ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA 9

 CAPÍTOL IX.  EL CAMPAMENT PERDUT

Encara avui em passa a vegades despertar-me udolant quan torno a veure en somnis els horrors d'aquella nit tràgica. Un cop muntades les tendes, Cicerone i jo ens vam ficar als nostres sacs de dormir, esperant el sopar. Em vaig preparar per aquesta prova pensant en els màrtirs cristians i repetint-me que el Khili-Khili no valia la pena de ser escalat si no es tractava més que d'un viatge d'esbarjo. Però les meves meditacions van ser sobtadament interrompudes per un estrèpit prolongat d'estris de cuina procedent de la tenda de Pong. Cicerone, els nervis del qual començaven a saltar, va anar a veure què era el que passava. Va tornar, tot tremolós, portant-me inquietants notícies. Havia trobat a Pong a la gatzoneta davant d'una gran cassola, de la qual pujaven indescriptibles efluvis. El terra, al davant de la tenda, estava sembrat de llaunes de conserves buides, i Cicerone havia pogut comprovar que eren justament les que contenien aquells plats delicats que havíem escollit per avivar el nostre interès gastronòmic a grans altures. I quan se'ns va servir el sopar, aquesta horrible barreja va confirmar les aprensions de Cicerone. Tots els nostres més exquisits menjars havien trobat el camí de la marmita de Pong: el saborós pit de pollastre, les conserves de préssec a la crema que ens feien salivar quan pensàvem en elles, les sardines, el caviar, la llagosta, el magnífic formatge de gruyère, el salmó, fins i tot el cafè i les galetes amb xocolata; tot això no era ara més que una samfaina descoratjadora que hagués fet fugir, exhalant crits d'espant, a totes les bruixes del Pedraporca.

Els horrors d'aquell sopar no eren més que el preludi d'una nit com pocs éssers humans hauran conegut. Era, crec, al voltant de la mitjanit, quan em vaig despertar d'un malson en la qual jo estava enterrat sota el Khili-Khili per descobrir a Cicerone estirat sobre mi, roncant pesadament i dient incoherències en el seu somni. Quan el vaig rebutjar, es va despertar amb un crit de terror i em va donar un cop al nas, fent-me saltar llàgrimes dels ulls. Em vaig excusar d'haver-lo despertat tan sobtadament, i vam tornar a adormir-nos. Jo devia haver-me adormit, en efecte, ja que em vaig despertar sobtadament amb la impressió que un monstre prehistòric havia lliscat per sota la tenda i m’atacava. Vaig agafar el primer objecte contundent que vaig poder trobar a l'abast de la meva mà -en aquesta circumstància, una bota de muntanya- i vaig colpejar al monstre amb totes les meves forces. Era Cicerone, és clar. Li vaig preguntar si l’havia despertat; i si em va respondre el que jo crec que va dir, no és l'home que jo imaginava. Després de madura reflexió, vaig concloure que segurament havia imaginat o somiat tot alló, i anava a enfonsar-me de nou en un son profund, quan Cicerone va fer un crit bestial i em va mossegar una orella. El vaig despertar, i vaig proposar, per a la nostra mútua seguretat, instal·lar-nos en sentit diferent.

Després d'algunes estranyes observacions, va acceptar, i jo vaig començar a girar amb el meu sac de dormir. A una altitud de 9600 metres, això va ser un treball esgotador. Vaig haver de detenir-me diverses vegades per recobrar l'alè, i quan vaig haver acabat el meu moviment de rotació, vaig descobrir que havia perdut el meu coixí en el camí. No podia pensar en buscar-lo, i el vaig substituir per una de les botes.

Em proposava dormir de nou, quan un soroll espantós es va fer sentir només a alguns centímetres de la meva cara. Terroritzat, vaig colpejar instintivament, i, davant la meva viva sorpresa, em vaig trobar agafant amb les dues mans una boca amb unes barbes. Era horrible; crec que no oblidaré mai el terror ni el disgust que em va inspirar aquest contacte. Descobrim llavors que tant Cicerone com jo havíem efectuat una mitja volta i que de nou estàvem instal·lats amb el cap a la mateixa banda. Brutalment tret del malson que havia fet néixer aquesta mordassa sobre la seva boca, Cicerone es va precipitar sobre mi. Encara sota l'atordiment de la son i de la por, em vaig defensar furiosament, i la tenda va ser molt aviat sacsejada per la nostra lluita. No vaig trigar a estar esgotat, i ja gairebé havia perdut tota esperança de sobreviure, quan Cicerone va cessar sobtadament, esgotat i panteixant. Quan vam haver recobrat l'alè i el cap, li vaig renovar les meves excuses, i tractem de desembolicar-nos. 

Però això no era tan fàcil. Estàvem tancats en un lloc estret, a mitges fora dels nostres sacs de dormir respectius, enmig d'un embolic de cordes i de roba. La nit era negra. En intentar alliberar-me, vaig acabar per caure adormit assegut, i em vaig despertar, poc després, udolant, amb la impressió que la corda era una serp que intentava estrangular-me. Em vaig debatre desesperadament abans de recobrar la meva presència d'ànim, el que no va fer més que agreujar encara més l'embolic. La nit era negra. 

Continuàvem els nostres esforços, però no arribàvem a coordinar-los. Ja tiràvem cadascú cap al nostre costat del mateix extrem de la corda, ja rodàvem per terra, embolicant-nos les cames; de vegades, també, en una valenta temptativa per alliberar-nos un braç, ens enviàvem mútuament un cop de puny a l'ull. Els dos érem ben a punt del panteig de l’agonia. Érem plens de blaus i de mals de panxa que ens feien retorçar per terra, complicant encara més la situació. I no paràvem de caure adormits i de despertar-nos enmig dels més horribles malsons.

Per acabar d'arreglar la nit, la tenda va caure sobre nosaltres.

Ens vam resignar. Ens vam quedar on èrem esperant el dia.

Quan hi va haver claredat, vam aconseguir aixecar el cap i mirar-nos.

-Això no pot continuar així -va dir Cicerone.

No es podia resumir millor la situació, vaig pensar jo. Calia baixar, com fos, al campament 1.

Però abans havíem de sortir de la tenda, el que a nou mil sis-cents metres no era una cosa tan fàcil. Després d'alguns instants d'esforços, vam haver de parar per recobrar l'alè. Teníem les mans gelades, i vam haver de posar-nos els guants, el que va fer pràcticament impossibles els nostres treballs de desembolicament. En la meva desesperació, vaig estar temptat per un moment d'abandonar. Estava estirat, panteixant, amb en Cicerone assegut sobre el meu cap, els braços lligats a l'esquena per un extrem de la corda, les cames empresonades al sac de dormir i sota els plecs de la tenda.

Per tercera vegada vaig creure en la possibilitat d'un fracàs. ¿La muntanya pretenia, després de tot, mostrar-se més forta que nosaltres?

Per agreujar més les coses, Pong va arribar amb l'esmorzar.

Després d'una lluita breu i viril contra la nàusea, Cicerone va enviar a Pong a cercar a El Soo i El Too; O era So Lo? Aquests es van posar de seguida a guanyar-se el pa amb la suor del seu front i, després del que ens va semblar una eternitat, vam ser de nou uns homes lliures.

Vam donar l'ordre als portadors d'instal·lar de nou la nostra tenda i ens vam retirar a la seva, on vam passar un llarg moment fent bullir les nostres botes, per tal de descongelar-les. Pong ens va seguir amb l'esmorzar, preparat a partir de les restes de la vigília, fets més immenjables encara, ja que s'havien cremat. Ens forcem a empassar alguns mossos, tapant-nos el nas i tancant els ulls, repetint que tot era per l'expedició. Prenem després alguns comprimits per protegir l'estómac i discutim els nostres plans de campanya. Eren molt simples. Havíem de trobar el campament 1 el més ràpidament possible i repartir sobre el major nombre possible d'estómacs el pesat fardell de Pong.

