VOLER FER EL VALENT I ACABAR FENT EL RIDÍCUL

Aixó de voler fer l’homenet valent i acabar fent un paper d’estrassa o un ridícul estrepitós, és ben freqüent. Explicaré una anècdota que ens va fer riure molt.

No us posaré el nom del personatge, un alpinista famós pels seus descensos vertiginosos amb esquís, després d’ascensions de récord als anys setanta del segle passat. Una mica figura mediàtica, però bon company d’expedició. Ja fa molts anys que va morir en un accident de muntanya, igual que el seu segon en aquella expedició. Del metge d’aquella expedició al Broad Peak, en Jean Louis Etienne, que ha treballat molt en medicina de muntanya i medicina polar, en parlarem algun dia a la sèrie “Mestres de la Medicina de Muntanya”.

Fèiem la marxa d’aproximació plegats amb una diferència de poques hores. Al relat hi surten en Denis, un membre de l’altra expedició, i l’Os, que era el malnom d’un dels nostres expedicionaris, en Toni Torà i Borredà. Els sis membres de l’expedició teníem un nom en clau: Àguila, Castor, Falcó, Llop, Os i Toro per rigorós ordre alfabètic del nom en clau, per si havíem d’enviar notícies sense haver d’identificar ni dir-ho tot.

Es pot llegir el diari complet d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Diaris de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum 1980 

Diumenge 6 de Juliol. Paiju. 3.700 metres.

Som a Paiju; ahir no hi va haver diari per causa de força major. Servidor no podia més de gana i de cansament ni podia escriure sota la pluja.

Ahir etapa Askole, Korophon, Dumordo Txu La. O Jhula com escriuen per aquí.

NOTA: Txu La en balti vol dir pas del riu, o sigui, pont. Igual que en tibetà en que Txu és aigua, riu o llac i La vol dir pas, coll o porta. Pel que sembla el balti és una llengua derivada del tibetà. Per això dir Jhula Bridge, anglificant-ho, és com si diguèssin “el Pont del Puente” si fem servir llengües llatines. 

Podeu veure el film de l'expedició aquí. Entre els minuts 17 i 25 veureu el pas del riu Dumordo i les simpàtiques cabres.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Unes 9 hores de marxa. Arribem al pont cap a les 16 hores. L’Ós i un dels francesos, en Denis, havien fet via i han acabat de muntar el pont de mico per travessar el riu Dumordo una mica abans de que arribéssim. Ens posem tot seguit a anar passant els portadors, el material, les cabres i els expedicionaris de les dos expedicions. Tot plegat 248 viatges d’anada i altres tants per recollir corda i tornar a començar. La corda s’anava destensant i calia parar i tornar a tensar sovint. Els mosquetons d’alumini aguantaven 12 ò 15 viatges, però s’anaven segant i els havíem de canviar sovint abans de que es trenquèssin. A mitja feina, es va trencar la corda i un portador va caure al riu, uns 8 metres més avall. Era lligat, és clar, però així i tot la feina que vàrem tenir per treure’l. El riu té un corrent fort i 6 homes estirant no el podíem treure, mentre l’aigua i la corda l’ofegaven. Per fi, acostant-lo a la vora del riu, va poder sortir de l’aigua. L’aigua, per cert, baixa amb fúria de la gelera de Latok, que és allà mateix, i porta trossos de glaç viu. Total, només l’ensurt; un bon foc, roba seca i una manta.

   

Imatges. El pas del riu Dumordo o Dumordo Txu La aquell any de gràcia de 1980.

  

Imatges. L’any 1988, en una altra expedició al K-2, ja hi havia instal·lat un cable d’acer i una caixa per passar el riu. I uns homes que feien el manteniment i cobraven el peatge.

De resultes d’aixó, és clar, els demès portadors es van negar a passar. Volien anar a creuar més amunt on el riu és més estret, fent una marrada de dos dies que, es clar, volien cobrar. L’oficial d’enllaç i nosaltres vàrem acordar que d’acord, però que sortissin pitant que en 48 hores els volíem a l’altre banda. Com que plovia, el camí és aspre i difícil i per allà no hi hauria on aixoplugar-se, no semblava un bon pla. Al final, segons consell del shubidar, que va passar el primer de la segona tongada, reptant-los: “Qui seran els valents que em segueixin?”, es va refer el pont de mico amb dos cordes i van anar passant tots, seguint l’exemple del shubidar.

Es va acabar tot plegat passades les onze de la nit. Negra nit. Esgotats y amb les mans plenes de butllofes. A dormir de pet a recer d’unes pedres, amagats del plugim, sense sopar. Les que ho van passar pitjor van ser les pobres cabres, de cap per avall i lligades de potes al mosquetó. Els portadors, Deu n’hi do, també. Alguns resaven quan els encordàvem i n’hi havia molts que no gosaven deixar-se anar de la roca i el tema es resolia amb un contundent cop de peu al cul. Els expedicionaris, amb l’esperit d’aventura desbocat, no ens hem pogut queixar; nosaltres ens ho hem buscat.

Per cert, una de ben bona del més valent de l‘expedició que ens acompanya. I és que ja es diu que no es pot ser massa valent o t’arrisques a fer el ridícul. A Askole, cada expedició va comprar dos cabres; forma part del conveni amb els portadors, que tenen dret a menjar carn. Pels portadors hem de dur farina, arròs, sal, ghee, que és un oli de llavors industrial que venen per aquí i que no és un producte local, i per acabar un suplement per verdures locals que és el millor de tot. I una cabra per cada 30 homes. O sigui, 4 cabres amb poc futur entre les dos expedicions.

Nosaltres dúiem un portador per les nostres 2 cabres, que qui les mena no pot carregar pes. L’altra colla van decidir estalviar-se el portador i les menaven ells mateixos, ben lligades pel coll. Però en arribar a un dels mil rius en que t’has de mullar tant si com no, les cabres van decidir no continuar. El nostre portador, pastor habitual de cabres, va passar el riu, va estirar la corda des de l’altre banda i les cabres van acabar passant per no escanyar-se. Una mica cruel, però efectiu. La següent expedició, que no havia sigut testimoni de la manera clàssica de passar el riu amb les cabres, va arribar al riu i es va trobar amb el mateix problema. Les cabres no volien passar el riu nedant. El valent expedicionari, un homenàs, en un “A mi no em vingueu amb punyetes que aixó ho arreglo jo en un tres i no res”, se les va carregar a coll, agafant les vuit potes amb les seves manasses i cap a l’aigua. El riu baixava amb força, però al capdavall només arribava al genoll. Al mig del riu, un roc que es mou, relliscada i cabres i expedicionari a rodolons riu avall. Amb gran alarma de tothom, es va poder recuperar a l’expedicionari, sense més ferides que les de l’orgull, i a una de les cabres. L’altre cabra, més llesta, va sortir del riu més avall i va tirar muntanya amunt. Tota l’expedició vessant amunt darrera de la cabra. Les persones, però, no tresquem tan bé com les cabres i aviat es va fer fonedissa. Devia pensar que amb aquells humans tan estranys, millor no tenir-hi gaires tractes. Ja tenim als portadors de l’expedició a mitja ració de carn. Més negociacions i sobresou. Al capdavall el més barat acaba sortint car. El tip de riure de tots plegats va ser memorable, emprenyada inicial apart.

Aresta Leone al Cervino. Via Carrel.

No puc callar. Ho he de dir o rebento...

Avui, dia de la Verge d'Agost, fa 50 anys que dos xicots, de dinou i vint anys, sense experiència alpina, però amb molta il·lusió, van enfilar-se al cim del Cervino per l 'aresta Leone. 

Imatge. La cresta Leone en una fotografia actual. 

 

Imatges. El que en queda de les velles fotografies d'aquell dia. Eduard Mauri Paytubí i un servidor de vostés, Antoni Ricart de Mesones al cim del Cervíno sota la creu dedicada pels Pratum Bore Vallistornenc. Els cultivadors dels prats de Valtournanche. La creu i la inscripció encara hi són avui dia. Fixeu-vos en el material: o llana, o vellut o nylon. Botes de cuiro i guants de motorista. Motxila de cuiro i lona. Res de talabart; la corda lligada a la cintura. 

Dos llargues jornades de carretera amb un vell Volkswagen escarbat de segona, o cinquena mà, fins al peu de la muntanya. Sense autopistes, que no podíem pagar-les. Nit al camping de Cervinia-Breuil. Segona nit al Rifugio Duca degli Abruzzi - Oriondé. Sopar un plat de polenta. Tercera nit a la Capanna Carrel amb força mal de cap per l'altitud. L'endemà tocar cim després de sis hores d'ascensió. Els crits de les cordades italianes, més expressives que nosaltres, comunicant-s'ho tot i ressonant per crestes i roques -Recúpera corda!- o -Sasso!-. Els anglesos més callats. Al cim fer dos fotografies i avall. Primera aventura als Alps per uns barcelonins amb experiència només als Sots del Bac, Montserrat i Pedraforca.

Imatge. El guia Jean Antoine Carrel, de Breuil que va obrir aquesta ruta l'any 1856.

I perqué va ser l'aresta Leone, la via triada per aquella primera experiència alpina?

Per dos motius. Tots dos molt importants, però que ara, veterans de moltes ascensions i expedicions, potser ens farien somriure. Amb la nostra escassa experiència ens pensàvem que ens haviem de menjar el mon...

1.- L'aresta Leone era menys transitada i no trobaríem tants turistes. Potser no. Aquell dissabte, a l'aresta del Leone, èrem cinc cordades. Deu homes penjats de cordes. Dos cordades italianes, dos angleses i una cordada catalana. Per mandrosos vam sortir els darrers, però joves i valents, vam arribar els primers al cim. Aixó que consti en acta. "Stai forti, ragazzi" ens van dir els italians, uns vint-i-cinc anys més grans que nosaltres. De fet, sospito que en alguns passos, els veterans ens deixaven passar al devant a veure com ho resolíem els nanos joves. Així, una a una i sense atropellar a ningú, que èrem i som molt respectuosos, vam anar avançant a les cordades que ens precedien. Ja fèiem el segon ràpel de descens quan la primera cordada anglesa arribava al cim. Però com que no sé quantes cordades hi havia aquell dia a la via Hornli no puc dir quina ruta era la més transitada. Al cim no vam veure ningú.
2.- La ruta Carrel era més difícil, deien, que l'aresta Hornli, la clàssica i primera via d'ascensió de Whymper i la seva cordada. No ho sé, no he pujat mai per l'aresta Hornli, però diuen que l'aresta Leone té més complexitat.  

3.- Hi havia una tercera raó. Confessem-ho. Estalviar-nos el tren de Zermatt. Carregats com rucs sota el sol d'agost de Cervínia al Rifugio Duca degli Abbruzzi - L'Oriondé. Cinc hores a peu, que no es podia pujar amb el vell Llorenç VW, el nostre cotxe. Potser pagant algun local ens hauría portat, però aixó no entrava als nostres plans.

Nota i Pregunta 1. De fet no vam dormir a la Capanna Carrel. Hi havia massa gent pel nostre gust. Uns metres més amunt hi havia una vella i atrotinada cabana de fusta i allà vam esperar l'endemà. No trobo enlloc referència d'aquell altre refugi, però si que a les actuals fotografies aèries de la zona es pot veure, pocs metres per sobre de la Capanna Carrel, un replà, d'evident factura humana, sense cap resta de refugi. El devien desmuntar fa anys. Algú té referències d'aquella cabana anterior a l'actual RifugioCapanna Carrel?

Nota i Pregunta 2. Per cert, algú sap quins van ser els primers ascensionistes catalans de l'aresta del Leone al Matterhorn? Segurament va ser abans del 15 d'agost de 1971...

PULSIOXIMETRIA EN ALTITUD

Pels qui no estiguin al cas -els professionals poden saltar-se aquest paràgraf- el pulsioxímetre és un aparell electrònic que segons els canvis de color que té la punta d’un dit amb cada pulsació ens diu quina és la freqüència cardíaca i quant oxígen té la sang de la persona. Una dada molt important en altitud on, precisament, l’oxígen va escàs. Es basa en que la sang oxigenada té un color vermell brillant i la sang amb poc oxigen té un color fosc. Per això, un expert, veient el color de la sang ja sap la gravetat del problema. L’aparell mesura això sense haver de veure la sang.

Tantes vegades que hem fet servir els pulsioxímetres a muntanya des de fa trenta anys! Tantes vegades i tants problemes que han ajudat a sol·lucionar!

                                           

Imatge. El meu vell pulsioxímetre. Té 31 anys, ha vingut a una colla d'expedicions, i encara funciona perfectament.

Ja sabíem que el resultat no depèn del color de la pell i que funciona igual amb un xerpa que amb un escandinau. També sabíem que en persones sanes, els pulsioxímetres marquen que la sang de les  dones té  entre un 0,5 i un 1% mes d’oxígen.

https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

Tampoc nosaltres, que si que ens havíem adonat i publicat que dones i homes donem resultats diferents, no havíem parat esment en que la posició també compta. No sabíem que les diferències també depenen de la posició de la persona. Si es mira dret o assegut el resultat és més elevat que si la persona és ajaguda, independentment de si respira més o menys, del sexe, de l’edat ni de si està malalt o no ho està. 

Un estudi interessant, ben fàcil de fer i que aporta un coneixement nou a la medicina de muntanya seriosa. No em refereixo a millorar les capacitats competitives sinó a com tractar millor als malalts, als ferits i a entendre com es comporta el cos humà en altitud. Però s’havien d’haver fet moltes pulsioximetries amb esperit observador i haver-hi pensat abans per plantejar aquest estudi que inclou una exploració funcional respiratòria completa.

L’estudi és una mica com l’ou de Colom. Coneixeu la història, oi?

Tornant d’Amèrica, en un dinar d’homenatge, uns comensals li van dir que no tenia tant mèrit. Qualsevol podria haver arribat a les Índies si navegava cap allà. Dom Cristòfol els va reptar a posar un ou dret i que s’aguantés sol. Com que no s’en sortien els va mostrar com fer-ho. Picant la closca de l’ou contra la taula es va aguantar dret. Vaja mèrit, van contestar, això ho pot fer qualsevol. És clar, va dir el navegant, però cal pensar-hi, i vosaltres no ho heu fet. I tampoc ningú no havia pensat abans en anar a les Índies navegant cap a Ponent.  

Ningú s'havia adonat que el resultat varia segons la posició. De resultes d’aquest estudi, sempre que fem servir un pulsioxímetre en altitud, sigui per avaluar l’estat d’una persona o per prendre dades per un estudi, haurem de tenir present la posició del subjecte i fer-ho constar, perqué sinó les comparacions no tindran valor científic.

Afegeixo l’abstract perqué els interessats en l’article complet el puguin trobar als index medicus existents.