ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega 6

CAPÍTOL 6 . LA CARA NORD. PRIMER ASSALT

 Vam acabar per considerar-nos tots aclimatats, a excepció d’en Malaltís, que patia hipertensió, i ens vam llançar a l'assalt de la cara Nord. Vaig enviar a casa, per un yogistanés, el missatge següent: "Intentarem l'assalt a la cara Nord, la temible muralla que s'alça a més de dos mil metres per sobre dels nostres caps. La qüestió que es planteja tothom és: ¿cedirà?, i cada un murmura amb confiança: “'Si..., segurament..., potser...”. La moral de l'equip és molt elevada, i els portadors estan per sobre de tot elogi. Tots bé".

La cara Nord és una paret de gel llisa com el vidre i la superfície no està trencada més que per afloraments de roques, agulles de gel, engorjats, esquerdes, fissures, etcètera. En fi, un temible obstacle. Prou temible com per desanimar un equip desunit, assistit de mediocres portadors. El nostre projecte era establir un campament base avançat sobre el coll Sud, que està justament a sota de la cara Nord; però, sens dubte, ens caldria un campament intermig.

Havíem fet ja alguns reconeixements fins als primers contraforts de la paret, i hi havia dos plantejaments diferents que s’enfrontaven pel que fa a la millor via per l'assalt. En Setciències era partidari d'atacar directament una cara rocosa abrupta, seguida d'una paret que semblava més fàcil d'escalar. En Flaixos, l'especialista en escalada en gel, preferia una pendent gelada molt inclinada, però que semblava igualment suavitzar-se dalt. Com era impossible prendre una decisió definitiva, s'havia decidit assajar simultàniament les dues vies. En Flaixos i en Rodamon atacarien el gel. En Setciències i en Catxes atacarien la paret rocosa. En Cicerone i jo, després d'haver posat una mica d'ordre al campament base, aniríem a sostenir a un o altre equip.

En Cicerone i jo ens vam posar en ruta poc després de migdia, i no havíem deixat encara la glacera, quan el meu receptor de ràdio es va posar a brunzir. Era Rodamon en el súmmum de l'excitació. En Flaixos estava bloquejat a mitja cascada de gel, havia perdut el seu piolet i no s'atrevia a baixar. El piolet de Rodamon estava clavat al gel, assegurant la corda. No s'atrevia a alliberar-la, tement fer caure a en Flaixos.

Ens suplicava que corrèssim en el seu auxili.

Era una notícia alarmant. Vaig assegurar de seguida a Rodamon que anàvem a reunir-nos amb ells, tan aviat com ens fos possible, i vam partir a corre-cuita. Però tot just havíem donat uns passos, quan en Cicerone va desaparèixer per una esquerda. La corda que ens lligava es va posar tensa i jo vaig caure a terra. Sorprès, vaig deixar anar el piolet i em vaig trobar arrossegat cap a la vora de l'esquerda, sense cap mitjà de detenir el meu lliscament. Estava a dos metres de la vora, quan em vaig immobilitzar. La corda s'havia ficat en el gel i la fricció, cada vegada més forta, m'havia salvat la vida.

La situació era enormement crítica. Quan vaig voler aixecar-me, la corda em va arrossegar cap endarrera, mentre que en Cicerone queia encara més avall. Havia de quedar-me estirat a terra per aturar la seva caiguda. No podia fer res per salvar en Cicerone; si no venien al nostre socors, estàvem perduts els dos.

La nostra única possibilitat de salvació era la ràdio. La gola atapeïda per l'angoixa, vaig fer lliscar prudentment la meva mà dreta i vaig aconseguir, a la fi, col·locar l'aparell a prop del meu rostre. Vaig trucar a en Catxes i a en Setciències. Va ser en Catxes qui em va respondre, i li vaig demanar que ens vingués ràpidament a socórrer.

Davant la meva consternació, em va anunciar que ells també es trobaven en dificultats. En Setciències estava arraconat a la meitat de la paret rocosa, i era tan incapaç d'ascendir com de descendir. En Catxes estava completament esgotat; evidentment, no estava del tot aclimatat. En aquell moment es proposava trucar-nos en demanda d’ajuda.

No hi havia més que una solució. En Rodamon no tenia més que abandonar a en Flaixos, que, de totes maneres, estava retingut pel piolet de Rodamon, per venir-nos a socórrer. Els tres aniríem després a treure els altres de la seva penosa situació. En Rodamon va prendre nota d'aquestes consignes i ens va dir que arribaria.

Espero no haver de tornar a passar mai per semblant prova. Cada minut em semblava una hora; cada hora, una eternitat. N'hi hauria prou un moviment inconsiderat per la meva part per precipitar-nos a tots dos, en Cicerone i a mi, al fons de l'abisme. El nas em picava, però no m'atrevia a rascar-me; aviat es va gelar, però no em vaig atrevir a fregar. Tenia cada vegada més fred. En Cicerone, amb qui podia conversar cridant, estava en una situació no menys penosa. No estava ferit, però tenia també fred i estava tan inconfortablement instal·lat com jo, si no més. Pendul·lant.

A el cap d'alguns minuts, el meu walkie-talkie es va posar a brunzir. Era Rodamon. S'havia extraviat.

El meu cor es va estrènyer, i en Catxes, que escoltava la nostra conversa, va llançar un grunyit. Estàvem perduts tots ara, no hi havia dubte. Nosaltres, que havíem partit amb una tal confiança, que havíem treballat tan durament per arribar tan a prop del cim; nosaltres, que érem l'esperança de la nostra pàtria i els herois de tot el món, estàvem destinats a perir miserablement en aquest país poc acollidor, lluny de les nostres cases, lluny dels que ens eren estimats.
Això era tan trist, que no vaig poder retenir les llàgrimes. Aquestes es van gelar immediatament, i em vaig trobar soldat a la glacera per dues petites estalactites, en una situació més penosa encara.

Vaig anunciar la notícia a en Cicerone, esforçant-me a reconfortar-lo. Ell, pobret, va entomar la notícia magníficament. Igual que en Catxes quan em vaig dirigir a ell. Si havíem de morir, al menys ho faríem en mode gentleman.

Quedava encara l'esperança que Rodamon ens trobés; però aquesta esperança era tan feble, que no em vaig atrevir a mantenir-la.

Van passar les hores.

Jo crec que havia perdut a mitges el coneixement, quan em va venir sobtadament una idea. ¡Els portadors! Ens havien salvat ja una vegada. No podrien salvar-nos ara?

No podia comunicar amb ells més que per mitjà de Malaltís. Cap dels nostres portadors volia tocar un aparell de ràdio; s'imaginaven que era cosa de bruixeria. Tot estava a saber si en Malaltís estaria a l'abast d'un aparell perquè ens pogués sentir, si el receptor estava funcionant i si en Malaltís estava en estat de respondre.

Vaig trucar i vaig esperar; vaig trucar una altra vegada i vaig seguir esperant; vaig continuar trucant.

Gemegava d'angoixa.

Em vaig adonar que ho estava fent malament. Es va interrompre el brunzit i vaig dir al micròfon:

-"Nexe d’Unió a Pupes. Nexe d’Unió a Pupes. Em sent? Canvi".

Va ser llavors quan em van arribar les paraules que em van obrir el cor: “Pupes a Nexe d’Unió. Pupes a Nexe d’Unió. El sento molt bé. Em sent? Canvi".

Hauria plorat..., si la presència de les estalactites de llàgrimes gelades no m'hagués recordat que hauria estat una bogeria. Vaig exposar la situació a en Malaltís i li vaig dir que cridés al bang. Ho va fer, i jo llavors vaig emprendre la tasca difícil de veure-les venir. Cicerone traduïa els meus missatges al yogistanés i jo els transmetia tan fidelment com podia a en Malaltís, que els traspassava al seu torn a Bing.

La situació era desesperada. El meu estómac i el d’en Malaltís no estaven fets per a la pronunciació yogistanesa. Els sons que emetíem haguessin escandalitzat a qualsevol, però com a mitjans d'expressió eren notòriament insuficients. En Cicerone va declarar que les respostes que jo li transmetia no tenien la menor relació amb el problema que ens ocupava. Als carrers de Chaikhosi, tal corrupció del yogistanés portaria per a qui els pronunciés presó perpètua, si no alguna cosa pitjor. No veia -va assegurar- cap precedent ni paral·lel en tota la història del llenguatge parlat. D'altra banda, no hauria cregut mai que fos possible expressar-se així; si sortia viu del seu abisme, hauria de reconsiderar tota la seva filosofia a la llum del que m'havia sentit dir. Em va suplicar contingués el meu estómac i que digués a en Malaltís que fes el mateix. Si el ressò del que ell havia sentit havia arribat igualment a Bing, la cosa podia degenerar en massacre, o, almenys, els portadors ens abandonarien o quedarien incapacitats per treballar.

Heus aquí fins on arribava la gravetat de la situació. No ens quedava més que una esperança: Malaltís ¿estava en estat de desplaçar-se? "No", va dir; això estava fora de qüestió. No podia sostenir-se sobre les seves cames.

Però ¿podia fer-se portar? Sí, per descomptat.

Esperem, doncs; però aquesta vegada l'esperança il·luminava els nostres cors.

Malaltís, portat pel bang, ens va tenir al corrent del seu acostament.

No van trigar gaire a arribar fins nosaltres. Bing, petit però immensament potent, portant a Malaltís sobre les seves espatlles; Bung, més baix encara, però no menys robust, i un tercer portador, anomenat Bo, que era encara més petit i més vigorós.

En un instant vaig veure trencades les estalactites que em soldaven a terra i en Cicerone retornat a la superfície, descol·locat, però indemne. Bing i Bung van córrer en auxili dels altres, mentre que Cicerone i jo tornàvem amb pas vacil·lant al campament, escortats per Bo, que portava a Malaltís a l’esquena.

Menys d'una hora més tard, se'ns van reunir tots. Bing havia escalat fins al lloc en què es trobava en Flaixos i l’havia baixat a coll; després havia fet el mateix amb en Setciències. L'un i l'altre estaven molt afectats per la prova que acabaven de patir, i va caldre administrar-els-hi xampany. A dosis elevades. En Catxes, que havia tornat de la mateixa manera, va anar a dormir amb una ampolla.

La qüestió que es plantejava ara era aquesta: ¿on era Rodamon?

Trucàvem per ràdio, però no vam aconseguir posar-nos en contacte amb ell. Flaixos va dir que no li veuríem mai més el pél; que reapareixeria, probablement, d'aquí a un any a Vladivostock, o d'aquí a dos anys a Valparaíso, i que escriuria un llibre titulat “Manual Pràctic del Guia a Àsia i a Amèrica”. Ja que Rodamon es dirigia cap al campament de base -va assegurar Flaixos-, era d'una certesa matemàtica que no hi arribaria mai; més valia no preocupar-se d'ell.

Em va ser forçós concloure que en Flaixos no s'havia recobrat encara de la seva commoció.

Enviar una patrulla de socors era manifestament l'únic que podíem fer. Però cap de nosaltres estava en estat de tornar a la glacera. Els portadors ¿podrien ajudar-nos? Cicerone va plantejar la qüestió al bang. Aquest va reunir de seguida als portadors i els va desplegar en una línia recta que s'estenia des del campament a l'altra extremitat de la glacera. Prenent el campament per centre, van descriure un cercle, i no els va fer falta molt de temps per trobar a en Rodamon, esgotat, però sa i estalvi.

Es va mostrar molt sorprès en assabentar-se que ens havíem inquietat per la seva sort i es va posar suspicaç respecte a que l'expressió dels nostres dubtes concernís a la seva competència com a guia de l'expedició.

Era -li vaig dir- culpa del nostre caràcter, naturalment ansiós, pel qual la idea que s’hagués pogut perdre o ferir ens havia travessat per un instant la imaginació. Va comprendre el punt de vista i va semblar satisfet d'aquesta explicació.

* * *

L'endemà vam tenir un consell de guerra. La cara Nord es revelava més difícilment accessible del que havíem previst en un principi. Era, doncs, necessari modificar radicalment els nostres plans. En Catxes, a més, va dir que en cap cas acceptaria compartir una corda amb en Setciències. Ell havia promès a la seva nòvia -ens va dir- no córrer riscos inútils, i els savis que es deixaven arraconar al mig d'una paret entraven amb tota evidència en la categoria de riscos inútils. Va afirmar que l'opinió que havia emès diverses vegades, a saber: que els savis a la muntanya eren més nosa que una altra cosa, havia estat evidentment confirmada. Un savi que practiqui l’himalayisme era, en la seva opinió, un dels tipus d'esquizofrènia més accentuats i més perillosos, i que sempre es podia comptar amb ells per fer el que no feia cap falta.

Setciències va replicar que el primer de la corda estava en el seu dret d'esperar l'ajuda del segon. Si Catxes no hagués estat més que la meitat d'un muntanyenc i no un fardell a arrossegar, el penós incident de la vigília no s'hagués mai produït. Va dir que, per la seva banda, no desitjava altra cosa millor que veure a Catxes quedar-se a peu de la muntanya. Això seria l'únic que podria evitar els mals futurs. Aquells d'entre nosaltres que tinguessin esposa -va afegir- devien, per respecte a ella, evitar tant com fos possible tota relació de cordada amb en Catxes.

Rodamon va intervenir llavors, dient que ell mateix no tenia nòvia, però que si la tingués, consideraria com un deure evitar la companyia d’en Flaixos, de qui -va afirmar- es podia un fiar tant com d'un pell roja en peu de guerra. En Flaixos, que em va semblar en un viu estat de sobreexcitació, va respondre que la seva nòvia li havia posat expressament en guàrdia contra la gent que deixa als altres fer tota la feina i que es perden quan se'ls demana fer un servei. Va assegurar que amb la sola vista de Rodamon a l'altre extrem de la corda n'hi havia prou per fer deixar anar el piolet a l'escalador més fet a l'ascensió en glaç. Va concloure que res podria convèncer-lo a aventurar-se de nou només amb en Rodamon.

Tot això era bastant desconcertant. Era ben evident que els meus companys no s'havien refet encara de les seves recents proves. Aquelles de les seves observacions que no eren degudes a la seva franquesa habitual eren degudes, sense cap dubte, a la reacció nerviosa conseqüent a les seves desgràcies. D'aquí a un dia o dos haurien recobrat plenament el seu equilibri. Tot esperant això, era a mi a qui incumbia la responsabilitat d'evitar la ruptura d'aquestes amistats, i la tasca prometia no ser fàcil.

Tot el que vaig trobar per dir en conclusió va ser recordar-los una vegada més que el Khili-Khili no era el Mont Blanc. Flaixos va declarar estar encantat que li hagués recordat aquest detall, que havia totalment oblidat. Em va preguntar si recordava alguna observació de A. Nem de Canto que fos susceptible d'ajudar-lo en el futur. Precisament vaig citar la frase famosa de A. Nem de Canto: "Una cosa és escalar el Mont Blanc i una altra el Khili-Khili". En Flaixos em va donar les gràcies, dient que aquestes eren les paraules més sensates que havia sentit mai; elles l’inspirarien en el futur. Gràcies a elles sabria, d'aquí en endavant, que no estava sobre el Mont Blanc, i, en conseqüència, modificaria el seu comportament. Si s'hagués trobat sobre el Mont Blanc -va continuar-, hagués estat encantat de tenir a Rodamon per parella; però ja que no estava al Mont Blanc, sinó sobre el Khili-Khili insistia en portar una tercera persona a la cordada, preferentment un portador.

Això em va semblar bastant raonable. L'experiència de la vigília ens havia demostrat que dos homes lligats a la mateixa corda no estaven en condicions de fer front a una situació difícil. Afegir un portador a cada grup de dos augmentaria considerablement el nostre factor de seguretat. Però com que les tendes de bivac estaven previstes per acollir dues persones només, ens caldria ser quatre per cada corda: dos europeus i dos portadors. Això tindria, a més, l'avantatge que els portadors podrien carregar l'equipatge complet dels quatre homes, tot i que cada corda seria una unitat autònoma, capaç de subvenir a les seves pròpies necessitats durant diversos dies, si fos necessari.
En Catxes va observar que aquesta mesura canviava tots els nostres plans; però com que això significava que d'ara endavant no estaria més sol amb Setciències, aprovava plenament aquest nou mètode. Els altres es van mostrar també entusiasmats i decidits, doncs, a adoptar aquest projecte. Em va alegrar molt aquesta unanimitat, que va semblar reflectir molt exactament l'esperit mateix de l'expedició.