. Avui tinc 66 kg. He perdut 18 kg en dos mesos. I aixó que ja fa quatre dies que ens atipem com llimes noves. Semblo un llapis amb ulls i bigotis.
Dimarts 25 de Maig de 1982. Kathmandu.
Primera reunió al Ministeri. Per preparar el debriefing de demà. Se suposa que demà podrem recollir ja tots els papers. Especialment per tramitar els certificats oficials. Tarda a l’agència de transports per enviar un cargo a Barcelona amb el material.
Vespre. Ens ve a veure miss Elisabeth Hawley. És un honor. Però s’escapen les llàgrimes amb les seves preguntes. Qui vol fer una explicació categòrica, sense deixar cap possibilitat a l’esperança, quan el cor dol i sagna pel que el cervell ja sap però els ulls encara no han vist? Em penso que s’en adona de que ja sabem però encara no acceptem. Amable i cortés, però freda. Més números a les estadístiques.
Uns quants han anat avui a l’oficina d’Air India per confirmar els passatges. Eren per demà, dia 26 de maig, però no posen cap pega per volar el dia 27. Encara sembla que els hi fem un favor. Potser hi ha molta gent i pocs avions... El dia 28 al vespre serem a Kobenhavn i l’endemà a casa.
En Manuel té el nas com un pebrot. Veig que té un abscés amb un cap de pus a l’interior de la fossa nasal dreta. Però tot el material ja és embarcat i no tinc la farmaciola / equip mèdic. Li dic: “Pateixes una mica i t’ho arreglo ara o esperem uns dies i que s’obri sol?”. Em diu: “Fora punyetes. Aixó fa molt mal. Treu-m’ho de sobre”. Ell a la cadira de l’hotel. Jo al devant amb el ganivet més esmolat a la mà. Giro el nas a l’inrevés, cosa de dolor intens, donada la situació d’aquest nas com una albergínia inflada i vermella. S’agafa a la cadira amb força però no fa ni un gemec. Un cop de ganivet i surt com una cullereta de cafè de pus de dins del nas. I una mica de sang. Cura local. A veure demà.
Telèfon al vespre. És en Conrad. Alegria, de sentir al vell amic. Però com ho expliques tot una altre vegada? Almenys ara ho podem fer en català i és més fàcil. Pobre Conrad! En realitat ell hauria d’haver estat el cap d’expedició però no va voler deixar enrera la professió i la feina com ho feien alguns dels altres. Ara fa el que li toca, que és fer-nos costat i aguantar el pal de paller a Barcelona. Fa el cor fort. I nosaltres, pobrets, li expliquem el que sabem i podem.
Pregunta que em faig: amb en Conrad de cap d’expedició les coses haurien anat d’una altre manera? Hauriem acceptat la derrota abans? I, si l’haguèssim acceptat, l’hauria acceptat tothom? No sé.
Només llevats hem esmorzat patates, fregides i en puré, ous ferrats, carn, cebes, txapati, amanida, samoses i cafè com per banyar-nos-hi. El conegut “Farmer’s Breakfast” del que anomenem “l’esmozadero” a tocar de l’estany del Rani Pokhari. Els seus esmorzars són èpics per cap preu. Després hem dinat i hem berenat allà on hem pogut sense perdonar res. I tampoc no perdonem el sopar.
Sopar inmens i intens al mateix hotel. Panxaplens. Ha entrat tot el que hi cabia quatre vegades en un dia. I al cap d’una hora d’atipar-nos, la sensació de fam es fa dolorosa. Gana endarrerida. És com quan al cos li falten peces i el que menges ho gastes en fer-les de nou en poca estona però segueixen faltant peces.
22 hores.
Després de sopar. Kathmandu és una tomba. Sense soroll. Tothom és ajocat i només transiten els qui hi estan obligats. Alguns carros d’escombreries o els qui han d’anar lluny, a peu o en carro i no volen veure’s obstruïts pel tràfic motoritzat. Poquets, però. Oscuritat i silenci.
De fet, és el moment per una passejada refrescant. Seguretat absoluta, sempre i quan no et perdis, que llum, n’hi ha poca. Alguna bombeta escadussera en alguna cruïlla.
Cadascú al seu llit. A rumiar.
Prou, que quan la nit arriba i el cervell, sense feina per sol·lucionar de forma inmediata, es posa a donar voltes, ens posem a punt de plorar una altre vegada. Quan penso en tornar a casa i el que ens espera...
Dimecres 26 de Maig de 1982. Kathmandu.
El nas d’en Manuel ha millorat molt en una nit. Treure el pus ha estat una bona maniobra. Ja ho deien els clàssics quan jo estudiava a la facultat de medicina: “Ubi pus, evacua”. Amb mitjans expedicionaris a Kathmandu; una navalla ben esmolada.
A mig matí, reunió de tota l’expedició al ministeri, que avui toca el famós i preceptiu “debriefing”. Igual que el “briefing” inicial de fa dos mesos, on el ministeri alliçona a tots els expedicionaris del que poden i no poden fer al país al llarg de l’expedició. Els pocs que parlavem/enteníem l’anglés haviem de traduir als altres el que ens anaven dient. I no continuava la conversa, o més aviat l’alliçonament, fins que no s’acabava la suposadament exquisida traducció. El ministeri volia estar segur de que els colonialistes europeus no els hi canviaríem a la població, ben submisa als seus dictats.
Vaja una conya. Nosaltres, que hem estat més respectuosos amb els treballadors de l’expedició i els habitants locals, potser per algun fons d’ànima democràtica o social on cadascú val el que es guanya, hem d’escoltar que tots els humans som iguals. No em digui, senyor ministre! Però els policies, l’oficial d’enllaç i el personal nepalès es poden comportar segons el seu estatus i poder amb els seus mateixos compatriotes nepalesos. Amb nosaltres no, que nosaltres paguem i som sahibs. Però els altres nepalesos, a baqueta; que es noti qui mana. És una vergonya per mi, però no per l’oficial d’enllaç, que troba normal que un brahman hindú de Kathmandu sigui superior als camperols tibetans budistes.
Aquesta vegada, al “debriefing” també hi hem hagut d’anar tots. Aquesta vegada no ens han alliçonat. No s’escau. Ens donen el pèsam i ens donen un munt de papers d’arrós amb el segell del ministeri per enviar a l’ambaixada espanyola de New Delhi, encarregada dels afers hispànics al Nepal. És la forma que tenim per sol·licitar els certificats de defunció.
A la tarda, organitzem el transport del material a l’aeroport pel cargo del material. Feinada. Carregar bidons, que els funcionaris passen àmpliament del tema. Uns carregant, els altres gestionant. Els uns nervis, els altres esllomats. Papers. Signatures. Afortunadament, al Nepal, els papers oficials no han de ser fets a màquina; amb un paper d’arrós escrit amb bolígraf i signat, fem el fet. Un munt de papers, tots amb el tampó de l’expedició. Aixó sí, hem de signar pel material que exportem i que contrasten amb el que vàrem entrar, declarar que el material que falta no l’hem venut per lucrar-nos i que realment es va perdre a muntanya, declaració de l’oficial d’enllaç confirmant aquest punt, declaració de que no exportem cap antigüetat ni cap cosa protegida del Nepal, revisar tots i cadascun del bidons confirmant que el que hi havia a dins era el que deia la llista. Jo patia. Encara em diran que el sabre tibetà és un bé protegit. Però no, va passar com destral vella per tallar llenya al bosc. Que saben els guàrdies xetri, hinduistes, del que és una eina de culte budista? Tot plegat arribarà a Barcelona en quinze dies i ja farem el que calgui.
Ara ja només tenim la motxilla de cadascú. Demà, cap a casa.
Imatge.
Doug Scott l’any 1980 a Chungo, Vall de Baltoro, prop de les fonts d’aigua
calenta.
Al vespre, al carrer, devant de l’hotel, trobem a en Doug Scott. Un mite de l’alpinisme. La primera ascensió de la cara sudoest de l’Everest, l’any 1975, amb en Dougal Haston, Pertemba Sherpa, Peter Boardman i Mick Burke. Aquest darrer, va caure i morir en baixar del cim. L‘expedició la liderava el conegut alpinista Chris Bonington. Dos anys després, protagonista d’una gesta que ha passat als annals de l’himalaïsme: baixar de la difícil escalada del Baintha Brakk, més conegut com l’Ogre, de 7285 metres, amb els dos turmells trencats i desgrimpant de genolls. Ens havíem conegut l’any 1980 quan nosaltres pujàvem cap al Gasherbrum II, al Karakorum i ell baixava sol, tip i cuit dels companys, d’un intent al K-2. Crec ara va al Sisha Pangma però no és molt explícit. Fem unes cerveses, recordant vells temps i explicant-nos les històries de cadascú.
Darrera nit al Nepal. Demà marxem. Milers de papers en dansa, però cap encara resolt.
Dijous 27 de Maig de 1982. Kathmandu.
Ens hem llevat matinet. Tan bon punt obren on esmorzar. Endrapem tant com podem.
Serem a New Delhi en poca estona. Allà tres horetes d’espera. Després, amb Air India, vol de deu o dotze hores fins a Dinamarca. Paciència.
Serà una becaina curta a Kobenhavn, que arribarem de matinada. Mateix hotelet que a la pujada, tot i que no ho hem confirmat. Al barri vell, ben a prop dels jardins del Tivoli. Demà al vespre, arribarem a Barcelona.
Plego, cap a l’aeroport. Adèu Nepal, que ens has fet tant de mal i de dolor. O potser som nosaltres els qui ens ho hem fet... Adèu.
ANNEX. La PostExpedició.
Aquella trista expedició no es va acabar en marxar de Kathmandu i tornar a casa.
Durant mesos, la pena, la pena i la vergonya d’haver de parlar amb les mares i les famílies amb el cap cot, els deutes, les reunions, els papers que no arribaven, els diners que tampoc arribaven, les pressions d’alguns mitjans de comunicació i de les empreses creditores, les moltes guàrdies per pagar els deutes, els records obsessius i els malsons ens van posar la vida difícil.
Aquí va una mostra, la que podia quedar escrita. La que no es va escriure aleshores, és encara massa dolorosa per furgar-hi.
PROPOSTES I TÍTOLS.
Ja els primers dies rebíem propostes, més o menys agosarades, per escriure, o patrocinar articles escrits per altres persones, llibres o films. Amb les filmacions i les fotografies que tots sabien que teníem.
Com que van trobar silenci o alguna resposta reticent, un sol·licitant ens va recordar allò tan conegut de Rudyard Kipling “Si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors, seràs una persona madura”. O una cosa així.
Nosaltres no assaboríem l’èxit, però si que mastegàvem la derrota. Com tantes vegades. I el que teníem clar era que no volíem convertir la nostra aventura / experiència en un espectacle per corbs morbosos.
No es va publicar res. Aquesta és la primera vegada que en parlem i ho relatem. Trenta-sis anys després.
Us afegeixo alguna de les propostes, alguna ben imaginativa. Després de tants anys i, no havent-ho publicat enlloc, no crec que ningú demani Copyright:
• Manaslu, la muntanya inacabada.
• Manaslu, la veu que trona.
• Homenatge a dos amics. Plany per una pèrdua.
• La vall del riu vermell.
• La boca del llop.
• Manaslu, una ratera.
• L’urpa de l’huracà. L’urpa de la tempesta.
• Resistir o Resistir per sobreviure?
• La Muntanya dels Esperits. Una experiència per no oblidar.
UNA CARTA.
Carta escrita com a contesta a la petició d’en Sebastián Álvaro (Al Filo de lo Imposible) per escriure un article de l’expedició Manaslu 82 per publicar a la revista Alta Ruta, que ell dirigia. Segurament la missiva era massa amarga i ell desconeixia les tensions viscudes al club i a la federació pels diners de les dos expedicions que aquell any sortien de Barcelona cap a l’Himàlaia. Mai es va publicar ni la carta ni l’informe.
Barcelona, Julio 1982.
Compañeros de Alta Ruta,
Ante todo, perdonad esta tardanza. Jamás hubiera imaginado que fracasar en una expedición comportara tanto trabajo. Además, es que no me apetece mucho profundizar en el tema.
La verdad es que durante una penosa marcha de descenso con muchos mas pasos y lágrimas tragadas que palabras, decidimos no escribir ningún articulo ni revelar la película. Pero como que muchos compañeros preguntan, te adjunto el informe oficial, tipo crònica, de nuestra expedición, ya que no hay mucho ánimo para mas florituras literarias cuando cargamos con la pesada mochila de dos compañeros que no volveremos a ver. Y el pago de un montón de deudas.
Me gusta recordar a los compañeros que faltan como cuando Enric Font me aguantó una caída en la pared sur del Pedraforca, a pesar de tampoco estaba él en una situación muy segura. O cuando, subiendo con una carga agotadora a 7000 metros, Pere Aymerich, bajó y volvió a subir los últimos doscientos metros cargando mi mochila, antes de que yo desfalleciera del todo. Éstos son amigos. Las mochilas que todos cargábamos eran su comida, su combustible y su material. Era su éxito y el de todos. Fué la última vez que nos vimos. El último abrazo. “Gràcies, molta sort i fins aviat”. Ya sabes que significa. Un saludo con la mano a Enric, doscientos metros mas arriba entre nieve y viento. Y vuelta al campamento III mientras arreciaba la nevada cotidiana del mediodía.
A partir de ahí, prefiero no recordar mucho. Aunque tampoco creo poder olvidar. Nunca. La desaparición de dos compañeros y la pròpia sensación de condena de los que quedábamos resistiendo la tormenta. Finalment, el Manaslu se ablandó durante unas horas y nos permitió la huida. Pero ya no nos permitió volver a subir, con la peor tormenta que hubo hasta el momento.
Quiero adelantarme a algunas preguntas inevitables. ¿Que montañero, con buena salud, renunciaria a 7400 metros a pesar del mal tiempo, si tiene suministros para 3 días? Esa fué nuestra decisión y allí fué cuando la tempestad deshizo todo nuestro trabajo y al grupo. Pero creímos que había que probarlo. Así lo sentían Enric y Pere y así lo sentíamos los demàs en nuestro conciliábulo en el reducido iglú del campamento II.
Una expedición, como algunas hay, con menos recortes en su presupuesto, hubiera replegado a sus hombres en espera de mejor ocasión. No fué así. Para nosotros, con comida, propano y material contados al gramo, era la última oportunidad. Y no estábamos dispuestos a rendirnos tras los ninguneos recibidos antes de partir. Es así, ya lo ves; un presupuesto razonable aumenta las posibilidades de éxito y de retorno.
Amargura. Tome alguien mas, pues, su parte de responsabiidad en todo lo acontecido, que nosotros ya tomamos nuestra parte que es la mas grande y la mas amarga.
En todo caso, te agradecemos, Sebastián tu interès. Como sé que harás buen uso de esta carta, utilízala, toda o en parte, así como el informe oficial, como creas mas conveniente.
Nos despedimos con un abrazo hasta otra ocasión, en que espero poder escribir sobre una nueva expedición, con éxito y sin pena.
Hasta pronto.
PD: Adjunto encontraràs el informe oficial de la expedición, también enviado a la embajada española en India.
Imatge. Còpia
de l’informe enviat a l’ambaixada espanyola de New Delhi, junt amb l’atestat
del govern nepalès, per sol·licitar els certificats de defunció oficials dels
companys.
Imatge. Còpia
de l’esborrany de l’informe pel Ministry of Tourism del Nepal. Escrit a la
llibreta / dietari amb la lletra d’aquest cronista i la d’en Joan el dia 23 de
Maig de 1982 a Kathmandu. Després escrit amb la màquina de la Sherpa
Cooperative en un paper d’arrós sota el tampó oficial de l’expedició, es va
entregar al ministeri. El tampó, que ja heu vist a l’informe oficial per
l’ambaixada espanyola de New Delhi, actualment és al fons arxivístic pel futur
museu de la Muntanya del Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell.
