AVENTURES I DESVENTURES D’UN METGE D’EXPEDICIÓ 2

Una tarda d’agost de 1977. Campament base del Noshaq a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Quatre alpinistes romancegen en un llarg dia de descans; amb la tarda ja avançada van pensant en preparar el sopar. Tranquils, esperen la comunicació del vespre amb els camps d’altitud. Un dels quatre és un muntanyenc i metge de 26 anys que està vivint, amb els ulls ben oberts, la seva primera expedició. Aleshores, els walkie-talkies, escandalosos, van trencar el silenci de la muntanya....

      
Imatge. El camp de penitents glaçats sortint del C-1 cap al C-2. El primer alpinista va pujant ben dret i amb forces sobreres. El segon, agafat als bastons com si fossin salvavides i agonitzant a cada passa. El primer va fer cim i al segon el vàrem evacuar del campament 3, a 6800 m, amb un edema cerebral. Aquesta sola imatge, amb més veterania, hauria fet que aquell metge fos molt més incisiu en fer baixar al futur malalt quan encara no ho estava. De fet, ja se li va dir i repetir que tornés enrera, però cadascú fa el que li sembla i no el que diu el metge. L’Edema Cerebral d’Altitud, comença afectant a les funcions de coordinació i de sentit comú, però no a la voluntat ni a la consciència. Si no vol fer cas, doncs no vol fer cas i a veure qui té l’autoritat i la força per fer-lo baixar....

Situem-ho: Aquella expedició volia anar al Koh-e-Urgend, un setmil proper, encara mai ascendit per catalans (i fins ara, el 2025!), però el governador local d’Iskashim es va negar en rodó a deixar-nos passar. Allà manaven els tadjiks i no el govern de Kabul. Ens van oferir pujar al Noshaq com alternativa, o tornar enrere. Amb la guàrdia formada al carrer. Que hi farem. Cap al Noshaq. 
L’any 1977 es podia arribar al poblat de Qazi-Deh amb vehicles tot terreny en quatre dies des de Kabul, pernoctant als Caravanserai o Txaikhanes de les rutes comercials entre les poblacions. De Qazi Deh al campament base del Noshaq hi havia uns 60 km de camins costeruts, trencacames i amb passos penjats on era millor tenir les mans, a més a més dels peus, ben fortes. El Noshaq té 7.492 metres d’alçada i és el cim més alt de l’Afganistà i el segon més alt de l’Hindu Kush. El campament base és a 4.500 metres d’altitud i el camp 3 és a 6.800 metres. 
Per no tornar a escriure el relat d’aquell rescat, transcric aquí el dietari d’aquells dies. Aquesta és la narració dels fets escrita durant l’expedició.
Per qui vulgui llegir el dietari complet o veure el film d’aquella molt voluntariosa expedició, els podeu trobar aquí:
https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html
https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html
Nota: suggereixo repassar el film de l’expedició entre els minuts 24 i 26,  que es refereixen al que explica aquest relat i és una zona de la qual no hi ha fotografies, que altra feina hi havia en aquells moments. Amb l’excepció del treball de càmera de l’Enric Font durant la marxa de pujada.
Avís. Els noms d’aquest relat no són els reals. Son alguns dels sobrenoms que es fan servir per si cal xifrar les comunicacions en cas  de males noves.

Dietaris de la Operació Afganistà 1977

 
Dimarts 9 d’Agost. 
Avui ha fet cim la cordada de punta. L’Onofre, però, no es trobava bé i ha dit de matinada que els esperaria ben ajagut i amagat dins del sac al C-3 a 6.800 metres. S’ha quedat dormint a la tenda. A la comunicació de matinada, quan han sortit del C-3 cap al cim, jo no m’he assabentat, que dormia ben plàcidament. Cap al migdia han comunicat des del cim. Victòria! Una abraçada entre tots els que som al campament base. 
A les 17 hores, comunicació urgent per ràdio amb el C-3. Pel que sembla alguna cosa greu passa. Veus trencades i crits. 
-    Camp base! CAMP BASE! Ton! Tooon, ens sentiu?! Canvi.
-    Que passa, que passa? Que són aquests crits? Canvi.
El company està malament. Està tot vomitat, no coordina els moviments ni la conversa i té incontinència dels esfínters; cagat i pixat. Freqüència cardíaca en repòs dins la tenda de 160 batecs per minut. L’han trobat així en arribar al C-3 baixant del cim. 
Pregunto i em contesten amb respostes sorprenents. 
-    Com és que heu marxat amunt si alguna cosa no anava bé? Canvi. 
-    No ens pensàvem que fos seriós, només ha dit que es quedava a descansar i prou. Canvi. 
-   Però que és això de descansar a 6.800 metres? Que sou ximples o qué? Deixem-ho estar. Us contesta? Sap qui és? Canvi.
-    No sé a veure... Si que contesta i sap qui és però fa una cara rara, com si el ximple fos jo per preguntar una cosa òbvia... Canvi. 
-    Agafa bé les coses? Es pot posar dret? Pot caminar? Depressa contesteu! Canvi. 
-    No coordina bé els moviments. Li costa entendre les coses. No es pot posar dret sense ajuda. Per fer una passa l’hem d’empènyer. Que fem? Canvi. 
-    Heu de baixar volant que la cosa deu anar per l’Edema Cerebral d’Altitud, que és cosa molt seriosa. Avall volant; ja sé que esteu cansats però no es pot descansar. Avall cagant hòsties que ens juguem una vida. Que descansi qui pugui mentre aneu baixant. A la farmaciola teniu dexametasona. Aneu-li donant 4 milígrams cada 6 hores. O posant-li injectat, si no pot empassar, que xeringues teniu a la farmaciola. Canvi. 
-    No tenim farmaciola. Es va quedar al C-1, que pesava massa. Canvi. 
-    Quéééé? Seixanta grams, seixanta grams pesava!! Entre tots! Com és que no ho teniu si us ho vaig preparar? Canvi. 
-    Deixa’t estar. El cas és que no ho tenim, que estem esgotats i que l’Onofre no pot baixar. Aviat serà de nit. Que fem? Canvi. 
-    A veure, a veure. Descanseu i hidrateu-vos. Sopes calentes. Feu beure a l’Onofre. Quan us hi veieu amb cor, cagant llets avall. Jo surto amunt ara amb les medicines. Ens trobem de matinada al C-2. Entesos? Canvi. 
-    Entesos, anem fer les sopes. Canvi. 
-    Que l’Onofre begui. Desperteu-lo de tant en tant a veure com està. Deixem la ràdio oberta. Ja ens direu. Canvi i fora.

Problemes. Ja hi som. Mecasumdèna. Si ja ho veia que l’Onofre anava d’esma. M’hauria hagut de fer cas. O jo hauria hagut de posar-me soviètic i fer més pressió perquè baixés... És clar que, qui s’imaginava això... Jo pensava que només anava asmat...
Preparada la motxilla. Deixo aquí la ràdio per no carregar. Agafo només el meu sac, la roba d’abric i les medicines. Fora les menudències, només les de l’Edema Cerebral d’Altitud. Al C-1 potser trobaré les farmacioles, però vès a saber. Agafo suficient dexametasona i acetazolamida per si no les trobo. Menjar, ja trobaré alguna cosa al C-1. Surto amunt a les sis de la tarda, amb el sol caient. Penso arribar al C-1 a les onze del vespre. El frontal. Recanvi de bateries. El piolet, els crampons no, que no en tinc; els vaig trencar al Korpusht-i-Yaki.
Al campament base queden en Gràcia, que va baixar ahir, en Fuster i en Colom. Es queden la ràdio i pujaran demà al matí a primera hora. En Laureà ha sortit aquest matí del C-1 i està pujant cap al C-3, a 6.800 metres. Potser es trobaran allí cinc persones. Veurem com s’ho fan. Si és que hi arriba.

Un bivac incòmode a 5000 metres
Cap a quarts de deu del vespre, ja fosqueja, m’enfilo per l’aresta. Munts de roques inestables, com piles de plats que branden tots quan en toques un. M’equivoco, moc una pedra massa gran que aguantava altres. Redeu! Veig caure una roca més gran que el meu cap sobre la cama esquerra, que no puc treure sense caure jo. Per un moment penso que em partirà la cama, però l’empenyo i només sento un cop a la cama. M’agafo bé i em poso a lloc segur. M’ha fet un tall d’uns 10 centímetres a la cama. Sagna molt. Tapo la ferida com puc. El mocador i un drap que porto per protegir el coll del sol. Sang coagulada que cobreix la bota i posa la sola relliscosa. El cop em fa mal però surt menys sang. Millor m’espero aquí fins a veure-hi clar. Millor seguir quan s’estronqui l’hemorràgia. Faré bivac aquí. Soc a 5.150 metres. No falta gaire pel campament, però ja és fosc. Millor no m’arrisco, que aquesta zona és molt inestable. Que deuen fer amb l’Onofre?
Nit de bivac. Llarga i freda però amb cel clar i sense vent. Arraulit, amb el sac, recolzat en unes pedres que m’han semblat més sòlides. Fred. Tinc una mica d’aigua. Res per menjar. Colors de la posta del sol, però tinc molta por. Pel company, per mi, pel bivac, per la ferida. On ens hem ficat? Cada vegada que m’adormo, rellisco avall; impossible descansar bé. Que arribi el matí aviat...

Dimecres 10 d’Agost. 
Com que no m’he tret les botes dobles, sòc fora del sac amb la primera albada. Sense aigua. S’acaba la tortura de seure i voler descansar sense rodolar avall. La cama ja no sagna, però no trec els mocadors que l’embenen, aguantats a lloc pel mitjó de llana. Tot plegat, un pegat de sang seca. Semblo un Sant Llàtzer.
Arribo al C-1 a les sis del matí, mort de fred, assedegat, famolenc i esgotat. Hi ha uns polonesos que em fan un té calent i m’ajuden a curar la cama. És una ferida en forma de “V” que deixa l’os de la tíbia al descobert, però ja no sagna. Merda, només em faltarien complicacions ara.
Fonc neu i em faig una sopa amb farinetes. I ara que haig de fer? Hauria de tirar cap al C-2... 
No sé res de l’Onofre ni dels campaments de més amunt. No veig ningú baixant del C-3 cap al C-2. Però que punyetes fan?
A les deu arriba en Colom amb la ràdio. Mitja hora després arriben en Fuster i en Gràcia. Tots molt cansats. Sortim amunt en Colom i jo. Arribem a 5.800 metres, però amb la neu ben glaçada, sense crampons i tan cansat que, quan per fi podem comunicar amb els de dalt i ens expliquen la situació, tornem al C-1. Ens asseguren que ja van baixant. La cama em fa mal i vaig ben coix.

 
Pere Aymerich i en Tomasz Sobecki amb la ràdio al C-1. Per fer-se una idea de com eren aquelles ràdios, sense comptar que per cada dia d’emisió es necessitaven dos jocs de bateries.

Comunicació amb el grup de punta, ja es van retirant amb l’Onofre. Continúa igual. Inestable, conversa incoherent, està irritable, amb debilitat intensa. Ja no té incontinència d’esfínters, però l’han d’aguantar per fer les necessitats més bàsiques. No pixava de feia tres dies, però aquesta nit ha begut i comença a pixar. Freqüència cardíaca en repòs a 120 batecs per minut. Aquesta nit ha bivaquejat, amb en Laureà, al peu de les roques que hi ha entre els campaments 2 i 3 a 6.500 metres. Els altres han baixat fins el C-2, han pogut beure, que ja no tenien combustible per fondre neu i han tornat a pujar aquest matí fins al bivac. Ara, a poc a poquet, que l’han d’arrossegar, van baixant cap al C-2. En Laureà ha seguit amunt, cap al C-3 per intentar fer cim demà.  
Els qui baixen, troben al metge iugoslau que també puja al C-3. Fa una mirada a l’Onofre i recomana dexametasona, lanatòsid (Cedilanid) i furosemida (Lasix). Mira que bé, el que jo porto i que ja tinc al C-1, que he trobat les farmacioles al cul de la tenda. Ara només falta arribar fins al malalt. Van amunt uns de la colla austríaca i van més ràpids que jo. Els hi passo part de les medicines.
Ara que, si ho haig de dir tot, discrepo de donar lanatòsid ni furosemida. No crec que el cor hi pinti res en aquest problema. De manera que només els hi passo dexametasona.
Uns altres austríacs que baixen a descansar em comenten que l’Onofre baixa molt malament. Entre els campaments 3 i 2, pràcticament el van arrossegant. Comunicació per ràdio cada dos hores per anar seguint l’evolució i aconsellant el tractament. Al vespre arriben al C-2, ben capolats. Tenen menjar i combustible per fer aigua. Han baixat de 6.800 fins a 6.200 metres. L’Onofre sembla una mica millor. Entén que ha de baixar, de menjar i de beure. I intenta col·laborar. Ja és molt.
Sense notícies d’en Laureà, que aquest matí, ha deixat l’Onofre a les mans dels qui havien anat a menjar i hidratar-se al C-2 i l’han pujat a recollir per baixar-lo. En Laureà ha tirat amunt. Potser demà serà el quart membre de l’expedició que faci cim. 
I jo, ferit i sense forces, intentant anar amunt amb medicines, penso que ni s’ha de fer cim amb un company malalt ni s’ha de baixar al campament còmode (C-2) quan tens un company malalt sota la teva responsabilitat. Ès clar, però que jo sòc el metge i no puc exigir que tots ho vegin igual. A muntanya, potser és que cadascú mira per la seva supervivència.
A mi em fa una mica de vergonya, però és el que tinc. Un malalt fent bivac mentre els companys responsables descansen al campament. I un alpinista fort que el cuida una nit, però que s’enfila amunt i que el baixin els altres. Però jo no sóc qui per jutjar. No em puc queixar. Jo tampoc dono més de mi; hauria de ser ja al C-2 i he tornat al C-1, sense crampons i arrossegant una cama. Una cama i la resta de la còrpora, que semblo un munt de pupes.
Al C-1 hi ha un fogonet, gas, unes llaunes i sopes. De moment, els quatre que hi som podrem sopar. En Colom té mal de cap i no descansa bé en altitud. A veure si descaso que demà haig de tirar amunt com sigui.
      

  
Imatges. La zona de l’aresta on va caure la pedra i on es va forçar el bivac. 

Dijous 11 Agost. Campament 1. 
He passat una nit acceptable. He pogut descansar, ben estirat al sac, després de la nit anterior penjat a les roques de l’aresta. En Colom no ho ha passat tant bé com jo. El mal de cap l’aclapara i no millora gaire amb analgèsics.
Els polonesos ens han deixat uns crampons per pujar per la glacera coberta de penitents entre els camps 1 i 2. En Colom i jo sortim d’horeta i a les 11 hores ja som a uns 200 metres del C-2. Veiem als qui es retiren que surten del campament, poc a poquet, aguantant a l’Onofre. L’aguanten, va inestable, però camina sol. Camina sol? Una patada a la seva bota i avança un peu. Una altre patada a l’altre bota i avança l’altre peu. Poc a poc. Ell no és capaç de fer ni una passa tot sol.
Ens trobem a tocar del campament 2. Un pèl més avall, que el C-2 ja és desmantellat.
Jo penso... i en Laureà? Encara és allà dalt!
Comunicació per ràdio de l’expedició al complet. En Fuster i en Gràcia, al campament base, tenen pressa per marxar. D’en Laureà, només sabem que porta una petita tenda de bivac que pesa 1,5 kg, que puja sol i que es considera autosuficient. Potser demà també farà cim, però per ara no tenim noves. No porta ràdio. Porta, això si, la càmera fotogràfica i la de cine.
Aquí, prop del C-2 som, al voltant de l’Onofre, en Falcó, en Romà i en Fort, cansats d’arrossegar-lo des del C-3, i en Colom i jo, que venim des del C-1.
Sobre unes pedres, sense glaç, a tocar del C-2, que ja han recollit quan arribem, faig el primer reconeixement mèdic del malalt. Molt mala cara. Inflor general que fa difícil reconèixer-lo. La cara, les mans, el cos i les cames sòn inflats i no caben als mitjons ni als guants. La roba que porta deixa un sèc que lesiona la pell. Tinc por de que, si li trec les botes, no les podré tornar a posar. No trobo on podria punxar una vena. El dit s’enfonza a la inflor però no deixa senyal i la inflor es recupera en retirar el dit. Cagat i pixat fins el pit, però avui ja tot és ben sec. Inestabilitat en voler posar-se dret. Incoordinació dels moviments; li costa agafar les coses amb les mans. Amb els ulls tancats no és capaç de reconèixer el nom del que li poso a les mans, encara que siguin objectes simples, com el piolet o les manyoples. Si insisteixo, em mira malament. Es posa frenètic i no hi ha qui li aguanti la mala llet. Avui no ha pixat ni una gota. En quatre dies, només una vegada ahir al vespre segons em diuen els companys. Ni les mans ni els peus sòn freds.

Termes mèdics: 
A primera vista té edema perifèric generalitzat. L’edema afecta la cara, les extremitats, els engonals i el coll. Edema que deixa poca, o gens, fòvea. O sigui, edema dur - elàstic a tot el cos. Atàxia i apràxia severes. Agnòsia. L’agnòsia és diferencial i el que coneix amb la mà dreta, potser no ho reconeix amb la mà esquerra. Negligència, anosognòsia i irritabilitat. Incontinència urinària i fecal òbvia. No hi ha trastorns respiratoris ni cardíacs aparents excepte que la freqüència cardíaca és de 140 batecs per minut. Tensió arterial 130/80 mmHg. Auscultació pulmonar normal. No hi ha signes d’insuficiència cardíaca dreta; malgrat els edemes no hi ha ingurgitació venosa. Les venes, sòn indetectables al fons de l’edema o sigui que l’edema no s’explica per ingurgitació d’insuficiència cardíaca dreta. El cabal cardíac, malgrat l’oligúria que no puc mesurar, és normal, a jutjar per la consciència, la TA i la perfusió perifèrica. La consciència o l’estat de vigília és normal i s’enfada quan insisteixo. El problema és que no entén bé les coses i que no executa amb facilitat el que toca fer (posar-se dret, obrir la bragueta per pixar, agafar la tassa per beure una mica). Li costa i no l’encerta a la primera. Indiferent, amb expressió d’irritació quan insisteixo en alguna pregunta que no ha contestat. Sembla absent si el deixes tranquil, però s’irrita si insisteixes. 
Per tant, no és tracta de baix cabal cardíac, ni deshidratació, ni hipòxia cerebral, ni malaltia general que afectarin sobretot al còrtex cerbral i a la consciència. Ha de ser una lesió de la sustància blanca cerebral que afecta al coneixement i a la resposta a les necessitats.  
No tinc clares totes les possibilitats diagnòstiques. El que sí que és clar és que hi ha un trastorn de les connexions neuronals de la sustància blanca i que el còrtex cerebral funciona relativament bé. Apostem? Mal de Muntanya amb Edema Cerebral, sigui el que sigui el que tal cosa sigui.
Tracto amb lanatòsid per tradició i protocol tot i que no tinc cap evidència d’insuficiència cardíaca, i amb metil-prednisolona a dosis elevades. No dono diürètic.
        

A la primera imatge, aquest metge arribant al C-2, que era a les roques a la seva dreta. A les altres fotografies, membres de les expedicions col·laborant a baixar encordats a muntanyencs malalts per edema cerebral. Nota: entre les expedicions que érem al CB es van haver d’evacuar tres malalts. Un iugoslau, un austríac i el nostre company. 
 

Anem baixant, amb l’Onofre encordat i assegurat, amb un company a cada costat. Va caminant sol, amb ajuda als passos complexes. Continúa de mala llet, però hi posa gran força de voluntat. En cap moment es queixa ni demana descansar. Anem fent. Malgrat que és evident que li sobra aigua al cos, com que no tinc clar que l’aigua sigui allà on toca ni formi part de la circulació, l’obligo a beure sovint. Cap problema, ja que té la boca seca i sensació de set. O sigui, sembla que en altitud, algunes persones posen l’aigua del cos on no toca. 
Arribem als 5.200 metres del C-1 a l’entrada de fosc. Hores i hores, poc a poc, per baixar 800 metres. L’ajudem a posar-se dins del sac. No tenim roba per canviar-lo, però la seva roba ja és ben seca. Enfurismat i queixant-se de la sal, del pebre i del cuiner del sopar (un servidor) però menja i beu força. Bon senyal, penso. Ens entaforem a les tendes. Poso el despertador i cada dos hores li faré una mirada.
El veig orinar, amb ajuda per mantenir-se de genolls, i em diu que és la primera vegada. Els companys em recorden que és la segona en quatre dies. No només s’afecta l’estabilitat i el reconeixement de les coses. Sembla que també la memòria.
Una dosi de dexametasona. Està a 120 batecs per minut amb TA normal. Penso que no es justifica una altre dosi de lanatòsid. L’agombolem bé en un sac, amb bon matalàs de robes diverses, dins de la millor tenda, li donem aigua i beure abundant i s’adorm a l’instant. Esgotat. El vigilo una estona. Respira bé. Curiosament, no té ni la respiració periòdica que tant ens ha tocat la pera els darrers dies. 
Negra nit. Fa un fred que pela al C-1. Encara no sabem res d’en Laureà. Intentarà demà el cim? Potser hi haurà pujat avui...
Comunicació amb el CB. Per un error d’en Rahim, que ja no sé quants en suma, ens diuen que tenim els portadors per baixar a Qazi Deh. I que ens donem pressa que al CB tenen fred i no volen passar més d’una nit. Si home! Només ens faltaven les presses ara!
Miro la ferida de la cama. Suqueja tant que m’ha deixat el mitjó de llana moll fins el peu. Una mica d’alcohol iodat, que no tinc res més, unes gases i una bena a sobre.
A dormir una estona.

Divendres 12 d’Agost. Campament Base. 
Aquesta nit m’he llevat quatre vegades a veure com estava en Xavier. Sort que la seva tenda és al costat de la meva. Totes menys una de les visites, dormia com un soc. Una de les vegades, l’he sentit somniar. Parlava de la muntanya i de les comoditats. Tenia fred. L’he ajudat a posar-se la jaqueta de plomes i he fet una mica més de matalàs amb robes sobreres (fundes de tenda, mitjons, pantalons sobrers i altres tonteries) i he fet una mica de sopa calenta. S’ha adormit al moment. Per sort he pogut dormir i descansar bé. 
Em curo també la ferida de la cama; té un aspecte inflat i supuratiu molt lleig; es veu l’òs només a la part més llunyana. No tinc prou pell per tapar tota la ferida; la cobreixo com puc, però les benes rellisquen cama avall i amb tant de suquejar i el moviment, l’esparadrap s’humiteja i es desprèn.
En Colom ha tornat a passar mala nit. Mal de cap i vòmits. No millora amb els analgèsics. Només queda que baixar. Hem de perdre altitud com sigui.
A les 10 del matí evacuem el C-1. Només queden uns austríacs i un iugoslau. No sabem res d’en Laureà, però no em puc quedar a esperar-lo.
Baixem a l’Onofre encordat, lentament. Una lleugera millora respecte de la sensació d’absència. Camina però manté la inestabilitat i la debilitat extrema. Quan, entre tanta pedra, s’encalla un peu, no és capaç de desencallar la bota. Qui l’aguanta pel darrera, dona un cop de peu a la bota i el peu avança uns centímetres. Lentament, sobretot a la part inicial, més dreta i on em va caure la pedra que em va ferir la cama. Baixar per aquest munt de lloses inestables és un suplici; per ell i per tots.
Arribats al CB a quarts de cinc de la tarda. Han pujat a ajudar-nos els qui hi havia al campament base. Més de sis hores de baixada. Set i gana. Tots capolats, el malalt, el qui no es troba bé, els qui venen del cim i un servidor, que tampoc va sobrer de forces.
Replantejament mèdic. Poso a l’Onofre a descansar ben protegit del fred a la tenda principal. Li poso la darrera dosi que em queda de metilprednisolona; a partir d’ara serà dexametasona a dosis inferiors. Instauro perfusió amb sèrum glucosat al 5% per nodrir amb glucosa. Ho dubto, però al capdavall hi afegeixo 20 mg de furosemida endovenosa. Costa molt trobar les venes, de tan inflat que està; a més a més es col·lapsen i peten al menor contacte. Sort encara que hi ha aigua i m’he pogut rentar bé les mans, que amb tanta manipulació, una infecció podria ser un problema afegit.
Romà, Gràcia i Fort comencen a baixar la mateixa tarda amb la major part dels portadors. Ens deixen aquí 4 portadors, molt de pes i poc menjar. I un malalt. No comprenc gaire les presses per marxar.
Al vespre arriba en Laureà. Arrossegant els peus. Va fer el cim ahir. Cansat, però bé. Respiro fons. Almenys ara els tinc tots a la vista i ja no pateixo per tenir membres despenjats i descontrolats. Els que han tirat avall, es trobaven bé, van perdent altitud i és poc probable que tinguin problemes greus. Això de ser el metge és una creu; sempre preocupat. Ja veig que diversos dels expedicionaris, sigui per fer cim o sigui per tirar avall quant abans, no estan tan preocupats com jo pels companys malalts. Ni pels malalts ni tan sols pels endarrerits... Van a la seva amunt i van a la seva avall.
A l’entrada de fosc l’Onofre va millorant. Accepta aixecar-se, l’aixequem, sopa bé i beu força, amb bona gana. Entre sopar i dormir orina 3 vegades, la darrera ja sense ajuda. Penso que ja ho tenim guanyat, però ens ha costat força. Té un caràcter de mil dimonis. Irritabilitat de pebrots.
A dormir que demà toca marxa de baixada. Serem quatre portadors i sis expedicionaris. Tots molt carregats. Un expedicionari esgotat, que ve directe del cim sense descans, i un altre seriosament malalt. O sigui que els altres quatre hem de portar motxilles de 22 kg. Potser que no em queixi. Els portadors en carregaran 26. 
     
Dissabte 13 d’Agost. Bivac a la vora del riu. 
Un rescat que va sortir bé de miracle 
L’Onofre ha descansat bé, però amb estones de son agitada. Esmorza poquet, que no en tenim gaire. Orina com una font. Bon senyal, penso. Es treu aigua de sobre i està cada vegada menys inflat. L’exploració mostra bon nivell de consciència, però amb manca d’atenció i irritabilitat. Humor de gossos. Es pot posar dret sol i donar algunes passes inestables. No pot caminar posant un peu devant de l’altre, sinó que els ha de separar força. Si tanca els ulls, cauria si no l’aguantem. D’aixó els metges en diem atàxia. Sembla clar que té un edema cerebral relacionat amb l’altitud i no una lesió cortical. La resta de l’exploració, cardíaca i respiratòria és normal. Li administro acetazolamida, 250 mg cada 8 hores. Avall que fa baixada que serà el millor tractament.
Carregats com rucs, a sobre ens hem de repartir la motxilla de l’Onofre. No portem menjar més enllà d’un grapat d’avellanes.
En Falcó va bé i en Fuster també. Ells dos s’ocupen de seguir als portadors. En Colom i jo anem baixant amb l’Onofre. En Laureà està molt cansat però bé. 
Comencem el descens ben d’hora. Ens queden 50 km seguint el riu de Qazi Deh, travessant abans el Mandaras i altres rius.
L’Onofre encara inflat i dèbil, amb un caminar incoordinat, va caminant sol. En Colom i jo, un devant i l’altre al darrera per donar un cop de mà si convé. Orina cada 2 ò 3 hores. En Laureà, va fent sense problemes.
Aviat perdem de vista a en Falcó, en Fuster i als portadors. La marxa, primer per la morrena i després per la vall es fa esgotadora. Vigilant i ajudant a un malalt, anem lents, molt carregats, sota un sol que no té misericòrdia i sense menjar. Per sort no manca aigua. El riu ha crescut i toca pujar tarteres per allunyar-nos-en als passos compromesos. Ni rastre dels qui van devant. Pensàvem que ens esperarien on hi hagués una mica d’ombra.
A l’entrada de fosc, portem dotze hores baixant, sense menjar res. Arribem al pas més complicat sobre el riu. Aquí una relliscada pot ser fatal; aquí és on ens va caure una de les càrregues i on va caure també un portador dels alemanys, que diuen que van trobar ofegat dies després prop de Qazi Deh.
No ens atrevim a passar per allà a hora foscant amb l’Onofre. Tampoc tenim cordes per assegurar-lo.
Però que han fet els companys, perquè corren tant? No pensen que portem un malalt i que hem de menjar alguna cosa? On sòn ara? Com és que ens deixen sols en aquest tràngol?
Passem el flanqueig sobre el riu en Laureà i jo. Confesso que vaig renegant com un carreter. Aixó que han fet no es fa. En Colom es queda amb l’Onofre i prepara un bivac amb unes pedres en un replà a sobre del riu.
Una hora després, en Laureà i jo arribem al riu Mandaras i veiem el gruix de l’expedició acampats a l’altre banda. Impossible passar-hi ara; el corrent ens arrossegaria i, a més a més haig de tornar amb l’Onofre. La remor del riu fa que no ens sentin. Per fi ens veuen. L’esbroncada és de les que fan época, els tracto d’inconscients i de poc respecte pels companys amb paraules ben gruixudes. Crec que estic a punt de perdre els papers i que m’he indignat. Encara sort que no em senten gaire ni m’entenen, però el posat i la cara no deuen admetre dubtes. El sol ja s’amaga. Em poso al lloc més estret del riu, que és on va més fort i em tiren un fuet, uns rossegons de pa i una bosseta d’ametlles. I alguna cosa més que s’emporta el riu. Asseguren que de matinada passaran amb cordes per ajudar a baixar a l’Onofre.
En Laureà menja unes ametlles i es queda a bivaquejar allà mateix. Amb aquell soroll. Però, és clar, l’alternativa és tornar a creuar el congost arrapat a les parets...
Reculo amb el menjar i torno a pujar i a flanquejar per les roques sobre el riu del pas compromés, ja amb llum de frontal i mirant bé on poso els peus. Tot sol. Negra nit. Pensar en caure en aquell riu eixordador d’aigua glaçada, de nit i ben cansat... Arribo on sòn en Colom i l’Onofre amb un humor infernal. Entre baixar i pujar hi he estat més de tres hores. Només em faltava aquesta... portem disset hores sense menjar res. I abans, ben poc.
Som a 3.400 metres d’altitud. Després de sopar uns rosegons de pa sec amb embotit i un grapat d’ametlles, passem una nit relativament comfortable, a lloc sec i protegits del vent per una paret de pedra seca que en Colom ha engiponat amb habilitat. Sort encara que portàvem els sacs de dormir. 
L’Onofre està esgotat i li costa moure’s. Debilitat i irritabilitat, el que no facilita les coses. Encara té inestabilitat i inflor a la cara i a les extremitats, però tot va clarament a la baixa. Pixa com un descosit. Crec que anem bé.

Diumenge 14 d’Agost. Qazi Deh.
Amb l’ajuda d’uns portadors, unes cordes per assegurar-nos i pujant una mica més amunt del vessant que conforma el congost perillós del riu ens hem estalviat la part més arriscada. Al prat, després de creuar, encordats, el riu Mandaras, ens esperava un cavall sense sella. Amb l’Onofre dalt de cavall, que li ha deixat el cul ben escaldat, hem arribat a Qazi Deh al vespre.
Menjar bon plat d’arrós amb xai ben greixós i beure molt té. Demà carretera i manta. Ha costat molt, però ens n’hem sortit i sembla que tot acabarà bé. Tres dies de pistes i de pols fins Kabul.

Preguntes incòmodes 
Que hauria hagut de fer millor? Que podia haver previst? Vols dir que als demés, els importava gaire?
Potser seria millor preguntar que s’hauria hagut de fer abans de que passés tot plegat. Perqué el problema no va ser només la incomoditat d’una nit de bivac o el cansament d’uns dies de molt carregar, poc dormir i menys menjar. Ni tampoc  va ser una bona ferida i una cicatriu per tota la vida a la cama. El problema gros va ser el risc de que tot hagués acabat malament. I si la pedra que va caure hagués partit la cama? Vaja paperot anar a rescatar un malalt i afegir-hi un ferit greu per evacuar. I si hagués relliscat i caigut al riu glaçat aquella nit? Ni el malalt hauria pogut menjar aquella nit ni un servidor sobreviure gaire temps a l’aigua freda. Mal organitzat. Tot improvisat. Tot sobre la marxa. Està be reflexionar després, però quan tot allò va passar ja era massa tard per queixar-se. 

Repeteixo:
https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html (Veure els minuts entre el 24 i el 26 per veure la zona que es va passar de nit)
https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html
 

Primera reflexió. Que va ser més determinant? La inexperiència del metge per veure l’edema cerebral abans de que es manifestés, sumada a la seva poca autoritat. L’autoritat mèdica en una expedició no la donen a la universitat, es guanya a pols quan tots els expedicionaris saben que el metge sap de que parla. Aquest fet va ser rellevant, no només perqué el futur pacient no va fer cas del consell de baixar i ningú el va obligar; també perqué l’autoritat del metge no va ser suficient ni perqué cinc alpinistes forts acceptessin pujar una bosseta de 60 grams (entre tots) de medicació d’emergència fins al camp 3. El metge la va pujar al camp I i allà es va quedar. No van considerar necessari carregar-la més amunt. Després tot van ser laments...
Segona reflexió. Aquella expedició no era un equip ben format amb un objectiu, una estratègia i una tàctica clares. Era una colla d’alpinistes, amb interessos no sempre coincidents on cadascú feia el que li semblava que havia de fer. Sovint més en relació amb els desitjos que amb les capacitats reals. Que un alpinista fet una coca seguís pujant malgrat les advertències, que les medicines no fossin al campament que tocava, que alpinistes forts continuèssin cap al cim sense col·laborar en el rescat, que mitja expedició, els més forts, decidissin abandonar el campament base amb la major part dels portadors abans de que arribèssin els més tocats i que a la darrera marxa ningú esperés amb beguda i menjar als més vulnerables, dona la imatge del que vull dir. Un desori.  Es pot resumir en una manca de previsió,  d’organització i de cohesió del grup. 
Van passar molts anys i moltes expedicions abans de formular les màximes de que pel metge, el primer objectiu és tornar tots amb els mínims desperfectes, el segon és tornar amics, perqué si cadascú es sent responsable del company la seguretat és millor, i si en tercer lloc es fa cim, aleshores ja és poden tirar coets.
Tercera reflexió. La solidaritat és exigible? Recollint dades al llarg de una colla d’expedicions i trekkings hem trobat moltes situacions en que membres d’un grup no han considerat que la malaltia d’un dels seus membres o d’un portador els afectés. Sobretot en grups comercials en que consideren que han pagat per un servei, que els imprevistos son cosa de l’agència i que a ells no els afecten. No tinc resposta raonada per oferir. Només tinc la resposta ètica i puc dir que quan hem trobat a un malalt o ferit sempre l’hem atés i ajudat a baixar encara que no el coneguèssim de res. De vegades renunciant al nostre objectiu. El primer és el primer. I ja hem escrit que el primer és tornar tots. És clar que aquesta ètica no és universal.

Afegim una referència sobre reflexions a l’ètica a la muntanya:
https://www.maldemuntanya.cat/2023/12/reflexions-sobre-letica-la-muntanya.html
Aquest article és un recull de casos viscuts sobre abandonar a companys o despedir portadors malalts, contractar moribunds o nens, que sòn més barats, etc.
Potser el que convé és saber triar bé als companys de cordada o d’expedició. Per seguretat.