dijous, 29 de juliol del 2021
EPISODI 1.
Coses que pots viure sol, però et perdràs si vas en grup.
Pregunteu als muntanyencs veterans si recorden aquestes frases, o similars, als anys seixanta del segle passat:
- El cap de setmana hi ha curset al Pedraforca.
- Doncs anem a escalar al Cadí. O a Montserrat que no és tan lluny.
- A Montserrat no que hi va una peregrinació. Millor anem a escalar als Sots de Bac.
Per cert, encara hi va algú a escalar als Sots del Bac? Allà hi vam obrir una via, el sostret de la Roca Plana, l’any 1967. Algú hi va burilar poc després “Via Helena” que, de fet, era la nòvia adolescent d’un dels primers ascensionistes (Miquel Àngel Foraster Serra, Fritz Ulsamer Díaz-Plaja i aquest servidor de vostès).
Fa molt temps hi havia qui anàva a muntanya a escalar lluny de tothom. Una cordada de dos o tres companys, la muntanya i la soledat. Uns dies de pau i felicitat. Voleu dir que això és possible avançat el segle XXI?
Aquí va el relat.
Un cap de setmana d’estiu dels anys noranta, vaig passar una nit sense dormir, de tants roncs i atapeïment, al refugi de l’Hospital de Benasc.
Amb les primeres llums de l’albada remuntava els pendents sobre la Renclusa.
Jo anava sol o millor, volia anar sol, però entre el ramat humà dels hotels de Benasc, el de l’Hospital i el de la Renclusa érem dotzenes, sinó centenars, remuntant les pendents. Alguns volien córrer i demanaven pas; altres s’aturaven a treure’s roba o acomodar el calçat. Qui pixava, qui produïa emanacions intestinals, molt alliberadores per qui les havia guardat fins allà. Qui fumava i qui deixava caure a terra l’embolcall de la barreta energètica. Hi havia qui cridava a ple pulmó i qui demanava contenció. Una multitud sorollosa. Un ramat descompensat.
Jo vaig considerar que no havia anat fins allà per participar en una processó ni estava disposat a seguir unes hores més veient un cul i uns peus movent-se devant meu. Abans d’arribar als Portillons, vaig girar a l’esquerra. Gran esmorzar solitari sobre la cresta amb panses, ametlles, aigua i un traguinyol de la bota de vi. Feia un dia esplèndid i ara si que no veia ningú.
Passar la cresta i cap a Aigualluts per un barranc lateral.
Una rapinyaire cridava dalt del cel.
- Perqué fa aquests crits l’àguila? Que no veu que tots els ratolins la sentiran, s’amagaran i ella no esmorzarà?
L’animal volava alt sobre meu. Cercles al cel. Tenia temps i vaig seure a observar-la. Es va anar allunyant.
Aleshores vaig veure les marmotes. Primer una, després tota la família. Com que jo era entre unes roques i bastant més amunt, crec que no m’havien vist.
Procurant no espantar-les vaig acostar-m’hi entre les roques.
De cop la rapinyaire va tornar a xisclar i les marmotes van desaparèixer de cop.
Conec les marmotes i ja sé que si no veuen perill, tornaran a sortir en uns minuts. Aprofitant que eren amagades vaig avançar uns metres.
Les podia observar jugant amb les marmotetes menudes i alimentant-se. L’àguila encara va cridar una altra vegada i es va repetir el joc.
Aquesta vegada, quan la família va tornar a sortir jo ja era a la vora i em van veure. Quiet com un mussol i sense mirar-les, que el blanc dels ulls i la mirada directa espanten, vaig voler donar confiança. Ja tornaven a jugar, sense allunyar-se gaire del cau. M’hauria agradat oferir-els-hi unes ametlles, a veure que feien, però aleshores ja havia aprés que es millor no donar gaires confiances als animals salvatges. No tots els humans tindrien les bones intencions que tenia jo. Val més que malfiin dels humans i tindran més possibilitats de sobreviure.
El sol anava baixant, l’àguila ja havia marxat i encara em quedava una estona per arribar als Llanos del Hospital. Baixar a Aigualluts i pista avall.
No vaig pujar a l’Aneto, però va ser una d’aquelles excursions pel Pirineu que deixen el bon record gravat al cor. La muntanya, les marmotes, l’àguila i jo.
I encara em pregunto, perqué feia aquells crits l’ocellot rapinyaire? Els caçadors no van cridant... A qui volia avisar i de qué?
M’agrada pensar que, encara que l’àguila segur que hauria estat encantada de cruspir-se un cadellet de marmota, la solidaritat de la vida salvatge la feia avisar:
- Iiiic! Marmotes, amagueu-vos que us està sotjant un humà! Malfieu!
Imatge. Amb aquesta imatge he fet trampa. Aquell dia, com de costum, no portava càmera fotogràfica. Aquesta fotografia correspon a l’any 2007 i es tracta d’una marmota tibetana prop de Zutrulpuk Gompa a la peregrinació mística al Kailash, muntanya sagrada. Com veieu les marmotes tibetanes sòn exactament iguals a les nostres.
EPISODI 2.
“Més sap del camí la tortuga que la llebre”. Khalil Gibran. 1883 – 1931. Poeta libanès.
Un savi, el poeta. Pujar a les muntanyes pendent del cronòmetre és com passar les sales del Louvre en un matí a pas de càrrega. Pots dir que hi has estat, però no has mirat ni pots parlar de cap de les meravelles que hi ha.
Hi ha una altra forma d’anar a la muntanya. No caminis tan ràpid que la respiració no et permeti parlar amb els companys ni que la inclinació del cos redueixi el teu camp de visió a les teves botes. Quan vas molt ràpid, l’esforç et limita. Et perds els quadres i la música. Per uns l’objectiu és el cronòmetre. Per altres son els quadres i la música.
Un dia assoleiat, avançada la tardor, vam pensar pujar a Oix i, per la vall d’Hortmoier i l’ermita de Sant Miquel, arribar al Puig de Bestracà, veure les runes del castell que hi ha al cim i passar el dia entre boscos i roques ferèstegues.
Imatge. Puig de Bestracà. 1.057 metres. Fronterer entre l’Alta Garrotxa i el Ripollés.
Imatge. Sant Miquel d’Hortmoier. Ermita romànica del segle XI, en un lloc molt ben triat.
Imatge. Runes del castell i punt geodèsic al cim del Puig de Bestracà a 1057 metres sobre el nivell del mar. Potser perqué té cims més alts a la vora o potser perqué la vegetació, que arriba fins el cim, dificulta les vistes, però és un cim poc visitat en una zona ben feréstega. Per cert que, hi ha qui diu que les runes no pertanyen a una fortificació sinó a una església. Potser si, potser no.
Caminant des d’Oix cap la vall d’Hortmoier passem sota l’atractiva aresta que puja al Pic del Ferran, escalada que no conec però que ha de ser molt interessant. Dos cordades evolucionen per l’aresta. Jubilat amb tot el retard possible, sento enveja de quan tenia trenta o quaranta anys i em podia enfilar a tot arreu. L’ermita de Sant Miquel. Uns arbres monumentals a la vora.
Enfilant-nos cap al coll del Bestracà, una pomera salvatge ens ofereix unes pometes petites i de pell coriàcia, però dolces com la mel i sucoses com un raïm. Sort del ganivet de muntanya, que ben fidel, mai m’abandona i en puc pelar unes quantes, per mi i pels companys. Arribem a la Portella i ens enfilem cap al puig.
Amb l’excusa de que era el més veterà, anava al darrera per fer d’escombra, no fos cas que algú de la colla, més novell, es perdés al bosc. Era una excusa, és clar. La realitat era que no podia seguir el seu ritme. Els cabells i les barbes blanques donaven fe de que les cames tampoc eren el que havien estat. A la Portella em van dir:
- Ens enfilem directe per la cresteta de roca i arribarem abans. Que et sembla?
- Em sembla molt bé que ho feu vosaltres; però jo cercaré el camí vell que giravolta pel bosc. Espereu-me una mica mentre mengeu al cim. I, si no arribo, és que hauré passat per les roques de l’esquerra cap a la vessant sud de la cresta del Gall. I no patiu, no cal que m’espereu gaire.
Imatges. Darreres passes del vell camí del castell, entre pedres i bosc espès. La bala de Mauser.
Ells roques amunt com uns cabirols, jo, arrossegant-me poc a poquet pel bosc cercant el millor pas. Aviat els vaig perdre de vista i, poc després ja no els sentia.
Roques, pedres, passos amb fang, de vegades entre arbres atapeïts i de vegades més escadussers. Al peu d’unes roques, un bassalet de fang i entre el fang un objecte que no era ni pedra ni tronquet de fusta.
Un objecte metàl·lic. Netejat del fang era una bala de Mauser clàssica amb una data al cul: 1937.
Vaig arribar al cim gairebé mitja hora després dels demès, però encara hi vaig ser a temps per endrapar pa formatge i embotit i convidar al vi negre de la bota al personal. Curiosament, només la meitat ho van acceptar.
El cas és que:
* Vaig acabar ben content d’haver anar trobant tot sol el vell camí perdut i disfrutat del meu pas per aquelles afraus solitàries.
* Qui devia perdre aquella bala? Era de la Guàrdia Civil acaçant uns maquis? Era d‘uns soldats republicans fugint per la muntanya? O era d’un grup de guerrillers antifeixistes amagats a les runes del castell en seu camí de França a Catalunya. Recordeu que al darrer maquis, en Quico Sabaté Llopart el van matar a Sant Celoni l’any 1960. Van ser vint-i-un anys de guerrillers travessant les muntanyes.
Una bala que em va fer retornar a la història. Qui va fer aquell castell en lloc tan inhòspit? O millor, qui el va fer fer i qui hi va haver de treballar? La història de les muntanyes és un camp poc explorat.
Un altre dia podem parlar d’objectes que la parsimònia i l’observació del que m’envolta m’han permés trobar a muntanya. Molts d’aquests objectes, ben curiosos, ja son als fons del futur Museu de l’Alpinisme.
En tot cas, feu-me cas, prescindiu del rellotge i disfruteu del lloc i de l’hora.
edit