dimarts, 31 de gener del 2023
CAPÍTOL 6 . LA CARA NORD. PRIMER ASSALT
La cara Nord és una paret de gel llisa com el vidre i la
superfície no està trencada més que per afloraments de roques, agulles de gel, engorjats,
esquerdes, fissures, etcètera. En fi, un temible obstacle. Prou temible
com per desanimar un equip desunit, assistit de mediocres portadors. El
nostre projecte era establir un campament base avançat sobre el coll Sud, que
està justament a sota de la cara Nord; però, sens dubte, ens caldria un
campament intermig.
Havíem fet ja alguns reconeixements fins als primers contraforts
de la paret, i hi havia dos plantejaments diferents que s’enfrontaven pel que
fa a la millor via per l'assalt. En Setciències era partidari d'atacar
directament una cara rocosa abrupta, seguida d'una paret que semblava més fàcil
d'escalar. En Flaixos, l'especialista en escalada en gel, preferia una
pendent gelada molt inclinada, però que semblava igualment suavitzar-se
dalt. Com era impossible prendre una decisió definitiva, s'havia decidit
assajar simultàniament les dues vies. En Flaixos i en Rodamon atacarien el
gel. En Setciències i en Catxes atacarien la paret rocosa. En Cicerone
i jo, després d'haver posat una mica d'ordre al campament base, aniríem a
sostenir a un o altre equip.
En Cicerone i jo ens vam posar en ruta poc després de migdia, i
no havíem deixat encara la glacera, quan el meu receptor de ràdio es va posar a
brunzir. Era Rodamon en el súmmum de l'excitació. En Flaixos estava
bloquejat a mitja cascada de gel, havia perdut el seu piolet i no s'atrevia a
baixar. El piolet de Rodamon estava clavat al gel, assegurant la
corda. No s'atrevia a alliberar-la, tement fer caure a en Flaixos.
Ens suplicava que corrèssim en el seu auxili.
Era una notícia alarmant. Vaig assegurar de seguida a Rodamon
que anàvem a reunir-nos amb ells, tan aviat com ens fos possible, i vam partir
a corre-cuita. Però tot just havíem donat uns passos, quan en Cicerone va
desaparèixer per una esquerda. La corda que ens lligava es va posar tensa
i jo vaig caure a terra. Sorprès, vaig deixar anar el piolet i em vaig trobar
arrossegat cap a la vora de l'esquerda, sense cap mitjà de detenir el meu
lliscament. Estava a dos metres de la vora, quan em vaig immobilitzar. La
corda s'havia ficat en el gel i la fricció, cada vegada més forta, m'havia
salvat la vida.
La situació era enormement crítica. Quan vaig voler
aixecar-me, la corda em va arrossegar cap endarrera, mentre que en Cicerone
queia encara més avall. Havia de quedar-me estirat a terra per aturar la
seva caiguda. No podia fer res per salvar en Cicerone; si no venien
al nostre socors, estàvem perduts els dos.
La nostra única possibilitat de salvació era la ràdio. La
gola atapeïda per l'angoixa, vaig fer lliscar prudentment la meva mà dreta i
vaig aconseguir, a la fi, col·locar l'aparell a prop del meu rostre. Vaig
trucar a en Catxes i a en Setciències. Va ser en Catxes qui em va
respondre, i li vaig demanar que ens vingués ràpidament a socórrer.
Davant la meva consternació, em va anunciar que ells també es
trobaven en dificultats. En Setciències estava arraconat a la meitat de la
paret rocosa, i era tan incapaç d'ascendir com de descendir. En Catxes
estava completament esgotat; evidentment, no estava del tot
aclimatat. En aquell moment es proposava trucar-nos en demanda d’ajuda.
No hi havia més que una solució. En Rodamon no tenia més
que abandonar a en Flaixos, que, de totes maneres, estava retingut pel piolet
de Rodamon, per venir-nos a socórrer. Els tres aniríem després a treure
els altres de la seva penosa situació. En Rodamon va prendre nota
d'aquestes consignes i ens va dir que arribaria.
Espero no haver de tornar a passar mai per semblant
prova. Cada minut em semblava una hora; cada hora, una
eternitat. N'hi hauria prou un moviment inconsiderat per la meva part per
precipitar-nos a tots dos, en Cicerone i a mi, al fons de l'abisme. El nas
em picava, però no m'atrevia a rascar-me; aviat es va gelar, però no em
vaig atrevir a fregar. Tenia cada vegada més fred. En Cicerone, amb
qui podia conversar cridant, estava en una situació no menys penosa. No
estava ferit, però tenia també fred i estava tan inconfortablement instal·lat
com jo, si no més. Pendul·lant.
A el cap d'alguns minuts, el meu walkie-talkie es va posar a
brunzir. Era Rodamon. S'havia extraviat.
El meu cor es va estrènyer, i en Catxes, que escoltava la nostra
conversa, va llançar un grunyit. Estàvem perduts tots ara, no hi havia
dubte. Nosaltres, que havíem partit amb una tal confiança, que havíem
treballat tan durament per arribar tan a prop del cim; nosaltres, que érem
l'esperança de la nostra pàtria i els herois de tot el món, estàvem destinats a
perir miserablement en aquest país poc acollidor, lluny de les nostres cases,
lluny dels que ens eren estimats.
Això era tan trist, que no vaig poder retenir les llàgrimes. Aquestes es
van gelar immediatament, i em vaig trobar soldat a la glacera per dues petites
estalactites, en una situació més penosa encara.
Vaig anunciar la notícia a en Cicerone, esforçant-me a
reconfortar-lo. Ell, pobret, va entomar la notícia magníficament. Igual
que en Catxes quan em vaig dirigir a ell. Si havíem de morir, al menys ho
faríem en mode gentleman.
Quedava encara l'esperança que Rodamon ens trobés; però
aquesta esperança era tan feble, que no em vaig atrevir a mantenir-la.
Van passar les hores.
Jo crec que havia perdut a mitges el coneixement, quan em va
venir sobtadament una idea. ¡Els portadors! Ens havien salvat ja una vegada. No
podrien salvar-nos ara?
No podia comunicar amb ells més que per mitjà de Malaltís. Cap
dels nostres portadors volia tocar un aparell de ràdio; s'imaginaven que
era cosa de bruixeria. Tot estava a saber si en Malaltís estaria a l'abast
d'un aparell perquè ens pogués sentir, si el receptor estava funcionant i si en
Malaltís estava en estat de respondre.
Vaig trucar i vaig esperar; vaig trucar una altra vegada i
vaig seguir esperant; vaig continuar trucant.
Gemegava d'angoixa.
Em vaig adonar que ho estava fent malament. Es va interrompre
el brunzit i vaig dir al micròfon:
-"Nexe d’Unió a Pupes. Nexe d’Unió a Pupes. Em
sent? Canvi".
Va ser llavors quan em van arribar les paraules que em van obrir
el cor: “Pupes a Nexe d’Unió. Pupes a Nexe d’Unió. El sento molt
bé. Em sent? Canvi".
Hauria plorat..., si la presència de les estalactites de
llàgrimes gelades no m'hagués recordat que hauria estat una bogeria. Vaig
exposar la situació a en Malaltís i li vaig dir que cridés al bang. Ho
va fer, i jo llavors vaig emprendre la tasca difícil de veure-les venir. Cicerone
traduïa els meus missatges al yogistanés i jo els transmetia tan fidelment com
podia a en Malaltís, que els traspassava al seu torn a Bing.
La situació era desesperada. El meu estómac i el d’en Malaltís
no estaven fets per a la pronunciació yogistanesa. Els sons que emetíem
haguessin escandalitzat a qualsevol, però com a mitjans d'expressió eren
notòriament insuficients. En Cicerone va declarar que les respostes que jo
li transmetia no tenien la menor relació amb el problema que ens
ocupava. Als carrers de Chaikhosi, tal corrupció del yogistanés portaria
per a qui els pronunciés presó perpètua, si no alguna cosa pitjor. No veia -va
assegurar- cap precedent ni paral·lel en tota la història del llenguatge
parlat. D'altra banda, no hauria cregut mai que fos possible expressar-se
així; si sortia viu del seu abisme, hauria de reconsiderar tota la seva
filosofia a la llum del que m'havia sentit dir. Em va suplicar contingués
el meu estómac i que digués a en Malaltís que fes el mateix. Si el ressò
del que ell havia sentit havia arribat igualment a Bing, la cosa podia
degenerar en massacre, o, almenys, els portadors ens abandonarien o quedarien
incapacitats per treballar.
Heus aquí fins on arribava la gravetat de la situació. No
ens quedava més que una esperança: Malaltís ¿estava en estat de
desplaçar-se? "No", va dir; això estava fora de
qüestió. No podia sostenir-se sobre les seves cames.
Però ¿podia fer-se portar? Sí, per descomptat.
Esperem, doncs; però aquesta vegada l'esperança il·luminava
els nostres cors.
Malaltís, portat pel bang, ens va tenir al corrent del
seu acostament.
No van trigar gaire a arribar fins nosaltres. Bing, petit
però immensament potent, portant a Malaltís sobre les seves
espatlles; Bung, més baix encara, però no menys robust, i un tercer
portador, anomenat Bo, que era encara més petit i més vigorós.
En un instant vaig veure trencades les estalactites que em
soldaven a terra i en Cicerone retornat a la superfície, descol·locat, però
indemne. Bing i Bung van córrer en auxili dels altres, mentre que Cicerone
i jo tornàvem amb pas vacil·lant al campament, escortats per Bo, que portava a Malaltís
a l’esquena.
Menys d'una hora més tard, se'ns van reunir tots. Bing
havia escalat fins al lloc en què es trobava en Flaixos i l’havia baixat a
coll; després havia fet el mateix amb en Setciències. L'un i l'altre
estaven molt afectats per la prova que acabaven de patir, i va caldre
administrar-els-hi xampany. A dosis elevades. En Catxes, que havia tornat
de la mateixa manera, va anar a dormir amb una ampolla.
La qüestió que es plantejava ara era aquesta: ¿on era Rodamon?
Trucàvem per ràdio, però no vam aconseguir posar-nos en contacte
amb ell. Flaixos va dir que no li veuríem mai més el pél; que
reapareixeria, probablement, d'aquí a un any a Vladivostock, o d'aquí a dos
anys a Valparaíso, i que escriuria un llibre titulat “Manual Pràctic del Guia
a Àsia i a Amèrica”. Ja que Rodamon es dirigia cap al campament de
base -va assegurar Flaixos-, era d'una certesa matemàtica que no hi arribaria
mai; més valia no preocupar-se d'ell.
Em va ser forçós concloure que en Flaixos no s'havia recobrat encara
de la seva commoció.
Enviar una patrulla de socors era manifestament l'únic que
podíem fer. Però cap de nosaltres estava en estat de tornar a la glacera. Els
portadors ¿podrien ajudar-nos? Cicerone va plantejar la qüestió al bang. Aquest
va reunir de seguida als portadors i els va desplegar en una línia recta que
s'estenia des del campament a l'altra extremitat de la glacera. Prenent el
campament per centre, van descriure un cercle, i no els va fer falta molt de
temps per trobar a en Rodamon, esgotat, però sa i estalvi.
Es va mostrar molt sorprès en assabentar-se que ens havíem
inquietat per la seva sort i es va posar suspicaç respecte a que l'expressió
dels nostres dubtes concernís a la seva competència com a guia de l'expedició.
Era -li vaig dir- culpa del nostre caràcter, naturalment ansiós,
pel qual la idea que s’hagués pogut perdre o ferir ens havia travessat per un
instant la imaginació. Va comprendre el punt de vista i va semblar
satisfet d'aquesta explicació.
* * *
L'endemà vam tenir un consell de guerra. La cara Nord es
revelava més difícilment accessible del que havíem previst en un
principi. Era, doncs, necessari modificar radicalment els nostres
plans. En Catxes, a més, va dir que en cap cas acceptaria compartir una
corda amb en Setciències. Ell havia promès a la seva nòvia -ens va dir- no
córrer riscos inútils, i els savis que es deixaven arraconar al mig d'una paret
entraven amb tota evidència en la categoria de riscos inútils. Va afirmar
que l'opinió que havia emès diverses vegades, a saber: que els savis a la
muntanya eren més nosa que una altra cosa, havia estat evidentment
confirmada. Un savi que practiqui l’himalayisme era, en la seva opinió, un
dels tipus d'esquizofrènia més accentuats i més perillosos, i que sempre es
podia comptar amb ells per fer el que no feia cap falta.
Setciències va replicar que el primer de la corda estava en el seu
dret d'esperar l'ajuda del segon. Si Catxes no hagués estat més que la
meitat d'un muntanyenc i no un fardell a arrossegar, el penós incident de la
vigília no s'hagués mai produït. Va dir que, per la seva banda, no
desitjava altra cosa millor que veure a Catxes quedar-se a peu de la
muntanya. Això seria l'únic que podria evitar els mals futurs. Aquells
d'entre nosaltres que tinguessin esposa -va afegir- devien, per respecte a ella,
evitar tant com fos possible tota relació de cordada amb en Catxes.
Rodamon va intervenir llavors, dient que ell mateix no tenia
nòvia, però que si la tingués, consideraria com un deure evitar la companyia d’en
Flaixos, de qui -va afirmar- es podia un fiar tant com d'un pell roja en peu de
guerra. En Flaixos, que em va semblar en un viu estat de sobreexcitació,
va respondre que la seva nòvia li havia posat expressament en guàrdia contra la
gent que deixa als altres fer tota la feina i que es perden quan se'ls demana
fer un servei. Va assegurar que amb la sola vista de Rodamon a l'altre
extrem de la corda n'hi havia prou per fer deixar anar el piolet a l'escalador
més fet a l'ascensió en glaç. Va concloure que res podria convèncer-lo a
aventurar-se de nou només amb en Rodamon.
Tot això era bastant desconcertant. Era ben evident que els
meus companys no s'havien refet encara de les seves recents
proves. Aquelles de les seves observacions que no eren degudes a la seva
franquesa habitual eren degudes, sense cap dubte, a la reacció nerviosa
conseqüent a les seves desgràcies. D'aquí a un dia o dos haurien recobrat
plenament el seu equilibri. Tot esperant això, era a mi a qui incumbia la
responsabilitat d'evitar la ruptura d'aquestes amistats, i la tasca prometia no
ser fàcil.
Tot el que vaig trobar per dir en conclusió va ser recordar-los
una vegada més que el Khili-Khili no era el Mont Blanc. Flaixos va
declarar estar encantat que li hagués recordat aquest detall, que havia
totalment oblidat. Em va preguntar si recordava alguna observació de A.
Nem de Canto que fos susceptible d'ajudar-lo en el futur. Precisament vaig
citar la frase famosa de A. Nem de Canto: "Una cosa és escalar el Mont
Blanc i una altra el Khili-Khili". En Flaixos em va donar les
gràcies, dient que aquestes eren les paraules més sensates que havia sentit mai; elles
l’inspirarien en el futur. Gràcies a elles sabria, d'aquí en endavant, que
no estava sobre el Mont Blanc, i, en conseqüència, modificaria el seu
comportament. Si s'hagués trobat sobre el Mont Blanc -va continuar-,
hagués estat encantat de tenir a Rodamon per parella; però ja que no
estava al Mont Blanc, sinó sobre el Khili-Khili insistia en portar una tercera
persona a la cordada, preferentment un portador.
Això em va semblar bastant raonable. L'experiència de la
vigília ens havia demostrat que dos homes lligats a la mateixa corda no estaven
en condicions de fer front a una situació difícil. Afegir un portador a
cada grup de dos augmentaria considerablement el nostre factor de
seguretat. Però com que les tendes de bivac estaven previstes per acollir
dues persones només, ens caldria ser quatre per cada corda: dos europeus i dos
portadors. Això tindria, a més, l'avantatge que els portadors podrien
carregar l'equipatge complet dels quatre homes, tot i que cada corda seria una
unitat autònoma, capaç de subvenir a les seves pròpies necessitats durant
diversos dies, si fos necessari.
En Catxes va observar que aquesta mesura canviava tots els nostres
plans; però com que això significava que d'ara endavant no estaria més sol
amb Setciències, aprovava plenament aquest nou mètode. Els altres es van
mostrar també entusiasmats i decidits, doncs, a adoptar aquest
projecte. Em va alegrar molt aquesta unanimitat, que va semblar reflectir
molt exactament l'esperit mateix de l'expedició.
edit