Report Manaslu Expedition Premonsoon 1982. Traducció de l’anglés al català. L’informe original, òbviament, es va quedar al Ministry of Tourism del Nepal.
Premonsoon Manaslu Expedition Report.
Data de sortida de Kathmandu 2 Abril 1982. Arribada al campament base el dia 12 d’abril. Queda instal·lat a 3800 metres d’altitud.
Durant els següents dies s’instal·len i s’equipen els campaments d’altitud. Campament I a 4850 metres el dia 13 d’abril. Campament II a 5600 metres el dia 22 d’abril. Campament III a 6350 metres el dia 2 de maig.
Alguns dies abans, el dia 29 d’abril, degut al mal temps i a les nevades una gran allau destrueix el niu de material instal·lat a 6100 metres. Es va perdre material, menjar i combustible preparat pels campaments de més altitud. Aproximadament uns 110 kg. Durant els següents dies es va tornar a transportar menjar i combustible. Sense disponibilitat de més tendes ni cordes. Amb aquests transports el deixen els campaments baixos pràcticament exhaurits.
El dia 5 de maig, cinc alpinistes arriben a 7000 metres, on s’estableix el camp IV. El dia 6 de maig, dos alpinistes, Enric Font Lloret, 36 anys, cap d’expedició, i Pere Aymerich Melis, 30 anys, sots-cap d’expedició, arriben a 7400 metres i estableixen un petit campament V. La resta dels alpinistes i dos xerpes, per manca de suministres, es concentren a l’espera al campament II a 5600 metres.
Els dies següents, mal temps continu, amb nevada intensa i fort vent, els obliga a mantenir-se a la tenda. El dia 8 de maig, baixen al camp IV per recollir els darrers suministres, menjar i combustible i tornen a pujar al campament V.
El dia 9 de maig, fan un intent d’escalar el cim, però el mal temps, l’escassa visibilitat i el fort vent els obliga a renunciar i refugiar-se al campament V.
Darrera comunicació per ràdio el dia 10 de maig a les 19 hores. Exhaurits el menjar i el combustible al campament V. Amb cansament intens pels dies passats en altitud i el racionament, ens comuniquen la decisió de baixar al campament II al dia següent en qualsevol circumstància.
Dia 11 de maig. Cap comunicació per ràdio. Navada intensa i fort vent al campament II com els dies anteriors. Menjar i combustible racionats els darrers dos dies per tres alpinistes i dos xerpes. Dos intents de baixar amb esquís i a peu, al campament base en recerca de suministres, fracassen per la neu extremadament fonda i la nul·la visibilitat.
12 de maig. Matí clar. La observació de la muntanya des del campament II no permet descobrir cap moviment ni campament en altitud. Marques de grans allaus amb inici uns cinc-cents metres per sobre del campament V, que arriben fins a la localització del campament IV. Després de tres hores de llum, no s’observa cap moviment a la muntanya.
El mateix dia, els tres alpinistes i el dos xerpes, poden baixar al campament base en recerca de més suministres per intentar retornar a l’altitud els dies següents.
13 de maig. Un equip de rescat, format per alpinistes, xerpes i portadors locals, amb els darrers suministres, arriben fins 5300 metres, però el mal temps i la intensa nevada, que continúa després de la curta pausa del matí del dia 12 de maig, els obliga a tornar al campament base.
14 de maig. Continúa el mal temps. Nevada intensa, sense vent. Cauen 80 centímetres de neu aquella nit al campament base.
15 de maig. A la tarda, continuant la nevada intensa, esgotats els aliments al campament base i sense esperances de poder tornar a pujar, els expedicionaris decideixen cancel·lar l’expedició i la recerca dels cossos. Es contracten portadors pel descens al poble de Samagaon.
16 de maig. L’expedició abandona el campament base i comença la marxa de retorn a Kathmandu.
ELS DEUTES DE L'EXPEDICIÓ.
Estat de comptes a Juny de 1982 segons la llibreta de l’expedició. Els deutes arribaven a 1.420.000 pessetes de l’època. Amb la reserva que hi havia al banc, entre tots i amb l’ajuda d’alguns pares i companyes, tot va ser pagat religiosament aquell estiu dolorós en que vàrem haver de treballar més que mai. No sense conflictes pels canvis de firma al compte del banc. Tot va haver d’esperar als certificats oficials de defunció que depenien de l’ambaixada espanyola de New Delhi. Els papers es van haver de fer a l’estiu i per carta certificada, que fax, telèfons mòbils i Internet no existien.
Fins a final d’aquell any es va anar pagant tot, pas a pas i començant per les empreses més petites. Això no va ser sense haver d’escoltar protestes i algunes amenaces; no només als expedicionaris, sinó també a les famílies.
Imatges. La libreta
expedicionària amb els comptes i els deutes.
Es va pagar tot menys 223.000 ptes a l’empresa que ja s’esmenta a la imatge, perqué l’Ernest i en Pau consideraven que ens havien enredat. Els bitllets d’avió i el material ens havien de costar 540.000 ptes des de casa fins al magatzem de la Sherpa Cooperative. Tot inclòs. Aquest era el deute reconegut. Però el viatge amb el material ens va costar 223.000 ptes extres per sobrepès, taxes, transports intern i altres impostos i dels quals, l’empresa no es va voler fer càrrec quan vàrem trucar des de Dinamarca. Ja al Nepal, abans de l’accident, es va decidir descomptar-els-hi aquest sobrecost del preu total.
CARTA. Carta tipus adreçada a tots els creditors. Setembre 1982.
Apreciats senyors,
Us preguem que vulgueu perdonar el retràs en rebre notícies nostres, motivat com ja sabeu, pel trist accident que, a les darreries de la nostra expedició i a les envistes ja de l’èxit, s’emportà dos dels nostres companys.
Aquest fet, que ens va obligar a canviar de plans i allargar l’estada a l’Himàlaia en recerca dels companys perduts, fa que es desequilibrés clarament el nostre pressupost.
Des del nostre retorn estem treballant, pel nostre bon nom i pel dels companys que no tornaran.
El motiu d’aquesta carta és fer-vos saber que ens farem càrrec de tots els nostres deutes. Arribada la subvenció que esperàvem, creiem que podem fer front a aquests deutes quedant tot saldat enguany.
Esperant que aquest retard no hagi estat un contratemps insalvable per vosaltres, rebeu la nostra consideració i agraïment,
Expedició Catalana Manaslu 1982.
Carta a la cancelleria de l’Ambaixada Espanyola de New Delhi.
Estimados señores,
como médico de la Expedición Catalana Manaslu1982 y responsable accidental de la misma, autorizo a Don Jaume Codina Roig y a Don Pere Rodés Muñoz, actualment de viaje en la India, para actuar en nuestro nombre en la tramitación de los certificados de defunción de los alpinistas fallecidos en el curso de la expedición y, de los cuales, ya tienen notícia.
Atentamente.
Antoni Ricart de Mesones. Barcelona a 15 de Agosto de 1982.
LLISTA EXPEDICIONS PREMONSÓ AL NEPAL SEGONS L’HIMALAYAN JOURNAL.
