Translate

VOLER FER EL VALENT I ACABAR FENT EL RIDÍCOL

Aixó de voler fer l’homenet valent i acabar fent un paper d’estrassa o un ridícul estrepitós, és ben freqüent. Explicaré una anècdota que ens va fer riure molt.

No us posaré el nom del personatge, un alpinista famós pels seus descensos vertiginosos amb esquís, després d’ascensions de récord als anys setanta del segle passat. Una mica figura mediàtica, però bon company d’expedició. Ja fa molts anys que va morir en un accident de muntanya, igual que el seu segon en aquella expedició. Del metge d’aquella expedició al Broad Peak, en Jean Louis Etienne, que ha treballat molt en medicina de muntanya i medicina polar, en parlarem algun dia a la sèrie “Mestres de la Medicina de Muntanya”.

Fèiem la marxa d’aproximació plegats amb una diferència de poques hores. Al relat hi surten en Denis, un membre de l’altra expedició, i l’Os, que era el malnom d’un dels nostres expedicionaris, en Toni Torà i Borredà. Els sis membres de l’expedició teníem un nom en clau: Àguila, Castor, Falcó, Llop, Os i Toro per rigorós ordre alfabètic del nom en clau, per si havíem d’enviar notícies sense haver d’identificar ni dir-ho tot.

Es pot llegir el diari complet d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Diaris de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum 1980 

Diumenge 6 de Juliol. Paiju. 3.700 metres.

Som a Paiju; ahir no hi va haver diari per causa de força major. Servidor no podia més de gana i de cansament ni podia escriure sota la pluja.

Ahir etapa Askole, Korophon, Dumordo Txu La. O Jhula com escriuen per aquí.

NOTA: Txu La en balti vol dir pas del riu, o sigui, pont. Igual que en tibetà en que Txu és aigua, riu o llac i La vol dir pas, coll o porta. Pel que sembla el balti és una llengua derivada del tibetà. Per això dir Jhula Bridge, anglificant-ho, és com si diguèssin “el Pont del Puente” si fem servir llengües llatines. 

Podeu veure el film de l'expedició aquí. Entre els minuts 17 i 25 veureu el pas del riu Dumordo i les simpàtiques cabres.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Unes 9 hores de marxa. Arribem al pont cap a les 16 hores. L’Ós i un dels francesos, en Denis, havien fet via i han acabat de muntar el pont de mico per travessar el riu Dumordo una mica abans de que arribéssim. Ens posem tot seguit a anar passant els portadors, el material, les cabres i els expedicionaris de les dos expedicions. Tot plegat 248 viatges d’anada i altres tants per recollir corda i tornar a començar. La corda s’anava destensant i calia parar i tornar a tensar sovint. Els mosquetons d’alumini aguantaven 12 ò 15 viatges, però s’anaven segant i els havíem de canviar sovint abans de que es trenquèssin. A mitja feina, es va trencar la corda i un portador va caure al riu, uns 8 metres més avall. Era lligat, és clar, però així i tot la feina que vàrem tenir per treure’l. El riu té un corrent fort i 6 homes estirant no el podíem treure, mentre l’aigua i la corda l’ofegaven. Per fi, acostant-lo a la vora del riu, va poder sortir de l’aigua. L’aigua, per cert, baixa amb fúria de la gelera de Latok, que és allà mateix, i porta trossos de glaç viu. Total, només l’ensurt; un bon foc, roba seca i una manta seques.

   



Imatges. El pas del riu Dumordo o Dumordo Txu La aquell any de gràcia de 1980.

  


Imatges. L’any 1988, en una altra expedició al K-2, ja hi havia instal·lat un cable d’acer i una caixa per passar el riu. I uns homes que feien el manteniment i cobraven el peatge.

De resultes d’aixó, és clar, els demès portadors es van negar a passar. Volien anar a creuar més amunt on el riu és més estret, fent una marrada de dos dies que, es clar, volien cobrar. L’oficial d’enllaç i nosaltres vàrem acordar que d’acord, però que sortissin pitant que en 48 hores els volíem a l’altre banda. Com que plovia, el camí és aspre i difícil i per allà no hi hauria on aixoplugar-se, no semblava un bon pla. Al final, segons consell del shubidar, que va passar el primer de la segona tongada, reptant-los: “Qui seran els valents que em segueixin?”, es va refer el pont de mico amb dos cordes i van anar passant tots, seguint l’exemple del shubidar.

Es va acabar tot plegat passades les onze de la nit. Negra nit. Esgotats y amb les mans plenes de butllofes. A dormir de pet a recer d’unes pedres, amagats del plugim, sense sopar. Les que ho van passar pitjor van ser les pobres cabres, de cap per avall i lligades de potes al mosquetó. Els portadors, Deu n’hi do, també. Alguns resaven quan els encordàvem i n’hi havia molts que no gosaven deixar-se anar de la roca i el tema es resolia amb un contundent cop de peu al cul. Els expedicionaris, amb l’esperit d’aventura desbocat, no ens hem pogut queixar; nosaltres ens ho hem buscat.

Per cert, una de ben bona del més valent de l‘expedició que ens acompanya. I és que ja es diu que no es pot ser massa valent o t’arrisques a fer el ridícul. A Askole, cada expedició va comprar dos cabres; forma part del conveni amb els portadors, que tenen dret a menjar carn. Pels portadors hem de dur farina, arròs, sal, ghee, que és un oli de llavors industrial que venen per aquí i que no és un producte local, i per acabar un suplement per verdures locals que és el millor de tot. I una cabra per cada 30 homes. O sigui, 4 cabres amb poc futur entre les dos expedicions.

Nosaltres dúiem un portador per les nostres 2 cabres, que qui les mena no pot carregar pes. L’altra colla van decidir estalviar-se el portador i les menaven ells mateixos, ben lligades pel coll. Però en arribar a un dels mil rius en que t’has de mullar tant si com no, les cabres van decidir no continuar. El nostre portador, pastor habitual de cabres, va passar el riu, va estirar la corda des de l’altre banda i les cabres van acabar passant per no escanyar-se. Una mica cruel, però efectiu. La següent expedició, que no havia sigut testimoni de la manera clàssica de passar el riu amb les cabres, va arribar al riu i es va trobar amb el mateix problema. Les cabres no volien passar el riu nedant. El valent expedicionari, un homenàs, en un “A mi no em vingueu amb punyetes que aixó ho arreglo jo en un tres i no res”, se les va carregar a coll, agafant les vuit potes amb les seves manasses i cap a l’aigua. El riu baixava amb força, però al capdavall només arribava al genoll. Al mig del riu, un roc que es mou, relliscada i cabres i expedicionari a rodolons riu avall. Amb gran alarma de tothom, es va poder recuperar a l’expedicionari, sense més ferides que les de l’orgull, i a una de les cabres. L’altre cabra, més llesta, va sortir del riu més avall i va tirar muntanya amunt. Tota l’expedició vessant amunt darrera de la cabra. Les persones, però, no tresquem tan bé com les cabres i aviat es va fer fonedissa. Devia pensar que amb aquells humans tan estranys, millor no tenir-hi gaires tractes. Ja tenim als portadors de l’expedició a mitja ració de carn. Més negociacions i sobresou. Al capdavall el més barat acaba sortint car. El tip de riure de tots plegats va ser memorable, emprenyada inicial apart.


Etiquetes: , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.






Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat