Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic. 

CAPÍTOL XV. ADÉU AL KHILI-KHILI. DARRERA ENTREGA

L'endemà vam fer l'inventari de les reserves de queviures, i vam comprovar que els portadors s'ho havien menjat gairebé tot, no deixant més que alguns sacs de mongetes seques. Això era greu. No podíem alimentar els portadors ni un dia més; calia acomiadar sobre el terreny. Vam decidir no guardar més que un sol portador per transportar el nostre proveïment durant el viatge de tornada. Vam haver d'abandonar tot el nostre equip, no guardant més que els nostres efectes personals més indispensables, com ara els despertadors.

Cicerone va arengar els portadors i, després d'algun enrenou, ens va anunciar que ells comprenien perfectament la situació. Van insistir, però, en ser pagats fins a la data probable de la nostra arribada a Chaikhosi. Com discutir amb ells hagués significat haver de alimentar-los alguns dies més, no hi va haver més remei que accedir a la seva demanda. Els paguem, doncs, i els vam dir que partissin. Però en lloc d'anar-se'n, van venir tots a plantar-se davant la meva tenda, on jo estava ocupat en tallar-me les ungles dels peus. Quan vaig sortir per veure que volien, Bing va avançar i es va aturar davant meu. Em va mirar als ulls i va deixar anar un rot sonorossísim. Després es va allunyar. Bung el va seguir; després, El Soo, Soo Lo i Sota El; després, El Too, i tots els altres. Un darrere l'altre es van aproximar i van venir a rotar davant meu. La glacera ressonava de eructes, des del baix i greu de Bing fins a les piuladisses agres dels nois. Catxes va dir que això li recordava un concurs agrícola. Un dels joves portadors tenia, sembla, l'estómac atapeït per l'emoció. Es va plantar davant meu tímidament, incapaç d'emetre un so. Després va emetre una espècie de petita tos i s’en va anar entre un cor de rialles.

L'últim era Pong. El pobre diable tenia la cara coberta de llàgrimes. El seu magnífic rot va fer córrer un murmuri d'admiració en l'assistència. Ens vam abraçar i em va posar a la mà un petit objecte negre de forma indeterminada. El vaig examinar atentament, però sense endevinar de què es tractava. El vaig mostrar als altres, que van sacsejar el cap.

Setciències sobtadament va llançar un crit i em va arrencar l'objecte de les mans. Era una transversió! Ennegrida, cremada, certament; però una transversió!!

Setciències va demanar a Cicerone que s'informés. Pong li va dir que la transversió era considerada com una llaminadura pels yogistanesos. Els seus marmitons les recollien tots els matins abans de l'esmorzar.

Setciències va dir a Cicerone que oferís un bohee per cada transversió que li portessin. Els portadors es van dispersar de seguida en totes direccions, i no van trigar a tornar carregats de transversions, que van dipositar als peus de Setciències, després d'haver percebut la seva recompensa. Aquest va tenir molt aviat davant seu una pila d'un metre d'alta, i es va trobar sense fons. Va demanar a Cicerone que detingués ja als portadors; però aquests van continuar fins que els voltants van estar completament despoblats de transversions. Setciències estava ara envoltat d'una muralla de transversions.

Els portadors van estar, a la fi, disposats a la partida. Sent de caràcter escrupolós, van jutjar necessari recomençar els seus adéus. Un cop més la glacera es va poblar dels ecos dels seus rots estruendosos. Un cop més Pong i jo vam canviar adéus commovedors. No dubtàvem de que estàvem destinats a veure'ns de nou molt aviat.

* * *

L'endemà, al matí, vam partir molt aviat. Setciències havia passat tota la nit destil·lant l'exégesi i l’essència de transversió, que va abocar en un recipient estanc per exègesis portat expressament per això. Catxes s'havia prestat molt amablement a ajudar-lo. Setciències exultava. La seva presència en l'expedició es trobava, a la fi, justificada; la seva glòria, assegurada. Tenia probabilitats d'aconseguir el Premi Nobel -em va confiar.

Flaixos va prendre el cap de la nostra petita tropa. Ell també havia passat la nit en peu per ajudar a Rodamon a acabar el seu mapa. Cap al matí, Rodamon s'havia queixat d'una certa fatiga i havia absorbit tot l'alcohol de les brúixoles de flotador. Això havia donat per resultat que es trobés lleugerament ebri i que manifestés una tendència marcada a marxar cap al Nord, el que li feia anar de costat quan es dirigia cap a l'Est o a l'Oest, i a caure enrera quan es dirigia a Sud. Com que el sender descrivia mil i una sinuositats, els moviments de Rodamon van prendre un caràcter extremadament capritxós. Flaixos el va ajudar molt complaentment; però Setciències, que el seguia, va acabar per ser presa de vertigen en veure'l fer tantes giragonses. Tant, que va caure i va trencar la seva preciosa ampolla d'exègesi. El contingut del pot li va ruixar els pantalons, gelant-se immediatament. Catxes es va esforçar a consolar-lo de la pèrdua de la seva exègesi.

Cicerone i Malaltís venien després. Privat de la cuina de Pong, Cicerone havia estat despert tota la nit, amb grans mals de panxa. Malaltís l’havia vetllat, horriblement inquiet de veure el seu amic en tal estat. Cicerone no es podia consolar d'haver perdut als seus portadors. Malaltís marxava a prop seu, un braç al voltant de l'esquena del pobre Cicerone. Van caure, malauradament, els dos en una esquerda; però van ser trets d'aquest mal pas pel portador.

Jo tancava la marxa. Anava molt entristit de girar l'esquena a l'escena majestuosa sobre la qual acabàvem d'interpretar el drama dels nostres sofriments i del nostre triomf. Però em reconfortava dient-me que els nostres sofriments encara no havien acabat, i, seguint a la petita tropa, em vaig consolar pensant que la nostra amistat s'havia reforçat pels perills que havíem afrontat junts. Assaboria en això les més delicioses recompenses de comandament.

* * *

Tres dies més tard, fèiem alt al coll del Vaamko-Txe i contemplàvem per última vegada el massís del Khili-Khili. El sol havia desaparegut ja de l'horitzó. La vasta solitud de les muntanyes que ens envoltaven era una simfonia d'ombres. Només el Khili-Khili s'alçava a la resplendor del sol ponent, retallant la seva enorme piràmide sobre un cel de color turquesa. Les roques vertiginoses i els camps de neu brillaven als resplendors canviants del crepuscle.

Aquest era l'adéu que convenia a una tan poderosa muntanya. Catxes em va posar una mà sobre l'espatlla i, en la nit que queia, vam descendir cap al nostre campament a la vall.

FI 

ELS MES ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA XII

CAPÍTOL XII. NO PROU AMUNT

L'endemà, al matí, vaig veure partir a Setciències cap al campament 3. Vaig romandre algun temps dins del sac de dormir meditant sobre la seva trista aventura. Que estrany -vaig pensar- que els meus companys -amb l'excepció potser de Flaixos, amb el qual encara no havia tingut ocasió de xerrar- hagin conegut experiències tan insòlites i tan melancòliques. ¡Que poc sospitem dels secrets que amaga el cor humà! Com de rarament s'endevina que un cor trencat es dissimula darrere d'un alegre somriure! Vaig resoldre que aquella seria una lliçó que no oblidaria; érem tots companys de patiment. Vaig decidir que mai tornaria a jutjar a ningú pel seu exterior, per impenetrable que pogués semblar.

En aquell moment Pong va entrar amb el meu esmorzar. En veure la seva aparença impenetrable, vaig comprendre de cop i volta que ell també era, al capdavall, no res més que un ésser humà com nosaltres. Qui sabia quins patiments, quina desolació s'ocultava darrere d'aquell rostre aixafat i poc tranquil·litzador? Mentre patia en silenci el suplici de l'esmorzar, vaig meditar sobre aquest problema. ¿No havíem estat potser poc caritatius amb en Pong? El pobre era el pària de l'expedició. Ningú semblava estimar-lo. Potser la seva solitud fos per a ell un intolerable sofriment. ¿No estaria desitjant amb tot el seu ser una paraula amable o un somriure?

Aquest simple pensament gairebé m'entristia. Vaig rebutjar el plat i vaig anar a la tenda de Pong. El vaig trobar esmolant un ganivet sobre una pedra. No em va concedir la més mínima atenció. Al cap d'un moment, es va posar a ratllar un tros de pedra. Vaig pensar que més valia deixar que s’acostumés a la meva presència abans d'entaular conversa amb ell; em vaig asseure, doncs, i el vaig observar. Després d'haver tallat un tros de corda i haver picat menudamente un vell mitjó, va llançar tot a la marmita en què coïa la carn seca i va remoure la barreja durant cinc minuts, afegint una mica de la sorra obtinguda abans i de parafina a tall de amaniments. Va acabar per abocar la mixtura en un plat, en va tirar una mica sobre un tros de cuir i li va clavar la dent.

Vaig veure l'ocasió que buscava. Després d'haver atret la seva atenció per una tos discreta, vaig designar el cuir; després la meva boca.

No va semblar comprendre el que volia dir. Vaig repetir el meu gest; després vaig fer intenció de mastegar i vaig somriure, fregant-me l'estómac. Va allargar la mà lentament cap endavant, com si no estigués molt segur del que jo volia. Vaig agafar el tros de cuir, li vaig arrencar un mos i després l'hi vaig tornar.

Masteguem en silenci. Vaig deixar que la situació s'afirmés uns minuts; després vaig tossir de nou. Encantat, vaig veure que Pong tossia també! Vaig agafar una de les seves cassoles, i sobre la base, ennegrida pel foc, amb la punta d'una forquilla vaig dibuixar un groller esbós de núvia yogistanesa. Vaig designar successivament amb el dit a Pong, després el dibuix, i vaig alçar les celles en una mímica interrogativa.

No semblava haver comprès. Vaig continuar alçant les celles, i sobtadament ell va fer el mateix. Aproximar el seu rostre al meu i va alçar les celles al mateix temps que jo.

Vam prosseguir un temps amb aquestes negociacions de comprensió. Jo no em volia aturar per por a vexar-lo.

Es va dibuixar llavors una cosa estranya al rostre de Pong, alguna cosa completament indescriptible, que no s'assemblava a res del que jo havia vist mai ni al que jo imaginava possible. Vaig mirar, fascinat. Què podia ser?

Després vaig comprendre. Era un somriure?

He de dir que em vaig sentir profundament commogut. Que el temible exterior de Pong pogués deixar aparèixer un somriure em semblava gairebé un miracle. Quines inexplicables emocions havien pogut provocar-la? Vaig emprendre amb un febril ardor la tasca d'aclarir aquest misteri.

No cansaré al lector pormenoritzant totes les etapes per les que vam passar en Pong i jo abans d'establir un llenguatge per signes que ens permetés a la fi comprendre'ns. La cosa podria semblar impossible, però jo he tingut sovint l'ocasió de comprovar-ho: la bona voluntat és el millor dels intèrprets.

Li vaig parlar de la meva família i vaig descriure la meva casa natal. Li vaig parlar amb calor de la nostra cuina anglesa i li vaig donar una o dues receptes. En revenja, ell em va ensenyar com fregir cautxú i em va confiar que estava diplomat en els cursos de cuina per la Universitat del Yogistán. A la fi, després d'hores d'esforços -ja que tenia tendència a perdre’s en divagacions gestuals-, el vaig portar a parlar-me de la seva nòvia.

No havia tingut mai desitjos de tenir una promesa. Ell tenia -em va dir- un temperament d'artista que creia incompatible amb els sentiments i el comportament d'un home compromès. Va insistir a fer-me comprendre que no tenia res contra el sexe oposat -ben al contrari-, però que la seva ànima d'artista es rebel·lava contra la reglamentació que implicaven forçosament els festejos oficials. El costum yogistanés vol, malauradament, que els nens siguin promesos a una edat molt tendra, a conseqüència dels arranjaments concertats entre els pares. Així és com Pong va ser promès o maridat molt de temps abans que es manifestés el seu temperament refinat; des que aquest es va revelar, Pong es va trobar amb discussions continues amb la seva família i amb la seva xicota. Pong sempre havia tingut horror a les discussions; la seva ànima delicada no estava en harmonia més que amb els acords més subtils de la vida social. Semblava estar llavors en un enfrontament permanent i irremeiable amb la societat en general, i amb la seva família en particular; aquesta revelació va provocar en ell una crisi espiritual. Va considerar que li calia triar d'una vegada per sempre entre el seu art i el seu cor; podia ser un artista o un amant, però no les dues coses alhora. El conflicte era terrible. Pong em va dir que ningú es podia imaginar el que havia patit. Fins llavors, sempre havia estat disposat a acceptar sumisament a la seva mitja taronja oficial; experimentava un sincer afecte per la seva família i pels seus amics. I heus aquí que una imperiosa necessitat l'obligava a abandonar-los a tots per seguir el camí solitari de la seva vocació. 

Havia viscut durant mesos en les tortures de la indecisió. I li semblava que la seva ànima estava esquinçada en dos. Però un dia li va passar una cosa que va forçar la decisió. Passava, com de costum, la tarda d'un dissabte a casa de la seva promesa, que tenia el costum de preparar alguna llaminadura pel seu ben estimat. Es va instal·lar, doncs, a la taula, es va posar la mà dreta sobre el maluc i va adoptar una expressió d'amable impaciència. La jove va entrar orgullosa i va dipositar un plat davant seu.

Un instant més tard, Pong llançava un crit d'horror i rebutjava el seu plat. La pobra senyoreta va voler posar una mà sobre el braç de Pong, però ell s’en va separar i es va precipitar fora de la casa.

Tot el dia i tota la nit els va passar a la muntanya. Quan va baixar al matí, ja no era el mateix: s'havia convertit en un home decidit a dedicar-se a alguna cosa. Des d'aquell matí s'havia consagrat al seu art. La seva promesa, la família, els amics, tots el van abandonar; ell era d'una extremada intransigència, i ningú l’estimava prou per comprendre'l i per acceptar només el segon lloc en l'escala dels seus afectes.

Es va convertir en un pària, no per culpa seva ni per un propòsit deliberat, ja que era de caràcter molt sociable, sinó perquè l'artista estava obligat a caminar sol per les altures desertes que són el seu domini.

I a mesura que la seva habilitat es desenvolupava, que la seva intuïció s'afinava, el seu desig de companyia s'aguditzava en ell fins al punt de convertir-se en una cosa gairebé intolerable. Però la violència mateixa d'aquesta necessitat d'amistat no era més que una barrera més que el separava dels seus semblants. En les rares ocasions en què revelava els seus sentiments, la seva intensitat mateixa embogia a l'home de qui hagués volgut ser amic. I la seva solitud no va fer més que créixer.

Va acabar per renunciar a tot esforç que tendís a socialitzar amb els seus semblants. Es va retirar completament al seu món interior i va bolcar sobre el seu art tot l'ardor dels seus afectes. Després d'haver-se diplomat, es va lliurar a experiències personals i va fundar una nova escola culinària, que va ser saludada pels elements radicals del país com l'encarnació mateixa de l'esperit modern. Va ser universalment honrat i respectat, però mai estimat.

Ara -em va dir- havia complert la gran obra de la seva vida. Mai pujaria més alt. La resta no seria més que repetició. Romandria reconegut de per vida pel fet que la nostra expedició havia volgut utilitzar els seus serveis; abrigava la voluntat d'envellir amb gràcia i l'esperança profunda i indestructible que encara podria trobar l'amistat d'un semblant.

* * *

Tal era, si l’havia comprès bé, la història de Pong. Quan va haver acabat, el silenci va regnar alguns minuts a la petita tenda. Ni ell ni jo vam formular el menor gest. Després, amb el sospir d'un home que descendeix sobre la terra després d'una incursió pel país dels somnis, Pong va treure la seva petaca i em va oferir una pipa de groku. Jo tenia ja el cor massa ple per intentar semblant aventura; vaig murmurar, doncs, un vibrant: "No, gràcies, nano!", i vaig sortir corrents de la tenda.

De retorn a la meva tenda, vaig escopir el tros de cuir i em vaig ficar al sac de dormir. Vaig quedar molt de temps pensant en l'estranya història de Pong i tractant d'imaginar com es podia expressar en llenguatge de signes la paraula mestre. L'expedició semblava molt lluny, i tot el que amb ella es relacionava semblava estranyament irreal. Vaig acabar, però, per retrobar el sentit de les meves responsabilitats. On eren els altres? Què havia de fer?

Una violenta crispació dels intestins em va donar una part de la resposta. Era inútil pretendre que no tenia una penosa digestió. Un Pong convertit en amic no seria per això millor cuiner que abans. No tenia més comprimits antidispéptics. Si no rebia socors molt aviat, estava perdut.

Em vaig apoderar del walkie-talkie i vaig llançar trucades frenètiques. Pel meu gran alleujament, vaig prendre contacte amb Setciències, que ja era al campament 3. Ell havia comunicat ja amb Cicerone i Flaixos, que havien avançat fins al campament 2. Catxes i Rodamon estaven encara al campament 1.

Aquestes eren excel·lents notícies. Tot l'equip semblava, a la fi, estar en contacte.

Aviat vam descobrir que jo estava fora de l'abast del campament 2; no podia parlar amb ells més que per mitjà de Setciències. Setciències, per la seva banda, no podia comunicar amb el campament 1; per això havia de passar pel campament 2 com a enllaç. Vaig demanar a Setciències que pregués a Cicerone al campament 2 i a Catxes al campament 1 que es mantinguessin a l'escolta. Mentre que ell prenia aquestes disposicions, vaig tractar d'establir plans per a l'assalt del cim, que es trobava encara a mil tres-cents metres per sobre de mi. Però els únics plans que jo era capaç d'examinar eren els que feien referència a la meva digestió. Vaig decidir que era imprescindible m'enviessin urgentment comprimits antidispéptics per un portador. Encara en quedaven a les reserves farmacèutiques del campament 1.