NEPAL (Pre-monsoon)
1
|
Ama Dablam (6856 m - 22.495 ft)
|
American Women
|
Sue Ciller
|
Climbed20, 22/4
|
2
|
Annapurna 1 (8091 in - 26,545 ft)
|
Austrian
|
Banns Scheit
|
Climbed 8/5
|
3
|
Annapurna 111 (7555 m - 24,787 ft)
|
Japanese
|
T. Nakase
|
Attempted
|
4
|
Bhrikuti (6720 m - 22,047 ft)
|
HAJ (Japanese)
|
K. Kikuchi
|
Climbed18, 19, 21/5
|
5
|
Cholatse (6440 m - 21,1.30 ft)
|
American
|
A1 Read
|
1st Ascent 22/4
|
6
|
Cho Oyu (8153 m. - 26,750 ft)
|
Austrian
|
W. Nairz
|
Attempted
|
7
|
Borje Lakhpa (6990 m - 22,933 ft)
|
Japanese-Nepalese
|
K. Tanaka
|
Climbed 26, 29/4
|
8
|
Dhaulagiri I (8167 m - 26,795 ft)
|
Belgian
|
E. Abts
|
Climbed 5, 6/5
|
9
|
Everest (8848 m - 29,028 ft)
|
Russian
|
Dr. E. Tamm
|
Climbed
|
10
|
Fang (7650 m - 25,089 ft)
|
French
|
S. Sarthou
|
Attempted
|
11
|
Himlimg Himal (7126 m - 23,380 ft)
|
Japanese- Nepalese
|
M. Sato
|
Attempted
|
12
|
Kangchenjunga (8598 m - 28,208 ft)
|
(a) Italian
|
F. Garda
|
Climbed 2/5
|
(b) Italian
|
R. Messner-
|
Climbed 6/5
|
13
|
Kang Guru (7010 m - 23,000 ft)
|
Japanese
|
|
Climbed 2, 3/5
|
14
|
Kangchungtse
|
Spanish
|
C. Ochoa
|
Attempted
|
(Makalu II) (7640 m - 25,066 ft)
|
15
|
Langshisha Ri (6294 m - 20,650 ft)
|
Japanese
|
H. Inoue
|
1st Ascent 23/4
|
16
|
Lamjung (6986 m - 22,921 ft)
|
(a) Japanese
|
K. Yoshino
|
Climbed 6/5
|
(b) Korean Ladies
|
C. K. Soon
|
Climbed
|
17
|
Lhotse Shar (8383 m - 27,504 ft)
|
Swiss
|
H. Berger
|
Attempted
|
18
|
Longpo Gang (7080 m - 23,240 ft)
|
Japanese-Nepalese
|
K. Kato
|
Climbed 3, 7/5
|
19
|
Makalu (8481 m - 27,824 ft)
|
S. Korean
|
H. Tak-Young
|
Climbed 20/5
|
20
|
Manaslu (8156 m - 26,760 ft)
|
Spanish
|
E. Font
|
Attempted
|
21
|
Nilgiri Central (6940 m - 22,770 ft)
|
S. Korean
|
K. Kim
|
Climbed 25/4
|
22
|
Nilgiri North (7061 m - 23,167 ft)
|
Japanese
|
K. Sugishita
|
Climbed 4/5
|
23
|
Numbur (6957 m - 22,824 ft)
|
New Zealand
|
P. Mclnally
|
Climbed 29/3
|
24
|
Ohmi Kangri (6922 m - 22,710 ft)
|
Japanese
|
T. Kaneko
|
1st Ascent 29/4, 1/5
|
25
|
Phurbi Chhyachii (6658 m - 21,844 ft)
|
Japanese-Nepalese
|
I. Yasuda
|
Climbed 1, 3/5
|
26
|
Tilicho (7132 m - 23,400 ft)
|
Royal Nepal Army
|
Lt. Col Bhora
|
Climbed 30/4, 2/5
|
CARTA. Informe per l’Himalayan Journal. Mumbay. Setembre 1982.
Mr. Harish Kapadia, editor de l’Himalayan Journal, va escriure a la federació espanyola demanant informació i ells ens varen reenviar la carta. Molt agraïts; van fer el que tocava. Aleshores les comunicacions funcionaven per correu, que només amb una mica de sort era correu aeri. Les cartes i les informacions tardaven setmanes en anar i tornar. Us afegim la que va ser la nostra resposta.
Apart de la llista d’expedicions, que es pot obtenir de l’Himalayan Journal, però també del Ministry of Tourism of Nepal, nosaltres mai vàrem trobar publicat cap comentari a l'Himalayan Journal. És clar que amb les preses, escrit a contracor i amb el nostre anglés del moment, no devien considerar pertinent publicar-ho. Potser per no avorrir i perjudicar als seus lectors.
Dear Mr. Kapadia,
I should tell you, as expedition doctor and accidental leader of the Spanish Manaslu Light Premonsoon Expedition that Mr. Enric Font Lloret our leader, and Mr. Pere Aymerich Meliz, deputy leader were killed on May 10, 1982, at the 5th camp at 7500 metres of altitude by an avalanche.
Six expedition membres and two sherpas, reached de base camp, near Samagaon, in Buri Gandaki Valley, on 12th April.
On 29th April, following the NE route, after a big snowfall the team was preparing the last attack. But an avalanche destroyed the 3rd camp at 6400 m. We loosed almost all our altitude equipment, fuel and food.
Then we decided to atack in alpin style. On 5th April all the team climbed carrying last food and fuel till camp 4th at 7000 m. The two choosed climbers remained there. The rest of membres and sherpas, descended and waited on cap two at 5600 m. Camp 5th, was established at 7500m on 6th April.
During the following days, continuous snowfall and strong wind on all camps. On 8th and 9th May Font and Aymerich attempted to climb up but storm don’t allow them to progress higher than 7600 m. To climb up became too dangerous, with no visibility longuer than twenty meters and deep Snow. On 10th May, under continuous bad wheather and snowfall, finished fuel and food on camp 5th, they decided to come back to camp two the next morning. All team prepared to rescue them up to camp 3rd.
On 11th May, continuing storm, there were no radio contact with 5th camp. The rest of the expedition membres, exhausted food and fuel in 2nd camp tried to reach the base camp and climb again with suplies, but snowfall, deep snow, wind and foggy weather do not allow them to descend, nor by foot nor for expert skiers. No news from camp 5th during whole day.
On 12th May, with clear morning, signs of huge avalanches between camps 5th and 3rd. No human moviments on mountain. The team, including the two sherpas, reached the base camp the same day at nigth, again under a dense snowfall.
On the days 13th and 14th May, two new attempts to climb with new suplies to check the possibility of surviving and found the two lost membres, were aborted at 5400 and 4600 m for longlasting storm and deep snow.
Finally, on 16th May, exhausted last food and continuing the bad weather, the expedition was cancelled, and the team leaved the base camp. On 24th May, the expedition arrived to Kathmandu.
As you surely know, Mt. Manaslu was not our first eigth-thousand high meters peak to attack. Mr. Font and Mr. Aymerich reached the top of Mt, Gasherbrum II, in Karakoram Range in 1980.
Dear sir, as you can imagine, at present days, we can not take heart to prepare and write an article and its respective pictures.
Dear sir, if that aknowledgement is not enough for you, do not hesitate to contact again with our team. Maybe after some time...
Our best regards,
Yours sincerely,
COMENTARIS A "EL MUNDO DEPORTIVO"
Un últim detall
dolorós.
La nostra expedició al Manaslu
va ser a la primavera de 1982, el període premonsó.
El permís per la
següent expedició, al postmonsó o tardor del mateix any, va ser per una expedició
francesa liderada pel veterà Louis Audoubert. En tornar, el seu relat incloïa
la troballa d’una tenda esclafada i dos sacs de dormir buits a més de 7000
metres a la via normal. Sobre les roques ventades
del coll Nord; si hagués estat sobre la neu, hauria estat molts metres a sota.
En la seva secció
setmanal dels dimecres al “El Mundo Deportivo” dedicada als esports de
muntanya, en Manuel Cabanillas posava en dubte la nostra versió dels fets.
Sense preguntar-nos a nosaltres ni a en Louis Audoubert, sense informar-se ni
assessorar-se, ens tractava de mentiders. Afegim la pàgina perquè cadascú es
pugui fer una idea del rigor periodístic.
Després d’una
entranyable reunió amb mossèn Louis Audoubert a casa seva escrivíem aquesta
rèplica a “El Mundo Deportivo”. Mai es va publicar la rectificació. Devien ser fidels
a la coneguda màxima “No deixis que la veritat et faci malbé un bon relat”.