Avisem als nostres companys per ràdio dient-los que ens esperessin. No els vam dir res de Pong, per por a provocar un atac de pànic general. Rodamon em va respondre que ens esperarien. Catxes -ens va anunciar- acabava d'aclimatar-se sobtadament; però estimava que un dia més al campament 1 no podria fer-li més que bé. Els altres també pensaven que un dia de repòs suplementari els seria convenient.

Partim de matinada. Les nostres botes molles es van gelar ràpidament; a part d'un augment -poc probable- de la temperatura, només l'amputació podria separar-nos d'elles. Ensopegàvem sense parar i de vegades quedàvem adormits on quèiem. El Soo i El Too ens van salvar moltes vegades la vida; però, sens dubte, van acabar per cansar-se, ja que ens van agombolar a sobre de la seva càrrega i ens van portar així fins al final de la jornada.

A nou mil metres recomencem a buscar el campament 1, i un cop més, tot i les instruccions que se'ns transmetien per ràdio, no aconseguim trobar-lo, Desesperats, vam decidir seguir fins a la base avançada. Vam arribar allà al caure la tarda, en un estat de complet esgotament.

La nostra primera cura va ser descongelar els nostres peus. Per això, els vam ficar en una galleda plena de neu fosa, que vam fer de seguida bullir sobre un fogó de benzina. Afortunadament, teníem botes de recanvi. Vam tenir després una breu conversa amb el campament 1 i vam anar al llit, refusant beure ni menjar res.

 * * *

L'endemà èrem gairebé restablerts. En circumstàncies normals, hauríem pres un llarg descans; però com que això significava quedar a mercè de Pong, això no s‘havia ni de pensar. Emparats en la nit, havíem lliscat fins a la tenda on es trobaven les provisions i havíem ingerit algun aliment. Fortificats per aquesta col·lació, vam poder passar-nos sense l'esmorzar, i poc després de la sortida del dia ens vam posar en marxa cap al campament 1. No intentem aquest cop deixar enrere a Pong. Estàvem ja completament desmoralitzats.

Ens havia alegrat saber que Flaixos, Rodamon i Setciències estaven ja en camí cap al campament 2. Catxes, que s'havia quedat sol al campament 1, havia, malauradament, sobrepassat l'estat òptim de l’aclimatació, i el seu estat de salut no era tan magnífic com el de la vigília. Havia, doncs, jutjat preferible quedar-se enrere per recuperar algunes forces.

L'ascensió va ser dura, però sense incidents. Cicerone i jo ens les vèiem i desitjàvem per seguir el pas d'autòmats dels portadors. Des que havíem sobrepassat el nivell dels set mil metres, jo estava esperant la millora de caràcter promesa per Cicerone. Però no es va produir mai. Cicerone em va dir que no ho comprenia; es preguntava si no serien rudistanesos en comptes de yogistanesos. Em va assegurar que, al seu retorn, ho comprovaria a les notes del seu curs de geografia yogistanesa per correspondència.

Als nou mil metres seguim les nostres recerques del campament 1. També sense èxit. Encara avui em trobo en una absoluta incapacitat per explicar els nostres repetits fracassos per descobrir on punyetes era el campament 1.

Malgrat el nostre esgotament, no teníem altre recurs que dirigir-nos al campament 2. Era una llàstima deixar sol a en Catxes al campament 1, però em vaig consolar pensant que aviat seríem cinc en suportar el pesat fardell de Pong. Potser unint els nostres recursos aconseguíssim descobrir algun mitjà de lliurar-nos d'ell.

Continuem el nostre ascens. Gràcies als graons que havíem tallat dos dies abans, vam poder arribar molt aviat al campament 2 sense altre incident.

 * * * 

Cicerone i jo havíem passat unes proves de tal calibre, que gairebé va ser una sorpresa per a nosaltres trobar al campament 2 al personal ben feliç. A mesura que ens aproximàvem, els ecos dels “Cavallers de la Taula Rodona” van venir a ferir agradablement les nostres oïdes com els hosannes dels benaurats.

Vam ser acollits amb els braços oberts i amb grans cops a l'esquena. Ens van tirar neu pel coll.

Mai havia vist als meus camarades de tan bon humor des de l'incident de l'esquerda. Em vaig preguntar quina podria ser la causa.

Va ser llavors quan van veure en Pong.

Mai he estat testimoni d'un canvi d'humor tan sobtat. Va ser com si acabés de passar sobre nosaltres una plaga d'Egipte. Els nostres tres companys, que un moment abans estaven alegres com col·legials, van prendre l'aire malenconiós dels poetes romàntics. Es veien mirades malignes i es prodigaven les malediccions. Es retorçaven les mans, agitant el cap. Es van retirar, a la fi, a les seves tendes i es van posar al racó més llunyà, mossegant-se les ungles i murmurant frases sense sentit. Quan ningú els mirava, ploraven en silenci.

Després de tot el que jo havia patit, això era massa per a mi. Em vaig ficar sense sopar al meu sac i vaig adormir-me sanglotant.

* * *

Em vaig despertar a l'endemà al matí, per trobar-me a Cicerone assegut sobre el seu sac de dormir. Semblava irritat.

-Han marxat -va dir.

-De veritat? -Vaig cridar.

Va moure tristament el cap afirmativament.

-Explica’m-ho -vaig insistir.

Un llarg sospir li va sacsejar tot el cos. La seva boca es va obrir i un llarg gemec va sortir de la seva gola, com si li costés molta feina evocar un tal horror.

-Traicionats! -Va gemegar.

-De veritat? -Vaig dir.

Va moure tristament el cap. Una altre vegada amunt i avall. Afirmatiu.

Era horrible.

A poc a poc vaig aconseguir calmar-me; i mentre que el nostre amic el sol s'elevava al cel, escalfant la nostra petita tenda, el meu company va recobrar algun coratge. Em va explicar: Rodamon i Setciències havien deixat el campament d'amagat abans de l'alba i s’havien enfilat muntanya amunt. Flaixos havia marxat poc després, per tal de tornar al campament 1.

* * *

Passem tot el dia encofurnats als nostres sacs, afrontant cada un a la seva manera la crisi. Cap al tard, Cicerone va trencar el silenci: 

-Demà -va anunciar- m’en torno al campament 1.

Jo vaig assentir. Això era inevitable. Em vaig girar i em vaig adormir.

L'endemà, quan em vaig despertar, Cicerone havia partit. No em va sorprendre. Ni em va decebre. Amb prou feines si em va importar. Això era la fi: la fi d'una bella aventura. De la nostra companyonia, dels nostres somnis; la fi de tot. Em vaig sentir a la vora d'un no-res infinit. Després, sense un sospir, sense una mirada enrere, amb resignació, fins i tot amb gratitud, vaig franquejar el llindar de la consciència.

 * * *

Algú m’administrava bufetades a la cara de la forma més desagradable. Una veu impacient repetia: "Desperta’t, Llunes, idiota!"

Em vaig despertar, vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

Estava estès d'esquena sobre la neu, sota la llum encegadora del dia. Flaixos estava inclinat sobre mi.

-On soc? -Vaig dir.

-On creus que estàs? -Va preguntar ell.

Vaig romandre alguns instants pensatiu.

-Pensava que potser fos al cel -vaig replicar.

Es va posar a riure.

-¡Escolteu nanos! Llunes es pensa que és al cel.

Les rialles van redoblar. Vaig mirar al meu voltant. Setciències hi era, i Rodamon; i assegut sobre una caixa, a prop meu, amb aire cansat, Cicerone.

I darrere, els ulls fixos en mi, diversos portadors, entre ells El Soo, El Too (o era So Loo?) i Pong.

Horror!

Vaig veure llavors les tendes i vaig començar a comprendre. Era al campament 2. Cicerone i jo acabàvem justament d'arribar per segona vegada de la base avançada i ens havíem trobat als altres ja instal·lats. M’havia adormit. La resta no era més que un somni.