Quan Setciències va comunicar, la seva veu era molt feble i jo vaig elevar el to dient-li que parlés més alt. En lloc de seguir els meus consells, es va posar a parlar amb una veu més feble encara. Em vaig adonar després que jo parlava massa fort i que ell, com es fa en aquests casos, havia baixat instintivament el to. Jo tot just el sentia i llavors contestava cridant, el que feia vibrar el seu receptor i ensordia al pobre Setciències. Ni ell ni jo compreníem una paraula del que deia l'altre. Hauríem potser acabat per renunciar si, un cop que vaig fer una pausa per recuperar l'alè, no hagués sentit a Setciències dir-li a Cicerone que jo udolava fins trencar-li el crani. Aquesta observació em va il·luminar i Setciències va poder dir-me que tots estaven a l'escolta.

Però justament en el moment en què jo anava a parlar van començar a sentir-se crepitacions al receptor. Des de llavors ens va ser molt difícil fer-nos comprendre. Per agreujar encara més les coses, oblidem, en el nostre entusiasme, els consells de Rodamon i ens vam posar a parlar com en una conversa ordinària. Heus aquí el que això va donar:

Jo a Setciències.- Digues a en Catxes que m'enviï sis paquets de pastilles per l'estómac al campament 4.

Setciències a Cicerone.- Que diguis a en Catxes que envii sis paquets de bolets al campament 4.

Jo (que havia sentit aquesta última frase).- No; llenties, no; pastilles.

Setciències.- Jo no he parlat de cloïsses.

Jo.- Jo no he dit que hagis parlat d'aquests mol·luscos.

Cicerone a Setciències.- Com? ¿Que no has parlat de maduixes? Ja ho sé; has dit bolets.

Setciències.- No, no! Parlava amb Llunes. Ell diu que no vol llenties. O eren cloïsses? En fi, de totes maneres, que no en vol.

Jo.- Però, sí. És clar que en vull!

Setciències a Cicerone.- Diu ara que sí que en vol.

Cicerone.- Que vol què?

Setciències.- Doncs ..., doncs .... Un segon! Llunes, ¿es tractava de bolets o maduixes?

Jo.- Oh, Verge santa!

Setciències a Cicerone.- Diu que vol ous.

Cicerone.- Ja sap que els vam trencar tots al tren. ¿No creus que està boig?

Jo .- No! Ous, no! Dèu del cel! 

Setciències a Cicerone.- Jo crec que sí. Acaba de trucar al cel.

Cicerone.- Això és seriós. Ha d'estar delirant. Pregunta-li si coneix a en Rodamon, per veure.

Setciències.- Llunes, Cicerone voldria saber si coneix a en Catxes.

Cicerone.- Jo no he parlat de Catxes, idiota! He dit Rodamon.

Setciències .- Jo no he parlat d’en Ramon.

Jo a Setciències.- Ja ho sé que no.

Cicerone a Setciències.- Jo no he dit això.

Setciències.- Volen callar tots un moment? Em faran parar boig.

Catxes a Cicerone.- Què passa, Excel·lència? Què significa tot això?

Cicerone.- Passa que tant de bo Llunes i el savi es quedèssin muts.

Catxes.- Nus? Com que nus? Amb el fred que fa!

Setciències a Cicerone.- Què us passa? ¿No podeu callar un segon mentre jo reflexiono?

Cicerone a Setciències.- Si vols reflexionar, no tens més que tancar el teu satànic receptor.

Catxes a Cicerone.- Qui vol reflexionar? De què parlen ara?

Jo a Setciències.- Jo no he dit res. Estàs segur que et trobes bé?

Setciències.- Em trobo molt malament.

Ja es veu que cosa anava malament. Però almenys fins aquí havíem aconseguit sincronitzar les operacions tan bé, que quan A parlava, B estava a l'escolta, i viceversa. Després tot va començar a anar pitjor. A i B parlaven els dos a el mateix temps i no estaven ni l'un ni l'altre a l'escolta. Segons tota probabilitat, ja parlàvem tots a el mateix temps, ja ens posàvem tots alhora a l'escolta i ningú parlava. Per un llarg temps allò va ser el caos. Estic convençut que no haguéssim trigat a tornar-nos bojos els uns als altres, o que almenys s'hagués ressentit molt la nostra fe en la racionalitat del comportament humà i en el control que l'home exerceix sobre el seu destí. Però, afortunadament, ens va ser evitada aquesta catàstrofe. 

Enmig del tumult va ressonar una veu; una veu dolça i tranquilitzadora, ben timbrada, una mica pedant; una veu competent: 

"Voltador a Excel·lència. Voltador a Excel·lència. Em sents? Canvi... ... Voltador a Excel·lència. Voltador a Excel·lència... Em sents? Canvi. "

Cicerone va dir que va tenir la impressió de sentir la veu d'un ésser superior.

Enmig dels sorolls i dels fenòmens de distorsió, les frases familiars ressonaven clares i ben reconeixibles. La melopea monòtona que ens havia semblat tan rara quan ens entrenàvem al campament de base va expulsar els paràsits; l'oïda, que ja no havia de dubtar entre els greus i els aguts, va poder ignorar les interferències. El missatge no va deixar a Cicerone cap dubte sobre la identitat del seu interlocutor. Cicerone es va lliurar amb alegria al ritual: "Excel·lència a Voltador. Excel·lència a Voltador. Et sento molt bé ... "

Setciències en escoltar-lo, em va posar al corrent, i la conversa va seguir sense equívocs. Catxes va prometre enviar-me les pastilles gastrointestinals al matí. Rodamon i ell no se sentien encara molt segurs d'ells mateixos i pensaven perllongar una mica la seva permanència al campament 1. 

Cicerone i Flaixos es quedarien al campament 2 per descansar de la seva ascensió. Setciències es quedaria al campament 3. Aquest acord permetria guardar el contacte per ràdio. Vaig decidir que, ja que no rebria fins a la tarda de l'endemà els meus medicaments per a l'estómac, jo podia fer una jornada de treball mentre tingués forces per escalar. Pujaria tan amunt com pogués, deixaria al lloc l'equipament del campament 5 i tornaria a baixar al campament 4.

* * *

Vaig passar una nit agitada i em vaig despertar molt cansat. Quan Pong em va portar l'esmorzar, estava tan impenetrable com sempre; com a molt es va permetre davant meu un vigorós rot, cosa que mai havia ocorregut fins aleshores. Em vaig preguntar per un moment si no començava a abusar de la simpatia que jo li havia testimoniat; però em vaig retreure de seguida aquest pensament poc caritatiu.

Quan vaig convocar a El Soo, també aquest es va permetre un rot davant meu. Si no es tractava d'una conspiració, era, per descomptat, una notable coincidència. Vaig decidir en endavant tenir els ulls ben oberts. És poc agradable saber que abusen d'un. A més, davant el desig de no ser pres per un imbècil, o de considerar-se a un mateix com a tal, no se sap mai si s'ha de menysprear l'altra persona per haver abusat de la bondat d'un, o si deu un menysprear-se a si mateix per haver-ho sospitat sense justificació. Va ser, doncs, amb sentiments barrejats com vaig començar la meva jornada d'ascensió.

Vaig deixar, com de costum, a El Soo anar al davant -de fet, hauria estat difícil impedir-li-ho- i vaig procurar fer plans pel futur i mantenir la mirada alerta a les possibles transversions de Wharton o al·lucinacions, al temps que l'oïda tensa, per si percebia un nou fenomen de eructació dels portadors.

Vaig experimentar nous i vius dolors a la regió de la cintura; l'esforç d'escalar i de respirar m’era cada vegada més penós. El meu esperit començava a ser erràtic. Em va semblar per un moment que els meus companys havien portat amb ells les seves dones i les seves famílies; en algun lloc per sota de mi s'atapeïa una multitud: Malaltís amb la seva horrible dona i els seus plançons, Catxes i la seva desgraciada xicota, Cicerone i Travessat -entonant a cor cançons marineres-, Rodamon i la seva cohort d'amors perduts, i el pobre Setciències amb la seva promesa, a la que no arribava a creure veritablement. Tots eren bons amics meus -fins i tot la família de Malaltís-, i em vaig dir que hauria de fer alguna cosa per ells. "Anem, Llunes", em vaig dir. Però això era més fàcil de dir que de fer. Inútil intentar convèncer-me que no em feia mal l'estómac. Em vaig adonar que la meva moral estava ja ben afeblida per les mentides que m'havia prodigat jo mateix a la meva darrera ascensió. Tractar de enganyar-me a si mateix era una bogeria i una covardia. Havia d'afrontar la veritat cara a cara i acceptar-la amb el cor alegre. Acceptar la veritat era acceptar la vida, i la vida mateixa em recompensaria.

Vaig començar pels meus mals de panxa i vaig tractar d'acceptar-los amb el cor alegre. Que el meu dolor vaig pensar sigui l'ofrena que aporto a l'altar de la vida i de l'amistat. Jo ho suportaria valentament per Pong. Això semblava molt senzill, però no tindria resultat si sospitava que Pong abusava de la meva bondat. En interès de l'expedició, jo havia de creure en Pong. Després de tot -em vaig dir-, el yogistanés es parla amb l'estómac. Potser aquests rots signifiquin "Bon dia" en yogistanés.

Vaig expulsar, doncs, aquestes sospites i em vaig esforçar a reunir Pong, als meus companys, als meus mals de panxa i als meus altres molèsties en un sol i mateix èxtasi. "Vull viure!", vaig cridar, i vaig caure tan llarg com era.

Em vaig aixecar i vaig afegir un nas adolorit al meu èxtasi. Martiritzat d'alegria, em vaig esforçar a recuperar el camí. I a poc a poc el meu avanç es va fer més fàcil. Em vaig meravellar d’escalar com no havia escalat des de feia molts dies. ¿Havia descobert el secret de la vida i de l'energia? El pendent em semblava amb prou feines perceptible; s'hagués dit que marxàvem sobre terreny llis.

Vaig aixecar els ulls i vaig passejar les meves mirades al voltant de mi. Estàvem en terreny llis!

Vaig donar alguns passos i vaig ensopegar amb El Soo, que s’havia aturat. Em vaig immobilitzar, recobrant el meu alè; després vaig mirar davant meu, preguntant-me quins obstacles podien esperar-nos.

Davant la meva profunda estupefacció, no hi havia obstacles. Érem al cim!

Per segona vegada des del principi de la nostra expedició vaig dubtar de la meva raó. El Khili-Khili culminava a 13.350 metres per sobre de el nivell del mar. O jo estava boig, o ho estava el meu altímetre, ja que ens trobàvem a onze mil sis-cents metres només. Què havia pogut passar?

Va ser llavors quan vaig comprendre. A l'Est, una magnífica muntanya dirigia cap al cel el seu cim brillant, a uns mil set-cents metres per sobre de mi.

Ens havíem equivocat de cim.

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA 9

 CAPÍTOL IX.  EL CAMPAMENT PERDUT

Encara avui em passa a vegades despertar-me udolant quan torno a veure en somnis els horrors d'aquella nit tràgica. Un cop muntades les tendes, Cicerone i jo ens vam ficar als nostres sacs de dormir, esperant el sopar. Em vaig preparar per aquesta prova pensant en els màrtirs cristians i repetint-me que el Khili-Khili no valia la pena de ser escalat si no es tractava més que d'un viatge d'esbarjo. Però les meves meditacions van ser sobtadament interrompudes per un estrèpit prolongat d'estris de cuina procedent de la tenda de Pong. Cicerone, els nervis del qual començaven a saltar, va anar a veure què era el que passava. Va tornar, tot tremolós, portant-me inquietants notícies. Havia trobat a Pong a la gatzoneta davant d'una gran cassola, de la qual pujaven indescriptibles efluvis. El terra, al davant de la tenda, estava sembrat de llaunes de conserves buides, i Cicerone havia pogut comprovar que eren justament les que contenien aquells plats delicats que havíem escollit per avivar el nostre interès gastronòmic a grans altures. I quan se'ns va servir el sopar, aquesta horrible barreja va confirmar les aprensions de Cicerone. Tots els nostres més exquisits menjars havien trobat el camí de la marmita de Pong: el saborós pit de pollastre, les conserves de préssec a la crema que ens feien salivar quan pensàvem en elles, les sardines, el caviar, la llagosta, el magnífic formatge de gruyère, el salmó, fins i tot el cafè i les galetes amb xocolata; tot això no era ara més que una samfaina descoratjadora que hagués fet fugir, exhalant crits d'espant, a totes les bruixes del Pedraporca.

Els horrors d'aquell sopar no eren més que el preludi d'una nit com pocs éssers humans hauran conegut. Era, crec, al voltant de la mitjanit, quan em vaig despertar d'un malson en la qual jo estava enterrat sota el Khili-Khili per descobrir a Cicerone estirat sobre mi, roncant pesadament i dient incoherències en el seu somni. Quan el vaig rebutjar, es va despertar amb un crit de terror i em va donar un cop al nas, fent-me saltar llàgrimes dels ulls. Em vaig excusar d'haver-lo despertat tan sobtadament, i vam tornar a adormir-nos. Jo devia haver-me adormit, en efecte, ja que em vaig despertar sobtadament amb la impressió que un monstre prehistòric havia lliscat per sota la tenda i m’atacava. Vaig agafar el primer objecte contundent que vaig poder trobar a l'abast de la meva mà -en aquesta circumstància, una bota de muntanya- i vaig colpejar al monstre amb totes les meves forces. Era Cicerone, és clar. Li vaig preguntar si l’havia despertat; i si em va respondre el que jo crec que va dir, no és l'home que jo imaginava. Després de madura reflexió, vaig concloure que segurament havia imaginat o somiat tot alló, i anava a enfonsar-me de nou en un son profund, quan Cicerone va fer un crit bestial i em va mossegar una orella. El vaig despertar, i vaig proposar, per a la nostra mútua seguretat, instal·lar-nos en sentit diferent.

Després d'algunes estranyes observacions, va acceptar, i jo vaig començar a girar amb el meu sac de dormir. A una altitud de 9600 metres, això va ser un treball esgotador. Vaig haver de detenir-me diverses vegades per recobrar l'alè, i quan vaig haver acabat el meu moviment de rotació, vaig descobrir que havia perdut el meu coixí en el camí. No podia pensar en buscar-lo, i el vaig substituir per una de les botes.

Em proposava dormir de nou, quan un soroll espantós es va fer sentir només a alguns centímetres de la meva cara. Terroritzat, vaig colpejar instintivament, i, davant la meva viva sorpresa, em vaig trobar agafant amb les dues mans una boca amb unes barbes. Era horrible; crec que no oblidaré mai el terror ni el disgust que em va inspirar aquest contacte. Descobrim llavors que tant Cicerone com jo havíem efectuat una mitja volta i que de nou estàvem instal·lats amb el cap a la mateixa banda. Brutalment tret del malson que havia fet néixer aquesta mordassa sobre la seva boca, Cicerone es va precipitar sobre mi. Encara sota l'atordiment de la son i de la por, em vaig defensar furiosament, i la tenda va ser molt aviat sacsejada per la nostra lluita. No vaig trigar a estar esgotat, i ja gairebé havia perdut tota esperança de sobreviure, quan Cicerone va cessar sobtadament, esgotat i panteixant. Quan vam haver recobrat l'alè i el cap, li vaig renovar les meves excuses, i tractem de desembolicar-nos. 

Però això no era tan fàcil. Estàvem tancats en un lloc estret, a mitges fora dels nostres sacs de dormir respectius, enmig d'un embolic de cordes i de roba. La nit era negra. En intentar alliberar-me, vaig acabar per caure adormit assegut, i em vaig despertar, poc després, udolant, amb la impressió que la corda era una serp que intentava estrangular-me. Em vaig debatre desesperadament abans de recobrar la meva presència d'ànim, el que no va fer més que agreujar encara més l'embolic. La nit era negra. 

Continuàvem els nostres esforços, però no arribàvem a coordinar-los. Ja tiràvem cadascú cap al nostre costat del mateix extrem de la corda, ja rodàvem per terra, embolicant-nos les cames; de vegades, també, en una valenta temptativa per alliberar-nos un braç, ens enviàvem mútuament un cop de puny a l'ull. Els dos érem ben a punt del panteig de l’agonia. Érem plens de blaus i de mals de panxa que ens feien retorçar per terra, complicant encara més la situació. I no paràvem de caure adormits i de despertar-nos enmig dels més horribles malsons.

Per acabar d'arreglar la nit, la tenda va caure sobre nosaltres.

Ens vam resignar. Ens vam quedar on èrem esperant el dia.

Quan hi va haver claredat, vam aconseguir aixecar el cap i mirar-nos.

-Això no pot continuar així -va dir Cicerone.

No es podia resumir millor la situació, vaig pensar jo. Calia baixar, com fos, al campament 1.

Però abans havíem de sortir de la tenda, el que a nou mil sis-cents metres no era una cosa tan fàcil. Després d'alguns instants d'esforços, vam haver de parar per recobrar l'alè. Teníem les mans gelades, i vam haver de posar-nos els guants, el que va fer pràcticament impossibles els nostres treballs de desembolicament. En la meva desesperació, vaig estar temptat per un moment d'abandonar. Estava estirat, panteixant, amb en Cicerone assegut sobre el meu cap, els braços lligats a l'esquena per un extrem de la corda, les cames empresonades al sac de dormir i sota els plecs de la tenda.

Per tercera vegada vaig creure en la possibilitat d'un fracàs. ¿La muntanya pretenia, després de tot, mostrar-se més forta que nosaltres?

Per agreujar més les coses, Pong va arribar amb l'esmorzar.

Després d'una lluita breu i viril contra la nàusea, Cicerone va enviar a Pong a cercar a El Soo i El Too; O era So Lo? Aquests es van posar de seguida a guanyar-se el pa amb la suor del seu front i, després del que ens va semblar una eternitat, vam ser de nou uns homes lliures.

Vam donar l'ordre als portadors d'instal·lar de nou la nostra tenda i ens vam retirar a la seva, on vam passar un llarg moment fent bullir les nostres botes, per tal de descongelar-les. Pong ens va seguir amb l'esmorzar, preparat a partir de les restes de la vigília, fets més immenjables encara, ja que s'havien cremat. Ens forcem a empassar alguns mossos, tapant-nos el nas i tancant els ulls, repetint que tot era per l'expedició. Prenem després alguns comprimits per protegir l'estómac i discutim els nostres plans de campanya. Eren molt simples. Havíem de trobar el campament 1 el més ràpidament possible i repartir sobre el major nombre possible d'estómacs el pesat fardell de Pong.

Avisem als nostres companys per ràdio dient-los que ens esperessin. No els vam dir res de Pong, per por a provocar un atac de pànic general. Rodamon em va respondre que ens esperarien. Catxes -ens va anunciar- acabava d'aclimatar-se sobtadament; però estimava que un dia més al campament 1 no podria fer-li més que bé. Els altres també pensaven que un dia de repòs suplementari els seria convenient.

Partim de matinada. Les nostres botes molles es van gelar ràpidament; a part d'un augment -poc probable- de la temperatura, només l'amputació podria separar-nos d'elles. Ensopegàvem sense parar i de vegades quedàvem adormits on quèiem. El Soo i El Too ens van salvar moltes vegades la vida; però, sens dubte, van acabar per cansar-se, ja que ens van agombolar a sobre de la seva càrrega i ens van portar així fins al final de la jornada.

A nou mil metres recomencem a buscar el campament 1, i un cop més, tot i les instruccions que se'ns transmetien per ràdio, no aconseguim trobar-lo, Desesperats, vam decidir seguir fins a la base avançada. Vam arribar allà al caure la tarda, en un estat de complet esgotament.

La nostra primera cura va ser descongelar els nostres peus. Per això, els vam ficar en una galleda plena de neu fosa, que vam fer de seguida bullir sobre un fogó de benzina. Afortunadament, teníem botes de recanvi. Vam tenir després una breu conversa amb el campament 1 i vam anar al llit, refusant beure ni menjar res.

 * * *

L'endemà èrem gairebé restablerts. En circumstàncies normals, hauríem pres un llarg descans; però com que això significava quedar a mercè de Pong, això no s‘havia ni de pensar. Emparats en la nit, havíem lliscat fins a la tenda on es trobaven les provisions i havíem ingerit algun aliment. Fortificats per aquesta col·lació, vam poder passar-nos sense l'esmorzar, i poc després de la sortida del dia ens vam posar en marxa cap al campament 1. No intentem aquest cop deixar enrere a Pong. Estàvem ja completament desmoralitzats.

Ens havia alegrat saber que Flaixos, Rodamon i Setciències estaven ja en camí cap al campament 2. Catxes, que s'havia quedat sol al campament 1, havia, malauradament, sobrepassat l'estat òptim de l’aclimatació, i el seu estat de salut no era tan magnífic com el de la vigília. Havia, doncs, jutjat preferible quedar-se enrere per recuperar algunes forces.

L'ascensió va ser dura, però sense incidents. Cicerone i jo ens les vèiem i desitjàvem per seguir el pas d'autòmats dels portadors. Des que havíem sobrepassat el nivell dels set mil metres, jo estava esperant la millora de caràcter promesa per Cicerone. Però no es va produir mai. Cicerone em va dir que no ho comprenia; es preguntava si no serien rudistanesos en comptes de yogistanesos. Em va assegurar que, al seu retorn, ho comprovaria a les notes del seu curs de geografia yogistanesa per correspondència.

Als nou mil metres seguim les nostres recerques del campament 1. També sense èxit. Encara avui em trobo en una absoluta incapacitat per explicar els nostres repetits fracassos per descobrir on punyetes era el campament 1.

Malgrat el nostre esgotament, no teníem altre recurs que dirigir-nos al campament 2. Era una llàstima deixar sol a en Catxes al campament 1, però em vaig consolar pensant que aviat seríem cinc en suportar el pesat fardell de Pong. Potser unint els nostres recursos aconseguíssim descobrir algun mitjà de lliurar-nos d'ell.

Continuem el nostre ascens. Gràcies als graons que havíem tallat dos dies abans, vam poder arribar molt aviat al campament 2 sense altre incident.

 * * * 

Cicerone i jo havíem passat unes proves de tal calibre, que gairebé va ser una sorpresa per a nosaltres trobar al campament 2 al personal ben feliç. A mesura que ens aproximàvem, els ecos dels “Cavallers de la Taula Rodona” van venir a ferir agradablement les nostres oïdes com els hosannes dels benaurats.

Vam ser acollits amb els braços oberts i amb grans cops a l'esquena. Ens van tirar neu pel coll.

Mai havia vist als meus camarades de tan bon humor des de l'incident de l'esquerda. Em vaig preguntar quina podria ser la causa.

Va ser llavors quan van veure en Pong.

Mai he estat testimoni d'un canvi d'humor tan sobtat. Va ser com si acabés de passar sobre nosaltres una plaga d'Egipte. Els nostres tres companys, que un moment abans estaven alegres com col·legials, van prendre l'aire malenconiós dels poetes romàntics. Es veien mirades malignes i es prodigaven les malediccions. Es retorçaven les mans, agitant el cap. Es van retirar, a la fi, a les seves tendes i es van posar al racó més llunyà, mossegant-se les ungles i murmurant frases sense sentit. Quan ningú els mirava, ploraven en silenci.

Després de tot el que jo havia patit, això era massa per a mi. Em vaig ficar sense sopar al meu sac i vaig adormir-me sanglotant.

* * *

Em vaig despertar a l'endemà al matí, per trobar-me a Cicerone assegut sobre el seu sac de dormir. Semblava irritat.

-Han marxat -va dir.

-De veritat? -Vaig cridar.

Va moure tristament el cap afirmativament.

-Explica’m-ho -vaig insistir.

Un llarg sospir li va sacsejar tot el cos. La seva boca es va obrir i un llarg gemec va sortir de la seva gola, com si li costés molta feina evocar un tal horror.

-Traicionats! -Va gemegar.

-De veritat? -Vaig dir.

Va moure tristament el cap. Una altre vegada amunt i avall. Afirmatiu.

Era horrible.

A poc a poc vaig aconseguir calmar-me; i mentre que el nostre amic el sol s'elevava al cel, escalfant la nostra petita tenda, el meu company va recobrar algun coratge. Em va explicar: Rodamon i Setciències havien deixat el campament d'amagat abans de l'alba i s’havien enfilat muntanya amunt. Flaixos havia marxat poc després, per tal de tornar al campament 1.

* * *

Passem tot el dia encofurnats als nostres sacs, afrontant cada un a la seva manera la crisi. Cap al tard, Cicerone va trencar el silenci: 

-Demà -va anunciar- m’en torno al campament 1.

Jo vaig assentir. Això era inevitable. Em vaig girar i em vaig adormir.

L'endemà, quan em vaig despertar, Cicerone havia partit. No em va sorprendre. Ni em va decebre. Amb prou feines si em va importar. Això era la fi: la fi d'una bella aventura. De la nostra companyonia, dels nostres somnis; la fi de tot. Em vaig sentir a la vora d'un no-res infinit. Després, sense un sospir, sense una mirada enrere, amb resignació, fins i tot amb gratitud, vaig franquejar el llindar de la consciència.

 * * *

Algú m’administrava bufetades a la cara de la forma més desagradable. Una veu impacient repetia: "Desperta’t, Llunes, idiota!"

Em vaig despertar, vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

Estava estès d'esquena sobre la neu, sota la llum encegadora del dia. Flaixos estava inclinat sobre mi.

-On soc? -Vaig dir.

-On creus que estàs? -Va preguntar ell.

Vaig romandre alguns instants pensatiu.

-Pensava que potser fos al cel -vaig replicar.

Es va posar a riure.

-¡Escolteu nanos! Llunes es pensa que és al cel.

Les rialles van redoblar. Vaig mirar al meu voltant. Setciències hi era, i Rodamon; i assegut sobre una caixa, a prop meu, amb aire cansat, Cicerone.

I darrere, els ulls fixos en mi, diversos portadors, entre ells El Soo, El Too (o era So Loo?) i Pong.

Horror!

Vaig veure llavors les tendes i vaig començar a comprendre. Era al campament 2. Cicerone i jo acabàvem justament d'arribar per segona vegada de la base avançada i ens havíem trobat als altres ja instal·lats. M’havia adormit. La resta no era més que un somni.  

   

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA 8.

CAPÍTOL VIII.  DE LA BASE AVANÇADA AL CAMPAMENT 2

Ens reagrupem l’endemà.

Setciències havia descobert interessants espècimens de gel dels què volia mesurar el punt d'ebullició; es va quedar, doncs, a la base avançada amb Catxes, a qui els esforços de la vigília havien esgotat i que, per tant, no estava en estat de continuar. Cicerone i jo havíem d’acompanyar als portadors sobrants fins al campament base i tornar a la base avançada l'endemà, deixant a en Pong a la base. Rodamon intentaria establir el campament 1 a nou mil metres. Flaixos s'uniria a Rodamon després d'haver filmat les nostres partides respectives.

Flaixos s'afanyava des de l'alba al mig del seu material, però els aparells de presa de vista no estaven encara en estat de funcionar quan Rodamon va partir; tampoc ho estaven una hora més tard, quan Rodamon va prendre de nou la sortida, ja que la primera vegada havia donat la volta en rodó.

Vaig notar que cap d'ells feia cap comentari sobre les activitats de l'altre, i vaig voler creure que no hi hauria en allò cap símptoma de la malaltia de les altures. Però quan Rodamon va passar per tercera vegada davant Flaixos, va murmurar algunes explicacions segons les quals es tractava “d'un simple ajust del compàs", mentre que Flaixos girava la maneta com si filmés realment. Vaig esperar que aquests manejos no signifiquessin que tractaven d'enganyar-se mútuament, però jo tenia, per la meva part, massa assumptes al cap per aturar-me en aquesta menudesa. Després d'haver acabat els nostres preparatius, Cicerone i jo vam retardar la nostra partida tant com va ser possible, ja que desitjàvem donar a Flaixos l'ocasió d'exercir els seus talents; però vam haver de marxar sense ser filmats.

Arribem al campament base sense incidents i ens trobem a Malaltís anèmic, però alegre. Vaig passar la tarda posant al dia meu diari i sargint mitjons, mentre que Cicerone repetia als portadors les últimes instruccions.

A la nit, Malaltís, sempre tan altruista, va refusar deixar-me compartir la seva tenda; va dir que Cicerone i jo, que havíem de fer l'ascensió junts, no havíem d'estar separats. Vaig pensar que tenia raó; Cicerone i jo no havíem de perdre cap ocasió de conèixer-nos millor. De fet, tot el que vaig poder saber de Cicerone va ser que tenia un bon dormir, doncs amb prou feines m'havia ficat al meu sac, ja estava ell adormit com un tronc.

Ens aixequem molt de matinada, i expedit el missatge següent: "Cara Nord conquerida, hem començat el reconeixement del Khili-Khili. Tots amb bona salut i impacients per atacar la imponent muntanya que s'alça per sobre de nosaltres, com desafiant-nos a posar el peu sobre les seves pendents traïdores. La moral de l'expedició continua sent excel·lent, i els portadors són magnífics".

Vam donar un últim adéu a Malaltís. Era una gran decepció per a ell -tanta com per a cada un de nosaltres- que no pogués acompanyar-nos; em vaig preguntar com reaccionaria el seu pare en saber que s'havia quedat enrere. Quant a la seva dona, sens dubte trobaria aquí un altre motiu per turmentar al pobre home. Vaig tractar de comfortar-lo. Vaig declarar que la noble forma amb que havia suportat tots els sofriments era per a tots nosaltres un exemple, sobretot per a mi, que coneixia la seva trista història. Em va colpejar afectuosament l'espatlla, dient: "Sí, nano, si." Semblava que estava encantat.

Arribem sense incidents a la base avançada. Cicerone va caure en algunes esquerdes, i jo mateix vaig ensopegar en una o dues; però vam ser trets pels portadors, que no havien trigat a aprendre l'ús de la corda. Es deien El Soo i El Too. Eren petits i robustos. Quan no fumaven groku -el que era estrany- es barallaven, o, almenys, aquesta era la impressió que em donava a mi. No ens prestaven cap atenció ni a Cicerone ni a mi, excepte quan els donàvem ordres, que ells executaven escrupolosament, però sense manifestar el menor signe d'interès. Cicerone em va dir que ara que havíem sobrepassat els set mil metres, l'humor dels indígenes milloraria ràpidament.

Jo estava a l'aguait del més lleuger símptoma d'aquesta evolució, doncs, francament, suportava difícilment la seva independència d'esperit i la seva impassibilitat. Jo sabia, certament, que l'Orient és impenetrable, però no pensava que romandria impenetrable als meus ulls.

Acabàvem d'arribar a un punt situat cap a la meitat de la primera paret de gel, quan Cicerone va atreure la meva atenció sobre una petita silueta que s'acostava a nosaltres venint del campament base.

Hi ha ocasions en què la vida colpeja tan durament l'home, que aquest no se sent amo del seu destí; en aquests moments s'assembla a un insecte aixafat pels peus d'un gegant.

Aquesta era per a mi una d'aquestes ocasions, i el vaig llegir a la cara de Cicerone, que no estava menys afectat.

Vaig baixar els ulls, esperant oblidar el que acabava de veure en la seva mirada.

-No es pot fer res? -Vaig murmurar.

Ell va sacsejar el cap.

-Vaig a intentar-ho, però sense esperança.

La silueta rabassuda escalava els sòcols de gel. Estava gairebé plegada en dos sota una immensa pila d'estris de cuina, que ressonaven a cada pas. S'elevava lentament com una criatura sorgida de l'infern, per aturar-se cada pocs metres, girant cap a nosaltres un rostre aixafat i de malson.

Cicerone es va lliurar amb el nouvingut a una conversa llarga i animada, durant la qual El So i El Too xuclaven amb aire de beatitud de les seves pipes, mentre que jo tractava de recuperar el domini del meu destí meditant sobre les “Reflexions a l’Alta Muntanya”, de A. Nem de Canto.

La discussió va arribar a la seva fi, i Cicerone em va declarar que no havia pogut persuadir Pong a que tornés avall; la corrupció, les amenaces, l'astúcia, tot s'havia revelat inútil. Pong va dir era, evidentment, un home que tenia un fi en la vida. A menys de lapidar-lo, Cicerone no veia cap mitjà per fer-lo tornar. Hi havia, però, precisat a Pong -em va afirmar- que aquest no hauria de passar de la base avançada, on hi hauria necessitat d'ell per vetllar per aquells de nosaltres que poguessin baixar del cim debilitats i desemparats.

Vaig protestar, argumentant que això era donar el cop de gràcia a un home debilitat i desemparat. Cicerone va manifestar estar d'acord amb mi, però em va dir que no hi havia altra alternativa.

Vaig meditar un moment. La presència de Pong amenaçava posar en perill a tota l'expedició. Per sobre dels set mil metres els estómacs es fan delicats; és absolutament necessari incorporar al règim de grans altures plats particularment apetitosos. Hauríem, Cicerone i jo, de  resignar-nos al suprem sacrifici: tornar al campament base amb Pong i suportar la seva cuina, per tal de estalviar-la a la resta de l'equip?

Això era exigir-nos massa. Vaig acabar per renunciar a aquest gest. Si hi havia necessitat de nosaltres a la muntanya, no podíem deixar sols els altres.

Vaig empassar precipitadament un comprimit antidispéptic i vaig donar l'ordre de partir.

Arribem a la base avançada. Tot era desert. Vaig llançar trucades per walkie-talkie i vaig prendre contacte amb Setciències. Estaven tots al campament 1. Hi passarien un dia o dos, per aclimatar-se, abans de llançar-se cap al campament 2.

Això era una bona notícia. Vaig anunciar a Setciències que Cicerone i jo arribaríem a l'endemà, i vaig pregar-li que ens descrivís el camí que havien seguit. Mentre ell parlava, vaig sentir clarament als altres cantar alguns compassos de “My darling Clementine”, i vaig lamentar no trobar-me amb aquesta alegre banda.

Vaig notar poc després que el material mèdic havia desaparegut, i vaig concloure que havia hagut de ser transportat fins al campament 1. Això em va sorprendre. Després em vaig dir que hi havia, sens dubte, un error.

El nostre menjar aquella tarda no va ser tan repugnant com m'havia temut; va ser només indigest. Però Cicerone va dir que això era, probablement, perquè Pong no s'havia acostumat encara a la cuina a grans altures; en la seva opinió, quan s'acostumés, seria molt pitjor. Fos el que fos, aquell sopar ens va impedir a tots dos dormir. Jo ho vaig aprofitar per inquirir amb bondat sobre la vida privada de Cicerone. Li vaig dir que no havia pogut comprendre molt bé quins d'entre nosaltres tenien promesa i quins no la tenien, i li vaig preguntar si havia deixat una xicota a Anglaterra. Em va respondre que no. Li vaig preguntar si els seus pares vivien encara. Em va respondre que sí. Li vaig preguntar si tenia germans o germanes. Em va dir que si. Jo li vaig confiar que tenia tres germanes. Ell em va dir: "Oh!".

Alguna cosa no anava bé; n'hi havia prou de tenir antenes, com és el meu cas, per comprendre-ho. Vaig estar algun temps preguntant-me quin seria el millor mitjà d'establir contacte amb Cicerone i meditant sobre la soledat de l'ànima humana, sobretot en l'aflicció. Sospitava que el caràcter taciturn de Cicerone amagava un cor ferit.

Aquest és un gènere de situació que un cap digne d'aquest nom ha d'afrontar de vegades, i, sens dubte, aquest és un dels casos en què la caritat exigeix que no es tinguin en compte els sentiments dels altres. Per difícil que sigui parlar de les pròpies desgràcies, és un alleujament; generalment, és més caritatiu fer parlar a algú dels seus propis sofriments que respectar el seu desig superficial de deixar-los en silenci.

El millor mitjà de provocar les confidències és començar per fer-les. Endevinant que la reticència de Cicerone tenia el seu origen en una història d'amor desgraciat, li vaig explicar una aventura per la qual jo havia passat, i la ferida, si un dia m'havia fet patir molt, estava avui del tot cicatritzada. Esperava animar així a que s’obrís i el seu dolor també passés.

No va fer cap comentari a la meva història; jo vaig observar llavors que tots havíem conegut experiències semblants.

Cap reacció. Però vaig sentir una cosa estranya, i al mirar a Cicerone vaig veure que estava sacsejat de sotracs. El pobre desgraciat sanglotava!

Commogut, li vaig posar una mà a l'espatlla. Els sanglots van redoblar.

-Explica’m-ho vell amic -vaig dir afectuosament.

Vaig creure que anava a perdre del tot el control dels seus nervis. Però a poc a poc la crisi va passar. I vaig comprovar que les seus galtes estaven mullades per les llàgrimes.

- Explica’m-ho -vaig repetir.

De nou va ficar la cara sota les mantes, mentre que alguns últims sanglots el sacsejaven. Després va romandre perfectament immòbil.

Jo sentia que ara l'atmosfera no era la mateixa i esperava amb impaciència. No em va decebre. Es va posar a parlar lentament, primer amb un to vacil·lant; després, amb una animació creixent.

Des de la seva infància Cicerone havia estat sempre un apassionat pel circ i, tot i els esforços dels seus pares per apartar d'ell aquesta passió, li havia durat tota la vida, no fent més que afermar-se amb els anys. Els records més feliços de Cicerone estaven tots lligats al circ; la barreja tan particular de caràcter, grandiloqüència i fantasia que trobava al circ responia en ell a una ànsia novel·lesca sòlidament arrelada. Era -deia- aquesta mateixa tendència la que l’havia guiat en l'elecció de carrera quan havia decidit consagrar-se a la diplomàcia. La gent de circ eren per a ell uns personatges diferents de la gent corrent. Tots els seus somnis de nen estaven centrats al voltant del circ.

I el seu primer i únic amor havia estat una artista de circ.

Es deia Stella. Feia un número amb una troupe de foques. Era -em va assegurar Cicerone- la més encantadora criatura del món. Nobles i prínceps l'adoraven; però ella tenia un cor senzill, i va refusar a tots; havia fet la promesa de casar-se amb un home senzill i donar-li fills senzills.

Es van estimar des de la primera mirada i van ser feliços com només poden ser-ho aquells que s'estimen per primera vegada. Ell assistia a totes les seves representacions; ella li enviava petons dues vegades cada tarda, més el dimecres i el dissabte, a la sessió matinal.

No hi havia més que una ombra a la perfecció del seu paradís privat. Travessat, el vell mascle de la troupe de les foques, no estimava a Cicerone. Stella deia que era per gelosia. El vell mascle de foca bordava cada vegada que Cicerone s'acostava a ella, i durant les representacions s'aproximava a la vora de la pista i li feia ganyotes que espantaven als nens. Aviat es va posar a refusar tot aliment. La crisi va esclatar el dia que Stella va aparèixer portant al dit per primera vegada l'anell de demanada. En veure l'anell, Travessat va llançar un crit que va esquinçar el cor de tots els que ho van sentir. Es va llançar a terra i va ficar el cap sota de les seves aletes.

Stella estava desesperada. Se sentia molt lligada a les seves foques, i el seu dolor la feia patir com si s'hagués tractat d'un fill. Va declarar a Cicerone que no podia suportar la idea d’afligir durant més temps a Travessat. A més, ella tenia una gran confiança en el judici de la foca; l'aversió que Travessat experimentava per Cicerone era, potser deguda a algun greu defecte que veia en aquest i que ella mateixa no havia sabut descobrir. Si Cicerone no podia fer-se simpàtic a les foques, tot s’havia d'acabar entre ells.

Cicerone va jurar que guanyaria la seva amistat. Aquesta era una empresa feta per seduir la seva ànima novel·lesca. Va tafanejar als ports més llunyans per portar a Travessat llaminadures frescament pescades i es va passar moltes tardes davant la foca intentant conquistar-la. Però la bèstia romania insensible. Travessat no acceptava aliment més que de la mà de Stella, i encara molt poc. La foca es va posar tan prima com una anguila.

Cicerone estava desesperat. Va consultar autoritats en matèria de psicologia focuna, i va anar a veure vells llops de mar als quatre racons de món. Es passava les hores mortes a la seva banyera assajant, intentant posar-se al lloc de Travessat. Els dits dels peus se li van quedar definitivament arrugats, però el secret de l'afecte de la foca seguia resultant un misteri.

Un dia que, presa de la més negra desesperació, errava pel West End de Londres, va ser escomès d'un irreprimible desig de justificar la seva trista condició lliurant-se a un acte que l’enviliria per sempre. Llançant un crit que va commoure l'existència de tres vianants, es va precipitar com un posseït a un cinema que no projectava més que curtmetratges. Acabava de començar un dibuix animat. Les primeres imatges mostraven una ribera rocosa en la qual una bonica sirena encantava amb les seves cançons a les criatures de la mar. Entre el seu auditori es trobava una gruixuda foca, esclatant de salut, que escoltava amb una expressió de complet èxtasi. Gemegant, Cicerone es va adonar que aquesta foca era el retrat mateix de Travessat quan encara era feliç.

Va sortir de cinema corrent, va saltar a un taxi i es va fer conduir a tota velocitat al circ. Allà es va precipitar on era Travessat i, posant el seu cor ben nu, va cantar una interpretació vibrant de passió de l’aria “T'he donat el meu cor”.

L'efecte va ser sorprenent. Els lleons es van posar a rugir; els gossos, a udolar; els elefants, a barritar i a potejar el terra. Un acròbata va caure sobre el seu partenaire i tres clowns van plantejar la seva dimissió en el quart d'hora que va seguir.

Però Cicerone no es preocupava d'aquests menuts incidents, ja que Travessat estava assegut a l'aigua, exhibint un somriure de perfecta beatitud, i acompanyava a Cicerone amb una veu de baix ben timbrada.

El director del circ va córrer per oferir a Cicerone un contracte fabulós. Cicerone es va apartar i es va precipitar cap a Stella. Van tornar els dos de seguida, i Cicerone va reprendre el seu duo amb Travessat. Sentint i veient allò Stella va llançar un crit d'amor i es va tirar als braços de Cicerone. Travessat llavors va emetre un rugit cavernós. Estupefacta, ella es va girar cap a l'animal i va intentar acariciar-li el cap. Davant l'horror de Stella, la foca li va mossegar la mà.

Allò va ser la fi. La foca havia transferit el seu afecte a Cicerone i experimentava cap Stella una gelosia rabiosa. Furiosa i amb el cor trencat, ella va dir a Cicerone que s'en anés emportant-se aquell animal a qui havia robat el cor. Ell va agafar a Travessat en els seus braços i va fugir, sanglotant, al carrer, on va agafar un taxi fins al Zoo. Durant tot el trajecte, Travessat no va parar d'acompanyar-lo cantant “T'he donat el meu cor”.

Cicerone havia de nou esclatat en plors, la cara enfonsada al seu sac de dormir. Jo vaig esperar a que passés la crisi; després li vaig assegurar que comptava amb la meva profunda simpatia, i li vaig dir que sabia com de gran hauria estat l'alleujament que hauria sentit a l'explicar-me tot això. Ell va moure el cap. Ja -va afirmar- es sentia millor. Començava fins i tot a creure que havia acabat per vèncer el seu pesar.

Em vaig girar per eixugar-me una llàgrima furtiva. Les recompenses de l'ofici de cap no són sempre tan immediates ni tan intenses. Quan vaig haver dominat la meva emoció, li vaig preguntar què havia estat de Travessat. El desgraciat animal -em va dir- havia format una coral entre les foques del Zoo. Cicerone anava a cantar amb elles tots els dissabtes a la tarda.

* * *

Aquella nit Cicerone i jo vam dormir molt malament. Jo vaig ser visitat per un malson en el qual la cara de Cicerone se m'apareixia sense parar en el moment en què havia reconegut a Pong a la silueta misteriosa que ens seguia. Però en aproximar-se, el seu rostre es convertia en el musell aixafat d'una foca que sanglotava fins trencar-li a un l’ànima i tractava de dissimular-se en un sac de dormir massa petit pel seu cos. Em vaig despertar, trencat per la fatiga. Cicerone no estava millor. Havia estat escomès per crisis de sanglots que havien commogut la tenda. Em va afirmar que aquestes crisis no eren més que un costum, que no eren degudes al seu pesar i dolor, el que em va consolar.

Per un moment el pensament de que els sanglots i les llàgrimes fossin degudes al riure i no a una profunda angoixa, em va fiblar el cervell. Inmediatament, però, vaig rebutjar aquesta idea per cruel i indigna. El meu company no es riuria així del seu cap...

No estàvem veritablement en condicions de reprendre la nostra marxa, però la muntanya era menys terrorífica que la perspectiva de la cuina de Pong. El deixem enrere amb un immens alleujament, no sense abans repetir-li que no havíem menjat mai tan bé. Li vam dir que ens afanyariem a tornar per poder gaudir, el més aviat possible, de les seves meravelles culinàries. Això seria -vam assegurar-li- el coronament de la nostra aventura, la recompensa després de tantes dificultats vençudes, la calma després de la tempesta.

Ens vam dirigir cap al campament 1 seguint el camí que Setciències ens havia descrit.

Cicerone i jo utilitzàvem aparells d'oxigen; però ens van semblar tan incòmodes, que vam deixar a El Soo passar com a primer de corda del nostre grup. Els portadors havien refusat emprar aparells respiratoris; s'imaginaven, crec, que era cosa de bruixeria. Es rellevaven amb El Too. O potser els confonia. 

Molt aviat el pendent es va fer més abrupte, i vam haver, o més exactament, els portadors van haver de tallar esglaons al gruix de gel. La nostra progressió era lenta: l'escalada de cada relleix de dos graons, en efecte, exigia un esforç equivalent al que hauria estat necessari per córrer una distància de cinquanta-un metres al nivell de la mar; estimació deguda als càlculs de Setciències. La gran prova havia, per fi, començat. D’aquí en endavant podíem comptar-nos entre els que havien trepitjat els més alts cims i penetrat al darrer bastió que la Naturalesa oposava a l'esperit de conquesta de l'home.

Vaig tractar de recordar tot el que havia llegit sobre la tècnica d'ascensió a semblants altituds. Jo feia un pas endavant; després, esperava deu minuts. Això era indispensable; els nostres predecessors havien unànimement insistit sobre aquest punt: un pas cap endavant i després deu minuts de repòs, reduïts a set en cas d'urgència. Aquest mètode em va semblar més difícil de practicar del que havia suposat. Quedar en una mateixa posició durant deu minuts no era fàcil. Primerament jo tenia tendència a caure d'una banda, sempre a la dreta; després em vaig sentir atacat de rampes al tou de les cames; el nas es va començar a gelar; un peu es va posar a tremolar, i el vaig haver de subjectar amb les dues mans. Això era extremadament fatigós, i quan em vaig posar a la gatzoneta per mantenir quiet el peu, em vaig trobar en una posició més baixa que abans d'haver donat el pas endavant, el que em va portar a preguntar-me si guanyava alçada o la perdia; la tensió mental es va fer tan gran, que vaig perdre el control dels meus moviments i vaig caure a terra.

El Soo em va aixecar i jo vaig fer una nova temptativa. Començava a comprendre veritablement tot el que havia llegit pel que fa a les dificultats de l'alta muntanya. Em vaig adonar llavors que els altres no semblaven practicar el mateix mètode. Mentre que jo feia esforços desesperats per no moure’m gaire, ells caminaven lliurement, donant fins i tot certs senyals d'impaciència. Això era comprensible en els portadors, però esperava trobar a en Cicerone en una disposició més raonable. Anava a dir-li-ho, quan em va llançar: "Què és el que et passa, Innocenci, benvolgut cap?" L'hi vaig explicar, i, davant la meva gran sorpresa, es va posar a riure amb sorolloses riallades. Em va dir que els primers escaladors havien estat obligats a reposar, cada pocs passos, per recobrar l'alè. Això era perquè no havien emprat aparells d'oxigen. Però ningú -em va assegurar- tenia necessitat de prendre més descans del necessari; a la velocitat a que anàvem, no arribaríem mai fins al cim.

Les seves paraules em van causar alguna sorpresa; però, reflexionant, això em va semblar bastant assenyat, i vaig decidir intentar l'experiència. Vaig descobrir, encantat, que la marxa no era més penosa del que ho havia estat el dia abans, per exemple. Cito aquest incident, que no em fa cap favor, ja que il·lustra de manera determinant a quins errors pot portar-nos el coneixement llibresc. Això va ser per a mi una doble lliçó: com a lector, sabré, d'ara endavant, no posar tanta confiança en el que m’expliquen, i en tant que escriptor, aprendré a no extraviar als meus lectors. Vaig gemegar pensant en el que hagués estat de la meva progressió si Cicerone no hagués estat allà per il·luminar-me.

La marxa no va trigar, però, en fer-se més difícil, i jo esperava veure manifestar-se alguns d'aquests estranys fenòmens que es produeixen en una atmosfera rarificada. Vaig recordar a Cicerone que m'agradaria que em tingués al corrent de tota sensació insòlita que pogués experimentar, i, quan ens vam aturar per reposar una mica, vaig prendre contacte per ràdio amb els altres per fer-los la mateixa recomanació. Catxes, que em va respondre, em va dir que Setciències s'havia mostrat particularment desagradable aquell matí. ¿No seria això un dels símptomes que jo parlava? Li vaig assegurar que no calia dubtar-ho i vaig agrair-li la seva comunicació. Setciències, en aquell moment, va apoderar-se de l'aparell, ja que vaig sentir sobtadament la seva veu explicar-me que l'actitud que li retreia Catxes estava perfectament justificada. Catxes havia roncat pesadament tota la nit i ell no havia pogut aclucar l’ull. Els roncs -va declarar- no s'atenuaven, com havia esperat, per la rarificació de l'atmosfera, sinó que, en canvi, eren més potents i més complexos; en una paraula: més odiosos que mai. Hi havia aquí un exemple -va concloure- de la forma en què la veritable naturalesa bestial d'un home es revela a grans altures. Catxes no estava manifestament fet per a la vida social per sobre dels set mil metres; això, potser, admetent fins i tot que ho estés a una alçada més baixa. 

Vaig compadir a Setciències, però vaig exhortar-lo a mostrar-se caritatiu amb el seu company, que patia tant. Ell em va prometre que faria el que pogués i em va demanar que mirés si veia transversions de Wharton.

Reprenem la marxa a bon pas, havent però, de frenar a l'impetuós El Soo, a qui, si l’haguèssim deixat, hauria escalat el pendent a pas de carrera, un error en què incorren la majoria dels debutants. Un novici s'esgotarà així en una hora, mentre que el muntanyenc experimentat marxarà tot el dia al mateix pas regular.

Ens elevàvem cada vegada més i teníem les cames cada vegada més pesades i l'alè més curt. Havíem d’aturar-nos ara molt freqüentment; però aquestes aturades em van semblar llavors un plaer, perquè eren necessàries, i no perquè cregués que eren necessàries. El magnífic paisatge que ens envoltava m'interessava molt menys.

Arribàvem als nou mil metres en un temps notablement curt i vam buscar amb la mirada el campament 1. Davant la nostra viva decepció, el campament no apareixia. Vaig trucar als altres per ràdio. Va ser Flaixos qui em va respondre. Li vaig descriure el camí que havíem seguit i el lloc en què ens trobàvem. Em va dir que, segons ell, estàvem efectivament al campament 1. Em va aconsellar busqués alguna eminència des de la qual poguéssim dominar un horitzó més ampli. Això era fàcil de dir. Allà hi havia un veritable laberint de eminències; les tendes podien molt bé estar dissimulades darrere de qualsevol de les agulles rocoses que ens envoltaven. Partim en reconeixement, llançant crits i udols. Xiulem, vam cantar cançons tiroleses, vam fer explotar bosses de paper. Tot va ser en va.

Acabàvem tot just d'asseure'ns per meditar sobre la situació, quan Cicerone va fer un crit ofegat designant un punt més baix sobre el pendent.

Una silueta ombrívola i sinistra escalava els graons que havíem tallat: Pong!

Era terrible.

Vam sostenir un ràpid consell de guerra. Pong anava pesadament carregat. Semblava haver portat amb ell tot el material de cuina i la major part dels queviures que havíem deixat a la base avançada. Potser ara ens podríem desembarassar d'ell! Abandonaríem la nostra recerca del campament 1. Reemprendriem l’ascensió i escalariem tan alt com fóssim capaços. Nosaltres establiríem el campament 2 quan no poguéssim anar més lluny.

Mentre discutíem, Pong s'havia acostat perillosament. I quan vam emprendre la marxa, vaig haver de lluitar contra un pànic indigne de nosaltres. Cicerone em va dir que no havia vist res semblant des del dia que havia estat perseguit per un toro a les festes de Sant Apapuci de les Banderilles.

Deixem a El Soo escalar de primer de corda i tallar els graons i vam fer el que vam poder per seguir-lo. Marxava a un tren endimoniat. Dubto que hagin estat tallats graons sobre el gel enlloc a tal velocitat. Hi havia en la nostra aventura alguna cosa d'irreal. Fer alpinisme a nou mil metres està prestigiat com una gesta gairebé sobrehumana, i, no obstant això, El Soo, sense aparell d'oxigen i carregant el nostre equip, tallava graons tan ràpid com nosaltres, respirant oxigen i descarregats, podíem escalar. Tot això era massa fantàstic. Em preocupava també allò del toro de Cicerone. Em semblava molt poc versemblant que s'hagués trobat un toro escapat a Sant Apapuci de les Banderilles. ¿M'havia mentit? Em va donar vergonya dubtar així d'ell, el que afegia encara un pes més a les meves preocupacions.

Tot i la rapidesa del nostre avanç, Pong continuava guanyant terreny. Anàvem, però, cada vegada més de pressa. Cicerone i jo no vam trigar a ser preses del vertigen i en ensopegar freqüentment.

Molt aviat vaig estar cobert de blaus i esgarrinxades, Cicerone estava encara en més trist estat: com era més alt que jo, queia des de major altura. El súmmum va ser quan, després d'una caiguda particularment dolenta, es va trobar aixecat per en Pong, que ens havia aconseguit. Cicerone va fer un crit horrible i va perdre el coneixement. Jo el vaig reanimar donant-li cops al cap i li vaig preguntar què és el que havíem de fer. Em va dir que, ja que amb tota evidència jo no estava en condicions de continuar, el millor seria que acampèssim.

Va ser el que vam fer. Èrem a nou mil sis-cents metres. Havíem establert el campament 2 com estava previst al nostre pla. Però això no era per a nosaltres més que una petita compensació; no podíem més que pensar en les abominacions culinàries que ens esperaven.