TREBALL INFANTIL EN EXPEDICIÓ

 

El debat de si les expedicions sumen o resten als països que visiten és vell. Però el que és segur és que uns en treuen més suc que uns altres. Igual que aquí a casa nostra amb els visitants.

 

Deu ser que, com totes les relacions entre diferents cultures hem aportat alguns beneficis però també hem col·laborat amb algunes pèrdues. Deu ser que, seguint la nostra dèria de pujar a la muntanya, no sempre hem estat gaire atents als habitants del pobles que passàvem. Si hem aportat feina i diners, també hem canviat el seu hàbitat i embrutat les aigües, per posar un  exemple.

 

Com que el meu paper era el d'assistència mèdica, i tots els portadors i els habitants del país ho sabien i sovint consultaven, obligadament m’adonava de les seves necessitats i problemes.

 

A l’entrada del 19 de Juny de 2021, ja explicava com un nen de 13 anys, sense estar contractat per l’expedició, indirectament, treballava per l’expedició.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/experiencies-amb-portadors-en.html

 

Altres vegades, un portador contractat, subcontracta tota, o una part, de la càrrega a un altra persona. Sovint és un nen. 

 

No sempre és un abús. De vegades és per afavorir a un noi que ni l’expedició contractaria ni té altres mitjans de subsistència. I potser aquell noi és el responsable de la família en un lloc on no hi ha cap coixí de seguretat social.   

 

Us explico una història.

 

L’any 1977 una colla del Centre Excursionista de Catalunya, muntanyencs  amb experiència, preparava una expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistan. L’objectiu era el Koh-e-Urgend de set mil trenta-vuit metres situat al mig del corredor del Whakhan que només havia estat ascendit per una expedició suïssa (Max Eiselin) l’any 1964. Posteriorment, la vall de Whakhan ha estat tancada als forasters. I fins ara.

 

Lamentablement el metge de l’equip s’havia trencat una cama en un accident d’esquí de muntanya aquella primavera. Company de feina a l’hospital, em va proposar a mi el paper de metge de l’expedició. Aquest humil servidor de vostès, muntanyenc de tota la vida, llicenciat en medicina i cirurgia l’any 1974, es va apuntar amb entusiasme i passió. La meva primera expedició!

 

Els diaris d’aquella expedició els podeu trobar en aquest enllaç, pel que no entraré en gaires detalls. Només afirmaré que poques coses van sortir com esperàvem.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

 

També podeu veure el film de l’expedició. Penseu que es va filmar en format Super8 l’any 1977, passat a sistema de vídeo VHS l’any 1987 i digitalitzat a DVD l’any 2007. No espereu qualitat Premium. Però si que podeu veure l’Afganistan de fa 45 anys, les seves ciutats, els seus pobles i les caravanes de nòmades. I escoltar la música que hi va posar l’Enric Font. Entre els minuts 24 a 26 del film veureu les complicacions de la marxa d’aproximació. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

 

El dia 28 de juliol arribàvem a Qazi Deh i el dia 29 començàvem a caminar amb un guàrdia i una seixantena de portadors.

 

 

Imatge. Un dels nois portadors amb una de les nostres bosses grogues, descansant a mitja jornada.

 

 

Imatge. El pas del congost del riu Noshaq. Un portador va caure al riu; el vam poder recuperar sense lesions, però es va perdre una càrrega de menjar. Feia uns dies que havia caigut un altre home d’una altra expedició però aquell no va tenir tanta sort. Veieu les imatges del film entre els minuts 24 i 26 i us adonareu de que no era cap broma fer passar per allà a uns nois de 14 anys, carregats i sense assegurança.

 

El cas va ser que, contractats els portadors i posada en marxa la caravana, vam veure que hi havia dos nois que carregaven part d’una càrrega. El més jove potser no tenia ni catorze anys.

 

A la primera parada per descansar, gran negociació amb en Rahim, l’oficial d’enllaç afganès, que parlava paixtu i francès, i amb en Kabir, el cap dels portadors, un tadjik que només parlava la seva llengua.

 

NOTA: el tadjik pertany al grup de llengües derivades del persa, com el dari i el paixtu. Vista la dificultat d'en Rahim i en Kabir per entendre's, entre el paixtu i el tadjik hi deu haver tantes diferències com entre l'italià i el portuguès, que son llengües derivades del llatí.

 

Ens van explicar que els dos nois eren orfes. Uns veïns s’encarregaven d’ells i els nanos ajudaven amb el que podien, perquè els veïns benefactors tampoc tenien una edat com per carregar amb alegries per aquelles muntanyes i rostolls. Favors mutus i així podien menjar tots. En Kabir, veterà, ja ens va advertir: si els pagueu fins aquí i els acomiadeu, els iaios no podran amb una càrrega sencera. Si també pagueu i acomiadeu als avis, trigarem a trobar nous portadors. A més a més, la següent vegada, hi haurà una dotzena d’orfes demanant feina.

 

Que podíem dir? Que podíem fer? Només vigilar i ajudar. Però no calia, els altres portadors, durs com pedres, s’encarregaven de tot el que fes falta.

 

La Declaració dels Drets dels Infants la van proclamar les Nacions Unides l’any 1959. La declaració obliga a tothom. Enlloc s’accepta que obligar a treballar, especialment en feines dures, als menors d’edat sigui ètic ni conforme al dret natural. 

 

Una altra cosa és que hi hagi abusadors, nens soldat, nens que jo he vist treballar a les mines de Potosí i segur que passa a tants altres llocs... 

 

Però reflexionem com persones cabals.

 

Entre aquests drets infantils proclamats i el dret a menjar cada dia, quin dels dos preval? 

 

En un lloc remot i pobre com era la societat tadjika de l’Afganistan l’any 1977, que havíem de fer? Que hauríeu fet vosaltres?

 

Despatxar als nois i als avis? Deixar-los sense sou?

 

O potser no anar-hi, per no haver de veure aquestes coses? Tancar els ulls al mon?

 

O anar-hi, aprendre de la vida real, endurir l’anima, intentar no endurir gaire el cor i col·laborar en el que podíem fent la mínima nosa? 

 

Que hauríeu fet vosaltres?