Translate

ROMOLO NOTTARIS. MACARRONS DEL XEF A RONGBUK

Temps era temps quan al Tibet profund van coincidir dos grups de muntanyencs. A un dels grups hi havia ganes de fer un dinar en condicions. Fer un dinar en condicions no és el mateix que menjar segons el que diuen les taules de nutrició. A l’altre grup hi havia un gastrònom i cuiner reconegut amb un carregament de macarrons. Les coincidències improbables poden ser una desgràcia o una sort. Aquella vegada va ser un privilegi. 

Centrem el relat 1. Situem-ho en el lloc i el temps. Campament base del Qomolangma, nom tibetà de l’Everest, a 5300 metres d’altitud. Any 1983. 

 


Imatges. La targeta postal oficial de l’expedició. El cim de l’Everest amb la darrera llum del dia des del campament base situat a la glacera de Rongbuk. L’equip expedicionari al campament base amb l’Everest al fons.


Patrocinats per un banc. Era la meva sisena expedició però era la primera en que no anàvem escassos de material ni passàvem gana. La gana és la salsa de sant Bernat, que fa bons tots els plats. El contracte amb la China Mountain Association incloïa un cuiner. Un tibetà que es deia Guesen. Patrocinadors de l’expedició havien aportat muntanyes de productes dietètics. Menjar d’expedició. En Guesen, al campament base, ens feia calderades d’arròs, patates, fideus o grans de soja cuits a l’olla a pressió. Tot bullit amb unes pastilles de sopicaldo que teníem. Afegiu-hi una llauna de sardines o de carn o una mica d’embotit i ja havíem sopat. Als campaments de més amunt, menjar energètic, dietètic, deshidratat i lleuger de pes. Carn de cabra seca conservada sota la neu. Pastilles de vitamines i de ferro. Poques concessions al plaer de menjar i de beure. Alguna llauna de musclos, olives o escopinyes pels dies de festa i descans. Ep! Una entre tots que tampoc no era cosa d’abusar. Dos ampolles de vi del Priorat i dos més de cava, amagades al fons del rebost, pel dia que calgués celebrar el cim. Ampolles intocables. Al final de l’expedició el vi va acabar agre i el cava esbravat. 

 
Imatge. En Guesen al campament base. Algun dia festiu, quan una autoritat li demanava podia fer un pastís amb crema i fruita confitada o un plat asiàtic complexe. O sigui, recursos culinaris en tenia, però reservava el talent per les grans ocasions. 


Ja ens espavilàvem, és clar, perqué amb oli de girasol, uns alls microscòpics que hi havia per allà, un sobre d’ou en pols, una tassa d’alumini i el mànec de fusta d’una pala com a mà de morter, ens fèiem una espècie d’allioli que podia servir per variar una mica aquella insípida dieta de llegums o de cereals bullits. I pels qui ens agradaven els sabors forts, un grapat de pebre o de pols de bitxos picants donaven un xic d’alegria.

Aquesta era la nostra trista situació gastronòmica... Estàvem ben alimentats, però el menjar era ben insuls i avorrit.

Aleshores va arribar l’expedició suïssa.

 

Imatges. A sobre el campament base de l’expedició catalana. A sota el campament base de l’expedició suïssa de Lugano. No hi havia ningú més a la muntanya. Uns 20 minuts a peu entre els dos campaments. Nosaltres cap a l’aresta nordest. Ells cap a la cara nord.


Centrem el relat 2. Romolo Nottaris és un alpinista nascut l’any 1946 a Lugano, capital del  Ticino, a la Suissa de parla italiana. Va ser conegut per les seves ascensions punteres als Alps i a l’Himàlaia en estil alpí. Gastrònom i bon vivant reconegut. La tardor de l’any 1983 liderava una expedició del Ticino a la paret nord de l’Everest.


Imatges. En Romolo Nottaris aleshores i en l’actualitat.

Amb els companys suïssos aviat ens vam entendre bé. Enviàvem un missatger a Lhasa cada deu dies per enviar i recollir el correu. En aquells anys, sense telèfon mòbil ni internet, les comunicacions eren per carta. Va ser fàcil posar-nos d’acord. Un sol viatge podia servir per les dos expedicions. Estalvi de temps i de diners. Que si hem perdut un sac de dormir, que si nosaltres en tenim algun de recanvi. Que si s’ha estripat una tenda, doncs nosaltres tenim alguna de reserva. Etc.  Bons veïns d’anada i de tornada.

Un dia del temps d’aclimatació al campament base, en Romolo, va venir al nostre campament per algun negoci o intercanvi que no recordo bé. Va coincidir amb la campanada que anunciava la perolada d’arrós rebullit sense ànima i es va quedar a dinar. No venia d’un comensal més. Prou que ho vam amanir amb l’oli d’unes llaunes de sardines i posant-hi uns picantets. Va menjar sense protestar que pitjor eren, i son, les coses per molta gent. I el més important era, i és, omplir la panxa. 

En acabat, quan marxava va dir:

- Si veniu demà al nostre campament, farem uns macarrons a la bolonyesa per dinar.

Tal dit i tal fet. L’endemà, com un clau érem a la seva tenda menjador. 

Hi havia macaroni però també tagliatelle cuits al dente. La salsa de tomàquet és clar que era de pot, però amenitzada amb alls, orenga, rodanxes d’olives i tomàquets secs. Tot regat amb oli d’oliva. I la carn era d’unes salsitxes seques trossejades i sofregides amb ceba seca rehidratada i agermanada amb la salsa. És clar que no hi havia ni pa ni vi i que els plats eren d’alumini, però no es pot tenir tot.

Un bon dinar en bona companyia en un lloc ben inhòspit. Passar una bona estona dedicada a menjar bé i recordar els sabors de la infantesa té el seu interès. Nodrir-se és necessari, però convertir la nutrició en un plaer comunitari es un acte cultural. Fins i tot artístic.

Una anècdota viscuda en un menjador amb en Romolo Nottaris durant l’Expedició Catalana a l’Everest de 1983.

Som a Beijing al menjador de l’hotel, fent un té tot esperant el sopar. Dies de gestions a la capital.  Arriben, cansats de tantes hores d’avió, els italosuissos. El seu cap d’expedició, per cortesia i per alló de que haurem de conviure un parell de mesos al campament base ens ve a saludar. Com ha de ser entre gent de bé. És un home prop de la quarantena, cabell fosc i arrissat, cepat amb expressió ferrenya, però una mirada foteta. Un dels nostres, especialment sociable i que disfruta xerrant amb tothom, en saber que sòn de Lugano li deixa anar:

- Doncs jo conec a un alpinista de Lugano. Som molt amics. Es diu Romolo Nottaris.

L’altre, ben parat i mirant-lo fixament diu:

- Romolo Nottaris sono io.

- Tu? No, tu no. És impossible.

- Ma, io ti digo. Romolo Nottaris sono io.

- Però, però, si Romolo Nottaris era prim i bellugadís i tu estàs gros i t’aixeques poc a poc de la cadira...

- Ma... ma...

El pobre italosuís no entenia res. Com és que aquell personatge li negava la identitat? 

- Potser si que t’hi assembles... És que han passat tants anys... T’enrecordes del refugi dels Ècrins fa 15 anys?

- No.

- Si! No mi conosces?

- No.

Poc a poc van anar fent memòria i si, potser si que havien coincidit una vegada en un refugi feia molts anys. El company, no diré el nom, té la major retentiva de cares i de noms que conec. Característica molt útil pels negocis als que es dedica... És clar que, d’aixó a ser molt amics...

Tots ens vam fer un tip de riure que encara recordem.

Els dietaris i el film de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 on s’expliquen aquestes i altres anècdotes. Per cert, al minut 52:30 del film, podeu veure a en Romolo Nottaris a la celebració de l'onze de setembre al nostre campament base.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video4.html

https://www.maldemuntanya.cat/2000/06/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest.html

Etiquetes: , , ,
edit

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA 9

 CAPÍTOL IX.  EL CAMPAMENT PERDUT


Encara avui em passa a vegades despertar-me udolant quan torno a veure en somnis els horrors d'aquella nit tràgica. Un cop muntades les tendes, Cicerone i jo ens vam ficar als nostres sacs de dormir, esperant el sopar. Em vaig preparar per aquesta prova pensant en els màrtirs cristians i repetint-me que el Khili-Khili no valia la pena de ser escalat si no es tractava més que d'un viatge d'esbarjo. Però les meves meditacions van ser sobtadament interrompudes per un estrèpit prolongat d'estris de cuina procedent de la tenda de Pong. Cicerone, els nervis del qual començaven a saltar, va anar a veure què era el que passava. Va tornar, tot tremolós, portant-me inquietants notícies. Havia trobat a Pong a la gatzoneta davant d'una gran cassola, de la qual pujaven indescriptibles efluvis. El terra, al davant de la tenda, estava sembrat de llaunes de conserves buides, i Cicerone havia pogut comprovar que eren justament les que contenien aquells plats delicats que havíem escollit per avivar el nostre interès gastronòmic a grans altures. I quan se'ns va servir el sopar, aquesta horrible barreja va confirmar les aprensions de Cicerone. Tots els nostres més exquisits menjars havien trobat el camí de la marmita de Pong: el saborós pit de pollastre, les conserves de préssec a la crema que ens feien salivar quan pensàvem en elles, les sardines, el caviar, la llagosta, el magnífic formatge de gruyère, el salmó, fins i tot el cafè i les galetes amb xocolata; tot això no era ara més que una samfaina descoratjadora que hagués fet fugir, exhalant crits d'espant, a totes les bruixes del Pedraporca.

Els horrors d'aquell sopar no eren més que el preludi d'una nit com pocs éssers humans hauran conegut. Era, crec, al voltant de la mitjanit, quan em vaig despertar d'un malson en la qual jo estava enterrat sota el Khili-Khili per descobrir a Cicerone estirat sobre mi, roncant pesadament i dient incoherències en el seu somni. Quan el vaig rebutjar, es va despertar amb un crit de terror i em va donar un cop al nas, fent-me saltar llàgrimes dels ulls. Em vaig excusar d'haver-lo despertat tan sobtadament, i vam tornar a adormir-nos. Jo devia haver-me adormit, en efecte, ja que em vaig despertar sobtadament amb la impressió que un monstre prehistòric havia lliscat per sota la tenda i m’atacava. Vaig agafar el primer objecte contundent que vaig poder trobar a l'abast de la meva mà -en aquesta circumstància, una bota de muntanya- i vaig colpejar al monstre amb totes les meves forces. Era Cicerone, és clar. Li vaig preguntar si l’havia despertat; i si em va respondre el que jo crec que va dir, no és l'home que jo imaginava. Després de madura reflexió, vaig concloure que segurament havia imaginat o somiat tot alló, i anava a enfonsar-me de nou en un son profund, quan Cicerone va fer un crit bestial i em va mossegar una orella. El vaig despertar, i vaig proposar, per a la nostra mútua seguretat, instal·lar-nos en sentit diferent.

Després d'algunes estranyes observacions, va acceptar, i jo vaig començar a girar amb el meu sac de dormir. A una altitud de 9600 metres, això va ser un treball esgotador. Vaig haver de detenir-me diverses vegades per recobrar l'alè, i quan vaig haver acabat el meu moviment de rotació, vaig descobrir que havia perdut el meu coixí en el camí. No podia pensar en buscar-lo, i el vaig substituir per una de les botes.

Em proposava dormir de nou, quan un soroll espantós es va fer sentir només a alguns centímetres de la meva cara. Terroritzat, vaig colpejar instintivament, i, davant la meva viva sorpresa, em vaig trobar agafant amb les dues mans una boca amb unes barbes. Era horrible; crec que no oblidaré mai el terror ni el disgust que em va inspirar aquest contacte. Descobrim llavors que tant Cicerone com jo havíem efectuat una mitja volta i que de nou estàvem instal·lats amb el cap a la mateixa banda. Brutalment tret del malson que havia fet néixer aquesta mordassa sobre la seva boca, Cicerone es va precipitar sobre mi. Encara sota l'atordiment de la son i de la por, em vaig defensar furiosament, i la tenda va ser molt aviat sacsejada per la nostra lluita. No vaig trigar a estar esgotat, i ja gairebé havia perdut tota esperança de sobreviure, quan Cicerone va cessar sobtadament, esgotat i panteixant. Quan vam haver recobrat l'alè i el cap, li vaig renovar les meves excuses, i tractem de desembolicar-nos. 

Però això no era tan fàcil. Estàvem tancats en un lloc estret, a mitges fora dels nostres sacs de dormir respectius, enmig d'un embolic de cordes i de roba. La nit era negra. En intentar alliberar-me, vaig acabar per caure adormit assegut, i em vaig despertar, poc després, udolant, amb la impressió que la corda era una serp que intentava estrangular-me. Em vaig debatre desesperadament abans de recobrar la meva presència d'ànim, el que no va fer més que agreujar encara més l'embolic. La nit era negra. 

Continuàvem els nostres esforços, però no arribàvem a coordinar-los. Ja tiràvem cadascú cap al nostre costat del mateix extrem de la corda, ja rodàvem per terra, embolicant-nos les cames; de vegades, també, en una valenta temptativa per alliberar-nos un braç, ens enviàvem mútuament un cop de puny a l'ull. Els dos érem ben a punt del panteig de l’agonia. Érem plens de blaus i de mals de panxa que ens feien retorçar per terra, complicant encara més la situació. I no paràvem de caure adormits i de despertar-nos enmig dels més horribles malsons.

Per acabar d'arreglar la nit, la tenda va caure sobre nosaltres.

Ens vam resignar. Ens vam quedar on èrem esperant el dia.

Quan hi va haver claredat, vam aconseguir aixecar el cap i mirar-nos.

-Això no pot continuar així -va dir Cicerone.

No es podia resumir millor la situació, vaig pensar jo. Calia baixar, com fos, al campament 1.

Però abans havíem de sortir de la tenda, el que a nou mil sis-cents metres no era una cosa tan fàcil. Després d'alguns instants d'esforços, vam haver de parar per recobrar l'alè. Teníem les mans gelades, i vam haver de posar-nos els guants, el que va fer pràcticament impossibles els nostres treballs de desembolicament. En la meva desesperació, vaig estar temptat per un moment d'abandonar. Estava estirat, panteixant, amb en Cicerone assegut sobre el meu cap, els braços lligats a l'esquena per un extrem de la corda, les cames empresonades al sac de dormir i sota els plecs de la tenda.

Per tercera vegada vaig creure en la possibilitat d'un fracàs. ¿La muntanya pretenia, després de tot, mostrar-se més forta que nosaltres?

Per agreujar més les coses, Pong va arribar amb l'esmorzar.

Després d'una lluita breu i viril contra la nàusea, Cicerone va enviar a Pong a cercar a El Soo i El Too; O era So Lo? Aquests es van posar de seguida a guanyar-se el pa amb la suor del seu front i, després del que ens va semblar una eternitat, vam ser de nou uns homes lliures.

Vam donar l'ordre als portadors d'instal·lar de nou la nostra tenda i ens vam retirar a la seva, on vam passar un llarg moment fent bullir les nostres botes, per tal de descongelar-les. Pong ens va seguir amb l'esmorzar, preparat a partir de les restes de la vigília, fets més immenjables encara, ja que s'havien cremat. Ens forcem a empassar alguns mossos, tapant-nos el nas i tancant els ulls, repetint que tot era per l'expedició. Prenem després alguns comprimits per protegir l'estómac i discutim els nostres plans de campanya. Eren molt simples. Havíem de trobar el campament 1 el més ràpidament possible i repartir sobre el major nombre possible d'estómacs el pesat fardell de Pong.

Avisem als nostres companys per ràdio dient-los que ens esperessin. No els vam dir res de Pong, per por a provocar un atac de pànic general. Rodamon em va respondre que ens esperarien. Catxes -ens va anunciar- acabava d'aclimatar-se sobtadament; però estimava que un dia més al campament 1 no podria fer-li més que bé. Els altres també pensaven que un dia de repòs suplementari els seria convenient.

Partim de matinada. Les nostres botes molles es van gelar ràpidament; a part d'un augment -poc probable- de la temperatura, només l'amputació podria separar-nos d'elles. Ensopegàvem sense parar i de vegades quedàvem adormits on quèiem. El Soo i El Too ens van salvar moltes vegades la vida; però, sens dubte, van acabar per cansar-se, ja que ens van agombolar a sobre de la seva càrrega i ens van portar així fins al final de la jornada.

A nou mil metres recomencem a buscar el campament 1, i un cop més, tot i les instruccions que se'ns transmetien per ràdio, no aconseguim trobar-lo, Desesperats, vam decidir seguir fins a la base avançada. Vam arribar allà al caure la tarda, en un estat de complet esgotament.

La nostra primera cura va ser descongelar els nostres peus. Per això, els vam ficar en una galleda plena de neu fosa, que vam fer de seguida bullir sobre un fogó de benzina. Afortunadament, teníem botes de recanvi. Vam tenir després una breu conversa amb el campament 1 i vam anar al llit, refusant beure ni menjar res.

 * * *

L'endemà èrem gairebé restablerts. En circumstàncies normals, hauríem pres un llarg descans; però com que això significava quedar a mercè de Pong, això no s‘havia ni de pensar. Emparats en la nit, havíem lliscat fins a la tenda on es trobaven les provisions i havíem ingerit algun aliment. Fortificats per aquesta col·lació, vam poder passar-nos sense l'esmorzar, i poc després de la sortida del dia ens vam posar en marxa cap al campament 1. No intentem aquest cop deixar enrere a Pong. Estàvem ja completament desmoralitzats.

Ens havia alegrat saber que Flaixos, Rodamon i Setciències estaven ja en camí cap al campament 2. Catxes, que s'havia quedat sol al campament 1, havia, malauradament, sobrepassat l'estat òptim de l’aclimatació, i el seu estat de salut no era tan magnífic com el de la vigília. Havia, doncs, jutjat preferible quedar-se enrere per recuperar algunes forces.

L'ascensió va ser dura, però sense incidents. Cicerone i jo ens les vèiem i desitjàvem per seguir el pas d'autòmats dels portadors. Des que havíem sobrepassat el nivell dels set mil metres, jo estava esperant la millora de caràcter promesa per Cicerone. Però no es va produir mai. Cicerone em va dir que no ho comprenia; es preguntava si no serien rudistanesos en comptes de yogistanesos. Em va assegurar que, al seu retorn, ho comprovaria a les notes del seu curs de geografia yogistanesa per correspondència.

Als nou mil metres seguim les nostres recerques del campament 1. També sense èxit. Encara avui em trobo en una absoluta incapacitat per explicar els nostres repetits fracassos per descobrir on punyetes era el campament 1.

Malgrat el nostre esgotament, no teníem altre recurs que dirigir-nos al campament 2. Era una llàstima deixar sol a en Catxes al campament 1, però em vaig consolar pensant que aviat seríem cinc en suportar el pesat fardell de Pong. Potser unint els nostres recursos aconseguíssim descobrir algun mitjà de lliurar-nos d'ell.

Continuem el nostre ascens. Gràcies als graons que havíem tallat dos dies abans, vam poder arribar molt aviat al campament 2 sense altre incident.

 * * * 

Cicerone i jo havíem passat unes proves de tal calibre, que gairebé va ser una sorpresa per a nosaltres trobar al campament 2 al personal ben feliç. A mesura que ens aproximàvem, els ecos dels “Cavallers de la Taula Rodona” van venir a ferir agradablement les nostres oïdes com els hosannes dels benaurats.

Vam ser acollits amb els braços oberts i amb grans cops a l'esquena. Ens van tirar neu pel coll.

Mai havia vist als meus camarades de tan bon humor des de l'incident de l'esquerda. Em vaig preguntar quina podria ser la causa.

Va ser llavors quan van veure en Pong.

Mai he estat testimoni d'un canvi d'humor tan sobtat. Va ser com si acabés de passar sobre nosaltres una plaga d'Egipte. Els nostres tres companys, que un moment abans estaven alegres com col·legials, van prendre l'aire malenconiós dels poetes romàntics. Es veien mirades malignes i es prodigaven les malediccions. Es retorçaven les mans, agitant el cap. Es van retirar, a la fi, a les seves tendes i es van posar al racó més llunyà, mossegant-se les ungles i murmurant frases sense sentit. Quan ningú els mirava, ploraven en silenci.

Després de tot el que jo havia patit, això era massa per a mi. Em vaig ficar sense sopar al meu sac i vaig adormir-me sanglotant.

* * *

Em vaig despertar a l'endemà al matí, per trobar-me a Cicerone assegut sobre el seu sac de dormir. Semblava irritat.

-Han marxat -va dir.

-De veritat? -Vaig cridar.

Va moure tristament el cap afirmativament.

-Explica’m-ho -vaig insistir.

Un llarg sospir li va sacsejar tot el cos. La seva boca es va obrir i un llarg gemec va sortir de la seva gola, com si li costés molta feina evocar un tal horror.

-Traicionats! -Va gemegar.

-De veritat? -Vaig dir.

Va moure tristament el cap. Una altre vegada amunt i avall. Afirmatiu.

Era horrible.

A poc a poc vaig aconseguir calmar-me; i mentre que el nostre amic el sol s'elevava al cel, escalfant la nostra petita tenda, el meu company va recobrar algun coratge. Em va explicar: Rodamon i Setciències havien deixat el campament d'amagat abans de l'alba i s’havien enfilat muntanya amunt. Flaixos havia marxat poc després, per tal de tornar al campament 1.

* * *

Passem tot el dia encofurnats als nostres sacs, afrontant cada un a la seva manera la crisi. Cap al tard, Cicerone va trencar el silenci: 

-Demà -va anunciar- m’en torno al campament 1.

Jo vaig assentir. Això era inevitable. Em vaig girar i em vaig adormir.

L'endemà, quan em vaig despertar, Cicerone havia partit. No em va sorprendre. Ni em va decebre. Amb prou feines si em va importar. Això era la fi: la fi d'una bella aventura. De la nostra companyonia, dels nostres somnis; la fi de tot. Em vaig sentir a la vora d'un no-res infinit. Després, sense un sospir, sense una mirada enrere, amb resignació, fins i tot amb gratitud, vaig franquejar el llindar de la consciència.

 * * *

Algú m’administrava bufetades a la cara de la forma més desagradable. Una veu impacient repetia: "Desperta’t, Llunes, idiota!"

Em vaig despertar, vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

Estava estès d'esquena sobre la neu, sota la llum encegadora del dia. Flaixos estava inclinat sobre mi.

-On soc? -Vaig dir.

-On creus que estàs? -Va preguntar ell.

Vaig romandre alguns instants pensatiu.

-Pensava que potser fos al cel -vaig replicar.

Es va posar a riure.

-¡Escolteu nanos! Llunes es pensa que és al cel.

Les rialles van redoblar. Vaig mirar al meu voltant. Setciències hi era, i Rodamon; i assegut sobre una caixa, a prop meu, amb aire cansat, Cicerone.

I darrere, els ulls fixos en mi, diversos portadors, entre ells El Soo, El Too (o era So Loo?) i Pong.

Horror!

Vaig veure llavors les tendes i vaig començar a comprendre. Era al campament 2. Cicerone i jo acabàvem justament d'arribar per segona vegada de la base avançada i ens havíem trobat als altres ja instal·lats. M’havia adormit. La resta no era més que un somni.  

   

Etiquetes: ,
edit

EL VUITÉ CEL. Manaslu, tardor de 2012.

El vuitè cel. 

Escrit per Bernat Gasull i Roig. Publicat per Tushita edicions. Col·lecció pas a pas. Primera edició Octubre 2022.

Avui us recomano un llibre. 

Escrit de professional, es llegeix d’una sentada. Llenguatge ric, tot i que, alguna vegada, sorprèn quan no son els termes més usats pels muntanyencs. Almenys pels qui pentinem canes. 

Encadella dos històries. La història de les ascensions al Manaslu i la d‘en Martí Gasull i Roig.

Martí Gasull Roig (Barcelona 1969-Manaslu 2012), Creu de de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, va ser un activista impulsor de la Plataforma per la Llengua. I un muntanyenc expert amb un historial d’ascensions als Alps, als Andes i a l’Himàlaia més que notable. Al llibre podreu saber més de la seva història, apassionada i apassionant, d‘activista, humanitària i muntanyenca.

        
Imatge. Martí Gasull i Roig. Obtinguda a Internet. 

Crec que el capítol del relat dels supervivents de la tragèdia demostra que l’autor els ha conegut i parlat. Com van poder salvar algunes vides a risc de que una segona onada d’allaus els atrapés pot fer posar els pels de punta.

Respecte de la història del Manaslu puc afegir alguns comentaris.

El Manaslu, d’entrada no és un dels vuitmils més difícils. Però si que és un dels més perillosos. A la considerada via normal, la zona situada entre els 6400 metres i els 7500 metres, d’ascensió penosa però fàcil, és especialment inestable quan s’ha acumulat la neu. Així ho demostren les tragèdies dels anys 1972, 1982 i 2012, que es van emportar, de cop, la vida de 15, 2 i 11 alpinistes respectivament. Totes aquestes allaus van ser al mateix lloc. La web del Earth Observatory considera que al Manaslu mor un alpinista per cada deu que arriben al cim. Un 10%. L’Everest té una mortalitat del 4%. L’Annapurna del 32%!

                  
Imatges. Capvespre al cim del Manaslu vist des de Lhogaon, dos dies abans d’arribar al campament base. Fotografia 1982.

           
Imatge. En vermell la zona on s’han produït les allaus de que parlem. Comencen al voltant dels 7500m. En groc el trajecte exposat a la caiguda constant de sèracs. 

  

Imatges. A sobre el campament base del Manaslu (4800 m) actualment. A sota el campament base de l’expedició catalana de 1982, situat al fons de la vall (3800m). Tres tendes i dos coberts de pedres i lona pel material i la cuina. Ningú més a la muntanya. 

A la història de les ascensions trobo a faltar la de l’Expedició del RSEA Peñalara de 1975, liderada per Jaime (o Jaume) Orts en que el xerpa Sona Wolang, Gerardo Blázquez i Jerónimo López van fer la primera ascensió espanyola al Manaslu.

I també la de l’expedició de la Unió Esportiva de Sabadell en que Antonio Montalbàn de la Torre i Josep Noguera Pous, van fer la primera ascensió catalana el 22 d’abril de 1999. 

L’expedició catalana de 1982 s’esmenta en un comentari a la pàgina 288, al costat de la fotografia d’en Martí Gasull al corredor Vermicelle del Cambres d’Ase, on es recorden les diverses tragèdies del Manaslu. Fins el 2012. Després n’hi ha hagut algunes més. Una sospita meva. L’editor, coneixedor d‘aquelles expedicions, devia incloure el comentari veient que la recerca bibliogràfica de la història s’havia limitat al que diu Internet al segle XXI. Lamentablement, l’any 1982 no existia Internet. Confesso que, tants anys després, cap dels membres d’aquella expedició ha dedicar temps a posar-ho a la Wikipèdia.

Com que de l’expedició catalana de 1982 gairebé no s’en parla aprofito i afegeixo alguna informació de la primera vegada que una expedició catalana va remuntar la vall de Buri Gandaki per intentar pujar al Manalu. Era en període premonsó i no hi vam trobar cap altre expedició. 

Per si algú està interessat, aquí pot trobar els diaris i les imatges de l’expedició catalana de 1982:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-1-informe-per-lambaixada.html

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-2-metge-de-muntanya.html








Etiquetes: , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp