Translate

HIPÒXIA D'ALTITUD. UN PROBLEMA COMPLEX


 
Avui comento aquest article de revisió. És una mica antic, però és el primer, que jo recordi, que esmentava el paper d’algunes proteïnes en l’aparició i evolució de les diverses formes de les malalties degudes a l’altitud.
 
L’article, exhaustiu i molt ben documentat, també relaciona la hipòxia de l’altitud amb les situacions d’hipòxia que poden produir altres malalties. En el fons, em sembla que la hipòxia de la gran altitud és un pretext per descriure amb pèls i senyals la resposta humana a la hipòxia en general.
 
Els primers a descriure aquestes malalties van ser metges que, treballant en altitud, havien d’assistir persones amb formes diferents d’emmalaltir de les que es trobaven al pla. Unes generacions i no poques investigacions després els metges assistencials ja podiem diferenciar el Mal Agut de Muntanya, l’Edema Pulmonar d’Altitud, l’Edema Cerebral d’Altitud, la Malaltia de Monge o Mal Crónic d’Altitud, el Mal Subagut d’Altitud i altres trastons menors. Els metges assistencials ja sabíem el que es pot saber mirant als malalts. Poc a poc, el relleu el van anar agafant els fisiòlegs. Van ser temps d’estudis i de proves; es van anar aclarint els mecanismes l’aclimatació, perqué unes persones s’aclimaten bé i altres enmalalteixen i la importància  d’hormones i dels equilibris nerviosos i vasculars. Els farmacòlegs també hi van aportar la seva part com els tractaments amb acetazolamida, nifedipina o els inhibidors de les fosfodiesterases.
 
Avançant en el coneixement, ja a principis del segle XXI, quedava clar que molècules, enzims i proteínes jugaven un paper clau ens els delicats equilibris entre enmalaltir o sobreviure a l’altitud.
 
Aquí ha entrat la proteinòmica. Confesso que, metge assistencial de tota la vida, l’estudi de les proteïnes i de les seves funcions em supera àmpliament. Queda per biòlegs i especialistes de laboratori, que jo no hi arribo. Però això no treu que reconegui que l’any 2003 aquests savis indis ja ho van saber veure i fer un repàs exhaustiu (19 pàgines!) de la fisiologia humana front a la hipòxia de l’altitud, les malalties que pot provocar i les molècules implicades.
 
Al principi he posat la referència per si algú vol llegir l’article complet; el trobareu a la xarxa en obert. Ho recomano mot als qui vulguin comprendre les interrelacions entre els mecanismes de l'aclimatació. A continuació afegeixo el resum de l’article de revisió.
 
Conclusions.  La hipòxia de l’altitud produeix una sèrie de respostes a diferents nivells de l’organisme. A nivell respiratori augmenta la ventilació alveolar que implica interacció dels quimioceptors, dels centres de control respiratori medul·lars, dels músculs respiratoris i del sistema ventilatori pulmonar; a nivell dels teixits hi ha vasoconstrictió pulmonar hipòxica, optimitzant així el flux sanguini als teixits alveolars. Als vasos coronaris i cerebrals hi ha vasodilació per augmentar la perfusió de la sang als teixits privats d’oxígen. A nivell cel·lular hi ha una regulació a la baixa de la tasa metabòlica, alliberament de neurotransmissors per part del glomus carotidi, secreció d’eritropoietina per part de cèl·lules renals i hepàtiques i alliberament de factors de creixement vascular per part de cèl·lules parenquimatoses a molts teixits, augment del calci intracel·lular, obertura dels canals K+ a les cèl·lules nervioses, activació de diversos gens implicats en l'eritropoiesi, l'angiogènesi, la remodelació de teixits, l'alliberament de neurotransmissors i canvis del metabolisme de la glucosa mitjançant l'activació de factors de transcripció. En resposta a la hipòxia de gran altitud hi ha una complexa interacció de totes aquestes vies bioquímiques que causen canvis a nivell fisiològic, cel·lular i molecular. Els mecanismes cel·lulars i moleculars de molts d’aquests canvis de l’aclimatació encara no son del tot coneguts. A més a més d’aquesta complexa interacció dels diferents mecanismes fisiològics, també hi ha la possibilitat de que polimorfismes genètics adaptatius permetin certa variabilitat en la resposta a l’ambient hipòxic. L'elaboració de perfils d'expressió genètica i la proteòmica milloraran encara més la nostra comprensió d'aquestes interaccions. Potser ja som a prop  de conèixer la precisa combinació de factors genètics i de proteïnes que faci llum al problema de qué passa amb l’estrés hipòxic de l’altitud i qui s’adaptarà bé a l’altitud. A més, els coneixements adquirits en l'àrea de la medicina de muntanya poden tenir correlacions en els camps biomèdics que impliquin situacions hipòxiques com l'oncologia, l'embriógènesi, els trastorns cardiopulmonars i viceversa.
 
Etiquetes: , , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu