Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. CAPÍTOL XIV

RETORN DE L'EXPEDICIÓ VICTORIOSA


Comencem per descansar, ja que tots teníem una bona son endarrerida. Després, una vegada recuperada tota la nostra energia, cada un de nosaltres es va dedicar a les seves  activitats. Setciències va col·leccionar nombroses lectures d'instruments i va anunciar amb orgull que eren d’una gran importància. Rodamon va utilitzar el seu oci per establir el mapa de la regió. Desgraciadament, es perdia cada dia i calia enviar a un portador en la seva cerca, el que era extremadament incòmode per a nosaltres. Aquest costum va acabar per irritar-nos fins a tal punt, que designem un portador per servir-li de guardià, donant a aquest instruccions formals perquè recollís a Rodamon i el portés al campament a la caiguda de la tarda. Una tarda en què no havia tornat a l'hora normal, Flaixos va llançar uns quants coets -que havia portat per filmar escenes de nit-, per tal de guiar-los. Un dels coets va caure sobre la tenda de Setciències, que es va consumir enterament amb tots els documents recollits pel nostre amic. Setciències estava desesperat. Tot el fruit del seu treball s'havia esvaït en fum. La calor havia fet bullir tot el mercuri dels seus termòmetres i no podia procedir a cap lectura. I la resta del seu material era al cim del Khili-Khili. No havia pogut descobrir sobre la muntanya cap criatura viva. No li quedava més que una última esperança de justificar la seva presència: li calia consagrar tota la seva energia a la recerca de transversions de Wharton. Com Flaixos no tenia res a fer -Ja havia espatllat tot el que havia portat de pel·lícules i tots els seus objectius-, Setciències el va enrolar, així com a Catxes. Aquest últim estava ara completament aclimatat; estava tan bullent d'energia com un col·legial i esgotava a Setciències i a Flaixos quan partien els tres a caçar alguna transversió.

Cicerone, posseït d'un desig sempre tan insaciable de millorar els seus coneixements de la llengua, passava la major part de el temps en companyia dels portadors. S’el podia trobar de vegades errant sobre la neu, entrenant-se en emetre grunyits, borborigmes, rots i altres fenòmens sonors que constitueixen l'essència mateixa del yogistanés parlat. S'estimava generalment -ens va dir- que el yogistanés era impronunciable per un estómac occidental, i la seva gran ambició era provar la falsedat d'aquesta afirmació. Em va anunciar que estava a la vora de l'èxit. Presentava ara símptomes segurs de la gastritis permanent que és endèmica entre els yogistanesos, ja que és provocada justament per la seva forma de parlar amb l'estómac. Catxes va tenir la falta de caritat d'observar que si Cicerone hagués contret aquesta malaltia d'estómac una mica abans, Malaltís no es trobaria actualment bloquejat al cim de l'Khili-Khili. Vaig recordar a Catxes que sense el defecte de pronunciació de Cicerone, haguéssim fracassat en la nostra empresa, i vaig felicitar a Cicerone per la seva gastritis. Era, a més, interessant notar que a mesura que les seves crisis s'agreujaven, Cicerone es feia cada vegada més insensible als efectes de la cuina de Pong i que fins i tot va arribar a apreciar-la. Va avançar la hipòtesi que el mètode culinari yogistanés és protector dels mals de la indigestió. 

Fos com fos, aquest semblava, en efecte, ser el cas. Cal lamentar només que, quan va tornar a la civilització, va ser completament incapaç de readaptar-se a la cuina occidental. Durant setmanes va seguir una dieta severa, experimentant tota mena de barreges dels aliments més heteròclits i tots els mitjans de fer-los indigestos. Finalment, quan ja era a la vora del suïcidi, i es disposava a consumar aquest acte desesperat, va tenir la feliç idea de contractar un cuiner yogistanés.

Desseguida va enviar telegrames i correus en totes direccions, un dels quals va arribar a en Pong. En raó de les dificultats que imposava la transmissió dels grunyits, borborigmes i altres eructaciones per telègrama, en raó també de les objeccions plantejades pel Sindicat a què pertanyia Pong, les negociacions van ser bastant llargues i Cicerone va estar a punt de sucumbir. Però tot va acabar per arreglar-se. Pong ara és instal·lat al pis de Cicerone, al barri  residencial d’Erotolegal. I a gairebé totes les hores del dia se'ls pot trobar grunyint o borborigzant a la cuina, vigilant amb mirada concupiscent qualsevol horrible mixtura, o bé inclinats amb aire d'èxtasi sobre olles on bull una espantosa cocció. L'última vegada que he vist a Cicerone fumava una pipa de groku que -em va dir- tenia per a ell les mateixes virtuts antiirritants i protectores.

Però ja us ho anticipo. Durant aquest període d'ansietat al campament de base, quan ignoràvem encara tot de la sort del desgraciat Malaltís, em vaig sentir una vegada més animat i inspirat pel zel amb que els meus companys es lliuraven a les seves tasques i no podia deixar que la seva inquietud frenés el seu sentit del deure. Em vaig obligar a prendre part en totes aquestes activitats, mundanes o altres, i em vaig adonar que alleugerint el pes dels altres, alleugeria alhora el meu.

Feia molt de temps que cremava en desitjos de saber alguna cosa de la promesa de Flaixos; però ara que l'ocasió es presentava, no sabia com abordar aquest tema, en el dubte de si feriria la seva sensibilitat. Una tarda que jo estava assegut a la tenda, preparant una carta de condol pel pare de Malaltís, Flaixos va entrar. Em va dir que estava bastant desconcertat. Em molestaria mirar alguns clixés? Li vaig dir que m'encantaria. Va exhibir llavors diverses fotografies d'una encantadora jove que em va dir que era la seva promesa. Havien de casar-se poc després del seu retorn.

El vaig felicitar i li vaig donar meus millors vots de felicitats futures. Li vaig dir que la seva núvia era encantadora. Ell em va assegurar que era la criatura més exquisida del món. Em va parlar llargament d'ella, i tot això em va semblar perfectament normal i deliciós. Em va preguntar si m'avorria. Li vaig dir que no; però no hi havia cap ombra en la seva felicitat? Em va dir que no. Per què n’hi hauria d’haver? Jo li vaig explicar que això solia passar sovint. Potser havia tingut experiències ingrates abans de conèixer-la? Em va assegurar que no; es coneixien des de la infantesa; s'havien estimat sempre; mai havia tingut ell cap altra dona. Per què li preguntava jo això? Li vaig dir que m'esperava una altra cosa i que això era tot. Em va considerar amb aire que em va semblar desconfiat, i va declarar que sentia haver-me decebut. Em vaig apressar a dir-li que m'havia comprès malament, i li vaig pregar que m’expliqués més coses; ho va fer i va satisfer plenament la meva curiositat. La seva promesa era evidentment una criatura tan normal i satisfeta com ell; vaig endevinar que serien molt feliços junts. Li vaig preguntar què és el que feien els dissabtes a la tarda. Anaven a visitar -em va respondre- a una vella tia de la seva xicota que estava malalta i havia de fer llit permanentment. Aixó era i va ser tot.

Jo havia notat que el costum del rot quotidià amb què em saludaven El Soo i Pong quan estàvem a la muntanya s'havia estès als altres portadors. Vaig preguntar a Cicerone si coneixia el significat d'allò. Em va dir que com el yogistanés es parla amb l'estómac, el rot -signe de suprem content de l'estómac- era utilitzat com a expressió de respecte; indicava el gran plaer que experimentava el rotant/eructant de trobar-se davant la il·lustre presència de la persona davant la qual emetia els seus eructes.

Aquesta notícia em va alegrar molt, no només perquè em vaig mostrar sensible a l'honor que s’em dispensava, sinó també perquè això confirmava la meva fe en Pong i en la naturalesa humana. Vaig lamentar que el temps fos massa limitat i els meus deures massa absorbents per permetre fer amistat amb cada un dels portadors. Quins tresors d'afectes -vaig pensar- s’oculten sota aquests rostres impenetrables! Vaig passar llargs moments amb Pong, en els quals em va fer interessants confidències sobre la seva vida. El pobre diable semblava haver-me agafat molt afecte. Va dir a Cicerone que jo era l'única persona que li havia testimoniat sempre bondat, sense esperar rebre res a canvi. Això em va commoure profundament.

Va prendre també el costum de fer-me petites ofrenes d'aliments a totes les hores del dia. Jo era molt sensible a aquestes atencions, i el meu estómac no ho era menys. Però en sentit invers.

* * *

Després d'alguns dies de madura reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Expedició, triomfat plenament, havent vençut Khili-Khili i Guili-Guili. Tots bona salut i bon humor. La moral de l'equip és excel·lent, i els portadors estan per sobre de tot elogi".

Anticipo que, per descuit, vaig signar aquest missatge com Llunes, en lloc d'utilitzar el meu propi nom. Això va causar alguna sorpresa a Anglaterra, i es va creure que aquest despatx era fals. Després es va estendre el rumor que havíem estat avançats a la muntanya per una expedició desconeguda dirigida per un tal “Llunàtic”. Es va procedir a una enquesta entre els mitjans muntanyencs, però sense que trobessin cap indici de cap altra expedició. L'assumpte va causar una viva emoció, la premsa anglesa es va apoderar del tema i el misteri no es va aclarir fins que vam arribar a Chaikhosi, on ens vam veure inundats de telègrames procedents d'arreu de món, el que ens va obligar a emprar tres secretaris per respondre’ls. Un d'aquests secretaris, anomenat Plouk, es va revelar ser un bromista, que es va aprofitar d'aquesta situació sense precedents per ridiculitzar la premsa de tot el món publicant declaracions absurdes i contradictòries. Ens va ser necessari emprar de seguida els serveis de sis secretaris més per dissipar la confusió així creada.

Però aquí també anticipo. A mesura que els dies passaven sense que arribés cap notícia de Malaltís, la inquietud m’abrusava. Déu sabia quins turments estaria patint el pobre; això, si és que encara seguia amb vida. No vaig poder resistir més. Vaig convocar a tots a la tenda menjador i vaig dir que calia fer alguna cosa. Algú havia de pujar fins al cim. La qüestió que calia precisar era: qui? Tots es miraven, però ningú parlava.

Aquest espectacle em va omplir d'una profunda humilitat.

-Els meus estimats amics -vaig dir-, sé que tots desitgeu anar; però cal que algú es quedi aquí. Estimo que la meva responsabilitat està en joc. Espero que no em titllin d'egoista si vaig jo.

Hi va haver un silenci. Després, Catxes em va mirar llargament i va dir amb la seva veu de baix:

-Caram! Llunes, crec que series capaç.

El vaig mirar sorprès. Semblava estar, no sé per què, embargat per l'emoció.

-Si tu hi vas -va dir a la fi-, jo hi vaig també.

En aquell moment la porta de la tenda es va obrir per donar pas a Malaltís.

* * *

Un nou Malaltís.

Un Malaltís dret com una I majúscula.

Un Malaltís prim, amb l'aire radiant de salut.

Un Malaltís somrient i ple de seguretat.

Malaltís, l'heroi de l'Khili-Khili; l'home que havia pujat més amunt que qualsevol al món, doncs, com ens va fer notar Setciències, Malaltís sobrepassava en dos caps, almenys, a tots els portadors.

Quina reunió va ser aquella! Quines riallades! Quants cops a l'esquena! Quines bromes!

Quan tots vam estar esgotats, Malaltís va dir:

-En la meva qualitat de metge d'aquesta expedició, prescribeixo xampany a tot el personal. On són les reserves de medicaments?

Sobtadament es va fer el silenci. Els altres canviaven mirades embarassades i es donaven amb el colze. Va ser Catxes qui va acabar per respondre: 

-Bé, company; afigura’t, que no hi ha més xampany.

-Que no hi ha xampany!?!?

Malaltís estava horroritzat.

-No. Ho has de comprendre... nosaltres..., hum!... el vam oblidar al campament 1.

Però res podia fer malbé la nostra alegria aquell dia. A falta d'una beguda més estimulant, es va preparar cacau. I aviat es van escoltar de nou les rialles; ens repetim el relat de les nostres aventures. Tots volien parlar, i ningú escoltava.

-Us en recordeu -va dir Flaixos- quan Llunes  estava soldat a la glacera per les seves llàgrimes?

-I com ha tingut a Pong a l'esquena tota una setmana! -Va dir Setciències.

-I quan no va aconseguir trobar el campament 1! -Va afegir Rodamon, rient.

-I aquell dia que demanava pastilles per l'estómac! -Va dir Cicerone, cargolant-se de riure.

Udolàvem tots de riure.

Tot d'una, Catxes es va aixecar d'un salt.

-Prou! -Va cridar.

I va donar un cop de puny sobre la taula.

Van cessar les rialles. L'ambient va canviar immediatament. Esperàvem, en un silenci una mica crispat, que Catxes parlés. Setciències va tenir un petit riure nerviós, que va ofegar ràpidament en un atac de tos, i va enrogir fins a les orelles.

Catxes va arrufar les celles i el nas. El seu puny va martellejar la taula. El nostre amic semblava estar buscant les paraules.

-Hi ha una cosa que ha de ser dita -va declarar.

Va callar, i de nou esperem.

- Des de la seva partida, al llarg d'aquesta expedició -va seguir- hi ha hagut nombrosos incidents, incidents que, al seu moment, han pogut semblar extremadament divertits.

Es va aturar de nou. Evidentment, pesava les seves paraules. Va colpejar de nou la taula.

-Bé; jo lamento avui que totes aquestes coses s'hagin produït.

De què diables volia parlar? -Em preguntava jo.

-I jo mateix -deia- he estat tan culpable com qualsevol altre ...; potser més.

Vaig notar que els altres canviaven mirades inquietes i que de nou tenien un aire embarassat. Què volia dir tot això?

-Fa un instant -va seguir Catxes- el vell Llunes estava disposat a anar en socors de Malaltís. No ho oblidem. No oblidem tampoc que Llunes havia fet ja deu vegades més que tots nosaltres junts i que havia suportat tota la responsabilitat de l'expedició. Que havia pujat ja a prop de dotze mil metres quan nosaltres estàvem encara al campament 1. I era ell, però, qui estava disposat a fer l'ascensió al Khili-Khili per recollir a en Malaltís.

Tot això era extremadament molest. Tots havíem fet el que havíem pogut. Jo potser havia tingut més sort que els altres. Vaig tractar d'interrompre a en Catxes, però ell em va posar una mà sobre l'espatlla.

-No -va dir-. Deixa’m acabar.

Va mirar a tots.

Tots el vam mirar.

-Ara, nanos -va dir-, jo us proposo un brindis a la salut del nostre cap. L'home més conscienciós, més modest i més altruista amb qui jo he escalat mai. I -va afegir- l'home que té més cor que qualsevol de nosaltres.

I aquells idiotes es van posar a beure a la meva salut.

Un instant més tard m’estrenyien tots la mà, mentre que Malaltís em colpejava l'esquena, dient: "Bravo, nano!"

Això era perfectament ridícul. Encara avui em pregunto si no seria una de les absurdes bromes de Catxes.



Etiquetes: , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu