Translate

UN PORTADOR MALALT

 

VERGONYA ALIENA AL KARAKORUM.

 

Primera expedició catalana al Karakorum. Gasherbrum II, 8035 m. Any 1980.

 

Trobareu el relat d’aquella expedició aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

 

La marxa d’aproximació al Gasherbrum en aquells anys començava passant el riu Bongla, afluent del Braldo, per un pont penjat. Allà s’havia acabat la carretera. Tinc entès que l’any 2021, la carretera arriba fins a Askole; tres dies i mig menys de marxa.

 

Al davant nostre, amb una jornada de diferència, pujava una altre expedició. Ja ho fèiem a propòsit per no coincidir molts homes alhora als pocs espais on acampar, llocs estrets i amb poca aigua.

 

El cinquè dia de marxa, sortint d’Askole, a mig camí de Bardumal, ja fora de zones poblades, vam veure un home recolzat en una roca; era un balti però no semblava un portador endarrerit perquè no portava càrrega.

 

Alguns dels nostres portadors, que eren del mateix poble, ens van explicar aquesta història. Aquell home es deia Mahmud, era del poble de Dassu i era portador de l’expedició que ens precedia. Com que es sentia malalt i no podia seguir el ritme, l’expedició, per consell del seu sirdar, que és el cap de portadors i del seu oficial d’enllaç pakistanès, li havia pagat el sou fins allà, l’havia acomiadat i havia repartit la càrrega entre els altres portadors. L’expedició va tirar amunt cap al seu objectiu deixant-lo una mica més amunt. Tot sol, recolzat al seu bastó en forma de “T”, havia baixat fins allà.

 

Imatge. Portadors baltis esperant la paga al campament base amb l'oficial d'enllaç donant-los un sermonet...
 

Imatge. Portadors travessant un corrent d'aigua en la marxa d'aproximació.
 

Imatge. Portadors baltis passant al davant de la torre de Biaho. Fixeu-vos en els seus bastons en forma de T que servien per descansar sense el pes de la càrrega quan no es podia seure.  

 

I allà estava aquell home, d’una quarantena d’anys, suant, amb ulls febrosos, tossint i respirant com un gos cansat. Ser metge obliga, marca la conducta a seguir, vaig deixar la motxilla i m’hi vaig acostar. Els portadors baltis no semblaven tan impressionats com jo.

 

El cas és que tenia febre alta, una freqüència cardíaca de 120 batecs per minut en repòs, pressió arterial normal, consciència normal, auscultació pulmonar amb una zona a la base del pulmó dret condensada i amb crepitants. I una expectoració que semblava pus amb ferro rovellat, que no era més que sang vella. El diagnòstic de Pneumònia era clar. Encara no érem gaire amunt, pel no era lògic pensar que un balti tingués Edema Pulmonar d’Altitud. En tot cas, era evident que aquell home tindria problemes per tornar a casa sol, si és que hi podia arribar.

 

Jo sempre procurava portar una farmaciola mínima a sobre i tenir localitzat al portador de la farmàcia general que venia més enrere. 

 

Organització. Com ho fem? Primer de tot atureu-vos. Stop everyone! No és fàcil aturar una caravana de 70 homes amb un objectiu al cap; i menys quan potser l’únic preocupat era jo. Localitzar al portador amb la farmaciola. Administrar per via intramuscular un antibiòtic potent i triar uns antibiòtics per via oral per uns quants dies. Uns antitèrmics i una pauta de rehidratació per via oral amb sals i glucosa. Una hora després semblava que revifava...

 

Negociem. Cap d’expedició, oficial d’enllaç i el sirdar eren de l’opinió de que ja havíem fet el que calia, ja l’havíem ajudat i no podíem perdre més temps, que encara ens quedaven unes hores de camí fins a Bardumal. No recularia tota l’expedició per aquell pobre home, oi? 

 

No sabia que fer. Podia deixar als companys, ajudar al malalt a baixar al seu poble i després pujar jo sol sense menjar ni ajuda al campament base, que quedava a vuit dies de marxa? No semblava un pla gaire sensat. Potser si m’autoritzaven a que un o dos portadors es quedessin amb mi i tornessin a pujar... És clar que això volia dir que augmentaven les despeses; més dies de paga.

 

El sirdar Fida Hussein, veterà de les muntanyes des de la guerra indopakistanesa de 1947, va proposar la solució. Aquella nit, l’expedició ja hauria consumit la càrrega d’un portador. Cada tres dies, es pagava un portador, que tornava a casa seva descarregat. Com que aquell portador era del poble veí del malalt i es coneixien, el podia acompanyar a casa seva, ajudar-lo en el que calgués i donar-li les medicines. El portador estaria content perquè s’estalviava les hores de pujada carregat que quedaven i la nit freda de la muntanya. El malalt també estaria content. La pega era que... els sahibs blancs estarien disposats a portar fins a Bardumal la càrrega del portador que tornaria? Òbviament, ni l’oficial d’enllaç ni el sirdar ho farien. O potser pagarien a un altre portador perquè acceptés doble càrrega la part del dia que quedava?

 

Jo vaig veure el cel obert. Afortunadament els companys ho veien com jo, no podíem deixar aquell home malalt abandonat a quatre hores lluny del primer poble.

 

Instruccions als dos portadors, un sobre amb els antibiòtics i les sals de rehidratació, i veure-els tirar avall cap a Askole. Potser arribarien abans de que es fes fosc. 

 

Carregar a la motxilla amb uns cinc quilets més per barba i amunt, cap al Gasherbrum. Era el menjar d’aquella nit i l’endemà ja no caldria carregar.

 

Van passar unes setmanes. Després de que una cordada coronés el cim del Gasherbrum II, el primer vuit-mil que feien els catalans al Karakorum, tornàvem vall de Baltoro avall cap a la civilització. L’alcalde, el mahdi, d’Askole ens va dir que la cosa havia anat bé. Els dos portadors, no eren als seus pobles perquè ja tornaven a treballar amb bona salut. I ens va donar les gràcies en nom de la seva comunitat. 

 

Si, si, les gràcies. Vergonya pels europeus que van abandonar a un home malalt a la muntanya, no hi ha cap dubte. Però també vergonya pels seus veïns i oficials, que van preferir seguir cobrant de l’expedició que ajudar al seu compatriota. I no protestar.

 

O és que sóc un romàntic si encara penso que la humanitat és el valor més alt?

 

Per cert que allà mateix a Askole vaig visitar a una nena cega que hauria pogut tornar a veure-hi bé. Però vaig fracassar en convèncer al pare que la portessin a Barcelona. Podeu veure el relat aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/02/una-nena-cega-al-baltistan.html


Etiquetes: , , ,
edit

Escrofulosi tuberculosa

 

DIETARI EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU.

 

Divendres 21 de Maig de 1982. Aarughat Bazaar. 570 metres. Ashrang.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2018/07/manaslu-1982-la-marxa-de-tornada-del-12.html

 

Capvespre. Ashrang. Ja no som lluny de Gorkha. Potser en Sonam, en Miquel i en Jordi ja hi arribaran avui. Cremant etapes.

 

Aquest matí hem tornat a passar pel gorg prop d’Aarughat Bazaar, d’aigua fresca i clara. Un bany reconfortant i refrescant, i és que, apart de que anem bruts com guilles, ja fa calor. El bany  com a l’anada, però ara ens traiem de sobre la suor i la porqueria de vuits setmanes. Comiat als companys que aniran a Kathmandu de pet.

 

Abans d’arribar a Aarughat Bazaar, un pagès ens ha sortit al pas i ens ofert quatre ous. Vistos i no vistos. Pagats i beguts crus sense manies, només fent dos forats amb el ganivet.

 

A Aarughat Bazaar, primer poble gran amb dos carrers comercials plens de botigues on hi ha de tot, hem parat una estona en una petita fonda que ofereix plats d’arròs als camperols que baixen al mercat. Un bon plat de dhal-bhat-tarkari, que no hi ha res més. Treure el ventre de pena.

 

A la plaça, una botiga ofereix caramels. Són bosses d’un kg amb unes boles de sucre com pilotes de ping-pong. Tenyides amb els colors del parxís, deixen la boca i la llengua del mateix color. Hem comprat una bossa per cada dos. Cinc kg de sucre pels nou que som ara. I unes galetes. El kg de caramels que portàvem l’Annamaria i jo no ha arribat al vespre. El dels altres tampoc inclosos els xerpes. Gana endarrerida.

 

Després de l’àpat, carretera i manta per guanyar temps. 

 

Pujant collet amunt hem trobat a en Mike Cheney, vestit de nepalès que baixava cap a Aarughat amb un portador. Ens hem aturat a saludar i òbviament li expliquem l’aventura. Fredament, amb el bigoti britànic ben rígid, ens diu que és així la vida i que a Kathmandu ja ens atendrà en Gangga Gurung, que és el seu segon, que ell encara no hi serà. Ens desitgem bon viatge tots plegats.

 

En Jordi Canals escriu:

També recordo que ens vam trobar a en Mike Cheney que estava fent el trekking del Manaslu. Va rebre la notícia amb pesar, però em va fer l’efecte i la sensació que no era pas la primera vegada que es trobava en una situació així. Recordo que ens va dir “Life is life”.  Tant ell com la senyora Elisabeth Hawley ja són també a l’altre costat...

 

Hem arribat a Ashrang, poblet penjat en un collet, encara de dia. Allà hem pogut comprar una gallina. En Norbu Gurung li ha tallat el coll i el sopar crec que serà ja una mica més substanciós que els darrers dies. Pels cinc nepalesos, els dos expedicionaris i les dos noies. Tots nou. Un comentari subjectiu. Observo i miro i em sembla que els qui hem perdut més, mesurat en pes i en agudesa de la mirada, hem estat els quatre que venim de més amunt. Els xerpes, també, però no tant com nosaltres. Els nepalesos i les dos noies no han perdut tant. Serà l’altitud. O la pena, dic jo.

 

Em porten una nena, menuda, potser cinc anys. El diagnòstic és obvi només veure-la. Escròfula. Abscessos freds, no dolorosos amb contingut sòlid blanquinós, que sagna si el vols treure. Tuberculosi ganglionar al coll amb algunes lesions ulcerades. Afortunadament no sembla que hi hagi afectació pulmonar. Recomano als pares baixar a Pokhara i comprar isoniacida o estreptomicina, que no crec que trobin altre cosa. Nosaltres no tenim res semblant per donar-els-hi que sigui efectiu front al bacil tuberculós. Caram, caram, si que hi ha tuberculosos al Nepal.

 

 

Almenys, aquesta nena està forta de salut i pot baixar a la ciutat en poques hores, no com el nen de Lhogaon, que estava ben a prop del final i tenia deu dies de marxa per arribar a la primera farmàcia...

 

En Prem Rai ens crida per sopar. Arrós de gallina amb llenties, cebes, verdures i bitxos. Per fi un àpat en condicions.


Etiquetes: , , ,
edit

Tuberculosi a l'Himàlaia

 Un cas de tuberculosi pulmonar infantil.

ABRIL 1982.   EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU (8.156 METRES).

Podeu trovar el relat de l’expedició aquí.

https://www.maldemuntanya.cat/2018/07/manaslu-1982-la-marxa-de-tornada-del-12.html

Aquell any hi va haver dos expedicions del centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest per la complicada ruta de l’aresta oest i una altre al Manaslu per la ruta normal amb l’intenció de baixar esquiant. El cap d’expedició de l’Everest era en Josep Manuel Anglada i el metge en Manuel Mateu. El cap d’expedició al Manaslu era l’Enric Font i el metge, un servidor, en Ton Ricart.

A primers d’abril sortíem a peu des de Trisuli Bazar, cap al Manaslu per la vall del Margshyandi Khola, una cinquantena de portejadors, l’oficial d’enllaç, dos xerpes i els sis catalans.

Cal esmentar que l’oficial d’enllaç, un professor universitari lingüista de Kathmandu, estava ben fora de lloc, no ja per a la muntanya, que no havia vist mai, sinò també entre els seus compatriotes, habitants d’aquelles valls i poblats, dels qui desconeixia, fins i tot la seva llengua quan ell era profesor del tema...

En tot cas ens esperaven 14 dies de dura marxa fins al campament base…        

Cada vespre, en acampar, rebia unes quantes consultes dels vilatans. Jo intentava evitar-ho, i no per mandra de treballar. Més aviat per no interferir amb el seu sistema tradicional. Desmitifiquem-ho. Bona part de les consultes al metge blanc (“dawai-pa“ que vol dir “home medicina” per aquelles terres) sòn de tipus cultural o de curiositat. O sigui: a veure com ho fan aquest blanquets; com que a mi el lama del poble ja m’ha dit el qué… O bé de tipus econòmic per obtenir uns medicaments que després es podran vendre a bon preu.

Sempre he pensat que el més adequat és no interferir amb la cultura pròpia de cada país, ni afavorir la aculturació desprestigiant els seus coneixements curatius, que no son pocs. Però, es clar, hi ha ocasions en que la més elemental humanitat no permet rebutjar l’assistència a una persona que tingui una malaltia greu o un sofriment evident que es pugui alleujar, millorar o, potser, curar.

El 12é dia de marxa, a Lhogaon (el poble del sud, en tibetà), un pare em va portar el seu fill. Un nen d’uns 5 ò 6 anys, desnerit, prim com una canya que era tot ulls i por. Tenia el coll ple ganglis i una tos continua amb expectoració amb sang. Em va caure el mon a sobre. Vaig pensar que el nano tenia tuberculosi pulmonar avançada, bastant comú al Nepal i jo no duia res per combatre-la a la farmaciola de l’expedició. Sense tractament, era evident que el nen duraria poc i que no resisistiria un viatge de deu dies fins a la ciutat. Amb l’angúnia de pensar que el nen ho tenia magre, vaig cridar el pare, recomanant-li que baixés a Kathmandu i dient-li que li faria una carta pels metges de les ambaixades europees o americana; allà es podria confirmar el diagnòstic i obtenir el tractament adequat. Sense contestar em va mostrar un paper. Era un informe de l’American Hospital de Kathmandu, on confirmaven la presència de bacils tuberculosos i recomanaven tractament amb estreptomicina i isoniacida.

“Però, però, així ja ho sabíeu…” encara vaig poder remugar.

Resposta d’aquell home:

-     Ja vaig deixar a mitja ració a tots els altres fills per baixar aquest a Kathmandu i no m’ho van sol·lucionar. Jo no puc comprar les medicines. Si tú tampoc em pots ajudar, millor que el nen mori aviat, envoltat dels seus, que anant amunt i avall pels camins. Ja en farem un altre.

Confesso que vaig dormir fatal. No hi vaig saber trobar sol·lució mèdica ni humana.

Quan l’expedició va baixar, dos mesos després, el nen ja no hi era, però la seva mare era de nou embarassada.

Dolor sobre dolor. Nosaltres també havíem perdut dos companys a la muntanya. Hi vam pujar sis i en tornàvem quatre. Més llàgrimes que passes.


Nens nepalesos, d'ètnia tibetana del poble de Lhogaon, l'any 1982. La seva vida no era gens fàcil.


Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu