OFEGANT-SE A LA MUNTANYA. EDEMA PULMONAR D'ALTITUD O NO?

ALTRES INSUFICIÈNCIES RESPIRATÒRIES EN ALTITUD

 
 

Hem vist i hem assumit que no sempre que una persona té sensació d’ofec en altitud es tracta d’un Edema Pulmonar d’Altitud. Hem vist que hi pot haver altres problemes en altitud que provoquen ofec. L’ofec, ofegar-se, és un símptoma que els metges anomenem Dispnea, que vol dir el mateix, però en grec antic. Diguem-ho diferent, tant l’EPA, com les pneumònies, com molts altres trastorns, comencen per dispnea. També ho podriem anomenar, amb limitacions perqué no significa exactament el mateix, Insuficiència Respiratòria.
Hi ha molts relats, investigacions i llibres dedicats a la trombosi i a l’alta muntanya. 
La coagulació de la sang és una d’aquelles propietats humanes que més demostren la importància de l’equilibri en tot plegat. No hi ha res que sigui ni bo ni dolent per si sol; tot pot ser bo en la seva justa mesura i pot ser dolent o per poc o per massa. Si la sang coagula poc, qualsevol ferideta pot fer una hemorràgia. Si la sang coagula massa, unes hores d’immobilitat poden provocar una trombosi. Tot desequilibri és prou dolent. Ni massa ni massa poc.
El tema de la coagulació de la sang en altitud és un tema prou desconegut pels alpinistes. Tothom coneix el Mal Agut de Muntanya que molts han tingut alguna vegada i també els Edemes Pulmonar i Cerebral d’Altitud, les malalties més temibles a l’alta muntanya. Però n’hi ha moltes més. Unes d’elles son la trombosi i la seva parenta l’embòlia pulmonar, presumptes responsables de moltes morts a gran altitud. 
La trombosi, significa que la sang es coagula dins dels vasos sanguinis, especialment a les venes que tenen un fluxe sanguini més lent i mes superficial, per tant més fredes, que les artèries. Que passa si hi ha coàguls dins dels vasos sanguinis? Que es desplacen amb el fluxe. Si és una artèria, cosa poc freqüent, els coàguls s’acaben acumulant al final de l’artèria i obstrueixen la circulació d’una má, d’un peu o del cervell. Molt greu. De fet, sovint passa en casos de congelacions greus, tot i que no passa en les congelacions superficials.
I que passa si els coàguls apareixen i es desplacen en una vena? Que seguint el corrent de la sang acaben als pulmons obstruïnt els capil·lars que porten la sang a oxigenar-se. També molt greu. Especialment greu en altitud on l’oxígen és un bé molt escàs. Les trombosis venoses son la causa dels gravíssims tromboembolismes pulmonars (TEP), que poden provocar insuficiència respiratòria greu i, fins i tot, la mort sobtada.
A l’alta muntanya hi ha una colla de factors que faciliten l’aparició de trombosis venoses.
• L’augment dels glòbuls rojos que és l’evolució normal de l’aclimatació. Molts pensen que la sang amb més glòbuls rojos augmenta la seva viscositat i per tant facilita l’aparició de trombosi. Malgrat tot, hi ha estudis que mostren que en un laboratori, l’augment de glòbuls rojos no augmenta la viscositat de la sang. O sigui que potser els glòbuls rojos són el factor més cridaner, però potser no són el factor principal.
•  La deshidratació, que provoca major concentració fa més espessa la sang. Freqüent a l’alta muntanya, per la dificultat d’obtenir l’aigua necessària.
•  Immobilització prolongada. Per mal temps, espai reduït dins les tendes, bivacs, etc.
• Fred. Apart dels problemes d’hipotèrmia o de congelacions, la lluita contra el fred provoca vasoconstricció, reduïnt el diàmetre de les venes i les artèries, enlentint la circulació i facilitant la formació de coàguls.
Tots aquests factors, en major o menor grau, i més si van junts, faciliten l’aparició de trombosi i dels seus derivats.
Us explicaré un cas viscut a l’Hospital Universitari de Bellvitge ja fa uns anys. Com que és l’hospital d’alta tecnologia més proper a l’aeroport de Barcelona és relativament freqüent que arribin persones evacuades d’arreu del mon.
Va arribar un home jove, evacuat en helicòpter d’un campament d’altitud d’una expedició a l’Himàlaia per insuficiència respiratòria. Diagnosticat inicialment d’Edema Pulmonar d’Altitud va ser evacuat en helicòpter a Kathmandu. Com que en perdre altitud no va millorar gaire es va repatriar i, arribat a l’aeroport, es va traslladar al nostre hospital.
No em faré pesat amb els símptomes i les proves practicades; només diré el diagnòstic final: Trombosi venosa a la cuixa dreta i tromboembolisme pulmonar (TEP). Amb el tractament adequat va millorar ràpidament i en poques setmanes tornava a escalar al Pirineu. 
Aquest no és un cas estrany. Una persona aclimatada que es troba immobilitzada en un campament d’altitud per mal temps amb dificultat per hidratar-se adequadament té molts números per la rifa de trombosi. 

 

Imatge. Rapelant la paret del Txang-La a l’Everest entre boirines.
Cal dir aquí tres coses: La primera és que  l’home va tenir molta sort de no morir el primer dia: no només per haver de viure en altitud amb una part dels pulmons sense circulació, sinó perqué el TEP segur que va augmentar la sobrecàrrega cardíaca dreta que ja és elevada en altitud. La segona és que el tractament anticoagulant no s’hauria pogut fer a l’expedició encara que s’hagués pogut fer el diagnòstic. La tercera és que, lamentablement, aquell xicot va morir escalant al Pedraforca pocs mesos després pel que no es va poder seguir l’evolució durant més temps.
Hi ha més casos, com el d’un company, metge i muntanyenc, mort en altitud amb uns símptomes suggestius de tromboembolisme pulmonar. I molts altres.
Com que el tema és molt seriós i no gaire tractat, torno a recomanar aquest llibre i pàgina web, dedicats a les trombosis i l’altitud.

 
https://www.recercasantpau.cat/es/destacats-home/la-alta-montana-y-la-investigacion-se-unen-para-hacer-frente-a-la-trombosis/ 

 

 

REFLEXIONS PROP D’UN CIM ATAPEÏT D’UN ENAMORAT DE LES MUNTANYES.

 

TÍTOLS:

REFLEXIONS PROP D’UN CIM ATAPEÏT D’UN ENAMORAT DE LES MUNTANYES.
O BÉ
LES MUNTANYES AL COR. LES MUNTANYES AL CAP. LES MUNTANYES A LA PANXA.
O BÉ
LES MUNTANYES PER RIURE O PER PLORAR

Com és que hi ha tanta gent? Fa quaranta anys, venia per aquí tot sol. Millor m’espero. O potser giro cua avall.
Escrivim o diguem el que diguem, sempre hi ha qui trobi un però. El que els britànics en diuen: “you are right, but…” i aleshores és quan arriba el però. “Tot aixó que dius és molt bonic i és veritat, però jo una vegada… etc”. Sempre hi pot a ver  un peró.
Les muntanyes poden ser al cor pels més romàntics, també poden ser al cap dels més cerebrals i a diverses vísceres segons com ho visqui cadascú o cadascuna.
Captivadores muntanyes nascudes del caos primigeni. Grandiositat i bellesa en estat pur. Grans espais d’aire net, on veure i contemplar el paisatge. On viure intensament des de dalt l’anar passant  de la vida. Muntanyes robadores de l’amor i acaparadores de totes les mirades. Ascensions memorables, campaments base acollidors com dolça mare. Companys d’expedicions, en qui confiar, més segurs que les parets. Llargues setmanes de travesses a peu per valls i poblats remots. Colls i cims, boscos i glaceres. Muntanyencs de cor pur incapaços de traició. Sortides de sol esplendoroses i postes de sol musicals com un concert amb ball de núvols sobre la plana… Tantes i tantes vivències i tants i tants llibres i records… Tants viatgers, poetes i escriptors, ens han deixat pàgines inoblidables sobre les muntanyes… les muntanyes al cor.
Tot molt bonic i molt poètic, peró a la muntanya hi ha de tot. Fins aquí. S’ha acabat el romanticisme…
  

També hi ha altres formes de veure-ho. Hi ha, sempre hi ha hagut, alpinistes dones i alpinistes homes, que posen la seva bandera al cim d’una muntanya, alpinistes vegetarians, alpinistes cecs, alpinistes bíblics que cercaven l’arca de Noé. Papes, sants i presidents alpinistes, alpinistes pacifistes, alpinistes reclutats a la força en zones de combat (Mireu el film “Les etoiles de midi” amb uns alpinistes francesos de la resistència amb un presoner alemany als Alps).

https://www.maldemuntanya.cat/2021/04/cinema-de-muntanya-les-etoiles-de-midi.html, 

Per no parlar d'alpinistes feixistes saludant amb el braç aixecat el seu èxit i altres alpinistes saludant amb el puny clos, alpinistes nacionalistes amb totes les banderes del món, alpinistes tolerants, alpinistes puristes i alpinistes talibans de la ortodòxia. N’hi ha que son coixos, trasplantats de cor o de pulmó. N’hi ha llestos com una fura o més curts que la cua d’un conill. Alpinistes catedràtics de física quàntica i també els que no saben ni llegir ni escriure. També hi ha banderes de tots els colors a totes les serralades del món i autèntiques cues de turistes d’altitud delerosos de pujar-hi unes quantes més. 

Imatge de l’ascensió (o conquesta) de l’Elbruz (5.642 m) l’any 1942 per part de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial.

 
 
Imatge. Celebració a 8.200 metres de l’admisió d’un nou membre al Partit Comunista Xinés durant l’Expedició xinesa a l’Everest de 1975. 

També hi ha portadors en vaga, expedicions que abandonen a un portador malalt o a un company impossibilitat per seguir amb el seu objectiu. Mesquinesa, egoïsme i roindat.
Com deia Settembrini, el protagonista de "La muntanya mágica" de Thomas Mann, reclós en un balneari dels Alps suissos “La no política no existeix. Tot és política”. Les muntanyes, espais de llibertat i d’emancipació dels pobles i de les persones unes vegades, i d’opressió altres vegades. Pensem en l’ocupació del Tibet o en les guerres indopakistaneses del Kaixmir. L’aigua és un bé molt preuat i les fonts dels grans rius que baixen de les muntanyes, motius de guerres i de conquestes. Pensem també en les desigualtats que posen en evidència les expedicions: oficials d’enllaç gubernamentals, que ho fan pel sou i pel curriculum, però que no saben res de muntanya, que no fan ni un brot i els seus portadors obligats a servir-los després de fer la seva feina, portadors veterans que lloguen la seva càrrega a nens i els hi paguen només una part. O en els sis portadors executats per insubodinació per ordre del cap d’aquella expedició británica a una muntanya africana a primers del segle XIX; és clar que, com que els havia comprat a uns traficants d’esclaus i eren seus… Poder i prepotència.
https://www.maldemuntanya.cat/2021/07/treball-infantil-en-expedicio.html
https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/experiencies-amb-portadors-en.html

   

Imatges. Bitllets de curs legal de dòlars neocelandesos amb l’efigie d’Edmund Hillary i l’Everest, dòlars canadencs amb les Rocky Mountains i una moneda eslovena de 50 cèntims d'euro amb la silueta del Triglav. El Triglav amb 2.864 metres d'altitud és la muntanya més elevada d'Eslovènia i dels Alps Julians. 

Amb la professionalització hi ha més diners en joc i, per tant, interessos. Hi ha agències tramposes que publiquen ascensions fulgurants amb métodes no contrastats (Veieu el xenó). Demostrat está que l’utilització de drogues estimulants a refugis i campaments és més elevada com més difícil és l’ascensió que es preveu. Hi ha segells, monedes i bitllets amb efigies de muntanyes o les cares dels alpinistes més coneguts per les seves gestes. Hi ha negoci, hi ha fronteres i hi ha política. Hi ha molts diners i hi ha molta pobresa. Hi ha moltes grandeses i heroïsme però també hi ha misèries morals, egoisme i roindat. 
Entre els humans hi ha de tot. Cadascú reacciona a les diferents situacions segons les seves tendències i les seves capacitats. Qui ho veu amb el cor i qui reaciona amb el cap. O amb una barreja dels dos. Afortunadament, també hi ha qui reacciona amb el cap i el cor alhora. 
Aquella cançó deia: “Senyor, digueu-me perqué, si sóc tan avall, sento coses tan altes”. Davant del dilema irresoluble, entre el que es voldria i la crua realitat, entre el cap i el cor, una bona sortida és l’humor. Tenir la capacitat, sense ofendre ningú, de riure’s de tot i de tothom. De saber trobar aquell punt còmic a cada situació que permeti mantenir ben alta la moral i la sensació d’estar una mica per sobre de les adversitats, que és el privilegi dels qui tenen sentit de l’humor. 
En Xavier Lamas Miralles era un metge i alpinista que va morir a la vall de Rongbuk, al peu de l’Everest, l’any 1995. Amb el seu sentit de l’observació humorística va il·lustrar el llibre de Ricard Fernàndez Molinet “Que bonica és la Muntanya”.

    

      

Com va dir el clàssic: “Quan fas un pèndol penjant d’una corda de 40 metres, tranquilitza molt saber que a l’altre cap de la corda hi ha un bon amic”. W.E. Bowman a “The ascent of Rum Doodle”, 1956. Publicat en castellà amb el títol “Al asalto del Khili-Khili”. La millor parodia mai escrita dels libres d’expedicions. Una riallada a cada página. Memorable.
Podeu trobar alguns capítols traduïts al català en aquest bloc sota els títols “Els més alts cims de l’humor”. Per exemple aquest:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/els-mes-alts-cims-de-lhumor-entrega-xiii.html

 

Resumint: bé está si us agrada la muntanya però no ens flipem que, com totes les monedes per valuoses que siguin, té una cara i té una creu.

AL·LUCINACIONS EN ALTITUD

EXPERIÈNCIES D’UN VUITMILISTA.

Somiar truites o convertir els desitjos (i les necessitats) en realitats irreals.

Un dels darrers articles d’aquesta web explorava les presències irreals sentides per alpinistes en altitud i es comentava que aquestes presències, etiquetades per molts metges de trastorns psiquiàtrics o de brots psicòtics, potser s’havien de valorar més com un somni o desig, que com una malaltia o trastorn. Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Debat obert.

https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html

Com que també es parlava de l’espectre de Brocken l’Òscar Cadiach ens envia una fotografia seva feta en un campament d’altitud a l’Ama Dablam amb l’espectre de Brocken ben visible.

També ens envia algunes de les seves vivències en expedicions sobre el tema.

 

Escriu l’Òscar:

Anton totalment d’acord! 

La presència irreal dona un estat de serenor, de calma, de benevolença. Tal com dius. En el cas de l’episodi del Nanga Parbat de 1984, res de patiment al límit; només el patiment físic, d’estar arribant al cim, que ja es bastant. La presència no agreujava aquella situació, sinó que alleugeria el cervell, immers en l’esforç, la hipoxia, la càrrega mental de pujar i després haver de baixar, la manca d’oxigen… Tot aixó existia igualment, pero aportava pau, seguretat i benestar en un entorn d’incertesa. Poc després en arribar al cim van desaparèixer les sensacions. Potser, el que abans em semblava impossible i inimaginable, en fer-se realitat, aquelles sensacions ja no eren necessàries. Tot i que quedava la baixada va desaparèixer aquest brot “psicótic” com dieu. 

He tingut altres episodis d’al·lucinacions no de presència d’una figura pero si d’afectacions del meu cervell. 

A veure si m’explico bé. L’any 2009, immers en un intent en solitari de 7 dies al Kangchejunga, de 8.586 metres d’altitud, al C3 a 7.300m vaig tenir aquesta afectació que explico: 

Comencem pel context. Va ser produida per manca de ventilació de la tenda? O per hidratació i alimentació insuficients? O per estar ajagut, dins la tenda, on s’havia format un iglú per fora i un taüt per dins, sense posibilitat de sortir i baixar a camps inferiors o al Campament Base destruits per l’huracà amb grans inundacions al Golf de Bengala (Bangla Desh) relativament aprop del Kangchenjunga (uns 300 km) dels 3 darrers dies. La tenda va quedar colgada com un iglú per la neu i les ventades i folrada per dins de la humitat gelada de la meva escalfor que s’anava fonent sota la meva esquena. 

En aquells dies tancat vaig patir al·lucinacions de menjar i de beguda. Em racionava el gas, el menjar i el beure. A més a més estava limitat pel vent que ja m’havia destrossat les dos cremalleres de la porta de la tenda. La porta només s’aguantava per una meitat oberta; per allá havia de passar la única cassola que tenia per agafar neu, cuinar i fer les necessitats. La tenda s’anava omplint de neu. Vaig començar a explicar-ho en autovideo… pero vaig desistir ràpidament en pensar que no em trobarien mai soterrat sota la neu i, encara menys, la càmera de filmar. 

Aquests brots “psicótics”, o de pànic, del meu cervell eren al·lucinacions sobre el menjar i la beguda, doncs estava relativament bé fisicament. Eren diferents de les presències que explicàvem abans. Restava presoner dins del meu propi refugi i per aguantar les darreres 72 hores sense cobertura satèlit ni walqui talki… per transcòrrer les hores tan sols vaig poder lluitar proveint el meu cervell, amb tot detall, de projectes que jo pretenia fer després, si en sortia viu d’aquella. 

Com així va ser. Després de la 6ena nit, el 7eté dia va nèixer quiet, en calma i, el més important, sense neu tova. Tot endurit. 

Vaig poder descendir amb els crampons en línia recta enmig dels camps de neu i esquerdes doncs les condicions eren perfectes tot i que els camps inferiors 2 i 1, així com el CB, estaven destruits pels efectes del huracà. 

Una cosa similar va passar l’any 1992 al Broad Peak per la Xina; també sobre l’alimentació. Aquesta vegada no estava sol, pero si que hi va haver un episodi d’al·lucinacions en poder quedar soterrats sota la neu… 

Però si de cas, ho explico un altre dia. 

Salut i Sempre Amunt! 

 

Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Sense que pretenguem sentar càtedra definitiva. Molts psicòlegs afirmen que els somnis de la nit son una forma de reequilibrar la nostra malmesa psicologia per la lluita contra la crua realitat de cada dia. En aquests llargs dies,  immobilitzat en un campament d’altura, es passen moltes hores en que el subjecte no està ni  dormint ni despert, sinó en un estat intermedi entre el son i la vigilia. Pregunta: és estrany que un somii sense dormir i que tregui la neu de la tenda sense despertar-se?

Aquests tipus d’al·lucinacions són realment un trastorn o un recurs psicològic d’un cervell estressat per reequilibrar-se sense entrar en pànic o en depressió? Debat obert.

 

LA VIDA CORRE PER LES TEVES VENES

LES TROMBOSIS EN ALTITUD. UN MAL POC CONEGUT

Un llibre que no és fàcil de trobar però del tot recomanable pels interessats en l’altitud i la forma com pot afectar a la salut.

És recomanable per dos motius.

Per una banda els relats de 14 vuitmilistes de les seves ascensions. Catorze alpinistes, catorze vuitmils, catorze relats. Un per cada un. I el pròleg de Sebastián Álvaro. Literatura de muntanya, que es llegeix com si fos un conte, però que és intensament viscuda.

Hi ha, però, un segon motiu per recomanar-lo. La primera part, escrita per José Manuel Soria, doctorat en genètica humana, alpinista i investigador entusiasta de l’aclimatació i dels trastorns d’altitud. Aquí anem.

Aquest capítol és una àmplia, però concisa, explicació dels trastorns de la coagulació de la sang en relació a l’altitud.

La coagulació de la sang és una d’aquelles propietats humanes que més demostren la importància de l’equilibri en tot plegat. No hi ha ni bo ni dolent; tot pot ser bo en la seva justa mesura i pot ser dolent o per poc o per massa. Si la sang coagula poc, qualsevol ferida pot fer una hemorràgia. Si la sang coagula massa, unes hores d’immobilitat poden provocar una trombosi. Tot desequilibri és prou dolent. Ni massa ni massa poc.

El tema de la coagulació de la sang en altitud és un tema prou desconegut pels alpinistes. Tothom coneix el Mal Agut de Muntanya que molts han tingut alguna vegada i els Edemes Pulmonar i Cerebral d’Altitud, les malalties més temibles de l’altitud. Però n’hi ha moltes més. Unes d’elles son la trombosi i l’embòlia pulmonar, la seva parenta, presumptes responsables de moltes morts a gran altitud.

Us explicaré un cas viscut a l’Hospital Universitari de Bellvitge ja fa uns anys. Com que és l’hospital d’alta tecnologia més proper a l’aeroport de Barcelona era relativament freqüent que arribessin persones evacuades d’arreu del mon.

Va arribar un home jove, evacuat en helicòpter d’un campament d’altitud d’una expedició a l’Himàlaia per insuficiència respiratòria. Diagnosticat inicialment d’Edema Pulmonar d’Altitud va ser evacuat en helicòpter a Kathmandu. Com que en perdre altitud no va millorar gaire es va repatriar i arribat a l’aeroport es va traslladar al nostre hospital.

No em faré pesat amb els símptomes i les proves practicades; només diré el diagnòstic final: Trombosi venosa a la cuixa dreta i tromboembolisme pulmonar. Amb el tractament adequat va millorar ràpidament i en poques setmanes tornava a escalar al Pirineu.

Aquest no és un cas estrany. Una persona aclimatada que es troba immobilitzada en un campament d’altitud per mal temps amb dificultat per hidratar-se adequadament té molts números per la rifa de trombosi.

Cal dir aquí dos coses: La primera és que aquell tractament no s’hauria pogut fer a l’expedició encara que s’hagués fet el diagnòstic. La segona és que, lamentablement, aquell xicot va morir escalant al Pedraforca pocs mesos després pel que no es va poder seguir l’evolució durant més temps.

Hi ha més casos, com el d’un company, metge i muntanyenc, mort en altitud amb uns símptomes suggestius de tromboembolisme pulmonar. I molts altres.

Aquest llibre pot servir per aixecar la llebre i millorar la vigilància i el coneixement dels trastorns de la coagulació que, quan donen problemes en altitud, gairebé sempre son per excés.

 

 

 

PRESÈNCIES IRREALS EN ALTITUD

EFECTES ÒPTICS, AL·LUCINACIONS D’UN CERVELL MALALT O ACOMPANYANTS AMISTOSOS I PROTECTORS?

Un avís. Aquest no és només un escrit científic. Es comenten situacions, no sempre raonables i es fan hipòtesis que no estàn demostrades. El métode científic és una bona eina per entendre i explicar la realitat que ens envolta, però té la limitació de que no ens permet avançar per zones desconegudes. Aleshores la capacitat humana d’imaginar altres hipòtesis ens permet fer passes endavant cap a zones que potser demostrarem més endavant. O potser no. Si la hipòtesi no era certa, potser el camí serà un altre, però almenys haurem aprés que el camí no era aquell i podrem buscar per altra banda.

La realitat és que recollint diversos relats i experiències d’alpinistes en altitud es troben imaginacions, anhels, al·lucinacions malaltisses, efectes òptics i diverses classes d’històries difícils de classificar.

Els relats i contes sobre presències irreals a la muntanya tenen una llarga història; des de la crònica del rei Pere el Gran de Catalunya amb el drac del Canigó del segle XIII fins als monstres i éssers fabulosos de les llegendes del Pirineu que han arribat fins nosaltres. Des d’aleshores ha plogut molt. Rius i rieres s’han emportat bona part d’aquella boira que embolcallava un lloc inhòspit com eren (i són) les muntanyes. Pels humans d’avui, els minairons, les goges, els gegants al cel i les dones d’aigua ja només sòn vestigis poetics i folclòrics, rondalles a la vora del foc i font d’inspiració per literats i artistes. Avui ja sabem que si uns ulls grocs ens miren desde la foscor, és més fàcil que sigui un reflexe estrany o un tímid llop, que un pervers bruixot.

Imatge pública. L’espectre de Brocken. La pròpia ombra projectada als núvols amb el sol més baix. És un efecte òptic bellíssim i, encara que en diguem espectre, no té gaire a veure amb el tema que tractem aquí. Avui en dia ja sabem que no és l’ombra d’un gegant al cel sinó la d’un humà a la terra.

Imatge. Dibuix d’Isabel Ricart de Mesones pel llibre “Qomolangma. Assalt a l’Everest”. Editorial Onda. Barcelona. 1987. Relat d’un episodi al Camp IV (7.050m) de l’Everest l’any 1983.

Ja ningú s’esvera per veure un gegant envoltat de colors al cel. Té una explicació.

Però, tota la boira i la incertesa de les muntanyes s’ha esvaït? Potser no tota.

Pot semblar una cosa estranya, però hi ha una pila de relats d’expedicionaris experts que expliquen situacions en que han sentit presències irreals. En una conversa amb un conegut vuitmilista europeu ens va explicar el següent: baixava al límit de les seves forces d’un vuitmil, quan ja l’expedició, sense esperança de trobar-lo viu, s’havia retirat. Explicava que sense suministres, mort de cansament, de gana i de set, sentia la presència d’una noia que l’esperava amb una gran gerra de cervesa fresca després de cada ressalt de roca o de cada sèrac que li tapava la vista. Al final, arribat a la vall, el van recollir uns pastors pakistanesos. Descansat i assaciat no va sentir més la presència de la noia ni la gerra de cervesa. Es pot pensar que aquella noia i la seva gerra van ajudar a mantenir l’esperança de sortir d’aquella situació tan dura, tan perillosa i ben conscient de ser-ho.

A l’entrada sobre els trastorns del mal de muntanya del dia 12 de desembre de 2025, l’Òscar Cadiach explica un episodi, durant l’ascensió al Nanga Parbat l’any 1984 en que sentia que el seguia la presència d’algú que ell ja sabia que no hi era. N’era ben conscient de que no veia a ningú, però notava aquella presència.

El relat de l’Òscar:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html

Amablement, el Dr. Eduardo Garrido, després de llegir aquell relat, ens envia aquest article que va publicar, junt amb la Dra. Katharina Hüfner, psiquiatra a l’hospital d’Innsbruck, en que es comenta la història d’un alpinista professional, veterà d’expedicions, baixant del cim del Gasherbrum 1 o Hidden Peak, de 8.068 metres d’altitud. Aquesta és la referència de l’article per si algú el vol cercar i llegir.

 

El relat del muntanyenc, publicat anteriorment a revistes de muntanya, i traduït de l’anglés al català diu:

“El suau resplendor del capvespre s'esvaïa darrere les infinites crestes i cims del Karakorum. Estàvem aïllats i esgotats en aquell tram perillós de la muntanya, intentant perdre altitud mentre ens movíem com autòmats, baixant molt lentament i vacil·lant per la neu profunda. A la pendent vaig entreveure dues llums llunyanes, que de vegades brillaven com si fossin bombetes de llanterna. De sobte, vaig notar una presència intensa de dos éssers que s'acostaven portant menjar i beguda. En aquell moment, malgrat el meu atordiment i ofuscació, una gran sensació de calma em va envair. Aquells salvadors inesperats, la figura dels quals no vaig percebre en cap moment, eren companys de la nostra mateixa expedició. Estava segur d'escurçar la distància, però em sentia estrany i una mica confós pel fet que cap dels dos equips s'aconseguia atrapar, tot i que aquelles llums i presències hi eren, avançant cap a nosaltres, i nosaltres cap a ells. Vam continuar baixant per la pendent pronunciada de la muntanya fins que vaig identificar la ubicació de la nostra tenda, que estava protegida darrere d'un promontori a la pendent. En aquell instant, aquelles presències i llums misterioses, que m'acompanyaven durant diverses hores, van desaparèixer per sempre”.

Problema pels metges de muntanya. Perqué passa tot plegat? És que el pobre cervell de l’alpinista no funciona gaire bé, és que ha embogit o és que té al·lucinacions com alguns drogats?

En aquesta comunicació, els drs. Garrido i Hüfner estudien a fons a l’alpinista i l’entorn. Descarten amb contundència que prengués drogues, que tingués edema cerebral d’altitud, hipotèrmia, deshidratació ni cap altra malaltia greu que pogués afectar al cervell. De fet, la sensació de presències inexplicables, desapareix quan arriben a la seguretat del campament. Per tant, segons el pensament mèdic i científic, no pot ser una malaltia que afecti al cervell i que desaparegui automàticament en arribar a la seguretat del campament. Ha de ser una manifestació d’arrel psicològica. Proposen una al·lucinació, visual o sensorial, relacionada amb un brot psicòtic, trastorn psiquiàtric que és conegut que, de vegades, apareix en situacions d’estrés. Sense evidència de malaltia física, és l’explicació mèdica més plausible.

Un brot psicòtic es defineix com un episodi en què una persona es troba amb una incapacitat temporal per tal de diferenciar el què és real del que no ho és i que normalment es viu amb ansietat i patiment. Però, sempre hi ha un però: parlem-ne.

Parlant amb alpinistes que han viscut experiències i al·lucinacions similars, o llegint les seves descripcions, sembla que tenien/sentien certa confusió de veure, o sentir, presències. Quan hi pensaven una mica, eren conscients a mitges, o potser sabien a mitges, que alguna cosa d’aquelles llums o presències no lligava amb la realitat. Hi havia cert grau de confusió. En un brot psicòtic, tot i que sovint hi ha cert grau de confusió, no es fàcil convèncer a la persona que el que veu o sent no és real. Segons les descripcions aquelles presències no eren amenaçadores, sinó més aviat protectores. Aportaven pau i seguretat. Aportaven benestar i esperança en una situació d’incertesa.

 

Preguntes i reflexions:

Son al·lucinacions degudes a uns cervells atrotinats per la manca d’oxigen, el cansament i la deshidratació? Si fos així es fa difícil explicar que la malaltia desaparegui automàticament en sentir-se segurs. També es fa difícil explicar que normalment siguin companyies benèvoles. No coneixem cap alpinista que expliqui al·lucinacions agressives com passa sovint amb els brots psicòtics, els deliris i les visions per trastorns que afecten al cervell.

Una hipòtesi. Són una forma de fer realitat un desig com autoprotecció psicològica? Lubricar la consciència de risc i d’esgotament amb una mica d’esperança pot fer més tolerable continuar amb l’esforç i la lluita. Quan l’alpinista no es sent sol, la seva seguretat, subjectivament, millora. El que no està gens clar és que la seva seguretat millori objectivament. Ja m’agradaria conèixer més casos d’alpinistes que hagin viscut casos similars. També, i sobretot, les vivències d’aquells que en situacions similars, no van sobreviure i, per tant, no ho han pogut explicar mai.

En aquest cas, potser caldria començar a pensar en aquests casos de presències fantasmes, no com una anomalia o un trastorn cerebral sinó com una estratègia psicològica per mantenir l’esperança i l’esforç físic sense caure en la depressió final de que tot s’ha acabat.

Aquesta hipòtesi no és tan estranya com sembla. Posaré dos exemples que no son de muntanya i que apunten en aquesta direcció.

1.- Recordeu aquest Psalm de l’antic testament?: El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Ja em direu si la oració no invoca un desig de seguretat similar als casos que hem descrit. És la descripció d’un desig utòpic basat en la confiança, o diguem-ne en la fe, de que alguna presència ens salvarà. No és el que hem fet sempre els humans amb la història de les religions per mantenir l’esperança front a les malvestats de la vida? Potser és una al·lucinació basada en alguna creença. O en una esperança.

2.- Sense entrar en farmacologia, darrerament s’investiga en el tractament de les depressions greus amb fàrmacs al·lucinògens com la psilobicina i l’àcid lisèrgic. Aquestes drogues alteren temporalment la xarxa de regions cerebrals que estan involucrades en processos de pensament introspectiu. Aquestes àrees del cervell són fonamentals per a activitats com els somnis, on la ment divaga i crea imatges i escenaris, així com per la memòria, que ens permet recordar experiències passades i reflexionar sobre elles. És el tractament de les invalidants depressions greus amb al·lucinacions o, si es prefereix, amb alteracions de l’estat de consciència. I si les presències a muntanya no son cap anomalia sinò una resposta psicològica que permet mantenir l’esperança i la lluita quan la fisiologia està dient “Prou; no puc més, fins aquí he arribat”?

Debat obert. Trastorn, malaltia o estat de consciència alterat per l’estrés? El temps ens anirà informant.

 

 

Relat. La visió d'en Conrad Blanch

Hem rebut una carta d’en Conrad Blanch.

En Conrad Blanch no necessita presentació. Va ser un dels membres que va fer cim d’aquella expedició a l’Hindu Kush de 1977 i, posteriorment va ser el cap de la primera expedició catalana al Karakorum (Gasherbrum II, 8.036m, l’any 1980) i de les expedicions Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983 i 1985. I moltes altres.

I com que sempre és positiu escoltar les diverses maneres que hi ha de viure uns mateixos fets incloem la seva carta. Tant de bo fos possible saber com ho van viure els altres membres de l’expedició, especialment els qui ja no son entre nosaltres.

Moltes gràcies Conrad per les teves reflexions. 

  

 

Imatges. 1.- Conrad Blanch al peu de la paret del Txang La o Coll Nord a l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest de 1983. 2.- Pere Aymerich, Conrad Blanch i un servidor al camp 1 del Noshaq.

 

La carta d’en Conrad:

Apreciat Ton.

He llegit amb interès, i també t'he de dir amb una certa sorpresa, la teva darrera entrada al blog referent a  l'expedició a l’Hindu Kush de l'any 1977 en la qual també vaig participar.

Dic amb sorpresa perquè recordar, quan ara fa quasi 50 anys, aquella experiència en un context que no té res a veure amb l´actual pot portar a valoracions i afirmacions molt respectables, però que m'obliguen a contrastar-les en funció de l'experiència viscuda, en el meu cas en alçada.

Del meu diari de l´expedició: La matinada del 9 d'Agost el company que ha dormit amb l'Onofre ens diu que aquest ha passat mala nit i que prefereix esperar al C-III a 6.800m. Sense una greu preocupació pel seu estat, seguim fins el cim i ja de retorn, 6 hores més tard, trobem el company amb símptomes preocupants de mal d'alçada. A partir d'aquest moment l´única prioritat és efectuar el rescat i salvar la vida de l'Onofre. No perdem temps, l'encordem i comencem el difícil descens per la paret equipada amb cordes fixes. Cada pas ha de ser estudiat, ja que l'Onofre és incapaç de fer-ho i es deixa a les nostres mans. En aquesta baixada ens ajuden uns membres de l’expedició austríaca. Arribem  a un punt on cal decidir què fem ja que aviat serà fosc. En Laureà, que s'ha incorporat al grup, es quedarà amb l'Onofre i la resta,  tres companys, continuarem fins a 6.300m on farem nit en el camp d'una expedició iugoslava.

L'endemà 10 d'agost, encara de nit, un de nosaltres baixa fins el C-II a 6.000m per recuperar medecines, combustible i provisions i reemprendre la pujada mentre els altres dos remunten fins a trobar-se amb l'Onofre i Laureà. Abans del migdia està el grup reunit en alçada. Reiniciem el descens sense en Laureà que, havent-t'ho parlat, continua amunt per intentar el cim. En aquest punt coincidim amb el metge de l'expedició iugoslava, el qual, subministra una primera dosi de la medicació que acabem de recuperar del C-II. Més avall trobem una parella txecoslovaca que puja a ajudar-nos. Tots cinc (els dos txecoslovacs i tres de nosaltres) anirem superant amb dificultat els obstacles fins arribar al Camp II a les 5 de la tarda. Alemanys, polonesos i austríacs es preocupen per l'estat del nostre company. En aquest camp disposem de  més medecines que ens havíeu enviat des dels camps inferiors i que gràcies també a un metge polonès subministrem una nova dosi a l'Onofre.

L'11 d'agost, iniciem de nou el descens amb la bona notícia que l'Onofre ha millorat força. A  les 13h et trobarem i òbviament això és un nou estímul per a l'Onofre per continuar el descens fins el C-I a 5300 m, després que li facis un primer reconeixement.

El 12 d'agost després d'un llarg descens -unes 6h-  arribem al camp Base on ens reunirem tot l'equip ja que en Laureà ha arribat després de fer el cim ahir. Ens trobem que els portadors, avisats per la urgència del rescat, ja han arribat i ens apressen a desfer el Campament. Tres de nosaltres amb 10 portadors iniciaran el retorn aquest mateix dia.

El 13 d'agost la resta de l'equip deixa el Camp Base. Disposem de 4 portadors que, un cop amb les càrregues fetes, ens abandonen a tota velocitat. Dos de nosaltres els intentem seguir però no els podrem aturar fins passat el lloc més complicat i perillós del riu Mandaras. L'Onofre, en Laureà, en Colom i tu us quedeu a l'altre costat del pas sense l'aprovisionament previst ja que amb la crescuda del riu i la foscor és impossible passar-hi ara. Aquí Ton, et dono tota la raó en expressar la teva esbroncada i enuig  per trobar-vos en aquesta situació. Crec que el respecte hi era, però no ens va ser possible aturar a temps els portadors. Una falta seriosa de previsió.

L'endemà amb l'ajuda dels portadors i ben encordats es va creuar el pas.

Fins aquí la meva experiència directa de com es van produir els fets. En base a aquesta experiència voldria donar el meu punt de vista en referència al teu relat sobre el que va passar aquells dies a la muntanya, relat que, pel que he llegit, també l'ha tingut en compte l'amic Òscar Cadiach en l'escrit que ha compartit en aquest blog.

Primera reflexió:

Coincideixo amb tu que l'Onofre no va fer cas de les teves recomanacions, les quals, aconsellaven que renunciés a l'intent de cim. Ell se sentí lliure de prendre una decisió que va comprometre  tot el grup. Quan el deixàrem a la matinada del dia 9 d'agost no ens pensàvem que fos tan seriós. Només havia dit que es quedava a descansar. Vam ser ximples? Jo diria que inexperts, ja que descansar a 6.800m no és gens fàcil. Però també és cert que hi ha situacions, com la que tu i jo hem viscut estant 30 dies seguits a l'Everest entre 6.500 i 7.000m fent activitats, en què això ha estat possible. Sí que amb l'experiència que em donen els anys, ara, hagués sospitat d'un mal major i la decisió potser hagués estat diferent

Segona reflexió

En Laureà després de col·laborar en el descens des de sota el  C-III va passar la nit del 9 d'agost amb l'Onofre fent bivac i va continuar l'endemà cap al cim perquè així ho vam convenir. Quedàvem tres de nosaltres que vam considerar que érem suficients per fer el rescat. I si vam baixar aquella nit fins el Camp iugoslau a 6.300m i l'endemà de matinada fins al C-II era per recuperar combustible, provisions i medecines que van ser importants  per subministrar una primera dosi a l'Onofre i també facilitar-li la ingesta de líquids.

Dius que tu no ets ningú per jutjar però amb el teu relat, sense que potser no ho pretenguis, pots induir a una valoració dels fets que podrien considerar-se com una falta de solidaritat dels companys amb l'Onofre, quan, en realitat, vam esmerçar tots els nostres esforços per salvar-li la vida des del moment que vam comprendre la gravetat de la seva situació.

I parlant de solidaritat t'he de dir que la que van demostrar austríacs alemanys, iugoslaus i polonesos va ser d'una gran ajuda física i moral. Es va constatar un cop més que per l'ajuda i la cooperació no hi ha barreres ni fronteres.

Tercera reflexió:

Sí, accepto que en una primera expedició d’envergadura en un país, L’Afganistan, inhòspit l´any 1977 tots vam pecar d'inexperts. Cadascú amb la seva dosi de responsabilitat. Nosaltres no valorant prou l'estat de l'Onofre i deixant- nos una farmaciola en un camp inferior i tu sortint del Camp Base la tarda del 9 d'agost sense aigua, menjar ni grampons. També va ser molt lamentable la falta de previsió en la baixada del 13 d'agost

També és  cert que el metge en una expedició té una autoritat professional indubtable, però és també cert que, quan una vida està en joc i en situacions difícils, la responsabilitat és compatida a tots nivells, especialment pels que estan al costat d'on es produeixen els fets.

Quarta reflexió

Parles que davant certs fets només tens la resposta ètica, que suposo que era la que esperaves per part nostra, i sento que et decebéssim. Però també sento que després de quasi 50 anys encetis un debat que afecta dos estimats alpinistes i amics que avui, malauradament, no hi són per poder expressar el que van viure en aquella expedició.

Amb els anys hem repetit expedicions junts i n'hem vistes de tots colors. Jo hi he trobat companyia, respecte i amistat. Espero que tu també ja que això és el que veritablement perdura.

Una abraçada

Conrad

 

Per qui vulgui llegir el relat original:

https://www.maldemuntanya.cat/2025/11/aventures-i-desventures-dun-metge.html

Per qui vulgui veure el film de l’Expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Per qui vulgui llegir el dietari de l’expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html