NUTRICIÓ. Campaments d'altitud o Camps de Concentració?

UNA EXPEDICIÓ COMERCIAL. UN CAMP D’ALTITUD O UN CAMP DE CONCENTRACIÓ?  UNA EPIDÈMIA DE DIARREA  

No es pot parlar del que s’ha de posar a dins la panxa sense parlar d’on ha d’anar a parar el que en surt. Aquest capítol no va de que menjar sinó d’on s’ha de menjar i agafar l’aigua i on s’ha de cagar i pixar. Perqué tothom sap que caga el rei, caga el papa i de cagar ningún s’escapa i que encara que es deia que la merda de la muntanya no fa pudor, la realitat és ben una altra. 

Les aigües contaminades amb la flora intestinal d’altres humans o animals son la font d’epidèmies de còlera, disenteries, enterocolitis i gastroenteritis coleriforme que hi ha hagut i que hi ha, de tant en tant a tot arreu. Que, per cert, encara avui en día son una de les principals causes de mort infantil a tot el mon. 

Que vol dir enterocoqué i gastroentequé? Només son noms complicats de diverses malalties que en resum volen dir mal de panxa i diarrea. 

D’acord, la major part de les diarrees sòn degudes al viatge, al canvi d’aigües i als canvis de la flora intestinal. Amb repós, dieta i rehidratació amb sopes es resolen sense problemes. No cal amoïnar-s’hi gaire.

Peró no sempre la diarrea és innocent. De vegades, pot portar problemes greus. Puc explicar el cas d’un expedicionari evacuat del camp base del Broad Peak per disenteria i deshidratació greu. Un altre cas en una expedició a l’Hindu Kush d’Afganistà amb la resta de l’expedició malalta de kabulitis. O els casos d’amebiasi intestinal coneguts al Nepal. 

Imaginem que acampem en un prat idíl·lic per on corre un filet d’aigua que servirà per beure, rentar-nos i per fer la sopa. El sentit comú ens dirà que l’aigua neta l’agafarem més amunt de les tendes i que les latrines les posarem aigües avall. No es por cometre l’error de que les aigües netes i les contaminades es barregin.

Sembla lògic, oi?

Doncs no sempre és així ni tothom té present que alimentació sana i aigua neta són pilars bàsics per mantenir la salut en condicions. Altres interessos pesen més que els de la salut. Ho hem vist sovint a les agències que porten expedicios comercials.

Com exemple us poso uns comentaris extrets del diari mèdic de l’expedició de diabètics al Pic Lenin al Kirguizstàn. ISLET – 2005.  International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes.

Extrec uns comentaris relacionats amb el tema del diari de l’expedició, des del primer dia al campament base:

18 de Juliol de 2005. Campament Base

L‘aigua que utilitzem per beure, rentar-nos, rentar els plats i cuinar passa pel mig dels prats. Hi xipollegen a consciència cabres, camells, camions i altres formes móbils, biològiques o mecàniques. Les latrines están estratègicament situades als turons que envolten el campament. Quan són plenes, es tapen amb terra, es cava una altre rasa i Sant-Tornem-hi. I quan plou, l’aigua segueix el seu mil·lenari costum de còrrer costa avall. O sigui que poc a poquet, tota la materia orgánica pudent acumulada als turonets que envolten el campament base, es va escolant cap al riu. Magnífica organització sanitària! Si no agafem unes cagarrines de molta consideració, serà un èxit.

Maurizio té mal agut de muntanya; una mica de paracetamol i vigilar. En Beppo i en Pierpaolo tenen diarrea. Cap cosa greu. Dieta, repós i aigua.

20 de Juliol. Campament Base

Ara ja en tenim cinc amb diarrees; tenen deposicions líquides i imperioses dos o tres vegades per dia. Meteorisme i panxa inflada. No m’estranya gens.

21 de Juliol. Campament Base

Diarrees millor en general pels cinc afectats. Maurizio ja és restablert. 

Coses de la nutrició: com que en Davide és vegetarià, li fan menú especial; o sigui el mateix que tots però sense la carn. Avui per exemple hem dinat: de primer un plat de sopes amb patates i carn. De segon, un plat de pasta amb formatge parmesà i pasta d’olives negres. Per anar picant, una freginada amb albergínies, cebes, alls, tomàquet i pastanaga. Molt bé si cada dia és similar. Només faltava vi negre, café, copa i puro. Potser un xic escàs de carn pels nostres estàndards.

D’aixó en diem una expedició? A mi em sembla més una colònia d’estiu amb programa d’excursions, per nens de casa bona.

Nota mèdica: pel que sembla, avui els diabètics tenen la glicèmia més elevada que l’habitual. També és cert que ahir va ser un dia dur i llarg.

Els veins alemanys tenen dos nanos amb enterocolitis sèria; un d’ells amb hematoquèzia, el que vol dir que caga sang. Les constants vitals i l’exploració són normals, excepte que són secs com panses. Tractament: repós estirats, dieta i líquids per rehidratar per via oral. De moment sense medicines.

Potser farem curt d’antidiarreics. Aixó és com un campament de refugiats i les diarrees van que volen; haurem d’economitzar.

24 de Juliol. Campament 1

Aquest matí he anat comptant: dos iurtes que fan de bar-restaurant i de magatzem respectivament, onze tendes menjador, cuina o magatzem, sis tendes comuna/latrina i 75 tendes vivenda. Aixó deu correspondre a entre 200 i 250  persones. Trobar aigua de confiança és difícil. Jo vaig a buscar-la a l’altre banda de la morrena i la cullo d’un torrentet que baixa directe de la muntanya. El problema és que hi tinc més de mitja hora de passeig per la gelera. És clar que aprofito per fer un bany i rentar-me a fons sense donar un espectacle. 

26 de Juliol. Campament 1

Avui han sortit amunt 50 persones, entre elles vuit dels nostres. L’efecte que feia era el d’una filera de formigues interminable fent giragonses entre les esquerdes que creuaven la traça. A mi, més que una ascensió em sembla una peregrinació tumultuària.

Un descobriment desagradable: l’aigua que baixa de l’altre banda de la morrena, teòricament neta, va plena d’unes minúscules larves vermelles d’aspecte gens tranquilitzador. Conclusió: encara que no es vegi, aquella part de la gelera amaga materia orgánica generadora de vida. O sigui brossa o cossos en descomposició. Paciencia; cal millorar la recerca d’aigua neta.

La colla de Mollet té dos persones amb febre, diarrea i vòmits. S’encarrega el seu infermer, responsable sanitari de l’expedició, que em sembla que controla bé el tema.

30 de Juliol 2005, Campament 1.

Notícies del campament 1. Ho sento però no són bones. Aquesta nit mitja expedició malalta; vòmits, diarrees, mal de panxa, gasos i rots agres. No sembla res greu però estan fets una coca. Ho atribueixo a la dieta que ahir va ser, per alegria meva, greixosa, picant, potent i consistent. Jo content, però els altres no tant. És ben cert que mai plou al gust de tots. Paciencia: repós, dieta, rehidratació, alguna dosi de metoclopramida i para de comptar.

Passa que, de quatre nits que porto aquí, ja m’han fet llevar tres. Amb aquesta guàrdia permanent no hi ha qui dormi en condicions.

 
L’equip mèdic al campament base. La metgesa kirguisa i els dos metges catalans de l’expedició de diabètics ISLET 2005. 

Campament base. Notin-se les tendes latrina situades per sobre del campament.

31 de Juliol 2005, Campament 1.

Aquí al campament 1 tinc 5 persones amb vòmits, diarrees i i/o intolerancia als aliments que ens serveix l’agència. Normal: hi ha 200 ò 300 persones en aquest tros de morrena, morts inclosos. No tota l’aigua (la de rentar els plats i les dents per exemple) es pot bullir. Menjar tanta gent, tots el mateix, amb higiene dubtosa (ni els cuiners tenen on rentar-se les mans) produeix aquests efectes. Problema 1: massa gent en poc espai i poca aigua. Problema 2: mal organitzat; concepte d’higiene inexistent per part de les agències. I també dels clients que paguem, de pas.

1 d’Agost 2005, Campament 1.

Les pupes del día: En Paolo C. és una mica empiocat; sensació de febre i diarrees. I no tinc termòmetre. El tracto amb Neomicina, que aixó de les diarrees comença a passar de taca d’oli. La Ilaria continúa feta una pupes: aquesta nit ha vomitat dos vegades, a propòsit, posant-se els dits a la gola perqué sentia basques i un pes a l’estòmac. A més a més té rots -una aerofagia de cavall- i el nas tapat. Sort, per mi, que quan ahir em demanava permís per atipar-se de pasta amb sofregit li vaig dir “Tu mateixa, però després no et queixis”. Jo ho tractaria amb abstenció de greixos, diacepam i, si no millora aviat, baixar al campament base.

Pierpaolo: aquesta nit vòmits i diarrees que han pringat tota la seva tenda; calfreds i gran afectació general. Em sembla que té febre i li administro amoxicil·lina-clavulanat. Si no pot beure suficient, farem rehidratació endovenosa, però espero que no sigui necessari. En tot cas, quan es pugui i s’aguanti dret, el baixarem cap a Aci Tash. Aquest matí, deambula pel campament com una ànima en pena; ell mateix diu:  Io cago come pissa una vacca.

3 d’Agost 2005, Campament 1.

Un cas més per a l’història de la Medicina de Muntanya! Mentre sopàvem -aquí tot s’ha de fer per torns; no hi ha lloc per seure i menjar tots alhora- ha entrat corrents a la tenda un de la colla de Mollet: -“Corre que a una xiqueta de Tortosa li ha agafat alguna cosa dolenta”. Corro cap allà, agafo els estris tot passant per la meva tenda, i em trobo a la noia mig caiguda endavant i abraçada al seu marit. Tot plegat s’acaba amb una diarrea descomunal. Un altre cas de colitis d’aquest camp de concentración en que paguem per venir.

4 d’Agost 2005, Campament 1.

Més dades per la petita història de la medicina de muntanya local. La xicota de Tortosa té vòmits, diarrees i febre; o sigui que té una gastroenteritis com un piano. 

Més pupes: tres italians i un de Manresa amb enterocolitis: Epidèmia! Potser ho hauríem de dir a les revistes i als fòrums de muntanya. Venir al Pic Lenin és temptar la sort i arriscar la salut de les mucoses digestives. Massa gent per tan poc espai. A més a més, l’interés econòmic fa que no es posin mitjans per evitar la contaminació de l’aigua, no hi ha coordinació amb el suministre de l’aigua, ni obligació de rentar-se les mans els cuiners, ni latrines allunyades, etc.

Des de la tenda sento parlar, cridar i cantar alhora en anglés, italià, català, castellà, alemany i rus. Cal reconèixer que el campament, cosmopolita ho és. Desorganitzat i brut també, però. 

Campament 1. Un centenar de tendes sobre la glacera.

 

Camp de refugiats o raval desurbanitzat a gairebé 5000 metres?

5 d’Agost 2005, Campament 1.

Pupes: enorme novetat. Avui ningú ha consultat per diarrees!! En Marco té conjuntivitis actínica a l’ull dret; la famosa “oftalmia de les neus” dels clàssics. És el segon cas, el primer va ser una noia de Mollet.

6 d’Agost 2005, Campament 1.

Per fi una enterocolitis. Ja feia dos dies que no en veia cap! Una noia d’Euskadi amb diarrea i febre. Com que feia dos dies que no venia a consultar ningú ja començàva a pensar que no m’estimaven com abans i ja no confiaven en mi! És que amb la gentada que hi ha i la desorganització del tema aigua neta – aigua bruta, no és posible que no hi hagi malalts de la panxa.

En resum es van rebre un total de 52 consultes per diarrees. O, almenys, aquestes sòn les que es van registrar, ja que és fácil que en acabar la jornada es quedés alguna sense registrar; no sempre es camina entre campaments amb la llibreta a la mà per apuntar-ho tot. D’aquestes consultes, 24 van ser de membres de la nostra expedició; les altres 28 de membres d’altres expedicions que viatjaven sense metge. Si pensem que la nostra expedició tenia 23 membres i que en total hi devia haver unes 500 persones feu-vos una idea de quantes van tenir diarrees incloent les que no sabien que hi havia metges i no van consultar.

No és cap novetat que les aglomeracions, al pla i a la muntanya, faciliten la transmisió de malalties infeccioses. Per tant cal ser previngut quan es contracten agències que apilonen centenars, per no dir mils, de persones al campament base d’aquestes grans muntanyes. Si hi ha cues al cim de l’Everest i del K2, afigureu-vos com estaran els campaments base.

No vull fer de profeta, però si ja podem trobar comunicació telefònica, wifi i oficina de correus a molts campaments base, no trigarem a veure sistemes de clavegueram i depuració d’aigües. Només cal que milers de persones, cagant i pixant a les glaceres comprometin la qualitat de l’aigua dels pobles de més avall. O aixó o restrigir l’accés, però ja es veu que aixó és un mal negoci pel país.

I mira que les valls al voltant del Pic Lenin son ben solitàries; encara hi pics verges de més de sismil metres. Però no, tots ben atapeïts assetjant el Pic Lenin…   

No es 

Com farem potable l'aigua a la muntanya?

POTABILITZACIÓ DE L'AIGUA

Sentim a dir o llegim que l’aigua serà el nou petroli. Els qui tinguin aigua suficient podran quedar-se al seu poble i els qui no en tinguin hauran d’emigrar. Hi ha hagut guerres i en venen d’altres només per l’aigua. De fet els conflictes de l’emigració africana a Europa i els conflictes entre la Xina, l’Índia i el Tibet tenen en la manca o en el control de l’aigua una de les explicacions.

A més a més, poca de l’aigua natural és apta pel consum humà sense tractament. Potabilitzar l’aigua és un coneixement essencial per evitar malalties i epidèmies.

A les activitats de muntanya sovint és obligat beure aigua sense garanties de potabilitat. La major part dels muntanyencs prefereixen, amb sentit comú, arriscar una diarrea que deshidratar-se que és molt més greu. Com més aïllat sigui el lloc on anem, més sovint passarà. A la majoria dels països on hi ha les grans muntanyes del mon l’aigua és via de transmissió de diverses malalties i no té controls de potabilitat ni a les capitals. 

L’objectiu de la potabilització de l’aigua és l’eliminació de tot allò que pot fer mal. Les aigües malsanes poden produir un munt de malalties i trastorns. 

En primer lloc les intoxicacions per aigües contaminades. Per exemple les properes a explotacions mineres de metalls pesants, les afectades per vessaments de purins o d’indústries poc curoses. En general aquestes intoxicacions son produïdes per l’activitat humana i no acostumen a ser un problema a la muntanya de manera que no en parlarem més. 

En segon lloc les malalties infeccioses i parasitàries. Poden tan banals com una simple diarrea vírica o tan greus com una epidèmia de cólera o una disenteria amebiàsica. En aquest capítol tractarem de la potabilització per eliminar els microorganismes capaços de produir malalties humanes: virus, bacteris, protozous i helmints. La forma helmints només és la forma culta i elegant de dir cucs, que son responsables de les helmintiasis. Algunes malalties per cucs tropicals poden ser molt greus.

També parlarem dels microcristalls de l’aigua de glacera. Sovint son tan petits que no sedimenten a l’aigua, produeixen la sensació de mastegar sorra i poden produir lesions intestinals amb la corresponent gastroenteritis.

Les característiques que busquem en els sistemes de purificació de l’aigua son seguretat, rapidesa, comoditat, senzillesa d’us, lleugeresa i mides reduïdes. 

Seguint la nostra política habitual sobre marques comercials, intentarem parlar-ne el mínim i no fer publicitat. 

EBULLICIÓ

Tot i que la temperatura a la que bull l'aigua a la muntanya sigui inferior que a nivell del mar normalment

l'ebullició és suficient per eliminar els gèrmens patògens. La temperatura de pasteurització de la llet és

de 71ºC i la d'ebullició de l'aigua a diferents altituds és:

0 m.............................100ºC

3000 m........................ 90ºC

5500 m........................ 82ºC

8000 m........................ 71ºC

És suficient bullir l’aigua durant 10 minuts per qué sigui apta pel consum. 

Tot i que l’ebullició de l’aigua és un procediment, senzill i segur, és un procés lent, car i incòmode. Lent perqué l’aigua ha de passar molts minuts al foc i més minuts com més fred i vent faci. És car perqué cal comprar i carregar a la motxilla o pagar portadors per tenir combustible. Alló de recollir llenya i fer un foc, avui dia ja us ho podeu treure del cap gairebé a tot arreu. Incòmode perqué dins d’una tenda i d’un sac de dormir de roba inflamable, cansats i, potser amb mal temps, no és el lloc ni la situació ideal per encendre un fogonet. 

Si la situació ho permet, és el millor sistema per esterilitzar l’aigua de beure.

El darrer problema de la potabilització per ebullició és que no elimina els microcristalls de glacera, que poden ser responsables de diarrees no infeccioses. En parlem més endavant.

FILTRACIÓ

És important utilitzar filtres de qualitat amb les especificacions clares. No es pot confiar en tots els filtres que es troben al mercat. Cal informar-se molt bé. Les mides dels porus del filtre son determinants per la seva eficàcia segons els gèrmens o cristalls que vulguem filtrar. Els virus són molt petits i necessiten filtres específics, en canvi el cuc responsable de la dracunculosi s’elimina només passant l’aigua per una roba fina. Posem exemples de les mides dels gèrmens per saber quin filtre convé utilitzar segons el lloc on siguem  i quines infeccions son més freqüents:

GERMEN MIDA DEL PORUS DEL FILTRE

Virus                                         0,004 micres

Bacteris                                         0,2 micres

Protozous. Giardia. Amebes    5 micres

Helmintes. Ous de cucs   20 micres

Al mercat es troben models de filtres d’aigua per avorrir però pocs poden tenir utilitat a la muntanya. Alguns poden ser útils per refugis o campaments estables.

Alguns models de les marques Filopur® i Katadyn® s’han fet servir en algunes expedicions que coneixem. Amb aquesta experiència es poden fer unes observacions:

• Son filtres amb una bomba manual que serveixen per omplir les cantimplores d’una en una, però no per obtenir una gran quantitat d’aigua en poc temps.

• La capacitat de neteja de l’aigua és excel·lent, tot i que no es garanteixen contra els virus. Per pal·liar aquest problema el fabricant afegeix sals de plata al filtre. Sals de plata que actuen com antimicrobians.

• Els filtres de ceràmica són més pesats i fràgils com per dur-los sempre a la motxilla. Un cop o una esquerda els pot inutilitzar. Si no es trenquen poden durar molt temps, però quan es colmaten s’han de netejar amb aigua potabilitzada; si l’aigua de netejar està infectada desapareix la capacitat de desinfecció. Altre problema és que la bomba manual té juntes i altres mecanismes que es gasten sovint i s’han de dur recanvis.

• Altres filtres, molt més lleugers, fets de resines sintètiques, cel·lulosa i carbó vegetal són molt més lleugers i resistents als cops. En canvi, no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint quan es tapen tots el porus. Si l’aigua és bruta de fang o algues s’ha de dur un bidó de recanvis perqué amb pocs litres el cartutx es pot colmatar.

• Els filtres de resines d’intercanvi iònic triiodades fan passar l’aigua per uns porus relativament grans (2 micres) retenint paràsits quistes i ous d’helmints, però no bacteris ni virus. En teoria aquests microorganismes s’eliminen per l’exposició al iode del filtre que passa a l’aigua en una quantitat tan petita que no altera el seu sabor. Hi ha models petits per omplir una cantimplora o grans per purificar l’aigua d’un campament. Els avantatges son que sòn resistents als cops i que no es gelen i que es poden combinar amb altres filtres de carboni per eliminar pesticides, metalls pesants i altres tòxics. El desavantatge està en saber quan la resina deixa de ser activa. Encara que els fabricants donen una xifra de l’aigua que es pot filtrar amb garanties, això pot dependre molt de si les aigües tenen algues, sorra, sòn tèrboles, clares o infectades. En tot cas tornem a la qüestió de necessitar una bona quantitat de recanvis del filtre. 

En tot cas, les tècniques evolucionen molt ràpid i és millor revisar les novetats sovint. 

CLORACIÓ

El clor, a les concentracions habituals a les nostres ciutats destrueix bacteris i virus. Aquesta aigua potable dels suministres urbans té el clor monitoritzat i l’aigua està prèviament sanejada sense residus orgànics. Els protozous i els ous d’helmints que es troben a les aigües de diversos països tropicals necessitarien dosis molt més elevades de clor pel que aquests microorganismes es consideren resistents a la cloració. Sobretot perquè en aigües tèrboles amb residus orgànics, el clor s’uneix amb altres radicals químics reduïnt la concentració antimicrobiana eficaç.

Cal tenir present que la desinfecció per clor necessita tres vegades més temps que la desinfecció per iode. A més a més, el clor s’evapora si sacsegem el recipient (cantimplora a la motxilla, per exemple), reduïnt la concentració.

Per desinfectar amb clor:

Cloració 1.- Lleixiu comercial (Hipoclorit sòdic)

Ull viu si volem potabilitzar l’aigua amb lleixiu! Una ampolla mal tapada pot fer malbé roba, menjar, tendes, etc. Millor portar diverses ampolletes petites amb comptagotes i ben repartides.

Per potabilitzar l’aigua posarem més o menys gotes segons la concentració de l’ampolla de lleixiu comercial de que disposem.

Concentració del lleixiu     Quantitat per litre d’aigua

20 g/l                                4 gotes

40 g/l                                 2 gotes

80 g/l                                 1 gota

100 g/l                                 1 gota

Si no és per beure, sinó per rentar fruites, hortalisses o amanides:

Concentració del lleixiu           Quantitat per litre d’aigua

20 g/l                                     10 gotes

40 g/l                                      5 gotes

80 g/l                                      3 gotes

100 g/l                                      2 gotes

Cloració 2.- Àcid p-diclorosulfamilbenzoic (Halazone®)

Va ser usat àmpliament fa anys, però va donar uns resultats poc satisfactoris i es va retirar del mercat. Sota el mateix nom comercial, i molts altres noms, encara es comercialitzen comprimits d’hipoclorit sòdic que funcionen igual que el lleixiu. Només cal llegir les instruccions del fabricant.

Cloració 3.- Hipoclorit càlcic.  Mètode de la supercloració

• Afegir 50 grams d’hipoclorit càlcic per 10 litres d’aigua. Esperar entre 10 i 45 minuts depenent de la temperatura de l’aigua – A menys temperatura, esperar més temps – fins l’esterilització de tots els microorganismes. L’aigua tindrà una molesta olor de clor en pocs minuts.

• Passat el temps de desinfecció afegir peròxid d’hidrògen (Aigua oxigenada), quinze gotes per cada 10 litres d’aigua per eliminar l’excés de clor. 

Sistema eficaç i lleuger, però d’aplicació complexa i que precisa d’un mètode i de dos components químics. Pot ser útil per potabilitzar molta aigua en refugis o campaments estables. Cal tenir present que la supercloració no es recomanable en alpinisme d’altura perquè la baixa pressió atmosfèrica evapora l’oxígen de l’aigua oxigenada i queda només l’aigua.

IODACIÓ

El iode és un desinfectant eficaç si s’utilitza a la concentració adequada i amb un temps d’exposició suficient. El producte d’aquestes dos variables (Concentració x Temps) dona una constant que s’anomena Ct. Cada microbi té una Ct necessària per la seva eliminació a una determinada temperatura. Per mantenir la Ct fixa si volem baixar la concentració a la meitat haurem de doblar el temps d’exposició i viceversa.

Per l’eliminació dels protozous (Amebes, Giardies) es requereixen Ct altes (o dosis elevades o molt temps d’exposició). Els ous dels helmints (tènies, oxiürs, àscaris) no es destrueixen si no és amb Ct altíssimes, pel que, a la pràctica aquests cucs es consideren resistents al iode. 

Respecte del clor, el iode és més ràpid, no s’inactiva tant amb els residus orgànics i els canvis en l’acidesa de l’aigua afecten menys la seva activitat.   

En aigua clara els virus, bacteris i protozous s’inactiven amb 8 mg de iode per litre d’aigua a 23ºC durant 10 minuts. Si l’aigua és tèrbola hem de doblar o la dosi o el temps. L’efectivitat de la desinfecció depèn també de la temperatura. La Ct dels microorganismes es duplica si la temperatura baixa 10ºC pel si l’aigua és freda caldrà doblar la dosi o el temps d’exposició.

El gran inconvenient de la desinfecció amb iode és el mal gust que dona a l’aigua, pel que és recomanable desinfectar l’aigua amb la dosi justa i deixar llarg temps d’exposició.

Una recomanació. Aquelles persones amb excessiva activitat tiroidea (hipertiroïdisme) han de vigilar molt amb iodar l’aigua perqué poden empitjorar els seus símptomes. En persones normals no han aparegut problemes encara que s’utilitzi la iodació de l’aigua durant anys.

I una altra recomanació. Els pots amb comprimits o disol·lucions amb iode han ser ben tapats, perqué el iode, com el clor, s’evapora, perdent eficàcia.

Sistemes de iodació:

1.- Tetraglicina hiperiodada. Hi ha diverses marques al mercat. Es tracta de tenir una concentració de 8 mg per litre d’aigua i esperar alguns minuts depenent del fabricant i de si l’aigua és més o menys sospitosa. És un mètode senzill, barat i segur, els pots amb comprimits ocupen poc espai i es poden guardar, segellats, durant setmanes. L’inconvenient és la pèrdua de iode dels comprimits exposats a l’aire humit una vegada s’ha obert el pot o si no és ben tapat. 

2.- Métode de Kahn-Visscher. Sol·lució d’aigua saturada de iode. Afegint 15 mililitres (mL) d’aigua saturada de iode a un litre d’aigua a 20ºC de temperatura en teoria es pot obtenir una concentració de 9 mg de iode a l’aigua. Suficient per esterilitzar-la en poca estona. Malgrat tot, hi ha qui ha trobat concentracions inferiors a 3 mg de iode per litre d’aigua esterilitzada, el que obligaria a augmentar el temps d’exposició.  Els cristalls de iode sòn fàcils d’obtenir. Posant en una ampolleta d’aigua una quantitat suficient de cristalls de iode es pot obtenir aigua saturada de iode. S’ha de tenir present que sempre han de quedar cristalls de iode al fons, que si es dissolen del tot l’aigua no serà saturada. Si s’acaba l’aigua es pot anar afegint més mentre hi hagi iode sense dissoldre. El sistema és barat, petit, lleuger i segur si tenim present que:

• La concentració de la dissolució saturada de iode depèn molt de la temperatura. Amb temperatures baixes la concentració de iode pot no ser suficient. No es coneix la Ct per cada microbi, però si que sabem que la Ct augmenta el doble per cada 10ºC que disminueix la temperatura de l’aigua a desinfectar, pel que es recomanable augmentar el temps d’espera com més freda sigui l’aigua.

• A les muntanyes extraeuropees on hi pot haver protozous (Amebes, Giardia) es necessitarà posar 15 mL de sol·lució saturada i esperar unes hores. A les muntanyes europees on només ens enfrontem a virus i bacteris amb 1 mL i esperar 20 minuts n’hi haurà suficient. L’ingesta accidental d’alguns cristalls de iode o contacte amb les mucoses pot ser irritant però no s’ha descrit cap mena d’intoxicació.

3.- Sol·lució hidroalcohólica de iode. Alcohol iodat a 1% que es pot trobar a les farmàcies. Es fa afegint 8 grams de Iode a 100 mL d’etanol. Posar 2 gotes per litre d’aigua es suficient per eliminar virus i bacteris. Si som a països amb protozous, haurem d’augmentar al doble la dosi o el temps  d’espera.

És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci. 

Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua. 

És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci. 

Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua. 

AIGUA DE GLACERA

Les aigües dels torrents i de les glaceres de les grans muntanyes a vegades baixen molt tèrboles. No és que siguin brutes ni infectades, és que arrosseguen sorra. Sorreta molt fina procedent de l’erosió del granit. Sorreta molt fina que fa platgetes de pols als revolts dels torrents, però que no sedimenta al fons de l’olla. Tot moviment per obtenir aigua neta aixeca núvols de pols fina que fa l’aigua no apta pel consum. 

Anècdota. El setembre de l’any 1988 tornàvem a casa des del K2. A la marxa de tornada tot ens havia anat en contra i passàvem gana. Hi ha via hagut un cop d’estat al Pakistà, l’oficial d’enllaç, que era militar, va abandonar l’expedició per incorporar-se a la seva caserna, uns companys van anar a pujar un altre cim pel que no teníem permís i a algun funcionari pakistanès no li va semblar bé, el nostre cap d’expedició, per suavitzar conflictes i avançar les gestions, havia marxat uns dies abans del campament base. Quan van arribar els portadors, l’expedició va tirar avall. Deu dies de marxa per la vall de Baltoro. Des del punt de vista de la nutrició la marxa va ser un desgavell. Després de vuit o deu hores de marxa hi havia una llauneta de vegetals sense amanir per cada dos homes. Molta gana. Sort que els portadors, que em coneixien d’expedicions anteriors, en passar pels seus pobles m’obsequiaven amb un grapat de pèsols crus o uns albercocs secs deliciosos. Al desé dia, arribats a la carretera, vam fer nit en un sorral per esperar el camió de l’endemà. Al poble proper havíem obtingut un saquet d’arrós. Arrós bullit amb l’aigua del torrent que baixava en furiosa cascada de les glaceres de més amunt. Arrós amb sorra, desagradable a les dents, a la gola i, en poca estona, a l’estómac i al budell. Gens recomanable. Afortunadament, l’endemà a migdia arribàvem al Motel K2 de la ciutat de Skardu, capital del Baltistan. Alló si que és molt recomanable. 

        

Imatges. L’aigua de les glaceres i torrents de les grans muntanyes sovint baixa carregada de sorra fina que no es bona de païr.

Evidentment, els microcristalls de la sorra no s’eliminen ni amb l’ebullició, ni clorant, ni iodant l’aigua. Només es poden eliminar amb filtració. Ja hem esmentat les dificultats que presenten els filtres per obtenir aigua clara de forma abundant a muntanyes llunyanes. Els de ceràmica són fràgils, pesants i precisen de bomba manual i de juntes que es gasten aviat. Els de resines, cel·lulosa i carbó vegetal no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint. En el cas de l’aigua amb microcristalls al Karakorum es van haver de canviar el cartutx de filtre cada 8 ò 10 litres. No es poden portar tants recanvis del filtre. 

Proposo un sistema que ha funcionat bé, amb les seves limitacions, a diverses expedicions al Karakorum i a l’Hindu Kush. Es tracta de fer un filtre amb paper higiènic.

S’agafa una llauna buida, com més gran millor. Amb un cop de piolet o similar es fa un forat al cul i s’omple fins a la meitat amb diverses capes de paper higiènic. Penjada en alt, s’omple d’aigua del torrent. L’aigua sense microcristalls va degotant i omplint la cantimplora o el cassó per fer el cafè o la sopa. Nosaltres fèiem aquest filtre amb un cartutx de càmping gas buit al que trèiem el fons amb un ganivet o un obrellaunes. Si es vol professionalitzar una mica més, també es pot fer amb un bidó que tingui aixeta. Serà més còmode i podrà obtenir-se més aigua que amb un cartutx de butà. La pega és que quan toqui buidar el bidó del paper ple de sorra serà més complicat.

Evidentment aquest sistema serveix per sortir del pas si l'aigua conté gran quantitat de microcristalls, però no serveix per potabilitzar l'aigua si els problema son microbis. Només serveix per disminuïr de forma notable la quantitat de sorra. Quan la temperatura fa que l'aigua es geli, òbviament el sistema no funciona. Aquests filtres, ben artesanals, també necessiten canviar el paper quan ja té massa sorra.

DEBAT SOBRE ELS RISCOS DE VACUNAR-SE DE LA FEBRE GROGA

LA FEBRE GROGA A LES EXPEDICIONS. 

Resposta a un vell company d’expedicions que vol anar a les muntanyes de l’Àfrica oriental aquest hivern. L’home, muntanyenc veterà, ja feia expedicions als anys setanta del segle passat. Aquestes preguntes i les seves respostes serveixen per anar a les muntanyes del Kilimanjaro, Mount Kenia, Ruwenzori i altres muntanyes de l’Àfrica i Sudamèrica. 

 

Imatge. En vermell les zones on la malaltia de la febre groga és endémica i prevalent.

Preguntes:

1. Per anar a Kènia i a Tanzània, és obligatori vacunar-se contra la febre groga? He sentit que aquesta vacuna té efectes secundaris, especialment en els més grans de 60 anys. Puc obtenir un certificat oficial que digui que, per la meva edat, no convé que em vacuni?

2. Com és de greu la febre groga? Si no em vacuno, trobo la manera d’entrar al país i agafo la malaltia sempre puc tornar a Barcelona, oi?

 

Imatge. Exemplar del certificat internacional de vacunació de la febre groga, l’únic vàlid, per pasar legalment fronteres i controls.  

Respostes: 

1.- Si voleu anar a l'Àfrica oriental jo em preocuparia més pel Paludisme/Malària que per la Febre Groga/Yellow Fever (FG/YF). La profilaxi antipalúdica no és obligatòria però si que és molt recomanable. Tot i que, també pot tenir efectes secundaris. Tu veuràs. Jo t'ho dic encara que ja sé que no preguntaves aixó.

2.- Revisada la pàgina actualitzada de la OMS/WHO (Organització Mondial de la Salut/World Health Organization) sembla que la vacunació de la FG continúa sent obligatòria a Kènia i a Tanzània. Les motivacions i els certificats médics per eximir de la vacunació serveixen pels locals a les zones endèmiques on el govern del país o la OMS decideix vacunar (malalts trasplantats, leucèmics, malalties autoimmunes, etc) però difícilment pels turistes. Almenys legalment. És clar que a tot arreu, i a l'Àfrica especialment, pagant Sant Pere canta, però aquesta és una deriva molt perillosa per un viatger. 

3.- La FG es transmet per la picada d’un mosquit. Mira la imatge i el seu comentari. Actualment la malaltia és circunscrita a zones tropicals de l’Àfrica i Sudamèrica, tot i que, de tant en tant, apareguin brots de la malaltia a altres llocs. A més viatges, més contagis. La desecació de les zones humides on crien els mosquits, el seguiment amb lupa dels casos, els aïllaments i les vacunes han contingut la malaltia a zones tropicals. Oficialment és obligatori estar vacunat per visitar-les.   

4.- Nota important. Aquests mosquits no viuen en altitud; pràcticament no arriben per sobre dels 1500-2000 metres, és a dir que el problema només existeix durant el viatge i la marxa d'aproximació, no a la muntanya.

5.- Curiositat històricocientífica: Les darreres epidèmies de febre groga a Barcelona van ser als anys 1821 i 1870 amb uns quants milers de morts, que incloien alguns metges abnegats. Crec que la creació del cementiri del Poble Nou té alguna cosa a veure amb l’epidèmia. Podeu trobar informació sobre les epidèmies barcelonines aquí:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_Barcelona_de_1870

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_1821

 

Imatge. Femella d’Aedes aegypti, mosquit transmisor del virus de la febre groga. Aquest mosquit és un cosí germà d’Aedes albopictus, que aquí li diem Mosquit Tigre, també transmissor de diversos virus.

6.- La infecció pel virus de la FG dona uns símptomes com els de tantes altres infeccions víriques. Igual que els virus de la Grip, Coronavirus, Dengue, Chikungunya, Zika i tants altres. Ull viu, però! Que cadascun d’aquests virus té les seves complicacions específiques en alguns pacients, no en tots, que son especialment sensibles. La major part només tenen uns quants dies de febre, mal de cap i dolors a tot el cos que deixen a la persona trencada però que es recupera en alguns dies. Evitar que piquin els mosquits, antitèrmics i molta paciència. 

7.- En el cas de la FG es tracta d’un Arbovirus. Al voltant del 5-6% de les persones infectades evolucionen a una forma greu d'insuficiència hepàtica o lesió cerebral. El nom febre groga ve del color groc de la pell de l'icterícia. Aquesta evolució és més freqüent en nens, gent gran i pacients depauperats per altres motius. Les complicacions son més rares a mitja edat en persones sanes. No hi ha tractament contra aquest virus. Dels qui arriben a la insuficiència hepàtica o lesió cerebral la mortalitat és del 50%. L'altra meitat es recupera. Aquesta darrera dada de la OMS és una dada que cal pendre amb pinces: no és igual tractar una insuficiència hepàtica i les seves complicacions en un hospital europeu que en una zona remota africana, que és on hi ha la major part dels casos.

8.- El raonament "No em vacuno i si l'agafo torno a Barcelona" no funciona. En teoria les autoritats sanitàries aïllen els diagnosticats de malalties infeccioses tropicals i no permeten viatjar. Tornar podría ser cosa difícil.

9.- La vacuna de la FG, que servidor s'ha posat tres vegades al llarg de la vida, mai m'ha donat altres problemes que dos dies de febreta i una mica de mal al lloc de la punxada. Es considera una vacuna segura, però el 20-25% dels vacunats poden tenir una mica de febre, cansament i dolor al lloc de la punxada. Aixó si, la OMS avisa de que hi ha alguns casos greus, fins i tot mortals, amb afectació del fetge o cerebral, que es relacionen amb la vacunació. La incidencia és baixa; hi ha un cas per cada 400.000 vacunacions. Aixó podría ser degut a algún component agressiu de la vacuna, però més probablement es relaciona amb característiques del sistema immunitari de la persona vacunada, al·lèrgies, etc. L'eficàcia de la vacuna comença a les 3-4 setmanes després de l’administració i dura uns deu anys. 

Resumint: Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, però si voleu anar a Kènia, a Tanzània o al Ruwenzori feu profilaxi antipalúdica i vacuneu-vos de la febre groga.

Fins aviat i molta sort. 

EDEMA PULMONAR D'ALTITUD I COVID-19

Pels interessats en la Medicina i la Fisiologia de l'Altitud.

Unes reflexions interessants que desperten més preguntes que respostes dels col·legues Garrido, Botella, Zubieta i Sibila sobre l'Edema Pulmonar d'Altitud i la Covid 19.

Ho podeu trobar en Open Access aquí:

Special Issue:

Oxygen Transport Physiology and COVID at HighAltitude

OBM Genetics. 2022, volume6, issue3. Doi: 10.21926/obm.genet.2203163

Imatge. Radiografia de tòrax d'un cas d'Edema Pulmonar d'Altitud, però que podria molt bé ser un cas de Covid-19. Indistingibles.

INSISTINT EN EL TEMA DE LA COVID-19 I L’ALTITUD

 

Estimats,

 

És clar que estem immersos en una bassa de virus. Des del punt de vista sèptic i des del punt de vista informatiu. I també és clar que ens costa posar-nos d’acord. Normal, no es pot saber tot el que voldríem saber en tan poc temps. 

 

Mentrestant, assistim al combat entre els ignorants que no es creuen res i els babaus que s’ho creuen tot. Situació agreujada per la lluita entre els porucs que ni sortirien del llit per no tocar cap virus i els insensats que no es perdrien cap festa. 

 

Potser és per la mentalitat racional o pel contacte amb budistes, però acostumo a pensar que el camí del mig és el més desbrossat, el més sensat i el que porta al futur. 

 

En tot cas, el debat és viu. En aquest bloc ja hem entrat dos comentaris:

 

6 Agost 2020

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/la-covid-19-laltitud-i-els-que-hi-viuen.html

 

18 Setembre 2020

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/la-covid-19-laltitud-i-els-que-hi-viuen.html

 

Però com que el debat no s’atura, avui en posarem un tercer.

 

El Dr. Gustavo Zubieta Calleja, del Instituto Pulmonar y de Patología de la Altura (IPPA) de La Paz (Bolívia) ha publicat una llarga carta en resposta a la publicació de Orison O. Woolcott and Richard N. Bergman (Veure l’entrada del dia 18 de Setembre de 2020).

 

Si la conclusió de l’article de Woolcott era que en altitud la mortalitat per Covid era superior en homes menors de 65 anys el Dr. Zubieta ho contrasta amb les dades obtingudes a Bolívia, amb les que acaba concloent que a les zones d’altitud hi ha menys positius i menor gravetat de la malaltia. 

 

Us afegeixo els gràfics bàsics de la seva carta. Com es veu, i això ho dic jo per reflexionar, on hi ha més casos és a les dos ciutats més grans de Bolívia, on es concentren més habitants, siguin o no en altitud, cosa que sembla lògica.

 

Deixant això de banda el Dr. Zubieta considera que hi ha una clara tendència a menor incidència i menor mortalitat de la Covid-19 a les zones d’altitud comparades amb les de nivell del mar. 

 

Aquestes dades son perfectament coherents amb el criteri de que la gravetat de la Covid-19 es relaciona amb la resposta inflamatòria de l'individu i, per tant, la menor resposta inflamatòria sistèmica de l'altitud pot tenir cert efecte protector.

 

Esperem la pròxima aportació.

UN PORTADOR MALALT

 

VERGONYA ALIENA AL KARAKORUM.

 

Primera expedició catalana al Karakorum. Gasherbrum II, 8035 m. Any 1980.

 

Trobareu el relat d’aquella expedició aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

 

La marxa d’aproximació al Gasherbrum en aquells anys començava passant el riu Bongla, afluent del Braldo, per un pont penjat. Allà s’havia acabat la carretera. Tinc entès que l’any 2021, la carretera arriba fins a Askole; tres dies i mig menys de marxa.

 

Al davant nostre, amb una jornada de diferència, pujava una altre expedició. Ja ho fèiem a propòsit per no coincidir molts homes alhora als pocs espais on acampar, llocs estrets i amb poca aigua.

 

El cinquè dia de marxa, sortint d’Askole, a mig camí de Bardumal, ja fora de zones poblades, vam veure un home recolzat en una roca; era un balti però no semblava un portador endarrerit perquè no portava càrrega.

 

Alguns dels nostres portadors, que eren del mateix poble, ens van explicar aquesta història. Aquell home es deia Mahmud, era del poble de Dassu i era portador de l’expedició que ens precedia. Com que es sentia malalt i no podia seguir el ritme, l’expedició, per consell del seu sirdar, que és el cap de portadors i del seu oficial d’enllaç pakistanès, li havia pagat el sou fins allà, l’havia acomiadat i havia repartit la càrrega entre els altres portadors. L’expedició va tirar amunt cap al seu objectiu deixant-lo una mica més amunt. Tot sol, recolzat al seu bastó en forma de “T”, havia baixat fins allà.

 

Imatge. Portadors baltis esperant la paga al campament base amb l'oficial d'enllaç donant-los un sermonet...

 

Imatge. Portadors travessant un corrent d'aigua en la marxa d'aproximació.

 

Imatge. Portadors baltis passant al davant de la torre de Biaho. Fixeu-vos en els seus bastons en forma de T que servien per descansar sense el pes de la càrrega quan no es podia seure.  

 

I allà estava aquell home, d’una quarantena d’anys, suant, amb ulls febrosos, tossint i respirant com un gos cansat. Ser metge obliga, marca la conducta a seguir, vaig deixar la motxilla i m’hi vaig acostar. Els portadors baltis no semblaven tan impressionats com jo.

 

El cas és que tenia febre alta, una freqüència cardíaca de 120 batecs per minut en repòs, pressió arterial normal, consciència normal, auscultació pulmonar amb una zona a la base del pulmó dret condensada i amb crepitants. I una expectoració que semblava pus amb ferro rovellat, que no era més que sang vella. El diagnòstic de Pneumònia era clar. Encara no érem gaire amunt, pel no era lògic pensar que un balti tingués Edema Pulmonar d’Altitud. En tot cas, era evident que aquell home tindria problemes per tornar a casa sol, si és que hi podia arribar.

 

Jo sempre procurava portar una farmaciola mínima a sobre i tenir localitzat al portador de la farmàcia general que venia més enrere. 

 

Organització. Com ho fem? Primer de tot atureu-vos. Stop everyone! No és fàcil aturar una caravana de 70 homes amb un objectiu al cap; i menys quan potser l’únic preocupat era jo. Localitzar al portador amb la farmaciola. Administrar per via intramuscular un antibiòtic potent i triar uns antibiòtics per via oral per uns quants dies. Uns antitèrmics i una pauta de rehidratació per via oral amb sals i glucosa. Una hora després semblava que revifava...

 

Negociem. Cap d’expedició, oficial d’enllaç i el sirdar eren de l’opinió de que ja havíem fet el que calia, ja l’havíem ajudat i no podíem perdre més temps, que encara ens quedaven unes hores de camí fins a Bardumal. No recularia tota l’expedició per aquell pobre home, oi? 

 

No sabia que fer. Podia deixar als companys, ajudar al malalt a baixar al seu poble i després pujar jo sol sense menjar ni ajuda al campament base, que quedava a vuit dies de marxa? No semblava un pla gaire sensat. Potser si m’autoritzaven a que un o dos portadors es quedessin amb mi i tornessin a pujar... És clar que això volia dir que augmentaven les despeses; més dies de paga.

 

El sirdar Fida Hussein, veterà de les muntanyes des de la guerra indopakistanesa de 1947, va proposar la solució. Aquella nit, l’expedició ja hauria consumit la càrrega d’un portador. Cada tres dies, es pagava un portador, que tornava a casa seva descarregat. Com que aquell portador era del poble veí del malalt i es coneixien, el podia acompanyar a casa seva, ajudar-lo en el que calgués i donar-li les medicines. El portador estaria content perquè s’estalviava les hores de pujada carregat que quedaven i la nit freda de la muntanya. El malalt també estaria content. La pega era que... els sahibs blancs estarien disposats a portar fins a Bardumal la càrrega del portador que tornaria? Òbviament, ni l’oficial d’enllaç ni el sirdar ho farien. O potser pagarien a un altre portador perquè acceptés doble càrrega la part del dia que quedava?

 

Jo vaig veure el cel obert. Afortunadament els companys ho veien com jo, no podíem deixar aquell home malalt abandonat a quatre hores lluny del primer poble.

 

Instruccions als dos portadors, un sobre amb els antibiòtics i les sals de rehidratació, i veure-els tirar avall cap a Askole. Potser arribarien abans de que es fes fosc. 

 

Carregar a la motxilla amb uns cinc quilets més per barba i amunt, cap al Gasherbrum. Era el menjar d’aquella nit i l’endemà ja no caldria carregar.

 

Van passar unes setmanes. Després de que una cordada coronés el cim del Gasherbrum II, el primer vuit-mil que feien els catalans al Karakorum, tornàvem vall de Baltoro avall cap a la civilització. L’alcalde, el mahdi, d’Askole ens va dir que la cosa havia anat bé. Els dos portadors, no eren als seus pobles perquè ja tornaven a treballar amb bona salut. I ens va donar les gràcies en nom de la seva comunitat. 

 

Si, si, les gràcies. Vergonya pels europeus que van abandonar a un home malalt a la muntanya, no hi ha cap dubte. Però també vergonya pels seus veïns i oficials, que van preferir seguir cobrant de l’expedició que ajudar al seu compatriota. I no protestar.

 

O és que sóc un romàntic si encara penso que la humanitat és el valor més alt?

 

Per cert que allà mateix a Askole vaig visitar a una nena cega que hauria pogut tornar a veure-hi bé. Però vaig fracassar en convèncer al pare que la portessin a Barcelona. Podeu veure el relat aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/02/una-nena-cega-al-baltistan.html

Escrofulosi tuberculosa

 

DIETARI EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU.

 

Divendres 21 de Maig de 1982. Aarughat Bazaar. 570 metres. Ashrang.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2018/07/manaslu-1982-la-marxa-de-tornada-del-12.html

 

Capvespre. Ashrang. Ja no som lluny de Gorkha. Potser en Sonam, en Miquel i en Jordi ja hi arribaran avui. Cremant etapes.

 

Aquest matí hem tornat a passar pel gorg prop d’Aarughat Bazaar, d’aigua fresca i clara. Un bany reconfortant i refrescant, i és que, apart de que anem bruts com guilles, ja fa calor. El bany  com a l’anada, però ara ens traiem de sobre la suor i la porqueria de vuits setmanes. Comiat als companys que aniran a Kathmandu de pet.

 

Abans d’arribar a Aarughat Bazaar, un pagès ens ha sortit al pas i ens ofert quatre ous. Vistos i no vistos. Pagats i beguts crus sense manies, només fent dos forats amb el ganivet.

 

A Aarughat Bazaar, primer poble gran amb dos carrers comercials plens de botigues on hi ha de tot, hem parat una estona en una petita fonda que ofereix plats d’arròs als camperols que baixen al mercat. Un bon plat de dhal-bhat-tarkari, que no hi ha res més. Treure el ventre de pena.

 

A la plaça, una botiga ofereix caramels. Són bosses d’un kg amb unes boles de sucre com pilotes de ping-pong. Tenyides amb els colors del parxís, deixen la boca i la llengua del mateix color. Hem comprat una bossa per cada dos. Cinc kg de sucre pels nou que som ara. I unes galetes. El kg de caramels que portàvem l’Annamaria i jo no ha arribat al vespre. El dels altres tampoc inclosos els xerpes. Gana endarrerida.

 

Després de l’àpat, carretera i manta per guanyar temps. 

 

Pujant collet amunt hem trobat a en Mike Cheney, vestit de nepalès que baixava cap a Aarughat amb un portador. Ens hem aturat a saludar i òbviament li expliquem l’aventura. Fredament, amb el bigoti britànic ben rígid, ens diu que és així la vida i que a Kathmandu ja ens atendrà en Gangga Gurung, que és el seu segon, que ell encara no hi serà. Ens desitgem bon viatge tots plegats.

 

En Jordi Canals escriu:

També recordo que ens vam trobar a en Mike Cheney que estava fent el trekking del Manaslu. Va rebre la notícia amb pesar, però em va fer l’efecte i la sensació que no era pas la primera vegada que es trobava en una situació així. Recordo que ens va dir “Life is life”.  Tant ell com la senyora Elisabeth Hawley ja són també a l’altre costat...

 

Hem arribat a Ashrang, poblet penjat en un collet, encara de dia. Allà hem pogut comprar una gallina. En Norbu Gurung li ha tallat el coll i el sopar crec que serà ja una mica més substanciós que els darrers dies. Pels cinc nepalesos, els dos expedicionaris i les dos noies. Tots nou. Un comentari subjectiu. Observo i miro i em sembla que els qui hem perdut més, mesurat en pes i en agudesa de la mirada, hem estat els quatre que venim de més amunt. Els xerpes, també, però no tant com nosaltres. Els nepalesos i les dos noies no han perdut tant. Serà l’altitud. O la pena, dic jo.

 

Em porten una nena, menuda, potser cinc anys. El diagnòstic és obvi només veure-la. Escròfula. Abscessos freds, no dolorosos amb contingut sòlid blanquinós, que sagna si el vols treure. Tuberculosi ganglionar al coll amb algunes lesions ulcerades. Afortunadament no sembla que hi hagi afectació pulmonar. Recomano als pares baixar a Pokhara i comprar isoniacida o estreptomicina, que no crec que trobin altre cosa. Nosaltres no tenim res semblant per donar-els-hi que sigui efectiu front al bacil tuberculós. Caram, caram, si que hi ha tuberculosos al Nepal.

 

 

Almenys, aquesta nena està forta de salut i pot baixar a la ciutat en poques hores, no com el nen de Lhogaon, que estava ben a prop del final i tenia deu dies de marxa per arribar a la primera farmàcia...

 

En Prem Rai ens crida per sopar. Arrós de gallina amb llenties, cebes, verdures i bitxos. Per fi un àpat en condicions.

Tuberculosi a l'Himàlaia

 Un cas de tuberculosi pulmonar infantil.

ABRIL 1982.   EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU (8.156 METRES).

Podeu trovar el relat de l’expedició aquí.

https://www.maldemuntanya.cat/2018/07/manaslu-1982-la-marxa-de-tornada-del-12.html

Aquell any hi va haver dos expedicions del centre Excursionista de Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest per la complicada ruta de l’aresta oest i una altre al Manaslu per la ruta normal amb l’intenció de baixar esquiant. El cap d’expedició de l’Everest era en Josep Manuel Anglada i el metge en Manuel Mateu. El cap d’expedició al Manaslu era l’Enric Font i el metge, un servidor, en Ton Ricart.

A primers d’abril sortíem a peu des de Trisuli Bazar, cap al Manaslu per la vall del Margshyandi Khola, una cinquantena de portejadors, l’oficial d’enllaç, dos xerpes i els sis catalans.

Cal esmentar que l’oficial d’enllaç, un professor universitari lingüista de Kathmandu, estava ben fora de lloc, no ja per a la muntanya, que no havia vist mai, sinò també entre els seus compatriotes, habitants d’aquelles valls i poblats, dels qui desconeixia, fins i tot la seva llengua quan ell era profesor del tema...

En tot cas ens esperaven 14 dies de dura marxa fins al campament base…        

Cada vespre, en acampar, rebia unes quantes consultes dels vilatans. Jo intentava evitar-ho, i no per mandra de treballar. Més aviat per no interferir amb el seu sistema tradicional. Desmitifiquem-ho. Bona part de les consultes al metge blanc (“dawai-pa“ que vol dir “home medicina” per aquelles terres) sòn de tipus cultural o de curiositat. O sigui: a veure com ho fan aquest blanquets; com que a mi el lama del poble ja m’ha dit el qué… O bé de tipus econòmic per obtenir uns medicaments que després es podran vendre a bon preu.

Sempre he pensat que el més adequat és no interferir amb la cultura pròpia de cada país, ni afavorir la aculturació desprestigiant els seus coneixements curatius, que no son pocs. Però, es clar, hi ha ocasions en que la més elemental humanitat no permet rebutjar l’assistència a una persona que tingui una malaltia greu o un sofriment evident que es pugui alleujar, millorar o, potser, curar.

El 12é dia de marxa, a Lhogaon (el poble del sud, en tibetà), un pare em va portar el seu fill. Un nen d’uns 5 ò 6 anys, desnerit, prim com una canya que era tot ulls i por. Tenia el coll ple ganglis i una tos continua amb expectoració amb sang. Em va caure el mon a sobre. Vaig pensar que el nano tenia tuberculosi pulmonar avançada, bastant comú al Nepal i jo no duia res per combatre-la a la farmaciola de l’expedició. Sense tractament, era evident que el nen duraria poc i que no resisistiria un viatge de deu dies fins a la ciutat. Amb l’angúnia de pensar que el nen ho tenia magre, vaig cridar el pare, recomanant-li que baixés a Kathmandu i dient-li que li faria una carta pels metges de les ambaixades europees o americana; allà es podria confirmar el diagnòstic i obtenir el tractament adequat. Sense contestar em va mostrar un paper. Era un informe de l’American Hospital de Kathmandu, on confirmaven la presència de bacils tuberculosos i recomanaven tractament amb estreptomicina i isoniacida.

“Però, però, així ja ho sabíeu…” encara vaig poder remugar.

Resposta d’aquell home:

-     Ja vaig deixar a mitja ració a tots els altres fills per baixar aquest a Kathmandu i no m’ho van sol·lucionar. Jo no puc comprar les medicines. Si tú tampoc em pots ajudar, millor que el nen mori aviat, envoltat dels seus, que anant amunt i avall pels camins. Ja en farem un altre.

Confesso que vaig dormir fatal. No hi vaig saber trobar sol·lució mèdica ni humana.

Quan l’expedició va baixar, dos mesos després, el nen ja no hi era, però la seva mare era de nou embarassada.

Dolor sobre dolor. Nosaltres també havíem perdut dos companys a la muntanya. Hi vam pujar sis i en tornàvem quatre. Més llàgrimes que passes.

Nens nepalesos, d'ètnia tibetana del poble de Lhogaon, l'any 1982. La seva vida no era gens fàcil.