Translate content

LA MIRADA DE LES MUNTANYES

Expedició Massana - Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, a la cara sud del Lhotse Shar. Postmonsó de 1987.  
Vuit Expedicionaris: Manu Badiola (alpinista), Sergi Escalera (alpinista), Mercé Macià (sots-cap d'expedició), Francisco Porras (alpinista), Antonio Quiñones (alpinista), Antoni Ricart (metge), Antoni Sors (cap d'expedició) i Carles Vallés (alpinista).

El dia 27 de setembre de 1987, una allau de placa va fer caure Sergi Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i Antoni Sors per la paret sud del Lhotse Shar. A la glacera, la muntanya els va acollir per sempre.



Article publicat a la revista Cingles, de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Nº 63. Novembre 1987.

LA MIRADA DE LA MUNTANYA.

El 20 de setembre de 1987, a la tenda que compartia amb en Toni Sors, vaig escriure una carta a un amic. Els vespres del Camp Base sempre han estat propicis a la nostàlgia i a la confidència, de manera que comentant amb en Toni les impressions que les muntanyes poden produir a qui n’està enamorat em va dir que potser que enviés la carta a Cingles. Sempre he estat poc inclinat a publicar el que sento, així que vaig fer el ronsa i no em vaig comprometre.... Vàrem continuar l’ascensió, sempre amunt cap al cim, i les coses varen sortir com ja sabeu. Ara, entre els molts records viscuts amb els companys hi ha les converses del Camp Base i aquella carta, mai enviada. La rellegeixo, la passo a màquina sense canviar ni una lletra, i l’envio tal com em demanaven una setmana abans de l’accident en qué ens van deixar.

Campament Base Lhotse Shar. 5.250 metres. 
Diumenge 20·9·1987.

Estimat amic, 
De vegades he pensat, tu ja ho saps, que quan la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i sento bramar el vent per les canals, l’Himàlaia em fa por. Ara estic encongit al sac i sento al clatell la mirada d’aquesta muntanya que ja fa un mes que assetgem.
Perqué està clar que les muntanyes tenen mirada, o si més no, un posat davant la nostra presència. Algunes sòn com un bon Jan, incapaç d’una mala passada. D’altres semblen distretes, però et miren de cua d’ull, malfiades del que podem fer, i així cada una se’ns pren a la seva manera.
El Gasherbrum II era una muntanya altiva com una núvia difícil, però esquiva. Aixecava el seu cim cap al cel, dalt de les seves corbes i arestes com dient ”Aquí em teniu, si us ho mereixeu”. I es clar, vàrem lluitar dur per demostrar que érem capaços d’alló i del que calgués. I la muntanya (Gasherbrum, la muntanya de llum) en veure el nostre esforç noble se’ns va donar sense rancúnia permetent-nos un descens sense problemes. Com l’agradable record d’una font que ens ha apagat la set només a canvi de l’esforç d’anar-hi.
El Manaslu, en canvi, era sever, irascible i traïdor. Ja en començar l’expedició ens va mostrar el seu mal humor en forma de nevades i neu tova, i destrossant campaments amb allaus imprevistes. En veure que no estàvem disposats a girar cua i renunciar, la seva còlera va ser el pitjor esclat de ràbia que he viscut en nou expedicions. Va nevar i va ventar. La tempesta ens va immobilitzar i alguna nit va acumular més d’un metre de neu sobre les tendes, obligant a una feina constant amb les pales per no quedar colgats. Mentrestant el menjar i el combustible anaven minvant fins arribar al darrer cartutx de propà i el darrer sobre de sopa. Quan després d’intents de fugida desesperats que no van reeixir i ja abaltits dins dels sacs, perduda tota esperança de retornar, la còlera de la muntanya va cedir, només quatre supervivents dels sis companys, esgotats, afamats i sorpresos per l’inesperat alliberament, vàrem poder tornar al Camp Base. Durant aquella llarga i trista marxa de tornada a casa, amb més llàgrimes que passes, vàrem comprendre que no es pot provocar el furor d’una muntanya de vuit mil metres. Només s’hi pot pujar si t’hi deixa i si no, es millor girar cua, renunciar prudentment i esperar una altra oportunitat.
L’Everest en canvi, si bé també era sever, era massa gran, inmens, i estava molt ocupat vigilant el munt d’escaladors que se li enfilaven per les barbes des del Nepal. I com que estava distret mirant enllà, provàvem de pujar-hi des del Tibet, com qui diu per l’esquena, sense fer soroll i mirant de passar desapercebuts. Aixó també tenia els seus perills perquè només que estornudés o s’espolsés la neu, les ventades i allaus que s’en derivaven ens podien enviar a fer punyetes, com així va ser l’any 1983. L’any 1985 vàrem provar-ho durant les nevades del monsó. Cap expedició el molestava des del Nepal i poc acostumat a ser atabalat durant l’estació de les neus, devia agafar un son fort. I nosaltres, poc a poquet vàrem anar guanyant metres un a un, lluitant contra la neu fonda i la manca d’aire. La muntanya però, excepte les petites estremituds de tot aquell qui dorm i que de vegades de poc que no ens envien daltabaix, no ens va posar més dificultats. I sort i gràcies, perquè la moltíssima neu, el fred i la manca d’aire del seu cap altíssim son prou per fer tirar enrere la major part de les expedicions. Estic convençut que si s’arriba a deixondir, malcarat, no tan sols no pugem sinó que ens podria haver engegat rostos avall i no tornar sencer cap de la colla.
Ara, però, en enfrontem al Lhotse Shar. Ja de lluny mostra cims, arestes i agulles, alteroses i esmolades com urpes i dents. La seva mirada és com la d’un felí a punt d’atacar, és groga i treu foc. Tant és així que la neu gairebé no gosa posar-se a sobre seu. Sembla que se l’espolsi amb bramul d’allaus de tant en tant disposat a saltar sobre l’incaut que s’acosti gaire. Massa escaladors, imprudents o valents, han caigut sota aquestes dents esmolades. De fa un mes que som aquí i ja ens hem enfilat fins 7.400 m. El cert és que fins ara només ens ha mirat ensenyant les dents, però no hem rebut cap urpada. Fa tres dies, però, l’expedició polonesa veïna, a dos dies de marxa d’aquí, ha estat escombrada per una allau. El metge ha mort i tenen dos ferits greus. Sembla que l’humor del Lhotse Shar és imprevisible; en qualsevol moment es pot enervar i atacar amb efectes fulminants, tornant després a la seva situació habitual de mirada agressiva, llavis arremangats i grunys amenaçadors.
Em preguntaràs...”I tot això a que ve?”. Doncs que ja hem arribat al Camp IV i que demà comencem l’ascensió per l’atac final. Demà em toca pujar a mi. Ja t’he dit que la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i el vent udola per les canals i agulles. I que sento aquesta mirada de gat clavada al clatell per més que, dins la tenda, m’arrauleixo al sac. Tinc molta por perquè sé que d’una urpada, ni de mi ni dels altres de la colla, si la muntanya ho vol, no en cantarà ni gall ni gallina.
Ès clar que compliré amb la feina que em toca. No caldria sinó! De la vergonya que tindria no em podria mirar mai més al mirall si renunciés ara. Procuraré fer servir totes les tècniques que he aprés per anar segur; lluny de dents i urpes i ben agafat perquè no em faci caure; i m’enfilaré tan amunt com em permeti el meu cos o em necessitin els altres, a veure si la calma, el domini i la tècnica, junt amb el coneixement del seu caràcter ens donen la victòria.
Bé, amic, demà serà un gran i dur dia. Pel que sembla no podré tornar a escriure fins d’aquí vuit o deu dies, quan acabem els atacs. Fins aleshores un record i una abraçada i espero que aquesta carta, si no interessant, almenys t’hagi permés combatre el teu pertinaç insomni.

Fins aviat.

Ton Ricart  
Etiquetes: , , , ,
edit

TRASTORNS PROPIS DE L’ALPINISME

Avaluació crítica del gràfic de les malalties de muntanya publicat a VilaWeb el dia 18 Gener 2018


No entraré en detalls ortogràfics, com ara que en català dispnea s’escriu així, amb p, o que Aspirina® és un dels noms comercials, com tants altres hi ha, de l’àcid salicílic i que per tant s’ha d’escriure amb majúscules per conveni internacional. Potser un periodista ha de saber com s’escriu...
Aixó apart, l’esquema té diverses inexactituds i, potser, alguna fal·làcia que pot portar confusió a qui ho llegeixi
La llista de les malalties dels muntanyencs que s’acostuma a acceptar de forma consensuada internacionalment és la següent:

MALALTIES AGUDES PER ALTITUD
Mal Agut de Muntanya (MAM). Pot ser lleu, moderat o sever, segons una escala internacional (Lake Louise Score). Un metge britànic, amb l’humor que els caracteritza, deia: “És malaltia rarament mortal, però és tan molesta que qui la pateix, sovint voldria que ho fos”. Només apareix els primers dies en altitud. Amb l’aclimatació, el MAM desapareix en 4 ó 5 dies. 
Edema Pulmonar d’Altitud (EPA). Molt greu. Potencialment mortal. El pacient n’és ben conscient i sempre consulta. Habitualment apareix els primers dies abans d’una aclimatació completa. La predisposició personal és factor important. Els qui tenen EPA no sempre han tingut MAM greu. Tractament: descens.
Edema Cerebral d’Altitud (ECA). Molt greu perquè és invalidant i el pacient no es pot defensar tot sol en un ambient hostil com és la muntanya. Sovint el pacient ni ho nota ni consulta. La malaltia l’han de veure els companys pels trastorns del comportament o per l’inestabilitat del malalt. Hi pot haver vòmits i mal de cap, però no és freqüent. Pot passar estant aclimatat. Tractament: protegir, acompanyar i perdre altitud. Sense enfrontar s’hi, que el personatge sovint està irritable i gens raonable.
Hemorràgies Retinianes (HR). Freqüents a gran altitud. Algun metge d’expedició, revisant amb cura als expedicionaris, ha trobat que fins 30% dels expedicionaris que han arribat més amunt dels set-mil metres presenta HR. Excepte quan afecten a la visió, no acostumen a donar problemes i desapareixen en baixar. 

MALALTIES SUBAGUDES O CRÒNIQUES PER ALTITUD
Malaltia subaguda d’altitud (MSA). Insuficiència cardíaca dreta per hipertensió pulmonar que es dona en persones joves procedents del nivell del mar després d’algunes setmanes en altitud. S’ha descrit en xinesos traslladats al Tibet i en soldats indis destacats al front de Kashmir / Karakorum. Normalment no es troba entre els tibetans, xerpes ni quítxues, ja adaptats genèticament a l’altitud. No és malaltia d’alpinistes, que, com a màxim estan dos mesos en altitud. Tractament: descens.
Malaltia Crònica d’Altitud (MCA). També anomenada Malaltia de Monge o Eritrèmia de les Grans Altures. Apareix després d’anys en altitud i els naturals dels Andes no s’en lliuren. És rara entre xerpes i tibetans.

MALALTIES RELACIONADES AMB EL FRED
Congelacions. Poden ser de diversa gravetat i profunditat. No és igual tenir els peus a 40ºC sota zero durant uns minuts, que a 0ºC durant quinze dies. En aquest darrer cas, les lesions sòn bastat més greus (veure “Peu de Trinxera”). Les congelacions sempre sòn lesions localitzades. 
Hipotèrmia. Descens de la temperatura corporal que dificulta les funcions vitals. Tolerable fins a 34ºC. Sever entre 34ºC i 26ºC. Molt greu per sota de 26ºC. No es coneix ningú que hagi sobreviscut amb temperatura central inferior a 13ºC. 
Neuritis de fibra fina. Dolor als peus, en baixar d’una estada en altitud. Sense lesions aparents, excepte l’estudi neurofisiològic que mostra irritació d’alguns nervis. Molt dolorós, però bon pronòstic a la llarga.

ALTRES TRASTORNS FREQÜENTS. RELACIONATS AMB CALOR O RADIACIÓ
Conjuntivitis Actínica. També anomenada Queratitis per Ultravioletes o Ceguesa de la Neu. Invalidant.
Cop de Calor. Malaltia molt greu amb elevada mortalitat. Poc freqüent.
Dermatitis Actínica. Cremades solars. Molt freqüents.

Aquesta llista, és clar, no és, ni pot ser exhaustiva. A muntanya pot passar el que sigui, només que alguns trastorns són més freqüents que altres.

Donada la llista i comentades breument les malalties més habituals, comentem les imprecisions o, fins i tot les confusions, del grafisme publicat a VilaWeb sota el nom de “Trastorns propis de l’alpinisme”.

1. En primer lloc, com ja veieu, cal esmentar que les malalties possibles durant la pràctica de l’alpinisme són moltes més. El Mal d’Alçada i les congelacions són només les més mediàtiques.
2. MAM. Respecte de la causa del MAM. Els termes Mal d’Alçada i Mal de Muntanya potser es poden considerar sinònims, però son poc precisos. El terme Mal Agut de Muntanya (MAM) és més concret. El MAM només és un, el primer i el més innocent, dels diversos Mals de Muntanya. Que el provoqui la manca d’oxígen, la baixa pressió atmosfèrica o els esforços del cos per superar tot plegat, encara és tema de discussió entre especialistes. Segurament és un munt de símptomes molestos relacionats amb la feinada d’adaptar el cos a l’altitud. 
3. MAM. Es recomana tractament amb ibuprofè o salicilats (Aspirina® AAS, etc) però ambdós productes poden ser lesius per la mucosa gàstrica. El paracetamol també és una bona opció. En el MAM moderat jo afegiria que el repòs ha de ser de 3 ó 4 dies com a mínim.
4. MAM. En tot cas, el periodista confon el terme “Agut” amb el terme “Sever”. No es pot escriure “MAM Agut”. El Mal Agut de Muntanya sempre és “Agut” per definició, encara que sigui lleu. Si escriu de malalties, hauria de saber que “Agut” és el contrari de “Crònic” i que es refereix al temps d’evolució i no a la gravetat de la malaltia.
5. EPA. Respecte de la part de l’Edema Pulmonar d’Altitud, res a dir, excepte que la descripció correspon a un EPA en fase terminal. Si esperem que apareguin la respiració sorollosa, l’expectoració escumosa i la disminució de la consciència, potser ja no tindrem marge per actuar i baixar-lo. La primera sensació d’ofec en descans, la blavor de llavis i ungles i els crepitants als pulmons ja han de fer pensar en aquesta possibilitat i començar a organitzar la baixada sense esperar més.
6. ECA. En el cas de l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA). Hi pot haver vòmits i mal de cap, però són excepcionals. El més normal són el trastorns del comportament i l’inestabilitat per caminar. Quan arriba el coma, el cas està molt avançat.
7. ECA, EPA. Per cert, parlant d’ECA i EPA i del seu tractament i rescat. Esmentem que a les altituds i serralades on es donen aquests problemes, dibuixar un helicòpter o escriure de trasllat a l’hospital és ben innocent. Que més voldríem... Perdre altitud a l’esquena dels companys.
8. Congelacions. Les congelacions són en principi indolores. Precisament el muntanyenc comença a sospitar que té congelació quan no nota ni punxades ni cops. De fet, a la descripció hi ha una contradicció entre el dolor i la sensació d’anestèsia que explica. Les congelacions només fan mal, setmanes després, quan s’infecten o quan afecten algun nervi. O, en poca estona, quan torna a circular la sang, però aleshores ja no hi ha congelació.
9. Quan algú escriu “mort per congelació”, un terme absolutament imprecís, vol dir que s’ha trobat un cos congelat, el que no és el mateix que morir per congelacions. És segur que el muntanyenc ha mort d’alguna altre cosa abans de que es congeli el seu cos. Probablement per hipotèrmia, inanició, esgotament o per tot plegat. Però si només tingués “Congelacions”, que són locals i no maten a ningú, hauria pogut baixar de la muntanya.
Per no enredar gaire al personal, que prou garbuix té al cap en aquest tema, vaig demanar que es corregissin alguns detalls. Fins ara no. 
Etiquetes: , , , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp